Pares, mares i contradiccions: Edith Finch, el noir danès Cara a Cara i Las madres no

48.1 Ràdio Potspèr 48.1 Prepareu els pitells, que aquí comença l'embaig, l'embafada, el gran festí, la bacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Contural. Un programa cuinat per Pol Dígler. Per Ram Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Em sembla bastant curiós i bastant irònic que la música més masclista per excel·lència, de como cortejar una dama per portar-la al llit, aquest reggaeton que escoltem de fons sigui, paradoxalment, la que més parla de pares i mares. O, en la seva declinació llatina, Papacito i Mamacita. Però és que el tema d'avui, que ens ocupa Empanada, maternitat i paternitat, també està ple de contradiccions. Com aquesta necessitat de protegir les futures generacions que vindran i mentir sobre el seu passat, com passa en el videojoc What Remains of Edith Finch, que ens porta avui el Ferran. O com aquest sentiment de sobreprotecció cap a la descendència, fins al punt de fer trontollar totalment la figura de pare o de la mare, com passa al Cara a Cara, la sèrie que ens porta avui l'Adriano. O la frase tabú de si ets mare, deixes de ser persona. O pitjor encara, dona. Una frase que veurem al llibre que us porto avui, de Cateixa Aguirre, les madres no. I és que podríem portar mil i un exemples de pares i mares coraje a la cultura i l'art. Pares patidors o simplement malparits. Des dels dos big parents dels videojocs, no, Ferran? És a dir, el big daddy del videojoc, que ja ens vas portar. O la big mama de Metal Gear Solid. A les mares terribles que ens ha portat el Carles en aquesta entrevista a Javier Parra. O l'amor de padre, perdoneu, totalment desbocat, que sempre el veiem, no? El Liam Nisson a les pel·lícules, quan els li segalisten a la seva filla. Però aviam, aviam, que he entrat en tota la cavalleria i sembla que us estigui pintant això, que això de ser pare o mare és bastant xungo, no? I més ara que ve totalment un nou baby boom donat a tot el confinament que estem patint. Serà que, dic jo, molta gent hi veu un cantó positiu, no? Això de ser pare. Generar vida, compartir noves experiències en parella o sense, transmetre valors o potser inclús projectar aquests somnis que se'ns han frustrat en vida, no? Però ojo, que com tota moneda també té una altra cara. Gent que es nega a tenir fills, ja sigui per temes de superpoblació, per no voler hipotecar-se la vida o simplement perquè no en volen. Una opció que sembla que a vegades s'oblidi. I jo entenc que a la gent que es pregunta realment qui vol portar un fill en aquest món, no? Veiem com està tot plegat. Un món on la cultura està fotudíssima, on els diners, doncs els llelmo, no? Els diners se tanquen, però ei, no patiu. El que sí que podem fer és sentar-nos tota la normativa per anar a un mití polític a Portbou. Un món on militars, polítics i gent en situacions de poder es punxen més a la foscor que en els 80 al Raval, eh, Adrià, no? On les farmacèutiques com AstraZeneca, en resposta als països que critiquen ei, que no ens estan arribant suficients vacunes i que ja havien pactat, els diuen pues mala suerte, com qui diu pues había estudiado. Un món on Disney censura pel·lis com Dumbo, Peter Pan o Los Aristogatos per racisme, però que deixa intactes les que són masclistes a més no poder. És a dir, la majoria. I tot això que us dic només és un resum dels últims dies en aquest maramallós planeta. Però no us vull desanimar, eh? Tingueu fills i tant, només faltaria. Perquè qui sóc jo? Qui sóc jo per donar consells, no? Aquesta sí que és la gran ironia i contradicció d'avui. No hauria d'estar fent aquesta editorial Adrià, no? El papi d'Empanada Cultural i no jo, el jovenet despreocupat que posa per davant aquest hedonisme a la creació de la vida humana? Doncs la meva resposta recau justament amb la música. I és que mentre el reggaetón diu Papacito i Mamacita, el seu pare bastard, musicalment parlant, un pare jamaicà que renega del seu fill pel que s'ha acabat convertint, diu... Don't call me daddy. Don't call me daddy. La veixeria sonar, però... Copirrat un altre cop. Don't call me daddy, no. Call me daddy a partir d'ara. És veritat. M'has saltat muchos passes de gol, tio, en esta editorial. I si us heu fixat, m'he patat l'agenda, i l'agenda al mes del dia. Però l'aremos igual porque este es un hombre de estructuras, aquí Ferran, y no lo vamos a traicionar en directo. Jo vull fer una pregunta que no sé si me la contestaràs, Pol, perquè jo sé la resposta, òbviament. Està clar que l'Adrià no es para. Sí, sí. Qui no ho sàpiga. Qui arribi, qui sigui. Ah, sí? Joder, hòstia, me cabe la puta. Jo no tinc cap... Bueno, sé que tinc problema amb els nens dels altres, però no tindria problema amb els meus. Tu, quina és la teva postura? Perquè has dit, hi ha una postura que s'oblida habitualment. La de no tenir fills. Bueno, és allò que dius, ja vendrà, però és que hi ha gent que és com que t'obliga a dir... No, no, no, això passa molt a les dones, ja ho veurem després amb el llibre, però passa molt amb les dones aquesta frase de... Bueno, allò de se passa d'arròs, no? Sí. Necesites una edat concreta de... Bueno, ja hauries de tenir de ser... Però ara és quan jo llego i digo, sois jovenes aún, ja lo veréis. Uno piensa en los ideales, el romanticismo de la vida, Jarmusch nació con el pelo canoso y yo calvo directamente. Pero bueno, como decía antes, tú me has llamado, me has llamado y yo te voy a dar respuesta a lo que preguntas. La editorial, sí, evidentemente la tendría que hacer yo. Pero eso es un poco como con Engels y Marx, ¿no? Y las teorías del comunismo y del socialismo. ¿Quién escribía sobre eso? ¿Los pobres? ¿Los obreros? No, los ricos que se lo podían permitir. Y yo estoy muy ocupado educando a mi hijo. No puedo hacer editoriales, tío. Exacto. Eso por un lado. Y segundo tema, y esto ahí sí que tengo que tirar de apuntes. Muy importante. Es verdad que durante un momento pensamos que iba a ser el gran baby boom, que vamos, esto iba... Pero no. Pero... Al menos estamos ante los datos del primer semestre de 2020. Frenó todo el torneo comenzado a editorial para que no ahorraré eso. Muy importante, además me ha encantado esta expresión, hablan del crecimiento vegetativo de la población, que viene a ser la resta entre la mortalidad y la natalidad. Estamos muy jodidos ahora, ¿eh? Imaginad que el primer medio año saldo negativo de 95.000 personas durante la primera mitad y no muchos hijos, ¿eh? No muchos hijos. Hemos hablado de que el número de matrimonios, además, disminuyó un 60%. Estamos jodidos. Adri, que no estamos en la promedia. O sea, que estás haciendo una crida. Hay que volver a llamar a los... A tingueu fills, ¿no? Sí, por favor. Por favor que nos quedamos aquí. Doncs recordem, ràpids, sages socials, ens podeu trobar a YouTube, Empanada Cultural, Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, Sense L, Instagram, Empanada Cultural i els podcasts, a Soundcloud i a Anchor, que per cert, Veo que el crecimiento vegetativo le he hecho sacar la pizarrita a Ferran porque dice... Habéis dicho que no l'hi vas a sacar, oye, pero te has animado. Ja, no, perquè, bueno, és que el Pol ha fet una cosa que no fa mai, que és una editorial llarga. Sí, clar. Ja anem malament de temps, però avui... No dic que no facis bé una editorial. Escolta, però senyors, avui no tenim el Carles aquí, tot pel reggaeton. Som tres, només. És el Carles que no ha pogut venir, però alguns han enviado. Alguns ha deixat, no? Alguns ha deixat. Una cagadeta. Sí. Anem al menú del dia. Menú del dia. Avui començo jo, començo jo amb aquest videojoc que ja has esmentat, que és What Remains of Edith Finch. Un videojoc independent que ja anirem veient. Ja entendrem, no? Pel tema de maternitat. Sí, que no s'ha dejado, no? Sí, per aquí quina és la raó de portar-lo? Ja la veurem. Després vas