Literatura en femení: Virginia Woolf, Maite Carranza i Gaudí; cinema brasiler amb “La vida invisible” i Gaming Ladies als videojocs

Bona nit Bona nit Bona nit De la magnífica escritora Virginia Woolf, quien supo verbalizar en apenas una línea una realidad sabida por muchos y provocada por unos cuantos más. Corrió el 24 de octubre de 1929 y tras una serie de conferencias que la autora había desarrollado tan solo un año antes, en la Universidad de Cambridge, su ensayo Una habitación propia veía la luz. Y en dicha publicación la escritora apuntaba ideas como la que origina este texto. Woolf, conocedora de su tiempo y de las limitaciones que las mujeres escritoras enfrentaban en una tradición literaria dominada exclusivamente por hombres, se preguntaba qué necesitaban ellas para escribir buenas novelas. Y con el título de la obra, ya ofrecía una respuesta total. Una habitación propia, que decía. O lo que viene a ser lo mismo, independencia económica y personal. Woolf veía como las mujeres habían sido apartadas de la escritura debido a su progresa relativa, y sabía que la libertad financiera a sí mismo les traería la libertad para escribir. Como mínimo para empezar. Por aquel entonces, las mujeres ya podían votar, al menos en su Inglaterra natal, pero aún quedaba un largo camino por recorrer. ¿Y ahora? ¿Queda mucho? Que la escritora más vendida de las últimas décadas, Joan Rowling, se viera obligada por sus primeros editores a llamarse J.K. Rowling, a finales de los 90, parecía responder a mi pregunta. Pero las estadísticas más recientes confirman nuestra sospecha. De los 55.500 títulos registrados en 2018, sólo el 32% fueron de autoría femenina. En cifras, ellos presentaron 34.183 obras, y ellas 17.801. Una diferencia total de casi 20.000 obras. De la calidad de las mismas, hablamos como siempre, enseguida. Porque hoy aprovechamos que en Saint-Juice estamos de novembra literari para serviros la empanada más literaria de todas. Y como este año llega a su novena edición, dedicado a la literatura en femenino, nuestras tres voces habituales no serán ni mucho menos las únicas. Buah, ¿eh? Buen día. Aquí en Purchas, es de cuento de Navidad, Oswagat. Yo estaba pensando, entre anuncio de perfume y también un rollito banda sonora japonesa. Pero, en el fondo, esta canción que estamos escuchando y que nos acompaña es una de las miles revisiones de Rischta, de Max Rischta, del compositor alemán, sobre arte, cultura, teatro. De hecho, esto es una visión suya de la obra de Virginia Woolf. Un día nos vendrá el advocat de Rischta y nos dirá, eh, eh, eh, eh, por favor, eh, queremos comisión de esto. Entonces aquí ya anirem a una otra rádio, ya está, anirem fent salterones. Sí, exacto. Pero bueno, ¿y cuáles son esas voces que apuntaba yo hace escasos minutos? Bueno, las trobamos, ahora lo veremos, ¿no? Aquí hay tres voces masculinas que deberían sentirse muy culpables del tema de hoy, porque además, bueno, pero no solo por ser hombres, hombres caucásicos, blancos, del primer mundo. Los privilegiados, los privilegiados. No, vinga, va, avancem amb el programa d'avui, que tindré una clau femenina, que quedi clar. Com podem veure amb la quota del programa de tios. Intentarem fer-ho el millor possible, això queda clar. Recordem, xarxes socials, Facebook, Empanada Cultural, Instagram, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, sense L. i al Mixcloud aviat tindrem altres mitjans de streaming, diguéssim. Encara estem decidint, mirant, comparant. Perquè tenim moltes ofertes, quan s'ha trobat a Spotify, clar. I ara és quan decimos, por favor, que l'oigente llame y opine. Estamos abiertos a nuevas propuestas. Estamos en directo. Mixcloud, Empanada Cultural, trobareu tots els podcasts. I bueno, avancem. Menú del dia Què, Pol? Que em sembla que aquestes veus que jo parlava, no? Perquè està molt clar quines són les tres veus habituals. Però quina és la veu que ens acompanyarà avui? Avui aprofitarem, justament que has comentat, que és a Sant Just d'Esvern, el 9è novembre literari, per portar una de les participants, i a part escriptora de renom, que és Maite Carranza, la qual hem pogut entrevistar. Hòstia, genial. Molt interessant. De fet, això de 9è novembre literari em recorda... Ja és prou literari. 9-9-N, no? Ui, ui, ui, ui. Entrem ja... No, no, no, no es compliquem més la vida. Avui ja tenim una emperada al forn. Exacte. No es compliquem. És terreno pantanoso, avui. O sigui, no fotem més pa. No, no, és que... Jo crec que pacarem de precavuts, avui, em sembla. No, tranquilos, que jo, como siempre, respondo fiel a mi religión, hablaré de cine, pero hablaré de una adaptación literaria, La vida invisible de Eurídice Guzmau, que así se llama tanto la novela escrita por la periodista y escritora brasileña Marta Batalla, como la adaptación que hace de ella su compatriota Karim Anul. Molt bé. I tu, Ferran, què ets portat? Mira, jo, seguint, com diu l'Adriana, amb la meva religió, que són els videojocs, avui faré un apunt crític sobre ella. Parlaré del Gaming Ladies, que, lamentablement, segueix sent una necessitat. com una necessitat. Ja ho veureu, ja ho veureu. Gaming Ladies, que sona com un terme... Gaming Ladies. Pot ser un terme com molt pejoratiu. Ah, de Gaming Ladies. Exacte. Pot semblar un terme molt pejoratiu, però com moltes coses que han fet els moviments feministes i tal, és apropiar-se, igualment va fer-ho la gent de color, apropiar-se de les paraules i de les expressions per reivindicar... Per empoderar-se elles mateixes. Llavors, això, ja ho veureu, perquè avui el tema és d'orillo, eh? Per mi, almenys personalment... Bueno, és que amb els videojocs, no sé jo quin... Ja ho veureu. Doncs avancem, no? Vale, continuem. Llibres. Ole. Que m'agrada. Doncs, bueno, com us acabem de dir, vam poder entrevistar Amai de Carranza. De fet, vam fer la primera versió de Radio Mòbil, no, Ferran, no? Sí, sí, vam anar tu i jo. Potser ho he vist per xarxes, però vam agafar tots els micros així que tenim... De Colorines. De Colorines. La bandera de Bolívia, més a menys em sembla que és... Molt de revís actualitat. Exacte. I vam anar a casa de Amai de Carranza, que viu a Sant Feliu de Llobregat, un poble veí de Sant Just d'Esvern, però avui sí que ens centrem gairebé per primer cop en una cosa que passa a Sant Just d'Esvern, que és el que has comentat a l'editorial, Adriana. El 9er novembre literari. 