Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.
Subscriu-te al podcast
Memòries: El món d’Itzel, Marià Fortuny i “Memoria” d’Apichatpong
Resum general
Episodi temàtic sobre la memòria que obre amb una editorial lírica sobre la seva fragilitat i subjectivitat, i com la cultura funciona com a testament inmaterial del que som. Des d’aquí, el programa entra en tres blocs culturals que exploren la memòria des de perspectives diferents: un còmic extrem escrit per una nena de 9 anys, un recorregut per l’obra de Marià Fortuny i una lectura sensorial de la pel·lícula “Memoria” d’Apichatpong Weerasethakul.
"La memoria es cruel y caprichosa, nos persigue cuando huimos de ella, y huye de nosotros cuando más la necesitamos" — Jorge R. Rueda
- ## Còmic
- El món d’Itzel (Isaac Soler)
Concepte clau: una "memòria invertida". En lloc de les memòries d’una persona gran, Itzel (9 anys) dicta històries i el seu tiet Isaac Soler les il·lustra amb un traç ràpid, humor negre i violència gore.
El projecte
- Origen: joc familiar que evoluciona en un llibre còmic “molt bèstia” amb guió literal de la nena.
- L’Isaac actua com a “esclau” creatiu: no canvia el text, només corregeix ortografia mínima.
- Estructura en tres parts: 1) Heavymetal extrem (micro-relats de 2 pàgines, girs bruts i finals abruptes), 2) un apèndix "Disney" (històries d’aventures prèvies, tendres i cuquis), 3) Q&A final (gustos i preferències d’Itzel, il·lustrades).
Moments i cites
- "Lo que ha iniciado esta historia es mi sobrina de 9 años... yo no he quitado ni he puesto nada de texto".
- "Me van a matar, los padres me matan, seguro" — preocupació inicial de l’autor.
- Recepció a llibreria: "t’has pasado un huevo"; algú ho titlla de "corrupción de menores". Solució: posar el llibre molt amunt a la prestatgeria.
Per què importa
- Memòria generacional i catarsi creativa infantil: canalitzar pors/violència a través de la ficció.
- Joc meta entre autoria i creació (separa la persona de l’obra, encara que el material sigui obscur).
- Disponibilitat: Amazon i estands d’autor; difícil de rastrejar en línia (ecos de “censura”/discreció).
- ## Art
- Marià Fortuny (memòria pictòrica i modernitat)
Trajecte: de Reus al món. Formació a l’Escola de la Llotja (influències del nazarè i el Quattrocento), primerencs retrats veristes (Vera Efigies) i pintura religiosa en temps de còlera (literalment, durant una epidèmia).
Clau d’èxit i estil
- Lliga amb París via pintura de gènere rococó (luxes d’interior, exquisidesa tèxtil i de metall/vidre).
- Obres clau: La vicaria (desplegament social i tècnic) i la Batalla de Tetuan (visionada com a “ultrapana” western: cel calmat vs terra caòtica).
- Orientalisme etnogràfic al Magrib amb Josep Tapiró: respecte i detall del costumari local.
Lectura de memòria
- Fortuny com a corresponsal pictòric: fixa en pintura la memòria d’un conflicte (Tetuan) i figures històriques (O’Donnell, Prim) amb energia cromàtica i compositiva moderna.
- Col·leccionista de màscares, armes i teixits; paradoxalment la seva màscara funerària tanca la col·lecció: memòria, oblit i la temptació d’“embalsamar el temps”.
"La memòria no és només rescatar una època o un cos, és també lluitar contra l’oblit".
- ## Cinema
- “Memoria” (Apichatpong Weerasethakul)
Context: trobada entre Tilda Swinton i Apichatpong (Cannes 2004) que cristal·litza anys després a Colòmbia. Film en castellà/anglès que s’allunya del relat convencional i aposta per l’experiència sensorial.
Premissa
- Jessica (Swinton) desperta amb un so estrany, contundent que només ella percep.
- Inicia una investigació del so: contacte amb tècnics de so, sanitaris, antropòlegs i gent del camp.
- El film sosté el misteri i desplaça la necessitat d’explicació cap a l’experiència del so, l’espai i el temps.
"Memoria supone una experiencia cinematográfica imprescindible que convierte la necesidad explicativa de cualquier narración en mero capricho" — reflexió compartida al programa
Per què importa
- Memòria com a ressò: el so opera com a traça invisible del passat present.
- Forma lliure, coherència total: no hi ha caos, hi ha disseny; menys trama, més percepció.
- Diàleg amb l’obra prèvia d’Api (de “Tropical Malady” a “Cemetery of Splendour”) i circuit festivals (Cannes).
Idees clau que travessen l’episodi
- La memòria és selectiva i maleable: efecte Rashomon, capes com una ceba; temps no lineal.
- Cultura com a arxiu viu: del còmic autodidacta a la pintura historiogràfica i el cinema sensorial.
- Ètica de la recepció: separar creadors/creacions; gestionar l’impacte (xoc, humor negre, trauma, fascinació).
- Memòria local i global: Fortuny al Magrib, "Memoria" a Colòmbia, i el relat personal d’Itzel a casa.
Cites remarcables
"Los recuerdos son como plastelina, se estiran, se acortan, se adaptan a nuestra subjetividad" "Diviértete buscando las faltas de ortografía de este cómic" (paratext d’Itzel) "T’has pasado un huevo" (reacció a llibreria)
Crèdits
- Interlocutors: Pol Dígler, Ferran Pujol, Adriana Caldero, Carles Martínez.
- Emissió: Ràdio d’Esvern / Radio Fabra.
Seccions de l'episodi

Inici i presentació
Obertura i to festiu de programa; crèdits i arrencada de l’episodi.

Editorial: tres anys d’Empanada i el fil de la memòria
Reflexió sobre l’oblit de l’aniversari i una peça lírica sobre la memòria: fragilitat, selectivitat (efecte Rashomon), memòria com a plastilina i cultura com a testament inmaterial.

Xarxes i ‘Menú del dia’ (agenda)
Enllaços a xarxes i agenda del programa: avancen els tres blocs sobre memòria — còmic “El món d’Itzel”, art amb Marià Fortuny i cinema amb “Memoria” d’Apichatpong.

Còmic: El món d’Itzel (Isaac Soler)
Exploració del còmic extrem guionitzat per una nena de 9 anys. Tres parts (gore heavy, apèndix Disney, Q&A). Debat sobre autoria/creació, recepció polèmica i dificultats de visibilitat; disponibilitat a Amazon i llibreries especialitzades.

Art: Marià Fortuny, memòria pictòrica i modernitat
De Reus a París i el Magrib: formació, verisme primerenc, “La vicaria” i la “Batalla de Tetuan”. Anàlisi d’estil (energia de pinzellada, composició, materials) i de la funció memorística (corresponsalia pictòrica). Tancament amb la màscara funerària i la idea d’“embalsamar” el temps.

Cinema: “Memoria” (Apichatpong Weerasethakul)
Presentació del film sensorial de misteri amb Tilda Swinton: un so intern que activa una recerca més experiencial que narrativa. Debat sobre la llibertat formal d’Api, el desplaçament de la trama cap a la percepció i els ecos de memòria/ressò en el paisatge colombià.
