Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.
Subscriu-te al podcast
Monstres a pantalla: Sitges 55, Werewolf by Night (Marvel) i un palmarès polèmic — Sisu, Pearl, Irati, Cerdita i As bestas
Panorama general
Episodi “monstruós” que enllaça tres eixos: el Festival de Sitges (ed. 55), Halloween i la cultura pop, i el gir de Marvel cap al terror amb l’especial Werewolf by Night. El programa combina crítica, història del gènere i indústria (Marvel/Disney vs DC), i tanca amb un repàs del palmarès i recomanacions clau.
"No era un monstruo... era un ser humano normal y corriente: cruel, imbécil y rencoroso." — D. Glujóvski (Metro 2034)
Marvel entra al terror: Werewolf by Night (Special Presentation)
Què és i per què importa
- Especial de 54 minuts (Marvel Special Presentation, Disney+), dirigit i musicat per Michael Giacchino.
- Homenatge als clàssics de la Universal i a la Hammer: blanc i negre, textura analògica, expressionisme alemany, disseny de so i música retro.
- To i risc: sorprenent nivell de violència dins l’MCU (amputacions, sang “negra” pel B/N), efectes pràctics i animatrònics; aposta formal molt cuidada.
Sinopsi (sense espòilers clau)
- Conclave de caçadors de monstres a la mansió d’Ulysses Bloodstone (recentment mort): qui caci el monstre dins el laberint i reclami la Bloodstone en serà el nou líder.
- Personatges clau: la filla, Elsa Bloodstone; un caçador “afable” (Gael García Bernal) i un monstre que “es roba el xou”.
Clau de llenguatge i posta en escena
- Joc d’ombres, clarobscurs i pla seqüència violent que juga amb el fora de camp.
- Efectes pràctics per sobre del croma; direcció amb mirada clàssica i ritme de gènere.
- Gael García Bernal aporta un contrapunt humà i desarmat entre “rudes” caçadors.
Marvel/Disney vs DC: model industrial
- Serialització MCU: sèries i pel·lícules es retro-alimenten cada 3 mesos; Disney integra catàleg “R” (Deadpool, Logan) sota Marvel.
- DC en crisi: projectes cancel·lats (p. ex. Batgirl), univers compartit irregular.
- Altres homenatges recents MCU: She-Hulk (trencament de la quarta paret) i WandaVision (recorregut per dècades de sitcoms). Doctor Strange 2 (Sam Raimi) ja obrí la porta al terror.
Sitges 55: palmarès i debat
Gran premi a Sisu (J. Helander): entreteniment vs ambició
- Guanyadora i multipremiada (pel·lícula, actor, música, fotografia). Western + bèl·lic hiperviolent i còmic.
- Concepte cultural: “Sisu” = perseverança estoica que mai es rendeix.
- Tesi del programa: premi discutible — «és només entreteniment», quan un festival hauria de vetllar també la recerca artística.
"Sisu és sang i mala llet, perseverar fins al final."
Alternatives que sí sumen
- Pearl (Ti West, A24) — Premi direcció i Mia Goth, millor actriu (ex aequo). Melodrama cromàtic a l’estil Douglas Sirk portat al terror; treball de color i posada en escena impecable. Top-3 del festival per als conductors.
- Night Siren — Premi interpretació femenina compartit (díptic actoral potent).
Premis de Públic i Crítica
- Premi del públic: Irati (Paul Urkijo) — capa i espasa en basc, arrelada al folklore; gran cura formal i identitat pròpia.
- Premi de la crítica: Something in the Dirt (Moorhead & Benson) — cinema pandèmic, minimalista, meta i conspiranoic; per al programa, es queda en premissa i “palla mental” sense evolució dramatúrgica suficient.
Altres destacades
- Cerdita (Mèlies d’Or) — actualitza el trope de la “scream girl” amb una protagonista de cos no normatiu; homenatges als 80 (Carrie, La matança de Texas), bona direcció d’imatge i format quadrat; campanya de màrqueting molt efectiva.
- As bestas (Sorogoyen) — per als conductors, obra mestra: thriller rural gallec de tensió sostinguda, gran direcció d’actors (Luis Zahera), metàfora inicial de la “rapa das bestas” com a idea rectora. Comparada amb Alcarràs, juga “en una altra lliga”.
Highlights i idees força
El millor de l’episodi
- Werewolf by Night: demostració que el gènere dins l’MCU pot ser contenidor (comèdia, espies, terror) amb personalitat pròpia.
- Pearl i As bestas: cinema d’autor amb llenguatge i risc formal; el festival n’ha d’aplaudir l’ambició.
- Irati: valor de fer gènere en llengua pròpia i folklore local amb ambició visual.
Debats que queden oberts
- On posar el límit entre divertiment i excel·lència artística en un palmarès?
- El viratge de Marvel cap a tons adults: passatgera estratègia de temporada (Halloween) o nova línia?
- El model industrial (serialització, catàleg “R”) com a motor o llast de la creativitat.
Recomanacions ràpides
- Si t’agrada Marvel/terror: mira Werewolf by Night per l’homenatge formal i el to.
- Si busques cinema potent de festival: Pearl (color i actuació), As bestas (tensió i direcció), Irati (identitat i èpica).
- Curiositat crítica: Something in the Dirt — interessant com a experiment pandèmic, però irregular.
Seccions de l'episodi

Editorial: Monstres, Sitges i Halloween com a fil conductor
Metàfora de Sitges com a “monstre”, connexió amb Halloween i cultura pop; cita de Glujóvski; to humorístic i plantejament del programa.

Marvel entra al terror (pròleg): el gir de to i l’homenatge clàssic
Presentació de Werewolf by Night: fanfàrria, blanc i negre, aroma Universal/Hammer, ‘container de gèneres’ dins l’MCU.

Indústria: model Marvel/Disney i el caos de DC
Serialització de pel·lis i sèries a Disney+, integració de títols R (Deadpool/Logan), comparativa amb cancel·lacions i desordre de DC.

Trailer i to visual: expressionisme, cor adaptat i textura analògica
Recepció del tràiler: joc amb blancs i negres forçats, salts de fotograma, banda sonora retro; atmosfera anys 30-40.

Sinopsi i personatges: caça al laberint i la Bloodstone
Conclave de caçadors a la mansió d’Ulysses Bloodstone; prova per reclamar la Bloodstone; introducció d’Elsa i d’un caçador afable; el monstre ‘s’emporta’ el xou.

Posada en escena: joc d’ombres, clarobscurs i un pla seqüència violent
Joc amb el fora de camp, disseny de llums i zoom sostingut; violència inesperada dins l’MCU.

El director i l’ofici: Michael Giacchino i l’aposta per efectes pràctics
Debut de Giacchino com a director; animatrònics i artesania per davant del croma; connexions prèvies amb Bernal (Coco).

Homenatges televisius de l’MCU i porta al terror
She-Hulk (quarta paret), WandaVision (sitcoms per dècades), i el precedent de terror amb Sam Raimi a Doctor Strange 2.

Valoració i futur: divertiment, to fosc i personatges que tornaran
Recomanació com a divertimento elegant; se suggereix futur dels tres personatges presentats (caçador, Elsa Bloodstone i el monstre).

Transició a Sitges: experiència d’Indústria i context
Passarel·la cap al palmarès; experiència personal a la secció d’Indústria de Sitges.

Palmarès (I): Sisu, la gran guanyadora — i la polèmica
Sisu s’endú 4 premis; definició de ‘Sisu’; lectura com a entreteniment violent i catàrtic (nazis com a diana). Crítica: manca d’ambició artística per a un gran premi.

Palmarès (II): Pearl, direcció i actriu; Night Siren (ex aequo)
Pearl brilla per llenguatge visual i el treball de Mia Goth (també co-guionista); referents Douglas Sirk; top-3 del festival. Premi compartit a Night Siren.

Premi del públic: Irati i el valor del folklore en basc
Èpica de capa i espasa rodada en basc; cura formal i univers mitològic d’Urkijo; debat sobre fer gènere arrelat en llengua pròpia.

Premi de la crítica: Something in the Dirt (Moorhead & Benson)
Peça pandèmica minimalista sobre amistat i conspiració; per al programa, gran premissa que no evoluciona prou; atreviment formal apreciat per la crítica.

Cerdita: Mèlies d’Or i relectura de la ‘scream girl’
Slasher amb protagonista de cos no normatiu; homenatges als 80 i bona posada en escena; limitacions puntuals en l’expressió dramàtica.

As bestas: ‘obra mestra’ de Sorogoyen
Thriller rural gallec de tensió sostinguda; metàfora de la ‘rapa das bestas’, direcció i interpretacions excel·lents (Luis Zahera); comparació amb Alcarràs i l’Oscar.

Agenda: STAC, Molins i onada de festivals post-Sitges
Pròximes cites de gènere a Catalunya: STAC, Molins, Asiàtic; continuïtat del cicle de terror i tardor de festivals.