tu, Adriano. Això diuen, sí, sí, yo voy con cara a cara una sèrie danesa que está en film que nos han dado la tabarra. Maravilla, que es una maravilla. Os quiero ver cara a cara con esa sèrie, por favor. Después os contaré, estamos hablando de un noir escandinavo, el típico nordic noir, ¿no?, de Christopher Bowen y vale muchísimo la pena. Pero enseguida lo vemos. Jo us porto un llibre, un llibre bastant polèmic en la línia potser del que he fet com a editorial, o si no us agrada l'editorial, no sé jo si us agrada la secció, però que és Las madres no de Cateixa Aguirre. doncs... O sea, ¿tú te has propuesto que no, que la movida esta vegetativa augmenta, ¿no? Yo siempre intento portar cosas como lo del Valero San Martí, o sea, cosas que la gente apague el transistor. Vale, que la gente sepa que él es el moderador, está en el medio y aquí los radicales. Los radicales. Bueno, és una progressió, sí, un diagrama de ganj. No, el tema es que el Pol, el programa es diu Pares i Mares o Paternitat, Maternitat i el Pol fa dos punts perquè no val la pena. A partir d'aquí, ja, doncs avancem, que em toca. Videojocs. En Pol ja has mentat els Big Daddies del Bioshock, que són els grans papis, no? I fins i tot la Eva Big Mama, aquesta dels Metal Gears, però quan vam decidir que el tema del programa seria maternitat, paternitat, els progenitors, en definitiva, li vaig estar donant bastantes voltes, no? I al cap i a la fi, ser pares vol dir crear família i no sempre surt bé i sovint no és com t'esperes, no? Madriano? No, no. Sempre és una sorpresa constant, no? I he estat pensant quin joc seria el més adequat, no? Quin m'ha apropat últimament en aquest concepte i la veritat és que ho vaig tenir bastant clar, avui us vinc a parlar de What Remains of Edith Finch de Jane Sparrow i Anna Purna Interactive. Edith Finch, perquè el títol és molt llarg, What Remains of Edith Finch, el que queda d'Edith Finch, és un joc independent de 2017, es va erigir com un dels coneguts com Walk Simulators que millor utilitza les vicissituds del gènere, com l'exploració, els textos, el ritme pausat, ja que la història que pretenen explicar els seus creadors funciona a les mil maravelles en aquest format. Ajuda molt, a més, que el torn narratiu també convini elements de realisme màgic en parts oníriques i més abocadores i fins i tot metafòriques en certs punts, ja que aporta el simple fet de l'exploració i el caminar i que defuig molt de l'acusació que s'acostuma a fer en aquest gènere de que aquí no passa res, esto és muy avorrido, solo andes, és un género en el que solo andes i observes coses. Però té un punt de point and click, d'allò una mica, no? Sí, sempre té allò d'abrir caja, usar llave, però molt mínim, al final és una narració que avança a mesura que tu avances caminant, és a dir, no hi ha acció en absolut. No mates. No. No hi muertes aquí, vas allà de la que te precede. Però vaja, entrem en matèria que ens explica What Remains of Edith Fins, qui és Edith Fins, no? Doncs nosaltres el joc controlem a una noia, Edith, però no la titular, sinó la seva neta, amb qui comparteix nom. La noia aquesta té 18 anys i es disposa a tornar a la casa familiar on va passar la infància, ara que és l'últim membre viu de la saga Fins. A través dels seus pensaments i sobretot el diari de la seva àvia, l'Edith Fins del títol, que ella porta a sobre i que a més la protagonista va completant, va afegint notetes al costat del que l'àvia explica, es disposarà a descobrir el passat turbulent de la seva família on els membres sempre morien de formes estranyes, patètiques o emocionants, fossin gent gran o fins i tot els nens petits, però sempre envoltades d'un misteri autoimposat per la matriarca Edith Fins. Per això es diu el que queda d'Edith Fins. El matriarca. La mamma. Cada habitació de la casa es manté intacta i sellada després de la mort de cada un dels membres que l'ocupava, com temples, com altars, amb la idea que l'àvia tenia d'aquells familiars. El resultat que queda d'aquesta casa quan la veus per primer cop des de la llunyania és un conjunt d'estructures construïdes a mesura que la família creixés. Si naixia una persona no ocupava l'habitació d'un, sinó que es construïa una habitació a sobre i llavors tu veus una mena de casa. Això parece en los pisos de la Barceloneta, ¿no? No, no, fuera broma. Com mucha muerte, también. Ja et dic, es feia per preservar aquelles habitacions que ara són obituaris sempiters i intocables dels que ja no hi són. Edith, la jove, la que controlarem, ha ratat la casa, els terrenys i una clau que per fi li permetrà obrir totes les portes que se li negaven quan era una nena. I no dubtarà en endirçat-se la realitat fins ara oculta del passat familiar explorant l'aparent maledicció que els fins asseguren portar sobre les esquenes. Des del seu rebesavi Odín, que és el fundador de la casa, de l'enclavament, que explica a la llegenda que va venir amb una casa flotant al mar perquè la casa està a un penya segat al costat del mar i de fet la suposada casa amb què ell va venir flotant està encara allà. La veus físicament des del penya segat veus la casa encara enfonsada. Has dit Odín? Odín, sí. Són una família al Noruega, descendència a Noruega. Una collons descendència al Valhalla. Estàs introduciendo la siguiente secció, no? Ah, sí. Ah, sí. Bueno, és muy interesante esto que estás planteando sobre la idea de que el propio individuo ya navega o simplemente camina o se presenta con un hogar a sus espaldas como una especie de caracol, no? Está volviendo a un pasado que ella nunca pudo descobrir perquè se li amagaven coses. Encara no m'ha arribat al tema perquè aquest tema de protecció de l'infant i de protecció de la història familiar per fer-la més amable, no? Doncs com deia, des del fundador Odín o fins i tot el germà de la protagonista que sempre estava absurd pintant portes, no? Es veu que sempre pintava portes i que de sobte va desaparèixer com si s'hagués endinsat en una d'aquestes portes sense deixar rastre. Doncs l'Edith descobrirà que la seva àvia que sempre era tan misteriosa respecte al que passava realment a la família ho va descriure tot en un diari de forma fantasiosa com si fos un conte i la veritat és que no us desballaré molt més perquè és un joc molt curt durant unes cinc horetes i tindreu amb cinc horetes us el tindreu passat, eh? Però la intensitat del discurs i l'emocional del tema us deixarà tocats durant setmanes o almenys a mi m'ho va deixar em va sorprendre Això de les cinc horetes que lo dice, no? Si vas molt ràpid i doblo, eh? Si vols molt ràpid el pots passar més ràpid però clar, el tema és que tu no tens per què descobrir totes les habitacions la gràcia és que tu pots passar-te algun membre familiar tu has de reconstruir l'arbre familiar i pots passar-te en algun però recomano que entenc que vas obtenint diverses històries o vas obtenint diversos desenlaces perquè vas accedint a aquestes habitacions sellades i descobrint què és el que va passar en comparació amb el que explicava l'àvia però si hem de justificar que abans preguntàvem per què ha portat aquest joc en aquest programa d'avui de Pater i Mater que m'ha tocat encetar doncs és el paper dels presenitors a l'Edith Fins que té un peix ja no només incontestable sinó acaparador i fins a l'extenuació és el fet del que mentia l'àvia però és que també mentia la teva pròpia mare és el fet que vas descobrint coses que hòstia, potser no és l'àvia qui m'amagava coses potser era ma mare és un poc com el gobierno i la política és una mentira que no viene d'una generación atrás que viene exacto a mesura que avances et vas adonant com els pares de cada generació han intentat protegir els seus descendants de qualsevol mal fins al punt de crear una justificació quasi màgica per les desgràcies tan ràndoms i casuals que s'acumulaven a la família creant aquesta idea de maladecció familiar com a