Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.
Subscriu-te al podcast
La mort en joc: adéu a l’E3, “La extremaunción”, pena de mort a l’Iran (There Is No Evil) i “The Green Mile”
Visió general
Episodi temàtic sobre la mort que enllaça cultura pop i reflexió: de la “mort” de l’E3 a la mort física i moral, passant per la pena de mort a l’Iran i la representació literària i cinematogràfica a Stephen King. El programa contraposa humor i religió, responsabilitat i obediència, injustícia i compassió.
"L’E3 ha mort." "La mort és un canvi… una oportunitat per als que ens quedem a aquest costat."
- -
- Temes clau: adéu a l’E3 i nou paradigma (Summer Game Fest), còmics (“La extremaunción”), cinema iranià (There Is No Evil), literatura i cinema (The Green Mile).
- -
- Eix conceptual: la mort com a canvi, com a dilema ètic i com a experiència social i íntima.
Còmics: “La extremaunción” (Oriol de la Torre i Albert Mañosa)
De què va
- -
- Un capellà, el pare Alfonso, visita un famós monologuista anticlerical (Álvaro Costa) que demana l’extrema unció en el seu llit de mort.
- -
- Gir: el capellà es nega a administrar el sagrament perquè ha perdut la fe.
- -
- El relat es converteix en un duel dialèctic sobre dogma vs. raó, por vs. convicció i el paper de l’humor.
“L’humor és capaç de diluir el terror més profund i de posar en evidència allò més inquestionable... És un arma de gran poder.”
(Eco, a “El nom de la rosa”): “Una simple broma pot fer trontollar el mur més gruixut de qualsevol dogma.”
Claus i context
- -
- Títol i context: l’extrema unció (avui “unció dels malalts”) com a ritual de comiat i reconciliació, relectit aquí amb ironia i humanisme.
- -
- Miralls creuats: el còmic mostra el comediant que busca redempció i el capellà que dubta —dos personatges que han “perdut la fe” en sentit ampli.
- -
- Comentari sociocultural: pressions, autocensura i riscos del discurs humorístic en contextos sensibles.
- -
- Estil: blanc i negre, traç caricaturesc, poc diàleg, to oníric; format quasi teatral de “dues veus en una habitació”.
- -
- Gènesi: idea concebuda com a curtmetratge; finalment, millor servida en format còmic.
- -
- Imaginari: portada amb la Mort jugant escacs (metàfora de la negociació fútil amb la mort, més que escena literal).
Per què llegir-lo
- -
- Fàcil i potent: 93 pàgines, lectura àgil però plena de girs i idees.
- -
- Debat assegurat: ideal per llegir i discutir en grup —humor, religió, ciència i fe entrellacen tensions molt actuals.
Cinema: “There Is No Evil” (La vida de los demás) de Mohammad Rasoulof
El que tracta i com ho fa
- -
- Quatre històries independents, 150’, sobre la pena de mort a l’Iran, filmades des de la mirada dels verdugos (botxins) més que no pas de les víctimes.
- -
- Dada clau: el servei militar (obligatori) pot forçar els homes a executar —“apartant el tamboret” en les penes per penjament—, fent-los partícips del sistema.
- -
- Línia ètica: el film interpel·la la responsabilitat individual en context autoritari i el dret a dir no (objecció de consciència).
“Muerte y libertad”: la versió de Milva de “Bella Ciao” accentua el leitmotiv del sacrifici per la dignitat.
Forma i recepció
- -
- To coral i poètic; la primera història és “de 10” i actua com a ganxo moral; les següents completen la mirada polièdrica (alguns hi veuen moralització).
- -
- Premi: Ós d’Or a la Berlinale (2019/2020). Debat sobre la dimensió política dels premis —un discurs necessari i valent.
Rodada contra el règim
- -
- Rasoulof, perseguit des de 2010: passaport retirat, presó domiciliària.
- -
- Estratègia de rodatge: presentades com quatre curts amb equips diferenciats per aconseguir permisos; el director només dirigia fora de Teheran; la seva filla va recollir el premi.
- -
- Missatge de fons: “No hi ha maldat” com a constatació que els botxins són “ordinaris”, no monstres —i precisament per això el sistema és més inquietant.
Literatura i cinema: “The Green Mile” (Stephen King) / “La milla verda” (Frank Darabont)
Context i trama
- -
- Publicació seriada (1996) en sis entregues (0,99$), després volum únic (1997).
- -
- Adaptació de Frank Darabont amb Tom Hanks i Michael Clarke Duncan.
- -
- 1932/35, corredor de la mort (“milla verda” pel linòleum verd): en John Coffey, home negre, condemnat injustament per la mort de dues nenes blanques.
- -
- Realisme màgic: Coffey té “el resplendor” (poder de sanació); cura el ratolí Mr. Jingles i fins i tot el dolor del protagonista.
Temes
- -
- Injustícia i racisme: el poble exigeix un culpable; la veritat importa menys que la venjança.
- -
- La mort com a part de la vida: acceptació, comiat i compassió; no sempre hi ha “miracle”.
- -
- Lletjor moral vs. bondat senzilla.
“I’m tired, boss. Mostly of people being ugly to each other.” L’“ugly” aquí és una categoria moral, no estètica.
Per què revisitar-la
- -
- Posa en diàleg la pena de mort amb la dignitat humana, i connecta amb el debat de Rasoulof des d’un registre emocional i fantàstic.
- -
- Recorda que la pitjor mort pot ser la pèrdua de fe en la vida i en els altres.
Tancament
- -
- Anuncien proper episodi i el possible comiat d’un dels integrants.
- -
- Leitmotiv que travessa tot l’episodi: morir per renéixer —de l’E3 a nous formats; de l’humor a la fe; de la por a la responsabilitat.
Seccions de l'episodi

Obertura: adéu a l’E3 i tema del dia (la mort com a canvi)
Editorial sobre la ‘mort’ de l’E3 i el sorgiment d’alternatives (Summer Game Fest). Plantegen la mort com a canvi i oportunitat; to humorístic amb la calor a l’estudi i presentació de Mònica.

Còmics: “La extremaunción” – humor, fe i dubte
Definició de l’extrema unció; premissa (còmic anticlerical que demana el sagrament i capellà sense fe); duel dialèctic humor–religió; cites sobre el poder de l’humor; crítica a l’autocensura; estil B/N, format teatral; gènesi com a curt; portada-escacs com a metàfora.

Cinema: “There Is No Evil” – pena de mort a l’Iran
Quatre històries sobre botxins i responsabilitat en un sistema autoritari; servei militar i execucions; to poètic i variacions de qualitat; ‘Bella Ciao’ com a lema; producció clandestina (4 curts), persecució de Rasoulof; Ós d’Or i debat polític.

Literatura i cinema: “The Green Mile” (Stephen King)
Origen seriado i adaptació de Darabont; trama (condemna injusta, resplendor, Mr. Jingles, sanació); eixos: racisme, venjança, acceptació de la mort, ‘lletjor’ moral; pont amb el debat sobre la pena de mort.

Tancament i anuncis
Comiat, proper programa i menció del possible últim episodi d’un integrant; reforç del leitmotiv de morir per renéixer.
