Festa electrònica i cultura queer: RuPaul Drag Race, DJs a Berlín i Eivissa, i l’origen del Chicago House

Música Prepareu els pitets que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Cultural, un programa cuinat per Pol Dígler, Perran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Hola, benvinguts a l'ASMR d'Empanada Cultural. És a dir, l'associació silenciosa, de màquina i rabes. Raves, pels que saben idiomes. Des de la nostra associació, us proposem un pla de xoc. Una forma de pal·liar aquest buit que ens ha deixat sis mesos sense festa. Sales tancades. Barres nocturnes buides. O pistes de ball sense suor, ni altres components. Avui no heu vingut a relaxar-vos. Ni a calmar-vos. Us deleitarem amb una bona dosi de festa. Deixeu davant del tetxai i agafeu el cubata. O combinat, si sou puristes catalans. Deixeu-vos de macrobiòtics i agafeu un bon tall de bacallà. Accepteu a la vostra vida, a Jimo i a Xana. Prepareu-vos per una bona ruta, per la música electrònica. Perquè hi ha alguna cosa més plaent que un cap de setmana de festa. Un pont. I quan diem pont, ens referim, òbviament, al nostrat pont aeri. Avui volarem lliures. Deixeu-vos per una bona ruta, per una bona ruta. de fer un pont d'aquests. Revivint la infància, directament. Sí, sí, oi que sí. I l'adolescència. És que, des que Carles és un veterano de guerra, des que és un jubileta que se mueve con bastones i apenas oye... Jo m'acorda en la ESO... Ya te está jugando una mala pasada tu pasado electrónico, tus fiestas de tecno. Ya te estás quedando sordo totalmente. Avui anem amb molt, molt... És que ho sé, molt de ritme. He escoltat totes les coses que hem portat tots i avui és un bon programa per escoltar mentre feu joc. Y eso que yo venía con el chay, ¿eh? Yo no te he hecho caso, pero hasta aquí. Hasta aquí. Vamos a dejar el café a un lado. Por favor, Ferran. Doncs fem, com sempre... Unísión de Rocks. Sí, anem-hi, avancem, que per xarxes socials... Fem un remember de xarxes socials. Un remember. Un remember. Ostres, que bona, tio. És que no pararíem de tirar músiques avui, si haguéssim de dir-les totes, eh? Doncs tenim xarxes socials, ja sabeu. YouTube, Empanada Cultural, Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, sense L, Instagram, Empanada Cultural, i trobareu tots els podcasts a SoundCloud. Avui no me faltan separados, eh? No, hay que volver al vídeo. Que nos vean hacer el payaso bailando... En las poses. Haciendo el... En modo la burra. Con las manos. Y claro, tenemos dos aquí. El de pan y... El de pan y... El de pan y eri. Claro, está esta opción, Ponaeri. Y los billetes. El winchester, ¿no? Pero está la opción la burra. Que no sé vosotros si erais consumidores de la burra. Creo que era 8TV, ¿no? Ah! Muy TV. Vale. Que se dedicaban a emitir por las noches de los viernes un programa de electrónica donde se podía asistir y la penya bailaba. Sí, sí, és veritat. Era el Soul Train. El Soul Train és el català. El Soul Train és el català. Del Mollet. Que ella me pilló mayor, en el sentido que, bueno, mayor, jo sí, ha sigut un xavalín. A 6, 8TV és el 2000. Pero la penya que asistía eran adolescentes, claramente, que se intentaban lucir con sus bailes hipitrónicos. Exacto. Doncs avui tenim un programa molt, molt, molt, molt mogut, ja ho hem dit. i, de fet, això afectarà a totes les coses que sonaran en aquest programa. Menú del dia. La flauteta, la flauteta. Ojo, encara no. Lo que està claro és que si algú pensava que era un guatemalteco de la Plaza Cataluña con la fuente... Con el cóndor passa. No, no. Es más de lo mismo. Es más de chasis, tío. Chasis, chasis. Fly in the wind of love. Doncs avui, jo començaré. Avui sí que porto secció. Y porto una cosa que no es... Bueno, sí, sí que es bastant psicotrónica, ¿no? RuPaul Drag Race. ¡Toma! Y, bueno, ya... Yo creo que ya está, ¿no? Ya está. Si ya sabíeu qué es, ya se veó la tralla. Menú y sección acabada. Música y más cosas. Adriano, ¿qué nos portan? Pues yo hice de breve, pero en el menú. Que nadie se confíe. Que nadie se confíe. Gracias. Porque en mi sección os traigo cine por partida doble. Si vamos a hablar de fiesta, hagámoslo con propiedad. Y os traigo dos peles. Y no la fiesta del cine, ¿eh? Sí, sí, aquí, fiesta en el cine. Fiesta en el cine, con Tecno y con el Paul hablándote así. Avui hem de dir que con castiga fónica, como podeu escoltar ahora mateix, no faig sección. Primer cop a la historia de empanada que no faig sección. Puedes ir entrando, pero puedes ir entrando así en mis secciones. Exacto. Entonces, las dos pelis que hablaba. Berlín Colling y la leyenda de Frankie Wilde. Del DJ Frankie Wilde. También conocida como It's All Gone Pitong. Películón. Pero yo os explicaré por qué. Esta doble realidad. Bueno, ya lo sabemos en el fondo. Y acabaremos con el... Porque lo traducimos todo. Y acabaremos después. Y sí, sí, con esto acabamos con... Y nos vamos a carlas. Jo, más breve aún. Jo, Chicago House. Un dels gèneres o subgèneres, com li vulgueu dir. Com li vulgueu dir, clau de la música electrònica. Història del Chicago House. Oh yeah. Té molt bona pinta, doncs. Con Robocop. Sí, con Robocop. Prepareu... Està por ahí, misma época, años 80s, los 80s buenos. La decadencia que planteaba Robocop tiene su origen en esa electrónica. Está metida ahí... Ya lo veremos. Ya lo veremos. Doncs nois, vinga, braços amunt. De fet, perdoneu, eh, perdoneu. És que hi haurà una meca de huiple. Agafeu-vos bé el coll, eh, perquè ara fem un canvi una miqueta raro. Ja ho veureu. Cultura. Jo ho he avisat, eh. Xa, sí, és cultura, no? Xa, sí, és cultura. Que entraria ara a Escòrpia o... No, el tema és que, clar, no sabia com definir RuPaul, si seria una mena de programa de televisió, per tant, una sèrie, però he decidit, què coi, és cultura. Jo estic convençut que és cultura. Me gustaría portar un comentari que l'oigente agraecerà. Has dicho, no sé com mencionar RuPaul, y claro, le estás diciendo esto a Paul, y a mí me está empezando a explotar la cabeza. Ah, sí, sí, de Pols. Porque, exacto, vamos, de Pol, P-O-L, ¿no? A RuPaul. A RuPaul. I després tu amb... Sí, sí, ja llegaremos, ja llegaremos. I després tu em portes uns quants. I amb música de Master and Commander, eh, aquesta cançó que estava sonant. Doncs anem-hi, perquè això... Està clar que és el Master, eh, RuPaul, ja ho veurem. I el Commander, també. I el Commander, vamos, bueno, en fi. Comencem, vinga, va, ara sí, en sèrio, RuPaul. Senyoretes, deixeu la masculinitat tòxica a la guixeta. Apreteu-vos la cardolla entre les cuixes i atreviu-vos a descobrir una part de vosaltres que ni sabíeu que existia. Avui us porto a un món de perruques i brillantons, l'excusa perfecta per moure les mamelles. Avui us porto a l'únic, l'inigualable, inimitable RuPaul Drag Race. També és electrònica, depèn com ho miris, eh. I tant. Sí, però t'invita a ir poniendo los morritos de lao a lao, eh. Bueno, la passarela, el catwalk que es marca en aquests moments de la pública. Metxero luminoso, eh. Ja veieu que comencem la festa por todo lo alto. Amb aquest és el tema, de fet, entrada, ja ho deies tu, Pol, de RuPaul en el seu concurs, no? No patiu, Adrià, no, perquè entenc que molts no tindran ni la més mínima idea de què estem parlant o de qui estem parlant. Cosa que m'estranya, perquè RuPaul és conegudíssim. Acabo de leer Las Reinas del Drac, por ahí, no te he escuchado mencionarlo, así que ya estoy un poco encaminado. És que, com que aquí ha arribat molt tard lo de Sant Jordi, que l'hem celebrat molt més tard, ara encara el sabem més tard amb la Rosa i el Drac. El Drac. Hòstia, que dolent, clions, tio. És que se ha mort, Pol. De fet, abans em pregunto, no sé qui m'ha sempre preguntat, quin seria el teu nom de Drac? Jo vaig dir Paf. Paf. El Drac Màgic. I el xiste no va a tarrer gairebé. Sisplau, sisplau, sisplau. Va, dava més al xàssic. Fem uns jocs florals, eh? Queda pendiente una empanada de jocs florals. Però, bueno, igualment que intentarem donar dades per a qui no conegui, estranyament, a RuPaul, també parlarem de les misèries, perquè la gent que el coneix sap que no és només un simple concurs de Drac, no? O sea, ¿es un concurso de Drac Queens? És un concurs, és un concurs com un reality show. És un God Talent, sí, de Drac Queens, perfecto. I és que jo he d'admetre que, a més, li he donat fa poc aquesta oportunitat a la sèrie, perquè em costava, inicialment, amb les meus dejes de masculinitat tòxica, d'acceptar veure un programa així i, ostres, si m'he enganxat, us puc... Parlaves de ti, vale, vale. Sí, sí, sí. Va, va, no et fustiguis. I, de fet, el millor que podríem fer per començar a explicar una miqueta què és tot això, per qui no ho sàpiga, és parlar, precisament, de què és, exactament, el Drac. M'encanta. Sí, sí, sí, that walk. O sigui, que a mi pagoné a té. Saps? El terme Drac apareix citat i documentat de forma explícita per primer cop a la dècada de 1870, en referència a la roba que utilitzaven els actors homes per interpretar rols femenins, perquè recordem que durant molts anys ha estat prohibit que les dones actuessin, així que sí, durant molts anys, Julieta tenia penis, d'acord? Però, bueno, el seu origen real en realitat és tot un misteri, perquè hi ha gent que assegura fins i tot que es tracta