cautionary tale o cuento com moraleja per prevenir futures desgràcies però precisament aquest intent de voler evitar el dolor tan propi d'un pare o una mare que vol protegir de totes les coses dels seus fills acaba fent més macabre tot plegat i crea una cep que es mossega la cua aquell aterrator que sempre estem citant aquestes profecies autocomplertes i inhabitabilitats que en veritat eren molt habitables i és que ser pare és molt difícil suposo Adriano insistís mucho en eso pa os voy a decir que sí eso es imposible es un infierno no tengo hijos però és que passa Adriano que ser fill especialment fill teu també és molt difícil amico mío almenys un progenitor tria ser-ho en principi a vegades d'accidents encara que no disposi de tota la informació de si preu la decisió encertada o si és viable mentre que un fill neix sense que li demani això és la típica frase de peli americana en plan hasta que no dejes esta casa no i diu jo no nací ni nacer no pedí no pedí nacer i el tema és que Edith Fins la jove la que controlem és que s'ha de diferenciar aquí ens mostren els seus comentaris de generació Z perquè representa que va néixer el 1999 és per la teva pregunta el context històric de la narració el joc és de 2017 la protagonista té just 18 anys llavors és a dir baixa el 99 i generació Z total doncs clar ella montra per els seus comentaris que vol saber que li estaven amagant quan era una nena que ho considera més una falta de respecte per part de la seva àvia i la seva mare que també li amagava coses però el que també descobrirà Edith és que a vegades una ficció fa més entendible una veritat molt dolorosa que ajuda a processar-la i que els pares fan per amor sovint ho acabaràs fent tu també quan arribi el teu torn però continuo que ja us dic que millor que jugueu al joc o mira Adriano fins i tot et deixaré que aquest joc no el juguis que el vegis perquè és un joc molt narratiu i hi ha un gameplay joder que ara ahí vas a dir que lo puedo jugar en Play 4 jo ara tengo la Play 4 por tema del Blu-ray además no tira mucho no tira para un Ghost of Tsushima no tira para un como es llama Last of Us exacto però igual para un no és un joc molt exigent la veritat ja et dic podeu mirar gameplays és un joc molt disfrutable inclús si és només un simple espectador que consti que no m'ha llamado tonto que no és que sea exigente des de una perspectiva formativa sino que no es exigente en cuanto a qualidades técnicas que te ha de hardware ostras estàs susceptible avui no esto en cacho en dé i per fer un esment més d'un tema propi de videojocs no tant només temes l'altre dia parlàvem de dissonància a l'udonarrativa i aquí tenim aquest joc com un dels millors exemples del contrari el que podríem dir-li ressonància a l'udonarrativa i en un moment del joc ho farem molt ràpid que fas un flashback a una memòria d'un dels teus germans que també va morir com tothom en aquesta família bàsicament i el flashback que es situa a la feina del teu germà mentre estàs treballant destripant i netejant peix en una fàbrica de conserves amb una acció que és molt repetitiva constantment bàsicament és agafes un peix li talles el cap i el desescames agafes un peix talles el cap i el desescames i així infinitat de vegades mentre a poc a poc els pensaments del personatge d'aquest germà comencen a marxar-se de pantalla apareix text del que està pensant que no té res a veure amb el que està fent de la mateixa manera que tu com a jugador en aquell moment portaves tanta estona repetint això que ja començas a pensar hòstia que em faré de sopa avui ahi vaig quedar amb no sé qui saps i aquest moment en què et preguntes per què estic fent una cosa tan repetitiva què collons em reté aquí comença a imposar-se la imaginació doncs aquest moment tan lúcid del joc de deixar volar el temps crec que construeix un dels moments centrals del relat d'aquest joc i a més es fa mitjançant les mecàniques del joc el fet que t'obligui a repetir una acció que a priori seria un mal disseny de videojoc o sigui que és molt autoconscient sabent les mecàniques del videojoc clàssic o sigui està agafant-les i dir com pots demostrar avorriment per arribar a la imaginació ho fa ho fa perfectament és a dir ressonància ludorarrativa el que t'està explicant és exactament el que tu estàs fent i no oblidem que tot això passa mentre ells estàs tallant caps de peixos amb una guillotina d'aquestes de conserves així que aneu amb compte de no abstraure-us massos de la realitat o saps què? potser sí no us deixeu assegar gaire per la realitat ja que com va dir Susan Arendt una periodista de Polygon a What Remain of the Fins la mort és una certesa però la vida és una sorpresa llavors deixem-ho aquí pensava que era una tòmbola pensava que era una tòmbola la vida ja lo dice la pròpia palabra tòmbola sorpresa azar però de hecho la vida és així i el problema quizás es que no vivimos con la certeza de la muerte pero esto ya nos lleva a otras temáticas de programa que ya hemos tocado és que estic pensant que podries haver portat en comptes d'aquest joc els tamagotxis que també que la muerte era certera com a papi però bueno deixem-ho aquí que simplement us vull recomanar que agafeu els mocadors feu les paus amb els vostres passats familiars i daddy issues amb mom issues i atreviu-vos a experimentar un dels jocs que més m'ha emocionat i més punyent m'ha semblat i per tant que recordo dues coses aquest joc va guanyar la millor narrativa els Game Awards del 2017 i la millor narrativa els Game Developers Choice Awards 2017 i el millor joc a la British Academy Game Awards del 2017 i el teniu disponible el que ha dit l'Adriano Play 4 Xbox One Switch i PC a l'Steam que segurament també estarà disponible a la nova generació de col·lades perquè al cap i a la fi és la mateixa és la mateixa estor no? Pot haver-hi seqüela això? o vull dir en el sentit de la història? no no no ho diria d'acord? vinga doncs avancem és que me pones música tan buena que inevitablement me despista si hoy quiero entrar en materia quiero entrar en materia bueno está claro que como has planteado aquí hay la opción dentro del rol paternal maternal de que esa historia sea reescrita para que los hijos no sufran o porque te interesan para esconder tus propias miserias pero hay películas que seguramente se acercan mucho más a esa idea que la que hoy os traigo de hecho hoy os traigo una serie cara a cara enseguida hablamos de ella aquí en cara a cara veremos la contrapartida de eso pero hay películas que van mucho en esa dirección de obtener o crear un mundo totalmente ficticio a tus hijos para que no se tengan que enfrentar a la cruda realidad por interés o por protección y estoy hablando por ejemplo de Canino que me parece que es una la vida es bella bueno lo que pasa que claro la vida es bella sí evidentemente la vida es bella bueno después ya la inversa que es Goodbye Lenin que es al fin exacto que mantéis a la mara esta iría en la línea más de lo que hoy voy a contar de cara a cara está Canino la película griega que es una maravilla que llega incluso a construir un nuevo vocabulario o un cambio de significados en las palabras que utiliza para que los hijos realmente no pillen la trampa y después de Wolfpack que no sé si lo habéis visto que es un documental sobre unos chavales de Nueva York de Manhattan de hecho la tradujeron aquí como los lobos de Manhattan que son criados a través de películas literalmente no salen del edificio no salen del apartamento empanada cultural la peli de hecho tendríamos que contactarlos y que también aprendan a través de la vida no es liberto no es liberto que quede claro no le pones el programa aún no pero bueno ahora veremos todo lo contrario como os decía como muchas veces también son los hijos quienes ocultan su auténtica realidad la realidad en la que ellos viven y la ocultan a unos padres que seguramente ya son muy mayores o que