Macbeth avui: Joel Coen al cinema, Welles/Kurosawa/Polanski al cànon, una nit electoral al teatre i la Lady Macbeth de Füssli

Música Prepareu els pitets que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanar Punturat, un programa cuinat per Pol Dígler, Perran Pujol, Adrià Nucalero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esperm. Eva Braun i Adolf Hitler, Lucia Iriart i Augusto Pinochet, Helena i Nicolà Echauchescu, tots ells van forjar matrimoni amb un futur ambiciós, però la fam els precedeix. Es volien menjar el món, el seu propi món. Empresonant, destruint, assassinant, sense oblidar mai el somriure cínic davant la càmera quan tocava fer la foto. Els protagonistes del programa d'avui no els cal somriure davant la càmera. L'espiral de crims que cometen parla per si sola. Un home i una dona coneixen el seu futur abans d'hora i emprenen una batalla contra el temps. Un combat absurd que els projecta cap a un destí inevitable que els obliga a caure en l'error una vegada i una altra i una altra per demostrar-nos lo estúpids que som. Macbeth, de William Shakespeare, tracta d'això. És una obra de teatre sobre un desig que neix podrit, la crònica d'una morta anunciada, que converteix a l'heroi en monstre i a la reina en diable. I tot per culpa d'una broma, la brometa que tres bruixes li fan a un general de l'exèrcit escocès advertint que en el futur serà rei. En un primer instant, Macbeth pensa que el millor que pot fer és no fer res, esperar que la promesa es compleixi. Però quan arriba a casa, la seva dona no pensa el mateix. Per convertir-se en rei, s'ha de matar el rei. Però quina ironia, també als amics, a les mares, als nens. És llavors quan arriba l'ansietat, la conspiració, la paranoia, la mort. I Macbeth, aquest herode és modern i tenebrós, es filtra dins l'imaginari col·lectiu com el que és, el regicida més famós de la literatura universal. I també un motiu de profunda superstició. Penseu que la llegenda que s'ha muntat al seu voltant és tan grossa que alguns teatres de Gran Bretanya han prohibit dir el seu nom. Si l'has de citar, millor que utilitzis l'eufemisme, The Scottish Play, pel que poda passar. I si apareix algun despistat o despistada a l'última hora, no us preocupeu, la Royal Shakespeare Company té un remei infal·lible. A la seva web ho posa ben clar. Si vostè ha pronunciat l'obra innombrable, surti del teatre, doni tres voltes, escupi-me l'eixi i llavors ja pot trucar a la porta perquè el deixin entrar. Avui a l'Empanada viurem al límit. Direm l'obra pel seu nom i qui sap, quan acabi el programa l'haurem pronunciat tantes vegades que potser ens trobem a tres bruixes a la sortida de Radio Fabra que ens miren fixament i diuen Proビer en tràfia amb Macbeth,iem loads i del delphes d'àia deumollament i d' fines de guerra ieres diuen vos he crediti intention. Vже considerably calmantöm la pena solleva de la meccanitates i the verlose dill my part i don't show the glory of our art. Resumim, que vamos a morir todos. Bravo! Oye tío, pero a veure, realmente, si queréis dedicaros bis organized... Las rosas... Yo tengo que hacer un inciso. Si os queréis dedicar a la interpretación, adelante chicos, os animo... Te quedas tú. Para los paripés de cuarto de la ESO. Con el ranchito de empanada. En serio, darle caña porque hay madera. Hay madera. Y lo que yo no sabía es esto de que no se puede pronunciar Macbeth o Macbeth. Yo siempre decía Macbeth, pero de verlas en versión original, al final... Macbeth o Macbeth. Bueno, pero la cuestión es... ¿Por qué narices no se puede...? O sea, ¿realmente ha generado tanto miedo...? El Simpson ya un gag que creo que es això, que cada cop que diuen la paraula li cau un rayo a dins d'una obra de teatre. Ah, es veritat, es veritat, em sona això. Crec que era en Macbeth. Es que el revuel, o sea, genera un revuelo muy heavy. O sea, es una obra que... que es lo que digo, la llegenda que s'ha construït sobre això, ¿no? Y toda la superstición que hay. Lo de la Royal Shakespeare... Shakespeare... Shakespeare... Company, perdó. Shakespeare. Shakespeare. Shakespeare. Are you killing swine? Cesta... Bueno... Has de parlar així amb aquests tantots de Britànic. Avui estàs vuelto, eh? Avui... De fet, és que... Bueno, no ho sabeu, però el Carles és doctor en Hamlet... en Hamletmania, o el que sigui. Macbethologia. Macbethologia. Master en Macbethologia. Macbethologia. En Macbethologia. Editat, cullons. Edit Hamlet. Sí, que és... Ojo, ojo, ojo. Al oro, eh. No confonguem, eh. Programa de Macbeth. De Macbeth. No de Hamlet. Tanto Macbeth como Hamlet me suena que son las obras de Shakespeare más adaptadas, ¿verdad? En el cine, al menos, como mínimo. Y es cierto que las dos manejan un tono similar, un miedo al error posterior al asesinato, que eso suele estar por ahí, pero evidentemente cada uno en su lugar. Así que tiremos por Macbeth, porque me suena que tenemos mucha, mucha, mucha chicha. Vamos a ese... Agenda Menú, ¿no? Agenda Menú del día, que nos encanta tener. Y a ver qué depara este programa. ¡Vámonos! Pues como no podía ser de otro modo, en el programa especial de Macbeth hablaremos de Hamlet. Hablaremos de la tela italiana. Y un poquito de mucho ruido y pocas nueces. Bueno, está claro. Hablaremos de Macbeth. Yo hablaré de una película que se acaba de estrenar que se llama The Tragedy of Macbeth, o simplemente La tragedia de Macbeth, de Joel Coen. Ya diremos por qué solo es Joel Coen y no los hermanos Coen. Me acompaña Carlas aquí, me la he dicho, y Paul, evidentemente, pero Carlas meterá mano en mi sección, porque como decía, es un doctor especializado en Macbeth. Pero ahora, más que de autor de lo que soy, un intruso, un intruso de la sección de Adriano. Y aportará algo al respecto sobre adaptaciones previas cinematográficas. Exacto. Més o menys que pel minut 49, per si voleu anar directament aquest minut, entraré jo a parlar d'una obra de teatre. A més, de fet, hem fet una entrevista a Míriam Marcet, una de les actrius d'aquesta obra de teatre, que no em devedereu quién es. ¿Míriam Marcet? ¿Es familia o no? No, Macbeth Marcet. Míriam Marcet, que és una de les protagonistes de l'obra Macbeth. Però no és l'obra Macbeth que entendríeu que és la típica, tòpica adaptació d'aquest clàssic, sinó han fet una nada d'olla, no aquí, malauradament, de moment, sinó a Madrid. Però ja veureu que és una obra teatre molt alternativa a la història principal. És un Macbeth. Però muerte hay, muerte hay seguro. És un Macbeth. És un Macbeth, ese chulo que castiga. I tu, Carles, me parece que tú tienes encima sección propia, ¿no? Más, más cosas, pero lo he intentado apretar. Más o menos, a la hora 53. Exacto. ¿De qué nos hablarás? És una obra de Heinrich Fusley, ¿vale? És a dir, tornem al romanticisme, però per centrar-nos en una escena de l'obra de Shakespeare, que se centra en un personatge, i jo crec que és una imatge molt impactant, que ens ajuda a embolcallar una mica aquest programa. Vale, para cerrar, o sea, empezamos con el tono arty del cine de Coen y acabaremos con el arty de verdad, ¿no? Del romanticismo. Exacto. Vale, pues vamos a ello, señores. Esperem no que nos siguen artis los espectadores. Artitos de nosotros, seguro. No, no, xa mai. Cinemac. Cinemac. Empezamos, empezamos con la épica, la épica musical que ya nos descubre que empezamos con cine, evidentemente, con un Macbeth de película, que es de rabiosa actualidad, joder, es que... Ya ha salido el gordo, la frase. Estamos con el clasicismo de... Estamos hablando de una obra de siglo XVI, ¿no? De hecho, creo que se empieza a interpretar mucho antes que se publica en el 1606 y a partir del 1623 ya cae la primera publicación de esta tragedia de William Shakespeare. Y, joder, siendo una obra de hace unos cuantos siglos, sigue dando, como hemos escuchado en este menú, obras de teatro diferentes y películas un tanto diferentes también. En este caso, como os decía en el menú, The Tragedy of Macbeth o La Tragedia de Macbeth de Joel Coen. Y sí, sí, habéis oído bien, solo Joel Coen. Es cierto que en otras películas, sobre todo del principio de su carrera, firmaba solo Joel Coen, pero estaba claro que el tándem creativo estaba allí. Por un lado teníamos a Joel Coen en la parte más técnica, visual, y en la dirección de actores teníamos a Isaac Coen, el hermano mayor. ¿Y qué ha pasado con este buen hombre, con Isaac Coen? Que se ha cansado del cine, ya tiene suficiente, y ahora se quiere dedicar exclusivamente al teatro. No a actuar, sino a dirigir teatro. Ha dejado el proyecto y a mí me hace gracia, ¿no? Porque entonces, ¿qué hace Joel Coen? Dice, pues yo me voy a Shakespeare y me voy a una de las obras más adaptadas. Más como una pataleta entre hermanos, ¿no? Sí, sí, yo lo veo claramente. Ah, que te vas al teatro, pues yo más. Sería bueno en dos años que Ethan dice, pues ahora hago un Hamlet, pa' joder. No, parece ser que Ethan ya sabía del proyecto de su hermano Joel y no le interesaba esto del Macbeth. Si vas a hacer teatro, hazlo en un escenario teatral. Pero no, Joel Coen parece que quiere decirle a su hermano, oye, tú recurre al cine, que si quieres hacer algo teatral en el cine, también puedes. Y es que es así, es que ya veréis en mi explicación o en mi análisis sobre esta película de Tránsito de Macbeth, cómo de alguna manera Joel Coen juega a las dos realidades, a esa realidad cinematográfica, sobre todo en lo que es la puesta en escena, que para mí es, no diré de 10, pero muy potente. Y en cambio la dirección de