La Nova Carn avui: Cronenberg (Crimes of the Future), Junji Ito, Joel‑Peter Witkin i Giger — cos, desig i l’abjecte

. Llarga vida a la nova carn, pronunciava James Woods a l'escena final de Videodrom, just abans de disparar-se un tret al cap amb la seva mà en forma de pistola putrefacta. I per què comencem l'empanada amb una escena tan macabra? Doncs perquè de sobte s'ha convertit en una matèria de rabiosa actualitat. Torna David Cronenberg. Torna la persona que, segons Martin Scorsese, defineix la fi del segle XX. I un cinema sobre el qual no exercim cap mena de control, en la mesura en què no tenim cap mena de control sobre la nostra pròpia destrucció. Però parlar de la nova carn no només és parlar del director de Videodrom. L'espera en la matèria, Antonio José Navarro ens ho posa ben fàcil. La nova carn és una estètica perversa del cos. Una representació obscena de la realitat que neix d'una mirada tràgica sobre l'existència. I entenem per obscena impúdica, maldestra, que ve del llatí obscenos, allò que ofenen els sentits. O millor encara, allò que està fora d'escena, que no es pot mostrar. I per què no es pot mostrar? Doncs perquè guarda una relació amb la mort. Ens agrada i no no encara és tabú. Avui parlem d'amor, però no com la fi d'un trajecte, sinó com un món que continua, que desafia els límits del que coneixem i d'un avant per fet. Un món on el cos expressa el seu prop inconscient, on l'esperit es desajusta i on l'erotisme es disloca. On el plaer es confora amb el dolor, el sexe amb el sadisme. Eros i Thanatos ja no coincideixen sota aquella mirada harmònica sensual de l'Ofèlia de Milé sexualitzada, en aquell llac on estava submergida, sinó per delactar-se en les tenebres de la lletió, el cos abjecte. Penseu en la pistola fàl·lica de Wood, en els veïns infectats de Shivers, en el Jeff Goldblum de la mosca, que no en tenia prou amb el coit. Volia penetrar més enllà de la carn. Penseu en un món on tot és possible, mort, desig, però també pell i matall. Penseu en el Hellraiser de Cliff Barker, el seu Pinkhead amb el cap ple de claus, o el Tetsuo de Shinya Tsukamoto recorrent a ritme de música industrial als carrers d'una ciutat japonesa mentre cridava «El futur és el matall». La nova carn fins i tot dona per construir discursos de reivindicació. Cindy Sherman, l'artista de les Mil Cares, Orlan, les seves intervencions quirúrgiques, o fins i tot les orgíades de Carol Schneeman, on el sexe en grup es barrejava amb el menjar cru i amb els plàstics. Evidentment, Júlia Ducornau, Titan, potser la gran pel·lícula feminista de terror de tots els temps. Però per què tota aquesta metamorfosi grotesca del cos? Quina necessitat hi ha de tanta truculència? És que no n'hi ha prou amb les barbaritats que apareixen al Telenotícies? O potser és que el porno ha explotat tant el sexe que cinema i art s'han vist obligats a reinventar-se amb una mirada més fosca, més perversa, més simptomàtica del nostre temps? Però no ens enganyem, la perversió sempre ens ha acompanyat. Què us penseu que feien els espectadors del Cis Romà després de gaudir d'un espectacle de gladiadors decapitats? I ja uns devuren esclaus. S'anaven corrents al prostíbul, a desfogar-se de valent. Avui intentarem desgranar una mica tot això. Alguns aspectes d'aquesta nova carn, amb propostes molt suculentes. I ho fem amb aquest grupet d'aquí, perquè el Black Alien que corre per Barcelona amb la pell negra al nas tallat, avui no podia venir. Així que intentarem fer-ho el millor possible. Avís important, si acabeu de menjar, sisplau, espereu una mica abans de descobrir tot el que us tenim preparat. I com deia la Débora Harry de Videodrome, la mort només és el principi. Crims, amb Carles Martínez. Próximament, sí, i segurament des del grec. Des del grec, l'amfiliatre del grec. Declamant com un bon actor de veritat. Projectant fins l'última fila. Acabes de veure el clavo perquè parlar d'una abacana és parlar d'un teatre. Però amb sang, clavo, y sangre, vísceras, líquidos. És parlar d'un teatre, de l'absurd i d'allò grotesc. No, no, muy potente, muy potente. Yo, de hecho, ya casi que me levanto. Ya está todo dicho, señores. Esto es La Nueva Carne por Carles Martínez. Y, de hecho, yo... Me habías dicho que era una presentación larga, larga, pero con mucha chicha. Pero, claro, yo pensaba que era porque, por fin, íbamos a presentar al hombre de las cervezas. Este buen amigo nuestro, que no, que se va pasando... ¿Va a ser así ahora? Me mola, ¿eh? A mí me prometisteis cerveza el primer día, no me la disteis. ¿Sigamos agua? No, pero esto no es cerveza. ¿Por qué te queremos sanar? Salé su banín fiscal. Agua de moris. Te queremos sanar. Si poneu cerveza, seguiré venint aquí. De moment, ya me he après a dir a pitjatón ver a ser tacón. Ah, això está. Eh, eh, eh, eh. Ahora me falta veure las pelis. Ya puede ser del club. Ya puede ser del club de los empanados, ¿eh? Exacto. Me gusta la idea. Oye, vamos fuertes, entonces, hoy, ¿no? Muy fuertes. Muy fuertes. Pero yo creo que no hablemos tanto a ver si va a pasar como con la peli, ¿eh? A ver si va a pasar como con la peli, que la ponemos muy arriba y después... No, no, y después... Ara hem fet una presentació com molt èpica de la nova carne i de Cronenberg, i després diré, bueno, Cronenberg és una mierda. No, no, potser ara, però abans, Déu-n'hi-do, és un tema que dóna molt de joc. Ara entrarem. Dóna molt de joc. No te dispares, no te dispares com la pistola esta de huesos. Anem al menú del dia, que avui crec que és un menú bastant putrefacte, així que prepareu les criatures, les amagueu, o si no, si les feu escoltar, que sapigueu que aprendran el racó fos d'empanada. Així que ens anem, menú del dia, a veure què cuinem. Sí, per favor. Ens podreu trobar a Facebook Empanada Cultural, Twitter Empanada Cultura sense L, Instagram Empanada Cultural, tots els podcasts a Spotify i els videocasts a YouTube. Menú del dia. Me encanta esta variedad musical que tenemos en este programa, eh, tío. Podríamos ser en sí mismas una, vamos, una radio station, ¿no?, que va sacando cada noche nuevos temas, bueno, repetidos, pero en el fondo muy variados. Yo creo que... No apunten en la dirección que vamos hoy. No, no, perquè m'ha vingut al cap que ara és com... Sabeu El Ollo? La pel·lícula que es El Joyo, que va baixant la plataforma i al final, ja que ja puc menjar, està podrit. Vale, doncs, aquest és avui el menú del dia, és a la plataforma 230, ¿vale? Vale, o sea, empiezo yo que parece que voy muy fuerte, pero no, pero no. Y conforme va avanzando el tema, las secciones van adquiriendo un rollo mucho más putrefacto. Sí, porque yo empiezo, de alguna manera, con el maestro, ¿no?, o con el gran referente de la nueva carne, como bien ha explicado Carlas en su editorial, porque acaba de estrenar, acaba de estrenar una película que se llama Crímenes del Futuro, Crimes of the Future, y, bueno, parece que apele más al pasado que al futuro, pero ya lo veremos, pero ya lo veremos enseguida. Buona, buona, buona. Segon plat, us porto un artista manga, dic manga, però que podria ser sevillano, ¿no?, perquè el Juanito. Juanjito, ¿no? Juanjito. Avui portem un dels mestres del terror, però sobretot més que del terror és de la nova carn, d'aquest body horror mangaka que estem parlant d'Ejunjito, un dels grans noms que a més mai hem portat res aquí, vull dir que ja tocava portar... A vegades hem portat poquet manga, el que hem portat, doncs hem portat aquí i això, però aquest cop ens anem a les profunditats de Japó per fer alguna cosa molt roncambolés. Està clar que quan tu vas al manga és molt roncambolés, ja ho posarem després. Doncs jo remato aquest itinerer i m'alçà tan abrós putrit amb un fotògraf molt important, artista americà, que es diu Joel Peter Wittgen. Suena molt bé. Suena molt bé, però... El Giger el deixarem pel final. Però estan en un grup de WhatsApp juntos. Sí, sí. Tiene tal dominio este campeón, ¿no? Que un día dice, bah, tiro de Giger, no, hasta la última hora, ¿eh? Es como un director antes de llegar a la escena. Me he vuelto loco mirando fotomontajes, ¿eh? O sea, tengo la cabeza que me hierve de tanta putrefacción. Digamos la verdad, esto era algo previo, que ha cobrado manifestación a través de los fotomontajes, pero esto ya estaba ahí, ¿eh? Vaya, vaya, vaya. El mar de fondo. La locura. Mar de fondo, sortia a Tamara también, güey. No, no la portis nada. No, pero está muy bien, porque esto es público, gracias, que le está haciendo. Visca la Rossi. Vale, doncs, va, comencem, comencem. Vamos, vamos. Destapem aquesta nova carn amb el rei de la nova carn. Esto es lo que pensaba yo. Sí, sí, es time to listen. Es el momento de escuchar. Ya sabéis que a nosotros también nos podéis ver. Yo no voy a parar de hablar, así que no debería que no hable, pero así como esta voz nos ha recordado, ¿no? Con este tonito un poco como imperativo, así, en pan penetrante, ahora es momento de escuchar. Y no a Cronenberg, sino a nosotros, que tenemos cosas muy importantes que decir. No vayáis al cine. Sí, no vayáis. Y tal cine. Bien, bien. La controversia está aquí, ya está servida. Pero cachondeo aparte que conste que lo que