L’estiu etern: Sorolla mediterrani, la Ruta del Bacalao i la sèrie “La Serpiente” (BBC/Netflix) + comiat de Ferran

Prepareu els pitets, que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Cultural. Un programa cuinat per... Pol Dibler, Ferran Pujol, Adriano Calero, Carnes Martínez, des de Ràdio Fabra. Gotes de suor recorrien les nostres esquenes a l'últim programa, en el d'avui també. Dedicat a la mort, aquell programa. I després de la mort, l'eternitat. I si alguna cosa ens presagiava aquella calor, és que aquesta mort ens portarà a l'infern, o, si més no, a una altra vida en estiu parent-ne. en estiu, etern. Per afegir premonicions a aquest programa d'avui, dir que es tracta del 33è programa de la tercera temporada, per tant, el 333. Ja som mig camí del número de la bèstia, i ja sabeu el que m'agraden a mi els números, eh, Pol? Més pressagis. Avui també és el meu últim programa aquí a Empanada. Ho sé, ho sé. Em trobareu a faltar companys, trobareu a faltar els meus segways forçats cap a les xarxes socials, la meva constant pressió amb el temps, els meus errors a llençar cançons quan no toca. Ho sé, ja ho sé, que serà difícil igualar tants happy accidents que passen quan estic jo als controls, eh? Però no defalleu, ni per la calor, ni la mitja marca del diable que us deia, ni la meva marxa. Que avui parlarem precisament d'aquest estiu etern, aquesta promesa de que podríem viure en un constant estat de vacances. En Carles, de fet, ens porta avui un dels artistes que millor han sapigut capturar aquesta sensació estival. En Pol, un llibre sobre una escena musical que semblava que no havia de morir mai. I l'Adriano, una sèrie que potser col·loca el mirall davant d'aquesta voluntat d'eternitat. Ja ho veurem. Després, els meus companys desvetllaran de què es tracta exactament del que ens parlaran, però precisament, el que ens porta l'Adriano a mi em fa pensar en Jorg Wungander. Jorg Wungander, la gran serp que rodeja Midgard, a la mitologia acir-monòrdica. Que està esperant el Ragnarok, i tornem a parlar un altre cop, de mort. Però mossegant-se la cua des dels inicis dels temps, o era des dels finals del temps. Vaja, no sé. Però m'hi ha fet pensar, eh? En aquell etern retorn que tants cops hem parlat aquí empanada, en aquest etern estiu on ens agradaria poder descansar per sempre, tot i que sabem que no serà pas així. M'ha fet pensar en el son d'Odín, el sueño d'Odín. Seguint aquesta imatge, aquesta mitologia, no?, que estem parlant Noruega, en què el pare de tots cau inevitablement en un estat letàrgic per recuperar energies de forma indefinida per tornar al màxim quan sigui necessari. No sé, companys, potser aquest estiu realment sigui etern. O potser no. Però el que tinc clar és que aquest estiu, aquest programa, aquest final d'un servidor, realment ja és aquí. Déu meu, aquest clickfanger que ens acaba de deixar el parlant quizà vuelva. O quizà no. O quizà no. és una hora dels adeus en versión electro Miami Nights. Ah, molt bé, Carles. Sí, i tant, total. Yo tengo dos cuestiones que añadiré. Tú te has emocionado. Una, una, no hay nada cierto en esta vida, nunca hay un nunca jamás, ya lo conoces. Bueno, mirad jamás del Perro Sánchez. Poco a poco. Al referéndum. Sí, sí. Jamás. Jamás. Jamás. ¿Y ahora qué? Indultos a... Aznar también tenía un... Jamás, jamás. Es decir, vamos a centrarnos en este verano. Está claro que este verano Farrán no estará aquí. No. Lástima, lástima. Pero bueno, vamos a ver, vamos a ver. Vamos a ver. Y por otro lado, esto de unir muerte y verano eterno, sí, es muy de que, bueno, que nos vamos a morir. Sí, bueno, yo soy Diver. O veo ahora el programa anterior o hasta no voy a llenar a este voy a llenar vídeo. Porque tú mueres con el calor, ¿no? Y yo moro molt y yo me voy al descanso de los guerreros. Yo voy al descanso del guerrero. Por eso se va, ¿eh? Eso es eso. Ya está, se ha dado cuenta que grabar aquí en verano va a ser una tortura. Mira, ¿sabes qué? Yo me marcho. Así, además, genero un aplauso, genero un reconocimiento y ya en septiembre ya veremos, ya veremos. Hay que construir el futuro. Con el carrito, con el carrito radiofabra te invuelve. Y avancemos, potser cap al que anem a parlar avui. Si us plau. L'etern estiu, ¿no? Anem-hi. Vam al flow. Ens podreu trobar a Facebook Empanada Cultural Twitter Empanada Cultura sense L Instagram Empanada Cultural Tots els podcasts a Spotify i els videocasts a YouTube. Menú del Dia És que ara ho he de tirar ràpid perquè no sigui cas que l'Adrià no parli sobre... No, no, ja està, ja ho he après, ja ho he après. M'ha costat, però ho tinc clar ja, eh? Carles, no? Comences tu? Començo jo, començo jo. Parlant de, com molt bé ha dit, el senyor Ferran Pujol de Joaquín Sorolla. Un tio que va passar molts matins i moltes tardes pintant emocionat la costa de València amb el seu barret de palla. Però això no vol dir que l'haguem de reduir a imatges de costa, eh? És a dir, no hi ha un únic Sorolla, vale? Però va fer moltes vacances, eh? Perquè va pintar molts quadres. Sí, però crec que convé saber que hi ha el Sorolla de retrats, hi ha el Sorolla de folclore, de costums, d'inquietud social, el Sorolla que modernitza verrat que t'impiu. Però aquí vivim una platja, no? Digues la veritat. Bueno, aquí és on vaig, és a dir, el Sorolla que ens interessa en el programa d'avui és el Sorolla Playero, el de més que prepareu els pitets, prepareu el banyador, la crema i les xinquetes. O sigui que són els seus nanúfers, no? Allò que deia, la repetició d'anaprens. Ilando, Ilando, Ilando, que conste, Carles, lo voy a decir solo una vez, cada vez que dices Sorolla pienso sopolla. Pero bueno, o como dice Ferran, soropolla. El sorogoyen, soropoyen, sorogoyen, soroyen. En el guión lo he puesto para hacer la broma. No sé caso, que no hayáis equivoqué. Humor inteligente en uno de julio. Exacto, exacto, empezando fuerte. Pero diré cosas serias, eh? Sí, ¿sagur? I en Pol diré cosas serias també o no? Sí, després ens mantenim a València, de fet, per presentar un llibre que ja té uns anyets, poquets, però té uns quants anyets, que quan us digui el nom ja sabreu per què. Però el que farem és una ruta, i no és una ruta estival per càmpings o per rutes d'aquestes... Turístiques, turístiques a la finestra. No, no, ens anem a fer la ruta Destroyer, la ruta del Bacalao, ens anem de ruta Joan Oleake amb enèxtasis. Uau, guà, una tesi, una tesi sobre la màquina. Hostia, ¿avui han saltado el copyright o qué vol? Asparenca no. No sé, bueno, nos protege radiofón. Asparenca no. Y yo también sigo en València y me voy a la paella valenciana, porque ya que venías con el Bacalao... No, yo voy con un ejemplo que nos saca de esta tierra y nos lleva más a la tierra asiática. Es una serie, ya lo has dicho antes, Fernan, en tu introducción, es una serie de Netflix, bueno, realmente es una serie de la BBC, producción británica, pero que podéis ver en Netflix y se llama La Serpiente, The Serpent. Y nos habla de un personaje real, de un tal Charles Soprach, que hizo de las suyas en los 70 y que nos demuestra eso precisamente, que al final el enemigo del hombre es el propio hombre. Tío malvado como él solo. Potser también posan serps. Allá a Asia, potser las paellas posan serps. Sí, hombre, eso seguro. Un risotto de serpiente a la asiática. Ah, y que conste, evidentemente, el vínculo con ese verano eterno no es tanto en su propia vida, la de Charles Soprach, sino sus víctimas. Aquellos viajeros que seguían el sendero hippie de los 60-70. Esos veraneantes. Exacto. Y se encontraban en la ruta asiática con Mr. Sobrach. Doncs avancem... Jo sé que era una ruta destroyer. Hòstia, i tot torna a l'estiu, l'estiu de la mort