actores y la interpretación tira mucho más por lo teatral. Y esto para mí es un pequeñito fallo. Pero bueno, como veníamos comentando, estamos hablando de una de las obras más adaptadas. Se sigue adaptando en el cine. Estamos hablando de una obra que ya empezó adaptándose en el mudo y tiene ocho versiones diferentes. Y en el camino ha ido dejando pequeñas joyitas comparables, creo, a la de Tránsito de Macbeth. Pero como decíamos, aquí está este doctor, Macbethiano. ¡Dorto! ¡Dorto Macbeth! Y él nos recordará exactamente las películas que sí vale la pena recordar. En ese sentido, yo poco puedo aportar, pero vamos a lo que decíamos, a este Macbeth actual, recién estrenado, una película recién estrenada, que eso sí, en breve ya solo se podrá ver en una aplicación, que es la de Apple. Es una película que se ha planteado desde el origen, sí, para las grandes plataformas. Es curioso, ¿no? Hostia, El Caballero Verde de David Lowery, otra obra épica en Amazon, con una carga también visual muy potente, pero por otros derroteros totalmente diferentes a los que ha elegido Joel Coen. Y Joel Coen con Apple, eso sí, y a 24. De nuevo estamos ante ese sello fiable, ¿no? Por así decirlo. Y aunque Carlas ya nos ha introducido muy bien la historia de Macbeth, de hecho, en algún momento he pensado, hostia, ¿esto es el programa de radio de empanada? ¿O es que hemos pasado a Audible? Audible, ¿no? Son cuentos radiofónicos. No, pero simplemente... Buena idea, ¿eh? Ahí lo dejamos, ¿eh? Tenemos madera para eso, eso queda claro. Y lo decimos nosotros por si nadie lo va a decir. El tema es que, aunque no hace falta decir nada más sobre Macbeth, un par de temas así, ¿de qué nos habla Macbeth, no? Sobre todo nos habla de una historia de ambición, de ansia de poder desmedido. Y como ha quedado muy claro, Macbeth es claramente el típico varón del medievo. Estaríamos hablando, aunque la obra está escrita en el siglo XVII, principio del XVII, es una obra que perfectamente tiene el contexto en el siglo XI, en plena edad media. Y, hostia, y este buen hombre llamado Macbeth bien podría haber participado como personaje, ¿eh? En cualquier episodio de Juego de Tronos. Eso queda bastante claro. Pero, ¿qué le pasa a este buen hombre? Como tú decías, una profecía, una bruja, una o tres. Yo ya no empiezo a tenerlo claro. Tanto monta, monta tanto. Después, los sabios consejos de su mujer, pero sobre todo, lo que queda claro en esta obra es ese ego enfermizo al cual le coge el gusto, por así decirlo, al asesinato. Y empieza a asesinar y a tapar la muerte con más muerte, y más muerte, y más muerte, y así hasta el delirio. Todo esto, creo que a muchos os debe sonar familiar, pero es importante que lo tengamos muy en cuenta, muy en mente. Porque yo, y esta es mi humilde opinión, creo que la obra de Joel Coen, esta película, de Trasido de Macbeth, se disfruta mucho más si estás muy familiarizado con otras adaptaciones, ya sean cinematográficas o teatrales, y sobre todo con la obra literaria, porque joder, con la obra, o sea, con el tono dialéctico, los diálogos... Es muy dense. Yo te diré una cosa, no sabía que anabas a decir eso de... Bueno, has d'estar estudioso del tema, jo Macbeth, sinceramente, no, tampoco el tinc super al cap, i el que feia és a Wikipedia amb mà, això és veritat, a Wikipedia tens les parts tot desgranadíssimes, o sigui, tens com un molt bon resum a Wikipedia, per dir-ho així, de l'argument, cada capítol, els temes que tracta, i realment era com... era l'apuntador. ¿Sabes? Yo era l'apuntador. Parece ser que es bastante fiable, o sea, bastante fiel en el sentido del texto, o no tanto en la puesta en escena, que es muy libre, ¿no? Y álogos. Y súper vanguardista, pero sí que es cierto que se ha basado muchísimo en el texto, y claro, si no lo tienes muy... si no estás muy familiarizado con él, bueno, yo he de confesarlo, ¿no? O sea, al principio de la película estaba sentado en el cine junto a mi colega Carlas, y no sabía por dónde llegaban las hostias. O sea, estaba en un plan, en el rollo... Y también es cierto que llegamos un pelín tarde, ¿no? Nos despistamos también con la hora, eso ya provocó que esos dos minutillos que nos perdimos de película nos dejara, a mí al menos, un poquito despistado, pero es lo que decía, ¿no? De un ido con ese chorro de diálogos que apenas cesan, y que te tienen leyendo más que disfrutando de la puesta en escena, que como decía, es acojonante, ¿no? Que como decía, es muy potente. Y esto es lo que para mí acaba suponiendo un esfuerzo excesivo. Es decir, o tienes el C2 de inglés, o tienes un nivel de inglés que te permite entender diálogos de Shakespeare bastante fieles, interpretados, ¿no?, en el presente, o si no, no estás disfrutando la película, sobre todo en la parte que más aporta que es el visual. És que estem dient que hi ha una pomposidad lògica de l'obra, ¿no?, però que tu, al veure-ho, és a dir, jo hi havia hagut ja crítiques, crítiques vull dir, de gente, de pie, de gent que havia vist Macbeth, la Cohen, i que deia, hòstia, mira que jo parlo aquesta llengua, eh?, però l'he de tornar a veure amb subtítols. I parlant dels subtítols, recordo que vam anar als Bolitx, a veure la pel·lícula, que, per cert, llàstima que no s'hagi estrenat a més cinemes, només l'han passat als Bolitx. És que és un poco el pacto que hi havia pocos cines per poder passar a Apple. Recordo un comentari d'una espectadora que deia, oh, és que los subtítols muy mal, que és com, a ver, però si, tu quan ja agafes per un llibre, no?, un llibre de Macbeth, sisplau, i dius, anem a llegir les versions del llibre que s'han fet, ja, o sigui, en una pàgina, això és un fragment de l'obra, i tota la resta són anotacions de traductors que diuen, yo estoy de acuerdo con este traductor, no estoy de acuerdo con estos, o sea, realment quan vas a veure una pel·lícula en dos línies de subtítol, difícilment pot transmetre i tradu el castellà tot el que és aquella obra. I és que estem parlant de Shakespeare, que en el fons és un tio que aportó muchísimos vocablos nuevos a la llengua inglesa, entonces és evidente que és una obra d'estudio, una obra súper adaptada, d'on entraran miles d'opinions, però crec que la que més o menys compartim aquí, un poquito de manera més radical o menys radical, és aquesta, no?, d'on tenim una puesta en escena molt potente, i una realitat en la direcció d'actores, un poquito més teatral, que posiblement a mi compañera Carla sí que le funcionó i que a mí me dejó un poquitito, però vamos a ir por partes, vamos a ir por partes, vamos a diferenciarlas, i oye, me voy a permitir el lujo de empezar con la que més me impactó, que fue la visual, perquè destacaria dos cuestions molt claras, el formato, estem parlant d'un formato quadrado, l'acadèmic, exacto, un formato quadrado 1-1-33 y por otro lado, lo que tenemos es un blanco y negro, de esos blancos negros contrastados, con muy pocos matices, con esas sombras que se alargan al alba y que realmente van construyendo unas sensaciones oníricas, más bien pesadillescas y es un gran retrato de lo que en el fondo está viviendo Macbeth, está siempre al borde del abismo por sus malas elecciones en el fondo, pero él sí que es un personaje al borde del abismo. Es interesante mencionar que aquí Cohen se ha vuelto a juntar con un dire de facto muy potente, que es el francés Bruno del Bonel. Del Bonel, ¿eh? Del Bonel. Del Bonel. Es un tío con el que ya habían trabajado los hermanos Cohen en Inside Leeuwin-Dewis, a propósito de Leeuwin-Dewis, con Oscar Isaac, y en la balada de Buster Scratch, que esta es una película que no vi, que me parece que es de la plataforma Netflix. Una cosa episodica, un western episodico, muy humor negro. Muy guapas. Interesante, ¿eh? Muy interesante. Ellos dos habían trabajado con este fotógrafo en estas pelis, pero bueno, estamos hablando de Bruno del Bonel, que se hace sobre todo famoso con Jean-Pierre Junot, Amélie, o la de Largo Domingo de Noviazgo, después ha hecho obras para Sokurov, Alexander Sokurov, como Fausto o Francofón, y un par de películas recientes de Tim Burton. Es un tío que, en lo que es la imagen y en la puesta en escena, y sobre todo la fotografía, es muy conocido y bastante potente, y como os decía, yo creo que ha sido muy sabia la elección, que no es nueva, pero es muy sabia, la de buscar un formato que oprima, ¿no? Y un formato y un blanco y negro que está más cercano, en este caso, a la época noir o al expresionismo alemán, que era su sabido precursor, que no de un blanco y negro de la actualidad, ¿no? Yo creo que esa elección ha sido muy sabia y refleja toda la culpa y ese horror en el que, como os decía, se mueve Macbeth, ¿no? Por otro lado, también os diría que en la composición todo es geometría, ¿no? hay mucha arquitectura en esta composición minimal, sí que hay una abstracción del espacio continuo y eso se siente en el visionado, que es una peli muy medida, claro, ahí está lo artificioso, a veces quizás es excesivamente solemne la peli, ¿no? Es decir, Jo també jugo a l'escenari teatral, és a dir, el que és el castell són parets infinites, ¿no? Com si fossin quasi això que deies d'expressivisme alemany, que era aquesta mena de palios posats allà, ¿no? Sí, sí, aquesta idea geomètrica, i aquesta tensió que dius entre la part teatral de les interpretacions i els espais amb una part molt cinematogràfica que té a veure amb les transicions de plano i amb la posada en escena. Però és que a la obra ja le sobra tensión dramática, es