Neurosi en sèrie: Doctor Portuondo, El crit de Munch i la distopia periodística de Transmetropolitan

Tell the world that there's no way to love Prepareu els pitets, que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanar Cultural, un programa cuinat per Pol Dígler, per Ram Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Perdoni, ha demanat vostè elefanta? Sí, sí, gràcies. I aquesta reacció, de què va aquest tio? Què passa, que no em puc demanar algú sense alcohol a una nit o què? Bé, ara, a més, deu pensar que sóc un pringat. Tothom aquí fent els seus covatilles i jo aquí com un idiota sol. Pensar que ho coneixeré algú, i és que a més ja no es fa això de sortir sol i tornar acompanyat. Aquesta merda de l'època que vivim, és que... Mira, mira, mira aquestes dues d'allà. Fuà, fuà, la morena. Bé, que segur que com a persona també val molt la pena, perquè no voldria ser jo un babós. Jo sóc un aliat, sóc un aliat. Bé, això només... Bé, això que quedi per mi, eh? Perquè això de ser aliat i dir-ho és com una mica de... Neciteu l'ajuda dels tios, no? O sigui, ser un aliat, això de... O sigui, i pensar això també deu ser una mica masclista, no? Bé, en fi, i si anés allà, què? Què els diria? O sigui, ni de conya m'atreviria a anar allà a parlar-li. A més, mai sé si és millor això de parlar dels meus temes, no? Fer-me l'expert i tal, o deixar que parlin i escoltar. Bé, això ja els mola, no? A les dones, això de... Hòstia, hòstia, hòstia, que ara em miren. Arribuen de mi o amb mi? Hòstia, hòstia, la morena, la morena. Està venint. Ves somrient. Es deu pensar que sóc retreçat, no? Bé, retreçat no, eh, que això no es pot dir, això no, no, no. No, no, no, ni pensar, perquè això és un monòleg interior i tampoc ho pot pensar. Persona? Persona amb lleu retras cognitiu. Ah, sí, millor. Estic tan fora d'aquestes nomenclatures d'ara, tio. Què faig, què faig, que està venint, que està venint. Li dono uns petons, li dono la mà, li dono un petó a la mà, un petó al colze, dos petons potser és bastant masclista, no? I a més ara que potser no està ni vacunada, que no passaria res, eh, perquè hi ha llibertat per tothom i tal. No sé si seran aquestes que diuen, és que ens he plantat xips i tal, que aquí s'ha de fer, vull dir, tothom, ara amb tot això dels polítics, jo com la religió, eh, o sigui, agnòstic fins que no em confirmin ni m'ho neguin res i tal, eh. Però, sigui com sigui, hòstia, necessito el teu contacte, però no vull ser una desesperat que això és de febles i a les ties no els agrada. Bueno, ja hi torno, hòstia, feminisme, feminisme, hòstia. Ah, ah, hola. Hola. Merda, és un tio. Bé, que no vull despreciar el moviment LSDVI, eh. Que difícil és viure el segle XXI. Ahí vamos, ahí vamos con esa percussión latina. Con ese Latin Jazz que poco a poco va a ir asomando, eh, que sí, Uri. Y sobre todo, vamos, con esa gran serie de la cual acabo de hablar hace tres segundos en la agenda, ¿no? No, en la agenda no, en el menú del día. ¿Qué serie es? Es Doctor Portuondo. Auténtico delirio, delirio divertido, también ciertamente dramático, muy interesante, sin lugar a dudas. Venía diciendo hace muy poquito que, exacto, es la primera serie producida por Filmin, distribuida por ellos también. Una serie muy breve, seis capítulos, 25 minutos. Filmin original. Exacto. Con el neón. Y esperemos que sigan, ¿eh? Porque por el resultado que ha dado esta serie, de unido, de unido. Ojalá sigan en esa línea, y yo creo que aquí Paul con sus contactos quizás nos lo podrá confirmar en breve. Pero es lo que os comentaba, serie de seis capítulos, 25 minutos, muy fáciles de ver, pero no tan fáciles de digerir, por todo lo que realmente aportan, ¿eh? Porque, como comentábamos, ya la podéis ver en la aplicación desde octubre, y es además, y es además la última aportación de Carlo Padial. Que, bueno, aquí me parece que tú lo conocías bastante, ¿no? Totalmente, sí. De buena mano, de un cafetico, ¿no? Bueno, no tanto, pero no tanto. Sitges 2012, mi loco Erasmus. Vale. Es que, claro, Padial es un tío muy conocido en el mundo del post-tumor, del que luego seguramente Carlos nos podrá aportar algo más. Yo no lo conocía, sí que había oído nombrar su nombre, pero no había visto nada de él. Y, ya os lo digo, aparte de humorista, director y escritor, es otro neurótico de pro. Y un chaladito de estos simpáticos que últimamente se deja ver en Leitmotiv, por cierto. Ah, se deja ver muchísimo. Ahora que acaba, ¿no? Claro, ahora que está también muy vinculado a Berto Romero, a toda esta peña. Bueno, es toda la gente. Que ya no es post-humor, que es el humor más, bueno, es el humor más clásico, ¿no? Bueno, depende de que haya hecho Berto, sí que es, porque cuando van a hacer algo muy gordo, era post-humor. Exacto, ahí lo aclaramos. Dirección Padial, con algo muy gordo, Berto Romero, ¿no? Interpretándola. De hecho, me recuerdo un programa en el que llevaron a Padial muy al principio, en el 2017. Y, coño, el Buenafuente lo presentó como si fuera un tío de carreteras secundarias que finalmente llegaba a la nacional. Y, hostia, el comentario estaba, bueno, estaba bien calzado en el momento, pero por otro lado era como diciendo, el post-humor está en un entorno de carretera secundaria, el humor que hacemos nosotros, el humor más mainstream. Por eso no hablaba tanto de Berto Romero, sino de Buenafuente. Esa es la carretera nacional. Bueno, ya veremos, ¿no? Porque si tenemos tiempo comentaremos un poquitito más algunas películas que ha hecho y sobre todo cortometrajes y locuras para bengamonjas, etcétera, etcétera. Pero vamos al auténtico protagonista del día de hoy, al menos de la sección de Cineseries, que es nuestro querido doctor Juan Antonio Portuondo Espinosa. De ahí el título, ¿no? Doctor Portuondo. ¿Quién era este buen hombre? Un cubano exiliado en Barcelona desde finales de los 60, que lamentablemente nos dejó, nos dejó también aquí en Barcelona, en el año 2005. Y es, sin lugar a dudas, una de las figuras más importantes de la psicología moderna, ¿no? Una eminencia en psicología clínica, psicopatología, psicodiagnóstico, psicoterapia, psicoanálisis, el test de Rochard, ¿no? Lo de las manchitas. Vamos, el doctor perfecto para un programa de empanados neuróticos como el que hoy traemos, que no solo le ha dado este título, ¿no? Que os comentaba, a la serie, sino que además ha nutrido a Padial. Si analizas un poquitito la última parte de la obra de Padial, no solo le ha nutrido para hacer esta serie, sino que le ha nutrido de historias y reflexiones que le han dado para mucho más. Porque Padial acaba de estrenar esta serie, pero no nos engañemos, ya era un libro. Era Doctor Portuondo, un libro, por cierto, de Blackie Books. De Blackie Books, que nos habló en su día, Bea, y que de hecho, volviendo a Buenafuente, porque estaba viendo entrevistas en las que aparecía Padial, él mismo también se encargó de, no sé si es que pillaba sobre bajo mano, pero Buenafuente hizo como una presentación de Blackie Books muy a lo grande. De fet, Blackie Books, jo crec que en gran part s'estan especialitzant en publicar post-humor. O sigui, no especialitzant, però que tenen molts autors. Jo crec que el Noguer, tots aquests, quan han publicat els seus llibres, eren Blackie Books. A mí lo que me flipan son las portadas. De Blackie Books, no, sí. Siguen siendo muy cookies, en la línea de lo que