Finals i testaments: Agnès Varda, Orson Welles, Neon Genesis Evangelion i The End of the F***ing World

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Hem intentat mantenir una sort de terratorn cada diumenge, on l'inici i final dels nostres viatges amb vosaltres sempre han volgut ser la cultura, amb tots els seus aspectes. Si pel camí ens hem desviat, de nou, vosaltres ens ho fareu saber. També hem topat amb la política i la seva intència d'amagoja i manipulació, coincidint amb les eleccions i el final de Joc de Trons. Segurament també us van fer promeses incomplertes i buides, no ho podem evitar. Com per exemple parlar d'Àsia, a la que probablement no vam fer del tot justícia el nostre programa, si tan sols tinguéssim més de temps. Black Mirror va ser el nostre primer monogràfic, com una premonició d'aquest futur negre i trencat que ara ens esatge. I vam voler dissimular després amb un altre monogràfic, el del Hype i l'E3, tornant de nou a fer promeses i més promeses que qui sap si mai es compliren. I la setmana passada, amb l'excusa de Sant Joan, vam voler esmanar la plana, parlant del foc i l'esperit de renovació, però aquí ens trobem ara, al final de totes les coses. I qui sap, potser realment sigui així. Comencem aquesta última empanada cultural amb la mirada fixa a l'horitzó, que tants cops semblava fora del nostre abast, però ara, imponent, es planta just als nostres peus. I mirem a l'abisme, i aquest ens torna a la mirada. Arribem al final, i per alguna raó, no estem tristos. Bé, nois, aquí estem en l'últim programa d'Àmpera Cultural. Què? Com esteu? Com que no? Jo estic molt trist, sí, sí. Bé, a part d'aquest discurs de mossèn, mossèn parlat. Jo estic a punt de posar-me a plorar, collons. Jo també, Déu-n'hi-do, perquè... Què és això que acabem? És que no ho sabem. A veure, com no havíeu dit que això anava ja a programa per tota la vida? Sí, contrato indefinido. Contrato indefinido. No, estem esperant una oferta... Contrato vitalicio, eh? Estem esperant l'oferta o de Ràdio Desbend o de Ràdio Sant Joan d'Espí, que cada setmana hem anat tirant l'am. Ho hem intentat, sí. Quadriano, tranquil, que tens contrari de becari de per vida, eh? Que jo no faig vacances a l'estiu, que ja ho sabeu. Jo, per mi, fer feina, fer feina. Que aquest món s'ha de xerrar. Guia turística. Exacte. Bueno, nanos, és l'última... I el Carles? Ah. I el Carles? I el Carles? I el Carles? I el Carles, que ja no el triomfes. Bé, tampoc, que més promeses trencades i més raons per, en veritat, estar tristes. És part de la vida. Però on està el Carles? Us la veu? No, no, no. A veure, a veure, us en recordé que jo vaig estar a un programa també que no... I jo no volia dir res. Si us en recordé que jo vaig parlar, havia vist algunes coses així que em van deixar molt impactat. Sí, perquè vas estar amb ell al Bois. Heu vist Apocalipsis Now, no? Està sonant de fons. Doncs, bueno, tenim un nou brando, que és el Mr. Bombosi, i... Sí, sí, sí. Hurtz Bombosi. I el Carles ja... El Carles jo crec que ja no tornarà. Jo crec que el Carles... Sí, sí. No? Un altre final? Jo crec que sí. Que Carles s'ha anat a... A la jungla. A la jungla. A la jungla. A la jungla. A la jungla. Bé, nois, tirem endavant. Això mateix. D'acord? I comencem amb aquesta última empanada. Menú del dia Moltes gràcies perant per conservar, per fi, els compassos d'aquesta cançó. Bé, què hi veurem avui? Adriano? Doncs jo us parlaré de cinema, i cerebrou, us parlaré de cinema de l'Agnès Barda i de l'Orson Welles. Deixem-ho aquí. D'acord. Jo us parlaré d'una sèrie d'anime que és Neon Genesis Evangelion. Segur que molts la coneixen. El Retorno. I jo parlaré, bueno, la dualitat allò que vam portar algun dia de còmic i les adaptacions, no? Genial. I que és The End of the Fucking World. Ahà, molt bé. De Netflix. D'acord, doncs, tirem endavant perquè tenim teca. Sisplau. Cinema. Cinema. Las habaneras. Que maravilla de música. Té un puntet, eh? Té un puntet. Pero no, pero no, porque a mí yo me he puesto tonto con el Le Fond, Le Fond de Ferran, eh? Ha sido muy, sí. Me ha gustado. El Fin d'Hien Le Fond. ¿Por qué francés? Sabías que venía yo a meter caña hoy con... Bueno, porque suena más melancólico, ¿no? Sí, sí, tiene un puntito, tiene un puntito. De hecho, aquí estamos, ¿no? Con Le Croissant, Le Café au lait, aquí, dispuestos a compartir reflexiones sobre el fin de las cosas, ¿no? Al final, ¿por qué Agnes Varda? Por un lado, porque estrena la semana que viene y viendo los problemas que tenemos últimamente con la agenda, yo ya me saco la agenda de encima, ¿vale? Estrena el viernes, día 5 de julio, y estrena la que es su última película, así que desde rabiosa actualidad. Comentario que da mucha rabia, pero bueno, es muy específico, ¿no? Estás muy redundante. Es muy académico. Pero ¿qué pasa con esta película? Que es su nueva película, pero desgraciadamente también es la última. Cierto. La última, señores, porque todo llega a su fin. ¿Y qué ha pasado? La cineasta francesa, ¿eh? La cineasta francesa que, de hecho, nació en Bruselas. Nació en Bruselas, pero toda su obra es producción francesa. Nos dejó exactamente hace unos tres meses, a punto de cumplir los 91 años. Casi nada. Tenía 90, pero estaba muy cerquita de los 91. Y tenía mucha energía, muchísima. Tenía energía como para elaborar una despedida lúcida. Casi filosófica, diría yo. Tenéis que ver esta película. Y es una película en forma de documental, como suele ser con Barda, ¿no? Una suerte de testamento fílmico que durante dos horas repasa principalmente su obra como cineasta. Pero también como fotógrafa. También lo hace como artista visual. Porque, a ver, no nos engañemos. Para hacerle justicia a esta mujer, a una mujer de semejante talla. Y no lo digo en cachondeo, porque sabéis todos que Barda es muy, muy, muy bajita. Pero hablo de su talla porque tiene en su haber 52 títulos como directora. Tiene innumerables fotografías, videoinstalaciones. Y bueno, de hecho, necesitaríamos unos cuantos documentales más para hablar de sus otros aciertos. En el cine, como actriz, como guionista, como directora, como fotógrafa. Bueno, directora de fotografía, como productora e incluso como editora. Esto nos deja entender que lo hizo todo en el séptimo arte. Y fuera de él, o mejor dicho, de manera tangencial al cine. Porque Barda, de alguna manera, nunca estuvo fuera del cine. También supo destacar como profesora, como pedagoga y como feminista. Sí, señores, ser feminista puede que hoy no, pero en su día era una ocupación. Lamentablemente. Quizás ahora surge de un proceso como mucho más natural. Pero años atrás, imaginaos. Estamos hablando, si os he dicho que estaba a puntito de cumplir 91 años. Estamos hablando de una mujer que nació en el año 1928. Imaginaros por la de cosas que tuvo que pasar, ¿no? Esta mujer, artista y cineasta. Y esto no lo cuenta el documental, pero lo insinúa. Lo insinúa. Y como soy consciente de que otros documentales llegarán, posiblemente también habrá uno de Barda como feminista, ¿no? No estarán firmados por ella, eso está claro. Pero está claro que llegarán. Pero lo mágico de Barda, o lo mágico de la película en sí misma, ¿no? De Barda por Agnés, que es como indica su propio título, de alguna manera es ella la que nos cuenta su labor en el mundo del arte y nos cuenta también su labor en la sociedad en general. Porque es ella quien logra cerrar su firmografía a la vez que cierra su vida. Esto es acojonante, ¿no? O cierra su vida gracias a poder cerrar su firmografía. Es una pregunta dicotómica