Nous anys 20: 1917, Cuphead i The New Pope — paral·lelismes d’una dècada entre cinema, videojocs i sèries

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! N'angú s'imaginava llavors fins on arribaria. Però ja traiem massa sovint a passejar Hitler aquí a Empanada Cultural i avui no toca. El que toca és analitzar on som avui, 100 anys després, iniciant uns nous anys 20. Així que fem un recap. fa res i menys que hem sortit d'una gran crisi econòmica. Les millores de la tecnologia de la informació ens han donat un boom cultural amb coses com la distribució digital i la comunicació de masses. Se suposa, o això diuen, que torna a haver-hi una pujada del consum, del turisme, de la vivenda... I tot i així, tot sembla fals. No parlem pas d'una època d'aurada. Serà que hem après alguna cosa, 100 anys després, sobre que no és or tot el que brilla? Si als 20 de fa 100 anys es van anomenar els temps moderns, precisament els temps actuals s'anomenen els temps postmoderns. Ja que aquest cinisme i falta de fe semblen demostrar que sí. Alguna cosa en vam aprendre. Però això no ens evita que el resultat d'una dècada en què sembla que res passi, però tot va més o menys bé, acabi com el rosari de l'aurora. Collons, si al final sí que tocarà parlar de Hitler, ja veureu. Si al final dels anys 20, dels antics 20, va portar-nos a Hitler, Mussolini, Franco, al repunt de la xenofòbia americana o al nacionalisme més exacerbat a Europa, què tenim ara? Trump? Vox? Crisi migratòria? Desigualtat social? Oi que a vegades mirar-se el mirall fa una mica de coseta? Ai, feliç 2020, mentre puguem. Bon nois, bon any. Bon any a tothom. Bon any a tothom, veig que t'ha sentat molt bé aquest bon any, no? Jo quan comença l'any faig propòsits de coses que no vull que passin. Estàs en falla, tio. De coses que no vull que passin. Bueno, no només estrenem nou any, sinó estrenem que les editorials estan gravades. Sí, sí, sí. No, jo crec que està bé, eh? No, perquè això ens permetrà jugar una miqueta més en De Cau Futur. Aquesta era una primera prova. Mira, jo, con lo que nos has contado hoy, Ferran, creo que te voy a llevar conmigo a hacer de guía, eh? Que te queda muy poquito para la próxima temporada de guía, te veo, eh? Sí, pero según veo, tal como vistes, no se gana mucho dinero, ¿no? No me jodas, tío, esta camisa, lo bonita que es. Proyectemos estas imágenes al oyente. Proyectemos imágenes que van a contradicir la foto final que podrán encontrar en Instagram. Oja, adiós, sí. Donde van a ver a un seductor vestido con camisa verde. Y con pelo. Sí, señores, hablo de mí, hablo de mí. Y con pelo. Filtro beauty de pelo en cabeza. En pecho, en pecho. Doncs ja estem aquí, 2020, nois. ¿Pero qué nos están trayendo estos años, Ferran, desde el momento? De moment, bueno, de moment, la primera empanada. La primera empanada d'any. De momento y editoriales gravadas. Exacte. No sé yo, ¿eh? Esto de la editorial enlatada. Es que lo viejo siempre es mejor, ¿no? ¡Claro! Y avui portamos eso, ¿no? Yo creo que una mica lo viejo nuevo. Lo nuevo, lo viejo. Lo nuevo, lo bell. Los nuevos, nuevos, ¿eh? Los nuevos, ¿eh? Los nuevos, ¿eh? Es complicada, ¿eh? Esta frase de hoy. Yo estoy totalmente de acuerdo contigo, ¿eh? En el tema de... Si empiezas contando el número cero, está claro que... La década de los 20. Los años 20 empiezan ahora, ¿no? La década de los 20. Yo creo que sí, pero eso que no. La tendencia es dir que no, que el último año de una década es el zeu. Sí, pero algo que lo marca y que nos lo deja clarísimo es el milenium. Cuando cumplíamos el año 2000, todo el mundo tenía claro que ya pasaba a un siguiente milenium. ¿Cuándo...? No, ya no solo el milenium, el siglo. Es el nuevo siglo y el nuevo milenium. ¿Cómo no va a ser la nueva década? Pues claro, ¿no? Nos iba a acabar hasta la Sagrada Familia en ese año. Espera que faremos una empanada horaria, ¿eh? La tertulia es directa. Pero ya lo hemos dicho. ¿De qué vamos a hablar? Sí, bueno, recordemos esas sociales primeras, rápido. Facebook, Empanada Cultural. Instagram, Empanada Cultural. Twitter, Empanada Cultural, sense L. i els podcasts a Mixcloud, Soundcloud i a l'evox encara. Estic en progrés. L'he damos a todo, eh? Adriano, has fet un tuit desitjant bones festes. Home, i tant. Un de Nadal i un de Bonany. Sí? Tots dos. Doncs per què no em va arribar a mi? Para, Adriano, què ens portes? Exacte. Doncs avui, mira, m'ho heu ficat molt fàcil perquè vulgui parlar de Roaring Twenties, no? En el fons jo estava pensant, hosti, de què parlarem avui si estem centrats en els anys 20? No els que no coneixem, sinó els que vam deixar enrere fa 100 anys. Llavors que, bah, els Roaring Twenties de Raúl Walsh. ¿Os han recordat aquesta peli? Peli del año 1939, James Cagney. Aquí tiu que parlava tan ràpid. No recuerdo dónde estaba, cuando la aprovecharon en el cine. Sale Bogart. De hecho, son de los primeros papeles de Bogart, en plan malo-maloso. Después tiene High Sierra para el mismo director. Raúl Walsh no sale ya en James Cagney. ¿Ya va vía aquella época? ¿O éramos joven cara? No, tío. Mira, el Roaring Twenties habla precisamente de la prohibició, de la ley seca. Adriano, ¿nos parlaràs dels Roaring Twenties o de què ens parlaràs? No, no. Esto era todo para decir que no os hablaré de los clamorosos años 20. La traducción sería, literal, los clamorosos años 20, pero ellos decidieron llamarlos los violentos años 20, en la traducción al español. Tú has hablado de los locos años 20, de los gloriosos años 20. Sí, de los laurat, sí, sí. ¿Y por qué esos años 20 fueron tan gloriosos? En el fondo lo has mencionado antes, ¿no? Debido a la guerra, a la gran guerra, a la primera guerra mundial. Y es ahí donde me voy a meter, donde nos vamos a meter, de hecho, todos, porque somos muy conscientes de que hace cuestión de dos días... Dos días. ...se ha estrenado una película llamada 1917. Que suena para todo. Que está dando mucho que hablar, exacto. Y que es dirección de San Mendes. Hablaremos de esa película. Doncs jo us portaré, ja que toquem el tema d'anys 20, us porto un videojoc, que ja veurem després que un videojoc anys 20 no gualla massa, però que sí que porta una animació molt tradicional d'aquella època i la música jazzera també de l'època, que és Cuphead. Molt bo, molt bo. I tu què, Ferran? Jo us porto, que també estem d'estrena fa un parell de dies, aquest cap de setmana, s'ha estrenat la segona temporada d'una sèrie, jo ho vinc a parlar de la primera, The Young Pope, el Papa Joven. I d'això, avancem. El Papa Joven, de qui, de qui, de qui, de qui, qui dirige, qui dirige? Paolo Sorrentino. Sí, sí. Jo no faig com tu, jo no faig la meva secció quan començo amb el menú del dia, Adrià. Aquest sí que és el caballeri del cine. Ahí està. Bueno, vinga, avancem i comences tu, Adrià, no? Molt bé, endavant. Cinema. Cinema. Esa épica que nos impulsa a todos. Bueno, os podéis imaginar que con ese título, 1917, de Épica, tenemos para un rato. Pero que tampoco el espectador ni el oyente se asuste porque no estamos en una clase de historia. Como siempre, nuestra idea es, en esta gran empanada, mirar a la historia o a la sociedad a través de la cultura. Y en este caso, a través del cine y de una gran película. He de decir, además me parece que aquí dos podemos