Fins demà! Prepareu els pitets, que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanar a Punturats. Un programa cuinat per... Pol Dígler, Perran Pujol, Adriana Caldero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Hace poco más de un mes, exactamente el 5 de mayo, los empanados cumplimos tres años y, sorprendentemente, ni nos acordamos. Qué diferencia la de nuestro primer aniversario, cuando invitamos a nuestros oyentes a participar y a proponer, lo que acabó siendo un jolgorio de más de dos horas de lluvia de ideas desde la impuesta comodidad del hogar, lockdown. Y aunque algo menos plural, igual de festivo fue nuestro segundo cumpleaños, pues empezábamos en Canfabra, paradójicamente, soplando las velas. Las dos nuestras, pero también las 20 de la editorial Astiberri, las 100 que habría podido apagar nuestro querido Satyaji Rai, y las 200 desde el último suspiro de Mesie Bonaparte. Cifras y más números para celebrar la vida y la muerte, y lo que queda tras ella. Y ahora que en la empanada ya no son dos, sino tres, qué lástima tener que esperar al cuarto para poder celebrar. ¿Por qué será? Será. ¿Será que ya no nos importa tanto festejar, que nos falta un Ferrán con su batuta y su calendario? ¿O será que nos hemos hecho mayores, y vamos tan liados que empezamos a pecar de desmemoriados? Ninguna teoría es descartable, pero sin lugar a dudas, la memoria es la culpable. Pues como escribe Jorge R. Rueda, la memoria es cruel y caprichosa, nos persigue cuando huimos de ella, y huye de nosotros cuando más la necesitamos. Ay, la memoria, selectiva, interesada, pura distorsión, dependiente de una percepción errante, crea recuerdos tan fiables que Kurosawa firmó Rashomon, y hoy en día no solo hablamos de una obra maestra, sino de un efecto, de un comportamiento psicológico tan universal como inabarcable. Y es que los recuerdos son como plastelina, se estiran, se acortan, se adaptan a nuestra subjetividad, y nos engañan, nos traicionan, así como la publicidad nos persigue escondidas desde nuestro algoritmo. Se basa en nosotros, pero no nos conviene, pues hay demasiada mentira en nuestra verdad. Ay, la memoria, ya sea de elefante o de pez, no nos podemos fiar, y sin embargo, solo contamos con ella para mejorar. La necesitamos, para la transmisión generacional, y aunque a veces tenga forma y cuerpo, para nuestro testamento inmaterial. Por eso, lo mejor será que tiremos de cultura, que busquemos, como siempre hacemos, la realidad presente en las muestras del pasado, también inmediato, pero olvidando los ejemplos que recuperan épocas pretéritas con la perspectiva moral actual. Más bien, centrémonos en aquellas formas que un día fueron presente, y ahora son la memoria del futuro. Como el granica de Picasso, o como las huellas de la metralla en más de una fachada local. Como las tres chimeneas, que nos recuerdan un pasado industrial, y una lucha obrera, con reducción de jornada incluida. O como esta empanada, que aspira a ser un simple entretenimiento, y asimismo, la memoria del mañana. Sabiduría, hermano Adriano. ¡Qué calor, chiquillo! Así es lo que te ha dado el día. Sabiduría, hermano Adriano. Moltas cosas nos recordaré. Amén, amén. Te digo en serio. Pero yo recordaba perfectamente la calor que hacía que te has tuve. Sí, de hecho, que se veáis que he venido con camiseta técnica, bueno, eso es como, le llaman ahora lana marino. Es lo que se lleva ahora el lana marino. Sí, sí, sí, porque... O lana amarillo. Se supone, y puedo comprobar, que aunque sudes mucho, no hueles, no hueles. Es verdad, ¿eh? Es una camiseta que tiende a conservar el buen olor. Así que si os vais por ahí de peregrinaje al Camino de Santiago, muy recomendable. Como es el caso. Si os vais al Camino de Santiago o si venís a Radio Fabra a grabar, muy recomendable también. Oriol, ahora te han encarregado. Si voleu perdre unos kilos, unos kilets a la sauna, pues... No, pero voy a estar, se están milló. Sí, sí, dicen que hay aire acondicionado. Hem d'agrair aquest grau que ens han reduït. Pero oye, os ha molado, ¿no? Sí, sí, sí. Mucho, mucho, mucho. Muy potente, digo, la reflexión. Si amas has tocado todos los palos, la parte cinematográfica, la parte... I van a ser también a Funes y el memorioso, ¿eh? Ara feíeu un temps que no fem programa i es noten les chupades aquí, eh? Les lafades, ¿eh? Ens trobávamos a faltar, sí o no. Mare meva. Sí o no. Dos mesos, sí o no. Nosotros más... Yo creo que nos encontramos más a faltar nosotros entre nosotros que ellos a nosotros. Pero bueno, ey, por pesados no nos gana ni Dios. Así sea de dos meses en dos meses. Eso. Y venimos con memoria. Con memoria perdida, ¿no?, en cuanto al aniversario, pero con memoria reflexionada en cuanto a los ejemplos culturales que os traemos, ¿no? Sí. Yo creo que, como tenemos chichilla, ¿eh? Mucho. Y, ey, y las aniversario ya saldrán en cada ejemplo cultural, ¿por qué no entramos con esa agenda, menú, menú, agenda... A veure si te'n recordo. A veure si tens memòria d'això, com anava. Era... Yo creo que era el menú del día, ¿no? Muy bien. Yo creo que era el menú del día y va con música italiana. Crec que ho has volgut fer malament i t'ha sortit bé. Anem-hi, doncs. Som-hi. Ens podreu trobar a Facebook Empanada Cultural, Twitter Empanada Cultura, sense L, Instagram Empanada Cultural, tots els podcasts a Spotify i els videocasts a YouTube. Menú del día. Bueno, ¿avui gazpacho o qué? Sí, sí, estamos muy cerquita del gazpacho, ¿eh? Estamos cerquita del gazpacho, espero que haya, al menos este verano, un gazpachito que hay que entrar. Un gazpacho cultural, ¿eh? Minimo tiene que caer. Ha de caurar algo. Ha de caurar algo. Un gazpacho cultural, salmorejo estival. Sí, exacto. Lo que ustedes quieran. Todo lo que pueda repetir. Eso es. Eso es. Bien de ajo. Oye, ¿y nuestros platos repiten hoy o qué? Sí. Avui es un plat d'aquests que m'agrada dir a l'Adriana. A l'Adriana. Que es intentar calçar un tema que yo ya volía portar amb el tema que ha proposat, que en aquest cas ets tu, Adriano, que es Memories, ¿no? Llavors en aquest cas he intentat buscar-li aquí els tres peus del gat, ¿no? Tres peus, es diu? Sí, sí, sí. Tres potes del gat. Bueno, pues cinc. Eh, que podrien ser cinc, ¿eh? I més en el programa d'avui podrien ser 17. Ni un, ni dos, ni tres. Ni cinc, ni cinc, ni cinc, ni cinc. De la memoria, yo creo que hay tantas capas en ella, ¿no? Exacto, exacto. Y siempre jugando con esa idea temporal, ¿no? Que digo yo como de cebolla, ¿no? Que nunca sabes... No es lineal el tiempo, ¿no? Son capas superpuestas unas entre otras. Mira, esto me viene a... Me recuerda a la serie que ha acabado hace poco, segunda temporada, de Rashi Andol, que no me ha costo oído nada, ¿eh? No l'he acabat encara, porque la vaig deixar a mitja. Esto es un síntoma, ya. La vaig deixar a mitja, sí. Pues tiene la última, ¿eh? Porque la primera temporada era bonísima. La primera temporada estaba lo espacial implícito en la repetición temporal. En la segunda se han ido más a... Sí, volven a estar en ese diálogo espaciotemporal, pero lo espacial tiene más importancia, ¿no? Pero bueno, que si volen rememorar, els nostres oients volen rememorar, ja hi ha un programa de Rashi Andol, que va portar el Ferran mentre li petava al Carles, perquè el Carles... Bueno... I no hay de segunda temporada, que quizás llegará algún día, ¿no? Però avui encetem aquest programa de Memories, o Memories, amb una forma alternativa d'entendre el que és una memòria, ¿no? Perquè al final una memòria també és persona mayor que relata su vida, ¿no?, les memòries, i, en aquest cas, portem un còmic, no... De moment, bueno, el taparé una mica, perquè per qui ho estic veient en vídeo, no es menja l'espoiler, que és un còmic bastant especial que es diu El Mundo de Ditzel, i vindria a ser... Estàs tapant per l'edat de la noia? O potser no, Carles, hòstia, m'està petant com quan... ¡Bravo! Bueno, no passa res, no passa res, perquè és una senyora de 90 anys. No, 20 anys, no, 20 anys, és com la caja de Pandora, si la pones delante, què haces? El que farem, el que farem. No, l'abres, no? Què vas a fer? Hòstia, la caló ens afecta, eh. Nois, doncs, portem un còmic que és molt especial perquè és una memòria invertida. És a dir, si estem acostumats a que una persona gran ens expliqui la seva vida, aquí aquest còmic va a la inversa, i entendrem per què. I, a més, ho venim acompanyant d'una entrevista a l'il·lustrador del còmic, que és Isaac Soler, que li vam fer l'entrevista, i que, a partir d'ell, anem desgranant perquè és un còmic tan especial. Estàs haciendo una guiada por partido a doble, eh? És a dir, explicar la secció en el menú de guia, a