Memòries en còmic, art i cinema: El món d’Itzel, Marià Fortuny i “Memoria” d’Apichatpong

La ràdio de Sant Just, plora, trau i corpó. Maria, ara, no descartis mai que si canviant la regla... Prepareu els pitets, que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Cultural, un programa cuinat per... Paul Diggler, Perran Pujol, Adriana Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esperm. Hace poco más de un mes, exactamente el 5 de mayo, los empanados cumplimos 3 años y sorprendentemente ni nos acordamos. Qué diferencia la de nuestro primer aniversario, cuando invitamos a nuestros oyentes a participar y a proponer, lo que acabó siendo un jolgorio de más de dos horas de lluvia de ideas desde la impuesta comodidad del hogar, lockdown. Y aunque algo menos plural, igual de festivo fue nuestro segundo cumpleaños. Pues empezábamos en Canfabra, paradójicamente, soplando las velas. Las dos nuestras, pero también las 20 de la editorial Astiberri, las 100 que habría podido apagar nuestro querido Satyaji Rai, y las 200 desde el último suspiro de Messie Bonaparte. Cifras y más números para celebrar la vida y la muerte y lo que queda tras ella. Y ahora que en la empanada ya no son dos, sino tres, qué lástima tener que esperar al cuarto para poder celebrar. ¿Por qué será? Será, será que ya no nos importa tanto festejar, que nos falta un ferrán con su batuta y su calendario, o será que nos hemos hecho mayores y vamos tan liados que empezamos a pecar de desmemoriados. Ninguna teoría es descartable, pero sin lugar a dudas, la memoria es la culpable. Pues como escribe Jorge R. Rueda, la memoria es cruel y caprichosa, nos persigue cuando huimos de ella y huye de nosotros cuando más la necesitamos. ¡Ay, la memoria! Selectiva, interesada, pura distorsión, dependiente de una percepción errante, crea recuerdos tan fiables que Kurosawa filmó Rashomon y hoy en día no solo hablamos de una obra maestra, sino de un efecto, de un comportamiento psicológico tan universal como inabarcable. Y es que los recuerdos son como plastelina, se estiran, se acortan, se adaptan a nuestra subjetividad y nos engañan, nos traicionan, así como la publicidad nos persigue escondidas desde nuestro algoritmo. Se basa en nosotros, pero no nos conviene, pues hay demasiada mentira en nuestra verdad. ¡Ay, la memoria! Ya sea de elefante o de pez, no nos podemos fiar. Y sin embargo, solo contamos con ella para mejorar. La necesitamos para la transmisión generacional y aunque a veces tenga forma y cuerpo, para nuestro testamento inmaterial. Por eso, lo mejor será que tiremos de cultura, que busquemos, como siempre hacemos, la realidad presente en las muestras del pasado, también inmediato, pero olvidando los ejemplos que recuperan épocas pretéritas con la perspectiva moral actual. Más bien centrémonos en aquellas formas que un día fueron presente y ahora son la memoria del futuro, como el Granica de Picasso o como las huellas de la metralla en más de una fachada local, como las tres chimeneas que nos recuerdan un pasado industrial y una lucha obrera con reducción de jornada incluida, o como esta empanada, que aspira a ser un simple entretenimiento y, asimismo, la memoria del mañana. Sabiduría, hermano Adriano. ¡Qué calor, chiquillo! Así es lo que te ha dado a ti. Sabiduría, hermano Adriano. Moltas cosas no recordaré. Amén, amén. Yo en serio. Pero yo recordaba perfectamente la calor que feía que te has estudiado. Sí, de hecho, que sepáis que he venido con camiseta técnica. Bueno, eso es como, le llaman ahora lana marino. Es lo que se lleva ahora. ¿Lana marino? Sí, sí, sí, porque... O lana amarillo. Se supone, y puedo comprobar, que aunque sudes mucho, no hueles. No hueles. Es verdad, ¿eh? Es una camiseta que tiende a conservar el buen olor. Así que si os vais por ahí de peregrinaje al Camino de Santiago, muy recomendable. Como es el caso. Si os vais al Camino de Santiago o si venís a Radio Fabra a grabar, muy recomendable también. Oriol, la hora de encarregar, ¿eh? Si voleu perdre uns quilos, uns quilets a la sauna, pues... No, pero avui s'estan millor. Sí, sí, sí. Dicen que hay aire acondicionado. Dicen que hay aire acondicionado. Tienes que agrair aquest grau que ens han reduït. Pero, oye, os ha molado, ¿no? Sí, sí, sí. Mucho, mucho, mucho. Muy potente. Sí, sí, sí. La reflexión. Si amás has tocado todos los palos, la parte cinematográfica, la parte... I van a meter también a funes y el memorioso, ¿eh? Ara feíeu... Ara feíeu un temps que no fem programa i es noten les xupades aquí, ¿eh? Les lafades, ¿eh? Ens trobávamos a faltar. Ens trobávamos a faltar, sí o no. Mala meva. Sí o no. Dos mesos, sí o no. Nosotros más... Yo creo que nos encontramos más a faltar nosotros entre nosotros que ellos a nosotros. Pero bueno, oye, por pesados no nos gana ni Dios. Así sea de dos meses en dos meses. Eso. Y venimos con memoria. Con memoria perdida, ¿no? En cuanto al aniversario, pero con memoria reflexionada en cuanto a los ejemplos culturales que os traemos, ¿no? Sí. Yo creo que, como tenemos chichilla, y las aniversarias ya saldrán en cada ejemplo cultural, ¿por qué no entramos con esa agenda, menú, menú, agenda... A veure si te'n recordo. A veure si tens memòria d'això, com anava. ¿Cómo era esto? Yo creo que es el menú del día, ¿no? Muy bien. Yo creo que es el menú del día y va con música italiana. Crec que ho has volgut fer malament i t'ha sortit bé. Anem, i doncs. Som-hi. Ens podreu trobar a Facebook Empanada Cultural, Twitter Empanada Cultura sense L, Instagram Empanada Cultural, tots els podcasts a Spotify i els videocasts a YouTube. Menú del día. Bueno, ¿avui gazpacho o qué? Sí, sí, estamos muy cerquita del gazpacho, ¿eh? Estamos cerquita del gazpacho, espero que haya, al menos este verano, un gazpachito un gazpacho cultural, ¿eh? Tiene que caer. A la cabra. Gazpacho cultural, salmorejo estival. Exacto. Lo que ustedes quieran. Todo lo que pueda repetir. Eso es. Eso es. Bien de ajo. Oye, ¿y nuestros platos repiten, o qué? Sí. Avui es un plat d'aquests que m'agrada dir a l'Adriana. A l'Adriana. Que es intentar calçar un tema que jo ja volia portar amb el tema que ha proposat, que en aquest cas ets tu, Adriano, que és Memòries, ¿no? Llavors en aquest cas he intentat buscar-li aquí els tres peus al gat, ¿no? Tres peus, es diu? Sí, sí, sí. Tres potes. Bueno, pues cinc. Eh, que podrien ser cinc, ¿eh? I més en el programa d'avui podrien ser dixet. Ni un, ni dos, ni tres. Ni quatre. Ni cinc, ni cinc. Ni cinc, ni cinc. De la memòria, yo creo que hay tantas capas en ella, ¿no? Exacto, exacto. Y siempre jugando con esa idea temporal, ¿no? Que digo yo como de cebolla, ¿no? Que nunca sabes... No es lineal el tiempo, ¿no? Son capas superpuestas unas entre otras. Mira, esto me viene a... Acabado hace poco, segunda temporada, de Racia Andol, que no me ha costo oído nada, ¿eh? No l'he acabat encara, perquè la vaig deixar mitja. Això és un síntoma, ja. Això és un síntoma, ja. La vaig deixar mitja, sí. Hòstia, és làstima, perquè la primera temporada era boníssima. La primera temporada estaba lo espacial implícito en la repetición temporal. En la segunda se han ido más a... Sí, volvien a estar en ese diálogo espacio-temporal, pero lo espacial tiene más importancia, ¿no? I las búsquedas del pasado. Que si volen rememorar, els nostres oients volen rememorar, ja hi ha un programa de Racia Andol que va portar el Ferran mentre li petava el Carles, perquè