ellos creen que son muy mayores y son incapaces de entender desde esa madurez o vejez la vida que llevan los hijos pero lo que está claro es que sus motivos tendrán tal vez la falta de confianza provocada por esos años de silencio cierto desinterés por parte de los padres o todo lo contrario una excesiva rigidez en la educación que hace que sea imposible la comunicación todo puede ser y por eso esperamos que Liberto confíe en mí que comparta conmigo todo aquello que quiera hacer que si se acaba convirtiendo en un narcotraficante a mis espaldas que comparta los beneficios conmigo es decir yo no me voy a poner en su contra y que te lo deje barato exacto y si es famoso o qué si es famoso no entonces no que no quiera saber nada de mí algo habré hecho muy mal en ese caso será el insulto más grande yo creo eso ocurra bueno la cuestión ya fuera las bromas como habéis dicho no es nada fácil ser padre habéis insistido y evidentemente que no lo es pero ni hijo y cuando uno es padre e hijo a la vez que porque claro depende de la edad ya estás en ese punto donde técnicamente todos somos hijos sí eso está clarísimo pero en la práctica en la relación diaria es muy difícil ser padre y también ser hijo y cuando estás en el medio ya es de traca y de eso nos habla de la serie que yo os traigo de la dificultad de ser padre de la dificultad de ser hijo en este caso hija ya lo veremos pero sobre todo de la dificultad de coexistir vamos a ver por partes porque como siempre hay mucho más hay muchas capas ¿no? exacto esta es la banda sonora ya de cara a cara este no escandinavo y primero de todo como ya hemos dicho al principio del programa la serie se llama cara a cara o forhore forhore que en danés significa el interrogatorio y aunque la serie veremos que hay muchos más no es solo un interrogatorio los veremos y los sufriremos además de un interrogatorio por capítulo ¿eh? Paul sí, sí de hecho capítulos muy breves 25 minutos esto es un detalle importante en una serie ja ho veurem però d'aquesta magnitud veure com és una trama tan complexa i tan profunda amb capítols de 20 minuts és la canya no, y de hecho algo muy impropio de lo formal en el noir escandinavo ¿no? normalmente se enreden y se enreden y se enreden exacto pregunta ¿es lenta? ¿como es? no, no, no hay que una dualidad es decir los diálogos son pausados pero la narrativa es vertiginosa porque cuando se enfrentan en esos diálogos que ahora enseguida explicaré a capítulo a capítulo sí que hay una idea de un lirismo nórdico particular pero después la narración a través del montaje se hace mucho más rápida la frialdad noruega de los diálogos está latente pero bueno no anticipemos cosas porque tiene mucho sentido lo que os decía que se haya traducido por un lado por cara a cara y que el título original fue Hored apele solo al interrogatorio en individual ¿por qué? ¿de qué está hablando? ¿de qué interrogatorio está hablando? del que se hace uno a sí mismo ¿no? de uno mismo a sí mismo y en este caso el interrogatorio que se hace el padre protagonista de la serie seguida lo veremos el oficial de la policía Bjorn que se hace a sí mismo ante el desolador descubrimiento de una noticia fatal la muerte de su hija Cristín una muerte inesperada y llena de misterio que no solo llena de ira y desconfianza sino de culpa pero por eso mismo la libertad en la traducción al español a mí me parece alucinante es una libertad a la que las distribuidoras nos tienen muy acostumbrados pero superintendemente aquí funciona y funciona para bien porque cara a cara de hecho solo hace falta apelar esa idea que os planteaba del interrogatorio con uno mismo y de hecho solo hace falta ver el cartel promocional para que nos quede muy claro el rostro del padre protagonista desdoblado en dos imágenes aparece un poco ese cara a cara de John Boo face off en ese caso miraban al frente pero aquí no aquí están un poco angulados es el mismo rostro enfrentado a sí mismo a través del reflejo y en un puntito neonoa con un color fucsia que nos recuerda a Winding Red porque evidentemente estamos hablando de Dinamarca es muy escandinavo muy neonoa y a la vez Christopher Bow que es el director que está detrás no solo es danés sino que es tan bueno como el ref no sé si estás de acuerdo pero me parece una maravilla lo que pasa es que antes de seguir por ahí porque Bow da mucho de sí escuchemos el tráiler y acabemos de matizar la sinopsis de la serie por si no ha quedado clara tengo que reconocer que he tenido serias dudas de pedirle a Ferran que pusiera un tráiler en danés pero no te lo hubiese puesto exacto porque hay que elegir siempre hay que elegir entre la nula comprensión o el patetismo en español así que tiremos por la segunda soy Frank te llamo desde la muerte la chica que nos trajeron anoche de Amélingen es que Bjorn está aquí conmigo creo que podría ser su hija para papá para papá pues ya lo oyen una llamada desde la morgue que relaciona al cadáver de una chica con Bjorn este oficial del que os hablaba esto es lo que acabamos de escuchar en estos primeros minutos de metraje en su rutina pero lo que vamos lo que vemos en el tráiler lo confirma es su hija sin lugar a dudas esto es el el gran incidente inductor del principio de la serie o sucede en el primer capítulo pero al margen de este sorpresón trágico inicial que es potentísimo a nivel narrativo esto sí que no me lo vas a discutir ¿verdad Paul? sí, sí, sí a mí me ha agradado la serie me ha agradado es una serie muy potente en el fondo aquí el thriller realmente el suspente cuando surge cuando el forense le atribuye esa muerte a un suicidio y el prota Bjorn el oficial se niega rotundamente a aceptar que su hija se haya suicidado y es de hecho entonces cuando empiezan realmente las preguntas ese gran suspense si no se ha suicidado ¿quién ha sido? o si se ha suicidado y el padre no tiene ni puta idea ¿conocía realmente el prota el padre a su hija? si tanto la quería ¿por qué no se veían? ¿por qué no compartía más? y muchas más preguntas en una trama que lejos de ir respondiendo va añadiendo más cuestiones y cada capítulo tenemos un saco más gordo de información y muchas capas como suele haber en este programa además yo no sé yo no sé lo que te pasó de hecho sí que lo sé pero es es la típica serie que la empiezas a ver y aunque no tienes el mismo interés que el padre en solucionar la muerte de su hija no puedes parar no puedes parar ¿de qué no? pero a ver lo mío va a ser curioso no sé si vols explica es una serie de filming per variar Ferran porque estem apadrinats jo que por filming bueno últimamente amb tot el que vam aixecar a Adriano i que eren capítols curts vaig dir hòstia pues me la veig així de tant en tant i vaig posar vaig posar el play i vaig veure hòstia que fort i dic clar veus el primer capítol no entens massa cosa i veus el segon i dius vale o sea el primer és la història el presente i després te'n vas al passat i vaig veure tota la sèrie i jo quan acabo la sèrie em surt que em queda un capítol i dic pues sí que ja l'he vist i llavors filming me l'havia liado me l'havia liado i vaig començar a veure el primer l'últim que quede claro que això no és muy grande esto però saps què passa però no t'importo us diré que funciona funciona sí claro funciona de veritat al final en els thrillers desordenar la narrativa sempre funciona perquè en un certo modo la narrativa ja està desordenada és el que ha fet el protagonista i el espectador con ello i hi havia coses que no entenia però dic que bueno te vaig dir que bueno perquè dic no entres res i m'ho van complar tant durant els capítols que bona del director no entenia el oyente que quede claro que són 8 capítulos de 25 minuts tu Paul empezaste por el octavo exacto y además aunque sí que es cierto que es bastante original o vanguardista en algunas cosas dentro del noir como ya hemos comentado el hecho de que sean capítulos de 25 