d'un acrònim que vol dir Dressed as a girl, o sigui, vestit com una noia. Uuuh, que bona. Eticològicament, si mirem Drac, la paraula Drac vol dir diverses coses, arrossegar, drenar, arreplegar, fins i tot, i això ens pot portar a pensar que el terme Drac Queens és un insult, és a dir, com la reina d'estar per casa, la reina de les rampoines o dels parracs, los harapos en castellà. Com allò del punk, que són els que reben per darrere de les presons. És veritat. No la sabia. Però, bueno, com acostuma a passar molts grups de minories que utilitzen, s'apropien del llenguatge per defensar-se, i se l'han fet molt seu a l'expressió Drac, fins al punt que és la paraula de la que se senten més orgullosos. I, a més, aquí ara fa falta fer una explicació sobre etimologia queer, o sigui, etimologia de la dissidència, diguéssim, sexual o d'identitat de gènere, ja que molt sovint les paraules Drac, Travesti o Trans s'utilitzen indistintament i no, no volen dir el mateix en absolut. De fet, el terme Travesti, o més ben dit Transvestit, va associat al rol de gènere de qui l'exerceix. Rol de gènere. Tot i que no té per què ser necessàriament amb la identitat de gènere. Es tracta d'una persona d'un sexe determinat, que es vesteix per gust, comoditat, forma d'expressió, o fins i tot identificació amb la roba que normalment s'associa al sexe contrari. En canvi, el terme Trans engloba en realitat dos termes, transgènere i transsexual. I sí que implica de forma molt més activa la identitat de gènere. Operació. No, ja no només l'operació, sinó com se senten. Perquè tu pots ser transvestit i considerar-te un home, però que t'agrada transvestir-te, però si tu ets transgènere és que et sents del gènere contrari o un dels diversos gènes que poden existir, perquè també hi ha els genders fluids i tot això. Tampoc vull entrar a absolutament tots. Està bé, Adriano, perquè sempre parlem de Radio 3 i de tot això, però, joder, aquí, InfoKa, tío, tenim una... No, no, esto és, vamos, podríem anar a dir que l'informació increïble. Lo único que yo quería aportar en relación a esto es que el término trans, al final, evidentemente que nos recuerda a toda esta realidad que estás presentando, pero cuántas veces lo he mencionado aquí para hablar de los géneros cinematográficos, esa idea de que quizás me lo he sacado de la manga yo, pero sí que veo un transgénero en la realidad del género cinematográfico. Exacto, la paraula trans vol dir transició. De fet, una persona transgènere és la que directament no accepta el seu gènere biològic de naixement i decideix emprendre una transició, d'aquí el terme trans, cap al sexe que amb qui s'hi queda mal que s'hi identifica, mitjançant cirurgies, tractaments biològics i químics. I un cop ha finalitzat aquesta transició, llavors sí que podem parlar d'una persona transsexual. Ja et dic, no entraré en més detalls perquè hi ha dones transsexuals o homes transsexuals que no els agrada que els recordin que ho siguin i en canvi hi ha altres que ho agafen com a bandera. Us en recordeu de la part del monòleg del Riqui Gervé, que era amb el tema del Bruce Jenner i Catelyn Jenner. Ah, perdona, ho dius? No, no, no, perquè jo m'estic recordant escrivint això ja no només d'aquest, sinó del Caladria. Jo m'he recordat molt més, molt més, molt més, de David Chappell. Ese sí que és un gran. I m'he recordat del cotxe que avançava amb un abecedari complet hacia un lloc impossible. Clar, el tema és que s'havia de fer aquesta aclaració i ara podem tornar al drac, eh? Perquè al tractar-se més d'un acte d'expressió artística i sovint és més puntual que no contínua i definitiva, de fet un drac acostuma a tenir la seva identitat com a persona i la seva identitat com a alter ego drac. Entendrem que no fa falta ser ni un transvestit ni un transgènere, ni tan sols ser gay per ser drac. Es tracta de jugar amb la identitat de gènere als seus rols i fer un espectacle. Un Batman llevado a lo sexual, no? És que el Batman, els superherois, el món drac té una fixació cap al món dels superherois molt marcada i no és casualitat. No es tracta, doncs, d'un tipus d'identitat de gènere. El drac ha de quedar molt clar això, si us plau, quedem-nos amb això, eh? Però lamentablement la cultura drac s'ha vist sempre molt mal interpretada, jutjada i perseguida per tot el gruix de la societat. Totalment. Que sempre s'ha mostrat molt intolerant cap a aquesta diferència i tan presumptuosa del que és ser normal o no. Fins i tot el món gai, més mainstream, ha tingut recels sovint contra el món drac. Inclús quan el 1969 va haver-hi la famosa radada del club de Stonewall, que és on es va iniciar tot el moviment LGTBI als Estats Units. Quan hi va haver-hi les marxes després per reclamar aquests drets, molts gais, molts queers, no volien deixar els dracs participar-hi i que poguessin expressar-se el micròfon a l'altaveu públic. Hi ha un documental boníssim a Netflix sobre això, que us el recomano, que es diu Marxa Pi... Ai, ara no l'estic apuntat aquí. Que és la història d'una drag queen que va morir el 92, però aquesta havia estat a la radada, no va poder participar al meeting que van fer durant després les manifestacions d'Estonwall, i és molt interessant. Està bé que recomanis aquest documental que toca tot el tema d'Estonwall, perquè hi ha una pel·li que jo crec que no fa cap justícia, que la va fer Roland Emmerich, el de 2012 el dia de maanyana, i que es diu així Stonewall, i és estrepitosament dolenta. O sigui, està bé que donem la bona recomanació. Fixa't si és dolenta, que ni la recordava, i no la vaig tenir gens en compte per això. Fora, fora. I ei, escolta, que abans l'àvem de normalitat. Jo soc un dels primers que m'agradaria parlar de normalitat com si fos un simple fet estadístic, no un fet ètic o moral. Però cal ser conscients, que malauradament es jutja el diferent, el dissident, a la normal com a immoral. És una llàstima, però és així. I vaja, em sembla que ens hem posat una mica profuns, i estàvem de festa, en veritat, avui. Ens hem posat en un jardí, veig, eh? No, no, bueno, sí. Però ja va bé, així, anant alternant els tons i els ritmes corporals. Però tornem-hi, que estàvem a una festa i havíem de parlar de Rúpol. Vamós! Bueno, llavors, qui és Rúpol? That bitch, qui és Rúpol? Check it out, check it out. Nascut com a Rúpol Andrés Charles, el 17 de novembre dels 60 a San Diego, California, es tracta del drag queen més popular del món, almenys pel que fa al món mainstream. Perquè ja et dic, segurament, si parlés amb el món drag queen et diran, home... Bueno, ese es un vendido, ese es un vendido. Ai, ai. És el sugar hill, saps? Vindria a ser respecte al rap, no? Sí, exacte. És la cara visible del drag. Doncs Rúpol, amb 15 anys, es muda a Atlanta amb la seva germana, on entra a xous de passarel·la, muntar bandes underground i participa en pel·lícules com a actor i director. És a dir, que ell també consta com a director. Però no és fins a la dècada dels 80 que es trasllada a Nova York i comença a prosperar la seva carrera com a model drag. participa com a actor a videoclips de bandes com B-52 o B-52, amb el Red Red Wine. No és el videoclip on surt, però bueno, la cançó coneguda d'aquest grup. Però U-B, U-B-52, eh? Ah, sí, perdó, U-B. Sí, sí, sí, se m'ha borrat, és veritat. U-B-52, que és el nom del bombardero, de fet, és, però vaja. I forma part, Rúpol, de l'escena nocturna de clubs com el mític Copacabana, on fa de showman o showwoman. La veritat és que a Rúpol li dóna bastant igual, perquè al Rúpol sempre ha dit una frase que m'encanta, que és You can call me he, you can call me she, you can call me Rick Regis, or you can call me Kati Lee. I don't care as long as you call me. Toma. D'acord? Per qui no ho hagi entès, digue'm ella, digue'm ell, em pots dir com vulguis mentre em truquis. És espectacular. Aquella cançó de la Blondie, no? De call me. Esto lo decía mi padre, que hablen bien o que hablen mal, pero que hablen de mí. Exacte. Ja als 90, Rúpol torna al món de la música, aquest cop amb el Generat Dance, i ho rebenta a nivell mundial. El seu àlbum de Supermodel, el 1993, puja a les llistes d'èxit ja el 96, aconsegueix el seu primer programa de televisió amb el The Rúpol Show. Hòstia, que ese Rúpol viene del año 96. Sí, sí. Con razón, tiene 10 temporadas. No, no, no, però això és el The Rúpol Show, que és un xou d'entrevistes. No és el mateix programa, eh? És l'embrion, seguramente. Bueno, és on projecta la imatge de porta en veu del món drac, per dir-ho en dir. Aquest programa està a VH1 i és on entrevista gent de la talla de Diana Ross, Cher, Olivia Newton-John, Cindy Lauper, de fet ja veieu que tots són icones del món gay i del món drac. I són icones de les tofes que porta, de les tofes que arriba a portar Rúpol en el seu xou. I muy 80's, ya vamos allanando el terreno. Home, és que el Rúpol... Laca. Aquell programa devia ser un núvol de laca. Si tiraves, si t'ensenies un cigarro explotava el plató. Neones. Doncs passen als 90 i mitja dècada dels 2000 i aquí sí que Adriano arribem a on tu estaves parlant, que és el reality show de Rúpol, Drag Race. Clar, s'inspira en l'època daurada dels realities com Gran Hermano o l'aprendit del nostre estimat Donald Trump i clar, ella decideix fer