mi que m'encanta, que odio els spoils. Embutir, eh? És com embutir, saps? Ese rincón de la nevera donde crees que no cabe nada, pero sí, cabe en esa... L'ha metido todo, l'ha metido todo. Ese pollo ahí... Tu que no es metes, hòstia, venga, venga, venga, no es metes. Pues algo d'aquí, algo català, perquè si anem a parlar de memòria, doncs millor recuperar una memòria que ens toca molt de prop. Avui no ens entraré... La memòria dels cargols. Per exemple, podria ser. Més català que això. Seria bo, eh? T'he de trair la memòria dels cargols. Jo crec que perdemos audiència a los diez minutos. Què diez? Ocho, cinco. Parlaré no d'un quadre, sinó de... Farem un repasset de diferents obres de Maria Furtuñ. Maria Furtuñ. Que jo crec que sabía de aportar... Mariano, ¿no? Mariano, Mariano... Mariano... Marianico.r Marianico Furtuñ. Marianico el Furtuñ. Marianico el Furtuñ. M. Rajoy. Mariano.f. Mariano.f. Tenim versió català, Maria Furtuñ o Mariano el Fortuna. No, no, anem a dir un català. El català, hombre. Memòria catalana. Maria Furtuñ. El segon pintó més important després de la golla, ¿no? Y el primer més important del dinou català, como mínim. Vale, bien. Hemos hecho los deberes ahí, eh? Muy bé, per favor. No, yo, me refería a mí mismo, eh? No, a ti, perdona. Que es noti que no... Wikipedia poca, eh? O sea que... Oye, espera, perdónsiu a aquest llibre. Anem a analitzar això. La biblioteca de Rosa Genjo. Ah, molt breu, molt breu que la Adri ara... Vale, vale, vale. Parlem al fil, eh? Exacte. Porque yo vengo con la tercera sección, en este caso, sección de cine. Y, oye, tan original soy yo que... ¿Cómo se llama la sección? No, perdona, la película. Memoria. Memoria. Si esto es un programa de memorias, en plural, yo os traigo una de ellas, que es Memoria. Eso sí, de Apichatpong Verasetakul. ¿Vale? Después analizaremos este nombre que da tanto juego. Nombre tailandés. Y es muy gracioso, porque como nosotros siempre vamos tarde, no solo somos unos desmemoriados, sino que encima vamos tarde, porque se suponía que teníamos que traer una exposición que corría en Fabra y Coach, más que en Radio Fabra, que era precisamente la exposición que recuperaba parte de los cortometrajes y mediometrajes de este gran cineasta tailandés que se llama Apichatpong Verasetakul. Api o Joe para los amigos. Después lo veremos. Api W. Sí, exacto. Y que, lo tengo que decir ya, es una obra maestra su última película. ¿Vale? Lo tenía que decir. T'ha dicho. Ya está, ya podeu marchar. Ya está, hasta aquí el programa. Va, venga, chicos. Venga, va. Empezamos con Itzel. Itzel y sus 90 años, por favor. Cómics. Bueno, comencem, comencem d'orillos, perquè avui portem un còmic bastant extrem, bastant extrem, titulat El Mundo de Itzel. És un tipus de còmic que realment no hem portat mai, jo diria. És violència, segrestos, violacions, no ha d'aquest que més està farciet de criminals. I direu, hòstia, però els més entesos en empanada i vosaltres, els meus companys, direu, però si ja hem portat The Boys, que és super sangriento. O el diàlogo lo tienes contigo porque el quien trae còmics eres tú. I tu mismo sabes que has traído còmics a nivel. Però sé que m'esculteu sempre, Adriano i Carles, i que us en recordeu també que hem portat d'Auter, aquell còmic tan, també, tripós, que teòricament adaptarà a Taika Waititi, ja se verà. Jo, de fet, només recordo còmics molt trajeros. Ah, sí, no, clar, estem acostumats. Però no hem portat mai un d'aquests, com El Mundo de Itzel, no? I, a més, us asseguro que no veureu ni massa cops un còmic com aquest, ni, probablement, el portarem gaire més així. I us aviso. I per què? Doncs l'Isaac Soler, que és l'il·lustrador d'aquest còmic, us dirà per què. El que ha iniciat aquesta història és mi sobrina, de 9 anys. Al principi, hace unos años, viene mi prima aquí de vacaciones, ay, mi prima, mi sobrina de vacaciones, hicimos un... me hizo gracia hacer un cómic con ella, chiquitito, no? No para vender en Amazon ni nada, sino para llevarla a una tienda de cómic y hacerle una foto perquè mi sobrina estuviera contenta, en el que ella relataba una història que era así como muy azucarada, muy de Disney y tal, vale? Y al cabo del tiempo, cuando cumplió los 9 o así, decidimos que... bueno, que haríamos un cómic más tocho, más tocho, no? Y toda la història superbestia que sale en El Mundo de Itzel surge de lo que ella me iba contando la història y yo la iba escribiendo, vale? Y yo no he quitado ni he puesto nada de texto, solo lo que me dijo ella. Lo único que he corregido eso era la foto de autografía. Y creo que fue en uno o dos días que tuvimos el guión completo. Y yo cuando lo estaba leyendo digo, me van a matar, los padres me matan, seguro. A ver, a ver, aquí han soltado ya un par de... A ver, la bomba, la bomba, ahora ya podemos enseñar, para los que vayáis el vídeo, ya podemos enseñar que El Mundo de Itzel en gran también diu un gran cómic, muy bestia, guionizado por una niña de 9 años. Me ha hecho gracia que su propio tío ya no la trata de sobrina, dice mi prima. O sea, ya se ha llegado a creer, ¿no? Yo creo que eso, en el fondo, es estos engaños del propio lenguaje que en el fondo traen al presente una realidad que tú estás pensando y es que ya no la ve como su sobrina, sino que la ve como la prima. y me ha hecho mucha gracia también el tema de las... corrigiendo las faltas de ortografía, ¿no? Sí, sí, però alhora, si obres la primera pàgina, ¿qué diu aquí, Carles? Diu, diviértete buscando las faltas de ortografía de este cómic. Vull dir que s'han corregit així com així, ¿eh? Yo creo que forman parte de la realidad de una niña de 9 años. No sé si los ojos en la mano que veo, ¿no? Claro, exacte, ja posaré imatges en pantalla, però realment és un còmic molt trallero, és un còmic que també ell mateix, l'Isaac Soler, que és l'il·lustrador, crec que ho plasma molt bé també les violentades d'aquest còmic, està ple de seguifetja, de tripas, de caps arrencats i de tot, però alhora, què és el que fa més gràcia? Que és que al final, com que ve d'una nena de 9 anys, les històries són, o sigui, no us espereu, òbviament, aquests fils argumentals lògics, sinó que hi ha finals abruptes d'aquests finals, hi ha una història que me'n recordo, que a més li vaig comentar a l'entrevista, que em feia bastanta gràcia un d'aquests capítols, són mini-historietes, i penseu que són com mini-capítols de dues pàgines, potser, i un d'ells era una noia que la segresten, que la torturen, que no sé què, i de cop, bueno, de cop, li tallen el cap, però ella aconsegueix escapar, llavors és, al final és, ella, sortint victoriosa, m'ha escapat d'aquí, però, i diu, però va tropezando, porque no tiene cabeza, i claro, no va, no ve la... Exacte. Hi ha una guionista empotenciada, em recorda el meu germà Miquel, que de petit, i potser hauria de tenir, si no 9 o 11, però ell canalitzava tot aquest nervi, no?, que tenen els nens en aquesta edat, fent els anomenats còmics de violència, i en alguns d'ells sortien profes del col·le, i, evidentment, tots acabaven acribillats entre ells, llavors és a dir, hòstia, que bé que els nanos i les nanes tinguin una mica aquesta via d'escape, no? Bueno, ja veus lo que lo tenéis que hacer, que es llevarlos a colegios de monjas y de curas, porque así salen los hijos, no? Exacto, exacto, como Miquel i jo, como Miquel i jo. El sentir de futuro seguramente cuando deje atrás toda esta religión, no? I igual nos encontramos que es una chica modosa del futuro, eh? No lo sabremos nunca. No, a més, és molt interessant perquè ho posa com... que Itzel, com a guionista, però l'Isaac s'autodenomina, a part de tia d'Isaac, que a més em va dir, jo em poso tia d'Isaac por si passa alguna cosa amb el còmic, que no sap amb mi apellida. Ara ja ho saben. Ho sento, Isaac. Pol, he de dir que me pasaste el enlace, bueno, el contacto, y hostia, estuve buscando por la red y no encontraba nada, eh? És difícil a trobar. Sí, aquí hi entrarem després perquè hi ha tema aquí també de, podríem dir, censures. Però és un còmic que el que em fa gràcia és que ell mateix s'autodenomina l'esclau. O sigui, ell és l'esclau de la nena perquè al final també ella tenia molt clar com volia que fos el còmic i llavors ella a sobre ha anat dibuixant i llavors s'autodenomina així. I em va explicar una història molt interessant. Jo amb l'Isaac em vaig conèixer, em vaig trobar al saló del còmic aquesta última edició. Jo ell el coneixia perquè, de fet, els he portat aquí i jo tinc, a part d'aquest, tres còmics més d'ell, d'ell, sempre ell és bastant trallero també, vull dir que potser la referència també de la neboda és això. La memòria que ella, no?, amamada. Ell