Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.
Subscriu-te al podcast
Noir en 3 actes: Grim Fandango, la trilogia d’Altarriba i el (neo/neon) noir al cinema — de Welles a Winding Refn
Panorama general
Episodi temàtic dedicat al noir a través de tres mirades complementàries: videojocs, còmics i cinema. El programa combina anàlisi estètica, context històric i lectura social, amb una entrevista-orgia de tall clau a Antonio Altarriba i una revisió del pas del noir clàssic al neo/neon-noir.
- Eix comú: la representació de la foscor moral i la crítica social, amb humor i esperit lúdic quan toca.
- Tres blocs: videojocs (Grim Fandango), còmic noir (Altarriba/Keko) i cinema (de Welles a Winding Refn), més tancament amb agenda.
"El noir no només reflecteix el món: ens posa un mirall al davant." — Antonio Altarriba
Videojocs — Grim Fandango (LucasArts, 1998)
Punts clau
- Aventura gràfica que barreja art déco anys 30 amb folklore mexicà del Día de los Muertos (calacas, xolotl), en clau de noir paròdic i emotiu.
- Protagonista: Manny Calavera, agent de viatges de l’Inframón, que destapa una conspiració de classe: els virtuosos també reben el "bitllet de caminar". Trama d’odissea noir amb corrupteles, traïcions i femme fatale.
- Estil i so: visuals icònics, banda sonora amb sabor Big Band/Cotton Club.
"Si us fixeu, tots els personatges que fumen al joc estan morts."
- Homenatge a Casablanca: ciutat de Rubacava, smoking blanc i la línia "de tots els bars...".
- Tonalitat: humor LucasArts (descendent de Monkey Island), puzzles enginyosos i seqüències brillants (ex. visita al món dels vius en collage de revistes).
- Subtext: una visió mexicana de la mort —
"La mort no és el final, és un trànsit cap al descans merescut."
Connexions i ecos culturals
- Parallels amb The Good Place (sistema moral puntuat) i referències clàssiques (romans, Caront, memòria i necròpolis).
- Recomanat: remaster a Steam; accessible a no jugadors (ratolí i clic).
Còmics — Antonio Altarriba i la trilogia egoista (amb Keko)
Qui és i per què importa
- Antonio Altarriba: assagista, novel·lista, catedràtic i guionista premiat (El arte de volar, La rota). Impulsor dels Premis ARC i veu clau del còmic noir contemporani.
Orígens i tesis del còmic noir
- Dick Tracy (anys 30) com a primer gran referent de còmic noir —
"Lo mejor son los malos."
- El noir com a mirall social: dels baixos fons a l’actualitat, desmuntant hipocresies col·lectives.
La trilogia del "Jo" (egoista)
- Títols i eixos:
- Jo assassino: impostura de l’art i la impostura intel·lectual (acadèmia).
- Jo loco: poder de les corporacions, sobretot farmacèutiques.
- Jo mentiroso: complicitats entre partits i grups mediàtics (manipulació, compra d’info, perfils i vot).
- Codi cromàtic i llenguatge visual (amb Keko):
- Vermell (assassinat), groc (bogeria), verd (mentida).
- Blanc i negre molt contrastat, bicromia, sense grisos.
- Influències: Breccia, Will Eisner, Milton Caniff, Frank Miller.
- Procés creatiu: guió obert i diàleg constant guionista-dibuixant; quan la barreja és indistingible, la història és de tots dos.
"El còmic és el mitjà ideal per al noir": imatges estàtiques, elipsi entre vinyetes i lector com a motor del temps i el moviment.
- Exclusives: avanç de Jo mentiroso (lliurament previst a editorial el juny de 2020). Projecte paral·lel sobre warlords i nens soldats (ONG).
"Fins a quin punt... tots podríem convertir-nos en assassins?"
Cinema — Del noir clàssic al neo/neon-noir
Clàssic: culminació i crepuscle
- Touch of Evil (1958, Orson Welles) sovint considerada la darrera del noir clàssic: Quinlan com a símbol de destrucció moral (abús, mentida, corrupció).
- Context i etiqueta: Nino Frank (1946) encunya "film noir"; el clima social (Llei Seca, Gran Depressió, WWII) alimenta el gènere.
- Canònics: El halcón maltés, Perdición, Laura, The Woman in the Window, Perversidad, Desvío, The Big Sleep, The Lady from Shanghai, etc.
Revisions, hibridacions i mirades globals
- Nouvelle Vague: À bout de souffle (Godard) — homenatge i subversió (Marlowe/Bogart relecturats).
- Altres geografies: Kurosawa (High and Low, 1963) com a noir nipó amb pell americana; Altman (The Long Goodbye) en clau més lleugera; The Long Goodbye (2014, Japó) amb Tadanobu Asano (detectiu Mazusawa) i Koyuki com a femme fatale.
Neon-noir i present
- Nicolas Winding Refn com a referent actual: Drive, Only God Forgives, Too Old to Die Young — contrastos radicals, temps dilatat i paletes fúcsia/neó al servei de la foscor moral.
- Nota visual: del blanc-i-negre clàssic al color neó; el noir s’ha anat blanquejant en part per la lògica del star system, però ressorgeix en noves formes.
"On és més fort avui el gènere? A l’Àsia."
- Agenda viva: festivals (terror Molins, asiàtic, Filmoteca amb Ozu).
Tancament i agenda
- Xarxes d’Empanada Cultural i compromís de penjar l’entrevista completa d’Altarriba.
- Avanç d’agenda: Terror Molins, Festival de Cinema Asiàtic, retrospectiva Ozu a la Filmoteca.
Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Bé, aviam, Ferran, què ens portes? Això és molt del Padrino, també. És un rotllo així. Jo porto un videojoc, us porto, aquest alcoherà bastant de gent grim, Fandango. És una passada. Una peça d'obra d'ara. Això suena un poc a un Fandango? Ja ho veuràs. Jo avui, per parlar de Noir, us porto ni més ni menys que El Gran. Antoni Altarriba i la seva trilogia de còmics de Jo assassino, jo loco, jo mentiroso, que és el proper que treurà. I ho portem, a més, en un format, que és una superentrevista que vam arribar a fer per telèfon, de quasi dues hores, però us hem portat una selecció de talls, així que tens avui la còmica. Us tinc quines ganes d'escoltar, sí, sí. Què ens portes tu, Adrià? Ja us imagineu que estava de cachondeo. Hoy, precisamente, voy a hablar de eso, de cómo el Noir ha llevado a nuestros días, tuvo el gas anticipado, con esa nueva etiqueta que es el Neonir, siempre representando la oscuridad moral, però ara, incluso, en tonos fúcsia o con tal de nuevo asano como protagonista. Vamos a ver. D'acord, doncs, si us sembla, tirar-me endavant. Vinga, va, parla. Videojocs. Adriano, Pol, estimats espectadors, Quina és la vostra postura davant la mort? Segurament, deguda a la nostra herència cristiano-judaica, tan propens a fer-nos tema al judici final fins al punt de no disfrutar de la vida, la mort és una cosa que ens incomoda una mica tots plegats, oi? Puc estar d'acord que, ja des de fa un temps, bastant de temps, de fet, els occidentals hem intentat enfocar la mort d'una forma més amable, ja sigui mitjançant un res subtil, l'apropiament cultural asiàtic o mesoamericà, o amb un afany interessat molt científicocèntric per desmitificar la rellevància de la vida, i, per tant, de la mort. Però siguem sincers, per molt new age que ens embutim en vena o per molta cunyeta cínica que vulguem fer, la mort ens acollola la hòstia, a mi el primer. Coi, Ferran, a què ve aquesta bajona moral de bon matí? Us preguntareu. Coi, Ferran, a què ve aquesta bajona moral de bon matí? Gràcies. Vols que t'ho demanem? Vols que t'ho demanem? És el que dèiem la setmana passada, que el Ferran podria fer el programa i sol. Sí, sí, sí. Els i la Guisa i el Guisa. Vale, vale. Vols que, Pol, pregunta, Pol, pregunta. Però de veritat, Ferran, Sí que estàs una miqueta bajón, eh? De morado, eh? Va, vinga. Vinga, va, d'acord. Estic d'acord, eh? Però té un motiu que parlem de tot això, com sempre. I és que avui us vull parlar del Llegendari, de l'incomprès en el seu moment i ara remasteritzat en tota la seva glòria, de l'únic i inimitable Grim Fandango. Buenos días. Buenos días. Per als despistats, explico ràpid què és Grim Fandango. Aventura gràfica point and click de LucasArts, estrenada del 1998, on ens posarem a la pell de Manny Calavera, un agent de viatges de l'Inframont que s'encarrega de facilitar el trànsit dels recentment traspassats cap al nou infern, terra del descans etern. Si has sigut bo amb vida, et tocarà el tren bala directe, si no, a caminar durant uns anys amb tots els perills que això comporta. Això sí que és un delong walk, eh? Sí. Ah, cada cop ho fem millor, això, Adrià. Però els clients d'en Manny, sospitosament, sempre reben el bitllet de caminar, encara que fossin virtuosos en vida, i ell és incapaç d'oferir-lis un paquet de viatges més segur. Descobrirà una conspiració en el departament en què treballa i s'embarcarà en una odissea noir, en tota regla, per treure'l l'entrellat. El joc té un estil visual als decò anys 30, personatges inspirats en clàssics arquetips del cinema i novel·les negres, i un toc folclòric clarament inspirat en la cultura esteca i mexicana. Grim Fandango és una delícia icònica, tant a la vista com a la oïda, ja que la banda sonora que esteu escoltant té aquest component Big Bang Cotton Club que esteu sentint de fons, i resulta meravellosa. I el que escoltàvem abans, que era una miqueta així més com... M'espliu. ...tripí supersònic. No, eso era para poner... Esto es cosita propia, ¿no? Eso ya era para meter más en ambiente. Tots els personatges del joc són representats com calaques, aquelles figures humanes calabèriques tan típiques del Día de los Muertos mexicà. I també fan acta d'aparició els demonios xolote, que són aquells animals i monstres encarregats d'ajudar-te pel trànsit de l'inframont. A Coco Sur és el gos que té el noi al costat, ja que parlàvem de Coco la setmana passada. I de l'amor, eh? De l'amor, en el fons. A mesura que avancem amb el joc anem abandonant aquests entorns noir i urbanites, tant d'ecor, i ens endinsem clarament en el món asteca. Aquesta transició del nivell més superficial de la terra dels morts, urbana i humana, cap al noves cel, que és directament una selva i un temple asteca, no és casual. Com remarcant que els elements mundans, reconeixibles, no arriben fins a la porta del terreny dels déus. Com més a prop del descans a terra, menys terrenal es torna tot. Però tornem al noir i veiem les clares influències que aquest gènere porta a la trama. Com, per exemple, els personatges que fumen i fumen molt. De fet, hi ha un acudit barra clàusula legal en el folletó del joc on estan les instruccions on s'encoratja els nens a no seguir l'exemple dels personatges i evitar fumar, ja que, com diu el folletó, aquest folletó diu si us fixeu, tots els personatges que fumen el joc estan morts. Hòstia, això és un poco mad men, no? Me lo he imaginado ahí en plan cigarrito y whisky. No, no, té el rotllo, és que té molt el rotllo de l'època. Exacte, s'agafa molt al cinema clàssic, que mad men també veu molt d'aquests 50-60s. Sí, veu, és més un drama, no? No, però inclús, bueno, crec que ho comentes, però tot el tema de la roba, les interpretacions dels personatges és molt de Humphrey Bogart en su oficina i que li entra la fent fatal. Sí, de fet, això del tabac és l'aspecte més superficial, perquè, en canvi, si ens fixem en la trama en si, veient com la conspiració que en Mani descobreix, on es divideix els morts per classe social i no per mèrits de vida, com hauria de ser, i hi ha les traïcions, les corrupteles, amors fatals i assassinats, perquè sí, un mort pot tornar a morir. De fet, el que fan és que les inyecten flores i em sembla que li diuen ha sido ensemillado. En plan, li han puesto semillas, clar, si tu cuerpo florece antes de hacer el tránsito, has muerto. Això, Coco, passava, no?, que et podies morir un segon cop si se t'oblidava, no? Sí, sí, allò recorda més, no? Clar, però això, en el fons, això ja ve dels romans, eh? Vull dir que els romans, no sé si s'ho fixat, teníem tot... Hosti, no ho ha inventat Pixar, tío. No, no, no, no. Hola, vaya rechascu, tío. Bueno, és el Caronte, eh? I el Curzal... Exacte, o sigui, els cementiri romans, tots, les necròpolis, i de fet, en tenim una a Barcelona, totes estaven en camins reals, és a dir, camins que connectaven, jo què sé, per exemple, Barquinó, no?, en aquest cas, amb unes altres poblacions que podia haver fora, i amb el mateix camí hi havia totes les tombes, perquè aquesta era la manera, evidentment, de no ser oblidat. Exacte. Si moria la família, qui recordaria? I no eras ariano com jo, no? Com més a prop estiguessis de la porta d'entrada, sí. Bueno, hi ha més elements, però sobretot és l'esdevenir detectives que adopta el protagonista, l'almani, reforça molt tota aquesta connexió amb el gènere noir. Però, per si fos poc, és que directament el joc ens planteja escenaris i situacions que ho manetgen a clàssics del gènere. Per exemple, en el segon acte del joc, a la ciutat de Rubacaba, on el mani... I en Rubalcaba. No, no, no. Rubacaba. A