aquest programa i el 2009, el febrer, s'estrena. El concurs en si no difereix gaire de les normes que acostumem a veure a qualsevol reality. Varis concursants que passen un procés de càsting massiu, que això és... el programa comença abans del programa perquè hi ha tots aquestes trucades de càsting. Com tots aquests programes de talento, no? i cada setmana llavors quan el concurs ha començat es planteja reptes i desafios i es desfila amb els dissenys i models i maquillatges que s'hagin fet les pròpies trans en base... Perdó, trans vestides, no, dracs. Aquí hem de ser curosos amb això, eh? Ai, ai. Dracs, dracs. I els jutges decideixen qui marxa cap a casa i qui continua. I així fins que queden uns finalistes, es celebra una gala, tot molt típic. Però clar, la factura d'aquest programa en comparació a altres és espectacular. seia només per això a nivell de muntatge televisiu, a nivell sonor, a dir, bueno, els mateixos dracs participants tenen un nivell altíssim i... Bueno, són artistes, al final és l'artista que puja a l'escenari i que prèviament s'ha fet, s'ha treballat el número, s'ha treballat la roba, clar, jo me lo guiso, jo me lo como. Bueno, pero tiene algo también de la propia exageración que implica la vestimenta de drac. Sí, però s'ha de fer bé, Adriano. Ese barroquismo trasladado al lenguaje cinematográfico o al lenguaje visual. Sí, perquè ara acostumen a fer molts reptes televisius d'actuació, de fet, forma part del drac no és només perquè hi ha tota una sèrie de títols de concursants, hi ha concursants que són les page and girls que diuen que són les xiques de passarela que bàsicament volen semblar una dona guapa. Té moltes horas, eh, ahí. No, però és que les page and girls són inclús les supermodels normals també són page and girls, són les noies que es dediquen a fer passarela i per tant portar bé un vestit a ser molt maques. Després hi ha les comedy dracs, una mirada, una cierta mirada. No, però sí que és veritat que és el tipus de programa que engloba com moltes proves, no?, com les 12 proves d'estel més o menys. Doncs vindria a ser de tant has de fer passarela però també has de fer el monòleg o el spot de tele paròdic venent una crema jo què sé, d'orelles o sigui, sempre hi ha miniproves que sempre algú destacarà més a un o a l'altre o a de cosir o a de cantar o no sé què, però sempre hi ha aquest component superhumorístic. I el ritme pel que entenc va de la mà. És altíssim, de fet, si tu mires a la superfície del programa veurem que les participants entren en les més que estereotipades baralles de reïnones a crits, crítiques, però que en realitat es respira un aire d'autoconsciència que abans ho parlàvem abans de començar on ells saben que aquesta és la imatge que té dels dracs diuen esto es lo que quereix i lo que busqueix lo vais a tener dos tafes. O sigui, és exageradíssim, és divertidíssim, és l'esperpèn i el quich i tot el que vulgueu està allà. Però de sobte tot vira cap a lo personal i lo educatiu, és a dir, perquè dintre del programa també de sobte et llancen la història d'Eston Wall o et llancen la història d'algun drac en concret i funciona a la perfecció. Rupol ha aconseguit dur un món tan malentès i sovint prejutjat com el del drac a la primera plana de cultura televisiva, ja ho has dit, Adriano, totes temporades spin-offs per tot el món i amb índex audiència altíssims, eh? Però, clar, llavors què passa? Que en veritat hi ha molta gent que el que diu és que Rupol ha convertit el drac en mainstream i que això no és el drac de debò. Així que potser que entrem a parlar ja de les coses que se li poden criticar a aquest programa. Perquè efectivament no tot és purpurina el que brilla aquí i ja us he dit això que traiem a les controvèrsies que n'han sigut bastantes, eh? Tampoc en parlaria de les dues principals. I és que una comunitat tan combativa i alerta com és la queer amb els milers de fronts oberts que tenen entre les diferents lletres de l'abassadari que deia el nostre amic la Xapel doncs sempre hi ha hagut problemes d'acceptació de compenetració i tal, no? I els milers de matisos, no? que té tota aquesta comunitat doncs Rupol es converteix en una mena de jugarnaut que es miraran en lupa. Acusen el programa com dèiem de vendre's el capitalisme de potenciar l'espectacle que li proporciona tants dòlars al seu imperi perquè Rupol té un imperi i que en realitat no està fent cap gest per lluitar contra l'acceptació del món queer ja no del drac sinó en general del món queer que utilitza l'extravagància del món drac per fer-se ric bàsicament i que encara que maquille aquesta exposició com a element necessari per visibilitat el col·lectiu en realitat no fa cap favor més enllà de perpetuar l'estereotip de la reïnona que tenim la gent cisgènere que em costa molt mal sempre m'ha gustat molt dir cisgènere que som la gent que ens identifiquem amb el nostre gènere i amb el nostre sexe jo crec personalment que en aquest cas ens trobem amb el típic i clar exemple de fer la guerra o la revolució que és allò de jo considero potser per la meva posició cisgènere que això és molt necessari perquè ja us dic jo no em costava molt acceptar veure aquestes coses i ho has de començar d'alguna manera i des de fora sembla bastant extrem també és veritat que després hi haurà tota una escena underground drag que no té res a veure amb això i que potser és més extrema però considero que és la millor aproximació que es pot fer per començar a normalitzar tot aquest discurs totalment però el que no es pot obviar i aquesta sí que és la polèmica de la que m'agradaria parlar és la que es va generar el 2016 quan Rupol contestant a un tuit sobre si acceptaria transgèneres o transsexuals al programa va dir que no que ell creia que un cop començaves a modificar el teu cos per semblar-te més a una dona el transformisme desapareixia i no ho veia bé però jo recordo que va entrar aquí està el tema va entrar algun cop aquí està el tema de Rupol sempre ha tingut nois són fans del programa el poll a mi em va sorprendre parlar amb ell que se n'ha vist més que jo lo que nos estamos perdiendo però fa molt de temps no l'ho he tingut tan claro és que d'això fa molts anys doncs el tema és que a Rupol sempre han participat homes gays i de sobte va aparèixer temporada 6 temporada 7 una participant durant el programa va dir jo estic en procés soc transgènere vull ser dona físicament la van acceptar va acabar expulsada la setmana següent no per això però no por ser negra han tingut aplausos han tingut diversos participants que després del programa han fet la transició clar va haver-hi molta controvèrsia per aquestes paraules la comunitat més activa se li va tirar a sobre i li van fer notar la hipocresia del discurs inclusiu que practica el programa enfront a les declaracions que va fer i les normes que normalment té el concurs de fet aquesta mena de transfòbia no era nova ja en temporades anteriors se li havia fet notar que el programa utilitzava expressions com xemail i bromes sobre trans que podien ser molt ofensives cap a certs sectors de l'LGTBI i que hi ha certes actituds de Rupol que no eren del tot adequades al final el 2018 dos anys després això s'ha de dir Rupol es va disculpat matent que encara està en els seus quasi 60 anys en aprenentatge i que ser part del moviment queer no t'assegura ser més obertament però jo crec que la farida segueix un xic oberta i tots miren el programa amb la sella arquejada i amb certa desconfiança té un punt descartes no solo sé que no sé nada estoy en los 60 ja és el segon programa que dius descartes drag però el tanto perquè tu veus el programa inclús ara i tu el veus ella i flipes jo quan vaig saber l'art que tenia vaig dir per edat per edat tu veus és una persona però és que francament Ferran ja de por sí el planteamiento de este programa és contradictorio en su esencia altra cosa és que te puedas divertir que a la vez que te diviertes també aprendes que haya algo de inclusió en ese planteamiento però quan tu estàs fent un examen o una valoració que lo que pretende és quedarse con la mejor opció de esa realidad el que estàs fent no és incluir el que estàs fent en sí un concurso no és inclusivo benvingut al món capitalista claro pero entonces és patètica esa doble realidad no ho és perquè és un tema d'exposició i esto lo que me lleva no es a criticar un reality show de drags esto me lleva a criticar todo reality show yo no consumo absolutamente ni un reality show y no considero que eso pueda ser un documento digno ni de ser visto ni de ser comentado pero sí de ser reído jo donaria peu a que realment la gent ho tastés que tastés 3-4 programes perquè veies una mica el rollo jo diria que t'acabis una temporada perquè millora molt allà però el que jo vull que us quedeu és amb el positivisme que al final el concurs és el de menys perquè òbviament és l'excusa capitalista perquè és el format que sap que funcionen i no et pens la varietat de dracs que guanya cada any no hi ha un model exacte ser drac és el que vulguis el tema és que el facis funcionar i tal però bé fem una cosa tots aquí hem d'aprendre molt i em sembla que tenim festa per rato així que tornem a la festa d'acord? vinga anem endavant cinema però sí que hablo de aquesta inclusió exclusió