confirmarlo que es una gran película. Grandísima, grandísima. Yo no la veis encara, pero tinc moltes ganes. Pero tranqui, porque tú no sirves de ejemplo, Ferran, para que el oyente también esté tranquilo, no va a haber spoilers. De hecho, de nuevo, podría volver a hacer esa gran reflexión. No me digas quién gana la guerra. No me digas quién gana la guerra, por favor. Todo está en Wikipedia ya. Pues es tan secundario la película. A la hora de la verdad, no es una película que te abre de la Primera Guerra Mundial. No, darle a las personas. Extraña un poco cuando ves, al final cuando tú le pones como título un año, de alguna manera estás empujando al espectador a creer que vamos a desgranar ese año o un conflicto propio de la época. De hecho, ¿es el mismo año de la Revolución Rusa? ¿Tiene algo que ver ahí? Tiene ni idea, no. ¿De la Bolshevique? Francamente, y esto es algo que lo entendemos al final de la peli, y no por eso estoy haciendo un spoiler, sino porque hay en un momento, esto es el típico epígrafe de despedida, los subtítulos finales. Ah, sí, ya sé cómo lo sé. Hay algo muy interesante, ¿no?, que menciona como esta posible historia que acabamos de vivir como espectadores cuando llega al final de la película, forma parte de todas esas historias que el abuelo de Sam Mendes, que participó en la guerra, en la Primera Guerra Mundial, parece ser que le contaba. Pero hay algo muy interesante cuando la ves en versión original, y es como podría ser perfectamente un subtítulo que te dijera como la historia narrada por el abuelo, ¿no? Y en este caso iríamos a The History, porque aquí, claro, aquí tenemos que ponernos un poco puntillistas. History o Historia. Historia e historias en castellano responden a la misma palabra, pero no en inglés, ¿no? La historia es The History, con H, ¿no?, y griega final. Pero en cambio las historias, aquellos cuentos, de stories, ¿no? Y es muy importante, yo creo, ese subtítulo final, porque te lo deja muy claro. Esto forma parte de las historias, y en las historias pues hay mucha recreación. Bueno, es una historia que habla de historias, es como una... Exacto. Y hay mil historias dentro de la película. Claro, evidentemente hay muchas subtramas. Pero bueno, ¿de qué va esta película? Para todos aquellos que estén un poquito más despistados, y quizás sí que hayan oído hablar de la nueva aportación de Sam Mendes, director inglés, pero que de hecho le dio de gran fama a sus películas americanas, ¿no? Simplemente para ubicar al oyente, pues, desde American Beauty, que fue con la que triunfó realmente en el año 1999, hasta Camino a la Perdición. Aquí hay algo, ¿no?, también de Camino a la Perdición. Hablamos de Un Gran Viaje, después mencionaremos la sinopsis, pero tenemos Jarhead, que ya era una película que intentaba hablar sobre la guerra. Después, Revolutionary Road, una peli muy, muy indie, Away We Go, que aquí la tradujeron como Un Lugar Donde Quedarse, para mí es de las pelis preferidas, ¿eh?, sobre Sam Mendes, y después, evidentemente, las dos últimas... Skyfall, ¿no? James Bond. James Bond. Espectro y Skyfall, ¿no? Espectre y Skyfall. Y esta es su nueva aportación. Una película que, de alguna manera, bebe de las otras películas que hemos podido ver en él. Está claro, ¿no?, que el sello Sam Mendes continúa, pero continúa un poquito más efectista o un poquito más técnico, porque seguro que si alguien ha oído hablar de esta película, habrá oído hablar del gran plano secuencia que, aparentemente... Pues, según dicen, es toda, ¿es verdad? Sí, claro. Bueno, está narrado como si fuera un único plano secuencia. Narrativamente es un plano secuencia, obviamente. Técnicamente ya sabemos que fan trampas, sí. Hay trampas, pero... Pero no, parré, ha traído a la película, que a vegadas dios a yo, hostia, aquí, anda... Ah, mira, tío. No es la soga. A ver, está claro que la soga fue la pionera de todo esto. Y en la soga, esos puntos de encuentro, sí, porque eran ocho latas, y era lo que le permitía la lata. En esa época digital poco... Lata de negativo, no dan para nada. No, no, sí, no, no, no. Ni de las sopas Campbell. Cuando llegaba el final de la lata, del negativo, pues se veía obligado a cortar. Y esos cortes estaban siempre como... Creo que eran quince minutos, ¿no? Sí, o quince o menos. Yo creo que eran buit. Eran buit minutos. ¿Y dónde iba a cortar? Pues en la ropa, de una manera muy visible. O sea, desde ahora, cuando la vemos en el presente, evidentemente sabemos dónde está cortando. Lo bueno, yo creo, de la nueva película de San Mendes, de 1917, es que primero que te olvidas, ¿no? A solo que estés realmente obsesionado con saber los trucos y todos estos pequeños amagos técnicos, te obsesionarás. Pero la película realmente te atrapa de tal manera que te olvidas. Al final, la intención de San Mendes es evidente, ¿no? Lo que quiere es que el espectador se ubique con los protagonistas de esta historia. ¿Y quiénes son los protagonistas de esta historia? Pues dos chavales, dos cabos. Dos cabos que, estando en la primera Gama Mundial, y es interesante además cómo empieza la película, estando bajo un árbol, a la sombra, aparentemente en una situación de calma, reciben el encargo de cruzar las trincheras enemigas, las trincheras alemanas, aparentemente porque el ejército alemán se ha desplazado, se ha desplazado y ha dejado el vía libre para llegar a donde hay otro pelotón, otro campamento que está dispuesto a atacar, porque ha leído esa avanzadilla alemana, ¿no? Ese movimiento alemán como una retirada, y de hecho ellos les tienen que llevar el mensaje de que no, de que es una trampa, de que ni se les ocurra atacar porque va a ser una gran matanza, ¿no? Y aquí tienes a estos dos jóvenes soldados británicos, llamados Shoffield y Blake, pero estamos hablando de quién, de George McKay. Evidentemente cuando los ves dices, hostia, el hermano o el primo de Ryan Gosling, porque no me digas que el George McKay no tiene un puntito Gosling. Bueno, yo siempre que el veig, porque aquest es el de Pride, ¿no? Sí, aquest you es el de Pride, que es el que descubreix la seva homosexualidad, i llavors es fica molt moviment. A Pride era aquella pel·lícula que parlava de com els gays, el moviment gays a l'època era Thatcher, del 80, s'associava amb el moviment miner, era acollonant, i després és el fill gran de Captain Fantastic. També. La pel·lícula... Ara l'humor té 100. Ara l'humor té 100. Sale con el pelito largo, té un altre look. Jo cada cop que veig aquest actor penso, hòstia, em recorda... Saps els caps de l'Ella de Pasqua? Sí, sí, sí. Té una cara com molt de totem. Evidentment, seria un Ryan Gosling no tan atractiu, però té un puntet. Puts el Zull, puts el Nas, no sé. ¿Y qué és bigoti? L'espai del bigoti. Más nas és molt gran aquell. És cert, és cert. I el seu company, de fet és una mica, en el fondo, quien dirige esa avanzadilla, quien dirige la necesidad de llegar hasta el pelotón, és Blake, que està interpretado por Dean Charles Chapman. En el fondo és un actor más joven i quizás no lo recordáis, però és el Tommen Baratian. És el hijo de la Cersei. Exacto, el que se tira. Ostres, vale, vale, vale. Estem parlant de Juego de Tron, no? Sí, sí, sí. No, no, no. Vulls desconnectar. És que jo de la pel·lícula, que tinc molt