més, amb les vés al revés. El mani s'hi veu atrapat durant un parell d'anys i ho munta a un casino per poder financiar la seva operació de rescat d'un dels seus clients. Està clarament inspirat en el rics cafè de Casablanca. Però és que fins i tot el mani va vestit amb un smoking blanc i acaba dient la frase de tots els bars en el món. Havia de venir aquest. Mítica. Grande. De fet, el mateix mani calavera és la destil·lació perfecta del típic personatge que interpretaria Humphrey Bogart. Té un passat turbulent, que el fa tenir un deute etern amb si mateix, condemnant-lo així a ajudar els altres però mai solucionar el seu problema. Tanmateix, el seu humor és àcid i en els seus bons moments fins i tot el confondries per un optimista. I a Grim Fandango això es tradueix en diàlegs que ofereixen una agilitat i intel·ligència brutals i unes situacions i puzzles molt originals i treballats. Si alguna cosa se'n pot extreure de Grim Fandango és que, com la cultura mexicana hereva d'aquella Azteca, la mort no és el final, no és trista, és un trànsit cap al descans merescut i, per tant, la vida s'ha de viure amb aquesta perspectiva, disfrutant-la i fer mèrits per assolir el nou infert de la forma més ràpida possible. Però, de la mateixa manera que els humans en vida ens fem la treveta els uns als altres, on uns pocs volen i s'ho maneguen per aconseguir el que hauria de ser de tothom, amb mort poden fer perfectament el mateix i cal estar a la White per si uns indesitjables es volen apoderar del que ens hem guanyat en vida. De fet, és, no hi haurà pas per a dos malvados, no? És la frase. No dic que sigui la pel·lícula, Adrià, no, sinó que... Jo estava pensant en això. No, estic pensant que ara, refrescant de què va la sinopsi, estic pensant, hòstia, és The Good Place, tio, és la sèrie, la sèrie de Good Place de Netflix bàsicament és un cel, no?, que és The Good Place, no?, el buen sitio, no?, on arriba. Això se suposa. Però que descobreixen, això és el minut cinc, descobreixen que hi ha aquest problema en aquest cel, que diu, quant fa que no entra gent realment a aquest cel? Tothom va a l'infern, per què? Perquè hi ha un sistema que com mesura... A les places, no? Sí, com mesures que ha sigut bo perquè potser has donat tota la vida amb beneficència o has no sé què, però potser has menjat no sé què que estava acollit amb nens explotats a un camp i sempre tot et baixa... Doncs t'admeto que no l'estava veient perquè em feia mandra perquè no sabia de què anava. No, està molt bé. A veure, està molt bé. És una comèdia bastant blanca i bastant senzilleta, però són capítols de 20 minuts. Ara estic cantant, ves? Amb aquest format, eh? Amb aquest format. Bé, jo us dic, jo recomano molt el joc, a més està remasteritzat i molt ben remasteritzat, esteem. I és un joc que els que no s'han de jugar, els que no saben jugar, diuen que un mando me da miedo. No, aquest joc és ratolí i és clicar, és una aventura gràfica. És un joc que recomano, l'argument podria ser una pel·lícula, va sonant al seu dia quan tot sempre es diu, quan un joc té èxit, sobretot argumentalment, sempre es diu podríem fer una pel·lícula o una sèrie. Per mi que no el toqui, perquè a part que té un estil, tots els personatges són calaveres. El que és molt potent és aquesta idea transgènere, no? De dir, ostia, negre, no ha... És una aventura gràfica de Lucas Arts, és humor sobre totes les coses. Estem parlant que són els mateixos que van fer Monkey Island, per exemple. Són unes aventures gràfiques molt mítiques, però també són fresques en quant a l'humor, són molt colorides sempre. Vale, llavors agafa més el to, l'estètica del noir, però no l'esprit. Però perquè és una pròpia paròdia. És una paròdia. No deixa de ser una paròdia amb molta emotivitat, però és una paròdia. Si diem que és un noir blanc, no? Sí, i sobretot que el tema azteca, el tema que afegeix al món de los muertos és impecable. De fet, hi ha una seqüència del joc i amb això ja acabem. El programa, eh? Sí, sí, sí. Tartulia de Grimpandango. Recordeu, xarxes socials, no, el dir que hi ha una seqüència del joc que tu vas a visitar el món dels vius i el món dels vius està fet a partir de col·làix de revistes. Són imatges reals de revistes. I amb això jo ho deixava aquí. Què? Què passa, Adriana? Què estàs mirem? Se t'ha caigut alguna cosa? Ah, vale, d'acord. És que veig a l'Adriana. Les cojones. Me voy a jugar a aquesta duma. Estàs en solitari, ja, no? Vinga, va, fotem-li. Còmics. M'agrada molt perquè aquesta música encaixarà un de cada 20 cops en el programa. Sí. Per parlar de còmics que no siguin de superarolls. Ja, ja, ja, ja posarem. Quina podríem posar? No ho sé. Bueno, aquí... Hòstia, no ho sé. No ho sé. La cúmbia de los Avengers. Ostres, és veritat. El proper dia, el proper dia. Bueno, com hem dit al principi vam tenir l'honor d'entrevistar... Ja no entrevistes, sinó que va ser una conversa superextensa. O sigui, va ser molt interessant d'això que hem dit, com que hi hagués una hora i mitja, que vam estar parlant amb l'Antonio Altarriba. I des d'aquí també agrair no només a Antonio, sinó a la Bea Casas, que no és l'experta outsider en còmics, que algun cop també ha col·laborat així en diferit, que va estar allà també fent preguntes. Però, bueno, qui és Antonio Altarriba, no? O sigui, és que és un artista que podríem dir multifacètic, no? Polifacètico d'aquest ombre orquestra, agrairia bé, de l'artisteo. Perquè estem parlant d'un assatgista, un novel·lista, catedràtic en literatura francesa, a la Universitat del País Basc, inclús nominat als Premis de la Sonrixa Vertical, que són uns premis que, pels que no ho sabeu, són de radars eròtics. No, no, la imatge és molt gràfica. No, no, a mi sempre m'ha agradat molt. La Sonrixa Vertical. Sempre m'ha agradat molt. Però avui crec que ens ocuparem més en l'apartat de còmic, que és la seva principal vessant. Ja va guanyar premis per tot arreu amb obres com l'Arte de Volar o la La Rota, que a més són dues històries bastant dures, molt recomanables, però són bastant dures i autobiogràfiques que des d'aquí ho recomanem bastant. I justament ara fa molt poc que ha impulsat els premis ARC, ARC en el sentit de la típica onometopeia de crit. No és de fàstic, és de dolor. No, és d'ARC. I que ho feia juntament amb Norma Editorial, que Norma Editorial és l'editorial que sí que li ha anat publicant. Això és primícia, no? Em sembla. Això és primícia, perquè això fa re, fa una setmana, potser, que m'ho va escriure per privat a Facebook. Sí que és veritat que l'entrevista la vam fer fa gairebé un mes, però ara ja ha arribat per fer el moment. I per què portem un autor com el Tarriba per parlar d'aquest gènere, del Noir? Doncs perquè ell és el creador juntament amb un dibuixant que és el Queco de la trilogia egoista. Perquè ell també té a part el Perdoni la fúria, que està inspirat, de fet està exhibit al Prado de Madrid, que molt recomanable també, però el Tarriba és un autor que ha tractat molt bé aquest gènere del Noir en el còmic, a part que és una eminència en quant a la divulgació concretament en format còmic. O sigui, ell valora molt el format del còmic com... Bueno, ja ho veurem més endavant, tampoc em faré espòilers, però quins són els orígens, no?, aquest del còmic Noir? I ell ens va dir això. Lo que tenemos normalmente los estudiosos sobre el còmic repertoriado es que la primera serie Noir, así, que además era Noir y al mismo tiempo divertida fue Dick Tracy. Dick Tracy? Dick Tracy, sí. El detective este que ya en los años 30 porque me parece que esta tira empieza a aparecer en la prensa norteamericana pues como en el 37 o en el 38 