el Carles... I no hay de segunda temporada, que quizás llegarà algun dia, ¿no? Però avui encetem aquest programa de Memories o Memories amb una forma alternativa d'entendre el que és una memòria, ¿no? Perquè al final una memòria també és persona mayor que relata su vida, ¿no? Que són les memòries, ¿no? Doncs en aquest cas portem un còmic, no... De moment, bueno, el taparé una mica, perquè per qui ho estigui veient en vídeo, no es mengi l'espoiler, que és un còmic bastant especial que es diu El Mundo de Dietzel, i vindria a ser... Estàs tapant per l'edat de la noia? O potser no, Carles, hòstia, m'està petant com el... Bravo! Bueno, no passa res, no passa res, perquè és una senyora de 90 anys. No, 20 anys, és com la caja de Pandora, si la pones delante, què haces? El que farem, el que farem... Jo no, l'abres, no? Què l'has fet? Hòstia, la calor ens afecta, eh? Nois, doncs portem un còmic que és molt especial perquè és una memòria invertida. És a dir, si estem acostumats a que una persona gran ens expliqui la seva vida, aquí aquest còmic va a la inversa, ja entendrem per què. I, a més, ho venim acompanyant d'una entrevista a l'il·lustrador del còmic, que és Isaac Soler, que li vam fer l'entrevista, i que, a partir d'ell, anirem desgranant perquè és un còmic tan especial. Estàs agafant una liada per partida doble, eh? És a dir, explicar la secció en el menú de tí, eh? A mi que m'encanta, que odio els espoilers... I embutir, eh? És com embutir, ¿sabes? Ese rincón de la nevera donde crees que no cabe nada, però sí, cabe en esa... Lo ha metido todo, lo ha metido todo. Ese pollo ahí... Tú que no os metes, hòstia... Jo que os noto, pues algo d'aquí, algo català, perquè si anem a parlar de memòria, doncs millor recuperar una memòria que ens toca molt de prop. Avui no... La memòria dels cargols. Per exemple, podria ser. Més català que això. Seria bo, eh? ¿Tienes que traer la memòria dels cargols? Yo creo que perdemos audiencia a los diez minutos. ¿Qué diez? Ocho, cinco. Parlaré no d'un quadre, sino de... Farem un rapasset de diferents obres de María Furtuñ. María Furtuñ. Que jo crec que s'havia de portar... A més, ja tocava. Mariano? Mariano? Mariano... Marianico.r Marianico Furtuñ. Marianico el Furtuñ. Marianico el Furtuñ. M. Rajoy. Mariano.f. María.f. El tenim, versió català, María Furtuñ o Mariano el Furtuñ. No, no, anem a dir un català. A català, home, collons. Memòria catalana. María Furtuñ. El segon pintor més important després de Goya, no? I el primer més important del 19, català, com a mínim. Vale. Bien. Hemos hecho los deberes ahí, eh? Molt bé, per favor. A més, un libro que es noti que Wikipedia poca, eh? O sea, que... Oye, espera, perdóns-ho d'aquell libro. Anem a anàlitzar això. La biblioteca de la Rosa Genjo. Molt béo, molt béo, que la Adri ara... Vale, vale, vale. Parla mal fil, eh? Exacto. Ya traig. Yo vengo con la tercera sección, en este caso, sección de cine. Y, oye, tan original soy yo que... ¿Cómo se llama la sección? No, perdona, la película. Memoria. Memoria. Si esto es un programa de memorias, en plural, yo os traigo una de ellas, que es Memoria. Eso sí, de Apichatpong Verasetakul. ¿Vale? Después analizaremos este nombre que da tanto juego. Nombre tailandés. Y es muy gracioso, porque como nosotros siempre vamos tarde, no solo somos unos desmemoriados, sino que encima, vamos tarde, porque se suponía que teníamos que traer una exposición que corría en Fabra y Coach, más que en Radio Fabra, que era precisamente la exposición que recuperaba parte de los cortometrajes y mediometrajes de este gran cineasta tailandés que se llama Apichatpong Verasetakul. Api o Joe para los amigos. Después lo veremos. Api W. Sí, exacto. Y que lo tengo que decir ya, es una obra maestra su última película. ¿Vale? Lo tenía que decir. Te ha dicho. Ya está, ya puedo marchar. Ya está, hasta aquí el programa. Va, venga, chicos. Venga, va. Empezamos con Itzel. Itzel y sus 90 años, por favor. Cómics. Bueno, comencem. Comencem durillos, perquè avui portem un còmic bastant extrem, bastant extrem, titulat El Mundo de Itzel. ¿Vale? És un tipus de còmic que realment no hem portat mai, jo diria. És violència, segrestos, violacions, no ha d'aquest que més està farciet de criminals. I direu, hòstia, però els més entesos en empanada i vosaltres, els meus companys, direu, però sí que han portat The Boys, que és súper sangriento. Bueno, el diàlogo lo tienes contigo porque el quien trae còmics eres tú. I tu mismo sabes que has traído còmics a nivel. Porteu sempre Adriano i Carles i que us en recordeu també que hem portat The Outer, aquell còmic tan també tripós, que teòricament adaptarà a Taika Waititi, ja se verà. Jo, de fet, només recordo còmics molt trajeros. Ah, sí, no, clar, estem acostumats. Però no hem portat mai un d'aquests, com El Mundo de Itzel, no? I, a més, us asseguro que no veureu ni massa cops un còmic com aquest, ni probablement el portarem gaires més així. I us aviso. I per què? Doncs l'Isaac Soler, que és l'il·lustrador d'aquest còmic, us dirà per què. El que ha inventat aquesta història és mi sobrina, de 9 anys. Al principi, hace unos años, viene mi prima aquí de vacaciones, ay, mi prima, mi sobrina de vacaciones, hicimos un... hizo gracia hacer un cómic con ella, chiquitito, no? No para vender en Amazon ni nada, sino para llevarla a una tienda de cómic i hacerle una foto perquè mi sobrina estuviera contenta, en el que ella relatava una història que era així com muy azucarada, muy de Disney i tal, ¿vale? Y al cabo del tiempo, cuando cumple los 9 o así, decidimos que haríamos un cómic más tocho, ¿no? Y toda la historia superbestia que sale en el mundo de Itzel surge de lo que ella me iba contando la historia y yo la iba escribiendo, ¿vale? Y yo no he quitado ni he puesto nada de texto, solo lo que me dijo ella. Lo único que he corregido es la fatalotografía. Y creo que fue en uno o dos días que tuvimos el guión completo. Y yo cuando lo estaba leyendo digo, guau, me van a matar. Los padres me matan, seguro. A ver, a ver, aquí han soltado ya un par de... Un par de dardos potentes. A ver, la bomba, la bomba, ahora ya podemos enseñar, para los que me llevo el vídeo, ya podemos enseñar que el mundo de Itzel, en gran también, diu, un gran cómic, muy bestia, guionizado por una niña de 9 años. Me ha hecho gracia que su propio tío ya no la trata de sobrina, dice mi prima. O sea, ya se ha llegado a creer, ¿no? Yo creo que eso le ha... En el fondo es estos engaños del propio lenguaje que en el fondo traen al presente una realidad que tú estás pensando y es que ya no la ve como su sobrina, sino que la ve como la prima. Y me da mucha, mucha gracia también el tema de corrigiendo las faltas de doctoratía. Sí, pero ahora, si obras la primera página, ¿qué digo aquí, Carlas? Diu, diviértete buscando las faltas de ortografía de este cómic. Vull dir que s'han corregit així com així, eh? Yo creo que forman parte de la realidad de una niña de 9 años. No sé si los ojos en la mano que veo, ¿no? Clar, estem entès... Exacte, ja posarem imatges en pantalla, però realment és un còmic molt trallero. És un còmic que també ell mateix, l'Isaac Soler, que és l'il·lustrador, crec que ho ha segur plasma molt bé també les violentades d'aquest còmic. Està ple de seguifetja, de tripas, de caps arrencats i de tot. Però alhora, què és el que fa més gràcia? Que és que al final, com que ve d'una nena de 9 anys, les històries