La mirada aliena: Autodefensa (Filmin), “Mi experiencia lesbiana con la soledad” i “Close” — Generacions, FOMO i amistats sota escrutini

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fíjate tú. Eres tú. Y dice, pues soy yo. ¿No voy a ser yo? Estaba sobrevolando el ambiente. Eres tú. Sempre va bé. Sempre va bé acabar amb APM. Però con un tono digno, sério. Hasta ese momento no l'havíais escuchado. Estava molt bé. Estava molt bé perquè us relaciono amb les cinc persones que tenim a prop. Jo segurament ara mateix el hijo de Barry White. Para que tinc la béu. Aquesta de ultratomba. Se te ha juntado alguien con gripe, virus. Esa quinta persona era de gripe. Esa no estaba a cierta distancia física. Estaba muy próxima, por lo que veo. El virus. Aquí somos cuatro, por cierto. Pero no sé si estamos entre esos cinco. Los grandes cinco. Al fin de cuentas, por eso he retomado al sociólogo. El quinto es el espectador. El quinto oyente. El quinto son los comentarios de YouTube. Eso también. Eso también. Y el problema de muchos de los suicidios de hoy en día. Sí. Bueno, está claro. Nosotros somos los culpables. Esto de la mirada ajena, ¿no? Que va un poco... El tema de hoy es la mirada ajena, ¿no? Hemos hablado mucho de nuestra propia esencia, de cómo realmente somos. Bueno, lo he hecho yo, más que todo. Pero lo que vengo a decir es que hablaremos todos en base a la mirada ajena, esa que nos condiciona. No sé hasta qué punto. Algunos más, otros menos. Bueno, me contaréis vosotros, ¿no? Yo creo que anirem obrint, porque ahora veremos el menú del día, pero creo que cada sección comenzaremos desde los... Desde cómo nos vellamos. Desde más jóvenes a más... ¿No? No te creas. Ah, no, porque tú me voy a la infancia total. Ah, bueno, pues yo re, no he dicho nada. Ah, pues oye, venga, en vez de contener ahí este regalo sorpresa... Exacto, anem. Primer escoltem la gran mirada dels altres. Exacto, por favor. Ens podreu trobar a... Facebook, Empanada Cultural. Twitter, Empanada Cultura, sense L. Instagram, Empanada Cultural. Tots els podcasts a Spotify i els videocasts a YouTube. Menú del dia. Vale, què escoltarem, Edgar, de part teva? Vale, jo primer portarem una sèrie, que va molt d'això, va molt de la mirada dels altres o la mirada que nosaltres ens fem a nosaltres mateixos en funció del que creiem que els altres veuen de nosaltres. I a més serà una sèrie que també implicarà la nostra mirada cap a aquesta sèrie. Correcte. Sí, sí, sí. Esto es un puto callejón sin salida. Hoy salimos de aquí con un ojo licuau, todos. ¿Y cómo se llama esta bendita sèrie? És una sèrie que, a més a més, ha fet molt de soroll abans que estigués ja penjada Filmin, la segona producció pròpia de Filmin, juntament amb Bugalú, que es diu Autodefensa. Bugalú y la primera en el mundo deben ser tres, entonces. Bugalú es una que desconozco, hablas de Autodefensa y aquí trajimos hace ya mucho tiempo... No, no, no, Bugalú, Bugalú es la productora. Ah, que he perdido voy, coño. Filmin, juntament amb Bugalú Films, han produït aquesta sèrie. Que és Autodefensa. Ok, la segona, i, por tanto, la primera era la que... Sí, sí, estem fent... Doctor Portuondo. Será que... O sigui, Filmin, des d'aquí, com es diu, el roure, com es diu, el que ho porta, que ja posi pasta empanada, perquè li estem portant totes les pel·lis, totes les sèries i tot. No, no, i a més, quan està en el momento oportuno, perquè l'estrenaron la setmana passada... I tan rabiosa, ademais, perquè només va ser penjar el tràiler i ardió Twitter d'una manera... La ràbia! Sí, sí. Vale, perfecte. Bueno, estem en aquest punt, no?, del... Ja no només de l'ofendidito, sinó de l'opinió ràpida i... O sigui, amb un tràiler s'ha generat... Jo no sé la gent que ha vist el tràiler i l'ha criticat, si després han mirat la sèrie i no l'han mirat, perquè... Bueno, després posarem, després posarem el tràiler perquè jo crec que també té tela, eh? Jo, de fet, començaria pel tràiler... Bueno, però espera, eh? Nada, pona! Pon el tràiler! No, no, no, Déjame, déjame! Però espera, espera, primer acabem el menú del dia. Penseu que acaba d'entrar... Encara no se fa pel estrenó. Estudiar ansiós, estudiar ansiós. Mire, mire, que és molt malalt. Menús del dia de 10 minuts, eh? Seguim la línia. Bueno, la segona secció... Seguirem una mica un retrat d'aquesta generació Z o Millennial, que jo us portaré un còmic que és exactament un reflex d'aquesta generació, però en comptes d'en parella, que en el teu cas són dues amigues, aquí és la solitud... És tal solitud del nostre personatge, de la nostra protagonista, que es diu Mi experiencia lesbiana con la soledad. O sigui, pot haver-hi alguna cosa entre hot i degradant de títol? Solo me ha faltado frente a l'espejo y esta... Clar, la portada... Això sí, després entendrem, per qui estigueu veient el vídeo, la portada és una... la nostra protagonista, diguéssim, de cara al tors nú d'una noia que ja veurem qui és. Però parece que se está desdoblando, ¿no?, ante ese espejo. No, no, no, no és tan així, però veurem que la mirada de Liane és bastant heavy amb aquesta autora bastant jove que es diu Kavi Nagata. Genial, genial. Veo que dialogan muy bien estos dos exemples que no traïs. Sí, sí, la veritat és que al veure la sèrie jo ja havia llegit el còmic i dic, ostres, podem fer un tal de... Lo siento, jo hablo de niños, tios. Yo hablo de niños hoy. No digues moladas. No, no, no, desde luego que no y menos aún después de haber visto Mantícora. Pero el tema es que hoy hablo evidentemente de una película que se llama Close del cineasta belga Lucas Don, película además que también ha dado que hablar, no tanto en Twitter y a partir de un tráiler sino a partir de ciertos premios en Cannes, en el Festival de Sevilla y tal. Veremos si es para tanto, veremos si es para tanto, pero este director ya, bueno, su segunda peli y este director se dio a conocer con una peli que ya de por sí salió a ganar premios, ¿no? Sí, sí, como fue que... Sí, sí. Pero poquito a poco. Piano piado. Piano piado. Piano piado. Vale, doncs llançem-nos cap a les sèries, a veure què ens expliquen aquestes dos. Por todas. Mossas. Por todas. Vale, va, comencem el torrón, directament. us explico la sinopsi i després sentim el tràiler perquè així ja veiem una mica què va generar la xarxa. Sinopsi és oficial. La sèrie va de dues amigues que fan el que els dóna la gana sense haver de demanar permís a ningú. Va de tenir 20 anys, 20 i tants anys, de viure a Barcelona i de voler trepitjar totes les línies vermelles emocionals possibles per descobrir qui ets realment. Va d'aventures de dues boges descarades que no volen que ningú els digui com fer les coses i que han creat el seu propi món per ser-ne les reines. Llavors, aquí se'ls justifiquen una miqueta. En realitat, Audofensa va de dues noies que estan molt espantades i que es diverteixen en defensa pròpia. Diuen que ho senten però que tot el que han fet ho han fet en defensa pròpia. Només és que tenien molta por. Aquesta és la sinopsi. em va a mirar el tràiler. Bélen, Bélen, esto és el fin, te lo juro. No hi ha res de comer en la nevera, hi ha com un kétchup i un yogur. Bélen, parecimos dos vagabundas, va en serio, tia. Hemos tocado fondíssimo, tia. Però fondíssimo. Va en serio, va muy en serio, o sea, la vamos a dejar en las drogas ja. Es que ni coca, ni keta, ni speed, ni LSD, ni porros, ni marihuana, ni M, ni opio, ni GHD, ni nada. Yo también estoy aprendiendo a reconstruir mi masculinidad y lo importante que es cómo posicionarse y el feminismo. Súper importante el feminismo. ¿Qué crees que es más importante ahora mismo? ¿El feminismo o el ecologismo? Llevo toda una vida subiendo los egos de todos los hombres de los que me enamoro y es que creo que tampoco os merecéis vivir vosotros una mentira. Tía, no sé, que ligar me pone muy cachonda de verdad. Es como ir a misa, tía. Como que ya sabes lo que va a pasar. Pues eso, polla dura es como follar, correrse. O sea, desde que me levanto hasta que me acuesto, todo tucutucutucutucutucutucutucutucutu. No vas a cumplir ninguno de tus sueños, todo el mundo tiene más talento que tú, todo el mundo tiene más suerte que tú y de repente como que me pongo a llorar a saco como en espacios públicos súper random. ¿Todo bien? ¿Quieres un poco de agua? Que no, tía, Jo quan penso en el meu funeral sempre penso en la gent que vindrà. Serà un funeral increïble, serà com una festa. Se'm fa una mica de foma on estar. Siempre puede pasar más, ¿no? Una noche de fiesta, ¿cuándo acaba? No acaba nunca porque es que siempre pueden estar pasando cosas. Es que la vida es igual. En algún momento vas a tener que ir a dormir. Berta, ¿qué, tía? Hoy hay rab en Montjuic, tía. Tu mejor fiesta, tu peor resaca, ¿no? Pone como subtítulos de este gran tráiler. O resaca perenne. Yo debo decir que cuando veo esto de autodefensa, siempre me viene la frase esa, la consigna, ¿no? De toda manifestación. Violencia en autodefensa es inteligencia. Esto no lo habéis repetido, ¿no? No lo habéis coreado, no lo habéis coreado. Yo sí, es que tuve una juventud como estas chavales. Ah, mira. Porque yo creo que diez años antes que... Cuando estabas con pelo. Sí, sí, muy largo, muy largo. Hippie. Bueno, ya estamos divagando. A veure, dues nenes de 20 y pocs que viuen juntas, comparten pis, comparteixen pis. Dues nenes, eh? Ja, malament, ja... Abans de començar a parlar d'aquesta sèrie, jo he de dir que, clar, estic molt allunyat generacionalment del que veurem en aquesta