. Ho sento, però no, a mi no m'enganyen. Aquest any no hi ha hagut E3. Això que es va veure durant el passat cap de setmana, no, no és l'E3. Se n'han apoderat del nom, això sí, han simulat donar les típiques exclusives, però no, un altre cop no és l'E3. I si ho és, que es deixi d'arrossegar amb aquest cadàver putrefacte i obsolet per l'escenari, que despista del que realment és interessant ara mateix. Perquè ha quedat diluït entre les alternatives sorgides l'any passat, quan es va cancel·lar. Iniciatives com el Summer Game Fest, que a més de ser més àgils, han creat un discurs online i un nou paradigma per als anuncis i novetats. Que n'aprenguin, que diria, els de la porta. Ho sento, ho torno a dir, però ja ho vaig dir l'any passat, Pol. L'E3 ha mort. I de mort va avui el programa, precisament, eh? No ens posem nerviosos, que tot i l'urticària que ens genera la mort habitualment, en realitat, empanada l'encarem d'una forma una mica més sana. O almenys, ho intentarem. Perquè què és la mort si no un canvi? No? Definitiu, per aquí potser el passa, però un canvi al canvi a la fi. I tot canvi, com diu el cunyadisme positivista, és una oportunitat. Almenys per als que ens querem en aquest costat de la vida, eh? I sí, amb la mort de l'E3 hem vist el ressorgiment d'alternatives que l'han superat. Amb la mort en general, doncs podríem intentar fer el mateix. Intentar agafar aquest esperit, no? Néixer, créixer, morir i donar pas al futur. És aquest inevitable acció, home, de la vida. Quan abans ho encarem, potser millor, no? No, la mort és supercool, tío. Sí, claro que sí. Veo que l'has enfocat molt bé. Morámonos. És lo mejor que te puede pasar, tío. De fet, estem a punt de morir tots aquí amb la calor que està fent en aquest estudi d'avui. Esto es la muerte en vida. Exacte, ho veureu en directe. Suscriv'n-se per a mà. Jo crec que avui tindràs que muntar el vídeo con muchos planos tuyos i míos. Perquè aquí estos senyores parec que estan en noruega. Tenim la secció frost i la secció font. Primer de tot, que aquí la gent està veient que el Carles, diguéssim... Se ha teñido el pelo i te la he dejado largo. Tenim a Mònica Vaquero amb nosaltres avui. Hola, Mònica. Saluda, saluda. Què tal? Doncs això, avui parlarem de la mort i quin dia més adequat. En sèrio, és impossible avui, eh? Sí, sí, però no parlem del temps. Això ens fa cara més propers a la mort, tio. Ens fa més vells. Ens podreu trobar a Facebook Empanada Cultural, Twitter Empanada Cultura, sense L, Instagram Empanada Cultural, tots els podcasts a Spotify i els videocasts a YouTube. Menú del dia. Així m'agradaria, Adrià. Que t'esperis, que t'esperis, que t'esperis a que solen les coses. Bueno, de tanto y cuando hay que dar un pequeño rapapolvos para que te acuerdes de las cosas. Però no ho vull jo primer. Ah, exacte. No comences tu. El primer plat és una sopa calenta. Muy apropiada para esta época del año y para esta charla. Ens avancem al gazpacho, gairebé diria, intento portar algo fresc, tot i que parlar de la mort és parlar també d'humor, a vegades, fer humor de la mort. I en aquest cas portem una conjunció entre aquest món de l'humor i de la mort, que a més s'assemblen bastant, no?, humor i mort i tal, que és la, i costa de llegir, ojo, la extrema unción. Que després explicarem què és, pels qui no hagueu fet la catequesi, com jo, i crec que el 95% de la gent que escoltem Parada Cultural. Però bueno, us parlem d'aquest còmic i quina relació té amb la mort, que no només és aquesta portada amb la mort jugant als cacs, que l'hem vist a alguna altra referència. Avui no hi és el Carles, no sabem d'aquestes parlant. Eso me permite a mí ir en otra dirección, que es esa muerte mucho más solemne, esa muerte grave, y es que sobre todo por el hecho de ser una muerte forzada, en forma de castigo. Os voy a hablar de la pena de muerte, y os voy a hablar de la pena de muerte a partir de una película que se llama There is no evil, There is no evil traducido aquí como la vida de los demás, película iraní, que está dando mucho que hablar, o que ha dado mucho que hablar. Y vamos en serio con lo de que cine iraní en empanada cultural, eh? No sé si n'hem fet, si hem fet algun cop cinema iraní, ja, no? Tío, pero sí, cubriendo el festival de cine asiático era inevitable. Doncs mira, va molt bé això de lligar-ho de la pena de mort, perquè això ens porta a lo que ens ha portat la Mònica avui, que és The Green Mile. Bueno, ens ha portat la biblioteca sencera Stephen King. De què ens vens a parlar la Mònica? Jo vengo a hablar de mis libros. No, bueno, no. A mi em veu dir literatura, y literatura y mort Stephen King, y literatura y mort Stephen King, El pasillo de la muerte, Pena de muerte... La milla verde. La milla verde. Ah, vale. Conegot com a milla verde. Lo me gusta, vamos hilando, vamos hilando, vamos hilando. La milla verde. Green Mile. Còmics. Perdoni, és aquí on resta moribut, el senyor Costa? Sí, pare, és aquí, endavant, endavant. Molt bé, gràcies. No, no tanqui, no, que ve un organista amb mi. Per aquesta santa emoció i per la seva mundedosa misericòrdia, t'ajudi el senyor amb la gràcia de l'Esperit Sant, perquè lliure dels teus pecats, et concedeixi la salvació i et conforti a la teva malaltia. A mi... Para, para, para, para, para, para un moment. Sí? Perdoni, senyor, torno al meu to inicial. Perdoni, senyor. Vostè no serà pas Àlvaro Costa, aquell trepa que ompla teatres enfotent-se'n de Déu Nostro Senyor. Doncs sí. Què passa, que vols un autògraf? Perdoni, no encopi la meva forma d'actuar. No, perdoni. El que vull és retirar-li l'escenació que li acabo de practicar i que cremi a l'infern. No! Oi, però tu no eres directió? No, tu i jo és d'actuar, eh? Ara faig dramatúrgia de P3. Ja veig, ja veig. Que m'acusen aquests pastorets. Pastorets, sí, sí. De segon del timbal, això. Bé, nois, després d'aquesta representació, avui us portem una versió millorada d'això que acabeu d'escoltar. Si us plau. Us portem el còmic La extremaunción. La extremaunción és el que li donaran a l'Adriano d'aquí una estona. Cada vegada se parece más a una cocina. Un delirio está a punto de surgir. Esto que has visto del teatrilla ha pasado de verdad. No es el calor que te ha llegado. No es un delirio, no es un delirio. I ara el que està sonant, exactament, és aquesta combinació entre religió i humor, que podríem dir que és aquesta cançó que podria sonar a l'església, però també sonava a les nostres cases cada dia d'hivern. Cada dissabte, no? Amb el Víster Vín. Amb la sintonia de Víster Vín. Però quin popurri, no? Perquè això, avui parlem d'aquesta conjunció entre església i humor. En aquest sentit, ja ens acompanya aquesta música. Però és que avui, o sigui, recordeu quan vam portar, recordeu aquells temps que vam portar Hail Satan, aquell documental... És veritat, que feia Satan. Que m'obligaste a fer també el paripé teatral aquí, cabrón. Hòstia, és veritat. No me'n recordava que hi havia un paripé teatral. Cada cop ho portes més aix. Està cojint del guindillo, eh? Sí, sí, al final de ser el cinè. Pol, Pol, que era fer una radionovel·la. Sí, sí, sí, sí, m'encantaria, m'encantaria. Doncs, si aquell cop portàvem els satànics, aquest cop, anem a la inversa. Avui ens posem al cantó de la religió, a vegades, amb el còmic aquest, a vegades, per alluar-ho, a vegades, per reduir-ho a les tenizes, no? Però, bueno, estem parlant que el 19 de novembre de 2020, Oriol de la Torra i Albert Mañosa van treure aquest còmic, que és La extrema unción, que, de fet, ja va començar patant-ho perquè es van presentant el Premi Bruguera, de còmic i novel·la gràfica de 2020, i el van guanyar. I, llavors, en conseqüència, va ser publicat per Bruguera. Comencem pel principi, perquè és això de què és la extrema unción. O sigui, jo no en tenia ni idea, vaig haver de buscar-ho. No sabies el que era l'extrema unción? Acabo de dir-ho, Ferran. Molt bé, no, no, em sorprèn. I, a més, avui he portat una definició en català, perquè així ho entrebanco. L'unció dels malalts a la religió catòlica és el sacrament impartit pels sacerdots i consistent en l'unció a molt i sagrat a les persones que han vist afectar la seva salut. Aquest sacrament es coneixia abans com extrema unció, perquè solament s'administrava articulum mortis, és a dir, a punt de morir. Actualment, el sacrament es denomina canònicament unció dels malalts, i es pot administrar més d'una vegada sempre que el malalt es trobi greu. Clar, perquè el tema... Em sorpraria que no ho sapiguessis, perquè precisament l'extrema unción... És a dir, és un acomiadament, no? És el tema de lo damos por perdido, xau, xau... És un acomiadament dintre del peripe religiós. És el peripe catòlic. És el io te absolvo, saps? Rescati un pate, lo de l'assassins crit, quan els matava... Ah, i fa una extrema unción, no? És una extrema unción. Perquè vagis en pau, és la gran empanada. Perquè vagis en pau. Però, en el fons, jo pensava que tu ho estaves repetint tota l'estona perquè et pagaven drets o alguna cosa, et pagaven algun bónus, no? L'extrema unción. L'extrema unción. Marca't la X, sí. D'empanada, sí. I què narices va l'extrema unción, Pol? Exacte. Doncs en el cas que ens ocupa, o sigui, de què va, no?, aquest còmic, aquesta sinopsi, doncs és, pare Alfonso, que