d'interès, només he vist els cartells. I és difícil reconèixer perquè aquest xaval ha canviat moltíssim. No, home, clar. El Juego de Tron va començar a ser un nen de 9 anys, potser. Sabe, en la quarta, quinta, sexta temporada. Hasta la sexta que se tira per el balcón. Té 22 anys, la pel·lícula. És probable. Bueno, a la pel·lícula jo crec que serien inclús menors, no? Menors no d'edat, sinó de 18, 19 anys. Ah, els soldats. Poden representar aquesta edat de 18, 19, 20 anys, però a la vida real aquest xaval ja té 22 anyets. Però no deixa la segona nit. Trobo que és, pel paperot que fa, trobo que és molt xoa. S'ho eren moltíssim perquè aquests xavals han començat a nens. Tu no has vist Pol Joc de Trons i el seu personatge és un personatge bastant complicat d'interpretar i el nen el defensa bastant bé. És que estem parlant de xavals que han crescut en la interpretació. Com la de Sabrina, que van creix a Mad Men. Exacto. Bueno, ja ho perderem. Y és molt gracioso i aquí com curiositat que su hermano, la persona que interpreta al personaje del hermano que és el que està en el otro pelotón, no os ho perdáis, també sale en Juego de Tronos. Qui és? És el, coño, el Robb Stark. El Robb Stark, el hijo mayor, el que aparentemente iba a ser el heredero. El que també muere. Eso és, perquè en Juego de Tronos mueren todos. I és curioso que els asocien, que tengan una relación de hermanos en la película, aunque no lo eran en Juego de Tronos. De hecho, eran de familiars rivales. Bueno, de hecho, en la película aparecen toda una serie de actorazos. Ellos son el vehículo, ellos son el cedinte inductor en sí mismos, ellos son los que tienen que llegar de unas trincheras concretas a unas últimas trincheras donde se está pensando atacar al enemigo y en el camino, evidentemente, se van a encontrar una serie de personajes súper brillantes que quizás en cuatro pinceladas ya te sienta el personaje y su papel, ¿no? en esa guerra. Estamos hablando desde el primero, el que provoca el movimiento que es Colin Firth, que es evidentemente uno de los cargos en la jerarquía militar más elevado, pero en el camino se encuentra, no, no, lo mejor es cuando sale de la primera trinchera y se encuentra al Andrew Scott, del cual hemos hablado aquí varias veces por aquel capítulo fallido de Black Mirror, donde él era el taxista que estaba obsesionado con vengar a los tipos de Facebook. Después hemos hablado de Fleabag y él hace un papel muy interesante en la segunda temporada y evidentemente aquí hace también de medio colgado, es el que le da la despedida de la trinchera donde está. Muy bueno. Andrew Scott, después se encuentra Mark Strong, conocidísimo Mark Strong por las películas sobre todo de Guy Ritchie, ¿no? Sí, sí. Y después, ¿quién es? ¿Quién es el coronel? El Benedict Cuckoo, Cumberbatch. O sea, el doctor extraño. Sí, sí. Bueno, porque aquí tenemos una especie de coronel. The Death Stranding. Per això has dit The Death Stranding a les xarxes socials. Per què? No, perquè com que és màgia. Com que és el doctor extraño i tant. No, és que abans li comentava al Ferran que em recorda bastant el videojoc que dèiem del Kojima, el Death Stranding, des del punt de vista de que, primer, la pel·lícula comença típic de videojoc que tu vas a un lloc i et diuen l'emissió. Els 5 minuts ja saps de què anirà la pel·li. O sigui, quin és l'objectiu final. I tot el viatge que fan els dos nois, és una creuada. Ostres, però és que és una gent a priori inexperta, no ho és, però a priori són gent jove. Però és la imatge de la joventut, el terror, passen per llocs de bastants, no és la típica imatge, no us imagineu la típica pel·lícula de guerra del desembarco de Normandia. No, i tampoc és d'un Kirk. Tampoc és d'un Kirk. Tot i que ha sido presentada com una gran hazaña tècnica, però la gran hazaña tècnica està en esa narració que no tiene cortes, que en apariencia acompanya contínuamente a los espectadores en su gran cruzada, en su gran misión, pero lejos de eso, lejos de ese aparato técnico que evidentemente se hace notar y es muy importante, es una película que más bien busca el detalle, lo mínimo, la emoción. Al final, lo que pretende con esta película, ni punto un hacer una lección de historia, porque es como decíamos, está totalmente descontextualizada de la guerra, lo que sí supongo que intenta acercar al espectador a esa realidad y a todas las limitaciones, porque mucho más, hay algo que a mí al principio me hacía recordar Senderos de Gloria, ¿no? Es la gran película de trincheras. Sí, sí, sí, sí. Es la gran película de trincheras. Y acá para el final que es Senderos de Gloria, literalmente. Pero claro, en Senderos de Gloria aún hay gloria. Aquí no hay nada de gloria. Aquí si hay algo es barro. Y tal es así que hay un momento en una de esas escapadas que por accidente, y aquí sí hago un mini spoiler, que es que el tío por accidente acaba metiendo la mano sobre un cadáver, pero esa mano está sobre las entrañas de un cadáver. El cadáver ha sido desoñado para un misil, ¿no? Exacto. Y ha quedado una especie de agujero en la parte del estómago y él se apoya, ¿no? Se apoya sobre la muerte. Por error. La vida sobre la muerte. Sí, sí, sí. Pero hay una continua reflexión sobre eso. Después, en esa misma, en esa misma, no, no es la misma secuencia, pero en la secuencia siguiente, hay un momento donde llegan a una especie de cabaña, a un hogar, y los dos personajes se separan, porque es evidente que mientras van juntos la cámara le sigue a los dos. pero hay un momento donde está muy bien cruzado, ¿no? El trabajo de cámara donde pierde a uno, recupera a otro. Les capes dins el mateix pla. Sí, son como pantallas, ¿no? En el fondo está bien que hayas comparado con un videojuego porque tiene algo de videojuego esta película. Como se mueve la cámara, ¿no? No piensen que contínuamente la cámara está detrás en un plano dorsal siguiendo los... No, no, no. La cámara se pone frontal, en traveling frontal, en traveling dorsal, en traveling laterales. Que això seria interessant, és el que dèiem abans, eh? A part de veure un making of d'aquesta película d'estar al ras de terra. Al ras, sí, hasta el cel, ¿no? Hasta el cel. Un sanital, hi ha un moment que el tio cau per un riu amb una cascada i la càmera és totalment sanital i es queda aparentment desconnectada de qualsevol... És una càmera lliure de videojoc total. És una càmera que podria fer servir Gaspard 9, en 3d8, per exemple. I està molt bé que aquesta càmera sigui així perquè el que ens dona a entendre és que la necessitat d'arribar a aquell punt és una mica com la necessitat orgànica d'un riu que troba un punt on no pot continuar aparentemente és caòtica, ¿no? Però, ¿por qué? Perquè està buscant una salida i aparentemente és aquest camíno a la perdició, no, seria camíno a la salvació, perquè ells tenen que arribar a un punt per salvarles del gran fracàs que seria atacar, ¿no? Entón, és aplastant la película en tots els sentits, des de la parte técnica i de com a esa parte técnica no hipoteca el fondo, el contenit. És important. Perquè moltes vegades, sí, aquí comentamos Utoia i sé que és una peli més ben celebrada. Antes te comentaba en el coche si era parecida a Gravity, que también tenía ese componente técnico y yo te decía aunque me imagino que no le