que continuamente me invade mi pensamiento porque no acabo de entender cómo puede ser tan perfecto, cómo se puede tener tanto dominio del tiempo y del espacio, ¿no? En fin, lo que está claro es que Barda ha sido siempre una persona muy consciente, un artista muy consecuente, y lo ha sido siempre con el mundo que le rodeaba. Piensa que en el año 2017 le dan el premio honorífico en los Oscars. A ella, a Agnés Barda, un artista que jamás ha hecho nada por Hollywood, le dan un premio honorífico, ¿vale? Yo creo que eso le da que pensar, no nos engañemos, le da que pensar. La hipocresía, ¿no? No, pero por otro lado, que te den un premio honorífico es una invitación a decirte, bueno... Bueno, también, también. Es como Jackie Chan, ¿no? Hace dos años. Bueno, por lo que pueda pasar, ¿eh? Y en Hollywood, ¿eh? Que no se les descambia a Hollywood. Piensa que ella no ha hecho nunca... O sea, lo que más parecido que tiene una peli de Hollywood es una que se llamó Lions, Love and Lies, que de hecho es una película un poco atropellada, pero que fue, bueno, el reflejo de los años que vivió con Demi, ¿no? Con su marido antes de que muriera en Los Ángeles. Y, bueno, se rodea de todo ese artisteo hollywoodiense y da fruto de esa película así muy caótica, pero que sí, es un reflejo más que de Hollywood, ¿no? Del artisteo de Hollywood. Pero, al margen de esto, entre sus 52 películas no tiene nada más que nos... bueno, que conecte con Hollywood. Imaginaros, ¿no? Le dan el premio honorífico, su edad tampoco se le debía escapar, y entonces decide cambiar el enfoque de su mirada, es decir, Varda siempre se ha caracterizado por compartir una mirada muy precisa, pero sobre el mundo exterior, y esta vez decide ponerse frente al espejo y retratarse a ella misma. No le deja esa faena a los historiadores, que, como os decía, llegarán, ni a los escritores de biopics, sino que se anticipa. Y desde una silla, en el escenario, comparte con su público, y estoy hablando de un público literal, pues estas reflexiones que os estaba comentando, todo, y que ella siempre lleva la misma ropa. Es una cineasta que, evidentemente, siempre se preocupa del raccord. Entonces, son muchos los escenarios que aparecen en la película, y muy variado su público. Todo esto aparece en ella, entremezclando sus charlas en el escenario, con una mirada directa a su obra. De hecho, hay una pequeña selección de su obra, y, evidentemente, la voz en off, que siempre es tan característica de su cine, no deja de acompañarnos. E imaginad que con la película acabada, que la acabó unos meses atrás, se presenta en la Berlinale, estamos hablando de febrero, hace nada, hace unos meses, y allí no solo presenta la película fuera de concurso, sino que también recibe la Cámara de la Berlinale, el reconocimiento a su carrera. Esta vez, yo creo que mucho más justificado, mucho más esperada, pero así se despide, ¿no? Un poco más, y se va a una montaña a meditar, y dice, ya está, ha llegado la hora de morir, me lo he llevado todo. Y Jesús subió a los cielos. Exacto, es increíble. No sé, es como os decía antes, me parece un dominio del tiempo y del espacio brutal, que es comprensible al ver su obra, pero, no sé, no me digáis que no es maravilloso. Desde luego. Con lo difícil que es poner fin a las cosas. Hoy lo vamos a ir viendo, pero realmente poner fin a las cosas es algo que es realmente complicado. Y no a las cosas que hacen los catalanes, me refiero a estas cosas que aquí... Como oílas, como oílas. Esas cosas que aquí comentamos, ingredientes de esta empanada cultural, que cada semana hemos intentado rellenar. Yo creo que sí, ¿eh, Ferran? Vamos a continuar seguro. Esto es uno de los programas por ahí. Hay 19 más. A ver si nos oye alguien. Tenen una horeta per trucarnos en directo. Sí, sí, sí. Sisplau, eh, sisplau. De fet, es això, ¿no? Aquí sempre estem amb el cinema, amb la literatura, amb els videojocs, amb els còmics, amb la música. Són toda una sèrie d'expressiones culturales o artísticas que necesitan de un final para llegar hasta aquí. Necesitan de un final para llegar a vuestras casas, pero también para llegar a este programa de rádio. Y como no paran de llegar, de alguna manera, todas estas obras, continuamente, de ahí también esta gran empanada que nos afecta, no dejan de llegar con diferentes orígenes, formatos, intenciones, recorridos, es fácil a veces olvidarse de aquellas que no lo han conseguido, de aquellas que se han quedado a medio camino. Y son muchas, son muchísimas. De hecho, yo creo que no somos conscientes de la de obras que se quedan en el camino. Ya no digamos de las vidas de artistas que también lo hacen, vidas que se ven truncadas o que ni siquiera consiguen empezar. Pero bueno, esta señora lo ha hecho todo, así que, por favor, muy recomendables, señores y señoras, vayan al cine. Yo creo que les va a encantar. Ya sea porque no conocen a Agnés Varda y les encantaría conocerla o simplemente porque la conocen pero les gustaría despedirse de ella. Así que vayan a ver Varda por Agnés. Pero... Pero siempre hay un pero. Pero tampoco se olviden de los que no han sabido darle un final a su vida. Lo digo porque hay muchos que, intentándolo, se murieron. Esta es la otra cara de la moneda, la de otro tipo de artista. El artista maldito. Quizá más conocido, quizá más importante, pero también menos afortunado. Bueno, podríamos hablar de muchísimos personajes, pero yo estoy hablando de nuestro querido Orson Welles. Nuestro querido Orson Welles que hace unos meses volvió a estar en boca de todos. Quizá recordáis el díptico de Netflix. De hecho, yo recuerdo estar escuchando la radio, otro programa, y escuchar no ha aparecido una nueva película de Welles como aquel que había rescatado. Una pieza arqueológica, vamos, de un valor inconmensurable. Subasta de Ebay. Exacto, venga. Pero bueno, yo he tardado un poquito en verlo. De hecho, lo he visto precisamente para este programa porque, de nuevo, este díptico, estoy hablando de una película inacabada, una película inacabada que se llama Al otro lado del viento, finalmente acabada, pero no por él, y el documental que la acompaña que yo creo que es realmente la maravilla de este díptico que se llama Me amarán cuando esté muerto. Es un documental que incluye material de la película porque su pretensión es recoger este caótico rodaje que nunca llegó a su fin, pero también explora los últimos 15 años de la vida de Welles y es curiosamente este documental que aunque no está firmado por él, es en sí mismo el testamento fílmico que, por ejemplo, nos conecta con el testamento fílmico de Barda. Pero bueno, vamos por partes para seguir relacionando a estos dos personajes. Welles es otro artista que en el fondo, si lo habéis estudiado, trascendió los límites del cine, pero vamos, se nutría como nosotros de esta gran empanada cultural. Radio, teatro, pintura y hasta música. Esto sí que os va a pillar. Mira, mira, ahí, ahí, ahí. Hasta música. Escuché, vamos a dejar unos segundos para que también los oyentes se lo vayan pensando. ¿No lo sabemos? No, no. No. Qué grande, qué grande. Bueno, lo que acabo de decir, ¿no? Yo sé lo que es ser joven, pero vosotros no sabéis lo que es ser viejo. De hecho, esta es una canción del año 84 y no sé si lo he mencionado al principio, pero bueno, Wells murió un año más tarde, murió en el 85 y entre el 70 y el 85 intentó llevar a cabo esta película que he mencionado que se llama Al otro lado del viento. O sea, no podemos dejar de comentar sus capacidades musicales, ¿eh? O Mallorca tenía cos, tenía