Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.
Subscriu-te al podcast
Neurosi en sèrie, llenç i vinyeta: Doctor Portuondo, El crit de Munch i Transmetropolitan
Visió general
Episodi polièdric sobre la neurosi com a motor creatiu i narratiu en tres àmbits: la televisió (Doctor Portuondo), l’art (El crit de Edvard Munch) i el còmic (Transmetropolitan). El to barreja post-humor, anàlisi cultural i divulgació.
"La mediocridad es aburrida... La neurosis es muchísimo más interesante" — Doctor Portuondo
Sketch inicial: monòleg interior i ansietat contemporània
Un gag d’obertura en clau de monòleg interior (bar/discoteca) que retrata amb sornegueria la hiperautoconsciència i la pressió social del segle XXI (aliances, correcció política, vacunes, lligar, masculinitat) fins a un gir còmic amb el malentès de la persona que s’apropa.
- Tema clau: neurosi social i autoedició constant
- To: post-humor, ansietat, autocensura i confusió identitària
Cinesèries: Doctor Portuondo (Filmin) — psicoanàlisi, post-humor i aprenentatge
Context i autoria
- Sèrie curta (6×25’), primera producció original de Filmin; creació de Carlo Padial (post-humor, Leitmotiv, Venga Monjas).
- Basada en el llibre homònim (Blackie Books) i en teràpia real de Padial amb el psicoanalista Juan Antonio Portuondo (Barcelona, exiliat cubà; figura clau de la psicologia clínica i psicoanàlisi).
El personatge i la llegenda de Portuondo
- Portuondo, carismàtic i heterodox: psicoteràpia, psicodiagnòstic, test de Rorschach, teràpia grupal concebuda quasi com a teatre.
- Frases lapidàries que vertebren capítols i to:
"El psicoanálisis te cura, pero cuanto más consciente eres, más sufres. Esa es la gran paradoja psicoanalítica."
"Cuando la bestia ruge, la razón tiembla."
"Visualiza tus metas… Pues ahora sigue comiendo doritos."
Interpretacions i posada en escena
- Jorge Perugorría és Portuondo: presència física i mental imponent, però amb calidesa; validació “familiar” de l’encoarnació.
- Nacho Sánchez com Padial: més convincent que el mateix Padial, segons l’autor.
- Aparicions: Berto Romero, David Pareja, cameos del cercle post-humor (Venga Monjas) i cameo mut del trapero Lil Moss.
Estil, gènere i música
- De la comèdia woodyalleniana al drama i el suspens psicològic; interiors aprofitats amb intel·ligència; pes de la teràpia grupal.
- BSO de Javier Rodero: de l’ambient inquietant al hip-hop rítmic; la música accentua el bucle neuròtic.
Temes clau
- Obsesió terapèutica, narcisisme, aprenentatge a través del dolor, deliri lúdic.
- Rescat cultural d’una figura infravisibilitzada (Portuondo) i del seu mètode personalíssim.
"Te explicaré algo muy sencillo que tardarás años en comprender."
Art: Expressionisme alemany i El crit (Munch) — neurosi i distorsió de la mirada
Marc històric i estètic
- L’expressionisme alemany (f. XIX–1933) trenca amb la versemblança i posa el focus en la distorsió emocional: la percepció com a imatge interior.
- Ecos a cinema: Metropolis (F. Lang), Nosferatu (Murnau) i el llegat al film noir (llum-ombra, figures escindides). El so en El testament del Dr. Mabuse anticipa usos psicològics del sonor.
- Música: Schoenberg i el dodecafonisme com a banda sonora de la dissonància emocional.
Munch, biografia i lexicó emocional
- Pioner admirat i denostat: escàndol a Berlín (1892); atacat com a "art malaltís" pel nazisme.
- Trauma personal: malaltia, dol i fragilitat física impregnen l’obra.
"Enfermedad, muerte y locura fueron los ángeles negros que velaron mi cama."
Anàlisi d’El crit
- Temes: por, solitud, angoixa existencial. Figura andrògina, esquelètica, en pont diagonal violent; ondulacions del cel i l’aigua que reverberen la nàusea.
- Influències: postimpressionisme (Van Gogh, Gauguin), simbolisme. Quatre versions; la mostrada és oli i tremp sobre cartró (Galeria Municipal d’Oslo).
- Curiositat confirmada (2021): inscripció del propi Munch a l’obra: "solo pudo haber sido pintado por un hombre loco" — assumpta irònica de la bogeria com a essència humana, no estigma.
Cultura pop
- De la fem fatal de Amor i dolor a Hollywood noir.
- Icona pop: Ghostface de la saga Scream inspira’t en el gest d’El crit.
Còmic: Transmetropolitan (Warren Ellis & Darick Robinson) — distopia periodística, política i cyberpunk
Premissa i món
- Saga (1997–2002, 60 números): ciutat tipus Neo-NY en futur indeterminat (s. XXIII aprox.).
- Protagonista: Spider Jerusalem, periodista de tall gonzo (a l’estil Hunter S. Thompson): narcisista, corrosiu, drogo-neuròtic i implacable amb el poder.
Política i mitjans
- Trama d’eleccions amb figures com "la Bèstia", el Somrient (Gary) —postureig permanent— i Bob Heller, senador feixista que “cultiva” assessors clonats.
- Temes: corrupció, fake news (pre-era xarxes), religió i tecnologia, transhumanisme, tràfic i mutacions.
- To i estètica: cyberpunk vibrant, cromatisme intens; humor cínic i crítica a la indústria mediàtica.
Adaptació i llegat
- Dibuix de Darick Robinson (també a The Boys): visualment potent; difícil d’adaptar sense rebaixar la sàtira extrema.
- Reedicions actuals; fàcil de trobar en biblioteques.
"Transmetropolitan és el punk dins del cyberpunk."
Idees força
- Neurosi com a motor d’expressió: en la consulta (Portuondo), al llenç (Munch) i al reportatge combatiu (Spider Jerusalem).
- La heterodòxia (mètode Portuondo, dodecafonisme, periodisme gonzo) com a via per arribar a veritats incòmodes.
- La cultura pop vampiritza l’art i el repropulsa (de Munch a Scream; del post-humor a Filmin).
Seccions de l'episodi

Sketch inicial: monòleg interior sobre lligar, aliances i ansietat social
Gag de post-humor amb un monòleg interior accelerat que satiritza la correcció política, la inseguretat i la confusió del segle XXI fins a un remat inesperat.

Cinesèries: Doctor Portuondo (Filmin) — crítica, context i quotes
Anàlisi de la sèrie de Carlo Padial sobre el psicoanalista cubà Portuondo: origen literari, estil entre comèdia i suspens, frases lapidàries, repartiment (Perugorría, Nacho Sánchez, Berto Romero), teràpia grupal i BSO de Javier Rodero. Inclou tràiler a 607–667.

Art: Expressionisme alemany i El crit de Munch
Context històric-estètic (Schoenberg, Nosferatu, noir, Dr. Mabuse) i lectura d’El crit: por, solitud, diagonal violenta i ondulacions; biografia traumàtica; inscripció descoberta ("solo pudo...") i connexió pop amb Scream.

Còmic: Transmetropolitan — distopia periodística i política
Warren Ellis i Darick Robinson construeixen una sàtira cyberpunk amb Spider Jerusalem (periodisme gonzo) contra candidats monstruosos; temes de corrupció, religió-tecnologia i transhumanisme. Debat sobre adaptabilitat a sèrie.
