La nova carn: Cronenberg i 'Crimes of the Future', Junji Ito i el body horror, i l’art pertorbador de Witkin, Sherman i Giger

La justa, el magasí matinal de Ràdio d'Esvern. Cada matí posa del dia amb l'actualitat del nostre municipi, amb seccions de cultura, història, psicologia i moltes més. I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia. Perquè tot el que passa a Sant Just passa per la justa. De dilluns a divendres de 10 a 1 en directe a Ràdio d'Esvern. Sabíeu que fer activitat física ens ajuda a viure més i millor? L'Organització Mundial de la Salut recomana fer activitat física cada dia. 30 minuts als adults i la gent gran i 60 minuts als infants i adolescents. Una vida activa disminueix l'ansietat, l'estrès, la depressió i prevé i controla malalties cardiovasculars i metabòliques. Mou-te i viuràs més i millor. Mésinformació a esport.gencat.cat. Sabeu que es coneixen més de 30.000 sardanes i n'hi ha uns quants milers d'enregistrades? Voleu conèixer quan i on van ser estrenades o a qui van estar dedicades? Si us agrada les sardanes i teniu curiositat, tot això i més ho trobareu al programa a l'audició que s'emet tots els dilluns de 8 a 9 del vespre o en les seves repeticions. Us hi esperem! Soc llavor, soc planta, soc flor. Soc la llavor que desperta el teu amor. Soc la llavor que està a prop teu. Soc la llavor del canvi i la transformació. Soc la llavor que em balleix i la que t'ajuda a viure. Soc llavor, soc la teva planta, soc la teva flor. Fem créixer el verd. Generalitat de Catalunya, 7 milions i mig de futurs. Les àvies i els avis són sàvies i savis. No deixis que ells ni les seves històries caiguin en l'oblit. Festa de Bici sense edat. En Bici sense edat és una iniciativa solidària que busca combatre la soledat entre els més grans. La soledat és el major problema amb el que s'han d'enfrontar les persones d'edat avançada. I depèn de tu, que ho facin sols. Sortides amb bicicleta per al municipi amb la gent gran. Acompanya'ls a veure el poble on es van criar. Dóna'ls vida, que et tornin a sentir el vent a la cara. Et necessiten. I tu a ells, també. Des de Bici sense edat, et necessitem. Festa voluntari. Més informació al portal justsolidari.cat o en bicisenseedat.cat. Amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sant Just d'Esvern. Ara escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just. Durant el 8.1, ràdio d'Esvern, durant el 8.1. Prepareu els pitets, que aquí comença l'empatx. l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Cultural. Un programa cuinat per... Pol Dígler, Parran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a ràdio d'Esvern. Llarga vida a la nova carn, pronunciava James Woods a l'escena final de Videodrome, just abans de disparar-se un tret al cap, amb la seva mà en forma de pistola putrefacta. I per què comencem l'Empanada amb una escena tan macabra? Doncs perquè de sobte s'ha convertit en una matèria de rabiosa actualitat. Torna David Cronenberg. Torna la persona que, segons Martínez Corsese, defineix la fi del segle XX. I un cinema sobre el qual no exercim cap mena de control, en la mesura en què no tenim cap mena de control sobre la nostra pròpia destrucció. Però parlar de la nova carn no només és parlar del director de Videodrome. L'espera en la matèria, Antonio José Navarro, ens ho posa ben fàcil. La nova carn és una estètica perversa del cos, una representació obscena de la realitat que neix d'una mirada tràgica sobre l'existència. I entenem per obscena, impúdica, maldestra, que ve del llatí obscenos, allò que ofenen els sentits. O millor encara, allò que està fora d'escena, que no es pot mostrar. I per què no es pot mostrar? Doncs perquè guarda una relació amb la mort. Ens agrada dir no, no, encara és tabú. Avui parlem d'amor, però no com la fi d'un trajecte, sinó com un món que continua, que desafia els límits del que coneixem i d'un avant per fet. Un món on el cos expressa el seu propi inconscient, on l'esperit es desajusta i on l'erotisme es disloca. On el plaer es confora amb el dolor, el sexe amb el sadisme. Eros i tànatos ja no coincideixen sota aquella mirada harmònica sensual de l'Ofèlia de Milé sexualitzada, en aquell llac on estava submergida, sinó per delactar-se en les tenebres de la lletió. El cos abjecta. Penseu en la pistola fàl·lica de Wood, en els veïns infectats de Shivers, en el Jeff Goldblum de la mosca, que no en tenia prou amb el coit. Volia penetrar més enllà de la carn. Penseu en un món on tot és possible, mort, desig, però també pell i matall. Penseu en el Hellraiser de Cliff Barker, el seu Pinkhead amb el cap ple de claus, o el Tetsuo de Shinya Tsukamoto, recorrent a ritme de música industrial, als carrers d'una ciutat japonesa mentre cridava el futur és el matall. La nova carn fins i tot dona per construir discursos de reivindicació. Cindy Sherman, l'artista de les Mil Cares, Orland, les seves intervencions quirúrgiques, o fins i tot les orgíades de Carol Schneemann, on el sex en grup es barrejava amb el menjar cru i amb els plàstics. Evidentment, Júlia Ducornau, Titan, potser la gran pel·lícula feminista de terror de tots els temps. Però per què tota aquesta metamorfosi grotesca del cos? Quina necessitat hi ha de tanta truculència? És que no n'hi ha prou amb les barbaritats que apareixen al Telenotícies? O potser és que el porno ha explotat tant el sexe que cinema i art s'han vist obligats a reinventar-se amb una mirada més fosca, més perversa, més simptomàtica del nostre temps? Però no ens enganyem, la perversió sempre ens ha acompanyat. Què us penseu que feien els espectadors del Cis Romà després de gaudir d'un espectacle de gladiadors decapitats? I ja uns devuren esclaus. S'anaven corrents al prostíbul, a desfogar-se de valent. Avui intentarem desgranar una mica tot això. Alguns aspectes d'aquesta nova carn, amb propostes molt suculentes. I ho fem amb aquest grupet d'aquí perquè el Black Alien que corre per Barcelona amb la pell negra al nas tallat, avui no podia venir. Així que intentarem fer-ho el millor possible. Avís important, si acabeu de menjar, sisplau, espereu una mica abans de descobrir tot el que us tenim preparat. I com deia la Débora Harry de Videodrome, la mort només és el principi. Crims, amb Carles Martínez. Pròximament, sí, i segurament des del grec. Des del grec, l'amfiliatre del grec. Declamant com un bon actor de veritat. Projectant fins a l'última fila. Acabas de dar el clavo perquè parlar de la nova carn és parlar d'un teatre. Sí, però amb la sangre. ¿Claro? ¿Hay sangre? ¿Hay sangre? ¿Extirpamos? Sangre, vísceras, líquidos. O sea, es para dar un teatre del absurd y d'alló grotesque. Muy potente, muy potente. Yo, de hecho, ya casi que me levanto. Ya está todo dicho, señores. Esto es la nueva carne por Carles Martínez. Y, de hecho, yo... Me habías dicho que era una presentación larga. Larga, pero con mucha chicha. Pero, claro, yo pensaba que era porque por fin íbamos a presentar al hombre de las cervezas. Este es un buen amigo nuestro que se va pasando... ¿Va a ser así ahora? Me mola él. A mí me prometisteis cerveza el primer día, no me la disteis. No, pero esto no es cerveza. Porque te queremos sanar. Agua de moris. Te queremos sanar. Si me poneu cervesa, seguiré venint aquí. De moment, ya me he après a dir a pitjatón ver a ser tacón. ¡Eh, eh, eh! Ahora me falta ver las pelis. Ya puede ser del club. Ya puede ser del club de los empanados. Exacto. Me gusta la idea. Oye, vamos fuertes, entonces, hoy, ¿no? Muy fuertes. Muy fuertes. Pero yo creo que no hablemos tanto a ver si va a pasar como con la peli, ¿eh? A ver si va a pasar como con la peli que la ponemos muy arriba y después... Ahora hemos hecho una presentación como muy épica de la nueva carne y de Cronenberg y después diré... Bueno, Cronenberg es una mierda. Bueno, potser ara, però abans, Déu-n'hi-do. Sí, sí. És un tema que dóna molt de joc. Ara entrarem. Dóna molt de joc. No te dispares. No te dispares como la pistola esta de huesos. Anem al menú del dia, que avui crec que és un menú bastant putrefacte, així que prepareu... Prepareu les criatures, les amagueu, o si no, si les feu escoltar, que sapigueu que aprendran el racó fosc d'empanada. Així que ens anem al menú del dia a veure què cuinem. Por favor. Ens podreu trobar a... Facebook, Empanada Cultural. Twitter, Empanada Cultura, sense L. Instagram, Empanada Cultural. Tots els podcasts a Spotify i els videocasts a YouTube. Menú del dia. Me encanta esta variedad musical que tenemos en este programa, eh, tío. podríamos ser en sí mismas una, vamos, una radio station, ¿no? Exacto. Que va sacando cada noche nuevos temas, bueno, repetidos, pero en el fondo muy variados. Yo creo que... No apunten en la dirección que vamos hoy. No, no. Para nada, eh. M'ha vingut al cap de que ara és com... Sabeu El Ollo? La pel·lícula que es El Jollo, que va baixant la plataforma i al final, ja que ja puc menjar, està podrit. Vale, doncs, aquest és avui, el menú del dia, és a la plataforma 230, ¿vale? Vale. O sea, empiezo yo, que parece que voy muy fuerte, pero no, pero no. Y conforme va avanzando el tema, las secciones van adquiriendo un rollo mucho más putrefacto. Sí, porque yo