minuts sí que es cierto que en cuanto a cronología sigue un orden convencional de hecho son 24 horas en la vida de este tío investigando el caso de su hija pero como ya os comentaba antes de esta gran anécdota de Paul yo me he sentido tan siliento de verdad como el propio protagonista y por eso desde la trágica noticia del primer capítulo primero no segundo de Paul el primer capítulo me ha resultado casi imposible parar está claro que al prota le va la vida en su investigación y por eso no cesa en sus interrogatorios tirando del hilo capítulo a capítulo y pasando de personaje en personaje de sospecha en sospecha como si fueran lianas a las que agarrarse para no caer porque cada sospecha la lleva a una siguiente cuando de alguna manera el personaje en el interrogatorio le convence de que no ha sido el rabbit hole el agujero de cosa y así desde el primer capítulo vamos al segundo pasando de una morgue al apartamento donde se supone que vivía su hija y pasamos de estar hablando con el forense a hablar con la novia de la hija Anson Anson como diría nuestro querido filósofo así como decía antes durante 8 capítulos de 25 minutos que si sumáis es que son poquito más de 3 horas eso sería en tu vida por así decirlo si no puedes parar y acabas haciendo una maratón de la serie en la ficción como ya he dicho son 24 horas de frenética investigación y como he leído por ahí un noir en tiempo real pero bueno argumento aparte que hace de cara a cara una serie tan especial creo que es lo realmente importante además de esta disposición temporal que ya hemos comentado y esta estructura narrativa que es muy poco común en estos noir escandinavos pero aquí funciona muy bien y ya os lo he dicho no podéis parar yo creo que es la dirección por un lado lo que hace la dirección de Christopher Bowe que enseguida os comentaré algo más de él por si no lo conocéis y eso sí el elenco actoral porque seguramente el personal conocerá más a algunos de los actores estamos hablando de por ejemplo el prota George el oficial que está investigando la muerte de su hija es Ulrich Thompson no sé si lo habéis visto ¿no? yo lo he visto y me suena pero ¿de qué me suena? este tío de hecho ya había trabajado para Bowe en Alegro una película súper súper vanguardista ¿no? pero después ¿dónde es que yo lo he visto? porque es un tío bastante interesante y bueno después igual lo vemos ¿celebración puede ser? celebración ¿le veis la cara la de Alvinderberg aquella? exacto exacto y el gran cuaderno el gran cuaderno ahí lo podéis haber visto pero evidentemente Ulrich Thompson no está solo está en el papel protagonista y es el hilo conductor pero ¿a dónde nos conduce? a sus posibles verdugos o a las víctimas según se mire tenemos a Lars Mikkelsen este sí este lo conoce todo Dios sí pero no al Mads Mikkelsen no no no Lars Mikkelsen ¿no es el Aníbal? o sea Aníbal no da el Hawking obviamente este tío me has dicho que sale en Sherlock Sherlock es aquel home que té la capacidad bueno es como el alter ego de Sherlock cuando ya no hi haces el Moriarty a la serie estreua en aquest personatge que ahora no me he recordado sale en The Witcher también ¿no? en The Witcher fa un mag por ahí diré que era un mag sí es un actor que está que siempre fa hay muchísimos más Trine Dirkholm Nikolai Likas todos estos nombres que seguramente no suenan ¿no? David Denchik Soren Maling no suenan pero cuando los ves en la serie te suenan te resultan familiares de alguna otra serie sueca como se llama Born Borgen claro es que al final hay mucho noir que nos ha ido llegando y todos estos personajes son cercanos ¿no? son cercanos y como he dicho al principio impecables como actores tenemos a la ex mujer del propio Bjorn policías de homicidios gángsteres con pedigree jefes mafiosos que parecen más políticos bueno, parecen mafiosos de hecho las fenfatales propias del noir cada capítulo resulta una batalla interpretativa entre estos personajes que os he ido comentando y el propio Ulrich Thompson es como un ring al que van pasando exacto y eso es algo que claro y eso es algo que también te puede generar el prejuicio y decir pero estamos ante algo muy teatral ¿no? porque sí que es cierto que es la propia palabra la que hace que avance la acción pero no porque como os decía el otro tema el otro tema muy importante aquí es Christopher Pogo ¿no? para mí es donde destaca donde consigue el punto extra que me ha hecho traer aquí la serie la puesta en escena una puesta en escena que teniendo en cuenta que la trama trata de una bajada de los infiernos y que mejor que este momento de la banda sonora ¿no? a la dark web a las drogas a la prostitución de lujo al dinero fácil a la corrupción policial que también nos muestra con esa estética tan nórdica tan perfecta ¿no? que eso rompe aún mucho más ¿cómo lo consigue? ¿no? para lograr esa tensión ¿qué hace Bo? ¿no? pues hay un trabajo de montaje que a mí me parece alucinante que no hace falta de eso de enartado ¿eh? hay una gran velocidad en ese montaje en todos sus planos hay cantidad de encuadres de cámara bastante atípicos jugando mucho con los picados y contrapicados jugando mucho con los reflejos también nunca acabas de entender esto parecería que nos llevaría In The Mood For Love pero no, no no hay una idea de encuadre fácil y limpio y eso nos lleva a pasar por tranvías aparcamientos casas de lujo prostíbulos de calidad tonos negros contrastados destinos sombríos realmente el Noag está muy vivo y está muy vivo sobre todo en un tío que antes de empezar a trabajar en una línea más comercial estoy hablando de Christopher Bow empezó con películas de vanguardia total reconstrucción alegro que os he comentado beast y es un tío que en cierto momento de su carrera ya con cierta fama en Dinamarca hace una apuesta por el Noag que el Noag que no solo tiene difusión en Dinamarca sino en el mundo estas películas que he mencionado son conocidas por algunos freebies como yo pero no tanto como las pelis Noag de hecho cuando él empieza con los casos del departamento Q que es la última película que hizo Jornal 64 es cuando él empieza a darse más a conocer fuera de su territorio y esta es la música clara que acompañaría también a un Noag escandinavo bueno ustedes decidirán yo aquí la dejo yo no le veis porque no he tingut temps nos has insistido mucho pero realmente té pinta de acabar la pena yo creo que cara a cara esta serie de NESA del 2019 vale muchísimo la pena que sepáis que la tenéis en filming ya lo he dicho varias veces véanla opinen ustedes mismos y además si les gusta comprelo no no sabes que pasa que hay una segunda temporada ya comprada tú dirías imposible imposible porque tiene un final bastante cerrado pero es que la segunda temporada es un principio un principio pero la segunda temporada nos llega a ese efecto Rashomon en vez de estar con el padre estamos con la madre puntos de vista nos vamos con la madre con la madre que en este caso ahí sí que tengo que rascar el nombre porque realmente claro porque ya nomás estamos en ella a la morgue exacto y hoy estamos hablando de Trine Diholm que será la protagonista de la segunda temporada hoy hemos hecho pares y mares entonces hay que hacer mares y pares a vosotros portas la segunda temporada entonces avancemos llibres escolteu això nois escolteu aquest so de plantes aixafades doncs sí avui tornem a entrar en un jardí per variar tornem però avui no vinc sol no vinc sol avui m'acompanya l'escriptora Catixa Aguirre amb un llibre que és bastant polèmic sobre maternitat i avui com que és el tema per què no portar un llibre d'aquests un viatge per aquests temes més tabús sobre el ser mare de les sensacions ocultes el tenir una de les màximes segurament responsabilitats que existeix i jo com a home blanc heterosexual com que em vull evitar els punyals i les cartes dels oients a la roba empanada i tot això i de la mateixa manera que vaig fer