Música Prepareu els pitets que aquí comença l'empaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanar Cultural, un programa cuinat per Pol Dígler, Perran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esperm. Perdoni, ha demanat vostè elefanta? Sí, sí, gràcies. I aquesta reacció? De què va aquest tio? Què passa, que no em puc demanar algú sense alcohol una nit o què? Bueno, ara, a més, deu pensar que sóc un pringat. Tothom aquí fent els seus covatilles i jo aquí com un iota sol. Pensar que ho coneixeré algú, i és que a més ja no es fa això de sortir sol i tornar acompanyat. Aquesta merda d'època que vivim, és que... Mira, mira, mira aquestes dues d'allà. Fuà, fuà, la morena. Mare, bé, que segur que com a persona també val molt la pena, perquè no voldria ser jo un babós. Jo sóc un aliat, sóc un aliat. Bé, això només... Bé, això que quedi per mi, eh? Perquè això de ser aliat i dir-ho és com una mica de... Neciteu l'ajuda dels tios, no? O sigui, ser un aliat, això de... Hòstia, i pensar això també deu ser una mica masclista, no? Bé, en fi, i si anés allà, què? Què els diria? O sigui, ni de conya m'atreviria a anar allà a parlar-li. A més, mai sé si és millor això de parlar dels meus temes, no? Fer-me l'expert i tal, o deixar que parlin i escoltar. Bé, això ja els mola, no? A les dones, això de... Hòstia, hòstia, hòstia, que ara em miren. Arribuen de mi o amb mi? Hòstia, hòstia, la morena, la morena. Està venint. Ves somrient. Es deu pensar que sóc retreçat, no? Bé, retreçat no, eh, que això no es pot dir, això no, no, no. No, no, no, ni pensar, perquè això és un monòleg interior i tampoc ho pot pensar. Persona? Persona amb lleu retras cognitiu. Ah, sí, millor. Estic tan fora d'aquestes nomenclatures d'ara, tio. Què faig, què faig, que està venint, que està venint. Li dono uns petons, li dono la mà, li dono un petó a la mà, un petó al colze, dos petons potser és bastant masclista, no? I a més ara que potser no està ni vacunada, que no passaria res, eh, perquè hi ha llibertat per tothom i tal, no sé si serà d'aquestes que diuen que ens he plantat xips i tal, que qui sap, eh, vull dir, tothom, ara, amb tot això dels polítics, jo com la religió, eh, o sigui, agnòstic, fins que no em confirmin ni m'ho neguin, res i tal, eh. Però, bueno, sigui com sigui, hòstia, necessito el teu contacte, però no vull ser una desesperat, que això és de febles i a les ties no els agrada. Bueno, ja hi torno, hòstia, feminisme, feminisme, hòstia. Hola. Hola. Merda, és un tio. Bé, que no vull despreciar el moviment LGTBI, eh. que difícil és viure el segle XXI. Series. Series. Series. Oye, vamos, ahí vamos con esa percusión latina, con ese latin jazz que poco a poco va a ir asomando, eh, que sí, Uri. Y sobre todo, vamos, con esa gran serie de la cual acabo de hablar hace tres segundos en la agenda, ¿no? No, en la agenda no, en el menú del día. ¿Qué serie es? Es Doctor Portuondo. Auténtico delirio, delirio divertido, también ciertamente dramático, muy interesante, sin lugar a dudas. Venía diciendo hace muy poquito que, exacto, es la primera serie producida por Filmin, distribuida por ellos también. Una serie muy breve, seis capítulos, Filmin original. Exacto. Con el neón. Y esperemos que sigan, eh, porque por el resultado que ha dado esta serie, de unido, de unido. Ojalá sigan en esa línea, y yo creo que aquí Paul con sus contactos quizás nos lo podrá confirmar en breve. Pero es lo que os comentaba, serie de seis capítulos, 25 minutos, muy fáciles de ver, pero no tan fáciles de digerir, por todo lo que realmente aportan, eh. Como comentábamos, ya la podéis ver en la aplicación, desde octubre, y es además, y es además la última aportación de Carlo Padial. Que, que bueno, aquí me parece que tú lo conocías bastante, ¿no? Totalmente. 2012. De buena mano, de un cafetico, ¿no? Bueno, no tanto, pero... No tanto, ah, no. Sitges 2012, mi loco Erasmus. Vale. Es que claro, Padial es un tío muy conocido en el mundo del post-humor, del que luego seguramente Carlos nos podrá aportar algo más. Yo no lo conocía, sí que había oído nombrar su nombre, pero no había visto nada de él. y ya os lo digo, aparte de humorista, director y escritor, es otro neurótico de pro y un chaladito de estos simpáticos que últimamente se deja ver en Leitmotiv, por cierto. Ah, se deja ver muchísimo. Ahora que acaba, ¿no? Claro, ahora que está también muy vinculado a Berto Romero, a toda esta peña... Bueno, es toda la gente... Que ya no es post-humor, que es el humor más, bueno, es el humor más clásico, ¿no? Bueno, depende, depende de qué hagi fet Berto, sí que es, porque cuando van a hacer algo muy gordo, era post-humor. Exacto, ahí lo aclaramos, dirección Padial con algo muy gordo, Berto Romero, ¿no? Interpretándola. De hecho, me recuerdo un programa en el que llevaron a Padial muy al principio, en el 2017, y, coño, el Buenafuente lo presentó como si fuera un tío de carreteras secundarias que finalmente llegaba a la nacional. Ajá, ajá. Y, hostia, el comentario estaba, bueno, estaba bien calzado en el momento, pero por otro lado era como diciendo, el post-humor está en un entorno de carretera secundaria, el humor que hacemos nosotros, el humor más mainstream, por eso no hablaba tanto de Berto Romero, sino de Buenafuente, esa es la carretera nacional. Bueno, ya veremos, ¿no? Porque si tenemos tiempo comentaremos un poquitito más algunas películas que ha hecho y sobre todo cortometrajes y locuras para Venga Monjas, etcétera, etcétera. pero vamos a la auténtico protagonista del día de hoy, vamos a la sección de Cineseries, que es nuestro querido doctor Juan Antonio Portuondo Espinosa, de ahí el título, ¿no? Doctor Portuondo. ¿Quién era este buen hombre? Un cubano exiliado en Barcelona desde finales de los 60, que lamentablemente nos dejó, nos dejó también aquí en Barcelona en el año 2005 y es sin lugar a dudas una de las figuras más importantes de la psicología moderna, ¿no? Una eminencia en psicología clínica, psicopatología, psicodiagnóstico, psicoterapia, psicoanálisis, el test de Rochard, ¿no? Lo de las manchitas. Vamos, el doctor perfecto para un programa de empanados neuróticos como el que hoy traemos, que no solo le ha dado este título, ¿no? Que os comentaba a la serie, sino que además ha nutrido a Padial, si analizas un poquitito la obra, la última parte de la obra de Padial, no solo le ha nutrido para hacer esta serie, sino que la han nutrido de historias y reflexiones que le han dado para mucho más. Porque Padial acaba de estrenar esta serie, pero no nos engañemos, ya era un libro, era doctor Portuondo, un libro, por cierto, de Blackie Books, de Blackie Books, que nos habló en su día Bea y que de hecho, volviendo a Buenafuente, porque estaba viendo entrevistas en las que aparecía Padial, él mismo también se encargó de, no sé si es que pillaba sobre, bajo mano, pero Buenafuente hizo como una presentación de Blackie Books muy a lo grande. De hecho, Blackie Books, yo creo que en gran parte se están especializando, en publicar post-humor. O sea, no especializando, pero que tienen muchos autos, yo creo que el Noguer y todos estos, cuando han publicado sus libros, eran Blackie Books. A mí lo que me flipan son las portadas. De Blackie Books, sí, siguen siendo muy cookies en la línea de aquello que también, de lo que nos habló Bea. Sí, sí. O sea, que tenemos libro, Doctor Portuondo, tenemos serie Doctor Portuondo, que es de lo que realmente hablaremos hoy, pero además, tenemos unos vídeos en YouTube, unas entrevistas grabadas por el mismo Padial, con Portuondo aún vivo, expresando toda su, todo su, en el fondo, todo su bagaje, experiencia, sabiduría, diversión, ¿no? Porque a esos niveles de inteligencia y conocimiento siempre hay un punto de delirio. Yo así también, antes no sé si lo he mencionado en un momento, pero hostia, así veo a mis padres también, con esa sabiduría que muchas veces está cercano al Touch. Y del mismo Portuondo, en todo, en la serie, en el libro, lo deja muy claro. La mediocridad es aburrida, la normal, ¿no? La normalidad es aburrida. El delirio, la neurosis, eso es muy interesante, eso es muchísimo más interesante y provechoso. Un apunte, tú estás hablando de Portuondo, que le dio, hizo terapia a tus padres, hay algo de... No, terapia no, ¿eh? Profe, profesor. Profesor, profesor. Vale, vale, pues perdón, me había confundido. Pero