acabáis de escuchar es un breve fragmento de la película de David Cronenberg, Crimes of the Future, su última película. Una peli muy esperada, por cierto. Sí. Diremos que ciertamente impactante, aunque para mí no tanto y creo que para algún otro compañero no tanto como se había dicho. Pero bueno, por fin se puede ver en cines. Y es que Cronenberg, además, llevaba ocho años sin estrenar. Desde el 2014 con la peli Maps to the Stars. Han pasado ocho años. Yo creo que todo el mundo tenía muy claro que el tío estaba ahí, que seguía en el ruedo. Pero poca broma. Estamos hablando de un cineasta de 79 años de edad. Y se nota. Sí, un poquito, un poquito. Pero ha dado guerra, ¿eh? Ha dado guerra y que le quiten lo bailado. Y en cierto modo, como iremos viendo en esta sección, la sigue dando. Al menos sigue dando que hablar y eso es muy importante. Ahora Cronenberg, como decíamos, vuelve al ruedo con Crimes of the Future. To the Future, sorry. Una película que a pesar de su título parece más bien retomar el pasado, como decía al principio. Un pasado creativo. Y no solo porque la película en sí recupere un título, ¿no? Un título de los años 70 de un mediometraje, de su segundo mediometraje, con el que solo comparte eso, ¿eh? No lo he visto, pero por lo que he podido entender a través de ciertas lecturas, solo comparte el título. Pero es que además de recuperar ese título, lo que recupera es un guión. Y es un guión escrito hace 20 años. Así que, sí, de algún modo el pasado está ahí presente, pero no solo eso. El sentido distópico podría recuperar también. La original quizá tiraba más hacia el tema de los cosméticos y la nueva, en el fondo, también está proyectando cierta crisis en la ecología. ¿Los cosméticos? Sí, sí, sí. O sea, dones que morían porque es, bueno... Eso no es antiviral. Bueno, antiviral. Justamente también temo al Crimes of the Future del panel. No nos avancemos, no nos avancemos. Creo que va a ser una sección ciertamente atropellada. Pero lo importante es que tengamos en cuenta que sí, evidentemente es Cronenberg. Y ese Cronenberg precursor, ese Cronenberg iniciático, evidentemente se fue desarrollando. Y ahora ya con un Cronenberg veterano es inevitable no poder establecer paralelismos, sintonías. Pero como tal, no es que sea un remake, no es que vuelva a recuperar la película y a partir de ella quiera explorar dentro del mismo argumento otras posibles variedades. No, es una peli diferente. Y además, como os decía, recupera el pasado por varias cuestiones, ¿no? Pero entre ellas, evidentemente, porque es una peli que vuelve a apelar a esa gran etapa de Cronenberg, ¿no? Cronenberg hay muchos, hemos vivido unos cuantos Cronenbergs a lo largo de estas décadas de cine. Y en el fondo, si una época recupera, es la de los 80, es la de los 90, ¿no? Es la de la nueva carne. Pero bueno, lo importante es, y voy a lanzar una pregunta que no vamos a responder aún, es... ¿Aporta algo nuevo? ¿Aporta algo nuevo o se repite? Totally not. O se repite y se queda en la nostalgia. Que no lo sé, ¿eh? Que no lo sé, que no lo tengo claro ni yo. Quizás, por lo que veo aquí, muchos de vosotros sí. No sé si se queda solo en la nostalgia o en la enumeración. Y si enumera, ¿qué enumera, no? Porque como veníamos diciendo, hostia, Cronenbergs hay varios. Y está claro que hay algunos mucho más importantes que otros. Pero bueno, para que de algún modo todos podamos responder a estas preguntas, mejor será que profundicemos un poquito más en el argumento de Crimes of the Future. Y ya luego, con la película bien presentada, haremos un pequeño repaso de la filmografía, que seguro que hay que ayudar a más de un empanado que sigue empanado, ¿no? Entonces, ¿a quién tenemos en esta nueva aportación de la nueva carne? Pues por un lado, a su musa del nuevo milenio, a Vigo Mortensen, que aquí hace de Saúl Tenser. Y a su lado, al lado de la ficción, ¿no? De Saúl Tenser, tenemos a Lea Seitu, la actriz francesa, quien da vida a Caprice. Tandem artístico, evidentemente, dentro y fuera de la pantalla, pero dentro de la pantalla, como Saúl y Caprice, son una pareja de amantes que llevan al escenario la mutación maligna de los órganos de él y la posterior extirpación por parte de ella. Performas de un futuro distópico que revelan lo posible y, para mí, una relación tanto difícil de asumir, la posibilidad de unión entre ciencia y arte, ¿no? Él, siempre artista, referencial, y ella, una cirujana reciclada en el mundo del arte. També la idea de l'espectacle, és a dir, en el sentit que tots aquests freaks de la pel·lícula Tot Browning, que era aquest espectacle victorià, d'exhibir la cara en deforma, d'alguna manera aquí es veu traslladat en el sentit de criticar certa cultura de l'espectacle i del consum, de dir, anem a fer espectacle de tot això. També, yo creo, y totalmente en contraposición a lo que dices, que, por otro lado, hay un punto casi de unianismo artístico por parte de Cronenberg, del que ya se sabe, ¿no?, del que además se sabe desde cierta calma y cierta aceptación social, que, en el fondo, él como artista lleva años ofreciéndote sus entrañas, y ahora ya no te las ofrece de manera metafórica, no, no, pone a su alter ego, a su musa, la pone en pantalla, y literalmente te ofrece sus entrañas. Hay un punto también como de decir, hostia, mirad lo que hacemos los artistas, empieza mi crítica, por así decirlo. Pero esto no es todo, porque, claro, volviendo al argumento, sigue Saúl, es un artista referencial, no solo conjuga muy bien con Lea Sidhu, como Caprís, sino que va a ir atrayendo a toda una serie de secundarios variopintos, ¿no? Tenemos revolucionarios que pretenden utilizar la fama de este gran artista para salir del ostracismo, un agente de antivicio que perfila el significado del vicio, en el fondo, y de quien me molaría hablar, porque sabéis que es el actor de Alexander Platt, de la nueva versión, o sea, allí está muy bien utilizado ese acento, no me parece que Cronenberg lo haya sabido utilizar, es un tinguino que es guineano, que es de guinea visual. Bueno, la cuestión es que, además de esto, tenemos a madres, lo diremos en plural, cuando no es así, ¿no? Madres que quieren dejar de serlo y tienen un camino muy rápido, que es el asesinato, o niños que no saben que lo son porque disfrutan muchísimo comiendo plástico, oficinistas que se excitan ante el registro de órganos, de nuevo, ¿no? Esa sexualidad femenina difícil, ¿no? Difícil de entender por parte de muchos, ¿no? De las manifestaciones de Cronenberg en películas anteriores. Y o los bordanos tatuados, que esto es una de las cosas que me dejó a cuadros. Si no ha quedado claro, lo que hace realmente esta pareja de artistas es extirpar tumores o órganos que han ido mutando y que, desde un cierto control, ¿no?, desde el exterior, al final consiguen sacarlos y acabar embalsamándolos, ¿no?, en potes que son como trofeos en la casa, ¿no? Pero todo esto, en el fondo, es una excusa para hablar de lo que venimos diciendo, ¿no?, de esta nueva manera de afrontar la nueva carne como compendio final, como... Porque tiene algo casi de peli testamentaria, ¿no? Parece un testamento. Es que Alba fue el testamento. Sí, pero lo hizo en forma de corto y de una manera muy anodina. Ahora marca paquete. Está bien que aquel cos que había aprofitado de una serie, una ifella de Adulén, ¿no?, y era él mateix, y es va a estirar el llit a malcos de la réplica de él mateix. Exacto. Que es súper interesante un trabajo así. Yo esto no lo he visto, pero lo que sí puedo decir es que cuando vi esta película, a pesar de no ser ni mucho menos un entendido en la nueva carne, sentía esa idea como de testamento fílmico, ¿no? Como si Cronenberg hubiera pretendido en Crimes to the Future resumir toda la carrera previa, que ya veremos después del tráiler qué parte de su carrera, ¿no? Que, de hecho, vamos a poner voces, imágenes, un poquitito de tono, ¿no?, de ese tonito tan particular que tiene Cronenberg, y lo hagamos, hagámoslo a través del tráiler, por favor. Cronenberg, ¿no? I can feel you pulling things around in there. It's a brand new organ, never before seen. We've all felt that the body was empty. Empty of meaning. And we've wanted to confirm that, so that we could fill it with meaning. The world is a much more dangerous place, now that pain has all but disappeared. I don't like what's happening with the body. In particular, what's happening with my body. Which is why I keep cutting it up. What do you think they'd find inside it? Outer space. Whoops. Sorry. Let us not be afraid to map the chaos inside. Bueno, pues ya lo veis, ¿no? La nueva carne como arte performativo, este tono de trágica melancolía, ¿no? La civilización en ruinas, aquellos que podáis... Eso sí, eso es espectacular. A mí me parece que la composición de esta pelea... Oye, no te veo ahí, no, no te veo... No veo a Paul diciéndome... ¿Tú no sabes lo que astigmus haga en la lengua? Estoy generando un tumor dentro de mí para no parar... Bien, bien, bien. Eso es lo que quería, eso es lo que quería, que no lo he invertido. Lo es muy tallanca. No, no, bien, bien, me gusta. Lo vamos a extirpar aquí, ¿eh? Podemos aprovechar para