normalment deambula por humor negre, també toques de violència, temes així, però, bé, és com un altre rotllo, no? De fet, té un últim còmic també que es diu El planeta de Melina que és potser alguna cosa més dramàtic i més... Aquesta portada, sí o no?, sí o no?, és una mica Polanski, la semilla, el pòster de Rosemary's Baby, ah, bueno, la semilla del diablo, té un punt, no sé si té massa a veure, però, bueno, sí, sí, sí, sí. Doncs, el que us volia dir és que dins del còmic, és quan el vaig conèixer i quan vaig agafar aquest munt de Itzel i vam estar xerrant i això, em va explicar que ella, el dia, jo que vaig anar és el primer dia, el divendres, doncs, havia d'anar el divendres a firmar la nena i que estava supermotivada que, oh, que ganes que tinc o no sé què i que al final va agafar mal de panxa i va agafar allò una pataleta màxima. Tant merdis o què? Bueno, no ho sé, no ho sé, però, i al final va aconseguir, perquè clar, això és com vens un dia o no i al final va aconseguir que pogués venir el dissabte i, bueno, ella es veu que es va quedar allà con toda la gente como si fuera la reina del cine, Veo el futuro d'este... Sí, sí, sí. A més, la foto també és molt chula, la foto és superpunk. Hay potencia. Llavors, hi ha una cosa que ha comentat, que és ¡Ay, mi madre! Què van a decir sus padres o mi familia, no? Pues ens va a dir això. Yo pensaba que cuando hice la historia dije ¡Esto es muy fuerte! Y dije me van a matar sus padres. Y no, la verdad es que no. Saben perfectamente que aunque a una persona se le ocurren estas cosas bestias, pues sinceramente no tienen nada que ver con su vida. I aquí entra, jo crec, no? És una cosa que també en parla molts cops, aquella diferència entre lo que és l'autoria o la creació, no? El creador i la creació, no? Per dir-ho així, aquesta separació, per molt que puguis volcar això, és el que deies tu, Carles, al col·lel sempre havíem dibuixat mil coses i coses, bueno, chunguíssimes segurament i que després, ¿no? ¿Y qué pasa? ¿No? ¿Y qué pasa? Yo era menos de dibujar y más de ponerlas en práctica, pero lo que sí es cierto es que... Tienes acción, es que joder... Tú y el de nena fotías dos fóticos de... Hay que analizar la maldad que todos llevamos con nosotros mismos. Yo antes quería decir una cosa y es que veo el futuro de Itzel descartando ya a su tío diciendo me estás ensombreciendo, yo soy el auténtico talento, deja ya de usurpar mi personalidad y encima ganar bombo a partir de la anécdota de no, que mi sobrina tiene nueve años. Va, di la verdad, hombre, aquí la mente creativa es Itzel, ¿no? Ah, no, no, i no només és la ment creativa sinó justament em va bé que em diguis això perquè ella no només és supercreativa sinó que també té una personalitat. Ella s'autodenomina d'una forma que em va flipar com ho va explicar l'Isaac. un comment 8 lo voy a hacer de violencia a saco y le ha salido todo este plan. Está claro que la inspiración está ahí, la inspiración está ahí. Ahora, lo que más me ha gustado es esta manera de presentarse con tres tonos estéticos, con tres tribus urbanas que no es que vayan de la mano, pero, ¿ibas a decir algo, Carlos? No, estaba pensando en el Crimson de Carles Porte y que le da mil vueltas la niña de salud. Ah, sí, calafichi, calafichi. Bueno, ahí ya lo veis, Crimson, creo que es una serie que la peta, ¿no? Totalmente. Me suena que todos los que consumen TV3 consumen Crimson y en el fondo, ¿por qué? Porque da mucho morbo, ¿no? Mucho morbo, toda esa realidad oscura. Ahora, cuando hablaba de su sobrina me hacía gracia porque decía, no, no, si ella no es violenta y eso me recordaba a estos típicos asesinos, ¿no? Que cuando van al vecino de turno, pues era un buen hombre, parecía buena persona. O a no muerde. Totalmente. No muerde. Totalmente. Difícil. No, pero a més, me va bé que diguis aquests, aquests, los tres motes, de otaku gótico i tal, perquè el còmic mateix té tres parts, o sigui, a veure, parlem d'un còmic, a més que és una maquetació molt de llibre, si us hi fixeu, és una maquetació molt de llibre, però bueno, que quan obres és un còmic total. Però hi ha tres parts, una és el còmic Heavy Extremo, el segon, que a més és un gir brutal, és allò que comentava que va fer abans, prèviament, com una mena de còmic Disney, està posat, llavors tu veus les històries cap al final, que són històries maques, són històries d'aventura. No és un Disney Gore. No, no, no, són històries divertides i maques, no sé, saps? I la tercera part, ja per rematar, és una mena de preguntes i respostes que li fa el propi tiet a ella, i són preguntes, mira, per exemple, ho obriré així a l'azard. No sé, què estació de l'any te gusta más? Pues invierno, porque la nieve, por la nieve y estar con una mentita. O sigui, al final, li va fer com un preguntes i respostes xorres, algunes coses més, o libro favorito, o coses així, no? I llavors també ho il·lustra, no? Llavors també, és un tancament de còmic que aquí també va entrar la meva pregunta, perquè és un tema que va entrar quan jo parlava amb ella al cel del còmic, no? De dir, vale, però tens un còmic així, però a la que, el que deies tu, Adriano, a la que busques una mica, rebusques per internet, no hi ha massa ni referències, ni... O sigui, és com que està bastant amagat aquest còmic. I li vaig preguntar i em va dir que, bueno, que és un còmic que, òbviament, havia portat cua. Otra cosa que ha passat és que quan ho puse, el còmic, para que se vendiera, en Arkham Comics, que està en Barcelona, en el centro de Barcelona, que he de Xuclar, resulta que, me pasé la setmana siguiente i me dijeron, tío, t'has pasado un huevo, t'has pasado un montón, o sea, hay gente que ha llorado leyendo el còmic, pero no ha llorado de risa, sino que ha llorado de grafeta mucho, incluso hay gente que me ha dicho, oye, pero com pots tener esto aquí, vendiéndolo aquí, esto es corrupción de menores, no sé cuánto, y digo, guau, la que me va a caer, la que me va a caer, y al final no ha pasado nada, simplemente he cogido el còmic y lo puse en una estantería muy arriba y ya que si no se ve. Y pa'lante, eh. Eso es perfecto, o sea, al final, Fesur hoy forma part del joc. Sí, sí. Pero estoy d'acord con lo que deías, Adri, es decir, es la niña y él se ha metido por medio, y hay un poco también de síndrome de niña prodigio, en eso de las preguntas y respuestas del final, y al final es ella y que ella tire de en davant, o sea, que los mismos dibujos, o sea, que se ocupen todo ella, ¿no? Me gustaría una segunda versión, un nuevo libro, donde todo se centraliza ella. A ver, está claro, hemos copiado, ¿no?, el mismo tono cachondo que en el fondo propone el libro, está claro que yo, si me pongo serio, veo ahí, casi un homenaje, ¿no?, del tío que ciertamente estará orgulloso de la creatividad de su sobrina y que gracias también a su talento, ¿no?, como ilustrador, hostia, pues dan lugar a algo diferente. No tengo ni idea hasta qué punto, ¿no?, realmente hay un hilo conductor que te permita entrar y realmente, ¿no?, como, que sea una historia que te absorbe, no sé cuánto hay de esto. No, perquè són historietes molt, molt cortetes, o sea, penseu que el guió, el guió, per cert, tota l'entrevista estarà publicada també al mateix moment, que sortia al programa, sencera, i en un moment també de l'entrevista comenta que el guió en realitat es van reunir entre cometes ells dos i en dos dies va estar fent els diàlegs i tot, llavors a partir d'aquí ell sí que va estar una mica més il·lustrant, però crec que és molt, hi ha moltes històries que són allò d'escriptura automàtica, gairebé, aquest procés creatiu que és molt xulo, que és a vegades el simple fet de vomitar algo, i mai millor dir perquè també hi ha d'això per aquí, però treure, treure la creativitat. També el traç i el dibuix d'aquest tio juga una mica en aquesta direcció, és una mica molt ràpid, diríem, hòstia, ara sé que no té res a veure amb el to, però quan parlàvem de Josep, que el tio és un il·lustrador de la premsa amb qüestions bèl·liques i havia agafat aquest traç una mica per portar-se'l a la pel·lícula, tenim alguna cosa d'això també? Sí. No? Sí, sí, sí. Jo crec que encaixa bé perquè al final també òbviament són família i tampoc aniràs a buscar la hija del, no ho sé, però desconocida del vecí, no? No, no, esto nos pone ya en alerta a ver qué nos depara el futuro d'este tandem creativo, ya sea el por separado, ya sea él, que seguro como il·lustrador y como dibujante se ira, pero lo cachondo es que si tú buscas el mundo de Itzel en Google, lo primero que te aparece es una cuenta de Facebook y de YouTube que realmente juega en la línea contraria, o sea, realmente es el mundo de Itzel, es