pase lo mismo que a Gravity que a Gravity la parte técnica tapaba lo que era una historia bastante. No mediocre pero sí muy normal. No, és que esta es una peli realmente también cargada de subtramas. Bueno, en el moment que una película que a priori pot estar basada en una tècnica liteusa aquesta tècnica i queda una película igualment de puta mare és aquesta peli. Exacto. Perquè Utoia potser el que passa és que es va decidir per omplar seqüència, recordem que és aquella real de la isla de Suecia de todos aquellos chavales que están en un campamento de verano y un nazi extremo se decide a matarlos y de hecho es lo que hace a llegar a la isla los mata y es la película de la tolla. Està justificat pel temps que va tardar a la matança aquesta que era una hora i deu o algo així llavors és una pla seqüència d'una hora i deu. Llavors allà està justificat lo comentamos aquí como lo habían ensayado lo habían rodado en varios días pero que cada día rodaban la película entera. Aquí hay varios cortes y hay uno muy claro y hay uno muy caro y es porque hay un elipsis hay un elipsis temporal y entonces bueno no descubro nada pero ahí sí que hay un momento donde la historia se corta y aparece X horas más tarde. Es evidente que Sam Mendes no tiene ningún problema en mostrar sus costuras en decir no, no si aquí no estoy yo para marcar paquete y demostrar lo bueno que pueda ser desde una perspectiva técnica o narrativa sino todo lo contrario para acercar al espectador a esa realidad. Una realidad que además nos han acostumbrado muchísimo porque películas sobre la primera guerra mundial hay muchísimas pero quizás mucho más históricas por así decirlo y este no es el caso es una película realmente vivencial y me gustaría acabar porque podría continuar mucho más tiempo es una película que como la Sagrada Familia tiene tanta simbología y tantos pequeños detalles que nos llevaría cada programa es que vengo de la Sagrada Familia esta mañana estaba ahí es lo malo de Serguía señores y lo más sería en Barcelona que no te salvas de la Sagrada Familia y religioso y católico claro que sí por favor deja que la música nos ilumine bueno es una canción súper versionada es Wafering Stranger o The Poor Wafering Stranger es una canción que el espectador tendrá la oportunidad de escuchar en la película y que realmente le elevará a un estado emocional y espiritual propio propio de la Sagrada Familia en un día de huelga donde no haya turistas imaginaros es una maravilla ese momento a més es un moment que estás exhaust o sea tú como espectador aquesta canción es un lament no pero es que aquest moment es entremig no quiero decir que la película es un lament d'un caminant no vull dir ni en ningún moment ni en res pero es justo después de la odissea pero d'una odissea que ha durat minuts porque a ver la película tot ha sigut la seqüencia hi ha moments més cap amunt més cap avall pero en aquest moment es un moment cap amunt y entra aquesta tornant no tinc ni música tornant al Death Stranding es como cuando passes una zona de monstres al Death Stranding y la cámara s'obre y comienza la baixada que hi ha monstres es literal porque venimos bueno hay un punto de inflexión con esa elipsis que hemos mencionado pero sí que es cierto que hay muchísimas secuencias en unos territorios totalmente devastados áridos sin vegetación sin vida la muerte está presente continuamente y de repente llegamos a esta secuencia donde ahora no lo recuerdo me parecería que son más bien son como pinos o hayas son árboles de un tamaño superior que de alguna manera dan una sensación de recogimiento y allí se encuentra bueno con el pelotón y con esta música que es lo que tú decías sí sí es una canción de lamento pero es la canción de lamento de la soledad del inmigrante ante la inmensidad ante la inmensidad en este caso de los apalaches porque esta piensa que es una canción popular que representa un poco el folk norteamericano y es una canción de ese territorio me extrañó mucho que él la utilizara que Sam Mendes como británico y haciendo una y una historia sobre la primera guerra mundial los estadounidenses tú lo habrás investigado y será cierto eso que dices pero al principio al menos es muy celta esta canción o sea serán irlandeses cantando en Estados Unidos podría ser claro es que a lo mejor es una canción que en realidad viene podría ser porque si no no tiene sentido o no tiene tanto sentido el que Sam Mendes la haya utilizado para esta realidad tiene un tono muy celta tiene un tono muy irlandés islandesa en el sentido inicial bueno aquesta decadencia de la música irlandesa de folclórica que es una tristó i que siempre parlen de et dec diners estic sol necesito que m'acullis a casa i dóna'm diners el migrante el migrante y la otra edad señores por favor por favor quiero seguir escuchando como avanza esta empanada cultural bueno si parlem d'anys 20 i de videojocs ja hem dit abans algo va mal aquí perquè teòricament que són videojocs fets amb ombres jo a esa época seguramente habría jugado a los dos que había exacto no bueno es diu no Ferran no sé si es el primer el Pong un d'aquests que s'havia dit que era però això ja és a finals dels 50 o sigui els videojocs arriba molt tard com a tal sí finals dels 50 com a tal sí que existeixen experiments electrònics previs però sí 50 però tu es parlant d'anys 20 un videojoc clar anys 20 un videojoc però clar ara mateix que es porta molt lo retro sobretot veiem molts jocs sprites d'aquests dels 80 però una companyia ha optat per anar encara més enrere i justament situar un videojoc en els anys 20 Error Intuentes Well Cuphead and his pal Mugman they like to roll the dice by chance they came on devil's game and gosh they paid the price paid the price and now they're fighting for their lives on a mission fraud with dread and if they proceed but don't succeed well the devil will take their hands well cuphead estem parlant de cuphead no me lo vuelves a poner de ràp estic pensant podríem fer algun dia un coro els tres que tenim unes beues i fer beues d'aquestes per fer la intro jo faré aquesta mena de sapo que sona bueno nois estem parlant de Cuphead de la companyia Estudio MDHR que no sé què vol dir no? tampoc no? MDH no sé molt honorable senyor president molt bé no doncs Cuphead és un joc que de fet ja hem parlat alguns cops ha estrenat en diferents plataformes es va estrenar al setembre del 2017 hòstia és bastant recent llavors és bastant recent bueno sí clar relativament recent però fa molt poc també està diguéssim d'actualitat entre cometes perquè fa molt poc que ja ha arribat a Switch sisplau és música anys 20 no? perquè llavors Cuphead és un d'aquests jocs que torneu a portar que ja és com un clàssic nostre que és jocs complicats un clàssic teu un clàssic meu és a dir que ofereixen molta dificultat i una dificultat brutal són jocs d'habilitat necessites ser bo jugar en un joc per poder tirar endavant és un joc també que et desafia a fer-ho és a dir desafiaments totals de fet com a anècdota jo vaig veure fa poc un vídeo al canal de IGN que a vegades porten els els creadors els creatius dels videojocs que o bé juguin el seu propi joc a veure què tal o bé que vegin a gent jugar en speedruns que són aquesta gent no sé si saps el que és un speedrun Adriano que és la