nos habló. O sea, que tenemos libro, Doctor Portuondo, tenemos serie, Doctor Portuondo, que es de lo que realmente hablaremos hoy. Pero además, tenemos unos vídeos en YouTube, unas entrevistas grabadas por el mismo Padial, con Portuondo aún vivo, expresando toda su, en el fondo, todo su bagaje, experiencia, sabiduría, diversión, ¿no? Porque a esos niveles de inteligencia y conocimiento siempre hay un punto de delirio. Yo así también, antes no sé si lo he mencionado en un momento, pero hostia, así veo a mis padres también, con esa sabiduría que muchas veces está cercano al Touch. Y del mismo Portuondo, en todo, en la serie, en el libro, lo deja muy claro. La mediocridad es aburrida, es la normal, ¿no? La normalidad es aburrida. El delirio, la neurosis, eso es muy interesante. Eso es muchísimo más interesante y provechoso. Un apunte, ¿eh? Tú estás hablando de Portuondo, que le dio terapia, hizo terapia a tus padres, hay algo de... No, no, terapia no, ¿eh? Profe, profesor. Profesor, profesor. Profesor de mis padres. Vale, vale, pues perdón, me había confundido. Pero esas clases, en el fondo, eran terapia. Date cuenta, es decir, hay algo biográfico en la sección que traes hoy, y yo creo que, evidentemente, hay algo de biográfico... Salen los créditos de la serie. En Carlos Padial haciendo esa serie respecto a lo que había hecho. Exacto. Hay algo realmente autobiográfico. Dejemos la parte, muy guay que lo recuerdes, pero vamos a dejar la parte marujeo para el final de la sección y veamos por qué Padial realmente ha sacado tanto provecho de este tío. Pues que, porque Padial necesitaba terapia, él sí necesitaba terapia, y la necesitaba muy jovencito, y yo creo que la sigue necesitando, pero la tuvo, y la tuvo con Portuondo durante unos cinco años a principios del siglo, ¿no? O sea, del 2000 al 2005 aproximadamente, hasta que Portuondo murió. Y sí que es cierto que él iba allí a hacer terapia, pero al final, de la misma manera que he dicho en un momento, las clases con Portuondo se podían convertir en terapia, estoy convencido que la propia terapia era también una gran enseñanza, era también una gran clase, ¿no? De hecho, el mismo Padial lo explica así. Dice, desde pequeño soy un neurótico, sentía vergüenza de existir, miedo a la muerte, angustia oceánica. Eso es muy Woody Allen. Y solo tenía ocho años, ¿eh? Mi única esperanza era el Dr. Portuondo, un psicoanalista cubano exiliado en Barcelona que gritaba a sus pacientes, juraba en nombre de Freud y bebía whisky Johnny Walker. Es la persona más asombrosa que he conocido en mi vida, también la más sabia, la más imprevisible y la más divertida. Y claro, siendo Portuondo tan grande, yo creo que es que Padial se obsesionó con él, de hecho queda claro en la serie, eso es lo que realmente nos cuenta allí, en la serie Dr.Pontuondo. Nos habla de esa obsesión, una obsesión que le llevaba incluso a querer impresionar a su propio psicólogo con más neurosis y sobre todo el aprendizaje que ya ha dejado muy claro que realmente supuso esta terapia. Así que, ¿qué os parece si vamos a escuchar el tráiler? Que esta vez no hará falta ningún traductor porque creo que todos lo entenderemos. Aparte que no me interesa nada de lo que le digo. Tu definición de la vida. Es como que no consigo acceder. ¿Está claro que pasas de mí? No, no pasó de ti. Es verdad, nunca te había visto así. Estela, es que quiero que me cure este tío. Las historias que tienen el resto de pacientes son increíbles. Hay zofílicos, o sea, hay coprófagos. Es que nadie habla compulsivamente de su terapeuta. Es que es muy raro. Soy un narcisista edípico, de manual, con fijación fálica y un inhibicionista también. Te lo cuento para que veas lo neurótico que puedo llegar a estar. Estás jodido. ¡Esteban! Entenderte, vivir autoanalizándote, proparte por dentro. Si tu análisis te cura, pero cuanto más consciente eres, más sufre. Esa es la gran paradoja psicoanalítica. ¡Qué grande, eh! Cuanto más consciente eres, más sufres. La gran paradoja psicoanalítica. Mucha razón este tío. De hecho, echándolo un vistazo al libro y sobre todo complementándolo con la serie, está plagada de frases lapidarias que realmente son no solo divertidas, sino auténticas pozos de sabiduría. Una, por ejemplo, dice Carla, y te la digo a ti. Visualiza tus metas. Carla, visualiza tus metas. Y objetivos. ¿Los ves? ¿Los veo? ¿Sí? ¿Los veo? Los tengo presentes. Pues ahora sigue comiendo doritos. Bueno, claro, los títulos de los capítulos son muy lapidarios, ¿no? Él aprovecha todas estas reflexiones en forma de frases lapidarias y se las lleva muchas veces a los títulos. De hecho, hay un título que es claramente una frase de Portugondo que yo he oído muchas veces en casa, que es Cuando la bestia ruge, la razón tiembla. Y esta ya no es tan divertida, ¿no? Esta es como mucho más serena y potente, ¿no? O yo te miraré con tus ojos y tú me mirarás con los míos. El nombre del capítulo sea esto. De hecho, no, hay un título que es Si tu hijo tiene problemas para concentrarse y se distrae fácilmente, a lo mejor yo soy tu hijo. O Confía en ti. Lo único que te impide conseguir tus sueños son 15 años de malas decisiones. Es el primer cop que veo una serie, o sea, feta aquí, a España, que es lo más semblante a lo que hemos visto siempre en Woody Allen, ¿eh? Realmente. Sí. O sea, lo han calado muy... Pero yo tenía por de eso. Yo tenía por de verlo en Woody Allen en catalán. Y algo que me gusta mucho de la serie es que aprovecha el concepto clásico de diván, ¿no? De diván, de terapia en la que el paciente habla y no se siente comprendido, que esto es muy Woody Allen, que no le escuchan porque no hay respuesta. Y aquí está utilizada esa idea en la forma contraria, ¿no? Por un lado, el propio Badial dice, era tan interesante Portuondo, y él sabía que lo era, que muchas veces era él quien se sentaba en el diván, porque era mucho más provechoso lo que él tenía que decir que lo que yo tenía que contar, ¿no? Pero además de eso, sí que hay un punto donde la implicación de Portuondo va mucho más allá. Es decir, si hay un silencio, es porque igual lo que le está dando son migajas reflexivas. Y cuando sale el auténtico delirio, ahí estará Portuondo para ofrecerte la verdad, ¿no? En forma de broma, como hemos dicho, con estos doritos que nos aterrizan, que de alguna manera no pierdas tus objetivos. ¿Es cierto? O sea, la gracia no está solo en los doritos. No, no, sigue visualizando tus metas, pero sigue comiendo doritos. ¿Sabes? O sea, sigue pisando sobre los pies, ¿no? Sobre la tierra. Todo esto es un método Portuondo, ¿eh? Sí. Es algo de heterodoxia, pero muy personal. Hostia, y es muy grande que Padial lo haya rescatado, porque al final Portuondo es un tío que siendo tal eminencia, cuando tú buscas su obra, sí que la encontrarás en blogs de psicología y evidentemente como fundó el mismo Centro Internacional de Psicología y impartía clases y terapia, pues, hostia, acabarás abordándolo, ¿no? Pero sí que es cierto que se desconoce a un nivel que es injusto siendo tan grande, ¿no? Siendo tan grande. Pero volvamos a la serie, porque los que habéis visto el tráiler, los que habéis escuchado el tráiler, igual no lo tenéis tan claro. Los que lo habéis visto, sin lugar a dudas. ¿Quién ha aparecido? Hostia, gran tándem actoral. Por un lado, la veteranía, Jorge Perruguerría. Es un tío que, claro, igual