Empanada Cultural del 9/2/2022 — Macbeth avui: Joel Coen al cinema, Welles/Kurosawa/Polanski al cànon, una nit electoral al teatre i la Lady Macbeth de Füssli

Panorama general

Episodi especial dedicat a Macbeth, on l’equip fa un viatge complet per les seves principals adaptacions cinematogràfiques, una proposta teatral contemporània situada en una nit electoral espanyola i un tancament artístic amb la pintura de Heinrich Füssli. El programa combina anàlisi crítica, context històric i entrevist a amb una actriu de l’obra de Madrid, oferint una mirada polièdrica sobre l’ambició, el poder i la culpa en clau shakespeareana.

Destaques (en breu)

• Cinema actual: anàlisi de The Tragedy of Macbeth (Joel Coen), amb fotografia en B/N de gran contrast, format acadèmic 1.33:1 i una posta en escena d’arrel expressionista i teatral.
• Cànon cinematogràfic: revisió de tres fites clàssiques —Orson Welles (1948), Akira Kurosawa – Trono de Sangre (1957) i Roman Polanski (1971)— per entendre com dialoga Coen amb la tradició.
• Teatre contemporani: Macbeth com a sàtira política en una nit electoral, a la Biblioteca del Soho (Madrid); conversa amb Míriam Marcet sobre el procés creatiu, el metateatre i l’estat de la indústria.
• Art: lectura de The Sleepwalking Lady Macbeth de Heinrich Füssli i eco amb The Nightmare: la imatge del deliri, la culpa i els malsons.

Temes i punts clau

Cinema: The Tragedy of Macbeth (Joel Coen)

• Força visual extraordinària:
• B/N d’alt contrast, geometria i minimalisme arquitectònic.
• Referents: noir, expressionisme alemany, ecos de Bergman i Welles.
• Tensió teatral vs. cinematogràfica:
• La direcció d’actors es percep més teatral; pot fer la recepció més hermètica si no es domina l’anglès shakespearià.
• El text és molt fidel; l’experiència millora si coneixes l’obra o altres adaptacions.
• Repartiment:
• Denzel Washington i Frances McDormand com a parella madura (“Macbeth postmenopàusic”): lectura sobre el temps, la infertilitat i la mortalitat.
• Catherine Hunter (les bruixes) és un dels grans punts forts interpretatius.
• Comparativa recent:
• Justin Kurzel (2015) aposta per una evolució dramàtica més orgànica (Fassbender/Cotillard) i un realisme emocional (trauma, dol) que alguns troben més convincent.

Cànon d’adaptacions (per entendre Coen)

• Orson Welles (1948): atmosfera de boira i tempestes; recursos mínims i potència visual gairebé primitiva. L’esperit shakespearià condensat amb una estètica deutora de l’expressionisme.
• Kurosawa – Trono de Sangre (1957): transposició al Japó feudal; Washizu (Mifune) i Lady Asaji com a terror d’acer i seda. Una única bruixa com a esperit andrògin i la roda del destí. Final amb fletxes icònic i físic.
• Polanski (1971): la versió més gore i visceral; el dol i la violència travessen la pel·lícula (context Manson/Tate). Producció de Playboy Productions.

Teatre: Macbeth en clau política (Madrid)

• Dispositiu escènic: despatx circular en nit electoral espanyola; públic al voltant i acció simultània “berlangiana”.
• Metateatre: el llibre de “Macbeth” entra com a MacGuffin; els personatges reals (cap de premsa, president, assessors…) assumeixen rols shakespearians fins a ser devorats per ells.
• Actualitat: reescriptura viva amb referències polítiques recents; sàtira que provoca reconeixement en polítics reals assistents.
• Processos: creació a partir d’improvisacions (Víctor Conde/Amaya Galeote), gran pes del moviment i del treball físic (coreografia).
• Indústria: reflexió sobre la precarietat, la manca d’inversió i la fuga de talent; consells d’ofici de Míriam Marcet: perseverança, treball del cos/veu i honestedat.

Art: Füssli i la iconografia de la culpa

• The Sleepwalking Lady Macbeth (1784): la reina, sonàmbula, presonera del remordiment, acompanyada per serventa i metge que en donen fe. La llum de l’espelma no és coneixement: és deliri.
• The Nightmare com a eco: dimoni i cavall com a símbols del sexe i l’opressió nocturna; trampantojo i profunditat que intensifiquen l’angoixa.

Idees força

• Ambició, poder i culpa són motors cíclics: el text de Shakespeare es reencarna en formes noves sense perdre vigència.
• Cada adaptació escull una porta d’entrada (visual, emocional, política, ritual) que revela noves capes del mite.

Cites destacades

“Els clàssics són clàssics perquè són actualitat.” — Míriam Marcet

“By the pricking of my thumbs, something wicked this way comes.” — (tràiler de The Tragedy of Macbeth)