Cortinetes i crèdits d’antena (Ràdio d’Esvern)
Tancament d’emissió amb indicatius de la ràdio i franges promocionals.
Sous-titrage Société Radio-Canada Un programa cuinat per... Paul Diggler Per Rampujol Adriano Calero Carles Martínez A Radio d'Esvern El Festival de Sitges es un monstruo Sí, señoras, un monstruo Y lo es en todas sus acepciones Es un ser fantástico que causa espanto, yo lo afirmo Y lo confirman las numerosas pantallas que iluminan la oscuridad Durante los días que dura el certamen Es un monstruo en su propio logo Un rey Kong que sigue rugiendo Mientras sustituye el Empire State Building Por la iglesia parroquial de San Bartolomé y Santa Tecla Lo hace cada año Para estas fechas Y como todo monstruo, el Festival de Sitges es una entidad Imposible de derrotar Ni siquiera por Godzilla Son 298 películas Entre largos, ficciones, cortos, series o documentales Casi 300 obras proyectadas durante apenas 10 días Que absolutamente nadie Ni crítico, ni espectador, ni otro monstruo Es capaz de filtrar Y siguiendo con la analogía El palmarés de dicho certamen Presenta a sí mismo Anomalías y desviaciones notables Respecto a los de su especie Vamos, otro monstruo De hecho este año Los premios parecen la elección de un tipo O un equipo Con la capacidad analítica de Kong Pero no nos precipitemos Que eso hemos venido hoy A matar al monstruo Para serviros su posterior autopsia En bandeja Pero monstruos hay muchos Halloween está a la vuelta de la esquina Y para entonces el festival de Sitges Será tan solo otro monstruo más Las calles y las cuentas de Instagram Se llenarán de calabazas Vampiros Zombies Y hombres lobo Y quizás delicántropos Este año Habrá superioridad Pues Marvel produce Y Disney distribuye Y lo hacen justo a tiempo Con una renovada Pero retro presentación De la maldición del hombre lobo En fin Hoy va de monstruos señores De monstruos Y algo más Porque así como nos recuerda El escritor ruso Dmitry Glujovsk No era un monstruo No Era un ser humano normal y corriente Cruel Imbécil Y rencoroso Igual Que todos los demás Monstros Monstruitos Por cierto Si queréis saber Este hombre tan amable Y tan Tan positivo Y sobre todo Tan humanista Glujovsk El ruso Comprate el libro Metro 2034 Ahí aparece parte de este pequeño fragmento Ostras Y esto es como una mena de distopía de algo ¿O no? Sí, sí Lo conoces Mira Ahora te diré Em sona que se ha hecho un videojoc De verdad Podría ser Podría ser ¿Hay alguna cosa de la que no se haya hecho un videojoc? Bueno Ahora estamos al revés ¿Hay algún videojoc que no se haya adaptado al cine? Venga Venga Porque otro monstruo que va a sortir Es el trailer de Super Mario De hecho os lo confieso Estaba buscando título Pensando en la editorial Hablábamos de un pre-Halloween Un posiches Está claro que estamos en medio de los dos De estos dos grandes monstruos Y yo pensaba Más que un pre-Halloween como título Pensaba Hostia ¿Por qué narices no le llamamos monstruos? O Monstrum Monstrum Me pongo a buscar Y Monstrum es un videojuego Monstrum Monstrum También Sí Está claro Busques palabra Busques la palabra Tengo una cadena de menjar pre-cuinar También No Que van a ver a tancar Que van a ver a tancar L'aliment dels rodatges El nostrum monstruo Esto es lo que tenemos Tenemos monstruos Tenemos sitches Tenemos Halloween Pero más que Halloween Lo que tenemos es Un monstruito Tenemos un monstruito Tenemos un monstruito Que a part Desempanada Que siempre recibe mutaciones Avui tenemos una mutación Del Carles Que veíu aquí Que es l'Edgar Pero la mutación Li está Li está Corroent per dins El Carles Que está a casa Que después Potser Connectem Si el tio Es desperta Aquesta siesta Fabril Sitches Como monstruo Se lo ha comido Se lo ha comido Y ha dejado apenas Sus entrañas Están volviendo A juntarse A ver si Consiguen dar voz Se quedó en la nueva carne Y buscar cierto protagonismo En este programa Ya lo veremos Si es así Dependiendo un poco Del ritmo De las dinámicas Y de cuántos alarguéis Porque esta vez Me parece que Son mis compis Sí, sí Avui és un programa Avui és un programa Estrany A part de ser monstruós Però és estrany Primer Perquè és el primer cop Que Adriano Tens un editorial De menys de 13 minuts Crec I a part Que se preveu Una secció Que estàs Tu sol Faire un monòleg Al Carles A ver si entrarà o no Pero no, no Me toca hacer el monólogo En Sitges Cuando normalmente No es así Exacto Y sabes que a mí Me gusta compartir Sabes que a mí me gusta Dialogar Es extraño Sí, es un programa Extraño Pero es joder Lo salvaremos Es un Frankenstein Estamos ante un Frankenstein Son pegotes Exacto Así que Vamos a ello Eh, y extraño ¿Por qué? Porque va de cine hoy Va de cine O sea, avui No fem mano al día Porque ya ho has dit A l'editorial Anem directament a Cinema Y a ver a qué Ens planteja Marvel Vamos a ello Cinema Us sona aquesta fanfàrria? Ho heu sentit algun cop? Nunca No, no Jo crec que si no és algú que ha viscut a sota una pedra o una cova o això Aquesta fanfàrria ja comença a sonar com sonava en el seu dia, no? La 20 Centro Fox, la Universal, la Metropolitana Veo èpica, veo èpica A casa de las ideas Espera, vea A ver, pujo, pujo Si estuviera Carles, ¿qué vería? Wester, ¿no? Vería un Wester Seguramente Una diligente Igual Pues eso, fanfàrria Fanfàrria de blockbuster, de mainstream La casa de les idees Històries més grans que la vida El sentit de la meravella colorida Avui tenim una secció Ja sé que aquí no som massa de mainstream Però crec que toca No, va, estem parlant d'un gènere underground I una gent que són quatre arreplegats Que es diuen Marvel Sí, uns que comencen Amb uns estudis petits al darrere Que els empenyen Pocs estudis Però, espera, espera Abans de canviar els llagons És que han fet una cosa diferent No sé si s'han reinventat Però estan provant Ja hem vist productes últimament Que feien provatures Que anaven provant diferents colorins Diferents maneres de fer les coses I aquí s'han abocat a fer gènere directament O sigui, ara ja el cinema de superherois Ja no és un gènere en si És un contenidor de gènere Amb cinema de supers Pots veure comèdia Pots veure drama Pots veure ciència-ficció Pots veure thriller d'espies I ha llegat el terror Però ha llegat el terror De la mano de un homenaje D'un homenatge a les pel·lis que veien Els 30, els 40 De la mà de la Universal Tu aquelles èpoques ja estaves Jo estava Aquesta infància Jo ja fumava Aquesta època ja ho fumava En ese momento Que se podía fumar en la sala Claro Jo fumava en el pediatre Doncs què ens trobem aquí? Ens trobem que han fet un viratge visual Cap a un lloc D'això, no? En aquella època D'impressionista De blancs i negres molt forçats De fotogrames que salten Amb frames que es cremen I no només amb el visual Sinó també Ara sentirem la fanfària També l'han adaptat Perquè la banda sonora La fa mai que el dia aquí Que atenció A part de fer la banda sonora Espectacular Homenatjant l'època També fa la direcció És la seva primera direcció És el seu debut Com a director I vaia Compositor I director I director De la peli TV Movie Li podríem dir TV Movie Perquè és un especial Ara li diuen Marvel Special Presentation Que és un capítol En aquest cas de 54 minuts Ja veurem Més endavant A veure Ara hauria Veieu potser Els creadores De Body Horror Marvel Special Presentation Molt al nivell Del programa de Junji Ito Amb tots els noms de ponent Paquito Paquito Te queremos Bueno Però sí Es va estrenar El dia 7 d'octubre Aquest especial de Halloween Que han volgut fer Que a més Tu abans ho deies Comentàvem en privat De Halloween A Estats Units No és un dia És un mes És tot l'octubre Llavors Tens amics yanquis Llavors què passa Què passa Que han fet un especial De Halloween Un especial Fent un remember Aquelles pel·lícules Dels anys 30-40 Que ara veurem Les referències Però d'aquesta universal D'aquesta Hammer I tot això I ho han fet Agafant la cançó Que hem sentit al principi Que és la típica tòpica Que escoltem a tot arreu De Marvel I han fet Una mica de varietat Quiet on Però com veieu Han agafat els escolanets De Montserrat Per agafar els coros I tot Però sí, sí Ja veieu Ja veieu que el canvi De gènere Hay un puntito Episódico En la canción Un puntito Por decir algo Es porque en la serie En el capítulo Perdonado O en la TV movie Película También Es decir Es tan heterogénea Como esta canción Porque la sensación Que yo tengo Es que va a ir habiendo Que van a suceder Ciertos saltos Aviam el capítol Després entrarem En parlar Més concretament De la sinopsia Però El que és aquest capítol Bueno Diem capítol Però en realitat És com una TV movie O sigui És una cosa A part És una cosa A part Seria un mig metratge Llarg Amb factura de cinema Que no és TV movie Però tampoc és pel·lícula Per sales Però es podia presentar Sí, sí Es podia presentar Estem parlant De 54 minuts És el puto presente És el presente El Disney No, además És el presente Disney ara mateix Per cert No és que distribueixi Disney Ah, no? No, és que Marvel és Disney ja Ah, vale Llavors ara És que Disney és todo De fet ja és Fox I dels padres Sí, sí, sí Llavors què passa? Que Disney El que ha trobat un filó Molt important Des de fa Bueno Un any i pico dos És Que té Les pel·lícules Serialitzades Al cinema És a dir Ara mateix Portem en cinema 24 potser Pel·lícules Algo així Però clar Després El seguiment Clar Potser estrenen Tres pel·lis Per dir alguna cosa Ara no ho sé dir Però clar Després El que han vist És que cada tres mesos Cada així Poden fer una sèrie I anar-les empalmant És a dir Que la sèrie Quan acaba la sèrie Et porta A veure la pel·lícula Que s'estrenarà La setmana següent O sigui Han fet un lligam Espectacular Esto sobre todo Porque están muy muy preocupados De que ese mundo Ese imaginario Que han construido A lo largo de las décadas No solo ellos Sino los enemigos Amigos En el fondo Están tan preocupados De irlo desarrollando Por la paz del espectador Y la paz del consumidor Nada que ver La paz Nada que ver Con la economía Nada que ver Con el polio No Però també et dic una cosa Ara que dius De los enemigos Justament Si podem dir Su enemigo De fe Que és Superman Ni tot d'aquests Sí que és veritat Que s'ha intentat De totes Fer un univers Tan desenvolupat Com Marvel Però és que El propi enemigo No és Vein No és el Joker Si no són ells mateixos Perquè Entre els actors Que tenen mil problemes Directors Bé Això de ser No? De ser Això de ser No està arrencant res Està cancelant Estrenes Està inclús eliminant Tenien fet a Batgirl No? Sí, sí Està rodada Està rodada I l'han tirat a la basura Directament Vull dir que O sea