no lo recordamos, pues esto, ahora que deberá tener unos 50-60 años, lo recordamos más joven, en Fresa y Chocolate. No sé si se acuerda. Es una pelicuana mítica. Hostia, no la he visto. O incluso en las de Che. Él la portó también, ¿no? Tiene una actuación en las películas de Soderbergh. Ah, vale, que salía el Benicio del Toro, ¿no? Ahí el prota haciendo de Che es Benicio del Toro, pero hay un elenco actoral increíble y él es uno de ellos. Jorge Perruguerría es un auténtico monstruo de la interpretación y he de decir que mi familia ha dado el visto bueno de cómo él aborda Portuondo. Cómo realmente él aborda Portuondo, porque sí que es cierto que el Portuondo que vemos en todo momento en televisión es un tío de cierta imponencia física, no solo mental. No hay fotpo, tío. Sí, sí. Y esto de... Es un titán. Claro, porque al final, ¿de qué va el argumento, no? Se ha podido entender por el tráiler, pero aquí el actor protagonista, que es Nacho Sánchez, haciendo de Padial, que se parece un montón. Lo clava, lo borda. Yo también era otro tío que desconocía. He buscado información sobre él, veo que aparecen dos películas recientes, como son 17 y El arte de volver, de Pedro Collazos, que son películas que han dado que hablar. Pero, hostia, viéndolo como Carlo Padial, como paciente de este gran Portuondo, es increíble. De hecho, el mismo Padial lo dice. Hace una versión más convincente de mí de la que pueda hacer yo mismo. Esto es muy Padial. Esto es muy póstumos, ¿no? Bueno, esa yo tengo que grosso más de usted me recuerda a usted. Tiene este punto marxiano, ¿no? Totalmente. Pero lo que se estaba contando, ¿no? Es como Padial, en forma de Nacho Sánchez, o en forma de actor, ¿no? Lo que está haciendo continuamente es intentar impresionar a su terapeuta, a la vez que intenta aprender y sanar su neurosis, ¿no? Y en esa ambición de sorprenderle es donde digo que la versión familiar ha confirmado que realmente era así porque era un tío que imponía. O sea, lo que me dice, sobre todo mi madre, era que el Portuondo real era un tío que imponía muchísimo desde lo físico y desde lo mental. Aunque a ella siempre la trató como una reina porque mi madre en esa época estaba embarazada de mí. Hostia, qué bueno. Estaba embarazada de mí cuando estudiaba para Portuondo y de hecho la llamaba mamá Osa y la trataba con mucho cariño. Pero era un tío que tanto podía ser muy atento y muy afectivo como muy agresivo. Como muy agresivo y de... Bueno, esto, ¿no? Hay una frase en un momento que dice deja de comer mierda, ¿no? Deja de comer mierda. Enano. Pero enano no físico, no. Sino enano mental, enano moral. Y cuando echa a los pacientes que tiene que los echa casi a patadas, ¿no? De la consulta. A la gente, ahora tampoco podría hacer spoils porque para el final ya ella es convenza también, a decir, soy un enano, pero psicológico, ¿no? Como es que me digo, un enano... Soy un enano... Un enano mental. Un enano mental, ¿no? Sí que es cierto que eso llegaba a muchos de sus pacientes o alumnos, en este caso yo puedo hablar de alumnos, a querer impresionarle. A querer impresionarle de una manera en la que muchas veces pues no estaba ligada a tener que presentar más neurosis, sino a demostrar que había adquirido realmente ese conocimiento, ¿no? Pero poniendo a un lado, ¿no? La figura de Portuondo, esta figura tan enorme y tan necesaria en el fondo, incluso para el siglo XXI, lo que estábamos comentando en base a la serie, ¿no? Que aparte de ese tándem actoral de Nacho Sánchez y Jorge Perugorria, hay un elenco de secundarios increíble que van pasando por allí. Algunos mejores, otros peores, ¿no? Tenemos... ¿A quién tenemos por ahí? A Berto Romero. A Berto Romero. Papelón, que ha de divertidísimo. El Pareja ho fan molt bé. David Pareja, exacto. Perquè ell fa molt el personatge que sempre fa... que fan aquests tàndems amb el Botet, que tenen sobretot curs. No sé si els has vist, però... No todo a Phil Fest. No, no, no, però són... Exacte. Són curs que jo els he anat veient cada any al Fantós Frick de Cerdanyola, que són tipus... Suena fatal i tiene eco. Aquest és boníssim. Això és un post-humor. És un imperdible, esto. És un post-humor total. O sea, es lo mal hecho, hacer gala de lo macho, pero hay una poética casi. I després, l'últim, l'últim, no me recuerdo el nom, però el vaig veure aquest estiu al Fantós Frick, que és el Pareja que està en una webcam... O sigui, és una imatge de webcam, és una seqüència, que està fent aquests típics filtres que es va formant la imatge i va fent... I apareix el Botet dient Tio, que tu novia acaba de tenir en un accident i ha muert o no sé què. I el tio es fa de plorar i llavors l'abrassa i mentre l'abrassa el Botet va fent les cares. Veu que està fent allò i fa... Esto. Esto es muy Don Pepe Popi de Vermut, que era un poco esa idea del post-humor que Jordi Costa reflexionó sobre el tema. Se han puesto muy cachondos aquí mis copies. Lo estáis viendo. Lo estáis viendo, ¿no? Porque sí que es cierto que Padial bebe de todo de todo este humor que no solo lo ha liderado él. De hecho, tú me hablaste de una suerte de productora, que eran los pioneros del siglo XXI. Sí, totalmente. Y allí están vinculados cineastas de renombre como Vermut, que ha derivado en otro tipo de cine. También el Padial. Os digo que aquí en esta serie ya no está haciendo lo mismo. Incluso a nivel de factura, ¿no? Me hablabais de cómo estos cortos hacen una oda a lo cutre y lo aprovechan desde la reflexión y la inteligencia. Pero en lo formal, esto es una serie que aunque no tiene una factura muy elevada, está muy bien. Sabe aprovechar muchísimo los interiores. Al final es una serie que si ocurre en algún lugar es precisamente en terapia y no solo terapia individual, sino terapia grupal. Le encanta estaría a terapia y le encantaba por tu hondo. También puedo confirmar esto. Le encantaba por tu hondo la terapia grupal porque la abordaba casi como una suerte de teatro donde cada uno podía interpretar roles y a partir de ahí trabajar, ¿no? Trabajar todo. Desde la hipnosis, o sea, con métodos de hipnosis hasta trabajar la esquizofrenia. Hostia. Y de hecho, y esto sí que no aparece en la serie ni por ningún lugar, pero él, según me han contado, parece decir que defendía el idioma esquizofrenés. A un esquizofrénico hay que hablarle como un esquizofrénico. Solo así lo puede salvar, ¿no? Es carisma, es puro carisma. Sí, este tío era... O sea, te he de decir una cosa. He conocido a muchas personas en mi vida y quién va a decir que no en base a su padre, pero hostia, mi padre tiene un mogollón de carisma. Y parece ser, por lo que he oído, que mi padre ante él chapó, ¿sabes? O sea, era como... Se sacaba el sombrero. Era puro respeto. De hecho, os voy a decir una cosa. He buscado a... a Portuondo en Wikipedia. No lo he encontrado. Hostia. ¿Y sabéis quién he encontrado buscando a Portuondo? A tu padre. A Fernando Calero de la Pava. Qué grande. Es decir, la mención que se hace de Portuondo es a través de mi padre, que es muy potente. Editado hace una hora por Adriana. Por Adriana. No, no, no. Porque van saliendo los programas. Hay una empanada cultural donde salió... Algún día... ¿De qué era? Que le dedicamos a una editorial, creo. Editorial erótica. Esto, esto, esto. Muy interesante. Recuperando lo que has dicho del personaje de secundarios, a mí me sorprendió