empiezo, de alguna manera, con el maestro, ¿no? O con el gran referente de la nueva carne, como bien ha explicado Carlas en su editorial, porque acaba de estrenar, acaba de estrenar una película que se llama Crímenes del futuro, Crimes of the Future, y bueno, parece que apele más al pasado que al futuro, pero ya lo veremos, pero ya lo veremos enseguida. Buena, buena. Segon plat, us porto un artista manga, dic manga, però que podria ser sevillano, no? Perquè el Juanito. Juanjito, ¿no? Juanjito. Avui portem un dels mestres del terror, però sobretot més que del terror és de la nova carne, aquest body horror mangaka que estem parlant de Junjito, un dels grans noms que a més mai hem portat res aquí. Vull dir que ja tocava portar, a vegades hem portat poquet manga, el que hem portat, hem portat aquí era això, però aquest cop ens anem a les profunditats de Japó per fer algo molt roncambolès. Està claro que quan tu vas al manga és per algo molt particular. Exacte, és molt roncambolès. Ja ho posarem després. Doncs jo remato aquest itineret i m'alçà tan abrós putrit amb un fotògraf molt important, artista americà, que es diu Joel Peter Witkin. Suena molt bé. Suena molt bé, però el Giger el deixarem pel final. Però estan en un grup de WhatsApp. té tan dominio este campeón que un dia dice bah, tiro de Giger, no, hasta la última hora. Es como un director antes de llegar a la escena. Me he vuelto loco mirando fotomontajes. O sea, tengo la cabeza que me hierve de tanta putrefacción. Digamos la verdad, esto era algo previo que ha cobrado manifestación a través de los fotomontajes, pero esto ya estaba ahí. Vaya, vaya, vaya. El mar de fondo. La locura. Mar de fondo, sortia a Tamara también, güey. No, no la fortis. No, pero esta volvé, porque esto es public. Gracias que le está haciendo. Viscala, Rosy. Sí, es aquí. Doncs, va, comencem, comencem. Vamos, vamos. Destapem aquesta nova carn amb el rei de la nova carn. The new meat. The new flesh. The new flesh. Cinema. It is time to stop seeing. Eso es lo que pasaba yo. It is time to stop speaking. It is time to listen. Sí, sí, es time to listen. Es el momento de escuchar. Ya sabéis que a nosotros también nos podéis ver. Yo no voy a parar de hablar, así que no diría que no hable. Pero así como esta voz nos ha recordado, ¿no? Con este tonito un poco como imperativo, así, en pan penetrante, ahora es momento de escuchar. Y no a Cronenberg, sino a nosotros, que tenemos cosas muy importantes que decir. No vayáis al cine. Sí, no vayáis. Y tal cine. Bien, bien. La controversia está aquí. Ya está servida. Pero cachondeo aparte que conste que lo que acabáis de escuchar es un breve fragmento de la película de David Cronenberg, Crimes of the Future, su última película. Una peli muy esperada, por cierto. Sí. Diremos que ciertamente impactante, aunque para mí no tanto y creo que para algún otro compañero no tanto como se había dicho. Pero bueno, por fin se puede ver en cines y es que Cronenberg además llevaba ocho años sin estrenar. Desde el 2014 con la peli Maps to the Stars. Han pasado ocho años. Yo creo que todo el mundo tenía muy claro que el tío estaba ahí, que seguía en el ruedo. Pero poca broma. Estamos hablando de un cineasta de 79 años de edad. Y se nota. Sí, un poquito, un poquito. Pero ha dado guerra, ¿eh? Ha dado guerra y que le quiten lo bailado. Y en cierto modo, como iremos viendo en esta sección, la sigue dando. Al menos sigue dando que hablar y eso es muy importante. Ahora Cronenberg, como decíamos, vuelve al ruedo con Crimes of the Future, To the Future, sorry. Una película que a pesar de su título parece más bien retomar el pasado, como decía al principio. Un pasado creativo y no solo porque la película en sí recupere un título, un título de los años 70 de un mediometraje, de su segundo mediometraje, con el que solo comparte eso. No lo he visto, pero por lo que he podido entender a través de ciertas lecturas, solo comparte el título. Pero es que además de recuperar ese título, lo que recupera es un guión. Y es un guión escrito hace 20 años. Así que sí, de algún modo, el pasado está ahí presente, pero no solo eso. El sentido distópico, podría recuperar también. la original quizá tiraba más hacia el tema de los cosméticos y la nueva, en el fondo, también está proyectando cierta... Los cosméticos. En la ecología. Los cosméticos. Sí, sí, sí. O sea, dones que morían porque es... Bueno... Pues eso no es antiviral. Bueno, antiviral. Justamente, también temo del Crimes of the Future del panel original. No nos avancemos. Creo que va a ser una sección ciertamente atropellada. Pero lo importante es que tengamos en cuenta que sí, evidentemente, es Cronenberg. Y ese Cronenberg, precursor, ese Cronenberg iniciático, pues evidentemente se fue desarrollando y ahora ya con un Cronenberg veterano es inevitable no poder establecer paralelismos, sintonías, pero como tal, no es que sea un remake, no es que vuelva a recuperar la película y a partir de ella quiera explorar dentro del mismo argumento otras posibles variedades. No, es una peli diferente. Y además, como os decía, recupera el pasado por varias cuestiones, pero entre ellas evidentemente porque es una peli que vuelve a pelar a esa gran etapa de Cronenberg. Cronenberg hay muchos, hemos vivido unos cuantos Cronenbergs a lo largo de estas décadas de cine y en el fondo si una época recupera es la de los 80, es la de los 90, es la de la nueva carne. Pero bueno, lo importante es y voy a lanzar una pregunta que no vamos a responder aún es ¿aporta algo nuevo? ¿Aporta algo nuevo o se repite? Totally not. O se repite y se queda en la nostalgia. Que no lo sé, que no lo tengo claro ni yo, quizás por lo que veo aquí muchos de vosotros sí. No sé si se queda solo en la nostalgia o en la enumeración y si enumera, ¿qué enumera? Porque como veníamos diciendo, hostia, Cronenbergs hay varios y está claro que hay algunos mucho más importantes que otros. Pero bueno, para que de algún modo todos podamos responder a estas preguntas, mejor será que profundicemos un poquito más en el argumento de Crimes of the Future y ya luego con la película bien presentada haremos un pequeño repaso de la filmografía que seguro que hay que ayudar a más de un empanado que sigue empanado, ¿no? Entonces, ¿a quién tenemos en esta nueva aportación de la nueva carne? Pues por un lado a su musa del nuevo milenio, a Vigo Mortensen, que aquí hace de Saúl Tenser y a su lado, al lado de la ficción, ¿no? De Saúl Tenser tenemos a Lea Seitu, la actriz francesa, quien da vida a Caprice. Tandem artístico, evidentemente, dentro y fuera de la pantalla, pero dentro de la pantalla como Saúl y Caprice, son una pareja de amantes que llevan al escenario la mutación maligna de los órganos de él y la posterior extirpación por parte de ella. Performas de un futuro distópico que revelan lo posible y para mí una relación tan difícil de asumir, la posibilidad de unión entre ciencia y arte. Él, siempre artista, referencial, y ella, una cirujana reciclada en el mundo del arte. También la idea de l'espectacle, en el sentit que tots aquests freaks de la película Todd Browning, que era aquest espectacle victoriar d'exhibir la cara en deforma, d'alguna manera aquí es veu traslladat en el sentit de criticar certa cultura de l'espectacle i del consum. Anem a fer espectacle de tot això. Pero también, yo creo, y totalmente en contraposición a lo que dices, que por otro lado hay un punto casi de unanismo artístico por parte de Cronenberg del que ya se sabe, del que además se sabe desde cierta calma y cierta aceptación social que en el fondo él como artista lleva años ofreciéndote sus entrañas y ahora ya no te las ofrece de manera metafórica, no, no. Pone a su alter ego, a su musa, la pone en pantalla y literalmente te ofrece sus entrañas. Hay un punto también como de decir, ostia, mirad lo que hacemos los artistas. Empieza mi crítica, por así decirlo. Pero esto no es todo porque claro, volviendo al argumento, sigue Saúl, es un artista referencial, no solo conjuga muy bien con Lea Sidoux como Caprís, sino que va a ir atrayendo a toda una serie de secundarios variopintos. Tenemos revolucionarios que pretenden utilizar la fama de este gran artista para salir del ostracismo, un agente de antivicio que perfila el significado del vicio en el fondo y de quien me molaría hablar porque sabéis que es el actor de Alexander Platt, de la nueva versión. O sea, allí está muy bien utilizado ese acento, no me parece que Cronenberg lo haya sabido utilizar. Es un tinguino que es guineano, que es de guinea visual. Bueno, la cuestión es que además de esto tenemos a madres, lo diremos en plural cuando no es así, madres que quieren dejar de serlo y tienen un camino muy rápido que es el asesinato o niños que no saben que lo son porque disfrutan muchísimo comiendo plástico, oficinistas que se excitan ante el registro de órganos, de nuevo, esa sexualidad femenina difícil de entender por parte de muchos de las manifestaciones de Cronenberg en películas anteriores. Y o los órganos tatuados, que esto es una de las cosas que me dejó a cuadros. Si no ha quedado claro, lo que hace realmente esta pareja de artistas es extirpar