decir, estamos hablando de una obra a la que ja le sobra tensión dramática. O sea, no me lo pongas tan complicado. Es decir, podrías aligerar en una de las dos decisiones y no, me has metido allí. De hecho, me hace mucha gracia porque cuando tú lees las pretensiones que tenía Joel Cohn ante la película, él lo tenía clarísimo. Dice, desde el principio no nos interesó hacer una versión realista de la obra. Ok, vale, no va a salir ese castillo que mencionábamos, ¿no? No quería un castillo, un alquiler de castillo para poderlo filmar y que apareciera en su película. Ya estaba hecha, ¿no? La que comentaremos Carsel del 2015. Ya tiene algo de ese realismo, pero ya lo tocamos luego. Estaba claro que él se tendría que desmarcar de adaptaciones previas, pero él me hace gracia lo que dice. Dice que su intención inicial era hacer un Macbeth para toda esa gente que no quiere ver algo de Shakespeare o que tal vez se siente intimidado por él. Y yo digo, joder, pues vaya tela. Ya te he intimido yo, ya te he intimido yo, ¿no? O sea, Shakespeare, no, ya te he intimido yo. Y no solo por esta puesta en escena tan potente que ya os digo, en sus momentos de lucidez bien pueda recordar al séptimo sello o a persona de Bergman o incluso al proceso de nuestro querido Wells de quien hablaremos, ¿no? Sí, el personaje de Catherine Hunter, ¿no? Que hace de una de las brujas. Yo creo que remite a esto que acabas de decir de este séptimo sello, de esta muerte del séptimo sello. Claro, Carlos aquí está anticipando un personaje que sí que vale muchísimo la pena destacar, pero yo creo que lo podemos dejar un poquitito para el final, sobre todo para centrarnos porque ¿quién narices son Macbeth y Lady Macbeth? Todo esto que hemos hablado, ¿no? Está puesta en escena tan potente, está claro que intimida, pero está claro que también de quién se ha rodeado debería intimidar, debería, ¿eh? Y al loro porque no estoy del todo contento con esta ficha artística. Vamos a ver una cosa, como ya se va acercado también la hora de poner este tráiler, podemos matar dos pájaros de un tiro. Por un lado, os dejo la oportunidad, ¿no? de empezar a visualizar Macbeth, aquellos que no nos estéis consumiendo fregando los platos o en el coche y para aquellos que solo tiráis de audio, pues mira, tenéis la oportunidad de intentar descubrir a estos dos actores. Pero eso sí, los que estéis viendo el programa o los que simplemente lo estéis escuchando, disfrutar del diseño de sonido porque por otro lado es otro de los aspectos a destacar de este Macbeth, ¿no? Pero, por favor, ridol al tráiler. al tráiler. By the pricking of my thumbs something wicked this way comes. My husband, king that shall be. If we should fail. We fail. Didst thou not hear a noise? We thought I heard a voice cry, sleep no more. Forward! Are you a man? I am a bold one. That dare look upon that which might uphold the devil. I have no words. My voice is in my sword. There is a Mark Bednick in that movie. It's a Nick Mark Bednick motherfucker. I am a great guy. I am a great guy. I am a great guy. I am a great guy. Oh, what a great guy is. A ver, a ver, a ver. Let's go for a little. I am a man. I am a man. I am a man. I am a woman. Cause I am a miz. I am the ending of páns in the entertain. To proportions. He has a great guy. I am a great guy. There is a guest Thanks to Nathan Hunter, who, say music. Let me torch again. Porque cuando la presenta, tras ciertas torsiones imposibles, nos la presenta con una suerte de túnica que hoy llevas tú también, ¿no? Un poco. Es la oficial, Carlos. Es la oficial, me la ha dejado. He ido a Broadway y me ha dicho, oye, mira, está un poco sudada, pero tira millas. Y por un lado tenemos a esta actriz, que no es tan conocida en el mundo del cine, pero de unido, y lo que aporta, y yo creo que es otra de las cosas a destacar de esta película, el Oscar está por ahí anunciado, ¿no? Sí, sí, sí, así, ¿eh? Pero por otro lado tenemos a Macbeth y Lady Macbeth. Y no sé si os ha funcionado este dialoguito que habéis escuchado así de manera episodica. De hecho, el tráiler se porta bastante bien porque te va cortando diálogos. Pero sí, sí, los que habéis oído son Francis McDormand y Denzel Washington. Y como ha dicho aquí mi buen colega, Coen tira de negros para la obra porque, oye, ¿por qué no? También estoy de acuerdo, ¿por qué no? Dato importante, había muchos negros en la época de muchos, ¿eh? O sea, estaba llenecito, llenecito. No te puede tomar en serio, ¿eh? Estamos hablando muy en serio. No, no, no. Estaba, o sea, decir, en la época de Shakespeare había negro en el Reino Unido, ¿vale? Bueno, no en Reino Unido como tal, en Inglaterra. De hecho, un detalle, Otelo es otra obra de Shakespeare que habla… Bueno, no es negro, ahora tampoco es aquí para entrar a según qué temas, pero esa idea de la piel morena, del mestrecaje, de la multiculturalidad, de la multirrat. Es un personaje negro. No, no, ahora siempre que tocas estos temas parece… Uri, no sé si ten soda, peus, a jardín. No, no, no, no. Es que siempre que tocas estos temas parece que te estás metiendo en un jardín, exacto, como tú dices, chungo. Para nada, para nada. Ahora, sí que es cierto que muchas personas con las que has ido comentando o comentarios que hay de oído, y yo, hostia, ¿pero cómo? ¿Pero Shakespeare? ¿Pero con negros? ¿Pero este qué coño es? Pero Macbeth, mirad, o sea, lo de menos es esto. Lectores de la ABC, estos comentarios lectores de la ABC. Lo importante realmente es si Denzel Washington como actor da la talla para Macbeth, o si Francis McDormand, que me parece una actriz increíble, es un perfil adecuado para hacer de Lady Macbeth. Porque mi opinión está un poco en contra de las decisiones de Joel Coen, y que conste que aquí McDormand la hemos traído con Nomadland, si no recuerdo más, es la única vez que la hemos traído, y hostia, y quedó muy claro que nos alucina cómo actúa y el trabajo que tiene a sus espaldas. Pero no la veo de Lady Macbeth, y me suenan sus diálogos, tanto los de ella como los de él, un poco de automatizados. O sea, les veo ese rollito como de declinar la obra, no como si estuvieran rodando una película con cortes y acción, no, no, no, como si llevaran días representando la obra en un teatro victoriano, y en el fondo estuvieran ya agotados de toda la chapa que tienen que repetir. Hay algo de eso, hay algo de eso. Y sí, se puede aprovechar ese cansancio para construir unos personajes que, como bien ha dicho Coen, no son los míticos Macbeth y Lady Macbeth. Él mismo lo ha dicho, estamos ante un Macbeth posmenopáusico. Los Macbeth, sí, sí, es literal, los Macbeth son aquí una pareja mayor que ya ha pasado la edad de tener hijos, dice Coen, y por eso el tiempo, la mortalidad y el futuro son los temas que de alguna manera afloran entre estos dos personajes. Yo tengo un problema, exacto, con este arquetipo renovado, es decir, con esta vejez latente en estos dos personajes, pero sobre todo con una falta de credibilidad, con una flojera en Macbeth acojonante. O sea, a mí Denzel no me entra en ningún momento. A mí me gustó, pero bueno, entiendo que hay disparidad. Sí, sí. Y sí que diré que en el caso de Macbeth, el hecho de haber interpretado a Lady Macbeth sobre las tarimas de teatros, ya como que de algún modo eso que decías de automatizar esos diálogos, que se puede haber reflejado en la película. Joder, mira que tiene fuerza, Macbeth en cantidad de papeles. Yo creo que a los dos les falta fuerza y mira que hay un horror latente continuo, pero se expresa mucho mejor por lo visual que no por las interpretaciones. Y simplemente para ir acabando, porque estas dos interpretaciones a mí todo el rato me recordaban a un Macbeth anterior, muy reciente, que es un Macbeth del 2015, que como bien has comentado, es el Macbeth de Justin Carsell, del australiano, que ahí sí tiró con unos personajes. Y lo que sí intentó todo, y la poética de la puesta en escena es hacer un Macbeth quizás más realista, al menos en las interpretaciones y en la evolución de ese drama que van viviendo. Claro, él tiraba de Michael Fassbender y de Marion Cotillard y hostia, a mí me parecieron alucinantes las interpretaciones. Mucho más orgánicas a peli. En el fondo, aquí hay un error al margen de las interpretaciones que es haberla vuelto demasiado episodica. Es decir, Cohen se nota que ha reescrito, no ha reescrito, pero ha recortado muchas escenas y entonces va creando vacíos de evolución de la propia obra, pero después cuando pilla una escena mete toda la artillería. Entonces, de repente, es como, hostia, no me metas tan chachicha en esas escenas y quizás méteme escenas entremedio que hagan fluir mejor la obra. Pero bueno, no nos quedemos solo en nuestra opinión personal. Ir a ver esta película, porque tiene muchas cosas muy interesantes, muchísimo, y las hemos comentado, ¿no? Una de ellas es esta Catherine Hunter, que anuncia a Oscar, y que además no solo interpreta a una bruja, ella es la bruja, las tres brujas, es también un señor mayor que aparecerá por ahí y que nos habla un poco de la veteranía y de la mirada también del tiempo. Al final hay... Está bien que, más que hablar de brujería o de encanterio, Carlas en la editorial ha hablado de broma. Hay una idea de broma, de mal gusto. Del destino. Alien, sí, sí, de broma, del destino, que desde luego Macbeth no sabe entender y Denzel no sabe defender. Pero este es mi punto de vista. Y como hay mucho Macbeth por delante, vamos a pasar a obras que de alguna manera preceden este