o antes incluso, a principios de los 30 creo que empieza lo mejor, como suele ocurrir muy a menudo en el género este del Noir, lo mejor son los malos, ¿sabes? porque tienen y tenía una galería de malos que además había que ver las caras que les ponía porque es que de hecho hay páginas de estas en que hacen un repertorio de todos los malvados que tuvo que combatir y luego pues había situaciones a veces y muy tensas y muy muy violentas. No tenía todavía si tú quieres esa parte de denuncia social que luego los clásicos de la novela norteamericana o de la literatura norteamericana pues sí, siempre pues se ubicaban en los bajos fondos luego pues toda esa parte ¿no? pero sí, se puede considerar que es el primer el primer cómic Noir. No, i és que a més abans a l'editorial ja ho hem dit que el Noir està molt present no, està de revir a su actualidad a les nostres vides sí, que l'està que sigui pels crimes i investigacions sobretot les corrupteles que estem tan acostumats aquí a Espanya el tema de corrupteles los buenos eran los malos ¿no? Sí, los buenos eran los malos Exacto, sí, porque en el fondo porque los malos no fingen es como si todo el mundo fuera malvado y los buenos se dedicaran simplemente a fingir entonces de quien más te puedes fiar es del malo que de alguna manera ya no finge A més és interessant perquè al principi començà amb la secció dient allò hostia, la música de Spiderman aquí que no en casa gaire i dius bueno, però molts cops en els superherois a vegades es mesuren pels dolents Un héroe vale lo que vale su villano que es diu Esto suena un poco a la frase esta xunga detrás d'un gran hombre siempre hay un gran malvado hay un gran malvado fent fatal Sí Lo veremos Oye, a ver, ¿y sabrá de Torpedo o no? Espera, insisto, insisto A ver, hi ha una conversa que la penjarem a internet la penjarem sencera una hora i mitja bueno, hem retallat però l'original de una hora i mitja és una masterclass i ell parla de tot el que vulguis inclús hi ha lliçons de guió lliçons de tot o sigui de cine també parla o sigui farem una penjada ho penjarem a xarxes Llavors, en el cas del Terriba ja que estàvem parlant d'ell doncs va ser crear aquesta mena de trilogia que toqués diferents pals molt actuals o sigui tenim el Llo Cessino el Llo Loco i el que encara està en procés que és el Llo Mentiroso li hem preguntat quins són els motius és a dir per què s'embarca a fer una trilogia com a egoista La idea bàsica és que queríem fer algo molt noir molt noir molt negre no? Realment amb escenes inclús un poco macabras escabrosas però sempre el que és el que és el que és el món contemporàne una denúncia per exemple en el Llo Asesino està un poco la impostura del arte la impostura intelectual en la universitat en el Llo Llo el papel que tenen les grandes corporacions i fundamentalment les farmacèutiques i ja te pots imaginar que en el Mentiroso ja vam a saco amb la complicitat que mantenen els partits polítics amb certes grups mediàtics per manipular per engaçar per comprar informació per tenir perfils i en funció d'això manejar o condicionar el nostre vot la idea que tenim que ho i jo i això és per una part que tenga una intriga digamos de thriller lo suficientemente potente para que tenga agarrado al lector pero que el trasfondo denuncie bien claramente unas prácticas sociales cada vez más extendidas y que nosotros denunciamos muy contundentemente Home, Alda jo Mentiroso ens va perfecte avui, no? Dia de eleccions perquè és jornada de reflexió i reflexió i no vaig reflexionar gens perquè clar va passar tot allò que sabem que va passar ahir, no? Aquestes coses del directe del sábado està més fatta broma interna esto literalmente no, me parece muy interesante esta mirada social bueno, en el fondo lo comentábamos al principio del programa que al final puede que el noir no tanto porque tiene todo un empaque visual ya sea en el cine como en el cómic pero sí que es cierto que al final hay una base social del cine de gangsters que es de alguna manera el que catapulta después al género noir y me hace gracia porque hablas de trilogía yo veo aquí solo dos y yo estoy convencido de que esto va a ser un cuartito ¿Me dices que es una trilogía? Sí No, no Ell de fet ella ens va dir perquè jo li vaig preguntar home, en tots els problemes ella ens va començar a explicar de fet un dels còmics que s'està preparant ara és sobre sobre los dioses de la guerra es diuen així, no? Los dioses Los señores de la guerra que són Vols dir els que traficaven Sí, los que estan losamos en la sombra Sí, però són els que ell està fent concretament per una ONG està fent un còmic que sortirà crec que l'any que ve Senyores de la guerra Senyores de la guerra que són els que manipulen i gairebé segresten a nens sobretot allà per zones d'Àfrica Warlords Warlords i els fan fer mercenaris bàsicament o sigui, màquines de matar i de fet ens explicava que això estarà en l'entrevista completa està però ella ens deia que està investigant que per exemple les proves d'accés dic-me proves d'accés a l'universitat l'espau l'espau no, però aquí és més heavy ojo perquè diga els gels de la plaça Universitat de Barcelona a veure què et diu no, no, no però que la prova d'aquesta iniciàtica consistia en que els nens matessin a la seva pròpia família per a si no tenir cap mena de lligam llavors ja els podia manipular de qualsevol por quin coño paga la jubilación te'n recordes del Raiden del Metal Gear 2 és la seva història o és el seu backstory Metal Gear podia ser bastant és que és complicat algun dia comparem el Death Stranding avui reflexionarem sobre què és Noach què no és Noach què és el Noach jo els deia el del quartet és un guiño un poquitito al terreno visual del cómic i al juego cromàtic que tiene que evidentment és Noach però sí que és verdad que hi ha com unes dosis de color això ho parlem després però sí, sí no, tranqui ho parlem ara te ho introdueixo el primero el rojo, ¿verdad? jo sé si no jo crec que ara li va perfecte l'únic color que es veu al còmic exacto vermell blanc i negre pur blanc i negre vermell és un poco el juego este o la lista de Slinder també en un momento determinado ¿quién és Slinder? Schindler perdón no sabía que tenías tan buenos alemans Slinder no són els dels ascensors después tienes yo loco yo loco en amarillo me has hablado de un yo mentiroso que qué será si seguimos con los de la varilla y parchís ah vale tú vas per aquí tú creus que hi haurà un blau hi haurà un blau el que sí toma ron en la medida que parecen tener mucho potencial ojalá sea un cuarteto home nosaltres li vam preguntar i ens va dir tants temes dolents que hi ha al món i tant que hi ha i et vols quedar a una trilogia i el tio sí sí sí que si no esto se extiende aquí a una saga i no no no però bueno que ja us dic o sigui mira estem parlant de mil temes jo crec que sí que és veritat que està bastant d'actualitat el tema del noir com a mínim en quant a temàtiques i ell justament feia molt d'incís en el que pot aportar el gènere sigui l'època que sigui o sigui el noir què ens pot aportar en general yo creo que todo el noir también como las las buenas narrativas no solo son el reflejo de lo que ocurre a nuestro alrededor sino que también nos ponen delante de un espejo para ver en qué medida pues nosotros participamos somos cómplices con nuestro silencio o con nuestra indiferencia o incluso llegamos a contribuir a que ciertos comportamientos perniciosos malignos y todo eso se vayan manteniendo es decir una de las cosas que a mí me gusta que me devuelva el público y es la opinión que más recibo es que es muy perturbador es que es muy inquietante porque fíjate