9er novembre literari. Llavors, hem aprofitat per entrevistar la Maite Carranza no només com a participant d'aquesta... De fet, la setmana que ve participa una tal rodona, entre altres artistes. Queda una setmaneta, no, de fet, del novembre literari? Sí, queda... S'està acabant ja, sí, sí, sí. Hi ha tres o quatre events que ens queden. Sí, sí, crec que sí. I qui és, no, Maite Carranza? Perquè, clar, hem dit que és escriptora, però en realitat és també bastant polifacètica en el sentit que també ha escrit molt de guió, ha treballat per teles com TV3 o Telecinco. O sigui, ha fet guions com ara Poblenou. Pel·lícules, també. Sí, però sèries tan emblemàtiques que tots coneixem, com Poblenou, on hi s'ha de poder. A part que té la tira de premis. De fet, vam tenir l'oportunitat de gravar-li un vídeo, no, tu i jo, Ferran. I aquesta seva té tot de premis, també. Bueno, el típic, no? Que al final, quan ets reconegut, doncs, hi porta molts anys, també. I potser molts espectadors recorden llibres. L'havia llegit algun llibre a ell perquè és una prolífica autora infantil. Sí, i juvenil. Sí, sí. Bueno, del Baixell de Vapor, no? Que és aquella... Exacte. Sí, sí. Hòstia, segur que n'he llegit algun llibre a ell. Home, segur, segur, segur. Llavors, arran de la seva participació en el novembre literari, doncs, el que vam fer és preguntar-li de què va aquest esdeveniment, no? I què vol impulsar com a proposta? Hi ha llibres exposats, com per Sant Jordi, i bé, doncs, també s'està fent a Barcelona, al Nadal, al voltant del Nadal, que la gent s'acostumi a regalar llibres. A més a més de regalar altres objectes, doncs, que la lectura també sigui una possible compra per Nadal. I, a més, aquest any, justament, que dèiem, no?, és la novena edició, reivindica i homenatge a aquestes veus femenines de literatura contemporània. Tu has estat parlant molt, no?, a l'editorial sobre, justament, d'aquestes veus, a vegades silenciades, no?, i ella també té una proposta, no?, de què vol dir, o sigui, què es vol aconseguir amb això, no?, com es tracta el gènere des d'un esdeveniment així, o inclús des de l'art en general, perquè ella també fa incís, inclús a ella mateixa, com ha tractat els rols, tant masculins com femenins, en les seves obres. És una perspectiva de gènere, és a dir, a vegades pot ser més combativa, o denunciar, però, simplement, pel fet d'escriure, i escriure des de les teves pròpies experiències personals, estàs donant una visió del món passada per la criba de ser una dona, és a dir, és una dificultat afegida o és una perspectiva determinada. Només per això ja n'hi ha prou, no cal tampoc haver incidit en temàtiques, però jo en els últims anys sí que puc dir que, de forma casual, perquè no ha estat tampoc una estratègia meditada i que hagi perseguit un objectiu, sinó que sempre procuro escriure d'aquells temes que em preocupen o que em motiven o que em criden l'atenció. I he passat d'una forma natural per diversos temes que en ells mateixos són complexos i que toquen directament a la condició femenina. un d'ells ha estat els abusos sexuals infantils, que també afecta els homes, perquè també, com tots sabeu, els abusadors no distingeixen a vegades dels sexes, però es pateixen normalment els abusos sexuals, més les noies que els nois. I la meva protagonista també era una noia. Després he passat també per la mutilació genital femenina, amb una novel·la per a adults, i aquest és un tema molt delicat i compromès, i també, diguéssim, en els últims llibres que he publicat, doncs d'alguna forma ha sorgit alguna crítica, alguna perspectiva de gènere que m'ha motivat i he donat més importància de la que estava prevista, perquè en una novel·la recent, Safari, per exemple, que és una aventura infantil, hi ha tota una declaració de principis contra el masclisme, tant entre els ximpanzers com els humans, o sigui, els antropòlegs, i aquí hi ha un paral·lelisme que va sorgir de forma natural. I en una novel·la que no té res a veure tampoc ni amb feminismes ni amb la condició de la dona, també vaig crear un personatge femení que va anar adquirint un protagonisme, una entitat que va, ell la mateixa, va cridar pel clam aquest, un clam que les noies d'avui dia a vegades no entenen, de ser una dona del segle XIX, era realment caminar per la vida amb un pes afegit de limitacions que mai podrien córrer en les mateixes condicions que un home. No, és que a més ens ha destacat molt justament els papers femenins que ha escrit, però també hi ha aquest tema que potser per un artista és més fàcil, òbviament, emolar el teu propi gènere que no a la inversa. Però què passa, no? Llavors, quan intentes crear un personatge masculí i sobretot amb el tema de... Aquesta paraula que hem escoltat molt últimament que és la identificació, no? Quan t'hi identifiques amb un altre, no? No sé si ho teniu en ment, no? El tema de... Sí, jo m'hi identifico com a... Com t'hi projectes. Sí, no? Llavors, com de difícil o com d'arriscat, inclús, pot ser interpretar o recrear el gènere invers, no? Des de la circumstància de ser dona, doncs a mi em resulta molt més fàcil ficar-me dintre de la pell d'un protagonista femení que no pas masculí. però els escriptors i les escriptores hem de practicar el travestisme. Igual que, doncs, han fet tots els escriptors homes que s'han ficat a la pell de dones. Jo recordo aquella frase que a mi em va colpir i que deia, i vaig llegir perquè no el vaig sentir de primera mà, que quan Flaubert va ser acusat, doncs, per haver escrit un llibre tan polèmic com Madame Bovary, i li preguntaven qui és Madame Bovary perquè volien acusar-la per adulteri, ell es va aixecar molt digna i va dir Madame Bovary, c'est moi. I per què? Doncs perquè ell era Madame Bovary. En realitat, ell s'havia ficat a la pell d'una dona, doncs, adultera, i ho va viure amb la mateixa intensitat que si fos una dona. I ho va fer molt bé, molt bé. Igual que Tolstoi amb Anna Karenina o, doncs, el Clarín, doncs, amb la regenta. Per tant, no està abatat aquesta mirada des d'un altre gènere a la condició de l'altre gènere. Jo, quan m'he intentat travestir amb home, sempre he pensat, ho he fet malament, i després ho he preguntat, és així, sí, sí. Per tant, no som tan diferents. Claro, esto es súper interesante, en el fondo, porque, además, ya estaba apuntado, ¿no? También, por ejemplo, en la editorial, cuando hablábamos de cómo J.K. Rowling se acaba llamando así, i, de hecho, es conocida por todos con esa identidad, en vez de John Rowling, que es un hombre auténtico, simplemente porque los editores de la década de los 90 aún veían muy difícil que ella, siendo mujer, pudiera ser bien recibida entre el público juvenil. Público juvenil que asumo que... Especialmente masculino. Sí, que al final és la saga Harry Potter, que era a quien iba dirigida. Bueno, i si tirem enrere i en àmbit local, amb Rafa Eixó Català, tenim a Víctor Català, justament, ¿no? Sí, bueno, però aquest no és que es dirigeix al públic juvenil, sinó directament a l'home, ¿no? Sí, claro, desde la idea del pseudónimo, que te tiene que trasladar a una realidad que sea bien vista por los otros, ¿no? Pues si eres mujer, una realidad masculina que pueda ser vista por el público masculino, o simplemente en el anonimato, como decíamos, ¿no? Que, claro, te pones a reflexionar y dices, ¿quién está detrás de todas esas grandes obras literarias anónimas como pueden ser Lazarillo de Tormes? Siempre asumimos que es un hombre, ¿no? ¿Y por qué? Exacto. ¿Por qué? Porque en esa idea de travestismo, que apuntaba Carranza, perfectamente, Lazarillo podía ser una mujer. Clar, clar, clar. Bueno, i mira, ja que continuem amb el tema del travestisme, ella, el nou llibre que ha tret fa relativament poc, que és La Leda al Drac, que tu també has tingut ocasió de llegir una mica per sobre... Estic amb ell, exacto. Sí, estàs amb ell, ¿no? Doncs aquí, clar, tornem a veure aquesta figura de l'artista travestit, diguéssim, que és ella interpretant un personatge que crec que coneixem tots, que és