esas clases, en el fondo, eran terapia. Date cuenta, hay algo biográfico en la sección que traes hoy y yo creo que, evidentemente, hay algo de biográfico en Carlos Padial haciendo esa serie respecto a lo que había hecho. Exacto. Hay algo realmente autobiográfico. Dejemos la parte, muy guay que lo recuerdes, pero vamos a dejar la parte marujeo para el final de la sección y veamos por qué Padial realmente ha sacado tanto provecho de este tío. Pues que, porque Padial necesitaba terapia. Él sí necesitaba terapia y estaba muy jovencito y yo creo que la sigue necesitando. Pero la tuvo y la tuvo con Portuondo durante unos cinco años al principio del siglo, ¿no? O sea, del 2000 al 2005 aproximadamente hasta que Portuondo murió. Y sí que es cierto que él iba allí a hacer terapia pero al final, de la misma manera que he dicho en un momento, las clases con Portuondo se podían convertir en terapia. Estoy convencido que la propia terapia era también una gran enseñanza. Era también una gran clase, ¿no? De hecho, el mismo Padial lo explica así. Dice, desde pequeño soy un neurótico. Sentía vergüenza de existir. Miedo a la muerte. Angustia oceánica. Eso es muy Woody Allen. Y solo tenía ocho años, ¿eh? Mi única esperanza era el doctor Portuondo, un psicoanalista cubano exiliado en Barcelona que gritaba a sus pacientes. Juraba en nombre de Freud y bebía whisky Johnny Walker. Es la persona más asombrosa que he conocido en mi vida. También la más sabia, la más imprevisible y la más divertida. Y claro, siendo Portuondo tan grande, yo creo que es que Padial se obsesionó con él. De hecho, queda claro en la serie. Eso es lo que realmente nos cuenta allí en la serie Doctor.ondo. Nos habla de esa obsesión. Una obsesión que le llevaba incluso a querer impresionar a su propio psicólogo con más neurosis. Y sobre todo el aprendizaje que ya ha dejado muy claro que realmente supuso esta terapia. Así que, ¿qué os parece si vamos a escuchar el tráiler? Que esta vez no hará falta ningún traductor porque creo que todos lo entenderemos. Parece que no le interesa nada de lo que le digo. Tu definición de la vida. Es como que no consigo acceder. ¿Está claro que pasas de mí? No, no pasó de ti. Es verdad, nunca te había visto así. Estela, es que quiero que me cure este tío. Las historias que tiene el resto de pacientes son increíbles. Hay zofílicos, o sea, hay coprófagos. Es que nadie habla compulsivamente de su terapeuta. Es que es muy raro. Soy un narcisista edítico, manual, copilación fálica y un inhibicionista también. Te lo cuento para que veas lo neurótico que puedo llegar a estar. Estás jodido. ¡Esteban! Entenderte, vivir autoanalizándote, buscarte por dentro. El psicoanálisis te cura, pero cuanto más consiente, eres, más sufre. Esa es la gran paradoja psicoanalítica. Qué grande, ¿eh? Cuanto más consciente eres, más sufres. La gran paradoja psicoanalítica. Mucha razón este tío. De hecho, echándolo un vistazo al libro y sobre todo complementándolo con la serie, está plagada de frases lapidarias que realmente son no solo divertidas, sino auténticas pozos de sabiduría. Una, por ejemplo, dice Carla, y te la digo a ti, visualiza tus metas. Carla, visualiza tus metas y objetivos. ¿Los ves? Los veo. ¿Sí? Los veo. Los tengo presentes. Pues ahora sigue comiendo doritos. Bueno, claro, los títulos de los capítulos son muy lapidarias. Él aprovecha todas estas reflexiones en forma de frases lapidarias y se las lleva muchas veces a los títulos. De hecho, hay un título que es claramente una frase de Portugondo que yo he oído muchas veces en casa que es cuando la bestia ruge, la razón tiembla. Y esta ya no es tan divertida, ¿no? Esta es como mucho más serena y potente, ¿no? O yo te miraré con tus ojos y tú me mirarás con los míos. El nombre del capítulo sea esto. De hecho, hay un título que es si tu hijo tiene problemas para concentrarse y se distrae fácilmente, a lo mejor yo soy tu hijo. O confía en ti. Lo único que te impide conseguir tus sueños son 15 años de malas decisiones. Es enorme. Es el primero que veig una serie feta aquí, a España, que es lo más semblante a lo que hemos visto siempre en Woody Allen, realmente. Sí. O sea, Juan Caballán muy... Pero yo tenía pob de eso. Yo tenía pob de verlo en Woody Allen en catalán. Y algo que me gusta mucho de la serie es que aprovecha el concepto clásico de diván, de terapia en la que el paciente habla y no se siente comprendido, que esto es muy Woody Allen, que no le escuchan porque no hay respuesta. Y aquí está utilizada esa idea en la forma contraria. Por un lado, el propio Padilla dice era tan interesante por tu hondo y él sabía que lo era, que muchas veces era él quien se sentaba en el diván porque era mucho más provechoso lo que él tenía que decir que lo que yo tenía que contar. Pero además de eso, sí que hay un punto donde la implicación de por tu hondo va mucho más allá. Es decir, si hay un silencio es porque igual lo que le está dando son migajas reflexivas y cuando sale el auténtico delirio ahí estará por tu hondo para ofrecerte la verdad. En forma de broma, como hemos dicho, con estos doritos que nos aterrizan, que de alguna manera no pierdas tus objetivos. ¿Es cierto? O sea, la gracia no está solo en los doritos. No, no, sigue visualizando tus metas pero sigue comiendo doritos. ¿Sabes? O sea, sigue pisando sobre los pies, sobre la tierra. Todo esto es un método por tu hondo, quizá. Sí. Hay algo de heterodoxia pero muy personal. Hostia, y es muy grande que Padilla lo haya rescatado porque al final por tu hondo es un tío que siendo tal eminencia cuando tú buscas su obra sí que la encontrarás en blogs de psicología y evidentemente como fundó él en el mismo centro internacional de psicología y impartía clases y terapia, pues hostia, acabarás abordándolo. pero sí que es cierto que se desconoce a un nivel que es injusto siendo tan grande. Pero volvamos a la serie porque los que habéis visto el tráiler, los que habéis escuchado el tráiler igual no lo tenéis tan claro, los que lo habéis visto sin lugar a dudas. ¿Quién ha aparecido? Hostia, gran tándem actoral. Por un lado, la veteranía, Jorge Perruguerría. Es un tío que claro, igual no lo recordamos, pues esto, ahora que deberá tener unos 50, 60 años, lo recordamos más joven en Fresa y Chocolate. No sé si lo recordáis. Es una pelicuana mítica o incluso en las de Che. Él la portó también, tiene una actuación en las películas de Soderbergh. Ah, vale, que salía el Benicio del Toro, ¿no? Exacto, ahí el Prota haciendo de Che es Benicio del Toro, pero hay un elenco actoral increíble y él es uno de ellos. Jorge Perruguerría es un auténtico monstruo de la interpretación y he de decir que mi familia ha dado el visto bueno de cómo él aborda Portuondo. Cómo realmente él aborda Portuondo porque sí que es cierto que el Portuondo que vemos en todo momento en televisión es un tío de cierta imponencia física, no solo mental. Bueno, y Fodpó, tío. Sí, sí. Y esto de... Es un titán. Claro, porque al final ¿de qué va el argumento, no? Se ha podido entender por el tráiler, pero aquí el actor protagonista que es Nacho Sánchez haciendo de Padial que se parece un montón. Lo clava, lo borda. Yo también era otro tío que desconocía. He buscado información sobre él, veo que aparecen dos películas recientes como son 17 y el arte de volver de Pedro Collazos que son películas que han dado que hablar. Pero hostia, viéndolo como como Carlo Padial como paciente de este gran portuondo es increíble. De hecho, el mismo Padial lo dice. Hace una versión más convincente de mí de la que pueda hacer yo mismo. Esto es muy Padial, esto es muy post-humor, ¿no? Bueno, esa yo te agrocho más de usted me recuerda a usted. Total. Tiene este punto marciano, ¿no? También. Pero lo que se estaba contando es como Padial en forma de Nacho Sánchez o en forma de actor, ¿no? Lo que está haciendo continuamente es intentar impresionar a su terapeuta a la vez que intenta aprender y sanar su neurosis, ¿no? Y en esa ambición de sorprenderle es donde te digo que la versión familiar ha confirmado que realmente era así porque era un tío que imponía. O sea, lo que me dice sobre todo mi madre era que el portuondo real era un tío que imponía muchísimo desde lo físico y desde lo mental. Aunque a ella siempre la trató como una reina porque mi madre en esa época estaba embarazada de mí. Hostia, estaba