por ejemplo en el asesino efectivamente una de las cosas que se plantea es todos estamos de acuerdo en que existe el mal porque de hecho ocurren cosas constantemente condenables porque son obedecen a unos planes malvados malignos hay malintencionados pero nadie se quiere incluir en la lista de los malos los malos siempre son los otros es la hipocresía es un poco esa hipocresía y entonces claro cuando se habla en el caso concreto del asesinato que es el acto malévolo por excelencia pues el asesinato siempre es otro es decir alguien que no tiene nada que ver conmigo y un poco cuando se plantea lo de yo asesino una de las líneas de reflexión que se hace es hasta que punto todos en ciertas condiciones educados o condicionados podríamos convertirnos en asesinos pam eh o sea vigileo al vuestro voltán que podríais tener un asasí un botch o un mantidé o totalor muy potente y además claro ya está evidentemente planteado desde su título yo yo yo la primera persona y es algo que da bastante rabia en la sociedad y ahí caemos todos me incluyo la idea de que la gente él habla siempre de los otros en la muerte claro hostia ¿quién se incluye en ese grupo? pero en algo tan sencillo como hostia es que la peña es muy egoísta la gente ¿no? hay una idea como la gente tercera persona ¿no? siempre tercera persona y nunca nos incluimos y al final tú eres gente en la boca de otros sembla que a cada programa hi ha una paraula que es otra edad sembla que es veritat sí sí sí de fet de fet y no vull parlar de festivals encara ni de cinema asiático pero algo que m'está que m'está flipando molt d'aquest festival de cinema asiático que ya van comentar que estaba que estaba durante toda aquesta setmana es que tot i que es una mirada al món asiático a la vegada aquest cinema asiático està fent una mirada a les seves migracions o sigui per tant l'asiático mira a la seva otra edad ¿no? molt molt interessant bueno i a més una cosa curiosa que va sortir parlant ja amb l'Antonio Tariba és com es treballa un guió no? amb imatges o un còmic ¿no? van a l'hora o el guionista és que el primer i després el dibuixant l'il·lustra? lo de ser guionista tiene por decirlo así una serie de alicientes que para mí lo colocan sin querer hacer de esto un dogma ni nada de eso pero lo colocan por encima de la escritura literaria a la que también a veces me dedico ¿no? entonces una de las cosas fundamentales es que para empezar tu historia tiene que encontrar el dibujante que conecte mejor con ella desde un punto de vista yo diría estético es decir a mí me parece que por ejemplo Keiko y de hecho fue la primera persona en la que pensé y la primera persona en la que contacté en cuanto tuve la idea esta de la trilogía del yo y del yo asesino y de todo esto yo enseguida pensé esto lo tiene que hacer Keiko yo creo que es uno de los autores españoles por no decir el mejor en el manejo de estos blancos y negros muy contrastados de grandes masas de negro de atmósferas densas un poco un poco agobiantes a mí lo que me gusta es cuando por ejemplo un lector viene y te dice bueno pero ¿qué parte es del guión y qué parte es del dibujante? cuando se produce esa mezcla indistinguible en que ya no sabes eso significa que el el el dibujante ha hecho suyo se ha apropiado estéticamente ideológicamente de la historia la ha hecho suya y que además luego porque eso también es muy importante hay un lo que podríamos decir un feedback hacia mí porque yo porque yo muchas veces cuando veo las realizaciones de los dibujantes o como han resuelto una escena que yo planteo en el guión pues eso me sugiere me da ideas para decir ahí va pues este personaje fíjate que bien ha quedado en esta escena le voy a dar más papel para mí es el el medio ideal para transmitir el noir es el cómic es decir todas estas situaciones de no sé de acecho por ejemplo de persecución de espera en la oscuridad de tensión primeros planos sobre la mirada de los personajes para transmitir o su odio o su miedo ¿no? es el el el cómic que te da una gama de posibilidades para transcribir todo eso que para qué ¿no? me parece a mí que el noir es un instrumento ideal como os digo para explorar todo porque no solamente es el noir escenográfico sino podríamos decir que es un poco también el noir psicológico es decir todo lo que dentro de nosotros también podríamos calificar como pues bueno el lado oscuro el lado oscuro pero súper interesante lo que dice porque por un lado lo que comentaba de cómo forma y fondo tienen que ir de la mano cuando hacías en el cómic o en el cine o en cualquier discurso artístico pero hay algo que que no sé que no es estar de acuerdo o no simplemente me parece una gran reflexión la idea de qué adapta mejor la idea del noir el cómic o el cine yo creo que en el cine también hay muchísimo potencial y luego lo veremos el problema es que ha habido mucho miedo mientras que en la época del género como tal en la parte más clásica no había problemas en coger a una gran actriz que formaba ese star system ya tan conocido de Hollywood y cortarle la cara a nivel lumínico es decir dejarla totalmente en sombra creando estos contrastes tan propios del noir que se siguen explotando mucho en el cómic pero que con el tiempo en el cine se han ido perdiendo ¿por qué? pues porque salen los actores y actrices de turno que ey no no ¿cómo que mi rostro no se va a ver en toda su complejidad? pero ya no solo con el noir es que y ahora no te va a gustar pero la Jennifer Lawrence se está a ganar a hacer más y sorda porque son dolentes las Dix Men ella por contracte claro cuando va a hacer la primera la mística ella no era gaire conocida llega a Juegos del Hambre gana el Oscar con la otra la de Bradley Cooper y de repente todas sus escenas dejan de ser de color azul y con escamas y es su forma humana y exigía ella por contrato claro es la venta que ha fet Hollywood suposo al Star System más absolut y al marketing de las personas y no de las películas exacto y cuando ya encima estos tipos actrices, actores están en el montaje en la producción es decir que meten dinero si están después en la sala de montaje ten claro ten clarísimo que aunque responda mucho mejor a la cuestión visual a esa idea de forma y fondo que tienen que ir de la mano aunque responda mejor un plano si en ese no se están viendo ni guapos ni guapas seguramente lo quitarán entonces sí que es cierto que el Noir se ha ido blanqueando y muchas veces lo que vemos es pues la típica peli de detectivesca que responde al mismo formato pero no al mismo lenguaje cinematográfico hauríem de fer com els Oscars però amb el Noir el Noir sou guai hauríem de fer el hashtag aquell de crítica no hi hauria cap problema en el fons bueno pues mira seguint amb el Noir ja que parlàvem de Keco abans ens està explicant l'alta arriba que sempre treballa amb Keco en aquests projectes i concretament Keco jo crec que té justament referències ara ho estan parlant en cinema però ell té referents de còmica jo crec que us sonarà és veritat que per exemple hi ha una serie d'autores que para Keco són claves perquè li han influïd els considera maestros el primer que suele nombrar sempre és Alberto Breccia però també li està Will Eisner també està Milton Caniff i també està Frank Miller Frank Miller que ha utilitzat el blanco i el negro de una manera un poco parecida a lo que como lo hace Keco de manera molt contrastada sin degradacions de grises negro y blanco con rupturas molt marcades també ha utilitzat molt la bicromia utilizando los rojos y también los amarillos que es lo que tú deies justamente Adriano yo sé si no el que veiem es un vermell que es evident d'assassinat