muchísimo Adri descubrir a Lil Moss, que es un poco como el trapero amable de la escena. Una escena donde básicamente hay música oscura de drogas, de oye tú puta, tal. De repente aparece ese chico gordito con la sonrisa siempre puesta, que es Lil Moss, y que en la serie aparece siempre jugando a la play con otro colega y no dice nada y está ahí como en el fondo de la habitación donde están los compañeros de piso del chico, del protagonista de la serie. El Carlos Padial interpretado por Nacho Sánchez que es verdad que menciona siempre como en su casa hay dos tíos jugando todo el puto día a la consola y uno de ellos que no tiene ni una línea de diálogo es precisamente este trapero que suena un tío que hace trap, ¿no? Lil Moss, que yo no lo conozco. El trapero amable. Pero sí que es cierto que es un personaje que pasa totalmente de soslayo, pero está ahí, ¿no? Aportando seguramente y construyendo ese concepto familiar que tiene al final esta onda del post-humor y del humor español al final, ¿no? La Estela en flipa, aquest personatge. ¿Quién es la Estela? La nòvia. Ah, no, no, vale. La que le dice en el tráiler no he conocido a nadie tan obsesionado por su terapeuta. A part de la relació entre ells dos que és demencial, però ella com a personatge, com a actriu, jo no la coneixia i he al·lucinat amb aquesta actriu, tio. O sigui, m'ha encantat el personatge. I sobretot que pel final que pel final tu, Carles, no ho has vist perquè pel final hi ha una escena, bueno, unas cuantas que van seguidas, tú sabes quién ha dit, Adriano, pero allá ella ya es brutal. No, realmente es una serie que sabe aprovechar muy bien a los personajes, a los actores que hay detrás, también lo que os decía, sabe aprovechar muy bien esta suerte de interiores para llevarse a veces al delirio, pero a un delirio no creíble, porque al final lo que está construyendo aquí también Padial es un recuerdo hacia su experiencia en la cual entiendo que él era cuando más neurótico estaba y cuando más la presentación necesitaba y al final las paredes de ese espacio acaban siendo como unas paredes mentales y es una serie que parece que está solo en la línea de la comedia, vira el drama y vira el suspense, la banda sonora aunque ahora es muy festiva, hostia, en muchos momentos la banda sonora que por cierto la firma Javier Rodero, un compositor, está muy en la línea de una música ambiental a veces y casi terrorífica muy propia del suspense, ¿no? ¿Por qué? Porque al final hay un suspense en la neurosis y en la evolución que tendrá el protagonista de nuestra serie y sobre todo del trabajo que allí se hace, ¿no? Un trabajo que es interesante saber que continuó tras la muerte de Portuondo, es decir, el Centro Internacional de Psicología continúa evidentemente con profesionales, pero parece ser que los que estaban viviendo la terapia en compañía de Padial en la época, a principio del 2000, siguieron reuniéndose y haciendo terapias grupales, ¿no? Terapias grupales que eran auténticas orgías de conocimiento. En una escena de los primeros capítulos identifico algunos personajes que salen de la serie Da Suiza de los Vengamonjas. Vale. Hostia, y me hizo mucha gracia verlos, ¿no? Que es algo que yo creo que también conecta con esa idea del post-tumor que estábamos apuntando. Los Vengamonjas han trabajado mucho y de repente dices, hostia, ese personaje súper neurótico que aparece en esas reuniones grupales que comentas, ¡pam! Lo he visto en la serie de YouTube de La Suiza. Claro, eso que tiene Padial que sabe recurrir y sabe darles espacio a todos ellos. Padial dirigió a los Vengamonjas, también lo hizo de hecho hasta La Cuesta. Yo no sabía quizá que La Cuesta había dirigido un corto de los Vengamonjas. Bermud también, ¿no? Y al final entiendo que son contactos y joder, que al final es producción nacional, ¿no? Muy interesante. Yo voy a acabar diciendo simplemente esto, ¿no? Que es una serie que ofrece todas esas realidades de géneros pero sobre todo también tiene mucho provecho intelectual, frases que nos van a servir de muchísima ayuda. De hecho, le hice en un momento, ¿no? Que te explicaré algo muy sencillo que tardarás años en comprender y está claro que Padial ha seguido tirando del hilo y ojalá no se mueva, es decir, siga con un pie en esa realidad tan surrealista y tan delirante del post-humor pero también sepa hacer productos un poquitito más accesibles, ¿no? Y son accesibles en la medida que no solo tienes que ser un tío que te guste lo absurdo y que estés ahí comiendo ganchitos delirando frente a la tele, ¿no? Porque ya te digo es una serie que entra y sale muchas veces desde la esquizofrenia hasta la cosa más lírica y más poética, ¿no? Una curiosidad. Tú y yo tenemos un vínculo muy especial con Sitges. Carlo Padial lo tiene también a un nivel que cuando lo descubrí flipe. Y es que Carlo Padial se declaró a su amor Desiree de Fez, la crítica de cine Desiree de Fez en Sitges. ¿Pero es su pareja? Es su pareja actual. Ah, Desiree de Fez. Desiree de Fez, la crítica que ahora sacó el libro de Reina del Grito. Sí, sí, sí. Una crack de la crítica cinematográfica. Una pareja súper brutal, ¿no? El director y la crítica y la escritora y ¡boom! Y que se declare él en Sitges, ¿no? Muy potente. Y nosotros también hemos expresado mucho amor. Os aclararé a Padial en breve. Con un único carnet. Tú y yo vamos después. No, yo si pudiera me declararía por tu hondo igual. Volvería a vivir ciertas experiencias que me ha permitido la serie y que me permiten los cuentos de casa, ¿no? Por así decirlo. Pero ahí lo dejamos. Ahí lo dejamos y de hecho me gustaría acabar de manera musical porque creo que la música también aporta muchísimo en esta serie. Va desde el hip hopete así más rítmico como lo que estamos escuchando a un ambient que ya he mencionado, ¿no? Que lidera ahí Rodero. Y hay una canción en especial que creo que representa muy bien la neurosis, el bucle, el vacío y la existencia en el fondo. Así que vamos con esa canción y de ahí pasamos a nuestro amigo Carlas y su Munch, Munch, el grito. ¿Cómo no ser feliz teniendo tus caricias? Y ese dulce néctar que tiene tu pelo Si soy feliz sabiendo que me miras Y de esa brisa que mueve tu pelo Pero si un día te vas se acaba todo para mí y se acaba todo bueno, si no se acercas parole кон Directivo oanda al fin para mí y se acercan a Me ha flipado ese bucle en el que estaba entrando la canción y que representa claramente el tema de este programa esa neurosis torno al català me agrada a la secció d'avui parlem del crit d'Eduard Munch del norueg Skrik però abans crec que és important donar 5 cèntims ni 6 ni 7 ni 8 5 ni 2 ni 3 és important donar 5 cèntims sobre un moviment on trobem aquesta obra que és l'expressionisme un conjunt d'èpoques d'estils que tenen com a denominador comú el fet que l'artista aconsegueix transmetre les seves emocions a l'espectador i això en termes de percepció té a veure amb un concepte molt clar que és la distorsió de la mirada clar el tema d'aquest programa com hem dit neurosi no encaixa perfectament entenem per neurosi una malaltia que neix fruit d'una emoció que nosaltres gestionem malament i que afecta també a la percepció l'expressionisme precisament pretén comunicar aquestes emocions a través de la imatge a través de l'expressió a través de la creació artística però avui no parlarem del moviment en general perquè