que Marvel No solo son buenos En lo que hacen Son buenos empresarios Y no entran en el caos Que DC No? Bueno DC Va cometre l'error D'intentar fer el que Marvel Havia fet en els primers 10 anys Que era presentar pel·lícules Individuals de personatges I després juntar-la En un Vengadores Això DC ho va intentar fer de cop A la primera pel·li I es va fotre Es va fotre de lloros Ho han anat intentant Han anat intentant Com a dejar semilletes De universo compartido No se n'han sortit Perquè la mà esquerra No sabia el que feia a la dreta I ara sembla que estem En un moment En el canvi de la directiva Com de reset absolut Cancelació de projectes Aplaçament dels que ja estan Per estrenar I ja veurem què passa Llavors què passa Que Marvel Sí que s'han adonat Que a la tele El que ara entenem tele Perquè òbviament no és Que lo passen En sci-fi Sinó que Dins del que és La plataforma de Disney Plus Doncs han anat estrenant Durant els últims mesos Unes quantes Ja en porten No sé Potser set sèries O vuit Entre vuit i dotze episodis Algo així Més o menys Es van relacionant Van presentant Noms personatges I en aquest cas No estem parlant d'una sèrie Estem parlant d'un capítol especial De Halloween Però que t'està començant A presentar uns personatges Que Un No havien vist mai abans I sobretot T'està presentant un to Que mai havien vist I aquest Jo crec que també és el tema Els personatges També és molt de nicho Al final Tu Edgar Que controles bastant També tot això Ens explicaràs una mica A veure quins són Aquests personatges Que podrien estar introduint Però Sobretot és el to Que és el que ens interessa Ja que estem en un to Fosc De terror Aquest capítol Vamos Se les endú totes O sigui No només és un Molt bon homenatge Sinó que funciona Molt bé sol En lo formal Per lo que he dit I per la passada I de fet també és una mena De declaració d'intencions Perquè és el projecte De Marvel Ja sota L'ala de Disney Que va més enllà En quant a violència I coses explícites Potser amb l'excusa Que és en blanqui negre Bursat La sangra és negra I no se ve demasiado Però ara ha amputacions Hi ha sang Hi ha monstres Hi ha violència O sigui que podria haver estat En Sitges M'he catxat la mà Michael Diakino Deia que se sorprenia Com no li havien classificat R Aquesta pel·lícula Sembla que és per 14 anys O per 13 anys Però bueno Ells mateixos ja també han fet Un moviment Que és les pel·lícules De Deadpool Que no sé si coneixem Que és comèdia Superheroica És a dir Ja ha comprado Disney Ja ha comprado Mano no Lo ha comprado todo Creo que la moto Ya no la tengo Si la han llevado Los dedos de Disney Han fet un altre moviment Per acabar de confirmar Encara més això Que és que han desplaçat Les dues pel·lícules de Deadpool Que eren classifices R Per majors d'edat I la de Logan Les han mogut En el seu propi català Que estaven a Starplace Les han mogut a Marvel Directament És a dir Sí, sí Vamos a hacer Cine para adultos Aunque sea de senyores mayores Con pijamas de colores O sigui Que és una declaració Oye pero Y me tenéis aún en ascoas Porque no sé de qué narices Exacte Mira Per poder veure el to Visual Per la gent que estigui veient I si no Escoltareu A més Escoltareu aquest tipus de veus També molts anys 30 Molts anys 40 Tot està recreat perfectament Com a homenatge Com a referència Posem el trailer Així també Ho veus una mica Tu Adriano Pinsa-melo porfa Pinsa-melo en pantalla I sobretot veurem Ja una mica De què va Perfecte Tres halloween Tres halloween Tres halloween Tres halloween Tres halloween Tres halloween Tres halloween El momento Werewolf by Night. Esto es muy presente. También este sí que no tiene homenaje de los 30. Bueno, le falta el texta. Amazing. Sal y escapan cusetas. Pero, francamente, a Gaer García Bernal, ¿por qué narices le han puesto esas ojeras? Ya las tenía. Que no se las puse intentando. Pero es más realista, ¿no? Porque es de Gaer García Bernal, ¿verdad? Sí, sí, sí, sí, ho és, ho és, ho és. No, no, el que és els personatges, sí que ell és l'únic que destaca a nivell d'actors famosos. Jo crec que la resta no és gent... A veure, a priori, eh? Jo al García Bernal, l'últim que li havia vist que recordi és una pel·li que em va agradar molt, que era la Emma. Que era aquella pel·li com Trap... Bueno, una cosa molt... Ah, collons, clar, la pel·lícula de la chilena, la de Pablo Larraín, brutal. I aquí sí que és veritat que ja heu vist el to, el to és superfosc, s'enganxa molt bé a el que és aquell cinema dels anys 30-40, que és com molt exagerat, però alhora com... Podria ser molt postís, molt d'escenaris, de cartó amb piedra, per dir-ho així, però recupera molt aquesta... Aquest... Com molta bogeria, no? O sigui, hem vist un tràiler que, ja només escoltant-lo, és com Crits i amunt i avall, no? És com tota aquesta... Hi ha un llindar molt primet, podia caure amb la comèdia involuntària, i realment veus que hi ha un carinyo, i que hi ha un homenatge, i que s'han copiat una determinada manera de fer la simonografia, els decorats, les il·luminacions, sobretot, els planos inicial... Després sí que és veritat que conforme avança la pel·lícula, es dilueix una miqueta i nos vamos a l'UCM de Marvel, però el 80% de la pel·li et diuen que és una pel·li d'aquella època, per diàlegs no saps a quina època estan, fins que alguna línia diu alguna cosa actual. És cierto lo que comentabas, al principio, quan la estabas presentando, Edgar, com se siente esa influencia del expressionismo alemán, que en el fondo no ha pasado por muchas etapas, y de alguna manera donde más protagonismo tenía era en el cine negro americano, y siempre encuentro, ya no hablando del siglo XXI, incluso en películas de los 80 y de los 90 que intentaban recuperar esos revivals también de la época que hacían sobre películas con estos claroscuros, estos contrastes tan heavy. Los neo-noirs. Sí, los neo-noirs. En el fondo, si os fijáis y lo ponéis en comparativa con las películas que realmente homenajean, hay un salto abismal, porque hay siempre un tamiz lumínico, realmente son imágenes en las que tú sientes esas texturas y estas contraposiciones, pero a la hora de la verdad estás viendo el plano en su conjunto. Cuando te vas a las pelis, y sobre todo a las de serie B de cine negro de los 30 y 40, alucinas, porque realmente había cuestiones que no eran para nada perceptibles por el ojo humano, y ahí les daba igual. Ahora, claro, dile tú a un actor como Gael García Bernal, no, no, te vamos a tapar continuamente. Quizás él no es el claro ejemplo, porque sí que es un tío bastante comprometido desde la actuación, pero quiere decir que ha habido momentos conocidos en los cuales cineastas o directores de fotografía querían realmente manchar la imagen de oscuridad y los productores, muchas veces actores, decían... Aquí sí que es veritat que després entrarem més en tema tècnic. Abans potser parlem una mica de què va, no? Hem vist el tràiler, aquí l'heu vist, estarà subtitulat, però expliquem una mica per qui no tení fava d'aquest anglès dels anys 30 que hem intentat fer. Així que, a veure, Edgar, de què va això? A veure, això és una mena de conclave de cazadores de monstros, s'ha mort el veterano, Ulisses Bloodstone, que és el, diguéssim, que era el cap, el que organitzava, cadascú caçava de manera independent, però hi havia com una mena de gremi de caçadors de monstres. Ha mort i ha organitzat una mena de comiat a la seva mansió, dient que hi ha un monstre que té tancat en aquesta mansió, al qual li penja una joia màgica mística, que és la Bloodstone, la pedra de sang, i qui mati aquell monstre serà el propietari de la nova Bloodstone i, per tant, el nou cap de l'organització. Aquesta és la trama sense fer spoilers. Això és l'inici-inici, és a dir, la trobada, hi ha la primera trobada aquesta de caçadors, no taula rodona, però posen rotllo caçadores anònimes. No, no, hi ha uns caçadores anònimos. No, clar, aquí està la cosa, tu perquè no has vist mentre sonava el tràiler, però en el tràiler ha sortit una mena que de fet és un animatrònic, tot el que es veu, tot el que s'ha fet no hi ha postproducció, més enllà d'encolorear algunes coses, però vull, en general, tot és manual. Llavors, tot el que s'ha vist és manual i això també és un valor, perquè Marvel, si algú ho té, ha comprado la patente del verde, del croma. Però, en aquest cas, estem parlant que aquest, aquest, aquest, com li has dit, el pare, el patriarca, el patriarca, és un animatrònic, tu ho veus com un nino, que és com si s'hagués mumificat, però que es pot moure, és a dir, el tio està mort i s'ha gravat com la veu en un fonògrafo d'aquells, llavors, quan parla... El nino recorda algú. Clar, el nino, primer, el nino és molt, la forma també d'actuar i de fer bromes xusteríssimes que és del guardià de la cripta, 100%, hi ha una referència, però és que hi ha una referència que és més nostrada aquí empanada, que és una entrevista que vam fer fa temps, que és Freyett Barry, que és el protagonista, Freyett Barry, és idèntic, la mateixa cara. La mateixa cara que el muñeco. I està igual de frito, també. Bueno, està una mica putrefacte, però sí que conserva aquest capítol, aquesta comèdia que sempre posa Marvel, i sobretot últimament des que està a Disney, però tot el capítol és un capítol super, super fosc. que Paul i Edgar ho afirman, jo lo confirmo. Ho posarem en pantalla. És Freyett Barry i, hòstia, ok, i Gael García Bernal, per lo que veu, és uno de esos cazadores, perquè està en esa mesa redonda que planteaves. A més, al principi fan una mena de recompte de, bueno, us hem reunit aquí, no és allò de conversación d'estrensors, bueno, us preguntaréis per què os he reunit, doncs hi ha aquest moment que és el de, vale, tu has matat tants monstres, tu tants, estem parlant que hi ha una sala, que s'avisen al tràiler però hi ha una sala que està plena de els típics caps de por sangles caçats, doncs en aquest cas hi ha monstros, con tentàculos, l'important d'aquí és justificar la casa, no? Sí, és una casa, és una casa, és una casa, al final és un joc, o sigui, el que plantegen és qui casi el monstre que està dins d'un laberín, no? És una mena de l'aberín, una menada, sí. Doncs qui el casi es farà amb la, no? Qui és el monstre? I el monstre, bueno, això ho saps més clar, el que passa és que no sé si, jo no sé quin, jo em faig gran i ja començo a perdre conceptes, no sé quina és la mida per dir quan es poden fer spoilers, quan és massa d'hora o quan és massa tard per fer spoilers, això ho van penjar el 7 d'octubre, jo no sé si és massa d'hora per fer spoilers, a mi me l'apel·les. El