Mort, etern retorn i bucles: Muñeca Rusa, Gaudí i la Sagrada Família, Nietzsche al cinema i els videojocs de FromSoftware

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Però què passaria si fossim conscients de tot això? Què passaria si tot es repetís però tinguéssim el coneixement de què està passant? És a dir, què passaria si poguéssim tornar a començar i fer-ho tot d'una altra manera? En tota l'experiència de les nostres espatlles, cortits pels cops i esculpits pel coneixement. És a dir, la repetició com a evolució. Avui, a Empanada Cultural, canviem el paradigma clàssic. El que et mata et fa més fort. Bé, i després d'aquesta falla verbal... rossant aquí el Garthi Superstar. Comencem! Comença la tercera empanada d'aquesta temporada. Menuda al dia. Bueno, què tal, què tal? Bueno, avui inaudito. Estem tots físicament. Quatre mosqueteros. És molt fort. És molt fort. Gràcies, Vistatria Lluixca. Vistat Póngiclà. Què passa? Bueno, jo us ho faig a través del vidre. Jo us ho faig a través del vidre, que avui estic aquí dintre. Bon dia, bon dia, Carles. Ben tornat de la jungla. Gràcies. Ets morenet, eh? Ets morenet i amb tots els òrgans. Bueno, no ho sabem tots. Sí, no, no, us podeu estar tranquils que he tornat. Estic sano i estalvio, com ho dius, però... No, no, s'ha quedat allà, però sempre pot tornar. Bé, bé, bé. Això és bona senyal. Bueno, Ferran, aquest cop ens hem intercanviat. Estàs al darrere de tot, al darrere dels vidres, al darrere dels controls. Espero no liar-la, no? I Adriano, ben tornat. I confirmo que ets una persona aliena al Carles, perquè és el primer que et fa. Querem de la maneta, eh, de vegades? Sí, sí, de la maneta. Doncs, què ens porteu avui, aviam? Bueno, aviam, Muñeca Rusa és una mica com un... Parece que un neón, no? Muñeca Rusa, la sèrie del momento, sí del momento, però jo crec que ho està patant fort, està generant tota mena de... de versions, de discussions. Jo, avui, em centraré en unes arrels, unes arrels mitològiques, unes arrels filosòfiques, en relació amb Muñeca Rusa. Molt bé. Molt, Adriano. A la sèrie del cine. Tu què faràs? Doncs jo, preneu atenció, parlaré de la Sagrada Família. Sí, sí, sí, com ho sentiu, eh? Toma, ja. M'agrada, m'agrada. Per molts motius. Uou, ja ho veurem, aviam. Per molts motius, perquè, en el fons, és una peça d'art monumental, moltes vegades desconeguda pel local, i, en canvi, la patina, la patina. Bueno, sortirà la vena guia turística de la realitat. I si parlem d'amor, evidentment, estem parlant d'amor, parlar de Sagrada Família té molt de sentit. No només hi ha per l'amor de Jesús, Muñeca Rusa... L'amor de Gaudí... Ui, que comença l'artuliano, eh? Sí, sí, i, molt important, l'amor de la ciutat, eh? Entenem això. Vale, ara que venen a l'accions, perfecte. Parlan. Què ens portes? Doncs, si el Carles no m'agasta el tema, en principi parlaré de Muñeca Rusa. No, no, jo no m'agasto res. Jo parlaré de Muñeca Rusa. És que és complicat, a vegades... El Carles, en veritat, parlarà del tema de la terra torna al cinema, però... Però la Muñeca Rusa ho podem parlar a tots. Això és una mica com una espècie de regal, com uns regals de Nadal, que llavors els va sobrir una mica, una miqueta, una miqueta... Poquet, poquet, poquet. No els veiem encara. No els veiem encara, aquí hi ha molt material. Ja, però tu t'estàs apoderant de tots els regals... Però és que jo soc el nen petit que vol obrir el regal, ja. El vol obrir. Doncs jo vull obrir, perdona, Ferran. Avui faré una mica de grinch i tallaré tot això. Gràcies. O sigui que, Ferran, què parlaràs tu avui? De la Muñeca Rusa. Parlaríem de la sèrie Muñeca Rusa. Jo vinc amb bastanta cosa que xar-me, sobretot. Molt bé. Aquest és l'esperit. I jo, personalment, parlaré de videojocs. Avui sí que també em poso el barret i el mando a la mà i parlo de videojocs i d'uns videojocs que és la mort personificada amb beat, que és From Software. Toma ja. Així que a veure què surt. I res, doncs, nois, fotem-li, no? Comencem. Fotem-li davant. Cultura. Toma ja. Guau. Femazo. Al saco. Al saco. Bueno, chicos, seguimos hablando de cultura, evidentemente de muerte también, pero me gustaría partir de la última reflexión después, ¿no? Aquello que te mata te hace más fuerte. Es cierto que en el eterno retorno hay una posibilidad, algo parecido a una muerte como trampolín, como proyección, pero esto os lo dejo a vosotros, prefiero que hableis de muñeca rusa, de los videojuegos y de algunos elementos cinematográficos muy importantes. Y me centraré en esta idea, lo que te mata te hace más fuerte. ¿Dónde lo hemos visto esto? ¿O dónde lo seguimos viendo? En el arte. Continuamente. ¿Por qué? ¿Cuántos artistas que han buscado la notoriedad en vida no la han conseguido en vida y la han encontrado tras la muerte? ¿En el caso de Jean Vigo, no? ¿En el caso del cine? Por ejemplo, ciertamente desconocido. Quizás algunos de nuestros oyentes no saben quién es Jean Vigo, pero Jean Vigo continúa vivo después en la obra de Truffaut y sigue vivo en muchos cineastas franceses. Pero podemos hablar de alguien mucho más clásico. Alguien mucho más clásico y conocido por todos. ¿De aquí? Van Gogh. Por ejemplo. Aún vivo y muy famoso. Lo tenemos ahora en el Port Bell de Barcelona. ¿No? Presencialmente, evidentemente. Sí. Ah, vale, vale. Está poniendo un café, ¿eh? Y está intentando pintar una mica. Está buscando la orella. Sí, capando la orella. El pelo rojo anda suelto. Imagínate, está Meeting Bang Bang, la exposición interactiva, que está hasta el 2 de junio, la recomiendo, es muy interesante. Ah, muy bien. Pero, por ejemplo, ¿hace cuánto que hemos visto una película de Bang Bang? Que hace nada. Sí. Hace nada. Una que partía de sus acuarelas hace un par de años. Es verdad. Y la última de Julian Snavel. Sí. Julian Snavel. William Dafoe. William Dafoe. Exacto. De hecho, parece ser que de esta película es lo que ha quedado en la retina de todo espectador, ¿eh? William Dafoe. La peli parece ser que flojea un poco, yo no la he visto, no os puedo contar. Pero William Dafoe. Bueno, no te al Oscar, ojo, ¿eh? Dafoe. Sí, sí, sí. Quina película que ha sido un biopic no val los Oscars. Entonces tenemos este artista, ¿no? Este artista maldito, que no encuentra la fama hasta después de muerto, unos años bastantes, pero venga pa' caseta, ¿no? A mí me gusta siempre acercar esta realidad. De, de, de. ¿Por qué no hablamos de Gaudí? ¿Por qué no? Ya hemos mencionado que hablaremos de la cara de la familia. Gaudí. Ostras. Gaudí. Gaudí, sí, señor, Gaudí. Aviam, aviam. Podríamos decir también Gaudí. Gaudí. Porque el señor Antoni Gaudí y Cornet, en el fondo, hoy en día es mencionado como Gaudí. Porque Gaudí, ¿eh? Ya no es simplemente un arquitecto, es simplemente un artista, no, es una marca. Es la marca de Barcelona. Marca Barcelona. La marca Gaudí. Pero en el fondo, todos los que hayáis estudiado un poquitito la obra de Gaudí, sabréis que se encontró con muchísimos problemas en vida. No fue tan maldito como Van Gogh, pero sí bastante incomprendido. ¿Y cómo se pasa de ser un hombre incomprendido a ser una marca? Evidentemente con talento, es evidente, pero sobre todo también gracias a la muerte. De nuevo, la muerte como trampolín, la muerte como proyección. Y si hablamos de Gaudí y hablamos de la Sagrada Familia, hablamos de religión. Totalmente. ¿Y de quién tendríamos que hablar si hablamos de religión en la Sagrada Familia? De Jesús. Ya sé que suena duro, pero hay que ningunearlo. Hay que empezar a trasladarlo a una realidad mucho más mundana. Y en el fondo, Jesús también le debe, en parte, a su fama, a la muerte. De nuevo. Exactamente. Y lo encontramos