La mirada ajena: Autodefensa, Mi experiencia lesbiana con la soledad i Close — identitat, FOMO i fragilitat

. Sé tú mismo, sé tú mismo. Seguro que más de una vez se han visto empujados hacia aquel lugar común de la retórica española, del sé tú mismo, ya sea como víctimas de este consejo bienintencionado o incluso como representantes del imperativo más condescendiente. Tanto monta. Y poco importa, la verdad. En este caso, en el ser, todos somos víctimas y todos somos verdugos. Porque vamos a ver, un poquito más de cerca si cabe, este mandamiento de la autoestima parece antes pregunta que respuesta se viste de consejo cuando tiene alma de acertijo. Porque para empezar, ¿Quién narices es uno mismo? ¿Dónde empieza el estado y acaba la esencia? Y viceversa. Difícil respuesta. Y eso que los deberes nos los pusieron hace más de 2.500 años. Pues antes del sé tú mismo estaba el conócete a ti mismo. Pero parece que seguimos sin una respuesta clara que darle a los griegos. Aunque seguimos buscándola. Eso sí, en las tazas con té y frases de autoayuda, en la meditación, en el vino y en los libros de Jim Rohn, que a pesar de su muerte, sigue influenciando y generando titulares para los posts de Instagram. ¿Y quiénes somos, según él? Somos el promedio de las 5 personas que nos rodean. En la distancia física también. Pues Rohn bien podría ser uno de esos 5. Lo importante es que nos rodeen. Con sus pensamientos, con sus estilos de vida, con sus reacciones, visiones y acciones. Y con todo aquello que estas personas nos transmiten y que nosotros heredamos. Y asimismo, en algunos casos, también intercambiamos. No olviden que ustedes y nosotros también somos los otros. ¡Ay, los otros! Miren, yo no sé si Rohn tiene razón y si son 5, 7 o 2, pero resulta evidente que si somos, somos porque hay otros. Mirando de cerca, de lejos, a través de una pantalla, de un eslogan o tras unas gafas de sol polarizadas. Somos porque hay otros que también son. Y eso, antes que Rohn, ya lo apuntaba Kuley con su interesante teoría del yo espejo. Pongámonos serios. Según el sociólogo Charles Horton Kuley, también estadounidense, el yo de una persona crece a partir de las interacciones sociales que mantiene con su estorno. Todos nos proyectamos en la sociedad de una u otra manera, pero dicha proyección se origina no en nosotros mismos, no, sino en cómo suponemos que nos ven los demás. Así, que más que ser como en realidad la genética nos dispuso a ser, somos, como creemos, que los demás nos ven. Jodido, ¿verdad? Porque yo no sé ustedes, pero ante tantas posibilidades me pierdo. Ya no sé si soy como creo que soy, como creo que me ven los demás o como realmente los demás me ven, pues eso tampoco lo sé. Por eso, en estos casos de diatriba existencial, lo mejor es tirar de filosofía y parafrasear a una persona maravillosa que un día dijo, ¿eres tú? Fíjate tú, ¿eres tú? Y dice, pues soy yo, ¿no voy a ser yo? Estaba, estaba sobrevolando al ambiente, ¿eres tú? Siempre va a ver, siempre va a haber acabado, mape, mape, pero con un tono digno, serio, solemne. Hasta ese momento no la habíais escuchado así. Sí, sí, estaba muy bien, estaba muy bien. Estaba muy bien porque, ves, os relaciono con las cinco personas que tenemos a prop, pues yo la meva, yo seguramente ahora mismo muy a prop tengo el hijo de Barry White, porque tengo la veo de esta ultratomba. Se te ha juntado alguien con gripe, virus y... Esa quinta persona era de gripe. Esa no estaba a cierta distancia física, estaba muy próxima, ¿no? Por lo que veo. El virus. Bueno, aquí somos cuatro, por cierto, pero no sé si estamos entre esos cinco, ¿no? Los grandes cinco. Bueno, al fin de cuentas, por eso he retomado al sociólogo, el espectador, el oyente, el cuarto, el pared, el quinto oyente. El quinto son los comentarios de YouTube. Eso también, eso también. Y el problema de muchos de los suicidios de hoy en día también. Sí. Bueno, está claro. Nosotros somos los culpables. Eso de la mirada ajena, ¿no? Que va un poco... El tema de hoy es la mirada ajena, ¿no? Hemos hablado mucho de nuestra propia esencia, de cómo realmente somos. Bueno, lo he hecho yo, más que todo, pero lo que vengo a decir es que hablaremos todos en base a la mirada ajena, esa que nos condiciona. No sé hasta qué punto, algunos más, otros menos. Bueno, me contaréis vosotros, ¿no? Yo creo que anirem obrint, porque las... Ahora volverem el Manu del Dío, pero creo que cada sección comenzaremos desde los... Desde cómo nos vellemos, desde más jóvenes a más... ¿No? ¿No te creas? Ah, no, porque tú me voy a la infancia total, ¿eh? Ah, bueno. Pues yo re, no he dicho nada. Ah, pues oye, venga, ¿en vez de contener ahí este regalo sorpresa? Exacto, anem, primer escoltem la gran mirada dels altres. Exacto, per favor. Ens podreu trobar a... Facebook Empanada Cultural, Twitter Empanada Cultura sense L, Instagram Empanada Cultural, tots els podcasts a Spotify i els videocasts a YouTube. Menú del dia. Vale, què escoltarem, Edgar, de part teva? Vale, jo primer portarem una sèrie que va molt d'això, va molt de la mirada dels altres o la mirada que nosaltres ens fem a nosaltres mateixos en funció del que creiem que els altres veuen de nosaltres. I a més serà una sèrie que també implicarà la nostra mirada cap a aquesta sèrie. Correcte. Estamos con la vida. Esto es un puto callejón sin salida. Hoy salimos de aquí con un ojo licuau, todos. ¿Y cómo se llama esta bendita sèrie? És una sèrie que a més a més ha fet molt de soroll abans de que estigués ja penjada Filmin, la segona producció pròpia de Filmin juntament amb Bugalú, que es diu Autodefensa. Bugalú i la primera en el món deben ser tres, entonces. Bugalú es una que desconozco, hablas de Autodefensa y aquí trajimos hace ya mucho tiempo No, no, Bugalú es la productora. Ah, que he perdido boi, coño. Filmin juntament amb Bugalú Films han produït aquesta sèrie. Que és Autodefensa. Ok, la segunda y por tanto la primera era la que... Sí, sí, estem fent Doctor Portuondo. Será que, o sigui, Filmin desde aquí el, com es diu, el roure, el que ho porta, que ya posi pasta empanada perquè li estem portant totes les pel·lis i totes les sèries i tot. No, no, i a més, cuando está en el momento oportuno, no, cuando se puede decir eso de rabiosa actualidad. Ah, sí, sí. Porque la estrenaron la semana pasada. I tan rabiosa, además. Perquè només va ser penjar el tráiler i ardió Twitter d'una manera... La rabia. Sí, sí. Vale, perfecto. Bueno, estem en aquest punt, no, del, ja no només de l'ofendidito, sinó de l'opinió ràpida i, o sigui, en un tráiler s'ha generat... Jo no sé la gent que ha vist el tráiler i l'ha criticat si després han mirat la sèrie i no l'han mirat. Bueno, després posarem, després posarem el tráiler perquè jo crec que també té tela, eh? Jo, de fet, començaria pel tráiler... Bueno, però espera, eh? Nada, calla, calla! Pone el tráiler, déjame, déjame. Però espera, espera, primer acabem el menú del dia. Penseu que acaba d'entrar penada, encara no sap a l'estratura. Estoy ansioso, estoy ansioso. Mire, mire, que mucha malaltia. Menús del dia de 10 minuts, eh? Seguimos en la línia. Bueno, la segona secció, seguirem una mica un retrat d'aquesta generació Z o Millennial, que jo us portaré un còmic que, o sigui, que és exactament un reflex d'aquesta generació, però en comptes d'en parella, que en el teu cas són dues amigues, aquí és la solitud, és tal solitud del nostre personatge, de la nostra protagonista, que es diu Mi experiencia lesbiana con la soledad. O sigui, pot haver-hi alguna cosa entre hot i degradant, de títols? Solo me ha faltado frente al espejo y este, clar, después la portada ho sé. I de puta madre, ya. Després entendrem, per qui estigueu veient el vídeo, la portada és la nostra protagonista, diguéssim, de cara al tors nu d'una noia que ja veurem qui és. Pero parece que se está desdoblando, ¿no? Ante ese espejo. No, no, no és tan així, però veurem que la mirada de Liane és bastant heavy amb aquesta autora bastant jove que es diu Cavi Nagata. Genial, genial. Veo que dialogan muy bien estos dos ejemplos que no traïs. Sí, sí, la veritat és que al veure la sèrie jo ja havia llegit el còmic i dic, ostres, podem fer un tal demà. Lo siento, jo hablo de niños, tíos. jo ja, jaja. Jo d'incimes mornos. No digues morales. No, no, no, desde luego que no y menos aún después de haber visto Mantícora. Aber confidently, pero el tema es que hoy hablo evidentemente de una película que se llama Close, del cineasta belga Lucas Doan, película además que también ha dado que hablar, no tanto en Twitter y a partir de un trailer sino a partir de ciertos premios en Cannes, en el Festival de Sevilla veremos si es para tanto veremos si es para tanto pero este director ya bueno, es su segunda peli y este director se dio a conocer con una peli que ya de por sí salió a ganar premios como fue aquel pero poquito a poco vale, donc llançant-nos cap a les sèries a veure què ens expliquen aquestes dos mosses sèries vale va, comencem el torrón, directament, us explico la sinopsi després sentim el tràiler, perquè així ja veiem una mica què va generar la xarxa, sinopsi és oficial la sèrie va de dues amigues que fan el que els dóna la gana, sense haver de demanar permís a ningú va de tenir vintit anys, vintitants anys de viure a Barcelona i de voler trepitjar totes les línies vermelles emocionals possibles per descobrir qui ets realment va d'aventures de dues boges descarades que no volen que ningú els digui com fer les coses i que han han creat el seu propi món per ser-ne les reines llavors, aquí se'ls justifiquen una miqueta en realitat, la autofensa va de dues noies que estan molt espantades i que es diverteixen en defensa pròpia diuen que ho senten però que tot el que han fet ho han fet en defensa pròpia només és que tenien molta por aquesta és la sinopsi em va a mirar el tràiler Belén, esto és el fin, te lo juro no hi ha res de comer