sèrie. És veritat que hi ha missatges universals, però aquí somos tres senyores... Home, no, perdona. Jo estic bastant a prop. A veure, no molt, però... Te gustaría estar mejor. Pero te vas alejando, amigo mío. No, me voy alejando, pero a veure, no ens engañarem. És una generació... De fet, aquí en el tráiler he vist que no diuen ya ni Millennial... Millennial ni nada. Ni Z, diuen... Millennial... No sé, no sé. Sí, no sé. Yo, de hecho, también quería preguntaros, ¿dónde coño estoy yo? Si aquí se trata de entender quiénes somos, vale, yo, Millennial, ya veo que no, por ahí no... Pero tampoco Boomer, ¿no? Esto de Boomer, que es algo que nos etiquetarían. No, no, no, nosotros somos la previa, que somos la posterior, que somos los generación X, los del 90. No, el 90 no. Sí, no, no, pero eso es Millennial. Els que van a veure la joventud. Ah, vale, els del 90, exacto. Els que van a veure el Cuervo y Matrix y... Els que crecieron con la Canon ahí de fondo en los 80 y en los 90 ya eclosionaron... Y nos compramos gabardinas de cuero lácteos. Exacto, sí, íbamos de Matrix, en una època. Ara porten aquesta gabardina, però tallada, pels malucs. I en brilli, brilli. En brilli, brilli. Bueno, és importante, el collage. Vale, doncs això, dues noies, no dic nenes, dues noies que comparteixen pis, i la seva vida és... Una de les crítiques que feien quan va sortir a Títer és dos pijas que se drogan mucho y tienen mucho sexo. Seria un resum molt bàsic, però l'argument una mica gira en torn, sobretot també en temes de salut mental, però sobretot en la fiesta i el sexo. Però elles ja s'afanyen a dir que no són bàsiques. Sí, sí, clar. La sèrie, jo crec, el que acompanya molt bé és que justament són dos protagonistes que no... que elles mateixes, o sigui, hi ha un punt d'autoparòdia absolut. Sí, sí. Perquè és res, vull dir... Aguanta't a tu mateix ser així, eh, tota la vida. El tema és que això neix com una autoficció i és veritat que en entrevistes ell han dit que sí que elles són elles mateixes i és la seva casa i és la seva vida, però que hi ha escenes que són hiperbòliques, que estan o exagerades o buscant un punt més ficcionat perquè la cosa tingui cert interès, perquè si no podria ser molt avorrit. Però és veritat que... Si són elles mateixes, jo encara estic decidint si m'ha agradat o no m'ha agradat aquesta sèrie, però el que tinc clar és que si elles són així, no em cauen massa bé. Claro, es decir, el humor siempre es un vehículo positivo, ¿no?, para presentarse ante la sociedad. Si le quitamos ese humor, lo que me vienes a decir, Edgar, es que... Clar, clar, el tema és... Jo crec que han fet un exercici, ho comentàvem abans, en plan Larry David, no?, et coloco situacions incòmodes o de vergüenza ajena, a veure com tu ho paeixes i com ho desenvolupen elles. Ara, s'hauria de veure quin percentatge d'iport bé hi ha i quin percentatge de realitat. Clar, però, per exemple, hi ha aquestes sèries que els encanta a Netflix, de fet, que són aquests documentals de gent hiper-mega rica o pija, sabeu, no?, aquestes d'Upper Class i tal. Grandes Manchones. Sí, sí, sí. Kardashian, no, però després també hi havia aquella que és a nivell espanyol, que era com d'Upper Class també, de l'artista de turno, el no sé què. Elite. No, no, no, no ficció, no ficció. Ah, d'acord. De documental, però que després enganxa, perquè tu el que estàs veient és tan, és tan paròdic, que segurament la gent serà així aquesta que surt, però és tan paròdic que tu ho veus i t'enrius, tio, no? Sí, hi ha un punt que és el que m'ha passat a mi, aquesta sèrie. Sí, perquè et sobta, perquè és una realitat molt allunyada de la teva. Clar, jo no sé si aquests dos personatges o aquestes dues actrius són representatives de la seva generació. Jo vull pensar que no. No ho sé, perquè en cap moment, per exemple, no se'ns diu si treballen o qui els hi paga el lloguer de la casa àmplia i lluminosa que tenen a Barcelona. Llavors, potser, és allò de la pija que se droga i té sexo una miqueta el punquismo des del privilegio, no?, per entendre'ns. Ara, això és una crítica que jo no faré. Ja dic, jo no m'atreveixo a mullar-me perquè estic tan allunyat generalment que encara estic veient si m'ha agradat o no m'ha agradat la sèrie. Clar, però això també, Edgar, si ens plantegem què hi ha darrere, no? Ah, exacte. Que a sobre darrere hi ha més coses, no? Ens comentaves fora programa que en el fons és un stalker, no? M'has dit? Sí, bueno, de fet, aquest projecte comença... Vaig estar mirant... Bugalo Films és la productora de Miguel Ángel Blanca, que és el que ha dirigit i ha co-creat la sèrie. No el Blanco, eh? No el Blanco, eh? No el Blanco, no. Tampoc sin Blanca, no? Sin Blanca, tampoc, no? No, és un... El Magaluf va fer una que es deia Magaluf... Costau, no? Un documental sobre Magaluf. I vam haver fet una altra sobre el cantant d'una banda punky que es deia Un lloc on caure mort. De fet, ha tirat sempre bastant de documentals. Crec que té un curtmetratge de ficció, però la resta diria que tot és documental. I aquí es nota el llenguatge. Home, aquí és... És evident que han jugat molt a la impro per buscar aquesta naturalitat, que això és una cosa que se'ls ha de dir, que és una gran naturalitat. És a dir, creus el que està passant, potser hi ha alguna escena estracanada, però en general, a nivell interpretatiu, es nota que hi ha hagut una feina darrere de joc, d'impro. Segurament han gravat molt més material del que a punt. Sí, com està muntat. Hi ha molt jumping-car, no? M'encanta aquesta modernitat tan godardiana dels anys 60, de l'any 1959, amb a punt de suple. Que avui en dia... Sí, encara continua sent modern, no? Sí, però ara aquí, per exemple, hi ha moltes escenes gravades amb un focazo a la cara. Vull dir que aquest... Això que dius de Nouvelle Bac, com es trencaven, aquí ara... Ara en muntatge, eh? Parleu-hi, si parlava de muntatge. No estic dient a nivells alts de trap, de traperos, eh? Però, si us hi fixeu, quan sortien els primers vídeos o tot a nivell català, per exemple, amb la Pongang o tot això, tot aquest moviment en trap català era molt de tot... O sigui, gravat... Semblava que es busqués de la peor forma possible a nivell cinematogràfic, no? O sigui, era com... Estem aquí, estem ara aquí, traiem el mòbil, fotem la llum a xac contra les nostres cares i que s'il·lumini... Hi ha una idea, també. Hi ha la sensació de punquisme voluntari. De distorsionar la realitat, no? En el fons, és una idea de distorsionar la realitat. Per a l'hora de la veritat, veu molt, el que veig, d'aquesta realitat que hi ha rere fons i que en el fons també et pot provocar que no t'agradi tant, perquè tenia la sensació quan t'escoltava, Edgar, que hi ha molt també del que possiblement nosaltres projectem al veure la sèrie sobre elles que ens fa que amb el mateix material, no?, de ficció, en teoria, ja no t'agradi. És aquest el problema entre el diàleg documental-ficció, no?, que si tu creus massa i els personatges són com són, hòstia, merda, que has d'alguna manera acceptar que hi ha de haver-hi ficció. Bueno, a la contra d'això hi ha una cosa que són capítols que jo us insisteixo, veieu-la. Sí, sí. No un posició, ni si m'agrada, és que no ho sé, no ho he decidit encara, però veieu-la, són capítols d'entre 10, 20 minuts, 15, 17. Això juga a favor d'això que dèiem, que fa cap, vegis passant capítols i els vegis d'una sentada ràpid. T'agradi, no, no, però passen bé. És fresc, no?, és allò que diem d'un cinema fresc, no?, d'un discurs fresc que es fa amé, però jo tenia, jo només he vist dos capítols, els dos primers, que d'alguna manera també presenten els dos personatges, perquè el protògic del primer no és, en el fons són elles dues, no?, que són Belén Berenj i Berta Prieto. Exacte, Berta Prieto i Belén Berenj. No sé si són els seus noms de ficció o si són també els noms de... Són els reals i es diu en Belén i es diu en Berta a la sèrie. I s'utilitzen aquests noms també a la sèrie, no? De fet, la Meme, que és el pseudònim d'una d'elles, que és la cosina de Rigoberta Bandini i és curista també de Rigoberta Bandini, una d'elles és dramaturga i escriptora i l'altra és actriu i cantant que té Spotify propi. O sigui que, en principi, estan parlant d'elles mateixes amb els seus propis noms, la seva vida, el pis és el seu també. Sí, hi ha una mica de Luis Ikei aquí, no sé si ho vist Luis Ikei, podríem dir que... De la decadència també. Sí, però aquí és al revés, aquí en comptes de cancel·lar, elles cancelen a la gent. Clar, aquesta és la diferència que jo també he anat veient, no? De dir, el Luis Ikei es presenta no des de l'orgull, sinó des de la humilitat i el patatisme, no? I aquí, com a mínim, aquests dos capítols, sí, sí, és el que tu dius, us demanem perdó d'avançada, però actuem així perquè estem espantades, però tu no veus aquesta por, com a mínim, no en els dos primers capítols. Tu el que veus és una repotència, no? Però et diré una cosa, jo crec que equilibra molt, a mi sí que m'ha agradat, jo parlaré una mica... Que no soy boomer, eh? No, no, no, jo soy el botón, no, jo la quan estava veient, jo, hòstia, m'està agradant molt aquesta sèrie, però perquè combina molt bé coses que a mi, per exemple, m'agraden, que és l'orgull de l'orgull de lo patètic, o sigui, jo crec que combina això, no? És a dir, hi ha certes escenes que són extremadament patètiques, però no patètiques des de la comèdia, sinó, tu estàs veient aquest personatge degradat, depressiu, o sigui, és com quan parlàvem