embarazada de mí cuando estudiaba para portuondo y de hecho la llamaba mamá osa y la trataba con mucho cariño. Pero era un tío que tanto podía ser muy atento y muy afectivo como muy agresivo. Como muy agresivo y de, bueno, esto, ¿no? Hay una frase en un momento que dice deja de comer mierda, ¿no? Deja de comer mierda. Enano, pero enano no físico, sino enano mental, enano moral. Y cuando echa a los pacientes que tiene que los echa casi a patadas de la consulta. Ahora tampoco podría hacer spoilers porque para el final ya ella a decir soy un enano pero psicológico, ¿no? Como es que me digo un enano, soy un enano mental. Un enano mental, un enano mental, ¿no? Sí que es cierto que eso llegaba a muchos de sus pacientes o alumnos, en este caso yo puedo hablar de alumnos, a querer impresionarle, a querer impresionarle de una manera en la que muchas veces pues no estaba ligada a tener que presentar más neurosis, sino a demostrar que había adquirido realmente ese conocimiento, ¿no? Pero poniendo a un lado, ¿no? La figura de portuondo, esta figura tan enorme y tan necesaria en el fondo, incluso para el siglo XXI, lo que estábamos comentando en base a la serie, ¿no? Que aparte de ese tándem actoral de Nacho Sánchez y Jorge Perugorría, hay un elenco de secundarios increíble que van pasando por allí, algunos mejores, otros peores, ¿no? Tenemos, ¿a quién tenemos por ahí? A Berto Romero, que de hecho, el papelón que hace divertidísimo. El Pareja ho fa molt bé. David Pareja, exacto. perquè ell fa molt el personatge que sempre fa, que fan aquests tàndems amb el Botet, que tenen sobretot curts, no sé si els has vist, però al... No todo film fest. No, no, no, però són, exacte, són curts que jo els he anat veient cada any al Fantós Frick de Cerdanyola, que són tipus, suena fatal y tiene eco, aquest és boníssim. Això és un post-humor, és un imperdible, esto. És post-humor total. O sea, es lo mal hecho, hacer gala de lo macho, pero hay una poética casi. I després l'últim, l'últim, no me'n recordo el nom, però el vaig veure aquest estiu al Fantós Frick, que és el Pareja que està en una webcam, o sigui, és una imatge de webcam, és una seqüència, que està fent aquests típics filtres que es va deformant la imatge i va fent... I apareix el Botet dient, tio, que tu novia acaba de tenir un accident, ja ha muerto, no sé què, el tio es fot a plorar i llavors l'abraça i mentre l'abraça el Botet va fent les cares, veu que està fent allò i fa... Esto es muy Don Pepe Popi que era un poco esa idea del post-humor que Jordi Costa reflexionó sobre el tema. Se han puesto muy cachondos aquí mis compis, lo estáis viendo, lo estáis viendo, lo estáis viendo, ¿no? Porque sí que es cierto que Padial bebe de todo este humor que no solo lo ha liderado él, de hecho tú me hablaste de una suerte de productora, ¿no? Que eran los pioneros del siglo XXI. Sí, totalmente. Y ahí están vinculados cineastas de renombre como Bermud, que ha derivado en otro tipo de cine. También el Padial, os digo que aquí en esta serie ya no está haciendo lo mismo, incluso a nivel de factura, me hablabais de cómo estos cortos hacen una oda a lo cutre y lo aprovechan desde la reflexión y la inteligencia, pero en lo formal esto es una serie que aunque no tiene una factura muy elevada está muy bien. Sabe aprovechar muchísimo los interiores, al final es una serie que si ocurre en algún lugar es precisamente en terapia y no solo terapia individual sino terapia grupal. Le encanta esta terapia y le encantaba por tu hondo, también puedo confirmar esto, le encantaba por tu hondo la terapia grupal porque la abordaba casi como una suerte de teatro donde cada uno podía interpretar roles y a partir de ahí trabajar, trabajar todo, desde la hipnosis, o sea, con métodos de hipnosis hasta trabajar la esquizofrenia y de hecho, y esto sí que no aparece en la serie ni por ningún lugar pero él, según me han contado, parece decir que defendía el idioma esquizofrenés. A un esquizofrénico hay que hablarle como un esquizofrénico, solo así lo puede salvar, ¿no? Es carisma, es puro carisma. Sí, este tío era, o sea, te he de decir una cosa, he conocido a muchas personas en mi vida y quién va a decir que no en base a su padre pero hostia, mi padre tiene un mogollón de carisma por lo que he oído que mi padre ante él chapó, ¿sabes? O sea, era como, se sacaba el sombrero, era puro respeto. De hecho, os voy a decir una cosa, he buscado a Portuondo en Wikipedia, no lo he encontrado, ¿y sabéis quién he encontrado buscando a Portuondo? A tu padre. A Fernando Calero de la Pava. Qué grande. Es decir, la mención que se hace de Portuondo es a través de mi padre, que es muy potente. He diviado hace una hora por Adriana. Por Adriana. Mola, porque van saliendo los programas, hay una empanada cultural donde salió ¿de qué era? Que le dedicamos a una editorial, creo. Editorial Erótica. Esto, esto, esto. Muy interesante, recuperando lo que has dicho del personaje secundario, a mí me sorprendió muchísimo a Adriana, descubrir a Lil Moss, que es un poco como el trapero amable de la escena. Una escena donde básicamente hay música oscura, de drogas, de oye tú puta, tal. De repente aparece ese chico gordito con la sonrisa siempre puesta, que es Lil Moss, y que en la serie aparece siempre jugando a la Play con otro colega y no dice nada y está ahí como en el fondo de la habitación donde están los compañeros de piso del chico, del protagonista de la serie. El Carlos Padilla interpretado por Nacho Sánchez, que es verdad que menciona siempre como en su casa hay dos tíos jugando todo el puto día a la consola y uno de ellos que no tiene ni una línea de diálogo es precisamente este trapero que suena un tío que hace trap, ¿no? Lil Moss, que yo no lo conozco. El trapero amable. Pero sí que es cierto que es un personaje que pasa totalmente de soslayo, pero está ahí, aportando seguramente y construyendo ese concepto familiar que tiene al final esta onda del post-humor y del humor español al final. La Estela en flipa, aquest personatge. ¿Quién es la Estela? La nòvia. Ah, no, no, vale. La que le dice en el tráiler no he conocido a nadie tan obsesionado con su terapeuta. A part de la relació entre ells dos que es demencial, però ella com a personatge com a actriu jo no la coneixia i he al·lucinat amb aquesta actriu, tio. O sigui, m'ha encantat el personatge i sobretot que pel final que pel final tu Carles no ho has vist perquè pel final hi ha una escena bueno, unes quantes que van seguides tu ja saps és una serie que sabe aprovechar muy bien a los personajes a los actores que hay detrás también, lo que os decía sabe aprovechar muy bien esta suerte de interiores para llevarse a veces al delirio pero a un delirio no creíble porque al final lo que está construyendo aquí también Padial es un recuerdo hacia su experiencia en la cual entiendo que él era cuando más neurótico estaba y cuando más la presentación necesitaba y al final las paredes de ese espacio acaban siendo como unas paredes mentales y es una serie que parece que está solo en la línea de la comedia vira el drama y vira el suspense la banda sonora aunque ahora es muy festiva hostia en muchos momentos la banda sonora que por cierto la firma Javier Rodero un compositor está muy en la línea de una música ambiental a veces y casi terrorífica muy propia del suspense ¿no? ¿por qué? porque al final hay un suspense en la neurosis y en la evolución que tendrá el protagonista de nuestra serie y sobre todo del trabajo que allí se hace un trabajo que es interesante saber que continuó tras la muerte de Portuondo es decir el Centro Internacional de Psicología continúa evidentemente con profesionales pero parece ser que los que estaban viviendo la terapia en compañía de Padial en la época a principio del 2000 siguieron reuniéndose y haciendo terapias grupales ¿no? terapias grupales que eran auténticas orgías de conocimiento en una escena de los primeros capítulos identifico algunos personajes que salen de la serie Da Suiza de los Vengamonjas vale hostia y me hizo mucha gracia verlos ¿no? que es algo que yo creo que también conecta con esa idea del postumor que estábamos apuntando los Vengamonjas han trabajado mucho y de repente dices hostia ese personaje que súper neurótico que aparece en esas reuniones grupales que comentas pam lo he visto en la serie de Youtube de la Suiza claro eso