Antoni Gaudí, a més que ens toca bastant de prop aquí. Bueno, un conocido muy desconocido, ¿no? Es aquello, o un desconocido muy conocido, ¿no? Aquí està, aquí està. Clar, perquè ella, el personatge, ja ens el planteja com a... Sempre l'hem tingut com una persona molt quasi recta, mística, clarical i tot, i aquí te la planteja amb un Antoni Gaudí que és molt jove, el qual té un enamorament amb una anarquista, i que, a part, tot el seu ambient al voltant, forma més part gairebé de l'anticlarical, per dir-ho així, de l'època, que no de com el coneixem ara justament. Llavors, fins a quin punt, això que està, justament com deies, que gairebé bastant invisible, aquest arrel del personatge, fins a quin punt aquesta realitat i ficció, doncs xoquen, no? Ficcionar la vida d'un personatge tan conegut com Gaudí ja va ser un agosarament, i aleshores, a més a més, un home, i a més a més, diguéssim, en un període que se'n sap molt poc d'ell, perquè és quan tenia 16 anys, era l'any 1868, vivia a Reus, de fet, Gaudí comença a ser biografiat i conegut quan ja resideix a Barcelona, i comença amb la seva feina d'arquitecte. Però tampoc he llegit gaire sobre, precisament, aquest període concret, que sí que ha passat de puntetes, que és la primera república espanyola, i també catalana, no? La primera república d'aquest país, i l'experiència revolucionària del 68, que va ser un setembre, a més a més, molt meteorològicament romàntic, perquè va ser un dia, el 30 de setembre, es va dir la setembrina, va aixecar-se el dia negre, negre, i va ennegrir-se, van ennegrir-se, i aleshores, cap a les 8 del vespre, va caure una pedregada que va deixar tot el baix camp absolutament blanc sobre la sang que hi havia, que això és tenir, diguéssim, una revolució i netejar-la, és purificació, sembla que si ho hagués pensat l'Spilberg no li hauria sortit millor, i això és cert, està documentat. No, no, és que és supercinematogràfic, antes de que mencionara el nombre d'Spilberg, jo ja estava visualizando esa realidad, no, blanquecina, però tintada por la sangre, i Déu-n'hi-do. Home, mira, si parlem de cine i de sang, si ens entréssim, per exemple, amb Tarantino, les ucronies que presenta ell, per exemple, Malditos Bastardos, que es carregarà un Hitler que tots sabem com va acabar, i no era així, en aquest cas, molt més, òbviament, arraigat aquí, però costa de creure a vegades personatges com Antoni Gaudí, el que hem comentat, que poden tenir unes arrels més tan, tan diferents. De fet, parlant amb ella, queda molt clar que ella s'ha documentat moltíssim i ha buscat aquells punts a partir d'una certesa, o certesa bastant comprovada, perquè la noia que s'enamora, Papeta Moreu, va existir, és a dir, és una cosa que s'ha desvetllat fa relativament poc, que Gaudí va tenir un amor d'estiu, podríem dir, amb aquesta persona, que era realment una anarquista sindicalista d'aquella època, i el seu millor amic realment va ser Eduard Toda, de joventut, que era l'arqueòleg... Egiptòleg. Sí, el primer egiptòleg català, i inclús espanyol, diria, i que formava part de cooperatives... És clar, era una època de segona... La primera república... Primera? Sí, primera república, no? Ella ha mencionat la primera república. Sí, la primera república. La segona ja... Era una època molt convulsa, i pot sobtar molt pensar que Gaudí, aquest Gaudí que tots veiem vell, urany o no, inclús així com molt... massa conservador, podríem dir, perquè ell formava part d'aquestes esferes, no era tan difícil, potser, extrapolar-ho. Bueno, perquè en Gaudí també s'observa lo que se llama en cine el arco temporal. El Gaudí que nos queda para la posteridad al margen de su arte, evidentemente. Esa és otra reflexió que també daria para otro programa, sobre el hecho de que realmente una persona que haya producido un arte, ya sea un arte plástico o simplemente cultural, cinematográfico, realmente tiene que ser obligatoriamente interesante a los ojos de los demás, al comprendimiento de los demás como persona, porque la figura de Gaudí es una figura que es como plastelina, se ha estudiado en mil direcciones, un poco en base a que, como su arte es tan... Sí, tan expresiva. ...expressiva, ¿no? Y su arte es tan especial, intentamos proyectar esa... esa diferencia también en su persona. Y de alguna manera, eso ha provocado muchas veces la caricatura de l'artista, ¿no? Pero en cuanto a artistas, si també ens centrem en l'artista català, és molt diferent amb la figura que ha sigut, per exemple, la Dalí. Dalí ha sigut, jo crec que a la vegada, un personatge i un artista... Perquè ell ho ha buscat. S'ho va fer ell mateix. Clar, clar, clar, perquè em refereixo que Antoni Gaudí... Això ens ho comentava ahir, justament, que per cert, penjarem l'entrevista sencera... Sí, sí, sí. Quan vam fer la Malta arriba, aquest cop penjarem la... Aquest cop són 40 minuts, no una hora, 40 minuts, però sí que és veritat que ens comentava que justament amb toda, que tenien una mena de pacte, també, de reconstruir... El monestir de Poblet. i que em refereixo que ell... El que ens deia ell era que Antoni Gaudí era més l'ombra de toda. És a dir, al final, el personatge, el showman, per dir-ho així, era l'altre. Llavors, clar, quan entres en una història, el que dius tu, que està tan invisibilitzat, però buscat o no, perquè al final també, jo crec que hi ha una part buscada. Una persona que està tan vinculada a potser un misticisme o a una religió, tampoc vols que surtin uns draps bruts de ei, aquest tio estava associat amb... Però potser són... a veure amb les modes del moment, no?, perquè en un cert moment ha interessat molt que Gaudí tingui aquesta obra de misteri, perquè és el que diu l'Adriano. La seva obra és tan... No incomprensible, però sí que... Ostres, quina mena de geni pertorbat, podríem dir, no? I, de fet, li vam arribar a preguntar, no sé si el tall ha passat a la selecció, però li vam dir... Aquest rotllo de... És una manera de justificar aquesta mena de misticisme introspectiu, aquesta història que tu expliques, no? És a dir, què li passó a Gaudí de joven per arribar a ser... És com a Darth Vader llego a ser Darth Vader, no? Saps? Les precueles. Sí, sí. No, però clar, justament, el que sí que li vam preguntar i que sí que el corte final apareix, és que si justament l'actor tolera aquest xoque entre ficció i realitat. Això ja ho hem passat. Jo crec que, més ben, la necessita. O sigui, en el fons, el lector, ja no només en el medi literari, eh? El lector, el oyente, l'espectador, sempre acaba necessitant esa dinàmica exagerada, no? Esa dinàmica exagerada. En el fons, si nos encontráramos que Gaudí era un personaje muy simple, muy sencillo, nos defraudaría, no? Ya nos gusta que su arte, de alguna manera, vaya vinculado a una personalidad totalmente crazy. Però respecte a això que deia el Pol, li vam preguntar fins a quin punt pots tirar la imaginació, no? S'accepta, s'accepta, i la gent té curiositat per dir que és veritat i que no ho és. Perquè qualsevol cosa és possible. És a dir, que el Gaudí que tots coneixem, doncs, ens diuen, de sobte, després de molts anys de no parlar-ne, que va tenir, doncs, un enamorament, doncs, quan tenia 20 i tants anys d'una noia que era