en toda la religión. Lo encontramos en el arte, pero en la religión. ¿Cuántos mártires? ¿Son mártires? Sí, sí. El primer gran zombie, ¿no? De la historia. Exacto. ¡Bum! Pero es cierto, en el fondo es cierto. Bueno, pero centrémonos un poquitito en la Sagrada Familia, porque me gustaría saber qué sabéis vosotros de la Sagrada Familia. Como os he dicho en la introducción, me apetece hablar de ello porque es una pieza de arte monumental, muchas veces desconocida al local. Y en cambio, lo que nos quedamos es con ese drama que vivimos los locales en Barcelona, con esa gentrificación continua. Es masiva. Exacto. Entonces, al menos entender el porqué. ¿Cómo? Entender el porqué. ¿Qué sabéis vosotros? Por ejemplo, yo hoy he decidido traerme un amiguete de Badalona. Os presento a Iona. ¿Qué pasa, Pipo? ¿Cómo está aquí la gente? ¿En Deber? ¿En Deber? Exacto. ¿Cómo estáis, Iona? Muy bien. ¿Aquí qué tal? ¿Cómo estáis? Me gustaría partir de esta idea, ¿no? De qué percibe el local en la Sagrada Familia. Estuviste hace poco allí, ¿verdad? Sí. Pues mira, yo soy de Badalona, ¿vale? Estabais chavalitos del barrio, ahí jugaba fútbol. Sí, sí, pero cuéntanos un poquitito tu experiencia en la Sagrada. Bueno, pues yo he decidido un poco, pues, oye, con los suegros y la cari, ¿sabes? Pasar por Barcelona y ver un poco qué se cuece por ahí. ¿Y qué se cuece? Bueno, yo la Sagrada, pues, hostia, yo la vi ahí toda imponente, esa pedazo de construcción. ¿Lo es? La peña ahí sacando el teléfono, haciendo fotos, a un nota que le robaron. ¿Qué entendiste? ¿Qué entendiste? ¿Quién es esa Sagrada Familia? Pues a mí, a ver, a mí me parece, o sea, como que una construcción bonita. O sea, lo que sería bonita. Bonita, bonita, bonita, bonita. Bonita. Bonita, bonita. Muy bonita. Pero algo más o... Sí, claro que sí. Por ejemplo, cuéntame, ¿quién es esta Familia Sagrada que todos tenemos que conocer? Pues lo que sería, pues, el daddy, la parienta y el bebé en seco este, ¿sabes? Ahí todo muy bonito, ¿sabes? Todo muy precioso. Bueno, como podéis ver, toda familia sagrada, ¿no? Toda familia. Muy sagrado, loco, muy sagrado. Bueno, Joana, muchas gracias por tu aportación, ¿eh? Te volveremos a llamar, no te preocupes. Un beso aquí a toda la familia de Badalona que me está escuchando. Para dar un beso a mi abuela, a mi tío, a mi padre. Porque, como habéis podido comprobar, el local, evidentemente, Joana no representa todo el local, pero el local es bastante ignorante de lo que significa, en el fondo, la Sagrada Familia. Cuando decimos Sagrada Familia, de fondo hablamos del templo expiatorio de la Sagrada Familia, ¿no? Una gran basílica que pretende borrar nuestras culpas, purificarnos. De nuevo, esta idea del eterno retorno como muerte que nos proyecta hacia un futuro mejor, como posibilidad, ¿no? De alguna manera, la Sagrada Familia también está detenida en el tiempo. Vive continuamente esa vida y muerte de Jesús, ¿no? De hecho, lo que está construido ya son las dos fachadas. Y una habla del nacimiento de Jesús y otra habla de la muerte. Por lo tanto, en esa construcción eterna, aquí no hablaríamos de eterno retorno, sino de eterna construcción, el día a día nos sigue presentando a la vida de Jesús y su muerte. De nuevo, una muerte que le catapulta. Pero, la Sagrada Familia, en el fondo, y con esto vamos a entrar en el simbolismo que tiene, no la podemos desglosar aquí en cinco minutos, es imposible, pero simplemente recordaros que la Sagrada Familia no es ni la Santísima Trinidad, ni hablamos de los lazos de sangre de Jesús, María y José. Porque, como decían algunos amigos míos, padres hay muchos, madres solo hay una, ¿no? Cuando penséis en la Sagrada Familia, no penséis en José. Pobre José, lo olvidaron. Ni en la Santísima Trinidad. Padre y su Espíritu Santo. No, no, no. La Sagrada Familia es la familia religiosa de Jesús. La familia religiosa de Jesús. ¿Y quién es esa familia religiosa? Son sus colegas de profesión, son como nosotros. En el fondo, la familia religiosa de Jesús es Jesús, sus doce apóstoles, los cuatro evangelistas que tenían el encargo de desarrollar el gran evangelio, dos de ellos, por cierto. El séquito, ¿no? El séquito. El séquito. Y claro, no podemos pensar en la Sagrada Familia. El feligrés. La cru. El feligrés. No, realmente. No exactamente. El grupo, el séquito de Jesús, que tenía una función, que es no solo apoyar al Salvador, sino continuar su mensaje. Por eso el evangelio. Y claro, no puedes pensar en Jesús sin María. En este caso lo tenemos claro. Por lo tanto, también forma parte de Jesús. Sin José, por eso. Sí, desgraciadamente sí. Al menos bajo el concepto de Gaudí. Sabemos que Gaudí nunca se casó, ¿no? Es decir, era una persona... Y esto también es algo, un hilo vehicular en toda esta fama que llega tras la muerte. Una entrega previa, una entrega desmedida, totalmente loca, hacia su obra y su gran pasión. Lo hemos visto en Van Gogh, en Vigo, lo hemos visto en Gaudí. Yo me imagino a Gaudí, ¿no? Pensando en bucle, en la idea de Sagrada Familia. Es una idea también repetitiva en eso. Totalmente, totalmente, bueno, de alguna manera, por eso también es al final una especie de santo en el mundo del arte, ¿no? El gran artista. Entonces volvemos a la Sagrada Familia. Dieciocho personas, no sé si habéis hecho el recuento, dieciocho personas. Por eso la Sagrada Familia tiene tantas torres. No sé si habéis empezado a contar torres. Antes hablábamos de que la Sagrada Familia estaba atrapada en el tiempo, nacimiento y vida. ¿Sabéis una cosa? La fachada del nacimiento, que no la vio acabar Gaudí, por cierto. Gaudí solo vio acabar una única torre. Pero si os habéis acercado veréis que tiene cuatro torres y cuatro en cada fachada. Quizás sabéis que la gloria tiene que llegar. Pensad en las fachadas como libros de piedra, como una Biblia de piedra. Mientras en el nacimiento tenemos los diferentes momentos de la vida de Jesús, en la pasión tenemos su muerte y resurrección. Y por lo tanto una nos habla de la vida, del flujo de la vida, y la otra nos habla de la muerte. Y la gloria llega. La gloria llega con los grandes momentos de la vida de Jesús, pero esto aún habrá que esperar. ¿Hasta cuándo? Hasta el 2026. De unido. Hasta el 2026 os vais a tener que aguantar esas dos grúas. Y ya veremos si es posible concluirla en el 2026, porque necesitábamos una excusa. ¿Sabéis por qué se acabará en el 2026? ¿O debería? Porque Gaudí, de nuevo la muerte, murió en el 1926. Ay, otra vez. De seguir viviendo en esa eterna construcción, pero no más de 100 años. Cásquetas. Así que esperemos que en el 2026 podamos ver a la Sagrada Familia acabada. Y me gustaría acabar con una pequeña reflexión, porque mientras la fachada del nacimiento habla de ese nacimiento, parece miel, arena cayendo, ¿no? De alguna manera, lo que tenemos allí en lo alto de la entrada es un gran abeto, ¿no? Una representación de la naturaleza. Al otro lado, tenemos la muerte. Tenemos la rigidez. Un totalmente angulosa y dramática, evidentemente, fue Subirax quien concluyó esa fachada, no solo siguiendo las ideas de Gaudí, sino aportando su estilo. Pero es que ya Gaudí pretendía hacer algo que ofreciera un terror especial, ¿no? Un terror que, por ejemplo, veremos también en Muñeca Rusa. Sí. Y él decía, puede que alguien encuentre esta fachada demasiado extravagante, pero yo quería que llegase a dar miedo. Y para conseguirlo, no escatimaré en el claro oscuro los elementos salientes y los vaciados. Todo lo que resulte en el más tétrico efecto. Es más, estoy dispuesto a sacrificar la propia construcción, a romper arcos o a cortar columnas, con tal de dar una idea de cómo es de cruento el sacrificio. Importante el sacrificio como proyección, ¿no? Pero lo que él no sabía es que a la Sagrada Familia llegan 4 millones y medio de visitantes anualmente. 