de sang no era de amor no pensaba que era hòstia rojo passión amor a quemarropa allo loco era el groc que molts cops s'ha associat a l'independentisme els ajuntem és la bandera d'Espanya hòstia no que miedo i el verd que és el de yo mentiroso no perdona que t'he tallat a què s'associava el groc a la bogeria a la bogeria i el de el proper que ja ens ha avançat que és el de yo mentiroso és bastant exclusiva perquè ell no ha donat masses entrevistes o sigui empanar cultural ens va dir que ell portava 50 pàgines escrites de fet això ho ha dit abans que van mano a mano amb el Keco ell ens va explicar que tenia el que es diu un guió obert que ell va transformar en el guió a mesura que veu les imatges i complementa el propi guió els propis personatges amb el Keco també és molt interessant i ens va dir que com a mínim l'entreguen a l'editorial el juny de 2020 i suposo que això estarà passat estiu no sé com funciona però si ho entreguen sí a octubre acostuma a haver i com que hi ha salons això també és veritat que potser pel tema del saló potser sí i ja per acabar tancarem tancarem amb la seva particular joança el còmic com a format essencial i crec que especial per això a diferència del cine a diferència del anime a diferència de los videojuegos i que són també medios o formes de expressió que utilitzan la imatge nosaltres en el cómic jugamos amb imàgenes estàtiques llavors tu date cuenta que ja de entrada hi ha un primer artificiu que és la esència misma del cómic les viñetes són espacions contiguos són espacions contiguos que nosaltres acabem percibiendo i interpretant com a temps sucessius això ocorre també amb els llibres però jo crec que en major medida amb els cómics perquè da una entrada molt important a aquesta capacitat de interpretació a aquesta espècie de rellenament dels temps intermedius entre viñetes i viñetas per acabar incluso generando tu tus propias imágenes que sirven para construir un continuum narrativo cuando en realidad son momentos aislados en unos espacios això seria interessant algun dia no sé si avui donarà temps però parlar del tema de l'ús de l'elipsi l'elipsi literalment a cada vinyeta que tu et recrees la imatge en el còmic a diferència del cinema que potser ja t'ho has fet el cinema és moviment la paraula quina és això és moviment mentre que el còmic cada panel representa un elipsi entre si mateix la línia blanca que s'aparen que siguin accions contínues al final tu com a espectador estàs posant el moviment com a lector en aquest cas això és molt interessant el muntatge en el fons a cinema seria muntatge i hi ha una època en què un bon muntatge és aquell que no es notava era aquell muntatge que no es notava és que tu no veies el tall però potser el tall és interessant i potser el tall es pot allargar amb un fosa negre que dura fosa noir exacte exacte però de fet ara vinc de veure una pel·lícula que jugava molt amb això ara no recordo exactament quant número de planos hi havia però hi havia sis, set planos en tota la pel·lícula que eren negres i que feia aquella transició entre l'imatge que venies de veure i el que anaves a veure que entenc que és el que passa aquí amb el còmic sí, bueno a veure aquí jo crec que també la transició entre vinyeta i vinyeta és el que explicava l'Antonio que és el propi és el propi lector de fet ens va dir que un dia se li van apropar gent diferent cap al mateix còmic que ells s'havien inclús inventat escenes perquè la pròpia transformació mental al llegir el còmic diu hòstia, sí, quan no passa això no passa hòstia, que bo la pròpia Litsi te la crees tu és interessant bueno, ja per acabar perquè així et donem pas Adriano des d'aquí agrair a Saco moltíssim a l'Antonio Altarriba i sobretot que li vagi molt bé i que potser a veure si l'entrevistem ja quan faci el jo mentiroso estaria molt interessant tornar a dir potser pels còmic el podríem entrevistar ens sumo a aquest agraïment i tant que sí avancem CINEMA que es un herói pero evidentemente no desde la perspectiva del cómic sino la del cine al final en esta gran empanada cultural todo cabe y como apuntábamos al principio del programa uno de los aspectes más sorprendentes del noir en cuanto al cine y en cuanto a género clásico es que se supone y hacía la broma al principio que llegó a su fin hace más de 50 años estamos hablando de que la última película que se considera una película de cine negro como tal dentro del género clásico es Set de Mal Touch of Evil de nuestro querido Orson Welles se supone que es la última y desde esos 58 hasta la actualidad han seguido llegando numerosas películas con la etiqueta noir en algunos casos como decía un noir que se queda solo con la parte más superficial que no ahonda en esa moral corrupta y en otros no en otras grandes obras lo iremos viendo como Chinatown por ejemplo del 74 de Polany es un peliculón y ya digo por qué sigue llegando esto hay una idea de apelar a esa oscuridad del alma que comentabas por en la editorial o simplemente porque están enamorados del mítico detective solitario en ese amor me incluyo el Sam Spade o Philip Marlowe que también encarnaba nuestro querido Bogart ese Humphrey ese Humphrey claro que sí pero no olvidemos que en el 58 con Wells repito hace más de 50 años llegaba a su máximo exponente por qué se dice esto no solo por el enorme tamaño corporal que adquirió precisamente para esa película porque esta época ya estaba no no precisamente para esa película su imagen es tan monstruosa ¿por qué? porque está representando un monstruo en el fondo el jefe de no sé si tenéis fresca la película así de manera muy breve recordad que es Quinlan ¿no? el jefe de policía que es un estadounidense que trabaja en la frontera con México trabaja ya en México y tiene este tamaño que es pretendidamente grotesco ya nada tenía que ver con esa elegancia detectivesca que he mencionado antes que también encarnaba Bogarty a la que nos habían acostumbrado dentro de esa imagen del detective ¿y por qué? porque había una una destrucción moral total es decir si Bogart venía de una moral un tanto dudosa pero siempre al final apostaba por hacer las cosas bien no por el bien pero sí por la justicia sí exacto vamos a hacerlo bien en Quinlan es todo lo contrario es decir la moral ha llegado a su fin hay una justicia inexistente el abuso la mentira la corrupción y por lo tanto la muerte conceptual de la figura de este detective es la que de alguna manera justifica esa muerte del Noag y otras cosas que veremos más adelante me hace gracia porque hablaba del abuso la mentira la corrupción lo de la política como la otredad está ahí de fondo es que ellos no nos dejan llevamos seis meses de panada en realidad y casi que tenemos que hacer cada seis meses una especial es que ellos no nos dejan exacto así está el tema y bueno ¿y por qué te decía esto de que siempre es la música adecuada? ¿qué es Ferran? bueno porque me la mandas cada día hasta que no descubran las costuras y piensa aquí la marcha de la radio por cierto antes de que continúes curioso como vemos ahora Nuevo México la frontera de México porque la televisión sobre todo nos ha condicionado esos naranjas y en cambio acostumbrados como estamos a eso cuando alguien ve Seth de Mal ahora una persona que no haya visto las películas en su momento dice pues esto claramente no parece esto no es México como se han claro la gente tiene una mentalidad yo me acuerdo de ver Seth de Mal hace ya años y decir ¿México es así? claro es que yo estoy acostumbrado a un México de mentira es cierto que el cine y en general las cuestiones culturales van cambiando el imaginario colectivo es totalmente cierto