tumores u órganos que han ido mutando y que desde un cierto control, desde el exterior, al final consiguen sacarlos y acabar embalsamándolos en potes que son como trofeos en la casa. Pero todo esto, en el fondo, es una excusa para hablar de lo que venimos diciendo, de esta nueva manera de afrontar la nueva carne como compendio final, porque tiene algo casi de peli testamentaria, parece un testamento. Hacia Alba a ser el testamento. Sí, pero lo hizo en forma de corto y de una manera muy anodina. Ahora marca paquete. Está diciendo que aquel cos que había aprofitado de una serie donde hay feia de Adulén y era él mateix y se va a estirar el llit con el cos de la réplica de Imatis. Exactamente. Es súper interesante un trabajo así. Yo esto no lo he visto, pero lo que sí puedo decir es que cuando vi esta película, a pesar de no ser ni mucho menos un entendido en la nueva carne, sentía esa idea como de testamento fílmico, como si Cronenberg hubiera pretendido en Crimes to the Future resumir toda la carrera previa, que ya veremos después del tráiler, qué parte de su carrera. Que de hecho, vamos a poner voces, imágenes, un poquitito de tono, de ese tonito tan particular que tiene Cronenberg y hagámoslo a través del tráiler, por favor. I can feel you pulling things around in there. It's a brand new organ, never before seen. We've all felt that the body was empty, empty of meaning, and we've wanted to confirm that so that we could fill it with meaning. The world is a much more dangerous place now that pain has all but disappeared. I don't like what's happening with the body. In particular, what's happening with my body. Which is why I keep cutting it up. What do you think they'd find inside it? outer space. Ups. Sorry. Let us not be afraid to map the chaos inside. Bueno, pues ya lo veis, ¿no? La nueva carne como arte performativo, este tono de trágica melancolía, ¿no? La civilización en ruinas, aquellos que podáis... Eso sí, eso es espectacular. A mí me parece que la composición de esta pelea... Oye, no te veo ahí, no, no te veo a... No veo a Paul y diciéndome guau, sí. ¿Tú no sabes lo que ha stigmus hagan la lengua? Estoy generando un tumor dentro de mí para no para... Bien, bien, bien. Eso es lo que quería. Eso es lo que quería. Eso es lo que quería. Que no lo he invertido. No, no, bien, bien. Me gusta. Lo vamos a extirpar aquí, podemos aprovechar para abrir lo que... Lo sacamos y lo tatuamos. Bueno, lo veis, ¿no? Tenemos un poquito de todo aquello que hemos podido comentando, que muchos de vosotros ya conocéis, pero bueno, por si hace falta sentar bases, ¿no? Pues de nuevo es el cuerpo y la máquina o el alma, ¿no? Con esas posibles asociaciones y disociaciones. El deseo, ¿no? Siempre ahí, navegando entre esas diversas realidades. La enfermedad como posibilidad de cambio positivo. Esto es muy típico de Krohlenberg, ¿no? Como esa posible revolución. Al final es la revolución de tus células en tu propio cuerpo, ¿no? Como tú, como revolucionario de una sociedad. Y esa sexualidad, ¿no? Que ya mencionaba antes, ambigua, dolorosa, pero también liberadora y en este caso también tecnológica y en definitiva, ¿no? La búsqueda de identidad y la liberación. Todo esto está, todo esto está y esto lo teníamos en otras películas, evidentemente, precursoras. Esto estaba ahí. Otra cosa es cómo está. ¿Quién tren va? Aquí, aquí. Sonido de... Vamos, vamos. De bong. De gong. De que empieza la guerra. No, a ver. Para que, como veo que siempre nos va a llevar más tiempo vamos, masticar la negatividad que mencionarlo positivo, hostia, algo muy positivo que nos ha venido acompañando durante toda la sección y también en el tráiler, Howard Shore, ¿no? O sea, el tío que está detrás de la música con quien colabora, de hecho, desde Cromosoma 3 hace muchísimos años y que, desgraciadamente, al menos para mi gusto, también es el del Señor de los Anillos, es un crack este tío y es un crack precisamente en esta peli. Me parece que desde una perspectiva musical sabe narrar muy bien. La cançó base de la película, la que ha sonat així de fons en el tráiler, tota l'estona que entrava em recordava molt a Twin Peaks, o sea, la cançó clàssica de Twin Peaks, no sé si té a veure... Bueno, es que al final hay cierto diálogo, ¿no? también, al final, de estos dos cineastas y de estos dos realidades. amb Lynch, ¿no? amb David Lynch. Totalmente. La nova carna els agrupa els dos. Totalmente. De hecho, no sé si lo sabéis, pero él estaba como... Ahora me viene... Hostia, evidentemente es otro director, ¿no? Pero me viene la época de los 80, finales, ¿no? Con desafío total. Una cosa que... ¿No? Sí, de Verhoeven. Él estaba, sí, al final le acaba dirigiendo Paul Verhoeven porque de Laurentiis, que es quien estaba en la producción, parece ser que no acabaron entendiéndose en cómo querían el resultado visual. Pero decir que Cronenberg ha estado, ¿no? Con un pie siempre en lo comercial o ante la posibilidad de lo comercial a partir, ¿no? De sus grandes hazañas que después llegará, ¿no? Después llegará. Y que es interesante ver cómo ha intentado mantenerse lo máximo, lo máximo digo, alejado de esa comercialidad, de ese circuito más de consumo a lo bestial. Está claro que también le habría sabido dar su tono a ese guión de desafío total, ¿no? Y volviendo a lo positivo, para mí, lo que os decía, la composición de la imagen, esa capacidad que tiene Cronenberg de proyectarnos realidades totalmente anodinas, ¿no? Como si pudieras extrapolar lo que está sucediendo del terreno espacial. Es decir, estamos ante secuencias, ¿no? Que por otro lado huyen de lo teatral, ¿no? Que sería muy fácil a través de esa composición, a través de ese discurso visual, acabar cayendo en pequeñas secuencias teatrales excesivamente episodicas. Y yo creo que en eso, al menos por mi parte, sí que acierta. O sea, sí que sabe construir, ¿no? Esas imágenes que no solo destilan belleza, sino que aportan en el significado y en el discurso que él nos quiere dar. ¿El problema dónde está? Para mi punto de vista. Exacto. Que hay una enumeración, ¿no? Es como si alguien que sabe que ya ha aportado y ha desarrollado todas esas ideas, ¿no? Que veníamos comentando, ahora no necesita más que enumerarlas. Ahora no necesita llevar eso a un terreno superior. y para mí es decepcionante, ¿no? Porque en el fondo su discurso de los 80 sigue estando muy vigente con otros matices en el siglo XXI y esos matices afloran, ¿no? O sea, tenemos el tema que ya estaba evidentemente en los 80 también porque nos venimos dando cuenta de que nos estamos cargando el mundo hace bastantes años. Pero a la hora de la verdad... Ahora el futuro ya no es el metal y es el plástico. Y esto es un elemento súper interesante en la película, ¿no? La idea de reflexionar sobre el plástico, ¿qué hacemos con el plástico? Pero es un apunte que hace y no lo desarrolla en ningún momento y muere, como tal. A mi em dóna la sensació que hi ha moltes llavors plantades de molts temes, però en comptes d'anar-la regant a poc a poc, que és el que hauria de ser... Estem parlant que no és una peli... És a dir, no és curta. No. En el sentit que... Es fa cuidadà. Es posa el seu temps, es prena el seu temps per desenvolupar, teòricament, molts temes diferents. I què passa? Que a mi el que em dóna la sensació és que hi ha moments que aboca l'aigua directament perquè s'ofeguin les llavors. O sigui, no hi ha un punt i et sorprèn perquè els primers, per dir-ho així, 20 minuts, són... Que a més són... Ho va dir, crec que era Kant, no?, que és on va estrenar. Va dir, els primers, crec que són 10 o 15 minuts o 20, seran el que la gent decidirà si marxa o no. I clar, ella ho va vendre, no només bèstia, sinó també de temàtiques... És aquí el problema, jo crec, moltes vegades, no? Llavors, els primers minuts, l'arrenque, quan et comencen a plantejar els temes, dius, hòstia, vamos allá. Potent. Però, clar, després et dona una sensació que és una pel·lícula que si potser s'hagués transformat en una mena minissèrie o al revés, treu-me certs temes que més els has deixat penjats. Subtrames gràtics. Subtrames que no van enlloc. I potser hagués sigut alguna cosa, tampoc et dic molt novedor, però dins d'una temàtica no va quedar un body horror així com tracta ell, tractar un canvi climàtic, per dir-ho així, amb això, només aquest tema hauria sigut molt canyero. Jo tinc la sensació, és un guió de fa 20 anys, he dit abans. Jo tinc la sensació que va anar a rodar la pel·li allò que fan els guionistes que es posen una paret plena de pòstits de colors com trames, subtrames i tal i va anar i quan va anar a entregar per rodar la pel·li va tropeçar, va caure i li van caure tots els pòstits barrejats i a partir d'aquí es va fer la pel·li. I, por otro lado, no es una pel·li desordenada, eh? No es que... No, no me parece una pel·li desordenada. O sea, que va guiando bien. No, però fas la sensació... No hay un orden. El que passa és que... El tema és que no desarrolla. Però hi ha subtrames que piden un pes o una importància que no els hi dona. Al final estan allà de su fons. Estan en lo anecdótico per crear tono o per encadenar seqüències que són les que pesen. Exacte. Una altra cosa que