que tiene Padial que sabe recurrir ¿no? y sabe darles espacio a todos ellos es decir cuando Padial dirigió a los Vengamonjas también los hizo de hecho hasta La Cuesta yo no sabía que Isaac La Cuesta había dirigido un corto de los Vengamonjas Bermud también ¿no? y al final entiendo que son contactos y joder que al final es producción nacional ¿no? muy interesante yo voy a acabar diciendo simplemente esto ¿no? que es una serie que ofrece todas esas realidades de géneros pero sobre todo también tiene mucho provecho intelectual frases que nos van a servir de muchísima ayuda de hecho le hice en un momento ¿no? que te explicaré algo muy sencillo que tardarás años en comprender y está claro que Padial ha seguido tirando del hilo y ojalá no se mueva es decir siga con un pie en esa realidad tan surrealista y tan delirante del post-humor pero también sepa hacer productos un poquitito más accesibles ¿no? y son accesibles en la medida que no solo tienes que ser un tío ¿no? que te guste lo absurdo y que estés ahí comiendo ganchitos delirando frente a la tele ¿no? porque ya te digo es una serie que entra y sale muchas veces desde la esquizofrenia hasta la cosa más lírica y más poética ¿no? una curiosidad tú y yo tenemos un vínculo muy especial con Sitges Carlo Padial lo tiene también a un nivel que cuando lo descubrí flipe y es que Carlo Padial se declaró declaró a su amor ¿ah sí? Desiré de Fez la crítica de cine Desiré de Fez en Sitges ¿pero es su pareja? es su pareja actual ah Desiré de Fez Desiré de Fez la crítica que ahora sacó el libro de Reina del Grito sí, sí, sí una crack de la crítica cinematográfica una pareja súper brutal ¿no? el director y la crítica y la escritora y boom y que se declare él en Sitges un sitio donde nosotros también hemos expresado mucho amor os aclararé a Padial en breve con un único carnet tú y yo vamos después no, yo si pudiera me declararía me declararía por tu hondo igual volvería a vivir ciertas experiencias que me ha permitido la serie y que me permiten los cuentos de casa ¿no? por así decirlo pero ahí lo dejamos ahí lo dejamos y de hecho me gustaría acabar de manera musical porque creo que la música también aporta muchísimo en esta serie va desde el hip hopete así más rítmico como lo que estamos escuchando a un ambient que ya he mencionado que lidera ahí Rodero y hay una canción en especial que creo que representa muy bien la neurosis el bucle el vacío y la existencia en el fondo así que vamos con esa canción y de ahí pasamos a nuestro amigo Carlas y su Munch Munch el grito como no ser feliz teniendo tus caricias y ese dulce néctar que tiene tu pelo si soy feliz sabiendo que me miras y de esa brisa que mueve tu pelo pero si un día te vas se acaba todo para mí te vas y Me ha flipado ese bucle en el que estaba entrando la canción y que representa claramente el tema de este programa esa neurosis Torno al catalán M'agrada Catalán en castellà Catalán en castellà A la secció d'avui parlem del crit d'Eduard Munch del norueg Skrik però abans crec que és important donar 5 cèntims o 4 ni 3 ni 2 5 ni 6 ni 7 ni 8 5 ni 2 ni 3 És important donar 5 cèntims sobre un moviment on trobem aquesta obra que és l'expressionisme Un conjunt d'èpoques d'estils que tenen com a denominador comú el fet que l'artista aconsegueix transmetre les seves emocions a l'espectador I això en termes de percepció té a veure amb un concepte molt clar que és la distorsió de la mirada Clar, el tema d'aquest programa com hem dit neurosi no encaixa perfectament Entenem per neurosi una malaltia que neix fruit d'una emoció que nosaltres gestionem malament i que afecta també a la percepció L'expressionisme precisament pretén comunicar aquestes emocions a través de la imatge a través de l'expressió a través de la creació artística però avui no parlarem del moviment en general perquè estaríem fins dimarts sinó d'un context històric geogràfic concret que és atenció l'expressionisme alemany pensava que iba a salir el... Hitler no, no, no el tecnonazi aquel de Nietzsche ¿Cómo era aquello? Hostia, sí el tecnonazi el famós tecno de Nietzsche el tecnoviking aquella movida que tenía Ferran que siempre la colaba algo de Nietzsche pero en modo tecno tecno-Nietz hostia, sí, sí no, en aquest cas com hem dit com hem dit al inici del programa arrels, arquetips anem a buscar una mica el punt de partida possiblement d'aquesta neurosi sí que és veritat que es pot agafar des de molts punts proposem la de l'expressionisme alemany amb aquesta música que està sonant una música tonal d'Arnold Schoenberg que és perfecta per acompanyar la secció perquè és una música molt inomadora molt heterodoxa també com una mica com les teràpies del Porto Bondo i és una música que ja posant els punts sobre les is és una música dodecafònica no hi ha una distinció cromàtica entre les notes què vol dir això? què vol dir? no hi ha una distinció cromàtica entre les notes totes sonen com una mica en el mateix punt amb el mateix color evidentment també és perfecte ja ho aviso ara per acompanyar les persecucions és el Tommy Jerry si us sona també serà pel Tommy Jerry però bueno parlem de l'expressionisme alemany com una època de canvis una època d'avantguàrdia d'experimentació però què passa en aquesta Alemanya expressionista que bàsicament comprèn des de finals del 19 fins a l'arribada justament de Hitler al poder l'any 33 1933 és una època on l'artista no vol apropar-se a la realitat ni a la seva complexitat ni a la seva exactitud sinó que vol trencar-la i distorsionar-la parlem d'una Alemanya industrial dinàmica accelerada la metròpolis de Fritz Lang és una alegoria perfecta en aquest sentit però també parlem d'una Alemanya rígida autoritària angoixant que va pagar els plats trencats de la primera guerra mundial llavors feu-me un favor oblideu-vos de les platges tranquil·les de Sorolla que vam portar al programa dels dinars sobre la gespa de Manet que ja en parlarem tot això fora i penseu en l'artista és tot fora penseu en l'artista com un tio o una tia que necessita plasmar els seus fantasmes amb imatges que pinta el món com si fos un teatre clar en cine es veu claríssim és a dir pensem en imatges que aniran sortint durant la secció com per exemple el Nosferatu de Murnau on es veu aquesta espècie de fantasia geomètrica tenim una por però que està com quasi tancada en un espai de línies de quadrats de rombos de rima de hecho nosferatu de Murnau cuando hablabas de expresionismo alemán ostia es que al final cuando hablamos de expresionismo muchas veces casi siempre estamos hablando de expresionismo alemán todo y que tenga su origen porque realmente fueron los alemanes quienes realmente elevaron el estilo a un nivel de poder y de expresión valga la redundancia muy potente y de hecho es también el precursor del cine negro exactamente todo el cine negro que se acaba haciendo en Estados Unidos y después Nosferatu de Murnau ha portado la gabardina de Humphrey Bogart es el precursor del Carl Frey y Fritz Lang huyeron de ese nazismo voy a estirar el hilo pero piénsalo al final un Humphrey Bogart es un tío muerto es un tío que está muerto está muerto en vida y chupa mucho whisky y Nosferatu va por ahí esta es una muy buena reflexión es decir la llum i las ombres del cinema negre del noir que li deien els francesos aquest cinema negre de Hollywood veu d'aquestes formes distorsionades i trencades de l'expressionisme alemany i molts d'ells van fugir molts d'aquests directors grans de Hollywood van fugir de la realitat d'Alemanya hi ha una pel·lícula molt clara de l'expressionisme alemany que anticipa això que és el testament del doctor Mabuse de Fritz Lang anticipa aquesta idea de l'imperi del crim en el que s'estava a punt de convertir Alemanya i veiem aquesta espècie de doctor també és un doctor però aquest que és molt paranoic amb el cervell que se li veu tot al cervell i té una veu com superaguda com molt esquizofrènica a un nivell quasi com sonor i parla d'aquest imperi del crim és que me pone cachondo ara soy yo el que me pongo cachondo és que cuando menciona el doctor Mabuse y habla de este tono creo que es de las primeras veces en el cine que alguien utiliza el sonido en esa dirección porque al final en el cine todo el mundo cuando hablaba hablaba igual o si no cantaven porque había que cantar mucho Uri, ens pots llençar la intro de cinema porque ya veig que per sempre més sempre torneu no, en qualsevol cas està molt bé que ho comentis Adri perquè és una pel·lícula que combina les dos parts la part més muda que estava desapareixent i la part sonora llavors està clar que en aquesta època de l'expressionisme alemany l'artista prefereix ser gòtic que clàssic hi ha un tractat de Wörringer que explica molt bé tot això l'essència de l'esperit gòtic i és una època aquest expressionisme alemany on Goya, Bosco, Van Gogh estan de moda són tius que trencaven amb el llenguatge i que estaven de moda apareix una nova degeneració d'artistes germànics Otto Dix Josh Gross la colla del November Group que recuperàvem el concepte de la revolució de novembre d'Alemanya i d'altres que no són alemanys com és el cas d'Edouard Munch que és pintor noruec anirem sentint és a dir anirem sentint tota aquesta música que us estava comentant de Schoenberg que també és expressionista i que va molt bé per acompanyar la secció en qualsevol cas ja ens situem en Munch pioner pioner de l'expressivisme alemany que apareix odiat i estimat al mateix temps a l'Expo de Berlín del 1892 és un escàndol el que mostra amb els seus quadres distorsionats i anys més tard serà inclús insultat pel propi Hitler que dirà que és un art malaltís el de Munch però també sorgeix un sector europeu que admira admira Munch profundament hi ha un quadre que m'agradaria que tinguéssim ara tots present que és Amor i dolor de Munch un quadre on veiem una noia de cabells llargs i vermells que està abraçant un home i li dona un petó al clatell com si li estigués xuclant la sang és fàcil recuperar el que acabes de dir fa un moment Adrià aquesta idea de la fem fatal del cinema negre de Hollywood es veuria potser anticipada en aquesta mena de vampiresa que està xuclant-li la sang o li està donant un petó no s'acaba de veure ben bé però en qualsevol cas sí que hi ha alguna cosa anterior que podria anticipar aquesta espècie de maldat sensual el tio aquest que està així ajegut sembla el malo de l'última de Toy Story saps el Nino el Nino saps el Nino claro no és que del cine negro passa tot Toy Story jo crec que Munch es va inspirar en Toy Story el Nino aquest que té un rotllo com de bueno de històries para no dormir exacte és muy potente esta obra pictórica menos mal yo no la conocía pero Amor y dolor podía ser un título de Almodóvar menos mal hostia no lo es i és una obra de Munch muy potente doncs sí que és veritat dir que la fem fatal podria estar anticipada en això hi ha una complexitat molt gran en la fem fatal un humanisme una tragèdia però bueno en qualsevol cas des del punt de vista visual crec que és interessant tot això desemboca en què? en l'obra capital l'obra mestra de Munch que ens porta en aquesta secció que és el crit Scring hi ha quatre versions d'aquesta obra la que mostrem està pintada molt i sobre cartró es pot veure a la galeria municipal d'Oslo agafeu el metro agafeu-me mateix després de la pau i té un sentit tràgic de la vida que absorbeix del simbolisme del postimpressionisme acabem de dir que Van Gogh estava de moda doncs evidentment els postimpressionismes com Cezanne Van Gogh mateix Gauquen estan molt presents en això i els temes clau que diguéssim destila el crit que són per cert representats d'una manera com molt impactant i sintètica com podeu veure la por penseu que la germana de Laura que va estar internada per trastorns bipolars la germana de Munch que es deia Laura va estar internada per trastorns bipolar la mare i l'àvia m'han morit de tuberculosi ell tenia una salut molt dèbil que jo crec que es veu reflectida en aquesta obra i per tant la por impregna tot el conjunt una frase recuperem que deia el mateix Munch arran d'aquesta obra i d'altres que deia enfermedad, morta i locura fueron los ángeles negros que velaron mi cama o sea doneu-vos compte del drama i també evidentment de la neurosi que desprèn una obra com aquesta l'altre tema és la solitud veieu aquí aquesta figura que està una figura andrògina espectral desesperada en una clara solitud s'ha detingut sobre un pont i crida en silenci presonera d'una angoixa que no la deixa descansar i darrere de seu l'estan ignorant hi ha uns individus que passen d'aquesta presència fixeu-vos també en les impressions els colors irreals que maneja el quadre hi ha un ús violent de la perspectiva aquesta diagonal que talla el quadre que inclús podríem recordar aquestes notes violentes de Schoenberg contrasta molt amb aquesta espècie d'ondulacions del personatge i del paisatge que veiem darrere és a dir diagonal fixa recta ondulacions la persona la persona és la que està ondulada no està rígida sinó que està quasi en un estat de nàusea constant i com deia en aquest horitzó en aquest paisatge que bàsicament està representat tant el cel i l'aigua hi ha uns ritmes que organitzen els elements en una espècie de coreografia orgànica i deformada realment és que és potentíssim jo estava aquí callando para que tu puedas portar todo obviamente porque realmente es una obra que ya lo decía bien Hitler en el fondo es mala de tisa pero una frase que se tiene que decir más Hitler tenía razón al menos en esto hombre ella con Trier dijo esto because I understand I understand Hitler Asten Parlan que es un tío que van a una academia d'art Hitler algo tendría que decir molt grande Paul a més va a sortir escaldadíssim Hitler va acabar molt indignat es malaltís o no es malaltís es súper malaltís en un moment has dit que Hitler había dit que era malaltís a la obra o como mínima el expresionisme alemany y esto es muy cierto cuando tú ves esto realmente acabas enfermando es decir acabas empatizando de tal manera y no sé si la empatía sería el término a utilizar pero sí que es cierto que la propia obra acaba cazándote desde su propia neurosis es decir la expresión que ha conseguido Moon a través de lo pictórico hace que no solo sea contemplado sino que realmente salga como una gran película es decir aquí ya no necesito este es un tío que no necesitaba ni mucho menos al séptimo arte porque desde esa desde esa obra plana que no lo es para nada en el fondo la composición hace que sea pura agua y delirio hostia es que te quedas muy impresionado aunque sea el expresionismo realmente es un expresionismo que impresiona impresionable joder com s'origina això és a dir partim d'una experiència de Moon que podria ser més un rumor que altra cosa però bueno anem a explicar-ho estava passejant amb dos col·legues a les afores d'Oslo quan de sobte es va emocionar davant d'una posta de sol en un fiord i deia que tremolant d'angoixa vaig sentir el crit vast infinit de la natura és ecoterror és un quadre d'ecoterror clarament és a dir i aquí evidentment això em troncaria si voleu amb una visió romàntica d'aquesta idea de traslladar els sentiments i les emocions en un quadre a través del que estàs veient el paisatge el caminant entre els núvols de Frederick és això el que passa que aquí t'ho està trencant a un nivell formal que flipes però bueno hem apuntat ja diguéssim les punts importants d'acord i jo crec que ja podem tancar aquesta secció amb una curiositat i una pregunta la curiositat és que aquest any a inicis al Museu Nacional de Noruega ha confirmat que la frase burrosa que gairebé no es veu al fons del quadre la part superior va ser escrita pel propi Munch sabeu què hi posa? Hi Hitler ojalà ojalà aquesta fos la frase el que hi posa és solo pudo haber sido pintado por un hombre loco como lo cuajáis esto esto es como ¿está confesando? ¿realmente creéis que podría estar confesando que estaba bueno yo creo que está aceptando es la primera vez que oigo la frase porque de hecho nunca la había leído sobre el cuadro a mí es en un perfecta español sí sí literalmente pero joder yo creo que es más bien un tío que acepta la locura como parte de la esencia humana volviendo un poco a la sección anterior con un portu hondo hostia la mediocridad es aburrida en tanto que no es real al final el ser humano está más cerca de la neurosis y de aprender de ella que de otra cosa y es un poco lo que aquí Munch no se ofrece a mí me queda la duda si hay algo de ironía en esa frase solo pudo haber sido pintada por un hombre loco pero bueno pero tiene algo de Marx también no sería de un club que tuviera un socio como yo es decir parece un trampantojo literario al final más que visual en cualquiera es una cosa muy de la vanguardia muy de la modernidad y como hemos dicho muy malaltisa y ya para acabar quin famós personatge dels 90 concursos creieu que va concursos quin famós personatge dels 90 va va estar inspirat en el crit de Munch solo en casa el niño solo en casa pista pel·lícula de terror hostia ara és molt radiofònic aquests no, no se vale mirar pista assassí assassí en sèrie ¿y estamos hablando de cine clásico o no? ah, Scream yes el gos face el gos face de la saga Scream està inspirat ja és allò que me sonava el Munch i amb això doneu-vos a compte que sempre que estem portant obres d'art a la secció aquesta secció d'emparada cultural hostia sempre la cultura pop et dona't compte fins a quin punt acaba vampiritzant aquest art i el converteix en objecte de consum ui, i no parlem d'Scary Movie si us plau no entiendo por qué se llama Empanada Cultural este programa cuando se podría llamar ¿cómo sería? Neurosis Empanada Popcast Popcast Popcast Neurótico Cultural o Polcast que és el que tocaria ara sí toca Polcast vinga al favor còmics còmics Polcast Polcast Polcast Polcast Polcast Polcast Polcast Polcast Polcast Vale, entrem a un rotllo una mica distòpic una mica distòpic perquè normalment ja hem portat bastant de fet vam fer programes de distopies i això i normalment hem portat aquestes distopies que són potser més tecnològiques no? sí, sí arreplega el lladre distopies més tecnològiques a vegades socials a vegades polítiques però aquest cop Warren Ellis que se m'omple la boca el dic Warren Ellis perquè és un autoràs els que ho conegueu ja sabeu de què va però és que Warren Ellis es planteja ni més ni menys que el 1997 una distopia periodística d'acord Òbviament amb components tecnològics polítics, socials però principalment és periodista llavors estem parlant que el 97 del 97 al 2002 es va fer una una saga de còmics que es van anar publicant que passaven a una mena de gran metròpoli que vindria a ser un New York sere del futuro d'un futur indeterminat tot i que és un segle XXIII o sigui ens anem aproximant allò poquito a poco poquito a poco amb un protagonista de nom Spider Jerusalem o sigui em sembla dels millors noms és de Nobel és molt trash això Spider Jerusalem i no podem estar parlant d'un altre còmic com és Transmetropòlida Darks home un nom com Spider Jerusalem a més amb la forma física que té tu que estàs follejant Adriano el personatge és un personatge estranyíssim pelat de dalt a baix però pelat pelat i con un tatuatge de Spider de un Spider en el tarro de fet no us he portat el primer número però el primer número el primer de tot és que aquest tio el rescaten d'una cabina cabina in the woods la típica barraca al mig del bosc perquè el van a buscar sabeu el còmic han fet l'adaptació també en peli de Polar que la va interpretar Max Mikkelsen que no el van a buscar per o matar-lo o perquè mati algú perquè encara típic tio retirat que era un mestre en su oficio i el van anar a buscar en aquest cas el còmic tota la saga comença que ell s'ha retirat i és un periodista de fet és un periodista Gonzo que això tu que vens del periodisme saps perfectament tu que vens del porno el Gonzo jo sé de què va el tema no Gonzo hòstia miedo y asco en Las Vegas aquí esa generación Thompson ese abogado que le pasa las pastillitas al protagonista és a dir el periodisme Gonzo jo he hagut de buscar una miqueta per informar-me de què anava exactament però bàsicament és aquest periodista que viu en primera persona és com una crònica però que la viu des de dins i intenta inclús no et dic manipular però hi ha un punt d'aquest entretant a la notícia a la crònica que vols construir que t'agafa t'agafa totalment t'agafa absorbint al final ets un element més és correcte? sí, sí vale, gràcies l'origen d'això està en una crònica que un tio va fer drogadíssim que ara no estic recordant el nom però ho enfoquem a la generació BIT i que va tenir superèxit i el tio havia escrit a l'últim minut drogadíssim i això va quedar com, bueno emblema com un referent em ve perfecte que diguis-lo drogadíssim perquè el personatge protagonista que jo per això l'he portat com a neuròtic és un tio ja no només tatuat de dalt a baix ulleres cool que per cert hem portat unes recreacions unes recreacions made muy grandes chicos tenéis que poneros el vídeo ja també us diré uf no aguantaré tot el vídeo no de fet Adriano posa-te-les tu perquè Adriano soy calvo i hi hagués calvo i a més portes tatuatges i un pitillito me da la sensació que és un tio que sempre lleva un pitillito puesto estem parlant un personatge de mal humor total antisocial narcisista mal parlat mal parit total mega neuròtic que és un personatge que a partir sobre tota la droga lisèrgica dura també és un super neuròtic de les drogues de les més a més estamos en el futuro tota la droga però no hace falta droga con estas putas gafas un modelo a seguir és un modelo a seguir pels que no estigueu veient són aquestes típiques ulleres que podríem dir d'aquest fals 3D antic l'únic amb músculos diferents eren així que eren verdes verde croma i vermelles sí el 3D una ullera és rectangular per dir-ho així i l'altra rodona llavors que et fot un efecte que et rebenta el cap que a la vez también parece que juegue si no las lleves puestas y las ves a lo fuera dices hòstia juega con dos formas geométricas por así decirlo y dos colores contrarios complementarios parece que ya hay como una una reflexión de conjunto y de globalidad en el fondo es como son unas gafas expressionistas blanco y negro en lo cromático yo creo que se los va a posar a Munch i potser es va a fotre algú també d'això també estem parlant d'això aquest punt de partida aquest personatge Spider Jerusalem amb tot aquest abanico de personalitat que hem dit doncs un tio que el recuperen d'aquesta cabina bueno d'aquesta dic sempre cabina per The Cabin però com es diu una barraca és un cabin un cabin in the woods clar que sí doncs el venen a rescatar no només no per res més sinó perquè cabia el seu puto contracte perquè aquest tio és un tio que va triomfar moltíssim com a periodista és un tio que va publicar més un llibre rebentant l'Ogonzo rebentant el president dels Estats Units en aquell moment que li diu la bèstia perquè diu aquest tio és un monstre és un despiedat era més Trump que el d'ahora ara vindré amb Trump tot i que són al final dels 90 això està de rabiós actualitat com ens agrada dir però estem parlant que aquest tio quan arriba al poder el president diu me retiro me voy es como gana Vox me voy llavors el tio se'n va al bosc i el recupera perquè diu tate que has d'acabar el contracte i si no et pendrem les pertanences que tens ara llavors el tio torna a la gran ciutat es rapa perquè va com un ermitanyo total es rapa torna aquest carismàtic personatge que era abans llavors entra a formar part de la columna d'un diari que es diu The World que és la paraula ja al final ja et dona entendre aquest tio ve a ser un macies periodístic sona molt totalitari tot això el futur sempre és totalitari sempre llavors és una columna on ell es va dedicar a fer temes d'actualitat social i sobretot política que és el que ell toca més de prop i a més sempre acompanyat d'aquestes dues assistentes primer una després entra l'antiga assistente que tenia en la vida anterior per dir-ho així que els van ajudant i també òbviament aquestes assistentes no són com ell però també deixaves anar perquè van per lliure bastant periodísticament llavors el tema central de la saga us he dit que partia en la seva anterior vida a intentar derrocar aquest president dels Estats Units però de cop aquest monstre però de cop se n'adona que hi ha un aspirant als Estats Units o sigui un dels candidats que encara és pitjor llavors diu vale hay un gran enemigo però després aquí hi ha un altre candidat quien es menos malo ¿quién es menos malo en el fondo? llavors aquí sí que entra molt la idea d'ara que seria Trump aquest personatge que també és molt aclamat pel poble per cert poble ara aquest còmic òbviament és americà llavors surten molts rednecks aquests aquests aquests els que estaven atacando el parlamento exacte el Capitólio hauríem de recuperar aquest personatge Carles però sí que és veritat que els primers volums es centra molt en aquestes en aquestes eleccions properes que hi ha de nou president i es centra en aquests tres candidats que són aquest de la bèstia després hi ha el Gary el sonriente que a més el sonriente és perquè literalment és un personatge que per modificacions això sempre està amb un somriure que això si ho dibuixés munt això seria horrorós perquè ja pinten aquell personatge típic polític el postureo político del tío podrido por dentro però molt escarós no vull fer spoilers perquè hi ha molts arcs de personatge però realment és un personatge molt deplorable molt i després hi ha un altre que és un senador que es diu Bob Heller que és un senador feixista però feixista total que cultiva i aquí ja viene el rotllo futurista i tal cultiva assessors polítics en una granja però rotllo en plan clon llavors imagineu que les històries són molt sonades però realment hi ha molta profunditat periodística o sigui realment hi ha una anàlisi i estem vaig repetint dos mils o sigui són dos mils imagineu tot això a l'època actual amb les fake news tot això imagineu a Warren Ellis si hagués de fer una mena de continuació remake de de Transmetropolitan amb tot el que hi ha ara o sigui ara amb les xarxes socials tot això en aquella època no existia perquè ho va tallar fa molt de temps o no l'obra va ser del 97 al 2002 llavors clar aquí ja no va arrencar sí que s'estan reeditant ara s'estan fent aquests volums que us he portat estan sortint aquests poc a poc però realment ara molaria veure com això traspassa a l'actualitat actual molaria que hi hagués una sèrie d'això clar aquí hi ha una cosa jo et diré que és molt complicat adaptar això perquè et diria el mateix que amb The Boys perquè a més jo ho anava a comentar després però el dibuixant el dibuixant que el tinc per aquí que és Darick Robinson és el mateix dibuixant que The Boys aquell còmic que va importar que s'ha fet una adaptació amb Amazon Prime i la sèrie ha agradat la sèrie ha agradat però sí que és veritat és molt macarra molt macabra i tot però no deixa ser molt reduïda del còmic el còmic és és que no es pot o sigui i menys en l'època actual lo que es col·larien molt ràpid aquí hi ha 3 quarts del mateix que estàs parlant de 60 números? sí sí vale vale ja veu que el guion ja pa què llevo un guion hi pistes no no no són 60 números que venen del 97 al 2002 que estan sortint aquests diguéssim tons de 10 o sigui crec que són com 4 històries cada una o així vindrien a ser 10 10 fascicles d'aquests més totxos com els que us porto d'acord i penseu que té 34 arcs argumentals és molt o sigui no és que sigui dents però estem parlant de política estem parlant de tejemanejes estem parlant de coses bueno que crec que tenen molt de suc i per tant també entenc que hi ha molta xitxa i és una passada és una passada és distopia compromesa realment no no no i el que mola més és que Warren Ellis jo crec que per ell bueno jo crec no perquè ho és és una en la seva època va ser una forma és una tesi no? o sigui una forma de volcar el que ell pensava de tot cap moment l'hem compartit amb The Boys no només pel dibuixant però també pel top perquè és molt macabre i molt macarra i tal però sí que és veritat que té una profunditat molt més política i social que no o sigui The Boys ho és i té molta profunditat també però aquí jo crec que es es lia molt més amb el tema dels canvis polítics també toca altres temes molt més futuristes potser però que es poden autorelacionar amb coses d'ara no? per exemple corrupció política prostitució infantil drogues de les més futuristes i òbviament amb el tràfic de drogues persones i animals modificats que aquí entraríem amb el transhumanisme estem dient dos mils el còmic va molt aquest cyberpunk de modificar-se físicament sí ho he vist això això quan estàveu fullejant una mica he vist que realment té aquest punt una mica steampunk sí sí sí bueno steampunk no cyberpunk sí vale vale una mica cyberpunk steampunk seria Wild Wild West que millor oblidar-ho de Will Smith i Metrópolis un punt no? sí exacte però que em refereixo que és un futur sí que una mica òbviament hi ha aquest punt tecnològic però que per exemple la religió com adapta la tecnologia també i la religió ja fa cicles d'aquest còmic que atracta molt el tema de la religió i és brutal no us diré res perquè realment els arcs són molt bons i són i a més amb molt girs clar però en el fons s'eixa en falta que haia evolucionat un poco más la tecnologia para poder abordarla desde las reflexiones que ofrece porque entiendo que si es 2000 la tecnología aún no había llegado a este punto ya teníamos los móviles circulando pero no estábamos al nivel de redes sociales ni de whatsapps ni de tonterías no clar això seria lo interessant seria veure com una història aviam jo no sé si s'aventuraria a fer una continuació o algo però no es desmarcaria molt del que ja ha fet perquè hi ha moltes coses que jo crec que es poden traslladar ara en aquelles èpoques a veure no sé quan és el xellón que fa 20 anys tu tenies 10 jo tenia 10 jo tenia 20 happy 20 que si això ho portéssim ara ja et dic jo això adaptat jo espero que no ho facin però és un còmic que ara estan adaptant tots els còmics possibles que estan diàlegs segurament per adaptar però ho estan adaptant tot ara l'últim i està cancel·ladíssima la de Y i l'últim hombre la van fer cancel·ladíssima i jo crec que a més és un autor molt conegut estem parlant de aviam que ho tinc per aquí perquè no em deixi res però estem parlant de Warren Ellis de Planetary Hellblazer i és un tio que ha treballat en infinitat de còmics de DC i de Marvel el tio que va fer des de Batman o sigui ha fet tot tot o sigui ho ha pogut fer tot aquest tio però és que narrativament és un tio que domina moltíssim el guió i és potser dels millors guions que podeu trobar i sobretot amb aquest noir periodístic de filar de històries paral·leles i és molt interessant o sigui jo us dic 60 números ja sabeu que els còmics els 60 números són 20 per número més o menys però te queda claro porque no nos ha traído el primero ¿no? para que no no porque no l'he trobat no l'he trobat és que aquests són els de la Bea jo crec que si es fa la sèrie d'això algun dia claríssimament li pillaria el relevo a Black Mirror sí va per aquí jo no la veig tant no Black Mirror juga a favor que són antologies i que al final si una no te gusta vas a l'altra ho dic per lo distòpic aquí no sabem que t'ho relacionaria el to totalment hauria de ser de boys 100% però en quant a visualment o al tema de cyberpunk doncs no et sabria dir perquè clar és difícil és difícil veure una comparativa amb coses que hagin més o menys funcionat perquè és que a vegades les distopies es queden a mig gas i sobretot quan les il·lustres perquè escrites la tesi queda molt bé però després quan les il·lustres pot quedar molt molt guarrillo el tema d'intentar il·lustrar el futur és com una mica sí i per altra banda era molt expansiu a nivell cromàtic col·lores molt hinchats o sigui llama molt l'atenció a nivell visual la obra ah no Transmetropolitam visualment és una passada aquest trast amb les línies molt marcades els culos molt potents jo crec que és un posa de la taula i un detall aquests culos són Hitchcock els culos de les ulleres i també són el juego del calamar és que al final són tot i els semàfors són tot exacte per això ho deia en un primer moment que al final és com la idea de comprender els dos colors que hablan de la dualitat rojo passió verde melancòlia Hitchcock que diu pero vamos que se han adaptado hasta la nausea pues mira tío voy a acabar esta sección con las gafitas va venga lo voy a intentar per tancar la secció i òbviament no crec que faci falta recomanar-lo però he trobat dos frases d'aquestes de crítics de còmic per internet que m'he trobat que són bastant interessants que una és transmetropolitán és el punk en cyberpunk o sigui realment és una d'aquestes passades tragueres i després Spiders Jerusalem o cuando el Trippi se convierte en còmic o sigui imagineu-vos que potser està a un nivell allò no se us recordeu aquell de The Outer te recordes aquell còmic que havia d'adaptar no sé si ho farà mai però Taika Waititi que per cert Taika Waititi ara vol adaptar El Incal de Jodorowsky esto lo comitaste l'otre dia això fa bona pinta i bueno Déu-n'hi-do llavors comentar-vos que podeu trobar tots aquests fascicles a Can Fabra estan tots bueno de fet estan en mil biblioteques perquè és un còmic bastant famós i res acabar amb la frase d'Inwarrenelis We Trust We Trust