anarquista. A més a més. i que era, diguéssim, un cap verd, no? Perquè havia recorregut mig món, doncs, amb vaixells i havia tingut una filla i havia ballat en cabarets i era una dona, doncs, xelebrada i molt impulsiva. I, clar, has de col·locar això a la vida del Gaudí. Llavors, si això és veritat, però no se n'havia parlat, doncs, també pot ser veritat que als 16 anys s'enamorés i no passés d'aquí, no? Clar, clar, és que, al final passen, no?, aquestes coses. Sembla que el salseo és l'artista. I sí que ens va comentar Arranda, de l'Aleda del Drac, aquest llibre que ha tret nou, que fa poc va estar present a la Fira de Frankfurt, que potser és una de les mundialment més conegudes, no?, quant a Fira Literària. De fet, és de les més estimades per la literatura catalana. Aquí està. Clar, ella sempre escriu en català? Maite Carnaza? No. En general, no, no sempre, però sí que és veritat que tira bastant. Per exemple, l'Aleda del Drac és... Bueno, però té traduccions també, és a dir, ella sempre... Això sí que crec que sí, que en general sí que ha traduït els dos idiomes. Sí, no, no, clar, de fet, jo diria que molta novel·la infantil sí que la fa directament en castell, potser és per un tema. Jo no sé si ella escriu en català i després s'ho tradueix allà mateixa. Això, mira, no ho hem arribat a preguntar-li, però vaja. Sí, sí, no, però el que deies tu justament que a nivell internacional la literatura catalana sí que s'ha apreciat molt i sobretot aquesta Fira de Frankfurt que ella ens deia que havia assistit diferents anys, també ha assistit a molts altres festivals, però concretament la Fira de Frankfurt vinculava molt aquesta estima a la literatura catalana. Això a Frankfurt va ser un abans i un després de la literatura catalana. Certament va ser el 2007, Catalunya va ser la cultura convidada, va haver-hi un desplegament, era abans de la crisi, allà va arribar a mitja Catalunya, entre ells i jo també, i aleshores doncs... Va ser l'any de Quim Monzó, potser, el pregó. Sí, el pregó era del Quim Monzó, sí, genial, un pregó magnífic, molt divertit. I aquella, diguéssim, abans i després és perquè els alemanys es van enamorar de la literatura catalana i jo vaig tenir la sort que en aquells moments tenia traduït una trilogia que havia sortit feia molt poc i es va popularitzar molt i vaig fer moltes gires per Alemanya i sobretot era aquest retorn i dir, home, si als alemanys els sembla bé, potser és que està bé perquè sempre tenim des d'aquest país nostre petit i la nostra llengua que només parlen 6 milions, un punt de complex d'inferioritat i això va servir per dignificar la literatura en general i per fer-nos veure que certament som apreciats a la resta d'Europa si som capaços de vendre-ho bé i sempre que he anat a fires hi ha molta curiositat per la cultura catalana per la nostra literatura i m'han tractat molt bé no tinc cap queixa a més Maite Carranza justament ara estem dient de l'Alea Eldra que potser potser sí que igualment que està destinat a un públic també juvenil també és un públic també adult però ella sobretot és una reconeguda escriptora més jo crec que en camp infantil juvenil i llavors el que sí que li vam preguntar és justament com a escriptora com encaixa aquest tipus de públic com escriu de cara a infantil juvenil o adult quan m'adreço a un públic adult és el que menys em costa perquè el que sé amb certesa és que tot allò que jo digui les digressions que faci les experimentacions que em permeti serà comprès per tant no em tallo gens en canvi quan escric per joves o per nens penso no això Maite has de ser conscient que els joves estan acostumats a no llegir més enllà d'un capítol de 10 pàgines si estàs escrivint per adults pots escriure de 200 i sense punts a part com fan alguns i apa si no els agrada que es fotin però clar si no els joves si no tens present que els joves actualment que són multitasking que han perdut la capacitat d'atenció i que diguéssim els has en certa manera d'enganyar perquè acabin un llibre i que tinguin ganes d'acabar-lo tu has de manegar molt millor els adults que els fotin m'ha agradat això m'ha agradat jo em pregunto com seran els adults del futur que són aquests joves que necessiten tanta immediatesa i quan estava sentint com no quan estava escoltant d'alguna manera com plantejava la projecció cap a l'adult cap al bon adult i cap al bon jove jo m'estava imaginant una mena de Hitchcock us en recordeu quan Hitchcock deia que ell rodava les escenes les seqüències d'assassinats com si fossin seqüències d'amor i que rodava les escenes d'amor com si fossin d'assassinats no ho sabia no passió i crimen sí però moltes vegades partint de la contraposició és quan arribes millor ah interessat sí reflexions així i abans que parlàvem d'aquest bilingüisme cultural d'aquest bilingüisme que tant ens representa m'estava m'estava recordant que fa molt poquet a Joan Margarit sí li han donat el Premi Toleda i quan ell el Premi Planeta no les lletres espanyoles de la cadena hay premios Cervantes perdonad premios Cervantes premios Cervantes i si el Premi Planeta és precisament el Cercas que li han donat amb Terra Alta que és una novel·la que la protagonitza és la seva part de Terra Baixa sí bueno de fet parla de que ve el procés que ve el procés exacte parla d'un mosso d'esquadra el protagonista és un mosso d'esquadra però bueno temes a part el que volia dir és que en Joan Margarit l'altre dia quan agraïa el Premi ell sempre deia que el seu art sortia de la part més orgànica i per tant com a català no parlant ell sempre escrivia en català però sí que és cert que intentava buscar la realitat d'aquests poemes sempre en castellà i cada vegada també havia sorgit en un poema que directament el pensava l'ideava en castellà la poesia jo crec que ja és un altre nivell en quant a la interpretació la traducció el joc del llenguatge el joc del llenguatge clar això ja encara requereix més però al final llenguatge i pensament van de la mà i tu no hi penses si no tens aquell llenguatge al final és com allò llegir Murakami traduït aquestes coses que passen a vegades i Murakami és un bon exemple ara que el treguis d'aquesta idea de transvestisme perquè ell sempre ha escrit els seus personatges són ell tens la sensació que el personatge totalment és un reflexe de la seva realitat i després quan va sorgir amb no sé quina novel·la ara no recordo em sembla que és UQ84 que allà jugava amb dos personatges un masculí i un femení i s'anava transvestint de manera que anava alternant els capítols protagònics de cadascú i ja per acabar amb l'entrevista de Maite Carranza que podeu trobar després penjarem Amics Cloud doncs li vam preguntar ja que també havia treballat com hem dit al principi amb guions de televisió li vam preguntar quina és la millor experiència que va tenir una va ser El Poble Nou perquè va ser una novetat va ser l'estrena i com que era una estrena i no hi havia cap prèvia no hi havia cap comparativa i ens donaven carta blanca va ser doncs una catarsi col·lectiva de dir podem fer-ho i sobretot quan la descoberta que això va ser meravellós de que la sèrie va agradar i allòs te n'adonaves que estaves vivint una experiència exitosa diguéssim primigenia