un tono, el tono que ofrece de la ropa, muy cuqui, muy infantil, o sea, se ve que hay un mundo de Itzel que juega más en la línea infantil que cabría esperar, pero no tiene nada que ver. Pero debajo de ese jardín de hierbas quiero pensar que no es la misma niña de nueve años que antes promocionaba este tipo de ropa cuqui. No, pero el que sí que em va dir... Sería fantástico que sí, eh? O sea, me fliparía. El que sí que em va dir... Es linch, o sea, ese jardín y debajo los escarabajos y la oreja. La oreja, la oreja. Pues sí que em va dir l'Isac que estan en procés de crear justament xarxes socials, que el còmic es troba a Amazon, o sea, com a mínim allà es podrá comprar, ¿vale? i, bueno, altes prestatgeries de certes... Molt amunt, molt amagat, algunes com a Arkham que ha dit o altres llibreries d'aquí Barcelona o Rodalies. També el trobareu molt a l'Isac per salons i fires i tot. O sigui, si podeu, busqueu l'Oneu per la maigua, que també té conversa interessant com a mínim amb còmics censurats, que ja també és un tema interessant. Molt, molt. i res, jo només falta dir jo crec que a llarga vida els nous creadors. I tant que sí, tios. A tope. Tiet Isaac, però... Tiet Isaac. És el seu... No, no, no, Tiet Isaac, no, després és Isaac Soler. Isaac Soler, però la portada és boníssim. Clar, clar, ja ho va dir ja. Ja ho va dir jo. Ixel Hassals i Tiet Isaac. Me lavo les manos por si... Por si a casa. I d'arca, i d'acorda, el nou llibre del Tiet Isaac? Se queda la cuadro. Puta mare, doncs estem amb això, o ho seguirem, ho seguirem de prop. Art. Clar, quan pensem en, no, un art local, art proper, art català, com hem dit a l'inici, no? És fàcil que el primer que ens vingui al cap siguin els grans tòtems i això ho preguntes pel carrer, a qui sigui, a qui mateix, on sigui, da'igual, no? Pensem en Gaudí, pensem en Miró, pensem en Dalí, en Llimona, però, clar, tots nosaltres sabem millor que ningú fins a quin punt la nostra memòria, mai millor dit, s'alimenta d'arrels africanes, d'arrels magravines, d'arrels algerianes, en un país on la multiculturalitat està superpresent. Superpresent, no? I qui millor, no, Adri? Per tant, sempre ho hem comentat, no? El mateix Raval, en general, parlem de Barcelona, però de qualsevol altra ciutat o poble, és a dir, és un país molt multicultural, el nostre. De fa molts anys, això, eh? Fa anys. El port de Barcelona sempre ha estat allà rebent, com a mínim, mariners europeus, no? Exacte, sempre ha tingut aquest accés, no? Exacte, i el comerç, no? Que sempre ha sigut com la base de la comia catalana, eh? Podem tirar molt enrere, no?, en aquest sentit, i precisament per això, avui parlem d'un autor que va trobar en les cultures i els costums del nord d'Àfrica la seva gran inspiració pictòrica. I les marxes verdes, exacte. Exacte. Hòstia, ja, esos fragmentos, esos pedicortes de katana en la sección de arte, Mario Franco Fortuny, no? Mario Franco Fortuny queda bien, eh? Maria Fortuny y Marcial, Maria Fortuny y Marcial, que com diria l'Adri, endelante, por favor. Imaginaos, el tenim aquí en formato invisible. Sí, semblava el Tetris, tío. És que el programa de la Primachenko, que tú hiciste la broma y yo digo, Maria Primachenko y tú, pase, por favor. Por favor, bienvenido. Avui tenim a Maria Fortuny y Marcial. Comencem a obrir camí en aquesta alhambra d'Isaac Alvéniz, un altre Isaac, no el de còmic, aquí parlem del compositor, per parlar del que, sens dubte, és el millor pintor català del segle XIX. I aquí ara, a continuació, podem veure un retrat seu que va fer Federico de Madrazo, que us he enviat, avui anirem veient bastantes obres, les teniu en violetes ja per poder... Vinga, les estem aquí, ara, controlades. I espectadors i espectadores des de la pantalla. Tenim aquest retrat de Federico de Madrazo, el pintor que s'acabaria convertint en el sogre de Fortuny, ja que Fortuny es va casar amb la seva filla, Cecília, i el veiem en un modo muy postureo, que recorda una mica a Becker i Alan Pou, però sobretot, el veiem aquí amb aquest retrat o tres quartos, con todo su fló. un poco despistado, pero un poco despistado, también, con pinta de decir típico loco, eh? És un mix de Becker i Albert Serra. Sí, sí, molt bona. És Becker, sin lugar a dudas, pero versión catalana despistada, está gratis. Doncs amb aquesta mescla estrambótica que acabem de parir ara mateix aquí empanada, parlem d'un autor amb una obra plena de llum, de colors, de mescla, de mastissatge, d'una manera d'entendre l'espai i la composició que trenca amb els cànons anteriors. El seu ar va obrir una finestra al Magreb i a les seves tradicions, per fi deixant enrere tots aquells tòpics de fantasia, de somni de les mil i una nits que arrossegava l'imaginari occidental sobre el món àrab. És a dir, Fortuny comença a trencar amb tot això. També parlarem d'un Fortuny com un creador que va morir massa jove, que es va convertir en memòria massa aviat. Va morir a Roma quan només tenia 34 anys. 36? Estic llegint aquí un cantó, 34 allà, però bueno, quina mala memòria els de Wikipedia. I fins aquí la secció d'avui. Un cop allà, és a dir, Fortuny crida l'atenció, perdó, no. Sí, sí, crida l'atenció, com a mínim la meva. Com a mínim la meva. Ah, que ho estàs llegint això, Carlos? Evidentment. Evidentment. No tens memòria. Per favor. Exacte. Carles, ets memorial. Comencem remuntant-nos en la infància d'aquest Fortuny. Fortuny era un noi de Reus. Neix a un 1 de juny de 1834 en una família humil i l'adolescència se li complica quan el seu pare mor i es queda orfe. A partir d'aquest moment és criat pel seu avi, Maria de les Figures, que era serer d'ofici, era un home que treballava a la cera i tenia un teatre amb volant de figuretes. Feia siris, aquest home, no? Exactament. De los sirios. I amb això que els dos marians van decidir deixar Reus i emprendre un viatge a peu a Barcelona buscant un futur millor. Un cop allà, Fortuny crida l'atenció amb una sèrie de retrats i caricatures del que veu pels carrers amb dibuixos pintats amb sanguina, que és aquest, aquests ja pisos amb òxid de ferro que li donen un color ataronjat als dibuixos, no? I serà gràcies a l'avi, aquest avi de les figures, en Maria de les Figures, que tindrà la sort d'aconseguir una matrícula a l'escola de la llotja on se l'ha educat per grans mestres, Mirai Fontanals, Rigal, Lorenzale, que van ser molt influïts pel romanticisme alemany, per la pintura nazarena, que us preguntaria, i això de la pintura nazarena què coi és? Doncs era un tipus de pintura que pretenia recuperar la memòria de l'art cristià. A continuació veurem un exemple que és, la segona imatge d'avui la secció, que és Itàlia i Germania. Per favor, per favor, moltes gràcies. Powerpoint. Que bonito. Itàlia i Germania de Frederic Oberbeck. Molt ràpidament podem veure aquestes influències dels mestres de l'escola de la llotja que van acabar influint a Fortuny amb un quadre que està a la Pinalcoteca de Múnich i que està molt inspirat en general en aquest art nazaré en la pinzellada neta i honesta del Quatrocento. Podria ser una mena de reescriptura del primer Renaixement. Quadres com aquests influeixen a Fortuny que comença a pintar i a pintar paisatges, retrats precisos com és exactament Adri, aquesta imatge que ara estaves mostrant. Flora Esteve Nadal són retrats precisos que es coneixen amb el nom de Vera Efigies de buscar aquesta realment proximitat amb la realitat en aquest cas una membre de la burgesia catalana d'una família com és Esteve i Nadal Flora Esteve i Nadal. Doncs bé, en aquesta etapa inicial també trobem les primeres motivacions espirituals de l'artista després de la imatge de Flora trobem què passa? S'estan hablando, no? Uuuh, que grande! Mira, molt bona. Sisplau, volem, ara una connexió entre les diferents obres passades. Hi ha un diàleg. Hi ha un diàleg. Adrià no donava més feina en muntatge. Aquí hi ha una pàgina de còmic, jo estic viendo una pàgina de còmic amb les distintes vinyetes. Però bueno. Esto es puesto por la influencia de los cómics que traig que al final me ha clavado. Exactament. No el plano contra plano. En aquesta etapa inicial que comentàvem de Fortuny a Barcelona on el comencen a potenciar, els comencen a promocionar molt una espècie de Taika Waikiki de l'època que diuen este tío lo vamos a promocionar. Este tío vale. Este tío tiene talento. Què va passar? Imagineu-vos la Barcelona de l'any 1855 de sobte bum! Una epidèmia de còlera i ell es refugia a Reus el quadre que mostrem no és un quadre que a simple vista podeu pensar què té a veure amb una pandèmia, què té a veure amb una epidèmia però és el quadre de la milagrosa imatge de la Santíssima Virgen de Caral, la