cos, yo creo que ese es el Barry White. Lo es, lo es. La cambra de resonancia. Yo veo un puntito de Johnny Cash con Leonard Cohen, pero por los excesos. Pero que se los hagués manjado. Sí, también. Es el monstruo. No, a ver qué pasa. Es lo que tiene beber tanto alcohol, fumar tantos puros y vivir bien. Y vivir bien. Y vivir la vida, ¿no? ¿Qué me comentabas antes, Pol, que me ha encantado? Del documental de... Del documental. Hi ha un documental del Jodorowsky, del director de cinema, bueno, y si com hago, y mil cosas más. Sí, sí, sí. I que hi ha el documental de com va... Hombre renazantista. Hombre renazantista. Com va... Com no va a fer, Dione, ¿no? L'adaptación. Otro proyecto inacabado, ¿no? Sí. Bueno, ni empezado. Bueno, el van començar així com a fer... Bueno, el de Ciel... Sí, exacte. Van començar... I llavors ell, expliquen el documental que ell va anar persona a persona que volia, va anar a Dalí, va anar a Pink Floyd, va anar... O sigui, va anar conformant tota la pel·lícula i un d'ells era Orson Welles, que ell volia que fos el líder d'un planeta de no sé què. I el tio... Bueno, lo era, lo era. Lo era, seguramente. El suyo. Bueno, sí, perquè orbitava tot el... Exacte. Prou de bromes de gordos. Sí. Doncs que... Sí, us plau. No sé si et he identificado. No, pues el... Entonces, el que passa, que el van a buscar perquè li van fer el xibetazo que aquest tio anava a menjar molt a un restaurant que era francès i el tio per convèncer-lo de que entrés a la pel·lícula perquè ell deia no, no, no, jo ja me he retirado, no vull pasta, no sé què. I li va dir, vale, doncs et prometo que si vens al rodatge tindràs aquest... el que estàs menjant d'aquest restaurant que t'agrada a diari de càtering i el tio va dir vamos allá. ¿Dónde está? ¿Dónde? ¿Cuándo y cómo? ¿Dónde? Es enorme, es enorme. ¿Te voy a grabar algo? ¿Te voy a grabar algo o no? No, no, no. Vale. És molt recomanable també, com a pel·li, ja n'hi ha acabada, és com una idea de pel·li que podia haver sigut... És un pitch, és un pitch. Estem parlant d'abans de Star Wars, estem parlant de tot això. Sí, sí, és un pitch. És el precursor. És el precursor, però és que van robar, tu veus les storyboards, veus les idees, tu veus tot el que tenia aquest tio al cap per fer Dion i tot està robat, inclús abans de que es fes Alien va agafar el... Com es diu? El Giger. El Giger i l'hi havia de fer tot i va ser després que el van contractar... El Giger i a Moebius per fer els dibuixos. Sí, sí, sí. Bueno, però molt recomanable. Jo crec que... Bueno, de hecho son estos documentales los que nos están acercando a estas obras inacabadas, ¿no? La de Los en la Mancha que al final ha acabado rodando la película sobre el Quijote. De hecho, otro de las obras inacabadas de Wells es una película sobre el Quijote, pero no nos desviemos. Hagamos un pequeño repaso así breve sobre sobre la imagen de Wells porque es que yo creo que su final está contenido en el principio. Al final no nos podemos olvidar de que Wells, aunque ya traía fama con el tema de la radio, hace de su primera película, Ciudadano Kane, en el año 1941, la mejor película de la historia del cine. Bueno, muchísimos... Por las escuelas. Exacto, sí, yo creo porque, evidentemente no estoy de acuerdo, es un peliculón, pero claro, imagina que eso le marcó de por vida. Es decir, todo lo que hacía en adelante estaba viviendo siempre bajo la gran sombra de esa poderosa película que se llamaba Ciudadano Kane. De alguna manera, a mí me recuerda a Neruda, de hecho, es un poco lo que le pasó a Neruda con 20 años cuando hizo 20 poemas de amor y una canción desesperada. Yo recuerdo haber leído que a Neruda le tocaba lidiar con espontáneos en sus recitales que le pedían una y otra vez volver al pasado. O sea, el tío estaba igual recitando obras nuevas, pero aparecía siempre un espontáneo que le decía, por favor, el poema 20 o el poema 15. Estoy hablando de los míticos poemas de me encanta cuánto callas o podría escribir los 20 poemas. Un poco de este paro, ¿no? Pero además es algo que yo ni entiendo porque, o sea, nadie duda del valor de esa obra, de los 20 poemas, pero ¿vosotros habéis oído, o sea, escuchado alguna vez a Neruda recitar? O sea, ¿lo habéis escuchado alguna vez? Puedo escribir los versos más tristes esta noche. Es él, ¿eh? Es decir, no me estoy cachando, es Neruda. Escribir, por ejemplo, la noche está estrellada. ¿Habéis leído este poema? ¿Lo recordáis? Y gritan azules los ases. Es lamentable. Es que tú lo escuchas así y dices, por Dios. ¿Quién es este poema? A muy perfecta porque un cabullo es día de misa, pues va a volver. No, no. Es que es acojonante. ¿Tú lees este poema? Podemos escribir los tres versos. No, pero si busques el poema que busques recitado por él, tiene este tono. Lo lees, de alguna manera, te enamoras, lo escuchas y quieres que acabe, ¿no? Esto sí que está muy claro que quieres que acabe. Lo vamos a acabar. Bueno, y sí, me gustaría finalizar con Wells, ¿no? Como os decía, murió a los 70 años de edad, era el año 85 y se pasó los últimos 15 intentando grabar o rodar, más bien, al otro lado del viento. De hecho, lo hizo, ¿eh? Entre el 70 y el 76, dio con muchísimo material, pero no suficiente como para acabar la película. ¿Y de qué va al otro lado del viento? Pues es claramente una película autobiográfica con la cual Wells pretendía obtener, ¿no? Una vez más, la gloria de su país natal, Estados Unidos. Sabíais que llevaba muchos años viviendo en el exilio artístico también y, de hecho, si lees la sinopsis de la película, es exactamente su vida. Es decir, habla de un legendario director que en este caso se llama Jake Hannaford, que está interpretado, por cierto, por su amigo y director Houston, ¿no? John Houston. Y este director legendario regresa a Hollywood después de un exilio en Europa, me suena, con planes para completar el trabajo de su propia película que también se llama Al otro lado del viento. Os imagináis, ¿no? El cine dentro del cine. Metacine, exacto. Es muy Almodóvar, ¿eh? También. Ahora, es verdad, porque podríamos estar hablando de Dolor y Gloria, ¿no? Y su mirada crepuscular. Pero bueno, Wells no lo consigue. Wells da con muchísimo material entre el 70 y el 76 con Houston, con Peter Bogdanovich que también aparece. Amigos y cineastas y también amantes y cineastas, ¿eh? Estamos hablando de Oja Oqdar, Oja Kodar, perdón, que también aparece en la película y era su amante. Es una maravilla, ¿no? Cuando la vida se mezcla, la vida real se mezcla con la propia creación. Lo malo es que no pudo, de tanto que se le mezcló, no pudo empezar a montar la película hasta los años 80. Le faltaba material para ello, como os he dicho, y material que no había rodado. Y sorprendentemente, con todo lo que tenía, al final dio con un montaje, parece ser de unos 40 minutos, ¿eh? Y este montaje lo deja antes de su muerte. es el montaje que precisamente han aprovechado ahora para llevar a cabo la película. Porque él no consiguió un final, pero os he contado que ahora la podéis ver en Netflix. ¿Qué ha pasado entonces? Pues que otros la han acabado por él. ¿O otros la han acabado con él? Algo parecido a lo que está sucediendo con nuestro querido Gaudí y su amada Sagrada Familia, pero esa es otra historia. Sí, sí, sí, sí. Ya le hemos contado. Ya está. Pro, pro. Pero nos viene muy bien como metáfora o como comparación porque es exactamente lo mismo. Y a mí me interesaría acabar con esto a reflexión, ¿no? Es decir, ¿hasta qué punto una obra que aunque tú la hayas planteado mientras estabas en viva e incluso iniciado, ¿no? En este caso estábamos hablando de los 40 minutos de metraje, ¿hasta qué punto es una obra que se puede considerar tuya? Porque no sé si habéis visto la película. Me parece que tú, sí, Ferran. Yo no, yo no. Es bastante... A ver, al final el paso del tiempo se nota. Estamos hablando de un guión del 60, material del 70, montado en el 80 y remontado ahora en el 2018. Entonces, o sea, 4K, ¿no? Al documental valmó la pena. Eso sí. La película, en serio, de todo esto, claro, es que la película no es la que él volía. De hecho, él no iba a poder hacerla. Es que ni a él le sortía la película que quería hacer. De hecho, ¿estás en lo cierto, Ferran? Me amarán cuando esté muerto, que así se llama el documental, es una maravilla. Tenéis que verlo porque es en sí el testamento fílmico. Es decir, si Agnés, Barda por Agnés era el de Agnés Barda, me amarán cuando esté muerto. Aunque no está firmado por Wells, es sin lugar a duda su testamento fílmico. Y aquí lo dejamos, si tengo tiempo después en la tertulia, ya estoy pidiendo, o en la agenda, si no... Si Ferran no te baja. No, no. Es que es acojonante. Hay una reflexión de Wells que nada tiene que ver con el fin de las cosas, pero que buscando material sobre él, de hecho, ¿qué coño? Se acabó la tertulia. No, no, no. Lo leo ahora. Lo leo ahora y os va a sonar a presente. Lo malo de la izquierda estadounidense... Esto está escrito por él, ¿eh? Lo malo de la izquierda... Esto es una empanada cultural, hay que meter de todo. Política también. Lo malo de la izquierda estadounidense es que traicionó para salvar sus piscinas. Y no hubo unas derechas estadounidenses en mi generación. No existían intelectualmente. Solo había izquierdas y estas se traicionaron. Porque las izquierdas no fueron destruidas por McCarthy. Fueron ellas mismas las que se demolieron dando paso a una nueva generación de nihilistas. Lo digo porque es que recoge muy bien en estos últimos programas y además yo creo que nos va de lujo para entrar con la nueva, con la siguiente sección de Ferran. Si hablamos de nihilismo... Por favor, por favor. Sirius Bé, Bueno, sí, parlem de nihilismes i parlem de palles mentals com aquestes que s'estava muntant l'Adriano. Per cert, xaval, 20 minutacos, eh? T'has menjat aquí. Pero bien, pero lo hemos visto todo. No, no, no. Molt interessant. De bo veieu el documental perquè està molt bé. Doncs, bueno, alguna gent ja haurà identificat el del que us vull parlar. Això és el tema que es diu Cruel Angel Tesis de Neon Genesis Evangelion. Aquest famós anime de mecas, o sea, robots gegants que es barallen. És una sèrie que ja compta gairebé 24 anys, així que, com entendreu, no em penso tallar res en spoilers. Molts l'heu vist, molts l'han començat, molts altres no l'han acabat i molts altres no l'han acabat d'entendre de què va la sèrie. Jo m'incloc. L'he vist moltes vegades. Home, jo crec que és d'aquestes amb profunditat. Sí. Seudo japonés, no? Seudo psicològic. Sí, sí. Bueno, seudo o no, el que passa que... Bueno, en parlarem. Ara en parlem. El tema, de no tantes maneres, que sapigueu que Netflix ha adquirit els drets últimament i... Està a Netflix, llavors? Sí, sí, la podeu veure en totalitat i ja sabeu, 20 uoig. Hay que pedir a Netflix també en comissió, eh? jo crec, perquè... Bueno, potser ens contracten. A menys en podríem pagar la subscripció, que aquí dels quatre que tinc en llista ningú em paga. Però bé, és un anime que es va estrenar el 95 de l'estudi Gainax i dirigit per Hideaki Ano. La història, bàsicament, ens situem l'any 2015 en una terra post-apocalítica que està en reconstrucció arran de l'atac inesperat d'uns certs anomenats Àngels. 15 anys abans, l'any 2000? Aquell event cataclísmic es va titular el segon impacte. Ho dic als noms perquè és important, eh? a l'hora d'entendre l'argument de tot plegat. Tot i que van poder superar aquells atacs, l'ONU preveu que els àngels tornaran i ha creat una organització paramilitar a Tòquio 3, o sigui, ja és la tercera versió de Tòquio, anomenada NERF. NERF ha desenvolupat uns robots gegants de misterioses habilitats anomenats Evangelions o EVAS, que són pilotats només pels joves que resultin compatibles amb ells. I aquí apareix Shinji Ikari, de 14 anys, que és el fill del director de NERF, amb qui manté una molt mala relació. ja que va preferir el pare dirigir NERF que no educar-lo un cop va morir la seva mare. És molt rapo, eh? Sí, moltíssim. És de dixos per tot arreu. De fet, no és l'únic personatge que té problema amb sons pares, ja ho veureu. Al descobrir que son pare només mostra interès en ell perquè és compatible amb un dels EVAS, ell es nega a pilotar, però apareix un àngel just en aquell moment que comença a destruir la ciutat i la pilot de l'altra EVA disponible, la rei Ayanami, està fora de combat, així que acaba pujant a la cabina del robot. La primera batalla és patètica. Als pocs minuts el Shinji queda fora de combat, però de sobte el seu EVA, el seu robot, per iniciativa pròpia entra en moda Berserker i amb una fòria inusitada destrossa l'àngel. I sembla que no ho fa pas per protegir la ciutat, sinó per protegir el pilot que porta a dintre. Aquest és el gran misteri inicial d'Evangelion. Inicial, perquè després n'hi ha molts més, eh? Què són exactament aquests robots? A mesura que avança la sèrie comencem a veure que sota la carcassa s'hi amaguen elements biològics, certs que no distan tant dels propis àngels. I a poc a poc es va descobrint que hi ha darrere de tot plegat. I agafeu-vos perquè venen corbes, eh? Els EVA són part d'Adam, el primer àngel, i culpable del segon impacte esmentat al principi. Però els descendants d'Adam, els àngels i els humans copartim ADN, ja que resulta que nosaltres, els humans, som descendants del Lilith. Ja me liau. Mare de Déu. Ja m'estic llençant. Lilith, Adam i Lidit. Qui és Lilith? I ja posats qui és Adam, no? Perquè us l'he inventat. Doncs són dos enviats de la raça extraterrestre ancestral que fa milions d'anys es disposaven a crear vida per tot l'univers. Sempre enviaven dos emisaris, o evangelistes, d'aquí el nom de la sèrie, a cada planeta. I el primer que arribava posava la seva llavor i l'altre quedava inert per no interferir. Aquí a la Terra va arribar primer Lilith i van crear els humans. Però al principi del segon mil·lenni, abans de Cris, bueno, després de Cris, aquests humans, sí, és a dir, l'any 2000, els humans van trobar el cos d'Adam i el van reanimar. Òbviament, com tenir dues fonts de creació de vida no estava previst aparentment per aquest sistema de la raça ancestral, l'aparició d'Adam crea els àngels, una raça nova i més poderosa que els humans i comencen a reclamar el planeta. Com hem dit, a principis del segle XXI es va concebir tornar a confinar Adam. Aquest segon impacte es va parar, però els àngels, les seves creacions ja van quedar amagades pel planeta. És a dir, que la ONU no és que sospités que els àngels tornarien, sinó que sabien que estaven per aquí. Doncs total, Nerv va decidir que és millor per combatre un déu que un mateix déu. Així que van clonar parts d'Adam per crear els Evangelions. Però, encara hi ha més. Però? Ah, hòstia, aquests peros, eh? Aquestes parts d'Adam no tenen ànima, així que investiguen com aconseguir fer-les vives, és a dir, com tornar-les a la vida i acaben de descobrir com fiquen l'ànima de persones en el seu interior. Però, no dius Ferran que feia falta un pilot? Doncs sí, i per això apareixen els nens. A veure com s'ho fas. Ah, sí, sí, sí, ja té diàleg intèria. Sí, sí, sí, sí. Cuidado