de Bojack Horseman, tots aquests personatges que són molt trencats per dins, l'únic que, en aquest cas, estan soles, però entre elles. És a dir, s'ajuden mútuament entre cometes, s'ho parlen mútuament, però entre elles, és que entre les dues no sumen una persona en el sentit de... D'estabilitat. D'estabilitat, no? Llavors, el patatisme, per elles, s'agafa també des de l'orgull. És a dir... Clar, de fet, jo crec que... Hi ha com allò de l'orgull a classe? No, no, nosaltres no és que siguem una classe, és que nosaltres som unes figures... És working class, però amb orgull, no? Sí, sí, sí. Però són unes figures de... Però elles no, eh? És una figura de... No, no, no, si jo els tios... Bueno, el que hem vist en el tràiler, no? El tema de si tenim ansietat o depressió i un capítol només dedicat a l'ansietat. I es parla constantment de la depressió de... Però què? Anaves a dir, només els tios, o la depressió de l'ansietat, o és com a resposta, en el fons, no? No, no, no, o sigui, tot de temes tractats des d'un prisma que realment toca molt, tu quan estàs veient el que els passa, a més com que està fet el que deies tu amb aquest format quasi documental, hòstia, tu dius... Vale, poden... Que pot ser molt... Molt trivial, moltes coses, perquè, òbviament, són situacions com... Ai, és que... Jo què sé, que podria ser com... Ai, no m'he d'ho la... I en drames de superficialitat, però veig al primer munt, no? Això, podria ser com de primer munt, però és que alhora, com que hi ha aquest orgull d'aquesta classe, entre cometes, tenir orgull que soy así, no? Llavors, això encara ho fa més patètic. Jo crec que aquest equilibri, per mi, guanya una comèdia superboja, que podria tenir la vessant sèrie Eufòria, que també té un retrat d'una generació molt jove, però Eufòria s'ho pren també molt... Estem parlant de que... S'ho pren molt seriosament, també, Eufòria molt... I aquí és molt més pla, pla en el bon sentit, és una cosa molt més accessible. Bé, hi ha un exercici com d'autoconsciència per un costat i després com una mica de transparència, de mira, jo soy así i molo con mis mierdas, o tinc les meves ansietats, tinc les meves depressions i m'hi exposo, que me diguen el que me diguen. Jo crec que és un vot, és una oda al dret a la contradicció. Sí. A prendre una decisió ara i al cap de mitja hora, bueno, ho tenim al capítol 4, no? Hi ha un moment que truquen al seu camell per dir Nunca més me vendes drogues, si me vendes drogues te denunciaré perquè le vendes drogues a niñas. I a mitja hora li estan demanant un altre cop de tot per anar-se'n darrer. Ah, i a niñas, ho diuen elles? Sí, ho diuen elles, ho diuen elles. Entonces, estaba justificado las niñas y las niñas. Tot venía por un puesto, tot venía. I perquè també ho volia relacionar una miqueta amb que té certs aromas, això no sé si és una mica agafapastero, però certs aromas a Ken Parker, a Kids, al punt aquest de veure la decadència d'adolescents o aquells eren preadolescents, aquí són postadolescents en aquest cas, té un punt d'això, d'eufòria, de Kids, és com una amalgama. Aquesta gent ha vist aquestes coses. Evidentment. Bueno, aquesta gent, i entenc que també el Miguel Ángel Blanca, no sé fins a quin punt aquí tenim la Berta Brito i la Beléns Varenys, que fora de treballar els guions o els diàlegs, que m'imagino que també han estat a la part més de direcció. De fet, elles, els tres són creadores del projecte. En principi, en una entrevista deia Miguel Ángel Blanca que ell va fer de Stalker a la seva Instagram d'elles dues i un dia va crear un dossier amb fotos que havia tret del seu talent d'Instagram. Aquest dossier el van enviar a Filmin i quan Filmin va dir que ok amb el projecte, van amb elles i van dir oye, hacemos una sèrie sobre vosotres. Hostia, pasó de ser un boomer sospechoso a ser el amigo de 40 años d'estas amigas, d'estas xicas, no? Sí, sí. Però ell surt a la sèrie? No. No? No, no. Bueno, Jo no. Jo no li poso cara. Però com que surten dos, bueno, un, concretament en el segon episodi que és la història d'una de les dues noies. Els dos més grans que surten calvos amb barba no són ells. Vale, vale. Ell té malena. Perquè hi ha una història... Calvos amb barba? Sí, sí. Té un papel en esa sèrie. Sí, que a més és com... Podria ser tu padre. No, no, no. Lamentar. La sèrie té una cosa molt bona i és que té unes frases memorables. O sigui, hi ha frases... O sigui, és una sèrie com si fossin tuits, saps? O memes. Saps allò que es nota molt que hi ha un llenguatge molt millennial o molt feta que és molt d'impacte, no? O sigui, cada capítol, estem parlant d'entre 12 a 18 minuts, són capítols que les deixen anar frases d'aquestes... Això que has dit de... Cantant... No, la Santa Espina o la... Sí, la Rosó, em sembla que cantava. Sí, canta una sèrie de cançons. Però mentre... Mentre li estan populars. Sí, sí, una cosa... O sigui, soc punky, me drogo i follo mucho però soc una mica convergent, no? Una mica... Una mica de tot. Bueno, això és el que es comentava de la joventut d'unió, que molt religió però després... Hi ha aquell component de desorientació post-adolescent, no? D'objectius vitals gens clars, aquest adonisme com m'abandono perquè així no he d'estar pensant en el que hauria d'estar fent o no hauria d'estar fent i es parla diverses vegades del FOMO, que el FOMO és aquella el fear of missing out, és aquella... No deixa de ser certa ansietat que passa sobretot amb les xarxes socials i la gent que és generació que ja viu de base amb les xarxes socials, el FOMO és allò perdre'm allò que no estic informat, què està passant al meu costat. Perquè si no... Com a por, no? Com a por. Sí, fear of missing out vol dir. I de fet ells fan servir, elles fan servir la paraula FOMO diverses vegades. Hi ha un capítol final que és com reflexions en un after, que es posen tots ja fins a les seies estan drogats i beguts i tal i comencen a fer certes disquisicions filosòfiques sobre si fos un concepte què seria... I els FOMO són els conceptes. Bueno, jo, algo que quería decir és, en base també a lo que estabais comentando sobre las intrusiones, sonoras, i el montatge al final de Jumping Cat lo utiliza desde lo visual però també desde lo sonoro, amb tots aquests registros de diàlogos, música i tal, que això me parece un acierto. Després, aquesta idea de FOMO nos recupera algo que crec que aparecerà en els tres ejemplos de hoy, que és la necesitat de pertenecer a una tribu, de com moltes vegades en esa idea de espejo que venia comentant en la editorial, de com som, és sobre todo com som a partir de formar parte d'un entorn, d'un col·lectiu o d'una tribu. Que para saber com soy dentro d'un col·lectiu tengo que saber com es el col·lectiu, per això un fa por no conèixer la part externa. També és molt interessant, hi ha un capítol que és el de... que hi ha un punt de Millà Moerl, no? Des de... No, no, agafem autoconsència... Otra sèrie, por cierto, Millà Moerl. Millà Moerl és aquella sèrie, la recordareu, no?, que el tio com per intentar... És com que entra en sus cabales que ha de demanar perdó, ha de mirar cap enrere i a tota la gent o totes les coses que ha fet mal ha d'anar solventant tota la història, no?, de cada un dels personatges, no? És un block and flowers de Jim Jalmox amb les dones i el... Disculpes a tothom, doncs hi ha un capítol, òbviament, doncs cortet, que és com van trucant a amics de... o de fa dos anys que no es veuen o així per... com per així estar bé amb elles mateixes i... però clar, les disculpes són en una sort surten al tràiler que és tipus mira que es que te decía que lo siento porque en su momento yo estaba súper colgada de ti y te decía que eras un súper buen poeta pero es que no lo eres, no? Llavors, clar, totes les disculpes, totes les que surten al capítol són de dir hola, bo... Ja l'altra, jo crec que és molt més greu perquè a més veig hi ha un component raci... Aquí es parla molt del racisme, el masclisme, el racisme... Hi ha una de les disculpes que és, mira, no me recordo el nom del Nayo, jo és que iba contigo a la plaza fumar porros porque eres negro y tener un amigo negro molaba. Era muy cool, ¿no? Que a l'altra li contesta en lloc d'emprenyar-se així com l'anterior s'emprenya, a l'altra li contesta no, no, si a nosaltres ja ens n'anava a dir que hi hagués una blanca, així no ens parava la policia. Buenísimo. Pero está muy acertado, ¿no? Sí, sí. No, no, no. És un exercici com de, no sé si de humilitat o de generositat, però des d'un lloc molt de l'ego, molt narcisista. Sí, sí. Te pido disculpes pero no para que tú estés bien, para yo sentirme mejor que soy buena persona. Pero es que hay algo de todo esto y aquí ya estoy, aquí ya me voy a meter en las brasas por si a que Uri ves pensando ya en la siguiente sección, no sé si tienes mucho más que diretear. No, el tema de que el feminismo como tal, ¿no? Porque tú además has hablado de una posible respuesta a criterios, ideas, reflexiones que están totalmente vivos hoy en día, así sea a través del género o de la raza, ¿no? Y en este caso a través del género no nos vamos a engañar y ha habido un movimiento, es decir, no podemos estar en el mismo movimiento en el día hoy, ¿no? En la actualidad que hace un año que hace cinco. Y hoy en día el feminismo ya es institucional. Que sea institucional no quiere decir que no sea necesario, quiere decir que es institucional, no lo podemos poner en discusión, sale por la tele. Es decir, se promueve por la tele y es una reflexión a la que todos nos