Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.
Subscriu-te al podcast
Herois i antiherois: de The Boys a Nomadland — mites, poder i heroïcitats quotidianes
Resum executiu
Episodi que contrasta la mítica de l’heroi amb la heroïcitat anònima del present. Des d’un editorial que reivindica els sanitaris i qüestiona la necessitat d’herois, passem a un debat sobre lideratges i referents, per aterrar en dues mirades culturals complementàries:
- Còmics: The Boys, una sàtira ferotge del superheroi com a celebritat corporativa i abusos de poder.
- Cinema: Nomadland, la poètica de les vides en trànsit i la dignitat de l’“Amèrica oblidada”.
"Realment necessitem un heroi?" — Pregunta clau que travessa tot l’episodi.
Editorial: l’èpica anònima vs el mite de l’heroi
Idees clau
- Sanitaris com a herois anònims: treball a l’ombra, lluny de fama i mites clàssics (Teseu, Perseu, Hèrcules) i pop (Luke Skywalker, Wonder Woman).
- Crítica a la iconografia paternalista i als estereotips; reivindicació de l’èpica real i quotidiana.
- De Campbell al present: l’heroi té “mil cares”, però el nostre temps desmitifica i rebutja l’etiqueta d’heroi.
- Pregunta de fons: necessitem herois o referents i comunitats?
"Salvar vides és la seva feina... No fa falta capa ni malles" — rebuig de l’epopeia artificiosa.
Debat obert: necessitem herois?
Liders, símbols i “herois a l’ombra”
- Dues funcions de l’heroi:
- com a assumpció de responsabilitat (mentre la resta descansa), - com a líder que inspira un col·lectiu.
- Referents històrics i religiosos (Jesús i els apòstols, inclòs Judas) i metàfora pasqual per parlar de messianismes culturals.
- Reivindicació dels “herois en la foscor”: persones i equips que fan possible els projectes, lluny del cartell i la portada.
- To distès amb crides a projectes propis (rodatges i curtmetratges), i recordatori de xarxes d’Empanada Cultural.
Còmics — The Boys: antiherois, sàtira i poder
De què va
- The Boys (còmic de Garth Ennis i Darick Robertson) i la seva sèrie a Amazon: una sàtira ultraviolenta on els “súpers” són celebrity corporativa (Vought) que abusa del poder i viu d’espectacle, màrqueting i religió.
- Els The Boys (Butcher, Hughie, Mother’s Milk, Frenchie, la Fembra/Kimiko) actuen com a contrapoder: intimidació, xantatge i força bruta per “controlar” els súpers.
Còmic vs sèrie
- Còmic: més obscè, gamberro i d’humor negre; The Boys s’hi *inoculen el Compost V*** per tenir poders.
- Sèrie: més dramatitzada, manté el to corrosiu, però reinterpreta arcs i personatges (p. ex. Stormfront com a dona i influencer; Homelander/Patriota portat amb una interpretació demencial i brillant).
Temes i dards
- “I si els superherois existissin de debò?” → Abús de poder sistèmic, dany col·lateral, política i negocis.
- Satira geopolítica: al còmic, l’intent de “salvar” un avió s’enganxa amb l’11S i l’ús de la tragèdia en clau d’agenda.
- Metacrítica del gènere: de Watchmen a Deadpool, però amb la perillositat portada al límit.
Moments i detalls
- Origen editorial: de WildStorm/DC a Dynamite per guanyar llibertat creativa (el to era “massa” per DC).
- L’arc de Herogasm (orgia de súpers i excés) podria arribar a la T3 de la sèrie.
"Calen els superherois? O calen antiherois que desmuntin el mite?"
Cinema — Nomadland: heroïcitats quotidianes en ruta
Premi, autoria i context
- Direcció de Chloé Zhao; protagonisme de Frances McDormand i David Strathairn; aparició de Bob Wells (nòmada real).
- Consagració festivalera: Lleó d’Or (Venècia) i Premi del Públic (Toronto), Globus d’Or i favorita als Oscars.
Sinopsi i temes
- Fern (McDormand), vídua i sense casa després del col·lapse d’un poble miner post-2008, emprèn un viatge nòmada en furgoneta.
- Distinció clau: homeless vs houseless → té llar, però no casa.
- Temes: dol i acceptació, dignitat en la precarietat, comunitat en la soledat compartida, crítica subtil al capitalisme i a la societat que “dóna l’esquena als seus majors”.
"See you down the road" — lema vital que condensa el sentit de comunitat en el trànsit.
Estil i influències
- Docuficció poètica: rodatge de carretera, personatges reals barrejats amb actors, càmera propera, llum natural i posada en escena minimalista.
- Foto de Joshua James Richards amb ARRI Alexa Mini: mobilitat, proximitat emocional, textura natural.
- Ecos de western (frontera moral), Beat generation (Kerouac), Wenders i Terrence Malick; música amb Ludovico Einaudi entre la contenció i l’emoció.
Lectura social
- Visibilitza l’Amèrica oblidada i les vides invisibles: la precarietat no anul·la la dignitat ni la llibertat escollida.
- El film suggereix més que no pas mostra; evita el melodrama i confia en l’espectador.
Tancament
- Recordatori de xarxes i plataformes (YouTube, Spotify).
- Queda “fora d’hora” una secció anunciada sobre Kratos (God of War), que s’apunta per a properes entregues.
Idees força
- Desmitificar l’heroi no és renunciar als referents: és passar del messianisme individual a la responsabilitat col·lectiva i a la heroïcitat quotidiana.
- The Boys i Nomadland són dos miralls:
- un mostra la façana corrupta del mite (superherois-corporació), - l’altre, la veritat callada de vides que sostenen el món sense focus.
Seccions de l'episodi

Editorial — L’heroi amb mil cares vs l’èpica anònima
Reflexió sobre l’heroïcitat real dels sanitaris durant la pandèmia, crítica als mites i a la iconografia paternalista, i pregunta central: “realment necessitem un heroi?”.

Debat obert — Necessitem herois? Lideratges, símbols i herois a l’ombra
Taula distesa sobre referents, messianismes culturals i la necessitat de lideratges comunitaris. Reivindicació dels ‘herois en la foscor’ que fan possibles els projectes.

Còmics — The Boys: antiherois, poder i corporacions
Anàlisi del còmic (més gamberro i violent) vs la sèrie (més dramàtica). Temes: abús de poder, dany col·lateral, agenda política, i el rol de The Boys com a contrapoder. Focus en Homelander, Stormfront, i l’arc Herogasm.

Cinema — Nomadland: vides en trànsit, dignitat i comunitat
Lectura poètica i social de l’obra de Chloé Zhao: dol, houseless vs homeless, rodatge amb llum natural i personatges reals, influències (Malick, Wenders, western), i crítica al capitalisme invisible.

Tancament i anuncis
Comiat, recordatori de xarxes i apunt que la secció de videojocs (Kratos) queda fora d’hores per a una propera entrega.