i en cierto modo també ens traiem una festa que no se olvida de nadie ni de les persones que lidien amb alguna problemàtica intelectual ni de aquells que tienen cierta discapacitat sensorial i que conste que no hablo de los bailarines desbocados en las pistas de baile que esos siempre han estado bienvenidos de cualquier modo sino de los propios DJs ya que más de uno a lo largo de su carrera ha acabado perdiendo el norte lo diríamos así y hoy concretamente en esta sección conoceremos a dos uno en Berlín y otro en Ibiza uno alemán y otro british uno ficticio y otro real pero eso sí y ojo al dato mi querido Paul los dos se llaman Paul con más vocales que tú pero Paul o sea que hemos pasado de un Paul a un RuPaul y ahora a Paul Kay y Paul Kalbrenner no me digáis que no os suenan estos dos tipos hombre esto es Maroon 5 los noms sonan molt Maroon 5 bueno ya lo estáis escuchando al menos a uno de los dos a Paul Kalbrenner este que está sonando es precisamente el DJ berlinés pero como ya os he dicho uno de los dos o sea uno es un DJ ficticio pero en cambio es un actor bastante conocido Paul Kay de quien luego hablaremos y el otro que ya os decía quien está sonando ahora mismo es un DJ de esos que sí que facturan unos cuantos millones de euros al año y lleva unos cuantos años animando al personal ya desde el 99 concretamente 1999 evidentemente no ganaría esos millones en el 99 pero a partir del 2008 más o menos que es cuando grabo esta película de la que os voy a hablar Berlin Calling sí empezó a ganar mucho más dinero alemán de Leipzig al sur de Berlín pero afincado en Berlín y esto nos descubre que en cierto modo lo que tenemos aquí son más que a dos DJs tenemos a dos actores por un lado el comediante un tío muy curtido ¿no? Paul Kay no sé si lo sabéis pero hasta ahora tiene un total de unos 127 papeles este es el british muy heavy y de hecho no es un actor después lo comentaremos pero no es un actor tan conocido que va surtin pinzalladas aquí hemos hablado de él por Afterlife pero en el fondo no es un tío de esos que digas hostia sí Paul Kay en cambio mira toda su todo su historial 127 temas aquí estamos hablando de que en el 2004 no llevaba 127 porque estaba estaba más o menos en la mitad de su carrera e interpreta a Frankie Wilde por un lado tenemos a este actor y por el otro lado ¿qué tenemos? pues a un DJ legendario que en el fondo ha labrado toda su carrera en el mundo de la música pero que tuvo este pequeño cameo cinematográfico en el año 2008 haciendo de DJ Icarus en la película Berlin Calling pero vamos por partes vamos por partes porque con tanto DJ haciendo de actor o actores haciendo de DJ es muy fácil liarse así que vamos a ir a las pelis que es lo realmente interesante Berlin Calling y la leyenda del DJ Frankie Wilde y sobre todo a los lugares que hay detrás de estos títulos porque he empezado hablando de estos dos polls pero en el fondo aquí lo importante son las pelis y los paraísos festivaleros que también aparecen retratados estoy hablando de Berlín y de Ibiza y yo no sé vosotros pero yo no he conocido lugares más fiesteros en mi vida que precisamente Ibiza o Berlín dice lo a Gaspar Noé que es su segunda y tercera casa esto sí que no tenía ni idea Berlín es bueno el tío es un gran conegut de amante del tecno y a Clímax es va a veure molt clar l'última peli que va guanyar Sitges está inspirada en aquella discoteca crec que és de Berlín aquella que és tu passes tu no a l'azard és a Berlín sí sí sí cómo se llama Bergen Bergen pues está inspirada porque a mí es con que té una ala es un joc gigantí y té una ala que es para sadomasoquismo si no recuerdo malament un rollo bueno es realmente un antro en el que te puedes perder durante días no durante horas como en cualquier discoteca sino durante días yo ya os lo he dicho como un razmataz pero a lo macro porque también te puedes perder en la raz es decir estamos hablando de una antigua de una antigua fábrica textil reconvertida tras la caída del muro pues en discoteca es un lugar donde te pierdes entras un cuando tú quieras un viernes a las 8 de la noche y puedes salir perfectamente un domingo por la mañana por eso os decía que realmente mi experiencia me lleva a pensar que los dos lugares más perversos más locos y donde la fiesta es más amplia son claramente estos dos sitios clarísimo Ibiza o Berlín y al final no nos engañemos la fiesta se puede vivir en cualquier lugar del mundo consigues un espacio lo llenas de gente de alcohol de comida de música de las sustancias que quieras y ya tienes una fiesta aquí en la conchinchina pero al final aquello que define la fiesta en sí misma para mí no está en el ranchito que puedas crear en un lugar o en otro sino en la actitud de los protagonistas en el tono de los protagonistas de los fisteros me refiero en el tono y en el cómo se exponen a ser vistos no nos engañemos ese nuevo enfoque de la rutina intentamos olvidar ese día rutinario y trabajador y lo llenamos de libertad de transgresión de originalidad y sobre todo la posibilidad de saltar de ranchito en ranchito sin dar mucho a la nota sin llamar la atención cuando cruzas la calle por tus pintas o por tu estado etílico no sé si me estáis entendiendo pero os voy a poner un ejemplo los nórdicos estos nórdicos daneses noruegos vamos a crear un estereotipo o al menos ya lo tenemos creado en plan elegantes tíos que llegan aquí yo cuando trabajaba en los hoteles lo puedo confesar que los he visto llegar con una elegancia aplastante y al cabo de las horas o de los días encontrarme con unos tíos ya ya ya pero de dónde cuño han salido estos hombres con unos ubertrolls claro ¿por qué? porque está claro que después de comer en su día a día vacacional pues que se plantea bueno seguían con las botellas de vino seguían bebiendo y claro no se metían en ninguna discoteca sino que seguían de bar en bar o también de museo en museo es decir no renunciaban a su vida de turista pero de una manera muy relajada y muy etílica ¿y qué pasa? claro seguramente para ellos Barcelona es ese lugar de libertad es ese lugar con mejor clima con mejores precios donde venir a liberarse nuestra casa es su ranchito yo creo yo creo y nuestro ranchito es Berlín e Ibiza yo de alguna manera no concibo la ciudad de Barcelona como ese sitio donde puedes cruzar la calle sin ser mal interpretado por ir hasta las cejas de alcohol o de otra sustancia y en cambio no es que hable de mí hablo de un amigo pero en Ibiza puedes hacerlo perfectamente y aquí ha hagut un Barcelona 92 que diguéssim va voler calmar las cosas ahí como que no pero Barcelona lo normal abans del 92 a Barcelona no era normal anar borratxo lo normal es anar sangrant amb un puñal que va a estar y ahora se ha concentrat total raval exacto un violadriano pero bueno pero como va a ser ahora el raval si en antaño era el barrio chino señores pero bueno como os decía para mí yo no sé si Barna es ese paraíso para los fiesteros extranjeros pero puedo decir que lo han sido para mí de hecho yo tengo otra anécdota pero esta sí muy personal en Ibiza en el año que transcurre la peli de Paul Kay precisamente porque la peli de Paul Kay o de Frankie Wilde es del año 2004 y bueno ya veis como se llama en el fondo la película It's all gone piton ese es el título original en inglés que en el fondo es un juego de palabras It's all gone es como ya se ha ido pero en el fondo quiere decir se ha acabado lo has perdido lo has perdido y piton dicho rápido es como wrong It's all gone wrong como que todo ha acabado mal It's all gone wrong todo ha acabado mal y por qué utiliza la idea de piton porque piton es un personaje que también aparece en la película que es un DJ muy conocido british que de hecho ha creado DJ de radio sí exacto ha labrado toda su carrera y su fama gracias a la radio como nosotros y por qué menciono este título con tanto detalle porque el It's all gone se ha acabado el momento se ha acabado he de confesar que estando en Ibiza años atrás muchos años atrás 2004 me quedé totalmente frito estábamos igual a 20 horas de fiesta ya estábamos el viernes por la noche un horario muy convencional pero cuando ya era el sábado por la tarde aproximadamente las 7 me quedé frito en una de las hamacas del Bora Bora para los que no os conozcan el Bora Bora es el típico discoteca lounge de la playita after de tarde exacto y la idea era continuar los fines de semana eran eternos eran un único día entonces se acercó un colega mío que me vio dormido y me dijo Adri, Adri hombre por favor pero levanta a ti tío que se va a acabar claro ese se va a acabar se metió en mi cabeza de una manera casi onírica porque yo estaba totalmente dormido y entonces me levanto pero de golpe en un operato es épico exacto me levanto en plan nosferatu y me quedo totalmente absorto repitiendo la palabra bueno la expresión se ha acabado se va a acabar se ha acabado porque creedme hijos míos hay una idea de que estás viviendo tal sueño ese sueño de Ibiza y sabes que se va a acabar porque la fiesta llega la fiesta es fiesta en tanto que se acaba y entonces me parece que sabe muy bien recoger ya todas estas ideas mezcladas con el protagonismo de Pitón que aparece en la película en un único título It's all gone Pitón m'agrada molt porque