del 1969, el verano de la mort. Bueno, això que diu ell, per a més, avancem en aquest estiu eterno, perquè el programa d'avui no pot ser eterno, que jo vull marxar. Art. Doncs clar, comencem tranquil·lets, eh? És una playa per a l'estat tranquil·la. Seguida, Rita. Una melodia que ens resulta pròxima, còmoda, mediterrània, que ens fa pensar en estiu, i estiu és pensar en la brisa davant la platja, quan trobem a faltar aquests dies de calor intensa, en les vacances que la Covid ens va robar i que estem esperant amb els braços oberts una mica. Espera't amb aquests nois de Mallorca, a veure què ens fan. Aviam, aviam. Però clar, l'estiu que volem que arribi no és l'estiu infinit del qual us vull parlar ara, si que volem parlar d'un estiu infinit, volem parlar d'aquest estiu infinit, això és del que volem parlar. Clar, hem de portar la mirada cap a una altra banda, cap a un altre horitzó, i per això el millor que podem fer és canviar de música, ja d'entrada. Cap a fora de l'estudi, no? Així que deixem de banda la instrumental del Mediterrani de Serrat, que estàvem escoltant, per viatjar cap al passat, i ens aturem una etapa de trànsit entre segles, entre finals del XIX i principis del XX. És allà on trobem les partitures del que estem escoltant ara, Enric Granados, el compositor. Enrique. Enrique. El de la calle de Barcelona. No sé què és el lluny. Este, el mismo. Que quiero músic. Claro, hombre. Ahí la calle del Carril Bici, pues viene de un compositor llaitat. I de las terracitas pijas. I que toque. I donde yo estudié bachillerato artístico. En qualsevol cas, és un gran referent de la música catalana, creador de l'Escola de Piano de Barcelona, i amb aquest sentit modernista de la Belle Époque, que s'està apoderant de Radio Fabra ara mateix, crec que és perfecte per parlar del pintor que us porto muy, eh? És a dir, l'artista que, com ha dit el Ferran, millor reflectir l'estiu etern a través d'una sèrie d'impressions pintades a l'oli. Avui a l'Empanada parlem de Joaquín Sorolla. Ha tocat la part funerosa. Sí, eh? La part funerosa. Está claro que está muerto. Sorolla Betoveniano. Hem vist la seva obra moltíssimes vegades. L'heu vist? Vamos. O sigui, pels descosits. Ha sigut portada anuncis de decorats de tota mena. El mateix Ferran, no? A casa dels seus pares, hi ha un quadre de nens pintats per Sorolla. I està clar que quan arriben les vacances, l'obra de Sorolla és la imatge potser més de postal que desitgem sentir i tenir present, no? Que més tranquil·litat que més tranquil·litat ens dona, no? La tranquil·litat que no trobem quan anem a vacunar-nos ràpid per viatjar a un altre país a l'agost, les cues per entrar i sortir al lloc, la caravana de 40 graus a mig de la P7. Crec que Sorolla és com el Kit Kat perfecte contra tota aquesta ansietat de l'estiu. O sigui que quan estàs fent cua a la P7, tereus el mòbil, veus una mica de Sorolla... Que veus un Sorolla... I se te va a trobo, tío. I una serrolla... I una brisa de holes... Com el ventilador que teniu aquí sobre la taula. Sí, vale, he portat un ventilador per estar fresquet i se la queda ensorriada. Però el arte com les pel·lícules, tío. El arte com les pel·lí. És a dir, no me lo pongas en el teléfono, ponlo en una pantalla un poco grande o ves al Pravo a veure'l. És l'escorsese de la pintura. De hecho, jo tenia calor perquè al final habéis dirigido vuestro ventilador más para la zona izquierda. Jo ara me acabo de poner en una de les fotos que me ha mandat el Carlos. Ara entrarem a la cara. Ja no tinc calor. Ja he puesto un prestito. Com ha dit, veure'l en pantalla me cagará. Puncharem la imatge. Perquè els quadres de Sorolla són quadres grans. Són quadres que se han de disfrutar. Si es disfrutan en directe, molt millor. Al Prado, per exemple. Un exemple claríssim és el regreso de la pesca remolcando el barco que l'Adrià Aramateste a la pantalla. Si podem visualitzar això a través del programa Fantàstica i els nostres oients i espectadors ho podran veure. Clar, és un quadre que en aquest cas està al Museu d'Orsay de París i és una obra que es va exhibir per primera vegada al Saló de París el 1895 i que va catapultar a Sorolla la fama. El tio va aconseguir un èxit paral·lel de públic i crítica que es va mantenir durant tota la trajectòria amb una excepció. Qui era la persona a qui no li agradava Sorolla? Doncs a un amuno. Un amuno tillava Sorolla d'esteticista. Preferia el Zuluaga. Decía que las caras curtidas de Zuluaga era l'Espanya que hay que mostrar. Que Sorolla muy esteticista. En qualsevol cas aquest quadre de gran format com deia reuneix diferents gestos treballats pel pintor anteriorment i trobem un retrat del treball de Costa de la València currant del laburo de la Epoca que és molt interessant. és que perdona és que sorolla és l'estrella d'am d'esa època. Els denuncis d'estrella d'am és el que Sorolla pintava en el som perquè és clarament això. Però habría que contextualizarlo. Me gustaría a mí saber si la recepción d'estas imágenes en ese presente ahora nuestro pasado hostia jugaban en la misma dirección. Está claro que nosotros lo podemos asumir desde el carácter pictórico en la actualidad con esa sorma. El detall d'una muna serveix com a exemple per veure que certa intel·lectualitat de l'època inclús dels anys posteriors sí que veien a Sorolla com un tio com poca xitxa intel·lectual. Però jo crec que és una cosa que hem de desmentir i hem de trencar. Centrem-nos en el quadro que estem veient ara mateix aquest el regreso de la pesca. Tres joves mariners tornen de treballar i arriben a la platja del Cabanyal empenyent la seva petita barca amb l'ajuda de dos bous que porten els arreus al llom per tirar fort cap a la sorra. Però tot aquest esforç humà, animal que destila la imatge dona una sensació en el fons de calma de calma profunda i això s'aconsegueix a través de la pinzellada que és llarga que és orgànica que és intuitiva que dona aquesta sensació de profunditat. Fixeu-vos en la textura de les onades trencant a la sorra el joc de llums i ombres la brisa gràcies per efectos de sonido esos dos veleros en el horizonte en el horizonte flipa con los detalles esos tiburones la vela inflança és a dir tot això dona aquesta sensació d'estar-hi present i evidentment el sol no apareix de forma total sinó que busca petites escletxes perquè la llum toqui els personatges podem veure que és un quadre que respira cultura mediterrània i que soroll aportarà un nivell superior a un altre quadre de treballadors a la costa que és el sol de la tarda on el moviment de les onades ja està representat d'una forma molt més ferotge i més enèrgica però en aquest cas el regreso de la pesca podem veure clarament amb quina sensibilitat ens apropa aquest món de treballadors de la costa que són cinc tío has dicho tres en un momento y me he quedado loco digo joder ya se han escondido dos tenemos uno dos, tres, cuatro, cinco i dos bueyes dos calabaos la radiovisual no són tres sinó que són quatre només li podem veure la mà movent el timor d'aquesta barca de pesca que està més amagat Sorolla és d'aquests pintors que el que fa és pintar com la llum acarici als cossos com la llum acarici als objectes és aquest toc suau que conste que estamos aquí haciendo un poquito de cachondeo porque Carles ya le ha metido tanta pasión y es que realmente si entras en el juego de Sorolla hostia al final lo que ofrece es precisamente un discurso más cercano de Carles nosotros intentamos equilibrar la balanza siempre pero yo he de reconocer que sí que estoy contigo a mí me llega si us sembla ens situamos en un altre exemple que té més en pla en aquestes platges una sèrie de quadres d'infància en aquest context