quería resaltar no tant per celebrar la pel·li que t'ha agradat, Carles, a tu. No, és que ho he de fer fora, eh? A mi m'ha molat. A mi m'ha molat perquè em va deixar fet com una mica una merda i jo crec que això també és la gràcia de la pel·lícula. Em va agradar com a catàleg dels horrors de tot el que hem trobat en la filmografia de David Cronenberg i seguint en això que acabes de comentar sobre l'ordre no és tan, insisteixo, per celebrar la pel·li sinó per destacar una cosa i és que que curiosa la forma que té Cronenberg de mostrar aquests horrors. No els mostra amb un treball de càmera mogut, distorsionat sinó que és superclàssic. Tu vas comentar, Adri, en una conversa que vam tenir quan vam sortir de la pel·lícula que et podia recordar el diàleg entre una persona allà amb els bueis oberts i un plano contraplàstic un pla contraplà i dius això és com Woody Allen això és com Woody Allen grava les converses i crec que és molt interessant per què? Perquè hi ha una posada en escena molt clàssica a l'hora de mostrar aquests horrors i en aquest sentit hi ha una honestedat quasi diria formal és a dir a l'hora de mostrar els horrors penso per exemple en l'escena de l'almorzo desnudo on Cronenberg adaptava a William Barroff on veus aquest protagonista que està conversant amb la seva màquina d'escriure que és com una mena d'insecte pla contrapla pla contrapla és superclàssic no cal fer virgueries amb la càmera perquè els continguts ja són prou virgueria ja són prou caòtics però entenc que en aquesta pel·li digue-li que ha posat el pilot automàtic o que potser no ha estat tan ambiciós abans Pol comentaves la tercera temporada de Twin Peaks i potser si tant de bo com el David Lynch de la tercera temporada de Twin Peaks tot i així és una pel·lícula que es gaudeix perquè tu ja saps el que vas a veure no no aquest és el problema és que ja l'has vist aquesta pel·li exacte has vist perquè al final no ens enganyarem Crímenes ara repassaràs Adriano però jo llenço tres pel·lis que bàsicament és un refrito de Crash d'Existence i de Death Ringers bueno voy a recuperar un poquito el micrófono que habéis ido depositando cosas muy interesantes más que todo corrijo una cosa cuando te lo comparaba con Woody Allen y esto remite a otra de mis críticas sobre la pel·li hablaba concretamente no tanto del planteamiento visual o del lenguaje sino de la interpretación de la Kristen Stewart o sea la Kristen Stewart maneja un tono interpretativo en la pel·li que no encaja y de hecho es cierto que el tío ha insuflado esta nueva carne de una cierta comicidad de un tonito irónico de fondo que o sea me hace recordar más Maps to the Star que no las pel·li que estés nombrando yo ahí creo que tiene una cagada de tono que te saca y que a esa profundidad y ese y ese y ese discurso penetrante que pretende se pierde ¿no? se pierde y era en esto que te decía tú sacas a la Kristen Stewart con esa interpretación ¿no? ¿no? que está continuamente entre la duda entre esas palabras que calle y no o que o que y la palucidad y la palucidad y esto te lo llevas a una película de Woody Allen y esa tía encaja a la perfección esa era mi crítica y ese mi paralelismo con Woody Allen cuando sin pensar en Woody Allen sí que es cierto lo que dices ¿no? que la película tiene o sea tiene un discurso visual potente homogéneo coherente es decir a mí desde el apartado visual bueno es que incluso con esas imágenes también que pretenden molestar las disfruto o sea las disfruto como disfrutaría las películas que he mencionado el problema es ¿a dónde me lleva esto? porque te diría que en esa poética y en ese lirismo y sobre todo en esos diálogos que se excede ¿no? que ya los tiene en otras pelis como en Crash pero hostia sabe dar con la justa medida aquí a veces me recuerda hostia no sé es como si la nueva carne se hubiera encontrado con Terrence Malick tío en algún momento hay un punto como de relajemos la nueva carne es filosofía porque parla una estética perversa al cos es pura filosofía pero aquí postmoderna pero filosofía un moment Carles ahora siguen ya no el puesto crítico de voy al contrario vuestro sino anem a espectadores el guió als diàlegs es un ñap no pero aquí no yo creo que no hi ha es decir cualsevol persona que escolti aquests diàlegs diu això es de tallatro la cirugía es el nuevo sexo claro porque es que si hay nueva carne hay nuevo sexo es mi nueva cuál es el nuevo sexo parle es que yo no sé practicar el sexo antiguo no yo era muy malo esto ya era sleepers da Woody Allen el dormilón poca broma el Vigo Mortensen con las cejas ahí totalmente depiladas con la pinta que pretende ser el del séptimo sello pero en el fondo es un ninja echado a la droga ¿sabes? con ardor de estómago tu veus la pel·lícula fredament i la pel·li o sigui hi ha una escena escandalosa però no de de malament tio o sigui de malament de malinterpretat perquè ja em direu vosaltres les escenes del poli que ja em diràs tu també que pinta esto es lo que os estaba comentando este actor este es un actor que encaja muy bien en ese exotismo que él pretende discur como mostrar un exotismo y una variedad muy variopinto el discurso de ese futuro distópico pero que a la hora de verdad no está bien cogido o sea un detective de antivicio es más vicio es más viciado que no y que no quiero que se atribuya a una cuestión racial pero es que si esa raza no viene acompañada de una manera de expresarse que pueda entrar en homogeneidad con el resto del escenario que estás mostrando ya no me sirve me sirve para Alexander Plach cae en el cliché de estas secuencias cuando están ellos dos solos de bueno aquí tenemos que meter un poquito de noir clásico estereotipado a Max y es Welket Bungue el actor es Welket Bungue que se hizo famoso por Berlín Alexander Plach la última versión oye y para no alargarnos muchísimo porque aquí podríamos estar en plan ping pong de un lado a otro durante horas está clarísimo simplemente para que también un poco el espectador el empanado más empanado pueda entender por qué hay ese punto también yo creo que es una peli que si la viéramos de un cineasta nuevo diríamos usted que bien ha sabido no ha sabido desarrollar pero que bien ha sabido recuperar temas ya sentados pero es que claro estamos hablando de un cineasta como Cronenberg que joder que tiene una etapa mucho más potente desde la molestia visual es decir que si lo que pretendía ser una peli impactante desde lo visual ya teníamos esa tendencia hacia lo desagradable con llagas pústulas organismos que se descomponen de los 70 con películas que seguramente vosotros habéis visto y que yo no he visto para nada como vinieron de dentro de o cuál era la otra mítica rabia del 77 si no me equivoco de hecho Shivers ahora que lo dices vinieron de dentro de ese edificio donde los vecinos quedan encerrados es una película que se hizo mientras Ballard escribía su high rise que bonita casualidad y que curioso pues también esa mezcla de sexo y muerte porque cuando esas larvas parasitan a los vecinos de ese edificio le despiertan unas ganas de follar exacto bestiales pero claro ahí hay un punto es una idea interesante que igual no es necesario desarrollar muchísimo porque está enmarcado en un contexto diríamos no sé de blood exploitation de hecho era un tío que parece ser que no se lo tomaban en serio porque solo bebían esa primera mascarada visual de lo desagradable y poco a poco fueron viendo que este tío tiene un discurso y tiene una filosofía detrás y que además empieza a cobrar una madurez ya con pelis como Videodrome o una peli que a mí me flipó pero porque la vi de niño que es La mosca me dejó aterrado o joder o películas posteriores como Crash que aquí siempre la hemos comentado y de hecho tengo que reconocerlo inseparables la vi hace nada precisamente para poder abordar esta película con mayor madurez y me dejó aterrado cada peli estas tres pelis que he mencionado en la niñez The Fly La mosca ya en la adolescencia de Crash y ahora ya como adulto aunque tenga que recuperar una peli del 89 creo hostia inseparables acojonante y esto es lo que se echa en falta la madurez visual la madurez de discurso la capacidad de organizar de dirigir la orquesta como él sabe hacer eso es evidente pero por otro lado yo echo en falta esa sensación de salir del cine hostia con un impacto y ya no un impacto moral o visual no no en el estómago o sea es que es literal y esto no está aquí y voy a acabar con una anécdota que además tú te la conoces y es que hace no tanto porque yo sí que soy también un tío que aunque no dirijo me gusta utilizar el cine como una suerte de no de elemento inductor como de algo que penetra desde una perspectiva metafórica y te pueda hacer llegar a otro nivel de reflexión o a otro estado personal y me acuerdo cuando siendo niño mi hermano de 12 años lo puse a ver irreversible yo estaba haciendo yo estaba en la universidad en esa época y tenía algún trabajo que hacer y llega a mi casa porque ya vivía por separado y entonces no podía estar por él y digo mira tranqui que te voy a poner una peli que te vas a flipar joder cuando salió de la sala pobre Joel no pero ya tenía 14 añitos pero cuando salió de la sala para los que