12.000 personas al día. 12.000 personas que hacen posible que la Sagrada continúe, porque dejan unos 50 millones de euros al año. Y es gracias a eso que la Sagrada se construye. Pero mientras en un lado son los que favorecen la construcción de la basílica, por el otro lado son los que contribuyen a la despersonificación del barrio. Y de alguna manera eso es el auténtico terror. A Maixotía también se anem a Muñeca Rusa o a Mil Ficcions. Exacto. ¿Por qué? ¿Dónde nos porta eso? Una idea de paradoxa. ¿Sí? De paradoxa. Pues entonces, lo dejamos aquí, Carles, y continúas tú después. Me parece genial. Bueno, déu ni do, déu ni do. Tela. Quina lliçó. Bueno, Carles, tens el llistó bastant al, ¿eh? Pero... Venga, va, que anem a que el Carles vay. Cinema Doncs reprenc la línia cultural d'empanada d'ingredients en aquesta empanada que estem avui fabricant i creant entre tots una mica. Hem edificat, ja, els fonaments. Però a mínim això sí que està, eh? S'ha de dir una cosa, eh? Digues, digues. De moment tot va malament. No, no, no, he passat mal. De moment tot va malament. De moment tot va molt bé, nois. Molt bé en aquest diumenge, que no se sap si és un dissabte o un diumenge, però bueno, tant se val. En qualsevol cas, jo m'he quedat una mica amb, hòstia, Adri, meravellós tot el que has explicat. O sigui, m'ha semblat molt potent com has arribat a desgranar tot això. Però ara mateix jo no puc parar de pensar en aquest bigoti, aquest bigoti d'en senyor Pol que ens ha dit que porta. M'he mogut les patilles i me les he portat al bigoti. Una migració capil·lera. En qualsevol cas, jo vull començar la meva secció parlant de l'incorregible del bigoti, del bigoti frondós com aquest que porta al Pol. Vull començar la meva secció parlant d'un enfant terrible, d'un alemany obsessionat per la cara més fosca del sexe. Vull començar la secció parlant d'un referent de generacions i generacions de pensadors que s'han exprimit les neurones com si haguessin passat per una liquadora filosòfica. Una persona que ha sabut combinar l'Eros i el Thanatos sense enganxar-se als dits. De qui estic parlant? Hitler. Estàs molt a prop, però no. Pol, de qui estic parlant és de Friedrich Wilhelm Nietzsche. I aquí vol vellona, sabe aquí, vol tecnam, vol vellona. Venga, home, que hay que animar esa mañanica, chicos. No, no, no. En Jona ha tornat? En Jona estava per la porta i ja ha tornat. És que, a veure, jo crec que és complicat perquè tenim moltes coses a dir. És molt dents, realment, el que tu he de tornar. És una parada. Però, hòstia, intentem donar-hi una mica d'humor i de bogeria. És una mica de manera. Aviam, Nietzsche. Què passa, Nietzsche? Nietzsche absorbeix una bona part de la concepció cíclica. Tornem a aquesta idea. Perdona, a què has dit que estem parlant? De Friedrich Wilhelm Nietzsche. Ahí estamos, parlande. És que el parlande dóna gust. Dóna gust tenir un tècnic... No com el Pol, no com el Pol. Fins de puta. Aviam, no, sentrem-nos, sentrem-nos. Bava, és que ara ja comença la tralladura. Nietzsche absorbeix una bona part de la concepció cíclica... No, anem a fotre-li canya. De la concepció cíclica del temps, eh, tornem a aquesta idea, de repetició que comentava l'Àdri, que anem desgranant durant el programa, per reformular-la d'una manera original. La idea de l'etern retorn, que això sempre ho atribuïm a Nietzsche. Però, nois, nois, nois, no ens precipitem. No comencem la casa per la teulada, eh? Avui ens centrem en la misèria muñeca russa, en moltes altres coses que graviten, graviten en torn a aquesta idea d'etern retorn, de cicle, de repetició. En el cas de muñeca russa, una paradoxa temporal, un bucle... Ferran, insisteixo, no vull avançar res, només diré que la seva protagonista, per cert, fantàstica Natasha Lione, brutal, quina pedazzo d'actriu, és una meravella, quin caràcter, quina personalitat. Dirigeix, guionitza i actua en aquesta sèrie de muñeca russa. Ell interpreta Nadia, una persona que viu i reviu constantment la nit del seu aniversari. M'encanta perquè estic veient a l'altra banda, estic veient el Ferran, que en som de noves. No, no, som de noves. És que sabeu què passa que... Aviam, per exemple, amb Nietzsche. Va, què té a veure amb Nietzsche? Què té a veure amb Nietzsche? Aviam, Nietzsche... El que passa és que ho tinc una mica a ordenar, jo la putada és que m'ho veig d'una manera... He venido a hablar de mi libro! He venido a hablar de mi libro, chico. En mi orden, eh? No, Nietzsche, és a dir, com us dic, hi ha aquesta parcíclica, però si no t'importa, Adri, abans de centrar-me a Nietzsche, que el tocarem, vull defensar una mica, és a dir, perquè he començat a parlar de muñeca russa i em perdó destripar una mica la part del Ferran, però és que per mi és important perquè si no, no aconsegueixo arribar a bon port. Foli, foli. És a dir, com deia aquesta idea de reviure la mateixa nit d'aniversari, descobrir noves coses en cada nit, és una mica el que ens passa a nosaltres com a espectadors? És a dir, nosaltres Aristòtil va crear una sèrie de trames... Si et sembla bé, Carles, posaré música. Us anem a Aristòtil, ara? Ja veureu, ja veureu. Ha donat peu a molts tipus d'històries de formes molt diferents, llavors nosaltres com a espectadors, si m'agrada que posis aquesta música, per què estic dient això? Perquè, és a dir, d'aquests esquemes aristotèlics ha sorgit tot, i sempre tornem a tot una mica, ho revivim. Llavors nosaltres com a espectadors podríem parlar que també som una mica espectadors en bucle, espectadors que tendim a la repetició, som espectadors que ens agrada, que ens expliquin històries i ens les tornin a explicar, i ens les torni a explicar. Molt d'acord. Històries cinematogràfiques, però també històries mitològiques. Sí, anem a buscar aquestes arrels, i gràcies Ferran per posar aquesta lira que també ens remet una mica, una Grècia clàssica. Mitologia, anem a centrar-nos una mica. Ai, ai, te quiero ver. Els mites, què són els mites? Són models materns que sobreviuen, que s'actualitzen fins al dia d'avui, fins a la nostra actualitat. El mite de Prometeu, per exemple, és Frankenstein, de Mary Shelley. El mite de la caverna de Plató, què és? Matrix, no? Podem trobar Matrix, hi ha tantes altres ficcions. Vale? Mita d'Hèrcules, Ulisses. Hòstia, el podem veure en Robert Downey Jr., Chris Evans, Tom Cruise, si voleu, herois solars. Sí, home, sí. Sí, sí, sí. Superherois, tot això, què està passant? Els mites segueixen molt presents. I en el cas que ens ocupa, sí, aquesta muñeca russa que viu encadenada en un cicle, hi ha una repetició constant, hi ha una repetició constant, que jo crec que remet al mite de Sísif. Sísif, qui era Sísif? El tema que es terroca és com cauen. Sísif és un personatge que... El Sísifo. El Sísifo, el loco, ¿quién es el Sísifo? El Sísifo. El Jona, que va dir el Jona, que el Jona, el Jona, el Jona, el Jona, que escúchame, que no estereotipemos, que no estereotipemos, que no estereotipemos, que no estereotipemos, que no estereotipemos, que no estereotipemos, que no estereotipemos. I el Jona, que jo va d'arcanya cultural, que vaix a flipar. No, nois, on volia arribar és que Sísifo és un personatge mitològic que per tota una sèrie de decisions que ha pres en la vida d'assassinat, de mentida, d'avarícia, nada a carregar amb una roca a l'infern, quan cau a l'infern, cau a l'Hades, pujant per una muntanya una roca i quan cau, quan aquesta roca cau, sí, gràcies, Ferran, l'ha de tornar