abrirlo. Lo sacamos y lo tatuamos. Bueno, lo veis, ¿no? Tenemos un poquito de todo aquello que hemos ido comentando, que muchos de vosotros ya conocéis, pero bueno, por si hace falta sentar bases, ¿no? Pues de nuevo es el cuerpo y la máquina o el alma, ¿no? Con esas posibles asociaciones y disociaciones. El deseo, ¿no? Siempre ahí navegando entre esas diversas realidades. La enfermedad como posibilidad de cambio positivo. Esto es muy típico de Cronenberg, ¿no? Como esa posible revolución. Al final es la revolución de tus células en tu propio cuerpo, ¿no? Como tú, como revolucionario de una sociedad. Y esa sexualidad, ¿no? Que ya mencionaba antes, ambigua, dolorosa, pero también liberadora, y en este caso también tecnológica. Y, en definitiva, ¿no? La búsqueda de identidad y la liberación. Todo esto está, todo esto está. Y esto lo teníamos en otras películas, evidentemente, precursoras. Esto estaba ahí. Otra cosa es cómo está. ¿Qué entra en banque? Sonido de bonk. De bonk. De que empieza la guerra. No, a ver, para que, como veo que siempre nos va a llevar más tiempo, vamos, masticar la negatividad que mencionar lo positivo, hostia, algo muy positivo que nos ha venido acompañando durante toda la sección y también en el tráiler, Howard Shore, ¿no? O sea, el tío que está detrás de la música, con quien colabora, de hecho, desde Cromosoma 3, hace muchísimos años, y que, desgraciadamente, al menos para mi gusto, también es el del Señor de los Anillos, es un crack este tío, y es un crack precisamente en esta peli. Me parece que, desde una perspectiva musical, sabe narrar muy bien. la cançó base de la pel·lícula, la que ha sonat així de fons en el tráiler, tota l'estona que entrava em recordava molt a Twin Peaks, o sea, la cançó clàssica de Twin Peaks, no sé si té a veure... Bueno, es que al final hay cierto diálogo, ¿no?, también, al final, de estos dos cineastas y de estos dos realidades. Que amb Lins, ¿no?, amb David Lins. Sí, sí, sí. La nova carna els agrupa els dos. Totalmente. De hecho, no sé si lo sabéis, pero él estaba como... Ahora me viene... Hostia, evidentemente es otro director, ¿no?, pero me viene a la época de los ochenta finales, ¿no?, con desafío total. Es una cosa que... Sí, de Verhoeven. Él estaba, sí, al final le acaba dirigiendo Paul Verhoeven, porque de Laurentiis, que es quien estaba en la producción, parece ser que no acabaron entendiéndose en cómo querían el resultado visual. Pero decir que Cronenberg ha estado, ¿no?, con un pie siempre en lo comercial, o ante la posibilidad de lo comercial, a partir, ¿no?, de sus grandes hazañas, que después llegará, ¿no?, después llegará. Y que es interesante ver cómo se ha intentado mantenerse lo máximo, lo máximo, digo, alejado de esa comercialidad, de ese circuito más de consumo a lo bestia. Está claro que también le habría sabido dar su tono a ese guión de desafío total, ¿no? Sí. Y volviendo a lo positivo, para mí, lo que os decía, la composición de la imagen, ¿no?, esa capacidad que tiene Cronenberg de proyectarnos realidades totalmente anodinas, ¿no?, como si pudieras extrapolar lo que está sucediendo del terreno espacial. Es decir, estamos ante secuencias, ¿no?, que, por otro lado, huyen de lo teatral, ¿no?, que sería muy fácil, a través de esa composición, a través de ese discurso visual, acabar cayendo en pequeñas secuencias teatrales excesivamente episodicas. Y yo creo que en eso, al menos por mi parte, sí que acierta. O sea, sí que sabe construir, ¿no?, esas imágenes que no solo destilan belleza, sino que aportan en el significado y en el discurso que él nos quiere dar. El problema dónde está, para mi punto de vista. Exacto. Que hay una enumeración, ¿no? Es como si alguien que sabe que ya ha aportado y ha desarrollado todas esas ideas, ¿no?, que veníamos comentando, ahora no necesita más que enumerarlas. Ahora no necesita llevar eso a un terreno superior. Y para mí es decepcionante, ¿no?, porque en el fondo su discurso de los 80 sigue estando muy vigente, con otros matices en el siglo XXI. Y esos matices afloran, ¿no? O sea, tenemos el tema que ya estaba, evidentemente, en los 80 también, porque nos venimos dando cuenta de que nos estamos cargando el mundo hace bastantes años, ¿eh? Sí, pero ahora el futuro ya no es el metal y es el plástico. Y esto es un elemento súper interesante en la película, ¿no? La idea de reflexionar sobre el plástico, ¿qué hacemos con el plástico? Pero es un apunte que hace y no lo desarrolla en ningún momento y muere, como tal. A mí me da la sensación que hayan moltes llavors plantadas de molts temes, pero en comptes de anar-la a regar a poco a poco, ¿qué es lo que hauria de ser? Estem parlant de que no es una peli... Es a dir, no es curta. En el sentit que es posa el seu temps, es prena el seu temps per desenvolupar, teòricament, molts temes diferents. I què passa? Que ell, a mí el camp de la sensació, és que hi ha moments que aboca l'aigua directament perquè s'ofeguin les llavors. O sigui, no hi ha un punt de desenvolupament. Hi ha molta cosa tractada i al principi et sorprèn perquè els primers, per dir-ho així, 20 minuts són... Que a més són... Ho va dir, crec que era Kant, que és on va estrenar. Va dir, els primers, crec que són 10 o 15 minuts o 20, seran al que la gent decidirà si marxa o no. I clar, ella ho va vendre, no només bèstia, sinó també de temàtiques... És aquí el problema, jo crec, moltes vegades, no? Els primers minuts, l'arranque, quan et comencen a plantejar els temes, dius, hòstia, vamos allá. Potent. Però, clar, després, et dona una sensació que és una pel·lícula que, si potser s'hagués transformat en una mena minissèrie o al revés, treu-me certs temes que més els has deixat penjats. Subtrames gràcies. Subtrames que no van enlloc. I potser hagués sigut algú, tampoc et dic molt novedós, però dins d'una temàtica no va quedar en body horror així com tracta ell, tractar un canvi climàtic, per dir-ho així, amb això, només aquest tema hauria sigut molt canyero. Jo tinc la sensació, és un guió de fa 20 anys, ho he dit abans. Jo tinc la sensació que va anar a rodar la pel·li allò que fan els guionistes, que es posen una paret plena de pòstits de colors, con trames, subtrames i tal, i va anar, i quan van anar a entregar per rodar la pel·li, va tropeçar, va caure, i li van caure tots els pòstits barrejats. I a partir d'aquí es va fer la pel·li. I, por otro lado, no es una pel·li desordenada, eh? No es que... No, no me parece una pel·li desordenada, o sea, que va guiando bien. No, però fas una sensació... No, però fas una sensació... El problema és que no desarrolla. Però hi ha subtrames que piden un pes o una importància que no els hi dona. Al final estan allà de subfons. Estan en l'anecdòtico per crear tono... O per encadenar seqüències que són les que pesen. Exacte. Una altra cosa que quería resaltar, no tant per celebrar la pel·li, aunque... Que t'ha agradat, Carles, a tu. No has de fer fora, eh? A mi m'ha molat. A mi m'ha molat perquè em va deixar fet com una mica una merda. I jo crec que això també és la gràcia de la pel·lícula. Em va agradar com a catàleg dels horrors de tot el que hem trobat en la filmografia de David Cronenberg. I seguint en això que acabes de comentar sobre l'ordre, no és tan, insisteixo, per celebrar la pel·li, sinó per destacar una cosa. I és que, que curiosa la forma que té Cronenberg de mostrar aquests horrors. No els mostra amb un treball de càmera mogut, distorsionat, sinó que és superclàssic. Tu vas comentar, Adri, en una conversa que vam tenir quan vam sortir de la pel·lícula, que et podia recordar el diàleg entre una persona allà amb els buells oberts i... Un pla contraplà, un pla contraplà, i dius, això és com Woody Allen. Això és com Woody Allen grava les converses. I crec que és molt interessant per què? Perquè hi ha una posada en escena molt clàssica a l'hora de mostrar aquests horrors. I en aquest sentit hi ha una honestedat quasi diria formal. És a dir, a l'hora de mostrar els horrors penso, per exemple, en l'escena de L'almuerzo desnudo on Cronenberg adaptava a William Barrofs, no? On veus aquest protagonista que està conversant amb la seva màquina d'escriure, que és com una mena d'insecte. Pla contrapla. Pla contrapla. És superclàssic, no? No cal fer virgueries amb la càmera perquè els continguts ja són prou virgueria, ja són prou... No, no, a mi m'hi perc. Càutics. Però entenc que en aquesta pel·li digue-li que ha posat el pilot automàtic o que potser no ha estat tan ambiciós. Abans, Pol, comentaves la tercera temporada de Twin Peaks. I potser si tant de bo, com el David Lynch de la tercera temporada de Twin Peaks. Tot i així, és una pel·lícula que es gaudeix perquè tu ja saps el que vas a veure. No, no, però aquest és el problema. Potser el problema és que ja l'has vist, aquesta pel·li. Exacte. Has vist, perquè al final no ens enganyarem. Crímenes, ara repassaràs, no, Adriano, però jo llenço tres pel·lis que bàsicament és un refrit de Crash, de Existence i de Dead Ringers. Bueno, voy a recuperar un poquito el micrófono que habéis ido depositando cosas muy interesantes. Más que todo, corrijo una cosa, cuando te lo comparaba con