invitan y no nos invita ni un hombre ni una mujer en la calle, ¿no? Nos lo hacen desde la institución. Entonces esto es algo muy importante a tener en cuenta. No quiere decir que no se pueda ser siendo una víctima dentro del feminismo o no, simplemente desde el hecho de ser mujer. Lo que quiere decir es que habrá mujeres ya empoderadas que estén utilizando la situación de institucionalidad para tener ciertos privilegios, ¿no? Ciertos privilegios en su discurso y en la manera en la que se ofrecen esos discursos a la vez que habrá cantidad de víctimas aún necesitando ese feminismo y ese cambio. Y por lo tanto lo que vengo a decir es que hay una gran contradicción en el momento que vivimos. Aquí ho juguen ellas. Y creo que juega muy bien ese reflejo, ¿no? Es un discurs que ellas adquireixen como a propi de, vale, un moment, pero qué es feminismo? ¿Això que estic fent es feminista o es antifeminista? Perquè com que ens hem passat el joc i hem donat la volta i això que estic fent ho estic fent des de la posició ara, en principi, bril·lejada per ser dona perquè tot el que digui serà correcte o me n'estic aprofitant i estic sabent lo contrario de feminismo? Bueno, tot això surt bien? Tot això surt de fet ja ho hem escoltat ja si vols per tancar ja la secció però a qui li fan pagar? A un pobre chaval que a més li diuen ¿por qué qué es más importante? ¿el feminismo o el Amazonas? Pobre nano que el nano també està molt desorientat El canvi climàtic La seva máxima por un altre cop la mirada aliena la seva máxima por es miedo a ser cancelado miedo que he hecho algo machista sin saberlo No publiques nada en redes Clar, clar està molt present la mirada externa i la necessitat de validació constant de fet a la discoteca amb l'After hi ha un speech d'un dels nois que parla de los famosetes que va conociendo i cada cop que diu un nom diu 35K 17,5K o sigui ja parla de la gent en funció dels likes i els seguidors Claro en la medida que odies el tiempo presente en relación a todas estas redes sociales pues puedes acabar odiando también la serie porque es fruto de todo ello pero diáloga muy bien Prengeu-vos-ho com una parodia perquè realment val molt la pena Es una serie súper recomanable que si te sientes como el chico ese del capítulo vas a ser posiblemente uno de esos del tuit Claro Si la mirada es en perspectiva hace que te rías de una de las frases que me pareció más acertada de todo el capítulo ¿Y ahora qué son las histéricas del siglo XIX? Y eso conecta con la idea que hablaba de lo institucional Al final cuando se tiene el poder se puede someter y el poder se puede tener en una parcela en este estudio o se puede tener a nivel social o a nivel mundial Está claro que no es así aún hoy en día y por tanto una serie así me parece necesaria pero también me parece necesaria tomársela con mucho cacho Sí, sí, sí veure el quadro complet i certa distancia I sobretot em sembla necessari anar avançant perquè si no no arribarem Vamos a ello En els meus 28 anys de vida encara no sabia el que era tenir parella ni tan sols quedar per una cita No havia mantingut cap vivència sexual per no tenir ni tan sols tenir experiència com a membre rellevant de la societat i així el juny de 2016 a la meitat del dia tenia davant meu un escor lesbiana De fet, així comença el còmic que us porto avui No sabía que esto Es autobiográfico Així comença Mi experiencia lesbiana con la solea Literalment O sigui Bueno, ja sabeu que els mangas es llegeixen al revés no us estic obrint pel darrere però és exactament com comença exactament que és a més la mateixa portada del còmic Però aquí hi ha diàlogos a partir de la segona pàgina Sí Que m'agustaria saber Hi ha poquet diàleg De fet, el diàleg ja veurem però la forma que té aquest manga de narrar és tot en aquesta mena de recreació flashbacks en off Diàleg ja relativament poquet Només és per omplir els forats perquè no tot sigui una autoria que va parlant de fons però el que sí que us avanço és autobiografia d'aquesta autora jove Ara veurem si vosaltres qualifiqueu de jove o no Direm 28 anys Cavi Negata No, no Autora jove 28 anys era en aquest moment 29 concretament però que era és del 1987 35 anys La joventut llega hasta los 49 años Ah, pues vale Perfecto Això és com aquestes marques que posen Para jóvenes de 1 a 99 Por ahí vamos Bueno, a la etiqueta Young Adults ¿No? Sí Young Adults Això em sembla una categoria de porjab Bueno Seguim amb Cavi Negata que en 29 anys el 2016 va estar publicant en tires còmiques de forma online Algún com tu Adriano potser te'n recordaràs quan vam portar còmics com Private Eye Jo sí que hi havia Panel Syndicate que és aquella web on la gent pot penjar les seves tires còmiques i a partir d'allà hi ha gent que ho ha o ha autopublicat o algú li ha publicat Això ho feia molt al Montéis també És l'inici d'aquesta dibuixant no? Llavors n'hi ha un a Japó o principalment per gent autors japonesos que es diu Pixif Pixif Llavors ella el 2016 Anava publicant aquestes tires que al final són vivents això en minicapítols que ja li anava bé perquè al final cada capítol l'anava penjant quan ella volia i això va ser el 2016 i el 2020 ja ens arriba a Espanya editat traduït i tot per Fandogàmia de Fandogàmia és qui es va encarregar també que ole ellos perquè també és veritat que veurem que les temàtiques són bastant xungues però la forma no ho són per a nada van editar-li també les següents obres fins a dia d'avui que eren el 2018 Diario de un intercanvio entre pèrtesis conmigo misma o sigui segueix a la línia i l'últim que tenim que és de 2021 que és Acaber echa un trapo oyendo de la realidad com pots veure Adriano és un còmic super curt estem parlant o sigui si ho vols posar en horitzontal a la càmera perquè vegin com decorés és de 142 pàgines que llegeix super ràpid a més d'aquest format manga és a dir que no us imagineu aquestes pàgines de Franco o Belgas que són super enormes sinó és molt fàcil de llegir de fet m'ha cridat molt l'atenció que a totes les pàgines com a molt hi ha 4 panells 4 vinyetes sí realment ja veureu que si us ho llegiu és molt ràpid de llegir que no vol dir que sigui és dens és dens en el sentit de tot el contingut que intenta oferir si us he començat amb aquest inici òbviament a part de ser algo autobiogràfic és un còmic assaig és un còmic que serveix a l'autora per explicar què li ha passat durant aquesta època de vida sota aquest tros de vida des de fa molt poc perquè si estem parlant d'aquesta 35 i això ho feia en 29 ella ho experimentava tot això en 29 no ja us figureu que realment ho té molt recent no és aquestes memòries que quan tens ja 80 anys fas la vista drac llavors us llegeixo el que és la contraportada és a dir del que val el còmic que és durant els 10 anys posteriors a la meva graduació en el batxillerat vaig patir cada dia de la meva vida la forma que vaig triar per alliberar-me d'aquella jo que patia va ser anar-me'l al llit amb un escor lesbiana en aquest manga narro amb la franquesa més nua i punyent la manera en la que vaig contemplar els meus límits més absoluts per llavors obrir la porta el que em va dur a poder superar-los Déu-n'hi-do molt bé la traducció que has fet sí, clar punyent la paraula punyent malgat desgarradora que m'han de pagar els d'afandogami ara hauria de fer jo la traducció perquè totes les frases que dic se les mandes després ara no està en japonès està en japonès ho traduïa amb el Google Lens sí, sí a veure tot i tot el que us estic dient perquè realment és una persona que narra la seva experiència durant anys d'un patiment diari tot i això és un còmic que realment que hi ha un punt de tragicomèdia kawai kawaií kawaií kawaií té aquest rotllo entre molt kuki molt depré de fet això vincula bastant amb l'humor que podem trobar també de la generació millennial el naixement dels memes com a tal és molt aquest riure's d'una societat i d'una actualitat depressiva i fora de lloc i que tu et sentis super fora de lloc però en aquest cas kuki és interessant veure com passem d'un exemple si us hi fixeu anirem posant en imatge però per exemple les reaccions són molt les típiques de manga de kawaií de les cares el que es dedica molt l'autora també és a il·lustrar d'una forma graciosa grotesca certes situacions que són molt xungues per dir-ho així però és com que les il·lustra d'una forma metafòrica però sempre les redueix això també és molt manga en el fons és molt manga però vull dir que jo que també s'ha de tenir una habilitat molt potent també per arribar no només a reduir-ho així sinó que ara veurem quins temes són però no només a reduir-ho així sinó que tu quan no només quan ho llegeixi sinó tu quan ho emets és a dir quan tu ho dibuixes i ho escrius i ho redactes que no siguin punyals a l'esquena un altre cop per tu perquè reviure tot això que li passa Déu-n'hi-do que és terapèutic és totalment terapèutic jo crec que per això també es dibuixa si mateixa algo que he flipat com una nena m'estàs parlant d'un record de 28 anys ella es autocaracteritza caricaturitza molt però també la vessant de la nena a part que ella explica en moments que ella també a nivell de cos també era molt nena tot i ser més tirant estem parlant que el còmic és des d'acabar el batxillerat és a dir des dels 18 més o menys 17-18 fins a 25 se lo pensó por eso me cacho no no no tot això són el patiment per això no dir la visita a l'escor lesbiana va arribar massa tard clar clar llavors el que va fent és un repàs d'aquests anys que ha anat passant per arribar comença