Empanada Cultural del 16/2/2022 — Macbeth avui: Joel Coen i la seva Tragedy, Welles/Kurosawa/Polanski al cinema, i un Macbeth electoral al teatre (entrevista a Míriam Marcet)

Panorama general

Episodi especial dedicat a Macbeth: del mite shakesperià i la seva superstició a les relectures cinematogràfiques i una potent adaptació teatral ambientada en una nit electoral espanyola. El programa combina anàlisi fílmica (The Tragedy of Macbeth, de Joel Coen), un recorregut per adaptacions canòniques (Welles, Kurosawa, Polanski) i una entrevista amb l’actriu Míriam Marcet sobre un muntatge immersiu i satíric que trasllada l’ambició i la culpa de Macbeth a la política contemporània.

"The Scottish Play": a alguns teatres britànics s’evita dir "Macbeth" per superstició; si algú ho diu, hi ha rituals per "desfer" la mala sort.

Tema central: Macbeth, ambició i destí

• Macbeth és la crònica d’un desig naixcut podrit que transforma l’heroi en monstre.
• Eixos temàtics:
• Ambició i poder desmesurat
• Paranoia, culpa i violència cíclica
• Fatalisme del destí i broma de les bruixes

Cinema: The Tragedy of Macbeth (Joel Coen)

El projecte i el context

• Adaptació recent, produïda per Apple TV+ i A24.
• Joel Coen signa en solitari (Ethan se centra en teatre).
• Clau de recepció: es gaudeix més si es coneix el text o altres adaptacions (diàleg dens, anglès arcaïtzant).

Posada en escena i imatge

• Format 1.33:1 i blanc i negre d’alt contrast: sensibilitat entre noir i expressionisme alemany, amb espais geomètrics i arquitectura mínima que creen un clima oníric i opressiu.
• Fotografia de Bruno Delbonnel: ombres allargades, atmosfera pesadillesca; ecos de Bergman (El setè segell, Persona) i de Welles.

Direcció d’actors i text

• Tensió cinema/teatre: visuals molt cinematogràfics vs. interpretacions d’inflexió teatral.
• Dificultat lingüística: diàlegs fidelíssims a Shakespeare; per alguns espectadors, subtítols insuficients per a la riquesa lèxica.

Repartiment i personatges

• Denzel Washington (Macbeth) i Frances McDormand (Lady Macbeth): proposta d’una parella més gran ("postmenopàusica"), amb focus en temps, mortalitat i futur.
• Opinions dividides: per a alguns, manca d’empenta dramàtica; per a d’altres, lectura sòbria i crepuscular.
• Catherine Hunter brilla com a bruixa(s) i vell: torsions físiques, presència espectral; possible cursa d’award.

Estructura i ritme

• Adaptació amb retalls que la fan més episòdica, amb salts d’evolució; quan carrega, ho fa amb molta artilleria visual.

Altres adaptacions clau (comparativa ràpida)

• Justin Kurzel (2015): realisme traumàtic (pròleg amb el nadó enterrat), potents interpretacions de Fassbender i Cotillard; una línia més orgànica en l’evolució del drama.
• Orson Welles (1948): atmosfera febrosa i primitiva, decorats mínims i expressionistes; diàleg intens amb Coen en boira, contrallum i arquetips. Welles beu de la seva pròpia tradició teatral (fama del "Voodoo Macbeth" a Harlem). André Bazin n’elogià la potència arquetípica ("prehistòria de la consciència").
• Akira Kurosawa – Trono de sangre (1957): transposició al Japó feudal; Washizu (Mifune) i Lady Asaji d’estètica Noh; una sola bruixa andrògina i la roda del destí; final icònic acribillat amb fletxes reals; maldat freda i fantasmagòrica en la figura femenina.
• Roman Polanski (1971): la versió més explícita i gore; trauma recent (assassinat de Sharon Tate) filtrat en un Macbeth de sang i fisicitat; fantasma de Banquo monstruós; produïda per Playboy Productions.

Teatre: un Macbeth electoral (entrevista a Míriam Marcet)

Concepte i dispositiu escènic

• Adaptació de Víctor Conde i Amaya Galeote a la Biblioteca del Soho (Madrid).
• Ambientada en una nit electoral espanyola dins d’un despatx: teatre immersiu i circular amb públic al voltant (ritme "berlanguià").
• El text de Shakespeare apareix com a MacGuffin: el llibre entra al despatx i els personatges comencen a "jugar" a fer Macbeth, fins que els rols teatrals devoren les seves identitats reals.

Llenguatge escènic

• Treball intens de cos i moviment (Galeote), i improvisació dramatúrgica codificada (Conde).
• Atrezzo mínim però eloqüent: corones de Burger King com a crítica pop del poder.
• Actualització viva: el guió integra esdeveniments polítics recents; polítics i periodistes reals han assistit i s’hi han reconegut.

Temes i lectura

• Sàtira política: ambició, usurpació i teatre del poder; la violència és cíclica (eco del Fleance de Coen com a ocells).
• Tesi de Marcet: els clàssics perduren perquè parlen del present; respectar-ne l’essència no implica venerar un llenguatge que ja no connecta.

Idees clau per emportar-se

• Macbeth és un mirall dels nostres temps: de la cort medieval al quart de guerra d’un partit, la lògica de l’ambició i la culpa es repeteix.
• Les adaptacions dialoguen entre si: Coen conversa amb Welles, Kurosawa i Polanski, i cada una aporta una capa al mite.
• En cinema, la tria de forma (1.33:1, B&N, abstracció espacial) pesa tant com el text; en teatre, la proximitat i la participació del públic reactiven els clàssics.