Woody Allen i esto remite a otra de mis críticas sobre la pel·li, hablaba concretament no tanto del planteamiento visual o del lenguaje sino de la interpretación de la Kristen Stewart. O sea, la Kristen Stewart maneja un tono interpretativo en la pel·li que no encaja y de hecho es cierto que el tío ha insuflado esta nueva carne de una cierta comicidad, de un tonito irónico de fondo que me hace recordar más Maps to the Star que no las películas que estés nombrando. Yo ahí creo que tiene una cagada de tono que te saca y que a esa profundidad y ese discurso penetrante que pretende se pierde, se pierde. Y era en esto que te decía, tú sacas a la Kristen Stewart con esa interpretación que está continuamente entre la duda, entre esas palabras que calle y no, o que acaba pronunciando en silencio y esto te lo llevas a una película de Woody Allen y se a ti encaja la perfección. Esa era mi crítica y ese mi paralelismo con Woody Allen cuando, sin pensar en Woody Allen sí que es cierto lo que dices, que la película tiene un discurso visual potente, homogéneo, coherente, es decir, a mí desde el apartado visual bueno, es que incluso con esas imágenes también que pretenden molestar las disfruto, o sea, las disfruto como disfrutaría las películas que he mencionado. El problema es a dónde me lleva esto, porque te diría que en esa poética y en ese lirismo y sobre todo en esos diálogos que se exceden, que ya los tiene en otras pelis como en Crash pero, hostia, sabe dar con la justa medida. Aquí a veces me recuerda, hostia, no sé, es como si la nueva carne se hubiera encontrado con Terrence Malick en algún momento, ¿sabes? Hay un punto como de relajemos. Promesos. La nueva carne es filosofía, una estética perversa al cos. Es pura filosofía. Pero aquí, a ver, postmoderna para filosofía. Un moment, Carles, ara siguem, ya no el puesto crítico de voy al contrario vuestro, sino, anem a espectadores. El guió, els diàlegs, és un ñap. No, però aquí no, jo crec que no hi ha, és a dir, qualsevol persona que escolti aquests diàlegs, diu, era el sexo. Això és de tallatru. La cirugía és el nuevo sexo. Claro, porque es que si hay nueva carne, hay un nuevo sexo. Es mi nueva... ¿Cuál es el nuevo sexo? Parle, parle. El Vigo Mortensen lo digo en algún momento, es que yo no sé practicar el sexo antiguo. No, yo era muy malo en el sexo. No, pero esto ya era slippers, da Woody Allen, el dormilón, que ya es... Poca broma, el Vigo Mortensen con las cejas ahí totalmente depiladas, ¿no? Con la pinta que pretende ser el del séptimo sello, la muerte, pero en el fondo es un ninja echaba la droga, ¿sabes? Con el dolor de estómago. Tu veus la pel·lícula fredament i la pel·li, o sigui, i en una escena escandalosa, però no de... però de malament, tio. De malament, de malinterpretat, perquè ja em diré vosaltres les escenes del poli, que ja em diràs tu també què pinta. Exacto, esto es lo que os estaba comentando. Este actor, este es un actor que encaja muy bien en ese exotismo que él pretende discur como mostrar, un exotismo y una variedad muy variopinto el discurso de ese futuro distópico, pero que a la hora de verdad no está bien cogido. O sea, un detective de antivicio... El más vicio, el más viciado. Que no, y que no quiero que se atribuya a una cuestión racial, pero es que si esa raza no viene acompañada de una manera de expresarse que pueda entrar en homogeneidad con el resto del escenario que estás mostrando, ya no me sirve. Me sirve para Alexander Plach. cae en el cliché de estas secuencias cuando están ellos dos solos de, bueno, aquí tenemos que meter un poquito de noir clásico estereotipado a Max. Y es Welket Bungue, ¿vale? El actor es Welket Bungue que se hizo famoso por Berlín Alexander Plach, la última versión. Oye, y para no alargarnos muchísimo porque aquí podríamos estar en plan ping-pong de un lado a otro durante horas, está clarísimo. Simplemente, ¿no? Para que también un poco el espectador, el empanado más empanado pueda entender por qué hay ese punto también. Yo creo que es una peli que si la viéramos de un cineasta nuevo diríamos, hostia, qué bien ha sabido, no ha sabido desarrollar, pero qué bien ha sabido recuperar temas ya sentados. Pero es que claro, estamos hablando de un cineasta como Cronenberg que, qué joder, que tiene una etapa mucho más potente desde la molestia visual, ¿no? Es decir, que si lo que pretendía era una peli impactante desde lo visual, ya teníamos esa tendencia hacia lo desagradable con llagas, pústulas, organismos que se descomponen de los 70, ¿no? Con películas que seguramente vosotros habéis visto y que yo no he visto para nada, ¿no? Como Vinieron de Dentro de, o cuál era la otra mítica, Rabia, ¿no? Del 77, si no me equivoco. De hecho, Shivers, ahora que lo dices, Vinieron de Dentro de, ese edificio donde los vecinos quedan encerrados, es una película que se hizo mientras Ballard escribía su High Rise, qué bonita casualidad, ¿no? Y qué curioso, pues también esa mezcla de sexo y muerte, porque cuando esas larvas, parasitan a los vecinos de ese edificio, les despiertan unas ganas de follar. Exacto. Bestiales, ¿no? Pero claro, ahí hay un punto, es una idea interesante, que igual no es necesario desarrollar muchísimo porque está enmarcado en un contexto, diríamos, no sé, de Blood Explotation, o... Sí, de la serie B. De hecho, era un tío que parece ser que no se lo tomaban en serio, ¿no? Porque solo bebían esa primera mascarada visual de lo desagradable y poco a poco fueron viendo que este tío tiene un discurso y tiene una filosofía detrás y que además empieza a cobrar una madurez ya con pelis como Videodrome, hostia, o una peli que a mí me flipó, pero porque la vi de niño, que es La Mosca, me dejó aterrado, o, joder, o películas posteriores como Crash, que aquí, ¿no? Siempre la hemos comentado y de hecho, tengo que reconocerlo, inseparables. Sí, y Triggers. La vi hace nada precisamente para poder abordar esta película con mayor madurez y me dejó aterrado. Es decir, cada peli, estas tres pelis que he mencionado, ¿no? En la niñez, The Fly, La Mosca. Ya en la adolescencia, The Crash, y ahora ya como adulto, aunque tenga que recuperar una peli del 89, creo, hostia, inseparables, acojonante. Y esto es lo que se echa en falta. La madurez visual, la madurez de discurso, la capacidad de organizar, ¿no? De dirigir la orquesta, como él sabe hacer, eso es evidente. Pero por otro lado, yo echo en falta esa sensación de salir del cine, hostia, con un impacto, ya no un impacto moral, o visual, no, no, en el estómago. O sea, es que es literal, ¿no? Y esto no está aquí, ¿no? Y voy a acabar con una anécdota que además tú te la conoces y es que hace no tanto, porque yo sí que soy también un tío que, aunque no dirijo, me gusta utilizar el cine como una suerte de, ¿no? De elemento inductor, ¿no? Como de algo que penetra, ¿no? Desde una perspectiva metafórica y te pueda, ¿no? Hacer llegar a otro nivel de reflexión o a otro estado, ¿no? Personal. Y me acuerdo cuando siendo niño, mi hermano de 12 años, lo puse a ver irreversible. O sea, yo estaba haciendo... Me la sabía que está. O sea, yo estoy haciéndolo... Yo estaba en la universidad en esa época y tenía algún trabajo que hacer y llega a mi casa, ¿no? Porque ya vivía por separado y entonces no podía estar por él. Y le digo, mira, tranqui que te voy a poner una peli que vas a flipar. Joder, cuando salió de la sala... Pobre Joel. No, pero ya tenía 14 añitos, ¿eh? Pero cuando salió de la sala... Para los que no lo sabían, irreversible de Gaspar Noé es una película donde la escena más mítica es Mónica Bellucci mientras la violan a un túnel durante 12 minuts en plasecuencia. Pero no es exclusivamente esto aunque esto acabó siendo... A més, es una peli molt complexa de que las escenas están tiradas cap en... O sea, al final ya comences veient l'última escena, per dir-ho així, ¿no? Es muy compleja la película. Es una película que en muchas direcciones te toca, te toca y era lo que pretendía con mi hermano, claro, quizás de manera excesivamente equivocada. Yo también era otro niño, ¿no? Entonces cuando salió mi hermano de la sala me dijo, pero estaba blanco, ¿no? Y la había acabado, o sea, se había quedado imantado con la pantalla, pero cuando ya el imán desapareció sale y me dice, pero Tete, ¿por qué me pones esto? ¿Sabes? En plan, y esto, esta sensación no la hemos tenido ninguno de nosotros al salir de Crímenes del Futuro y en cambio la hemos tenido con otras pelis de Cronenberg, ¿no? Es que parece que haya querido recuperar el cinturón de campeón de La Nueva Carne, ¿no? La Nueva Carne la inventé yo, pero ves la película y parece un fanfiction de alguien que no es Cronenberg intentando hacer una peli de Cronenberg. Jo crec que... No la va inventar, tampoc, però diguéssim que la paraula sí que ajuda a teixir tot, però és algo que des de l'era victoriana passant per les fotografies de... Ara, en el que entrarem ara de fotomuntatge, no? Però vull dir, realment sí que és un gran exponent, en qualsevol cas, crec que és la fill del segle XX, com diu Martín Escorcese, és ell. Jo crec, Carles, jo crec que és el seu fill, el Brandon Cronenberg, que ja porta dos