perquè no s'havia fet mai i que produïa vertigen produïa vertigen perquè dèiem bueno però això com acabarà és a dir serem capaços d'acabar-ho bé i de continuar diguéssim amb aquest bon peu la fama arribava poble nou m'encantava com que vam fer l'espacial l'espacial navidad TV3 hòstia que en Ferran en sap molt d'això perdona de poble nou en saps més tu em sembla per generacions potser sí potser sí bueno el que us hem dit trobareu tota l'entrevista penjada i des d'aquí agraïm a la mateixa que la setmana que ve la tenim aquí a Sant Just a la taula rodona és veritat sí sí moltes gràcies eh Maite de debò un plaer escoltar-te'n Cinema olé olé y olé a més a més baladica a Adriano viven una una camisa vengo vengo de fadista vengo de fadista no, no francamente es que yo estaba pensando ¿qué os parece si dejamos que la fadista Amalia Rodríguez nos vaya nos vaya tocando el alma con su voz dramática pero sí que es cierto que podemos hacerlo en un segundo plano y yo sigo sigo o empiezo a hablar de esa película que ya he apuntado al principio La vida invisible de Uri dice Guzmau pero pero qué canción también por otro lado qué voz qué voz curiosamente siento como una especie de predilección por el fado y en concreto por esta canción extraña forma de vida extraña forma de vida que veremos como aparece en la película que he mencionado y aparece con un sentido muy claro porque de alguna manera las mujeres se han visto obligadas algunas aún a llevar esta extraña forma de vida y que conste que no hay ningún tipo de juicio en ello Dios me libre a mí el juicio que me gustaría exponer hoy es sobre esta película que mencionaba la de la vida invisible de Uri dice Guzmau voy a hablar de ella como la vida invisible que si no se hace muy extenso la acaban de estrenar está en nuestras salas desde el viernes y muy curioso elegida como representante de Brasil para los próximos Oscar premios Oscar por cierto 2020 qué viejos suena no no fa mucha pollo 2020 seguramente no haremos un especial haremos un especial aquí en la casa cap d'any hem de quedar tots a casa d'algú y no hay res más si voleu porten alcohol pero rádio bueno veremos qué tal le va en los premios Oscar lo que sí sabemos es qué tal le ha ido a la vida invisible premiada en la semana internacional de cine de Valladolid a Seminzi en el festival de Mar de Plata La vida invisible de Eurídice Guzmau es una película brasileña otra película brasileña que pasa por Cannes y también triunfa se lleva el premio a mejor película en la sección en la que competía una cierta mirada y digo otra porque ya tuvimos la oportunidad de hablar aquí de Bacurao durante nuestro especial de Sitges y quizás recordáis como os expliqué que se había llevado no solo muchísimos premios en Sitges sino el premio del jurado de la selección oficial de Cannes Bacurao es la que deía o a Malcarlas del Pobla exacto Bacurao después de haber triunfado también en varios festivales se podía intuir seguro que hay grandes defensores de que Bacurao sea la representación de Brasil en los Oscars pero claro es mucho más arriesgada desde una perspectiva formal y también en esa idea de una perspectiva más académica exacto es mucho más formal y más académica la vida invisible de la que os vengo a hablar hoy a España ya hay un problema que es que este me envían al Almodóvar que es tan tanín al que han podido tener un altre cop tú y está muy bien que Almodóvar haya abierto las puertas de todo el cine español porque no le vamos a quitar ese mérito en el fondo no te quedan es Almodóvar pero no ahora décadas pasadas pero me imagino que es una cosa parecida a lo que debe pasar en Brasil sin saberlo porque no desconec la realidad brasileña en aquel sentido cinematográfica pero cuando Almeirelles no paraba de anar constantemente a los Oscars pues potser la gente allá también estoy totalmente de acuerdo con el comentario de Paul en el sentido de que Almodóvar ya abrió las puertas dejamos que otros sigan y total lo que pasa que Dolor y Gloria está vista como la gran película crepuscular bueno no sé es decir creo que en esto no coincidimos ninguno de los tres porque a mí no me dijo pues mi funifa jens pero bueno volvamos a Brasil volvamos a la vida invisible yo tampoco es que sea un experto en el mundo cinematográfico brasileño pero puedo atreverme a decir que Brasil está muy fuerte y en ese sentido Cannes es referencial la película que hoy nos ocupa premios aparte es una película que retrata en profundidad la vida de la mujer del río del río de Janeiro de los años 50 de hecho de dos mujeres Guida y Eurídice son dos hermanas recién llegadas a la edad adulta una tiene si no me equivoco 18 años y la otra 20 se llevan solo dos añitos de diferencia y las dos han crecido en el seno de una familia carioca pero de origen portugués de comerciantes portugueses y como os podéis imaginar años 50 portugueses muy conservadores pero mucho y ante la represión la unión esa es la idea la unión hace la fuerza y de este modo mientras Guida tiene en su hermana pequeña una fiel confidente de sus aventuras románticas Eurídice que es la que da honor al título de la película encuentra en la valentía de la hermana que es súper enérgica el valor el atrevimiento para seguir luchando por un sueño que tiene desde desde el principio que es convertirse en pianista profesional y vosotros que creéis porque tampoco es una película súper extensa que tiene varios giros y muy buenas elipsis no os quiero descubrir mucho más de lo que ya he planteado en cuanto al argumento pero que creéis esa represión contrapuesta con la unión de las hermanas conseguirá conseguirá creéis que conseguirá convertirse en pianista profesional o se verá más bien obligada a llevar una vida a ver es un drama esta película y estamos hablando de patriarcado también has tempranado Oscar que Oscar a veces fa que decir de buen final me gusta me gusta que planteéis estas dos posibles respuestas dejémoslo ahí dejémoslo ahí y a ver si con eso también provocamos al oyente para que vaya a ver la película yo solo quiero recordaros esto que estamos hablando del patriarcado que la canción una extraña forma de vida ya apuntaba una dirección muy clara y esa extraña forma de vida pues a veces es la vida invisible no solo de Urice la vida invisible de las mujeres en un mundo tristemente masculino en los años 50 quiero decir bueno y a día de hoy no sé hasta qué punto es decir la realidad que plantea la película no es ni mucho menos una realidad que podamos trasladar a la actualidad oye ¿es eso Adriano? eso es terreno pantano ya lo sé pero no francamente lo hemos visto también en Retrato de una mujer en llamas seguiremos hablando de la película más adelante si queréis por además sí sí ya en conexión al final esta mirada al pasado nos hace hablar de una realidad injusta del presente pero que precisamente es mucho más dramática y exagerada en el pasado y partiendo de esos discursos mucho más intensos no se ayuda a entender el presente pero por suerte creo que el presente juega en muchas ligas diferentes a ver cuando me estabais respondiendo a la pregunta también me gustaría apuntaros que la película sabe mantener la intriga sobre esta posibilidad por mucho drama por mucha