y esto que hablas del tonito miel ocre así esto empieza con Traffic con Soderbergh que hace relativamente poco ¿no? en el fondo estamos hablando de ¿qué? ¿90? ¿2000? Traffic 2001 2002 o sea que hace muy poquito y ya hemos cambiado totalmente el imaginario colectivo en relación a México veremos después como Winding Ref tiene algo que decir al respecto porque él también en su última serie el amo habla mucho de la zona fronteriza entre Estados Unidos y México y evidentemente no lo hace con tonos con tonos miel ¿no? pero de esta melodía tan jazzy pero muy marcada por los ritmos latinos ¿qué estamos escuchando? ¿qué? ¿por qué? ¿por qué? pues porque es la canción de Seth de Mal uno de los el tema principal exacto de hecho es con la canción con la que empieza el gran plano secuencia no Ferran no bueno ya vale te vas a poner tiquis miquis me enfado me enfado no no porque eso es un tema que a ver al final todos utilizamos expresiones que muchas veces nos han fieles a la realidad pero joder todos sabemos lo que es un plano secuencia y la secuencia no acaba con el plano es decir la explosión acaba con el plano hay una explosión ¿no? estamos hablando de casi cuatro minutos que para la época esto era un logro un plano tan largo era casi una bobina entera exacto y entonces peta y hay un plano no diríamos detalle pero sí muy centrado en la explosión y vuelve a una idea de plano y movimiento por lo tanto pero sí que es cierto que tú pones plano secuencia Seth de Mal y todo el mundo lo nombra así plano secuencia desde un punto de vista técnico es eso no plano secuencia es un plano que alberga distintas situaciones en un solo movimiento otra cosa es que tú quieras que a nivel de guión eso no es una secuencia porque no tiene un principio no es un plano secuencia es un plano largo no es un plano para una secuencia no es una secuencia en un plano pero sí que es un plano secuencia no no bueno esto nos da para un programa si busqueu a youtube plano secuencia Seth de Mal el l'únic no no l'únic dislike que haya del vídeo no no pues a footage not found y al usuario es Adriano Calero odio a los que dicen que eso es un plano secuencia pero da igual sigamos tú eres guionista yo soy técnico audiovisual Mancini Mancini Mancini quién es lo que estamos escuchando a Henry Mancini aquí puedo hacer un pequeño Kit Kat que nos aleja del Noa o no o no lo so porque en el fondo lo que estamos escuchando es su primera composición en solitario había ya hecho pequeños pinitos en el mundo de las bandas sonoras pero esta es la primera obra que él firma en su totalidad y ya sabéis que a partir de aquí le llegó la fama y con el tiempo grandes composiciones estamos hablando de 20 premios Grammys en toda su carrera 17 nominaciones a los Oscars de las cuales gana 4 y entre ellas supongo que recordáis el mítico Moon River de Desayuno con Diamantes de Breakfast at Tiffany's de nuestro querido director Blake Edwards que también está vinculado a esto que ahora va a sonar y que también es muy Mancini os suena ¿no? evidentemente Pantera Rosa año 1963 Blake Edwards una especie de noir blanco diremos pero ¿y esto siguiente? ¿qué os parece lo que va a sonar ahora? ¿lo vinculamos o no? yo sí porque a mí me gusta a mí me gusta mucho enorme Inspector Clusso de hecho se llama Shot in the Dark también de Mancini justo un año después 1964 y traducido aquí el título como el nuevo caso del Inspector Clusso que no custó que no es el del submarino pero grandes confusiones con eso como con el plano de secuencia pero bueno ¿qué tienen estas pelis que no son noir? porque lo tenemos claro ¿no? porque aquí hay un detective de hecho también esta canción se vincula a una serie de animación que se llama The Inspector y ahí evidentemente estaba el espíritu de Peter Sellers a modo de Jack Trusso animado pero ¿por qué no es no hagas esto? aunque también apelan a un poco a la oscuridad del alma pero en un tono cómico porque desde luego no es por el rosa no es por el rosa de la Pantera Rosa la mateixa música ya es más juganera ya tiene que punta casi a traco podríamos decir de persecución más que otra cosa bueno como de revisión de relectura de noir aquí hay muy poco y como decía no es por el rosa porque veremos como en el neo-noir esta nueva etiqueta que se ha sacado para nombrar lo que sigue llegando bajo el espíritu malvado del noir el rosa queda muy bien el rosa el fucsia el rojo el neón que por cierto que hay mucha gente que no lo sabe la Pantera Rosa mucha gente conoce el monigote los dibujos animados pero la Pantera Rosa es un diamante de hecho cuando empieza la película hay un plano o una secuencia más o menos donde se muestra ese colgante en el cuerpo de una niña que se lo está regalando el padre no recuerdo muy bien pero sí que es verdad que la película empieza con la Pantera Rosa y por qué decía que se lleva muy bien el noir con el rojo con el neón en la actualidad pues bueno preguntémoslo a Nicola Winding Ref que yo diría que es igual me contradecís pero es seguramente el referente actual del noir y de noir hay mucho en el espíritu en el alma en la actitud pero muy poco en el formato visual sí en los contrastes pero no en esa idea de blancos y negros y claro es Drive solo Dios perdona demasiado joven para morir joven esto es un o sea sé que aquí un día medio la nombramos demasiado viejo exacto para morir joven too old to die young too old to die young repito no pasé de los 40 pero no porque sea mala sino porque tiene te pide mucho esta serie te pide mucho te pide mucho sobre todo en cuanto a que nuestro tiempo no es el tiempo de la serie bueno el tiempo fílmico me refiero nuestro tiempo es mucho más acelerado y el tiempo cinematográfico al que estamos acostumbrados nada tiene que ver pero están hablando que es al toda Drive pero en una serie cada capítulo yo te diría que es mucho más densa y piensa que es una serie donde los capítulos duran una hora y media entonces te exige que tú cada vez que quieras ver una serie que la actitud no suele ser diferente quieras ver una película tú te tienes que plantear que cada día vas a ver una película dentro de este mundo oscuro de Nicola Guindirneuf pero que para mí hoy en día es el referente más exacto del noir porque ya te digo el danés aparte de ser pedantón el cineasta danés Nicola Guindirneuf lo es en el fondo porque sabe que lo hace muy bien y sabe como dejarte un mal cuerpo hay una mirada a la oscuridad del hombre del hombre de nuestro futuro y de nuestro destino que te hace acordarte del vídeo aquel bueno primero de su madre y después del vídeo aquel de la PM así es señora eso sí que no ha cambiado pero volvamos al clásico noir a ese cine de los años 40 que por razones evidentes el crítico más alta arriba nos lo ha recordado el crítico Nino Frank Nino Frank es en el fondo el responsable de esta etiqueta en francés porque aunque él no era de origen suizo estaba fincado en París y le llama Film Noir y estamos hablando del año 1946 una época en que la pantalla hollywoodense como decíamos al principio del cine social gangsteril había empezado a quedar marcada por por esa oscuridad la herencia de la ley seca la prohibición la gran depresión tras el crack del 29 y ya finalmente la segunda guerra mundial estamos hablando de una situación que de alguna manera provocaba ese tipo de cine y a partir de entonces llegan obras maestras de notable oscuridad moral estamos hablando de El halcón maltés de Houston de Perdición de Billy Wilder todos los cineastas exiliados en Hollywood empiecen a jugar un poco con eso cineastas que han tocado otros géneros pero que de alguna manera se sienten obligados a seguir en