Macbeth de Coen. Ya he mencionado una, como es la de Justin Carshiel, que a mí me ha parecido una obra acojonante, ¿sabes? Un detalle sobre esa que acabas de decir, ¿no? El hecho de que en esa del 2015 Marion Cotillard y Michael Fassbender están enterrando a un bebé al inicio. Esto no aparecía en la obra de Shakespeare. Y todo lo que viene a continuación, esa espiral de violencia, hay algo de síndrome postraumático, de estrés postraumático. Yo creo que esto conecta mucho con ese realismo. ¿Pero qué realismo? Que también está blanco y negro. Buena aportación. Con ese realismo que decías, Adri. Y es cierto lo que comentas porque está claro que todos estos Macbeth van creando un discurso que todos los directores siguientes han tenido que ver y consumir y tener muy en cuenta para su película. Coen ha visto la de Justin Carsel sin lugar a dudas. Porque en este caso, ¿cómo matiza la imposibilidad de la fertilidad? Lo matiza desde la edad, ¿no? Además, no olvidemos que Coen ha cumplido recientemente 67 años. Entonces es muy normal que se empiece a preocupar de estas cosas y que el tío decide hacer un trío en escena, ¿no? Porque date cuenta, tú imagínate Denzel Washington trabajando con su esposa Lady Macbeth en la obra, que a su vez es la esposa del director de la obra que están rodando. Hostia, mucha telita, ¿eh? Pero bueno, dicho todo esto, ilumínanos con estos Macbeth del pasado, pero pasado, pasado. No del 2015, sino mucho tiempo atrás. Anem a posar un tall i entrem ja en aquest itinerari. Troubles, foils and trouble, fire burn and cold and bubble. Pouring cow's blood that has eaten her nine pharaoh. Grease, that's sweating from the murderers, stupid. Thrown to the flame. Finger of birth strangled, baby. Ditch delivered by a drap. Make the cruel thick and slav like a hellbroth boiling and bubble. Esto tiene pinta de los 40, ¿eh? Exacto, ¿eh? Exactamente. Ana Badi, es un personaje de martes y 13, ¿eh? Pebrerefector. Aquestes veus escoceses, hòstia, aquestes veus escoceses de l'obra original que intenten reflectir-la, ¿no? 1948, ja ho deia bé l'Àdri, anys 40, parlem del Macbeth, d'Orson Welles, un director molt marcat per Shakespeare que va començar a interpretar obres d'aquest autor des de ben petit i en plena gran depressió va dirigir una obra de teatre que es deia Budo Macbeth del 1936 que es va representar en la Fayette Theatre de Harlem que comptava amb un repartiment 100% format per actors negres. D'alguna manera la peli de Coen veu clarament d'aquesta idea, ¿no? De fet, hi ha un homenatge sentit a la versió de Wells, ¿no? I ja aprofito per comentar, era una obra de teatre que traslladava l'Escòcia feudal que estàvem comentant al Mar Carip, a una haití plena de màgia negra i rituals vudú. Exacto. I de hecho, creo que no se tituló así pero que con el tiempo se la acabó denominando sí, el vudú Macbeth, la obra de Macbeth porque remitía tanto a esa esencia que la gente li puso su sobrenombre. Exactament. Parlem d'aquest Macbeth de Wells, una pel·lícula amb una atmosfera molt marcada, submergida en la boida, el vent, la tempesta, cosa que tradueix aquesta nit espessa de la que parlava Shakespeare a l'obra, però també és una pel·lícula que aprofita molt bé els pocs recursos que té. És a dir, quedem molt lluny d'aquell Ciutadacaine on Wells era la jove promesa de Hollywood, que tenia la RKO, exactament, tot aquell pes aquí ja no hi és, té molt menys pressupost, parlem d'una pel·li feta amb quatre duros i rodats després, el que Wells deia un real quickie. Ja se li havien dado cuenta que estaba zumbado, que era un genio, però que para los negocios quizás mejor no. En aquesta època era obert mòrbid, ja encara no. No, no, molt bona punt. No, no, ho dic per... Exactament. Com escribí la biografia de Wells, per saber quan era gordo o no. Ell fa de Macbeth, Jeanette Nolan, en un dels seus primers papers en cine de Lady Macbeth i la filla gran del propi Wells, Christopher Wells, que té nom de tio, volien que naixés tio, un nen, i la li nena el van mantenir el nom de tio. Christopher Wells fa de hereu de Macduff, la resta són actors i actrius amb els que havia treballat al teatre. Què crida molt l'atenció d'aquesta Macbeth de Wells? Doncs el disseny de producció i els decorats, que com deia són mínims. També trobem unes formes geomètriques en un expresionisme alemany. Sí, és que jo havia oído Joel Cohn va agafar molt d'aquí. Dime, Adri, porque jo realment no he visto esta pel·lícula de Wells, pero sí que havia oído que la de Cohen posiblemente a la que más se asemeja o con la que mejor dialogue en base a Macbeth del pasado és la de Wells, és la de Wells del 48. Sí, sí. Ese diàlogo està ahí i ja està ahí perquè, de hecho, quan empieza la pel·lícula de Cohen tenim, aparte de les, no?, de estos tres aves sobrevolando, lo que tenim és una neblina continua de la que aparecen los personajes. Exactament, exactament. Com dic, és una pel·lícula molt d'audora de la de Wells de l'expressionisme alemany. Pensem en el Faust de Murnau, en los nivellongos de Fritz Lang, aquesta estètica feudal de l'Alemanya, de la República de Weimar, no?, de Lang. I imatges que em queden molt, una imatge que em queda molt gravada, no? Wells ha genollat en un fons fosc i un raig de llum que l'il·lumina mentre ell recita un diàleg supersentit, no? amb els mínims elements et transmet la major profunditat d'atmosfera, val? És a dir, Wells aquí està treballant la imatge d'una forma quasi mental i recuperem una frase que l'Adri i jo tenim en ment d'un... el que és l'autor que va dir aquesta frase pels estudis de cinema que hem fet, no? Que André Besen, el gran teòric de cinema André Besen, deia d'aquesta pel·li del Macbeth de Wells que és com una mena de prehistòria de la consciència on cel i terra, aigua i foc, bé i mal, encara no s'han diferenciat nítidament. Jo crec que això reflecteix molt bé aquest primitivisme de la pel·lícula de Wells que insisteixo, parlem del Macbeth més tenebrós, més a contrallum però també el que millor ha sabut capturar l'essència de Shakespeare. És com si Wells hagués arrencat el fèmur de l'obra original i s'hagués fet un caldo. Això dicen, realment, després d'aquesta menció que he hecho yo en un momento sobre las ocho obras de la etapa muda, todo el mundo coincide en que, per hablar de Macbeth des d'una perspectiva cinematogràfica, te vas a Wells. És a dir, el origen de Macbeth tot i que podia haver ja aparecido en alguna historia previa és Wells, ¿no? ¿Y de Wells a dónde nos vamos? ¿A dónde nos vamos? Pues nos vamos a Kirakurozaba. ¡Guruzuta! ¡Como no soy yo! ¡Yes! ¡Como no soy yo! Exactament, Adri. ¡Como no soy yo! El nom original de Trono de Sangre. ¡Como no soy yo! ¡Como no soy yo! ¡Como no soy yo! ¡Como no soy yo! Será él, exacto. ¡Como no soy yo! Eres tú, voy a ser tú. ¡La hantoria ¡Como no soy yo! Es el título original de Trono de Sangre. Aquí no es diu Macbeth, es diu Tró de Sang, l'adaptació que va a fer Kurosawa. Podriem parlar de la més original, la més creativa y también la més mestiza. O sea, me has dejado muy loco. ¿Trueno? ¿Trueno y trono en catalán? ¿Es tró? ¡Hostia, es verdad! Trón. Trón. Trón, hostia. ¿Trueno? ¡Búsquenlo, señores! Llámenos, por favor. Llámenos que estamos en directo. M'han trabado el lapso. Y si no Oriol. Ahora podría aparecer un anuncio de la... Vamos a crear una aplicación de palabras en catalán. De la Taneu Barcelonés. Continuemos. Bueno, el tema es ¿qué podemos decir de este Madbeth de Kurosawa? Pues básicamente que es muy mestiz. ¿Por qué? Pues porque Kurosawa era un chico que era muy fan de todo lo que es la literatura, la mitología occidental. Penseu en los 7 samuráis de Kurosawa, claramente inspirados en el western. Doncs bé, en el cas de Macbeth trasllada l'Escòcia feudal al Japó del segle XVI. No tenim un Macbeth, tenim un tal Washizu, interpretat per Toshiro Mifune, un cavaller d'estètica samurai. I Lady Macbeth és Lady Asagi, un personatge que funciona com una màscara. Apareix amb la cara pàlida i les selles pintades. Pensem ràpidament. Això remet al teatre no. Aquests personatges d'indumentària teatral de les tradicions de Japó. Què passa amb les bruixes? Ja no són tres. Aquí no, és una sola bruixa i la trobem al bosc com una mena d'esperit andrógin que apareix de sobte enmig del bosc i recita poemes zen mentre recull fil amb una roda de fusta, que és la roda de la fortuna, la roda del destí que acabarà atrapant a Macbeth. Aquí es veu clarament reflectit en un objecte tot el tema de l'amnastia. Ellos tienen el Enzo que normalmente lo veis siempre en caligrafía que és este trazado a brocha gorda sobre un círculo que no acaba de cerrar que és un poco la vida i ells sempre recurren continuamente però bueno, al final... Si m'estàs dient que això és lo de... La roleta de la fortuna dels migdies. Del Hamaguchi, no. Doncs va per ahí. Dels migdies, tampoc. La del... Com era? El de Històries per no dormir? El de la... No, da igual. Coño, sí. Estamos hablando de las del Chicho y Bañez enredor. Ah, sí. No, no. Esto no. Esto no, por favor. Però què podíem dir més d'aquesta versió de Kurosawa? Doncs que és superapassionada, és a dir, hi ha l'eròtica del poder dels personatges de Shakespeare es veu reflectida d'una forma molt visual i quan dic molt visual, vigilem amb aquestes expressions. Vull dir que realment t'entra per la retina d'una forma superviolenta. Pensem, sobretot, i ja per acabar amb aquesta versió, en l'escena final de Trono de Sangre on Toshiro Mifune en la pell de Macbeth és