són... O sigui, no us espereu, òbviament, aquests fils argumentals lògics, sinó que hi ha finals abruptes d'aquests finals. Hi ha una història que me'n recordo, que a més li vaig comentar a l'entrevista, que em feia bastanta gràcia un d'aquests capítols. Són mini-historietes, eh? Penseu que són com mini-capítols de dues pàgines, potser. I un d'ells era una noia que la segresten, que la torturen, que no sé què, i de cop... Bueno, de cop, li tallen el cap. Però ella aconsegueix escapar. Llavors, al final, és ella, sortint victoriosa, m'ha escapat d'aquí, però... I diu, però va tropezando, porque no tiene cabeza. I claro, no va, no ve la... Exacte. Hi ha una guionista en potencià. Em recorda el meu germà Miquel, que de petit, i potser hauria de tenir, si no 9 o 11, però ell canalitzava tot aquest nervi que tenen els nens en aquesta edat, fent els anomenats còmics de violència. I en alguns d'ells sortien profes d'alcohol, eh? I, evidentment, tots acababan acribillats entre ells. I ho sé, dius, hostia, que bé que els nanos i les nanas tinguin una mica aquesta... aquesta vía d'escape, no? Bueno, ja veis el que tenéis que hacer, que és llevarlos a colegios de monjas y de curas, perquè així salen los hijos, no? Exacte, exacte. Como Miquel i jo. Como Miquel i jo. El sentir el futuro segurament quan deje atràs tota aquesta religió, no? I igual nos encontramos que és una chica modosa del futuro, eh? No lo sabremos nunca. No, a més, és molt interessant perquè... ho posa com... que Itzel, com a guionista, però l'Isaac s'autodenomina... A part de Tiet Isaac, a més, em va dir jo em poso Tiet Isaac per si passa alguna cosa amb el còmic que no sap amb mi apellida. Ara ja ho saben. Ho sento, Isaac. Pol, he de dir que me pasaste el enlace, bueno, el contacto, no? Y hostia, estuve buscando por la red y no encontraba nada, eh? És difícil de trobar. Aquí hi entrarem després perquè hi ha tema aquí també de... podríem dir censures. però és un còmic que el que em fa gràcia és que ell mateix s'autodenomina l'esclau. O sigui, ell és l'esclau de la nena perquè al final també ella tenia molt clar com volia que fos el còmic i llavors ella a sobre ha anat dibuixant i llavors s'autodenomina així. I em va explicar una història molt interessant jo amb l'Isaac em vaig conèixer em vaig trobar al cel·labor del còmic aquesta última edició. Jo ell el coneixia perquè, de fet, els he portat aquí i jo tinc, a part d'aquest tres còmics més d'ell, sempre ell és bastant trallero també vull dir que potser la referència també de la de la Napoda és això però... La memòria que ella ha mamat ell normalment deambula per humor negre amb també toques de violència temes així però és com un altre rotllo de fet, té un últim còmic també que es diu El planeta de Melina que és potser algun més dramàtic i més... Aquesta portada sí o no? Sí o no? És una mica Polanski la semilla el pòster de Rosemary's Baby ah, bueno la semilla del diablo té un punt no sé si té massa a veure però, bueno sí, sí sí, sí doncs el que us volia dir és que dins del cel·lòmic és quan el vaig conèixer i quan vaig agafar aquest Mundo Itze li vam estar xerrant i això em va explicar que ella el dia jo que vaig anar és el primer dia el divendres doncs havia d'anar el divendres a firmar la nena i que estava supermotivada que ganes que tinc no sé què i que al final va agafar mal de panxa i va agafar una pataleta màxima bueno no ho sé i al final va aconseguir perquè clar això és com vens un dia o no i al final va aconseguir que pogués venir el dissabte i bueno ella es veu que es va quedar allà con toda la gente como si fuera la reina del sí aquí entra jo crec no és una cosa que també en parla molts cops aquella diferència entre el que és l'autoria o la creació no el creador i la creació no per dir-ho així aquesta separació per molt que puguis volcar això és el que deies tu Carles al col·le sempre havíem dibuixat mil coses i coses bueno chunguíssimes segurament i que després i què passa per relaxar una mica a tantas classes jo era menos de dibujar i más de ponerlas en pràctica però pero lo que sí es cierto es que tu eres de acción es que joder tu ya de nen ja foties el fólico ha de canalitzar la maldad que todos llevamos con nosotros mismos yo antes quería decir una cosa y es que veo el futuro de Itzel descartando ya a su tío diciendo me estás ensombreciendo yo soy el auténtico talento deja ya de usurpar mi personalidad y y encima ganar bombo a partir de la anécdota de no que mi sobrina tiene 9 años va a dir la verdad hombre aquí la mente creativa es Itzel ah no no i no només és la ment creativa sinó justament em va bé que em diguis això perquè ella no només és super creativa sinó que també té una personalitat ella s'autodenomina d'una forma que em va flipar com ho va explicar l'Isaac y ella por ejemplo no es nada violenta ni nada no tiene no tiene ningún tipo de relación con con la violencia que es en el cómic mi sobrina se autodomina como gótica rapera y otaku ¿vale? fantástico que guay oye y resulta que a ella también lo que le gusta como es un poco así un poco gótica es historias de asesinos en serie que salen en youtube ¿no? y supongo fue lo que le inspiró un poco a decir bueno pues ya que hago un comentocho lo voy a hacer de violencia a saco y le sale todo este plan está claro que la inspiración está ahí la inspiración está ahí ahora lo que más me ha gustado es esta manera de presentarse con tres tonos estéticos con tres tribus urbanas que no es que vayan de la mano pero ¿ibas a decir algo? no, no estaba pensando en el Crimson de Carlas Porte que le da mil vueltas la niña esa nota ahí ya lo veis Crimson creo que es una serie que la peta ¿no? totalmente me suena que todos los que consumen TV3 consumen Crimson y en el fondo ¿por qué? porque da mucho morbo mucho morbo toda esa realidad oscura ahora cuando hablaba de su sobrina me hacía gracia porque decía no, no si ella no es violenta y eso me recordaba a estos típicos asesinos que cuando van al vecino de turno pues era un buen hombre parecía buena persona o a no muerde totalmente no muerde sí, sí no, però a més em va bé que diguis aquestes aquests els tres motes no, de otaku gòtic i tal perquè el còmic mateix té tres parts o sigui a veure parlem d'un còmic a més que és una maquetació molt de llibre si us hi fixeu és una maquetació molt de llibre però bueno que quan obres és un còmic total però hi ha tres parts una és el còmic heavy extremo el segon que a més és un gir brutal és allò que comentava que va fer abans prèviament com una mena de còmic Disney doncs està posat llavors tu veus les històries cap al final que són històries maques són històries d'aventura no és un Disney Gore no no no són històries divertides i maces no sé saps i la tercera part ja per rematar és una mena de preguntes i respostes que li fa el propi tiet a ella i són preguntes mira l'obriré així a l'azar no sé què estacion de l'any te gusta más pues invierno porque la nieve por la nieve y estar con una mentita o sigui al final li va fer com un preguntes i respostes xorres algunes coses més o libro favorito o coses així no i llavors també ho il·lustra no llavors també és un tancament de còmic que aquí també va entrar la meva pregunta perquè és un tema que va entrar quan jo parlava amb ella al salò del còmic no de dir vale però tens un còmic així però a la que el que deies tu Adrià no a la que busques una mica rebusques per internet no hi