pelis, Antiviral i Possessor, que té molta nova carn allà, al seu fill, i jo crec que David Cronenberg que diu que mi hijo que està triomfant amb això, pues retorno del rei. Que sapéis quien era el que lo hizo a trabajar. Llavors és el pare, saps, que fa... O sigui, si el fill s'està exhibint al parc i obre la gabardina per ensenyar... El pare obre i són totes les carnes colgantes i diu ja no és el que era. És un bus turístic. És un bus turístic. És que m'esteu... Aquí es va lutant la gallina. És un bus turístic, sí? No, no, per la trajectòria de Cronenberg. És un greatest hits. És un greatest hits que poden disfrutar alguns de les amantes. Sí, sí. Aneu-la a veure per criticar-la, ni que sigui. Aneu-la a veure, home. Vinga, guapos, seguim. Doneu-li diners a aquest home. Seguimos, seguimos. Còmics. Bé, i després d'aquesta acalorada discussió sobre Nova Carn, home, si portem Nova Carn i Còmics podríem parlar, abans a l'editorial Carles has dit molt bé, has anomenat també Tetsuo, no? Podríem portar aquest nivell de pel·lícula molt càrnica, metàl·lica, podem portar Ahira, tot i que ja vam parlar d'Ahira en el seu moment també. Charles Barnes. Black Hole, Charles Barnes. Black Hole. Black Hole, mira, tindrà a veure amb alguna obra de les que porto avui. Però és que avui ens endinsem a un Japó obert per la meitat amb un bisturí, traiem les entranyes d'un Japó que, a veure, tampoc us estic descobrint, potser vosaltres sí, però vull dir, és un autor bastant famós el que portem avui. Estem parlant d'un maestro, d'un maestro del mal rotllo, un tòtem total d'aquesta Nova Carn, però sobretot un terme que potser Nova Carn sí que s'associa amb certes coses, però és, podríem dir, una Nova Carn amb body horror, total, que estem parlant de Julito Benegos, no? Estem parlant de Junjiito. Junjiito. És tan famós que ja es parla amb diminució. us faig una mica d'on venim, d'aquest home, 63, per factura de Jifu. Òbviament, com sempre, portem de coses de manga o hapos o orientales, ho pronunciarem molt malament. Ja has dit body horror, que jo m'he quedat com a body horror, que és francès, body horror. Body horror. No pronuncies l'eh. A França hi ha tot el new French extremity, però això són altres coses. I si no, ens aniríem a l'ultragore alemán, ens aniríem a necromàntics i no obrirem aquest meló perquè si no ens estiria fins a marxar. Però està bé citar-ho, està molt bé esmentar-ho. Estem parlant, això, un mangaka, escriptor, dibuixant, ja sabem, aquests termes els hem comentat molts cops, no farem l'enciclopèdia de l'altre dia de videojocs que vam fer... No cal, no cal. Però sí que prendrem bastants termes nous dins del manga que jo també he après perquè són d'aquestes coses que tenen ells un imaginari i, vamos, brutal. Estem parlant de l'autor, Junji Ito, de Tomie, Uzumaki, Guio, Black Paradox, o sigui, de moltes obres, de fet en tinc algunes aquí si les voleu anar mirant per veure la magnitud de la tragèdia que portava avui. de fet parlarem de totes elles, digues-vies. O sigui, Junji Ito sempre en anime, ai, perdona, en manga, alguna vez en anime, sí, sí, sí, anime, nos lo contarás, tot adaptat, i diverses vegades. I estan fent un live fashion. I ara, exacte, de fet estan fent dues coses, una a Netflix, després ho parlarem, però... Vale, estem parlant perquè veieu què eren els premis Eisner, que com sabeu són los Game Awards de los còmics, que vol dir que són, no? A vegades fem això, no? Los Oscars són los Eisner de los Game Awards. Estàs recordando el plano este, no? Donde está metido ahí el Vigo Mortensen y le va abriendo el plan desafío total, no? Exacte, pum, pum, pum. Doncs Premi Eisner 2021, el millor guió i artista, ja després veurem per què, però està clar que Junji Ito és mestre del terror, dins del manga, sobretot, no només per aquestes històries rocambolesques, anirem posant en imatge tot això que esteu mirant vosaltres aquí, a l'estudi, anirem posant al nivell de la tragèdia i de lo recambolesque, no només és per aquestes històries tan frenètiques i tan anaves d'olles, sinó també per un traç, perquè ell té un traç, un art molt, molt característic, és molt fàcil conèixer la seva obra només mirant una vinyeta, és a dir, té aquest excés de línies grotesques, sempre són uns, de cop uns plans molt oberts, diguéssim, dins la vinyeta, no?, de veure aquests estats de bogeria, de putrefacció i tal, però amb un sentit molt estètic, sempre hi ha una composició al darrere molt, molt, molt treballada, llavors hi ha aquesta idea sempre que té de buscar la bellesa en allò grotesc, allò que hi ha, sempre hi ha aquest, aquest estava sant, no?, Junjito, i llavors, sobretot, sobretot, és que ell juga amb el més sòrdid possible, però estem parlant, un tio, és un geni aquest tio que se'n va des del surrealisme, al morbo, amb allò inquietant, amb la paròdia, escatologia molts cops també, però sobretot el terror a lo desconegut, que això també ens sona molt, Lovecraft, aquest estil d'història, que és allò que no es mostra o allò que no s'entén, que ell juga molt amb allò que no s'entén. I que és la gènese del terror mateix, no? Sí, sí, sí, totalment, allò que se'n diu sempre al fora de camp, en cinema, el saber que està passant alguna cosa però no saps el què, no? Això en cinema es fa molt amb aquest fora de camp, no? És a dir, no mostrar, però el personatge ho està vivint, aquí sí que és molt més, si estem parlant de Nova Carn i Body Horror, estem parlant d'algú molt introspectiu que després acaba sent exterior, no? Però estem parlant que sí que és veritat que si molts cops el Body Horror o aquesta Nova Carn s'associa a quan el cos es converteix en una pròpia amenaça, no? És a dir, el propi cos és el que et genera un rebuig, no? O sigui, a vegades allò que diuen de transportament de cor, el cor rebutja, aquí estem parlant que és això, però he xobrat, o sigui, sempre estem parlant de això. Com el Tetsu de Tsukamoto, una amenaça tòxica, malaltissa. Llavors, esteu preparats i hem vingut de Cronyver però és que ara el que deia tu Adriana al principi del programa ens anem endinsant a les entranyes, a les vísceres d'un programa que, bueno, a veure què passarà. I també de les imatges que ensenyarem que algunes són heavies, eh? El dibuixo permite una proyección del podió, o del rol en sí mismo terrible, no? Exacte. Doncs parlem un moment dels seus inicis perquè aquest tio és molt curiós com va començar perquè abans o durant els primers bocetos que feia les primeres historietes aquest tio corrava una clínica dental. Imagineu-vos el panorama d'aquest tio a casa seva amb la llumeta anant dibuixant tot això i potser anava a la feina i deia ah mira, pues he fet el nuestro cliente aquí muerto. Hòstia, no, creo que imagínate si la peña ya le tiene pavor a los dentistas si encima le dijeran mira, este tío dibuja en sus ratos grimes estas cositas Sí, sí, sí, sí. De hecho, hi havia una peli en los 90 que corría por el videoclub que era el dentista. Ja, ma, que la mítica. Hi ha una escena que jo, aquesta la recordo de veure bastant de petit que recordo l'escena del taladret com es diu això que tenen de les càries i veure una imatge superdetall d'un queixal però explotant. O sigui, sobretot líquid, eh? No estem parlant de... O sigui, eren coses molt desagradables en el videoclub de la Palma. Vale, doncs, el seu debut mentre, això, us dic que estava treballant en paral·lel també al dentista és Tomie. Vale? Tomie és una història del 87 que va estar publicada mensualment a una revista que es deia Monthly Halloween, vale? És a dir, cada mes és Halloween que llavors ja et donava a entendre bastanta cosa també. Era un estil xoho, aquí entrem en la psicopèdia del manga, que és una categoria manga i anime dirigida a un públic normalment més adolescent femení. Per exemple, Sailor Moon, aquest tipus d'estil. Això és el xoho. Xojo. Xojo. Bueno, després això potser és pronunciar xojo. Como se diga, como se diga. Sí. Això és el teu col·lega que l'altre dia ens va venir a parlar i quan vam dir ah, esto es muy kawaii i diu, kawaii, perdone, va treure la katana, ens va tallar un dit i ens va dir kawaii, kawaii, exacto. Vale, doncs aquí m'he informat i és Tomie. Llavors de què va? Tomie kawakami. Tomie kawakami és una persona, després entraré més a detall, però és una persona immortal, és a dir, que es cura molt ràpidament i a partir de la seva bellesa esclavitza normalment persones, sobretot homes, però també dones a la seva voluntat. Entra el terror en aquesta història quan sabem que aquest personatge, aquesta noia, jove, elegant, maca, en realitat és una diable, és un ser de l'inframont que en realitat és una entitat que el que vol és el mal, llavors és una sèrie que després òbviament el va recopilar, però és un personatge grotesc, no us l'he portat perquè aquest sí que no l'he pogut trobar, però és un personatge, sí, segur que posarem en imatges al programa, però tu Adriano ja buscando tot que te ganto, jo estic pitjant, jo estic pitjant, és això, persona molt angelical, però amb horribles conseqüències, però a més ja comença una mica el món grotesc aquí, és bastant tràgic, la història és bastant tràgica, i en entrevistes ell diu que aquestes