crítica del patriarcado que haya la película navega entre el melodrama y de ahí que oigamos continuamente a Oridice que no desiste en su empeño ni en su práctica la oímos tocar a Chopin pero también la oímos tocar a Edward Grieg que en estos momentos nos acompaña y ansamos con ella evidentemente que llegue el gran día que llegue ese gran día pero por algún motivo estamos hablando de la película hoy mismo ese día si llega o no llega si tiene que llegar llega a modo de denuncia a ritmo melodramático en un metraje fílmico que ya os aviso ya os aviso ya os advierto puede asustar estamos hablando de 139 minutos de película 140 minutos de película 2 horas 20 casi exacto y ahora es cuando os digo que lo bueno empieza a partir de las 2 horas no no un anticlima no no no para nada no es cierto es una broma si no os preocupéis la de Scorsese ahora que dura 3 horas y 4 pero en la misma línea son dos películas totalmente intereses pero no no pero en la misma línea o sea siendo películas de metraje exagerado son dos pelis que te tienen ahí que incluso sientes de oh si ya se ha acabado a ver pues es bueno señal siempre que que te guste estar sentadito es decir que la butaca en la que te has sentado se acomoda y que seas un amante del producto audiovisual evidentemente pero yo os invito a no preocuparos porque el director el director es Karim Ainú os he hablado de él al menos en la presentación de la peli bueno cuando hablábamos en el menú Karim Ainú no sé si os suena pero es un director de cine brasileño más bien vanguardista os suena o no no no igual os doy un par de títulos y lo recordáis pero bueno que sepáis así en plan resumen que es un director brasileño de mediana edad que actualmente vive en Berlín allí donde se cuece la vanguardia pero que ya en el año 1989 a finales de los 80 estaba involucrado en lo que se llamaba la nueva escena del cine independiente americano o sea estaba en Estados Unidos trabajando para grandes directores como Todd Haynes por ejemplo el director de Karol y le hacía ayudante de dirección no solo a él sino a otros cineastas y cuando ya cuando empieza a crear cuando empieza él a pensar en su propio cine pues ofrece ofrece documentales cortometraje como Sims costuras del año 93 y siendo un cineasta hombre es un cineasta que siempre ha estado preocupado por la realidad de la mujer de hecho de eso nos habla un poquitito costuras y él tira y para poder tener un discurso no tan pantanoso como quizás el nuestro él tira precisamente de su bagaje en la infancia donde fue criado por toda una serie de mujeres de carácter muy fuerte pensar que con ese nombre y apellido él tiene ascendencia argelina y bueno yo también veo como un cuadro en el Brasil de hace 50 años porque tiene 53 años el director con todas estas mujeres fuertes sacándola adelante en un país que es difícil evidentemente yo tuve la oportunidad de conocerlo con el abismo plateado o abismo plateado una película bastante especial que proyectaron en el DAP para el 2014 más o menos pero es un cineasta que sobre todo se dio a conocer con su primer largometraje que se llama Madame Sata Madame Sata habla de un personaje es como un biopic de un personaje homosexual de los años 30 que existió que estuvo vinculado al mundo de la música pero que también fue un gamincillo es una persona de la cultura popular de Brasil y la película tiene un lenguaje cinematográfico y unas propuestas que ya en su inicio de alguna manera le abren las puertas de la fama pero volvamos a la vida invisible que posiblemente después de haber comentado todas estas pelis es su aportación más formal Ainú aún así ha sabido dotar al clásico folletín si exageramos de un lenguaje cinematográfico que defiende a su vez un discurso de modernidad oye y además poca broma con los con los melodramas porque ya de por sí pueden gustar y gustar mucho y engancharnos no sé si a todos pero francamente que sería del cine sin Douglas Erk yo os comentaba más bien y quedémonos con ese look cinematográfico con ese pulso fílmico que te atrapa desde el primer momento hay cierto grano cierto ruido en la imagen colores súper saturados precisamente nos está hablando de la intensidad y la confusión de esa sociedad y hace una construcción impecable de la época eso no se le puede negar pero es que además el director es muy inteligente de quien se ha rodeado pues de una directora de fotografía espléndida estamos hablando de Hélène Louvard directora de fotografía francesa que ha trabajado para Wim Wenders para Gnès Varda para Claire Denis para Christophe Honoré y que curiosamente es colaboradora habitual de nuestro querido Marc Recha del cineasta catalán y también de Alice Rochbacher de la cual creo que hemos hablado en alguna ocasión sobre todo debido a Lázaro Felic es decir ha trabajado tanto para Recha como para Alice Rochbacher la cineasta italiana de manera habitual y ya se nota la fotografía sí es potentísimo por eso os digo que imaginar todos estos elementos en un melodrama bastante clásico en cuanto a concepto pero no en cuanto a puesta visual y es que ya nos lo cuenta desde el principio es decir por si había alguna duda cuando lees la sinopsis y ves el metraje de 140 minutos en ese sentido Karim te ubica en la primera secuencia de una manera bastante abstracta tienes a las dos protagonistas a las dos hermanas a Oridice que es Karol Duarte y Guida que se llama Julia Stockler dos actrices bastante jóvenes brasileñas pero con muchísimo potencial y se nota en la película y las cienes unidas en un momento una de ellas decide marcharse están frente al mar y en un momento de ellos una da a entender que se marcha la otra tarda un poco más se queda a revuelo y cuando intenta encontrar a su hermana no la encuentra y toda la secuencia inicial es así es súper abstracta en un entorno tropical un paisaje típico de la jungla del lugar y hay una idea de búsqueda evidentemente es simbólico nos está hablando de la búsqueda de la mujer ya sea entre ellas como hermanas que sería la parte más literal pero también la búsqueda de la mujer en la sociedad y buscar y encontrar un nuevo destino que esto es algo que conecta perfectamente con la película que hablábamos con el retardo de una mujer en llamas si aquí son dos hermanas ahí tenemos que eran dos amantes pero ahí hay esa idea de búsqueda de necesidad de entender a la otra y sobre todo de partir de personajes muy diferentes que pueden estar en una conexión o que pueden apostar por la sororidad tan necesaria pero que en todo momento entiendes que son realidades que son representantes del género femenino muy muy muy muy diferentes y eso es algo que además no solo lo conecto yo como espectador está conectado seguramente de manera casual porque el mito de Orfeo que en el retrato de una mujer en llamas molita la sana que esta escena también exacto ocupa una secuencia bastante importante donde están las dos protagonistas de una mujer en llamas y la criada también la tercera protagonista femenina comentando el porqué porqué Orfeo se gira porqué Orfeo se gira y pierde ¿a quién pierde? a Orídice su gran amada es Orídice que es el nombre de la protagonista de la película de la que os hablaba y también de la novela de Marta Batalla