a pujar i hi ha una idea de bucle, de repetició, per tant, sí, que jo crec que està molt present en la sèrie de muñeca russa. Llavors, anem una mica per feina, nois, perquè aquest és un ingredient de la meva constel·lació, de la meva empanada, d'aquesta empanada cultural on hi estem posant ingredients, un ingredient micrològic, però anem en aquest Nietzsche, Adrià, que tu ja tenies ganes de sentir, no? Nosaltres... Has dit Nietzsche? Yes! Here we go! Here we go! Here we go! Here we go! Vale, nois, nosaltres, eh, som espectadors contemporanis, som uns gulafres, eh, uns gulafres de festivals, tenim aquesta idea de repetició, no podem parar de veure capítols de sèries i d'engullir programacions de festivals. Cinefagos. Cinefagos, exactament. Llavors, sí, si seria una mica l'aperitiu que estic proposant en aquesta secció meva, què passa amb Nietzsche? Nietzsche parteix d'alguna cosa molt interessant que és, mira, nois, si hem de remuntar-nos molt als orígens, jo penso que la idea cíclica en un origen és bona. Per què? Perquè parteix de la idea agrícola, sí? Els aliments que ens dona el camp, la idea de les estacions, la roda del temps, el pas de les estacions, això genera vida, això genera valor. Llavors, Nietzsche diu, la Terra és sentit i el superhome és el sentit de la Terra. Per tant, funda aquí un nou imperatiu categòric que és la repetició no només és un valor natural, sinó que és una elecció, és un vici, és un vici, eh? Hi ha una idea molt bèstia, Nietzsche, per què? Perquè ell parla d'entregar-se eternament al que fem, però què passa amb les persones que no gaudeixen fent el que fan, amb els frustrats? Clar, Nietzsche els descarta i dius, hòstia, això no pot ser, això no pot ser. indignes. Clar, és molt xungu això, no? Llavors, ell entén la vida com una idea, no com una idea, sinó com una força, però amb aquest criteri de selecció que és tan xungu, sí? Llavors, Nietzsche... Nietzsche, ok, ok, ok. Nietzsche té una part pessimista, parla d'una crisi occident que crec que ha sabut tancar molt bé la seva secció, no? Parlar d'aquesta crisi de la religió, Nietzsche d'alguna manera anticipava, Adri, aquesta crisi de la religió que estem vivint. Aquest era el punt d'inflexió, exacte, i jo crec que, per exemple, la idea del sacerdot com a símbol, com a gran exponent de la feblesa, perquè ell critica que la idea de positivisme i feblesa van juntes, això ho critica. Nietzsche realment dona una idea molt xunga també pel moment en què viu i tot el que passa, no? Llavors, jo penso que està present en aquesta idea de repetició, d'acord? Què més podem dir? Què més podem dir sobre aquesta idea de repetició a nivell cultural? hem parlat de mites, hem parlat també d'una part més filosòfica, com us he explicat. M'has robat una sèrie. T'he robat una sèrie en sorris... Parla'm de cinema, si és clar. Anem a parlar de cinema perquè m'estic enrotllant com una cotorra. per parlar de cinema, nois, us diré que, hòstia, hi ha una mica una idea de corser, penso, en aquesta idea de bucle, que tu veus una història en la que està una mica com encorsetada en aquesta idea de repetició, és difícil realment aportar alguna cosa un ou, llavors per això són casos, penso, molt comptats, parlarem de Chris Marker, de la GT, de mil coses, jo he fet una tria de dues pel·lícules que penso que il·lustren bé aquesta part de la repetició, o sigui, per una banda, una de terror, per l'altra banda, una de comèdia, comèdia romàtica. La primera, El morir la noche, Dead of Night, producció britànica del 1945. Producció anglesa, de direcció coral, en la que, imagineu-vos, un home arriba amb cotxe a una casa ubicada en pleca d'un trianglès, hi ha un grup de persones que ell sembla que coneix, que té la sensació que li sonen d'algú, de Jaubí, llavors cada un explica una història de terror, tot ens portarà a un final en el que tornem al mateix punt d'inici, és a dir, hem vist unes històries molt esgarrifoses i al final de tot ens donem compte que tot torna al mateix punt, que és aquest mateix senyor que té aquesta sensació de Jaubí tornant a aquesta casa de la campiña anglesa, tornant-se a trobar un trobo. És molt xungo, jo no he de mal, som molt bèstia. Segon exemple, segon exemple, és que, compailleu, som molt salts, una constel·lació que estic fent aquí. Segon exemple, comèdia, quina comèdia romàntica, molt important, ja als anys 80, que parli d'un bucle, que sigui una repetició, bueno, de fer la base de... El dia de la marmota, el dia de la marmota. Havien de la marmota, que és el dia de la marmota, que marca el dia en què s'acaba l'hivern, eh? I amb aquest I got you babe, de Sonia and Cher, que és aquesta cançó en la que Bill Murray s'aixeca cada dia, i cada dia, i cada dia, com un sísif postmodern, com un sísif contemporani, no pot escapar d'aquest dia de la marmota. Un dia de la marmota, per cert, que marca el dia en què s'acaba l'hivern, eh? Un canvi d'estació, justament, donar-vos a compte, eh? Però no és un canvi d'estació positiu que ens dona aliments, sinó que és un canvi d'estació que ell es ve obligat a viure, i a reviure, i a reviure. Quin martiri, quin sofriment. Aviam, jo penso que és una... És un... Vaig a tancar, nois, ja m'estic enrotllant com una parcià. No, no, però és interessant el que estàs dient, perquè ens porta de nou cap a la sèrie. Ho veieu, no, nois? Que està tot lligat. El dia de la marmota, il·lado, il·lado. Sí, sí, Nietzsche, hòstia, jo he fet una constel·lació una mica caótica, això és una mica un taco. Bueno, això és una parada. Això és una parada cultural. Exactament. Un taco que van caient pels costats. La cardolla que m'has fotut aquí, xaval. El problema, ja per acabar, és que hi ha una idea de conte moral, sí, de que ell realment, és a dir, en aquesta pel·lícula, ell el que no pot aconseguir és Andy McDowell, la mort d'Andy McDowell. Primer, se les vol lligar totes, quan veu que, en aquest dia a la marmota que es repeteix, es suïcida, és a dir, fa mil i una, i el gran conflicte de la pel·lícula és que no pot aconseguir la mort d'una d'elles, no? Era Reagan, era Thatcher, que és una mica aquests anys 80 on es cou la pel·lícula, i hi ha una idea de querer aconseguir-lo todo, no? Aquesta pel·lícula també, d'alguna manera, es podria llegir des d'aquest punt de vista econòmic, corporativista. En qualsevol cas, jo crec que al final hi ha una idea de Happy End, ell i ella, juntos, s'acaba el dia a la marmota, penso que hi ha una idea, com ho dic, una idea una mica conservadora de l'amor, de què volem a la vida, que tindria aquesta pel·li de El dia a la marmota de Harold Ramis. Molt bona, penso, un guió collonut, divertit, però, hòstia, és una comèdia que no escapa de ser comèdia i que és una mica conservadora, no? I aquí ve, aquí ve potser el canvi, va perfecte per tu, Ferran, perquè crec que una de les paraules que més sentirem és el tema moral, no? Sí, si voleu passem ja a tema sèries, d'acord? Sèries Bé, amb el permís del Carles, que m'està tot, perdoneu, no calibrat el temps, no calibrat el temps, el que estem a escoltar ara és Gora, és Gora Gerab, de Harry Nilsson, que el Carles sí que ens pot dir alguna coseta més d'aquest artista, almenys m'has comentat abans, ara no, ah, vale, molt bé, sí que puc, aviam, és a dir, si Bill Murray s'aixecava amb aquest I got you, I got you babe, no? Cada matí, doncs, la protagonista de la muñeca rosa, Nadia, interpretada a part, com es diu la noia? Natasha Lyon, Aquesta, gran trio, bé, comencem, el primer que vull explicar, bueno, hem estat parlant una miqueta, llavors de fet ho has explicat tu, que és una noia que cada dia està revivint constantment la mateixa