gent que es dedica com a competició mundial a acabar-se els jocs en el menys temps possible passar-te el joc el més ràpid possible sí llavors clar speedrun es diu això doncs vaig veure un vídeo que eren els desenvolupadors del Cuphead intentant jugar mentre els fan entrevista en el canal llavors què passa hi ha un que és el crack i l'altre que és el dissenyador de producció crec que és i aquest no para de morir i dius clar aquí està el nivell un que segurament és la part més game això que deies tu Ferran aquesta part més habilitat jo que m'agrada jugar a mi que m'agrada jugar però no soc un tio especialment hàbil amb els jocs a mi em frustra molt aquests jocs són jocs frustrants jo veig jugar al poli i dic que al igual ho estàs veient i dius que és impossible això sí sí amb els idiomes aprendre l'alemany saps en el fons no veieu la comparació però jo us ho dic o un espanyol intentant entendre el català en general bueno no perquè diran que ja el saben home que és facilíssim doncs a veure Caphead a veure és d'aquests jocs que potser la història és d'allò de menys de fet el text que hem escoltat al principi no sé si algú l'ha entès però t'expliquen literalment la sinopsi a la pantalla d'inici del joc llavors que bàsicament es podria resumir en l'eslògan que té el joc que és don't deal with the devil que és no facis tractes amb el diable perquè bàsicament són la història de dos germans que és el més tonto possible que és Caphead i Macman que són bàsicament cap de cop cap de tassa i home tassa i home aquests rotllos de Cacarot Cacarot vegeta exacte aquests noms de volada de drac que són tontos però i ara m'estic imaginant allò em sembla que és la vella i la bèstia no hi ha una és que els dos protagonistes són dos ninots amb cap de tassa és fàcil que ho puguis comparar no? amb la vella i bèstia ara el Pol t'ensenyarà sí t'ho poso perquè ho vegis vale són més simpàtiques aquests sí bueno però els semblen més els dibuixos animats dels Simpsons no no però ara entraré al tema de l'animació però sí que és veritat que la història potser és la de menys que és bàsicament aquests dos personatges un dia entren el casino del Diablo no? que a més està està inspirat bueno inspirat està caracteritzat com King Dice que és Dau el rei Dau el rei Dau que és un personatge que té un Dau el seu cap és un Dau és tot això que deies no? és algo molt ah l'acabo de veure aquest ítol sí no? doncs els dos personatges comencen a guanyar sense parar fins que el Diablo els hi proposa d'autodonada una más una más todos exacte i si no em quedo a les vostres ànimes òbviament us perden llavors el que fan és un altre pacte amb ell que és et farem com de cobradores del frac per dir-ho així anirem a buscar les ànimes d'aquesta mena de personatges que te les deuen encara i quan les tinguem totes doncs ens perdones la vida i aquests seran òbviament els personatges el tema és que en veritat tu ets una mena de villano al final tu el que estàs fent és el mal sí sí sí no no no és interessant perquè tu mateix de fet per això dic que és una mica inclús més gamberro que tots aquests dibuixos però però és la idea és arreglar un error que has tingut per simplement l'averícia perquè al final tot parteix d'un casino i llavors tot parteix d'un casino bé la història comença amb un casino un casino vull dir la idea inicial del joc són d'aquests jocs que al final és com per dir-ho així el Super Mario o aquests jocs que són és més l'experiència de jugar i la diversió dels plataformes i això que no pas la història en si és una excusa és una excusa és una excusa més però està bé la història és interessant llavors què passa la companyia el que va fer que això és el que estaves dient tu Adriano la companyia el que va voler que és la curiositat d'aquest joc és emular aquesta animació dels anys 20 anys 30 que podríem trobar doncs un estil més Disney o del Fletcher no sé com es pronuncia això Fletcher Fletcher Fletcher Studios que recordeu per Popeye o Betty Boop són aquests personatges no sé si el recordeu anys 20 anys 30 aquests personatges d'avui molt grans elàstics molt elàstics són caricatures pures i dures llavors els dibuixos els estic imaginant això perquè us imagineu amb aquell Mickey Mouse ha pujat aquell baixí de vapor als seus inicis o el Popeye mentre repartia ara haig de tornar a fer de professor d'idiomes perquè això del Popeye aquí és molt graciós Popeye és Popeye senyors Popeye perquè té l'ho enrebentat però tu ho has pensat això no no no perquè és molt típic nosaltres amb Sidecar Sidecar o Popeye Popeye i clar moltes vegades quan parles amb algú de fora i dius si home si el Popeye el Popeye només els francesos fan com nosaltres sí no només un incís era l'incís no però clar a diferència justament de tots aquests dibuixos aquest joc és molt més gamberro i justament si entrem en aquesta animació jo que hem trobat molt bé aquesta unió entre aquesta animació tradicional i original d'aquests anys 20 anys 30 amb el videojoc és una unió que potser és el que els ha costat més de tirar endavant perquè al final és un joc que ara no recordo exactament quants anys van tardar però és que van tardar a tira per què? perquè està dibuixat em sembla que van estar 6 o 7 anys i no som massa gent no no no era un equip molt petit era un equip de 8 persones abans ho has començat el que vam voler és ara que estem en una època on els desenvolupadors indis fan jocs i el que pot costar més al final és l'art perquè has de saber animar has de saber dissenyar s'havia optat molt molt dissenyador indi de fet per això hi ha un auge del món píxel perquè és molt difícil fer bé les coses ben píxel però és fàcil fer-les en veritat ells van decidir no estem en un moment on tot torna al píxel i a part els jocs triple A els rics van a fer amb més polígons tot amb més definició HD nosaltres ens n'anem als anys 20 i agafarem aquesta animació tradicional feta plastilina això és el que has dit de Disney dels principis o de Betty Boop sí, sí, sí imagineu-vos aquest i la dificultat d'això és animar-ho bé i ostres és que ho heu de veure amb moviment sí, sí busqueu us animo a buscar i tot això que estem escoltant també és propi del videojoc sí, sí, sí la música és original també a mi m'encanta però vull dir que és molt rítmica és molt accidentada molt vertiginosa clar però és que la música ara ho tractarem però és que sí que és veritat que la música jo només estic escoltant això jo que he jugat molt a aquest joc i ja estic apretant ja estàs a dita estic apretant la boca les dents perquè m'entra la tensió de recordar els moments que és super tens aquest joc és el típic que podríem tornar a posar aquella recopilació que vam fer de gent fuck me cal perquè és una cosa això és el resultat quan te compers però la sensació de tensió és un rompemandos este juego és un rompemandos clar però en altres jocs sí que és veritat com els de Front Software de Dark Souls i de Sekiro aquests que hem comentat altres cops sí que és veritat que és la pròpia jugabilitat aquí és la música també et porta a l'extrem o sigui és una música boja si el veus amb moviment i l'escoltes entre aquestes músiques ràpides i que tota la pantalla es mou tot si hi ha un núvol el núvol està fent tic-cut-tic-cut tot està votant tot està votant tot està votant tot està