de mar valencià una edat que per cert deia Sorolla que li molestava quan el tio havia de pintar la platja que els nens i les nenes li embrutaven el quadre de sorra tot i així quan veus el resultat dius bueno per sort el va poder acabar i li va quedar genial posem per cas l'exemple del balandrito de l'any 1909 el balandrito aquest què és un balandrito? un balandrito és aquest vaixell de joguina amb el qual està jugant el nen el balandrito té un origen cubà és un barc de pesca d'origen cubà i aquest nen despullat amb les cames enfonsades a l'aigua fins al turmell que està jugant amb ell i crida l'atenció molt com la figura d'aquest nen i aquest vaixell es reflecteixen a l'aigua en forma de fragments com si el mar dissolgués la seva imatge en infinits trossos vermells taronges blancs novament aquesta llum a través del blanc que apareix amb força o un altre quadre on apareix una mare que acompanya el seu fill també en aquest context marítim sortint de l'aigua imatges que fàcilment ens poden ressonar que ens recorden la dimensió eterna de la família a través de la tendresa i la dolçor el quadre que crec que millor sap concentrar l'univers de la maternitat en relació a aquestes platges aquest context marítim sobre llens i també en aquest context d'estiu que estem comentant en el programa es titula Després del banyo del 1902 i mostra una mare embolicant el seu nadó amb un llençol blanc està asseguda en una barca a l'ombra que pràcticament es converteix la barca en un petit univers en si mateix és com si l'estiu etern es quedés concentrat en aquest petit bot a l'ombra Bajo el parasol hay una idea de como muchas veces metafóricamente hablamos de un paraguas protector aquí hay una idea de crear un espacio interior en el exterior y crearlo a partir evidentemente de la luz pero la luz que permite opacar que sorolla amb els quadres que aquestes sèries de platja són situacions públiques molt íntimes exacte perquè el que tinc jo a casa que no sé quin és exactament també t'ho diré és dos chavals un nen i una nena parlant i clar el quadre es centra molt en la mirada entre ells quan tota l'escena és oberta i tens l'aigua i és molt interessant que diguis això Ferran que parlis d'aquesta intimitat de la qual sorolla ens fa partícips per parlar del quadre de madre on trobem la seva dona aquí la maternitat és la seva dona Clotilde gran inspiració Clotilde García dormint a la seva habitació cansadíssima després del parc i al seu costat també reposa plàcidament un nadó de pocs dies que és una de les filles de sorolla que amb el temps també s'acabaria convertint en pintora en pintora les filles van acabar sent pintores i amb això descobrim quina és la gran font d'inspiració el motor expressiu de l'art de Joaquín Sorolla que és la seva pròpia família un art de vincles humans i un cant a l'allar és interessant el que comentabas Adri quan estaves escrivint el quadre en general els quadres que estem veient perquè també estic passant aquí no, no passa res ja saps que som un son agullons tu eres padre i és molt interessant la mirada que volca sobre aquesta obra des del punt de vista de la paternitat de a aquesta mujer i a aquest nen i de alguna manera també perquè m'havia anticipat al quadre que estabas comentando ara, el de madre i me parece potentíssimo perquè aquí hi ha tot el contrariu hi ha una puesta per la intimitat però de apertura perquè ja literalment està en un interior ja no està en el exterior i ja no té que crear ese núcleo conceptual a partir de la mirada aquí no aquí és bastante acojonant a mi me impacta muchísimo esta imagen de una madre mirando a su bebé però que en el fondo solo són los dos rostros que destacan entre esa blancura de las sábanas i de la pared y entonces es como la vida atrapada en el blanco de ese espacio y por lo tanto la materia lo vivo evidentemente como prioridad entre ese espacio exacto la fuerza dramática és brutal un comentari jo soc ignorant total de sorolla vaig a fer una referència cinefila i no sé si és el mateix autor em dieu no, és un altre aviam, aviam la pel·lícula de Mr. Bean a la qual estornuda aquí cabrón a la qual estornuda no, no, no vaig en sèrio vaig en sèrio a la qual estornuda jo també vaig en sèrio i després borra la cara i fot un nyap un sèrio el quadre original en recorda moltíssim a la dona d'aquí doncs no sé si ho és o és un tarner no, però seria segurament una obra entenc que si recorda era una obra impressionista és molt impressionista no, recordo perquè és una dona asseguda però està vestida no? el que has buscat no, no estic buscant el Mr. Bean i la sobrita del Mr. Bean pintada però que consti que consti una cosa m'estàs explotant el cap perquè no consagués fer recordar ni l'autó ni l'obra però bueno és interessant que parlis d'això d'aquesta pinzellada tèria no, sorolles internacionalíssim però una recomendación no quieras ser serio i empieces con una referencia que agorde la palabra Mr. Bean ¿sabes? com Mr. Bean este quadro és un soroll o què? no, no no té gaire pinta no té gaire pinta seranat ooooh aviam si ens il·lustres és que ja no amb la cara ja la cara dibuixada el Mr. Bean però bueno que el Pol entenc que ja té aquesta llicència per joder per meter un poc de broma estem entrando ya en la broma interna aquellos que no nos estén viendo se van a perder tot això ho punxaré igual que la foto que m'he fet el Carles enviar-la al quadre de Casabla i estoy viendo que hay una quinta imágen que has compartido abans que això m'agradaria parlar una mica d'aquest context una mica on s'emplassa Sorolla molt breument i és aquesta Bel Epoch que deixa enrere la gran depressió tots aquests quadres els pensem en una època en què es deixa enrere la gran depressió del XIX la guerra franco-prussiana i que ens entreguem a un optimisme que en el fons dura molt poquet abans que esclati la primera guerra mundial i d'uns conflictes que ningú esperava i com deia Stefan Zweig els quals no hi creia ningú Sorolla capitalitza la descrença cap a això però no a través de l'adonisme no a través de la despreocupació perquè ell també té quadres de crítica social de reivindicació sindical de pobresa prostitució crec que Sorolla connecta amb els ideals de la Bel Epoch a través d'un optimisme d'una passió vital i d'una representació del naturalisme de la realitat que pot recordar l'art de Charles Cote dels pagesos aquests de la Bretanya Rural i d'alguns pintors francesos de la Van Noir però és més l'isjor que es diu és més de l'adonisme natural que no tant el laborisme natural en qualsevol cas Sorolla apunta abans cap a aquesta direcció que no cap a la pintura impressionista a vegades la gent pensa en impressionisme per parlar de Sorolla no és a dir el seu art és l'alternativa a l'impressionisme o l'alternativa a Monet de Gass o la utilització més natural de l'impressionisme utilitzar l'impressionisme natural i no l'impressionisme que et porta a una imaginació exacte és un realista per tot això si parlem de Sorolla en un programa com aquest parlem de societat d'una mirada de comprensió i empatia cap a la dona que crec que és molt pertinent avui en dia però sobretot parlem d'un esperit d'estiu que només pot fer-se visible a través de la llum d'aquesta llum que impacta contra els cossos que veiem en aquests quadres una llum vital i eterna que purifica que ens aixeca l'ànim i que sembla a vegades que aturi el temps oh Carles bravo bravíssimo bravo bravíssimo no, no, está claro que viendo a Sorolla vuelves al verano si no sea verano sí, sí aquest estiu també t'he dit que és l'estiu mediterrani ja ho has dit ja has començat així en la secció és molt la llum aquesta després del solstici comença aquesta llum eterna