pel final realment el còmic llavors ella explica que hi ha principalment hi ha tres factors depressius tres factors que l'aporten a aquesta mena de pressió crònica de la protagonista que és la recerca per encaixar socialment i entre prenent ens hi podríem dir soledat perquè aquí no és com el que ens estaves dient tu d'autodefensa de la sèrie Edgar és soledat però compartida que és un concepte estrany fent equip amb algú que està en les mateixes situacions aquí és una soledat no solitud solitud de Víctor Català doncs la solitud per encaixar socialment després el segon factor és la relació amb els seus pares que això també és un clàssic i després és la recerca de la seva identitat sexual perquè també té aquest tema de fet és un còmic que li podríem entrar dins del catàleg LGTBQ Plus i té un aire eròtic per tant tot i que amb aquest tot i tan kawaii és impossible no té aquest a veure no eròtic és que és difícil perquè eròtic clar l'eròtic i eròtic van massa de la mà amb el hentai llavors aquí no entrarem no és a mi sí que se m'enllaça amb la sèrie d'autodefensa en el punt aquest de per fugir d'aquesta por d'aquesta ansietat d'aquesta vergonya buscar els límits de manera adonista els límits emocionals sí però això arriba al final aquí ja arribarem no és per res un personatge com els de la teva sèrie tan adonista al contrari és una persona super cagada és una persona que l'ego el té pel terra i com que depèn massa de l'altra gent de l'aprovació dels pares dels amics dels companys de feina mai acaba fent res mai sempre és allò estracisme a casa llavors què passa tenim aquests tres factors i el que ella li diu aquest renaixement que al final del còmic és el que t'explica que té un renaixement que el titlla de perdó és que ara s'ha amat el text no jo estava pensant el que deies la dolça mel i després arribarem al per què la dolça mel per ella hi ha un concepte que és la dolça mel la dolça mel la dolça mel redondante ja veurem us abans és un còmic superincòmode dins del que és la comèdia és un còmic molt incòmode inclús al principi quan està amb l'escora de gotida ella mateixa en comptes de gaudir del moment entre moltes cometes la situació que està amb l'escora és tan incòmode perquè ella té aquest arrel de l'ansietat i de tot té aquest problema d'aquesta malaltia que és que t'arrenques pèls del cap llavors què passa que té una part del cap que té una mini clapa ella no pot et il·lustra d'una forma bastant bèstia com no pot deixar pensada que no li vegi la clapa que la farà fora però com t'ha de fer fora si l'has contractat i inclús ai que em veurà les cicatrius que tinc als braços clar inclús en aquest moment que és tu espacio tu has contractat això per estar a soles amb una persona i treure't aquesta mena d'espina tan gran com és la primera és que és això no és ni tant la primera relació sexual sinó és el primer contacte amb un humà més enllà d'un amic no? llavors clar això òbviament és superincòmod però retrocedint 10 anys llavors ella ja va explicant diferents fases per les que passa una per exemple és la feina que aquí jo crec que entren molts components que podrien aplicar-se a generacions actuals o o distants no diguéssim però que és al final la feina precària és a dir tu pots tenir molt de temps és aquella balança estranya no? de tenir molt de temps però per què? perquè treballes poques hores és a dir que és un contracte molts cops temporal amb poca pasta no sé què morir-se de son o morir-se de gana sí llavors no pots per exemple què passa està en feines que no es pot arribar a independitzar no pot o sigui té el temps per fer moltes coses amb amics però no té la pasta però tampoc té les ganes de fer altres coses perquè no no es veu realitzada perquè deixa els estudis llavors es posa a ficar es posa a fer feines d'aquestes a un fort de pa a un no sé què llavors no no aquest personatge ha perdut constantment per feines que a més no li duren és un personatge d'aquest que al principi es motiva perquè bueno així faig algo així formo part d'una societat que al final és la feina no o sigui tinc companys de feina que entre cometes seran els meus amics no però després tot això va fallant a la feina o sigui al final tota aquesta depressió va agafant un caire de bola no una bola que va baixant es va fent més gran van entrant sortint de feines vale i llavors aquí comencen a sortir frases com les que com les que surten en el còmic com ara quan m'imposava estar malament estava feliç pensava que si mai em feia mal pensava que si em feia mal la gent s'apiradaria de mi i baixaria el llistó d'exigència o sigui clar són reflexions que he vist autoestima exacte llavors és constantment la recerca de la mirada aliena aquesta que estem comentant en aquest programa de mirar d'encaixar sempre algun lloc però clar quin és el preu a pagar per formar part d'un col·lectiu desapareixer bé tu primer t'has d'exposar és a dir tu primer per entrar a formar part d'un grup d'amics o d'una feina o del que sigui tu has d'exposar-te o demostrar-te qui ets o què saps fer o no o sigui hi ha un punt hi ha el capítol aquest dels conceptes d'autodefensa de què concepte soc amb quin concepte t'identifiques i una noia plorant diu jo vull amb un currículum per què perquè si tu puguis veure d'entrada qui soc i què sé fer i no m'execis res més llavors és exactament el mateix una altra frase que diu aquí en el còmic és he arribat al meu límit ja no puc suportar decepcionar-me més a mi mateixa o sigui és com no és superdepre per entendre on estava aquest personatge però també és un personatge que en Alphonse i això mira estàbamos hablando antes de la primera producción de Filmin que era el doctor Portuondo precisamente Portuondo decía que en el deprimido había mucha ira que el deprimido que es por lo general ¿no? y todos hemos pasado al menos yo puedo hablar en primera persona ¿no? por etapas depresivas y uno se ve a sí mismo como víctima por lo general ¿no? es decir como deprimido hablas de cierta fragilidad y por lo tanto no ves una fortaleza un egoísmo o un ego pero todo lo contrario y esto es algo que me hizo mucha gracia de escuchárselo al Portuondo original en la ficción que decía esto que el deprimido en el fondo era una persona con mucha ira no resuelta que si tuvieran la oportunidad pasando por un momento de cierta fortaleza ¿no? de venirse otra vez arriba de petar se llevarían por delante unos cuantos y de hecho pasa muchas veces como acciones depresivas muchas veces son suicidas y no suicidas desde el individuo ¿no? sino desde el colectivo como el cabronazo del piloto que dijo no, yo me voy pero me llevo a todos los pasajeros y en el fondo cuando oigo o te escucho y leo también a través del guión algunas de las frases veo un exceso de ego es decir pero no un ego malentendido desde la prepotencia sino esa incapacidad de ver más allá de su propia realidad y que eso es lo que no le permite en el fondo entrar en sociedad porque cuando estás tan enfermo de ti mismo cuando solo tienes capacidad así sea por muchas veces por una imposición social de espejo desde el punto de vista del mirall estás continuamente mirándote a ti mismo mirándote a tu ombligo entonces eres incapaz de dar un paso si tú ahora sales a la calle pensando que hay 800 cámaras que te siguen es que va a empezar una fragilidad y de aquí la necesidad constant de validación externa si a la serie o si aquí amb el manga digueu-me que molo porque yo no m'atreveixo a dir una sociedad muy enferma en el fondo sí, sí, claro i a més la japonesa que no serà una altra cosa que com a societat també que és molt hermética kawaii sí, sí, exacte o eres kawaii kawaii però llavors què passa dins de tota aquesta mega depressió el que se n'adona és que en totes les entrevistes de feina que va i aquest és un punt de llum que és òbviament on comença aquesta 12.000 que dèiem abans que és que quan li pregunten més enllà de què saps fer és què t'agrada o què et motivaria de la feina hi ha un moment que se li escapa dir de m'agrada dibuixar o m'agraden els còmics o m'agrada llavors hi ha una una feina que li diu oi se t'ha canviat la cara només quan has dit això jo t'ho intentaria d'anar per aquí llavors què passa que ella ja comença no canvia perquè això tampoc canvia però comença a intentar volcar i aquí entra aquesta dulce miel aquest per ella el gran canvi de corba de personatge per dir-ho així acaba sent el volcar-ho tot l'altre dia l'últim programa parlàvem dels autors de còmic que s'autoreferencien o sigui òbviament que expliquen la seva història aquí ella ho fa realment com una teràpia i es nota perquè a més és una teràpia que podies haver fet un còmic molt depressiu però no si tu ho llegeixes i hi ha moments que òbviament et toca en el sentit de que foto de que vas estar o que estàs però però clar la forma que t'ho fa és tan és tan innocent i tan no li veus la fragilitat de dir ai ai que la siguiente página se va solucionar ho va fer quan ja l'havia superat aquesta depressió uns mig mig perquè les obres posteriors per exemple l'última que té que és acabar eixant un trapo i en de la realitat aquesta bàsicament explica com després de triomfar amb aquest còmic i tot això serà la bebida llavors no acabem de sanar no acabem de fer net igual hi ha alguna cosa però bueno saltant ara ja a un altre factor que és aquest que dèiem dels pares ella quan es posa a fer el tema de ostres em mola el manga i puc intentar treure alguna cosa d'això ella guanya un concurs i a més torna marca molt així