votant tot està votant tot està votant llavors clar entres en un frenesí jugant al joc que clar si portes bé la pressió mira si no et passa com a mi que no pots no però justament el que dius tu de les animacions és que clar a part que els va portar molts anys però bueno algú va ser que és que els va portar molts premis òbviament aquest és un joc que ha arrasat a qualsevol concurs i festival que van entrar ja que fa poc vam parlar dels Game Awards no Ferran aquest el 2017 es va endur a millor joc independent obvi millor direcció artística obvi i es podria haver endut a música també estava nominat estava nominat a música també és que si no clar clar llavors com a us heu d'imaginar el típic joc de plataformes això que comentàvem no d'aquest 2D com que podem imaginar de Super Mario el típic no però però és un tipus de joc que es diu el run and gun no és a dir corre i dispara por dios run and gun i les exacte i les una altra vegada a veure sisplau si torna espera bé this match is gonna red hot clar tens certes missions posa'm música ja que aquesta música posa'm música no podem parar no podem parar jo m'havia tornat addicte al moviment gràcies a la música que teníem és que justament això que el joc ofereix és una infinitat d'enemics és que hi ha a més molt caracteritzats o sigui hem parlat d'aquest de Betty Boop i d'aquest estil d'animació però imagineu-vos personatges de lluitar contra una flor que ens dispara tots llavors però tot amb aquesta exageració de l'època m'explico una ceba que plora i que les pròpies llàgrimes ens intenten atrepar per xafar-nos m'estic recordant de Roger Rabbit és que Roger Rabbit ja era una recuperació d'aquests dibuixos extrems sí, sí, sí però té tot el rei inclús hi ha un capità de vaixell que que ens recorda molt el Brutus que a més suposo que no deu ser Brutus perquè crec que també tenia un altre nom Brutus de Popeye no era Brutus de Popeye no ens deia Brutus i tenia ai no em sortirà també li pots dir Olivia Brutus i Popeye li pots dir Ferran si vols ma mare m'ha dit sempre Brutus és que tinc un barba algú que ens enfada no? m'imagino bueno doncs mira justament la ràdio té coses molt bones com no veure-li la cara de Popeye de Brutus però sí que ho recomano anar a veure a Youtube l'aspecte aquest visual que estem comentant una flipada total d'animació tradicional d'aquesta que podem veure d'altres sèries de l'època però sí que el que ens pot aportar bastant en l'àmbit musical és això que estem escoltant que és el tema de la música sí que es centra molt en el tema dels anys 20 llavors està composada íntegrament pel canadent Christopher Madigan que és que pensem una cosa és una composició de quasi 3 hores de cançons durant el joc que tu la pots tenir íntegra a Youtube o sigui jo inclús algun cop me la poso per treballar perquè òbviament et dona si puixes al cotxe del Pol un 90% d'oportunitats és que són això i llavors el Pol comença a accelerar i diu Déu meu no arribem a casa sense tanta no no no però sí que ho recomano inclús també buscar aquest nom Christopher Madigan o simplement Cuphead en directo i veureu no és tan una orquestra no us imagineu que és una orquestra de 40 músics us podeu trobar uns 8 músics però és flipant imagineu això en directe és que és una bogeria escolta escolta és que imagineu-ho amb això el joc ja és prou complicat i a més sí que és bé que necessites aquesta habilitat també d'estar mirant la pantalla tot arreu perquè sempre pot caure alguna cosa has d'entrar el que es diu entrar en la zona has d'entrar en la zona que es diu que és quan estàs tan connectat amb el joc que ja estàs venint ho estàs veient veure tot i una pregunta així com parlàvem que en 1917 hi havia un moment de pau hi havia un moment de connexió espiritual d'introspecció final aquí també ho tenim això no hi ha pausa mai la pausa és quan t'has carregat el mando i la pausa és quan has d'anar a comprar el següent el mapa no quan acabes una pantalla tens un moment de mapa on tu tries quina pantalla vols i sempre et diu quina dificultat té aquella pantalla a veure si començar a jugar això em donarà és un altre d'aquests jocs que no pots començar per aquí Adrià no ha de començar per la finestra ja sabeu però bueno a part d'això que estàvem comentant de la música doncs com esteu escoltant utilitza aquest jazz el swing però sobretot el ragtime que no sé si sabeu l'estil el ragtime que és aquest gènere hòstia embogit això per exemple Peaky Blinders juga molt amb l'anacronisme musical era una cosa que volia comentar perquè clar allò dels anys 20 també m'havia plantejat el que passa que com ja ha dit Ferran la sèrie que toca avui és deia un pope però d'alguna manera també quan estàvem parlant dels anys 20 jo pensava hòstia Peaky Blinders perquè tot l'imperi que construeix en el senyor Thomas Schell Thomas Schell bé és gràcies precisament a que són els anys 20 ja ho vaig dir a l'altre programa que no l'he vist encara ningú de o sigui l'heu mencionat jo no l'he vist ja ho sabeu però i a Peaky Blinders tot i que tu esperaries una música molt més bueno sí potser té aquest puntet ragtime de fet ho diuen en algun moment perquè això de ragtime és molt de moment rac és com un moment a saco a saco donem-ho tot i ho diuen en un moment que foten una baralla o un atac i diuen ragtime és que ragtime l'origen de la paraula ragtime és de les baralles exacte és una mele a la mele a por todos a por ellos no? teniu una polla ai ai ai ai no no doncs això justament el ragtime que a més és que tu imagina't estar jugant amb això és que és que a més ell fer ràdio amb això fer ràdio amb això ui s'ha acabat vaja s'ha acabat no no no però el Christopher Madigan que a més és percussionista i es nota molt que li devia fotre les baquetes com un rotllo Hulk saps? perquè imagineu algú fotent-li aquestes cançons durant tres hores i ell és justament percussionista a la National Ballet of Canada Orchestra si no estem parlant d'un ai ara estan en flames ah no a Canada tio no m'he confós m'he confós a més avui he estat amb dos els de Canadà són els de l'avió no? els que els han fotut un missi això sí això ha sigut l'exercit tirani bueno i per anar acabant és que no em dieu això és the National Ballet of Canada Orchestra no no bàsicament és el del compositor però no em dieu que no us porta en una època ara em dóna una mica de tranquil·litat de pau de felicitat aquesta música sona com és l'hora de comprar mejoras és l'hora d'aventures de comprar el mando és veritat doncs això és Cuphead no us fieu justament d'aquesta amabilitat que poden presentar els dibuixos perquè si ho busqueu ja veureu que és com molt amable el tràs i tot d'aquestes èpoques anys 20 però és que patireu i molt això va fer la contra ja que estem parlant d'actualitats encara que siguin ara són els nous anys 20 els nous anys 20 què ens porta als nous anys 20 doncs ens portarà un DLC de Cuphead és a dir una extensió del joc que teníem per fi 3 anys després i òbviament Christopher Madigan tornarà a estar a la batuta a la batuta hi ha un micromecenatge que això és curiós d'una mena de còpia dic entre cometes còpia d'aquest joc que es diu Enchanted Enchanted Portals de Chicho Games Studio Chicho Chicho Chicho però què passa que li diuen còpia perquè és i és literal bueno còpia de capget a