esta anécdota la he escoltat tants cops pero nunca a la rádio nunca a la rádio nunca a la rádio porque mai que siempre ya como un matís nou exacto m'encanta m'encanta que l'hagi connectat amb aquesta peli a més és una peli que jo vaig viure molt intensament els primers anys de carrera la veia igual cinc cops al mes y hòstia yo le tengo un aprecio y de hecho vamos a entrar en la película un poquito más porque el título evidentemente no lo es todo el título te ofrece un discurso una realidad ¿qué es lo que pasa en It's all gone Pitón? el título ya nos está hablando de esta decadencia que siempre llega y sobre todo si se trata de la fiesta el bajón siempre está ahí esperándote y el bajón de la fama también porque es de eso de la caída en picado de Frankie Wilde por alguna razón la película en español se llama La leyenda del DJ Frankie Wilde que es el personaje de ficción a quien interpreta Paul Kaye pero ¿quién es Frankie Wilde? o mejor aún ¿cómo suena Frankie Wilde? Frankie was definitely one of the best he had his very sort of own style his very own momentum with the crowd I don't think that anyone else did it his way he's a showman as much as he is a musician he controls the crowd musically and and physically well he was actually a ball natural behind a turn there was no doubt about that I was quite jealous of that really because you know I always had to try a little bit harder well it's clear that the audience will have understood if much a two of the three of the three of the three DJs that hablan las mandiburas se van blandas because desgraciadamente well desgraciadamente no igual suerte para él el tercer DJ que habéis oído es Cal Cox el famoso Cal Cox que es de donde de Manchester y todos sabemos el acento que corre por Manchester los que acabamos de escuchar son tres DJs muy famosos como son Cal Cox o por ejemplo Paul Van Dyck que ha iniciado esta especie de retrato de Frankie Wilde pero no son los únicos no son los únicos e incluso algunos ya no solo lo recuerdan sino que le dan las gracias y lamentan muchísimo su desaparición thank you you are my god my inspiration my everything he's on a different level now with how he listens to records how he plays the records and I think he's very special because no other DJ can do that I don't really know what he was doing whether he was honing his talents in another direction but he just disappeared from the scene completely it was really depressing I mean he's probably down in South America still hanging out probably trying to snow up one of the countries or I don't know he's just I like to think he's still out there I like to think he's still out there me gusta pensar que aún está por ahí a mesa que te sentan british que era muy es muy grande y eso es mucho de la fiesta de esas fiestas pasadas de hostia que aún te lo imaginas de fiesta pues al compañero o al colega de aún está de fiesta este tío es LOL Hammonds que acabamos de escuchar un DJ que claro ahora ya es que muchos de estos tíos que aparecen aquí en el año 2004 ya tienen 40 tacos en esa época y ahora cuando los buscas ya están en la cincera son amigos de RuPaul exacto ahora no me digas que son de aquests que ahora buscas a YouTube y los últimos vídeos que han penjado son aquellos vídeos tipo de la ruta del bacalao que te dicen bueno he dejado la droga hasta tú estás hablando al pastis amaldando discontrols hablando de algo importante que ha sabido también reinventarse dentro del mundo de la música LOL Hammonds es un productor musical ya no solo actúa como DJ en las típicas discotecas de Ibiza pero es interesante que un tío así de esa fama hemos oído al principio la DJ dándole las gracias diciendo que era un dios el siguiente que hablaba era Tiesto Tiesto pensad que sigue siendo aún hoy en día con sus arros también es el referente el segundo DJ que más pasta cobra y estamos hablando de gente que factura unos 20, 30, 40 millones de euros al año es increíble Adagio for Spring Adagio for Spring por ejemplo temazo eh Tiesto hasta estar remuntant a fa anys eh y de hecho no son precisamente los DJs que más me gustan pero sí que eran unos DJs que representaban muy bien la escena de Ibiza en esos años y es así como empieza la película no penséis que estamos llegando al final ni mucho menos es más bien esta presentación de un DJ en la cima una múltiple presentación porque son todos estos compañeros de de profesión que nos hablan de Frankie Wilde como un dios de la música que de repente acabó por desaparecer y dejad que os digo una cosa para mí el inicio de película es magistral a los pocos minutos a los pocos minutos de peli ya estás en plan hosti quiero saber más de este tío ¿no? además con esa sensación de que me están tomando el pelo claramente porque hay siempre una comicidad como intermitente en la peli pero aún así te quedas y vosotros ¿qué creéis? ¿realmente existió Frankie Wilde? ¿tú sabes que no? ¿tú sabes que no? ¿estás aguz? claro que no porque yo tengo un 10 años de mi vida abocados a la música electrónica y estuve cuando vi la peli investigando no me salen los archivos buscar Frankie Wilde y dice no y con un colega lo decíamos ¿existe o no existe? ¿existe o no existe? es como al balero no existe pero que esa peli para los que no dominan de música electrónica les meten un gol por la escuadra porque viendo a ti esto viendo a esto te lo puedes llegar a creer no nos engañemos al final es claramente una película paródica que lo que hace es recoger una realidad preexistente es decir ¿de quién estamos hablando? para empezar porque la dirección recae en el canadiense Michael Doce que hacía aquí su segunda peli que le gusta mucho trabajar con esta idea de comedias parodias y sobre todo musicales y es lo que os decía recrea aquí esa realidad ibizenca preexistente juega con ella y lo hace de un modo que destila tanto verdad como delirio por igual y el que ha vivido Ibiza sabe que eso es cierto al menos el que ha vivido la Ibiza de la diestra evidentemente es lo que ya hablábamos el día de One Suppona Time la verdad y la verdad exacto claro porque yo vaig anar al hivern y yo es el desierto el ghost town Walking Dead se puede vivir un sueño de Ibiza playero virgen aislado del mundanal ruido se puede pero hostia mejor que te vayas a Formentera porque la fiesta en Ibiza se lo acaba comiendo todo o también más pasta de Formentera bueno no depende bueno depende de tu estilo de vida pero como aquí estamos para la fiesta Formentera lo dejamos a un lado y seguimos con Ibiza porque si hay otro elemento que también hace que la peli sea puro delirio es Paul Kay hemos hablado de él bastante al principio ¿por qué me suena Adriano? bueno pues porque de hecho te suena y es precisamente uno de los personajes de Afterlife de la serie que trajimos aquí de Ricky Gervais que no te funcionaba según tú si algo le fallaba a la serie era el psicólogo era precisamente el psicólogo Paul Kay hace de psicólogo en la serie de Afterlife y es de alguna manera como un kick-cut dentro de la propia serie porque aunque juega con un humor muy duro y muy ácido sí que es cierto que lo del psicólogo ya es puro delirio es un histrionismo máximo y de alguna manera yo tengo la sensación que Ricky Gervais lo pilló y le dijo es la continuación del personaje sí porque ya veis una miqueta del documental película porque bueno me he quedado de miches y es que es al to es al matisto exacto o sea si Ricky Gervais sabe jugar con el melodrama en esta en la leyenda de Frankie Wilde todo es el tono de la secuencia del psicólogo y de alguna manera le podrías decir tú imagínate que fuiste DJ en un día pero ahora te estás dedicando a la psicología pues claramente tienes a Frankie Wilde a Paul Kay o a quien tú quieras yo de Paul Kay quería añadir que él en sí es como un animal escénico es una especie de bollada por sí desde que es petit y en unas fotos que aparece una en blanc y negra fent el símbol de fuck off to fuck off for double que es amb els dos dits fent así y al dos amb las pintas de punkarra y aquest tío sobre todo ¿ya va de punky? pero yo no he visto imágenes de joven el tío iba de punky pero sobre todo el personaje clave más gran perro y alocado se lo ha ganado en el programa de MTV de Mike Stratter que es su alter ego y está está como una chota o sea el tío y un capítulo porque os lo resumeixo molt es posa en una especie de bola d'aquestas transparents es fica dins y dentro pues la droga l'alcohol y tal y es como ¿qué os follen? yo me quedo aquí dentro y que le den al mundo vale entonces veo que sigue un poco con el mismo porque no nos vamos a engañar Frankie Wilde es un tío hasta las cejas de droga durante toda la película durante toda la película entonces de alguna manera sigue coqueteando con eso porque Enrique Gervé en sí que no se ve que sea un psicólogo más que teñido por las drogas está teñido por el alcohol pero tengo la sensación de que esto de que Paul Kaye traslada a la interpretación un poco lo que se mueve en su vida que es la locura em sembla que es un actor que es duves a molt en ser faltón en ser extrem y a mí em va molestar Enrique Gervé tot i que puc entendre lo que dius de aquestes parèntesis pero en canvi en la parte del documental es que funciona funciona de hecho lo único que