Forts, us dies. Adrià Nujalero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esperm. Un policia nacional apareix d'esquenes amb el braç sobre l'ombro d'una treballadora sanitària. Somos equipo, res a la imatge. I així, amb aquest cartell dissenyat sense gaires esforç, la Junta d'Andalusia ha guanyat un dels premis FACUA a pitjor anunci del 2020. Però no ho neguem. Per molt que la imatge perpetuï el gest paternalista, el rol d'inferioritat de la dona i els estereotips caducats, hi ha una mena d'èpica, sí, d'èpica, en el conjunt de la imatge que no va pas desencaminada. I és l'èpica dels últims 12 mesos, la dels herois i les heroïnes sanitàries que es deixen de pell nit i dia tancats en un hospital 24 a 7, atenent casos i casos de Covid i resistint l'envestida de cada nova onada que ens depara aquesta maleïda pandèmia. Clar, parlar de tot això és parlar d'una èpica que, com la noia del cartell, és anònima. Una èpica que apareix d'esquena, que es manté a l'ombra, lluny de la fama, el reconeixement, els flaixos de fotocall, res a veure amb el que apareix a la pantalla quan ens acomodem, per exemple, en una sala de cine, o el que llegim escrit sobre una pàgina, o dibuixat sobre la vinyeta des del sofà de casa. L'heroi que a tots i a totes ens ve al cap, l'heroi entès com un mite, com una construcció que, lluny de la realitat, de la rutina, es situa davant nostre com un referent, com un ideal amb el qual emmidellar-nos. Em podríem citar un fotimer, penseu en Teseu derrotant el Minotaure, en Perseu aixecant el cap tallat de la medusa, o Hèrcules domesticant un gos amb tres caps abans de passejar-se per l'infern. Tots servirien com a exemple. Clar, també hi ha herois dissenyats per animal personal, només cal que apareguin amb la llança i l'escut, corrent en direcció a les muralles de Troia per motivar un exèrcit sencer de gent, de soldats. O no, corregeixo, de fet no cal ni que sigui el mateix heroi qui corre, ni que tingui la cara de barat pit. Només cal que identifiquem el seu casc, sí, sí, el casc. Tant se val qui el porti posat. Quan la gent el vegi, cridarà ben fort, aquell d'allà és el valent Aquiles que ens condueix cap a la victòria i el seguiran com bojos. Cosa semblant passava amb aquella Mariana de la Croix, i en el poble cap a la Revolució. Mateix esperit, però, evidentment, diferent context i diferent subtext. En qualsevol cas, parlar d'herois i heroïnes és parlar de símbols. És parlar de la construcció d'un ideal que, a diferència d'aquella sanitària de l'anunci d'esquenes, són cossos que apareixen de cara, que reconeixen a l'instant. Alguns més clàssics, digue-li Ringo Kidd, Wyatt Earp, Luke Skywalker o Wonder Woman. I d'altres, més aviat, anticlàssics, com Harry el Brute o Snake Pliskin. Però ja parlem d'herois o d'anti-herois, el que està clar és que tots semblen compartir una mateixa inquietud, la nostra, la que s'alimenta dels mites i reclama que li expliquin relats, una vegada, i una altra, i una altra, per projectar-nos sobre una narració i un arquetip que no té una, ni dues, ni tres cares. No, no. Com diria Joseph Campbell, parlem d'un heroi o d'una heroïna que en té mil de cares. Però atarrem el temps present, a la nostra actualitat, a les infermers, infermeres, conductors d'ambulància i en general tota la plantilla de treballadors del sector sanitari i ens adonarem que de mites és que no n'hi ha cap i d'herois tampoc. No ho dic jo, eh? Ho diuen ells mateixos. Que ho neguen, que rebutgen aquesta etiqueta. Salvar vides i protegir-les, diuen, és la seva feina, la seva responsabilitat, és el que toca. I no fa falta capa, ni malles, ni armadures d'or i titani perquè la gent parli d'ells com a herois. aquells herois artúrics i superpop que Bonnie Tyler cantava a ritme de I need a hero. Però aturem el carro, aturem el carro. Arribats a aquest punt ens hem de plantejar una pregunta. Més enllà de tot l'entreteniment, de la nostra necessitat d'entrapar històries, realment necessitem un heroi? Què en penseu vosaltres? Hola, Aranus. Hola. Què tal? Jo crec que sí, ens necessiten a nosaltres, Carles. Los héroes d'empanada. Los imprescindibles. Los cuatro jinetes de l'apocalipsis cultural. De l'apocalipsis cultural. Jo últimament sóc l'ambre, per això m'estic quedant els ossos. Però ara en sèrio, què en penseu? És a dir, realment creieu que és necessària la figura de l'heroi tan desgastada a través de la cultura, justament? Mira, ara que estem entrant a Setmana Santa, perquè aquest programa serà el primer de Setmana Santa. De fet, per això vam triar aquest tema. Sembla que sí, que la humanitat sempre ha tingut necessitat d'herois, de masies, podríem dir, la humanitat o els catalans, no? No ho sé. Però, clar, el tema no és una miqueta rebutjar responsabilitats individuals o col·lectives d'assignar-ho a una persona o a una mena de figura o és simplement el simbolisme, l'heroi? No ho sé. Bueno, això és com les creences, no? És destillant-ho tot a un déu, no? És com, no? O alguien a quien seguir también a veces, no? Porque a veces el héroe es aquel que se queda la responsabilidad y mientras nosotros descansamos, pero hay veces que es lo contrario, no? Es simplemente un líder al que hay que seguir y detrás está todo su séquito, toda la trupe. ¿Qué sería de Jesús sin esos doce apóstoles, no? En especial de Judas, el maravilloso Judas. No, en el fondo yo creo que siempre estamos necesitados de una imagen a seguir. De referentes. De referentes, ¿no? De referentes. Sí, y ahora más que nunca, ¿no? Es decir, ahora, dos mil y pico años más tarde, necesitamos que alguien nos saque de esta, está claro que no será un único individuo, quizás una comunidad o un grupo laboral como el que mencionaba Carles, o quizás gentes en la sombra, ¿no? De la misma manera que el mundo lo dirigen amos en las sombras, también hay una cierta... No sé, me gustaría pensar que hay unos héroes en las sombras, ¿no? Totalmente. Y que son els veritables, he de decir, bueno, podemos hacer la broma, pero yo creo que son els veritables heróis, ¿no? Y después hay el que ocupa el gran cartell, la gran película, la gran portada de la novela, que son els heróis construïts, la construcción de la imatge épica, masiánica. Pero los heróis de verdad, les falten d'entrés, están pasando lo muy mal y nadie los conoce. Oh, mira, mira, yo tiraré por ese tipo de héroes hoy, pero no me anticipo a la gente. Yo solo quería comentar una cosa, que cuando estaba pensando en héroes en la sombra, no estaba pensando en Batman, estaba pensando en esos señores que hacen posible muchas veces que se lleven a cabo ciertos proyectos, ¿no? Aquí Paul me entenderá, él siempre luchando contra las dificultades de la creación, ¿no? Como director. Y yo ahora tengo un colega que se ha lanzado a la aventura de dirigir una película, de hecho, viene de muchos años de la actuación, también que inició un proyecto, y ahora se ha lanzado con La Corriente, ¿no? Una película rodada en plena pandemia en Ibiza, una película que evidentemente está muy relacionada con estos tiempos que corren y con la necesidad de un héroe o quizás con la necesidad de una aceptación, ¿no? De una aceptación en esta existencia vital. Se llama La Corriente, luego os pasaremos a través de las redes sociales o en los mismos comentarios de estas, ¿no? Sí, deixarem l'enllaç que comentarás ahora a la descripción del vídeo. Exacto, porque necesitamos héroes, necesitamos héroes para que inviertan en el proyecto y sobre todo lo pueda pagar, ¿eh? La falca. Exacto. O sea, que yo tampoco estic fent un curtmetratge, ¿no? Si noies, en un mes gravem, el Ferran está en el proyecto de mi, o sea, 50% de empanada está volcat aquí. Bueno, ya que estamos, yo necesito un héroe para que venga a cuidar a mi hijo día tras día. Sí, es verdadero. Mira, però això... El programa està mutant a segons, eh? Exacto, ara sembla aquell programa de Busco Feines, saps? Bé, bé, que el Carles també fem una crida des d'aquí, necessita herois que li portin com si fos un... Com es diu aquell que portava la roca? Sisifo. Sisifo, que li portin megabytes per connexar bé. Una connexió bona. Recordem les xarxes socials que tenim, Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, sense L, que és la que l'Adrià no ens comenta que porta el Carles ara, Instagram Empanada Cultural i tots els podcasts els trobareu a Spotify i a YouTube, els videocast. Avancem ja? Doncs, Adrià, no em dones per mi? Sisplau. Vinga, va. Som-hi. Menú del dia. Vinga, va, endavant. Pol, que em sembla que comences tu. Començo, començo i porto la contraria ja des d'entrada, que com que parlem d'herois jo porto de... parlarem d'anti-herois. O sigui, gent que va en contra d'aquests superherois, en aquest cas, o sigui, gent amb superpoders que potser sobrepassen una miqueta i parlarem del còmic Totxo. És un dels tres de The Boys. Ah, The Boys, que també ja seria Amazon. Quiero ver cómo suena en tu mesa ese Totxo. A ver, ja sona. I ara vibrarà la càmera i tot, eh? Crec. A ver, a ver. Basta. Está muy bien. Parlem de, més que herois o anti-herois, d'herois gamberros, eh? Amb això de... Pues yo voy en la misma línea, por en cierto modo, ¿no? Al final, evidentemente, que me lo puedo llevar al terreno donde, joder, trayendo una película dirigida por Chloe Zhao y protagonizada por Francis McDormand, cómo no estaría hablando yo de heroínas, de heroínas para este séptimo arte que es el cine. Pero además, sobre todo, y esto ya sí que depende de Chloe Zhao, de la directora, ofrece una mirada sobre esa América profunda, esa América olvidada, que en el fondo está lleno de héroes. Al final, la heroicidad de completar una vida ante las dificultades que muchos se enfrentan es claramente eso, ¿no? La heroicidad. Está lleno de héroes y de locos con motosierra, ¿eh? También, también. Tú has visto más sospech. Tú has visto más sospech. Pero es que no ha visto mucho matanza en Texas. Sí, sí, pero es que me ha pasado, ¿eh? O sea, las cosas como sea, los potentes de Trump están ahí, ¿eh? Está pasado, está pasado. Estos héroes, cuidado con aquella... Pero no en la película de Zhao. Hi ha herois més afilats, ¿no, Ferran? Doncs sí, de fet, jo porto un dels grans herois que a més lliga molt amb tot això que comentaves a l'editorial, d'aquests herois clàssics, tan grecs i tan clàssics, que és Kratos, el protagonista de la saga God of War. No parlarem tant dels jocs com d'ell mateix, analitzarem aquest personatge que a més ha tingut com una mena de retorn que ja us explicaré més endavant. Però vaja, un heroi clàssic reconvertit a l'actualitat, ja ho veureu. D'acord? Doncs avancem i comencem amb el Pol i el còmic The Boys. Torna a l'ensenyar, Pol, torna a l'ensenyar. Còmics. Bé, nois, fa poc vivíem aquest ressorgiment del còmic que és la pel·lícula de la Liga de la Justícia, de l'Snydercat, no? I fa poc també hem viscut aquest inici de la quarta fase de Marvel, no? Venien de WandaVision ara estem amb Falcon, però la gran pregunta que es fan tots els filòsofs i aquí inclús Sisek que em donava la raó probablement és calen els superherois? O sigui, calen, nois, ja, realment. Ens fan falta aquests éssers superiors, aquests éssers supremacistes que campen a Susans, no? De fet, Watchmen ja era un d'aquells còmics que ja va fer aquella pregunta, no? Aquell plantejament de qui controla, no? Els que controlen. La devació espanyola seria segurament qui controla la corrupció a Espanya si la pròpia oficina antifrau és corrupta, no? O sigui, si anem entrant en aquest tema, Ferran, connecta'ns amb aquest telèfon roig que tenim a Empanada Cultural per fer una trucadeta. Així que... Perquè en aquest cas haurien de trucar no al defensor del poble, que també us diré que algun dia m'agradaria conèixer algú que l'hagi trucat, ni als casamentasmes, ni tan sols a Liam Neeson o John Wick, que ja sabem que l'aliaríem bastant, sinó tocaríem a l'autèntica gang, a l'autèntica clica d'aquests que porten una pista a la mà, el venidable squat i no el de T.C., eh? Avui contactem amb els nais de la mare, i és a dir, avui contactem amb The Boys. i guanyant diners quasi sense fer res, tot el dia col·locats jo mai seré. Puta, estem al barri, anem ja quins paris. Escolta, que encara s'entrada... No he escoltat la música, Ferran, no sé si estava molt baixa, però he intentat entrar bé i no, no m'ha de salir. Em sembla que no. De fet, te l'he llençat abans d'hora i tot. Imagina't. És un programa aéro, és com mucho flow, eh? Sí. Exacte. Bueno, avui estem amb els nais, amb aquests The Boys per fer negocis, no? Avui portem aquests antaherois que són els més destructius del còmic i amb diferència, eh? Molta gent ja els coneix, segurament, a The Boys per la sèrie que han fet a Amazon Prime. No sé si aquí tu, Ferran, sé que l'has vist. Tu, Carles, crec que la coneixes mínimament o no l'has vist però saps de què va, no? Tu, Adriano, zero per a zero. Jo sé lo que habéis ido comentando en nuestras largas conversaciones. Solo eso. Sí, perquè fa temps. Mora mucho, además, i que te dabas... Mira, voy a hacer un spoiler de opinión, ¿no? Que te dabas más votos al còmic original que no a la sèrie. Sí, a veure, realment, si comencem una mica amb la sèrie que és potser el que la gent més coneix, en aquest cas, la sèrie està molt bé, està molt ben inspirada que no adaptada, és a dir, la sèrie per si sola funciona superbé, els personatges estan molt ben construïts, les subhistòries entre ells, el to, Macarra, el gamberro, el té, però sí que és veritat que tendeix a ser una mica més en el sentit dramàtic, té toques còmics, però és molt més dramàtica. Clar, avui parlem de l'obra original, aquesta de Garthenis, que ja us dic ara que això és un volum de tres, o sigui, això és llarga, és d'aquestes sagues llargues, però que val molt la pena, i ja us aviso des d'aquí que és un còmic obsè, és un còmic sanguinari, i és un còmic d'aquests que se'n pensa a la llengua. De fet, mireu si és xunga el que és la saga de The Boys, que l'editorial, original, que era Wildstorm, que més pertanyia a DC, que va començar a publicar els números, va dir, quan va començar a veure el to, va dir, nois creadors, si voleu tenir més llibertat, busqueu-vos algú altre, i us donem, o sigui, no passa res, marxeu, però, en plan, si voleu més llibertat, i aquí entra Dynamite Entertainment, que és qui va començar ja a fer més en sèrio tota la saga, no? I, i us he dit aquesta intro, si és que sou d'aquells espectadors oients, fers defensors de la generació de Cristall, o sigui, aneu tirant cap a casa a prendre un cop de gent que l'entona perquè crec que avui no és el vostre dia. Però bueno, de què va, de què va aquest The Voice, no? Aprofitem el còmic, que el còmic, doncs, no té el so, aprofitem que hi ha una sèrie, no?, i a més que està doblada a l'Espanyol, així que, Ferran, si ens ens hagi els trailers, anem-hi. El millor equip de superhéroes que existeix en el mundo, los siete. No voy a andarme con rodeos, Jibui, sé lo que le ha pasado a Robin. No estás solo, chico. Los supers matan a cientos de personas al año por daños colaterales. Ahí, es donde entro yo. Para machacarles si se pasan de la raya. ¡Oh, Dios mío! Soy el mejor superhéroe del mundo y hago lo que me da la punta gana. Estamos a punto de atrapar a esos cabrones. Se acabó. ¿Qué? Si entro el estropicio, son lo peor, se merecen lo que les pase. If you want to be my lover. Como a final. ¿Qué? Una pregunta. O sea, no dic que ho sigui, però que sigui el més proper a la versió anarca dels superherois, tot això de The Boys. És portat al límit i a l'humor negre... Bueno, suposo que el còmic és més humor negre, però té molt mala gana. El còmic és absolutament humor negre. La sèrie ho augmenté molt. De fet, ja heu vist el to, el superheroi que el que vindria a ser aquesta paròdia del Capitán Amèrica, no? De Superman. No, més més Superman que Capitán Amèrica, és un cabronàs davant de les càmeres i davant del públic. No, és com la persona perfecta, no la persona... Inclús, entra molt al tema de la religió, també. Tots ells són com molt clàssics cristians, no? Perquè tenen aquest punt de no, no, Amèrica. Òbviament, tot això passa a Amèrica. Llavors, ja juguen a això, no? Ja juguen a ser l'anticlàssic. o sigui, davant de les càmeres són el prototip i l'estereotip a seguir, no? El model a seguir, però sí que és veritat que davant darrere les càmeres són... I aquí entra, aquí és la història de The Boys, no? Aquest mono en aquest superheroi són alhora la salvació però alhora la perdició, no? Perquè bàsicament s'aprofiten d'aquest estatus de celebrities i s'han corromput a tope, o sigui, es dediquen a fer el que els dona la gana, ja sigui a matar, robar o cometen tot tipus de crims sense que mena conseqüències una mica com la monarquia d'esta nostra comunitat, no? Però... Però, però, però, però una cosita, una cosita, me estaba recordando un poco el tono a Deadpool, no sé cuánto tiene que ver como hijo de toda esa nueva ola de superherois, no? El que passa és que Deadpool també va començar sent massacre, que era un altre tipus de superheroi i os quan ja entra Deadpool, que Deadpool ja era una autoparòdia, de fet és movir quarta paret, no? És parlar del món del superheroi, ja no és un superheroi sinó és molt parlar de los... A veure, també... I parlar des de dins, Deadpool és des de dins de Marvel, no? Això de The Boys és des de fora de les grans indústries, no? The Boys ve a ser, que abans no ho acabat de dir, ve a ser com la versió més exagerada del que ja era Watchmen, que és, si existissin de debòs superherois, no tots serien bones persones. De fet, gairebé ningú hi farien abús de poder i l'abús del seu poder és el que s'ha vist al tràiler. És massiu. Clar, el que s'ha vist al tràiler, un tio que corre com el