en la nevera hi ha com un ketchup i un yogur Belén, parecimos dos vagabundes va en serio, tia hemos tocado fondíssimo, tia profundíssimo va en serio va muy en serio o sea, la vamos a dejar en las drogas ja es que ni coca, ni keta, ni speed ni lcd, ni porros, ni marihuana ni eme, ni opio, ni ghd ni nada también estoy aprendiendo a reconstruir mi masculinidad y lo importante que es como posicionarse y el feminismo superimportante el feminismo ¿qué crees que es más importante ahora mismo? ¿el feminismo o el ecologismo? llevo toda una vida subiendo los egos de todos los hombres de los que me enamoro y es que creo que tampoco os merecéis vivir vosotros una mentira tia, no sé el ligar me pone muy cachonda de verdad es como ir a misa, tia como que ya sabes lo que va a pasar pues eso, polla dura es como follar correrse o sea, desde que me levanto hasta que me acuesto todo no vas a cumplir ninguno de tus sueños todo el mundo tiene más talento que tú todo el mundo tiene más suerte que tú y de repente como que me pongo a llorar a saco como en espacios públicos super random ¿todo bien? ¿quieres un poco de agua? que no tía, que no quiero nada, joder ya pírate pírate y ya ¿pero qué quieres? ¿que sea tu buena obra del día o qué? ¿quieres el puto Jordi Évole? yo cuando pienso en el meu funeral siempre pienso en la gente que vendrá será un funeral increíble será como una fiesta se me hace una mica de fomo en estar siempre puede pasar más ¿una noche de fiesta cuando acaba? no acaba nunca porque es que siempre pueden estar pasando cosas es que la vida es igual en algún momento vas a tener que ir a dormir ¿verdad? ¿qué tía? hoy hay rab en Montjuic tía tu mejor fiesta tu peor resaca pone como subtítulos de este gran tráiler o resaca perenne yo debo decir que cuando veo esto de autodefensa siempre me viene la frase esa la consigna de toda manifestación violencia en autodefensa es inteligencia esto no lo habéis repetido no lo habéis coreado no lo habéis coreado yo sí es que tuve una juventud como estas chavales pero yo creo que 10 años antes cuando estabas con pelo sí, sí muy largo muy largo hiipi bueno ya estamos divagando a ver dues nenes de 20 y pocs que viuen juntas comparten pis comparteixen pis dues nenes ya malament abans de començar a parlar d'aquesta sèrie jo he de dir que clar estic molt allunyat generacionalment del que veurem en aquesta sèrie és veritat que hi ha missatges universals pero aquí somos tres senyores de televisores perdona yo estic bastant a prop a ver no molt te gustaría estar pero te vas alejando me voy alejando pero a ver no nos engañaremos es una generación de fet aquí en el trailer he vist que no diuen ni millennial ni nada ni centenial no sé yo de hecho también quería preguntaros donde coño estoy si aquí se trata de entender quienes somos vale yo millennial ya veo que no por ahí no pero tampoco boomer esto de boomer que es algo que nos etiquetarían no no no nosotras somos la previa la posterior que somos los generación X los del 90 no los 90 no no no los que van a veure la juventud ah vale los que van a veure el cuervo y Matrix y el los que crecieron con la canon ahí de fondo en los 80 y en los 90 ya eclosionaron y nos compramos gabardinas de cuero lágras íbamos de Matrix en una época que ahora portan esta gabardina pero tallada pels malucs y en brilli brilli en brilli bueno es importante el collage vale doncs això dues noies no dic nenes dues noies que comparteixen pis vale i la seva vida és una de las crítiques que feien quan va sortir a Titer dos pijas que se drogan mucho y tienen mucho sexo seria un resum molt bàsic però l'argument una mica gira en torn sobretot també en temes de salud mental però sobretot en la fiesta i el sexo però elles ja s'afanyen a dir que no són bàsiques sí clar la sèrie jo crec que el que acompanya molt bé és que justament són dos protagonistes que no que elles mateixes o sigui hi ha un punt d'autoparòdia absolut sí perquè vull dir aguanta't a tu mateix ser així tota la vida el tema és que això neix com una autoficció i és veritat que en entrevistes elles han dit que sí que elles són elles mateixes i és la seva casa i és la seva vida però que hi ha escenes que són hiperbòliques que estan o exagerades o buscant un punt més ficcionat perquè la cosa tingui cert interès perquè si no podria ser molt avorrit però és veritat que si són elles mateixes jo encara estic decidint si m'ha agradat o no m'ha agradat aquesta sèrie però el que tinc clar és que si elles són així no em cauen massa bé claro el humor siempre es un vehículo positivo para presentarse ante la sociedad si le quitamos ese humor lo que me vienes a decir Edgar és que clar el tema és jo crec que han fet un exercici ho comentàvem abans en plan Larry David et col·loco situacions incòmodes o de vergüenza ajena a veure com tu ho paeixes i com ho desenvolupen elles ara s'hauria de veure quin percentatge d'iport bé l'hi ha i quin percentatge de realitat clar la gent serà així aquesta que surt però és tan paròdic que tu ho veus i t'enrius tiu hi ha un punt que és el que m'ha passat a mi en aquesta sèrie et sobta perquè és una realitat molt allunyada de la teva clar jo no sé si aquests dos personatges o aquestes dues actrius són representatives de la seva generació jo vull pensar que no no ho sé perquè en cap moment per exemple no se'ns diu si treballen o qui els paga el lloguer de la casa àmplia i lluminosa que tenen a Barcelona llavors potser és allò de la pija que se droga i té sexo una miqueta el punquismo des del privilegio per entendre'ns ara això és una crítica que jo no faré ja dic jo no m'atreveixo a mullar-me perquè estic tan allunyat generacionalment que encara estic peint si m'ha agradat o no m'ha agradat la sèrie clar però això també Edgar si ens plantegem què hi ha darrere que a sobre darrere hi ha més cosa ens comentaves fora programa que en el fons és un stalker m'has dit de fet aquest projecte comença vaig estar mirant Bugalo Films és la productora de Miguel Ángel Blanca que és el que ha dirigit i ha co-creat la sèrie no el de la ETA no el Blanco no el Blanco tampoc sin Blanca sin Blanca tampoc no és un Magaluf va fer una que es deia Magaluf un documental sobre Magaluf i va haver fet una altra sobre el cantant d'una banda punky que es deia Un lloc on caure mort de fet ha tirat sempre bastant de documentals crec que té un curt metratge de ficció però la resta diria que tot és documental i aquí es nota el llenguatge home aquí és és evident que han jugat molt a la impro per buscar aquesta naturalitat que això és una cosa que se'ls ha de dir que és una gran naturalitat és a dir creus el que està passant potser hi ha alguna escena estracanada però en general a nivell interpretatiu es nota que hi ha hagut una feina darrere de joc d'impro segurament han gravat molt més material del que amb un musical com està muntat hi ha molt jumping card m'encanta aquesta modernitat tan godardiana dels anys 60 de l'any 1959 amb a punt de suple que avui en dia encara continua sent modern sí però ara aquí per exemple hi ha moltes escenes gravades amb un focazo a la cara vull dir que aquest això que dius de novelvac com es trencaven aquí ara per el muntatge no estic dient a nivells alts de trap de traperos però si us hi fixeu quan sortien els primers vídeos tot a nivell català per exemple amb la Pongang o tot això tot aquest moviment en trap català era molt de tot o sigui gravat semblava que es busqués de la peor forma possible a nivell cinematogràfic o sigui era com estem aquí estem ara aquí traiem el mòbil fotem la llum a sac contra les nostres cares i que s'il·lumini hi ha la sensació de punquisme voluntari de distorsionar la realitat en el fons és una idea de distorsionar la realitat per a l'hora de la veritat veu molt el que veig d'aquesta realitat que hi ha rere fons i que en el fons també et pot provocar que no t'agradi tant perquè tenia la sensació quan t'escoltava Edgar que hi ha molt també del que possiblement nosaltres projectem al veure la sèrie sobre elles que ens fa que amb el mateix material de ficció en teoria ja no t'agradi és aquest el problema entre el diàleg documental ficció que si tu creus massa i els personatges són com són hòstia merda que has d'alguna manera acceptar que hi ha d'haver-hi ficció a la contra d'això hi ha una cosa que són capítols que jo insisteixo veieu-la no em posiciono ni si m'agrada és que no ho sé no ho he decidit encara però veieu-la són capítols d'entre 10-20 minuts 15-17 això jugar a favor d'això que dèiem que fa que vagis passant capítols i els vegis d'una sentada ràpid t'agradi però passen bé és fresca és allò que diem d'un cinema fresc d'un discurs fresc que es fa bé però jo només he vist dos capítols els dos primers que d'alguna manera també presenten els dos personatges perquè el protagònic del primer i en el fons són elles dues que són Belén Varenys i Berta Prieto exacte Berta Prieto i Belén Varenys no sé si són els seus noms de ficció o si són també els noms són els reals i es diu en Belén i es diu en Berta i s'utilitzen aquests noms també a la sèrie de fet la Meme que és el pseudònim d'una d'elles que és la cosina de Rigoberta Bandini i és curista també de Rigoberta Bandini una d'elles és dramaturga i escriptora l'altra és actriu i cantant que té Spotify propi o sigui que en principi estan parlant d'elles mateixes amb els seus propis noms la seva vida el pis és el seu també hi ha una mica de Luis Ikei aquí no sé si heu vist Luis Ikei de la decadència també sí però aquí aquí és al revés aquí en comptes de cancel·lar elles es cancel·len a la gent clar aquesta és la diferència que jo també he anat veient de dir el Luis Ikei es presenta no des de l'orgull sinó des de la humilitat i el patatisme i aquí com a mínim aquests dos capítols sí sí és el que tu dius us demanem perdó d'avançada però actuem així perquè estem espantades però tu no veus aquesta por com a mínim no en els