que passa és que com a capítol independent de gent que no coneix res a Marvel i el pot veure tranquil·lament. I per lo que estáis comentando, además, el potencial no está en el argumento, que seguramente también, sino está en todo el planteamiento visual. que són els girs dins de la cassera. Això és lo chulo. O sigui, dins de la cassera hi ha una història i aquesta història es va desenvolupant a mesura que trobes el monstre que estan caçant o X. Si miras i Firm Affinity ja te pone que és un hombre lobo aquí, un índole, un humano i lobo. Firm Affinity han copiado la definición de Wikipedia de Werewolf by Night de los TVOs. O sea, no tiene nada que ver con la peli, com sinopsis. Lo estuve mirando i esto no me vale com sinopsis. Aquí el becario que estaba en Halloween. A ver, Werewolf, Wikipedia, ¿quién és? Este, Marvel. Ah, sí, és esto. Vale, boom. Però és això, eh? Sí, òbviament, el títol del capítol ja ho diu, la maldició de l'Hombre Lobo, hi ha un home allò que forma part de los monstruos. Ha de tenir un premi Nobel per saber que si el protagonista és Gabriel García Bernal i el corto se llama Werewolf by Night, segurament l'Hombre Lobo va ser el senyor Bernal. Això sí, això no és, crec que no és massa spoiler, de fet en el cartell la sombra de Lobo detrás, o sigui, és molt caligari, no? Sí, és molt el cartell que té l'ombra aquesta més amb aquest menton com de vampir. De Paul Nashi, a més a més. Exacte, i això també ens porta a quin és el nostre home allò més nostrat a Espanya, doncs Paul Nashi que ens vendria a parlar ja de sitges que a un 90. Ja m'estáis invitat a un 90. Todo ligado. De hecho, es graciosa, perdona't, el inciso que hago sobre el cartell porque realmente uno esperaría que esa proyección en sombra estuviera claramente en la parte trasera y hay como un diálogo entre imágenes que hace que no entiendes muy bien si la sombra es anterior o posterior, ¿no? Claro, por eso decía lo del spoiler porque puedes pensar que Gael va a cazar al hombre lobo, no que es el mismo. Exacto. Y llavors, parlant justamente d'això del joc d'hombras es un capítol que realmente es lo que dèiem de com a debut de direcció, o sigui, és que és acollonant el tema de... el joc d'hombras t'estem parlant que era un gènere... Ho dic ja com a part perquè ara tant es parla del terror elevat i tot això, el terror dels anys 30-40, tot aquest joc d'hombras, els claroscurs, empastar la imatge, el que deies tu Adriano, t'es igual a l'actor, si està en l'ombra absoluta i tu només veus un fil de l'ull, doncs aquí juguen amb això. Òbviament, García Bernal, podes ser famoso o el que quieras, però hi ha unes escenes de... anava a dir d'acció, però és violència, perquè hi ha un pla seqüència amb violència total, que és un pla seqüència amb un pla fix que va fent un zoom, per dir-ho així, però els personatges van passant per davant, per darrere, la càmera, per dir-ho així, tu jugues molt amb el fora de camp, no?, de tot allò que no es veu. es trobo jugant amb... Les llums van pujant, va pujant, va baixant i, sobretot, és el disseny de sol, el disseny de llums, o sigui, jo crec que està molt ben trobat, fotograma, fotograma, està pensadíssim, o sigui, com a direcció és al·lucinant. Sí, allò que es feia en aquella època, l'època original, per dissimular les possibles defectes que pogués tenir els efectes artesanals, les disfresses amb pèls i això, allò ho feien per dissimular, aquí està fet homenatjant allò, però no fa falta dissimular res perquè els disfresses estan molt ben hechos. Llavors, en el moment que et vulguin fer un primer plano i vegis el monstre el veuràs molt bé, però jugant això, jugant el misteri aquest. Veig que aquest tio, a més, o sigui, sí que és primera pel·li, no? Michael Jackino? Havia rodat un parell de curs. Però curs, no? Sí, havia rodat un curs que es deia Challenge of the Monsters i havia fet un curs d'animació de Star Trek, també. Sí, li veig dos aquí, Short Treks i Efraim and Dot, el 18 i el 19, i exacte, aquest que dius Monster Challenge, que és el primer que va fer un curt matratge de 13 minuts. Heu vist alguna cosa d'això? Jo els curt matratges no he vist, però sí que he vist la primera, que se sàpiga, la primera col·laboració que va fer el director amb l'actor, el Bernal, que va ser a la pel·li de Coco de Pixar. Vale, vale. O sigui, Bernal feia, bueno, una música i l'altra posava la veu d'Hèctor. Que cantava fatal i tot el món recorda esto, si no me equivoco. Ah, este era el cabrón que cantava tan mal, no? Bueno, pero sí, ¿no estáis de acuerdo? Pero sabe aullar. Sí, eso sí, siempre. Això s'ha de dir que Gabriel García Arenal aquí està molt bé, m'envella molt bé. Hi ha moments, perquè ell juga, clar, s'ajunten diversos caçadors i caçadores, tots són súper rudos, que han librado mil batalles, que han matado no sé quant, i ell és com un poca pena, que estalla el nit, súper amable, afable, torpón, que a mi em recordo de vegades, ho parlàvem l'altre dia, el Michael J. Fox de Regressa al Futuro. Llavors, això em va venir a fer un link, dic, calla, potser no el de Regressa al Futuro, potser el de Teen Wolf. Sí, clar. Perquè el monstruo... Passa que allà la comicitat se menjava tot, però vull dir, fa un personatge petitet, està molt bé. Que grande, en un momento me ha pegado un golpe, total. I com a otro detall, seguint amb el Bernal, que és que ell, en realitat, és el segon latino, actor latino, que interpreta l'home a llop, i abans ho havia fet Benicio del Toro, el 2010, una pel·li que, bueno, una mica així, que Dios la confundà. Llavors, podríem dir que és potser el primer que ho fa... Que corrige. Bien. Home, és que, clar, a veure, abans ho dèiem, no? La casa de les idees, com li diuen? La casa de les idees. Bueno, li podríem dir la fàbrica de les idees. Sí, ara ja sí. Però estem parlant que quan Marvel, en general, intenta cuidar tot. Ara, venim també d'algunes sèries que potser han sigut una mica més baixetes de nivell, com la Miss Marvel que vam fer fa uns parelles mesos va acabar, però venim d'acabar She-Hulk, que és la versió dona de Hulk, per dir-ho així, que tothom inicialment la criticava molt, però és que és un personatge que trenca la quarta paret en els còmics i, òbviament, ho han aprofitat en la tele. Què fa? Doncs també trenca la teva pantalla de la casa, diguéssim, de la pantalla de la tele. Llavors, a l'últim capítol, curiosament, han volgut homenatjar també aquell Hulk. Spoiler. Bueno, però és l'inici, tampoc és un spoiler, però vull dir que han volgut homenatjar aquell Hulk dels 90, dels 90. L'Uferrinyo, que era Bill Paxton, em sembla que era Bruce Banner, i el Hulk, la massa que se li deia aleshores als anys 80 se li deia la massa, que mai ho vaig entendre, era L'Uferrinyo, que era un culturista, no gaire alt, però molt ample i pintat de verd. Y que realmente sí daba el pego como Hulk, viendo una foto ara en internet. Però això és com quan agafes los de pressing catch, los tochos, i el pintes allà, i ja està, un Hulk Hogan. Entonces entiendo por lo que has comentado ahora, que realmente la aportación de She-Hulk no estaba en el hecho de cambiar de género, sinó... Bueno, que también... No, no, totalment, perquè al final She-Hulk, el que ha sigut de Marvel, ha volgut aprofitar aquestes comèdies judicials com Ali McVill, de fet, és una referència absoluta, no sé si recordareu a mi, Ali McVill... Sí, el personatge és la cosina de Bruce Banner, tenen un accident i amb una transfusió de sang, ella es infecta amb la sang de Hulk. Però ella és advocada. Llavors, ella, a diferència dels ocosí, pot transformar-se i transformar-se a voluntat i decideix seguir sent advocada. Ella no és una letrada qualquiera, no necessita esto per salir de la... Bueno, aquí ve el conflicte de la sèrie és, jo vull que em reconeguin i que em coneguin com a bona advocada, no la que acaba el judici rebentant a tothom. O sigui, en plan, si no puedo contigo en el juicio... No quiero que me recuerden por mi imagen, ¿no? No, pero estamos en Marvel, amigos. Y entonces, volviendo al capítulo, bueno, al especial, perdonad. El que està chulo és que el que estan fent és homenatjar, perquè a WandaVision, que és la primera sèrie que van fer, televisiva, per dir-ho així, van fer molt homenatge, això ho vam parlar, molt homenatge a totes les etapes de la televisió, sobretot americana, que han anat passant, és a dir, les sitcoms, les sitcoms, sobretot. Cada capítol era una dècada, començava amb les 50. Sí, exacte, començava amb aquestes sitcoms de Rises Lettades, bueno, anava a dir, en teori segueix igual, però aquestes sitcoms, molt blanc i negre, això anava evolucionant, passaves inclús per Mark and the Middle, passaves per Modern Family, llavors... Sí, exacte, no? Llavors, Marvel, de tant en tant, no sempre, però s'està marcant, en les sèries, sobretot, homenatges, però és que també tenim, fa molt poc, Doctor Strange 2, que aquesta és potser la primera que apostava més per un terror Sam Raimi, director Sam Raimi, és a dir, de... Evil Dead, Arrestem l'Infierno, no? O sigui, aquestes pel·lícules, que és un terror, a més, entre el gore còmico i tal, però és que llavors, ara aquí, ja no és fent referència a aquestes pel·lícules, més potser dels 90, aquest terror gore del 90, sinó, ens anem bastant enrere, i hòstia, és que l'ho paren superbé. Sí, sí, realment, si no en saps res d'aquest univers i veus això per sorpresa, et pots estar pensant que t'han colat en la 2 a les 3 de la mania en una pel·li de los 30, o los 40, els primers 5 minuts. Per lo tanto, la recomendáis sin lugar a 2, no? No deixa de ser un divertimento, és a dir, aquest tipus de pel·lícules, a dir, avui no fan por, a ningú li fa por, Frankenstein o la mòmia, tenen el seu rollito, romàntic, aquella cinematografia, però a dia d'avui és un divertiment. Ara, com a humanatge està molt ben treballat. Bueno, el miede és molt relativo, jo estic contigo, realment em costa molt, al final, aquesta mirada clínica que tenim sobre el cine, a través dels anys, fa que realment coste entrar a vegades en les pasions que ofrece la pel·lícula, no? Salgo en les vestes, com veremos enseguida. Però, és cert que després, compartiéndolo con persones, te das cuenta que els límites, no? O sea, els nivells de miede com els nivells del dolor són tan subjetius, i, por lo tanto, vete a saber si más de uno no dice no, no, Edgar, que ho vaig passar malament, eh, amb aquest capítol. A veure, crec que la intenció és l'inici al final crear un to molt violent i entremig, com que és més la trama, a veure, òbviament hi ha moments, hi ha moments i moments, hi