que després se'm va i jo que ho agraeixo la luz machacona doncs avancem cap a la secció toca el Pol vinc amb llibres avui Pol vinc amb un llibre ens posem literats ara sí, sí sí, sí llibres i és amb aquestes trompetes amb aquestes senyals celestials que criden a la bogeria que han reobert per fi les ales per fi la festa ha tornat que visto lo visto potser torna a tancar de nou eh Carles no et flipis però pensem en positiu i és que per a molts la vida nocturna no és només una forma d'esbarjo de lligar o de ballar és totalment una forma de vida o millor dit com explica el pròleg del llibre que portem avui nuestro desfase era ilustrado militante absoluto celebrábamos algo que tenía que ver con lo efímero lo audaz y lo no normal així que empanats agafeu l'impermable groc que avui ens anem de pesca a buscar bacalao el capitan pesca no eh amb el llibre en éxtasis gràcies gràcies gràcies gràcies pel posar l'amor tujurs de Gigi D'Agostí això sí que és amor a la màquina el prójimo me ha sacado 20 años en fin y gracias por hacerlo después de Sorolla además para mantener el equilibrio que algú s'havia dormit hem de reactivar hem de reactivar tots nois avui us portem un llibre això sí bueno el literato ja ho hem dit és un llibre que es diu en éxtasis el bacalao como contracultura en España bravo no us penseu que és un llibre de comèdia tot i que ara parlarem d'alguns passatges del llibre que sí que potser tenen un punt de comèdia però realment el que estem parlant és un llibre de Joan Oleaque que a més va fer un llibre mira como ilamos un llibre sobre el cas Alcácer perquè ell és periodista llavors ell el que es dedica a fer són tesis assajos periodístics socials i en aquest cas va tocar doncs el 2004 va publicar ara llibres ara treuït el castellà per això dic que tenia uns quants anys abans el llibre però el 2004 oficialment va sortir publicat en català i ara s'ha fet també en castellà i estem parlant d'això un assaig periodístic de la màquina jo això la veritat no m'hauria sentit mai m'ho haig trobar a una llibreria i va dir per mi i tant tu diràs i ojo que ja acabem d'ahílar la gran empanada i és que el pròleg ve de la mà d'un tal Kiko Amat que Kiko Amat és l'autor de Rompepistes i Rompepistes és un llibre del qual Rosa Codina va adaptar a còmic que són no sé si te recordes l'Aroa Atreve doncs en aquest cas la Rosa Codina va adaptar al còmic que jo personalment a mi m'encanta aquell còmic i és clar és el propi Kiko Amat que fa el pròleg amb frases com cuando lea que expuso lo que aparece en este libro fue como si se hubiese puesto en pie en una reunión de l'AMPA para aducir que la pedofilia era una tendencia sexual incompendida la gente dejó caer mandíbulas y se sentió era sin exagerar una puta herejia així comença més o menys el pròleg d'un llibre que va fort també és un tema fort és un tema el que ve a dir perquè la gent estengui que no estaven defensant la pedofilia el que està dient és que es va atrevir a l'Oleake a dir que la màquina també és cultura i sobretot que és el més important és contracultura perquè al final us hem dit que és un assaig periodístic és un assaig és un lloc on trobareu anàlisi cultural polític social econòmic context europeu d'aquelles èpoques o sigui parlem de sobretot 80s-90s però també la prèvia si nosaltres veníem els 70s aquí a Espanya d'una dictadura que amb una transició pseudo-transició en què no sé què no sé quantos i això és clar fa una anàlisi molt interessant de tot el context no deixa de ser això un periodista que s'ha que s'ha il·lustrat que s'ha il·lustrat mola molt que portis aquest llibre perquè crec que era una etapa que tots tenim al cap però que convé divulgar i crec que no s'havia fet hi ha el documental de Nando X Control el de Ciudadano Fernando Gallego que ja apunta això però està bé que també estigui sobre el paper tinta sobre el paper per divulgar això i és evident que al margen de los tacos valencianos i los simpsons que al margen de lo que se pudiera mover en la realidad del día a día o de la noche a noche de esas fiestas era una respuesta a algo i una respuesta a una historia que como bien comentabas no viene de los 90 de fet inclús podríeu complementar la visita la revisita a aquelles èpoques realment amb la visita que podeu fer a l'exposició de Palau Robert que crec que encara hi és que es diu Underground i la contracultura a Catalunya del 70 sí, cert de fet fins al 28 de novembre o sigui podríeu fer que ets al 70 i després el llibre em palmaríem als 80 llavors és un llibre d'aquests que obviament està ple farcits de curiositats i anècdotes una per exemple és aquesta descripció del que va arribar a suposar i això ja sí de la mà de l'autor una traca inacabable i la alteració total de les prioridades la fiesta era la razón de ser de una vida la vida normal era lo secundario lo que atendrías cuando terminaba el cada vez más largo fin de semana la innegociable fijación en la música blanca es decir rock siniestro synthpop IBM tecno psicodelia i el rechace frontal i aquí no estic d'acord al funky macarrilla disco pocho la movida pop nacional i des de l'uego cualquier lenta això està claríssim i després afegés no estàs de acuerdo perdona por lo de las lentas por el funky el funky lento el moviment dels culos lentos no però i aquí va també hi ha una altra introspecció cap a l'època que se aparten tinders grinders i tota la pesca d'ara que és el bacalao de repente normalizó el no salir para ligar el no lo interés en pillar una curda babosa o acceder a un nivel de semi-estupor alcohólico baile, baile, baile nada de apoyar codo en barra y poner cara de aguantarse la caca hasta que se pusiera a tiro una incauta bailar era el fin no el medio hacía otra meta que grande polvo y es que a més conecta justamente amb aquest documental al danando x4 baila o muere sí, sí, sí es que es aquel disparit fastiu aquí l'únic que va a estar proper que este época es l'Adrià ¿no? esto es cierto o eran las ganas de drogarse he de decir que aunque parezca que era parte de esas rutas bacalaeras yo era un niño pero sí que recuerdo compañeros del barrio del entorno que sí que habían picado con estas realidades y he de decir que es cierto iban tan pasados que el único sexo que vivían era el baile o sea realmente la proyección del sexo se convertía en baile la respuesta a esa cultura ya caduca también era baile lo has dicho tú baile, baile pero por sort tenemos documentos gráficos d'aquella época y le llaman baile porque ellos lo viven así no porque desde fuera parezca un baile tradicional húngaro bueno es como de tribar es como de coreografía porque es l'equivalent de lo que als 70 potser passaba en los discos a Estados Unidos que la gente sortía bueno aparte que ya había el SIDA pero que el tema era pequeñas minucias que la gente sortía a bailar porque les agradaba bailar y aquí al final era hacer el chupa chupa pero bueno el chupa chupa lo que pasa es que el funky de alguna manera exige un poquito más de excelencia es decir no todo el mundo se puede dedicar a llamar la atención en la pista bailando funky que bailar máquina es algo asequible y por lo tanto era algo social universal exacto y es curioso porque si posem dates posen una época de mort de la máquina del bacalao que es el 96-97 aprox pero sí que es veritat que i això jo ja vinc aquí com a com a ignorant del tema històric de la màquina que es que tiren enrere i comença als anys 80 amb l'arribada del synthpop a España concretament els pioners dels quals eren Soft Cell ojo eh esto es temazo no os pensavo que sonaria això temazo chentero pero realmente aún no estoy viendo el vínculo con eso va venir porque al final a l'inici d'aquesta música màquina va ser una combinació del pop més popero de de comercial no amb una cosa molt més ballable què passa Soft Cell aquest que estem sentint van actuar a València més curiosament a la sala d'èxtasis als 80 i de cop molts valencians van descobrir aquest grup van descobrir aquest estil de música i van dir eh això ho hem d'explotar però és que només a València a Espanya van dir és de gent de quina és saps llavors que abans començà Sort Cell que és Sort Cell és molt curiós que m'ha parlat massa Xillo de Sort Cell mola que sigui el pioner en el sentit musical de grup el que ve aquí que és Soft Cell i diu hòstia i jo vaig desencadenar tot això per favor i si parlem d'un altre hi ha pioner però en aquest cas sí que valencià és Juan Santamaria que en el moment del llibre jo he dit que tenia 66 anys jo no sé ara quants deu tenir si és que està encara entre nosaltres Suma no ho sé no ho sé perquè hi ha la versió del 2004 i després l'ha reeditat no sé si ha canviat aquestes dates també el 2004 més bé se'l diu que és el gran fundador i el verdadero pionero de lo que és tot aquest moviment el típic tio que treballava a un hotel de DJ que anava fent sus bolos però una cosa molt estàndard que segurament exacte que punxava lentes per a les parelles que venien allà tot això fins que va fer un viatge al 70 a Ibiza i allà va descobrir eh la Ibiza que encara no existia patxà i tot això una Ibiza que començava ja una mica de moviment però sobretot el que veia és molt de turista que anava allà a rotllo hedonista siguin americans siguin de qualsevol arreu del món però sobretot americans que el que anaven allà és una mena de comuna hippie penseu que als principis del 70 feia molt poquet que de bootstoc que abans comentaves llavors allà va començar a dir hòstia realment la música pot acabar generant una comunitat anem a buscar això i quan va tornar va estar punxant a diferents discoteques però va ser arrel de també anar a viatges d'Anglaterra o altres països que va començar a investigar experimentar amb nous ritmes hòstia estem parlant que aquest tio quan punxava era capaç de mesclar òpera post-punk jazz o sigui experimentava un po modern és que el Beethoven virus ja comença per aquí ¿sabes aquella cançó Beethoven virus? bueno hi ha com es deia el grup que és la versió disco de Beethoven la sèntima de Beethoven que també fan lo de Star Wars que després és el mateix no me'n recordo el nom Meco Meco no però Meco era el de Star Wars i el de la sèntima de Beethoven és el que fa la música de Padre Família i no és la naranja mecànica tampoc la música no és el mateix això és Wendy Carlos però si pensem a Meco jo penso en los guardianes de la gràcia i l'hilo i la empanada però després el boca a boca va fer que la gent creés ruta allà on punxava no? com allà alguns cops a Oji però després va arribar a entrar a punxar Barraca que va ser el gran lloc la gran discoteca que a més curiosament no s'hi podia arribar en cotxe què va passar? que el cotxe i la ruta van anar de la mà i la gent que tenia cotxe ja era l'experiència a l'anar per això el parquineo sempre amb els cotxes aquests toneados tot això que va venir després va ser perquè les discoteques les grans discoteques suposo per dir-me la soroll i por poli estaven fora pregunta i segurament m'estic avançant per això es diu anar a Barraca? de cara a Barraca? anar a Barraca? anar a Barraca hòstia no ho sabria anem a Barraca i anar a Barraca és a desfase a suena pot ser pot ser els roteros és que era molt heavy 72 hores de festa sense parar viatges a discoteca i a base d'aigua i a base d'aigua és increïble no no a base d'en i mira ja que deies això ja que deies això hi havia aquest punt també de comunitat d'identificar-se dins d'un col·lectiu que és no és que jo vaig a aquesta disco no jo és que vaig a aquest àfter jo veia el xocolata al final es feia tota una ruta però també hi havia aquest punt de la festa òbviament mai acabava els dies es feien setmanes pràcticament però que es creava aquesta comunitat que és el que realment buscaven i aquesta gent tenia un nom que ho vaig veure en un reportatge que és El Canyero el Canyero es coneixia com Ese tio és un Canyero Exactament Fiestero Rutero I ors es comenta que el segon pioner va ser Carlos Simó considerat ja el primer DJ més enllà del simple currante discoteca que simplement posa discos sinó és aquell que anava a buscar les rarezas i una de les frases que em va agradar molt del llibre que és ser director de discoteca valenciana aportava aquest prestigi llavors aquí comença l'experimentació d'anar a buscar les coses ja La machaca A mi m'agrada molt aquest rotllo de música El acid Tu Carlos que ets un expert Lo gracioso es que me está gustando mucho como esta bueno de hecho también entiendo que bebes de un libro que es potente pero me hace gracia porque la época era esta esta realidad en el fondo esta música está creada para que esas drogas funcionen es decir se acababa hablando de una música que su gran función era incentivar las drogas de diseño o esas drogas estaban hechas para que esta música funcionen Esa era la reflexión posterior y decía que es Avanslow o la gallina pero es curioso porque evidentemente siempre hay mucha más chicha y aquí estamos nosotros para la designación Mira te agafo el pase que he comentado más en davant pero lo dejo en allá y hay una frase que es obvia que es diu El imperio de la química lo cambiaría todo para siempre o sea primero va ser la música pero después es cuando es va comenzar a introduir ya de fet mira lo tengo aquí apuntado primer 83 arriba la mescalina MDA buen rollito no de fet era l'alternativa i això és el que em fa més gassar el llibre era l'alternativa mig mig entre el hachís i la heroína o sigui en plan estoy viendo al doctor Gonzo i de fet es comenta que l'original o sigui qui crea qui crea la mescalina és a Barcelona a Espanya uns químics o sigui ojo eh aquí som els pioners no solo el gil i gil sinó els del químic els del roig com es diu el laboratori aquest que està allà de travessera ah sí sí bueno nois però què passa una altra anècdota que a mi em sembla molt curiosa i té a veure amb el tema d'experimentar de buscar noves noves sensacions sobretot per la gent que ve a veure és el terme d'on va sortir el bacalao o sigui això el bacalao és una paraula superbara doncs prové de principis dels 80 d'una botiga de discos anomenada zigzag d'acord on els típics DJ el que aquí seria jo en el meu camp el Daily Records de Barcelona que és el típic joc petitó però que va tothom allò a recercar coses frics de vinil allà anaven tots els DJs a buscar nous sons que arribaven d'altres països que es fossin així bastant underground doncs un amic d'aquests que acompanyava un d'aquells DJs que sempre anava cap allà no parava de dir quan escoltava un temazo esto es bacalao de Bilbao em sembla brutal que s'hagi o sigui que llavors a partir d'allà pa pa pa boca a boca es va anar corrent la veu i el bacalao ve d'aquí bueno això Adriano que m'he xafa la màquina DJ Ross digues digues smile smile de DJ Ross jo això sí que ho he viscut ser un nen petit i veure màquina total com una referència musical com la Bíblia i l'anècdota més bona és jo tindre no sé 10 anyets 11 anyets i agafar el màquina total 3 on hi havia aquell tema de puta madre i emportar-me'l emportar-me'l d'excursió típica excursió d'un dia amb el col·legi i pervertir a dos companyeros exacte anar al xofer i dir-li escolta pots ficar aquest caset i llavors los profes corriendo a buscar el culpable va haver-hi reprimenda a mi me pasó eso con Mr. Oizo que yo les ponía el caset de Mr. Oizo oye pon esto ¿sabes? jo de petit clar com que a mi m'agafava molt més tard jo havia escoltat los pitufos maquineros míticos jo creo que esto estaba más acercado yo recuerdo las sesiones DJ Sisu Pasti San Buenri DJ Escudero Xavi Mendoza esta es la màquina que yo escoltaba pero porque tú com estàs pintant el background escolta ara ara seré repetitiu però ara hi ha molts recordatoris dels Remembers o sigui les festes Remembers al final són aquella recuperació també és veritat que jo aquí el que estic posant és els grans hits de la màquina però que en realitat òbviament és el típic llibre que podries fer com el de Black Music amb YouTube al costat amb uns bons baffles i anar posant perquè aquí és una biblioteca una enciclopèdia de musical espectacular que no hay nada tan bueno como lo que estás comentando ahora como vivir ese Remember y encontrarse ahora a quien tú mencionabas ahora Carlas Pastis y Buenri y ver que aquello era la auténtica salud que como decía como decía el hombre el de callejeros el de callejeros que decía la droga es la auténtica salud pues tú solo tienes que ver el rostro de Pastis y Buenri ahora en la actualidad que son youtubers que va a fer el vídeo de youtubers de bueno no le deis palmaditas a la espalda a mi colega Nando Dix Control que como me entere yo que le dais una pastilla aquí al Pastis os reviento el Pastis que m'agrada m'agrada la ironia del tema però bueno nois per acabar última anècdota em podeu trobar moltíssimes en aquest llibre ja us ho dic però i aquí m'afecta a mi personalment i és que és curiós com als 80 la música negra era el sinònim de Garrulo o sigui escoltar música negra la música disco a Espanya a Espanya clar la música negra funky disco el sol no tot això era aquesta música de Garruls o sigui és que es feia servir aquesta paraula em sembla molt interessant i que hi ha aquell rotllo aquest ritmo que es poso que només interessava la gent negra a més de fet el llibre ho remarca òbviament estem en l'època que estem remarca el tema de música per negres i música per blancs de fet es parla molt el llibre d'aquesta experimentació amb aquesta música blanca per blancs feta per blancs para blancos és com una upper-have maquinero totalment agafaven ritmes de Tom Waits Vissage O Division New Order i els hi podria encara més tralla llavors és molt interessant que això no que podries trobar-te al mateix al mateix carrer un marula farcit de negres que aguanten columnes com passa o passava el marula perquè no es mouen de la columna amb els dos portals trobar-te els talussos negres vull viure en aquest carrer escudallers vull sentir-lo vull ballar i ja ens explicava també en referència a això de com l'home espanyol fins a un temps sobretot després de la transició no ballava com a tal a les sales sinó era això només quan era una lenta i només hi havia baralles això ho remarca molt que després potser molt més endavant associem la màquina a les baralles i tot això i diu no, no, no és que això durant molts anys no va ser així allà era com una comuna és que vinien a los millenials amb aquestes rodades que portaven tio què baralla vols sí ara sí se caien al suelo s'acabó inventaven nous moviments amb les baralles el que feien era estimar estimar al prójimo bueno nois en definitiva un pou d'aquestes anècdotes de llibre que val molt la pena és d'enso no deixa de ser un rataproïstic però és molt acaba, acaba Farhan però si te pones la música de fondo si te pones la música de fondo como que entra mejor sí jo l'he estat llegint amb música de fons i despide despide i he llegit molt ràpid ja bueno nois doncs això que el podeu trobar a molts llocs segur no he mirat si a Fabra i Cots o sigui però realment molt interessant és molt recomanable doncs nois continuem i acabarem va molt bé aquesta secció el John ha vuelto serios serios de droga en droga y tiro porque me toca exacto seguimos seguimos además con ejemplos que nos llevan un poco a las mismas reflexiones no solo evidentemente porque estamos en ese verano eterno en esa búsqueda de un verano a partir de mil maneras y mil caminos de hecho nosotros lo que estamos aquí es como tomando ejemplo a ver si podemos hacer un remember y ver si en el momento valenciano de los 90 hay excusas o el siglo atrás con Sorolla o como yo os voy a recomendar entre medio como yo os voy a recomendar exacto 60, 70 con esa ruta hippie sendero hippie que se le llamaba sendero rutas bueno había algo de luz pero evidentemente también potenciado por las drogas en este caso otro tipo de drogas alucinógenas más bien y cuando hablamos del sendero hippie de que estamos hablando pues esas grandes rutas de europeos algunos que partían incluso de Inglaterra que cruzaban toda Europa veían en Istambul una puerta una puerta a Asia en el camino contrario evidentemente es la puerta a Europa y después cruzaban por tierra todo lo que era Afganistán Pakistán hasta llegar a la India o hasta llegar al Nepal a Kathmandú Ciudad Sagrada o a Tailandia en Bangkok o incluso hasta Australia realmente esto es el origen de la Lonely Planet se iban dejando caer eran planes bueno era la gran aventura era la gran aventura y en ese contexto de aventura de búsqueda del paraíso a partir de un poco del mismo concepto que de alguna manera los valencianos buscaban de esa vida que es la contravida realmente es decir la vida convencional es una muerte en vida y por lo tanto nosotros vamos a encontrar un camino que nos lleve a la vida real a la vida espiritual así sea a través de la droga y esto esta idea este contexto es en el que crece la serie que hoy os traigo una serie que se llama La Serpiente The Serpent y que no solo nos habla de este título no solo nos habla de la propia serie sino del personaje el personaje al que da vida la serie y es un personaje además real pero vamos poco a poco porque para empezar lo que nos acompaña que es un temazo de estos súper reconocible eso sí no es el temazo todos son versiones en el fondo si tenemos que ir a buscar la original nos iremos a principio del siglo XX pero si que es cierto yo pienso en la de Animals cuando uno piensa en House of the Rising Sun esta canción con esa nostalgia con esa es que de fet a mi me preocupa porque no es aquesta cançó y puede ser cansarte el copyright para ser esta cançó no, no, no ya verás que Johnny Halliday que en el fondo es la versión francesa estamos escuchando la versión del cantante mítico francés llamado Johnny Halliday que hizo una versión que funciona mucho mejor para la serie es decir maneja ese tono evocador a partir del sonido y de la música pero la letra y la canción se llama La penitenciaría La penitenciaría El penal es una canción como de final de peli de Scorsese en este caso estoy totalmente de acuerdo en este caso es la canción que acompaña al tráiler que acompaña al tráiler de la serie que yo os traigo que como os he dicho es La serpiente The Serpent BBC lo repito serie de producción británica de la BBC que podréis ver en Netflix y está claro que esa penitenciaría ya nos está apuntando en una dirección yo no quiero descubrir mucho pero os he hablado de que La serpiente no es una serie sino es un personaje un personaje real que se hizo muy famoso en los años 70 en esa época hippie que comentábamos en esa búsqueda y se aprovechaba de esa búsqueda del verano eterno de lo naif del discurso de algunos viajeros él evidentemente no lo era tanto no lo era tanto ¿qué podríamos comentar de esa época como gran titular? el peace and love ese discurso de peace and love que muchas veces era inevitable con la sesión de drogas que llevaba el cartel hippie al estiu del 60 pero él él era mucho más el verano del amor del 69 empieza es que no ya era tío empieza en los 60 el contexto de la serie que sepáis que es 70 sobre todo porque las hazañas de este buen hombre que se llama Charles Obrard lo iba a retrasar un poco pero enseguida hablaremos de él ya veréis que no tiene un único nombre Charles Obrard puede ser también Alain Gautier y bueno y nombres infinitos de todos aquellos a los que sustituía para él para él no era el peace and love esa época para él era el theft and death es decir robo y muerte y evidentemente impulsado por todo un rollito de apariencias de mentiras es decir la serpiente Charles Obrard este personaje real se ubicaba en Bangkok y desde allí operaba y se hacía amiguito de todos esos hippies que iban llegando con su discurso naif él se presentaba como un comerciante de piedras preciosas y evidentemente con ese jueguecito de tráfico de piedras preciosas también entraba el tráfico de drogas a los que muchos hippies entraban para poder subsistir y de alguna manera financiar sus viajes que hacía él se presentaba como un tío importante montaba fiestas y bueno lo mejor será que veáis la serie porque ya os imagináis como esto era al final una manera de cazar hippies esas fiestas esa apariencia de lujo y esa apariencia también de amor libre de hombre de la vida que ha estado allí y que ha estado allá pero ¿quién era? precisamente esa obra para dar esa apariencia pues bueno Charles O'Brien era un tío nacido en Vietnam de madre vietnamita y de padre indio pero que se había criado en Francia es decir lo que tenemos aquí es un cóctel multicultural bastante potente que él supo aprovechar y que de hecho era la mejor imagen era la mejor careta para ir convenciendo a hippies era un tío de mundo era un local exacto era como un local que se movía en Asia como si fuera su casa pero también en Europa que tenía la gracia para conquistar a los europeos y tenía la gracia para moverse por Asia es lo que fue Adriano Maltus que yo soy del Raval venid venid que yo soy del Raval algo así en el fondo hay una idea como de que rompe un poco con esos ideales del peace and love o sea estamos en esa forma de entender a ese personaje como que rompe con esa idea literalmente en la vida real si nos vamos a la vida real al contexto histórico de esta historia real sí sin lugar a dudas el problema es como lo maneja la serie vamos a ir entrando poco a poco tenía un apunte respecto a eso porque claro piensas en el verano del amor y dices vale 1969 Woodstock peace and love pero claro al mate a Steve para allá Manson fa la barbaridad aquella celodrive pero lo fam excusa y es carrega el movimiento pero lo fam la misma excusa exacta es como si ese verano y ese año comprimiera las dos cadres la parte naif y la parte muy chunga y afegiré una cosa Carles la cançó de The Snake que vam portar fa temps es d'aquella época es del 69 y curiosamente ahora que sacas a relucir de nuevo el concepto de serpiente que sepáis que en la serie no utilizan The Snake sino que utilizan la traducción de The Serpent es un poquito más literario y que de hecho apela a la idea principal es evidente que cuando ves a este personaje piensas en la maldad piensas en la tentación y piensas evidentemente en la serpiente pero también apela a ese The Serpent desde la perspectiva más de personaje escurridizo incapaz de atrapar ¿por qué? porque para empezar suplantaba a muchas de sus víctimas iba cambiando de nombre en esa época era muy fácil falsificar pasaportes y por lo tanto él era Charles Obrard era Alain Gautier y eran muchísimos personajes más de hecho es tan heavy que incluso su gran amor o su pareja en esa época en la que él hace todas sus hazañas ni siquiera sabe que se llama Charles Gautier perdona Charles Obrard piensa que se llama Alain Gautier el hippie de las mil caras bueno le faltaba el Tom Hanks para seguirlo ¿no? de hecho ¿qué os parece? si con tanta confusión de nombres le ponemos al menos un rostro de ficción y así se hace más controlable por favor Ferran vamos al tráiler es una buena vida tú alucinarías con la serie porque evidentemente porque evidentemente es una serie internacional con personajes de todas las partes del mundo evidentemente no solo europeos canadienses estadounidenses y es cierto que hay una mezcolanza racial étnica de acentos de realidades de idiosincrasias y eso en el fondo es una de las partes positivas de la serie esa es la parte que engancha esa ambientación ese retrato de los 70 también parido pero no sé si habéis podido ir atrapando las ideas que se plantean en esta versión de tráiler ya habéis oído que es Alain Gautier ¿no? por un lado así es al menos como nos presentan al personaje el gem dealer el traficante o comerciante de piedras preciosas que evidentemente es Charles O'Brag como os he dicho varias veces habéis oído también a su pareja de la época a su novia la franco canadiense Marie-Andrée Leclerc después entraremos en estos dos personajes protagonistas que son un poco en algunos momentos de la serie como Bonnie and Clyde pero es que hay muchos personajes más no solo el séquito o las víctimas de Gautier sino la otra parte ¿no? porque al final la serie también se acaba convirtiendo en un thriller policial donde tenemos la otra parte el detective que en este caso no es tal en este caso es un diplomático es un diplomático holandés que también es un personaje real que se llama es el Fernández Díaz pero sabes que está ahí la embajada pero muy obsesionado con Gautier es Hermann Nippenger ¿vale? es un holandés diplomático que en el fondo se obsesionó tanto con el caso de Gautier porque se enteró de que una pareja de jóvenes holandeses habían desaparecido en extrañas circunstancias y bueno desaparecido más bien aparecieron y cuando aparecieron aparecieron quemados muertos cuando se hizo el estudio se vio que habían sido apaleados y vivos calcinados te voy a poner música de thriller yo creo que nos toca leer policial muy manson es que cuando has comentado lo de manson está totalmente de acuerdo contigo y es de hecho la contracultura la contrarrespuesta ¿no? la respuesta de hecho a esa realidad hippie que al final es insostenible si no hay muchas drogas de por medio no nos engañemos hostias música de anemos a posar llum a la fosco y es que toda la banda sonora va manejando esos matices también de música psicodélica de la época pero sobre todo se centra en ese tono policial en esa investigación que lidera Nippenberg que se obsesiona con el caso como os decía de hecho su mujer también colabora aunque en la serie se plantea que la mujer es simplemente esa voz que va dando consejos se ve que en la vida real la mujer tuvo un papel muy importante también en la persecución es decir así como Gautier o Sobrat tiene su séquito de maldades el investigador o el que le va detrás también acaba juntando y sumando a muchas personas en la búsqueda hablas de detective hablas de thriller ¿tiene algo de noir esa serie o no? no realmente aquí mira voy a empezar ya a discernir entre los aspectos positivos de la serie y los aspectos negativos porque es una serie que realmente engancha engancha muchísimo hay una parte muy potente a nivel visual pero hay cuestiones que te van sacando de quicio a mí por ejemplo el guión me iba sacando de quicio en muchos momentos que tengáis claro que es la creación de dos directores muy dedicados a las series un inglés Tom Shankland y Hans Herbert que en este caso es un belga que también ha trabajado en muchas producciones británicas y de hecho ellos dos se dividieron la producción hay una primera parte de cuatro capítulos que lidera el inglés Shankland y hay una segunda parte de cuatro capítulos de Hans Herbert en total son ocho y es una serie acabada y yo creo que la parte potente creo que ha quedado clara que es precisamente la ambientación ese diseño de producción esa narrativa visual que incluso se divide es decir cuando nos está hablando del detective vemos como por el clasicismo de la mirada de ese detective vemos un lenguaje narrativo mucho más clásico de una puesta en escena más fija y en cambio cuando vamos con Gautier vemos ese trapicheo y lo vemos a partir de una dirección casi que nos podría recordar a Altman con esos travelings con esos cortes continuos además creo que está muy bien filar porque toda la zona es para adelante para atrás meses años esa es la parte que te puede desquiciar es una parte que te recordaría incluso a Zodiac pero mal hecha en el sentido de que va parte de las víctimas la serie parte de las víctimas para ir acercándose a ese personaje enigmático ese Gautier que habrá siendo sobrado ya tenemos al detective a quien investigas precisamente las víctimas para entender quién coño es el asesino y entonces sí que va entrando poco a poco y ahí a mí me atrapa ahí Ayr sabe manejar unas cuestiones de narrativa y de ficción muy potentes de un ritmo también y un montaje muy interesante con una ambientación perfecta que te van atrapando pero las partes negativas son precisamente esa derrota del espectador ante ese salto continuo no solo del tiempo también de espacios de ciudades de épocas porque al final lo que marca la narración en ningún momento es el tiempo son las víctimas son las causas entonces claro al final esa mirada detectivesca se puede volver un poco confusa como en Zodiac que acabas un poco mareado pero Zodiac quizás más deliberado totalmente Zodiac que es un personaje que no se supo quién es se supone y en cambio aquí que tiene muy claro quién es el personaje voy a recordar ese mítico Benvis y te voy a dar un Benvis porque es así es literalmente así aquí hay un acercamiento al personaje que no pretende confundir al espectador sino ir poco a poco y sí que es cierto que te puede ya despegar de la butaca simplemente porque empieza cuatro meses antes cuatro meses después cuatro días antes cuatro horas antes cuatro horas antes y es continuamente así de hecho yo me atrevería incluso no plantearlo desde los intertítulos e ir a muerte planteando una narrativa que se mueve como un puzzle porque hay que reconstruir la vida de Zodiac es que por lo que cuentas es muy laberíntica muy laberíntica y otro aspecto negativo que esto de alguna manera es lo que más me cabreaba son las interpretaciones yo ahí lo poco que ves es lo que vas a pensar ¿por qué ves actos actuar? son muy irregulares es decir del mismo modo que hay un vestuario perfecto esa ambientación incluso un juego desde lo visual a trabajar desde el digital y desde lo cinematográfico es decir hay metraje en cine y hay metraje en digital evidentemente el metraje en cine lo que aspira es a poder evocar una época pues pasada los 70 incluso tira a veces de imágenes de archivo que después suman con imágenes de ficción en cine comienza con l'entrevista ¿no? sí pero es una entrevista ficcional no, no, claro, claro home pero ya es hostia cheguía muchísimo dic home porque es muy forzado es muy forzado el personaje principal es muy forzado y ¿sabéis quién es el protagonista? ¿sabéis quién es quien le da vida? Tahar Rahim un profeta exacto o sea Tahar Rahim el francés de origen árabe que interpretaba a ese aprendiz que acaba siendo más verdugo que víctima en un profeta de Jacques Zodiar es que ha hecho mil películas este tío no ha parado y casi siempre protagónicas y aquí de repente nos ofrece un psicópata que se supone que es un tío que ha convencido a todos los hippies del mundo vale que eran naif y que iban drogados pero hostia es decir para convencer a los demás de tu seducción y de tu atractivo no te puedes presentar ya como un psicópata de 007 como el malo de la película que está que es tan evident mira això és la crítica que li fan a perdona que recupereu la Mònica l'altre dia que la Mònica em deia és que el hit de Tim Curry el Pennywise de Tim Curry és un pallasso que treu els nens en canvi el nou des del principi dius tio quin nen s'aproparà a aquest pallasso però aquí jo ho veig més a mi el que em fallava justament d'aquesta idea del personatge és el que sí que em guanyava amb la peli que tu ens il·lustrares millor Ferran potser de Ted Bundy Ted Bundy és aquell assassí en sèrie que és una miqueta com aquest tio que ha estafat a tanta gent pel Tinder aquest tio aquí a Barcelona és el seductor l'assassí que sedueix clar tu no el pots representar com un tio que clarament és un assassí o un perturbat que és el que està dient l'Adriano exacte per això el canvi aquest de com encara aquest personatge a mi potser és un personatge que està descontextualitzat és a dir si Taharra Him hubiera hecho de psicópata en otro tipo de serie le habría funcionado sí que és un poco plano el personaje però té un enigma que sí que se te acaba quedando un poco en la memoria un poco hipnótico però sí que és cierto que para el personaje que se supone que és no funciona i encima le suma a Gina Coleman que és una actriz britànica de muchísimas series que además també lleva la vida interpretando desde muy joven però que hostia pretende ser franco-canadiense i jo no vull dir que hable un mal francés sembla ser que ella hizo un intensivo de 6 meses de francés antes de rodar la serie però no té el acento francés i ja no us dic el acento de Le Quebec que és un acento súper reconocible entonces ese acento continuamente te saca de la serie perquè le resta credibilitat a un personaje que se supone que és franco-canadiense que parte además siendo Carmela Soprano és a dir la que no quiere saber nada de la realidad oscura de su pareja però que por amor parece que acaba siendo como Bonnie and Clyde ese tandem actoral para concluir és una serie que todo aquello que tiene de bueno se le puede volver en su contra parte de un material muy potente de un personaje que inevitablemente te invita continuamente la serie a querer pararla e ir a Wikipedia o a Internet a buscar más información sobre él porque es acojonante y solo os digo una cosa este tío está vivo aún este tío está vivo sería interesante ver qué piensa de la serie y podríamos continuar con un segundo programa hablando de la realidad tras la serie pero que toda esa intención de subrayar de acentuar esa maldad que escondía que escondía Charles O'Brat le acaba jugando una mala pasada a la serie aún así yo sé de decir que me la tragué que no pude evitar tragarmela incluso con cabreos por el medio y que no he podido dejar de pensar en ella quizás porque no he podido dejar de pensar en ese verano eterno en esa búsqueda que a veces nos trae malas pasadas a Netflix en Netflix de la BBC y oye ha dado muchísimo que hablar de hecho si os ponéis a buscar sobre la serie veréis cantidad de información al respecto doncs fins aquí aquest últim programa en meu nois yo no sé un aplauso al Fala no sé que farà gràcies gracias gracias gracias me el faig a mi mateix bueno yo en el fondo como odio las despedidas y en mi cabeza no te has ido ni te irás nada hasta septiembre et trobarem a falta no aviam jo desaparec de lo que es la constant que no vol dir que desaparegui de l'òrbita d'empanada jo sempre que vulgueu estaré aquí i bueno nois moltes gràcies per la vostra paciència per haver aguantat el fet que us digui Adrià no te quedan dos minutos te lo voy a echar mucho de menos y para aquellos que no lo sepan Ferran es aquel tío que no solo mete trabajo visible sino que es el que más horas le ha metido empanada tras los micros no realmente y más cop s'ha escoltado empanada es el gran panda corta antes de que lloremos por favor dos nois una abraçada i per sempre de la scuola i perència