no lo sàpiguen irreversible de Gaspar Noé es una película on potser l'escena más mítica es Mónica Bellucci mientras la violan a un túnel durante 12 minutos en la secuencia pero no es exclusivamente esto no no no esto acabó siendo a més es una peli molt complexa que las escenas están tiradas al final comences veient l'última escena per dir-ho així es muy complexa a ese morciero es una película que en muchas direcciones te toca te toca y era lo que pretendía con mi hermano claro quizás de manera excesivamente equivocada yo también era otro niño entonces cuando salió mi hermano de la sala me dijo pero estaba blanco y la había acabado o sea se había quedado imantado con la pantalla pero cuando ya el imán desapareció sale y me dice pero Tete ¿por qué me pones esto? ¿sabes? en plan y esto esta sensación no la hemos tenido ninguno de nosotros al salir de Crímenes del Futuro y en cambio la hemos tenido con otras pelis de Cronenberg es que parece que haya querido recuperar el cinturón de campeón de la nueva carne no la nueva carne la inventé yo pero ves la película y parece un fanfiction de alguien que no es Cronenberg intentando hacer una peli de Cronenberg no la va inventar no la va inventar tampoc però diguéssim que la paraula sí que ajuda a teixir tot però és algo que des de l'era victoriana passant per les fotografies ara en el que entrarem ara de fotomuntatge però vull dir realment sí que és un gran exponent en qualsevol cas crec que és la la fill del segle XX com diu Martínez Corsese és ell jo crec Carles jo crec que és el seu fill el Brandon Cronenberg que ja porta dos pelis antiviral i possessor que té molta nova carne allà però sobretot mesclada amb un amb algú és un tio més jove òbviament si és el seu fill jo crec que David Cronenberg que ha dit que mi hijo que està triomfant amb això retorno del rei que sapéis quien era el que lo ha trabajado llavors és el pare saps que fa o sigui si el fill s'està exhibint al parc i obre la gabardina per ensenyar el pare obre i són totes les carnes colgantes i dius ja no és el que era és un bus turístic és que m'esteu aquí esvalutant la gallina és un bus turístic per la trajectòria de Cronenberg és un greatest hits és un greatest hits que poden disfrutar alguns de les amantes aneu-la a veure per criticar-la aneu-la a veure vinga guapo doneu-li diners a aquest home seguimos seguimos còmics bueno i després d'aquesta acalorada discussió sobre nova carn home si portem nova carn i còmics podríem parlar abans a l'editorial Carles has dit molt bé és anomenat també Tetsuo podríem portar aquest nivell de pel·lícula molt càrnica metàl·lica podem portar Akira ja vam parlar de Akira en el seu moment Black Hole Black Hole mira tindrà a veure amb alguna obra de les que porto avui però és que avui ens endinsem a un Japó obert per la meitat amb un bisturí traiem les entranyes d'un Japó que a veure tampoc us estic descobrint bueno potser vosaltres sí però vull dir és un autor bastant famós el que portem avui estem parlant d'un maestro d'un maestro del mal rotllo un tòtem total d'aquesta nova carn però sobretot un terme que potser nova carn sí que s'associa amb certes coses però és podríem dir una nova carn amb body horror total que estem parlant de Julito Benegos estem parlant de Junji Ito Junji Ito és tan famós que ja es parla amb diminutiu us faig una mica d'on venim d'aquest home 63 per factura de Jifu òbviament com sempre portem de coses de manga o hapos o orientales ho pronunciarem molt malament ja has dit body horror que jo me he quedat com a body horror que és francès body horror body horror no pronuncies la H a França hi ha tot el new French extremity però això són altres coses i si no ens aniríem a l'ultragore alemán ens aniríem a necromàntics i no obrirem aquest meló perquè si no ens estiria però està bé citar-ho està molt bé esmentar-ho estem parlant això un mangaka escriptor dibuixant aquests termes els hem comentat molts cops no farem l'enciclopèdia de l'altre dia de videojocs que vam fer no cal no cal però sí que prendrem bastants termes nous dins del manga que jo també he après perquè són d'aquestes coses que tenen ells un imaginari i vamos brutal estem parlant de l'autor Junji Ito de Tomie Uzumaki Gyo Black Paradox o sigui de moltes obres de fet en tinc algunes aquí si les voleu anar mirant per veure la magnitud de la tragèdia que portava avui de fet parlarem de totes elles digues Junji Ito siempre en anime ai perdona en manga alguna vez en anime sí sí sí anime tot adaptat tot adaptat i diverses vegades i estan fent un live fashion i ara exacte de fet estan fent dos coses una Netflix després ho parlarem però vale estem parlant perquè veieu que eren els premis Eisner que com sabeu són los Game Awards de los cómics que vol dir que són a vegades fem això los Oscars són los Eisner de los Game Awards recordando el plano este donde está metido ahí el Vigo Mortensen y le va abriendo el plan desafío total exacte pum pum pum vale doncs premis Eisner 2021 el millor guió i artista ja després veurem per què però està clar que Junji Ito és mestre del terror dins del manga sobretot no només per aquestes històries rocambolesques anirem posant en imatge tot això que esteu mirant vosaltres aquí a l'estudi anirem posant al nivell de la tragèdia i de lo rocambolesc sinó no només és per aquestes històries tan frenètiques i tan esdolles sinó també per un traç perquè ell té un traç un art molt característic és molt fàcil conèixer la seva obra només mirant una vinyeta és a dir té aquest accés de línies grotesques sempre són de cop uns plans molt oberts diguéssim dins la vinyeta de veure aquests estats de bogeria de putrefacció i tal però amb un sentit molt estètic sempre hi ha una composició al darrere molt molt molt treballada llavors hi ha aquesta idea sempre que té de buscar la bellesa en allò grotesc allò que ell sempre hi ha aquest que s'estava sant Junjito i llavors sobretot és que ell juga amb el més sòrdid possible estem parlant un tiu és un geni aquest tio que se'n va des del surrealisme al morbo amb allò inquietant amb la paròdia escatologia molts cops també però sobretot el terror a lo desconegut que això també ens sona molt Lovecraft aquest estil d'història que és allò que no es mostra o allò que no s'entén que ell juga molt amb allò que no s'entén i que és la genesa del terror mateix totalment el que se'n diu sempre el fora de camp en cinema el saber que està passant alguna cosa però no saps el què això en cinema es fa molt amb aquest fora de camp és a dir no mostrar però el personatge ho està vivint aquí sí que és molt més si estem parlant de nova carn i bo dir horror estem parlant d'alguna cosa molt introspectiva que després acaba sent exterior però estem parlant que sí que és veritat que si molts cops el body horror o aquesta nova carn s'associa a quan el cos es converteix en una pròpia amenaça és a dir el propi cos és el que et genera un rebuig o sigui a vegades allò que diuen de transplantament de cor el cor rebutja aquí estem parlant que és això però echo obra com el tetsu de Tsukamoto una amenaça tòxica malaltissa llavors esteu preparats ja hem vingut de Cronyver però és que el que deia al principi del programa ens anem endinsant a les entranyes a les vísceres d'un programa que bueno a veure què passarà i també de les imatges que ensenyarem que algunes són heavies el dibuixo permite una proyección del poder y oro del rol en sí exacte doncs parlem un moment dels seus inicis perquè aquest tio és molt curiós com va començar perquè abans o durant els primers bocetos que feia les primeres historietes aquest tio corrava una clínica dental imagineu-vos el programa d'aquest tio a casa seva amb la llumeta anant dibuixant tot això i potser anava a la feina i deia ah mira pues he fet el nuestro client aquí muerto hostia no creo que imagínate si la peña ya le tiene pavor a los dentistas si encima le dijeran mira este tío dibuja en sus ratos dimes estas cositas de hecho vi una peli en los 90 que corría por el videoclub que era el dentista hi ha una escena que jo aquesta la recordo de veure bastant de petit que recordo l'escena del taladret com es diu això que tenen de les càries i veure una imatge super detall d'un queixal però explotant explotant líquid no estem parlant eren coses molt desagradables en el videoclub de la palma el seu debut mentre us dic que estava treballant en paral·lel també al dentista és Tomie Tomie és una història del 87 que va estar publicada mensualment a una revista que es deia monthly Halloween cada mes és Halloween que llavors ja et donava a entendre bastanta cosa també era un estil xoho aquí entrem en la psicopèdia del manga que és una categoria manga i anime dirigit a un públic normalment més adolescent femeni per exemple Sailor Moon aquest tipus d'estil això és el xoho xojo xojo xojo bueno després això potser és pronunciar xojo com se diga això és el teu col·lega que l'altre dia es va venir a parlar de i quan vam dir ah esto es muy kawaii i diu kawaii perdone va treure la katana ens va tallar un dit i ens va dir kawaii kawaii exacto estic aquí m'he informat i és Tomie llavors de què va Tomie kawakami és una persona després entraré més detall