ha moments bastant explícits en quant a violència, que és una cosa rara, o sigui, repetim, és una cosa que si tu la veus diràs, ah, bueno, però veure-la dins de Marvel és una cosa bastant novedosa que se la juguin, no? però, vaja, ja veurem, ja parlant per tancar la secció Futuro de Marvel, aquests personatges que ens hem presentat, ja veurem si surten a la llum o no, literal, perquè... Sí, perquè al final no deixa de ser una part d'una franquícia i presenten tres personatges que saps que en algun moment els trobaràs en alguna de les pel·lis. ¿Se pueden decir estos tres personajes o...? Sí, un és el... El caçador, no? El caçador, l'altre és la filla del mort, del patriarca, que també és una mena de caçadora, però que es va desentendre del Freyet Barry, de Ulisses Blotstone, la Elsa Blotstone, que és la filla, però que es va embarallar o el que fos i durant 20 anys no la va entrenar a ell, es va entrenar per la seva banda i aquí torna per recuperar la piedra de sangre de su padre i l'altre, el tercer personatge és que jo crec que va ser el grogu d'aquesta generació és el monstre. El monstre crec que se roba el xou, no ho dic més. Bueno, i això està molt bé. Sí, està molt bé. És la idea, no? Pues de un monstre o un monstre. Vamos capacitges a este gran monstre i a veure si fem una truca d'entro. Sí, la llamada del comodí, ¿no? El comodí de la llamada, más bien. Si esto es así, esto es así, que hasta vos... Bueno, tú sé que has estado, Paul. Yo sé que tú has estado, lo que pasa que no te gusta marcar paquete aquí en la empanada, pero tú has estado, ¿no? Yo he estado tres días pero no he visto pelis. Yo he estado a Indústria. Yo ya voy como... Yo voy apoderado, apoderado. Pero yo no soy de pelis, soy más de hacerlas, ¿no? Exacto. Bien, bien, bien. Pero no presentando porque ya lo presento estos días, sino re, ¿no? Sí, re. Reponiendo, por así. Reprojectando. Hòstia, el penúltim que tenim de curt, que és Horoscope, s'ha vist més cops a Sitges que en qualsevol altre lloc. Ja portem cinc projeccions a Sitges en dos anys. L'any passat, més aquesta, no? Eh, potser l'any que ve tu torna a demanar o què? Bueno, potser l'any que ve estem amb el nou. ¿Bona experiencia? ¿A qué? ¿A aquest any? Em refereixo. Sí, sí, sí. Bueno, con tan, que és un referito, pues molt bé. Sí, sí, sí. Això és collo, ¿no? Mira, mentre puguis aplicar... Sí, sí. És com la Marvel. Sí, sí. És com la Marvel. Tornas de mirar, però se ens ha canviat, se ens ha canviat. Y es curioso lo que vais comentando en vuestra sección porque evidentemente nos sirven muchas de las reflexiones para, sobre todo el Palmares, ¿no? Aquí venimos, aquí hemos venido no a hablar de un libro, a hablar de Sitges, de esta... De hecho, la número 55, la edición número 55 porque eso nos remonta a la primera edición del año 1967. Poca broma, ¿eh? Toma, ¿eh? Y cuál es el tema que, como os comentaba en la editorial, parece que en este Palmares o bien no se ponían de acuerdo y han tirado, como suele ser en estos casos, ¿no? Por la vía fácil, aquella en la que nadie podía poner nada en contra, más allá de que estamos ante un cine entretenimiento, ¿no? Hablabais del capítulo o el especial entretenimiento, pero es que yo os hablaré de un palmarés entretenimiento desde la perspectiva de que la película ganadora, que no es solo la película ganadora del gran premio, ¿no? La mejor película de la selección oficial de Sitges, es a su vez o a la vez es la película que también se ha llevado tres premios más, como son actuación, actuación masculina en este caso, ¿no? Se ha llevado música, que no es la que suena, no, amigos, ¿no? Y se ha llevado fotografía, es decir, cuatro premios para un cineasta y un equipo presidido por Jalmari Helander, que es el cineasta finlandés, que ha firmado Sisu. Sisu es la película ganadora de la que seguramente ya habéis oído hablar y de hecho en las radios ha estado, ¿no? dando bastante guerra. ¿Por qué? Porque como os decía, es una peli que es claramente un entretenimiento y hostia, te planteas una reflexión que creo que es necesaria. Si los festivales existen, además de para, para, ¿no? de manera monstruosa ofrecer 300 películas y que cada uno se pueda perder en ellas, es también con una suerte de cuidado, ¿no? y de mimo hacia aquello que ofrecen, que en este caso es el cine, ¿no? Y ya sabemos que el cine tiene muchas posibilidades y el espectador también la recibe desde mil perspectivas, pero a la hora de la verdad los festivales deben estar ahí también para cuidar un poco lo artístico, ¿no? Aquello que realmente de otro modo quizás se iría perdiendo con el tiempo porque ya sabemos que a veces el espectador y el crítico, o en este caso, ¿no? el programador de festival están en ligas diferentes. Pues no, este es el primer año al menos desde los que yo llevo yendo allí que son ya unos cuantos en la que veo una película ganadora que no ofrece absolutamente nada más que entretenimiento. Estamos hablando de Sisu, de nuevo, una peli finlandesa que es un híbrido en el fondo entre western y película bélica. Uy, es un cachondeo pero además sin complejos, es decir, no es que sea una pretensión por parte de Yalmari y Gelander que ha sido malentendida. No, no, Yalmari y Gelander cuando le preguntaban, de hecho, antes la presentó en el TIFF esta película y recuerdo en una de las entrevistas que he podido disfrutar la entrevistadora, la periodista estaba como intentando sacarle un pozo temático y dramático a la película que no tenía, ¿no? Y entonces no es tan solo él, Yalmari, Gelander, dándole a entender que no, que no, que aquí esto es una película. Exacto. De hecho, mira, me va muy bien que comentes esto porque en Sisu, además del prota que se ha llevado el premio, Yorma Tomila que viene trabajando con el director desde hace otras películas, Axel Henny que es un actor danés que pudimos verlo el año pasado también en Sitges con aquella peli The Trip, no sé si te suena, The Trip, El viaje, era una auténtica locura y otra película planteada exclusivamente para el divertimento, las risas y esas risas evidentemente sádicas, es un disfrute totalmente agresivo, un disfrute que nos remite claramente a esa época romana donde sí, la justificación era que los, simplemente eran esclavos y no merecían más que la muerte, ahora necesitamos una justificación para alegrarnos con la muerte en pantalla, pero oye, cómo aplaudimos y cómo disfrutamos cuando hay chorros de sangre. En este caso, ¿cuál es la justificación? Los nazis. Porque la película nos vuelve a llevar al año 44, a final de la guerra, los nazis están huyendo de Finlandia y un señor, un señor que define muy bien el concepto de Sisu, que ahora enseguida os lo comparto, está buscando oro, totalmente perdido y alejado del mundanal ruido y encontrando ese oro, ya en la primera secuencia de la película, acaba topándose con los nazis, víctimas perfectas de su delirio o de su Sisu, porque al final Sisu, y se han encargado muchísimo de repetirlo el equipo y en especial el director de la película, Sisu es una palabra finlandesa que no tiene traducción y Sisu habla de esa perseverancia, de esa lucha e intensidad y no abandono aquello de retorcederse, nunca rendirse jamás ante las dificultades. Ni un pasanrera. Exacto, ni un pasanrera, pero no con sonrisas, sino con sangre y mala hostia. Vale, vale. Con sangre y mala hostia. Y esto es el Sisu y parece ser que es un concepto que en el fondo lo tenemos muchos países, pero parece ser que en Finlandia es una cosa que tiene una palabra específica para nombrarlo, ¿no? La perseverancia y la lucha incluso cuando lo tienes todo perdido. Y de esto va la peli, de un tío que aparentemente lo tiene todo perdido, ya veremos qué es lo que ha perdido. Sí, es como una venjanza constante, o no, o no. Es un tío al que, mira, ¿os acordáis de la película Snatch? Sí. El ruso que nunca muere. El ruso que nunca muere. Pues es como si de ese personaje algún iluminado hubiera dicho hostia, hay que hacer una peli de este tío. Este tío nunca muere. Pero ¿por qué nunca muere? Y el componente cómico ya estaba en aquella parte, en aquella historia dentro de Snatch. Evidentemente también está en Sisu. Lo que pasa es que Sisu es la película en sí. Un tío enfrentado a unos nazis, evidentemente los nazis son los enemigos por excelencia, así sea ya en el siglo XXI, entonces cualquier maldad que le ocurra a un nazi va a ser aplaudida en pantalla. Y de esto va la peli. Lo fuerte es que a mí me parece una peli muy disfrutable. Yo la disfruté, evidentemente, pero la arrinconé en aquellas pelis de Sitges que están planteadas para esa risa sangrienta. Punto. Lo que no me esperaba es que el equipo y el jurado iban a acabar aplaudiéndola como la gran película porque evidentemente hay muchas, muchas películas se han proyectado, ya lo he dicho, casi 300 que valen mil veces más la pena. Vale, re, un incís. Abans t'he dit, em sona que es a Molins que la pasan. No pasan Sisu, sinó pasan Sisi. Hòstia, no, pero Sisi no, eh? Os sonaba de ahí, yo me he obert el trailer para no mirar mientras parlabas y me ha salido Sisi y digo, no me está cuadrando nada esto, un señor espartano con una chica mandando whatsapps. De Australia, no, no, no. O sea, va a ver dos pelis de Noam San Blanc. Sí, que no la confundáis, que no la confundáis. De hecho, Sisu, dirigida por Yalmari Gelander, es, perdónate, Yalmari Gelander, si se dio a conocer, es en el tiempo atrás, ¿no? con una película que se llamaba Rare Exports y hablaba de un cuento gamberro de Navidad. Maravillosa. ¿Te a ti te gustó? Maravillosa. Yo no la he visto. Yo no la he visto. Secuestraban a Papá Noel para que le dieran los reyes. Bueno, no, querían matar, eran unos cazadores de seres fantásticos que querían matar a Papá Noel, algo así era. Pues esta peli ya ganó en Sitges, es decir, Yalmari es un cineasta que repite victoria en Sitges por segunda vez con mejor película. En aquel entonces se llevó tres premios que eran película, dirección y fotografía y ahora le he añadido el de Banda Sonora. Os lo digo, me parece una peli interesante como ya he comentado pero no como para llevarse esos premios. Y si lo de premio a mejor película es un delirio, hostia, lo de música, fotografía y actuación ya me parece, vamos, un insulto. Pero bueno, veamos el porqué, dónde está la comparativa. Por un lado, esta peli que ha arropado cuatro premios podría estar compitiendo pero compitiendo de una manera yo creo mucho más seria con Perl. Perl es una peli, Perla, Perl, es una peli que es en el fondo un díptico, un díptico de un cineasta llamado Ty West. Bueno, diuen