primeres històries li inspiraven les... que a mi és aquí entre també la nova carn, aquesta regeneració per exemple del cos en els Jean Gardaixos, llavors és com una idea molt animal també, té una vessant molt animal aquest còmic, aquest manga, ja no sé, perquè a vegades diem còmic, a vegades diem novel·legràfica, i és una mica... Però bueno, ja veieu... El TVO. El TVO, este TVO. Llavors, amb aquesta primera obra ja va guanyar Premi Kazoo, que segurament també està molt mal dit, però Premi Kazoo, que a més Kazoo és un autor que està considerat un dels pares, per no dir el pare, del terror manga a Japó, perquè és com guanyar, no és com aquí que guanyes el Premi Gaudí quan en realment el Gaudí no va fer massa cosa anar al cinema. Com ha citat el nom del pare del terror manga? Kazoo. Kazoo. Kazoo, que us repeteixo que potser és Kazoo, no ho sé, o Kazoo, jo què sé. Com s'allà. Llavors, ens anem a la segona obra que aquesta sí que l'he portat, que la tenim aquí, que és Uzumaki. Us dic que aquesta per mi és tranquil·lament la millor, o sigui, per mi, personalment. Té, si voleu... Anirem posant imatges, però és un... O sigui, Uzumaki no és sushi, però és bastant cru, això sí que us ho dic, d'acord? Aquí depassem del xojo al seinen, seinen, nou terme, que aquest vol dir que és més enfocat a homes adults. Aquí jo no hi ha adolescentes. Homes adults, tampoc diem una sauna paradise, sinó, estem parlant de Berserk, estem parlant de Monster, que Monster el vam portar. És un altre cop, una serialització de vinyetes fetes del 98 al 99, aquest cop a la revista Big Comic Spirits, i és una història que va triomfar tant al sortir, però només al sortir que ja l'any següent la van adaptar al cinema. Sí que és veritat que moltes de les seves obres s'han adaptat en format OVA, anime, com vulgueu dir-li, pel·lícules animades, però també s'han adaptat en persones reals. Llavors us explico de què va perquè aquesta història de veritat que a mi és de la que més m'agrada perquè em sembla tan curiosa i tan icònica que és, us explico de què va, és Kirie Goshiwa és un adolescent que viu en un poble de costa, aquest poble està maleït i sabeu, o sigui, a la portada ja es veu una mica, però està maleït amb espirals. Sí, sí, sí. És que em sembla un concepte tan surrealista. Vale, què vol dir amb espirals? És que, doncs, per exemple, els habitants d'aquest poble comencen a veure que les coses comencen a transformar, a mutar arbres, comencen a haver-hi molts tornados, comencen a haver-hi, o sigui, tot el que comporti espiral natural o de forma antinatural. Per exemple, el pare del protagonista s'obsessiona amb els espirals perquè va veient no per a veure cargols, no per a veure coses que simplement estan mutant, eh, us dic, no cal les coses típiques que tenim en format espiral, sinó que ell mateix s'obsessiona tant que hi ha un moment del còmic que es comença a crear espirals, la seva llengua comença a espiralitzar, clar, con horribles conseqüències en el sentit d'un cos espiralitzat òbviament es trenca per tot arreu, no? Llavors comença, és un còmic que jo crec que és la primera gran bujeria d'Hito perquè és, o sigui, jo us animo molt a llegir-ho perquè a més la història és tan curiosa. Buscando imágenes de Uzumaki, he visto que hay una, o sea, hay una inminente adaptación a l'anime que se ha retrasado, ¿no? Estaba buscando imágenes. Sí, el 2021 deien ya que es volia fer i que havia de sortir. O sea, que realmente Uzumaki aún no se ha adaptado a l'anime, ¿no? No, no, no, anime, o sigui, jo crec que l'anime sí, és que moltes d'aquestes coses les podeu trobar a YouTube, o sigui, però de l'època que va sortir, o sigui, estem parlant de coses que potser es van adaptar als 2000, ara el que passa és que volen fer un referito però amb noves tècniques o digues, digues, a mi em flipa, és a dir, treballar des de, anava a dir, posada en escena, podríem parlar de posada en vinyeta, no?, d'alguna manera, però treballar la forma, és a dir, l'espiral, i recordo que el Renacido d'Iñarri Tu es treballava també que aquesta idea evidentment per res es portava cap a lo macabre, cap a lo pervers que estem apuntant, però hi havia aquesta idea i me sale en castellano de lo dextrógido, dextrógido, pero eso es vértigo ya, tete, esto es vértigo, tete, pero digo que allà quedava com un apunt, com una cosa, és aquell moment de li, i aquí realment durant totes les vinyetas es va aprofundint i es va fent gran tot això d'una forma absolutament de maçó. A més, és un espiral que va consumint tota matèria i la va espiralitzant, i llavors, per exemple, hi ha persones que acaben sent persones cargol, o sigui, és un imaginari... És una gran metàgora de la vida, la traducció és pangolín. Pangolín. I de fet, just el que deies, agafo això per dir, el 2023, també s'ha anat movent, però Adult Swim, que ja és marca que algú bo es farà, es farà més amb anime, volen fer una minissèrie de quatre episodis d'aquest còmic, i jo us dic que això serà acollonant perquè aquesta història, de veritat, a més, la història mola molt. Després el traç, tot, però és que... Però en animació, entenc, en animació. Sí, és que era això a lo que me referia, era precisamente esta obra que hablaba de los cuatro episodios que estaban, y que se supone que nos vamos directamente al año 2023 para poderlo disfrutar. Llavors, aquesta història, a més, ja per acabar de tancar l'espiral, és que va ser nominada als Eisner un altre cop, però aquí categoria millor edició americana de material estranger. També ja sabeu que hi ha molts, molts premis que són superconcrets, però, bueno, mira, com a mínim, fer un homenatge a aquesta història així, doncs està molt bé. Després, següent així, gros, i jo crec que ja és un tancament, una mena de Santíssima Trinidad, trenitoda, no sé com dir-li, que és Guio Gallo, no sé com pronunciar això. Costa veure la portada, però és un peix. Que puta. Costa veure. Sobre negre, negre sobre negre, no? Sí, sí. El títol original de Guio, li direm Guio, és Guio Ugomeko Bukimi. Vale? Ahí nos quedamos. Què vol dir? Literalment, peixos retorçant-se espantosament. En forma d'espiral. No. L'espiral aquí el deixem de banda. Torna a ser Seinen, que hem dit que és... Per adultos. Això, per adultos. No té mediana edat, eh? També va formar part d'aquesta revista, com l'anterior, Big Comic Spirits, del 2001 al 2002, i agafeu-vos fora amb la sinopsi, perquè és la següent. Una parella, Tadashi i Kaori, han de lluitar per sobreviure a un allau de peixos amb potes metàl·liques que són propulsades per un olor conegut com l'olor de mort. I amb aquesta història, clar, doncs òbviament, a la que follegeu això, flipareu. Perquè és una història, un altre cop, rocambolesca, Aquí no veu color. Entonces, ya si no veu color, aún... Clar, color... No, no, no, però me refiero que no veo color, ¿no? Ah, vale. Sembla un llibre prohibit. Un llibre prohibit. Ah, sí, sí, sembla un llibre prohibit. Sí, sí, sí. Totalment, totalment. Què passa amb aquests peixos? Que a l'hora que surten de l'aigua per anar a atacar tot el que troben, doncs es van apoderant dels nous cossos, generalment, animals o persones, sobretot. Llavors aquests humans es converteixen en una mena d'híbrid entre peix, màquina... És una cosa molt estranya, d'acord? I a més, els cossos aquests, a més, es van degradant, perquè a més són cossos mitjans anfibis que es van degradant per l'oxigen... O sigui, és una cosa... Molt aquella pel·lícula... No sé si tu la vas arribar a veure, Carles, però una que van passar al Terror Molins fa uns 4, 5, 6 anys, no me'n recordo, que es deia Tanatomorfosis, que era un... La protagonista tenia una mena de malaltia que cada dia que passava s'anava putrefact. O sigui, era com... El seu cos s'anava pudrint, però ella estava viva. Llavors té un rotllo així, jo crec que tot això dibuixa una espècie de crisi de l'evolució en general. Sí, sí, sí. Recordem una cosa, a més estem... És com els peixos dels Simpsons de Tres Ulls, al final hi ha molta de la cosa que és aquesta por de l'unuclear, que també passava amb Godzilla o amb Akira. O sigui, al final, tota la por, hagi por de l'unuclear, jo crec que aquest... Justament aquest còmic que estem parlant ara, el Gio, ho té molt, molt present. Exactament, les pors, les pors del fantasma atòmic. Sí, sí, sí. Godzilla era el fantasma que no li podien posar una imatge real, una imatge real, una imatge racional. Havia de ser una imatge monstruosa perquè no es podia explicar una imatge tan bàrbara com la bomba atòmica. L'evolució descontrolada. I per tancar-hi en aquest es va inspirar amb el tiburó de Spielberg i diu Spielberg va capturar magistralment l'essència de la por en forma d'un tauró menja humans. Jo vaig pensar que seria inclús millor capturar aquesta essència, però amb un tauró menja humans es mou igual de bé dins de l'aigua com a fora, no? Llavors, bueno, aquest és realment una anàdola i tanquem la secció amb l'últim que és Black Paradox que també el teniu per aquí. Aquest potser és el més accessible dins de lo grotesc. Aquest, si algú hagués de començar de zero a llegir jo diria Black Paradox, és una cosa... És de 2014 la versió espanyola, diguéssim, traduïda