dos primers capítols tu el que veus és una repotència però et diré una cosa jo crec que equilibra molt a mi sí que m'ha agradat jo parlaré una mica jo no soy boomer jo soy el botón jo la quan l'estava veient m'està agradant molt aquesta sèrie però perquè combina molt bé coses que a mi per exemple m'agraden que és l'orgull de l'orgull de lo patètic jo crec que combina això és a dir hi ha certes escenes que són extremadament patètiques però no patètiques des de la comèdia sinó tu estàs veient aquest personatge degradat depressiu o sigui és com quan parlàvem de Bojahors tots aquests personatges que són molt trencats per dins l'únic que en aquest cas estan soles però entre elles és a dir s'ajuden mútuament entre cometes s'ho parlen mútuament però entre elles és que entre les dues no sumen una persona en el sentit d'estabilitat d'estabilitat llavors el patatisme per elles s'agafa també des de l'orgull és a dir clar de fet jo crec que hi ha com allò de l'orgull a classe no no nosaltres no és que siguem una classe és que nosaltres som unes figures és working class però amb orgull però elles no és una figura de no no no si jo els tios el que hem vist en el tràiler el tema de si tenim ansietat o depressió hi ha un capítol només dedicat a l'ansietat i es parla constantment de la depressió però què anaves a dir només els tios la depressió o l'ansietat és com a resposta en el fons no no no o sigui tot de temes tractats des d'un prisma que realment toca molt tu quan estàs veient el que els hi passa a més com que està fet el que deies tu amb aquest format quasi documental hòstia tu dius vale poden que pot ser molt molt trivial moltes coses perquè òbviament són situacions com ai és que jo què sé que podria ser com ai no m'he d'haver el like i hi ha hi ha la superficialitat podria ser com de primer món però és que alhora com que hi ha aquest orgull d'aquesta classe entre cometes tenir orgull que soy así llavors això encara ho fa més patètic jo crec que aquest equilibri per mi guanya una una comèdia superboja que podria tenir la versant sèrie Eufòria que també té un retrat d'una generació molt jove però Eufòria s'ho pren també molt estem parlant es pren molt seriosament també Eufòria i aquí és molt més pla pla en el bon sentit és una cosa molt més accessible Bueno, hi ha un exercici com d'autoconsciència per un costat i després com una mica de transparència mira, jo soy así i molo con mis mierdas o tinc les meves les meves ansietats tinc les meves depressions i m'hi exposo que me diguen el que me diguen jo crec que és un vot és una oda al dret a la contradicció a prendre una decisió ara i al cap de mitja hora bueno, ho tenim al capítol 4 no? Hi ha un moment que truquen al seu camell per dir nunca más me vendes drogas si me vendes drogas te denunciaré perquè le vendes drogas a niñas i a la mitja hora li estan demanant un altre cop de tot per anar-se'n de ref i a niñas ho diuen elles ho diuen elles entonces estaba justificado tot venia per un puesto tot venia i perquè també volia relacionar una miqueta amb que té certs aromes això no sé si és una mica agafapastero però certs aromes a Ken Parker a Kids al punt aquest de veure la decadència d'adolescents o aquells que eren preadolescents aquí són postadolescents en aquest cas té un punt d'això d'eufòria de Kids és com una amalgama aquesta gent ha vist aquestes coses evidentment aquesta gent i entenc que també el Miguel Ángel Blanca no sé fins a quin punt aquí tenim la Berta Brito i la Beléns Varenys que fora de treballar els guions o els diàlegs que m'imagino que també han estat a la part més de direcció de fet elles els tres són creadores del projecte en principi en una entrevista deia Miguel Ángel Blanca que ell va fer de Stalker a la seva Instagram d'elles dues i un dia va crear un dossier amb fotos que havia tret del seu talent d'Instagram aquest dossier el van enviar a Filmin i quan Filmin va dir que ok amb el projecte van amb elles i diuen oye hacemos una sèrie sobre vosotras hòstia pasó de ser un boomer sospechoso a ser el amigo de 40 años d'estas amigas d'estas xicas però ell surt a la sèrie? no no? no jo no com a mínim jo no li poso cara perquè com que surten dos bueno un concretament en el segon episodi que és la història d'una de les sòs noies que surten calbus amb barba no són ell té melena perquè hi ha una història calbus amb barba sí tenc un papel en aquesta sèrie sí que a més és com podria ser tu padre no no no lamentable la sèrie té una cosa molt bona i és que té unes frases memorables o sigui hi ha frases o sigui és una sèrie com si fos en tuits saps? o memes saps allò que es nota molt que hi ha un llenguatge molt millennial o molt feta que és molt d'impacte o sigui cada capítol estem parlant d'entre 12 a 18 minuts són capítols que les deixen anar frases d'aquestes això que has dit de cantant cantant no la Santa Espina o la Rosó em sembla que cantava sí i canta una sèrie de cançons però mentre o sigui de caire popular sí o sigui soc punky me drogo i folla mucho però soc una mica convergent una mica aquelles coses una mica de tot bueno això és el que es comentava de la joventut d'unió que molt religió però després podria anar a la joventut hi ha aquell component de desorientació post-adolescent d'objectius vitals gens clars aquest adonisme com m'abandono perquè així no he d'estar pensant en el que hauria d'estar fent o no hauria d'estar fent i es parla diverses vegades del FOMO que el FOMO és aquella el fear of missing out és aquella no deixa de ser certa ansietat que passa sobretot amb les xarxes socials la gent que és generació que ja viu de base amb les xarxes socials el FOMO és allò perdre'm allò que no estic informat què està passant al meu costat perquè si no com a por com una por sí fear of missing out vol dir i de fet ells fan servir elles fan servir la paraula FOMO diverses vegades hi ha un capítol final que és com reflexions en un after que es posen tots fins a les seies estan drogats i beguts i comencen a fer certes disquisicions filosòfiques sobre si fos un concepte què seria i els FOMO són els conceptes el que volia dir en base a lo que estabais comentant sobre las intrusiones sonoras el montatge al final de Jumping Cat lo utiliza desde lo visual pero también desde lo sonoro con todos estos registros de diálogos música eso me parece un acierto después esta idea de FOMO nos recupera algo que creo que aparecerá en los tres ejemplos de hoy que es la necesidad de pertenecer a una tribu de cómo muchas veces en esa idea de espejo que venía comentando en la editorial de cómo somos es sobre todo también cómo somos a partir de formar parte de un entorno de un colectivo o de una tribu que para saber cómo soy dentro de ese colectivo tengo que saber cómo es el colectivo por eso un papo no conoce la parte externa también es muy interesante hi ha un capítol que es el de que hay un punto de Meyamuel desde no, no agafé un autoconsciencia otra serie por cierto Meyamuel Meyamuel es aquella serie la recordareu que el tío com per intentar es com que entra en sus cabales que ha de demanar perdó ha de mirar cap enrere i a tota la gent o totes les coses que ha fet mal ha d'anar solventant tota la història de cada un dels personatges sí, sí és com un broken flowers de Jim Jarmusch amb les dones disculpes disculpes a tothom hi ha un capítol òbviament curtet que és com van trucant a amics o de fa dos anys que no es veuen o així per per així estar bé amb elles mateixes però clar les disculpes són en una surten al tràiler que és mira que és que te decía que lo siento porque en su momento yo estaba super colgada de ti i te decía que eres un superbuen poeta però es que no lo eres i llavors clar totes les disculpes totes les que surten al capítol són de dir hola i a l'altra jo crec que és molt més greu perquè a més veia un component raci aquí es parla molt del racisme masclisme raci hi ha una de les disculpes que és mira no me'n recordo el nom del naio jo és que iba contigo a la plaza fumar porros perquè eres negro i tener un amigo negro molava era muy cool que a l'altre li contesta en lloc d'emprenyar-se així com l'anterior s'emprenyar l'altre li contesta no no si a nosaltres ja ens n'anava bé que hi hagués una blanca així no ens parava la policia però està muy acertado no? és un exercici no sé si d'humilitat o de generositat però des d'un lloc molt de l'ego molt narcisista te pido disculpes però no para que tú estés bien para yo sentirme mejor que soy buena persona però és que hay algo de todo esto y aquí ya me voy a meter en las brasas por si a que Uri ves pensando ya en la siguiente sección no sé si tienes mucho más que decir el tema de que el feminismo como tal porque tú además has hablado de una posible respuesta a criterios ideas reflexiones que están totalmente vivos hoy en día así sea a través del género o de la raza y en este caso a través del género no nos vamos a engañar ya ha habido un movimiento es decir no podemos estar en el mismo movimiento en el día hoy en la actualidad que hace un año que hace cinco y hoy en día el feminismo ya es institucional que sea institucional no quiere decir que no sea necesario quiere decir que es institucional no lo podemos poner en discusión sale por la tele es decir se promueve por la tele y es una reflexión a la que todos nos invitan y no nos invita ni un hombre ni una mujer en la calle no nos lo hacen desde la institución entonces esto es algo muy importante a tener en cuenta no quiere decir que no se pueda ser siendo una víctima dentro del feminismo o no simplemente desde el hecho de ser mujer lo que quiere decir es que habrá mujeres ya empoderadas que estén utilizando la situación de institucionalidad para tener ciertos privilegios ciertos privilegios en su discurso y en la manera en la que se ofrecen esos discursos a la vez que habrá cantidad de víctimas aún necesitando ese feminismo y ese cambio y por lo tanto lo que vengo