llamp algun dia atropellarà algú i quan l'atropelli a aquella velocitat no li farà un copet, no, l'explotarà a trossos. De fet, així comença la sèrie, amb aquest assassinat i és una persona de la calle, el Hughie, que ja després veurem qui és, però de fet és això, The Boys són aquesta mena de, podríem dir inclús grup paramilitar que està associat a un servei secret com podria ser la CIA, no? I que s'encarreguen de, obro cometes, monitoritzar i controlar els superherois. És a dir, bàsicament a partir d'intimidació, xantatge i molta violència. I llavors us preguntareu, i com una gent com The Boys, uns bons nois com The Boys, es poden enfrontar a aquests grans súpers, de fet li diuen súpers, no? Aquests grans, aquests grans superherois. Doncs perquè, en el còmic, que no passa en la sèrie, això ja és un dels grans canvis, en el còmic, The Boys, tot aquest grupet, ja tenen superpoders. Però a més són uns superpoders que venen injectats allò, amb una xeringa que es diu el compost B baixa. És artificial, com tots els altres superherois. Una mica com si es vacunessin d'AstraZeneca, però amb superpoders en comptes de trombosis. Llavors, a partir d'aquí, tots ells, tot aquest còmic, ja parteix d'aquesta vorágine, no?, de violència. De fet, Ferran, crec que té passat algunes vinyetres perquè veia una mica el to, eh? O sea, pel que dius, és grupo de drogaos apalizando a grupo de héroes. Bueno, no és ben bé drogats, eh? Són gent que simplement, justament està més dintre de sus cabales que els superherois mateixos i que veuen que hi ha moltes injustícies i que hi ha molt, això, no?, el dany col·lateral, hi ha molt abús de poder, hi ha molt abús d'estatus. De fet, els propis superherois són els que gairebé controlen també la política perquè al final intimiden a tot Déu, no? Llavors, ells són aquests encarregats, ja us dic, eh? Tenen recolzament en aquest sentit de serveis secrets pel simple fet que, ei, s'està creant una mena de, bueno, sembla que cada setmana parlem del nou ordre mundial, però aquesta mena de cúpula de superherois superpoderosos que, bueno, és que això té moltes traduccions a l'actualitat, vull dir que no, són sèries còmics o sèries Amazon Prime que realment té molta, té molta metàfora viva, no?, diguéssim. Bueno, i perquè, entiendo, perdona, Paul, que, claro, en la medida que al superhéroe le brindan un poder que quizás no tiene bajo control, por lo que comentabais antes, ¿no?, sobre l'accidente ese del inicio de la obra, quizás estos tíos sí que se preparan a través de las sustancias que se meten para concretar en qué poderes quieren destacar, a mí también me estaba recordando un poco todo esto a lo de Heroes, ¿se por ahí de que haya serie de héroes? Sí, sí, héroes. La diferència està en que Heroes ve a ser una mena de, i ho diré clarament, còpia barata d'X-Men, que és gent normal que de sobte li apareixen poders, mentre que The Boys és aquest grup de gent que té poders, que són els superherois, que, òbviament, han ajudat a salvar coses i evitar coses, en paral·lel també estan destruint i, com que es creuen que tenen poder i que, oi, que nosaltres som los salvadores de la humanidad es creixen i fan coses que no haurien de fer i The Boys és el que diu el Pol, una mena de contra, saps, que per a controlar-los en plan, ei, que el Homelander, que és aquest, que és Superman, sigui conscient que no pot fer el que vulgui, bueno, Homelander potser no és el millor exemple, no? Sí, bueno, ell és el cap del grup de los siete, que no los siete de Chicago, eh, nois? És un altre grup, aquests no crec que els fotessin. Todo Dios necesita que le controlen, ¿no? Necesitamos nosotros también como empanada que tengamos un grupito ahí de control, ya estoy yo, ya estoy yo, un grupo orwelliano, orwelliano de control. De veritat, o sigui, a veure, en realitat no us volia fer massa spoiler perquè realment ja heu vist que és molt extens el còmic, són tres volums i tenen mil històries des d'aquests, el The Boys van viatjant per tot el món, coneixen altres minigrups que no només són estos siete, després hi ha grups més de jovenets, més de no sé què i tot és com aquests entremats polítics, aquests entremats empresarials perquè al final això també es veu molt a la sèrie, Ferran, que és Bogan, es deia, o Boun, no sé com es deia la sèrie. Boun? Boun, Boun, Boun, Boun, Boun, Boun, Boun, Boun, Boun, Boun, Boun, Boun, Boun, Boun, Boun, Boun, Boun, Clases d'idiomes con empanada. Bueno, al final hi ha empreses, hi ha interessos militars, òbviament, ja entra lo de siempre, al final també això es pot traduir amb invasions d'Iraq, no? Al final és ese gran héroe, no?, que s'intenta justificar de certes formes, no?, per, de fet, Ferran, això investigant, no me'n recordava, en el còmic, hi ha un moment al principi que és per justificar aquest mal comportament dels superherois, que és, intenten salvar un avió que s'està a punt d'estrellar en ple vol, i el que acaben fent, bueno, no vull fer molt espòria per qui no hagi vist la sèrie, però ho fan molt malament, a propòsit, i llavors és una forma de justificació. En la saga dels còmics, això està, exactament igual, però és un dels avions de l'11S. Llavors ja diuen, et, potser si no fem res, és una justificació extra per després d'anar a atacar a los malos. Ah, mi no. Tenen agenda política, vaja. Perquè veieu una mica, no?, el to, ja veieu que també és veritat que la comparació del còmic amb la sèrie és molt més, la sèrie potser tendeix, tot i que hi ha moltes parts còmiques, òbviament, però tendeix molt més al drama, aquest thriller, no?, però el còmic té aquesta base també, però és molt més còmic, molt més comèdia, molt més sonat, molt més violent, i això també inclús ens portaria, ja no vull obrir aquest meló ara, però aquestes adaptacions del còmic com vam portar a The Outer, no?, que és aquest còmic que vol adaptar Taika Waititi en sèrie, en aquest cas de Boys no sé fins a quin punt... S'ha detallat, Pol? Pol, t'hem perdut. T'ho no? Pol? Et sentim, et sentim. T'hem perdut. T'hem sentim, et sentim. Va, que era l'únic amb problemes de connexió. Seguimos, seguimos. Vale, vale, que ha dit que s'haurà de veure si les properes temporades, que són les que han de venir de The Boys, introdueixen o no certes coses que, bueno, que tenen pinta de potser trencar alguns... Allò que dèiem la generació de Cristall, no?, que ja veurem què passa. Però, bueno, si entrem a parlar una mica d'aquests canvis amb el còmic, o sigui, posa'm en pantalla, Ferran, el grup, el tema del grup, el grupet, els nais, anem a veure els nais, no? Aquí veiem una mica la comparativa, ja veieu que això és d'una escena extreta, de tal, i, bueno, hi ha el Butcher, que és aquest, el Carnicero, el que hem vist en el tràiler, que és una mica el capatà, hi ha el Leche Materna, que li diuen, en el còmic té sentit, en la sèrie de moment no acaba de tenir molt de sentit el nom, en el còmic Leche Materna és perquè ell és l'únic que ha nascut amb poders, perquè els ha donat de la teta de la mare. És el de color, eh? Que grande, tio. És el de color, exacte. Sí, és el de color, no?, una mica faran com allò que era Top Secret, que hi havia el Café Olé, no? El Café Olé, exacte. Exacte. Després hi ha el Frenchy, que és aquest, el francès, no? El que està menjat per un meix. Sí que és veritat que inclús en la sèrie és massa dramàtic, és massa, o sigui, de fet, el més cabron de The Boys dins del còmic és el Frenchy. Imagina't, Ferran, tu que coneixes la sèrie, el gran canvi que han fet, no? Sí, per exemple. Hi ha la Embra, aquest personatge que hi ha de per si, que és l'única que en la sèrie té de superfoders, que a més és una experta en arrencar cares, no? Que és com els seus superfoders arrencar cares. I després... Es diu així? Es diu la Embra? La Embra, la fem. La fem. Perquè és una persona que la troben... Un d'aquests amics colombians que tinc que me dice la hembrita, ¿sabes, hermano? La hembrita. Bueno, és que és un personatge que troben allò que han estat com... l'han tingut com a esclava, bueno, és com una... Una rescatada. És una rescatada. Sí, sí. La rescaten del grupo que la estaven com... I mira, ja que estem aquí, us sona el calvo de l'esquerra? No sé si faran alguna altra imatge que ens ho pugui il·lustrar millor. Aquesta. Us sona aquest calvo? A mi em sona d'un còmic que es deia trans... No, no, no, no, no. No va per aquí. Transmetropòlica? No, ja sé per on vas. No va per ahí. No, qui us sona d'aquí? No us recorda ningú aquest calvo. Aviam. Estic intentant recordar. Potser la perilla de Statham. Amb The Danger. No. Statham. Bueno, no. Simon Peck, tios. És Simon Peck. És Simon Peck. Què s'assembla? No, no, no, és que es va fer com una mica en base a aquest per si després algun dia algú molt boig arribava allò a empescar, a adaptar aquest còmic de The Boys, hòstia, tenir-lo allà, tenir-lo a Simon Peck, què