i són quatre personatges que contacten de forma anònima per internet amb uns pseudònims i que quan es reuneixen el que volen és fer una mena suïcidi col·lectiu. Bueno, de fet es diuen Taburo, Pitán, Barakshi, segurament tots malament pronunciats, i Barceo. Vale, llavors, però dins d'aquest suïcidi col·lectiu comencen a dir qui és cada un, comencen a treure secrets i realment és una història molt ben parida, d'aquí no diré res més perquè realment és un guió molt sàdic i a més és un tema que preocupa molt a Japó. És un tema del suïcidi, és el gran tema, no? Això, tot els últims, no sé, 20 anys és el gran tema de... I crec que ell va tocant diferents pals, però aquí a Black Paradox, ja us dic, eh, no us diré més, però hi ha molt... El terme aquest de doppelganger, com es diu, el del doble, no? De tenir un doble, el tema d'incluso robots, la finalitat d'un robot, bueno, toca bastants pals. No se la copiarà el Cronenberg, eh? Està tot ligado, està tot ligado. Però vaja, que si no ens allarguem, recordatori... Pregunta. Digues, digues. No, no, o sea, me ha parecido genial este tío, de hecho ya me lo habías mostrado en algunas imágenes, me flipa. ¿Hay algo más? O sea, es decir, nos quedamos en esta capa así como muy potente desde lo visual, muy grotesca, pero evidentemente hay una carga, ¿no? No hay una historia de violencia, no hay... No. O sea, no té una etapa, o sea, es un tío que se ha mantingut molt ferm en els ideals, ara, que potser té tires còmiques, a veure, jo he portat aquestes quatre obres que són molt emblemàtiques perquè realment ell és molt de tires, és a dir, després s'han publicat juntes, però són de milivolums o publicacions, té relats curts, per exemple, té una mena que es diu que és algú rotllo del Circo de los Horrores que també és molt xulo, té tot de coses que són minihistòries de poques pàgines. No, pero me refería, tras esta capa grotesca y visualmente difícil de digerir, realmente hay un discurso, has mencionado, ¿no? Esos matices posapocalípticos, en el fondo, que son propios del resultado de la Seguridad Guerra Mundial. Hi ha parts de tesi, o sigui, que toca temàtiques en cada un molt... Desarrolla lo que apunta, la pregunta seria desarrolla lo que apunta o enumera como cronet. Fem una cosa, te'n vas a Can Fabra, a la biblioteca, o moltes... ¿Para qué? Si tengo aquí... Bueno, penseu una cosa, això són un... Otsumaki crec que són uns 7 o 8 o 10 volums. Ha traído el 9 i el 10, a propósito. Sí, para joder-te. Bueno, oye, no lo hizo Winding Rev, que em veia el 3 y el 4. Sí, sí, exacte. Bueno, lo dicho, estarem atents a les estrenes aquestes que... De talla i res, tanquem la secció, pugem una gran frase que hauríem de dir que és... Long life, larga vida a la nova cana japonesa, que ells en saben i bastant. Me gusta, y ahora una planta abajo más. Vinga, Carles, tenc 5 minuts. Baixant graons. Art. Que canvio, eh? Sí, és que... Escuchat, escutxat, escutxat. Estamos... Ya, ya, ya. Hem arribat al pis de baix de tot, ja. D'aquest itinerari de la nova carn. Una galeria dels horrors que desemboca en la mirada d'un autor... d'un autor meravellós. Segurament l'autor de l'erotisme més cruel, més refinat de l'art contemporani, que ja... ja hi arribarem. Però crec que és bo, abans d'entrar en la primera imatge d'aquest fotògraf que és Joel Peter Witkin, un dels grans exponents de la nova carn. Crec que és bo començar amb un diàleg, amb una conversa entre dos obres que a simple vista no sembla que tinguin res a veure, però que ens ajuda si tornes en un context artístic i pictòric que submergeix en aquesta boina de neocàrnica, una mica, eh? Comencem amb un cisteri amb fruites. Cisteri amb fruites de carabatjo, d'acord? Un retrat precís a l'oli d'una natura morta, aquesta still life que diuen els anglesos, ple de llum, no té res a veure amb aquest clar-obscur tanabrós de l'artista i representa una època on la gent en pasta del segle XVI estava farta de figures divines i deia escolta, jo vull temàtica profana, jo vull que me decores aquí la colección privada que tengo con esto. Clar, què passa quan arriba Joel Peter Witkin? Ara, fem un viatge en el temps brutal, ens situem en aquesta contemporaneitat, en aquesta postmodernitat, de sobte ens planta gent davant d'una altra natura morta en tots els sentits de la paraula, en el sentit físic, en el sentit radical, en el sentit provocador i directament abjecte, no? Aquesta idea d'allò ups, allò que està fora d'escena o que volem que estigui fora d'escena, de sobte es queda davant la pantalla per horroritzar-nos, no? Amb el he de posar la imatge, no? Efectos. Posa-la com vulguis, que va molt bé, ostres, aquest super videocast d'emparar a la controlada. Un rostre d'una dona, un bodegón exquisito, muntatge fotogràfic, com he dit, de Peter Witkin, un fotògraf de Brooklyn afincat a Nou Mèxit que sempre ha estat molt polèmic, sempre ha tingut aquest punt violent a través de l'art, les seves obres parlen de la mutilació del cos, d'un cos maltractat, d'unes fotografies també maltractades, perquè ell es dedica a rascar els negatius i fins i tot els tira àcid per provocar certes sensacions amb la fotografia que fa, i no és casual que li obsessionin els caps tallats, com podeu veure, perquè de petit va presenciar una imatge horrible que evidentment el va marcar, i és que va presenciar un brutal accident de trànsit on una nena va perdre el cap i el cap de la nena va acabar rodolant fins a acabar els peus pràcticament de Joel Peter Witkin. Jo crec que va veure hereditari. Bé, és que clar, hereditari té aquesta famosa escena que podria ser, no? Podria estar inspirada en aquesta infància traumàtica de Peter Witkin. I deia ell que encara recordava la mirada perduda d'aquest cap de nena, és una cosa molt bèstia. clar, ell no pot resistir-se a reescriure icones del passat, i jo he d'apropar-se a l'essència per fer-se dinamitar el record d'aquesta memòria d'aquest passat. Llavors, comencem amb Les Menines de Velázquez del 1656, emblema de l'art barroc espanyol, obra mestra del barroc, i tornem a agafar aquesta màquina del temps que ens porta a aquesta tan abrositat de Peter Witkin, aquest self-portrait After Velázquez, una foto de l'any 87, creada a partir de gelatina de plata sobre paper, i on veiem aquesta mena de representació. Bàsicament, Velázquez podria ser l'excusa per desplegar un col·legi grotesc, horrorós, sobre la carn com a subjecte antinormatiu. És com el Jardín de las Delicias xunguíssim, allò que vas trobant, vas mirant i a la que vas parant atenció, a dalt a l'esquerra hi ha una historieta i fins i tot hi ha algunes cites al surrealisme perquè Joel Peter Witkin diguéssim que hi ha un vincle amb Dalí molt gran amb el surrealisme. Clar, què més trobem en aquest diàleg que com dic estem buscant el passat i després tornem a una contemporaneïtat on ell diguéssim diu la seva a través d'una reescriptura malsana. A nivell històric també podem establir aquest diàleg perquè Witkin proposa una lectura molt interessant que és perfecta per tota aquesta febre de l'aire Instagram. El famós grafiti del petó socialista al Mur de Berlín aquell moment de germanor entre Honecker i Bresnev dels 30 anys de la RDA que es va convertir en grafiti del Mur de Berlín un dels més visitats un dels més desgastats com a imatge de la cultura selfie juntament amb la torre de Pisa és a dir, és una imatge que quasi s'hauria de prohibir ja n'hi ha prou per cert d'un artista rus Dimitri Brublev que desgraciadament va morir aquest agost l'autor del grafiti el famós grafiti que hi ha a Berlín i què passa? Què fa Peter Witkin davant d'una imatge com dic tan explotada per la cultura narcisista del nostre temps? Doncs proposa un petó entre dos caps que en realitat són un és una sola persona és un cap d'una sola persona tallada en dues parts que hi va treure d'un dipòsit de cadàvers per crear aquesta barbaritat necròfila que podeu veure aquí Bueno, a veure si elabora o no perquè a veure si YouTube en saltarà i dirà ep Això sí que no això sí que no Ja ho veieu Joel Peter Witkin un artista malsà violent malaït podríem dir també un artista certament malaït que trenca amb les convencions pensa a part de tot aquest trauma que he explicat d'infància i prové d'un ambient religiós que mamava a casa de petit Clar, tot això són factors que es poden evidentment interpretar com punts d'on parteix tot aquest imaginari monstruós també hem de dir una cosa de la mateixa manera que a l'altre programa quan vam parlar de mitologia grega amb Hades i tot això que hi ha paratges de mitologies que són xungos la Bíblia no s'està per hòsties No s'està per hòsties exactament és com un llibre de ciència-ficció que és gore l'antic testament és heavy metal exacte l'antic testament digue-li el Mel Gibson m'agrada més l'antic que el nou perquè és més ciència-ficció d'aquí ens traslladem a un artista que d'alguna manera també pot establir un diàleg molt interessant amb Joel Peter Wittking i és Cindy Sherman per què? perquè Joel Peter Wittking a través de tot aquest imaginari m'alçà i putrefacte deformat monstruós també ojo també ha servit per d'alguna manera estimular certs discursos sobre el gènere