todo cuadra en esta gran empanada y yo ya para acabar no sé si ¿cómo estamos de tiempo? justitos ¿estamos justitos? ¿estamos fatal de tiempo o no? no, bueno hasta en minuto 46 vamos a acabar de manera breve bueno, no mira, os lo dejo y a mí me gustaba acabar de la misma manera que he empezado con Virginia Woolf si nos da tiempo os leeré un pequeño párrafo que ella escribió sobre la doble realidad de la mujer tenemos que volver a recuperar esto la época bueno, en Virginia Woolf hablamos del principio del siglo XX esta doble realidad de la mujer en la vida real y en el arte como en el arte podía ser una musa súper respetada y en la mujer era una mujer maltratada ¿no? un personaje maltratado lo vamos a dejar ahí y lo leemos después de la publicidad y damos paso a la siguiente sección la de Ferran us he de posar antecedents a Gaming Ladies què és Gaming Ladies? es tracta d'un event iniciat a Barcelona el 2017 on la periodista de videojocs Blissy que és l'àlies de Twitter de Marina Amores junt amb un grup de dones treballadores del sector i amb la col·laboració del gegant de la indústria King els creadors del Candy Crush sí volen crear un espai segur per a les dones i amb entrada exclusiva i això és el que és important del gènere femení i es diu Gaming Ladies Gaming Ladies és un lloc on parlar dels reptes del sector en quant a visibilitat de gènere representació i sobretot on poder exposar sense sostres de vidre les seves opinions i per què van tenir la necessitat de crear un event així doncs permeteu-me que us llegeixi uns quants tuits i posts de fòrum perquè ho pugueu entendre és el basteixo esto no és un civí de ei guapa no esto és un tuit anònim pero que seguramente será tan grotesco como el comentario que acabo de hacer pues aquí va la cosa el tema és anònim perquè ja no existeix el nom d'aquesta persona a Foro Cotxes anava a dir anònim Foro Cotxes anava a dir anònim potser és una dona i ara dir Foro Cotxes ja no ja seguro que no torname anònim a Foro Cotxes diu malfolladas que piden igualdad y son las primeras en ser excluyentes ui que mal vamos que mal vamos bilis27601500 a twitter diu te pegaba tal pollazo entre ceja y ceja que te quitaba la tontería feminista al momento bueno pero se llama bilis este tío ya se nota que la saca por la boca hola soy Sergio barra baja a twitter diu adheriéndome la polla al muslo con esparadrapo para colarme en el gaming ladies sabéis que estos cabrones son los que nos dejan en una situación siempre de desvetada sí pero es que i encara us pregunteu per què havia d'existir una ben així no no yo no me lo pregunto de hecho te iba a decir antes de que leyeras estos tuits digo no me puedo imaginar otro mundo más difícil que el gaming para la mujer en el fondo pero es que es això la comunitat gamer té moltes coses bones i des de la nostra finestra setmanal aquí empanada cultural jo personalment em vaig proposar oferir una visió del sector dels videojocs que pogués atreure aquells menys abasats del tema però de la mateixa manera que us ressalto normalment les virtuts no puc amagar les seves febleses el masclisme inherent a la nostra societat ha arribat a quotes màximes al món virtual on l'anonimat i la falsa sensació de modernitat ha legitimat la misogínia i la lluita de sexes el més trist per mi personalment i per jo crec que és el més trist és veure les noves generacions repetir de forma horrorosa els mateixos estereotips que els nostres predecessors però aquest cop sense l'excusa de la ignorància ni la tradició com si pel fet de ser tecnològics i per tant avançats ens convertíssim directament en sers moderns i per tant res del que fem o pensem pot ser retrógrat aquests masclistes homòfobs i racistes se senten segurs i no volen entendre per què hi ha altres que no se'n senten raons per tenir aquesta necessitat d'espais segurs les dones en tenen i moltes des de les més subtils com veure com la indústria del videojoc ha perpetuat i malauradament exagerat els estàndards de bellesa i sexualització a través del disseny de personatges o com sovint veuen limitades les seves opcions d'accés a feines del sector a les que es pressuposen predominàriament femenines administració disseny visual o relacions públiques i no tant en llocs com de codificació direcció o producció i els avenits generalistes aquests espais segurs no s'hi troben ja que en un sector que encara pressuposa que el jugador mitjà és l'home blanc i heterosexual aquests homes se senten no només segurs sinó protegits i demanden les seves opcions menyspreant les alternatives perquè estem farts de sentir notícies d'agressions tant físiques com verbals o sexuals o denigrants en aquests events la reivindicació feminista en el sector dels videojocs té molts fronts oberts i per a Herculea que pugui semblar la lluita hauríem de fer tots el possible per aconseguir la victòria fa uns anys el 2014 va esclatar el que es coneix com el Gamersgate la controvertida acció de ciberassetjament contra Zoe Quinn que era una desenvolupadora de videojocs tot s'inicia perquè l'ex parella de Quinn després de la ruptura va acusar-la falsament d'enllitar-se amb el periodista de videojocs Nathan Grayson per aconseguir bones crítiques del seu nou joc d'aquí en va sortir una campanya de difamació amenaces i doxing que doxing vol dir filtrat informació privada per part de gent anònima 2700 llocs web com 4chan Reddit contra Zoe i la resta de noies de tot plegat es va sortir de mare que el 4chan seria com el forocotxes internacional sí els defensors de Zoe també van ser assetjats els crítics amagaven les seves postures clarament ultramasclistes amb excuses sobre la ètica periodística ells deien que tot això no anava sobre masclista o feminisme sinó que és una persona no una dona és una persona que s'ha ido con un periodista per assecar bones revius no va de machismo ja segur però vaja a dia d'avui el Gamergate es recorda com el moment en què la cultura del videojoc va perdre definitivament la careta i el bàndol més retrógrat va marcar paquet mai millor dit mentre que el bàndol progressista va entendre que quedava molta feina per fer per no allargar-me gaire més ja que tot es torna bastant enrevesat en el Gamergate us recomano simplement al canal de Youtube o fins i tot als blocs personals d'Anita Sarkisian activista que també va resultar víctima durant el Gamergate i que ens parla de la problemàtica imatge de la dona tant en la cultura general però específicament als videojocs però tornant al tema amb què obria la secció d'avui el Gaming Ladies us imagineu com va acabar tot plegat Adriano? Pues sí però és un tipo de pregunta como la que he hecho ¿os imaginais a Euridice finalmente como pianista profesional? Sí doncs mira jo sí que ho desvalaré perquè com a mínim Adriano avui ens ha preguntat a nosaltres no s'ha preguntat ell mateix doncs mira davant de tot l'assetjament que van patir per part d'aquells homes que no tenien la necessitat d'un avent exclusiu King la gran companyia va fer-se enrere del patrocini i l'avent va haver de ser cancel·lat hòstia s'acaba-ho però tot i així Maria Amores la Blisi que us hem comentat abans no se va rendir i reformulant el format ha seguit fent trobades conferències i sí