que es un tríptic, eh? Ah, es un tríptic. Sí, perquè crec que estava gravant una mena de tercera que jo sàpiga. És que X i Perl s'han rodat al mateix moment però Perl d'amagat, per dir-ho així. Ah, vale, nadie lo sabía. Bueno, ho sabía l'equip, entenc, però que s'estava dient que s'estava fent X i quan va sortir X, que és aquesta pel·ícula, bueno, ara no sé si la aguantaràs, però tu no la has vist, no? Jo X no la he vist, de hecho, yo me planteabas... Tu es una directa mena Perl. Exacto. Yo me planteaba si valía la pena ver primero X, ¿no? X para poder entender Perl, pero realmente, por lo que fui comentando con otros colegas en el festival, aunque el planteamiento temático, estético, puedan dialogar, argumentalmente, para empezar, porque Perl ocurre a principios del siglo XX y, por otro lado, la de X ocurre en los 70 y si no he entendido mal, en ambas pel·l, bueno, en Perl lo confirmo, pero en ambos, creo que en X también, lo que se busca es mimetizarse con la época y es decir, el tono visual de la película apela muchísimo a un tipo de cine que se daba en los 70 en el caso de X y Perl, un tipo de cine que es muy curioso porque ahora, el nombre que me aparece es alguien que os parecerá en las antípodas, Douglas Serk. O sea, Douglas Serk, no sé si os viene, es el puto rey del melodrama. Vale. Douglas Serk es el rey del melodrama, era un cineasta alemán, como muchos de ellos acabaron haciendo cine en Estados Unidos e hicieron de Hollywood un mundo mejor gracias a un talento europeo, ¿no? Y este es el caso de Douglas Serk, que tiene auténticos peliculones y que sobre todo lo que buscaba era ese drama exuberante, no solo a partir también de las interpretaciones y la melodía y la música, ¿no? Melodrama, sino sobre todo a través de una fotografía de colores saturados, totalmente expansivos, ¿no? donde había una emoción contenida continuamente y sobre todo, ¿no? Una proyección visual de cara al espectador que era agotadora, ¿no? Pero era agotadora tanto que es muy difícil no ver una película de Douglas Serk sin llorar o simplemente sin sentirse agobiado, afectado, ¿no? Esto en Perl no está a esos niveles, pero es curioso que Tai Wess se lo lleva a un discurso totalmente en las antípodas, a un discurso horrorífico, pero horrorífico desde una perspectiva de género, mientras Douglas Serk nos hablaba de un horror, un horror, perdonad, por lo general emocional, en Perl está, pero está con el delirio y con el formato de las películas de género. Bueno, y además entén que la se apargore, ¿no? Entén. Sí, pero tampoco es una película, no sé si en ese sentido X abusaba mucho más o ofrecía mucho más. X, a ver, es un slasher, ¿no? De asesino en serio, per dirlo así, y a Ford era, bueno, pues d'Astrals y todo plegado. No es el caso de Perl. Perl, interpretada, por cierto, por Mia Gott, que es alucinante. De hecho, recuperando un poquitito el palmarés, Perl se ha llevado mejor premio a dirección, a Taiwes, y a mejor interpretación femenina, que de hecho la comparte, estas cosas que les encantan tanto a los certámenes, ¿no? Como no se acaban de decidir, dicen, hostia, Perl lo ha hecho de maravilla a Mia Gott, pero joder, hay una película, es, es, ¿no? Eslovaca, que en el fondo también deberíamos premiar, Night Siren, hostia, y Natalia Germani y Eva Mores, las actrices que protagonizan esta película, valen la pena, total, que han hecho de nuevo un exaku, sí, o sea, premian, premian la interpretación de esta película, Night Siren, que es un tándem, ¿no?, actoral, y premian a Mia Gott, porque es que, hostia, yo que he visto las dos pelis, lo de Mia Gott es supremo, ¿no? De hecho, tiene un plano final que no descubre nada, aquí no estamos, de nuevo la palabra spoiler aparece, pero no os va a descubrir nada, que es un plano sostenido sobre los títulos de crédito sobre la Mia Gott, que reescribe la película que has visto, ¿no?, y que de alguna manera apunta a esa posibilidad que habla Spawn de una tercera película, así sea, en un contexto diferente, con una temática diferente, pero seguramente con la Mia Gott, porque, por cierto, Mia Gott no solo hace de esta película una película genial a través de la interpretación, lo hace también a través del guión, Mia Gott, co-guionizado, con Ty West, y simplemente, para que quede claro el argumento, va de una chica, ¿no?, aislada, en una granja perdida de la América Profunda, buscando también un poco, ¿no?, un cambio radical en su vida, porque su vida es un poco dramática, más que todo, porque convive con una madre posesiva y que la oprime, y un padre totalmente vegetal, ¿no?, que lo único que puede aportar es la necesidad de trabajo, ¿no?, por parte de la madre y de la hija, y al final ella no deja de ser la chica que sueña con una vida mejor, pero a través de la interpretación, de la danza, en este caso, ¿no?, a través de la vida en bambolinas, ¿no?, y en el fondo, eso, esas obsesiones, siempre acaban, acaban sentando mal, ¿no?, y de hecho hay un plano en la película, bueno, una secuencia que es alucinante, que es, la tía viene de ver una película, ¿no?, el personaje que interpreta Mia Gott y justo le han regalado un fotograma, ¿no?, un fotograma en negativo de película y volviendo a casa en bicicleta se le escapa, se le escapa un día, ¿no?, de viento y se le escapa y va a caer, ¿no?, en una plantación seca que nos recordaría a esa inauguración, ¿no?, de tiempo atrás fatídica de una adaptación de Stephen King, ¿no?, que se llamaba En la hierba, ¿no?, si no me... Ah, En la hierba alta. En la hierba alta, ¿no?, pero imaginaros eso seco, ¿no?, un atípico laberinto, ¿no?, de una plantación ya seca donde ella pierde este fotograma y acaba encontrándose con un... con un espantapájaros, ¿no? Es que, això te n'anava a dir... Hay una idea muy potente en esa secuencia de cómo el cine o el sueño de la farándula, ¿no?, en este caso, te van a llevar a un territorio totalmente... árido, desierto y lleno de muerte. Aquí, fins on... Porque se ha comentat molt y yo ya te dije, pero no lo he visto, pero es que he visto a tothom que comentaba la certa relación en el mago de Oz. Es que yo sé que en el tráiler le daba ahí una pregunta. ¿Es una mena de Judi Garland oscura? ¿O de no happy endings? Bueno, más... Sí, la imaginaria es mal, mago de Oz, de la película de mago de Oz. A ver, yo inevitablemente lo he vinculado a Douglas Air por esa exuberancia y ese melodrama, pero está claro que hay otros referentes en la película y el mago de Oz funciona, pero funciona casi como broma de mal gusto, como un punto de partida porque es una peli de auténtico delirio. lo que pasa es que hay un cuidado estético, hay un trabajo de lenguaje cinematográfico impecable y sobre todo hay un trabajo de color alucinante, ¿no? Yo le encuentro un... Es una cosa que es raro de veure en gènere. Exacto. En terror y más en... Pero no estamos... Ya. No estamos entre ese terror, como que lo has mencionado antes, que está tan de moda. El terror elevado. El elevado, que, per qui no sàpiga què és exactament, és aquesta... s'associa molts cops al terror sorgit de A24, que és un segell, una distribuidora, a vegades productora. Ah, Perl, és A24? Sí, sí, és A24. A24 és aquesta mena de nova generació de pel·lícules. Molts cops no sempre és drac, no sempre és terror, han fet molt drama, han fet comèdies, han fet la més taquillera seva de la història, si volia, todo a la vez, todo a sí, Dios, això, però quan fan gènere... Todo a la vez. És que és molt llarg. Però són, per exemple, Midsommar, Hereditary, i totes aquestes pel·lícules, o The Witch, crec, i totes aquestes pel·lícules que han conjugat un nou llenguatge, jo no crec que sigui nou, però simplement són nou cineastes que al final també tenen alguna cosa a dir. I si no recordo malament, crec que Lamp, que és la guanyadora de l'any passat, si no recordo malament, és A24 també. Si no recordo malament. No lo recuerdo. De Innocence crec que la distribueix també. Potser? De Innocence? Ah, i de Innocence, clar. Sí, totalmente. Al final, és lo mismo que planteabais en Marvel, la necesidad de reescritura, la necesidad de invención y de originalidad te lleva por lo general a reciclar, ¿no? Y el reciclaje te lleva en muchas direcciones y al final, muchas veces la crítica se dedica a esto, ¿no? Yo intento mantener malmagen de esa idea de definir películas a través de la comparativa continuada con otras películas. Creo que cada peli, en el fondo, ofrece una buena película, ofrece un alma propia, ¿no? Y creo que Perla tiene claramente, aunque evidentemente tienes todas estas conexiones con un cine que vale la pena y que yo por otro lado os diría, sin ser mi género favorito o ese mundo donde tengo más dominio, me atrevería a decir que Perla está en el top 3 de las mejores películas de Sitges, sin lugar a dudas, y que compensa la mala decisión de Sisu el premio de mejor dirección y el premio así sea compartido de Mia Gott, ¿no? O si tú tens un top 3, una es Perla, ¿podemos saber las altres? Bueno, simplemente para acabar con el palmarés, el gran premio del público y el gran premio de la crítica, crítica que por lo general son cuestiones que también van por separado de lo que es una selección oficial. Curiosamente, el gran premio del público ha sido más honesto, más agradecido y un poquito más formado que el propio jurado porque han premiado a Irati. Irati... Pues como a pata mola la presentación. Pues decía, ¿pero Irati es una película que evidentemente es de género, ¿no? Estaríamos un poco como... Capa y espada. Exacto, capa y espada rodada en vasco y el director es Paul Urquijo que es un cineasta que ya apareció por Sitges con Rementari. Creo que se llevó algún premio. Y Dardar. Y después, al año siguiente, el año pasado exactamente, con Dardar, un cortometraje. Es un tío que en los dos proyectos habéis visto que tiene un cuidado de la forma increíble. Dardar. Un friquismo, ¿no? También... El folclore vasco. Exacto. Y todo lo rueda en vasco. Eso es muy interesante. Al menos todo lo que yo le he visto. Bueno, porque ahí dan mucha pasta a la subvención. No, no, no. O sigui, a ver, al final, tio, si tú vols tirar per aquí i a sobre et donen molta pasta, perquè ho vaig parlar amb... No, no, él en casa habla en español y vota el PP, ¿no? Pero... Habla catalán en la intimidad. Però no, però està molt bé. O sigui, al final és com si aquí comencéssim a fer terror en català, dic llar-metratges, de coses més autòctones i a poder ser que no surti el Tibidabo cutre com a esmodèxia. Però... Ni a la costa de Lloret de Mar. Aquí, aquí, crec que falta... També