nit, que bàsicament és la nit del seu aniversari, ella mor d'alguna circumstància i torna a aparèixer al mateix lloc, això és la premissa de la sèrie, aquesta cançó, no? Sí, aquesta sèrie, a veure, aviso per qui pugui estar escoltant que farem espòilers, tot i així, és una sèrie que va sortir l'1 de febrer d'aquest any. Netflix, per cert, eh? Sí, Netflix, perquè això no ho hem dit. Produïda, barra dirigida, creada per Natasha Lyon, que és la protagonista, Amy Poehler, que algú sonarà per Parts and Recreations, i Leslie Headland, que sincerament no sé qui és, però bueno, és la tercera en discòrdia, és igual, passem. El tema és que ella està revivint costant el dia del seu aniversari, per tant, podríem dir que està revivint un dia feliç. Aparentment. Aparentment. I després, més endavant, ens trobem amb un altre personatge que també li passa el mateix. Està revivint el dia que el deixa de ser parella. Aparentment, un mal dia. Bé, el tema és, i com deia al principi, jo pretenc criticar-la una mica, no tant per aquesta premissa, que és certa, sinó per com tracta el concepte de Terretor, que parlava el Pol. És veritat que per crear una ficció narrativa necessites poder trencar amb el concepte Terretor, perquè Terretor, al final, tu ja deies, la serb que es mossega la cua. Clar, al final, com sempre deies, Gotum Hander, o algo així, y Gotum Hander en la mitologia nòrbica. Al passar que era un youtuber. Sí, també. Bueno, clar, ho deixes com a final obert, com a la pel·lícula que has mencionat des d'anys 40, Carles. Sí, Aquesta és la gran corcè que deia el Carles, que al final, si tu estàs fent un Terretor, només pot ser irònic, només que facis el que facis tornaràs. També és el concepte del fato, del destino que tenen les mitologies, les fàbules mitològiques. Un fàtum tràgic. Saps? El Sissip, que li cau la pedra, la pilota, sí, de futbol. Sí, la pilota. Sí, sí. Total, el tema és aquest, que la sèrie no segueix aquest concepte de Terretor normal, vol trencar-lo. El meu problema amb la sèrie és com el trenca, però permeteu-me, abans, parlar d'això, que hi ha dos personatges i els dos tenen una manera molt diferent d'afrontar el bucle. Ella, que aparentment està vivint un dia feliç, que és el seu aniversari, en veritat, no vol repetir el bucle. Ella vol trencar-lo perquè, en veritat, no és tan feliç amb el seu aniversari. De fet, està en una festa d'aniversari superficial, plena de drogues, on tot és bastant rocambolesc, podríem dir. També parla de les addiccions, no? Exacte. De fet, aquesta cançó parla de les addiccions. Sí, en canvi, ell vol reviure el seu dia, tot i que sigui el dia que el deixa la seva parella, precisament per això, perquè sap que la seva parella el deixarà... Per aprendre els errors, no, a vegades, potser també. Per veure què passa. En veritat, ell, que està vivint un dia de merda, que és el dia que el deixa la seva parella, ell no fa res, ell intenta mantenir-lo sempre igual. Per què? Perquè sap que així tornarà cada dia a veure-la. És molt llinyant, això que estàs plantejant. Aquesta, la veritat, és totalment llinyant. El tema és, i aquí, ara ja parlem del meu programa amb la sèrie, i us deixaré entre vosaltres, que també l'heu vista, el meu problema és amb per què existeix aquest bucle. És que dóna la sensació que hi ha una intencionalitat de l'univers darrere de tot això. A mi em treu bastant de polleguera, el que em deies, Paul, abans, parlem de moralitat, perquè el fet és, per què hi ha d'haver-hi una intencionalitat de l'univers? És a dir, sembla que l'univers estigui dient-li als protagonistes heu de fer una cosa bé, o diferent de com l'heu fet, perquè fins ara ho fèieu malament. Bé, ja hi ha un sistema moral establert, i aquest és el meu gran problema amb la sèrie, sobretot com acaba, i aquí entrem ja en territori total de spoilers, si no l'heu vist, sintonitzeu la ràdio Sant Joan d'Espí, paixeu-vos un altre podcast, el que sigui, d'acord? El tema és aquest, que el sistema de la sèrie acaba amb una mena de moralitat, es podrà discutir, i ara ho farem, si no més endavant. Bé, la tertúlia potser, oi? Sí, sí. El tema és... No estic d'acord, però mentira, tia. D'acord, doncs aquest tema em preocupa una mica, perquè al final ella viu una vida bastant lliure, i resulta que l'univers li està dient, no, no, és que has de fer una cosa en concret, i això et lligarà amb poder acabar. I per desllançar ja un últim tema, ja us dic, no, ja que el Carles m'ha robat la temàtica de la sèrie, que ho has fet molt bé, per cert, jo només vull comentar cosetes per deixar-les aquí, sigui per ara o per la tertúlia, al final, no? Perquè al final, si busqueu a YouTube, si busqueu a webs, a blogs, trobareu que hi ha interpretacions del final. Sí, vale, jo no he buscat res, però perquè volia esperar aquí a parlar-ho. Jo parlàvem abans d'entrar sobre Òstiles, al final significa que ara viuran feliços o que han mort, però clar, en veritat han renascut com a ser, no sé, com a una nova mentalitat. O potser s'han rendit d'alguna forma i ja ho accepten com a tant. Jo veig un cerro de la vida, una celebració de la vida. Clar, però això és l'última seqüència. Sí, l'última, l'última. L'última seqüència és com una gran celebració. Sí, recordem com acaba, recordem com acaba, que és ella, demana perdó, aquí li ha de demanar perdó, i es troba, exacte, es troba amb un grup de mendigos, podríem dir, d'indigents, que estan celebrant una mena de carnaval, una mena de... Bueno, amb el Polp dèiem, sembla una desfiliada de los muertos. A mi recordava molt aquell joc, el Green Fandango, aquell final de... I ella s'hi suma, i és més, l'últim fotograma és ella cridant un yeah, a càmera, aixecant una antorxa, no? És com, clar, el tema és, si vols ser molt positivista diries, ostres, això és ella com liderant el canvi de la buena gente del mundo, que és com, per favor, que no sigui això, i m'agrada més la interpretació que, no, no, metafòricament, el seu personatge que ha sigut fins ara en aquest punt de la seva vida ha mort, i ella era, ara ella, amb una nova llum a la mà, avançarà més endavant. És una mort filosòfica i un reneixer, també filosòfic, més metafòric. És totalment cert, perquè en el fons, no sé si ho heu llegit, la idea d'aquesta sèrie és que tingui tres temporades, per tant, si realment ella ha mort, si ella realment ha mort, o ells han mort, no hi podria veure. Ostres, aquí és un problema, clar, perquè en el fons entenem que aquesta sèrie, més que una sèrie, ha de veure que sigui de seguit, per poder-ne entendre i per poder arribar a fer aquestes reflexions. Però al final també a mi m'agrada perquè com una bona obra planteja moltes lectures, no? Però ara que m'has dit això, hòstia, a mi em trenca, ara no m'agrada que segueixi, però per què seguir aquesta sèrie? A mi em sembla un fallo, personalment em sembla un fallo. Però anem a veure en quin camí segueix. Jo tinc ganes que tornin a explicar-me més coses que poden seguir portant molt més. No us fa por, no us fa por, aquí està, no us fa por que tirin per el que ara es porta tant de les antologies de sèrie. Una altra sèrie que potser és més senzilla que hi ha hagut aquests últims anys, que potser una mica amb la mort, també amb la redenció, que és la de, ai, m'hauràs d'ajudar, Paul, la de Hill House. Ah, Hill House. Recomaneu, eh? Recomaneu aquesta sèrie de terror? A mi té coses que m'agraden molt. Jo l'he deixat a mitja. És una sèrie bastant al ús. Sí, és bastant significativa. La que sí, l'he deixat a mitja. Tenen una casa fantasma on hi ha una sèrie de fantasmes, solucionen el per què dels fantasmes i la sèrie acaba clar i et diuen no, hi