encuentro a faltar en el falso documental es un poco el tema de que haya unos secundarios más enriquecedores sobre la trama Finsonevis yo es la dona inicial y ya no sé si hay un problema de secundarios después hay muchísimos detalles que no os voy a descubrir está claro que es un paneo sobre la isla de Ibiza desde la discoteca Amnesia hasta el acantilado frente a Esvedrà tienes desde la música electrónica hasta el flamenco que le ayudará también a encontrar un poco el sentido no os descubro argumentalmente que le pasa a Frankie igual en la película pero yo considero y voy a ser mucho más breve con Berlín Colling que podríamos ir acabando con Frankie Wilde y entrar con Paul Calbrenna porque no nos engañemos si hablamos de un cine que recuerde la fiesta y la fiesta electrónica como tal y sobre todo desde una perspectiva musical es Berlín Colling y en este caso Paul Calbrenna no solo protagoniza la peli sino que compone su banda sonora y eso es como te pillaba el vuelo totalmente lo que eleva la película a un nivel donde Frankie Wilde jamás llegará por mucho que se rodee de Tiestos y de Loll Hammonds es precisamente gracias a Paul Calbrenna la hemos vivido esta canción la hemos vivido de fiesta claro es que esto es Sky and Sun todo un lema dentro de la música electrónica bastante soft porque no nos vamos a engañar es tranquilo si Paul Calbrenna es un tío más de tecno pero aquí se junta con su hermano Fritz Calbrenna de nuevo volvemos a tirar de la vida real que también hemos visto y componen exacto componen esta gran banda sonora aunque solo colaboran en este tema porque Fritz Calbrenna es precisamente quien canta el resto es instrumental el resto es tecno compuesto por Paul Calbrenna y que encontramos en esta peli en Berlin Calling voy a tirar un poco también de experiencias porque a la hora de la verdad yo oye estás abuelo cebolleta bueno porque es que la fiesta y yo hemos sido buenos amigos hemos sido buenos amigos la cuestión cual es que Berlín es una ciudad que yo ya conocía pero que redescubrí desde una perspectiva festivalera y sobre todo de la electrónica y lo hice también en cierto modo gracias a esta película la pude ver en cines allí es una peli del año 2008 en un primer momento me pasó un poco como a Carlas cuando vería a Frankie Wild que no sabía ni quién era Paul Calbrenna ni si el tío que interpretaba al DJ Icarus de la película era un DJ real o no lo era pero nos cuenta o sea la película nos cuesta la historia pues precisamente de un DJ que vive entre ciudad y ciudad entre festival y festival y que para mantener ese ritmo de composición y de espectáculo acaba tirando de mucha droga la presentación de ese contexto totalmente drogadictico en el fondo no empata con Frankie Wild no hay esa idea de delirio o de comedia que hay un puntito más dramático y más de autobiografía en ese sentido claro a la hora de la verdad Paul Calbrenna está claro que también ha metido experiencia exacto toda la carne en el asador pero sí que es cierto que es una peli que se mueve más en la moraleja que se mueve más con esa moralina de un DJ que se pierde y tiene que encontrar el camino para volver a crear y es el arte precisamente es también como darle el valor a la composición tecno de una creación real es decir no solo el DJ que vive de fiesta en fiesta y que tenemos una imagen bastante peyorativa de él a nivel social sino el artista el creador Paul Calbrenna DJ existencial y lo es en el fondo a la hora de la verdad porque tú mismo has dicho que un día te vino al Palau San Jordi a hacer una sesión de una hora y media entonces Paul Calbrenna no nos engañemos es precisamente ese tipo de DJ que nos puede contar una historia loca una historia de drogas porque seguramente lo tiene en su pasado pero también nos puede contar una idea una historia de superación de volver a encontrar el camino gracias al arte y lo hace además representando la ciudad de Berlín en su música porque no es solo que nos pueda llevar no es solo que nos pueda llevar a esa fantasía de amor como la que nos estábamos escuchando con Fritz y Paul sino que nos lleva a Berlín a su metro por ejemplo como estamos escuchando ahora este es un sonido en Berlín tenéis dos metros el U-Bahn y el S-Bahn y es como hablar del metro y de los ferrocarrils catalans es como si cogieran una de las melodías o sintonías de los ferrocarrils cantarán para crearte una composición electrónica que es lo que estamos escuchando esto chicos es muy Kraftwerk porque tiene una canción Kraftwerk grupo clave de música electrónica alemán y tiene una canción que es Autobahn que es la autopista y ellos juegan con la idea de esa modernidad urbanita llamarle a una canción de tecno Autobahn y me parece genial hay ahí un vínculo con Caldred todos los que picoteamos un poco con la creación sabemos claramente que uno de donde tira es de su propia experiencia de su propia experiencia yo os recomiendo claramente las dos películas sobre todo si tenéis ganas de fiesta y diversión pero lo que está claro es que uno os va a llamar por un viaje de musicalidad y de tecno perfecto como es la de Berlín Conning y Paul Cabernard y la otra por un delirio en la isla de Ibiza podéis elegir en tanto que personajes ciudades fiestas y electrónica o música en general d'acord doncs anem a la secció del Carles vinga anem música pues está muy bien Adri que fueras comentando todo esto porque yo me voy más al house es decir ahora estamos pero seguimos con música seguimos con música electrónica música electrónica pero es interesante porque tú hablas de Berlín Berlín para mí es tresor es la capital una de las capitales del tecno junto con Detroit hay ese vínculo que lo une la música electrónica lo une los fiesteros lo une el ambiente claver y yo en cambio estoy ahí voy a hablar de algo que está por ahí que es fiesta pero me voy a Chicago me voy al Chicago House estamos hablando de paso al catalán un otro cop porque yo ya sabía que estamos hablando de los 100 tits o dos d'época con los amb els distintius de Roland de Yamaha seguim parlant de música repetitiva accelerada nocturna pero aquest cop una mica el tecno estaría uns 140-150 beats per minut el house estaría en el 120-130 beats per minut a prox és a dir us estic parlant a grans trets en qualsevol cas us estic parlant del house de tot aquest flow aquest flavor afro que té de Chicago és un dels primers grans fenòmens de música electrònica que hi ha i com a tot gènere o corrent sigui de l'àmbit cultural que sigui sempre hi ha una gran cançó o millor encara un gran temazo chicos en qualsevol cas escoltem el tema més popular el més remixat del Chicago House l'himne discotequero per excel·lència del Chicago House oh yeah you've lost in house music is where I'm gonna be ai ai ai ai com mola eh dice ai és una mica late disco eh no és aquest ara entrarem perquè has donat un concepte clau que recuperarem d'aquí una estona estem escoltant el Move Your Body de Marshall Jefferson eh de Tracks Record del 1986 dime Adry dime 80s no no que això no que això és 80s exacte aquests 80s Marshall Jefferson The Father of the Chicago House la veu és de Curtis McLean un colega seu és una cançó que us sonarà d'alguna nit de festa o inclús de quan jugàveu al GTA San Andreas i amb el CJ sintonitzàveu l'emissora SFU Air mentre anàveu a donar un tom amb el cotxe és igual si a una emissió o senzillament us estàveu passejant cosa que en el GTA és molt comú a pillar el cotxe i anar a fer un pomperià els tirotejos exactament amb els nens i evidentment també pot ser que ho soni pel documental Paris is Burning que parla justament de societats de gais i de drag queens ves Adriana com todo a la vuelta todo a la vuelta todo está conectado chicos el estrión de la avenida también en el fondo podria estar en qualsevol cas aquest documental també es deixa sonar en aquestes festes de Nova York que muntaven els gais i les drag queens aquest Move Your Body però espereu espereu escoltem una altra trenca pistes imprescindible del Chicago House del 1900 és molt tontos mira com va subiendo no s'acaba és com un cotxe una carretera sabes esos videojuegos de la maquinita una carretera que mai s'acaba un horitzó I need your love I need your love y lo voy a buscar y no consigo llegar a mí pero lo necesito lo necesito como este house ho has dit mitja en conya però és que és veritat que la música de molts videojocs com l'Outrun està basada en el Chicago House ah ahí la fa doncs tenim aquest your love de Frankie Knuckles i Marshall Jefferson era el father del Chicago House Frankie Knuckles és el godfather del Chicago House també de la Tracks Records exacte són cançons creades ei quatre duros sintetitzadors pagats a terminis per artistes que escolta que eren uns enamorats del ritme que tenien la seva feina llavors feien això quan podien i arrodonim nois arrodonim aquest tastet hi ha molts temes ja anirem escoltant però arrodonim aquest tastet de Chicago House per ser Chicago la famosa Ciudad del Viento amb un tema que de alguna manera completa que Trident House 0 més popular a escala internacional té un puto chilling eh me encanta tot això escúchate escúchate jo ja estic dandolo todo jo ja estic bailando aquí en medio del programa a punt ràpid sobre aquest tema que