que que vas acabat com a la colau, eh? Tio, gravando-te un vídeo. Doncs sí, per això apareixen els nens, ja que les ànimes que es fan servir per reviure el Zeva són les dones dels científics. I per poder aconseguir que aquestes facin cas a les ordres, què millor que una mica de xantatge emocional. els pilots només poden ser els fills de les mares que han sigut utilitzades com a ànima del Zeva. Que japo todo. Que japo com és més japo. Però no hem acabat, espereu. Resulta que els verdaders plans de NERF, aquesta empresa paramilitar que ha creat els Zevas, bé, que en realitat és Sile, que Sile vol dir en alemany ànima, que és un grup secret que controla entre bambelines el món, és provocar un tercer impacte, és a dir, tornar a despertar Adam per controlar-lo. Per tant, no lluitaven contra els àngels sinó que els estaven estudiant. De bojos, però seguint. Faltaria l'efecte aquest. Però, perquè resulta que l'Eva que controla el protagonista, el Singí, és en realitat un clon de Lilith, no d'Adam, la primogènita de la humanitat que va ser trobada poc després d'Adam. I segons la profecia, que això encara s'afegi més, quan Lilith i Adam s'uneixin, bàsicament practiquin sexe, tots els sers del planeta es fusionaran en un sol ser i en una sola ment, deixant enrere la individualitat i formar part d'un tot. I això, millor que ho deixi aquí. Per deixar-ho. Sí, sí. Jo tinc unes quantes preguntes. Una és, això tu planteja des de bon principi? O és allò que dius, hòstia, hem d'anar escrivint? No, no, no. Fiquem una subtrema. Tot això passen unes lletres a les Star Wars durant 40 minuts. Aviam, la sèrie està escrita des del principi, al final estava clar. Ah, va. El tema és que la manera que té de deixar-te la informació és lenta, gota a gota. Bueno, és que entenc, perquè per donar la sèrie té 26 episodis de 20 minuts, que pot semblar poc, però és que la sèrie utilitza molts recursos narratius des de text, o flashbacks, o moltes maneres... Primer de tot, val la pena? Jo dic que sí. Has superat el pas del temps? Perquè entenc que... A fet, és molt actual. A mi, jo no vaig entrar tant, potser, en la història, però sí que és veritat que... És una sèrie, mira, com veieu, és una sèrie que no va tant de les lluites de robots o dels famosos meca, sinó que està considerada una de les sèries més filosòfiques del món de l'anime i que a més té aquest component metafísic i molts adolescents descobreixen aquestes preguntes de qui soc, on vaig, on anem, a través d'aquestes sèries. Clar, els personatges es qüestionen molt tot això, que qui són i on van, perquè fan les coses, a mesura que l'argument es va desentrellant, més que respostes, apareixen moltes més preguntes i això, a un nivell quasi metafísic. I després t'estava escoltant i dic, hòstia, el Zeva, el Zeva, el Zeva, el Quique Maillo ha vist Evangelion, no? El Quique Maillo no té una pel·li que es diu Eva? Amb el Brull, no? Amb el Brull, que és la noia... Exacte, jo no l'he vista, però... El tema, és que tot això que us acabo d'explicar, encara que no us sembli, és a grans trets, ja, era un resument, no? Dels 26 episodis de la sèrie, excepte que no és cert, perquè la sèrie, els episodis finals, el 25 i el 26, és un sueño de res, que centren en el tercer impacte i aquesta fusió del tot que us explicava, van resultar molt polèmics, ja que es van narrar... A la gent no, perquè es van narrar de forma molt onírica i fins i tot, degut al poc pressupost que en aquell moment manejava la sèrie, la manera de narrar més que animada és pictòrica, la gent no va acabar... Al final, els personatges, a més, acaben en una mena de cacofonia de pensaments units en aquest end total i absolut, en una mena de happy ending per als teòrics per als que estan a favor de la mente colmena. A part, molta gent que seguia la sèrie per les espectaculars batalles de robots que realment ho són i els àngels i no van acabar d'encaixar aquest gir final de la sèrie cap a la metafísica i l'existencialisme. Tot i que sent justos des del primer episodi, des del primer episodi queda clar que aquesta sèrie no va exactament de les lluites de robots sinó que hi ha molt més. Bueno, he jugat totes les bandes, no? Però és aquell final que és com tot blanc, que canvia inclús l'animació, no? Ah, exacte. I aquest és el fil el polèmic que dieu. Sí, però si coneixeu la cultura del fanservice, és a dir, aquella cosa que és més donar els seguidors el que volen que no el que la sèrie o el teu producte necessita, us podeu imaginar que la sèrie anime, una sèrie anime plena de robots, de noies adolescents amb vestits de pilot molt ajustats, doncs no tenia la base de fans més sana mentalment parlant, no? Decepcionats, molts fans van exigir l'estudi i fins i tot van amenaçar d'amor al creador que si no canviaven al final. I tot això estem parlant l'any 1996, enviant cartes o fent pintades a la casa del creador, no fent un change.org com ara fan el... Exacto, con el jugo de tronos. El tema és que l'any següent es va estrenar, es va cedir, aparentment va cedir, es va estrenar la pel·lícula The End of Evangelion que va ser una mena de reinterpretació dels dos últims episodis on es canvien certs aconteixements, es dona sortida a preguntes que havien quedat a l'aire i aparentment, com deia, es saciava aquest maleit fanservice. I llavors, el que estàs dient és que aquests dos capítols tenen una segona interpretació amb una pel·lícula que es diu The End of Evangelion. Llavors podries veure que vas dir 27, 25 capítols i el nou final. No, és millor veure-ho tot, perquè aparentment sembla que sí que la pel·lícula fa un servei aquest fanservice on hi ha un parell d'escenes on per fi, que haurien de dir els fans, s'arriba a veure nues a les protagonistes i les companys. I això és el que tot el món esperava, no? Però la lectura d'aquestes escenes deixa en molt mal lloc els que desitjaven veure aquestes coses a la sèrie a una sèrie que a més té unes intencions molt més profundes i filosòfiques. Sembla com si en Hideaki Ano, el creador, digués això és el que volia, oi? Que ens cingies fes una palla mentre es veu els pits de la Zuka. Doncs resulta que en el món d'Evangelion la Zuka tindrà els pits en l'aire perquè està mal ferida i en coma en un hospital i no pot evitar que uns sortits com vosaltres pensin només en obrir-li la samarreta. Té molt mala llet, és força pertorbador veure aquesta segona interpretació del final d'Evangelion fins i tot és dolorós ja que es nota molt aquest tur de forç entre el director i els seus seguidors. Ja no amb ells sinó contra ells. Una mena d'estira i arronsa entre les seves verdaderes intencions amb la sèrie i els desitjos dels fans més intransigents podríem dir. Una verdaderà llàstima perquè molts opinen que el final original era l'adequat tot i que puguis o no comulgar amb les idees que proposa al final de la unió amb Mente Colmena tenia un sentit dintre la filosofia i la mitologia de la sèrie. Però al Japó Evangelion era un autèntic fenomen i aquesta reinterpretació del final estrenada a cinemes va ser un èxit total de fet va ser la pel·lícula més taquillera durant molts anys al Japó i el merchandising de figuretes les il·lustracions van fer que es creessin còmics, manga videojocs total que era una gallina dels ous d'or i ja sabeu què significa això. Deu anys després del seu final el 2007 Evangelion va tornar i ho feia amb la promesa de quatre noves pel·lícules que reinventarien l'univers de la sèrie. El projecte es va anomenar Rebuild Evangelion o sigui reconstruir Evangelion. La primera