còmicament també entra en molt gran sense premi metàlic o sigui simplement és un premi però ella li motiva bastant això però clar a nivell de pares també és què esperen els meus pares de mi perquè jo vaig deixar els estudis i he anat de sala en sala amb feines precàries llavors també és la idea aquesta dels pares què pensaran de mi sóc una fracassada però potser els pares com sempre que els pinta ella són personatges que estan allà simplement i els hi va dient ah bueno i això què però no són personatges o sigui ja t'ho pinta de que l'equívoco del seu moment de pensar no no els meus pares em faran fora de casa i els pares estan allà simplement com ah vale vols fer Facebook però te'ls pinten com personatges que simplement estan allà i relaciona una història rara amb la mare que és sexuosa és a dir una relació no sé com dir-li sexuosa no sexual obviament però que hi ha un punt que ella entenguem que aquesta noia no ha tingut mai una relació de cap forma amb cap persona ni tan sols una relació d'amistat realment d'amistat llavors la relació que tens la mare d'abraçades de tot és per dir-ho així ho estrapola jo vull una relació així però amb una persona així amb ma mare llavors s'ho agafa al principi com a alguna cosa molt malaltista tipus hòstia sembla que vulgui com una relació real amb ma mare és una lèctera però és des de cara perquè clar com ho plantees és una mezcla de dipos de l'estrat sí clar però perquè no hi ha res més enllà perquè no concep res més enllà però això ho acaba estrapolant a escorts o sigui és com primer passa per un impàs de si vull que algú em toqui però sense que saps sense que hi hagi un procés d'establir una relació no sé què primer va un quiropràctico en plan bueno que m'hi ha un mensatge no sé què i tal i a veure si així em deixo anar també a nivell corporal perquè és sempre supertens i després ja va a allò de les escorts per dir-ho així que això és és on a més fa un gràfic molt graciós que fa com un fa com un gràfic de tots els passos que s'han de fer fins a una relació sexual per dir-ho així és com primer coneixer una persona parlar-hi no sé què fa tot un gràfic i se'ls posa a ell al costat tipo jo directament una fletxa que va al final boss en plan jo m'he satat tots els passos però esto aquí si hiciera esto que se va un escort saldría cancelada és que realment és que realment hay un no no no piénsalo piénsalo acaba yendo un escort en el fondo a buscar que le abrace a buscar cariño a buscar amor sí sí sí però claro a la hora de la verdad sí sí què m'estás enseñando el gràfic el gràfic aquest por favor pincha-lo en antena para que lo puedan ver en todos los espectadores no no que hi ha aquests salts de fases que ella salta directament però ja us he dit la relació aquesta amb l'escort és super incòmoda però al màxim però és el que la fa fer el clic de pensar 1 he decidit algo per mi mateixa o sigui he decidit algo jo mateixa per mi mateixa o sigui en favor del meu benestar i del meu benestar mental i una cosa interessant que això també va molt lligat a la mirada aliena que és ara ja es pot dir a ella mateixa que està en el club de los que saben en el sentit del sexe hablo de l'experiència amigus míos llavors són tot és com un destape no és com descorxar el cava no i que a partir d'aquí ella entra en un procés de sanació sobretot a partir d'aquest manga llavors acaba sent una història que va ser però vamos un bombazo a Japó i aquí també a Espanya amb ventes amb premis i tot però sobretot el que és curiós és que després del 2015 torna a quedar amb amb amb un escort i l'escort la recorrega i l'escort la reconeix llavors clar és la cató ja és famosa tu ets la del còmic aquell llavors clar t'ho imagina't una persona que segueix sent molt introvertida introspectiva llavors clar ara ja no puc tenir ni aquest moment íntim però dues coses una que estoy vamos me está cuestionando desde que has empezado a hablar en tu sección es por qué esta música de autoayuda en Italia estaba pensada es la música que yo m'imagino perquè ya la ya en el perquè sabeu que te lo estás tomando muy en serio no no per això us en recordeu quan bueno tu Adriano si te'n recordes quan jo vaig portar Sex Report fa molts anys quan estàvem aquí empanada fa molts anys que tenien que era una autobiografia d'un d'un com es diu com un catador de puticlubs japonès és veritat és com un tio que feia un tripadvisor de puticlubs sommelier un sommelier un sommelier vale doncs allà explicaven els Love Hotel si te recordes aquests hotels que eren com per hores però que no són hotels de mal amor sinó amb les seves banyeres perquè hi ha un procés dins del que és l'escort doncs aquí jo m'imaginava la música d'aquestes que et poden estar fent un massatge et poden estar banyant ah amigo tu te relajas con esta música ok no no però imagino que aquesta música sona de fons me estás respondiendo a la música y a otro tema y es que veo que solo en Japón se pueden hacer obras, series, películas donde el mundo de la prostitución está bien es resolutivo debería formar parte de la seguridad social seguramente porque ayudarían el servicio público bueno ya te lo están diciendo como terapia terapia terapia total terapia total bueno y por otro lado hay más partes me has dicho que la segunda parte es con la sí después después bueno ya os digo no es que siguin o sea ho podeu llegir per separat però òbviament hi haurà autorreferències per dir-ho així amb el segon còmic que va treure que és diari d'intercanvio conmigo misma i l'última que és de l'any passat que veig d'un trapo i en deu la realitat cada una en format còmic còmic vull dir de comèdia narra les seves desgràcies i que i com com d'una forma també amb l'èxit del primer còmic doncs també ella segueix sent en part molt molt semblant a com era en el primer còmic però clar la gent la veu com una gran èxit no? o sea un greatest hits i tal llavors també és com ella reflexiona sobre aquest també en la segona part entra molt el tema dels pares aquí no entra tant tant tant en la segona part entra més en el tema dels pares de la mare sobretot i l'últim és ja us dic més tema te tengo que contradecir en algo que has manifestado a través de su sección que es esta mirada estereotipada de los japoneses yo como a la gente sé que les gustan las anécdotas yo he tenido hace nada 3-4 días en casa una pareja de japonesas no aparentemente ni eran lésbicas ni se enfrentaban a scores en su soledad pero eran auténticas o sea eran vamos dos personas de lo más sociable divertida sí que es cierto que en este momento a mí de generosidad táctil que me caracteriza fui a abrazarlas a darles un beso claro ahí sí que las vi un poco incómodas sí que pude notar esto que muy bien se estaban reservando para un score con forma de mamá está claro que mi cercanía no las dejaba en cierta comodidad preferían que hubiera medio metro de distancia pero por otro lado no me las veían la situación esta de introversión de ¿cómo les llaman? a los hikikomori muy alejados de esa otra realidad de esa agorafobia y fuga social de hecho ahora he tenido después si estáis aún pensando del por qué tengo una habitación en Airbnb denunciadme por favor la falca ah vale denunciadme por favor el tema es que ahora he tenido unos canadienses hostia mucho peor gente tan fría estos canadienses del norte de hecho estábamos comentándolo continuamente oye que vengan más japoneses simpáticos y extrovertidos y que los canadienses estos de de zonas frías se queden en su casa pero es uno por el todo también está haciendo el cachondeo yo te he adaptación animada porque si es un gran éxito no no no ahora para ahora para ahora para no pero mejor deixemos ya espai para el cinema porque Adriano te aviso que tienes 15 minutos ves que venís aquí con problemas del primer mundo con este ego que esta mirada ajena y tal yo no yo os traigo algo de verdad de la clase popular de esa de cine belga bienestante venga dos vamos a ello que maravilla de música increíble increíble la música increíble la película de la que os voy a hablar ahora mismo porque si al menos desde mi punto de vista estamos ante una de las 5, 4, 3 mejores películas del año aún no lo tengo claro aún no lo tengo claro pero está ahí en ese top estoy hablando de Close Close película belga estrenada hace cuestión de días en nuestras salas pero que ya había dado que hablar durante estos meses que nos que nos preceden desde mayo más o menos porque es cierto que ahora nos pasa no solo con esta película sino con muchas otras películas que han recorrido festivales de renombre durante el año 2022 y ahora corren a estrenarlas en nuestras salas comerciales en cuestión de dos meses noviembre diciembre oye y muy agradecidos nosotros porque al menos vamos a cerrar el año disfrutando de películas insisto como Close una película extraordinaria que ha llegado ahora como os he dicho hace cuestión de días en nuestras salas comerciales pero que ya triunfaba hace escasas semanas en el festival de Sevilla obteniendo allí el gran premio del jurado y el premio a mejor actor un actor jovencísimo Eden Danbrine de quien luego hablaremos vale la pena también nombrarlo y recordarlo y en el fondo lo de Sevilla parecía un recordatorio porque si había si habíamos olvidado que en Cannes también Close se había llegado el gran premio del jurado así que estamos hablando de dos premios del jurado de un premio a mejor actor y de otras muchísimas nominaciones y bien podrían haber premiado esta banda sonora que nos acompaña porque a mí me parece