ha massa ni referències ni no o sigui és com que està bastant amagat aquest còmic i li vaig preguntar i em va dir que bueno que és un còmic que òbviament havia portat cua otra cosa que ha pasado es que cuando lo lo puse el còmic para que se vendiera en Arkham Comics que està en Barcelona en el centro de Barcelona que hay chucla resulta que me pasé la semana siguiente y me dijeron tío te has pasado un huevo te has pasado un montón o sea hay gente que ha llorado leyendo el còmic pero no ha llorado de risas sino llorado de grafeta mucho incluso hay gente que me ha dicho oye pero cómo puedes tener esto aquí vendiéndolo aquí esto es corrupción de menores no sé cuánto y digo guau la que me va a caer la que me va a caer y al final no ha pasado nada simplemente he cogido el cómic y lo puse en una estantería muy arriba y ya que si no se ve y para adelante eso es perfecto al final el fesor hoy forma parte del joc pero estoy de acuerdo lo que dejas Adri es la niña y él se ha metido por medio y hay un poco también de síndrome de niña prodigio en eso de las preguntas respuestas del final y al final es ella y que ella tire y anda van o sea que los mateixos dibujos que se ocupe y todo ella me daría una següent versión una ullibra o en totus antralitzes ella a ver está claro aquí hemos copiado el mismo tono cachondo que en el fondo propone el libro está claro que yo si me pongo serio veo ahí casi un homenaje del tío que ciertamente estará orgulloso de la creatividad de su sobrina y que gracias también a su talento como ilustrador pues dan lugar a algo diferente no tengo ni idea hasta qué punto realmente hay un hilo conductor que te permita entrar y realmente como que sea una historia que te absorbe no sé cuánto hay de esto no porque no porque son historietes muy muy cortitas o sea penseu que el guió el guió per cert toda l'entrevista estará publicada también en el mateix moment que surti el programa sencera y en un moment también de l'entrevista comenta que el guió en realidad es van reunir entre cometes ellos dos y en dos días va estar a hacer los diálegs y todo entonces a partir de aquí él sí que va estar una mica més ilustrant pero pero pero creo que es muy hay muchas historias que son allos de escritura automática gairebé no aquest procés creatiu que es molt xulo que es a vegades el simple efect de vomitar algo no i mai millor dir perquè també hi ha d'això per aquí pero treure treure treure la creativitat també el trast i el dibuix d'aquest tio juga una mica en aquesta direcció és algo com molt ràpid com diríem hòstia ara sé que no té re a veure amb el to però quan parlàvem de Josep que el tio en el front era un ilustrador de la premsa en qüestions bèl·liques i havia agafat aquest trast una mica per portar-se a la pel·lícula tenim alguna cosa d'això també sí jo crec que encaixa bé perquè al final també obviamente són família i tampoc aniràs a buscar la hija del, no sé desconocida del vecino dies dies no, no esto nos pone ya en alerta a veure què nos depara el futuro de este tandem creativo ja sea el cel por separado ja sea el que seguro como ilustrador y como dibujante se irà però lo cachondo és que si tú buscas el mundo de Itzel en Google lo primero que te aparece es una bueno, es una cuenta de Facebook y de YouTube que realmente juega en la línea contraria o sea, realmente el mundo de Itzel es un tono el tono que ofrece de la ropa muy cookie muy infantil o sea, se ve que hay un mundo de Itzel que juega más en la línea infantil que cabría esperar pero no tiene nada que ver pero debajo de ese jardín de hierbas quiero pensar que no es la misma niña de nueve años que antes promocionaba este tipo de ropa cookie sería fantástico que sí el que sí que em va dir ese jardín y debajo los escarabajos la oreja la oreja pues sí que em va dir l'Isaac que estan en procés de crear justament xarxes socials que el còmic es troba a Amazon o sigui, com a mínim allà es podrà comprar i bueno altres prestatgeries de certes molt amunt molt amagat algunes com a Arcam que ha dit o altres llibreries d'aquí Barcelona o Rodalies també el trobareu molt a l'Isaac per salons i fires i tot o sigui, si podeu busqueu l'Uneu perquè també té conversa interessant com a mínim amb còmics censurats que ja també és un tema interessant molt, molt i res jo només falta dir jo crec que a llarga vida els nous creadors i tant que sí, tius a tope Tiet Isac Tiet Isac és el seu quan no, no, no Tiet Isac després és Isac Soler però la portada és boníssim clar, clar ja ho va dir ja aquí és Itzel Hasals i Tiet Isac me lavo les manos por si por si acaso perdona el nou llibre del Tiet Isac se queda la cuadro puta mare doncs estem amb això ho seguirem ho seguirem de prop Art clar, quan pensem en un art local art proper art català com hem dit a l'inici és fàcil que el primer que ens vingui al cap siguin els grans tòtems i això ho preguntes pel carrer aquí sigui aquí mateix on sigui da'igual pensem en Gaudí pensem en Miró pensem en Dalí en Llimona però clar tots nosaltres sabem millor que ningú fins a quin punt la nostra memòria mai millor dit s'alimenta d'arrels africanes d'arrels magravines d'arrels algerianes en un país on la multiculturalitat està super present super present i qui millor no Adri sempre ho hem comentat el mateix Raval en general parlem de Barcelona però de qualsevol altra ciutat o poble és a dir és un país molt multicultural el nostre de fa molts anys això i de fa anys que el port de Barcelona sempre ha estat allà rebent com a mínim mariners europeus ho direm així sempre ha tingut aquest accés exacte i el comerç que sempre ha sigut la base de la economia catalana podem tirar molt enrere en aquest sentit i precisament per això avui parlem d'un autor que va trobar en les cultures i els costums del nord d'Àfrica la seva gran inspiració franco pitòrica i les marxes verdes exacte exacte estial ja se me quedan esos fragmentos esos pedicortes de katana en la secció d'arte Mario Franco Fortuny Mario Franco Fortuny en què d'aquestes Maria Fortuny i Marcel Maria Fortuny i Marcel que com diria l'Adri endelante por favor imaginau-vos el tenim aquí en formato invisible semblava el Tetris el problema de la Primachenko que tu hiciste la broma y yo digo Maria Primachenko i tu pase por favor avui tenim a Maria Fortuny i Marcel comencem a obrir camí en aquesta alhambra d'Isaac Alvéniz un altre Isaac no el de còmic aquí parlem del compositor no el tit Isaac per parlar del que sens dubte és el millor pintor català del segle XIX i aquí ara a continuació podem veure un retrat seu que va fer Federico de Madrazo que us he enviat avui anirem veient bastantes obres us las teniu ambialetas ja per poder i espectadors i espectadoras des de la pantalla tenim aquest retrat de Federico de Madrazo al pintor que s'acabaria convertint en el sogre de Furtuñ ja que Furtuñ es va casar amb la seva filla Cecilia i al Bayem en un modo muy postureo que recordo una mica a Becker i a Alan Poe però sobretot al Bayem aquí amb aquest retrato tres cuartos un poco despistado un poco despistado con pinta de científico loco és un mix de Becker i Albert Serra sí sí molt bona Becker sin lugar a dudas pero versión catalana despistada está clarísimo doncs amb aquesta mescla estrambòtica que acabem de parir ara mateix aquí empanada parlem d'un autor amb una obra plena de llum de colors de mescla de mastissatge d'una manera d'entendre l'espai i la composició que trenca amb els