acrivillat pels seus propis soldats amb fletxes que li van... Gràcies, eh? Li van disparar. Li van disparar de veritat. No hacemos spoilers en este programa. Bueno, no hacemos spoilers però ja sabemos que Macbeth... A veure, sí que és verdad que... Estàs especificando una nueva muerte para la Macbeth. Però diguem que Macbeth, aquest destí fatal no el pot portar a l'altre lloc que a la mort, no? El cas és que li van llançar fletxes de veritat a Toshiro Mifune en el rodatge que se li clavaven a l'armadura. Se llevava mal, eh? Con Kurosawa, todo el mundo lo sabe. Se llevava un poquito mal. Però jo us ho dic en sèrio, és una de les escenes més potents sense agafar-me els dits de la història del cine. No, jo realment... És molt potent. Un apunt, eh? En les fletxes veig que hi ha algú que ha remès això que es diu Alette Baldwin, no? Però l'ha evolucionado. L'ha evolucionado. L'ha evolucionado. L'ha evolucionado. L'ha evolucionado. Estamos volviendo al territorio Cohen, eh? Un poco. Yo como soy el típico tío que no tiene ni puta idea pero todo hablo de oídas, sobre todo en Macbeth, digo, ah, sí, la de Wells me suena que es la que más se parece o que Cohen ha bebido mucho de esa. Ah, la de Kurosawa, la obra maestra. Todo el mundo dice todo el salto tan radical, ¿no? Que es adaptar Macbeth, eh? Y no haciendo de japoneses nobles británicos, sino haciendo de los japoneses lo que son, o lo que eran, samuráis, ¿no? En esa época feudal. Exacto. Y haciéndolo con una brillantez increíble, con una maldad en el personaje femenino que no encontraremos ni en el de Cohen ni en el de Cotillard, o sea, no. Y sí que es verdad, cuando veis ese personaje femenino genera una maldad, ¿no? Visual. Sí, es muy diabólica. La de Wells... Que no está en el resto. La Janet Nolan de Wells, es veu claramente. Nota ahí la misogínia japonesa. Sí, y la Lady Asagi de la de Trono de Sangre és molt fantasmagòrica. Hi ha una escena on s'està intentant rentar les mans perquè encara veu sang, la sang dels crims que han comès, ¿no? Hi ha una idea de bogeria que es veu aquest personatge, insisteixo, tant d'aparença teatral tradicional japonesa que s'està rentant les mans futilment, ¿no? I és una altra escena molt potent de Trono de Sangre. A partir d'aquesta escena tuya que comentes al final també aquí está la gracia de Kurosawa, ¿no? És a dir, rodar las cosas dentro de su contexto conocido pero siempre tirando de esa inspiración que tú comentabas que la encontraba más bien en Occidente, ¿no? ¿Y cuál es la última sorpresa? ¿Quién es la última? ¿Que nos tienes preparada? Doncs yo diría que... Ens anem al territori Polanski. Polanski, 70, ¿no? Yes. Què passa amb aquesta versió? Podrem parlar de la versió més explícita, potser també a vegades de la més criticada, però en qualsevol cas de la més gore, la més visceral. Dos actors molt poc coneguts internacionalment, com són John Fitch en el paper de Macbeth i Francesca Anis en el de Lady Macbeth, però insisteixo, és una pel·lícula molt impactant a través d'aquesta sang i d'aquest gore. Polanski va filmar aquesta pel·lícula als estudis Sheperton i a diferents espais naturals de Gran Bretanya com Northumberland, que per cert, a l'obra original de Shakespeare és un personatge a Northumberland i el món real és una regió. Fija-te tu, eh? Fixi-hi-vos-te. I què trobem aquí? Doncs bé, Polanski ho faria amb aquest Macbeth, Macbeth, i va dir Macbeth, molta fisicitat, molta sang, val? Hi ha una escena on està enmig d'un sopar i se li apareix el fantasma de Banco, és una escena que es pot veure a totes les altres adaptacions. Ell ha matat el seu amic Banco i de sobte se'l troba com un fantasma en un sopar, no? i li agafa un d'altabaix. Doncs bé, aquest Banco de la versió de Polanski és monstruós, està tot tacat de sang i porta un falcó al braç, val? És a dir, doneu-vos fins a quin punt l'imaginari del cinema de terror es veu filtrat a través de l'adaptació de Polanski en aquest Macbeth, val? Hi ha una mirada brutal, una mirada salvatge i no és casual perquè penseu que el director de La Semilla del Diablo no feia tant de la tragèdia de Sharon Tate, que va ser brutalment assassinada a Beverly Hills per la família Manson. Llavors, Polanski s'enfronta a aquest Macbeth amb tota aquella agonia i amargor de ser un vidu que ha perdut a la seva esposa d'una forma brutal, val? Llavors, el cine aquí et diria que és com un acte de redempció val? de la realitat. Sí que, evidentment, estem proposant, la nostra interpretació, però és molt interessant veure com una pel·lícula tan violenta podria arribar a expressar tota una violència viscuda en el món real. El mateix Tarantino, de fet, també busca aquesta espècie de redempció, podríem dir, amb Uns Upon a Time en Hollywood, però hi ha directament et cambia la història, serias, benja d'aquesta història. I metis un sello mucho més comic, o delirante, por així dir-ho, però està clar que aquestes tres obras que has mencionat abordan a Macbeth des de perspectivas muy diferentes y eso es lo que las hace también interesantes, que son suma una de la otra y que, por lo tanto, si un día tenéis ganas de pasar todo el fin de semana repasando Macbeth, pues oye, cada una os va a aportar algo diferente, complementaríamos con las dos que hemos mencionado al principio, bueno, una l'hemos dedicado mucho tiempo, que es de Joel Cohen, y la de Justin Kasse, pero tú estás en plan, no, que quiero decir otra cosa, fíjim usted, la curiositat, arribamos a la curiositat. Sabeu quina gran empresa? Perquè quan Polanski volia fer aquesta peli no va poder convèncer les majors de Hollywood perquè li paguessin. Sabeu quina gran empresa finalment va pagar la seva peli? No mireu, sisplau, els guions. Ni puta idea, tío. La Playboy. La revista Playboy va pagar perquè hi havia un tal Víctor Louns dins de la Playboy que li encantava el cinema de Polanski i va convèncer la directiva perquè produís el seu Macbeth. És a dir, amb raó, aquest és el Macbeth més explícit. O sea, que me puedo imaginar portadas de Playboy dentro de la película també tenim estudios de Polanski o no? Seria épico. El merchandising. No, com dic, és molt explícita però apareix al inici. Playboy Productions. Vale. Sí, Lady Muppers són tan bones. No són elles. És una conejita. Una conejita. Grande, per favor. Vámonos al teatro. Per favor. Let's go. Let's go. Al teatro, va. Teatro. Pa, pa, pa. Pa, pa. Pa, pa, pa, pa. Pa, pa, pa, pa. Pa, pa, pa, pa, pa, pa, pa. Bueno, i amb aquests saltirons que ens remeten a un teatre oblidat i lluny, esperem. Doncs això, avui a Empanada, òbviament estem parlant de... Què era? És que ara me'n recordo. Hamlet. Era això. Hamlet, Hamlet. Estem amb Macbeth. Macbeth. Macbeth. I com us havia promès, quasi al minut 49 comencem a desgranar el teatre. El teatro. perquè aquest cop hem pogut parlar amb una actriu Miriam Marcet, que de fet és una actriu és coach, és profe és una actriu a més tot terreny, ha fet de tot Exclusiva, eh? En exclusiva tenim talls de veu perquè la vam poder entrevistar i a més és una actriu amb la qual he pogut treballar i realment és una passada com a persona i com a actriu I estem parlant d'una adaptació de Macbeth de tota aquesta història que hem desgranat que és m'encanta quan Adriano corregeix els meus guions sobre la marxa mentre llegeixo que vaig veient aquí el dret com ha canviat He anat a buscar la Miriam Marcet no la he vist interpretar i la vull veure, i ara me n'adono que clar, clar, clar És mi actriz, a part de la Roser Ara en un moment sortirà que Miriam Marcet és actriu de Horrorscope que és un curt del nostre amic Pol Doncs és una adaptació que estan fent a Madrid és a dir, ara desgranarem una obra de teatre que no es veu ni es viu a Barcelona, però sí que és possible que arribi perquè l'estan exportant però la podeu veure ara mateix a Madrid, a la Biblioteca del Soho i és una adaptació de la mà de Víctor Conde i Amaya Galeote amb Miquel García, Laura Barba, Jorge Cabrera Ronel Gido i Miriam Marcet Sí que algun d'aquests noms crec que el de la Luna es va variant depèn de si pot o no l'actriu, hi ha un altre actriu però bé També us dic és la seva adaptació perquè normal i a l'uso aquesta obra no és D'acord? Jo he tingut l'oportunitat no, malgratament d'anar a Madrid a veure-ho però sí que m'han passat El Screener us hem passat una càmera fixa que podríem dir que és parecido a Coen perquè al final és teatre gravat però no és la mateixa experiència òbviament però entendreu per què és bastant semblant a el que seria l'experiència del teatre perquè el format d'entrada d'aquesta obra de teatre és bastant especial no és la típica escenari actors actuant davant d'uns espectadors sinó ja veurem després que és un teatre en el que tu vas a un despatx i en aquest despatx és on passa la màgia De fet he anat a buscar perquè jo aniré a Madrid dintre de poc i dic hòstia a veure si tinc la sort que encara hi és que encara hi és l'obra no sé fins quan arriba l'obra tens programació ara mateix no ho sé la veritat però segueixen ara estic segur ara està de fet hi ha anatràs per aquest cap de setmana però és molt maco que diu Macbeth i les corones que surten són del Burger King T'he anticipat alguna cosa o què? No, no, no després ho comentarem si vols això perquè realment també l'atretxo que és molt mínim també aboca a coses molt interessants que pot ser una relectura de coses de Macbeth però bueno si parlem de Macbeth parlem de clàssics i una de les coses que li vaig preguntar al principi és però com és que aquests