passa? Que va passar el temps i Simon Peck ha fet gran. Simon Peck, recordem que és el de la trilogia del Cornetto i totes aquestes pel·lícules. però, Simon Peck... Sí, però, ha fet un cameo, sent el pare del protagonista, llavors ja dius, aquí és interessant. Bueno, ens anem als malos. Anem als malos. Aviam, aviam. I els malos aquí sí que són els... ja podeu identificar l'estereotipo del Superman o el Flash, o sigui, han fet una mica la paròdia de cada un. Sí que és veritat que s'han adaptat molt bé a la sèrie, o sigui, de fet, hi ha un potser que és dels que més m'agrada que també et faran crec al temps, que és el Patriota, el que seria el protagonista dels dolents, que és aquest personatge... No, aquesta és la... Aquest d'aquí. Jo us dic que aquest potser és la millor tria de personatge, el millor cast de personatge és aquest tio. Jo aquest tio, com a mínim, jo no el coneixia, però, hòstia, com la clava el personatge. El que realment són, és demencial aquest personatge. A més, han incorporat coses que no estan al còmic que em semblen molt interessants com el tema d'aquesta mena de quasi incest, no?, amb aquesta mena... Bueno, és una cosa molt estranya. Em flipa el molt que s'assembla al Capitán Amèrica que justament és potser el més blanc, el més pur del superàriu de Marvel. La gràcia... La gràcia... La gràcia... La gràcia... És que la gràcia està en que és una paròdia de Superman, però diuen si Superman és el superhombre, no?, és el Ubermensch que dèiem aquell cop. Com és un Ubermensch segons la mitologia humana? És un àrio. Llavors, el que han fet és una mescla de l'aspecte àrio. Aquesta era una conya que també es feia molt amb Capitán Amèrica, en plan, el tio más àrio del planeta defiende Estados Unidos i la libertà, no? Doncs aquí han fet directament, no, no, esto es un àrio, és que és un àrio. De fet, Ferran, aquí podríem saltar aquest personatge que has posat abans, que és l'Stonefront, que en els còmics és un tio, però els dos són nazis, o sigui, tant la The Boys còmic com The Boys sèrie, aquí han fet el canvi a una dona i inclús ella, ara ho han actualitzat que és una experta en cesses socials i en tendències i en TikToks i coses aquestes, però sí que és veritat que és aquest personatge que l'Stonefront, que en els còmics és el tio supercabron, nazi, bueno, antissàmita, òbviament, tot el que vulgueu, no? Un supremacista. Un supremacista. Saps a qui em recorda, Pol, aquest que s'està veient ara, amb aquest traje vermell, el Superman hijo rojo? Ah, però sí, també, també. Sí, té un rotllo, té un rotllo. Al final, heu de pensar una cosa a The Boys, per anar també a acabar una mica, The Boys és una d'aquestes històries que primer, s'ha de veure a la sèrie totalment, perquè crec que és una d'aquestes adaptacions que us diria, hòstia, ben feta, ara, inspirada, no adaptada, llavors, si realment us ha molat o us agraden aquest tipus d'històries més subversives i això, aneu al còmic, aneu als còmics. El bo és que ara ho han encapsulat tot en tres volums bastant grans, norma, que a més, la maquetació és la canya, o sigui, ja només ara investigant una mica per aquesta secció he dit, me'l tornaré a llegir i crec que a tu Ferran que li podràs també canya. Sí, perquè quan vaig veure la sèrie em vas deixar el primer i no el vaig començar perquè ja em vas dir tu que no són excloents, no? És a dir, si veus la sèrie, el còmic t'aportarà igual, igual que si t'has llegit el còmic, la sèrie té coses canviades. Sí, sí, sí, són complementàries, vull dir, una no depèn de l'altra per res, o sigui, són personatges inspirats però ja ho he vist, el punt de partida són molt diferents, o sigui, aquests The Boys en el còmic tenen superpoders i això també justifica molt la excessiva violència en la sèrie. Ja veurem amb la sèrie, en la temporada 3 aviam si arribaran coses, última imatge que llancem. Sí, segur? Estàs segur? Estàs segur? No, estava... Sí, sí, perquè ja l'he censurat. Me l'he censurat ja? Vale, és que no sé si s'interpreta. Estem veient el Herogasm, que a més ocupa bastants volums, que és una d'aquestes aprofitamentes que dèiem dels superherois, no? Es dediquen a contractar prostitutes i fan grans festes, però clar, penseu que no tots els superherois els seus poders equivalen a llançar boles de foc. Alguns simplement tenen un... Bueno, no sé si tens... Un bon malentro. Un bon malentro. Però tenen unes bones d'esto i clar, què passa? També que van sacrificant persones amb favor del plaer. Bueno, diuen, es comenta que això sortirà a la temporada 3, ja falta veure-ho, i res, acabar amb la frase potser de win it and anti-hero, no? Sí. Necessitem a vegades descarregar-nos una mica aquests models. Necessitem els The Boys, de fet. Exacte. Si han de venir... Jo de fet, volia fer una pregunta, tio, perquè clar, amb tanta revisió sobre el món de superherois, jo em quedo més amb això, francament, o sigui, em quedo molt més amb les revisions i la possibilitat de reflexió sobre alguna cosa ja molt establert, com és el món dels superherois, i clar, fins a quin punt s'han separat còmic? M'estaves dient, és una adaptació, és una reinterpretació, fa quan que s'han separat com a... com a... alma argumental, vull dir, còmic i seri? O estan mantenint d'entreduca cap? A veure, s'han separat, perquè hi ha moltes subhistòries que està fent servir la sèrie, que, bueno, algunes sí, algunes sí que sí que formen part del còmic original, però estan anant en una tendència molt diferent, però que no és forçada, o sigui, encaixa superbé. Jo, de veritat, a mi m'agrada, a mi que, normalment no m'agrada massa quan canvien radicalment el plantejament de l'original, no?, però en aquest cas, jo crec que està molt ben portat, i, bueno, ja us dic, faltarà veure la tercera, aviam si segueixen amb aquest macarrisme que crec que va en augment. Bé, doncs jo penso el mateix que el Pol, és a dir, que val la pena la sèrie, perquè l'adaptació, al final, és per fer-la sèrie, no?, és a dir, potser si la trasllada és tal qual del còmic no hagués funcionat tan bé, però funciona molt bé la sèrie, i segurament també funciona molt bé la sèrie per si sola. Són dos coses, és una recomanació doble, al cap i a la fi, no? Totalment. Però aneu al còmic. Sí, sí, més que la sèrie, Pol. és una recomanació doble, però no, però no. Però jo crec que, aquest és el sentit, si parlem de Kikas, de Miller i Romita, abans recomanarem el còmic, que no pas la pel·lícula, la pel·lícula està bé, però sempre és millor primer anar al material original. Ja parlarem algun dia de Kikas, de les desastroses segones parts tant del còmic com de la pel·lícula, perquè Déu n'hi do. Bon apunt. Ara avancem cap a l'Adriana, d'acord? El material original. Sí, l'original. Cinema. Venga, Adrià, no. No, Matlán, no, no, es que la propia canción ya invita a, esos acordes invita a repetir la palabra Nomatlán. Tierra nómada, ¿no? O tierra de nómadas. Tanto monta, monta tanto. En esa tierra nos adentramos hoy y nos adentramos porque vamos a hablar de la película Nomatlán, que evidentemente recorre esa tierra invisible a nuestros ojos muchas veces, aunque es mucho más visible que la mentira en la que vivimos, ¿no? Pero poco a poco, poco a poco, porque seguro que muchos ya habéis oído hablar de ella, seguro que muchos habéis oído de la misma manera que Paul anunciaba que The Voice está, o ha estado en boca de todos, quizás ahora en la actualidad sobre todo como película Nomatlán está en boca de todos. ¿Por qué? Pues está claro, ¿no? Ya lo he mencionado al principio de la agenda porque protagoniza Francis McDormand, nuestra actriz favorita de Hollywood, esa especie de estrella de Hollywood anti-Hollywood, ¿no? Porque es realmente lo que encarna y también, bueno, para aquellos que quizás están más enamorados de los artistas en la sombra, que muchas veces son los directores y directoras, posiblemente también para muchos sea la nueva película de Chloe Zhao, ¿no? Chloe Zhao que ya nos dejó alucinados con The Rider y ahora viene con su tercera película. Y sí, The Rider, Carlas, esa película que nos acercaba al mundo de los rodeos de una manera en la que yo al menos no había participado nunca, ¿no? Es decir, cómo alguien que se dedica a eso tiene una lesión tan grave que le impide seguir trabajando y y de hecho lo que continúa es más bien como entrenador de caballos, ¿no? Esa relación entre el hombre y el animal, pero sobre todo también una reflexión que nos hacía Chloe con la historia de The Rider de cómo cuando perdemos nuestro modus vivendi y a la vez también perdemos nuestra identidad, nuestras pasiones, nuestro amor, ¿qué coño nos queda? ¿Qué coño nos queda, no? Sí, obviamente. Adri, y además recuperando un poco esa idea que íbamos comentando de esos héroes en la sombra que, bueno, que al final están haciendo una tarea con todas esas personas que han sufrido un accidente y esas personas que están