Empanada Cultural del 5/7/2021 — L’estiu etern: Sorolla mediterrani, la Ruta del Bacalao i la sèrie “La Serpiente” (BBC/Netflix) + comiat de Ferran

Idea central: l’estiu etern i els seus miralls

Punts clau

• Eix temàtic: l’“estiu etern” com a metàfora d’evadir-se del temps, entre la vida, la mort i l’etern retorn.

• Tríptic cultural: pintura (Joaquín Sorolla), assaig musical (Joan Oleaque, “En éxtasis”) i sèrie policíaca (BBC/Netflix, “La Serpiente”).

• To del programa: barreja de divulgació i humor; comiat emotiu de Ferran Pujol; rauxa estival i context històric/contracultural.

“El imperio de la química lo cambiaría todo para siempre.”

Art: Sorolla i la llum mediterrània convertida en estiu etern

Sorolla, més que platja (però avui, sobretot platja)

• Carles situa Joaquín Sorolla com l’artista que millor captura la sensació d’“estiu etern” a través de la llum mediterrània i l’aire marí.

• Desfet el tòpic impressionista: no és un impressionista pur; s’emmarca en un realisme-luminisme modernista de la Belle Époque, amb atenció al natural i al gest.

• Context històric: optimisme de la Belle Époque (entre la depressió de finals del XIX i l’esclat de la I Guerra Mundial). Sorolla també té obra social, més enllà de l’idil·li estival.

Obres clau comentades

• “Regreso de la pesca” (1895, Musée d’Orsay): bous i mariners remolquen la barca al Cabanyal. Malgrat l’esforç, el quadre respira calma: pinzellada llarga i orgànica, joc de llums/ombres, brisa i velers a l’horitzó. Aquesta llum “acaricia” cossos i objectes i suspèn el temps—la imatge d’un estiu que no s’acaba.

• “El balandrito” (1909): un infant juga amb un veleret; reflexos fragmentats a l’aigua (blancs, taronges, vermells) que dissolen la imatge en trossos lluminosos.

• “Después del baño” (1902): maternitat en intimitat; mare embolcallant el nadó amb llençol blanc, la barca com a espai interior-ombra enmig de l’exterior lluminós: el “nucli” d’un estiu etern.

• “Madre”: Clotilde (muller) exhausta dormint amb el nadó; rostres que emergeixen de la blancor: la vida atrapada al blanc, prioritat del viu—dolçor i força dramàtica.

Recepció i crítica

• Èxit de públic i crítica; Unamuno el retreu d’“esteticista” i prefereix Zuloaga. El programa desmenteix la “poca xitxa intel·lectual”: darrere la postal hi ha mirada social i humanista.

• Missatge: Sorolla condensa un imaginari d’estiu mediterrani, llum vital i serena—una promesa d’eternitat quotidiana.

Llibres: “En éxtasis. El bacalao como contracultura en España” (Joan Oleaque)

Tesi i context

• Pol presenta l’assaig (2004; reedició en castellà), amb pròleg de Kiko Amat, sobre la Ruta del Bacalao com a veritable contracultura hispànica (80s–90s).

“Nuestro desfase era ilustrado, militante, absoluto: celebrábamos algo que tenía que ver con lo efímero, lo audaz y lo no normal.”

• Anàlisi cultural, política, social i econòmica del període: del final de la dictadura a l’explosió nocturna valenciana.

Orígens i pioners

• Soft Cell actuen a València (sala Éxtasis) i encenen la metxa synth-pop/ball.

• Juan Santamaría (DJ) i Carlos Simó (Barraca) com a pioners: del “punxar lentes” a l’eclecticisme (òpera, post-punk, jazz) i la recerca de rarezas; el DJ com a director cultural.

• El terme “bacalao”: surt d’una botiga de discos (Zigzag) i la broma “esto es bacalao… de Bilbao” esdevé etiqueta viral.

Comunitat, ruta i química

• La ruta no era només clubs: conduir, parquineo, comunitat de “canyeros”, pertinences a afters i temples (p. ex. Barraca).

• Canvi de codi nocturn:
• Abans: barra, lligar i “lenta”.
• Bacalao: el ball com a fi en si mateix, “baila o muere”.

• Drogues com a vector cultural: mescalina/MDA (des de 1983) i, més tard, “drogues de disseny”.

“El imperio de la química lo cambiaría todo para siempre.”

Tensió “música blanca” vs. “música negra”

• Estigma vuitanter: funky/disco com a “garrulo” a Espanya; el bacalao treballa amb música blanca (synth, new wave, EBM) i la endureix per a la pista; no obstant, el relat és més complex del que la caricatura deixa veure.

• Ecos i llegat: documentals (Nando Dixcontrol), fenòmens “Remember”, memòria generacional.

Sèries: “La Serpiente” (BBC, a Netflix) — el costat fosc del somni hippie

De l’“etern estiu” al “theft and death”

• Adriano connecta l’“hippie trail” (Londres–Istambul–Afganistan–Índia/Nepal–Tailàndia) amb la figura real de Charles Sobhraj (alias “Alain Gautier”): a Bangkok, es fa passar per comerciant de pedres precioses per seduir i capturar viatgers naïfs.

• Contrapunt: el diplomàtic holandès Herman Knippenberg (obsessionat amb la desaparició d’una parella neerlandesa) enceta una investigació que articula el thriller.

Virtuts de la sèrie

• Producció i ambientació 70s molt cuidades (vestuari, art, barreja de metratge digital i cinematogràfic, inserció d’arxiu).

• Banda sonora evocadora: versions com “La Pénitencière” (Johnny Hallyday) en clau de final scorsesià; psicodèlia i clima policial.

Ombres i crítiques

• Guió laberíntic amb salts constants (dies/mesos/anys, espais) que poden desorientar; estructura “des de les víctimes” a l’estil “Zodiac”, però menys precisa.

• Interpretacions irregulars:
• Tahar Rahim (Sobhraj) massa “villà evident” per ser creïble com a seductor—limita el matís del personatge.
• Jenna Coleman (Marie-Andrée Leclerc) amb accent francocanadenc poc convincent—trenca versemblança.

• Tot i això: és addictiva, es deixa veure d’una tirada i empeny a cercar la història real de Sobhraj fora de la sèrie.

Tancament i comiat

• Programa 333 (3a temporada), “mig camí del número de la bèstia”: metàfores d’eternitat i retorn.

• Comiat de Ferran Pujol (amb promesa de retorn puntual): agraïments, complicitats i humor per defugir l’adeu definitiu.