clàssics retornen sempre llavors la seva frase va ser és que els clàssics són clàssics perquè són actualitats això és la gran llosa la gran frase però però rabiosa o no? de rabiosa i ho veurem aquí perquè però ella em va comentar aquesta mandra que li fa al públic anar a veure clàssics jo de dir hòstia per què ara torna a veure potser aquesta home de teatre més farragosa pomposa aquests diàlegs de Shakespeare que sempre és com uah saps? llavors el primer teix que llancem és que ella fa una reflexió a aquesta mandra i sobretot d'aquesta actualitat nostra que vivim li tenim massa respecte als clàssics i llavors volem fer-los d'una manera formal intentant no sabem per què hi ha una cosa que no entenc venerar un llenguatge que ja no ens és proper per tant intentant posar com unes veus i unes no? unes actituds que no connecten amb el públic que no ens diuen res però quan vas a llegir el que diu el text de veritat és que és aplicable a tot ara mateix vull dir et podria dir tants Macbeths ara mateix amb noms i com noms Macbeth és una història política és una història política d'ambició d'amor malentès de poder de la roda del poder d'aquesta ambició d'aquesta il·lusió de pensar que pots canviar les coses i un cop estàs al poder no? te corrompen te corrompes te la culpa parla de tantes coses Macbeth si l'entens si l'entens perquè amigo mio eh? si tienes el C2 i l'es la versión corregida jo recomano el màster en Macbeth que l'ha fet a les garras impartido por garras exactament és a dir primer vaig anar com a alumne i ara l'estic impartint i queda clar perquè la seva editorial ella no ha parlat amb la Míriam però la seva editorial ha entrat amb noms de dictadors de polítics no? polítics ja ja podríem seguir òbviament de fet ella ja es veu palès però és la seva obra ella ja em va dir Macbeth per mi és el gran text el seu text preferit l'he interpretat diversos cops però clar en aquest cop no és la típica tòpica interpretació ja no només del seu personatge sinó de l'obra en si es diu Macbeth l'obra de teatre es diu Macbeth però no no us penseu que és la base de tot el que hem estat parlant fins ara d'aquests capítols de tot llavors ens va explicar una mica aquesta sinopsi de què va el seu Macbeth aviam que és una bogeria és una nit electoral d'un partit polític que tots podem reconèixer o sigui un cop comencem a sentir noms cognoms està basat en una campanya electoral molt concreta i comencen a sortir noms no es diuen els cognoms però podem reconèixer tota la classe política social i dic tota llavors vam treballar en base d'improvisacions amb l'Híctor i amb la Maia la Maia porta la part de cos ella és una coreógrafa brillant que treballava molt al CDN i té molts projectes companyia pròpia i per una banda treballàvem amb ella la part més física que està molt molt molt molt present i s'acaba convertint en protagonista diguéssim també de l'obra i després el Víctor treballàvem coses més d'improvisació llavors ella anava agafant idees i així entre els dos van escriure diguem-ne el text es conserva o sigui es fa Macbeth no és que no es faci Macbeth ara entendreu per què diu això de no no si es fa Macbeth però principalment ha comentat dues coses moviment improvisació és una obra d'entrada és una de les eleccions espanyoles no hem matitzat però són una nit electoral espanyola mentre a un despatx aquí a Desvelo com és aquesta sala Soho per qui no la conegui és una biblioteca que s'emula perfectament amb un despatx de direcció de partit és a dir un despatx on veurem la cap de premsa l'assessora la dona del president el president no? i veiem l'Espin Doctor veiem aquesta nit electoral però és que ja us dic ara els primers minuts bé tota l'obra però els primers minuts és una bogeria per què? perquè tothom està a la seva imagina una nit electoral pa pa telèfons fax arriben cartes arriben McDonald's i Burger King les 3 hi és les 3 hi és vull dir aquelles 3 que estan present a l'obra de Macbeth però és brutal i és com a punt de partida ja ho ha destacat bé la Míriam però és que hi ha un treball de cos de moviment d'accions és a dir tothom està fent coses depèn d'on estiguis situat jo en aquest cas com a càmera que em van passar diguéssim una càmera fixa per veure l'obra de teatre i saber de què estic parlant clar jo actuava com un espectador jo estic a una cantonada d'aquesta obra però la gent està envoltant aquest despatx és a dir tu potser hi ha un moment que a l'obra se't planta al davant un dels actors que és l'assessor de no sé què que està parlant per telèfon i tu estàs dins d'aquest diàleg però lluny està parlant el president amb la seva dona d'una altra cosa Òbviament després hi ha tota l'obra de teatre però és circular o sigui és com un ring és com un ring que està al mig i d'alguna manera la interacció amb l'espectador és imagineu-vos aquest ritme berlanguiano que grande imagineu-vos escopeta nacional que tots els personatges però tothom és com parla a l'hora però tu vas entenent potser no el contingut si estàs atent sí però sobretot és el context aquest context de bogeria de poder d'anar-se usurpant a poc a poc això i per què el Macbeth es fa que deia la Míriam perquè el Macbeth és el Mac Goofy recordem que és un Mac Goofy Mac Guffin Mac Guffin que és a més que comença Mac també McDonald's és estrany que hagin escollit Burger King però però no perquè òbviament fan ús de les corones hi ha tota una crítica també amb moltes coses de l'actualitat nostra però clar el Mac Goofy al final és aquest objecte o aquesta entitat en aquest cas és l'obra física de Macbeth que entra en aquest despatx i és el detonant i és el que curtcircuita tot és a dir en el moment que entra aquest llibre que els envien i ells per passar l'estona per dir-ho així fan la conya i van interpretant Macbeth però per per fer saps com per fer passar la nit mentre van arriben els resultats imagineu que al mig de l'obra algú crida Extremadura caído és com va i van obrir i van abraçar és tota una evolució de temps real d'aquestes eleccions i com òbviament va cap a la bogeria i cap al suc sol i cap al cap al cap al aquest Macbeth és el Macbuc el Macguffin és el Macbuc és el Macbuc tot és mac avui bueno dicen a mos de McDonald's lo sabemos la qüestió és que aquest Macbeth com a llibre entenc és en si aquest objecte és com un incident inductor és a dir arriba i d'alguna manera oclusiona el ritme frenètic que ja estaves explicant amb aquest tot polític a mi m'ha agradat molt quan has mencionat Berlanga perquè m'he imaginat un Macbeth fet per Berlanga hòstia amb la seva època seria acollonant Macbeth ibérico aquesta realitat i sí que és cert que clar hòstia si tu agafes tot allò que d'alguna manera nosaltres hem anat mencionant els valors de Macbeth o les reflexions que hi ha darrere Macbeth perquè l'argument finalment és el de menys entenc que ella el que ha agafat és això ha agafat el significat de Macbeth i se l'han portat en un context d'actualitat sí ella com a any però sí realment heu de pensar que l'obra d'aquesta que estem comentant de Macbeth és un metateatre de l'obra original perquè la primera capa vindria a ser aquesta nit electoral però com que ells estan interpretant primer com un joc els personatges i cada un té el seu personatge de fet Miriam seria com una mena de Lady Macbeth però i òbviament el president del partit és òbviament és rei llavors durant tota l'obra el metateatre aquest els personatges es mengen la persona és a dir cada actor sí a veure si m'explico el president deixa de ser cada cop més president per ser més rei llavors aquests personatges al principi com un joc acaben sent menjats que això és molt Macbeth perquè en el fons la idea de ser rei per Macbeth s'acaben menjant el personatge i la persona i tot el que hi ha darrere jo volia comentar que justament una obra així que canvia tant o sigui manté coses però canviant-les i adaptant-les justament la gràcia de ser el que comentaves tu abans Adri de contrastar aquest exercici de contrast d'enfrontar-te a Macbeth si no has vist res anterior no pots fer aquest exercici de contrast i després una altra cosa de la pel·lícula de Joel Cohen hi havia un final molt heavy que vull apuntar molt ràpidament que tenia a veure amb el fill de Banquo Fleance que es converteix en uns ocells hi havia una idea molt interessant allà que és el camí de la violència és un camí cíclic si us hi fixeu totes les adaptacions que s'han anat fent de Macbeth en el cinema i ara veiem aquí de rabiosa actualitat en el teatre també hi ha aquesta idea d'alguna cosa cíclica que es va adaptant i es va adaptant com la violència de Macbeth que s'anirà repetint i s'anirà repetint perquè els punyals a l'esquena i més si estem parlant d'eleccions espanyoles van que volen de fet parlàvem de l'entrevista que per cert la tindreu penjada al nostre Youtube anàvem parlant de disc hi ha inclús moments que es reescriu sol el guió ells van adaptant coses de l'actualitat política espanyola les van introduint com improvisant dins l'obra o sigui improvisació medida perquè realment tu veus allò i és dius és que realment la meva pregunta també va ser això està improvisat hi ha molt improvisat no però es va improvisar d'un inici i es va reescriure tot llavors al final hi ha un treball a curar l'actual espectacular i només per això val molt la pena veure llavors el que dèiem com que aquests personatges són menjats pels metapersonatges dins de l'obra doncs però aquests personatges del despatxobal que veiem per dir-ho així són creats a partir