però és una persona immortal és a dir que es cura molt ràpidament i a partir de la seva bellesa esclavitza normalment persones sobretot homes però també dones a la seva voluntat entra el terror en aquesta història quan sabem que aquest personatge aquesta noia jove elegant maca en realitat és una diable és un ser de l'inframont que en realitat és una entitat que el que vol és el mal llavors és una sèrie que després el va recopilar però és un personatge grotesc no us l'he portat perquè aquest sí que no l'he pogut trobar però és un personatge sí segur que posarem en imatges al programa però tu Adriano ja buscando és això persona molt angelical però con horribles conseqüències però a més ja comença una mica el món grotesc aquí és bastant tràgic la història és bastant tràgica i en entrevistes ell diu que aquestes primeres històries li inspiraven que més aquí entra també la nova carn aquesta regeneració patxa pel cos en els Jean Gardaixos és com una idea molt animal també té una vessant molt animal aquest còmic aquest manga ja no sé perquè a vegades diem còmic a vegades diem no veia la gràfica i és una mica però bueno ja veieu el TVO el TVO este TVO llavors amb aquesta primera obra ja va guanyar Premi Cazuo que segurament també està molt mal dit però Premi Cazuo que a més Cazuo és un autor que està considerat un dels pares per no dir el pare del terror manga a Japó vull dir perquè és com guanyar no és com aquí que guanyes el Premi Gaudí quan Ray del Gaudí no va fer massa cosa en el cinema com ha citat el nom del pare del terror manga Cazuo Cazuo Cazuo que us repeteixo que potser és Cazuo no ho sé o Cazuo jo què sé llavors ens anem a la segona obra que aquesta sí que l'he portat que la tenim aquí que és Uzumaki us dic que aquesta per mi és tranquil·lament la millor o sigui per mi eh personalment anirem posant imatges però és un o sigui Uzumaki no és sushi però és bastant cru això sí que us ho dic aquí de passem del Xojo al Seinen Seinen nou terme que aquest vol dir que és més enfocat a homes adults aquí jo no hi ha adolescentes homes adults tampoc diem una sauna paradise si no estem parlant estem parlant de Berserk estem parlant de Monster que Monster el vam portar és un altre cop una serialització de vinyetes fetes del 98 al 99 aquest cop a la revista Big Comic Spirits i és una història que va triomfar tant al sortir però només al sortir que ja l'any següent la van adaptar al cinema sí que és veritat que moltes de les seves obres s'han adaptat en format OVA anime com vulgueu dir-li pel·lícules animades però també s'han adaptat en persones reals llavors us explico de què va perquè aquesta història de veritat que a mi és de la que més m'atrava perquè em sembla tan curiosa i tan icònica que és us explico de què va és Kirie Goshiwa és un adolescent que viu en un poble de costa aquest poble està maleït i sabeu a la portada ja es veu una mica però està maleït amb espirals sí, sí és que em sembla un concepte tan surrealista vale, què vol dir amb espirals? és que doncs per exemple els habitants d'aquest poble comencen a veure que les coses comencen a transformar a mutar arbres comencen a haver-hi molts tornados comencen a haver-hi tot el que comporti espiral natural o de forma antinatural per exemple el pare del protagonista s'obsessiona amb els espirals perquè va veient no para de veure cargols no para de veure coses que simplement estan mutant no cal les coses típiques que tenim en format espiral sinó que ell mateix s'obsessiona tant que hi ha un moment del còmic que es comença a crear espirales la seva llengua comença a espiralitzar clar con horribles conseqüències en el sentit d'un cos espiralitzat òbviament es trenca per tot arreu llavors comença és un còmic que jo crec que és la primera gran bogeria d'Hito perquè és o sigui jo us animo molt a llegir-ho perquè a més la història és tan curiosa buscant imàgenes de Uzumaki he visto que hay una inminente adaptación a l'anime que se ha retrasado estaba buscando imàgenes sí el 2021 deien ya que es volia fer o sea que realmente Uzumaki aún no se ha adaptado a l'anime no no no anime o sigui jo crec que anime sí és que moltes d'aquestes coses les podeu trobar a Youtube o sigui però de l'època que va sortir estem parlant de coses que potser es van adaptar als 2000 ara el que passa és que volen fer un refrito però amb noves tècniques digues a mi em flipa és a dir treballar des de posada en escena podríem parlar de posada en vinyeta d'alguna manera però treballar la forma és a dir l'espiral i recordo que el Renacido d'Iñarri Tu es treballava també aquesta idea evidentment per res es portava cap a lo macabre cap a lo pervers que estem apuntant però hi havia aquesta idea i me sale en castellano de lo dextrógido dextrógido pero eso es vértigo ya esto es vértigo pero digo que allà quedava com un apunt és aquell moment de l'I i aquí realment durant totes les vinyetas es va aprofundint i es va fent gran no no no a més es va és un espiral que va consumint tota matèria i la va espiralitzant i llavors per exemple hi ha persones que acaben sent persones cargol o sigui és un imaginari és una gran metàfora de la vida la traducció és pangolín pangolín i de fet just el que deies agafo això per dir el 2023 també s'ha anat movent però Adult Swim que ja és marca que algú bo es farà es farà a més amb anime volen fer una minissèrie de 4 episodis d'aquest còmic i jo us dic que això serà acollonant perquè aquesta història de veritat a més la història mola molt després el traç tot però és que no us penseu que aneu a veure en animació entenc és que era esto a lo que me referia era precisamente esta obra que hablaban de los 4 episodios que estaban y que se supone que nos vamos directamente al año 2023 per poder-ho disfrutar llavors aquesta història a més ja per acabar de de de tancar l'espiral no? és que va ser nominada als Eisner un altre cop però aquí categoria millor edició americana de material estranger també ja sabeu que hi ha molts molts premis que són superconcrets però bueno mira com a mínim fer un homenatge a aquesta història així doncs està molt bé després següent així gros i jo crec que ja és un tancament una mena decentíssima Trinidad Trinitoda no sé com dir-li que és Gyo Gallo no sé com pronunciar això costa veure la portada però és un peix costa veure sobre negre negre sobre negre el títol original de Gyo li direm Gyo és Gyo Ugomeko Bukimi d'acord que vol dir literalment peixos retorçant-se espantosament en forma d'espiral no l'espiral aquí el deixem de banda torna a ser Seinen que hem dit que és per adultos això per adultos no té mediana edat també va formar part d'aquesta revista com l'anterior Big Comic Spirits del 2001 al 2002 i agafeu-vos fora amb la sinopsi perquè és la següent una parella Tadashi i Kaori han de lluitar per sobreviure a un allau de peixos amb potes metàl·liques que són propulsades per un olor conegut com l'olor de mort i amb aquesta història clar doncs òbviament a la que follegeu això flipareu perquè és una història un altre cop rocambulesca aquí no veu color entonces ya si no veu color clar, color no, no, no però me refiero que no veo color com la declaración de intenciones en forma de portada sembla un llibre prohibit com satànic sí, sí, sí totalment què passa amb aquests peixos que a l'hora que surten de l'aigua per anar a atacar tot el que troben doncs es van apoderant dels nous cossos generalment animals o persones sobretot llavors aquests humans es converteixen en una mena d'híbrid entre peix, màquina és una cosa molt estranya i a més els cossos aquests a més es van degradant perquè a més són cossos mitjamfibis que es van degradant per l'oxigen o sigui, és una cosa molt aquella pel·lícula no sé si tu la vas arribar a veure Carles però una que van passar al Terror Molins fa uns 4, 5, 6 anys no me'n recordo que es deia Taranatomorfosis que era un la protagonista tenia una mena de malaltia que cada dia que passava s'anava a pudre o sigui, era com el seu cos s'anava a pudrir però ella estava viva saps? llavors té un rotllo així jo crec que tot això dibuixa una espècie de crisi de l'evolució en general sí, sí, sí sempre a més recordem una cosa a més estem que és com els peixos dels Simpsons de Tres Ulls al final hi ha molta de la cosa que és aquesta por de l'unuclear que també passava amb Godzilla o amb Akira o sigui, al final tota la por hagi por de l'unuclear jo crec que justament aquest còmic que estem parlant a la guió ho té molt, molt present exactament les pors les pors del fantasma atòmic Godzilla era el fantasma que no li podien posar una imatge real alguna cosa que fos racional havia de ser alguna cosa monstruosa perquè no es podia explicar una cosa tan bàrbara com la bomba atòmica l'evolució descontrolada i per tancar-hi amb aquest es va inspirar amb el tiburó de Spielberg i diu Spielberg va capturar magistralment l'essència de la por en forma d'un tauró menja humans jo vaig pensar que seria inclús millor capturar aquesta essència però amb un tauró menja humans que a més es mou igual de bé dins de l'aigua com a fora llavors aquest és realment una anàdolla i tanquem la secció amb l'últim que és Black Paradox que també el teniu per aquí aquest potser és el més accessible dins de lo grotesque aquest si algú hagués de començar de zero a llegir o jo diria Black Paradox és una cosa és de 2014 la versió espanyola diguéssim traduïda i són quatre personatges que contacten de forma anònima per internet amb uns pseudònims i que quan es reuneixen el que volen és fer una mena de suïcidi col·lectiu però de fet es diuen Taburo Pitán Barracci segurament tots malament pronunciats i Barceo llavors però dins d'aquest suïcidi col·lectiu comencen a dir qui és cada un comencen a treure secrets i realment és una història molt ben parida d'aquí no diré res més perquè realment és un guió molt sàdic i a més és un tema que preocupa molt a Japó és un tema del suïcidi és el gran tema i sobretot els últims no sé 20 anys és el gran tema i crec que ell va tocant diferents pals però aquí a Black Paradox ja us diré no us diré més però hi ha molt el terme aquest de doppelganger com es diu el del doble de tenir un doble el tema d'incluso robots la finalitat d'un robot bueno toca bastants pals esto se lo ha copiado Cronenberg está todo ligado está todo ligado però vaja que si no ens allarguem recordatori pregunta digues digues no no o sea me ha parecido genial este tío de hecho ya me lo habías mostrado en algunas imágenes me flipa hay algo más o sea es decir nos quedamos en esta capa así como muy potente desde lo visual muy grotesca pero evidentemente hay una carga no hay una historia de violencia no hay no o sea no té una etapa o sea es un tío que se mantingui muy ferm en los ideals ahora que potser té tires còmiques a ver yo he portat aquestes cuatro obres que son muy emblemáticas pero que realmente es muy de tires es a dir después se han publicado juntas pues son de milivolums o publicaciones té relats curts por ejemplo tengo una mena que es diu que es algo rotllo el circo de los horrores que también es muy chulo té tot de cosas que son mini historias de pocas páginas pero me refería tras esta capa grotesca y visualmente difícil de digerir pues siempre es lo típico realmente hay un discurso has mencionado ¿no? sí esos matices pues apocalípticos en el fondo que son propios del resultado de la Seguridad Guerra Mundial hi ha parts de tesi o sigui de que jo crec que toca temàtiques en cada un molt o sigui desarrolla lo que apunta la pregunta seria desarrolla lo que apunta o enumera como cronema fem una cosa fem una cosa te'n vas a Can Fabra a la biblioteca o moltes ¿para qué? y te lo les tengo aquí bueno penseu una cosa això són o sigui Uzumaki crec que són uns 7 o 8 o 10 volums ha traído el 9 y el 10 sí para joder-te bueno oye no lo hizo Winding Rep que me quedo en el 10 y el 4 sí exacto bueno lo dicho estarem atents a les estrenes aquestes que adaptarà i res tanquem la secció pujem una gran frase que hauríem de dir que és long life larga vida a la nova cana japonesa que ells en saben i bastant me gusta y ahora una planta abajo más no? venga Carles tenc 5 minuts baixant graons Art que cambio eh sí és que escutxat escutxat escutxat escutxat ja ja hem arribat al pis de baix de tot ja d'aquest itinerari de la nova carn una galeria dels horrors que desemboca la mirada d'un autor d'un autor meravellós segurament l'autor de l'erotisme més cruel més refinat de l'art contemporani que ja ja ja arribarem però crec que és bo abans d'entrar en la primera imatge d'aquest fotògraf que és Joel Peter Witkin un dels grans exponents de la nova carn crec que és bo començar amb un diàleg amb una conversa entre dos obres que a simple vista no sembla que tinguin res a veure però que ens ajuda si tornes en un context artístic i pictòric que submergeix en aquesta boina de neocàrnica una mica comencem amb un cistei amb fruites cistei amb fruites de carabatjo un retrat precís a l'oli d'una natura morta aquesta still life que diuen els anglesos ple de llum no té res a veure amb aquest clar obscur tanabrós de l'artista i representa una època on la gent en pasta del segle XVI estava farta de figures divines i deia escolta jo vull temàtica profana jo vull que me decores aquí la colección privada que tengo con esto clar què passa quan arriba Joel Peter Witkin ara fem un viatge en el temps brutal ens situem en aquesta contemporaneitat en aquesta postmodernitat de sobte ens planta gent davant d'una altra natura morta en tots els sentits de la paraula en el sentit físic en el sentit radical en el sentit provocador i directament abjecte no? aquest aquesta idea d'allò upsé allò que està fora d'escena o que volem que estigui fora d'escena de sobte es queda davant la pantalla per horroritzar-nos no? amb el he de posar la imatge no? clar efectos posa-la com vulguis que va molt bé ostres aquest super videocast d'emparar un rostre d'una dona un bodegon exquisito muntatge fotogràfic com he dit de Peter Witkin un fotògraf de Brooklyn afincat a Nou Mèxit que sempre ha estat molt polèmic sempre ha tingut aquest punt violent a través de l'art les seves obres parlen de la mutilació del cos d'un cos maltractat d'unes fotografies també maltractades perquè ell es dedica a rascar els negatius i fins i tot els tira àcid per provocar certes sensacions amb la fotografia que fa i no és casual que li obsessionin els caps tallats com podeu veure perquè de petit va presenciar una imatge horrible que evidentment el va marcar i és que va presenciar un brutal accident de trànsit on una nena va perdre el cap i el cap de la nena va acabar rodolant fins a acabar els peus pràcticament de Joel Peter Witkin jo crec que va veure hereditari és que clar hereditari té aquesta famosa escena que podria ser podria estar inspirada en aquesta infància traumàtica de Peter Witkin i diu deia ell que encara recordava la mirada perduda d'aquest cap de nena és una cosa molt bèstia clar ell no pot resistir-se a reescriure icones del passat i jo he d'apropar-se a l'essència prefereix dinamitar el record d'aquesta memòria d'aquest passat llavors comencem amb les menines de Velázquez del 1656 emblema de l'art barroc espanyol obra mestra del barroc i tornem a agafar aquesta màquina del temps que ens porta a aquesta tan abrositat de Peter Witkin aquest self-portrait after Velázquez una foto de l'any 87 creada a partir de gelatina de plata sobre paper i on veiem aquesta mena de representació o sigui bàsicament Velázquez podria ser l'excusa per desplegar un col·legi grotesc horrorós sobre la carn com a subjecte antinormatiu és com el jardín de las delicias xunguíssim allò que vas trobant vas mirant i a la que vas parant atenció a dalt a l'esquerra hi ha una historieta sí, sí i fins i tot hi ha algunes cites al surrealisme perquè Joel Peter Witkin diguéssim que hi ha un vincle amb Dalí molt gran amb el surrealisme clar què més trobem en aquest diàleg que com dic estem buscant el passat i després tornem a una contemporaneïtat on ell diguéssim diu la seva a través d'una reescriptura malsana a nivell històric també podem establir aquest diàleg perquè Witkin proposa una lectura molt interessant que és perfecta per tota aquesta febre de l'aire Instagram llavors el famós grafiti del petó socialista el mur de Berlín aquell moment de germanor entre Honecker i Bresnev dels 30 anys de la RDA que es va convertir en grafiti del mur de Berlín un dels més visitats un dels més desgastats com a imatge de la cultura selfie juntament amb la torre de Pisa és una imatge que quasi s'hauria de prohibir ja n'hi ha prou clar per cert per cert d'un artista rus Dimitri Brublev que desgraciadament va morir aquest agost l'autor del grafiti el famós grafiti que hi ha a Berlín i què passa què fa Peter Witkin davant d'una imatge com dic tan explotada per la cultura narcisista del nostre temps doncs proposa un petó entre dos caps que en realitat són un és una sola persona un cap d'una sola persona tallada en dues parts que hi va treure d'un dipòsit de cadàvers per crear aquesta barbaritat necròfila que podeu veure aquí a veure si elabora o no perquè a veure si YouTube ens saltarà i dirà això sí que no això sí que no ja ho veieu Joel Peter Witkin un artista malsà violent malaït podríem dir també un artista certament malaït que trenca amb les convencions pensa a part de tot aquest trauma que he explicat d'infància ell prové d'un ambient religiós que mamava a casa de petit ara ho entienden tot tot això són factors que es poden evidentment interpretar com punts d'on parteix tot aquest imaginari monstruós també hem de dir una cosa de la mateixa manera que a l'altre programa quan vam parlar de mitologia grega amb Hades i tot això que hi ha paratges de mitologies que són xungos la Bíblia no s'està per hòsties no s'està per hòsties exactament és com un llibre de ciència-ficció si ha de l'antic testament és Heavy Metal exacte l'antic testament digueria el Mel Gibson m'agrada més l'antic que el nou perquè és més és més ciència-ficció d'aquí ens traslladem a un artista que d'alguna manera també pot establir un diàleg molt interessant amb Joel Peter Wittking i és Cindy Sherman per què? perquè Joel Peter Wittking a través de tot aquest imaginari malsà i putrefacte de format monstruós també ojo també ha servit per d'alguna manera estimular certs discursos sobre el gènere sobre la