és el paper que jo interpretava, el que tu dius que he imitat la veu, no? Sí. Bé, llavors, pare Alfonso va visitar un pacient que està a punt de morir, no? Un tal Don Álvaro Costa, que és el personatge que ha demanat aquesta extrema unción, no? Però, clar, aquest Álvaro resulta que és un còmic que, de fet, és un comedian, un monologuista que s'ha guanyat el pa, s'ha guanyat tota la pasta, una fortuna, tota la vida, fent espectacles enfotent-se'n, justament, de la religió. Leo Bassi. Exacte. És un estil. M'agrada que hi hagi llegit el meu guió. Ah, no? Sí. Doncs no, joder. T'anava a dir, és un rotllo Leo Bassi, pels qui ho conegueu, Leo Bassi. O sigui, és molt aquest rotllo, no? De basar totalment aquests espectacles, a més, una persona que omple estadis, per dir-ho així, no? És un d'aquests monologuistes de fama que, això, ha fet aquesta fama enrient-se, no? De Déu Nostro Sallot. Jo, Don Álvaro Costa. Exacte. Que és, irònicament, qui demana l'extrema unción, no? Llavors, a partir d'aquí, clar, és el pare, quan el va rebre, fins llavors no sabia ben bé qui era, potser, clar, quan el veu, diu, hòstia, no m'esperava aquesta situació, aquesta dialèctica de què pot portar una persona molt crítica amb la religió a demanar un final de vida dintre... La por, potser. La por de... I si en realitat tot això era cierto? Por si acaso jo... No, no, clar, perquè ell... Hi ha un moment que comença a explicar durant el còmic que la seva crítica a la religió va... Ell, de petit, la va viure. O sigui, recorda bastant a Blanquets, saps? O sigui, una autobiografia, pràcticament, de jo de petit em van inculcar tots els valors de la religió, del cristianisme i tot, però després em van començar a sorgir dubtes, que és el mateix que passa a Blanquets, en el moment que diu, hòstia, que hi ha altres religions, que hi ha altres deus, que hi ha més creences. Bueno, és allò que deia, aquí ho deia Louis I.K., en el monòleg de... Si, hi ha moltes religions, però el cristianisme ganó. Jo no sé si era Louis I.K. Jo diria que era el Riqui. O el Riqui Jorvei. No, no, era Louis I.K. Era Louis I.K. Bueno, doncs aquest amalgama, que al final ell fa servir la crítica humorística per fer veure les costures, una mica, de la religió. I, de fet, hi ha una frase molt interessant que diu ell en aquell moment de la qüestió. Diu, l'humor és capaç de diluir el terror més profund i de posar en evidència allò més inquestionable, allò més sòlid. És un arma de gran poder. Al final és aquest mecanisme... És aquest mecanisme d'autodefensa que ell va generar de patir, diguéssim, per enfrontar-se a tot aquest món. I hi ha una frase d'Humberto Eco, que surt en el nombre de la rosa, que, com sabeu, és aquella pel·lícula que també juga molt amb el tema de l'humor. No sé si us recordeu que hi ha llibres prohibits que els més prohibits són els humorístics, justament. I diu, una simple broma, un oi que ho dir pot fer trontullar el mur més gruixut de qualsevol dogma o creença. Al final l'humor... Se te cardo de Baskerville. Bueno, aquí está el instrumento que utiliza él para la reflexión católica. La reflexión sobre la religión. Exacte. O sigui, el còmic parteix d'això, eh? És a dir, una persona que ha dedicat tota la seva vida en riure-se enllamets, treure un profit de la religió, de cop demana aquesta extramonció, no? Aquesta mena d'alliberament moral, bueno, de l'ànima, no? Per dir-ho així, no? Aquesta mena d'exculpar-se. Però, clar, aquest seria el micro-minigir que hi ha a l'inici. Hòstia, aquesta persona està demanant això. Però és que el segon gir ve... Això és l'inici, eh? O sigui, després ja ve tota la dialèctica. És que el pare Alfonso, doncs, li diu que no pot fer-li l'extramonció. Hòstia, això no estava bé el guió. Improviso. Doncs no li vol practicar, no per hipocresia del pacient, perquè diu, home, després de tot, ara em vens a demanar ajuda? Bueno, a mi no, però jo com que soc l'intermediari amb Déu. No li fa per venjança de, ah, no, ara, te jodes i te mueres, no? En plan, siendo ateo? No me dirías antes, ahora menos. Vaya locura. Si no, per què ha perdut la fe? I us preguntareu. Oh! Per què ha perdut la fe? Però això és com l'exorcista. El primer capellà que ha mort, que no és el que ho aconseguis al final, és perquè ell admite que tiene dudas, i ha fet el protagonista, també ho té. Oh, continua, continua. Bueno, doncs mira, va per aquí. Però és curiós que ell es planteja que ha perdut la fe a partir de veure un espectacle de Donald Trump. Aquest és el plantejament inicial del cómic. Això és com si un de Vox, és que m'acorda del monòlogo del Rubian, és, hòstia, és que Rubianes me lo ha hecho pasar mal. Saps? El Rubian es pidiendo, perdón, por favor, España, perdona-me. Saps? I el tio, no, és que m'has hecho dudar. No, no, no. O sigui, això és el plantejament del cómic. A partir d'aquí, mil girs de guió. Que guai. O sigui, és molt interessant. Reflecciona sobre l'amor, sobre les creences. Això és interessant. Creences tan religioses com racionals. És a dir, no és un còmic que vagi en contra de la religió, però tampoc... O sigui, l'afavoreix en molts moments, perquè el propi pare és el típic reflexiu que l'altre està al bord de la muerte. I en realitat el que intenta és dir que no, sisplau, practica'm això, saps? O sigui, vull marxar en pau, no? I és justament la figura religiosa en què intenta dir-li no caiguis. O sigui, no caiguis. En el desànimo. No te desànimes. En el pecado de... d'alliberar-te de tot el que has fet en vida. Perquè realment hi ha un punt que gairebé és un fan. És un fan de dir, no, no, jo formo part del que te'n rius, però és que realment està molt ben fonamentat. Són molt complementàries. Són molt yin-yang, eh? És el gir que normalment seria el cura el que imposa l'extrema opció quan algú... Perquè l'extrema opció no només la demana el malalt, la pot demanar el familiar per ell, que això ha passat moltes vegades. Gent, que no és gent religiosa, quan s'està morint, la típica tia que dice oi, cura, tu ven i deixel-lo, saps? Deixel-lo, perquè jo sí que creu ell, no. Mira, et diré que passa al revés, perquè en el còmic crec que surt al principi la filla d'ell, que està una mica... Que és qui rep, que és el teu paper, la Mònica. Realment, qui rep el pare ja és una mica de... Bueno, el té aquí, però en plan... No sé què fa vostè aquí. S'ha grillat, s'ha grillat. Clar, imagineu algú que tingui una tradició de molt de temps enrient-se d'un tema i al final, òbviament... Llavors, el que és interessant és que totes aquestes reflexions que fa, és un còmic molt curt, fa moltes reflexions i a més són molt interessants perquè és molt fàcil de llegir, són 93 pàgines. Penseu que és una cosa... O sigui, ho comparàvem amb Blanquets Blanquets que és el totxo... 500, sí. Era un totxo autobiogràfic de l'hòstia. Aquí és una cosa molt, molt petitona, o sigui, molt... Molt directa. I tampoc és que hi hagi un excés de diàleg, ara tu que estàs follejant, no, Adrià, no? No, per ara, no. De hecho, és molt directa, és molt concís. No només és que sea breve, sinó que la manera en la que plantea la història també és con il·lustraciones muy amplias, con poco diálogo y una imagen de delirio, no? Sí. Contínua en blanco y negro que... És molt... Mira... Que atrae, eh? A primera vista. Jo crec que amb el poc que il·lustren, o sigui, realment, és molt poc versemblant, també, les figures són molt cartoon. Sí, evidentment, és molt ficcionat, tot això, és gens realista. Però dins d'això, inclús té... Juga amb tocs nois. Al principi hi ha moments com de falses pistes amb certes coses, o sigui, realment, juga molt amb una trama filosòfica. O sigui, és un d'aquests còmics que realment valen la pena perquè, a més, hi ha aquestes dos grans entitats que es confronten, que és la raó i el dogma, no? Les coses perquè sí, però és que a vegades la raó també juga... Bueno, el dogma de fe es dona no només a la religió, sinó a la ciència com a fe, no? Exacte. Aquí també pica molt, també, la ciència amb la fe, no? Això em recorda el punk rock Jesus, també, una miqueta, que va ser el primer còmic d'empanada. Realmente, ya el punto de partida, sí, el punto de partida es tan polarizado, no? Sí. El comediante que pierde la fe en la comedia y que decide abrazar de nuevo la tradición en la que ha sido educado y, por otro lado, el católico, en este caso el cura, que pierde la fe en su propia profesión y que ya no puede cumplir con el cometido que llevaba a cabo. Exacto. És el joc de miralls que se suposa que és la psicologia, no? allò de veure-te en l'altre i que l'altre torni una imatge de tu mateix que dius, esteu un moment, no? Sí, sí, sí. De fet, abans hem parlat de Louis C.K., però és que Enriqui Jarbé també és un d'aquests grans monologuistes que el que ha fet, no sé si recordes aquell gag de Your Science, aquell tuit que li van escriure de tu fiencia no te va salvar, no sé com era, te va salvar de l'infierno que voy a verte mientras te viola. I diu, la pregunta és, és que tu vas estar ahí conmigo. És que tu vas estar viendo, perquè al final vaig estar llegint entrevistes que els feien els autors i comentaven que també hi ha un punt que el còmic també vol ser aquesta crítica a aquests monologuistes que es veuen amb aquesta situació d'autocensurar-se