a decir es que hay una gran contradicción en el momento que vivimos aquí lo juguen ellas y creo que juega muy bien ese reflejo es un discurs que ellas adquirecen como a propi de vale, un moment pero qué es feminismo ¿això que estoy haciendo es feminista o es antifeminista? porque ya como que nos hemos pasado el joc y nos hemos dado la vuelta y esto que estoy haciendo lo estoy haciendo desde la posición ahora en principio de Barcelona porque todo lo que diga será correcto o me lo estoy aprovechando y estoy sabiendo lo contrario de feminismo bueno, todo esto surge de la serie de hecho ya lo hemos escuchado ya si vols per tancar ya la sección pero ¿a quién le hacen pagar? a un pobre chaval que a mí si le diuen ¿por qué qué es más importante? ¿el feminismo o el Amazonas? pobre nano que el nano també està molt desorientado el canvi climàtic la seva máxima por un altre cop la mirada aliena la seva máxima por es miedo a ser cancelado miedo que he hecho algo machista sin saberlo no publiques nada en redes está muy present la mirada externa y la necesidad de validación constante de fet en la discoteca amb l'Àfter hi ha un speech d'un dels nois que parla de los famosetes que va conociendo y cada cop que diu un nom diu 35K 17,5K o sea ya parla de la gent en función dels likes y de los seguidores claro en la medida que odies el tiempo presente en relación a todas estas redes sociales pues puedes acabar odiando también la serie porque es fruto de todo ello pero dialoga muy bien es fruto como una parodia que si te sientes como el chico ese del capítulo vas a ser posiblemente uno de esos del tuit si la mirada es en perspectiva hace que te rías de una de las frases que me pareció más acertada de todo el capítulo y ahora ¿quién son las histéricas del siglo XIX? y eso conecta con la idea que hablaba de lo institucional al final cuando se tiene el poder se puede someter y el poder se puede tener en una parcela en este estudio o se puede tener a nivel social o a nivel mundial está claro que no es así aún hoy en día y por tanto una serie así me parece necesaria pero también me parece necesaria tomársela con mucho cachote sí, sí, sí vea un cuadro complet y certa distancia y sobre todo me semblan a cesarí en avanzar porque si no no arribaré vamos a ello cómics En els meus 28 anys de vida encara no sabia el que era tenir parella ni tan sols quedar per una cita no havia mantingut cap vivència sexual per no tenir ni tan sols tenir experiència com a membre rellevant de la societat i així el juny de 2016 a la meitat del dia tenia davant meu un escor lesbiano de fet així comença el còmic que us porto avui no sabía que esto es autobiográfico es autobiográfico així comença mi experiencia lesbiana con la soledad literalment o sigui ja sabeu que els mangas es llegeixen al revés no us estic obrint pel darrere però és exactament com comença exactament que a més és la mateixa portada del còmic però aquí hi ha diàlogos a partir de la segona pàgina sí que m'agostaria saber hi ha poquet diàleg de fet el diàleg ja veurem però la forma que té aquest manga de narrar és tot en aquesta mena de recreació flashbacks en off diàleg ja relativament poquet només és per omplir els forats perquè no tot sigui una autoria que va parlant de fons però el que sí que us avanço òbviament és autobiografia d'aquesta autora jove ara veurem si vosaltres qualifiqueu de jove o no que és 18 anys que és 18 anys Cavi Negata no no autora jove 28 anys era en aquest moment 29 concretament però que era és del 1987 35 anys la joventut llega hasta los 49 años ah pues vale perfecto així és com aquestes aquestes marques que posen para jóvenes de 1 a 99 per ahí vamos bueno si no inventa l'etiqueta jo un àduls no ara jo un àduls això em sembla una categoria de porch up bueno seguim amb Cavi Negata que en 29 anys el 2016 va estar publicant en tires còmiques de forma online algun com tu Adriano potser te'n recordaràs quan vam portar còmics com com Pride Battle o així que hi havia Panel Syndicate que és aquella web on la gent pot penjar les xestires còmiques i a partir d'allà hi ha gent que o ha autopublicat o algú li ha publicat això ho feia molt el Montéis també és l'inici d'aquesta dibuixant llavors n'hi ha un a Japó o principalment per gent autòs japonesos que es diu Pixif llavors ella el 2016 anava publicant aquestes tires que al final són vivents això en minicapítols que ja li anava bé perquè al final cada capítol l'anava penjant quan ella volia i això va ser el 2016 i el 2020 ja ens arriba a Espanya editat traduït i tot per Fandogàmia de fet Fandogàmia és qui es va encarregar també que o leia ellos perquè també és veritat que veurem que les temàtiques són bastant xungues però la forma no ho són per a nada van editar-li també les següents obres fins a dia d'avui que eren el 2018 Diario de un intercanvio entrepències conmigo misma i segueix a la línia i l'últim que tenim que és de 2021 que és Acabé echa un trapo oyendo de la realidad com pots veure Adriano és un còmic super curt estem parlant o sigui si el vols posar en horitzontal a la càmera perquè vegin com decorés és de 142 pàgines és que llegeix super ràpid a més d'aquest format manga és a dir que no us imagineu aquestes pàgines de Franco-Belgas que són superenormes sinó és molt fàcil de llegir de fet m'ha cridat molt l'atenció que a totes les pàgines com a molt hi ha quatre panells quatre vinyetes sí hi ha algunes que són sí sí realment ja veureu que si us ho llegiu és molt ràpid de llegir que no vol dir que sigui és dents és dents en el sentit de tot el contingut que intenta oferir si us he començat amb aquest inici òbviament a part de ser algo autobiogràfic és un còmic assaig és un còmic que serveix a l'autora per explicar què li ha passat durant aquesta època de vida sobretot aquest tros de vida des de fa molt poc perquè si estem parlant de cas de 35 i això ho feia en 29 o sigui ella ho experimentava tot això en 29 no ja us figureu que realment ho té molt recent no és aquestes memòries que quan tens ja 80 anys fas la vista drac llavors us llegeixo el que és la contraportada és a dir del que va al còmic que és durant els 10 anys posteriors a la meva graduació en el batxillerat vaig patir cada dia de la meva vida la forma que vaig triar per alliberar-me d'aquella jo que patia va ser anar-me'l al llit amb un escor lesbiana en aquest manga narro amb la franquesa més nua i punyent la manera en què vaig contemplar els meus límits més absoluts per llavors obrir la porta el que em va dur a poder superar-los Déu-n'hi-do molt bé la traducció que has fet sí, clar punyent la paraula punyent malgat desgarradora que m'han de pagar els de Fandogami ara hauria de fer jo la traducció perquè totes les frases que dic se les mandes despoix ara no està en japonès ho traduïa amb el Google Lens sí, sí a veure tot i tot el que us estic dient perquè realment és una persona que narra la seva experiència durant anys d'un patiment diari tot i això és un còmic que realment que hi ha un punt de tragicomèdia kawai kawaii kawaii kawaii té aquest rotllo entre molt kuki molt depré de fet això vincula bastant amb l'humor que podem trobar també de la generació millenial dels memes o sigui el naixement dels memes com a tal és molt aquest riure d'una societat i d'una actualitat depressiva i fora de lloc i que tu et sentis super fora de lloc però en aquest cas kuki és interessant veure com passem d'un exemple si us hi fixeu anirem posant en imatge però per exemple les reaccions són molt les típiques de manga de kawaii sí les cares el que es dedica molt l'autora també és a il·lustrar d'una forma graciosa grotesca certes situacions que són molt xungues per dir-ho així però és com que les il·lustra d'una forma metafòrica per sempre les redueix això també és molt manga és molt manga però vull dir que jo que també s'ha de tenir una habilitat molt potent també per arribar no només a reduir-ho així sinó que ara veurem quins temes són però no només a reduir-ho així sinó que que tu quan no només quan ho llegeixis sinó tu quan quan ho emets és a dir quan tu ho dibuixes i ho escrius i ho redactes que no que no siguin punyals a l'esquena un altre cop per tu perquè reviure tot això que li passa Déu-n'hi-do és terapèutic és totalment terapèutic jo crec que per això també es dibuixa si mateixa algú que he flipat com una nena és molt estàs parlant d'un record de 28 anys ella ella es autocaracteritza no? caricaturitza molt però també la vessant de la nena a part que ella explica moments que ella també a nivell de cos també era molt nena tot i ser més tirant estem parlant que el còmic és des de acabar el batxiat és a dir des dels 18 més o menys 17-18 fins a 25 tot això és el patiment per això no la visita a l'escort lesbiana va arribar massa tard el que va fent és un repàs d'aquests anys que ha anat passant per arribar comença pel final realment el còmic ella explica que hi ha principalment tres factors depressius tres factors que l'aporten a aquesta mena de depressió crònica de la protagonista que és la recerca per encaixar socialment i entre parentes podríem dir soledat perquè aquí no és com el que ens estaves dient tu d'autodefensa de la sèrie Edgar és soledat però compartida que és una cosa un concepte estrany fent equip amb algú que està en les mateixes situacions aquí és una soledat no solitud de Víctor Català la solitud per encaixar socialment després el segon factor és la relació amb els seus pares que això també és un clàssic i després és la recerca de la seva identitat sexual perquè també té aquest tema de fet és un còmic que li podríem entrar dins del catàleg LGTBQ+. I té un aire eròtic per tant tot i que amb aquest to i tan kawaii és impossible no té aquest a veure no eròtic és que és difícil perquè eròtic clar el manga i eròtic van massa de la mà amb el hentai llavors aquí no entrarem no és per re a mi sí que se m'enllaça amb la sèrie d'autodefensa amb el