cànons anteriors el seu ar va obrir una finestra al Magreb i a les seves tradicions per fi deixant enrere tots aquells tòpics de fantasia de somni de les mil i una nits que arrossegava l'imaginari occidental sobre el món àrab és a dir Fortuny comença a trencar amb tot això també parlarem d'un Fortuny com un creador que va morir massa jove que es va convertir en memòria massa aviat va morir a Roma quan només tenia 34 anys 36 estic llegint aquí un cantó 34 allà però bueno quina mala memòria i fins aquí la secció d'avui un cop allà és a dir Fortuny crida l'atenció perdó no sí sí crida l'atenció com a mínim la meva com a mínim la meva que ho estàs llegint això Carles evidentment evidentment per favor exacte comencem remuntant-nos en la infància d'aquest Fortuny Fortuny era un noi de Reus neix a un 1 de juny de 1834 en una família humil i l'adolescència se li complica quan el seu pare mor i es queda orfe a partir d'aquest moment és criat pel seu avi Maria de les figures que era seré d'ofici era un home que treballava a la cera i tenia un teatre amb volant de figuretes de Siris aquest home exactament de los Sirios i amb això que els dos marians van decidir deixar Reus i emprendre un viatge a peu a Barcelona buscant un futur millor un cop allà Fortuny crida l'atenció amb una sèrie de retrats i caricatures del que veu pels carrers amb dibuixos pintats amb sanguina que és aquests ja pisos amb òxid de ferro que li donen un color ataronjat als dibuixos i serà gràcies a l'avi aquest avi de les figures amb les figures que tindrà la sort d'aconseguir una matrícula a l'escola de la llotja on serà educat per grans mestres Mirai Fontanals Rigal Lorenzale que van ser molt influïts pel romanticisme alemany per la pintura nazarena que us preguntaria i això de la pintura nazarena què coi és doncs era un tipus de pintura que pretenia recuperar la memòria de l'art cristià a continuació veurem un exemple que és la segona imatge d'avui la secció que és Itàlia i Germania per favor muchas gracias powerpoint que bonito Itàlia i Germania de Frederic Oberbeck molt ràpidament podem veure aquestes influències dels mestres de l'escola de la llotja que van acabar influint a Fortuny amb un quadre que està a la Pinalcoteca de Múnich i que està molt inspirat en general aquest art nazaré en la pinzellada neta i honesta del Quatrocento podria ser una mena de reescriptura del primer renaixement quadres com aquests influeixen a Fortuny que comença a pintar i a pintar paisatges retrats precisos com és exactament Adri que ara estaves mostrant Flora Esteve Nadal són retrats precisos que es coneixen amb el nom de Vera Efigies de buscar aquesta realment proximitat amb la realitat en aquest cas una membre de la burguesia catalana d'una família com és Esteve i Nadal Flora Esteve i Nadal doncs bé en aquesta etapa inicial també trobem les primeres motivacions espirituals de l'artista després de la imatge de Flora trobem què passa? S'estan hablando no? Uuuh que grande molt bona ara una connexió entre les diferents obres passades hi ha un diàleg Adrià no donava més feina en muntatge aquí hi ha una pàgina de còmic jo estic viendo una pàgina de còmic amb les diferents vinyetes esto es por la influencia de los cómics que traes que al final me acaba exactament no el plano contra plano en aquesta etapa inicial que comentàvem de Fortuny a Barcelona on el comencen a potenciar les comencen a promocionar molt una especie de taika huikiki de la època que diuen este tío lo vamos a promocionar este tío vale este tío tiene talento què va passar? imagineu-vos la Barcelona de l'any 1855 de sobte pum una epidemia de còlera i ell es refugia a Reus el quadre que mostrem no és un quadre que a simple vista podeu pensar què té a veure amb una pandèmia què té a veure amb una epidèmia però és el quadre de la milagrosa imatge de la Santíssima Virgen de Caral la patrona de Reus i és el quadre que pinta en confinament refugiat a la seva ciutat natal que es converteix en una mena de refugi artístic i religiós fugint de la pandèmia de l'epidèmia que estava massacrant Barcelona pel còlera però el que acaba donant fama internacional a la Maria Fortuny són les seves habilitats en la coneguda pintura de gènere la pintura trendy del segle XIX que eren escenes d'interior amb personatges d'indumentària rococó i que ho estava petant a París és allà on Fortuny troba la clientela als galeristes que li donaren fama com és el cas d'Adolf Gupil que és el que el catapulta i això no ho teníem aquí Catalunya en aquell moment seguia molt ancorada en les tradicions neoclàssiques i es resistia a aquest canvi el flow estava en París llavors per això és el que realment li va donar la fama si us fórum picant és la filla de la fama no? clar què passa? dos quadres imprescindibles d'aquesta etapa té moltíssims eh Fortuny però dos quadres molt importants serien el col·leccionista d'estampes i la vicaria ens centrem en el segon en la vicaria aquest mateix exacte doneu-li un cop d'ull en aquest retrat fictici de les diferents classes socials de l'època amb la simple excusa de la firma d'un contracte de boda que apareix a la part esquerra del quadre que funciona com a punt de fuga i que com dic li serveixen d'excusa a Fortuny per fer doncs tot un un desplegament no? de les classes socials a més a més insisteix en la indumentària refinada d'aquest aquest rococó que tant estava agradant a París no? en la casaca que porten alguns d'aquests personatges que va sorprendre molt la França i ho aconsegueix a partir d'una pincellada enèrgica que podria recordar a Goya hi ha un torero exactament exactament en la part dreta hi ha un torero unes patilles que socurra el estilopol exactament i fliparíeu fins a quin punt el detall de la seva casaca és a dir Fortuny espera en tota una sèrie de pincellades enèrgiques que com deia podrien recordar fins i tot a Goya i en tot el quadre diguéssim que es veu reflectida doncs la seva capacitat de de treballar la seda treballar el metall treballar el vidre no? amb un estil preciosista però va més enllà del referent no es queda en la simple inspiració sinó que realment forja molt el seu propi estil però clar què passa amb la memòria magravina de Maria Fortuny abans de l'èxit que va tenir a París a Fortuny li sorgeix una gran oportunitat com a pintor a Barna li interessa actualitzar-se artísticament aquestes tradicions neoclàssiques que us deia s'estan quedant obsoletes i vol utilitzar la pintura com a eina de testimoni històric llavors la diputació enviarà Fortuny de corresponsal a cobrir la guerra d'Àfrica amb els seus pinzells Maria Fortuny 8 i 23 des del Magreb ens trobem actualment home aquí ja sí que relacionem amb Francisco Franco hombre haré así y por fin por fin llegamos la guardia negra la guardia mora la guardia mora de Franco no pero hasta el momento he de decir que desconocedor como soy de la obra de Mariano Fortuny perdonadme la castellanización del nombre es un tío que aún no lo encajo o sea es decir lo veo aún o bien porque estaba en una búsqueda continua o bien porque soy un ignorante y no consigo ilvanar las diferentes muestras pictóricas ignorantes somos todos obvio obvio pero un poco más vosotros que yo pero la cuestión es la falca no pero a ver ahora en serio pero por qué por qué Narices parece estar en manos de diferentes pintores todas estas obras que nos has mostrado o al menos yo claro porque yo me he vuelto muy loco al darme