You Are Not Alone és una recreació amb uns mínims canvis dels sis primers episodis de la sèrie però ja s'apunta que hi ha coses que són diferents. La segona You Can Not Advance es va estrenar dos anys més tard el 2009 i ja introdueix nous personatges i robots que no sortien a la sèrie. La tercera You Can Not Ridu es va estrenar el 2012 i d'entrada ja fa un salt de 14 anys amb el que queda clar que això és una altra història. I la quarta i última s'anava a estrenar el 2013 i a dia d'avui encara l'estem esperant. Això sí, s'ha promès que el 2020 s'estrenarà. Els constants en derrediments es deuen que el director Hideaki Anno va caure en una profunda depressió que en realitat ja arrossegava des d'abans de començar inclús la sèrie original i que li va servir d'inspiració per al gran contingut metafísic que té la mateixa sèrie. De totes maneres també cal dir que s'ha recuperat i fins i tot ha dirigit el reboot de la saga Godzilla la versió japonesa la de Shin Godzilla la pel·lícula és el director de... Hòstia és molt bona a més ara sembla que de debò de veres va de debò dient vinga va acabarem Evangelion jo he vist les altres tres d'aquesta mena de restart You Are No Talon La sèrie és mil vegades millor perquè el fanservice s'ha quedat per sempre en fi com veieu hi ha coses que resisteixen a acabar o a morir Evangelion és un mite dins del món de la nieve però tant per lo bo com per lo dolent ja us dic nosaltres acabem avui empanada cultural i depèn com que no sembla que millor que no que no i ens reconstruiran o sigui que tenim Evangelion per tota la vida és que no deixaran de vendre figuretes i a més és això mentre hi hagi nois que l'única cosa que veuen són pits pits ja però això ara estava pensant per exemple en l'últim capítol de James Gandolfini de Los Soprano us en recordeu també era molt simbòlic el talla negre bueno de fet ja va venir tota una polèmica però al final la gent ho ha acceptat sí o no clar perquè imagina't però si no el Peter Bogdanovic hagués hagut de fer un altre capítol i un altre home no vinga va que ens queda anem un altre capítol i el Pol encara i el Pol encara de parlar on the outside crying on the inside ja seguim seguim amb el bon rotllo seguim amb el positivisme avui portem The End of the fucking world a part de The End of the fucking empanada però avui The End of the fucking world que és un jo crec que és una sèrie que ha triomfat bastant en Netflix però no has vingut a parlar de la sèrie no? en concret no he vingut a parlar del còmic però clar la sèrie en si això havia patat bastant no? sobretot de la gent jo crec que va relativament jove però que clar és una història que ve d'un còmic no ho sé dir això la sèrie que tenim a Netflix ara inclús no diria que és ni un còmic un còmic s'ha fet ara arran de també el triomf del que és la sèrie però és un fantiner són tires que s'anaven publicant a una revista que es deia Oily Comics i que firmat per Charles Forsman i que un tal Jonathan Endwistle que això sí que jo no ho sabia que és el director de la sèrie va agafar el còmic i va dir ei aquest còmic em mola vaig a fer un curt i va fer un curt i aquest curt va triomfar prou com perquè Netflix li compreix la idea sí, sí, sí hi ha un curt hi ha tres fases això és molt important és molt interessant perquè a més el còmic estem parlant que és un còmic molt petitó és un còmic que es llegeix en mitjoreta és una cosa molt senzilleta has tingut aquesta setmana doncs he tingut 30.000 cops però i era un tio amb experiència vull dir fa el curt i això li obre les portes de Netflix sí, jo crec que no havia fet gran cosa més no he investigat tant però sí que em sembla curiós que hi hagués un curt però és que a més l'actriu que després en parlarem és la mateixa però l'actor no llavors dius quina putada per l'actor del curt després no ha sortit la típica de trabaja gratis per a mi és una putada hay proyección laboral llavors què passa és un còmic que la sèrie després ho comentaré però jo trobo que està superben adaptat perquè perquè és un còmic que la pròpia proposta de còmic és pràcticament cine o sigui és una storyboard literal o sigui hi ha molta elipsi hi ha molta descripció o sigui és estar llegint cinema llavors clar jo crec que el traspass era molt interessant això ho vam parlar un dia el tema de l'autoria el tema de com traspassar el traspassar d'un format a un altre perquè és fidel és molt fidel però és que és molt fidel però perquè tu estàs llegint el còmic i penses estic llegint una storyboard sembla és que un còmic que tingui accés d'elipsis no tinc molt al cap i això és cine pur llavors què passa que l'adaptació és boníssima o sigui jo de veritat o sigui inclús el propi autor va dir m'agrada moltíssim com s'ha adaptat i això és difícil de veure a vegades que un autor inclús deia diu s'ha donat més profunditat al meu còmic perquè ell en el còmic hi ha moments que posa música però clar posa música escrita llavors diu clar quan veus a la protagonista ballant i la música com aquesta que estem escoltant però la banda sonora també és molt interessant perquè jo crec que té moments molt histriònics o sigui la música aporta una profunditat molt diferent però bueno de què tracta? la història tracta és que hi ha de temàtica ja no és la sinopsi de temàtica és una història de ràbia de pressió continguda d'aquests sentiments que es desperten o que s'adormen de menstruació d'homosexualitat pèrdua de familiars o sigui en realitat és un pupurri és que inclús et diria un pupurri millenial perquè ara mateix és una cosa molt generació en Z és que és la versió guai de Trece Razones aquí sí perquè la comparen molt clar van ser coetàniers però no molt perquè els personatges entenguin llavors que són d'aquesta generació que són adolescents o sigui ell el personatge d'ell és un perdedor és un loser són adolescents de l'institut i ella és més aquesta grunge no future és com un punk aquest neopunk que odia sa mare i que al final té de dixos que és su padre que el va abandonar quan era molt petita i llors ella vol també trencar amb tot i intentar trobar aquesta figura paterna que la té super idealitzada llavors ells dos s'associen per dir-ho així per crear aquest ja que estem parlant de dient del fin le fond ens va haver parlat d'aquest dient com a conscient que al final aquestes coses totes com les coneixem ells les fan arribar a una fi aquestes convencions socials aquesta fi inclús d'aquesta empatia globalitzada per la societat és a dir tu t'has de comportar d'una forma i el que agafen és dir jo no vull a veure és una reinvenció bastant de Bonnie and Clyde d'aquestes pel·lícules de fugados de rebels no? també és que podríem trobar al marge de la societat Easy Rider sí és difícil estar al marge de la societat ara mateix sí però és que és molt difícil però és molt curiós perquè ells ho fan des d'un punt de vista inclús et diria filosòfic o sigui ells s'escapen però d'una forma no tan teenager perquè ells no tenen és una sèrie que a veure és molt per gent jove i tal el que passa és que les coses que els hi passen són molt radicals i aquí també hi ha una diferència que és el còmic està molt ben adaptat però sí que és veritat que vaig ser el còmic i em vaig tornar a veure a la sèrie per anar comparant són escenes calcades algunes desordenades és curiós perquè són desordenades però el còmic és molt més visceral és molt més gore inclús hi ha moments que són que entren sectes satàniques que la sèrie no ho té això o per exemple al principi quan el presenten els personatges el noi te'l presenten que