punt aquest de per fugir d'aquesta por d'aquesta ansietat d'aquesta vergonya buscar els límits de manera adonista els límits emocionals sí però això arriba al final aquí ja arribarem no és per re un personatge com els de la teva sèrie tan adonista al contrari és una persona super cagada és una persona que l'ego el té pel terra i com que depèn massa de l'altra gent de l'aprovació dels pares dels amics dels companys de feina mai acaba fent res mai sempre allò estracisme a casa llavors què passa tenim aquests tres factors i el que ella li diu aquest renaixement que al final del còmic és el que t'explica que té un renaixement que el titlla de perdó és que ara s'ha matat el text no jo estava pensant el que deies la dolça mel i després arribarem al per què la dolça mel per ella hi ha un concepte que és la dolça mel la dolça mel redundante ja veurem us avanço una cosa és un còmic superincòmode dins del que és la comèdia és un còmic molt incòmode inclús al principi quan està amb l'escor de gotida ella mateixa en comptes de gaudir del moment entre moltes cometes la situació que està amb l'escor és tan incòmode perquè ella té aquest arrel de l'ansietat i de tot té aquest problema d'aquesta malaltia que és que t'arrenques pèls del cap llavors què passa que té una part del cap que té una miniclapa ella no pot et il·lustra d'una forma bastant bèstia com no pot deixar pensada que no li vegi la clapa que la farà fora però com te la farà fora si l'has contractat i inclús ai que em veurà les cicatrius que tinc als braços clar inclús en aquest moment que és tu espacio tu has contractat això per estar a soles amb una persona i treure't aquesta mena d'espina tan gran com és la primera és que és això no és ni tant la primera relació sexual sinó és el primer contacte amb un humà més enllà d'un amic no? llavors clar això òbviament és superincòmodo però retrocedint 10 anys llavors ella ja va explicant diferents fases per les que passa una per exemple és la feina que aquí jo crec que entren molts components que podrien aplicar-se a generacions actuals o o distants no diguéssim però que és al final la feina precària és a dir tu pots tenir molt de temps és aquella balança estranya de tenir molt de temps però per què? perquè treballes poques hores és a dir que és un contracte molts cops temporal amb poca pasta no sé què llavors morir-se de son o morir-se de gana sí llavors no pots per exemple què passa? estar en feines que no es pot arribar a independitzar no pot o sigui té el temps per fer moltes coses amb amics però no té la pasta però tampoc té les ganes de fer altres coses perquè no no es veu realitzada perquè deixa els estudis llavors es posa a ficar es posa a fer feines d'aquestes a un fort de pa a un no sé què llavors no aquest personatge ha perdut constantment per feines que a més no li duren és un personatge d'aquest que al principi es motiva perquè bueno així faig algo així formo part d'una societat que al final és la feina o sigui tinc companys de feina que entre cometes seran els meus amics però després tot això va fallant a la feina o sigui al final tota aquesta depressió va agafant un caire de bola una bola que va baixant es va fent més gran van entrant sortint de feines i llavors aquí comencen a sortir frases com les que com les que surten en el còmic com ara quan m'imposava estar malament estava feliç pensava que si mai em feia mal pensava que si em feia mal la gent s'apiradaria de mi i baixaria el llistó d'exigència o sigui clar són reflexions que he vist autoestima exacta llavors és constantment la recerca de la mirada aliena aquesta que estem comentant en aquest programa de mirar encaixar sempre algun lloc però clar quin és el preu a pagar per formar part d'un col·lectiu desapareixer bé tu primer t'has d'exposar és a dir tu primer per entrar a formar part d'un grup d'amics o d'una feina o del que sigui tu has d'exposar-te o demostrar-te qui ets o què saps fer o no o sigui hi ha un punt hi ha el capítol aquest dels conceptes d'autodefensa de què concepte soy amb quin concepte identifiques i una noia plorant diu jo vull amb un currículum per què? perquè si tu puguis veure d'entrada qui soc i què sé fer i no m'exegis res més no? llavors és exactament el mateix no? una altra frase que diu aquí en el còmic és he arribat al meu límit ja no puc suportar decepcionar-me més a mi mateixa o sigui és com no? és superdepre per entendre on estava aquest personatge però també és un personatge que en el fons i això mira estàbamos hablando antes de la primera producció de Filming que era el doctor Portuondo precisament Portuondo decía que en el deprimido había mucha ira que el deprimido que és por lo general no? i tots hem passat almenys jo puc hablar en primera persona no? por etapes depresivas i uno se ve a sí mismo com a víctima por lo general no? es decir como deprimido hablas de cierta fragilidad y por lo tanto no ves una fortaleza un egoísmo o un ego pero todo lo contrario y esto es algo que me hizo mucha gracia de escuchárselo al Portuondo original en la ficción que decía esto que el deprimido en el fondo era una persona con mucha ira no resuelta que si tuvieran la oportunidad pasando por un momento de cierta fortaleza o de venirse otra vez arriba se llevarían por delante unos cuantos y de hecho pasa muchas veces como acciones depresivas muchas veces son suicidas y no suicidas desde el individuo sino desde el colectivo como el cabronazo del piloto que dijo yo me voy pero me llevo a todos los pasajeros y en el fondo cuando oigo o te escucho y leo también a través del guión algunas de las frases veo un exceso de ego es decir pero no un ego malentendido desde la prepotencia sino esa incapacidad de ver más allá de su propia realidad y que eso es lo que no le permite en el fondo entrar en sociedad porque cuando estás tan enfermo de ti mismo cuando solo tienes capacidad así sea por muchas veces por una imposición social de espejo desde el punto de vista del mirall estás continuamente mirándote a ti mismo mirándote a tu ombligo entonces eres incapaz de dar un paso si tú ahora sales a la calle pensando que hay 800 cámaras que te siguen es que va a empezar una fragilidad y de aquí la necesidad constant de validación externa si a la serie o si aquí a Malmanga digueu-me que molo porque yo no me atrevejo una sociedad muy enferma en el fondo sí, sí, claro i a més la japonesa que no serà una altra cosa que com a societat també que és molt hermética kawaii sí, sí, exacte o eres kawaii kawaii però llavors què passa dins de tota aquesta mega depressió el que se n'adona és que amb totes les entrevistes de feina que va i aquest és un punt de llum que és òbviament on comença aquesta dulce miel que dèiem abans que és que quan li pregunten més enllà de què saps fer és què t'agrada o què et motivaria de la feina hi ha un moment que se li escapa dir m'agrada dibuixar o m'agraden els còmics o m'agrada llavors hi ha una una en feina que li diu oi, se t'ha canviat la cara només quan has dit això així que jo t'ho encantaria d'anar per aquí llavors què passa que ella ja comença no canvia perquè això tampoc canvia però comença a intentar volcar i aquí entra aquesta dulce miel aquest per ella el gran canvi de corba de personatge per dir-ho així acaba sent el volcar-ho tot l'altre dia l'últim programa parlàvem dels autors de còmic que s'autoreferencien o sigui òbviament que expliquen la seva història aquí ella ho fa realment com una teràpia i es nota perquè a més és una teràpia que podies haver fet un còmic molt depressiu però no si tu llegeixes hi ha moments que òbviament et toca en el sentit de que fotó de què vas estar o que estàs però però clar la forma que t'ho fa és tan és tan innocent i tan no li veus la fragilitat de dir ai ai que la siguiente página se va suficionar ho va fer quan ja l'havia superat aquesta depressió uns mig mig perquè les obres posteriors per exemple l'última que té que és acabar eixant un trapo i endo la realitat aquesta bàsicament explica com després de triomfar amb aquest còmic i tot això serà la bebida llavors no acabem de sanar no acabem de fer net igual hi ha alguna cosa però bueno saltant ara ja a un altre factor que és aquest que dèiem dels pares ella quan es posa a fer el tema de ostres em mola el manga i puc intentar treure alguna cosa d'això ella guanya un concurs i a més t'ho marca molt així còmicament també entra en molt gran sense premi metàl·lic o sigui simplement és un premi però ella li motiva bastant això però clar a nivell de pares també és què esperen els meus pares de mi perquè jo vaig deixar els estudis i he anat de sal en sal amb feines precàries llavors també és la idea aquesta dels pares què pensaran de mi sóc una fracassada però potser els pares com sempre que els pinta ella són personatges que estan allà simplement i els hi va dient ah bueno i això què però no són personatges o sigui a tu pinta que l'equívoco del seu moment de pensar no no els meus pares em faran fora de casa i els pares estan allà simplement com ah vale vols fer-ho però te'ls pinten com personatges que simplement estan allà i relaciona una història rara amb la mare que és sexuosa és a dir una relació no sé com dir-li sexuosa no sexual obviamente però que hi ha un punt que ella entenguem que aquesta noia no ha tingut mai una relació de cap forma amb cap persona ni tan sols una relació d'amistat realment d'amistat llavors la relació que tens la mare d'abraçades de tot és la per dir-ho així ho estrapola jo vull una relació així però amb una persona així amb ma mare llavors s'ho agafa al principi com a alguna cosa molt malaltista tipus hòstia sembla que vulgui una relació real amb ma mare és una lèctera però és des de cara perquè claro com us lo planteas és una mezcla de dipos de l'éctera sí clar però perquè no hi ha res més enllà perquè no concep res més enllà però això ho acaba estrapolant a escorts o sigui és com primer passa per