cuenta de la variedad que tiene Fortuny a la hora exacto es decir no he puesto las caricaturas que hace de la gente que pasaba por Barcelona porque es una especie de casi cosa casi abstracta pero es que flipa la obra que tiene y flipa la evolución hasta el punto de que como dices tanto te hace unas cuestas a luz o infantil como un Disney como un par de cabezas cortadas pero en cualquier caso y torno al catalán sí que creo que los cuadros a partir de la vicaría y ahora que entraremos en la batalla tatuante con esta música que nos está acompañando creo que sí defineix més un art de Maria Fortuny com un fortunyisme realment es parla a vegades d'un fortunyisme com en els quadres en els que ara estem entrant llavors si us sembla anem a fer és a dir molt brument dir que Fortuny a part d'aquesta pintura preciosista la vicaria també és una pintura orientalista que es preocupa per representar el poble i les costums del Magreb amb un altre artista català que és Josep Capit Tapiró que s'instal·larà a Tanger i que desenvoluparà una pintura etnogràfica però dit això el que crec que podíem fer ara és un joc de comparacions entre la batalla de Tetuán de Dionisio Fierros i la batalla de Tetuán de Maria Fortuny comencem amb la de Dionisio Fierros un pintor romàntic especialitzat en escenes històriques que remarca l'època al moment fixeu-vos realment que amb aquesta composició està treballant una cosa molt enfàtica que destaca per sobre de tot la figura del general Leopold O'Donnell és el quadre anterior a aquest no, l'altre aviam però no li miris la pantalla ara tu tindràs que fer això ho he de fer com que que passen els slides exactament estan passant però és que em va molt bé perquè clar és a dir aquesta idea de la multipantalla és a dir tenir la secció no, no sí home si et fixes aquí és Minoid i Report tenim aquí tot de pantalles és una mica com aquelles pel·lis que passaven a l'antiga casa àsia l'antiga casa àsia que estava a l'edifici modernista a la Llegonal i tu veies Ghost in the Shell en tres pantalles diferents és a dir una mica és lo mismo però con Mariano Fortuny exactament clar, llavors en aquest quadre que tenim ara ara presents fixeu-vos com destaca la figura de Leopoldo O'Donnell amb aquest gorro d'arròs que es deia que és el gorro típic de l'exèrcit del moment que està avançador ha sortit avançador contra les tropes de l'exèrcit marroquí que quasi sembla una escultura retratada que la podien agafar i endur-se'la així i això és una bandera espanyola lo que veu ahí de fondo sí, sí és a dir evidentment l'exèrcit arribant a Marroc guanyant la guerra del Marroc i realment podríem parlar d'una visió quasi reduccionista del que va ser el conflicte però ojo amb la versió que fa Fortuny titulada l'expugnació del campament marroquí per les tropes espanyoles el 4 de febrer de 1860 clar tenia ojo amb aquest quadre perquè tenia tots els números per ser un desastre és un quadre inacabat és un quadre de propaganda bèl·lica és un quadre sobre una batalla que Fortuny es va perdre quan va arribar a la ciutat l'exèrcit espanyol feia dies que era ja tio però té cinemascope i això sí és l'ultrapana visió és a dir más que cinemascope és l'ultrapana visió de la pel·li de los odiosos de Hateful Eight és a dir exactament és un retrat impressionant a més és enorme estem parlant d'un quadre 3x10 que basta no sé quant temps a l'estudi inacabat i que té alguna cosa d'aquest plano de western amb el cel i la terra tan ben distanciats que aconsegueix reconstruir el fragor del conflicte que va posar punt i final a la guerra entre Espanya i Marroc seguim identificant el general O'Donnell hi ha una ampliació que també mostrarem d'aquest quadre on es pot veure clarament que ocupa quasi com la punta d'una piràmide i amb esquerra trobem el brigadier Victoria Sogranyes que va morir aquell dia a la batalla de Tetuán i a la dreta el general Prim amb gorra d'arròs com dèiem a punt de fotre-li un cop d'espas a un guerrer àrab que està al seu costat aquest bon nom és el general Prim exactament aquell d'allà és el general Prim per si no ho sabeu és l'home de l'escultura davant del zoo al parc de la citadella correctament l'home que va convèncer a Madrid que sí que la citadella militar s'havia d'anar a la merda i fer un parc de la citadella i celebrar l'exposició i vinga a la modernitat a Barcelona aquesta emenda el tenim allà amb aquesta posició de base i amb O'Donnell i l'altre dibuixaria una espècie de piràmide a sota de tot trobem el príncep molt allà baix del bàndol contrari fugint al galop acompanyat pels seus janets però clar donem-se a compte com aquí Fortuny està canviant el concepte de pintura històrica amb una pinzellada enèrgica novament amb una concepció innovadora de l'espai que ja trobàvem a la vicaria i una barreja de colors per representar la fúria el caos és molt més expressiva a mi com a mínim després d'haver mostrat el quadre d'abans aquest té una força molta el caos de la guerra també en el fons hi ha una pluralitat no només a nivell de personatge sinó com deies també en el tràs i amb els colors que fa que finalment el resultat la percepció que tenim del quadre és molt més completa molt més potent i tot i l'estil artístic evidentment que allà darrere té un punt quasi de retrat real sí exactament és a dir ell va ser enviat com a diguéssim no com a reporter però sí com a corresponsal pictòric al Marroc on va estar en diferents ocasions i tot i no haver viscut en primera persona aquest conflicte és capaç de donar-li un realisme molt gran però sobretot sense perdre a vista aquesta capacitat moderna de tractar l'espai de tractar els colors també podem parlar és a dir com aquest cel dona una calma molt bèstia i a sota quasi separat per una línia com super clara és tot caos una calma i un caos que xoquen per cert un quadre inspirat en les pintures d'Horas Bernet que van impactar molt a Fortuny jo no el podem veure aquest quadre a part de la pantalla molt ben vist per la biblioteca la fabra els curmetratges de Maria Fortuny que va fer viatjar en el futur jo quiero ir en persona a disfrutar doncs evidentment si voleu veure l'obra de Maria Fortuny podeu anar a la biblioteca de ma mare que té uns llibres preciosos Rosa Genjo gran pintora però també podem anar al Menac al Menac perquè ja tenim l'obra permanent de Maria i Fortuny i ens podem posar les botes ara que t'haudit anar al Menac a veure l'exposició de Turner deixeu Turner que està molt bé que cantava molt bé Tina Turner però deixeu-lo en pau que sofria mucho en vida mucho però ara tothom està parlant d'aquesta exposició que potser ens parlaràs en un futur no ho sabem jo ho veurem sí perquè jo crec que dóna a jo jo crec que dóna a jo però també tenim en Maria Fortuny en qualsevol cas podríem seguir parlant hores i hores de l'obra de Fortuny no te l'acabes té un faus té odalisques té dibuixers de Granada Madrid, Barcelona al Magreb però jo crec que és millor acabar amb una curiositat precisament sobre la memòria i és la següent Fortuny era un gran col·leccionista de màscares d'armes de teixits fins i tot va acabar canviant un quadre que tenia per una espasa antiga el que no hauria imaginat mai és que l'última peça de la seva gran col·lecció seria la seva pròpia cara i aquí podeu veure la màscara funerària de Maria Fortuny feta amb guix a mans de l'escultor Jeroni Sunyol i ens donem compte de fins a quin punt en aquest país i en molts altres però principalment