l'estil visual i a l'estil de joc és molt semblant però clar però clar còpia-ho còpia això que està fet a mà no perquè el trailer que han posat precisament els Chicho Studios aquests és brutal és a dir el tema és és una còpia perquè no és un concepte original però l'estan fent molt bé l'estan fent molt bé jo realment apostaré pels dos tant pel DLC com per aquest nou i ojo perquè Netflix està treballant en la sèrie animada de capget que és una cosa lògica ja faltava Netflix també avui de fet és una cosa lògica perquè si t'hi pares a pensar és un videojoc que agafa coses de sèries d'animació i nostàlgia i nostàlgia llavors Netflix clar està agafant farà una sèrie d'un videojoc que parteix de les sèries d'animació és clar és com un és com un tema meu però bueno com hem dit jo crec que ja vam dir l'any passat aquest any es presenta molt gran de videojocs i res aviam si això és un retorn als feliços anys 20 sèries Bueno per fi hem canviat hem canviat la cançó de sèries però un joc de trons perquè ara sonaran sèries bones hem sigut el futuro de las sèries està pensant hem canviat Juego de Tronos perquè es va acabar però va continuar el camino ja ho explicarem un dia això bueno avui estem parlant dels nous anys 20 i aquest nou 2020 ens porta a una cosa nova que en realitat és vella no gaire tot s'ha de dir però és el suficient nova perquè estàvem esperant-la estàvem esperant el retorn estàvem començant a desesperar i no no estic parlant de videojocs per tant no es tracta del retorn de Half-Life amb el seu Half-Life 3 tot i que és veritat que hi ha un joc oficial a Half-Life a un VR ostia mira collons espera millor em paro perquè m'estic anant pels cerros d'Uveda i ja semblo l'Adriano amb els seus segways no anem a parlar de videojocs encara es porten els segways els segways ja està ja hi som queden 13 minuts de programa i ja no estem parlant de la secció fem una pausa i anem amb segways no avui us vinc a parlar d'una sèrie amb majúscules que ens ha tingut 3 anys a l'espera del seu retorn per fi des del passat divendres 10 ja tornem a sentir a HBO aquesta magnífica careta no bien por fin aquí ha pasado algo holo es lo malo hola es que es hombre no puede hacer dos cosas a la vez no tenim la careta es la careta de John Pove ¿qué ha pasado? no se va a hacer dos cosas a la vez este hombre es hombre es hombre a ver pues no eso es John Pove no la de avant y la de antes de John Pove porque solo por escucharla no es que no no sé por qué no está vale pero he de decir que Ferrar me ha contado viniendo hacia la radio que hace así holo no no que la canción de John Pove la careta ha cambiado y eso que la primera la de la primera temporada era una maravilla sí no el tema es això que tenim la cançó de John Pove que és una llàstima l'anava a buscar ràpid però és que si no se'ns acabarà el temps i es tracta d'això del retorn de John Pove amb la seva segona temporada bé que en veritat ara es diu The New Pove el nou papa ja us hem dit eh que avui anàvem a parlar de coses noves i de fet la careta com diu l'Adriano ja no és aquesta la que no ha sonat òbviament i ara l'ordinador s'ha penjat així estem així estem és l'Efecto 2020 és l'Efecto 2020 no ara sí ja funciona dic que la careta ha canviat ja no és el Watchtower del Devlin que és qui la conegui hòstia és una careta brutal sinó que ara en sona una nova que a més té un to ja ho veureu és bastant és bastant eclesiàstic tot molt diví eh com veieu és molt la bellezza cada cop cada cop cada cop estem més a prop de l'èxtasi podríem dir amb tan religió es diu Good Time Girl de Sophie Tucker i és curiós perquè sí la primera temporada ens porta un papa jove amb la pell d'un humoròtic i suggerent judlau que a diferència del que el títol de la sèrie pot fer creure és un papa jove però té la ideologia més vella de tota la cúria romana aquesta segona temporada en canvi ens porta un papa nou però a la pell de John Malkovich per tant un vell un papa vell però que és nou quin lío eh Adriano és com allò del nou nouena o el nou novembre literari és el que té Sorrentino ah sí però frenem un moment perquè després aquest desgavell de músiques ha sigut culpa teva molt perquè tota tanta música de Cuphead se m'ha acabat colant al meu arxiu ha connectat amb l'experiència que té amb Cuphead i s'ha posat nerviós està a punt de tirar del mando sí però frenem un moment deia perquè pel meu martir personal massa gent no ha vist aquesta sèrie vosaltres sense anar més lluny no l'heu vist ah tu és la primera primera temporada de John Pope i mira que heu tingut temps eh no no no a mi m'agrada molt Sorrentino però sí que és veritat que aquesta la tinc pendent des de fa la tira jo crec que va ser de les primeres aportacions de grans cineastes que es fotien a la món de les sèries i que donaven un i tres anys per què? és que han passat diverses coses entre que Sorrentino és Sorrentino i ha fet pel·lícules pel mig suposo jo crec que donarem aquesta dada de fet ja l'hem donada la primera dada que em guanyaré com a mínim gent semblant a l'Adriano que és que és una sèrie dirigida pel Paolo Sorrentino ja ho hem dit ja només per això els que l'hauríeu de veure ja sabeu director de pel·lícules com Il Divo La Gran Belletza escritor de novel·les com La Joventut que també té una adaptació també és una pel·li de lluz de fet Adriano aquí tinc a puntet que ens en parlis una mica més però llavors si en parlo jo tu ja no acabes avui la secció va una altra dada es va estrenar el 2016 durant la 73ena mostra de Venècia tot i que va ser fora de competició ha sigut la primera sèrie de televisió que ho ha fet i va aixecar grans passions entre els assistents i a partir d'aquí és veritat que a tots festivals ja tenim sèries i aquest any de fet s'ha tornat a presentar amb exclusiva la mostra la segona temporada exacte i tot i ser una sèrie d'HBO i tenir un càsting molt anglosaxó perquè està en Jude Law Diane Keaton i ara John Malkovich es tracta d'una sèrie de producció italiana i com a tal també va ser la primera sèrie italiana nominada al Zemi el 2017 no va guanyar res al Zemi i és una llàstima però és la primera sèrie italiana nominada al Zemi però per què us en parlo tant d'aquesta sèrie si resulta que no l'ha vist ni tanta gent i que no ha guanyat tants premis a veure sincerament jo no us vull espatllar-vos el descobriment perquè The Young Pop és una experiència que cal viure el més verge possible us en faig cinc cèntims per veure si us pica el gossanillo pols trec els cascos no faré espai tot el condeix tot ens presenten el Lenny que interpreta Jude Law que és un jove cardenal de la Cúria Romana que per sorpresa seva accedeix al papat quan les maquinacions de diferents grups de poder es fan la trebeta mútuament i el col·loquen inicialment com a ninot de palla per poder-lo manipular però ell que és un ultracatòlic del dogma aprofita la seva nova posició per establir un papat molt conservador on el relativisme moral que ha imparat prèviament es desfarà i la figura del papa o sigui d'ell mateix s'esdevindrà totalment central i idolatrada té una presència a ell de el papa és la persona més important del món i jo soc aquesta persona feu-me cas Lenny que com a papa has de far dir Pius XIII Pio III no Pio en castellà Pio és un noi d'orfandat ell és un noi orfe que