patrona de Reus i és el quadre que pinta en confinament refugiat a la seva ciutat natal que es converteix en una mena de refugi artístic i religiós fugint de l'epidèmia que estava massacrant Barcelona pel còlera. Però el que acaba donant fama internacional a Maria Fortuny són les seves habilitats en la coneguda pintura de gènere. La pintura trendy del segle XIX que eren escenes d'interior amb personatges d'indumentària Rococo i que ho estava patant a París. És allà on Fortuny troba la clientela als galeristes que li donaran fama com és el cas d'Adolf Gupil que és el que el catapulta i això no ho teníem aquí. Catalunya en aquell moment seguia molt ancorada en les tradicions neoclàssiques i es resistia a aquest canvi. El flow estava en París. Llavors per això és el que realment li va donar la fama. Ja si us fórum picant no és la filla de la fama no? Clar, clar. Què passa? Dos quadres imprescindibles d'aquesta etapa té moltíssims eh Fortuny però dos quadres molt importants serien el col·leccionista d'estampes i la vicaria. Ens centrem en el segon en la vicaria aquest mateix exacte. Donem-li un cop d'ull en aquest retrat fictici de les diferents classes socials de l'època amb la simple excusa de la firma d'un contracte de boda que apareix a la part esquerra del quadre que funciona com a punt de fuga i que com dic li serveixen d'excusa a Fortuny per fer doncs tot un un desplegament no? de les classes socials a més a més insisteix en la indumentària refinada d'aquest aquest rococó que tant estava agradant a París no? en la casaca que porten alguns d'aquests personatges que va sorprendre molt a França i ho aconsegueix a partir d'una pinsellada enèrgica que podria recordar a Goya o hi ha un torero exactament exactament a la part d'areta hi ha un torero com unes patilles con socurra en estil o pol exactament i fliparíeu fins a quin punt el detall de la seva casaca és a dir Fortuny espera en tota una sèrie de pinsellades enèrgiques que com deia podien recordar fins i tot a Goya i en tot el quadre diguéssim que es veu reflectida doncs la seva capacitat de de treballar la seda treballar el metall treballar el vidre no? amb un estil preciosista però va més enllà del referent no es queda en la simple inspiració sinó que realment forja molt el seu propi estil però clar què passa amb la memòria magravina de Maria Fortuny abans de l'èxit que va tenir a París a Fortuny li sorgeix una gran oportunitat com a pintor a Barna li interessa actualitzar-se artísticament aquestes tradicions neoclàssiques que us deia s'estan quedant obsoletes i vol utilitzar la pintura com a eina de testimoni històric llavors la diputació enviarà Fortuny de corresponsal a cobrir la guerra d'Àfrica amb els seus pinzeis Maria Fortuny 8 i 23 des del Magreb ens trobem actualment aquí ja sí que relacionem amb Francisco Franco ara sí por fin llegamos a l'Àfrica la guardia negra la guardia mora la guardia mora de Franco pero hasta el momento he de decir que desconocedor como soy de la obra de Mariano Fortuny perdonarme la castellanización del nombre es un tío que aún no lo encajo o sea es decir lo veo aún o bien porque estaba en una búsqueda continua o bien porque soy un ignorante y no consigo ilvanar las diferentes muestras pictóricas ignorantes somos todos obvio obvio pero un poco más vosotros que yo pero la cuestión es la falca no pero a ver ahora en serio pero por qué por qué narices parece estar en manos de diferentes pintores todas estas obras que nos has mostrado claro porque yo me he vuelto muy loco al darme cuenta de la variedad que tiene Fortuny a la obra exacto es decir no he puesto las caricaturas que hace de la gente que pasaba por Barcelona porque es una especie de cosa casi abstracta pero es que flipa la obra que tiene y flipa la evolución hasta el punto de que como dice tanto te hace unas cuestas a luz infantil como un Disney como un par de cabezas cortadas pero en cualquier caso y torno al catalán sí que cree que a las cuadras a partir de la vicaría y ahora que entraremos en la batalla a Tatuán con esta música que nos está acompañando creo que sí defineix más un art de María Fortuny como un fortunyismo realmente es parla a vegades de un fortunyismo como en los cuadros en los que ahora estamos entrando entonces si os parece vamos a hacer es decir muy brevemente decir que Fortuny a parte de esta pintura preciosista a la vicaría también es una pintura orientalista que se preocupa por representar el pueblo y los costums del Magreb con un otro artista catalán que es Josep Capit Tapiró que se instalará a Tanger i que desenvolupará una pintura etnográfica però dit això el que crec que podíem fer ara és un joc de comparacions entre la batalla de Tatuán de Dionisio Fierros i la batalla de Tatuán de María Fortuny comencem amb la de Dionisio Fierros un pintor romàntic especialitzat en escenes històriques que remarca l'època al moment fixeu-vos realment que amb aquesta composició està treballant una cosa molt enfàtica que destaca per sobre de tot la figura del general Leopold O'Donnell és el quadre anterior a aquest no, l'altre aviam però no li miris la pantalla ara però és que em va bé perquè així els dos esteu ara ho he de fer com que que passen los slides exactament però és que em va molt bé perquè clar és a dir aquesta idea de la multipantalla és a dir tenir la secció no, no, sí home, sí, clar si et fixes aquí és Minoity Report tenim aquí tot de pantalles era una mica com aquelles pel·lis que passaven a l'antiga Casa Àsia l'antiga Casa Àsia que estava a l'edifici modernista a la diagonal i tu veies Ghost in the Shell en tres pantalles diferents és a dir una mica és lo mismo però con Mariano Fortuny exactament clar llavors en aquest quadre que tenim ara ara present fixeu-vos com destaca la figura de Leopoldo O'Donnell amb aquest gorro d'arròs que es deia que és el gorro típic de l'exèrcit del moment que està avançador ha sortit avançador contra les tropes de l'exèrcit marroquí que quasi sembla una escultura retratada que la podien agafar i endur-se-la així i això és una bandera espanyola el que veu ahí de fons sí, sí és a dir evidentment l'exèrcit arribant a Marroc guanyant la guerra del Marroc i realment podríem parlar d'una visió quasi reduccionista del que va ser el conflicte però ojo amb la versió que fa Fortuny titulada l'expugnació del campament marroquí per les tropes espanyoles el 4 de febrer de 1860 clar tenia ojo amb aquest quadre perquè tenia tots els números per ser un desastre és un quadre inacabat és un quadre de propaganda bèl·lica és un quadre sobre una batalla que Fortuny es va perdre quan va arribar a la ciutat l'exèrcit espanyol feia dies que hi era ja, tio però té cinemascope i això sí és l'ultrapana visió és a dir más que cinemascope és l'ultrapana visió de la pel·li de los odiosos de Hateful End és a dir exactament és un retrat impressionant a més és enorme estem parlant d'un quadre 3x10 que basta no sé quant temps a l'estudi inacabat i que té alguna cosa d'aquest plano de western amb el cel i la terra tan ben distanciats que aconsegueix reconstruir el fragor del conflicte que va posar punt i final a la guerra entre Espanya i Marroc seguim identificant el general O'Donnell hi ha una ampliació que també mostrarem d'aquest quadre on es pot veure clarament que ocupa quasi com la punta d'una piràmide i amb esquerra trobem el brigadier Victoria Sogranyes que va morir aquell dia a la batalla de Tetuán i a la dreta el general Prim amb gorra d'arròs com dèiem a punt de fotre-li un cop d'espas a un guerrer àrab que està al seu costat aquest bon home és el general Prim? exactament aquell d'allà és el general Prim per si no ho sabeu és l'home de l'escultura davant del zoo al parc de la citadella correctament l'home que va convèncer a Madrid que sí que la citadella militar s'havia d'anar a la merda i fer un parc de la citadella i celebrar l'exposició i vinga a la modernitat a Barcelona aquesta emenda la tenim allà amb aquesta posició de base i amb O'Donnell i l'altre dibuixaria una espècie de piràmide a sota de tot trobem el príncep molt allà baix del bàndol contrari fugint al galop acompanyat pels seus genets però clar donem-se a compte com aquí Fortuny està canviant el concepte de pintura històrica amb una pinzellada enèrgica novament amb una concepció innovadora de l'espai que ja trobàvem a la vicaria i una barreja de colors per representar la fúria el caos és molt més expressiva a mi com a mínim després d'haver mostrat el quadre d'abans hòstia aquest té una força molta representa el caos de la guerra també en el fons hi ha una pluralitat no només a nivell de personatge sinó com deies també en el tràs i amb els