haurà segona temporada de tu. Com? No, perquè és una antologia. La temporada que ve serà a una altra casa. No us preocupa que mullica russa pugui ser vamos a ver el bucle de otras personas. Sí, exacte, això. Possiblement. Perquè jo pensava el mateix que has dit amb Stranger Things. O sigui, no sé si recordeu com acaba Stranger Things la temporada i dius bueno, ja està, no? Ja ho hem solucionat. Però si no, perquè ara no és uno sinó 10.000, com es diuen els dormamos aquells. Dormamos. Són espectadors en bucle, eh? No podem escapar de la nostra condició de veure i reveure. En el fons són això, les sèries. Mira, deixem aquest tema que em sembla molt interessant per la tertúlia. Sí, jo crec que podrem avançar que el Pol té bastant a dir, em sembla de... Bueno, ja intentaré ser una mica curt. Doncs vinga, va. Videojocs. Bueno, bueno, m'ando a la mà. M'ando el comandament a la mà i avui a Videojocs parlarem del que jo considero que crec que és la companyia més estimada i odiada per ser iguals de Videojocs, que és l'anomenar From Software. Sí. Són jocs, que ara comentaré, però són jocs amb una bona jugabilitat, una bona ambientació, sobretot la música, tot el que envolta el teu personatge, diguéssim, tota la música, se't queda molt gravada, molt gravada, molt gravada. però té una explicació per què se't queda gravada i ara ho veurem. Però aquesta música, jo crec que en comptes de posar-vos-la, jo us posaré... Bueno, el Ferran en aquest cas avui posarà el que jo crec que escoltareu més en qualsevol de les partides dels seus jocs. Ui. no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no. No, no, no, no, no, no, no, no, no. No, no, no, no, no. nu, no, no, no, no, no, no, no. I am so sick of this shit! Oh fuck! What the fuck ain't come up here? Oh no, no, oh my fucking god! Quanta violència, quanta violència! Fuck! Are you shitting me? Oh god! You're fucking kidding me! Fuck! Fuck this man! Like this is fucking bullshit! Fucking bullshit! Esto en mi barrio es pelea, loco! Hay mucha violencia aquí! Que te vayas a comer jamón ya, tío! Pírate! Que te vaya! Vale, vale, vale! Esta me la punto, eh Ferri! Aviam, doncs estem parlant de Front Software, que és una companyia japonesa que des de fa uns més o menys deu anys es va començar especialitzant en una mena de saga de videojocs que es podrien considerar bastant impossibles, bueno, ja heu vist les reaccions de la gent, i són els anomenats Souls. Ja la música, és que ja és... Uf! Aquesta música, correctament, jo encara no l'havia escoltat la que havies posat, però aquesta música és la del Dark Souls 1, la última batalla... El Gwyn! El Gwyn! El Gwyn, que és l'última batalla del joc! El senyor de la ceniza! Que tu t'esperes un combat super èpic, és tu arch enemigo final, i te'l trobes sol! A més és un piano que toca sol! És un piano que és una persona... o sigui, la persona que toca el piano, aquesta cançó toca sol! No hi ha una orquestra! És la soledat total! I te'l trobes com, vale, estic lluitant contra el... Perquè tot va en jugador... És una mica el rotllo jugador de tronos, us he portat el llibre... Ah, molt bé! Que a més il·lustra molt el que passa en aquests jocs! Judite, eh? Judite, eh? Qui és això? Bé, és un llibre sobre la saga aquesta! Però ja veiem un tro! Un tro! Un tro a la portada, no? I al final tu et pots o no fer amb el tro, no? Però, bàsicament, tu quan arribes a aquest final del Dark Souls 1 i et trobes aquest personatge que està derrotat! Està sol! Fet fa pena! Clar, jo vull canviar-me per aquesta persona realment! Llavors és un joc com molt melancòlic! Però bueno, entrem a top amb això! Fins la data d'avui han sortit diversos jocs de lo que es diria Souls, que seria el Demon's Souls, la trilogia de Dark Souls, el Bloodborne i l'últim el Sekiro que en realidad va sortir de fa dos mesos! Sekiro! Que també el teniu per aquí! Bé, mira, puc fer l'efecte d'això, ok? Com que t'agrada tant! Ah, sí! Uuuh! Uuuh! Let's play! Te l'has deixat dir! Sí, perquè evidentment estic jugant a muerte amb aquest joc! I morint! I morint! Exacte, jugant i morint! Ben vist! Ben vist! Ben vist! El que serien els Souls, els Dark Souls, Demon's Souls, estan més encarats a un món més medieval, ja va a l'obscur, amb dracs espases, bueno, el que potser ara mateix es consideraria joc de trots, no?, una mica! Espada i brujeria! Bastant! Sí, sí, sí! Bloodborne, té un canvi bastant de registre, més tirant a Lovecraft, molt més gòtic tot! El panic és el fet de la paranoia, també té molt a veure, no? Sí, molt... Hi ha un medidor, em sembla, d'insanity, no?, de salubrida mental. Sí, sí, i això, però ho tenen bastant aquests jocs, tenen molts medis d'aquests, i aquest component quasi de rol, no?, però és un rol molt senzill, també, és veritat, eh? Podria ser aventura i terror? Sí! Bloodborne tenteix més el terror. De fet, seria més... Bueno, la saga Souls és terror, frustració i potser després aventura, no? I suicidio! I suicidio! Sí, sí, sí! El Seeterminador! Que el que ho dic he sortit fan un canvi bastant radical cap a una ambientació més japonesa feudal, no? Llavors, es un tema que, bueno, que suposo que els toca més de prop... És un joc preciós! O sigui, visualment és una touring! Sí, sí, Se fairly! Però ha trencat moltes motlles, eh? Dins d'ells mateixos de la saga que feien, però qui és l'atracció d'add if pels jocs? Perquè m'he escoltat gent trencar mandos, trencars televisors, insultar! no és uns biojocs que potser tu passes massa bé però el bo és la reiteració de la mort, ja que avui que parlem tant de la mort del reviure, aquests jocs és que tranquil·lament pots morir 300-400 cops tranquil·líssimament per poder avançar una miqueta o per passar? en general però aquí hi aprens de tu perquè en realitat tu pots anar morint però és que has d'aprendre has d'aprendre de la teva mort, no aprendràs dels cops sinó de les morts en aquest joc i aquesta és la gràcia I Sekiro jo crec que juga molt amb la filosofia aquesta més oriental de tot va al seu temps i tu has d'anar avançant no a passos de gegants sinó tu has d'anar fent poquet a poquet i aquest canvi és potser el que m'ha aixecat més els jugadors que venien de les sagues de Dark Souls, de Bloodborne que potser el sistema de joc era més de ataca, defensa, ataca, defensa i roda com a molt un costat per evitar els atacs però en aquest cas és que és un món és un món el Sekiro és el que comentaves per resumir-ho molt fàcil la diferència entre els Souls o Bloodborne i el Sekiro és això que potser els controls dels Souls eren més arcade d'ataca, defensa i el Sekiro és reactiu mira com està col·locat l'altre donen un pas més, respecte a Dark Souls Sekiro dona un pas més o no, és una altra direcció és una altra direcció que hi ha molta gent que s'ho ha pres molt bé hi ha gent que s'ho ha pres més malament i segurament la gent que s'ho ha pres més malament és perquè està tan acostumada als controls d'uns Dark Souls o un Bloodborne que ha mort molt fàcilment llavors tu el que has de comprendre que al final com entenem, per exemple, els samurais o els xinobis és que tot són estratègies no és anar a matar no és tenir de fet aquest joc és el primer de tots a la saga que tens la mateixa arma o sigui, no canvies no l'evoluciones pots millorar l'ataca pots millorar certes coses però es centra sobretot en tots partint per igual o sigui, cada jugador parteix per igual i el fàcil sagrat, no? també la teva arma és la teva arma bueno, és que hi ha molt de sacramento en aquest joc ara que deies això també que és molt samurai és una mica contradictori perquè fas un samurai quina és la via dels samurais? quina és, Adri? també