estaríem fins de març sinó d'un context històric geogràfic concret que és atenció l'expressionisme alemany pensava que ibas a dir el... Hitler no, no, no el tecnonazi aquel de Nietzsche com era aquella el tecnonazi el famós tecno de Nietzsche el tecnoviking aquella movida que tenia Ferran que sempre la colaba algo de Nietzsche pero en modo tecno tecno-Nietz hostia, sí, sí no, en aquest cas com hem dit com hem dit al inici del programa arrels, arquetips anem a buscar una mica el punt de partida possiblement d'aquesta neurosi sí que és veritat que es pot agafar des de molts punts proposem la de l'expressionisme alemany amb aquesta música que està sonant una música atonal d'Arnold Schoenberg que és perfecta per acompanyar la secció perquè és una música molt innovadora molt heterodoxa també com una mica com les teràpies del Porto Bondo i és una música que ja posant els punts sobre les is és una música dodecafònica no hi ha una distinció cromàtica entre les notes què vol dir això? què vol dir? que no hi ha una distinció cromàtica entre les notes totes sonen com una mica en el mateix punt amb el mateix color evidentment també és perfecte ja ho aviso ara per acompanyar les persecucions és el Tommy Jerry si us sona també serà pel Tommy Jerry però bé parlem de l'expressionisme alemany com una època de canvis una època d'avantguàrdia d'experimentació però què passa en aquesta Alemanya expressionista que bàsicament comprèn des de finals del 19 fins a l'arribada justament de Hitler al poder l'any 33 1933 és una època on l'artista no vol apropar-se a la realitat ni a la seva complexitat ni a la seva exactitud sinó que vol trencar-la i distorsionar-la parlem d'una Alemanya industrial dinàmica accelerada la metròpolis de Fritz Lang és una alegoria perfecta en aquest sentit però també parlem d'una Alemanya rígida autoritària angoixant que va apagar els plats trencats de la primera guerra mundial llavors fem un favor oblideu-vos de les platges tranquil·les de Sorolla que vam portar al programa dels dinars sobre la gespa de Manet que ja en parlarem tot això fora i penseu en l'artista és tot fora penseu en l'artista com un tio o una tia que necessita plasmar els seus fantasmes amb imatges que pinta el món com si fos un teatre clar en cine es veu claríssim pensem en imatges que aniran sortint durant la secció com per exemple el Nosferatu de Murnau on es veu aquesta espècie de fantasia geomètrica tenim una por però que està com quasi tancada en un espai de línies de quadrats de rombos de hecho no serà de Murnau cuando hablabas de expresionismo alemán ostia es que al final cuando hablamos de expresionismo muchas veces casi siempre estamos hablando de expresionismo alemán todo y que tenga su origen porque realmente fueron los alemanes quienes realmente elevaron el estilo a un nivel de poder y de expresión valga la redundancia muy potente y de hecho es también el precursor del cine negro en el fondo exactamente todo el cine negro que se acaba haciendo en Estados Unidos y después Nosferatu en realidad portaba la gabardina de Humphrey Bogart que es el precursor del desde la perspectiva huyeron huyeron de ese nazismo voy a estirar el hilo pero piénsalo al final un Humphrey Bogart es un tío muerto es un tío que está muerto está muerto en vida y chupa mucho whisky y Nosferatu va por ahí esta es una muy buena reflexión es decir la llum y las sombras del cinema negra del noir que le dañan los francesos aquest cinema negra de Hollywood veu de aquestas formas distorsionadas i trencades de l'expressionisme alemany i molts d'ells van fugir molts d'aquests directors grans de Hollywood van fugir de la realitat d'Alemanya hi ha una pel·lícula molt clara de l'expressionisme alemany que anticipa això que és el testament del doctor Mabuse de Fritz Lang anticipa aquesta idea de l'imperi del crim en el que s'estava a punt de convertir Alemanya i veiem aquesta espècie de doctor també és un doctor però aquest que és molt paranoic amb el cervell que se li veu tot al cervell i té una veu com superaguda com molt esquizofrènica a un nivell quasi com sonor i parla d'aquest imperi del crim és que me pone cachondo ara soc jo el que me pongo cachondo és que cuando menciona doctor Mabuse i habla de este tono creo que es de las primeras veces en el cine que alguien utiliza el sonido en esa dirección perquè al final en el cine todo el mundo cuando hablaba hablaba igual o si no cantaban porque había que cantar mucho Uri ens pots llençar la intro de cinema perquè ja veig que per sempre més sempre torneu no en qualsevol cas està molt bé que ho comentis Adri la part més muda que estava desapareixent i la part sonora llavors està clar que en aquesta època de l'expressionisme alemany l'artista prefereix ser gòtic que clàssic hi ha un tractat de Wörringer que explica molt bé tot això l'essència de l'esperit gòtic i és una època aquest expressionisme alemany on Goyal, Bosco, Van Gogh estan de moda són tios que trencaven amb el llenguatge i que estaven de moda apareix una nova degeneració d'artistes germànics Otto Dix George Gross la colla del November Group que recuperàvem el concepte de la revolució de novembre d'Alemanya i d'altres que no són alemanys com és el cas d'Edward Munch que és pintor noruec anirem sentint és a dir anirem sentint tota aquesta música que us estava comentant de Schoenberg que també és expressionista i que va molt bé per acompanyar la secció en qualsevol cas ja ens situem en Munch pioner pioner de l'expressionisme alemany que apareix odiat i estimat al mateix temps a l'expo de Berlín del 1892 és un escàndol el que mostra amb els seus quadres distorsionats i anys més tard serà inclús insultat pel propi Hitler que dirà que és un art malaltís el de Munch però també sorgeix un sector europeu que admira admira Munch profundament hi ha un quadre que m'agradaria que tinguéssim ara tots present que és amor i dolor de Munch un quadre on veiem una noia de cabells llargs i vermells que està abraçant un home i li dona un petó al clatell com si li estigués xuclant la sang és fàcil recuperar el que acabes de dir fa un moment Adri aquesta idea de la fem fatal del cinema negre de Hollywood es veuria potser anticipada en aquesta mena de vampiresa que està xuclant-li la sang o li està donant un petó no s'acaba de veure ben bé però en qualsevol cas sí que hi ha alguna cosa anterior que podria anticipar aquesta espècie de maldat sensual de la dona el tio aquest que està així aixegut sembla el malo de l'última de Toy Story saps el nino el nino saps el nino que té un rollo de històries para no dormir és molt potente aquesta obra pictòrica menys mal jo no la conocía però Amor y dolor podria ser un título d'Almodóvar menys mal no lo és i és una obra de Munch molt potente doncs sí que és veritat que la fem fatal podria estar anticipada en això hi ha una complexitat molt gran en la fem fatal un humanisme una tragedia però en qualsevol cas des del punt de vista visual crec que és interessant tot això desemboca en què? en l'obra capital l'obra mestra de Munch que ens porta en aquesta secció que és el crit Scring hi ha quatre versions d'aquesta obra la que mostrem està pintada amb oli sobre cartró es pot veure a la galeria municipal d'Oslo agafeu el metro a mi mateix després de la pau i té un sentit tràgic de la vida que absorbeix del simbolisme del post-impressionisme que vam