amb el Valerosa Martí i amb l'Edgar Moreno que vaig dir hòstia si us plau llegeixo i ves tu la presó el llibre doncs en aquest cas he contactat amb la gran amiga i actriu Roser Bundó perquè narri que és uns trossets d'aquest llibre que us porto avui i comencem per aquí amb tots vosaltres comença les madres no para mí el embarazo era una amenaza latente un hábil francotirador dispuesto a acabar con la vida tal y como me gustaba toma ya toma comencem forts sí sí estoy viendo el cañón apuntándome bueno abans de parlar de l'escriptora i del llibre en si primer de tot us explicaré com va arribar a les meves mans o com vaig arribar a conèixer un llibre d'aquests i és que tot comença amb una publicació justament de la Lucía Bascaran el primer llibre que vam portar bueno yo decía Bascaran tú Bascaran pero me acuerdo bueno la escritora de Partir de Cuerpos Malditos que lo vam portar aquí no lo vam portar ella malauradament però lo vam portar els seus llibres però bueno ella va fer una publicació a Instagram i va dir literalment les madres no maten no follen lloren sufren s'entregan però una madre mata sus dos hijos i otra madre escritora i narradora d'esta història quiere entender por qué con una prosa que te lleva de la mano i te pega un par de hòstias cuando menos te lo esperas las madres no plantea cuestiones que me interesan la violencia la maternidad y lo que se espera de quienes las ejercen maravilloso ja comencem forts o sea realment esto ya es un aval yo ya me la hago las manos yo me la hago las manos y segon cuando el vaig el vaig demanar a la biblioteca de Barcelona y el vaig anar a buscar a la biblioteca de Fort Pien cuando vaig agafar el llibre si no m'havia passat mai la bibliotecària em diu prepara't això és veritat i ho vaig dir uau i llavors el vaig agafar i literalment com tu has dit amb cara a cara va ser començar-lo i poa poa no pude parar és una passada com està escrit i entrarem després amb el tema formal però bueno qui és aquesta escriptora aquesta catixa Aguirre aquí no la coneixem massa perquè és del País Basc però sobretot ha escrit molt en basc o sigui no s'ha traduït gaire de fet les madres no i crec que un anterior que té són els primers editats en espanyol castellà i és una és mare 39 anys és basca i sobretot és coneguda allà de fet tota la seva principal carrera inicial és a partir de comptes infantils i juvenils és curiós bueno ja estava familiaritzada amb el món al fons és una perspectiva diferent llavors la gent se l'ha a fer novel·la històrica també de fet va fer un llibre bastant també polèmic allà al País Basc sobre el conflicte d'ETA que després ja recuperarem perquè té bastanta relació també amb les madres no i després el 2019 ja treu aquest les madres no i per què he dit abans que és polèmic de fet ja amb el text de la Lucía Bascaran ja s'ha avançat una mica doncs perquè no només ens parla dels tabús de ser mare com ja veurem sinó perquè la història tota la història s'articula en un assassinat real o sigui que a més de fet és proper ja veurem però és que com a escriptora que tinguis algú proper que estigui relacionat amb aquest assassinat que veurem ja veureu que és el d'una mare francesa Alice Espanet que va ofegar els seus dos fills bessons de deu mesos a la banyera i òbviament deliberadament ara entrem-nos a la foscor exacte de fet el llibre va anar-hi tornant molt en una mena de crims perquè passa de l'autobiografia és a dir ella escriu un llibre sobre com escriure un llibre per dir-ho si no és una espècie d'aquests assajos sobre com reflexionar sobre com és ser mare però clar de alguna manera ella està intentant entender lo sucedido y la posibilidad de la maternidad como algo horroroso a través de la propia investigación y escritura exacte entonces claro es de esos libros u obras en general porque a veces hay películas en esa línea que generan por lo general mucha empatía que te atrapan a més és interessant perquè el detonant del llibre o sigui clar estem parlant d'un llibre que s'ha creat com a propi llibre vull crear una història sobre això i la història que vaig explicar és la meva vida però o sigui les reflexions que jo creu són generades a partir d'un assassinat tan vil i tan destructiu llavors què passa que per internet he trobat una frase que m'agrada bastant que és que parlant sobre el llibre és parla de la culpa primigenia que s'adquireix en convertir-se en mare había cosas de las que no podía hablar y precisamente por eso tenía que escribir sobre ellas aunque no estuviera bien clar és que hi ha entrada o sea ja es planteja aquest punt de culpa coses que no pots dir perquè ets mare exacte recordeu aquell cas del cas de la Samantha us en recordeu que feia les 21 dies aquella periodista us en recordeu que fa unes declaracions fa anys de dir bueno ja he sigut mare i la gent li va saltar la llogular en plan però com pots no deia no vull ser mare ara ara que he parit no vull ser mare però sí que tenia aquell punt de bueno però és que no tot és tan bonito hòstia hem de parlar d'aquestes coses llavors repeteixo és un llibre molt d'assaig és un llibre que parla sobre les sensacions i això perquè clar no hi ha personatges aquí o és l'escriptora o és la persona l'assassina i a més és curiós perquè ella quan parla del part de fet comença molt ràpid a explicar ja tot el tema del crim i del part perquè recordem són històries que és en paral·lel la seva història i la de la coneguda per dir-ho així explica que en el moment del part té aquesta revelació i diu hòstia en el moment del part recorda la notícia que ha sortit fa com dos dies de l'assassinat i diu hòstia jo conec aquesta senyora i en aquell inclús en el moment de la concepció ja surt la concepció del llibre de dir he d'investigar sé qui és aquesta persona he de veure els parquers i també explica molt tot això del dolor del part el dolor de la ment del cos un cop ja has parit estàs a casa fet caldo parla molt també de la religió com aquesta religió sobretot aquí a Espanya que segueix afectant en quant a dones en quant a mares el fet de tenir fills la mare és la verge Maria exacte aquí està molt imposat sempre o de fet hi ha una cosa molt interessant que és el concepte que ningú la truca perquè creuen que estarà ocupada sent mare se habla mucho del cansancio que trae consigo la maternidad de no poder dormir de las ojeras sin embargo apenas se menciona las horas de aburrimiento que llena la vida de una madre me refiero a esa sucesión de días grises y amorfos en los que dar la teta cambiar pañales intentar dormir al bebé que llora y comprobar se respira una vez que se ha dormido ocupan tu vida hasta asfixiarla mientras el tiempo mientras el tiempo discurre por los causas normales para el resto de la humanidad doncs doncs sí imagineu el punt d'estar desesperada per avorriment hi ha aquest punt de dir és que no em truquen no em truquen amics no em truquen inclús familiars és com que el món no espera res més d'amics que això que està passant exacte perquè és com no, no, ja està és la màxima responsabilitat tota la resta ja no importa de fet hi ha un moment de llibre bueno, clar és real que la truquen i la tia flipa perquè la truca un d'aquestes trucades que se'n va corrent se'n agafa el teléfono por favor oferta de Movistar sí la fe li passa això ho explica li passa que la truquen per una oferta i diu dime guapo dime no, però la truquen des del li truquen del govern basc per donar-li el premi a les letres basques del llibre de ETA del llibre de ETA que va fer i la tia explica que mentre li estàvem comentant això que la tia no ho acaba de caçar què m'estàs dient jo ara estic en una altra vida totalment i la tia mentrestant estava fent inventari inventari de vale he fet això amb el bebè si he anat a comprar allò dels bolquers mentre li estaven reproduint en plan ei que acabes de guanyar les lletres com les lletres catalanes i després una altra