aquí és molt més competitiu el tema de les ajudes que ho vaig estar parlant fa molt poc amb un noi basc... Ilumina-nos, por favor. Que és justament un noi que estava dirigint un curmetatge que es diu Caníbal, doncs ell és basc i em va estar explicant que és molt col·lega de l'urquijo i em va estar dient no, no, si és que al final les ajudes que venen del govern basc potencien molt i potser com que no hi ha una gran... O sigui, hi ha indústria òbviament basca però tan concreta de nitxo d'expliquem el folclore però més fem gènere, més el fem de puta mare i hi ha un autor darrere que està clavant-ho no com aquí que també potser l'onada mediterranament se'ns estan enllà a tsunami i s'està menjant tota la subvenció. Jo aquí quan penso en cine en català i me saben mal dir això, hòstia, me viene a la cabeza Dani de la Orden. No sé cojonante. Imagina't. Imagina't, però imagina't el drama. Evidentemente hay mucho más però no me digas que no hay un... Fora d'antena ja et comentaré però vaig conèixer la productora, vull dir la dona que li produeix les pel·lis al Serra, l'Albert Serra. Hòstia! I vaig estar molt estona parlant amb ella i... Porque lo de Serra... Uau! Porque lo de Serra no nos engañemos, no representa esa catalanía. Es un cineasta catalán. Sí, sin lugar a dudas. Pero no entendemos. Exacto. Mira, només d'avançar una cosa. El que està preparant ara no és un llargmetratge o és un llargmetratge però no és ficció. És una sèrie. És un documental i em va dir ella si és l'Albert Serra que és un toquecollons què creus que farà de tema? Hòstia, uva díaz, toros! ¡Pam! ¡Los toros! ¡Viva los toros, niño! ¡Vámonos! Y además te ha explicado cómo están rodando y bueno... Hòstia, qué bo, qué bo, la fantasía. Qué bo, qué bo, qué bo. Yo creo que Albert Serra la reencarnació de Adalí. Sí, claramente, claramente. Por acento, por tocapelotas, por personaje creado. Yo creo que si se ha estudiado Adalí y ha dit Cataluña necesita un altre. Me voy a Nueva York con una oca. Partan calla en el cine catalán os decía, o sea, pensaba, joder, ¿por qué no tenemos una peli así en catalán? Porque también hay un medievo catalán y también hay una memoria histórica que nos podría llevar a historias tan interesantes como la de Irati que en el fondo lo que nos cuenta desde esa perspectiva del medievo vasco es el origen mitológico de la selva de Irati. La selva de Irati es un espacio geográfico alucinante. Podrías encontrar un paralelismo con la fagia d'anjurra. Pasará ese día al par de la ciudad. Si buscas imágenes y parece ser que en la mitología vasca hay una explicación para entender el porqué de esa belleza de la naturaleza. Esta fue una peli épica sobre el negro de Bañolas. También, también. Bueno, esto era premio del público, ¿vale? Premio del público y ahora el premio de la crítica. El premio de la crítica nos lleva a hablar de unos cineastas que a pesar de producir coches y vender coches en Estados Unidos también hacen cine. Coño, Murgetan Benson, tío. Aaron Murgetan y Justin Benson. Spring, The Endless. Ah, vale, vale. Ha hecho la bomba de la producción de coches porque siempre hemos dicho como Murgetan Benson sonaban claramente a... Ens estem remuntant un amparador fa bastant dos años. És broma interna, chicos. És broma interna. Aquella peli Spring que mescla molt bé el drama i tot amb el gènere. És literal un canvi de gènere a mitja peli. Estava molt bé Spring. Exacto. No es como Venus, por cierto, película de Sitches que es un auténtico despropósito porque va de que sí, no, no, aquí lo importante es la historia, claro. Lo importante es la historia porque tu híbrido de géneros te ha quedado fatal. Es decir, tiene un muy buen planteamiento inicial con una sensación a thriller potente, ¿no? Tenemos a la actriz de Elite, ¿no? Elite. Elite. La Expósito, ¿no? Te falta Elite. Elite, no le he dicho. Faltan esas tres opciones, ¿vale? ¿Cuál es, en el fondo? Elite. Elite. ¿Es Elite? Sí. Sí. Pero me parece que también es un producto europeo, ¿no? Y me parece que tienes Elite en Francia. Claro. Entonces, bueno. La cuestión es que Expósito es la actriz protagonista de Venus, empieza como un thriller, se va al drama, casi con pretensiones sociales, que ahí ya te hundes. Este pianito que tienes de fondo ahí está muy forzado en los momentos dramáticos para que entres en el drama y finalmente acaba como debería haber empezado, con el cachondeo, la sangre y la explosión del género que de alguna manera sientes que Alex de la Iglesia ha provocado en Balaguero. Este pequeño inciso para hablaros de cómo se pueden hacer mal las cosas cuando intentas hacer un híbrido de géneros. Como tú bien dices, en Spring no era para nada así. No, no. Y a un diálogo cojonudo sin necesidad de que estuviéramos pendiente de ese cambio estético porque la historia era tan potente que te olvidabas. Ahora, estos dos amigos, actores, guionistas y cineastas y directores han venido a presentar, como suelen hacer en Sitges, Something in the Dirt. ¿Vale? y es una película que con casi todos aquellos con las que la he compartido en el festival hemos llevado a la conclusión de que no tenía sentido, es decir, pero no tenía sentido dentro de la filmografía de Murgett & Benson porque son unos cineastas que siempre apuestan por argumentos un poco oídos de la olla, con una matemática especial, con esa, abordan la ciencia ficción con cierta complejidad filosófica, como muchas veces se ha hecho, pero es que además, hostia, ofrecen mucho más, como en este caso decíamos, ofrecen una relectura de los géneros y después al final son guionistas y directores que actúan en sus propias películas, no siempre, pero que desde esa perspectiva también, hostia, ofrecen un abrazo al espectador que hace que cuando llegan a Sitges siempre son muy queridos. Pero esta película es una extrañeza total. O sea, va de dos frikis, ellos dos, que se encuentran en un barrio de Los Ángeles porque son vecinos y en el fondo deciden rodar un documental a partir de una suerte de experiencia mística que tienen con la luz que entra a la casa. y a partir de ese momento empiezan a intentar justificar el porqué de esa diferencia y el porqué de la necesidad de compartirla con el mundo y el porqué de ese documental, pero en el fondo acaban en ese terreno en el que ya hemos estado ante estos cineastas pero sin ofrecer nada más que una paja mental que yo creo que era innecesaria. O sea, es un buen concepte inicial pero no... Es una película totalmente pandémica desde una perspectiva de lockdown. Es una peli que comparte muy pocos espacios y principalmente es el interior y después la mente enfermiza de estos dos tíos. Una peli que por otro lado te habla de la amistad y al final lo que ves son dos auténticos psicópatas en continuo enfrentamiento y en complicidad pero en una complicidad también competitiva y muy solitaria. Y por otro lado lo que busca esta película a veces es como decirnos que ya somos conscientes que lo que hemos hecho en otros años son auténticas pajas mentales. Ya, pero son pajas mentales muy potentes porque la línea de la ficción y las dos capas que creáis entre vuestros discursos filosóficos matemáticos encajan muy bien en lo que os venía contando en la ficción. Y esas capas al final dialogan de manera muy homogénea. Pucha no se han esforzado tan aquí. Sí, sí. Yo creo que se han esforzado mucho pero han quedado en ese terreno de investigación un poco a lo Zodiac no porque compartan tono ni mucho menos sino porque os acordáis como Zodiac hablaba de una investigación fallida. Pues Something in the Dead tiene mucho de eso y de delirio. Os lo vuelvo a repetir daba la sensación de que ellos estaban en pantalla diciéndoles justificamos nuestras parras en un nuevo tipo de película. Vale, vale. Es una película de premisa y listo. Y cuando llevas 30 minutos de película dices esto va a acabar mal. Pero no va a acabar mal argumentalmente sino que no va a evolucionar. Vale. Y no va a evolucionar. Y no va a evolucionar. Un poco lo que pasaba con Zodiac cuando te dabas cuenta de que no lo van a encontrar porque si te lo habías leído obviamente sabías que nunca lo encontraron. En fin. Pero era Fincher. Pero era Fincher y estos tíos en Sitges son como el Fincher. En serio. Murkett & Benson y coño que el premio de la crítica haya recaído en ellos ya dice mucho. Que suelen buscar la diferencia. Seguramente la crítica no habría opinado tan positivamente de las películas de estos cineastas que ya hemos mostrado. y para acabar con este palmarés Cerdita. Cerdita que por cierto ya la tenéis en salas comerciales. Cerdita es una película que joder ha dado mucho que hablar. No sé si habéis podido... Bueno, allí ha hagut una campaña de marketing espectacular. Esto también. No nos engañemos. Se ha llevado en Sitges el premio Melies de oro que fue un premio que no tuvo que esperar al palmarés final para darse a conocer. Vale, pero recordem los premios Melies a Dor por alusiones es donen a Sitges pero no te verás es a decir lo sé, lo sé. Si tú a los Melies a los Dor et qualifiques porque a los de plata que es como para llegar a la final de los Melies para ganar el oro tú primero has de tener un plata i ella crec que Zerdita va guanyar el fantasia crec. Estás haciendo un mur que también sona ahora mismo. Estás entrando en campes discursivas. No, porque Zerdita just fa molt poc a un festival d'aquests qualificadors va guanyar el Melies de plata pero fa molt poc o sea, fa dos cops de semana y alors s'ha entregat a Sitges que a més es fa abans del palmarés que es fa com un dijous o així i li van donar a Zerdita. De hecho Zerdita no competía. Zerdita es uno de esos títulos que no estaba en selección oficial en competición que son los títulos que hemos ido de alguna manera comentando. Zerdita era una película de selección oficial no competitiva. ¿Por qué? Porque por lo general es por cuestión de política de premios. Si ya has estado premiado o has competido en otro festival o quieres competir en otro o por estrena porque ya estabas en cartel pues por fechas no podías competir. Eso sí es una película muy aplaudida en Sitges que yo claro entiendo que tampoco puedo optar por el premio del público si no está compitiendo pero que yo la veía como clara candidata de premio de público y como tú hubieras explicado con el tema de los medies pues era un previo que se aprovechaba Sitges para entregar pero que no dependía de Sitges. O sea Zerdita al final lo que hace y a mí me hizo pasar muy bien porque te recupera esas películas de los 80 es un término que aparecía en Sitges continuamente las Scream