de dir que Van Gogh estava de moda doncs evidentment els post-impressionismes com Cezanne Van Gogh mateix Gauguin estan molt presents en això i els temes clau que diguéssim destila el crit que són representats d'una manera molt impactant i sintètica la por penseu que la germana de Laura que va estar internada per trastorns bipolars la germana de Munch que es deia Laura va estar internada per trastorns bipolar la mare i l'àvia van morir de tuberculosi ell tenia una salut molt dèbil que jo crec que es veu reflectida en aquesta obra i per tant la por impregna tot el conjunt una frase recuperem que deia el mateix Munch arran d'aquesta obra i d'altres que deia enfermedad, morta i locura fueron los ángeles negros que velaron mi cama o sigui doneu-vos compte del drama i també evidentment de la neurosi que desprèn una obra com aquesta l'altre tema és la solitud veieu aquí aquesta figura que està una figura andrògina espectral desesperada en una clara solitud s'ha detingut sobre un pont i crida en silenci presonera d'una angoixa que no la deixa descansar i darrere de seu l'estan ignorant hi ha uns individus que passen d'aquesta presència fixeu-vos també en les impressions els colors irreals que maneja el quadre hi ha un ús violent de la perspectiva aquesta diagonal que talla el quadre inclús podrien recordar aquestes notes violentes de Schoenberg contrasta molt amb aquesta espècie d'ondulacions del personatge i del paisatge que veiem darrere és a dir diagonal fixa recta ondulacions la persona la persona és la que està ondulada no està rígida sinó que està quasi en un estat de nàusea constant i com deia en aquest horitzó en aquest paisatge que bàsicament està representat en el cel i l'aigua hi ha uns ritmes que organitzen els elements en una espècie de coreografia orgànica i deformada realment és que és potentíssim no, jo estava aquí callant para que tú puedas portar toda obviamente porque realmente es una obra que ya lo decía bien Hitler en el fondo es mala estisa pero una frase que se tiene que decir más Hitler tenía razón al menos en esto home la contrier dijo esto because I understand I understand Hitler hasta en parla que es un tío que van a una academia d'art Hitler algo tendría que decir molt grande Paul a més va a sortir escaldadíssim Hitler va acabar molt indignat es malaltís o no es malaltís es súper malaltís en un moment has dit que Hitler había dit que era malaltís a la obra o como mínima al expresionisme alemany y esto es muy cierto cuando tú ves esto realmente acabas enfermando es decir acabas empatizando de tal manera y no sé si la empatía sería el término a utilizar pero sí que es cierto que la propia obra acaba cazándote desde su propia neurosis es decir la expresión que ha conseguido Moong a través de lo pictórico hace que no solo sea contemplado sino que realmente salga como una gran película es decir aquí ya no necesito este es un tío que no necesitaba ni mucho menos al séptimo arte porque desde esa obra plana que no lo es para nada en el fondo la composición hace que sea pura agua y delirio hostia es que te quedas muy impresionado aunque sea el expresionismo realmente es un expresionismo que impresiona impresionable joder ¿cómo se origina això? es decir partiendo de una experiencia de Moong que podría ser més un rumor que altra cosa però bueno anem a explicar-ho estava passejant amb dos col·legues a les afores d'Oslo quan de sobte es va emocionar davant d'una posta de sol en un fiord i deia que tremolant d'angoixa vaig sentir el crit bast infinit de la natura és ecoterror és un quadre d'ecoterror clarament és a dir i aquí evidentment això et troncaria si voleu amb una visió romàntica d'aquesta idea de traslladar els sentiments i les emocions en un quadre a través del que estàs veient el paisatge el caminant entre els núvols de Frederick és això el que passa que aquí t'ho està trencant a un nivell formal que flipes però bueno hem apuntat ja diguéssim les punts importants d'acord i jo crec que ja podem tancar aquesta secció amb una curiositat i una pregunta la curiositat és que aquest any a l'inicis el Museu Nacional de Noruega ha confirmat que la frase borrosa que gairebé no es veu al fons del quadre la part superior va ser escrita pel propi Munch sabeu què hi posa? Hei Hitler ojalà ojalà ojalà aquesta pos la frase lo que hi posa es solo pudo haber sido pintado por un hombre loco como lo cuajáis esto o sea esto es como ¿está confesando? o sea ¿realmente creéis que podría estar confesando que estaba bueno yo creo que está aceptando es la primera vez que oigo la frase porque de hecho nunca la había oído sobre el cuadro sí sí literalmente pero joder yo creo que es más bien un tío que acepta la locura como parte de la esencia humana volviendo un poco a la sección anterior con Porto Hondo es hostia la mediocridad es aburrida en tanto que no es real al final el ser humano está más cerca de la neurosis y de aprender de ella que de otra cosa y es un poco lo que aquí Munch nos ofrece a mí me queda la duda si hay algo de ironía en esa frase solo pudo haber sido pintada por un hombre loco pero bueno yo creo que tiene algo de Marx también no sería de un club que tuviera un socio como yo parece un trampantojo literario al final más que visual en cual cosa volcas es una cosa muy la vanguardia muy la modernidad i com hem dit molt malaltissa no? total i ja per acabar quin famós personatge dels 90 concurso creieu que va concurso quin famós personatge dels 90 va va estar inspirat en el crit de Munch solo en casa el niño solo en casa pista película de terror hòstia ara és molt radiofònic aquests no no se vale mirar pista assassí assassí en sèrie y estamos hablando de cine clásico ah Scream hòstia puta el gos face el gos face de la saga Scream està inspirat ja hi ha allò que me sonava el Munch i amb això doneu-vos a compte que sempre que estem portant obres d'art a la secció aquesta secció d'emparada cultural hòstia sempre la cultura pop et dóna't compte fins a quin punt acaba vampiritzant aquest art i el converteix en objecte de consum ui i no parlem d'escarimoví si us plau no entiendo por què se llama empareada cultural este programa cuando se podría llamar ¿cómo sería? Neurosis Popcast Popcast Popcast Neurótico Cultural o Polcast que és lo que tocaria ara sí toca Polcast vinga por favor Entrem a un rotllo una mica distòpic una mica distòpic perquè normalment ja hem portat bastant de fet vam fer programes de distopies i això i normalment hem portat aquestes distopies que són potser més tecnològiques sí, sí arreplega'l ja Adriano distopies més tecnològiques a vegades socials a vegades polítiques però aquest cop Warren Ellis que se m'omple la boca el dir Warren Ellis perquè és un autoràs els que ho conegueu ja sabeu de què va però és que Warren Ellis es planteja ni més ni menys que el 1997 una distopia periodística Òbviament amb components tecnològics polítics, socials però principalment és periodista llavors estem parlant que el 97 del 97 al 2002 es va fer una saga de còmics que es van anar publicant que passaven a una mena de gran metròpoli que vindria a ser un New York serie del futuro d'un futur indeterminat tot i que és un segle XXIII o sigui ens anem aproximant allò poquito a poco poquito a poco amb un protagonista de nom Spider Jerusalem o sigui em sembla dels millors noms és de Nobel és molt trash eh això Spider