estem sentint aquest punt chill però és que hi ha una carga transcendent molt heavy ara us diré per què estem escoltant el Can You Feel It de Larry Heard conegut també com Mr. Fingers una espècie de tractat musical dedicat al house eh almenys ho interpreto així per què dic això? perquè està basat en una gravació d'un tal DJ Chuck Roberts i conté una força espiritual una transcendència que no trobes en cap altra cançó del Chicago House ja que sembla pronunciat per un pastor d'Església afroamericana eh veieu aquest farmor d'aquest home és un sermó és un sermó i totes les senyores amb l'espans i la Upi Wolbert de fons exacte és a dir estem parlant de la transcendència de la festa el MC mestre de cerimònies eh és a dir ja no tenim una banda de rockeros que la gent va veure no no no no ara una mica el feligrés el gran pastor de la nit de la festa qui és? és el MC és el DJ és el que està a la cabina que la primera fiesta és com un gran bautizo exacto muy grande Adriano esa letra aquesta letra que diu al principi hi havia en Jack i en Jack tenia un ritme i d'aquest ritme va sorgir el ritme de tots els ritmes i mentrestant un dia tocant agressivament el seu punxadiscos en Jack va exclamar let there be house i la música house va néixer va néixer perquè sembla el nom de la pel·lícula Jack de House that Jack Will és que ho diu salto de liebre salto de liebre però aquest discurs aquest punt que dèiem aquesta idea del líder espiritual carismàtic a què us recorda? a mi em recorda una cosa molt concreta aviam però això és posterior no? sí anterior clar perquè estem dient aquest home sí però d'aquest estem parlant és a dir és un remix del mateix tema que us he dit aquest Can You Feel It però estem escoltant a Martin Luther King amb el seu I Have a Dream exacte i no us ho perdeu la caràtula en el moment en aquests anys 80 que va sortir del tema de House del Can You Feel It a la portada sortia la cara de Martin Luther King y a la I Have a Dream el títol llavors clar i aquí estem parlant reivindicació afroamericana House festa nit droga però reivindicació afroamericana perquè mis pols perquè mis pols eren blancos de los vuestros no son morenitos sí se ponen rubios al menos el mío pero son morenitos i nois un últim apunt vosaltres sabeu que yo ballo te bailo ara poc ara poc ara poc ara poc perquè la cama la tinc fotuda per als que no ho sapigueu el cas és que hi ha una curiositat que vull apuntar molt breument i és la idea del verb to jack del verb jacking el verb jacking és la idea de portar el ritme dins el cos és una eina clau que es treballa en qualsevol formació de dansa urbana i que jo ho he amat molt en formacions aprenent dansa i sobretot hip hop i house que també és una dansa el house i aquesta expressió tan extesa avui en dia dins el món de la competició de la dansa urbana sorgeix precisament de l'època del Chicago House de temes com aquest estan parlant d'aquest jack jack create the house doncs això li deien a les festes el jacking era la idea como de mover el cuerpo moure el cos el ritme de la música i que això Paul a què ens recorda molt a la música funk totalment home això recorda tornem al marula exacte un amistat realment el que me recuerda és al Christopher Walken que está sentado i que comença a volar però que no puede evitarlo que llega un momento que es como que ui hostia bueno és que això és el que sempre diuen tothom d'escriu quan vas a una congregació de gent de color que dius tu ven a una missa ven a una missa és que hi ha molts tons de negres i encara llavors vas a una missa i et diuen no podràs per aquest i jo un cop hi vaig anar i és una bogeria és molt heavy és una bogeria és molt heavy doncs aquest jacking que us comentava ve de temes com aquest i d'altres que directament temes de l'època Chicago House que es diuen Jack your body de Steve Harley en qualsevol cas jacking és bàsicament el que és és l'evolució de l'expressivitat que es vivia com et deia Pol a través del fang i també de l'etapa disco el disco ve abans d'aquest Chicago House tot aquests 70 estan plens de disco als Estats Units i se li nota se li nota exacte hi ha un periodista Simon Reynolds que té un llibre que està molt bé que recomano aquí a l'empanada cultural que és Generation Ecstasy Into the World of House Music and Rave Culture i que serveix per entendre el context polític social en què va aparèixer el Chicago House i on Reynolds parla d'un abandonament de la subjectivitat i del fet de deixar-se engrescar pel beat de les cançons amb uns moviments bastant més complexos que els del disco molt des de la dansa negra perquè és que és un tòpic però és veritat ho porten al cos tot això aquests ritmes seguint la música i parlem d'uns ritmes d'uns vais frenètics perquè el House com he dit és més accelerat que el disco en qualsevol cas partim del fet hi ha una cosa aquí que encara no he dit que és el fet que ho comentàvem ara Adrià a través de la teva secció és a dir no hi ha un coneixement molt extès de la música electrònica menys encara del Chicago House llavors és important donar una visió de context una mica que s'alluny una mica de lo que és la música però ve molt al cas molt molt al cas escolteu això perquè promet el tema és finals del 70 el record del desastre de la guerra de Vietnam encara està molt present es respirava un clima polític i social de violència i descontent i què passa? que el 1979 hi ha un fet que d'alguna manera serveix quasi com a termòmetre per mesurar la temperatura d'aquest clima 70 de violència de descontent que es vivia als Estats Units i que afecta en aquest cas a la música estic parlant nois de la Disco Demolition Night imagineu-vos un partit de la Major League de bèisbol entre els White Sox de Chicago i els Tigers de Detroit una promo en forma de performance per revifar la temporada dels White Sox que per cert estava fent una temporada bastant dolenta bueno els White Sox en general imagineu-vos White Sox White Sox discos ui ui m'estic avançant hi ha un fitxatge estrella per a un partit que és un tio que parlava a la ràdio d'allà a Chicago que es deia Steve Dahl un locutor radiofònic amb un punt humorístic que tenia un punt com els americans diuen xoc-joc què vol dir això? doncs un comunicador una mica troll un DJ i un locutor amb aquest punt polèmic tan al gust de les audiències nord-americanes doncs el cas és que en el seu programa aquest Steve Dahl va anunciar perquè l'havien fitxat per fer la promo de la nova temporada dels Sox i no sac Sox i què va passar? que va anunciar que va dir escolteu mira ullens porteu el pròxim partit dels White Sox vinils de música disco i els cremarem els destruirem allà mateix enmig de l'estadi la gent que porti el camp el dia del partit vinils per cremar aconseguirà una entrada a mitat de preu què us creieu que va passar? home doncs que el camp una bona hoguera el camp es va omplir el camp es va omplir segur o sigui però de gom a gom o sigui les grades del Comisky Park de Chicago imagineu-vos tot ple i l'estadi però ojo sisplau visioneu-lo o sigui el tio així com un baixet amb la seva panxeta i tot melenas setenteres ulleres de pasta però el tio vestit amb uniforme i un casc militar el micro a la mà i cridant al ritme bueno ara ho sentirem bueno és que anem a posar-ho perquè és que ho posem? sí, sí sisplau la gent és varadíssima que us podeu imaginar o sigui com una manada de lobos en un teatre poses una gallina a l'escenari bueno el cas és que la gent saps què m'ha recordat? digues no sé si us recordeu quan vam fer el programa de música sí que vam fer enllaunat en la secció de disco que vaig portar vaig portar el tall del Duken Nuken dient oh I hate disco podríem llançar-ho és que hi ha tota una part d'Amèrica que ha odiat el disco sempre i suposo que perquè el contraposen una miqueta el que deuen passar amb la nostra generació i el trap que és en plan ens recorda el que no hem fet saps? jo no he sigut mai tan despreocupat com la gent que anava als clubs en aquell moment doncs ara jo mai he sigut un millennial d'aquests que no es preocupen res més que penjar vídeos a Tik Tok i suposo que hi ha tota una cultura blanca principalment als Estats Units i més els White Sox que m'imagino que és en plan recuperemos lo que es de verda blanco el rock sí, claro exacte i tu imagina't pancartes de long life to rock and roll però aquí del que estem parlant i sobretot el que vull destacar és com aquest punt de purga musical aquest punt d'intolerància d'homofòbia generalitzada perquè al final ojo al disco deia això és música per a gays el rock és de machos el disco és per a homosexuals és a dir vulguis o no estava extès una cosa que encara perdura avui en dia però jo podria parlar quasi d'un huliganisme cultural en aquest sentit llavors en aquest context de rebuig ara sí apareix aquest Chicago House que sobretot es desenvolupa durant els 80 hi ha una energia unes ganes de passar-ho bé unes arrels fang una cultura DJ i unes textures electro que venien de Nova York aquest punt casero de do it yourself de música feta a casa però no ho neguem és a dir és una cosa que sorgeix com a raconada com una mica marginal perquè és que la situació era aquesta aquesta música electrònica que se vive por la noche això fora aquest disco això fora