sobre la sexualitat i aquí hem de parlar clarament de Cindy Sherman Cindy Sherman té una imatge que mostrarem que són tot un seguit de fotos d'ella mateixa d'autorretrats d'aquesta gran artista nord-americana feminista del 70 i a través d'aquesta col·lecció per què estic ficant això ara? perquè connecta molt amb una part de l'art de Peter Wittking i és que aquests autorretrats de Sherman que es diuen sense títol d'alguna manera serveixen com a font d'autoconeixement com una eina per accedir a l'inconscient als nostres desitjos oculs però també formulen preguntes pertinents que penso que encara tenen vigència com el fet de què significa ser dona ara aquí ja no ens situem davant d'un panorama que d'alguna manera ens provoca una distància una lletió que ens aparta sinó que aquesta transformació aquesta mutabilitat del rostre com a discurs feminista d'empoderament de pensar en el rol de la dona també està molt vinculat a la nova carn també et dic una cosa això que estem veient de totes les seves fotos sembla de la primera a l'última semblen aquests vídeos de tiktok que posen la mà a la càmera i la treuen i s'han maquillat jo crec que ella ho va treure de tiktok això és que tiktok s'ho ha acabat carregant tot jo crec que qualsevol cosa que podem portar a nivell imatge que ha marcat no sabia que Cronenberg era tiktoker llavors jo estoy entre dos imágenes buscando más imágenes de Witkin com ho has traído la Venus de Botticelli ostres no l'has visto la Venus de Botticelli no hemos comentado pero podríamos comentar exactament és a dir de sobte convertés la Venus de Botticelli en una rescriptura a ver a ver girame la pinxa la pinxa la per veure la és que molestia és interesante i amb tot això està treballant com deia aquesta idea que es pot interpretar no dic que ho defensi directament però es pot interpretar com un discurs queer com un discurs de reivindicació de cossos que no són normatius que no segueixen els models que imposa diguéssim la societat de consum i que ens venen dictats pels mitjans de comunicació llavors tornem a Peter Witkin perquè hi ha una obra que crec que és molt representativa doncs d'aquest cos que no és com l'art clàssic sempre ens ha representat i com els mitjans i la moda ens dicten que vol que sigui i tota la societat intenta apropar-se a això i és Carrot Cake un fotomuntatge del 1980 que apareix una dona masturbant-se amb una pastanaga i Carrot Cake i què més a dir? Bueno, és molt botero és molt botero això també podem posar-li en aquest cake a part de Carrot deu tenir alguna cosa de botero en fi jo crec que és una obra que com dic va molt bé per parlar d'una mirada que entén el cos i la vida com a conceptes que poden escapar de la norma en una època com la d'avui tan narcisista ell de sobte mostra obres com aquestes de cossos obesos també cossos mutilats també de formes de talla baixa cossos que exalta com si fossin divins i que jo crec que intenten confessar cert desig ocult crec que Pol ara que estàs tenint davant aquesta imatge d'aquesta dona obesa ja hi ha alguna cosa del Piel és d'Eduardo Casano en aquest discurs inclusiu i de fet no us ho perdeu Jaume Balagueró confessa en una entrevista que li vaig fer fa molts anys que tant Sucamoto com especialment Joel Peter Witkin aquest fotògraf nord-americà que per cert ara està a Mèxic està diguéssim té el raspall de dents el té a Mèxic Jaume Balagueró es va inspirar molt Alícia exactament el curt matratge Alícia de Jaume Balagueró està molt inspirat aquella enjitat gran sí que per cert és un curt que tracta sobre cert cada dos programes traiem Alicia no sé si tinc una sensació que tu desconectas una chica le viene la primera regla y entonces baja un submundo que es como una especie de lugar de tinieblas y en ese lugar de tinieblas acaban aflorando los miedos del subconsciente con imágenes que recuerdan mucho a los 8 montajes de Peter Witkin con erótico resultado y a ver culminem después de erótico resultado culminar me parece algo interesante es como casi repetitivo en fi tanquem tanquem aquest recorregut per la mort les tenebres aquest erotisme estrany amb la que segurament és la millor representació de la feminitat monstruosa que ens ha donat la fi del segle XX que ens ha donat aquesta família Cronenberg que hem anat desplegant avui i que és Necronome Five del pintor suís Hans-Ruidi Giger i que d'alguna manera concentra aquesta càrrega de sensualitat en una il·lustració de l'any 76 i que ojo no trobem a les pel·lícules de la saga Alien és a dir d'alguna manera que ens donem compte com el cine o més ben dit com l'art aquest gran teatre dels horrors que busca la bellesa dins la lletió que trenca tabús que no te poden acceptar les perversions que moltes vegades el cine no s'atreveix a mostrar a veure també et dic una cosa i es queda amb el terror pur també et dic una cosa potser això no es va veure Alien de Ridley Scott però potser a la sua versió X això potser sí que es veia perquè allà sí que s'atreveixen clar exacte el cine té molts circuits però diguéssim que a vegades el cine diguéssim que ens arriba a les sales no molta gent va arribar a aquest cine no arriba a aquest nivell ara us contarem el que ens donen els cómics es estar a la vuelta de la esquina y otra vez volveremos a la no de Alicia pero de Balagueró porque inaugura inaugura con Venus y bueno pero antes de meternos en agendas menús vos ha acabado de alguna forma yo haciendo esta pirueta sexual os mola o no os mola la imagen me parece muy potente y de hecho me parece mucho más adecuado y cercano al Cronenberg y a la nueva carne de Cronenberg que lo que nos has mostrado que es ciertamente interesante no conocía a Whitkin pero sí que es cierto que lo dejo más en el terreno de lo grotesco al final también es difícil que discursar con una fotografía es mucho más complejo que hacerlo con una película o con un cómic como Junjiito pero bienvenidos sean todas estas mentes que aparentemente están totalmente del revés es decir que están loquísimas y no porque después ves a Junjiito y al menos en apariencia parece un señor que puede ser contable después son gente maquísima Cronenberg de hecho es un tío que cuando lo oyes hablar lo podrías invitar a casa y después son mentes que desarrollan un imaginario perverso que en el fondo es lo que nos conviene y dan una apariencia de tranquilidad al mateix Cronenberg que es una persona que se ve muy tranquila y sota toda aquesta apariencia relaxada y a un mon absolutamente perverso que su padre no le pegaba y no exacto que parece que todo tenga que venir de una mente atrofiada tras la violencia infantil però bueno en qualsevol cas volia destacar una mica aquests exponents de la nova carn més fotogràfics perquè realment com dic serveixen per endinsar-nos en unes tenebres que molts cops el cine el cine de gran consum no té els ous d'atrevir-se a mostrar o sigui Whitkin Sherman Cindy Sherman Cindy Sherman i Jiger i Jiger i Jiger molt bé molt bé doncs ja per tancar anem a podem posar la despedida ja i anem comentant que jo crec que hi ha una gran cosa d'agenda òbvia no? hi ha una gran cosa una fiesta en mi casa hi ha una cervesa està bé grande unes maratones bueno vosaltres ja deu estar en una agenda quadrada bueno és com estic parlant obviament del festival de Sitges no fa falta dir Carles és un monstruo és un monstruo i això ho deia Joaquim Vallet nostra col·lega valencià que deia que Sitges és un monstruo i és això no hi ha programació de festival és un monstruo en el momento que quieres abordarlo desde todas las perspectivas és impossible tienes que acabar acotando un terreno de reflexión ja sea la sección oficial hòstia o en el caso de Sitges novas visions etcétera però sí se nos viene Sitges 10 días del 6 al 16 y está claro que el siguiente programa va a ser un especial que por cierto te quería comentar Carles vas a atelerarte para la especial de Sitges te quieres desmarcar del mítico programa perquè sempre acostumem a fer pels qui se ho han enganxat a aquesta temporada acostumem a fer una hora un programa de tertulia però què passa que no tots anem a Sitges o anem a molt poc és que vosaltres clar viviu a Sitges os apetece más traer un Sitges pero eligiendo peli obra jo ho comentava perquè se'n va a ocórrer que ja hi ha una obra al museu del cau Ferrat de Sitges de Santiago Rossinyol que es diu la morfina i és una dona la morfilla la morfina aquests estats alterats de la consciència jo crec que pot ser molt interessant perquè sí que connecta amb cert imaginari del cinema terror i fantàstic també podríem portar algú que seran los espectadores que voten por favor votar si no s'abre el teléfono empanada quan sigui tornarem amb algo òbviament relacionat amb Sitges però tornarem amb breus d'acord així que fins al proper programa la nova Car la nova Car la nova Car ara escoltes ràdio d'Esbert sintonitzes ràdio d'Esbert la ràdio de Sant Just durante 8.1 ràdio d'Esbert 98.1 ràdio d'Esbert 98.1 Oh, baby I ain't going nowhere I'll be right here as long as it won't be baby Oh, yes I will Call my name I'll be right there Yes I will Oh, oh, oh Theue, oh Theue, oh Theue, oh Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit