Empanada Cultural del 12/1/2022 — Neurosi en sèrie: Doctor Portuondo, El crit de Munch i la distopia periodística de Transmetropolitan

Visió general

Un episodi vibrant i polifònic d’Empanar Cultural que gira entorn de la neurosi com a fil conductor: des d’un sketch inicial de monòleg interior a una anàlisi entusiasta de la sèrie Doctor Portuondo (Filmin), un viatge per l’expressionisme alemany culminat amb El crit de Munch, i una immersió en la distopia periodística del còmic Transmetropolitan de Warren Ellis.

"La mediocridad es aburrida... El delirio, la neurosis, eso es muchísimo más interesante y provechoso."

Bloc 1 — Cinesèries: Doctor Portuondo (Filmin)

Per què importa

• Primera sèrie original de Filmin (6x25’), dirigida per Carlo Padial, amb to de post-humor i referències a Woody Allen.
• Basada en el llibre homònim i en les teràpies reals de Padial amb el psicoanalista cubà Dr. Juan Antonio Portuondo (Barcelona, finals 60s–2005).
• Un retrat intel·ligent i divertit de la neurosi contemporània: obsessió, autoanàlisi i la paradoxa del psicoanàlisi.

Punts clau

• Portuondo, figura colossal: psicologia clínica, psicoteràpia, psicoanàlisi, test de Rorschach. Heterodòxia metòdica, carisma abrasiu i tendresa intermitent.
• El tàndem actoral: Jorge Perugorría (Portuondo) i Nacho Sánchez (Padial) — interpretacions aplaudides, “més convincent que el mateix Padial”.
• Estil i to: interiors molt aprofitats, sessions individuals i teràpia grupal com a “teatre” d’idees; banda sonora de Javier Rodero que transita del festiu a l’ambient gairebé terrorífic; combinació de comèdia, drama i suspens.
• Cames i cameos: Berto Romero, David Pareja, ecos Vengamonjas; aparició muda del trapper Lil Moss; personatge d’“Estela” especialment potent al tram final.
• Frases lapidàries i títols d’episodis com a dispositius de pensament:
• “Cuando la bestia ruge, la razón tiembla.”
• “Confía en ti. Lo único que te impide conseguir tus sueños son 15 años de malas decisiones.”
• La gran paradoxa psicoanalítica:

> “Cuanto más consciente eres, más sufres.”

Idees força

• Neurosi útil: el deliri com a motor creatiu i coneixent.
• Mètode Portuondo: veritats dures amb humor i imatges terrenals (“visualiza tus metas… y sigue comiendo doritos”).
• Rescat d’una eminència: Portuondo mereix més presència canònica; la sèrie el torna a posar al mapa cultural.

Bloc 2 — Art: El crit d’Edvard Munch i l’expressionisme alemany

Marc històric i estètic

• L’expressionisme alemany (finals s. XIX–1933) aposta per la distorsió per transmetre emocions; fons d’industrialització, ansietat i autoritarisme.
• Ecos al cinema: Nosferatu (Murnau), Metropolis i El testament del Dr. Mabuse (Fritz Lang); influència en el film noir americà.
• Banda sonora conceptual: dodecafonisme d’Arnold Schoenberg com a correlat sonor de tensió i dissonància.

Munch en context

• Amor i dolor: arquetip de la “femme fatale” com a vampirització sensual; anticipacions del noir.
• El crit (Skrik): 4 versions; oli sobre cartró a la Galeria Municipal d’Oslo. Temes:
• Por i angoixa existencial (biografia familiar: malaltia, pèrdues, salut fràgil).
• Solitud radical: figura andrògina en un pont, “cridant en silenci” mentre el món l’ignora.
• Composició: diagonal violenta (passarel·la) vs. ondulacions del cel i l’aigua; color irreal i vibrat com a imatge-angoixa.

“Enfermedad, muerte y locura fueron los ángeles negros que velaron mi cama.” — Munch

Curiositats i llegat pop

• Inscripció confirmada (2021): “Solo pudo haber sido pintado por un hombre loco” — probablement autoironia lúcida i acceptació de la bogeria com a essència humana.
• Icona pop: la màscara de Ghostface (Scream, 1996) s’inspira en El crit.

Bloc 3 — Còmic: Transmetropolitan (Warren Ellis & Darick Robertson)

De què va

• Saga (1997–2002, 60 números; reedicions actuals en volums) ambientada en una mega-metròpoli futurista.
• Protagonista: Spider Jerusalem, periodista Gonzo — cínic, brillant, drogoaddicte, icònic (calb, tatuatges, ulleres asimètriques verd/vermell).
• Tornada a la ciutat per complir un contracte i escriure una columna al diari “The World”.

Temes principals

• Distopia política i mediàtica: campanyes electorals amb candidats monstruosos (La Bèstia, el Somrient Gary, Bob Heller feixista); propaganda, manipulació i proto-fake news.
• Cyberpunk social: transhumanisme, modificacions corporals, religió + tecnologia, tràfic i explotació (inclosa prostitució infantil), corrupció sistèmica.
• To i forma: sàtira ferotge, humor negre, energia punk; traç hiperexpressiu de Darick Robertson i paleta cromàtica expansiva.

Per què continua vigent

• Anticipa la polarització, la infoxicació i la postveritat.
• Dificultat d’adaptació audiovisual (com passa amb The Boys) per la seva radicalitat i volum de contingut, però potencial altíssim si es respecta l’esperit punk i el nervi periodístic.

“Transmetropolitan és el punk dins del cyberpunk.”

Takeaways clau

• Neurosi com a motor creatiu: de la consulta de Portuondo al crit de Munch i al periodisme gonzo de Spider Jerusalem.
• Ponts entre disciplines: psicoanàlisi, plàstica i narrativa gràfica convergeixen en la representació de l’angoixa moderna.
• Claredat dins del caos: humor, frases-ganxo i metàfores visuals ajuden a fer digerible allò indigest.