anècdota al respecte de l'èxit del llibre aquest d'ETA parla de com pel carrer ell es parava per exemple al davant de les botigues que el tenien allà com el gran llibre basc del moment llibre de l'any allà als aparadors es parava allà la gent més o menys la podia conèixer per les entrevistes però la gent la parava per preguntar-li sobre la panxa o sobre el bebè llavors hi ha aquest punt de que ser mare passa per sobre de tot sobretot si ets persona creativa tot això després de tres meses sin dormir més de tres horas seguidas després de visitas primeros, semanales i luego, quincenales a la infermera per controlar el peso del recién nacido després de un registro exhaustivo de los excrementos vòmitos mocos i toses del bé la identitat de madre havia terminado por devorar a todas les demás i havia mandat a tots mis dios pasados al exilio més remoto escritora jo trabajadora jo esposa jo hija jo la que se bañó desnuda en la fuente de Trafalgar Square jo la que durante un verano fue guía turística en el lago Ness y aprovechó para ligar con turistas americanos jo no era posible no lo era de fet inclús explica que amb el premi que va guanyar monetari dels premis de les letres basques es va agafar una excedència per escriure un nou llibre a partir d'aquest premi i a més se la va agafar l'excedència per escriure no per cuidar el fill que obviament acabava de parir just en aquell moment no sé sorra d'exagerar però m'ha afectat tal com ho ha narrat la Roser aquesta idea de ja no existeixes ja no existeixes i és més guanyes un premi i tothom potser espera que aquest premi bueno el premi anirà molt bé pels bolquers del xaval sí sí sí té un rotllo això si fos un home potser el premi és per comprar-me un cotxe exacte però si a més el llibre que està preparat no és un llibre sobre maternitat que potser és el que inclús s'esperarien no alguna gent sinó sobre una assassina dels seus fills llavors ella juga molt amb el tema de la culpa bueno recuperem abans el tema també hem parlat de la culpa però també ho vam parlar amb l'àstremus tota aquesta idea que també és molt cristiana és molt cristiana aquesta la gran culpa però ojo aquí sembla que amb la narrativa i tot i la música aquesta de fons hi ha molt de sarcasme és una història que va les dues hòsties en la cara que deia la Lucía Bascaren o sigui té mala llet i té molt de sarcasme parla molt molt dels mitjans de comunicació i això em recorda el caso Alcácer hi havia un moment que els mitjans clar revuelo total amb aquesta història li deien los hechos no parlàvem de l'assassinat no li deien los hechos una mica per anar tapant aquest tabú i inclús hi havia un moment que la premsa va acabar fent un clic que es veu i va començar a canviar les versions a pobra dona a l'assassina pobra dona és que devia tenir això o això altre mentalment encara no s'han adonat del cafè hi havia un punt casi perdó una vara no mata de o està grillada o aquesta depre pospar bueno vale vale pero por otro lado me parece muy interesante esta reflexión de hecho tengo bastante a decir por la parte que me toca pero francamente es decir no creo que haya en su investigación una aprobación es decir se puede buscar la coherencia es una exploración se puede buscar la coherencia y se puede buscar los motivos que han llevado pero es que claro eso lo puedes hacer con cualquier tipo de asesinato o de delito ya sea dentro o fuera de la ley me da igual el delito moral l'interessant que planteja ella mateixa és que el detonant ha sigut un assassinat per ella voler extreure la seva experiència personal penseu que mig llibre literalment mig llibre és sobre Alice i mig llibre és sobre ella llavors a més hi ha molt pels qui us agradin els llibres o històries de judicis també va farcit perquè clar òbviament hi ha un moment que ella per investigar va al judici i el judici és també de traca allò que comentam de Chicago i tot això és de traca el que passa allà també no us diré res però és ferroístas que hemos sufrido estas semanas pasadas o qué lo digo por el juez però jo us dic sobretot el que és interessant és el punt de vista de com investiga la noia aquesta que coneixia la mare que va assassinar però també com va comparant amb la seva pròpia vida inclús hi ha aquest punt Adriano que també dius de no justificar l'acte òbviament però sí que compren moltes coses de certs moments de dir bueno és que aquí hi ha gent que no parla d'aquests dolors d'aquests mal de caps o d'aquesta depressió o d'aquest ninguner o no perquè també entra molt en aquest tema i es planteja temes com ara això del fet de decidir ser mare quan és el moment en aquest cas extrapolable potser el pare però òbviament sabem que la mare té molta més càrrega quin és el moment cal o amb qui són aquestes grans preguntes i fa poc mira el sampe passada a Can Basté aquí al costat del centre cívic no sé si el coneixeu el de Can Basté vam fer una projecció d'un documental molt interessant que parlava sobre les madres gnomo no gnomo de los pitufos sinó gnomo de no mother o sigui hi ha un moviment és que arribem al punt que s'ha d'etiquetar una mare que no vol tenir fills com a madre gnomo sí com si el paper d'una dona en aquest món fos ser mare llavors és seràs mare però mare que no sí sí sí no ha sigut mare al revés ha sigut mare és hòstia tens 50 anys eres una no madre sí no i aquest punt que això totalment és etiquetes tabús sempre ho portem arrossegat això però bueno tornant al llibre un tema ja més formal està molt ben escrit o sigui inclús aquí hem parlat de la Lucía Bascaren ella té un òbviament és més jove ha fet dos llibres té com més aquesta frescura joven ella no és massa més gran tampoc òbviament no és una joveneta la Cateixa Aguirre però sí que és veritat que té un estil molt cru de pofetada realment de cavalgar i a més té moltes referències de fet referències vull dir a la cultura coneixem molts infanticis dins del que és la tradició cultural religiosa o de mites i això de fet comença amb una frase de Medea que és potser la gran infanticina per dir-ho així i hi ha un moment al principi de tot del llibre que descriu la situació el llibre comença literalment amb l'assassinat o sigui en la cuidadora perquè clar era gente bien la cuidadora la que netejava la casa com entrava a casa i es va trobar tota l'escena que a més l'escena se la troba és la mare al davant o sigui l'habitació els nens tapats monys o sigui trets de la banyera tapadets fins de dalt i la mare allà asseguda al davant sense més que diu truca a la policia que ha matat els morons i diu quan la posen al cotxe de Pol i quan li baixen el cap ella salia com una eurídice de sal com una estoica com aquest punt tot és així hi ha inclús una frase d'aquella pel·lícula de la noixa del cazador que és hòstia per qui l'ho heu vist és realment una mena de malson un conte malson era más en su época entiendo que ahora es desesperi però com un home ha passegat dos nens claro hay ese punto al final primera pregunta que te quiero hacer en relación esto es ¿realmente concluye con una en la investigación no no en la investigación está claro que nos que nos obliga a reflexionar sobre algo que quizás ni nos apetece pero acaba generando una conclusión mira com tot assaig dona molt és a dir dispara molt a tot arreu però jo com a ja et dic que jo com a persona tot això crec que és un llibre que afectarà en aquest sentit tu entràs molt més com a dona que mare sobretot però sí que és veritat que ni ni explora moltes jo crec que moltes vies i molt aquest rotllo de no vol justificar òbviament ni l'assassinat ni el no perquè tot això recau molt en el judici penseu en el judici hi ha un moment que està escrivint el judici que diu aquí no aquí no gana quien dice la verdad sinó quien la cuenta mejor que al final és com tot l'art al final què és la verdad i esto un poco nos lleva cara a cara hòstia al final també passa en cara a cara qual és la verdad