esa idea del noir estamos hablando de Laura de Otto Preminger la mujer del cuadro de Fritz Lang que también tiene otra gran obra que se llama Perversidad de Tour Desvío de Edgar Ulmer El sueño eterno de Howard Hawks La dama de Shanghai de Orson Welles Wells otra vez y su visión un tanto particular del noir y bueno y podría seguir pero la empanada no da para tantos ingredientes sobre todo porque el restaurante tiene horarios la cocina tendrá que cerrar en ocho minutos sí pues nada invitemos al espectador a que siga impregnándose de esa oscuridad y que lo haga desde mil perspectivas perspectivas como las actuales ¿qué ha quedado de toda esta herencia? porque a partir del 58 en adelante como decíamos han seguido llegando cantidad de obras y una por ejemplo muy reciente tras el 58 es al final de la escapada de Godard y claro yo ahora os digo ¿podemos hablar de noir al final de la escapada? es interesante yo creo que en parts sí pero es que es una mena de parto de esto bueno es que al final de la escapada es eso a punto de sufrir es una película que parteix de moltes cosas para desferlas y ferlas de una manera bueno es que bueno de eso era te sonaba la novelback claro es que es novelback es que claro si tiene una etiqueta ya previa que es novelback ¿por qué llamarlo noir? claro novel noir al final nos encanta etiquetar ¿no? y esto supongo que Instagram tiene algo que decir al respecto pero lo que está claro Twitter no no Twitter mucho últimamente mucho tío ¿sabéis qué pasa? que en el 60 la realidad cinematográfica estaba cambiando estaban todas esas nuevas olas pegando fuerte y el mismo sistema de Hollywood cambia y la misma sistema de producción basada en géneros se tiene que adaptar a las nuevas realidades ¿no? y entonces claro ¿qué impera más? el noir del que parte Godard ¿no? porque al final Godard lo que hace con su Belmondo de Maleante que si os acordáis es un admirador de Bogart y se está tocando los labios a lo Martini al principio de la película y después tenemos a una Sever que parece una niña más bien naif pero al final tiene algo de mujer fatal claro sí, sí hay algo de noir en ello pero no no la que vestía como Picasso ¿no? la que van a ver las samarretas ¿de cuándo era? años 60 años 60 y está claro que es el inicio de la nouvelle con permiso de Truffaut y sus 400 golpes de un año anterior pero bueno en todo caso no hago no al final de la escapada es un homenaje muy personal como casi todas esas obras que han seguido llegando al género algunas se quedaron en el corte más clásico y en una suerte de repetición anacrónica pues porque muchas de ellas las producciones me refiero venían fuera de Hollywood estamos hablando de que quizás en Hollywood se consumía al mismo tiempo que se producía pero no en Japón y por ejemplo en Japón tenemos ese gran infierno del odio de Kurosawa que es del 63 y que responde bastante al clasicismo del noir después claro si tenemos a Kurosawa haciendo noir ¿por qué no Ozu o Mizuuchi? pues claro porque estamos hablando de que Kurosawa era el más americano de todos estos nipones de hecho aprovecho para decir que el otro gran nipón Yasuhiro Ozu está siendo está siendo homenajeado de alguna manera hay una retrospectiva muy interesante en la Filmoteca estos días que también responde al Festival de Cine Asiático pero es que el mismo Hollywood también se pudieron ver aportaciones posteriores al clásico noir que adaptaron el género a la nueva técnica la técnica del momento antes he mencionado Chinatown del 74 evidentemente la técnica del momento y el savoir-faire del cineasta que hay detrás o estamos hablando por ejemplo de otra gran aportación la de Robert Altman Robert Altman está más cerca de la Pantera Rosa y ese tono ligero y cómico en su adaptación de The Long Goodbye de Raymond Chandler pero ahora atentos ahora si os digo que hay otro largo adiós otro The Long Goodbye que es del 2014 donde el detective protagonista ya no es Marlowe ya no sino que se llama Mazuzawa ¿cómo os quedáis? ¿cómo os quedáis señores? Exacto señores de la misma manera que Occidente muchas veces en Occidente tiramos para Asia con el fin de encontrar esas nuevas historias lo veíamos la semana pasada con The Long Walk como buscamos la diferencia y otra manera de hacer de proceder en el cine pues ahora con otro The Long en este caso con The Long Goodbye vemos como Asia tira de Occidente para ofrecerle a su público algo distinto algo que quizás un cine que quizás de otro modo no vería bueno en este caso estamos hablando de una miniserie de 5 capítulos que en el fondo es una peli muy larga pero que se hace corta a mí me ha parecido una maravilla y aunque seguro que muchos estáis familiarizados con el Marlowe que los japoneses quizás no conocían tanto si podéis echarle un vistazo a la versión de Hipona hacedlo porque es que vale muchísimo la pena no tiene precio ver a Tadanobu Asano ¿sabéis de quién hablo? ¿no? del Javier Bardem japonés para que nos entendamos del gran actor lo habéis visto en Ichi the Killer lo habéis visto en el extranjero porque en el mismo Asia él también es un referente hizo la típica adaptación bueno revisión de la vida de Genji Khan creo que la película se llama Mongol sí super importante es una estrella en Japón y a que no sabéis quién le hace de Tandem de Fem Fatal si os digo el nombre os vais a quedar a cuadros que es Koyuki os vais a quedar igual pero os acordáis del último Samurai y de la bellísima Taka sí que mala película por cierto bueno no no no he de decir que es una gran peli en todo su devenir hasta que la liamos con el final en fin yo considero y con permiso de Nicolas Winding Ref que ahora mismo donde el género está más fuerte es en Asia y no lo digo porque en unos días os vamos a hablar del festival de cine asiático el del festival de Molins estamos hablando de que en este fin de semana hay 14 festivales no evidentemente solo cinematográficos pero que corren y que en el fondo nos obliga a dedicarle un programa a los festivales me parece que la semana que ve nos hablarás de Terror Molins Terror Molins que empezó ayer o antes de ayer y nada yo seguiré hablando un poquito más del cine asiático y veremos no todo es género en el cine asiático pero sí que es cierto que ellos lo tienen muy claro y que ahora necesitan beber de nuevas fuentes en este caso los géneros muy bien pues con esto arribamos al final del programa dense pero muy interesante como ha de ser el noir yo con la música que estaba sonando teva Adriano podríamos haber estado fumando aquí saps que es aquel típico de ratones colorados como dissimula el cabrón ahora para que en Radio Desver nos dejen continuar si fumamos en cada programa somos como una especie de García yo vapejo días de cine ¿cómo se llamaba el días de cine? días de cine ah por cierto ratones colorados García hace nada que ha sacado su crackcero ¿no? es verdad hemos hablado mira com que no hem tingut temps de fer agenda farem el que ja hauríem d'haver fet fa molt temps a xarxes socials us penjarem l'agenda setmanal que tenim pensada d'acord? no agenda ya hemos dado mucho con la idea con la idea de terror a part i el festival d'Àsia exacte i filmoteca con su ozu doncs l'últim minutet així que si algú té alguna cosa a afegir ho sento no té temps recordem xarxes socials facebook empanada cultural instagram empanada cultural twitter empanada cultura sense L que segons l'Adriano està molt actiu últimament i al mix clau trobareu tots els podcasts amb empanada cultural ens veiem la setmana que ve adéu adéu adéu adéu la plaça Mireia és un programa per parlar de tot amb humor caballero una de ràdio una de què? una de ràdio