de gent real és a dir ells es van basar en figures de la política espanyola real i no estem parlant de només figures supervisibles sinó per exemple en el seu cas de Míriam és aquesta mena de Lady Mabeth va ser una una adaptació d'una mena crec que era una figura política aquestes tipus assessores no me'n recordo com jefe de gabinete com un speed doctor però sobretot el més interessant és una curiositat que ens va explicar que és clar estan a Madrid esta gente se puede pasar por ahí el meu personatge amb el que està basat el meu personatge va venir a veure la funció i la Maria que treballava per aquest personatge que també existeix també va venir a veure la funció i amics periodistes ha vingut el Ramon Zin ha vingut gent del PSOE a veure'ns i reconeixien i jo no ho sabia perquè no la conec aquesta dona de res és que és que habla como tú habla como tú habla como tú me hablaba igual és como tú i ella va venir a veure i estava estava m'ha encantat moltes gràcies m'ha encantat ella és una analista política ara és directora de Compol és una tia super super potent és molt molt crac molt crac aquesta dona no ho sé ens va fer com molta il·lusió no? i ens va dir no no nosaltres ens pensàvem que havíem exagerat i em van dir no no és que la noche electoral és així és així és esto que és esto que estáis representant m'he visto tan i esta energia que tenim este subidón que tenim este és lo que o sea és esto me da la sensació de que la crítica o és que los dejaban bien ¿cómo puede ser que ese personaje político no no no per això t'has d'imaginar un Polònia vale no estic dient que sigui una obra còmica obviamente hi ha moments còmics hi ha moments molt dramàtics és una sàtira al final com una sàtira té de tot llavors imagineu el Polònia hi ha cops que que quan parles amb el personatge real com a actor ho han fet moltes vegades menys amb el menys amb el de Vox que no han volgut mai parlar però que han volgut fer aquest feedback i tothom està molt encantat al final la política té aquestes coses i més en la política espanyola que tot és és un gran paripé és un gran teatre això llavors és molt curiós després em va explicar més coses d'aquestes reaccions de gent del mundillo de la política però no se puede decir di nombres por favor es lo que todo el mundo quiere es lo que todo el mundo quiere ¿de quién narices estaba hablando este día? bueno pues ya buscaré perquè jo ara mateix no la veritat no estoy escondiendo información no no no no no ens refiem de tu però sí que és veritat que ja que parlàvem de la situació política espanyola òbviament ens va portar a parlar de la situació del teatre vam estar parlant de per exemple ella ha treballat molt a Barcelona la Míriam ha treballat des de Riera ha estat o sigui no Riero com si fos ahir bueno em refereixo a aquesta aquesta aquesta aquesta tele catalana ha treballat al teatre ha treballat al cine però però clar entre tot òbviament vam estar parlant de la situació genèrica per exemple diferències entre Barcelona i Madrid i tot i bueno va deixar anar algunes cosetes a Espanya en general no hi ha indústria ja comencem per aquí sí Espanya Catalunya no hi ha indústria no no hi ha una inversió ni en cultura potent com perquè permeti que la indústria cultural es desenvolupi i tingui una força com pot tenir França o com pot tenir Anglaterra o com pot tenir Alemanya llavors què passa no hi ha tan pocs diners tan poc diners per la producció llavors acabem aquí a Catalunya acabem també fent produccions que estan molt bé però poden produir tres que està molt bé que puguin produir aquests tres per favor i que està molt bé que treballi qui treballa està superbé i jo me n'alegro molt pels que poden treballar però es fa molt difícil treballar i es fa molt difícil treballar per una banda perquè no hi ha públic prou per poder dur a terme produccions professionals perquè al final produccions n'hi ha mil quan un té ganes de treballar el que passa que amb els recursos que comptes doncs dependrà de la qualitat d'aquell al final depèn de la qualitat d'aquell producte si jo si a mi em pagues un sou digne jo puc ser professional si no em pagues un sou digne m'he de buscar la vida d'una altra manera i això que fa va en detriment del que jo després et puc oferir per més bé que vulgui fer sí eh bueno això és evident és evident però clar tots us sabem que aquí no hi ha indústria però no és que no hi hagi indústria del teatre és que en general no hi ha indústria de moltes qüestions de fet no hi ha indústria ni de la indústria com a tal perquè també s'ha perdut podíem parlar que aquella indústria de Barcelona per exemple en el cas local s'havia convertit en una indústria turística però també a poc a poc ha anat desapareixent perquè d'alguna manera no hi ha un plantejament de futur en moltes de les qüestions d'inversions econòmiques i amb el món de l'art sobretot a Barna per exemple sempre s'ha buscat la mascarada és a dir tot allò que pugui funcionar de cara a la galeria per vendre i potser per tindre més més penya que ens vingui a Barcelona a justificar tot el boom immobiliari del passat i totes aquestes crítiques reconvertides en pisos d'Airbnb però en el fons mai ho han fet des d'una perspectiva quasi de business que no seria dolent és a dir si fotessin una mirada vers el cinema per exemple com que la tenim a França com que hi ha França hòstia allà sí que es fa molt de cinema i de vegades es fa un cinema de merda però es fa suficient cinema perquè tothom hi pugui treballar per què? perquè consideren un business un business que pot generar calés està més cuidat i aquí estem amb l'altre també ho vam parlar d'obligament la pandèmia ha tocat a tots els sectors però el teatre que és un acte físic situacional únic o sigui cada cop que ho intentes fer és a dir una peli es roda i es projecta l'infinitat de cops el teatre clar has d'estar allà l'actor has d'estar actiu en el sentit de Covid no Covid clar hi ha moltes coses hi ha molts condicionants i més amb el Covid llavors vam parlar d'això que inclús la situació actual amb o sense Covid a Espanya és això fuga de talents o sigui el que passa en molts sectors o sigui inclús fora de l'art en temes científics o sigui si no hi ha oportunitat te la vas a buscar fora fuga de talentos a Burger King a McDonald's exacte era el simple homenaje d'obra no i vam estar a veure realment va haver-hi tota aquesta crítica durant 10-15 minuts de bueno però una crítica sustentada o sigui òbviament ella també hi ha una part de bueno segueixo treballant però dintre del que cap en quines condicions i la gent que es perd molt de talent perquè hi ha gent que podria explotar aquest talent i que no pot perquè no hi ha espais no hi ha apostes per la nova creació o sigui realment hi ha tot un discurs que ja us dic està allà comprimit a l'entrevista però després ho vam redirigir una mica en aquest sentit el tema del talent i com que ella com a talentosa actriz i com que sempre amb les entrevistes acabem sempre amb aquest consell que ens pugui donar doncs va deixar anar aquest consell hi ha una cosa quan ets jove que et fas una idea no tothom però que et fas una idea del que és la professió que porta molt de brilli brilli i molt de glamour i aquesta professió té de tot menys glamour el glamour solo és quan vas a recoger un premio i porque te dejan el vestido no es lo creáis xicas ni chicos el glamour és porque vas a presentar unos premios i la pel·lícula necessita vender i entonces te ponen toda de arriba a abajo monísima i dius hòstia tu ho veus i et creus que és una realitat que no és és una feina que has de treballar molt o sigui a no ser que tinguis una sort d'aquelles que te toca la loteria és una feina és una feina és una feina de picar pedra i de treballar molt amb un mateix per poder entendre la complexitat dels personatges amb els que treballaràs per ser honest perquè és un món molt egoic en tots els sentits i d'altra banda també és un món que requereix molt de valor perquè tu et puges al dalt d'un escenari i t'has d'obrir per pujar-te a dalt d'un escenari i a mi em sembla supervalent no pareu de treballar o sigui no pareu de treballar amb vosaltres perquè al final l'eina que nosaltres tenim és el nostre cos és la nostra veu és com funciona el nostre cervell no deixeu de treballar amb això perquè al final quan un no treballa s'estanca i per més talent que tinguis el talent sense feina no serveix res Molt potent tota la reflexió però em fa molta gràcia perquè sí que he vist sí que he vist o sigui estava escoltant-la i deia aquí és quan Paul li ha dit bueno y para todos aquellos que se quieren dedicar al teatro ¿qué les dirías desde la experiencia? ¿ha habido algo así ¿verdad? te pillamos no però que és el consell al final sempre demanem aquest consell però clar ella també ha tocat molts pals i també com tothom els hi baixos en el tema professional de parons de tot això o sigui estem a un no hay contrato indefinido per dir-ho així llavors sempre hi ha aquesta roda que no pot parar però és que això en qualsevol jo també m'hi trobo a l'hora de inclús de fer curs o produccions en el moment que tu pares aquesta roda para per tu llavors al final sempre és jo llamo tal el contactes tot això a la que pares hòstia es para molt de cop arrencar aquesta roda és molt complicat i el que diu ella treballar amb un cos és a dir que és com has anat durant anys al gimnàs deixes d'anar dos anys i quan tornes i vols estar al mateix nivell no pots ja s'ha de caràcter artístico sí que si no quasi identitària