otra de las maravillas de la película de hecho la película dialoga muy bien o la banda sonora diríamos que dialoga muy bien con sus imágenes pero acerquémonos a Close valga la redundancia porque sí sí en este caso el título parece ya hace referencia a esta situación íntima próxima más allá de algo cerrado ah no va a decir porque si no también es cerrarse sí pero si te das cuenta si lo piensas detenidamente en el fondo lo íntimo y lo cerrado parece que dialoguen al unísono de hecho el propio carter de la película no sé si lo habéis visto o si lo recordáis pero lo que nos presenta es el abrazo entre dos niños los dos niños protagonistas y mientras uno de ellos solo nos ofrece el dorso el otro mira cámara y el otro mira cámara con una mirada de una profundidad alucinante tan profunda como el mar me apetece decir porque sí tiene unos ojos no solo son de un gran tamaño sino que esos matices entre el verde y el azul que parece que sea la mirada más que de un niño de alguien muy experimentado pero también muy ambigua y esa ambigüedad está en el término close está en la manera en la que se presenta ese abrazo es un plano muy cerrado que nos habla de una intimidad y en el fondo una intimidad a su vez también se cierra a otras realidades contra más íntimo algo más cerrado en frente de otro mundo o de otra realidad y todo esto esta ambigüedad y esta paradoja se nos presenta muy bien en la película no solo con el título no solo con el cartel sino con la propia historia pero volviendo a esa mirada y conectándolo con todo lo que se ha dicho en el programa y en la editorial es evidente que la mirada es uno de los temas más importantes para su director el director de close es bastante joven también creo que ronda los 30 añitos es decir quizás dos más que nuestra dibujante japonesa ya preferida en el día de hoy y está claro que Lucas Don Lucas Don que es como se llama el director tiene cierta cierta tendencia a preocuparse de la mirada porque en sus dos pelis conocidas Girl que la mencionábamos antes en la agenda y la actual close nos presenta a dos personajes que miran a cámara o en este caso que miran al objetivo como son el protagonista de este abrazo y protagonista de la película de close pero también en Girl que nos ha hablado de aquella protagonista que en el fondo más que ofrecernos una mirada total nos ofrecía solo parte de su rostro era una persona cortada en dos no sé si recordáis el argumento era un chico en el fondo un adolescente belga que estaba súper convencido de que lo suyo era el baile y en el fondo nos hablaba también de una realidad transgénero en cierto modo porque en el fondo el chico bailaba un ballet clásico y lo hacía desde la figura de una mujer en el fondo aunque el protagonista el actor que no recuerdo su nombre vamos a buscarlo Víctor Polster el actor de Girl era a su vez evidentemente un bailarín pero en aquella película ya nos hablaba de esa mirada ajena de cómo dignificaba o no o volvía en una situación muy cruel su realidad como bailarina siendo propia del género masculino y ahora nos lo hace a través de la amistad de cómo esta amistad de estos dos niños que hablaba que aparecen en portada en el fondo acaba mutando o acaba pereciendo por la mirada ajena de hecho vamos a hacer una cosa que no suelo hacer mucho y es que primero os cuento os cuento os cuento y después ponemos el trailer vamos a hacerlo al revés porque sé que vais muy dotados en francés y así y así puedo acortar mi sección ¿qué tal Uriol? vamos al trailer de Klaus por la mirada ajena por la mirada ajena por la mirada ajena por la mirada ajena por la mirada ajena voy a dormir con Rémi este sois tu vas bien con nosotros un día tal vez tal vez tal vez open la mirada ajena los chicos saluda ¿me son lapina? son lapina son lapina sí sí más más mucho free no mejor más más Más, más. Es decir, bueno, si no lo habéis entendido a través del trailer, a través de lo que ya se ha dicho, que en el fondo es fácil de imaginar, es la relación de estos dos niños que cuando llegan a la escuela, tienen 13 añitos, cuando llegan a la escuela y de alguna manera de su paraíso, vamos a decir, veraniego, porque en el fondo están disfrutando de un verano en compañía, son vecinos, viven cerca, los padres de uno de los protagonistas llevan un negocio de flores y por lo tanto estas flores que vemos en el trailer y que les arropan continuamente. Nos hablan también de este viaje iniciático, de este inicio paradisíaco en la relación que mantienen y en el amor que se ofrecen y cómo salen del paraíso y salen de un paraíso a la vida social, a la vida de escuela y allí de alguna manera empiezan a sentir a través de la mirada del otro la necesidad de formar parte de una realidad diferente, es decir, de formar parte de una tribu, como veníamos comentando y eso provoca que esa amistad tan sólida, tan fuerte, tan sensible, que en el fondo, se dice en el trailer, roza lo fraternal. Ellos se ven a sí mismos como hermanos en el momento que esa realidad fraternal es vista como una posible relación homosexual por parte de compañeras que lo preguntan con cierta curiosidad pero también de alguna manera ya con la crítica de esos personajes masculinos que están destruyendo una masculinidad quizá desde lo más tóxico, nadie se salva, eso acaba provocando que no sólo ellos cambian y empiezan a modificar su comportamiento sino que su propia radiación también, no voy a decir mucho, pero se ve modificada. Y no sólo esa relación, el devenir de estos personajes como humanos y como individuos también. Y es de una crueldad que quizás es aquí donde entra la parte más a criticar. Todo lo que hemos visto es de una fortaleza increíble, la elegancia de esos planos, ese travelling con el que empezaba el trailer, pero que es también el travelling con el que empieza la película, en el que vemos esas carreras compartidas entre ellos dos a través de esas flores que cultivan sus padres, que en el fondo nos deja entender que la vida les atraviesa y ellos tienen deseo de vivir esa vida, van hacia adelante. Tenemos esa carrera entre la vegetación pero también tenemos carreras a bicicleta en el camino a la escuela y hay una fortaleza, una vivacidad que se contagia en la película y que poco a poco para entrar en un drama que está muy bien dirigido, pues nos podemos llegar a sentir ciertamente manipulados. Es decir, hay una dirección de la emoción muy clara, aunque tan bien hecha que si conectas con estos personajes y con este drama te vas a olvidar porque te vas a estar quizás limpiando las lágrimas de los ojos. Es decir, es una película cruda que de la misma manera que nos ofrece ese viaje iniciático hacia el amor y hacia cierta sensibilidad, también lo hace hacia la crueldad. Bueno, es que yo el que sí que recordo es que a Gale ya había bastante, y eso todo tirant cap al final, la cruesa, o sea, crueltat total cap al personatge y el personaje cap a sí mateix. De hecho, recuerda, lo vemos el personaje de Gale, ¿no? El chico bailarín, cuando está en escuela y evidentemente en la escuela se manifiesta como una chica, es súper violento cuando están todos en una presentación de personajes, vamos a decir, están en la escuela, en el primer día de escuela en plan, pues yo me llamo Carlos y tal, tal, tal, ¿no? A la hora de la hora, cuando él ya se presenta se queda sin palabras y el profesor suple esa falta de palabras diciendo, bueno, voy a hacer una pregunta ahora, por favor, cierra los ojos para que no vea quién vota a favor y en contra. ¿A alguien le incomoda que la protagonista se cambie en el baño de chicas? Cuando evidentemente no lo es, ¿no? Esa es una pregunta y es la primera pregunta que se ofrece en la escuela. Así que se habla también de la escuela como aquello institucional y que de alguna manera también dirige muchas veces esa mirada crítica, opresiva o que condiciona a adolescentes y a niños que puedan acabar tomando decisiones muy drásticas, ¿no? No quiero decir mucho más. Cuestiones muy importantes en la película y que me han parecido, vamos, sobresalientes. La idea de que muchas veces es desde el diálogo que se apuntan cuestiones, como lo que estábamos mencionando así, pero muchas veces es desde la mirada, ¿no? Volvemos a esa idea de la mirada tan importante en Lucas Don, no solo la mirada ajena, sino la propia mirada, la autoconciencia y es algo que sabe trabajar muy bien. Diría que en algunos momentos se dice muchísimo pero no hay una sola línea de diálogo. Es decir, aunque no tienen nada que ver, me recordaba una película de Kim Ki-Duke, El Arco, que no es ni mucho menos su mejor película, pero recordo que cuando la vi algo me sorprendió y es que había una falta de diálogos brutal. Y cuando estuve investigando sobre la película El Arco de Kim Ki-Duke, me enteré de que él había hecho todo un trabajo de preproducción, ¿no? De ensayos con los actores con diálogos y el día, el primer día de rodaje llega y les dice, ¿os acordáis de todos esos diálogos que teníais que defender, no? No vais a decir absolutamente nada. Todo con la mirada. Sí, sí. Es una eina molt chula perquè tens un background a dintre que no l'estàs dient però l'has d'expressar d'alguna manera. Jo crec que això genera alimentació visual, al final. Sí, y yo creo que a estos chavales, no sé cómo los ha dirigido Lucas Don, está claro que ha sacado un trabajo increíble de los dos. Bueno, evidentemente tiene mucho más peso en la película Eden Dunbarine, que es el actor al que le dieron el premio en Sevilla y es el