colors que fa que finalment el resultat la percepció que tenim del quadre és molt més completa molt més potent i tot i l'estil artístic evidentment que allà darrere té un punt quasi de de retrat real sí exactament és a dir ell va ser enviat com a diguéssim no com a reporter però sí com a corresponsal pictòric al Marroc on va estar en diferents ocasions i tot i no haver viscut en primera persona aquest conflicte és capaç de donar-li un realisme molt gran però sobretot sense perdre vista aquesta capacitat moderna de tractar l'espai de tractar els colors també en podem parlar és a dir com aquest cel dona una calma molt bèstia i a sota quasi separat per una línia com super clara és tot caos és a dir una calma i un caos que xoquen per cert un quadre inspirat en les pintures d'Hores Bernet que van impactar molt a Fortuny jo no el podem veure aquest quadre a part de la pantalla molt ben vist per la biblioteca de Fabra els curtmetratges de Maria Fortuny que va fer viatjar en el futur jo quiero ir en persona a disfrutar doncs evidentment si voleu veure l'obra de Maria Fortuny podeu anar a la biblioteca de ma mare que té uns llibres preciosos Rosa Genjo gran pintora però també podem anar al Menac al Menac perquè ja tenim l'obra permanent de Maria i Fortuny i ens podem posar les botes ara que tothom vol anar al Menac a veure l'exposició de Turner deixeu Turner que està molt bé també que cantava molt bé Tina Turner però deixeu-lo en Pau que sofria mucho en vida mucho però ara tothom està parlant d'aquesta exposició que potser ens parlaràs en un futur no ho sabem jo ho veurem sí perquè jo crec que dóna joc però també tenim en Maria Fortuny en qualsevol cas podríem seguir parlant hores i hores de l'obra de Fortuny no te l'acabes té un faus té Odalisques té dibuixers de Granada Madrid, Barcelona el Magreb però jo crec que és millor acabar amb una curiositat precisament sobre la memòria i és la següent Fortuny era un gran col·leccionista de màscares d'armes de teixits fins i tot va acabar canviant un quadre que tenia per un espàs antiga el que no hauria imaginat mai és que l'última peça de la seva gran col·lecció seria la seva pròpia cara i aquí podeu veure la màscara funerària de Maria Fortuny feta amb guix a mans de l'escultor Jeroni Sunyol i ens donem compte de fins a quin punt en aquest país i en molts altres però principalment en aquest país funcionem així teníem un negre dissecat a Banyoles abans de les Olimpiades el general prim el mateix general prim mumificat a Reus que també el treien a passejar i van fer rèpliques que sortien a Quarto Milénio però amb això vull dir que la memòria no només té a veure amb el rescat d'una època d'una guerra o d'un cos sinó també amb una lluita contra l'oblit amb un acte de resistència contra el temps i fins i tot i aquí recuperem aquesta mà fins i tot en un intent absurd d'atrapar aquest temps d'exhibir-lo com si fos un trofeu absurd escolta és el padrino eh tio de fet està molt malament partint de 34 o 36 ja em dóna igual el veig més de voltar al 50 està molt groc això segur això segur cony i de què ha morit en jove aquest home una menada una menada para el que tenga antes de una menada de problemas estomacals que portaba Rosa de esta falla pero poca coña uy Carles uy Carles que yo voy en camino aquí toma pateix molt de l'estómac yo voy en camino de ser el próximo a Fortuny esos fueron los viajes a Marruecos que tanto Tajín y tanto Cuscús lo dejaron fino no os olvidéis el Fortasec cuando vayáis al Magreb y a la India y a estos sitios porque luego os pasa como a Fortuny que va a morir a Roma amb 36 años bueno yo recomiendo los probióticos los probióticos van muy bien más que Fortasec pero esto lo dejamos para otro programa oye vamos bien me encanta me encanta no vamos tan bien porque ahora vienes tú vale gracias gracias pues si voy yo voy yo vamos a ello venga vamos al flow cinema eso eso me encanta empezar con risas eh Paul me viene ahí pues ¿ha escuchado la tos? no no no no no no no no no ahora va a hacer un montaje no solo me va a quitar estos segundos de tontería que estoy diciendo sino que me va a quitar la tos de carlas por favor muy importante que cuando cuando suena Balabanov no puede haber tos ninguna bueno vamos vamos en serio ya vamos allá vamos con memoria con memoria en este caso con la película memoria os animo a que seáis muy específicos en vuestra búsqueda porque veréis que memoria aparece en 800 millones de títulos hay muchas películas tituladas también memoria cortometrajes igual pero seguramente ninguna como la película de la cual vamos a hablar hoy que es memoria así en castellano no traducida no es memory no no no es memoria de Apichatpong Verasetacul toma ya ahí vamos y aunque a más de uno le sorprenderá este nombre la dificultad de pronunciar este nombre lo vuelvo a repetir Apichatpong Verasetacul que sepáis que a muchos de nosotros lo que más nos sorprendió es ver este nombre firmando una película con un título en castellano que además estaba rodada en Colombia y que a su vez estaba encima rodada entre castellano parcialmente castellano e inglés estos para los que conocíamos algo de la obra de Apichatpong Api para los amigos nos dejó bastante bastante sorprendidos es cierto es decir Apichatpong no lo puedes estar llamando siempre Apichatpong Verasetacul imagínate oye ¿quieres una birra Apichatpong Verasetacul? o donas al nomás a Starbucks imagínate o si tienes 7 años y se pierde Apichatpong Verasetacul Apichatpong Verasetacul ¿dónde estás? a cenar no lo llamas Api lo llamas Api o lo llamas Joe Joe parece ser que todo Dios lo llama Joe pero Joe de Joe no me digáis la conexión Femofacil Femofacil esto es como los chinos que todos se llaman los chinos se cambian el nombre para que me estropeen el nombre dejémoslo así dejémoslo así así que bueno Api o Joe o Apichatpong como vosotros queráis es un tío que la viene petando hace mucho tiempo sí que es cierto que quizás la peta en unos entornos muchas veces desconocidos para el gran público que son los festivales de cine y si no me equivoco os diré que ya con su segunda película con Blissfully Yours felizmente tuyo del 2002 se llevó el premio a mejor película en la sección de Cannes una cierta mirada pero es que dos años más tarde en el 2004 ya se dejó de historias es decir ya una cierta mirada la quincena de realizadores eso le quedaba pequeño no sección oficial y premio del jurado en el año 2004 y estoy hablando además de el origen del hecho que hoy nos ocupa a ver me voy a explicar porque es que aunque después de Tropical Malady que fue la película con la que ganó el premio del jurado en Cannes en el 2004 han llegado pelis como Tío Bonme y sus vidas pasadas que creo que es de las que más se habló sí sí haces bien o Cementerio de Esplendor ¿no? Cementerio de Esplendor en el fondo la película que realmente origina ¿no? mi intención de querer hablar hoy de Apichatpong ya no solo no solo por el hecho de que ha hecho una película en Colombia sino por su propia obra es esa película del año 2004 y os voy a contar por un lado Tilda y Api se conocen ¿y quién es Tilda? Tilda Swinton ¿no? a ver de Tilda creo que no hará falta hacer tanta introducción ¿no? todo Dios la conoce hizo la peli de Suspiria con Luca Guadagnino ¿no? hace varias con Guadagnino varias con Luca Guadagnino Doctor Strange Yo solo el amor yo solo el amor también ha hecho películas comerciales de este rollo Doctor Strange bueno y Constantine y la de tenemos que hablar de Kevin que era heavy metal eso es una peli tremenda sí Tilda es una tía súper prolífica es una actriz con muchísimo talento además con una figura ¿no? y con una imagen muy potente ¿no? o sea no sé molaría ya ser muy exagerada y decir mide dos metros ¿eh? mide dos metros y tiene una caballera rubia clara como la nieve a veces ¿no? es tan clara que a veces se vuelve blanquecina podría ser una valquiria una valquiria vikinga le pones de rubio y un punto vikingo también pues bueno Tilda y Api se conocen y se conocen en el 2004 Api recibe el premio que os comentaba y Tilda forma parte de ese jurado y parece ser que entran en una relación muy amistosa en la cual los dos sueñan con dirigir bueno en este caso Api dirigiendo y ella actuando una película conjunta que sepáis que memoria de la película que hoy os vamos a hablar ¿no? que os estamos hablando es precisamente una película dirigida por Api e interpretada por Tilda Swinton es decir han pasado unos cuantos años ¿no? del 2004 hasta el 2022 que ha sido estrenada así que sí fue muy importante eso de 2004 para Api Chat Pong no solo porque ganó hostia el premio del jurado de Cannes sino porque de alguna manera estableció