per no rebre multes, per no rebre amenaces, inclús penes de presó com hem pogut veure per aquí. I disculpes poc sinceres per por a represàli. Sí, sí. O sigui que, clar, confon aquella hipocresia de certs còmics, inclús hi ha aquesta hipocresia de, ah, vale, ara vols la salvació. És com aquella gent a les guerres que està a punt de morir i és a Teuda todavía i diu, ai, voy a dar res. Oye, por si acaso. Els por si acaso. Com no he fet avui que és agafar-me el paraigua por si acaso. Por si acaso. Sí, però la calor no ens la treu ningú, eh? Ojalá plogui. Però me da la sensació que al final, claro, es una pérdida de fe que en sí misma es la propia muerte, ¿no? Porque no sé si va manejando ese discurso a lo largo del còmic, pero hay una idea muchas veces de que la muerte en vida es precisamente eso, ¿no? Perder la fe, pero no perder la fe en la religión, sino perder la fe en la propia vida o perder la fe en el ser humano, en ti mismo. Hay algo de muerte en todo esto, ¿no? Y aquí lo que tenemos son dos personajes que han perdido la fe. Totalmente. Me inquieta saber hacia dónde te lleva. No hagas spoilers, evidentemente, pero hay una mirada igual de cómica e igual de pot. Muchas veces se asocia positividad a la comedicidad y no es cierto, ¿no? Puede ser igualdiriente. Al direme es un cómic que parla sobre l'humor però no té per què ser humorístic, ¿eh? Vale. O sigui, és més una reflexió, no et diré que de carcajada, no, és un cómic de carcajada, és un cómic que parla, reflexiona sobre l'humor, sobre l'amor, sobre la religió. Els autors prenen partit? Hi ha una tesi final o simplement plantejen el dubte? Al final, ja us dic ara també que et dóna moltes voltes i és bastant interessant al final. Perquè hi ha un pseudo final que dius, ah, mueren, ¿no? Al final mueren. I després hi ha una altra, i després hi ha una altra. Bueno, no us direm. El final que no està en el llibre, dius. Segur de parte. Bueno, ¿y cómo se llama? Por cierto, que no sé si me ha quedado claro, eh, tío. La extrema unción. Genial, genial. Hoy me lo llevo. I en quant a format, ara per acabar, en quant a format és molt interessant perquè si ho heu pogut fullejar però realment és com una obra a teatre, realment és aquello de dos personatges tancats en una mateixa sala, un a un llit, òbviament, l'altre, bueno, i com a curiositat és que els autors a una entrevista vaig veure que ells inicialment tenien la idea de fa un temps i que la volien gravar en curt, volien fer un curt metratge i van dir hòstia, no, jo crec que no te les tires les flors no te les tiris encara perquè van dir jo crec que el cinema no arribarà a captar el que volem fer. La cíncia. Bueno, esto va en contra tu ya también que eres mister cort, hòstia. Per això ara m'estic passant a dramatur. El tema és que ells volien fer un curt que costés molt pocs diners van dir dos persones parlant que és el més barat el que pots fer. Però van dir què pot costar menys que un curt? Dibuixar-ho. En comptes no has de contractar actors, no has de ocupar una càmera... De fet és curiós perquè és d'aquestes portades del còmic que la portada ja ho heu dit al principi veiem... No hi ha partida d'escacs, m'han xivat. Exacte. La portada és donar al baró al còmic jugant una partida d'escacs amb la mort, cosa que hem vist per ferència allò. Però aquesta imatge no la veiem en el còmic. És curiós perquè és d'aquestes portades és com aquelles... Però vols dir que tota la història no és una partida d'escacs? Clar, clar, clar. Però és curiós perquè molts cops portem les típiques portades que sempre surt una reproducció d'alguna vinyeta que veus dins. És que és com una mena de comission, això de la portada alternativa de los cómics que no és una història. Però clar, la partida d'escacs amb la mort, a part de la mítica, és l'intent de negociació futil que té la humanitat cap a la mort perquè al final es tracta... La mort guanyarà. El tema és faràs les paus amb ells o no? És que tot això ve d'una reflexió que l'Adriano va fer un dia empanada que és algun dia deberíamos hablar más de la muerte. No, que sempre estem parlant de la vida i de los cambios i tal. Quin canvi? Quin és el canvi més gros? El deixar d'existir. Però clar, no és per al que és mort. Bueno, no ho sabem. Digue-li idea, digue-li energia, no ho sabem. I a part despedir la secció realment ho recomano 100%. És un d'aquells còmics... A més, de fet, és un d'aquells còmics que recomano inclús llegir uns quants i després donar voltes com el que fem avui. Ah, llegir-los entre tots. Sí. Ah, vale. Tampoc ho digue un grup de lectura. Exacte. Tots alhora mirant la mateixa vinyeta però sí que en llegiu uns quants i després us aneu al bar ara que ja es pot sortir. Incluso ara que es podrà sortir de festa doncs aneu a les sales i discutiu aquest còmic. Mentre es veu a la discoteca, saps? Allà el Marula. El Marula. El Marula. Feu el grup de lectura allà dins amb un gintònic. El club del Marula. Amb un gintònic? Cinema. Pues yo también os recomiendo lo mismo, que cojáis esta peli de la que os voy a hablar y la veáis entre cuatro. Además, mira, la podéis ver entre cuatro y además son cuatro historias. Cada uno podría ver una y aportar la misma mirada poliédrica que nos aporta aquí su director, de quien hablaremos enseguida, Mohamed Rasulov. Pero bueno, es que seguimos con muerte. Lo hemos dejado muy claro al principio. En la agenda seguimos con muerte, quizás ahora con mucha menos comicidad, con la misma intención reflexiva y quizás con algo más de moralización, ¿no? Porque en este caso la película a veces peca un poquitito de moralizadora. Sí. Pero creo que es necesario, precisamente teniendo en cuenta la realidad del que viene. Y estabas a verlo d'abans, porque a vegades las películas ofenen cuando no ho saps. cuando ya te esperas no te molesta tan potser la moralización porque entens que es el seu punto de vista. Enseguida os comentaré, ¿no? Porque al tener una estructura basada en cuatro capítulos es una película que va subiendo y bajando la calidad y también a nivel argumental va variando. Y eso hace muchas veces que tenga un tono en un corto, o sea, en una de las historias y otro un poquito más distinto en la segunda o en la tercera, ¿no? Pero aprovechando que está sonando esta canción y ahora es bastante evidente, ¿no? Vela Chao. Joder, claro, yo me planteaba cuando suena en la película y suena con mucha potencia, parece ya que entra como en el concepto de melodrama, dices, hostia, ¿sí? ¿Calía? ¿En serio? Vela Chao porque chirría un pelín, al menos al principio, pero después me puse a pensar, digo, joder, tío, si ha hecho de una serie tan comercial casi un himno, estoy hablando de la Casa de Papel, ¿no? Sí, sí, sí. Que sabéis que hay una versión de Vela Chao. Potser et va sorprendre y et va semblar inadequada porque ahora estem just en un moment de sobresaturación d'aquesta cançó. Sí, está multiversionada pero yo he de decir y he de reconocer que yo la viví en toda su pomposidad comunista, proletaria... Cuando luchaste contra Mussolini cuando estuviste ahí esta canción de que nos habla, nos habla de la muerte, como decía, sin un ápice de comedia, nos habla de la muerte y de la libertad, ¿no? De hecho, es hacia ahí donde vamos, hacia esa muerte por la libertad. Estamos comprometidos... O sea, ¿podría ser el nuevo eslogan de la... ¿De la CUP? No. A la Madrid, ni de la... Coyos, de la Madrid, tío. Ah, la Ayuso. La Ayuso. Muerte o comunismo, ¿no? Ayuso no tiene cabida aquí, Ayuso no tiene cabida aquí. Volvamos a esta canción de Vela Chao que acompaña, en este caso, estamos hablando de una versión, aquí se ha hablado de todas las versiones que tiene, que es verdad que es una canción muy, muy versionada, multiversionada, pero ahora estoy hablando de Milva, que es esta diva italiana que quizás habéis conocido o habéis escuchado alguna vez, que recientemente ha muerto. Esta es la versión que se utiliza en la película y es que suena, como os decía, literalmente, ¿no? Algo que tratándose de Irán, al final acaba aceptando que tiene mucho sentido. Hostia, muerte y libertad, ¿no? Porque desgraciadamente en Irán hay mucha muerte y hay poca libertad. Eso creo que, incluso sin haber pasado por ahí, lo tenemos en cuenta, ¿no? Y una práctica judicial del todo incomprensible, porque la pena de muerte aún está vigente. De hecho, está vigente en muchísimos países y Irán es uno de ellos, ¿no? Tiran de soga para hacer cumplir la ley si hace falta. Y en algunos casos, evidentemente, los delitos no son tales. Bueno, eso nos llevaría a otra reflexión, ¿no? Pena de muerte sí, pena de muerte no. Yo creo que la respuesta es evidente, pero es que, incluso si entras en la aceptación... ¿Seguro? ¿Es evidente? Pues lo digo por mí, ¿eh? No lo digo por mí, no. Bueno, queda claro que yo no estoy de acuerdo. Pero la cuestión es, ¿qué nos quiere plantear aquí su director cuando nos habla de la pena de muerte de Irán, ¿no? Porque algo muy importante es que la podréis ver enseguida en una semanita esta película y os dará la oportunidad, como tú decías, Paul, tanto con el cómic como con la película, de reflexionar sobre la muerte. En este caso, sobre la pena de muerte. Tú me has dado a entender que no lo tienes tan claro, ¿no? No, no, yo lo tengo clarísimo. Ah, vale. O sea, el calor de hoy me pone a favor de la pena de muerte. Ahora que ha comenzado el judicio de Spujol, pues no, tío. Mira el título de la peli. There is no evil. There is no evil. No hay maldad, ¿no? Lo que te acaba de evocar que siempre es una cuestión de contexto, de situación. Ah, es que Ancarno lo habías dicho, ¿cómo has ido la película? There is no evil. There is no evil. Sí, sí, bueno, lo he dicho en la agenda. ¿Y en castellano se llama? Traducida, eso sí, esta vez mucho más patillera la traducción. No se han tomado la libertad de mantener el título como en First Cow, ¿no? Y dejarlo en inglés, no. En este caso es La vida de los demás. Al margen de patillismos en la traducción. Que sembra una comedia del otro lado de la cama a la vida de los demás. O la secuela de la vida de los otros. Claro. Los demás allá. Lo que está claro es que esos son títulos, pero tanto el there is no evil como el de, que sería la traducción no hay maldad, ¿no? Como el de la vida de los demás, son títulos que más bien evocan, que no te están aclarando nada. Pero, y me da la sensación de que vosotros, por lo que veo, no tenéis ni puta idea de esta película, ¿no? No, no, no. La vida de los demás, there is no evil. La fe te edita tal tráiler y no mentarás de que va. Sí, es que el tráiler tiene esa particularidad. Es el típico tráiler que más bien propone un tono, pero no cuenta nada a nivel argumental. Pero tranquis, que para esto ya estoy yo aquí, ¿no? Os cuento. Para destriparlo. La historia que hay detrás, sin hacer grandes spoilers, es un poco, o sea, está en paralelismo con la historia del propio director, ¿no? Yo creo que ambas son súper importantes. Una, que es la realidad de ese propio país, la opresión que ofrece ese país, la represión. Y, por otro lado, la historia, la propia historia del director, Mohamed Rasulov, de quien nos hablaré enseguida, que solo os anticipo que no ha podido ir a recoger ningún premio si es que esta película se lo ha llevado, ¿no? ¿Por qué? Porque está muerto. No, no, porque está privado de libertad en su país. Claro. De hecho, está perseguido por su país desde hace unos 10 añitos, desde el 2010. Es un tío que continuamente está teniendo problemas con su país simplemente por el hecho de hacer cine, ¿eh? Y por hacer un cine comprometido y un cine de denuncia que intenta destapar, como tú bien decías antes en relación al cómic y la muerte, las costuras, ¿no? Las costuras de ese país tan represivo. Pero centrémonos en la peli en sí, ¿no? Deris Nebel, película de 150 minutos. Largata, ¿eh? Para hacerla más fácil, ¿no? Para hacerla un poquito más fácil, como os decía al principio, está estructurada en cuatro capítulos. Cuatro historias independientes que nos invitan a reflexionar sobre la muerte y lo hace de una manera bastante interesante, ¿no? Es decir, Rasulov filma y escribe mucho más enfocado en el papel de los verdigos que el de las víctimas. Verdugos, verdugos. Verdugos. Me acelero, ya me conoces. Me acelero, tío. Los verdugos, ¿no? Porque yo creo que ahí es donde está además la base reflexiva en la responsabilidad que tengan esos verdugos. Porque, pensad una cosa, en Irán evidentemente hay verdugos profesionales, pero hay una particularidad que yo aprendí con la película y es que todos los hombres que son llamados al servicio militar y el servicio militar es obligatorio, son llamados también a ser verdugos. Es decir, te puede tocar en cualquier momento durante los 24 meses que dura el servicio militar obligatorio en Irán a apartar el taburete donde sostiene un hombre colgado de una sola. Mira que te ha tocado patíbulo a ti. Y eso es muy jodido, realmente es muy jodido porque te hacen partícipe de un sistema que decide matar a sus delincuentes y claro, ¿qué seguridad tenemos de que son delincuentes o que son simplemente presos políticos o personajes de cierta incomodidad política para el propio sistema? Bueno, ya no només que lo siguin sino si a la persona que le toca tirar del taburet creu o no en la pena de la mort también, porque claro, potser tú eres en plan no, no, es que yo me gustaría otro tipo de justicia, ¿no? Es jodido, es muy jodido y eso nos deja entender que hacer de verdugo en Irán es muy normal si eres hombre, es decir, no tengo ni puta idea de los porcentajes pero me imagino que muchos hombres han indirectamente asesinado a otros o sea, tú te apuntas al INEM y puede ser que te toqui y ir a cubrir el SOC, estás al SOC perdón, perdón, es que necesito feir y de la misma manera que muchos acaban matando o cumpliendo con su deber a la patria en este servicio militar pues muchos dos también se niegan ¿y eso se acaban? e imaginad no, no, solo faltaría que acabaras encima del taburete pero podría ser interesante como la película no juega en la liga de la ficción exagerada sino que intenta ser realista con este puntito lírico y poético que ya planteaba en el principio no entran esos derroteros donde se vuelve una espiral pero sí lo que hace muy bien Rasulov es ir construyendo esta suerte de puzzle de cuatro piezas que ofrecen una mirada muy poliédrica sobre el propio conflicto entonces lo que hace es más bien basarse en las consecuencias de las decisiones que tomamos y ahí es cuando empieza a interpelar al espectador que como extranjero pues se siente interpelado pero claro sobre todo a su propio pueblo y a sus propios hombres a los hombres que en algún momento se tengan que enfrentar a esa decisión en el que en algún momento tengan que empuñar una suerte de arma pero es gracioso y os voy a anticipar un par de historias porque sí que es cierto que es una película que en esa construcción poliédrica bien nos muestra como un hombre cumple órdenes para obtener una guardia y poder pasar un tiempo en familia un tiempo romántico en familia bastante contradictorio y otro que quizás se niega a aceptar las órdenes pero que es capaz de empuñar un arma para salir de ahí es decir está dispuesto a asesinar si lo obligan a asesinar pero no a aquellos de los cuales no conoce el crimen cada historia como os decía aborda una de estas consecuencias dramáticas y va proponiendo un inevitable cuestionamiento moral que eso es lo que a veces se le ha criticado continuamente Rasuló Fappera a la responsabilidad de nuestras acciones así sea en un contexto autoritario porque al final siempre tenemos ese derecho a decir no y esto es lo que de alguna manera con su película le está planteando es la ley la verdad moral y ética es la objección a la consciencia una mica sí pero muy concentrada en la propia realidad de su país donde se está cometiendo a cabo una barbaridad esto ya depende como lo queráis asumir cada uno dicho todo esto y en base a ese tráiler del cual hablábamos que decíamos que era incomprensible yo creo que el argumento ya ha quedado claro y ahora lo que llegaría sería el momento de escuchar el tráiler que como bien decía va a mostrar más un tono eso sí desgraciadamente no lo podemos escuchar en persa creo que ahí no llegamos lo vamos a escuchar en un español doblado pero bueno aún así no nos acabaríamos enterando del argumento si no hubiéramos hecho esta pequeña introducción que suene Ferran por favor ninguno de los ejecutados era inocente ¿acaso no entiende su situación? esto no es por el pavo sino por tu despiste ¿quieres dejar de repetirlo? me recuerda a mi padre cada vez que había algo que no quería contarme en lugar de callarse siempre me decía ya hablaremos en otro momento nunca quise matar a nadie ¿cómo os conocisteis vosotros dos? verás ha sucedido algo si decimos que no destrozarán nuestras vidas de fe no lo sabeu pero yo me he inspirado en aquel trailer perfecto pues te diría una cosa tío a pesar de que se hace evidente ese tono a veces lacrimogre esa impostura por otro lado hay momentos y situaciones que se mantiene casi en una sepsia moral de hecho es la primera historia como os he dicho son cuatro historias y yo creo que esa es un poco la grandeza y a su vez la mala suerte de la película empezar con una historia tan potente para mi la primera historia es de 10 y es una historia a la cual no quiero incidir porque realmente todo lo que puedas aportar a nivel argumental destrozaría la magia y la potencia de su discurso y el problema es que lo deja tan arriba tan arriba que las tres siguientes que funcionan como complemento como os bien os decía sobre esa reflexión sobre si la pela de muerte es válida y sobre el derecho de todo ser humano y de todo iraní a negarse a cometer ese delito pero ¿té una lògica a l'ordre? es a dir que el primer sigui aquest té lògica es a dir és una pel·lícula per capítols entenc que a vegades és el que passa en pel·lícules de capítols potser un és molt bo això passa amb aquestes antologies de Love Dead en robots suposo que el que preguntes es l'ordre es cronológico o es que han colocado lo más interesado al principio por miedo a que la película no arrancara fuerte la primera historia es introductoria y tiene un componente de hachazo moral como el de muchos cortos de presentación de la situación no, no, no es decir hay una presentación de una realidad social iraní que concluye con un hecho que nos introducirá las siguientes tres historias y que funciona además como ese hachazo que muchas veces vivimos en los cortos porque no se pueden manejar a veces las estructuras de tres tiempos y entonces lo que hace es directamente crearte una aparente historia que concluye dando un... Paul sabe bastante de eso y esto es como funciona la primera historia de la cual no os puedo descubrir más claro, lo siguiente parece una suma y claro, una suma que te lleva a dos horas y media de película pues no todo el mundo la tolera a mí, yo os digo me parece que es súper necesaria esa continuidad claro, la desgracia que no está al nivel no está al nivel cinematográfico cinematográfico lo habéis podido captar un poquitito por el corto también que estamos ante ese tono poético de película coral y los que hayáis podido ver el tráiler en este caso tú Ferran y los que lo estén viendo una belleza fotográfica aplasta eso saldría hay un planteamiento muy cuidado de la película y precisamente para hablar del lirismo que está escondido en la vida de hecho eso es un poco lo de Bella Chao Bella Chao si recordáis la letra de lo que habla es de un partisano que tiene que morir por la libertad y en su lugar nacerá una gran flor entonces hay esa idea de eso también es como muy de los samuráis donde la muerte se recicla en forma de vida en los casos de los samuráis eran los cerezos y aquí pues una roza una roza el tema es que eso esto que en la película queda patente puede ser parte también de la queja y esa ha sido parte de la queja sobre todo en la Berlinale donde he de decir que a pesar de la queja que pudiera haber por parte de cierta crítica ganó el premio ganó el oso de oro o sea se llevó el premio gordo para que nos entendamos y se lo llevó cuando todo era posible allá por 2019 en la número 70 de hecho en la edición número 70 de la Berlinale ay cuán podíamos sortir se alzó con ese premio y curiosamente y ahí es donde Paul entra y dice ¿cómo puede ser? ¿cómo puede ser? la gente defendía otro tipo de películas como First Coast que a Reijar o Ritchie de Chaimin Leang y eso provocó que mucha gente dijera sí la peli no está nada mala de Rasulov pero hostia había otras por delante y la gente empezó a decir que esto era más bien una cuestión política y claro yo no puedo estar más de acuerdo es que los premios son claramente políticos todo lo es pero no hay nada más político dentro del cine que los propios premios y sí evidentemente se lo han dado porque es un discurso necesario sobre todo para ser visto fuera de Irán pero también porque incide en una realidad muy compleja y es una realidad que como bien os decía al principio ya entramos con la realidad del director no se queda en Irán o no se queda en la historia que cuenta Rasulov sino se queda en su propia vida como os decía desde el 2010 perseguido este tío cada vez que sacaba una película le caía un nuevo drama lo vienen persiguiendo por mostrar esa represión y tiranía en su propio cine pero es que fue arrestado a mitad de un rodaje fue acusado de rodar sin permiso de una manera mucho más grave de lo que pasaría aquí si tú lo hicieras y lo que es aún peor lo que es aún peor acusado de reunión y confabulación contra la seguridad nacional esto ya suena con empaque esto es un thriller ya y acusación de propaganda contra el sistema pero sabéis cuando le acusan de esto al volver de Cannes de haber ganado el premio de una cierta mirada con su película un hombre íntegro vuelve le acusan de confabulación contra la seguridad nacional le retiran el pasaporte lo sentencian a seis años de cárcel por estos motivos y bueno después se apiadan y dicen mira sabes que se lo vamos a rebajar a uno pero mientras esta sentencia se hace efectiva porque aún no ha entrado en prisión este hombre está en prisión domiciliaria sin pasaporte y rodando esto y como os imagináis bueno os voy a contar cómo narices ha rodado esto que es acojonante pero pongo una música más adecuada quizá para este momento de thriller o no pero por favor yo pensaba que ya ya estabas ahí sonaba en mi cabeza al menos misterios suspense suspense os imagináis que este buen hombre no pudo recoger el premio de hecho fue su hija Varane quien lo recogió que por cierto sale en la película porque sí en este caso tiene la suerte de entrar y salir de Irán aunque vive en Hamburgo con su madre y cuando recogió el premio dejó muy claro que esa película así lo dijo esta película significa mucho para mí es un reflejo de mis propias experiencias con mi padre y los ideales políticos que le mantienen en la represión porque claro aquí estamos hablando de Muhammad Rasulov pero estamos hablando de Irán también seguramente os suena una película que en el 2015 también ganó el oso de oro Taxi aquí se bueno aquí se tradujo como Taxi Teherán de Jafar Panahi pues este buen hombre también lleva unos cuantos años en prisión domiciliaria por así decirlo no puede salir del país y fue el primero evidentemente que salió en la defensa de Rasulov cuando esto le sucedió en el 2017 otro de los cineastas que no está teniendo tantos problemas pero que no tiene la misma magnitud que tiene fuera de su país esas Farhadi que quien ganó por ejemplo la de Nader y Simim una separación se ve somar en el 2011 es ese cine iraní es ese cine iraní de la última década que siempre está al límite porque siempre está perseguido por su propio país pero ahora les voy a dar y con esto concluyo dos anécdotas una el motivo por el cual el rueda esta película y otra como bien has preguntado Ferran como narices la rueda como narices la rueda la ha rodado evidentemente escondidas por Skype con todos los permisos no hombre no ha habido partes en Skype pero la ha rodado escondidas con todos los permisos oficiales concedidos a merced de una especie de estratagema porque todo el papeleo que hacían para la peli la presentaron como si fueran cuatro cortometrajes cada uno por eso además tenía su propio equipo su propia ficha artística y aquí había un problema claro cuando entraban o en la ciudad o sea en la capital o cuando se iban a espacios públicos como fueran el aeropuerto de Terán que aparece en la película claro ahí ya si no podía ahí se quedaba en su casa esto me suena a la compartimentalización que hacían en el proyecto Manhattan de las partes por separado no te enseñan no es en plan no es que vamos a rodar una escena donde un hombre le ha tocado el servicio militar ser patíbulo ah pero no hay denuncia no no es solo eso entonces la segunda parte descontextualizada claro entonces lo juntas todo y es como ah si no juntas las piezas no sabes que estás construyendo la bomba eso es como art attack cuando había el tío gay que va muntando cosas y después ya la cámara y tal y vemos que es una cara feta de mucados o sea una cara así una cara maldita chacat lo cierto es que como os he dicho en algún momento la historia no sigue un argumento que se va a ir banando a partir de los cortes no no o sea son cuatro historias independientes que suman en esa gran reflexión que os comentaba pues entonces así la pudo rodar pero la pudo rodar simplemente porque primero no no llamó tanto la atención a ser un largo mentraje y después porque eran cuatro historias independientes que de alguna manera ofrecían más facilidad para la puesta en escena para la dirección ¿no? él podía rodar solo cuando estaban fuera de la capital fuera de Teherán y de hecho es una película que salvo en contadas ocasiones se ruedan en parajes alucinantes del país ¿eh? claro llavors te l'afegit ya no només es el contingut de la película si no es el... ¿no? sí, esa es la parte fotográfica que os comentaba y es para mí la parte que le resta a la peli porque en el fondo la potencia de la peli no está ni mucho menos en estos grandes planos sino en el potencial argumental no, no, no, no que me refería a la historia al voltano es decir que no només es el contingut de la película sino que es el contingut que vive el cineasta vull que también aquí això dels premis políticos obviamente influyece claro y esto es algo que yo creo que o sea que hay que aceptar pero tampoco me parece mal porque no estamos ante una película que no se lo merezca ¿eh? y por otro lado y con esto a cabo os voy a leer exactamente lo que dijo el motivo por el cual y esto nos lleva más a la primera historia que a las otras por el cual rodó esta película ¿no? y es que el tío cuando ya estaba siendo perseguido ¿no? el cineasta Rasulov cuando ya estaba siendo perseguido habla de de aquella persona que se había encargado de su caso que lo había estado vamos persiguiendo día y noche y él lo reconoce en la calle y dice lo vi cruzando la calle sin verme yo estaba sentado en el coche y lo vi salir del banco fue un momento extraño se subió a un Peugeot blanco y comencé a perseguirlo sentía una ira y un odio indescriptibles mientras lo perseguía los recuerdos de la prisión y los interrogatorios pasaron por mi mente pero mientras más lo observaba sentía cuán ordinario era ese tipo cuán similar es a todas las personas que ves en la calle sin monstruos sin maldad de ahí el título ¿no? The Is No Evil era una persona que compraba fruta y hacía otras cosas normales después de unas horas gira el auto hacia la casa pensando en el concepto del man en esta colisión accidental que creó evidentemente la primera parte de la película ¿no? es decir ya os estoy descubriendo mucho más de lo necesario