final con la que te quedas i juga molt amb això quien la conoce esa verdad exacte i juga molt amb això justament amb aquesta frase que vas a dir qui coneix la veritat d'aquesta dona tots estem especulant perquè aquesta dona ha arribat a un punt que està ja nula que no parla que no sent i llavors dius en quin moment s'arriba a un punt així no? passa que yo veo un problema es decir me parece superinteresante la idea y además yo siempre lo he dicho aquí en el terreno más familiar que hostia ser madre ser padre evidentemente con los matices que cada rol conlleva hostia es aceptar sobre todo que el foco que ha estado contigo durante los años que lleves de vida de repente se traslada a otras personas si has tenido dos hijos gemelos pues dos pero si solo es un hijo pues uno se traslada de un modo en el que si tú entras en conflicto con ello porque ya no tienes tiempo para ETC o como madre porque físicamente hay unos cambios también que evidentemente son mucho más difíciles de llevar consigo mismo hostia si no hay esa aceptación por lo tanto hay un conflicto y en el conflicto todo puede ser pero porque tiene que ser un cambio de una cosa por la otra es inevitable en vez de una no no es que no te lo digo yo como padre que es inevitable es decir que tú tengas una persona de la cual cuidar te lleva a tener que apartar el foco que convivía contigo y trasladarlo a otra realidad pero de tu propia identidad no de tu identidad claro pero si de tus prácticas diarias y al final tus prácticas diarias definen tu identidad no es que es todo mucho más complejo de lo que parece ya son 15 años de paternidad hay 15 meses de paternidad se te ha hecho largo no no perdona 16 meses de paternidad y a la hora de la verdad es claramente eso es la necesidad de aceptar de aceptación continua en la no aceptación hay conflicto ya mira era claro conflicto sobre todo en aquel capítulo 2 bàsicament com a la meitat del llibre comença un capítol que aquest conflicte sobretot de la violència i concretament l'infanticidi de fet fa una picada d'olleta a la cultura catalana perquè parla de Víctor Català de Catalina Albert de com va guanyar uns jocs florals d'olot que no ho sabia el 1898 amb un monòleg que es diu la infanticida que a més això és tret del llibre seducción sexo embarazo desaparición fulminante del hombre aparición devastadora del bebé desesperación rueda de molina machacar de huesos diminutos implicación de las autoridades maricón de por vida fin Molt bé Sort que ara sabem que Víctor Català era una dona té molt sentit aquest tema T'imagines T'imagines però bueno ella fa una reflexió sobretot sobre el tema dels infanticidis Damas y caballeros del curado antes de nada tomen aire expulsen aire relajen la mandíbula lo mejor que pueden hacer es dejar de escandalizarse quizás lo que necesiten ahora es un poco de perspectiva histórica porque como ustedes comprenderán nada de esto es nuevo muy al contrario podemos decir que es tan viejo como nuestra propia humanidad siempre se ha acabado con niños bebés recién nacidos ¿por qué? las razones pueden ser variadas pero fundamentalmente es por esto atención es fácil matar a un niño porque son pequeños débiles incapaces de organizarse y reivindicar sus derechos rebelarse en fin afilar la guillotina y devolver el golpe así que esta es la verdad y volveré a repetirla es fácil matar niños bueno ya lo deia aquello no Ferran la realitat i la mort superen a la ficció no tenen de sensibilitats Ferran el senyor porta el senyor porta és que última bueno és igual continuo que acaba ja per acabar realment molt molt recomanable la lectura realment és molt interessant el llibre és un assaig podria ser gaire de ficció però sí és molt assaig reflexions totalment de primera mà i a més ja us he dit que serveix com a manual jurídico si us agrada me parece interesante que hayas traído este libro yo por suerte he leído otros que hacen las mismas reflexiones sin necesidad de partir de una cuestión que moralmente ya me parece como hostia inadmisible y por lo tanto reflexionar sobre ello me cuesta mucho más de hecho es Dónde está mi tribu y Dónde está mi tribu por ejemplo que es un gran libro de Carolina de Olmo te plantea ese conflicto que no solo está en el hecho de ver cómo tu identidad va mutando en tu hogar sino como por ejemplo el espacio externo no colabora de cómo realmente es un libro muy potente que lo que hace es valorar si la sociedad actual permite tener niños es decir puede haber todos esos prejuicios y esa moral que te empuja a decir no aquí estás para procrear y para generar descendencia pero por otro lado hemos construido una sociedad que nos lo permita que nos lo haga fácil y ya no solo a la mujer a la identidad de pareja porque claro que en la época machista o heteropatriarcal donde se ponía o sea estaban claros los cimientos totalmente solo plantearlo desde la perspectiva de que en antaño a partir de situaciones del capitalismo el hombre se iba a trabajar y la mujer se quedaba en casa cuidando entonces la repartición de responsabilidades sean buenas o malas las puedas valorar o no quiero decir en positivo o en negativo eso provocaba que la estructura familiar fuera mucho más fácil de mantener porque había dos roles muy diferenciados y cada uno se encargaba de uno en el momento de que el heteropatriarcalismo de alguna manera se está intentando destruir y lo que estamos buscando es que haya una igualdad también en los roles que acaba pasando que los dos mujer y padre son trabajadores los dos hombre y mujer son padre y madre y por lo tanto esos roles ya son mucho más difíciles de compartir y por lo tanto esas pérdidas de identidades se dan por dos y por tanto Efemun acos Adriano trucaré a la Katisha Aguirre Efemun cara a cara me parecería genial pero no no tanto desde un conflicto sino desde la idea de la reflexión me parece muy interesante además pero sobre todo no dejar solo todo el centro de ese gran conflicto en la madre y en la situación o en la relación de la madre en relación a los hijos ¿no? ¿Dónde te dejan? Ens estem quedant sense temps anem a fer l'agenda rapidíssim perquè a més és on el Carles ens envies una cosera ¿Qué es cou? Doncs ¿qué es cou? ¿Qué es cou? Mira, tirem directament el que ens ha enviat el Carles com a proposta cinematográfica o què, Adriano? Endavant Divendres 5 de febrer torna a la cartellera The Kid el clàssic immortal de Charlie Chaplin però aquesta vegada ho fa restaurada en 4K amb motiu del seu centenari així que ja ho sabeu si voleu recuperar les aventures de Charlotte i aquell petit Jackie Coogan que ens va robar el cor una vegada i una altra no us perdeu l'oportunitat de veure El Chico als cinemes També hem de dir que el Carles si avui hagués vingut ens hagués portat El Padre aquesta pel·lícula i ens ha gravat una reviu que penjarem a empanada extra alguna cosa més d'agenda també s'ha estrenat Crash estem recuperant moltes pel·lis però s'ha estrenat ara finalment se puede ver este fin de setmana és el que quieres decir exacto doncs aquí estem al final del programa nois programa dents tot s'ha de dir perquè és un tema no los maten después perquè jugar a ser Dios és complicat ja no sé que Dios nos da la vida i nos la quita però claro un padre o una madre no deberían si se deciden si se deciden que yo creo que aquí estos dos están lo tienen muy claro de momento de momento Ferran es aquí distant potser eso existe existencia en la paternidad existe sabes lo que se convierte esto y que acaba teniendo hijos por culpa de un amor no sé cómo os de ir han de marxar ens escoltem la setmana que ve nois adeus adeus al Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just hi haurà alguna prensa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell que fins ara mutis 400 pisos perk per exemple que dèus saber és com ah no no ح dish em ví com ho com qu com 事 com shot 폰 ve com con l' ev ound gracias