un impàs de si vull que algú em toqui però sense que saps sense que hi hagi un procés d'establir una relació no sé què primer va un quiropràctico en plan bueno que me ha un mensaje no sé què i tal i a veure si si em deixo anar també a nivell corporal perquè és sempre supertens i després ja va a allò de les escorts per dir-ho així que això és és on a més fa un gràfic molt graciós que fa com un fa com un gràfic de tots els passos que s'han de fer fins a una relació sexual per dir-ho així és com primer coneixer una persona parlar-hi no sé què fa tot un gràfic i se'ls posa a ell al costat tipo jo directament una fletxa que va al final boss en plan jo m'he satat tots els passos però esto aquí si hiciera esto que se va a un escort saldria cancelada és que realment hay un no no no piénsalo piénsalo acaba yendo un escort en el fondo a buscar que le abrace a buscar cariño a buscar amor sí sí sí però claro a la hora de la verdad sí sí què m'estás enseñando el gràfic el gràfic aquest por favor pincha lo en antena para que lo puedan todos los espectadores no no que hi ha aquest aquests salts de fases que ella salta directament però ja us he dit la relació aquesta amb l'escort és super incòmoda però al màxim però és el que la fa fer el clic de pensar 1 he decidit algo per mi mateixa i o sigui he decidit algo jo mateixa per mi mateixa o sigui en favor del meu benestar i del meu benestar també mental i una cosa interessant que això també va molt lligat a la mirada aliena que és ara ja es pot dir a ella mateixa que està en el club de los que saben en el sentit del sexe hablo desde la experiencia amigos meus llavors són tot és com un destape és com d'escorxar el cava i que a partir d'aquí ella entra en un procés de sanació sobretot a partir d'aquest manga llavors acaba sent una història que va ser però vamos un bombazo a Japó i aquí també a Espanya amb ventes amb premis i tot però sobretot el que és curiós és que després del 2015 torna a quedar amb amb un escor i l'escor i l'escor la reconeix llavors clar és la catalba màxima ja és famosa tu ets la del còmic aquell llavors clar t'ho imagina't una persona que segueix sent molt introvertida introspectiva clar de com és que hòstia ara ja no puc tenir ni aquest moment íntim però dues coses una que estoy vamos me está cuestionando desde que has empezado a hablar en tu sección es porque esta música de autoayuda estaba pensado es la música que yo m'imagino porque ya la ya en el porque sabeu que te lo estás tomando muy en serio no no per això us en recordeu quan bueno tu Adriano si te'n recordes quan jo vaig portar Sex Report fa molts anys quan estaven amb aquí empanada fa molts anys que tenien que era una autobiografia d'un d'un com es diu com un catador de puticlubs japonès és verda és com un tio que feia un tripadvisor de puticlubs un sommelier un sommelier vale doncs allà explicaven els Love Hotel si te recordes que eren aquests hotels que eren com per hores però que no són hotels de mal amor sinó amb les seves banyeres perquè hi ha un procés dins del que és l'escort doncs aquí jo m'imaginava la música com aquestes que et poden estar fent un massatge et poden estar banyant ah amigo tu te relajas con esta música ok no no però m'imagino que era aquesta música sonada a fons me estàs respondiendo a la música y a otro tema y és que veo que solo en Japón se pueden hacer obras series películas donde el mundo de la prostitución está bien es resolutivo debería formar parte de la seguridad social seguramente porque ayudarían bueno ya te lo están diciendo como terapia terapia sexoterapia terapia total y por otro lado hay más partes me has dicho que la segunda parte que no es que no es que no es que no es que siguen o sea o sea o sea lo podéis leer per separat pero obviamente un greatest hits y tal llavors también es como ella reflexiona sobre también la segunda parte entra mucho el tema de los padres aquí no entra tan tan tan la segunda parte entra más en el tema de los padres de la madre sobre todo y lo último es tema te tengo que contradecir en algo que has manifestado a través de su sección que es esta mirada estereotipada de los japoneses yo como a la gente sé que les gustan las anécdotas yo he tenido hace nada tres o cuatro días en casa a una pareja de japonesas no aparentemente ni eran lésbicas ni se enfrentaban a Scors en su soledad pero eran una auténtica o sea eran vamos dos personas de lo más sociable divertida sí que es cierto que en este momento a mí de generosidad táctil que me caracteriza fui a abrazarlas a darles un beso claro ahí sí que las vi un poco incómodas sí que pude notar esto que muy bien se estaban reservando para un score con forma de mamá está claro que mi cercanía no las vamos no las dejaba en cierta comodidad preferían que hubiera medio metro de distancia pero por otro lado no me las veían la situación esta de introversión de ¿cómo les llaman a dos a los kikikomori muy alejados de esa otra realidad agorafobia y fobia social de hecho ahora he tenido después si estáis aún pensando el por qué si tengo una habitación en Airbnb denunciadme por favor la falca ah vale denunciadme por favor el tema es que ahora he tenido unos canadienses hostia va mucho peor hay gente tan fría estos canadienses del norte no no de hecho estábamos comentándolo continuamente oye que vengan más japoneses simpáticos y extrovertidos y que los canadienses estos de de zonas frías se queden pero es uno por el todo también estás teniendo el cachet bueno ¿eso te adaptación animada? no porque si es un gran éxit no no ahora para no ahora para no pero mejor deixen ya espai para el cinema porque Adriano te aviso que tienes 15 minutos no ves que venís aquí con problemas del primer mundo con este ego que esta mirada ajena y tal yo no yo os traigo algo de verdad de la clase popular de esa de cine belga bienestante venga dos vamos a ello som-hi que maravilla de música increíble increíble la música increíble la película de la que os voy a hablar ahora mismo porque si al menos desde mi punto de vista estamos ante una de las 5, 4, 3 mejores películas del año aún no lo tengo claro aún no lo tengo claro pero está ahí en ese top estoy hablando de Close Close película belga estrenada hace cuestión de días en nuestras salas pero que ya había dado que hablar durante estos meses que nos preceden desde mayo más o menos porque es cierto que ahora nos pasa no solo con esta película sino con muchas otras películas que han recorrido festivales de renombre durante el año 2022 y ahora corren a estrenarlas en nuestras salas comerciales en cuestión de dos meses noviembre-diciembre oye y muy agradecidos nosotros porque al menos vamos a cerrar el año disfrutando de películas insisto como Close una película extraordinaria que ha llegado ahora como os he dicho hace cuestión de días a nuestras salas comerciales pero que ya triunfaba hace escasas semanas en el festival de Sevilla obteniendo allí el gran premio del jurado y el premio a mejor actor un actor jovencísimo Eden Danbrine de quien luego hablaremos vale la pena también nombrarlo y recordarlo y en el fondo lo de Sevilla parecía un recordatorio porque si había si habíamos olvidado que en Cannes también Close se había llegado el gran premio del jurado así que estamos hablando ¿no? de dos premios del jurado de un premio a mejor actor y de otras muchísimas nominaciones y bien podrían haber premiado esta banda sonora que nos acompaña porque a mí me parece otra de las maravillas de la película de hecho la película dialoga muy bien o la banda sonora diríamos que dialoga muy bien con sus imágenes pero acerquémonos a Close valga la redundancia porque sí sí en este caso el título parece ya hace referencia a esta situación íntima próxima más allá de de algo cerrado ah no va a decir porque si no también es cerrarse sí pero si te das cuenta si lo piensas detenidamente en el fondo lo íntimo y lo cerrado parece que dialoguen ¿no? al unísono de hecho el propio carter de la película no sé si lo habéis visto o si lo recordáis pero lo que nos presenta es el abrazo entre dos niños los dos niños protagonistas y mientras de uno de ellos solo nos ofrece ¿no? el dorso el otro mira cámara y el otro mira cámara con una mirada de una profundidad alucinante ¿no? tan profunda como el mar me apetece decir porque sí tiene unos ojos no solo son de un gran tamaño sino que esos matices entre el verde y el azul que parece que sea la mirada más que de un niño de alguien muy experimentado pero también muy ambigua ¿no? y esa ambigüedad está en el término close está en la manera en la que se presenta ese abrazo es un plano muy cerrado que nos habla de una intimidad y en el fondo una intimidad a su vez también se cierra a otras realidades ¿no? contra más íntimo algo más cerrado en frente de otro mundo o de otra realidad y todo esto esta ambigüedad y esta paradoja se nos presenta muy bien en la película no solo con el título no solo con el cartel sino con la propia historia ¿no? pero volviendo a esa mirada y conectándolo con todo lo que se ha dicho en el programa y en la editorial es evidente ¿no? que la mirada es uno de los temas más importantes para su director el director de Close es bastante joven también creo que ronda los 30 añitos es decir quizás dos más que nuestra dibujante japonesa ya preferida en el día de hoy y está claro que Lucas Don't Lucas Don't que es como se llama el director tiene cierta cierta tendencia a preocuparse de la mirada porque en sus dos pelis conocidas Girl que la mencionábamos antes en la agenda y la actual Close nos presenta a dos personajes que miran a cámara o en este caso que miran al objetivo como son el protagonista de este abrazo y protagonista de la película de Close pero también en Girl que nos ha hablado de aquella protagonista que en el fondo más que ofrecernos una mirada total nos ofrecía solo parte de su rostro era una persona cortada en dos no sé si recordáis