ell com que és un personatge sociòpat amb aquesta mena de pulsió que està despertant-se d'assassí que ell el que vol és veure sentir ella ha anat matant animals des de molt petit i vol sentir què passaria si matés un humà llavors que quan s'associa amb la noia diguéssim que diuen va anem a fogar-nos el seu pla de sèrie per dir-ho així és trobar la forma de matar-la de cargar-se-la a ella de cargar-se-la a ella el protagonista enamoren el protagonista la seva missió és vull matar ja el meu primer humà i vull que sigui ella i apareix ella apareix ella a la seva vida i de cop diu perfecte perfecte me vienis com anillo al dió tal qual el tio ja porta un ganivet a sobre sempre de la sèrie que trobo que és una cosa Catxondeo no entenc tot de Catxondeo ah no no no no o sigui Catxondeo podria ser humor negre humor negre ella és la sarcàstica la que no la que fot hòsties i diu no aquí d'on o sigui és com una mica la destroyer dels dos perquè l'altre és un bitxo palo és aquest personatge que el veuríem molt que el veuríem molt en les pel·lícules aquestes tipus de Jorgo Slantimus d'aquests personatges pal m'explico de l'angosta molt introvertit molt insegur i segurament ella molt caòtica molt punky i a més ja que estem parlant dels dos actors Alex Lothar que és el nen que això ho vam parlar un dia és el nen del capítol de Calleta i Baila de Black Mirror que és aquell noi el dels vídeos el del noi que el pillen fent-se una palleta mirant vídeos per menors és boníssim i la noia Jessica Burden és ja que parlem de l'angosta és la nena és la xavala de l'angosta que s'associa amb una no s'associa s'associa però en realitat té parella en el baile que diu estamos muy contentos de estar juntos bueno si us ho recordeu ja en rodar ja tenen els 20 anyets llavors estem parlant sí però en la sèrie és molt és l'institut joves és l'institut no no però ells tenen molt la pinta de cavals realment entra molt i a més té aquesta diferència pot tenir aquest Bonian Clay però també pot tenir aquest assassinos natos perquè al final són uns fugaos pràcticament que bueno a veure la sèrie fa bastant que es va estrenar tampoc en diré massa però basat en el còmic també hi ha assassinats pel mig hi ha històries és un bastant negre no només d'humor però sí que hi ha aquest punt de bastanta profunditat i heavy continuem una mica amb el nihilisme són interessants i té inclús un rotllo de personatge molt Xavier Dolan que també és molt actual molt millennial i molt melodrama i els dos personatges van creixent o inclús de creixent cap a aquests sers que volen ser i passen unes situacions bastant complicades que tampoc vull explicar molt però capten molt bé aquest nihilisme millennial que estem dient del còmic que està molt ben portat a Netflix és molt Tumblr és aquest rotllo Tumblr Tumblr qui és Tumblr? ¿Quién és? A veure Abuelo Se nota que no és millennial Tumblr vindria a ser una xarxa social És el cajón desastre Sí És una aplicación de fotos Tumblr Bueno Sí És una mena de blog d'actualització És difícil d'explicar És complicat A més han passat per una certa censura últimament encara l'han recuperat es veu però una certa censura és el millor que podies trobar des de reflexions de gent a pornografia bàsicament però té aquest rotllo molt Tumblr molt Mi vida Problemes del primer món Aquestes històries Problemes del Facebook Llavors res partint un altre cop del còmic molt sinautogràfic moltes elipsis és un còmic bastant poc a l'uso que tenim pensat Llavors jo la sèrie crec que és molt molt bona i una molt bona adaptació però perquè jo crec que ja l'hi he donat però és que ha portat això el tema de la música ha portat una profunditat als personatges que òbviament en un còmic tan petitón no et dóna temps i això sí que un punt a favor o sigui és una molt bona adaptació l'altre és que jo personalment a partir de la meitat de la sèrie decau potser una mica la intenció per exemple és que el punt de partida de tenir que el protagonista vulgui matar a mi em va passar és molt bo això és molt bo una tensió és allò que deia Hitchcock amb la soga és com està allà està allà però els personatges no ho saben l'arrencada de la sèrie té una premissa brutal i això ho manté fins al final el tema és que a meitat de la sèrie passa una cosa que faci que l'eix es vagi cap a un altre costat hi ha certs canvis però jo crec que és això potser podríem fer un debat no avui ja sé però podríem fer un debat per què no la tertúlia la tertúlia però allò blanquecina no com es diu allò blanqueix una mica perquè per exemple la presentació del personatge protagonista ell per sentir alguna cosa posa la mà quan és xaval posa la mà en una trituradora d'aquestes això al còmic en la sèrie el que fa és la mà la posa a una fregidora d'oli ell va amb la mà però clar en el còmic li falten dos dits ells estan junts en el còmic sexualment en la sèrie és com molt el roce però no però sí perquè ell no perquè el còmic va més lluny va més lluny al final no el diré però és molt més gore però molt més bèstia perquè hi ha un final entenc que clar aquí la sèrie es diu the end of the fucking world sí hi ha un final en el còmic s'acaba és bastant també un pseudo obert és una cosa d'aquestes així volar la imaginació és un bueno sense dir res més de la Soprano perquè aquí crec que hi ha algú que no l'ha vist però bueno bàsicament el còmic acaba però la sèrie no perquè la sèrie ja han confirmat que hi haurà una segona temporada veus Ferran com que les coses sembla que acaben però no sí sí no sé si els finals d'any jo no sé si és necessari perquè això ho parlàvem amb Muñeca Rusa però és que aquí clar està tancat saps què passa amb la sèrie a mi personalment ja ho has comentat que a mitja sèrie a mi em deixa de generar el mateix interès llavors que hi hagi una segona temporada és que de fet a mi la primera em podia haver acabat abans i és com però bueno aquí també una altra vegada estem amb aquesta reflexió amb aquesta dicotomia espectador-creador si l'espectador reclama si l'espectador vol més doncs per què no donar-li això pesa les productores es calés estarà estirant el xicle però no perquè no es pugui continuar perquè diguéssim que es podria continuar però a més el còmic té una mena de píl·la que en la sèrie no et dic que no respecti sinó òbviament hi ha un moment que han anat cadascú pel seu lloc i el còmic no aprofundeix tant com ha pogut fer la sèrie que està molt bé repeteixo la profunditat que tenen els personatges és de puta mare i totes les escenes extres que es graven els personatges en si són guais però és l'argument que en cert moment ha punxit és molt recomanable i entrant en recomanacions jo recomanaria també altres còmics de l'autor que són molt interessants en el rotllo així també com Millennial i tal que Celebrated Summer I'm Not Okay With This i Slasher que crec que és l'últim que va sortir l'any passat llavors recomanacions si us han agradat aquestes però per una pregunta aquest tio ja era famós com a il·lustrador com a il·lustrador o ha sigut gràcies a la sèrie ell ho publicava com un fanzine ell el que feia era publicar-ho no sé si mensualment setmanalment però al final és un recopilatori que va calar va agradar perquè a més té una això a part del llenguatge diferent del còmic és molt és bastant bèstia a més el dibuix el trast també és bastant simplista llavors jo crec que entre esmés és un fanzine és un fanzine clar és bastant underground jo recomano molt està a qualsevol biblioteca òbviament i el podeu agafar però i si us ha molat aquesta sèrie jo us diria algunes pel·lis