va ser criat per una monja bastant liberal que és la que interpreta la de Ian Keaton i que sempre ha posat en dubte en Lenny la figura de Déu del pare perquè ser un nen abandonat però el seu dubte no és teològic és a dir no té dubte que Déu existeixi o no sinó que ell canalitza aquest dubte cap a Déu de jo sé que soc diví perquè jo soc diví però Déu no m'ha demostrat és complicat d'explicar i d'alguna manera es pensa ell mateix que és Déu és a dir si Déu està a la Terra és en forma d'ajut l'ou és gairebé com un agnòstic diferent perquè demostra'm que no soc jo sinó el poder diví el tema és ell creu que hi ha poders però Déu el pare ell el posa molt en dubte i és com que ell es posa per sobre de Déu exacte i ha fet tot això empitjora quan ell arriba al papat perquè comença a posar tota aquesta doctrina també allà el personatge de Lenny és pura contradicció però sí que és cert que seria un personatge molt humanista és a dir tot i la seva parafernàlia espiritual en el fons on ubica la seva importància és en el món terrenal i ell segurament com a gran messies és que de fet és això les seves ultraconservadores adreces al públic el que parla els seus actes privats amb tons bastant misticistes les seves malalties o aparents malalties i recuperacions milagroses que tenen aquest to d'estígmata de cosa com ui has tingut una ferida i t'has curat molt ràpid a veure si seràs el senyor de fet la sèrie et fa dubtar molt de Lenny és un boig és un il·luminat o de debò té alguna cosa a veure amb tot això la manipulació aquí és molt guai de fet durant la sèrie pots veure aquest pols entre el Vaticà més funcional que pretenia utilitzar-lo a ell com un papa jove per netejar la imatge i aquest mateix papa jove que per sorpresa de tothom és el més conservador és que és molt bèstia al canvi quan arriba el poder és que no t'ho esperes i el que diu eh que jo en veritat penso això és a dir està en contra de l'avortament però en extrems super bèsties però bueno ja ho dic jo ho deixaria aquí jo ho deixaria aquí perquè si explico molt més de coses en concret no disfrutaríeu tant a la sèrie i a més ara l'interessant és veure com anirà aquesta sèrie perquè tenim molt clar que el protagonista d'aquesta nova temporada ja no és en Judd Lowe ell continua però això surt John Malkovich ha sortit el divendres divendres es va estrenar HBO sí s'han estrenat els dos primers primer a Venècia entenc no? no no sí s'han estrenat els dos primers episodis a Venècia i ara hi ha HBO faig segona crida al públic que ens escolti que si algú té cuentes d'HBO no por favor HBO sisplau en tinc masses atreçades de fet mira parlem més d'aspectes tècnics per no desvalar tan trama que és això per exemple les interpretacions els ha citats a John Malkovich encara no ho sé però Judd Lowe la de Yankee doncs són excel·lents però vull remarcar l'aparició estel·lar i sorprenentment brutal de Javier Càmara el de Cite Vides que fa un cardenal cardenal Gutiérrez està sonat enrere para no manar Javier Càmara és verdad que yo conocía Javier Càmara por Cite Vides y allí se ha quedado sí sí justo con Toni Cantó era el otro era Toni Cantó sí Amar a un oso i totes aquestes pel·lis que se han fet després fa com de millor amic confident reluctant a pesar d'ell él no quiere ser el mejor amigo del papa però ho és i al papa li confia les coses clar el tio té una informació sent un cardenal ras que és com hòstia és inconmensurable el papa que fa després l'aspecte tècnic i visual sí que coneixeu a Sorrentino sí ja us podeu suposar que és brutal aquesta mena de kits tan característic que té ell i la fotografia aquesta mena de càmeres lentes i que otorga una elegància pomposa és una cosa que és brutal i la música quina música és una llàstima que no hagi pogut posar la careta perquè és una música que a més té aquest exemple de contraposició brutal com deies abans amb Peaky Blinders una miqueta no sé si ho deies amb Peaky Blinders però aquest tope musical no és gens eclesiàstic té molta electrònica i juga a la contra té molt de rock bueno que sàpiguem potser es foten unes festes però bueno és que la sèrie ja té aquesta mena de contradicció de fet l'altre dia li comentava a algú que el que m'agrada de Young Pope és que si tu ets un ateu o una persona inclús anticristiana t'agradarà i si ets cristià també si ets una miqueta tancat de ment no perquè és mística la sèrie en veritat té molt component místic et fa reflexionar i és interessant de fet parlant de les cançons deixeu-me tirar un altre tema que a més aquest l'Adriano seu que li agradarà poso en situació perquè entengueu una miqueta on està el to ell el papa rep la visita de la primera ministra de Groenlàndia i mentre discuteixen sobre si expulsar o no els homosexuals de la doctrina de fet de l'església el papa li regala un vinil i sona això l'església l'església no parla mai l'església no dice mai niente bueno si no coneixeu la cançó la cançó diu una cosa així com ella mai diu res ella mai parla necessita que li facin cas necessita l'estima i acaba dient i la vida la vida simplement gira infinita brutal perquè al final ella la personatge aquesta de la primera ministra és una persona liberal que no creu gaire en el que el papa li proposa però el Jud Lau la sedueix i a més ho fa amb una cançó i la tia acaba l'episodio ballant és que l'heu de veure la tia acaba l'episodio ballant sola a càmera lenta amb aquesta música de fons és imprescindible i tu també balles jo sí és molt potent pots tornar a posar l'inici l'inici d'aquesta cançó aviam aviam si el hacker Ferran és que m'ha sonat amb versió lenta de com comença amb plats bruts ostres o sigui són els mateixos acords jo vingueu per aquí aquest és el canon de Pac Cabell jo crec que Sorrentino ha copiat ens queda un minut i mig ens hem quedat aquí l'agenda l'agenda si voleu la feu ràpid sí vinga feu-la ràpid no hi ha problema amb la música allà de fons bueno realment a mi l'agenda cinematogràfica m'interessa és de la de la setmana que ve però sí que és cert que recordar a les espectadors la pel·lícula que hem comentat que està en cartell no? 1917 i el faro avui anem a veure el faro potser ens en parlarem la setmana que ve estaria bé molt important i després sí que és cert que hi ha hagut alguns estrenes com Jojo Rabbit no perquè això és el fin de que ve no? no Jojo Rabbit és el 17 de gener és el 17 el cap de setmana que ve és abans de que fem programa potser és abans de que fem programa Bad Boys for Life la nova pel·lícula una altra vegada en Will Smith con el Martin Lawrence tenim Malasanya Terror espanyol de l'Arbert Pintó i bueno Los Consejos de Alice l'important vendrà d'aquí un cap de setmana la veritat és que arrenquem una miqueta a fluixos perquè sí que això New Pope i bueno tu Pol vols dir que el divendres no? el divendres surt el nou i esperadíssim no per tu Ferran però el nou i esperadíssim nou joc de bola de drac Cacarot i han fet l'obertura de la convocatòria del Tree Headed Monkey Awards de l'OPC que intentarem mentrar i la setmana que ve també seran els Gaudí sí exacte bueno és la setmana que ve sí sí és la setmana que ve ho hem de deixar aquí ja perquè se'ns acaba el temps bon any bon any esperem que no sigui com hem dit nosaltres i ens veiem la setmana que ve vinga adeu fins la setmana que ve adeu