lo que iban a ser sus obras futuras o al menos una en concreto pero sí que es cierto que Tilda y yo o Api habían trabajado juntos en festivales de carácter local en Tailandia Tilda y Api se vieron dibujos animados son muy grandes son muy grandes pero bueno es que os hablaba de dos motivos por un lado tenemos esto y por el otro lado tenemos que yo descubrí a Pichat Pong con esa película con Tropical Manage y no os voy a vender la moto de ¡guau! yo lo vi y quedé totalmente fascinado ¿no? me salgo latina no, no yo de hecho fui a ver esa película porque ya venía precedida por este gran premio en Cannes estábamos hablando del festival de cine asiático de la época es decir el año 2004 se hablaba de un tal BAF ¿no? Barcelona Asian Film Festival que son de hecho los organizadores que después dieron con el DA nada que ver aunque el DA sí que tiene mucha participación de cine asiático parte de los organizadores o de los encargados del primer festival de cine asiático cuando vieron que ya no podían seguir con esa realidad siguieron luchando por estar en los festivales de cine local eso sí ya con un carácter autoral no delimitado solo en territorio asiático 2004 cuando Hany que se empezaba a hablar como de ese tío que cosas más raras que hace 2004 aquí un servidor tenía pues esto 22 añitos tío ¿qué pasa? que con 22 añitos quizás no estás preparado para una peli de API o quizás un tío como yo no estaba preparado ¿por qué os lo digo? porque aunque entré bastante bien en la primera parte de Tropical Malady que no deja de ser una historia con cierto tono costumbrista ¿no? que cabría esperar en una realidad urbana de Tailandia la segunda parte entra más en esa dimensión a Pichatpong donde no hay un hilo argumental aparente donde las imágenes cobran una fuerza sublime pero evidentemente tú tienes que tener esa sensibilidad preparada para entrar en contacto con esas imágenes como te pille un poquito nerviosito como me pilló a mí el cine se te puede hacer muy pequeño y si encima tienes la mala suerte de estar en la butaca más céntrica la que se supone que es la mejor para ver la peli pero la peor cuando te quieres largar de ahí porque no puedes más entonces tu relación con Apichatpong no empieza bien pero tampoco era ningún ignorante y sabía que el problema lo tenía más yo que no su propia película había algo que descubrir ahí ya estaba descubierto era yo que lo tenía que descubrir dejamos a Api durante unos cuantos años y es cierto que recuperé esa película de Tropical Malady y la segunda parte me pareció mucho más potente que la primera eso sí ya estaba preparado no quiero hablar mucho más de Tropical Malady porque la película que hoy nos ocupa es Memoria pero bueno ya sabéis un poco mi relación con Apichatpong ya os preparo para aquellos que aún no lo conocéis aunque Carlas lo ha dicho en un momento antes en el menú le parece la hostia es decir Apichatpong es un tío muy valorado y sin lugar a dudas hace un cine muy diferente y necesario porque del otro cine ya tenemos mucho del cine de la P mucho menos no se parece a nada de lo que por ejemplo os haya estrenado en el último año a nada de hecho vamos a hacer una cosa Carlas vamos a introducir ya metámonos en materia Memoria la película en cuestión y para introducirla antes de hablaros del argumento voy a tirar de un tuit que leí no hace tanto de un crítico que me gusta mucho lo que dice que escribía lo siguiente Memoria supone una experiencia cinematográfica imprescindible que convierte la necesidad explicativa de cualquier narración en mero capricho grande grande grande ¿verdad? lo has escrito tú mamón ¿Lo tengo yo? ¿El tío ha perdido? Sí, sí se la tenía que devolver le tenía que devolver y no sabe no sabe o sea maravilloso donde traeos donde traeos aquests tuits aquí le copias no, no, no eso lo pensé yo esto lo pensé yo si lo escribí eres tú eres tú y dices pues es mío en serio claro es un programa sobre la memoria la memoria que olvidamos en 48 horas de viaje aquí le robas los tuits no, no, no es que me está escuchando y no he caído que te lo puse por whatsapp no había caído en la cuenta aquí había que aderezar un poco la anécdota había que aderezar la anécdota nunca fue un tuit fue un mensaje de carlas tras ver la película en el cine en la cual se estableció un diálogo como suele ser habitual tras ver una película y querer comentarla y él me escribió esto que me pareció súper potente y que de hecho quería recuperar en tono de broma también pero porque me parece que es eso que es precisamente esa la realidad de memoria una película que ofrece una experiencia cinematográfica evidentemente e imagino porque yo la vi en casa que debe ser mucho mayor esa experiencia cuando es literalmente en un cine totalmente pero que si la entiendes la asumes y la disfrutas acaba dejando de lado la necesidad de entrar en contacto con una narración argumental exacto o sea nos hemos acostumbrado a un salvavidas de que la historia tiene que ser así tiene que haber un ritmo esos personajes nudos desenlaces lo que te enseñan en las escuelas de narrativa y ¿para qué? ¿para qué necesitamos ese salvavidas? ¿por qué la narración no puede ser más libre como es el caso de memoria? siempre que eso sí haya al final una concepción total de la película que yo creo que cuando la acabas de ver te queda clarísimo las preguntas siguen ahí hay más que respuestas habrá propuestas pero sí que es cierto que no es una peli caótica que va sin sentido errando de un lado a otro y al final dice venga bien no hay una concepción total de la película que se ve claramente de principio a fin pero por otro lado y es también curioso cuando hablamos de la película podríamos decir que estamos ante un mystery film de hecho Tilda Swinton presentó la película como una película de misterio y es que se inicia así se inicia con el misterio la película de hecho vamos a hacer antes de entrar en el trailer para entrar con las imágenes y aquellos que no podáis con los diálogos y con los sonidos súper importantes en esta película os hago femsing sentence del argument porque es que en el fondo como os decía el misterio está ahí desde el primer momento cuando empieza la película estamos en ese momento del amanecer entre el sueño y la vigilia que tanto permite esas reflexiones sobre lo irreal sobre todo aquello que parece imposible y a la vez muy posible y de repente en ese entorno y en esa situación de calma en el amanecer se escucha un sonido súper potente suena en la película nosotros lo oímos poco a poco entendemos que la única persona que lo oye es la protagonista de esta película que es Tilda Swinton y es un sonido como os he dicho totalmente estruendoso realmente capta la atención del espectador y evidentemente la obsesión de su propia protagonista que se obsesiona con el sonido es como de obra un sonido como de obra de boom lo escucharemos ahora con el tráiler porque han abusado un poco del sonidito en el tráiler pero así nos queda claro y lo que pasa ante este sonido por parte de Tilda es que sin ser del todo molesto en todo momento tenemos la sensación de que ella convive bien con la sensación de sonido sí que hay una necesidad de entender el porqué y esto nos sirve también como paralelismo para muchas de nuestras obsesiones que aunque puedan ser cuestiones que llevemos en armonía con nosotros dependerá de la mirada que ofrezcamos a esas preocupaciones para que se acaben volviendo en obsesión y a partir de aquí la película lo que nos muestra es el camino es el viaje de esta Tilda que aquí se llama Jessica que intentará entender el origen de ese sonido que va apareciendo de manera aleatoria sin ningún tipo de aviso y que evidentemente esto le permitirá a ella entrar en contacto con muchas personas compañeros de trabajo ella se supone que es botánica también entrará en contacto con personal hospitalario después os explico un par de anécdotas relacionadas con Apichapón con antropólogos músicos estudiantes profesores evidentemente un entorno ciertamente cultural pero también ermitaños o gurús o gente simplemente popular de la realidad del campo que casualidad que el personaje de Tilda es antropólogo en la película exacto bueno en algunos sitios he leído que es botánica está claro que después entrará en contacto con una antropóloga pero lo que está claro es que está en un terreno de investigación su profesión aunque no se ve en el día a día de su profesión sí que se asume y se entiende y todos estos personajes y estas realidades urbanas y también rurales van ofreciendo poco a poco un significado les àvies i els avis són sàvies i savis no deixis que ells ni les seves històries caiguin en l'oblit festa de la vida