inclús alguna sèrie i alguns còmics que és per exemple les ventajas de ser imaginado jo crec que aquesta és la típica pel·lícula que potser s'adapta més de Stephen Sboski no sé com pronunciar Sboski Sboski Freaks and Geeks que jo crec que és la gran sèrie de Teenagers i a més és molt bona a més és on vam començar a veure aquest duet James Franco i Seth Rogen i ja estaven un poc locos Lawrence Anyways que hem comentat de Xavier Dolan però a mi m'encanta aquesta pel·li m'encanta però no pel tema òbviament ni transsexual ni homosexual que et sempre portes pel tema marginat sinó pel tema marginat Eighth Grade que és una pel·lícula de Bob Burgham que és la primera pel·lícula d'un que hem comentat aquí bastants cops del monologuista de Happy que està a Netflix també L'Angosta ja que hem comentat Jorges Lantimos i Déjam Entrar que és aquella pel·lícula que després vam fer un remake americà que és aquella pel·lícula que és una pel·lícula sueca d'uns vampirs també inadaptats un vampir xaval és una pel·lícula que a nivell formal és superpotent pel concepte aquest del fora de lloc sempre del fora de campo però una pel·lícula molt completa que sap jugar amb aquestes dues línies la comercialitat però també un contingut molt potent i tres còmics Agujero Negro clàssicorro dels còmics però és que és molt bo és molt bo del Charles Barnes oi Charles Barnes tot el que faci ell és bo i Psiconautes ja que va arriendo per casa d'Alberto Vázquez i Últim Seconds que també té una història molt teenager amb certa toque fantasioso ja que parlàvem abans de grans adaptacions doncs òbviament no puc acabar la temporada sense dir és que la millor adaptació potser que s'ha fet un còmic és Scott Pilgrim que és el mateix que és el mateix autor que és el mateix autor dels Seconds però que era l'agenda ja això? era l'agenda o què? Empanats encarats ens queden sis minuts i mig algú jo el que voldria fer és una una petició sisplau als nostres ullents de que ens permetin continuar nomina nominados por favor ara és una mica Orson Welles perquè no sé si ho sabeu que Orson Welles es va presentar a un programa als Estats Units per reclamar pasta per reclamar pasta per veure si aconseguia gravar la pel·lícula perquè com ja s'havia quedat sense calés a l'autre lado del viento és que és molt best ho podeu veure amb això amb el documental el documental de debò el documental que ho recordes és boníssim els espectadors estan en plan Orson Welles que passa algú ha picat? el guapi que t'ha de porta ei amics hola què passa? hola hola ostres passi passi passi bon dia mira jo soc una ullent soc una ullent jo escolto tots els nous els he escoltat com es diu? que tenim un ullent molt bé home i tant que guai jo mira això que deia les muñecas russes jo tinc matriòshques d'aquestes a casa aquell el vaig seguir després ara ha sigut molt maco això que el Neruda jo no sabia que recités semblava l'Eugenio Papal un Eugenio Papal això bueno a mi m'encanta jo jo de veritat faré un barcami d'aquest amb les veines però senyora vostè quina edat té vostè? ah perquè és que jo jo pensava que això era un problema tot el respecte tot el respecte sí bueno quants me'n posaries? no no no no no vostè està jubilada mullet mullet vostè està jubilada estic jubilada sí per això ets escolta no home no però mira és el diumenge només els dies penquem de jove si hi haguessis hagut una ràdio d'aquestes així com feia ha dit un barcami un barcami però per què? què vols? home perquè això no s'acabi apropa't al micropor és que la senyora li ha robat el micropor estava convençut Ferran que això passaria t'ho he dit no no molt bé però què vol fer un barcami? per què? sí perquè a més a més això no sé si ho feu gratis o què per voluntat o això que us però d'això no en parlem doncs mira perdona'n un sou faré un barcami perquè tinguem sou sí i després el cafè després la cervesa que feu quan acabeu jo sí que el continuem oi tant gràcies a aquesta doncs mira bona notícia ai amigues el que sembla que farem és que tindrem un parell de mesos de vacances i de cara al curs següent cap al setembre sí senyora? això sí s'ho mereixeu però vostè té contactes o no? podem confiar en això? sí jo ara quan això ja no se senti tu i jo parlarem a soles genial ho teníem clar perquè juliol agost estiu fogueres s'ha acabat però a setembre continuem? sí vinga va setembre continuem? però mira no només això però què farem a l'estiu? perquè clar a l'estiu nosaltres és el que dius tu Adrià nosaltres no parem clar que no i de fet des d'aquest cap de setmana tenim xarxes socials cosa que hem trobat a faltar xarxes socials xarxes socials també tenim xarxes xarxes socials el gestionaràs tu estem començant m'ha arrencat primer amb l'Instagram que serà és la xarxa perfecta per moure ràdio tenim Instagram si busqueu Instagram arroba empanada si busqueu Instagram arroba empanada cultural ens podreu seguir allà penjarem bàsicament fotografies del rodatge i de recomanacions després aviat hi haurà Twitter aviat hi haurà Facebook i segurament acabem fent-se un cloud i hem decidit perquè vam estar parlant de si ens foten fora la ràdio fem el nostre programa clar que sí com casinos i com putes llavors farem empanada cultural gazpacho edition no tindrà una data fixa perquè encara hem de mirar perquè vulgueu o no nosaltres no anem de vacances però ens agrada anar a la platja i tant llavors tindrem això gazpacho edition d'empanada cultural des de casa d'algú des d'alguna platxeta també podria ser veu venir a casa si voleu ja fa jo el gazpacho ja us dic a les xarxes socials ara parlem si busqueu empanada cultural a les xarxes socials us anirem informant de més coses molt bé perdoni eh que li torni a preguntar com es diu vostè sóc la Carme la Carme doncs Carme ara quedem seriosament i podria fer el programa allà a casa seva amb un gazpachet sí i a més jo que sapigueu una cosa jo no tenia mòbil i me'l penso comprar per poder seguir-vos a Instagram però com no va fer el Bergkami si no té mòbil si no té res ai guero ai guero ara ens prenem un cafè i ho acabem de parlar això i què tenim temps per l'agenda així com sempre no m'agusta per sobre sense caretas i per cert moltes gràcies Carme i tant que sí moltíssimes gràcies un petonet adeu guapa adeu aviam encinem que tenim super ràpid super super super super ràpid res ensinem clar l'ho he dit ja Agnès Varda por Agnès que l'estrenen el 5 de juliol però us en recordeu que vam estar parlant de los días que vendran de Carlos Marqués Marcet ja està en cartell i sisplau aneu a veure-la perquè és una marxilla i los muertos los muertos no mueren de Jim Jarmus de Dead Don't Die també s'ha de dir que Matrix torna al cinema això és molt interessat això s'haurà de veure i després en sèries el 4 de juliol torna Stranger Things que torna com molts cops Stranger Things masses cops 27 de juliol l'estrenen The Boys que també ja que parlen d'adaptacions de còmics un còmic de puta mare a Amazon Prime i i de música doncs sessió doble de Sinwave el dimecre 5 que punxa d'una punxada al meteoro i el dissabte 6 també de Charlotte Gainsbourg al festival de Paralada no sé què he dit ara mateix no no que si voleu anar a veure a Charlotte Gainsbourg al festival de Paralada molt bé bon estiu bon estiu a tothom vinga doncs ha sigut una mica accidentat com sempre és que ha entrat aquesta d'hora i m'han pres el micro acabar sempre costa acabar però ja tenim clar que tornarem que no acabem vinga nois bon estiu un petonet i molt bon dia a tothom empeneu-vos empenem-vos un petonet i moltes doncs Fins demà! Fins demà!