fins i tot events mixtos on seguir denunciant ajudant i sobretot normalitzant el paper de la dona a la indústria la dels videojocs que necessita reflexionar profundament però és que a més ja seguint amb aquesta reflexió que justament dius ara jo recordo quan vam anar a la conferència que vam fer com una mena a taula rodona a tres que era el Caixa Fòrum amb el Nacho Vigalondo i la noia que ara no me recordo exactament del nom perquè era una desenvolupadora de videojocs que curioso no te acords el nom de la mujer no no no és que tenia un és que el nom ara sí que no me recordo però Vigalondo perquè el coneixia Vigalondo Vigalondo està detrás ara d'una sèrie que va a aparecer en Netflix la de El Vecino que és un superhéroe que interpreta Quim Gutiérrez no has vist el trailer? no no però Vigalondo està molt relacionat amb els videojocs moltíssim llavors vam fer una conferència Isabel Tallos Isabel Tallos que a més ella sí que es dedicava a fer un desenvolupament de personatges o d'armes o algo així a Warhammer a Warhammer llavors a aquesta taula rodona diguéssim al moderador totes les preguntes dedicades al Vigalondo eren a part de cine la seva influència amb els videojocs l'experiència juvenil i tot i cap a ella totes les preguntes eren com te sientes com mujer en el sector és percara i ella hi va haver un moment és que va ser molt patètic ells dos perfectes perquè a més al final van passar del presentador i es van posar a parlar de videojocs però ella mateixa li va dir és que estic fins als nassos que em convidin pràcticament per ser dona no per ser una desenvolupadora de fet ara que has dit el Nacho Vigalondo fa poc va haver hagut la presentació del Death Stranding i a Madrid Callao es va fer la presentació amb diferents personatges entre ells Nacho Vigalondo tot homes periodistes dissenyadors gent que no té res en el moment de videojocs com directors de cinema i la Blissi va fer un tuit de curiós perquè sí que no s'inviten a sitios on necessiten aquesta quota no s'inviten per quota no s'inviten per mèrit així que potser no fer la quinta egèsima mesa sincuna mujer i empezar a entender perquè són necessaris sitios seguros perquè no és un tema que els faci poc a les violi no es tracta d'això senyors es tracta de si no ens escolteu el que farem és escoltar-nos nosaltres mateixes com a mínim això és poder donar veu de hecho és un dels temes que en el ámbito cinematogràfico es notat moltíssim per això quan parlava no és que no quiera ser crítico amb mi societat actual que l'ho soy moltíssim i en cuanto al gènere molt més sino que és que almenos en el ámbito cinematogràfico en el ámbito cultural cinematogràfico sí que ha habido una evolució i se està notando como bueno lo mencionaba estas dos películas que he comentado ganadoras en Cannes però és que hace nada por ejemplo tuve la oportunitat de ver la de Si dios existe su nombre Petruña que és una película de Macedonia que està como finalista en los premios Lux sabéis estos premios que propone el Parlamento Europeo son tres películas de hecho las que han llegado a ser finalistas una és la la de Macedonia otra és El Reino de Sorogoyen y la tercera és una película coproducció danésa noruega no recuerdo el nombre però estan ahí de hecho la película danésa la programarán esta semana en la Filmoteca que os parece si con esta idea de Filmoteca con esta idea de futuro hablamos un poquitito de la agenda te lo iba a proponer Adriano ¡Que nos da tiempo! ¿Qué es Kou? Bueno Adriano ¿Qué es Kou? para que estive ahí en la agenda y son 300 pelis de cinema ¿Os acordáis de que el que sumaba en vertical los miserables la vida invisible bueno de hecho los miserables y la vida invisible de la cual os he hablado 22 de noviembre se estrenaron y ahí siguen y que siguen por mucho más lo curioso es lo que tiene que llegar el irlandés por ejemplo que es una película que llegó en cines se estrena el 27 de noviembre en Netflix por fin la veré por fin la podréis ver aquellos que no saléis del sofá y de la mantita de casa como otra película hay varias películas ahora que voy a mencionar que son estrenos del 22 de noviembre es decir del viernes pasado pero que por ejemplo se podrán ver en Netflix a partir de la semana que viene o la siguiente una es el irlandés como ya os he dicho otra es j'ai perdu mon corps muy mal traducida como ¿dónde está mi cuerpo? colega el colega lo metemos nosotros historia de un matrimonio de Noah Baumbach en la que aparece en el Adam Driver y se me olvida Scarlett Johansson pero es un estreno del 6 de diciembre aunque desde el 22 ya está en cines El tiempo contigo Weathering with you película de animación La odisea de los giles película argentina o La hija de un ladrón que es la película que hace coincidir padre e hija Este es el 29 de noviembre Mira, després respecte a videojocs ja que parlarem d'això aquest cap de setmana que ve el següent és el Nice Barcelona que és l'antiga Games World el del 28 al 1 de desembre aneu-hi si podeu Jo crec que és interessant propostes així hauríem de buscar propostes més específiques jo també ho diria Bé, i en qüestió de còmic justament també hi ha una fira que és el O Còmic a Can Fabra a Barcelona i ja si ens posem en tema jo crec que et diria cultura, internet els memes que tant t'agraden Adriano el dissabte el CSSB i el meme memefest el memefest que també li dediquen aquesta mena de cultura de comèdia internet Bé i que no ens oblidem que continua el novembre literari Sí, sí i encara hi ha tres events Adriano a la de Maite Carranza ¿Tú creus que en un minut et dona per fer aquesta cita de Virginia Woolf? Bueno, no, pero podemos hacer aquello d'ir silenciándome, ¿no? Así, el tío pesado este que se cae ya, ¿no? Fundido negro Es como hasta noticias que la cámara se'n va i ells se'n parla Pues mira, fem una cosa jo apago el micro del Pol i meu i tu vas fent, ¿vale? Vale, simplemente que me parece que és una reflexió molt interesante de Virginia Woolf i ella decía que no siendo historiador no era historiadora quizá uno podría ir un poco más lejos i decir que las mujeres han ardido como faros en las obras de todos los poetas desde el principio de los tiempos En realidad, si la mujer no hubiera existido más que en las obras escritas por los hombres se la imaginaría uno como una persona importantísima polifacética heroína y mezquina espléndida y sórdida infinitamente hermosa y horrible a más no poder tan grande como el hombre más según algunos Pero esta es la mujer de la literatura En la realidad la encerraban bajo llave le pegaban y la zarandeaban en la habitación De todo esto emerge un ser muy extraño mixto En el terreno de la imaginación tiene la mayor importancia En la práctica es totalmente insignificante Reina en la poesía de punta a punta del libro En la historia casi no aparece En la literatura domina la vida de reyes y conquistadoras De hecho era la esclava de cualquier joven cuyos padres le ponían a la fuerza un anillo en el dedo Algunas de las palabras más inspiradas de los pensamientos más profundos salen en la literatura de sus labios de la mujer En la vida real sabía apenas leer apenas escribir y era propiedad de su marido La capital me y la ¡Champ thoughts La capital Gràcies.