sexualitat i aquí hem de parlar clarament de Cindy Sherman Cindy Sherman té una imatge que mostrarem que són tot un seguit de fotos d'ella mateixa d'autorretrats d'aquesta gran artista nord-americana feminista del 70 i a través d'aquesta col·lecció per què estic ficant això ara? perquè connecta molt amb una part de l'art de Peter Wittking i és que aquests autorretrats de Sherman que es diuen sense títol d'alguna manera serveixen com a font d'autoconeixement com una eina per accedir a l'inconscient els nostres desitjos oculs però també formulen preguntes pertinents que penso que encara tenen vigència com el fet de què significa ser dona ara aquí ja no ens situem davant d'un panorama que d'alguna manera ens provoca una distància una lletió que ens aparta sinó que aquesta transformació aquesta mutabilitat del rostre com a discurs feminista d'empoderament de pensar en el rol de la dona també està molt vinculat a la nova carn també et dic una cosa això que estem veient de totes les seves fotos sembla de la primera a l'última semblen aquests vídeos de tiktok que posen la mà a la càmera i la treuen i ja és una altra i s'han maquillat jo crec que ella ho va treure de tiktok això és que tiktok s'ho ha acabat carregant tot jo crec que qualsevol cosa diguéssim que podem portar a nivell imatge que ha marcat no sabia que cronemberg era tiktoker llavors jo estic entre dos imàgenes buscant més imàgenes de Witkin tu què com ho has traït la Venus de Botticelli ostras no l'has vist la Venus de Botticelli no hemos comentat però podríem comentar exactament és a dir la Venus de Botticelli en un o en una reescriptura a veure gíramela pínxala pínxala per veurela és molt bèstia ostras és interessant i amb tot això està treballant com deia aquesta idea que es pot interpretar no dic que ho defensi directament però es pot interpretar com un discurs queer com un discurs de reivindicació de cossos que no són normatius que no segueixen els models que imposa diguéssim la societat de consum i que ens venen dictats pels mitjans de comunicació llavors tornem a Peter Witkin perquè hi ha una obra que crec que és molt representativa doncs d'aquest d'aquest cos que no és com l'art clàssic sempre ens ha representat i com els mitjans i la moda ens dicten què vol que sigui i tota la societat intenta apropar-se a això i és Carrot Cake un fotomuntatge del 1980 que apareix una dona masturbant-se amb una pastanaga i Carrot Cake i què més a dir què més és molt botero això també podem posar-li en aquest cake a part de Carrot deu tenir alguna cosa en fi jo crec que és una obra que com dic va molt bé per parlar d'una mirada que entén el cos i la vida com a conceptes que poden escapar de la norma en una època com la d'avui tan narcisista ell de sobte mostra obres com aquestes de cossos obesos també cossos mutilats també de formes de talla baixa cossos que exalta com si fossin divins i que jo crec que intenten confessar cert desig ocult crec que Pol ara que estàs tenint davant aquesta imatge d'aquesta dona obesa no hi ha alguna cosa del piel d'Eduardo Casano aquest discurs inclusiu i de fet no us ho perdeu Jaume Balagueró confessa en una entrevista que li vaig fer fa molts anys que tant Sucamoto com especialment Joel Peter Whitkin aquest fotògraf nord-americà que per cert ara està a Mèxic està diguéssim el raspall de dents el té a Mèxic Jaume Balagueró es va inspirar molt alícia exactament el curt matratge alícia de Jaume Balagueró està molt inspirat que per ser és un curt que tracta sobre certa cada dos programes traiem Alicia una chica le viene la primera regla y entonces baja a un submundo que es como una especie de lugar de tinieblas y en ese lugar de tinieblas acaban aflorando los miedos del subconsciente con imágenes que recuerdan mucho a los automontajes de Peter Whitkin con erótico resultado y a Borsa culminem después de erótico resultado culminar me parece algo interesante es como casi repetitivo en fi tanquem es que culminen tanquem aquest recorregut per la mort les tenebres aquest erotisme estrany amb la que segurament és la millor representació de la feminitat monstruosa que ens ha donat la fi del segle XX que ens ha donat aquesta família Cronenberg que hem anat desplegant avui i que és Necronome Five del pintor suís Hans-Ruidi Jiger i que d'alguna manera concentra aquesta càrrega de sensualitat en una il·lustració de l'any 76 i que ojo no trobem a les pel·lícules de la saga Alien és a dir d'alguna manera aquí ens donem compte com el cine o més ben dit com l'art aquest gran teatre dels horrors que busca la bellesa dins la lletió que trenca tabús que no te pot acceptar les perversions que moltes vegades el cine no s'atreveix a mostrar i es queda amb el terror pur també dic una cosa potser això no es va veure Alien de Ridley Scott però potser a la sua versió X això potser sí que es veia perquè allà sí que s'atreveixen exacte el cine té molts circuits però diguéssim que a vegades el cine diguéssim que ens arriba a les sales no, molta gent va arribar a aquest cine no arriba a aquest nivell bueno, ara us contarem al que ens donen els cómics o al que ens donen els cómics o al que ens donen els cómics o al que ens donen els cómics o al que ens donen els cómics y otra vez volveremos a hablar no de Alicia pero de Balagueró porque inaugura inaugura con Venus y bueno pero antes de meternos en agendas menús hemos acabat de alguna forma sí, con aceler haciendo esta pirueta sexual ¿os mola o no? ¿os mola la imáfora? me parece muy potente y de hecho me parece mucho más adecuado y cercano al Cronenberg y a la nueva carne de Cronenberg que lo que nos has mostrado que es ciertamente interesante no conocía a Whitkin pero sí que es cierto que lo dejo más en el terreno de lo grotesco ¿no? al final también es difícil que discursar con una fotografía es mucho más complejo que hacerlo con una película o con un cómic como Junji Ito pero bienvenidos sean todas estas mentes que aparentemente están totalmente del revés es decir que están loquísimas y no, ¿no? porque después ves a Junji Ito y al menos en apariencia parece un señor que puede ser contable las personas son gen maquísimas Cronenberg de hecho es un tío que cuando lo oyes hablar lo podrías invitar a casa ¿no? y después son mentes que desarrollan un imaginario perverso que en el fondo es lo que nos conviene y dan una apariencia de tranquilidad el mateix Cronenberg que es una persona que se ve muy tranquila ¿no? y de sobte sota toda esta apariencia relaxada y a un món absolutamente perverso que su padre no le pegaba y no exacto que parece que todo tenga que venir de una mente atrofiada tras la violencia infantil pero bueno en qualsevol caso volía destacar una mica aquests exponents de la nueva carne més fotogràfics perquè realment com dic serveixen per endinsar-nos en unes tenebres que molts cops el cine el cine de gran consum no té els ous d'atrevir-se a mostrar o sigui Whitkin Sherman Cindy Sherman Cindy Sherman I Giger I Giger I Giger molt bé doncs ja per tancar anem a podem posar la despedida ja i anem comentant que jo crec que hi ha una gran cosa d'agenda òbvia no? hi ha una gran cosa una fiesta en mi casa estáis todos exacto una fiesta grande grande unes maratones bueno vosaltres ja deu estar en una agenda quadrada bueno estem parlant obviament del festival a Sitges com deia Carles és un monstruo és un monstruo i això ho deia Joaquim Vallet nostre col·lega valencià que deia que Sitges és un monstruo i és això no hi ha programació de festival és un monstruo en el moment que quieres abordarlo desde todas las perspectivas és impossible tienes que acabar acotando un terreno de reflexión ya sea la sección oficial hostia o en el caso de Sitges novas visions etcétera però sí se nos viene Sitges 10 días del 6 al 16 y está claro que el siguiente programa va a ser un especial que por cierto te quería comentar Carles vas a traer arte para el especial de Sitges sí a mi m'agradaria o sea te quieres desmarcar del mítico programa perquè sempre acostumem a fer pels qui se ho han enganxat a aquesta temporada acostumem a fer una hora un programa de tertúlia però clar què passa que no tots anem a Sitges o anem a molt poc és que vosaltres clar viviu a Sitges os apetece más traer un Sitges pero elegiendo peli obra jo ho comentava perquè se'm va ocórrer que ja hi ha una obra al museu del Cauferrat de Sitges de Santiago Rossinyol que es diu la morfina i és una dona la morfina la morfina aquests estats alterats de la consciència però ja vam portar la morfina ja està ja és que jo crec que pot ser molt interessant perquè sí que connecta doncs amb cert imaginari del cinema de terror i fantàstic també podríem portar algú que seran los espectadores que voten por favor votar perquè si no ens ens enganxarà empanada punt sí empanada punt quan sigui tornarem amb alguna cosa òbviament relacionada amb Sitges però tornarem en breus està clar d'acord així que res fins al proper programa i a la nova Car la nova Car la nova Car ràdio de Sant Just ràdio de Sant Just ràdio de Sant Just ràdio de Sant Just n'est quan Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! Fins demà! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! ! !