era el samurai? quina és? què és? quina és? ho sé tu, nois aquesta resposta la farem després m'encanta així de ser pensat quina és la via dels samurais? m'he quedat amb la intriga la semà passada que parlàvem del tema de l'autoria aquests jocs a mi em sembla molt el tema del front software també ha creat aquest punt que dèiem allò hòstia, això és molt Tarantino hòstia, això és molt Wes Anderson aquests jocs han creat hòstia, això és molt Souls en l'àmbit del videojoc perquè ara han sortit jocs com Hollow Knight Celeste o Cuphead jocs que en realitat són molt complicats però ja tenen l'adjectiu inclús de hòstia, això és molt Souls és que d'Arts Souls era complicat supercomplicat és molt complicat però llavors parteixen d'un rol molt, molt simple perdona, Pol Sekiro és més complicat que d'Arts Souls? és que canvia tant o sigui, canvia tant res, res no, no, no canvia tant és una bona pregunta perquè aquí és on ha matat molta gent literalment i metafòricament és a dir els controls no han canviat és a dir segueixen atacant amb els mateixos botons i això però l'estratègia ha canviat absolutament i l'estratègia ja no és ataque, bloqueo i com a molt et dono una tombarella per esquivar aquí no tens tombarelles aquí el que es diuen els invincibility frames que es diuen allò de invincibility frames o sigui els fotogrames que se't donen quan fas una voltareta diguéssim a un cantó se't dóna invencibilitat en molts jocs en aquest cas no existeix llavors clar sempre jugar amb això ja és impossible però la mort és important en aquests jocs és molt important és que per això us preguntava quina és la via del Samurai que és morir nanos és morir la via del Samurai és per dir l'objectiu i s'ha acabat aquí no hi haurà però aquí és interessant perquè a diferència dels Dark Souls i tots els d'abans aquest joc el que ha canviat el paradigma també de quan mors tens com checkpoints si tornes a el que se'n diuen les fogueres en el Dark Souls en el Sekiro tens la possibilitat de reviure és a dir en camp de batalla et dóna la possibilitat de reviure allà mateix allà mateix però el reviure té conseqüències és a dir tu has de fer una estratègia em toc hauria de reviure ara o em deixo morir per no perdre aquella possibilitat de reviure perquè te l'has de guanyar també aquest reviure llavors inclús quan perds quan mors mors definitivament a part d'insults i de tot el que puguin perquè són jocs molt complexos petit parèntesi només ella ha dit la mort últim objectiu del samurai i la muerte puntualitzo digna tenir una muerte digna del samurai per això hi havia aquella metàpola amb el bo xiraré clar tot això també hi ha de manera com dir-ho molt subtil però molt vella i bueno parlarem a la tertúlia d'això perquè m'agradaria això també és molt preciós Ferran el que ens acaba d'escriure a l'adrey també és molt maco he anat agafant tota una sèrie de reflexions que les vull les vull treure totes seguides així que continua sisplau bàsicament per acabar perquè si no no ens donarà temps de la tertúlia Sekiro sí que és en aquest sentit un canvi de paradigma dins de la pròpia empresa de Front Software perquè realment és un videojoc molt complex com els altres o sigui complex no perquè són molt simples però són molt complicats en el sentit de paradoxa però no perdona són jocs que no perdonen aquí no hi ha aquí mai i aquí el dimecres amb el Ferran vam anar a una conferència del Nacho Vigalondo i de la recordant King Kong sí exacte i de l'Isabel talles tallos tallos i què tal hi va un moment que ella que és una dissenyadora de videojocs que està més centrada en Warhammer i tot això em sembla que es diu Evergreen si no recordo malament la companyia era interessant perquè ella parlava de certs videojocs que ella jugava o ha jugat o està jugant que eren d'aquests que dius és que jo potser vista en perspectiva i jo no l'estic gaudint gaudint des del punt de vista de me lo pasó bien ric però el fet de potser els jocs ja no estan tan centrats en fer-t'ho passar bé un entreteniment pur i dur sinó joder tota aquesta saga souls per exemple és la superació t'està creant lo mismo que Muñeca Rusa el martirio que te tiene que llevar a una redención que no es la victoria però la repetició de la mort i que no avances pràcticament mai i quan ho fas aquell éxtasi que tens en el videojoc jo crec que és un canvi que només han pogut fer ells de fet te'n recordes precisament a Muñeca Rusa que no ho he parlat això Muñeca Rusa ella és una programadora exactament perquè és molt adient sí però això és molt lateral però dona't que hi ha un moment en una seqüència que hi ha algú que li critica que els seus jocs són molt difícils i ella intenta jugar i de fet afirma que és molt difícil vull dir que crec que és un detall molt important de la sèrie que en el fons ella sigui programadora i per tant vincular on hi ha el gènere principal on la mort és un trampolí és els videojocs mira ben vist ha llegado Nietzsche a deciros que vamos para la tertúlia no perquè és bo és bo és bo perquè connectem directament amb la tertúlia perquè seguim amb això perquè jo ara tinc cosa de dir el tema d'aquest videojoc amb Muñeca Rusa us sembla bé anem a la tertúlia sisplau empanats empanats empanats nois nois ens queden 10 minutets hem de fer l'agenda però fotem-li canya a la tertúlia aviam hòsties jo el que tu estàs comentant de Muñeca Rusa sí que és veritat que hi ha aquesta part del videojoc que jo crec que també li dona una certa profunditat al personatge inclús tu a la teva feina estàs posant traves també a gent desconeguda perquè sí que ella va veient durant la sèrie que les traves les posa a la seva família als seus amics és com una persona com molt com el que seria el Doctor House que és un personatge que no ton coneix però trobo que no només defineix el personatge que ho fa i ho fa molt bé de fet jo crec que un 50% de la qualitat d'aquesta sèrie és precisament ella la Natasha Lyon no només defineix sinó que també va construint un món és a dir jo que sóc un jona dels videojocs i que jo quan puc ser una mica entès del tema cinematogràfic i sèries però quan arribo a aquella sèrie i trobo que ella és una programadora de videojocs ja em formula una pregunta i evidentment la resposta immediata que és que clar o sigui ninguna professió més adient pel món ens estem endinsats jo és tot el que volia parlar de fet jo crec que és el que porta de nou és a dir aquesta part que ella és programadora que on hi ha la repetició escriu i reescriu codi i d'alguna manera entén el problema que li està passant de viure i reviure cada dia la mateixa nit d'aniversari els mateixos dies com la solució és a través també de reescriure el que li està passant i no ho veu que en això ho està tractant com si fos un videojoc com si hagués de reescriure el codi d'un videojoc per solucionar el problema vital però a mi el que em costa és és la poca importància al cap i a la fica li donen la sàvia passada parlàvem de Bandersnatch allà se li dona molt més importància però aquí és una anècdota argumental a Moniquea Rusa és molt anecdòtic que ella sigui programadora bueno jo crec que aviam però molt enceptat molt enceptat és que si volem fer el creuament aquest amb els videojocs precisament una de les coses que tenen els jocs antigament és que tu te'ls pots passar des de fa molts anys amb els jocs que tenen diferents finals que es diu i l'acostum és dir-los el final bueno el final menos bueno i tal però el final és el final i tu sempre pots tornar enrere i passar-te d'una altra manera a Moniquea Rusa el que jo em queixava és que al final aquest clar nosaltres no ara potser fan una segona temporada i és ella