Girls que por lo general que eran pues mujeres de cierta belleza y exuberancia que se acababan metiendo en el lugar equivocado que chillaban muchísimo y que tú decías no vayas por ahí no vayas por ahí que sabes lo que va a pasar y que una rama del bosque les arrancaba la ropa exacto en este caso hay ropa arrancada mucha ropa arrancada pero lo que descubre pues es una mujer de cuerpo ¿cómo le llaman a esta hora? no normativo no normativo bueno una chica gruesa para que nos entendamos una chica muy gruesa oye con una belleza y con una expresión corporal acojonante porque os lo digo o sea su imagen en la película es la película o sea no nos vamos a engañar hay una gran dirección hay un formato cuadrado y un trabajo de la imagen muy pulido es evidente hay un homenaje y cierta nostalgia también en el que la consume porque yo continuamente pues no podía evitar trasladarme a esa infancia y a esas películas que veía yo leía referencias a Carrie la matanza de Texas totalmente y el que s'ha de veure es respecte al Kurt clar això es una película que ve d'un Kurt-metratge que va a funcionar molt y está el corto es la primera la primera parte de la película tot el que es el bullying al dató al dató al dató sí sí claro porque para que aquellos que no sepas del argumento va de una chica en verano en un pueblo entiendo que un pueblo donde mucha gente va de vacaciones pero ella vive ahí sus padres tienen una carnicería y ella está aburrida de la carnicería sin amigas porque por lo general todos los demás chicos y chicas de ese pueblo y de su edad le hacen bullying le hacen bullying por su imagen ¿qué pasa? que al final de nuevo volvemos a entrar en esa faceta del espectador tan propia de los romanos y de los gladiadores donde disfrutamos mucho ante la violencia y en este caso cuando hemos visto como una serie de personajes maltratan a esta chica pues al final si hay cierta venganza nos vamos a alegrar la venganza no viene de la mano de Cerdita ¿vale? no viene del personaje que por cierto importante interpretado por Laura Galán Laura Galán que como os decía tiene una presencia increíble muy bien aprovechada por la cámara pero también por toda una expresión interpretativa que no depende de la declamación pero que cuando entra en ese apartado y ojalá Edgar la veas y puedas compartir tu opinión con nosotros hostia cuando entra en la parte dramática falla es decir es una película donde quizás no es necesario porque no hay un primer plano ahí donde ella va a hacer un monólogo de 10 minutos es una película muy bien arropada por el lenguaje cinematográfico y por otros actores pero que es cierto que cuando se le busca una expresión emocional mayor ahí no da ahí no da nivel eso es lo que a mí me pareció su interpretación película muy correcta interesante en su reescritura ¿no? de un pasado que sigue presente ¿no? como bien me había recordado y nada y yo creo que con esto y un bizcocho exacto con esto ¿qué hora es? yo no es la hora que es sino es que en 5 minutos 7 se cierra la radio o sea que bueno importante entonces acabar con una idea que estos son los premios y como ya he dicho en un primer momento son premios discutibles en algún ámbito y no tanto en otro sí yo en general he llegit bastantes contentes películas que no se han premiado y que son auténticas maravillas unas porque no competían como por ejemplo Asbestas en pie por favor todo el mundo Asbestas es una obra maestra vale fem una cosa cuando s'estreni porque vosotros l'heu vist cuando s'estreni yo la veré y fem un 11 de novembre pero déjame apuntar un par de detalles Asbestas Rodrigo Sorogoyen ¿vale? coproducción con Francia todo y que la película está rodada en una aldea gallega sus protagonistas principales ¿eh? porque está Luis Zahera Luis Zahera que es una maravilla que de hecho es gallego es de Santiago y es uno de los personajes Luis Zahera es espectacular pero estamos hablando de dos actores en este caso franceses ¿no? que realmente son una pareja que ha migrado a una aldea gallega con una suerte de retiro pero un retiro aún profesional porque se dedican a cultivar la tierra a cultivar el campo además ¿no? están en reconstrucción de ciertos caseríos abandonados para repoblar la aldea ¿no? porque ellos entienden que ese es un lugar como un paraíso donde vivir así haya un trabajo arduo ¿no? de ¿no? como agricultor pero claro su presencia su ¿no? su origen extranjero su modo de vida ¿no? y sobre todo la negación que hacen a la industria eólica que parece que quiere entrar ¿no? en esa aldea y puede ofrecer cierta economía para otros campesinos del lugar es lo que acaban provocando ciertos conflictos en el lugar y sobre todo la enemistad con el personaje y el hermano de este personaje Sean y Lore que son Luis Zahera y su hermano mucho más desconocido como actor pero también muy potente está maravilloso también ha hecho un trabajo muy bonito para el sinopsis sembra Alcarrás no es que esa es la gracia y las dos competían ¿no? como la posibilidad de Oscar por parte de España al final gana Alcarrás yo Alcarrás no es una película que la haya criticado tanto como tú pero después de ver Asbestas sí que te digo que están en ligas muy diferentes no de tono sino de calidad Asbestas es la que tenía que haber ido Asbestas es una obra maestra es una obra maestra desde mil perspectivas desde la interpretación como aquí se ha dicho desde el tono esa construcción de género que también se le da de thriller a Sorogoyen que es hoy en día para mí el rey del thriller en España pero que francamente queda igual es una carcasa hay un punto de low cinema hay un puntito presón también totalmente te agarra de la tripa del abdomen y no te suelta hasta el final incluso cuando ya has detonado todo no te ha soltado no porque exactamente lo que tú dices el detonante no es en sí la película el detonante es parte de un discurso que bueno que te hace de espejo y que te hace de espejo como espectador de una manera jodida te acabas viendo como Friat Barry en el espejo y no con risas con un drama y después esa cámara esa cámara que en manos de Sorogoyen siempre tiene es como si supiera captar el riego sanguíneo de los personajes a los que sigue hay una idea no no hay una pulsión pero en este caso no sexual sino una pulsión dramática en la cámara que es alucinante y como sabe jugar además con el diálogo de imágenes porque con esto acaba la película empieza recuperando el significado de asbestas al final asbestas es una alusión a la rapa de asbestas que es una celebración de origen ancestral que se da en algunas aldeas de Galicia donde humanos hombres por lo general pero también hay alguna mujer lo que hacen es someter a caballos salvajes conocidos como asbestas para la rap para raparlos para una cuestión de higiene evidentemente pero la gracia de esa celebración ¿cuál es? que humanos puedan someter a caballos salvajes por lo general tienen o se ve que es como no el filtro lo hacen por grupos de tres y la película empieza con esa secuencia epígrafe incluido explicándote un poquitito de que va el tema con varios humanos sometiendo a una bestia evidentemente la película sabes que va a jugar sobre la idea de quién es la bestia quién es la bestia no es que eso es la sinopsis de la película tensión continua sin aflojar un músculo en todo el rato esa es la definición de la sinopsis al final la primera escena te dice lo que vas a ver totalmente Edgar y de hecho este momento detonante del que hablabas ese punto de inflexión en la película que sucede finalmente como un traveling de acercamiento es acojonante porque evidentemente la peli como os decía tiene un ritmo muy caótico y muy orgánico pero es cierto que la puedes entender hasta ese momento como un traveling de acercamiento continuo como si tú no fueras consciente pero la cámara muy progresivamente se fuera acercando a ese devenir a esa crónica diremos de un drama anunciante muy potente Asbestas lástima que ya haya ganado el premio del público en San Sebastián pues porque no podía venir a Sitges a competir pero sí a solucionar una programación algo fallida con algunas pequeñas joyas como Pearl que lo hemos comentado o como Irate producción nacional pero joder que están en ligas muy diferentes de Asbestas bueno tú chicos vaya monstruito vaya monstruito me hemos parido de monstruo a monstruo y tiro porque me toca nada se voy en programa no en Parla Terrellas bueno ahora chicos viene bueno este fin de semana es el Festival de Cine Budista no sé cómo lleváis el tema espiritual el següent el següent es el Carro de Terror que gairebé dona per acabar un año de terror català que es el STAC allà es donen els premis finals del terror català i també dona tret de sortida a que comencin també els altres festivals que no sé ja si el següent però hi ha el Galáctica hi ha el Sabadell ara és un diàlogo entre festivals porque después de este viene el Festival de Cine Asiático tú tienes Molins o sea pero ahora vamos a entrar en una dinámica de empanada festivalera bueno ya farem un mig-mig porque siempre ho acaben fent al final pero Molins con que encara queden dos programes per endavant es a dir no es el que ve el que ve bueno ya parlarem a veure pero sin lugar a dudas y en crema Halloween pues era monstruoso y pues queda Halloween que es lo que viene pero sin lugar a dudas nos vemos en dos semanas nos vemos y nos escuchamos en dos semanas exacto adiós oye por cierto Edgar encantado ya de tenerte aquí pero no solo bebiendo cervezas virtuales hoy tercer día que vengo tercer día que no tengo cerveza narrador ahora ya ha salido el narrador ha salido el el divulgador que aquí llevamos venga hasta la próxima hasta la próxima Radio Tos Velt 98.1 Radio Tos Velt 98.1 Radio Tos Velt Radio Tos Velt Radio Tos Velt Radio Tos Velt Radio Tos Velt Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ... Fins demà! ... Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ... Fins demà! ... Fins demà! Fins demà! ... Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! És demà! Taapat! Pinserem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Et penses que a Ràdio d'Esvern et deixem les tardes lliures perquè t'avorreixis? Doncs no. Escolta de dilluns i divendres de 5 a 7 el programa de tardes La Rambla amb entrevistes d'actualitat, tertúlies esbojarrades i seccions variades. Aquí, la gent i les entitats de Sant Just en sou els protagonistes. I recupera tots els podcasts que vulguis a radiodesvern.com o al perfil arroba laramblanou8.1 d'Instagram i Twitter. Ara escoltes Ràdio d'Esvern. Smooth Jazz Club Música Fins demà! Fins demà! Fins demà!