Jerusalem i no podem estar parlant d'un altre còmic com és Transmetropòlida Yes Darks Home un nom com Spider Jerusalem a més amb la forma física que té tu que estàs follejant Adriano el personatge és un personatge estranyíssim pelat de dalt a baix però pelat pelat i amb un tatuatge de Spider de un Spider en el tarro m'està dando ideas de fet no us he portat el primer número però el primer número el primer de tot és que aquest tio el rescaten d'una cabina cabina in the woods la típica barraca al mig del bosc perquè el van a buscar sabeu el còmic que han fet l'adaptació també en peli de Polar que la va interpretar Max Nicholson no el van a buscar per o matar-lo o perquè mati algú perquè encara allò típic tio retirat que era un mestre en su oficio i el van anar a buscar en aquest cas el còmic tota la saga comença que ell s'ha retirat i és un periodista de fet és un periodista Gonzo que això tu que vens del periodisme saps perfectament què és tu que vienes del porno el Gonzo jo sé de què va el tema no Gonzo hòstia miedo y asco en Las Vegas aquí esa generación Thompson ese abogado que le pasa a las pastillitas al protagonista és a dir el periodisme Gonzo jo he hagut de buscar una miqueta per informar-me de què anava exactament però bàsicament és aquest periodista que viu en primera persona és com una crònica però que la viu des de dins i intenta inclús no et dic manipular però hi ha un punt d'aquest d'entratant a la notícia a la crònica que vols construir que t'agafa totalment t'acaba absorbint al final ets un element més és correcte? sí, sí vale, gràcies l'origen d'això està en una crònica que un tio va fer drogadíssim que ara no estic recordant el nom però ho enfoquem a la generació BIT i que va tenir superèxit i el tio havia escrit a l'últim minut drogadíssim i això va quedar com, bueno emblema un referent em ve perfecte que diguis-lo drogadíssim perquè el personatge protagonista que jo per això l'he portat com a neuròtic és un tio ja no només tatuat de dalt a baix ulleres cul que per cert hem portat unes recreacions unes recreacions molt grans chicos tenéis que ponernos el vídeo ja també us diré uf, no aguantaré això tot el vídeo és que és no, de fet Adriano posa-te-les tu Adriano jo soc calvo i a més portes tatuatges i un pitillito mira la sensació que és un tio que sempre lleva un pitillito estem parlant un personatge de mal humor total antisocial narcisista mal parlat mal parit total mega neuròtic és un personatge que a partir sobretot de la droga lisèrgica dura també és un súper neuròtic de les drogues de les més a més estamos en el futur o tot de la droga però no te falta droga eh con estas putes gafes i un modelo a seguir és un modelo a seguir pels que no estigueu veient són aquestes típiques ulleres que podríem dir d'aquest fals 3D antic l'únic amb músculos diferents no eren així que eren verdes verde croma no i vermelles sí el 3D una ullera és rectangular per dir-ho així i l'altra rodona llavors clar et fot un efecte que et rebenta el cap d'acord que a la vez també parece que juegue si no las lleves puestas y las ves a lo fuera dices hòstia juega con dos formas geométricas por así decirlo y dos colores contra los complementarios parece que ya haya como una reflexión de conjunto y de globalidad en el fondo es como son unas gafas expressionistas blanco y negro en lo cromático yo creo que se las va a posar a Munch i potser es va a fotre algú també d'això també estem parlant d'això aquest punt de partida aquest personatge Spider-Hero Salem amb tot aquest abanico de personalitat que hem dit doncs un tio que el recuperen d'aquesta cabina bueno d'aquesta si dic sempre cabina per de cabin però com es diu una barraca és un cabine un cabine in the woods clar que sí doncs el venen a rescatar no només o sigui no per res més sinó perquè cabi ja el seu puto contracte perquè aquest tio és un tio que va triomfar moltíssim com a periodista o sigui és un tio que va publicar més un llibre rebentant a lo gonzo o sigui rebentant el president dels Estats Units en aquell moment que li diu la bèstia perquè diu aquest tio és un monstre és un és un despiedat no sé què era més Trump que el de ara no entiendo la versió ara vindré ara vindré amb Trump perquè això tot i que són al final dels 90 això està de revés actualitat com ens agrada dir però estem parlant que aquest tio quan arriba al poder el president diu ell pues me retiro me voy es como gana Vox me voy llavors el tio se'n va se'n va al bosc i el recupera perquè diu tate que has d'acabar el contracte i si no et prendrem les pertinences que tens ara llavors el tio torna a la gran ciutat es rapa perquè va com un ermitanyo total es rapa torna aquest carismàtic personatge que era abans diguéssim llavors entra a formar part de la columna d'un diari que es diu The World que és la paraula ja al final ja et dona entendre que aquest tio ve a ser un macies periodístic sona molt totalitari tot això sí el futur sempre és totalitari sempre llavors és una columna on ell es va dedicant a fer temes d'actualitat social i sobretot política que és el que ell toca més de prop i a més sempre acompanyat d'aquestes dues assistentes primer una després entra l'antiga assistente que tenia en la vida anterior per dir-ho així que els van ajudant i també òbviament aquestes assistentes són no són com ell però també deixa-les anar perquè van per lliure bastant periodísticament llavors el tema central de la saga us he dit que partia en la seva anterior vida a intentar derrocar aquest president dels Estats Units però de cop aquest monstre però de cop se n'adona que hi ha un aspirant als Estats Units o sigui un dels candidats que encara és pitjor llavors diu vale hay un gran enemigo però després aquí hi ha un altre candidat quien es menos malo llavors aquí sí que entra molt la idea d'ara que seria Trump aquest personatge que també és molt aclamat pel poble per cert poble ara aquest còmic òbviament és americà llavors surten molts rednecks aquests aquesta gent que hi ha els que estaven atacant el Parlament exacte el Capitólio hauríem de recuperar aquest personatge Carles però sí que és veritat que els primers volums s'entren molt en aquestes en aquestes eleccions properes que hi ha de nou president i es centra en aquests tres candidats que són aquest de la bèstia d'especial Gary el sonriente que a més el sonriente és perquè literalment és un personatge que per modificacions això sempre està en un somriure que això si ho dibuixés Munch això seria horrorós perquè ja pinten aquell personatge típic polític el postureo político sí però molt escarós no vull fer espoilers perquè hi ha molts arcs de personatge però realment és un personatge molt deplorable molt i després hi ha un altre que és un senador que es diu Bob Heller que és un senador feixista però feixista total que cultiva i aquí ja viene el rotllo futurista i tal cultiva assessors polítics en una granja per rotllo en plan clon imagineu que les històries són molt sonades però realment hi ha molta profunditat periodística realment hi ha una anàlisi i estem vaig repetint dos mils són dos mils imagineu tot això a l'època actual amb les fake news tot això imagineu Warren Ellis si hagués de fer una mena de continuació remake de Transmetropolitan amb tot el que hi ha ara amb les xarxes socials tot això en aquella època no existia perquè ho va tallar fa molt de temps