ahí dando el callo y que conocemos a través de la película pero que corresponden a un mundo que no conocemos, ¿no? Sí, hay algo de conexión, ¿no? Con tu editorial y con esa parte de los sanitarios porque al final en The Rider también hay una idea de cuidado, no solo del cuidado animal sino entre el cuidado entre compañeros y lo veremos también ahora en Nomadland, ¿no? Lo que comentábamos, muchos ya estáis familiarizados por los nombres que he mencionado pero también otros simplemente por el rollo de los Oscars y por el rollo de los premios que el otro día empezaba igual con Minari pero es que ya veréis que son dos películas en paralelo, ¿no? Porque Shih Tsao ya la petó bastante con The Rider que se llegó premio en Cannes y fue muy, muy, muy bien valorada. Imagínate ahora ya con Nomadland que ha subido un pequeño escalón y se ha rodeado de algunos nombres famosos como el de McDormand, ¿no? Ha subido, evidentemente, en la producción también a nivel presupuestario y ¿qué tenemos? Pues tenemos León de Oro en Venecia, Premio del Público en Toronto que son dos premios que nunca habían ido de la mano y esta vez se ha dado Globo de Oro a la mejor peli dramática y a la mejor dirección también a Rao y como os decía los Oscars a la vuelta de la esquina. ¿Y por qué tienen ese parecido con Minari? Pues para empezar porque ambas están nominadas con seis premios, ¿no? Con seis posibles premios en los Oscars. Evidentemente el de película es el fuerte y son caras favoritas para ello y es que ya os comenté, ¿no? Hace un par de semanas cuando traíamos esta película que hablaba de la migración al campo en una familia, ¿no? Que representaba a la comunidad coreana en migración en los Estados Unidos. Película de Atoni Ford, por cierto. ¿Está bien? No, no. Ah, vale, vale. Minari, ¿no? Minari, ¿no? Minari, ahora estaba recordando a Minari. Como esa película también siendo una producción muy independiente estaba dando tanto que hablar y es que está claro el viraje que va haciendo que hace tiempo que están haciendo los Oscars cada vez más no solo a películas inclusivas, ¿no? En cuestiones raciales y de género sino también a esas producciones que no son tan independientes como nos parecen a nosotros pero sí en el ámbito hollywoodense, ¿no? Veremos qué pasa, veremos qué pasa porque aún queda un mesecito, un mesecito y medio pero está claro que pase lo que pase nada cambiará el hecho que ya lo mencionaba en la agenda de que tanto Chloe Zhao como McDormand son dos personajes imprescindibles para el mundo actual del cine, ¿no? Sí. Una directora relativamente joven estamos hablando de su tercera película y McDormand que ya no lo es tanto creo que cuando rodó la película tenía 61 años pero que sigue destilando una juventud y una potencia brutal, ¿eh? Y aunque no la tuviera también es importante esta película nos ayuda a entender que aunque no estemos siempre al 100% sienten nuestras energías también tenemos muchos derechos de formar parte de esta gran vida y de este gran mundo, ¿no? Parece que el mundo solo funciona si estás al 100% y a veces el 100% lo tienes más en una cuestión emocional que en una cuestión física, ¿no? Pero vamos entrando poquito a poco en la película para que entendamos más este contexto, ¿no? Porque la película ¿de qué va, al fin de cuentas? De una nómada, evidentemente, de una nómada pero sobre todo va de la búsqueda ¿por qué? ¿por qué alguien sale de viaje, no? ¿por qué? ¿y por qué sale de viaje y no vuelve a la casa? ¿no? Diremos al hogar porque es muy importante la diferenciación que se hace en la película de homeless o houseless en inglés funciona muy bien, ¿no? Aquí decimos sin techo pero no, no en inglés es homeless para el vagabundo o sin techo y ella dice no, no yo hogar sí tengo lo que no tengo es casa soy una houseless está claro está claro que ella sale por muchas cuestiones pero sí que inicialmente lo que vemos es la necesidad de búsqueda de entender de entendimiento del conocimiento del alma ¿no? de esa búsqueda del conocimiento del alma y de la aceptación muchas veces de la aceptación del duelo hay un duelo muy claro en la protagonista en McDormand que nos ayuda a entender al fin de cuentas la vida la vida y la vida de Fern que es así como se llama Fern que por cierto nuevo paralelismo con Minari Fern significa el hecho el nombre protagonista es Fern que significa el hecho ya os comenté en su momento qué narices quiere decir Minari pero vemos que estamos con esa idea de vegetación salvaje que crece libre Fern viaja sola sin familia en esto sí que ya no se parece a Minari como os he comentado es una persona que lleva el hogar a cuestas pero lo lleva en un coche va con una furgoneta más bien destartalada que ha adaptado a modo de ahogar podríamos hablar de autocaravana pero no mucho más humilde mucho más reducido no es esas vacaciones de fin de semana que tu furgoneta tiene de todo bueno imagínate eso pero trasladado a una proyección vital claro porque es decir que no la ha hecho con pasta esto que ha hecho lo que ha podido y es interesante además como la peli te acerca ese proceso es decir la película es muy elíptica en cuanto a la argumental pero ese tipo de detalles no los olvida porque son los detalles que al final construyen la historia ¿no? ¿sabes qué me recuerda Adri? aunque estemos hablando pues de una película que va directa a los Oscars y todo esto pero esa idea de ese vagabundo de las carreteras americanas me recuerda un poco a Jack Kerouac ¿no? total no, no es algo que viajantes los Bitnik ¿no? los Bitnik exacto es que claro nos podríamos remitir esto lo tenía pensado para más adelante pero genial que lo comentes porque al final lo que está haciendo Chloe Zhao es partir de un punto ya conocido por muchos estamos hablando de los pioneros los primeros pioneros de Estados Unidos que iban hacia el oeste en búsqueda de oro pero que a la vez también lo que estaban haciendo era ampliar un mundo desconocido para muchos de ahí nos podríamos ir a los Bitnik ¿y qué tenemos entre medio? un apunte Adri que Bitnik es lo despectivo hacia la generación Bitnik pero es interesante que el personal sepa de quién estamos hablando mucha gente quizás no te va a recordar a Kerouac bueno difícilmente no te recordarán a Jack Kerouac pero los Bitnik son una idea que nos trasladan y que además ellos también acuñaron en cierto modo hay algo de despectivo en ese término pero hay también una aceptación de lo despectivo de ser diferentes apropiación del lenguaje y empoderamiento a través de él pero entre medio que tendríamos una película como Las uvas de la ira que nos hablaba de cómo la depresión llevaba a las personas también en esa búsqueda del oeste y está claro que Claude Zhao bebe de todo esto bebe de todo esto pero en este caso en vez de ir de este a oeste ella con su furgoneta adaptada recorre la América interior pero de oeste a este empieza en Nevada va buscando el calorcito al sur y se va para Arizona después acabará en Nebraska Dakota del Sur de alguna manera está recorriendo un territorio ya conocido por muchos y lo que está haciendo es deshacerlo esto es una visión que yo le doy pero que entendía que en todo momento la película va de oeste a este y por qué huye pues porque lo ha perdido todo lo ha perdido todo ha perdido primero de todo a su marido enfermo de cáncer a quien amaba muchísimo y eso es un detalle muy importante podría ser el marido pero no el amado ha perdido el pueblo minero en el que vivía literalmente un pueblo minero que se crea evidentemente en situación de bonanza y explotación y que en el momento de la crisis posterior a la crisis 2008 sin explotación minera no queda ni el código postal literalmente se desintegra se desintegra ha perdido evidentemente trabajos en ese proceso y ha perdido personas ha perdido tanto en cierto modo que ahora solo puede ganar como os decía al principio ganar en entendimiento superar ese duelo que no solo es un duelo emocional en relación al marido es un duelo en relación a la vida y abrazar sin complejos la existencia humana si es que es posible pero vamos a intentar verlo un poquito más de cerca Ferran que el trailer nos acercará hacia ello ya veréis mi madre dice que no tienes donde vivir ¿es verdad? no si que tengo donde vivir lo que no tengo es una casa mi marido trabajaba en la mina de USG en Empire y yo trabajé en recursos humanos unos años tal vez debería plantearse la jubilación anticipada necesito trabajar me gusta trabajar eres mi hermana cuando eras pequeña a los demás les parecías excéntrica podías parecer rara pero era porque eras más valiente una de las cosas que más me gusta de esta vida es que no hay un adiós definitivo simplemente digo nos vemos en el camino y nos vemos que maravilla lo ha dicho en el camino ya quiero y es que esa frase evidentemente bueno en inglés la estás continuamente como see you down the road see