per això aquesta frase aquesta paraula que ha fet servir tant és de ser honest ser honest en tu mateix al final tu també has de saber tu també t'has de conèixer i això és el més complicat de fet ella m'anava dient és que a dia d'avui molts crec que estem igual encara coneixent-nos què volem fer què volem ser com volem ser bla bla bla o sigui realment bueno que ara s'està pensando lo mismo i s'està pensando que quiero hacer si la sección de arte o no perquè claro jo soy cine però a la vez soy arte muy quick com deia amb el callar soy cine soy arte pero qué soy yo pero soy soy el soy el ¿cómo le llamabas? soy el ¿soy el Emilio? soy Bobosi ¿soy la bruja de Macbeth? Aioke Lenswain Sesta jo fitxo com perquè sigui un nou personatge vale sisplau ben Cadrin Hattles bueno per acabar esperem que puguin exportar aquesta obra a teatre la podem veure aquí a Barcelona jo us dic que repetiré perquè també et quedes amb les ganes d'estar allà i de viure-ho en directe i sobretot t'agafar aquests detalls que que depèn d'on estiguis posat agafes uns o altres que és com una una relectura de la pròpia obra por eso hay tres jueces en los combates de boxeo y casi siempre a ver siempre coinciden pero muchas veces ves resultados que dices ¿qué coño has visto tú? ¿qué combate veías? cabrón pero claro entiendo que depende de perspectiva que tengas molaría un combate con los jueces tres brujas tú morirás me mola bueno doncs acabem ya el programa aquests últims tres minuts que tens Carles ens anem muy rápido pero con música con música de agenda ¿no? ahora os vais a cagar con la música que va a sonar sí posalo como así la palusita art cuitatino bueno yo creo que el organillo del gitano de la esquina ya han saltat totes las alabes de copyright empezamos con Beethoven a lo bestia ¿per qué? pues para culminar aquest itinerari Macbeth ya que está pujant en aquest final i proposem un quadre que recupera una escena concreta de Macbeth és una pintura de Henrik Fusli un rebel del romanticisme que estem escoltant ara ara seguirem escoltant aquesta música de Beethoven Fusli ràpidament finals del segle XVIII ell no té només un quadre de Macbeth en té molts i nosaltres proposem una pintura que reflecteix clarament l'ansietat dels personatges de l'obra més concretament a Lady Macbeth el quadre es diu The Sleepwalking Lady Macbeth o sigui aquest personatge sonàmbul en un oli sobrellens del 1784 que és tal l'obre i que pertany a una època ojo on Shakespeare l'havia palmat feia dos segles però seguia tenint un èxit brutal a Gran Bretanya penseu en Shakespeare com l'influencer de la il·lustració un poco a més a més el públic d'aquella època va començar a interessar-se molt per el terror i la violència quan anaven al teatre preferien un hotel o un Macbeth que una comèdia a lo mucho ruido y pocas nueces què passa amb aquest quadre? penseu en ell com un termòmetre agafa la temperatura dels gustos el morbo de la societat previctoriana amb una imatge que trasllada tot el terror la irracionalitat de Shakespeare el gens com diem hi ha aquesta idea clàssica de la terribilitat de Michelangelo penseu en aquelles escultures gegants que sublimaven el cos humà i estaven dissenyades per impactar l'espectador aquí va una mica en aquesta línia i a quin moment fa referència a aquesta escena? doncs quan Macbeth i Lady Macbeth han caigut en una espiral d'assassinats tan bèstia contra la corda del rei Duncan la situació s'ha descontrolat tant que Lady Macbeth es passa les nits passejant s'una àmbula plena de remordiments pel castell de Dancing i no pot dormir està esgotada i està en aquest deliri constant mentre podeu veure aquí a mà dreta la criada i el metge certificen que evidentment aquesta tia ha perdut la raó en un ama porta una espelma com diria Carles Porta per posar llum a la foscor però aquesta llum no il·lumina res no és símbol del seny ni de la clarividència ja que la reina ha caigut presonera de les obsessions que té fixeu-vos la força de la mirada aquests ulls super oberts que no parpalleixen com els d'aquell quadre de Pere Borrell a mi m'ha recordat molt a un quadre de Pere Borrell que es diu Uyendo de la crítica que salia un niño que intentava escapar del marco a través de la idea del trampantojo de l'engany visual jo crec que en aquest quadre hi ha molt un diàleg amb Uyendo de la crítica de Borrell yo tengo esa misma cara cuando me la están guiando los vecinos de arriba de madrugada de fiesta y me levanto no me levanto con un candela con una con una vela pero bueno me levanto con un cuchillo podríamos decir que es el cuchillo y soy yo en plan hijos de puta apagar la música este de aquí este si que es verdad un poco de si os vais a cagar si os vais a cagar se van a dormir si que hay un punto de delirio pero casi de delirio festivo porque además la imagen que si que es cierto lo que comentabas poniéndonos serio que hay una idea de trampantojo por cuestiones de perspectiva al final la profundidad de campo te deja un poco loco porque tienes la sensación de que ella debería estar llegando a un punto donde los otros se sienten infraganti los ha pillado infraganti parecería y no no ellos simplemente son testimonios del delirio te gusta esta imagen de tener otros componentes en la composición del cuadro que sean voy ayer de la escena que se está viviendo esto lo admite mucho a lo del otro día muy grande esa es la meta miradas et diré una cosa la perspectiva dels ulls és a dir els ulls com estan mirant d'ells dos sembla que com que ella està més avançada sembla que no l'estan mirant a ella sembla que estic fincant els ulls cap amunt oh dios mio otra vez esta señora quieto no lo oís es lo que pasa a l'obra que hay un momento que la criada le dio al metge que se está paseando todas las noches y de repente aparece mira a ver lo que te estaba contando todas las noches aquí deambulando de lo que hemos hecho lo que hemos hecho i evidentment aquesta idea de destí fatal que s'apodera dels personatges i no els deixa anar els enfonsa en la sang no dormiré tranquil sinó comparem aquest quadre no amb l'Oyendo de la Crítica que veiem aquest nen amb els ulls que això és un petit detall sinó amb l'altre que és el malson també d'aquest autor que estem portant avui empanada Henrik Fusli l'autor torna a pintar el món dels somnis i deia en una carta que els somnis són la regió més inexplorada de l'art ahir lo dejó estic parlant d'un quadre on tornem a trobar l'interès de Fusli per aquest món oníric i com podeu veure és un somni que tampoc deixa descansar aquesta dona pintada amb una postura absolutament recargolada manierista que ens parla dels misteris de la nit recuperant el que deia Sadri sobre Macbeth com si fos un abisme hi ha una idea d'abisme nocturn a sobre seu molt ràpidament trobem un monstre com molt malparit aquest dimoniet que està a sobre seu però fixeu-vos que encara que estigui en una pose de i tu què mira l'està dominant d'una forma quasi sexual en el somni i darrere ojo darrere a mà esquerra el cavall que deia Cal Jung que és el símbol del sexe i del dimoni i de fet parteix també d'una d'una mena de cortina que hi ha que provoca un ombra i per tant això també genera una idea d'hosti del fuera de campo què està sucediendo com es projecta el subconscient allà doncs ja ho veieu parlem de Macbeth de Lady Macbeth o del que sigui és parlar d'ansietats de somnis de malsons i en definitiva de la por és interessant que Fusli que ens envaeix té també aportacions dintre del concepte només Macbeth com a personatge o és sempre Lady Macbeth no té altres de fet té una de les bruixes té una altra que veus a Macbeth i Lady Macbeth Macbeth està amb les dagues en plan què coño hago con esto perquè acaben de matar el rei Duncan i ella està com però ves allí a llevar-les què haces con esto i el més interessant és que estan representats com si fossin fantasmes esta parte de lo doméstico d'una relación perquè al final dadas les circunstancias parece que tot ha de ser com planteava també Miriam en relació al teatro molt pomposo amb molt glamour i podria ser també que aquesta realitat totalment monàrquica apuntar en un ton també molt glamuroso de Macbeth i Lady Macbeth però és tot el contrari la obra de Macbeth i Lady Macbeth el que muestra és sus miseries i su esència més humana i més perversa però sí que és cierto que hi ha algo en el personaje de Lady Macbeth interpretat per McDormand que la fa com molt més domèstica que no té ese punt de maldad que possiblement encontraríem en la obra de Kurosawa sino que ella sí que és com té ese punt maternal de consejos me ha hecho gracia perquè decías però què haces ves allà a matarlo hi ha un punt así casi de mamà sobre Denzel perquè Denzel de alguna manera és un nen de hecho lo vamos viendo con una de les trampes visuales que propone Cohen i la imagen del nen que apunta a uno de los personajes però para mí sobre todo apunta de la esencia infantil y frágil de este egomaniaco que acaba tapando con asesinato su propia fragilidad Totalment molt ben vist Adri molt ben vist a més una peli de los Coen que que et mostro que et mostro uns personatges ja adults molt més adults que ja d'entrada el Fassbender i la Cotillard de la versió anterior i que això també els dona una visió com més no diré crepuscular no utilitzaré l'adjectiu però més de més experiència és veritat l'he dit doncs ja, balleu repaso Macbeth por delante por detrás por los costados què más se puede decir dadme por todos lados por favor viva Macbeth venga chicos fins la sauen trubada adiós