mateixa en plan no el bucle continua perquè l'universo però com a Ferrer no li gustava que l'universo tingués una intencionalitat però si tornen a començar el bucle amb ella seria molt molt mala decisió jo no tinc tan clar jo aquí però al final el que volia dir és que els jocs com a concepte de videojocs que a Bandersnatch està molt ben trobat que no hi ha un final bo a Bandersnatch a Bandersnatch la crítica que se li pot fer és que et diuen que tindràs molta elecció i després no la tens per mi això és un avantatge que té Bandersnatch perquè parla d'això de la il·lusió de l'elecció però és que Moniquea Rusa també parla d'això però des del punt de vista positiu és compulsiva ella no pot triar ella l'única cosa que pot fer per prosseguir sigui metafòricament o físicament o no sé què és fer el correcte això és el que em mata realment no és el correcte és el correcte segons univers no és el correcte moralment no és el correcte moralment no és així jo no ho entenc així o sigui com que no és no no és però clar tu perquè tu vols veure des d'una perspectiva moral i entenc que també com que la base de la nostra cultura és religiosa entenc que també hi hagi aquest perfuma de sèrie però en el fons ella el que fa és un canvi de mirada i una mirada introspectiva i abans hem parlat d'un detall molt important que és conforme va avançant la sèrie conforme el temps va acabant el primer que desapareix són objectes però el primer que desapareix són els miralls de tots els personatges per tant ells es deixen de mirar en si mateixos jo crec que aquest és el canvi principal i que evidentment que té un caire moral però a la vegada també un caire social un caire d'entendre amb quina societat vivim si partim de la societat construida a partir de la religió i d'aquesta cultura vinculada a la religió ara estem en una societat de consum aquell consum només ens projecta a nosaltres mateix que és el que veiem en un black mirror quan la pantalla de l'ordinador està en negre ens veiem amb nosaltres mateixos amb aquest to negre això parlava de black mirror i això ho veiem contínuament llavors clar que és necessari si planteges una reflexió que ja l'hem viscut el dia de la marmota anar cap a una conclusió però això també em tronca molt amb el que parlàvem l'altra vegada que és l'autor és a dir, jo quan plantejo la segona temporada no només vaig amb el camí de l'amor i de l'aten retorn sinó que també ella ja no és només la Nàdia ella ja és una autora de fet aquesta actriu que haurien de tanta fama a partir d'anys que és una tia que ve de molt lluny és una tia que s'ha canviat la jaqueta i ara ja és m'estàs dient que monica russa és me voy a redimir d'haver hecho American Pie jo crec no, no, no no d'American Pie de la seva vida de fet parlem de la cançó per què va escollir aquesta cançó we no? get up get out jo només vull dir perquè en el fons aquell tio sabeu la coseta? aviam, aviam curiositat aquell tio el compositor de la cançó la va pel mar i la va pel mar de sobredosi llavors és una cançó molt adient és una cançó molt adient i parla d'això dels accessos llavors potser que és una tia que com parlàvem l'altre dia ha d'utilitzar l'art per trobar-se a si mateixa aquí tenim l'autora aquí tenim l'autora no? aquesta és molt interessant que s'ha de trobar a si mateixa i ho fa a partir d'elements reals de fet tot el guió parteix d'elements reals dels tres creadors i d'ella mateixa i aquí en tronca amb aquesta cançó que és un tio que la va a palmar per sobredosi un altre detall és la cara B aviam recordeu-vos l'època que escoltàvem cassets la cara B la primera cançó de la cara B és precisament la cara amb la que comença i tots sabem que quan escoltàvem cassets ens estàvem una miqueta obligats a escoltar com a mínim les primeres cançons de les dues cares eren les que més escoltàvem la cara A és una cançó molt coneguda del mateix títol però la cara B no tan coneguda és precisament la cançó que utilitza i construeix el bucle d'una manera perfecta algú té alguna cosa més d'algun altre tema que no sigui muñeca russa jo volia seguir però només per trencar la idea la repetició de les sèries sí, és a dir jo crec tornant amb muñeca russa però per trencar i seguir una mica el que deies Ferran el que no ja està d'acord molt ràpid que se'ns acaba el temps no penso que sigui una sèrie moralista és a dir on està el moralisme és el moment en què una dona que no té contacte amb la gent decideix passar una estona amb un indigent regalar-li coses i finalment celebrar la vida d'una forma absolutament despreocupada amb uns indigents que són reis amb uns losers que com a losers que són han aconseguit una visió privilegiada de la vida i de les coses que és la de celebrar per celebrar perquè sí és una visió diosnisíaca aquí tornem a Nietzsche estic absolutament en contra a l'hora de dir que és una sèrie moralista és a dir fa un moment parlem de la por que tenim ai és que igual la segona temporada és que em trenca el que no, nois és a dir utilitzem agafem el que realment importa a aquesta sèrie que és la despreocupació aquest punt dionisíac i que en el fons és un Nietzsche que ja no és Nietzsche perquè Nietzsche tenia un criteri de selecció que discriminava aquí no aquí el criteri és d'autosuperació autosuperació ella té uns traumes amb la mare ella es vol suïcidar hòstia anem a celebrar la vida jo em quedo amb això de Muñeca l'urgia final exacte jo em quedo amb això amb la visió privilegiada de les coses religió, Nietzsche, l'urgia final anem a trencar estereotípics i tabús ara em poso aquí una mica en canvi posa el bigoti em poso el bigoti de Hitler i dic hasta aquí i de Nietzsche de Hitler i de Nietzsche i de Nietzsche a l'hora a la cella ens dona una mica de temps de fer agenda superràpida què és cou? vale doncs l'apartat de còmic el dijous va sortir la primera nova trilogia de Thanos que ja hem parlat algun dia aquí però molt famosa i és una nova interpretació d'aquest personatge el gran dolent de Marvel i relacionat hi ha una presentació en fancine que es diu el guantehater de l'infinito el dissabte de la setmana que ve a les 12 a Espai 22 de Barcelona i per acabar la secció còmic el Guterfest un festival d'autoedició a l'Hangar de Barcelona 24-25 de maig durant tot el dia es fan mil espectacles molt bé ràpidament sèries aquesta matinada imperdible ineludible final de Juego de Tronos s'acaba per fi s'acaba Juego de Tronos s'ha acabat el eston aquesta nit de dimensi a dilluns ho teniu després s'ha anunciat Black Mirror torna Black Mirror 5 de juny genial Antoni Maquí i Miles Sirus 3 capítols 3 capítols tornem al promata de Cláss també s'ha renovat Rick and Morty i Paquita Salas tornarà el 28 de juny m'encanta Paquita Salas molt bo doncs bueno cinema sí va podem-li tenim que va estrenar de fet Can ja va en marxa Jarmusch Dead Don't Die yes tenim Chris Rock que vol rebut a la saga Sou tenim Aladine el 24 de maig però sobretot m'agradaria deixar-vos amb una recomanació una pel·lícula que s'estrem una pel·lícula molt humil que tracta temes de política a Colòmbia però que ens servirà per parlar de la nostra política perquè la setmana que ve tenim eleccions si ens sembla si enfoquem aquest programet en un carrer polític llavors ho farem així però ho farem així però sisplau aneu a veure Mi Passión con David Cine Girona cada dia a les 8 de la tarda vindran després convidats com la Silvia Marçó o el mateix director Iván Zuluaga no us ho perdeu vinga fins la setmana que ve gos el just a la fusta parlem de tot el que passa a Sant Just hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anava amb ell que fins ara mutis 400 pisos per vendre sisplau