bueno sí pero si os acordáis y esto conecta con el humor que a tanto le gusta a Paul que hay una gran película que reflexiona sobre la pena de muerte y sobre el hecho de ser un verdugo que es El Verdugo de Berlanga es que abans cuando estás dient todo eso de Berdugo Berdugo dic hostia Año Berlanga que a més ara pues todos están refent ¿no? una mica totes las projeccions y dic El Verdugo El Verdugo clar la vessant còmica del mateix tema lo que pasa que en esa película y me parece mágico lo que hace Berlanga en esa película te ubica a la víctima y al Verdugo al mismo nivel hay varios planos además que cinematografía si no te ha quedado claro a nivel argumental los planos hablan por sí solos ¿no? sobre todo en la secuencia final del Verdugo aquí no es tanto aquí parece que incluso haya casi vamos a ver si ahora le acusan de llamamiento a la desobediencia claro porque esta es una película que para estar a punto de cumplir un año de prisión requiere muchas agallas bueno mientras no hay te lo viene una máscara de tal cuchar exacto que nos puja un coche nos puja un jeep y lo tendremos bueno pues queda claro ¿no? There is no evil o la vida de los demás como prefiráis esto a partir del 25 en varios cines cuando me entere de dónde está en los locos en los maldanos ni puta idea las estrenarlas justo este fin de semana vale musicote libras ahora sí Mónica ahora puedes es que ahora entramos en la tercera historia independiente también i conectada andava Mónica sí conectada perquè jo avui us porto parlant de la mort també parla de la pena de la mort también hay verdugos evidentemente y bueno he portat el pasillo de la muerte el llibre que a més també té peli que també vaig pensar que estaría bé perquè ja m'han dit que sou cinèfils, per aquí. Sí, alguns sí. Vinga, vinga, tu també. No te hagas el tonto, va. Bueno, esto es un único libro dividido en varias partes. No, de fet, explica-ho, això, Mónica. Això va ser la primera vegada que el senyor King el va publicar, el va publicar així, des del març fins a l'agost del 96, un cada d'això, i costava en menos d'un dòlar. I la idea era, pues, perquè todo el mundo pudiera comprarlo. 99 cents. 99 cents cada llibre. Tenia ese punto episodico, evidentemente. Correcto, seis entregas, una cada mes y ya está. Luego, sí, luego lo publicaron más tarde. Espera, un par aquí, ¿eh? En mayo del 97 lo publicaron todo junto, que es este que está aquí. Ah, vale. Lo que pasa es que este está en inglés, que me lo compré en mi último viaje de Inglaterra. Pero ahí está. La milla verde. Esta supongo que la habrás visto, ¿no? Pues le estaba comentando a Ferran que yo no he visto la milla verde y, de hecho, no, no, es que hoy me tienes que ganar. A mí, no solo a mí, sino a todos. Es que en Parada no lo sabes tú. Va de ganar a diario, va de ganar a diario. No, no, no, estaba pensando... No, no, tú, no me tienes que ganar tú, evidentemente. Si no, Stephen King, nunca me ha, ya sabéis, nunca me ha llamado mucho la atención, Stephen King. Al final es un tío que lo acabas conociendo más por sus, al menos yo, ¿eh? Por sus películas, las adaptaciones que le hayan podido hacer y, en este caso, no conozco la de la milla verde. Así que poco puedo decir. ¿De qué va? ¿De qué va, eso? No, no, d'això ens explica la història de... L'explica el supervisor... M'està posant molt nerviosos el micro. El micrófono. Sí, perquè en tinc... Pues ja has de parlar-hi, eh, si no, no, no se te'n dirà. La història ens explica en primera persona el supervisor del corredor de la mort, del passadís de la mort. Sí. Cap de les dues m'agrada molt, però, en fi, de lo que es el pasillo de la muerte, de la milla verde, que, per qui no ho sàpiga, li diuen la milla verde perquè medeix exactament una milla i el terres de l'inolium verd. L'inolium. L'inolium, l'inolium... Digueu-li com vulgueu. Molt. Busqueu la cançó de nou efects i escolteu-la també, que és molt bona. Doncs això. I per això se li diu la milla verde. Aleshores, la història ens explica en Paul Echcom que és el supervisor del passadís de la mort, que en la peli és Tom Hanks. O sea... Això sí que m'ha acusat. L'elenco sí, no? I el director què és? D'Arabond. Frank D'Arabond. Frank D'Arabond. Que previamente había dirigido ya para Stephen King. Cadena Perpetua. Cadena Perpetua, que es una de las dataciones que casi nadie sabe que es de Stephen King. Hostia, pues yo no lo sabía. Veos. Y es la típica película que, vamos, no la he podido ver más veces, ¿no? Ya que no quisiera que era de l'inolium. Es continuo. He de reconocer que me gustó. Pues ya has visto Stephen King. La historia es de Stephen King. Ya has visto Stephen King. Coño. Y después de hacer esta, hizo también La niebla. También de Stephen King. De hecho, Adri, ahora que tienes el niño que ve Pocoyo, Stephen King es el que no he hecho... Es que tú ves Stephen King sin darse cuenta. Ya, ya, ya. Stephen King está donde no te imaginas, tío. No, pero es cert que la... ¿Com es? Cadena Perpetua? Cadena Perpetua. Hang, how... Showshank Redemption. La peli de Canadá Perpetua, quan ho dius, tothom diu... Ah, sí? En aquesta història... Sí. Pues si no tiene magia, no es en main, saps? Aquest tio escriu més ràpid que llegim tots, eh, crec. Sí. Hi ha un nivell de que... Aquest tio... Sí, ho puc explicar també. Sí, tot, tot. Endavant. Aquest tio, Sai King, escriu tan ràpid que va haver-hi una època de la seva vida que el seu editor li va dir... Està vostè saturant el mercat amb les seves obres. El Amazonas ja no puede. No, i el que va fer va ser, doncs, crear un pseudònim. No parar d'escribir, no? És a dir, pues que escrivi con otro nombre. A l'editor, bàsicament, li va dir, tio, estàs rebaixant el preu... Richard Bachman. Richard Bachman. Bachman. Que és el nom d'un personatge, de diversos personatges que apareixen a les novel·les de Stephen King. Però és que el seu editor, bàsicament, li va dir, tio, estàs devaluant els teus prop... És a dir, traient tants llibres, estàs devaluant el preu dels teus llibres, tio. Clar. Necessitem, i per això ho va fer. I després, el va matar, eh? O sigui, Richard Bachman, com a autor, abans de que se sabés que era ell, va morir. Ah, sospitosament, no? Sí, sí. Richard Bachman va morir, ell el va matar com a autor, i luego volviu a ser solo ell, ja. Lo que demuestra claramente que este hombre nunca escribió ni por búsqueda de fama, ni por... Va claro que necesita escribir. Sí, correcto. Correcto. I ja dèiem això. Ens explica la història d'aquest senyor d'un dels anys, això passa el 1932, i ens explica precisament aquest any perquè arriba un pres, que és en John Coffey, que està interpretat pel Michael Clarke Duncan. Aquest és el que va morir, no? El ben faltat, que no es diu això, el muy echado de menos, que era King Pink a les pel·lícules d'edat de Daredevil. Li van fer l'extrema opción, també, aquest? O se l'ha fet ell mateix, perquè va ser una miqueta xungut. Hi ha otro, has vuelto con la falca, la falca, la falca. La falca, cabrón. Va, va, xing, xing. Vale, doncs això, aquest bon home és, bueno, és gran, és molt gran, i és una mica lent de pensar. No és tonto, ni... Ni esa palabra que te gusta, Adriano, decir a ti de vez en cuando. Sí, que ja me lo han comentado. No. Els hi desgrava. Exacte. Piensa despacio, pero luego tiene un vocabulario... Rico. Rico. No, no, pero sí, la subnormalidad nunca va en relación a lo que tú dices, la subnormalidad va en relación... Al ser idiota. No, no, al ser idiota porque tengas un problema físico o mental, sino simplemente porque eres anormal, ¿sabes? Exacto. Un malparit. A final de temporada hem de... Este no es. Hem de calcular quants extrema ución i quants subnormals ens ho ha. Vale, vale, está bien. Doncs, bueno, aquest senyor, el que li passa, doncs és això, vull dir, fa unes reflexions molt profundes i a l'hora molt senzilles, però pensa lent, pensa a poc a poc. És de lento proceder. Està muy arriba, entonces, ¿sabes? Yo creo que eso también influye. Le tarden en llegar. Y esto creo que le queda bastante bien al Tom Hanks, ¿no? No, no, es que es claro. No, no. Tom Hanks es el supervisor del pasillo de la muerte. Hostia, pues yo veía al Tom Hanks. De Forrest Gump, otra vez, ¿no? No, claro. I res, al d'Atenant, pues, d'això ja vam dir que sí que es podia fer spoiler. Sí, totalment. A estas alturas de la vida. A este señor lo detienen porque al poble moran asesinadas dues nenes, petites. Blanques. Blanques. Aquest senyor hem dit que era negra. I, en realitat, el que ella estava fent era intentar salvar-les. Les troba allà i les agafa i les acuna porque les quería i les conocía. Però el troben allà, el persegueixen i el poble l'únic que vol és que muera. I lo condenen a muerte. 