actor que nos mira, ¿no? Que nos interpela desde el cartel, pero sin lugar a dudas están brillantes los dos y me atrevería a pensar que seguramente les ha dado muchísimas frases de diálogo que después han omitido, ¿no? Porque hay un continuo trabajo de las emociones a través de las miradas que se ofrecen entre ellos, a sus propios compañeros, hacia los padres, ¿no? Muchas veces mostrados, sobre todo en lo que es la primera parte de la película, en el fuera de campo, muy interesante para construir ese paraíso. Como Snoopy. Bueno, porque hay una idea de... Sí, sí, totalmente. Pero a la verdad es verdad. No pitallaban al... Sí, sí. A los adultos. O sea, que pasa que los niños de esa serie eran más adultos que los adultos. Pero aquí la gracia es que el adulto no está en la primera parte porque están en un paraíso. No están con la contaminación, ¿no? De los instrumentos que nos defienden como sociedad, ¿no? Y es esa salida en la búsqueda de la tribu que cambia totalmente, ¿no? Vamos, además de estas cuestiones comentadas, a nivel de fotografía, ya he hablado del traveling, el trabajo del color, ¿no? Como el rojo no solo representa el cartel de la película, sino como ese rojo también se posiciona muchas veces entre ellos dos, ¿no? Es el color que comparten, es el color de la habitación donde suelen dormir. Os hablaba al principio de cómo esa intimidad les separa de una realidad, en este caso, en el principio, de sus propios padres, pero está bien... Está aceptada, ¿no? No sé si recordáis en el trailer que dice ¿Vas a venir algún día a dormir a nuestra casa? Porque siempre duerme en casa del amigo, ¿no? Y eso es lo que comparten, y eso es algo muy sano hasta que entra en diálogo con la mirada ajena, ¿no? Hablábamos de este trabajo cromático, del trabajo del fuera de campo también a través de la fotografía, y sobre todo, ¿no? Del trabajo, de nuevo, close, de cercanía, de proximidad. Cuando la mirada se transforma en mirada ajena, hay un cambio de escala. Cuando la mirada está con ellos, está con los personajes, es un plano y un trabajo de escala mucho más cerrado. Y es que, de alguna manera, lo que os quería decir es que es ese, ¿no? Esa necesidad de intimidad y de proximidad la que la película sabe trabajar también, como la realidad de estar cerrado al mundo, ¿no? También di que el cartel podría ser al Almodóvar, ¿eh? Sí, sí, pues es que también podría ser una... Si le cambies la cara al nena, al Banderas... Es que posiblemente puedan ver a Lucas Don en una realidad más nórdica, como una suerte de Almodóvar. No, pero desde la perspectiva en la que trabajan mucho las emociones. Pero mientras Almodóvar lo hace desde la hipérbole... Oye, para el barbeiro, que es mal al cartel realmente. Bueno, los carteles ya hemos visto en algunos otros programas que puedan ser utilizados y reutilizados, ¿no? Sí, es verdad. Y de aquí a Asia y de Asia y vuelta a empezar, ¿no? En fin, es una peli muy recomendable, que lleva, como os he dicho al principio de la sección dos semanas en cartel, y que le auguro muchas más y muchos más premios también, ¿no? No sé si es la candidata bélgica, ¿no? Para los Oscars, pero sin lugar a dudas podría ser, ¿no? Bueno, total. Si tiene el mateix criteri que España, mal anem. ¿Por qué? Bueno, ¿cómo que por qué? Ahora yo he fet el tridente. Yo he visti Colobitos, Alcarrás y Asbestas. Y, mara de Déu, vaya cagada. Oye, películas... Bueno, eso algún día potser lo parlaremos. No, pero películas muy interesantes que las comentes porque todas hablan también de una fragilidad, ¿no? De algo, al menos en Asbestas, lo veo claramente, en Cinco Lobitos, que tuve la oportunidad de verla también, aunque es más episodica, en el fondo también, ¿no? Nos hablan de una fragilidad que está allí, ¿no? Porque al final la emoción es pura fragilidad, la mirada ajena también, ¿no? Muchas veces nos condiciona y nos rompe en la inmediatez. Y está también en esta película, ¿no? Esa idea de fragilidad que encierra la emoción, y que también hemos visto, ¿no? En los ejemplos que traías. Quizás en Autodefensa se busca todo lo contrario. Bueno, en Autodefensa justamente lo que utilizan como Autodefensa es aquella frase que díam cuando llamaba Adolescencia. ¡Déjame! ¡Déjame! No me juzgues, no me digas nada, yo tengo derecho a cometer mis errores. Es una posición más agresiva, pero no deixa de ser desde la fragilidad. Exacto. Yo creo que la fragilidad podría ser también el título de este programa, ¿no? Cambiem-lo. Torna a fer l'editorial. Y aquí estamos, señores. Ens anem despedint, ¿ya? Sí. No, bueno, no. Por favor. L'agenda, vols fer? Sí. Va, pues una agenda súper ràpida, va. Sí, por favor. ¿Qué es cou? ¿Qué es cou? ¿Qué es cou? A veure, si voleu començo jo, perquè a nivell de còmic tenim una, justament, acabant d'inaugurar una exposició al CCCSSB, que... Bala, bala, bala, bala, bala, bala, bala, bala, bala, bala, bala, ding-dang, que es diu Constel·lació gràfica, joves autores de còmic de vanguarda. Realment, jo hi he anat i és una passada. Està molt, molt bé. Perquè és, jo trobo que és de, a nivell, sobretot, del CCB, és del millor que s'ha fet a nivell de còmic, d'entrada, però a sobre està molt ben estructurat perquè hi podeu trobar des d'un inici més de còmic underground, des de típica Estats Units del Barnes o d'altres països, però després hi haurà un moment que entren a parlar com nova autoria centrada en noies joves catalanes, o sigui, principalment a nivell de collita, quilòmetre zero i tot això, però cada una de les autores té una habitació, per dir-ho així, i aquesta habitació és com entrar en su mundo, en su... saps? I està molt ben parit, d'allà sortirà... o sigui, sortireu sobretot amb una llista de biblioteca o de compra, perquè Déu-n'hi-do el que s'arriba a exposar, i sobretot és superxulo com està, com està fet a nivell d'exposició, o sigui, ara ja miraré qui és comissari d'aquesta exposició, però realment està molt, molt ben fet. Escolta, i Déu-n'hi-do el tema de les exposicions de còmics, no?, perquè tenim també el Caixa Fòrum, una exposició sobre còmic, història, potser més, no?, més de tirar de background, no?, i anar-se'n dels orígens. Sí, i el Caixa Fòrum també hi ha una de... ara ja d'Ibagamos, eh? Vinga, vam-nos! Crec que el Caixa Fòrum també hi ha una de momies d'Egypte, la vi ayer. Amigo mío, la vi ayer. Ah, sí? ¿Qué tal? Interesante. Es que a mi va agradar aquestes coses. No, no, venga, esto va a ser una agenda de verdad, hombre, con museo, con exposicions, cómic... Oye, y volviendo, barriendo otra vez para nuestro propio programa, la mirada ajena no es que solo esté presente en estos tres ejemplos que hemos traído, está en otra película que acaban de estrenar, de hecho, la han estrenat una semana más tarde que Close, que es la de la emperatriz rebelde. Y si ha habido una mirada ajena que ha condicionado un personaje histórico, es la mirada que se ha ofrecido sobre Sissi, la emperatriz, ¿no? Que en su día parece que ñoñeaba, ¿no? Parece que respondía más a las necesidades de una mirada masculina y que al menos en este caso, en el de la emperatriz rebelde, está claro que responde a todo lo contrario, ¿no? El título ya nos lo deja clarísimo. Yo la he visto y he de decir que me encanta tu manera de explicar las cosas con mucha propiedad. Ñe, ¿sabes? Me quedaría con la palabra de Paul. No, no, interesante, interesante, pero se queda en algo interesante. El interesante de Film Affinity, un 6, pues me quedo ahí, ¿vale? Es interesante. Juega un poquitito a lo que ya nos ofreció Sofía Coppola en María Antonieta, ese anacronismo a través de la música también, porque ya veréis, utiliza una canción pop que es el leitmotiv de la película y que es más pesado que el silbido de este tío que me acompaña ahora, que no para y no para y no para. Y está bien, pero me resulta muy episodica y muy evidentemente previsible. Está bien desde la perspectiva, que renueva la imagen y que al final lo que necesitamos también para entender a los personajes es contra más perspectiva mejor, ¿no? Bueno, i no sé si tu, Edgar, tens algo, no? Pues per tancar l'agenda i ja refrescar el següent programa, és que arriben els Game Awards, que com tot sabeu... Se le pone cara de... Se le pone cara de... Se le pone cara de... Que ella se m'arregla la veu. Vos de cebolleta y todo. No, no, no, que ve lo que... Els Game Awards arriben ja. De fet, quan surti aquest programa ja hauran sigut, però... Intolerable. Però el proper programa, per una banda comentarem els Game Awards, és a dir, guanyadors, perdedores i grans vacíos legals, com sempre fem. I què portareu vosaltres? Teniu ja algun ben? Pues claro que sí, amigo mío. Mantícora, porque nuestro amigo Edgar así lo quiere. Yo creo que con que él traiga mantícora no hace falta que yo traiga sección, porque vamos a estar... No, no, no, no, no, no, ya encontraremos algo, seguro, seguro que sí. ¿Es pasía al partir de vídeojocs de una forma u una altra? De alguna forma? Bueno, al final el elemento de videojuego está muy bien utilizado en la película mantícora y eso es lo que lo justifica, ¿no? Por otro lado, que es un estreno de rabiosa actualidad y que va a ser una película que así como Close, así como las películas que hemos mencionado, de las bestas, cinco lobitos, nos va a dar que hablar. Si no ahora, para los Goya, para los Gaudí y para el infinito. Y más allá. Y más allá. Fins la següent... ¡Apanada! ¡Adeu! ¡Apanada! ¡Apanada! ¡Apanada! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! !