en aquest país funcionem així teníem un negre dissecat a Banyoles abans de les Olimpiades el general Prim el mateix general Prim mumificat a Reus que també el treien a passejar i van fer rèpliques que sortien a Quarto Milenio però amb això vull dir que la memòria no només té a veure amb el rescat d'una època d'una guerra o d'un cos sinó també amb una lluita contra l'oblit amb un acte de resistència contra el temps i fins i tot i aquí recuperem aquesta mà fins i tot en un intent absurd d'atrapar aquest temps d'exhibir-lo com si fos un trofeu absurd escolta és el padrino eh tio de fet està molt malament partint de 34 o 36 ja em dóna igual el veig més de voltar al 50 que està molt groc això és agú això és agú coi de què va morir tan jove aquest home bueno de tonta una mena de pel que tinc en test una mena de problemes estomacals que portava Rosalán pero poca coña uy Carles yo voy en camino aquest home pateix molt de l'estómac yo voy en camino de ser el próximo fortún eso fueron los viajes a Marruecos que tanto tagín y tanto cuscús lo dejaron fino no os olvidéis el fort a sec cuando vayáis al Magreb y a la India y a estos sitios porque luego os pasa como a Fortuny que va a morir a Roma a 36 años bueno yo recomiendo los probióticos los probióticos van muy bien más que fort a sec pero esto lo dejamos para otro programa oye vamos bien me encanta me encanta no vamos tan bien porque ahora vienes tú vale gracias pues si voy yo voy yo vamos a ello vamos al flow cinema eso eso me encanta empezar con risas ¿se ha escuchado la tos? no no no se ha escuchado no no no ahora va a hacer un montaje no solo me va a quitar estos segundos de tontería que estoy diciendo sino que me va a quitar la tos de carlas por favor muy importante que cuando cuando suena Balabanov no puede haber tos ninguna bueno vamos vamos en serio ya vamos allá vamos con memoria con memoria en este caso con la película memoria os animo a que seáis muy específicos en vuestra búsqueda porque veréis que memoria aparece en 800 millones de títulos hay muchas películas tituladas también memoria cortometrajes igual pero seguramente ninguna como la película de la cual vamos a hablar hoy que es memoria así en castellano no traducida no es memory no no no es memoria de Apichatpong veraseta cool toma ya ahí vamos y aunque a más de uno les sorprenderá este nombre la dificultad de pronunciar este nombre lo vuelvo a repetir Apichatpong veraseta cool que sepáis que a muchos de nosotros lo que más nos sorprendió es ver este nombre firmando una película con un título en castellano que además estaba rodada en Colombia y que a su vez estaba encima rodada entre castellano parcialmente castellano e inglés estos para los que conocíamos algo de la obra de Apichatpong Api para los amigos nos dejó bastante bastante sorprendidos es cierto es decir Apichatpong no lo puedes estar llamando siempre Apichatpong veraseta cool imagínate oye ¿quieres una birra Apichatpong veraseta cool o donas al noma a Starbucks imagínate o si tienes 7 años y se pierde Apichatpong veraseta cool Apichatpong veraseta cool ¿dónde estás? a cenar no lo llamas Api lo llamas Api o lo llamas Joe Joe parece ser que todo Dios lo llama Joe no me digáis la conexión Femofasil esto es como los chinos que todos se llaman los chinos ¿verdad? se cambian el nombre pero dicen para que me estropeen el nombre dejémoslo así dejémoslo así así que bueno Api o Joe o Apichatpong como vosotros queráis es un tío que la viene petando hace mucho tiempo sí que es cierto que quizás la peta en unos entornos muchas veces desconocidos para el gran público que son los festivales de cine y si no me equivoco os diré que ya con su segunda película con Blissfully Yours felizmente tuyo del 2002 se llevó el premio a mejor película en la sección de Cannes una cierta mirada pero es que dos años más tarde en el 2004 ya se dejó de historias es decir ya una cierta mirada la quincena de realizadores eso le quedaba pequeño no sección oficial y premio del jurado en el año 2004 y estoy hablando además del origen del hecho que hoy nos ocupa a ver me voy a explicar porque es que aunque después de Tropical Maladie que fue la película con la que ganó el premio del jurado en Cannes en el 2004 han llegado pelis como Tío Bon Me y sus vidas pasadas que creo que es de las que más se habló sí sí haces bien poner esta cara o Cementerio de Esplendor ¿no? Cementerio de Esplendor en el fondo la película que realmente origina ¿no? mi intención de querer hablar hoy de Apichatpong ya no solo no solo por el hecho de que ha hecho una película en Colombia sino por su propia obra es esa película del año 2004 y os voy a contar por un lado Tilda y Api se conocen ¿y quién es Tilda? Tilda Swinton ¿no? a ver de Tilda creo que no hará falta hacer tanta introducción ¿no? todo Dios la conoce hizo la peli de Suspiria con Luca Guadañino ¿no? hace varias con Guadañino varias con Luca Guadañino Doctor Strange Yo solo el amor yo solo el amor también han hecho películas comerciales de este rollo ¿no? Doctor Strange bueno y la de Constantine y la de tenemos que hablar de Kevin que era heavy metal esa es una peli tremenda sí Tilda es una tía superprolífica es una actriz con muchísimo talento además con una figura ¿no? y con una imagen muy potente ¿no? no sé molaría ya ser muy exagerada y decir mide dos metros mide dos metros fotocrauría y tiene una caballera rubia clara como la nieve a veces ¿no? es tan clara que a veces se vuelve blanquecina podría ser una valquiria una valquiria vikingo pones de rubio y un punto vikingo también pues bueno Tilda y Api se conocen y se conocen en el 2004 Api recibe el premio que os comentaba y Tilda forma parte de ese jurado y parece ser que entran en una relación muy amistosa en la cual los dos sueñan con dirigir bueno en este caso Api dirigiendo y ella actuando una película conjunta que sepáis que memoria de la película que hoy os vamos a hablar ¿no? que os estamos hablando es precisamente una película dirigida por Api e interpretada por Tilda Swinton es decir han pasado unos cuantos años ¿no? del 2004 hasta el 2022 que ha sido estrenada así que sí fue muy importante eso del 2004 para Api Chat Pong no solo porque ganó hostia el premio del jurado de Cannes sino porque de alguna manera estableció lo que iban a ser sus obras futuras o al menos una en concreto pero sí que es cierto que Tilda y Joe o Api habían trabajado juntos en festivales de carácter local en Tailandia Tilda y Api y Api y Tilda y Joe son muy grandes son muy grandes pero bueno es que os hablaba de dos motivos por un lado tenemos esto y por el otro lado tenemos que yo descubrí a Pichat Pong con esa película con Tropical Manage y no os voy a vender la moto de guay yo lo vi y quedé totalmente fascinado me salgo latina no, no yo de hecho fui a ver esa película porque ya venía precedida por este gran premio en Cannes estábamos hablando del festival de cine asiático de la época es decir el año 2004 se hablaba de un tal BAF Barcelona Asian Film Festival que son de hecho los organizadores que después dieron con el DA nada que ver aunque el DA sí que tiene mucha participación de cine asiático parte de los organizadores o de los encargados del primer festival de cine asiático cuando vieron que ya no podían seguir con esa realidad siguieron luchando por estar en los festivales de cine local eso sí ya con un carácter autoral no delimitado solo en territorio así 