llavors el house hem d'entendre i sobretot el Chicago House que és l'original que neix de les cendres d'aquest d'aquest disco neix de les cendres de la fiebre del sábado noche neix de les cendres pràcticament dels pantalons a campanats de John Travolta i dels falsets dels vigis llavors això és super important per entendre una mica el house dit això nois vosaltres per entendreu Chicago House el més important hem destacat tot això però jo ja vaig una mica als punts clau que és The Warehouse The Warehouse és la discoteca que d'alguna manera va ajudar a popularitzar el house durant la década dels 80 diger resident Frankie Nackles que l'escoltàvem fa una estona amb aquest Yorlov aquest Yorlov que estàvem escoltant Music Box era una altra una altra discoteca no el de Barcelona és que aquí està el tema el del famós Music Box del carrer Beethoven el nom sorgeix d'allà del Music Box de Chicago m'encanta que es diga el carrer Beethoven emisores emisores emisores com la que dèiem del GTA va existir una que era pràcticament la gent escoltava l'emisora com el CJ del GTA es deia WBMX i allà escoltaves tot el house de l'època i de DJs n'hi ha hagut un fotiment dit això nois passem jo et vull posar sisplau un tema estrella que a mi mola molt de house i que jo crec que també ajuda a popularitzar aquesta fama del Chicago House al llarg dels 80 así que DJ for Run on Dex boníssim Someday Someday de C.C. Rogers brutal por cierto tema escrito por Marshall Jefferson el de la primera canción de Move Your Body pues aquí lo escribe en las letras la gafa y un altre tema un altre tema ya més nurantas que també ajuda a popularitzar precisamente aquel que era un temazo he acabat fins els collons d'escoltar el missioner aquest tio i ara o sigui bueno no no endavant endavant que volies això de fons tota l'estona d'abans hi ha un altre que també us sonarà molt que és va ja dic el nom Gypsy Woman de Crystal Waters just like you and me but she's homeless she's homeless venga todos vamos vamos vamos pues nois aquests aquests aquests són una mica els grans temes de House evidentment la cosa ha anat evolucionant què passa si dic Lauren Garnier bueno Lauren Garnier Affects Twin serien els que el House l'han anat recuperant des d'aquests anys 80 fins al present amb una vessant més tecno amb una vessant més dura amb una vessant més lisèrgica i més dark quizá más berlín Adri que seria el Acid House hacemos un paso como horizontal digamos y en clubs como de Hacienda de Manchester allà és on aquest House arriba a Europa desembarca a Europa i ho segueix patant però tornem a Chicago ja per acabar nois curiositats vosaltres sabeu que mira si el Chicago House va tenir popularitat que hi ha carrers a Chicago que porten noms dels DJs Jefferson Street Frankie Knuckles inclús l'alcalde del 2005 que estava governant en aquell moment un tal Major Daly va batejar el 10 d'agost com el House Unity Day això no seria per conciliar les cases que puguin pagar a final de mes i Carly Jefferson potser és de los fundadores de la patria i les pajas en qualsevol cas aquí el que hem de destacar és aquest esperit gregari aquest esperit festiu de la música House en aquest cas com a valor ciutadà però sota de querernos mucho penseu que el House ve del moviment hippie d'aquest disco llavors ja aquest punt de quants llocs ve el House al final de tots de su casa no però ho hem de tenir present perquè al final és discoteca de la house del mitos la disco es viu a la discoteca el house es viu a la discoteca però sobretot sisplau sisplau tinguem en compte això i remetem amb un tema que per mi té una nostàlgia pura que és una cançó que es diu in the beginning in the beginning per cert estrofa de la cançó que hem escoltat abans i on tornem a veure amb uns quants anys més a sobre i amb uns quants quilos més a sobre aquests DJs dels 80 al Chicago House Hot Mix 5 Frankie Knuckles Mr. Fingers Chick Robbers i és molt interessant perquè et veus una escena d'un judici però al final et veus que estan jutjant el house és una situació el videoclip d'aquesta cançó en estan jutjant el house i llavors veus a tots aquests puretes que a sota és com oye esto es una fiesta vamos a pasarlo bien perquè el house sempre ha estat això ha estat un ritual de la rauxa i llavors i llavors i llavors en el beginning there was Jack and Jack still has a groove and from this groove came the grooves of all grooves and while one day viciously throwing down on this box Jack Bolder declared let there be house and house music was born I am your singer I am the creator and this is my house and in my que es cou i este tema Carles de Chicago de que momento de Chicago no abramos ese meló això és la música que he posat avui a l'agenda perquè he pensat seguim d'una l'erroda lo veo que es podria quedar es el sonido de Barcelona de esos noruegos borrachos por la tarde anem a l'agenda sí va dejamos la música a un lado que bueno nos acompañará siempre pero al menos en el cine que hay esta semana de hecho ya está en cartel Pinocho uno para todos son dos películas que mencionamos a raíz de Barcelona Phil Fest no son una maravilla pero son muy recomendables por sus aportaciones y me suena que otro logo que aparece por la carterera es Terrence Malick ¿no Carlos? Terrence Malick exactamente I'm Knight of Cubs que yo sinceramente desde To the Wonder a mí el tío me agrada pues la delgada línea roja a mí me agrada sus malas tierras pero esa peli desde To the Wonder que el tío empieza ahí a perderse imágenes poesía que no conectan estem parlant de l'arbor de la vida exactament l'arbor de la vida entra dins d'aquest cine sincerament és un cine filosòfic mal fet i aneu a veure Night of Cubs no solo lo dice Carles lo dice muchísima gente pero para aquella gente amantes del cine de Malick que sepan que ha vuelto a estrenar o la gent que vulgui criticar-la també exacte el que sí que hem de destacar és que el 23 de setembre s'estrena no la destaquem pel que la gent es pensarà a Netflix s'estrenarà en Hola Holmes i la destaquem no tant perquè creguem pista el tràiler que serà una bona pel·lícula o una bona aposta ve de saber ve de saber sinó perquè ho heu de saber en principi la setmana que ve farem un especial de Sherlock Holmes que ens va demanar un estimat oient del programa bueno de alguna manera la sección de Carles era una petición pasada de Marcos un otro de nuestros oyentes y daremos paso a esto lo que comentaba Ferran en la petición de Edu de cara al siguiente programa con Sherlock Holmes elemental tope i aprofitem que estem en cinema que torna a fer-se l'edició i més en aquesta època que ja sabem com va tot del festival Fascurt del Mas Nou que és el del 24 al 26 de setembre us animo és una pena que no es pugui fer normalment es feia en un entorno paradisíaco plagil i vida aquest cop bueno és que és una cosa més segueix sent gratuït però bueno òbviament amb reserves i totes les històries però bueno val a dir que sempre tornar als festivals físics ja veurem sitges què passa aviam això ja és un altre meló que no vull voler otro melón la palabra híbrido va sonar mucho doncs anem un moment a videojocs que destaquem un joc un remake que el 25 de setembre sortirà el Mafia Definitive Edition a Playstation 4 i Xbox One i PC i val a dir Ferran que fa dos dies estàvem xateando all the night long sí perquè no és exactament agenda però s'ha de dir que s'ha presentat la nova Playstation 5 amb els seus preus amb les seves dates i els seus nous jocs del 12 a Estats Units Canadà a Japó això no ho he entès però i el 19 a la resta del món això és com tenen es va estrenar a tot arreu exacte es va estrenar a tot arreu menys Estats Units i després més tard 12 i 19 de novembre s'estrenarà i 499 euros i 399 la versió física o la versió digital Déu-n'hi híbrido també ja l'he dit exacte i si parlàvem de la Mercè hi ha híbrido que en lloc una Mercè que passa pel filtre virtual de ceros i unos i que una mica físic però bueno, embotits no embotits però sí que és veritat que les entrades volen perquè les reserves sí que han volat jo he intentat agafar alguna alguna experiència d'aquestes de la Mercè i no res i seguint amb el tema de la Mercè òbviament quan són aquestes festes es fan les portes obertes de molts, molts, molts museus o centres així per exemple 24 hores d'obertes el dijous 24 com el Palau Robert Caixa Fòrum el Pabelló Mies Van der Rohe Museu de Disseny Museu del Contemporani l'Art Santa Mònica o sigui, hi ha moltíssims és com el Le Mans de los Museos escolteu això de fort la ruta de los museos jo m'he quedado con ganes d'escuchar-me som de ella Gypsy Woman doncs et prometo que algun dia te la tornaré a posar però hem d'acabar amb un tema zoo mític aquest programa de festa que hem fet avui ha sigut trallero, trallero putrum, putrum gas, gas, gas i vamonos pel por ahí recordem molt ràpid les xarxes socials YouTube Empanada Cultural Facebook Empanada Cultural Peter Empanada Cultura sense L Instagram Empanada Cultural i els podcast els tovareu a SoundCloud venga nois putrum, putrum no? ¡Vamos, vamos que lo vamos! ¡Esta! Yo, yo, yo, yo, yo, yo DJ for Ram Smile Smile Smile See you on the street and you walk on by But I don't want to waste my time The one you say Baby Baby Baby I love you Baby I love you