el argumento era un chico en el fondo un adolescente belga que estaba super convencido de que lo suyo era el baile y en el fondo nos hablaba también de una realidad transgénero en cierto modo porque en el fondo el chico bailaba ballet clásico y lo hacía desde la figura de una mujer en el fondo aunque el protagonista el actor que no recuerdo su nombre vamos a buscarlo Víctor Polster Víctor Polster el actor de Girl era a su vez evidentemente un bailarín un bailarín pero en aquella película ya nos hablaba de esa mirada ajena de cómo dignificaba o no o volvía en una situación muy cruel su realidad como bailarina siendo propia del género masculino y ahora nos lo hace a través de la amistad de cómo esta amistad de estos dos niños que hablaba que aparecen en portada en el fondo acaba mutando o acaba pereciendo por la mirada ajena de hecho vamos a hacer una cosa que no suelo hacer mucho y es que primero os cuento os cuento y después ponemos el trailer vamos a hacerlo al revés porque sé que vais muy dotados en francés y así y así puedo acortar mi sección ¿qué tal Uriol? vamos al trailer de Klaus visita 季 v моментa no que vächatos no no venga cuento algo venga cest o vi y venga y nada por Obre les fenêtres, les garçons. Est-ce prêts? Hello, Yudrien. Welcome to the middle bar. Est-ce que je peux vous poser une question? Est-ce que vous êtes ensemble? Non, on n'est pas en couple. Je pense que ce sont mes amis plus plus. Oui, on est plus plus, mais même quasiment frères. C'est pas... Peut-être que vous assumez pas. On est plus plus. On est plus plus. Est-ce que vous entendez esto? Somos más más. Es decir, bueno, si no lo habéis entendido a través del trailer, a través de lo que ya se ha dicho, que en el fondo es fácil de imaginar, es la relación de estos dos niños que cuando llegan a la escuela, tienen 13 añitos, cuando llegan a la escuela y de alguna manera de su paraíso, vamos a decir, veraniego, ¿no? Porque en el fondo están disfrutando de un verano en compañía, son vecinos, viven cerca, los padres de uno de los protagonistas llevan un negocio de flores y por lo tanto estas flores que vemos en el trailer, ¿no?, y que les arropan continuamente. Nos hablan también de este viaje iniciático, ¿no?, de este inicio paradisíaco en la relación que mantienen y en el amor que se ofrecen y cómo salen del paraíso y salen de un paraíso a la vida social, ¿no?, a la vida de escuela y allí, de alguna manera, empiezan a sentir a través de la mirada del otro la necesidad de formar parte de una realidad diferente. Es decir, de formar parte de una tribu, ¿no?, como veníamos comentando. Y eso provoca que esa amistad tan sólida, tan fuerte, tan sensible, que en el fondo, se dice, ¿no?, en el trailer, roza lo fraternal. Ellos se ven a sí mismos como hermanos en el momento que esa realidad fraternal es vista como una posible relación homosexual por parte de compañeras que lo preguntan con cierta curiosidad, pero también con, de alguna manera, ya con la crítica de esos personajes masculinos que están destruyendo una masculinidad quizá desde lo más tóxico, ¿no?, nadie se salva. Eso acaba provocando que no solo ellos cambian y empiezan a modificar su comportamiento, sino que su propia radiación también, no voy a decir mucho, pero se ve modificada. Y no solo esa relación, ¿no?, el devenir de estos personajes como humanos y como individuos también. Y es de una crueldad que quizás es aquí donde entra la parte más a criticar. Todo lo que hemos visto es de una fortaleza increíble, ¿no?, la elegancia de esos planos. Ese traveling con el que empezaba el trailer, pero que es también el trailer, el traveling con el que empieza la película, en el que vemos esas carreras compartidas entre ellos dos a través de esas flores, ¿no?, que cultivan sus padres, que en el fondo nos deja entender, ¿no?, que la vida les atraviesa y ellos tienen deseo de vivir esa vida, van hacia adelante. Tenemos esa carrera entre, ¿no?, entre la vegetación, pero también tenemos carreras a bicicleta en el camino a la escuela, ¿no? Y hay una fortaleza, una vivacidad que se contagia en la película. Y que poco a poco, para entrar en un drama que está muy bien dirigido, pues nos podemos llegar a sentir ciertamente manipulados. Es decir, hay una dirección de la emoción muy clara, aunque tan bien hecha que si conectas con estos personajes y con este drama, te vas a olvidar porque te vas a estar quizás limpiando las lágrimas de los ojos, ¿no? Es decir, es una película cruda, que de la misma manera que nos ofrece ese viaje iniciático hacia el amor y hacia cierta sensibilidad, también lo hace hacia la crueldad, ¿no? Bueno, es que yo el que sí que recordo es que a Gale ya había bastanta, y eso tot tirant cap al final, la cruesa, o sea, crueltat total cap al personatge y capa, y ahí, ¿no? Ya empieza así. De hecho, recuerda, lo vemos el personaje de Gale, ¿no? El chico bailarín, cuando está en escuela, y evidentemente en la escuela se manifiesta como una chica, es súper violento cuando están todos en una presentación de personajes, vamos a decir, están en la escuela, en el primer día de escuela, en plan, pues yo me llamo Carlos y tal, tal, tal, ¿no? A la hora de la verdad, cuando él ya se presenta, se queda sin palabras, y el profesor suple esa falta de palabras diciendo, Bueno, voy a hacer una pregunta ahora, por favor, cierra los ojos, para que no vea quién vota a favor y en contra, ¿a alguien le incomoda que la protagonista se cambie en el baño de chicas? Cuando evidentemente no lo es, ¿no? Esa es una pregunta, y es la primera pregunta que se ofrece en la escuela, así que se habla también de la escuela como aquello institucional, y que de alguna manera también dirige muchas veces esa mirada crítica, opresiva, o que condiciona a adolescentes y a niños que puedan acabar tomando decisiones muy drásticas, ¿no? No quiero decir mucho más. Cuestiones muy importantes en la película y que me han parecido, vamos, sobresalientes. La idea de que muchas veces es desde el diálogo, que se apuntan cuestiones, como lo que estábamos mencionando así, pero muchas veces es desde la mirada, ¿no? Volvemos a esa idea de la mirada tan importante en Lucas Donne, no solo la mirada ajena, sino la propia mirada, la autoconciencia, y es algo que sabe trabajar muy bien. Diría que en algunos momentos se dice muchísimo, pero no hay una sola línea de diálogo. Es decir, aunque no tienen nada que ver, me recordaba una película de Kim Ki-Dook, El Arco, que no es ni mucho menos su mejor película, pero recuerdo que cuando la vi algo me sorprendió, y es que había una falta de diálogos brutal. y cuando estuve investigando sobre la película, El Arco, de Kim Ki-Dook, me enteré de que él había hecho todo un trabajo de preproducción, de ensayos con los actores, con diálogos, y el primer día de rodaje llega y les dice ¿Os acordáis de todos esos diálogos que teníais que defender, no? Això para un actor molt bé. No vais a decir absolutamente nada. Todo con la mirada. Sí, sí. Es una eina molt chula perquè tens un background a dintre que no l'estàs dient, però l'has de expressar d'alguna manera, i jo crec que això genera alimentació visual, al final. Sí, y yo creo que a estos chavales, no sé cómo los ha dirigido Lucas Don, está claro que ha sacado un trabajo increíble de los dos, bueno, evidentemente tiene mucho más peso en la película Eden Dunbarin, que es el actor al que le dieron el premio en Sevilla, y es el actor que nos mira, que nos interpela desde el cartel, pero sin lugar a dudas están brillantes los dos, y me atrevería a pensar que seguramente les ha dado muchísimas frases de diálogo que después han omitido, ¿no? Porque hay un continuo trabajo de las emociones a través de las miradas que se ofrecen entre ellos, a sus propios compañeros, hacia los padres, ¿no? Muchas veces he mostrado, sobre todo, en lo que es la primera parte de la película, en el fuera de campo, muy interesante para construir ese paraíso. Como Snoopy. Bueno, porque hay una idea de... Sí, sí, totalmente. Pero a la vez de la verdad... Snoopy tallaban al... Sí, sí. A los adultos. O sea, que pasa que los niños de esa serie eran más adultos que los padres adultos. Pero aquí la gracia es que el adulto no está en la primera parte porque están en un paraíso. No están con la contaminación, ¿no?, de los instrumentos que nos defienden como sociedad, ¿no? Y es esa salida en la búsqueda de la tribu que cambia totalmente, ¿no? Vamos, además de estas cuestiones comentadas, a nivel de fotografía, ya he hablado del travelling, el trabajo del color, ¿no? Como el rojo no solo representa el cartel de la película, sino como ese rojo también se posiciona muchas veces entre ellos dos, ¿no? Es el color que comparten, es el color de la habitación donde suelen dormir. Os hablaba al principio de cómo esa intimidad les separa de una realidad, en este caso, en el principio, de sus propios padres, pero está bien... Está aceptada, ¿no? No sé si recordáis en el trailer que dice ¿Vas a venir algún día a dormir a nuestra casa? Porque siempre duerme en casa del amigo, ¿no? Y eso es lo que comparten, y eso es algo muy sano hasta que entra en diálogo con la mirada ajena, ¿no? Hablábamos de este trabajo cromático, del trabajo del fuera de campo también, a través de la fotografía, y sobre todo, ¿no? Del trabajo, de nuevo, close, de cercanía, de proximidad. Cuando la mirada se transforma en mirada ajena, hay un cambio de escala. Cuando la mirada está con ellos, está con los personajes, es un plano y un trabajo de escala mucho más cerrado. Y es que, de alguna manera, lo que os quería decir es que es ese, ¿no? Esa necesidad de intimidad y de proximidad la que la película sabe trabajar también como la realidad de estar cerrado al mundo, ¿no? También di que el cartel podría ser Almodóvar, ¿eh? Sí. Sí, pues es que también podría ser... ¿Le cambias la cara al nena, al banderas? Es que posiblemente puedan