2004 cuando Hany que se empezaba a hablar como ese tío que cosas más raras que hace 2004 aquí un servidor tenía pues esto 22 añitos tío ¿qué pasa? que con 22 añitos quizás no estás preparado para una peli de Api o quizás un tío como yo no estaba preparado ¿por qué os lo digo? porque aunque entré bastante bien en la primera parte de Tropical Malady que no deja de ser una historia con cierto tono costumbrista ¿no? que cabría esperar en una realidad urbana de Tailandia la segunda parte entra más en esa dimensión a Pichatpong donde no hay un hilo argumental aparente donde las imágenes cobran una fuerza sublime pero evidentemente tú tienes que tener esa sensibilidad preparada para entrar en contacto con esas imágenes como te pillo un poquito nerviosito como me pilló a mí el cine se te puede hacer muy pequeño y si encima tienes la mala suerte de estar en la butaca más céntrica la que se supone que es la mejor para ver la peli pero la peor cuando te quieres largar de ahí porque no puedes más entonces tu relación con Api no empieza bien pero tampoco era un ningún ignorante y sabía que el problema lo tenía más yo que no su propia película había algo que descubrir ahí ya estaba descubierto era yo que lo tenía que descubrir dejamos a Api durante unos cuantos años y es cierto que recuperé esa película de Tropical Malady y la segunda parte me pareció mucho más potente que la primera eso sí ya estaba preparado no quiero hablar mucho más de Tropical Malady porque la película que hoy nos ocupa es Memoria pero bueno ya sabéis un poco mi relación con Api Chat Pong ya os preparo para aquellos que aún no lo conocéis aunque Carlos lo ha dicho en un momento antes en el menú le parece la hostia es decir Api Chat Pong es un tío muy valorado y sin lugar a dudas hace un cine muy diferente y necesario porque del otro cine ya tenemos mucho del cine de Api mucho menos es que no se parece a nada de lo que por ejemplo se haya estrenado en el último año a nada de hecho vamos a hacer una cosa Carlos vamos a introducir ya metámonos en materia Memoria la película en cuestión y para introducirla antes de hablaros del argumento voy a tirar de un tuit que leí no hace tanto de un crítico que me gusta mucho lo que dice que escribía lo siguiente Memoria supone una experiencia cinematográfica imprescindible que convierte la necesidad explicativa de cualquier narración en mero capricho grande grande grande ¿verdad? lo has escrito tú mamón lo tengo yo el tío ha perdido se la tenía que devolver le tenía que devolver y no se la viene no se o sea maravilloso donde tenemos aquí los tuits aquí le copias no, no, no eso lo pensé yo esto lo pensé yo se lo escribí eres tú eres tú y dice pues es mío en serio claro es un programa sobre la memoria la memoria que olvidamos 48 horas aquí le robas los tuits no, no es que me está escuchando y no he caído que te lo puse por whatsapp no había caído en la cuenta aquí había que aderezar un poco la anécdota había que aderezar la anécdota nunca fue un tuit fue un mensaje de carlas tras ver la película en el cine en la cual se estableció un diálogo como suele ser habitual tras ver una película y querer comentarla y él me escribió esto que me pareció súper potente y que de hecho quería recuperar en tono de broma también pero porque me parece que es eso que es precisamente esa la realidad de memoria una película que ofrece una experiencia cinematográfica evidentemente e imagino porque yo la vi en casa que debe ser mucho mayor esa experiencia cuando es literalmente en un cine totalmente pero que si la entiendes la asumes y la disfrutas acaba dejando de lado la necesidad de entrar en contacto con una narración argumental exacto nos hemos acostumbrado a un salvavidas de que la historia tiene que ser así tiene que haber un ritmo esos personajes nudo desenlace lo que te enseñan en las escuelas de narrativa y para qué para qué necesitamos ese salvavidas porque la narración no puede ser más libre como es el caso de memoria siempre que eso sí haya al final una concepción total de la película que yo creo que cuando la acabas de ver te queda clarísimo la respuesta o sea las preguntas siguen ahí hay más que respuestas habrá propuestas ¿no? pero sí que es cierto que no es una peli caótica que va sin sentido errando de un lado a otro y al final dice venga bien no hay una concepción total de la película que se ve claramente de principio a fin pero por otro lado y es también curioso cuando hablamos de la película podríamos decir que estamos ante un mystery film de hecho Tilda Swinton presentó la película como una película de misterio y es que se inicia así se inicia con el misterio la película de hecho vamos a hacer antes de entrar en el trailer para entrar con las imágenes y aquellos que no podáis con los diálogos y con los sonidos súper importante en esta película os hago femsing sentings del argument porque es que en el fondo como os decía el misterio está ahí desde el primer momento cuando empieza la película estamos en ese momento del amanecer entre el sueño a la vigilia que tanto permite esas reflexiones sobre lo irreal sobre todo aquello que parece imposible y a la vez muy posible ¿no? y de repente en ese entorno y en esa situación ¿no? de calma en el amanecer se escucha un sonido súper potente ¿no? suena en la película nosotros lo oímos poco a poco entendemos que la única persona que lo oye es la protagonista de esta película que es Tilda Swinton ¿no? y es un sonido como os he dicho ¿no? totalmente estruendoso o sea realmente capta la atención del espectador y evidentemente la obsesión de su propia protagonista que se obsesiona con el sonido es como de obra un sonido como de obra de boom lo escucharemos ahora con el tráiler porque han abusado un poco del sonidito en el tráiler pero así nos queda claro y lo que pasa ante este sonido por parte de Tilda es que sin ser del todo molesto en todo momento tenemos la sensación de que ella convive bien con la sensación de sonido sí que hay una necesidad de entender el porqué ¿no? y esto nos sirve también como paralelismo para muchas de nuestras obsesiones que aunque puedan ser cuestiones que llevemos en armonía con nosotros dependerá de la mirada que ofrezcamos a esas preocupaciones para que se acaben volviendo en obsesión ¿no? y a partir de aquí la película lo que nos muestra es esto ¿no? es el camino es el viaje de esta Tilda que aquí se llama Jessica que intentará entender el origen de ese sonido que va apareciendo de manera aleatoria sin ningún tipo de aviso y que evidentemente esto le permitirá a ella entrar en contacto con muchas personas compañeros de trabajo ella se supone que es botánica también entrará en contacto con personal hospitalario después os explico un par de anécdotas relacionadas con Apichatpong con antropólogos músicos estudiantes profesores evidentemente un entorno ciertamente cultural pero también ermitaños ¿no? o gurús o gente simplemente popular ¿no? de la realidad del campo qué casualidad que el personaje de Tilda es antropóloga en la película exacto bueno en algunos sitios he leído que es botánica está claro que después entrará en contacto con una antropóloga pero lo que está claro es que está en un terreno de investigación su profesión aunque no se le ve en el día a día de su profesión sí que se asume y se entiende y todos estos personajes y estas realidades urbanas y también rurales van ofreciendo poco a poco un significado ¿no?