o no l'obra o va ser del 97 al 2002 llavors clar aquí ja no van arrencar sí que s'estan reeditant ara s'estan fent aquests volums que us he portat estan sortint aquests a poc a poc però realment ara molaria veure com això traspassa a l'actualitat actual molaria que hi hagués una sèrie d'això clar aquí hi ha una cosa jo et diré que és molt complicat adaptar això perquè et diria el mateix que amb The Voice perquè a més jo ho anava a comentar després però el dibuixant el dibuixant que el tinc per aquí que és Derek Robinson és el mateix dibuixant que The Voice hòstia aquell còmic que va importar que s'ha fet una adaptació amb Amazon Prime i la sèrie ha agradat la sèrie ha agradat però sí que és veritat és molt macarra molt macabra i tot però no deixa ser molt reduïda del còmic que el còmic és és que no es pot i menys en l'època actual lo que es calarien molt ràpid aquí hi ha tres quarts del mateix que estàs parlant de 60 números? sí sí vale vale ja veu que el guion ja pa què llevo un guion hi pistes tio no no no són 60 sí sí són 60 números que venen del 97 al 2002 que estan sortint aquests diguéssim toms de 10 o sigui són crec que són com 4 històries cada una o així vindrien a ser 10 10 fascicles d'aquests més totxos com els que us porto d'acord i penseu que té 34 arcs argumentals és molt o sigui no és que sigui dens però estem parlant de política estem parlant de tejemanejes estem parlant de coses bueno que crec que tenen molt de suc i per tant també entenc que hi ha molta xixa i és una passada és una passada és distopia compromesa realment no no no i el que mola més és que Warren Ellis jo crec que per ell bueno jo crec no perquè ho és és una en la seva època va ser una forma és una tesi no? o sigui una forma de volcar el que ell pensava de tot cap moment l'hem compartit amb The Boys no només pel dibuixant però també pel top perquè és molt macabre i molt macarra i tal però sí que és veritat que té una profunditat molt més política i social que no o sigui The Boys ho és i té molta profunditat també però aquí jo crec que es es lia molt més amb el tema dels canvis polítics també toca altres temes molt més futuristes potser però que es poden autorelacionar amb coses d'ara no? per exemple corrupció política prostitució infantil drogues de les més futuristes que puguis i òbviament amb el tràfic de drogues persones i animals modificats que aquí entraríem amb el transhumanisme estem dient dos mils el còmic va molt aquest cyberpunk de modificar-se físicament sí ho he vist això això quan estàveu fullejant una mica he vist que realment té aquest punt una mica steampunk sí sí sí bueno steampunk no eh cyberpunk sí vale vale una mica cyberpunk steampunk seria Wild Wild West que millor oblidar-ho de Will Smith i Metrópolis un punt però que em refereixo que és un futur sí que una mica òbviament hi ha aquest punt tecnològic però que per exemple la religió com adapta la tecnologia també i la religió ja fa cicles d'aquest còmic que tracta molt el tema de la religió i és brutal no us diré res perquè realment els arts són molt bons i són i a més amb molt girs claro pero en el fondo se se echa en falta que haya evolucionado un poco más la tecnologia para poder abordarla des de las reflexiones que ofrece porque entiendo que si es 2000 la tecnología aún no había llegado a este punto ya teníamos los móviles circulando pero no estábamos al nivel de redes sociales ni de whatsapps no clar això seria lo interesante seria veure com una historia aviam jo no sé si s'aventuraria a fer una continuació o algo però no es desmarcaria molt del que ja ha fet perquè hi ha moltes coses que jo crec que es poden traslladar ara en aquelles èpoques a veure no sé quan és el xavi que fa 20 anys terra tu tenies 10 jo ho sé però jo tenia 20 happy 20 que si això ho portéssim ara ja et dic jo això adaptat jo espero que no ho facin però és un còmic que ara estan adaptant tots els còmics possibles que estan diàlegs segurament per adaptar però ho estan adaptant tot ara l'últim i està canceladíssima la de Y i l'últim hombre la van fer canceladíssima i jo crec que és un a més és un autor molt conegut estem parlant de aviam que ho tinc per aquí perquè no em deixi res però estem parlant de Warren Ellis de Planetary Hellblazer i és un tio que ha treballat en infinitat de còmics de DC i de Marvel el tio que va fer des de des de Batman o sigui ha fet tot tot o sigui ho ha pogut fer tot aquest tio però és que narrativament és un tio que domina moltíssim el guió i és dels millors guions que podeu trobar i sobretot amb aquest noir periodístic de filar d'històries paral·leles i és molt interessant o sigui jo us dic eh 60 números ja sabeu que els còmics els 60 números són 20 per número més o menys però te queda claro perquè no els ha traït el primero no? perquè no perquè no l'he trobat no l'he trobat és que aquests són els de la Bea jo crec que si es fa la sèrie d'això algun dia claríssimament li pillaria el relevo a Black Mirror sí? va per aquí jo no la veig tant no Black Mirror juga a favor que són antologies i que al final si una no te gusta vas a l'altra ho dic per lo distòpic sí aquí no sabem que tu relacionaria el to totalment hauria de ser de boys 100% però en quant a visualment o el tema de Cyberpunk doncs no et sabria dir perquè clar és difícil és difícil veure una comparativa amb coses que hagin més o menys funcionat perquè és que a vegades les distopies es queden a mig gas i sobretot quan les il·lustres perquè escrites la tesi queda molt bé però després quan les il·lustres pot quedar molt guarrillo el tema d'intentar il·lustrar el futur és com una mica sí i per altra banda era molt expansiu a nivell cromàtic col·lores com molt molt hinchats o sigui llama molt l'atenció a nivell visual la obra ah no Transmetropolitam visualment és una passada aquest trast amb les línies molt marcades els culos molt potents jo crec que és un posa de la porta i un detall aquests culos són Hitchcock els culos de les olleres i també són el juego del calamar és que al final són tot i els semàfors són tot exacto per això ho deia en un primer moment que al final és com la idea de comprender els dos colores que hablan de la dualitat per així dir-lo rojo pasión verde melancòlia Hitchcock que digo però vamos que s'han adaptat hasta la nausea mira tío me voy a acabar esta secció con las gafitas va venga per tancar la secció i òbviament no crec que faci falta recomanar-lo però ja he trobat dues frases d'aquestes de crítics de còmic per internet que m'han he trobat que són bastant interessants que una és Transmetropolitan és el punk en Cyberpunk o sigui realment és una d'aquestes passades tragueres i després Spiders Jerusalem o Cuando el Trippi se convierte en còmic o sigui imagineu-vos que potser està a un nivell allò no se us recordeu aquell de The Outer te recordes aquell còmic que havia d'adaptar no sé si ho farà mai però Taika Waititi que per cert Taika Waititi ara vol adaptar El Incal de Khodorovski és total això fa una venta i bueno Déu-n'hi-do i llavors comentar-vos que podeu trobar tots aquests fascicles a Can Fabra estan tots bueno de fet estan en mil biblioteques perquè és un còmic bastant famós i re acabem amb la frase i en Warren Ellis WeTrust WeTrust WeTrust WeTrust WeTrust WeTrust WeTrust WeTrust WeTrust WeTrust WeTrust WeTrust WeTrust WeTrust WeTrust WeTrust WeTrust WeTrust WeTrust