1932, Estados Unidos. Correcte. Un negro con dos niñas blancas que acaban de morir. Es culpable. Culpable. Sentencia. Fena de muerte. Està ambientada a la mateixa època de la de matar al ruiseñor, que pasa lo mateix. Correcte, també. És veritat. És la mateixa època. El ruiseñor, ho podem buscar, Mónica, no? Era 1935, em sembla que és... Com a la peli. De fet, la peli d'això passa al 35, no sé per què. Ah, en comptes del 32. Sí, because yes. Però així és. I, doncs això, hi ha mort per tot arreu. Tenim la mort del propi protagonista, que és el John Coffey, que sí... No se libra, no se libra. No hay milagro, muere electrocutado. O sea, lo maten en la silla eléctrica. Després està la mort de les nenes, evidentment, que també hi ha diferents maneres de veure'ls. Tenim una persona que està malalta de càncer terminal, que ésta sí que al final no se muere. Sorpresa. Sorpresa. I ja està, bueno, hi ha mort per tot arreu. Tots els que surten a la pel·lícula, que no són guardes, per dir-ho d'alguna manera, són gent que va morir. Saps? Perquè, jo què sé. Exacte. A Death Man Walking, que se supone que és el que diuen ahir. Death Man Walking. Sí. O van cridant. O van cridant. Que està el senyor aquell tan amable que no li daries una patada en la boca. Ese sí que és un som normal. El Percy. Clar, el Percy. Y aquestes muertes se van, o sea, claro, me las has contado de golpe aquí, pero se van dando, ¿no? Entiendo que se van dando de manera muy progresiva. El libro empieza con la muerte de las niñas, por decirlo de alguna manera. La muerte por... ¿Por episodio o qué? Las primeras asesinadas, sí, correcta. Que aquí es cuando lo llevan... Y luego lo que vas viendo, pues... Bueno, la segon... Después la següent... El següent personaje que ha mort es Mr. Jingles. Sí. Aquí havíem de fer en mansió, perquè si no el Ferran mataban, va dir... No és el Pokémon. No, el Pokémon. És un ratolí. És el ratolí, eh? Mr. Jingles és un ratolí que té un dels presos del corredor de la mort... Que lo cuida. Que, bueno, se'l troba un dia i li deixen tenir com a mascota. I li ensenya trucos i... I al final li diuen que quan ell vagi al corredor de la mort, de fet, ells portaran a Mr. Jingles al circ. Sí. O sigui, li prometen, no te preocupes que no lo mataremos, lo cuidaremos por ti. Perquè, excepte el subnormal d'aquell que em dèiem abans, tots els altres són bona gent. Vull dir, són guardes del passió de la muerte, però dentro del que cabe són bona gent. tracten els presos bé i els donen, doncs això, ara te doy chocolate, ara te dejo quedar-te el ratón. Totes, Mr. Jingles, és un normal. Em portaré el rècord jo, eh? Sí, sí. Lo mata. Lo pisa. La chafa. Es un preso que es el único que no está ni arrepentido ni nada y se carga el ratón. Lo pisa. O sea, también pisa. I aquí és quan... Ah, perquè no ho he dit, però aquesta novel·la, noveleta, diguem-li com vulguem, és del realisme màgic. Ah, l'heu així. Això també em van dir que us agradaria, eh? Del realisme màgic. Bueno, no sé si King tirava mucho de realisme màgico, però... A veure, la màgia està en que el senyor Coffey tiene el resplandor. El resplandior! Hòstia! Sí, perquè Stephen King té això, que té màgia i elements fantàstics, però que tots estan lligats. És a dir, totes les històries de Stephen King formen part del mateix univers. I el resplandor és com el gran poder que se puede manifestar de moltes maneres, des de comunicació. Que acaba... Viene també en la torre oscura. En fi, en moltes coses. No te lies, no te lies. No, no, perquè, claro... I aleshores, el senyor Coffey veu el Mr. Jingles i fa... Oh, oh, oh, oh, i lo revive. Té el poder de sanació, d'absorbir el dolor dels demés. O sea, que també hi ha vida, entonces, o apuesta por la vida. Sí, és que és això. Ja també comentava, sí, el Mr. Jingles se cura. Entonces, tú vas pasando por ahí, vas viendo cosas, a Tom Hanks también le cura un cáncer. De cojones. De cojones, o sea, de huevos, o sea, de testículos. Tiene un cáncer de cojones, de cojones, ¿no? Sí, sí, sí, sí. Tiene un cáncer testicular de cojones. Que, de hecho, le impide tener hijos con su mujer, si no me equivoco. Correcta, y le provoca uns dolors impresionants, que està tot el dia allí queriendo morirse. Y entonces el Coffey lo que hace es absorberle el dolor, absorbe el dolor y lo lanza así, como, ala, venga ahí, a otro. I, ¿qué más? Bueno, el que deia, tenim, està tot ple d'amor per tot arreu. I veiem com, el que vas veient és com la gent afronta les morts. D'una banda tenim el poble que afronta les morts de les nenes, només buscant venjança. O sea, alguien tiene que morir por esto. Este es negro, pues este, mata, matémoslo. que, al final, no treuen venjança. Queda una mica ahí, como, igual no estaba tan bien esto que estábamos haciendo. Després tenim el propio John Coffey, que té, per una banda, enfrontar-se a la seva propia mort, perquè sap que, o sea, lo tiene claro, que va morir. O sea, soy negro, me encontraron allí, yo quería salvarles, pero entiendo que esa gente no vea esto y que solo vea que yo las maté. y entonces, pues bueno, l'accepta. Li fa una mica de por a Fuscoi, sí que els demana que no li tapin la cara cuando la electrocutin, porque no quiere quedarse a osculas solo. Y entonces el Tom Hanks, bueno, el jefe, perquè li diu jefe, li demana que estiguin bé y entonces, si estarem aquí, no et preocupis. Pero, d'altra banda, també li diu que, bueno, que si ha de morir, que está a morir, que almenys el pueblo tendrá lo que quiere. Y que, de todos modos, diu, yo, es que estoy cansado, también, de ver como la gente es lletja els uns amb els altres. És la gran frase de la peli, diu, I'm tired. I'm tired, boss. Mostly of people being ugly to each other. Que aquí hi ha una de les coses que a mi m'agrada, que és el fet que triï, ja no sé si cofi el senyor King o tot plegat, ugly, feo, simplemente. Ni malo, ni malvado, ni cruel, ni... No, lleig. Vull dir, és així de senzill. Bueno, porque lo que viene a decirte es que la fialdad es realmente esto. No es una cuestión superficial, sino que la fialdad es una cuestión moral. Sí, estamos. Porque es así de sencillo, en realidad. O sea, sí, habría que ser un poco más bonitos los unos con los otros. Bueno, y es lo que comentábamos antes en la sección de Paul, en relación a estas reflexiones cómicas o humorísticas sobre la muerte, el hecho de que, al final, la peor muerte te acontece en vida. Y es lo que os decía, la pérdida de fe en el contexto religioso o la pérdida de fe simplemente en la especie humana, ¿no? Sí, sí. Y que se lleva a la depresión, pero bueno. Un poco, putxeta me es alquerés. Bueno, ya está, ya no tengo fe en qué voy a vivir. Soy negro, me van a matar. Mira, ara, un comentari, no sé si és de tendencia racista. Jo, com que no entenc, jo, com que no... Mentre no digas negrito, cabrón, ¿sabes? Algo així, de color. Yo no soy razonable. De color, eso, es verdad. Llega el momento de comentario de yo no soy racista, pero... A ver, los chicos de color... Aquí, a la parada, molts cops ho hem dit, que és gent de color negra, concretament. Però, no, però que em refereixo de... Jo no conec l'univers cinematográfic que és Stephen King, o bueno... No, cinematografia literària. De llibres. Literària. Però que em refereixo de... El resplandor també passa, que és el personatge negre, justament, el que identifica el resplandor. Aquí és així, també, per a alguna cosa, o és... O sigui, passa a altres llibres que sigui una persona de color negre, que... Que tingui un paper important. Sí, però en el sentit, amb aquest rotllo, el realisme màgic, el resplandor... Mira, no m'hi havia fixat, però em sembla que Ait, el noi negre del grup, és el més perceptiu de tots els nens amb això. Sí, i de fet és el que es queda al poble pendent de... Sí, de vigilar el retorn d'Ait. I és el que deixa tota la història, tota la constata. Sí, m'acabo de convalidar esa teoría cinematogràfica de Stephen King, l'assadge. Però és que arriba un punt que saben que no ha sigut ell. Tots ho saben, tots ho saben, però tot i així necessiten que mori algú. Una cabeza de turco... Exacte. I un tio gran i negro, jo crec que funciona. I quan passa, és interessant, perquè queda patent, que la reflexió no estava en intentar trobar un culpable, sinó haver acceptat que aquestes coses passen i que és una merda, però passen. I aquest és el... Jo crec que és una miqueta el tema també que el King vol plantejar amb la mort. Que la planteja com una cosa més de la vida. Sí, sempre, a tot arreu, la planteja com una cosa que passarà i... És que posa't-hi com vulguis, però et moriràs. Doncs així, fins i tot el punt 7, que sempre deia, bueno, no està demostrat que... Ja, a mi em va decepcionar, perquè jo esperava que no es mori... Ja, jo esperava també que es mori... Però, bueno, no es queda Hurtado. Sí. Però estem segurs que és el versió en punt 1, l'Hurtado, perquè jo crec que és una fàbrica de... Mira, ahir va fer anys. Ahir va fer... Crec que eren 64. Ahir. Segur? Bueno, ahir, avui, estem gravats... És com a Flanders, no? Sí, que és més o menys igual. No, és que tinc 87. És 60... Menys de 67, era. Esclar, bueno, perquè no s'ha jubilat encara, si t'hi haguessis, estaria jubilat, no? Però llavors es passarà... Quan es jubili, serà youtuber de saber què anar. Exacte. El farà des del canal de Twitch. Twitch Hurtado. Hurtado. I d'aquí dues setmanes, a part que serà 3-4 de juliol, el pròxim programa d'Empanada Cultural, que ja decidirem de què parlarem, no? Exacte. I he de dir, he de dir, i ho diré, n'entena, que serà el meu últim programa. Ah, ja ho parlarem. Oh, se va de vacaciones, se va d'Erasmus. Ja ho parlarem. Doncs nois, ens escoltem d'aquí una setmana al Ràdio Alcarrer i d'aquí dues a la pròxima Empanada. Vinga, adeu. Adeu. Adiós. Ara escoltes Ràdio Desbem, sintonitzes Ràdio Desbem.