you down the road y suena de maravilla es una frase que acompaña a la película evidentemente en boca de Bob Wells quien acabamos de ver es un nómada real que ha escrito cantidad de libros es casi un gurú para el movimiento nómada y en la película tiene una importancia notable no está al nivel de McDormand pero de unido que os parece si además le ponemos un poquitito una música más de viaje ese tono country porque la peli os he de decir que es muy ecléctica en el terreno musical no sé si lo habéis notado con la primera bueno la pieza musical que acompañaba el tráiler y la primera pieza musical que sonaba en esta sección que es Ludovico Unadi uno de los compositores más famosos un poquillo así a veces a veces me gusta y a veces me parece que está demasiado en el terreno de lo comercial por ejemplo ¿qué banda sonora hizo petar Ludovico Unadi? la de Antushable Antushable del Tolerano es todo muy emocional quizá un poco pornográfico a veces emocionalmente exacto es esa combinación que empieza a ver en Chloe Zhao que no había visto antes evidentemente cuando hablamos de sus primeras películas la primera es las canciones que me enseñaron mis hermanos y la segunda estamos hablando de The Rider se mantiene claramente en el terreno del indie real y ella es casi una nómada una nómada directora que va buscando historias entre las personas evidentemente aquí ya no estamos en ese terreno aunque se mantiene bastante bien en él es decir puede tener a McDormand tiene por ejemplo a David Stratton otro de los grandes actores al menos para mi gusto que hemos podido ver en pelis como la de My Blueberry Nights de Wong Kar-wai ese alcohólico que estaba en conflicto con la personaje femenina que interpretaba Raquel Weiss es un grande y estos dos serían por ejemplo los dos personajes que son actores claramente del entorno hollywoodense pero después hay toda una serie de personajes como el que he mencionado como Bob Wells o personajes nómadas reales con los que se encuentran en el camino ya os contaré un poco en la producción cómo se va manejando ese diálogo entre la ficción y lo real porque si algo si de algo sabe sabe aportar Claude Chao en ese terreno de cómo hacer dialogar la ficción y la realidad el documental que hay mucho de estilo documental en la película algo preciosista como hacían The Rider con esas personas afectadas por los accidentes en el rodeo exacto pero ahí aún había más elemento de realidad que la pueda haber aquí McDermott o sea es una actriz de Hollywood no nos vamos a engañar no es una nómada pero oye te la crees como decía Luis Martínez no recuerdo exactamente el término que utilizaba pero decía preocupa es tan buena que preocupa que asusta que grande bueno como podéis ver ella tiene unos motivos para huir pero en el camino nunca está sola y lo habéis podido entender por el tráiler nunca está sola viaja sola pero evidentemente hay una idea de camaradería entre toda esa sociedad nómada y por qué huyen pues muchos porque no quieren participar de la mentira del capitalismo no simplemente huyen por un duelo o huyen simplemente igual se marchan se marchan y quieren estar en tránsito quieren estar un poco a la deriva como la propia vida y hay algo que también le leí a Luis Martínez pero que no era obra suya que hablaba de San Juan de la Cruz y decía viajamos no para ver sino para dejar de ver y para dejar de ver quizás aquello esa gran mentira en la que hemos crecido pero volvamos un poco a esa idea de diálogo entre la ficción y la realidad y recuperemos a Stratter por ejemplo el actor del que os hablaba pues Stratter está claro que es un tío importante pero es que en la película está su hijo interpretando a su hijo entonces es como jugar con elementos del star system hollywoodense que te pueden acercar a una intimidad mayor y es que cuando hablamos del hijo que es uno de los personajes secundarios que pululan por la película que además de hecho ha interpretado algunas películas y sobre todo es músico se presenta en la peli a buscar a su padre que evidentemente no es el Stratter y se presenta a buscarlo hablando de sus historias en los giros musicales y tal y que ha sido papá y hostia cuando te das cuenta de que ellos son dos en la vida real son padre e hijo o sea pues es una elección interesante es una elección inteligente o el mismo Bob Wells del que os hablaba que se presenta en la película como un auténtico gurú y lo es fuera de ella y aunque la película sugiere más que muestra eso sí que es importante porque se mueve delicadamente en ese terreno de los sentimientos más que en el de la crítica argumental hay una crítica evidentemente a la sociedad capitalista pero no se mueve tanto en esas críticas narrativas sino en la poética en una nostalgia permanente sobre un tipo de gente que quiere vivir pero no quizás vivir en lo establecido ¿no? y hay mucha admiración y respeto sin ser manique a la cámara ¿no? hay una mirada por parte de Jao sobre esta comunidad que lo que hace es simplemente demostrarnos que son reales que esas personas de las que nos hablan muchas veces son más reales que nosotros mismos y por lo que dius no amagan lo difícil que es mantener esta vida en el mundo en el que vivimos es decir que no amagan las dificultades que pasan para haber escollido vivir esto claro eso también es interesante no olvidarnos de que como hablábamos como el día que hablábamos del campo era muy bonito irse al campo ahora intenta levantar un imperio agrícola en el campo a estas alturas claro pero si que es verdad perdona Adriano pero arran del tráiler potser sí que es verdad es d'aquests tráilers que potser enganyen porque yo no había visto el tráiler y dono aquel rotllo gairebé de buenrollista o sea de peli de superación bonita ¿sabes? pues yo la veig bastante melancólica a través del tráiler no, no, no no, no no, no pero que para el tráiler que sembla molt allo que bueno t'has d'esforçar y que lo aconseguirás pero es como no sé qué que esta gente emprèn un viatge mental, físic ¿no? pero es como bueno pero lo vamos a lograr a mí donas pel tráiler no, no es muy interesante lo que valoras porque es cierto está ahí no es que haya una mirada buenrollista pero sí que no hay la intención de ir a horgar en un drama que es visible para todos que es un drama económico evidente y en muchos casos también una pérdida familiar y sobre todo que estamos en un entorno de personas de 60 para arriba es decir Chloe Zhao ha encontrado unos nómadas que los ha encontrado de manera real salieron en la producción durante 5 meses a la carretera y muchas de las personas que encontraron no estaban ni en el guión esto no deja de ser una adaptación de una obra literaria que después comentaremos pero evidentemente cuando se la plantea como película ella quiere hacer su propia película que bebe de esa obra pero es su propia película y los personajes que incluyen ella son personajes que se va encontrando en el camino o sea que hay una verdad que ya marca un poco pues la puesta en escena y la propia producción pero sí que es cierto que cuando vaya descubriendo esos dramas los acepta o sea Chloe Zhao lo que tiene muy claro es que el drama forma parte de nuestras vidas y no intenta ocultarnoslo entonces lo que no hay es una mirada quizás pues incisiva donde hurgando en el drama puedas generar más llantos en las salas cinematográficas y por lo tanto más opiniones encontradas no, no está ahí te lo deja como te he dicho es una cámara que sobre todo plantea que sugiere y no muestra tanto entonces eso evidentemente pues alguien como Ferran se lo llevará en un momento para la nostalgia para la tristeza para el lirismo tú igual dices hostia si que hay un punto de camaradería como demasiado guay lo que está claro es que esa gente no se va a quedar en las grandes urbes nunca se comprarán esa casa perdonad con perros y piscina que muchos queréis o queremos o quieren no lo sé y lo que está lo que está claro con Nomadland también es que que hay que a veces huir de lo establecido y sobre todo mostrarnos que hay allá al otro lado de la frontera y yo no hablo de una frontera física sino una frontera mental una frontera moral por así decirlo esto tiene mucho de western Adri tiene mucho de western ya comencem no no digo hablar lo que acaba de decir sobre la frontera moral exacto mola ver a mal western pero sabes que pasa con el western que no es diu mai del western que sí molta frontera moral al final el que van fer va ser expandir el cristianisme i imposar-ne més Carles y matar l'indio exacto hay algo de western en la peli es inevitable hay una idea del concepto un poquito hay mucha peli buena pero bueno sigue Adriano por favor hay de western hay de malik hay mucho de terrens malik es que a mi me ha parecido más esto Chloe Zhao siempre ha dicho que malik bim benders han sido grandes influencias para ella de hecho Wong Kar-wai también ella dice