ver a Lucas Don en una realidad más nórdica como una suerte de Almodóvar. De Almodóvar, no, pero desde la perspectiva en la que trabajan mucho las emociones. Pero mientras Almodóvar lo hace desde la hipérbole, ¿eh? Oye, oye, para el palmarme, ¿qué es mal al cartel realmente? Bueno, los carteles ya hemos visto en algunos otros programas que puedan ser utilizados y reutilizados, ¿no? Sí, es verdad. Y de aquí a Asia y de Asia y vuelta a empezar, ¿no? En fin, es una peli muy recomendable, que lleva, como os he dicho al principio de la sección, dos semanas en cartel y que le auguro muchas más y muchos más premios también, ¿no? No sé si es la candidata bélgica, ¿no?, para los Oscars, pero sin lugar a dudas podría ser, ¿no? Bueno, total, si tienen el mateix criteri que España, mal anem. ¿Por qué? Bueno, ¿cómo que por qué? Ahora ya he hecho el tridente. Yo he visto cinco lobitos al Carras y a Asbestas y Mara de Déu, vaya cagada. Oye, películas... Bueno, eso algún día potseo parlaremos. No, pero películas muy interesantes que las comentes porque todas hablan también de una fragilidad, ¿no? De algo, al menos en Asbestas, lo veo claramente, en Cinco lobitos, que tuve la oportunidad de verla también, aunque es más episodica, en el fondo también, nos hablan de una fragilidad que está ahí, ¿no? Porque al final la emoción es pura fragilidad, la mirada ajena también, ¿no? Muchas veces nos condiciona y nos rompe en la inmediatez. y está también en esta película, ¿no? Esa idea de fragilidad que encierra la emoción y que también hemos visto en los ejemplos que traíais. Quizás en Autodefensa se busca todo lo contrario. Bueno, en Autodefensa justamente lo que utilizan como autodefensa es aquella frase que díam con el llamado Ascensa. ¡Déjame! ¡Déjame! No me juzgues, no me digas nada. Yo ya tengo derecho a cometer mis errores. Es una posición más agresiva, pero no deja de ser desde la fragilidad. Exacto. Yo creo que la fragilidad podría ser también el título de este programa, ¿no? Canviem-lo. Torna a fer l'editorial. ¡Forgil! Y aquí estamos, señores. Ens anem despedint, ¿ya? Sí. No, bueno, no. Por favor. L'agenda, vols fer? Sí. Va, doncs una agenda superràpida, va. Sí, por favor. Què és cou? Què és cou, què és cou. A veure, si voleu començo jo, perquè a nivell de còmic tenim una... Justament, acabant d'inaugurar una exposició al CCCSSB, que... Val, vala, vala, vala, vala, vala, vala, vala, vala, vala, vala, ding-dang, que es diu Constel·lació Gràfica Joves Autores de Còmic de Vanguarda. Realment, jo ja hi he anat i és una passada. Està molt, molt bé. Perquè és... Jo trobo que és de, a nivell, sobretot, del CCCB, és del millor que s'ha fet a nivell de còmic, d'entrada, però a sobre està molt ben estructurat perquè hi podeu trobar des d'un inici més de Còmic Underground, des de típica Estats Units del Barnes o altres països, però després hi haurà un moment que entren a parlar com nova autoria centrada en noies joves catalanes, o sigui, principalment a nivell de collita, quilòmetre zero i tot això, però cada una de les autores té una habitació, per dir-ho així, i aquesta habitació és com entrar en su mundo, en su... saps? I està molt ben parit, d'allà sortirà, o sigui, sortireu sobretot amb una llista de biblioteca o de compra, perquè, vull dir, déu-n'hi-do el que s'arriba a exposar, i sobretot és superxulo com està fet a nivell d'exposició, o sigui, ara ja miraré qui és comissari d'aquesta exposició, però realment està molt, molt ben fet. I déu-n'hi-do el tema de les exposicions de còmics, no?, perquè tenim també el Caixa Fòrum, una exposició sobre còmic, història, potser més, no?, més de tirar de background, no?, i anar-se'n dels orígens. Sí, i el Caixa Fòrum també hi ha una de... ara ja divagamos, eh? Vinga, vámonos! Crec que el Caixa Fòrum també hi ha una de... de mòmies d'Egypte. La viaguer. L'amigo mío, l'avui ayer. Ah, sí? Què tal? Interessante. És que a mi m'agraden aquestes coses. No, no, vinga, esto va a ser una agenda de verdad, hombre. Con museo, con exposiciones, còmic... Oye, y volviendo, ¿no?, barriendo otra vez para nuestro propio programa, la mirada ajena no es que solo esté presente en estos tres ejemplos que hemos traído. Está en otra película que acaban de estrenar, de hecho han estrenado una semana más tarde que Close, que es la de la emperatriz rebelde. Y si ha habido una mirada ajena que ha condicionado a un personaje histórico, es la mirada que se ha ofrecido sobre Sisi, la emperatriz, ¿no? Que en su día parece que ñoñeaba, ¿no? Parece que respondía más a las necesidades de una mirada masculina y que al menos en este caso, en el de la emperatriz rebelde, está claro que responde a todo lo contrario, ¿no? El título ya nos lo deja clarísimo. Yo la he visto y he de decir que me encanta tu manera de explicar las cosas con mucha propiedad. Ñe, ¿sabes? Me quedaría con la palabra de Paul. No, no. Solo abutamos los motopeyas. Interesante, interesante, pero se queda en algo interesante. El interesante de Film Affinity, un 6, pues me quedo ahí, ¿vale? Es interesante. Juega un poquitito a lo que ya nos ofreció Sofía Coppola en María Antonieta, ese anacronismo a través de la música también, porque ya veréis, utiliza una canción pop que es el leitmotiv de la película y que es más pesado que el silbido de este tío que me acompaña ahora, que no para y no para y no para. y está bien, pero me resulta muy episodica y muy, evidentemente, previsible. Está bien desde la perspectiva que renova la imagen y que al final lo que necesitamos también para entender a los personajes es contra más perspectiva mejor, ¿no? Bueno, y no sé si tú, Edgar, tens algo, ¿no? Pues per tancar l'agenda i ya refrescar el següent programa és que arriben els Game Awards, que com tots sabeu... Se le pone cara de... Se le pone cara de... I ella se m'arregla la veu. Voz de cebolleta y todo. No, no, no. Que vea lo que... Els Game Awards arriben ja. De fet, quan surti aquest programa ja hauran sigut. Però... Tolerable. Però el proper programa, per una banda comentarem els Game Awards, és a dir, guanyadors, perdedores i grandes vacíos legales, com sempre fem. I què portareu vosaltres? Teniu ja algun moment? Pues claro que sí, amigo mío. Mantícora. Porque nuestro amigo Edgar así lo quiere. Yo creo que con que él traiga mantícora no hace falta que yo traiga sección, porque vamos a estar... No, no, no. Ya encontraremos algo. Bueno, seguro que sí. Si has pasat al partírus y videojocs, de una forma u una altra, de alguna forma... Bueno, al final el elemento de videojuego está muy bien utilizado en la película mantícora y eso es lo que lo justifica, ¿no? Por otro lado, que es un estreno de rabiosa actualidad y que va a ser una película que así como Close, así como las películas que hemos mencionado, ¿no?, de Asbestas, Cinco Lobitos, nos va a dar que hablar. Si no ahora, para los Goya, para los Gaudí, ¿no?, y para el infinito. Y más allá. Y más allá. Fins la següent... Fins la següent. Un parada. Fins la següent. Fins demà! I need someone who really cares Life is too short to play silly games I've promised myself I won't do that again It's got to be perfect It's got to be Worth it, yeah Too many people take second best Well, I won't take everything less It's got to be, yeah Perfect young hearts are foolish They make such mistakes They're much too eager To give their love away Well, I have been foolish Too many times Now I'm determined I'm gonna get it right It's got to be Perfect It's got to be Worth it, yeah Too many people take second best Well, I won't take anything less It's got to be, yeah Perfect Perfect Young hearts are foolish They make such mistakes They make such mistakes They're much too eager To give their love away Well, I have been foolish Too many times Now I'm determined Now I'm determined I'm gonna get it right It's got to be It's got to be Perfect It's got to be Worth it, yeah Too many people take second best Well, I won't take anything less Oh, yes It's got to be Yeah Perfect It's got to be Yeah Worth it, it's got to be Perfect Ràdio d'Esvern, ens fem escoltar They're not Mmm Wishing and hoping and thinking and praying planning and dreaming Each night of his charms Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! La ràdio de Sant Just 98.1 Ràdio d'Esvern 98.1 Ràdio d'Esvern 98.1 La Justa, el magasin matinal de Ràdio d'Esvern. Cada matí posa't al dia amb l'actualitat del nostre municipi. Amb seccions de cultura, història, psicologia i moltes més. I a les 11.15 toca l'entrevista del dia. Perquè tot el que passa a Sant Just passa per la Justa. De dilluns a divendres de 10 a 1 en directe a Ràdio d'Esvern. Avui, a les 9 del vespre, M de Música. Un programa realitzat i presentat per Maria Quintana. Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Treu la llengua. Treu la llengua fora, al carrer, quan et creus amb més gent. Encara que vagis amb pressa, saludes sempre treient la llengua. Quan juguis a l'escola, al pati o al parc, treu la llengua. A les extraescolars, extra de llengua. Treu la llengua quan facis un directe o comentis un partit. Que si marca o no marques, treguis la llengua. Influencia traient la llengua o viciant-te a un joc amb amics. Treu la llengua quan llistis a la dreta, en una primera cita, abans d'un primer petó. Els petons de debò es fan amb la llengua. Treu la llengua arreu i amb tothom. Estiguis de pas o et quedis per sempre. Fes-ho com vulguis, però deixa't anar i treu la llengua al parlar. Treu la llengua. Comparteix el català. Les àvies i els avis són sàvies i savis. No deixis que ells ni les seves històries caiguin en l'oblit. Festa de Bici sense edat. En Bici sense edat és una iniciativa solidària que busca combatre la soledat entre els més grans. La soledat és el major problema amb el que s'han d'enfrontar les persones d'edat avançada. I depèn de tu, que ho facin sols. Sortides amb bicicleta per al municipi.