que quiere hacer cine la primera vez que ve happy together es una de esas películas que recomendamos y recordamos a raíz de hablar de in the mood for love de Wong Kar-wai de hecho ella se sentía un poco también como el personaje de chanking express cuando era adolescente en su china natal porque estamos hablando de una tía que bebe de toda esa idea de western que si la subas de la ira ya lo he dicho antes que si los beatniks yendo hacia el oeste los pioneros y al final es una tía nacida en Beijing en Pekín es una tía de mi quinta además del 82 y lo que sí le pasó en su adolescencia es que acabó estudiando en el Reino Unido y la carrera que fue carrera de ciencias políticas y después sus estudios en cine en Nueva York los hizo evidentemente en Estados Unidos es como yo pero bien yo hace políticas y luego cine sí pero entiendo que esa tía tiene al final los que se pueden permitir el lujo de hablar sobre esa realidad muchas veces son los que en casa lo tienen todo cubierto no tengo ni idea no quiero pero entiendo un poco por el bagaje familiar que le he leído que vamos pobre su familia no es pero lo que está claro es que ella no tiene ninguna atadura con esos lazos de riqueza con esas piscinas y esas casas o como mínimo lo pone en reflexión en su película y vamos a ir acabando pero es muy importante también destacar algunas cuestiones técnicas porque aquí hemos hablado mucho del bagaje existencial del bagaje moral pero hostia es que sus películas si por algo aportan mucho es por la dirección de actores esa manera en la que dialoga yo alucino tienes un actor que no ha interpretado en su vida al lado de McDormand y no chirría para nada la gracia es de McDormand evidentemente pero también de la dirección de actores y de los otros actores que están al nivel no sé pero tú has de saber conjugar es decir tú como director has de ser muy conscient de esto y posar todo al tuyo favor incluso técnicamente porque estoy leyendo el tuyo y veis donde vas y digo vale habla de esto Adriano porque esto es muy interesante lo de las cámaras que tienes aquí apuntado si no lo de las cámaras es muy interesante porque gracias también como puedes hacer coincidir ese diálogo de ficción y realidad muchas veces desde el aparato visual parece que eso solo le interesa a los cuatro frikis y no es para nada cierto al final cuando hablamos de de de Claude Jao no podemos olvidar que las tres películas los tres largometrajes los ha dirigido el mismo director de fotografía que es de hecho su pareja que es Joshua James Richard vale y es un tío que siempre se caracteriza por por jugar con camaritas muy pequeñas con mucha capacidad técnica pero también con mucha capacidad de movilidad hay una clara manera de narrar visualmente que que que que que que que que que que que conecta con los personajes no solo con los personajes sino con los parajes que envuelven a esos personajes una cámara que le sigue continuamente en cierta cercanía porque también hay a veces una una falta de nitidez en la imagen y es evidentemente deliberada es esa idea de de hostia las personas somos muchas veces desconocidas a ojos de los extraños evidentemente pero a ojos nuestros ¿no? también porque son copros o qué no estamos hablando de de de de de ¿vale? ¿vale? les alexa mini que son unas càmeres que se están utilizando en publicitat porque la publicitat ahora también busca aquella realismo a esta proximidad y este movimiento natural y claro son càmeres una cosa Adriano las alexa y tal ergonómiques son pocas y a mini la mini la mini que es un cuadradet Pol y que se está haciendo servir moltísimo no no si ahora tornaré a hacer una falca pero el cort que estamos preparando la volem fer en alexa mini Des d'aquí faig una crida... Perquè té molt moviment. No he dit en ningún momento que sean econòmiques, eh? Ergonòmiques, ergonòmiques. Ah, no lo són? A veure, són unes càmeres de guerrilla. A veure, mil·lustra'ns, Pol. No, por favor. Les càmeres de cinema com a tal, les típiques, les Red, les Arri, són càmeres que, a no ser que hagin evolucionat molt actualment, com la Mini, són càmeres que, de per si, no són de guerrilla a pie de calle, sense focus, de càmera en mà, com podrien ser unes videocàmeres. L'Alexa Mini, sí, i la Mira, el tema és la qualitat de la llum que et donen, per això s'utilitzen ara en publicitat, perquè et donen un estil visual que tampoc necessites molta llum perquè sembli una cosa molt natural o una il·luminació molt determinada. Per això les han utilitzat, perquè et dona aquest naturalisme i la Mini, estem evolucionant en un programa de tecnologia ara mateix. però la Mini et permet fer aquests seguiments amb comoditat, que és al final el que ella vol. Sí, sí, la Mini sí, segurament. Jo he dit que la Alexa... Comentant ara, bueno, és que jo m'he visto el making of de la pel·lícula amb el director de fotografia i m'he visto amb ell, no en la pel·lícula, amb ell i jo tomant un cafè. El rotllo és que jo alucinava, tenen evidentment la típica estructura de los Steadicam, que van mobilizando, que les permite mucha cercanía i el que comentabas tú, Ferran, que tirando de muy poca luz, perquè aquesta és una de les premisses i pretensiones sempre de la directora, la idea de naturalitat, de que el realisme, ¿sabes?, se filtre por la cámara, tirando de muy poca luz, tirando de luz natural i a veces con algun soporte de luz artificial, però mínimament. De hecho, hi ha un moment que és ridícul quan veis com una especie de reflector, que dixes, ah, con això tiran, evidentment estan buscando sempre la oportunitat vital de ese momento que al final la cámara sabe captar muy bien, ¿no? ¿Ibas a dir algo, Ferran, perdona? No, que aportem gairebé una hora, simplemente. ¡Hostia! Bueno, pues nada, vamos finalizando. Que quede muy claro que aquí, en esta película, la premisa escala es que todo debe ser real y todo debe ser muy vívido, no vivaz, sino vívido, y evidentemente que en ese sentido dista mucho de la peli que he comentado antes, ¿no?, de las uvas de la ira que sigue ese linaje que sigue ese linaje de esas mentiras que cubren nuestra sociedad y que imposibilitan ver otras verdades que se acaban convirtiendo en invisibles a nosotros, ¿no? Y algo que, por ejemplo, ella ha recalcado muchísimo, Kluizao, que una sociedad que da la espalda a sus mayores, ¿no?, es una sociedad enferma, al final, es una sociedad completamente enferma, porque ahora no estamos en ese punto y nos cuesta entenderlo, pero nos vamos acercando, ojalá nos acerquemos, ¿no?, y, hostia, parece un drama acercarse a ello, no tanto por lo que nos convertimos, en las cuestiones de energía, sino por quién nos va a apoyar, ¿no?, y al final hay una idea en la película de comunidad nómada que se apoyan desde la soledad, porque en todo momento los personajes se mueven solos, pero, evidentemente, encuentran ese momento de comunión, ¿no? Acabamos simplemente recordando que McDormand como Gustavo están nominadas a los Oscars, que ya en antaño, en antaño, y estamos hablando de cuatro años atrás, en 2017, McDormand ganó el Oscar por tres anuncios de las afueras, y que ya propuso e hizo una reflexión muy interesante también, tan válida como la de las, ¿no?, la relación entre generaciones, la relación entre géneros, ¿no?, y nos hablaba de aquel Inclusion Rider, yo sé que a ti, Carles, esto te va a hacer mucha ilusión escucharlo, con ello nos despedimos, al menos de esta sección cinematográfica, porque la idea es que ¿qué nos va a deparar los Oscars? No tanto en cuestión de premios, sino en cuestión de inclusión, está claro que sí, han tirado ahora de mucha peli de actores de raza negra y de muchas películas dirigidas por mujeres, pero vamos a ver si hay verdad en eso también. Doncs, abans d'abans això, acabem aquesta hora dient-li a la gent de l'Esverg que ens escolti que la resta del programa el podreu trobar que sapigueu això, que si aneu a Spotify o a YouTube podreu veure aquest vídeo que llançarem ara, escoltar-lo en aquest cas, i la meva secció que ha quedat fora de l'hora. No hi ha una altra. No passa res, tu ara, el que necessitis, Ferran. Recordo-vos aixes socials, que tenim YouTube Empanada Cultural, Facebook Empanada Cultural, Twitter Empanada Cultura sense L i Instagram Empanada Cultural. M'he saltat alguna cosa. Ah, no, ho he dit al revés. Bueno, Spotify. Que total, que estem a tot arreu. I pista. I en vuestra casa també. No, no, jo he de decir que Carles no tenia sección, però como hace tantas preguntas nos lía. Sí, ahí nos extendemos. Carles. Pero os gusta. En el fondo se encanta y lo sabe. Doncs, nois, que tingueu molt bona setmana, bueno, setmana santa no ho sé, però una bona setmana de vacances, eh? La setmana de primavera, no, diguéssim? I ens escoltem d'aquí dues setmanes. Dues setmanes. Dues setmanetes. Apa. Per exemple. Adeu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu.