fa un exemple pels nostres viatures. Prefereu els pites que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Paul Degler. Per Rampujol. Adriano Calero. Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Rampujol. Escolta'm aquest tango i és inevitable pensar en dos cossos que es fan en un mateix ritme. En l'Argentina de Carlos Gardel, en l'Uruguai d'Alberto Mastre, en la poètica de Rubendario, en la parla l'Homfarda. I podria seguir i seguir, i seguir posant exemples que remeten aquest tango. Però un moment, un moment, un moment. No ens envelem, no ens envelem. Una segona versió d'En esta tarde, Cris. Mateixa cançó, diferent artista. Avui comença un nou programa a Ràdio d'Esvern amb dues versions d'un mateix tema. Se sembla, està clar, però en realitat podríem dir que no tenen res a veure. La primera està interpretada per Julio Sosa, el baron del tango, tot un clàssic del gènere. I la segona, aquesta que esteu escoltant, en canvi no és d'un cantant argentí, no és d'un cantant uruguallà. Fins i tot us puc assegurar que no sabia parlar castellà. Bueno, bueno, bueno, alguns pensareu que em falta un bull i potser no us falta raó, però us asseguro que no m'invento res. La segona versió del tema En esta tarde, Cris, està interpretada per Ikuo Abo, un cantant japonès que va estudiar tango des de ben petit. El fragment que us hem posat és d'una actuació que va fer als anys 60 sobre el plató del famós programa argentí, Sábados Circulares. Podem parlar d'actuació, podem parlar d'interpretació, podem parlar d'adaptació. Cultura, en definitiva, que retroalimenta a través de diferents creacions que es multipliquen i es multipliquen entre sí, són estanteries d'aquella gran biblioteca de Babel que n'arraba Borges, un altre argentí. Això ha passat tantíssimes vegades dins el camp de la literatura, també en el de la pintura, en el del teatre, el cinema, fins i tot en el dels còmics i els videojocs, tots ells, ingredients fonamentals d'Empanada Cultural. Vinga, adelante, Pol. Què de fer, el DJ. Empanada Cultural, per cert, d'una idea, l'Empanada, que m'he fet també amb aquesta introducció. Alguna miqueta més de ritme. Tens raó. Abans que res, abans que res, comencem pel més important, que no és la meva presentació, sinó sou vosaltres, els meus acompanyats, els locutors. I qui millor per acompanyar-nos, com dic, de vosaltres, el nostre, vosaltres, perdó, l'equip de locutors de ràdio d'Esvern, d'aquest programa que comença avui, aquest matí. Pol Digler. I Ferran Pujol, aquí, a la taula de ràdio d'Esvern. Bon dia, bon dia, bon dia, nois, bon dia. Que va ser l'hora de despertar. Has començat tu, per ser diumenge. Sí, però no, Ferran, que el tango no ens impedeixi veure el bosc. Avui la música podríem dir que és l'escusa perfecta. No sé què en pensareu, us ha agradat. El Geribos. La història és maca. Gràcies, Ferran, gràcies, Ferran, gràcies. Jo només he triat això per introduir una mica la qüestió de les adaptacions, que serà una mica el tema que ens guiarà en aquest programa, que anirem pilotant, anirem cuinant en aquesta empanada cultural. Parlarem de cançons, de pel·lícules, de paràgrafs, de vinyetes. Ho intentarem comprimir tot en un mateix plat, però la tasca no és fàcil, ja ho sabeu. Esteu preparats, Ferran, Pol. Sí, sí, davant. Comença bé. Menú del dia. Comencem mosegant temes d'actualitat. En el programa d'avui parlarem del Saló del Còmic. Epol? Sí, sí, parlarem, parlarem. Parlarem perquè no només ha sigut aquesta nova edició, que ara es diu Còmic Barcelona, va canviant, és una agència de noms. Exactament. Però que sí que és veritat que... Hi ha hagut una confluència, perquè avui parlarem del Saló del Còmic, en la part de Còmics, però a l'hora parlarem del taquillazo que ha sigut. Game, vengadores en game. La fi d'aquesta saga de l'univers cinematogràfic de Marvel. De moment. Ferran. Què més veurem en el programa d'avui? A respecte de les relacions a videojocs, a cinema o al contrari, generalment també podrem parlar-ne. Precisament perquè són dos mitjans que sembla que s'hagin d'assemblar molt, que puguin portar-hi molt en comú, però veurem que tenen diferències i punts crítics que de moment podríem dir que encara no han aconseguit un èxit. Molt ben vist. Ferran, us anunciem ja, que el Ferran espera en videojocs, ens anirà informar, sobre adaptacions, novetats i tot el que tingui que veure en aquest món dels videojocs, evidentment, també del cinema, evidentment, d'altres parts, d'aquesta empanada cultural. També en parlarem avui en aquest primer programa del BCN Film Fest amb el nostre cronista i enviat allà, l'Adriano Calero. Avui hi ha una mica els temes, si us sembla, comencem ja. Anem a mossegar aquesta empanada. Què comença? Comis. Mr. Paul Diggler. Paul, Paul, Paul. Aviam, aviam, aviam. Què ens pots dir? Està molt amunt, ara mateix. Estic molt amunt. Estic una mica d'octàvios, m'agrada la referència. Però com hem dit, moltes coses. És curiós, no recordava que el pseudoalcòmic estava tan a prop de dades com el Sant Jordi. Realment no recordo. És veritat que acostuma a caure a la segona meitat d'abril, però hi ha hagut anys que s'han mogut mesos. Perquè jo recordo... M'he anat al maig, inclús. Sí, jo recordo... No sé, potser és el gamic climàtic, però totes les coses que vaig comprar allà, al final de còmics i el que sigui, vaig dir, després del Sant Jordi, pa, què? Llavors, simplement... Què destques? 37 edició, estem dient. 37 edició... Aviam, aviam. Jo trobo, no dic irònic, però sí com que estem parlant de pseudoalcòmic i, alhora, del taquillazo que ha sigut en game, em fa gràcia, perquè aquest any, el que es pretenia, clar, això ja... Jo no he estat a dins, he estat com assistent a l'alcòmic, però el que es pretenia aquest any era fer una mica més dedicació a l'endegra, a l'alfancin, de fet, inclús al cartellà. Vindicant petit, fent en el grau. Sí, exacte, molt bé. Però, clar, l'hora és l'any de Marvel. Clar, és molt curiós. De fet, Pol, el mateix és Stan Lee, pel que tinc aquí, el mateix és Stan Lee, recentment mort, una llàstima per tots els fans, és Stan Lee, que ja no podrem veure amb caméos més pel·lícules Marvel, o potser sí. En qualsevol cas, és una llàstima. Disney, Disney, Disney. I no sé si t'anarà aquí per si falta. Quatre exposicions dedicades Stan Lee en aquest ecomic Barcelona. Home, jo crec que és l'efecte imperapleno de Marvel i jo crec que just reconeixement a una de les persones més importants. Podríem dir ecomic mainstream, des de l'uevo. Sí, home. Però a dia d'avui estan a la glòria. O això se suposa, no, Pol? A veure, D.C. és una altra història, perquè jo crec que dins d'això, D.C., jo encara no l'he vist, però diuen que a Xesà és un retorn als orígens, però potser al nivell, un retorn al nivell, o no. Això en dic, a ires més oixenteros, més amb una fresco, que potser li està robant una miqueta a Marvel. No sé, perquè Marvel ja s'ho ha muntat superbé. Però D.C. jo crec que és el que m'han vist superman. Va buscar diferenciar-se, potser, de Marvel, el D.C. en llibertat cinematònefic. Amb una serietat, també, en part. Sí, amb una pretesa profunditat, amb una gravetat molt bèstia, que, que no comencem encara ni arribem amb els spoilers d'en Game, ja voldria de ser... Ja voldria tenir aquesta capacitat de vincular pel·lícules, de vincular referències... que els teus personatges, que al final Marvel, s'ha basat molt en això. Doncs, Pol, si et sembla, perquè, parlant del saló del còmic, podríem dir com excusa per parlar d'adaptacions importants del còmic, el cinema, del còmic, altres formats. Tu què ens pots dir? Què ens pots recomana avui en aquest matí que comencem aquest programa d'empenada? Quins ingredients de còmic li posaries en aquesta empenada? Aviam, clar, aquí, més que ingredients o així, és que, també en de diferenciar, com adaptes un còmic. És a dir, jo crec... depèn de si veus el còmic com un impasse, gairebé un escrit, un guió, a més d'or i bo, no? Depèn de com ho veigis, ho pots adaptar literalment, ho pots adaptar més en essència, pot ser... Clar, és difícil perquè, des d'un punt de vista, el còmic ja té imatge. El que tu li estàs posant és un so, uns actors, evidentment, una música, que també fa molt, però el còmic, com a tal, que es podria entendre com un storyboard. De fet, sí. Un guió de còmic i un guió de pel·lícula no difereixen gaire, de forma, tenen un interior exterior, d'anit, personatges, la diferència del ritme, i és la quina estètica, per dir-ho d'alguna manera, de com es mou o no es mou un còmic, o es mou o no es mou una pel·lícula. Per exemple, Splash Page, que és un concepte que s'utilitza molt, a les veus en una pel·lícula, persones que s'estan machacant, recordo un moment de la pel·lícula Venom, per cert, molt dolenta, adaptació a Marvel, però hi havia un moment que es veia molt clar, les Splash Page, no? Tu veies allà, Tom Hardy i Harry Hadmet. O no, a veure, tothom va clava ser la primera pel·lícula de vengadors, precisament, de Marvel, el moment en què es reuneixen tots els superaïs. Molt ben vist, molt ben vist. Que també n'hi ha un a l'últim, a cada pel·lícula ho té. Jo sí que marcaria aquesta mini subgènere secció d'uns còmics, que és el tema de... Jo considero que hi ha certs còmics que s'han adaptat molt bé. Dispara. I jo crec que hi ha un que és obvi. Quina és? We are saxophone! One, two, three, four! Yes! Bueno, el Carles està gaudino, el faran està patint, no? No, no, no, seguim canyeros, seguim canyeros. Ai, ai, ai, ai, te quiero. I seguim canyeros en aquest matí. I seguim molt bé. Perquè com tot a cançó, gravada a un garage, com fan els de Scott Pilgrim, sona com el cul, però és l'ascència. Llavors, què passa? La pel·liforma, els nostres vivents parla aquí. Scott Pilgrim és un còmic d'Abreyan Lee O'Malley, O'Malley, que bàsicament és una adaptació de... crec que són 6 volumes, o sigui, que... Bueno, que narren les històries de... És que tampoc no sé si entraden aquest tema. Resumidamente. És un xaval que en la pel·lícula és Michael Cera, però és un xaval que el que vol és aconseguir la... Xica, s'ho sonyes literalment, però que per arribar a ella, ha de vencer els seus ex-nòvios en el sentit de com si fossin superherois. I, de fet, és curiós, perquè Scott Pilgrim, potser la gent no ho té molt present, perquè potser la gent, ni l'avís, ni sap de què collons estem parlant, però sí que és veritat que els actors que surten surt capitàna Marvel, surt en el sentit de surt Brilarson i en el sentit d'en Captain America. Surt Captain America. Si el permeteu, és com un arcade, podríem dir, perquè en aquesta empanada estic barrejant i a coses, però crec que és exactiu el programa. És com un arcade, un vídeo jo, en el que tu vas passar amb pantalles, però té a veure amb una cosa que hem viscut tots, tots, nois, noies, persones que ens sentiu, que és aquest amor de pubertat, aquest amor de joventut, que tu vols, vols, vols, ostres, no sé si aconseguiràs o no, la aconsegueixes, però potser és una idea de mescla, entre el món dels videojocs. Ja deixaré que sigui el poble que defensi aquesta pel·lícula. Sí, perquè després jo tinc un problema. A tu parada, Ferran, la... És l'òdio bastant, però com de la... Sí, però li perdono perquè a mi no m'agrada gens Blade Runner, llavors és... L'úrem amb paus. Diversitat, definiós, totes acceptades... De totes maneres... Diues, té un poble. És com que es diu evidentment estar al mateix nivell que Blade Runner. Doncs, escop Pilgrim, jo ho entenc des d'aquest punt de vista, perquè a part que és un popurri, per tant, amb l'expressió que després és un popurri pop, és a dir, a mescla molt... Això t'ho discutiria. Per mi, pop, té un concepte molt lligat a l'art, a Andy Warhol... I què és, si no escop Pilgrim, com una peça d'art del satè i de tots els aspectes? Sí, estem una mica llunyats del pop. Però bueno, t'hi espalteixes. El tema és que a escop Pilgrim, jo trobo que és una molt bona adaptació, tècnicament, és a dir, després et pot agradar o no, i a més l'humor que té és molt absurd, també, i jo també puc entendre que, per tant, la pel·lícula dura dos hores la pel·lícula, però és un ritme frenètic. Exacte, el director de l'última BVD, però el cornet, o sigui, en tio que ens té acostumat a un ritme bastant frenètic, però com adaptació a còmic, és que veus el còmic i és que literalment està adaptat, i el bo és que farà servir uns recursos molt arcàdels, el que deies tu, molt de videojoc, molt de comiquero, llavors, com adaptació, hòstia, l'autòdeu està contentíssim, perquè realment és molt pepina a la pel·lícula. Li va quedar molt rodona el director Edgar Wright, com has dit, director de Zombies Party de Hot Fast, un crack, eh? És un crack, que a més, ja que parlem de Marvel, puc dir una cosa, puc dir una cosa? T'hi espere. Això, un nou de 10, sisplau, no Zombies Party. No diguis Zombies Party. Sí, sí. Tot i que ell surt a la pel·lícula... Tot i que ell surt a la pel·lícula... Ben vist, ben vist, Ferran. Tot i que és veritat que ell després en una pel·lícula s'ho sembla, nois, seguim una mica aquests pots dir més d'adaptacions a destacar dins el sector del còmic, a part de Scott Pilgrim. Bones, bones, bones, i aquests estarem tots d'acord, que és Spider-Man, un nou universo, és la última que vam fer. Molt bona. I ja siguem tots d'acord. Aquí jo crec que també entre el tema de què estem adaptant, que estem agafant l'ascència i fent una cosa nova, perquè sí que és veritat que Spider-Man, la pel·lícula d'animació que recordem, uscaritzada, és una pel·lícula que sí que fa un popurri de moltes coses de l'univers Marvel, en quan Miles Davis, que és el Spider-Man negre, que és un caval molt jove i tal... Miles Davis, Miles... Miles Davis. Miles Davis. Miles Davis. Miles Davis i els Isos Axons. Isos Axons. Miles Morales. Es diu Miles Morales, el prota... Ei, que Miles Davis, escolta, fantàstica. És un programa de cultura, és un programa de cinema, música, és el que voleu. Miles Morales. També hi cap en aquesta empanada, m'ha parlat amb ell cap. Digues, digues, Pol. Llavors, Spider-Man, un nou univers. Sí, Spider-Man, un nou univers. Bon persiggeti. Llavors, en aquest aspecte, jo crec que és una pel·lícula, a més, és rodoníssim, o sigui, a vegades el que passa molt en l'animació, que és... potser, hi ha vegades que et centres massa com a autor, com a creador, inclús en l'estil, en l'estètica, perquè l'animació no deixa de ser també una creació. Correcte. I a vegades el guió es queda... fluixet. Com a mi, per exemple, la mateixa edició dels Òscar, em va quedar fluixet, i és la de perros, aquella... A mi em va quedar fluixet a l'animació, espectacular. Però la història, doncs no. A mi em va agradar molt, però bé. Ara no entrarem en aquesta discussió, diguéssim. El cas és que Spider-Man, un nou univers, o podríem dir el títol original, ja que farran apuntades abans, Multiverse. Spider-Man, Multiverse. Into the Spider-Verse. Jo sincerament crec que és una pel·lícula que funda un llenguatge... És que aquí està el tema. És una cosa molt infracuda. És igual que parlàvem dels còmics. Jo comentava abans que hi ha còmics que semblen històriboars. Clar, dintre del món dels còmics també trobaràs uns que utilitzen el llenguatge possible del món dels còmics més d'una manera o una altra. No és el mateix un estèl·lics que un titin o un Marvel, i dintre de Marvel hi ha millons d'autors. I Spider-Man, Into the Spider-Verse, jo crec que una de les millors coses que fa és que no renuncia a utilitzar el llenguatge del còmic, i és complicat. Fer-ho i ho fa d'una forma espectacular, però amb tonteries com és... Bafararàs. Exacte, els desenfocs. Els nervis en forma de... Els desenfocs de la pel·lícula són imprentes offset, o sigui, són coses mal impreses. És impressionant. Hi ha la utilització, aquell llenguatge... L'animació en quatricromia, aquest treball de textura que quasi pots tocar als personatges. És una pel·lícula prodigiosa, realment. Òbviament, jo crec que les coses que estem recomanant també és veritat que el món del còmic potser també és bastant especialitzat. La gent que li agrada en general el còmic és una pel·lícula de Marvel, Auravis, Spider-Verse. Però, clar, si no ho ha fet, no us la perdeu, sisplau. És potser la millor pel·lícula, com a mínim d'animació de l'any passat. I després, una de les millors pel·lícules de l'any passat. Sí, ben vist. Però, clar, després hi ha altres que potser no són ja pertanyents a grans... A veure, tampoc estic dient que es copilim un grandíssim, conegutíssim... No, però s'ha de reconèixer que va donar molt fort, quan va sortir de pel·lícula. Però després ja ens anem a coses, no dic petites, que li sona, no coneix, però que són adaptacions que s'han fet bé, que són Persepolis, per exemple. Molt bona animació. És una pel·lícula que també és molt bona. Jo diria que l'adaptació és bona en quant a què és molt... De fet, ja he llibrat el qual. Això, per mi, li resta un valor a la pel·lícula. Però l'adaptació és bona perquè el còmic és molt bo. Clar, però en l'adaptació... Jo crec que entrarem després de Tartula, però en l'adaptació no es caga molt. És a dir, jo crec que adaptant... és molt peculiar, molt personal, i jo penso que la pel·lícula, com a mínim, li fa una justícia important. És l'adaptació lògica d'arribada del còmic. És una adaptació com l'adaptació? És correcte, no? És correctíssima? Ara, a mi no m'agrada escocot pilgrim, però et reconec que és una molt bona transversió del còmic. Tampoc m'ha entusiàs amb el còmic. Per això estic dient tècnicament. L'altre que és que a mi em flipi la pel·li. Però que a mi em sembla tècnicament és impecable. Arrugues també estaria per allà, un còmic que passa a pel·lícula. El còmic és bo, la pel·lícula també és molt bona, realment. Són exemples. També és un còmic que no té aquest punt... No, no és un còmic que podem... És un còmic que us crista. Exactament, un còmic més europeu, un còmic amb una sensibilitat que mai tindrà a Estats Units. Em pregunto a Polsinabes a treure pel·lícules com Ghost Wall o coses d'aquestes. No, no, però el que volia comentar és que aquests tècnicament estan ben ambientats, ben adaptats, però cada després jo volia destacar una mica però quan dic polèmics em refereixo a depèn de quines coses. Perquè, per exemple, te'n podem estar parlant de les adaptacions que s'han fet de Dark Horse, de l'hitorial, Dark Horse, que, normalment, acostuma a ser més negre, més durilla, més visceral. I, clar, estem parlant d'ara mateix Netflix que té Sabrina, la sèrie de la Bruja. Molt bona per altra banda. Molt bona, però clar, partint de que la gent dona conèixer els 90, la sitcom, que, més clar, ja no sé ni si dir inspirada en el còmic, perquè no té res a veure. Però, evidentment, el còmic, no sé si l'heu llegit, perquè el còmic és ja només el primer facicle, ja és tan assaco, eh? Bon, és Dark Horse, que és una editorial que ja està feta per això. Una pregunta ràpid sobre això, que sempre he tingut el dubte. El còmic era abans que la sèrie dels 90? És a dir, la sèrie dels 90 és una versió dolcorada del còmic, el còmic que és posterior d'algú que reinventa... Per el que sé, sí. Però, bueno, si ja ho sé, ja em dirà que... Treu un còmic. No pot faltar a la meva estantària, una còmica a casa meva, un, Farran. Un còmic? Sí. Viajologant. Viajologant, maravillós. Aquest ocre poscular, brutal. Té una molt bona adaptació, que és una adaptació lliure. És una adaptació lliure, que fa bo el còmic, totalment, i el còmic fa bona de pel·lícula, i al revés. Pol, un còmic, amb quina et quedes? Tria un. Jo sí, he triat un de Boys, que el teniu aquí sobre. De fet, és el primer volum. Hem portat aquestes pàgines. He fet la secció cortinglès de llibres, però he portat uns quants llibres aquí a l'estudi. I... Déu n'hi do, eh? No, no l'estic trencant, l'estic pujant. És que un que és el primer... Això sí. Ara sí que ha trencat. Però era un còmic, era un còmic. És que un que és el primer programa, encara no estem molt acostumats a tirar els efectes. El Carles ha intentat fer l'efecte de passar per la pàgina. Però sí, els tenim aquí. Prenar-li una mica de textura. Una meravella, Pol, aquest còmic de The Boys és una absoluta meravella. El tenim aquí ara mateix a l'estudi de Radio Desvern de còmic de Garth Ennis i d'Àric Robertson. Són varios integrals. Una visió bastant gamberra del món dels superherois. Molt gamberra, eh? No bastant, sinó molt. Molt bé, doncs, nois, saló del còmic Spiderman, Persepolis, Endgame, Dark Horse. Ua, podríem seguir. Què us sembla si comencem ja al terreny dels videojocs? Videojocs. I qui millor per parlar de videojocs, que el Ferran Pujol, una persona que jo sempre, quan estem reunits, perquè ara estem reunits aquí, però penso en casa meva, no? Quan veniu, osti, fotem unes cerveses i comencem a parlar, ja parlar, ja parlar, ja sigui de cinema, de videojocs, del que sigui. És una sensació que podria estar en les sabatilles ara mateix, portant-vos unes cerveses. El que volia dir és que Ferran, qui millor que tu per parlar de videojocs, sempre tens una visió que tu dic, m'agrada molt com sintetitzes les coses, ei, no estic exagerant. No estic exagerant, és un crac. Gràcies, gràcies. La paraula, què ens pots apuntar? Doncs la veritat és molt senzillet, perquè al final estem en un dels terrenys més pentenosos que n'hi ha en el món dels videojocs, són les seves adaptacions. Com portem un videojoc a un altre terreny, generalment, ja que parlem de cinema, cinema. No estem en un terreny gaire agraït en el món dels videojocs, famoses són totes les adaptacions nafastes que n'hi ha de videojocs, però anem a celebrar una que més o menys és decent, hi haurà amics meus que se'n tiraran a sobre perquè em diran que no, que això és tradicional a la saga de videojocs. T'hem parlat de Super Mario. Super Mario és reivindicable. Bob Hoskins i la seva... Què es diu? Silent Hill. Silent Hill, la pel·lícula que es va adaptar a principis del 2000, és veritat que no captura totes les subtileses del videojoc. També estem parlant d'uns dels videojocs més densos, de sagues de videojocs més denses que n'hi ha, però aconsegueix ser bastant fidel i trasladar bastant bé. De fet, fins i tot copien algun plano que funciona molt bé a la pantalla. No hem d'oblidar una altra cosa que tenen els videojocs. El videojocs, durant molta època, eren només jocs. A partir dels 90, quan la tecnologia permet ser més narratius i començar a incorporar càmeres i planificació i narració, la gent es considerava el germà petit del cinema. Clar, que pots començar a explicar històries i, de fet, els primers videojocs que intenten fer narrativa directament imiten pel·lícules, imiten directors, no utilitzen un llenguatge propi de videojocs per explicar històries. El cas de Scarface, que ha donat... Més recent, Ferran, però és una pel·lícula de Brian De Palma, que ha donat peu a... I el Patrino també, exactament. El païsit seria la conseqüència directa de Scarface de Brian De Palma i també el joc mafia del patrino de Francis Ford. Això pot ser més en un tema més tonal, però el tema narratiu és a dir, que un director... Hideo Kojima, que és el que tothom... Hideo Kojima, director... El director Buenaví de tota la vida en els videojocs, clar, aquest home ens fa el 1998, 99, ens fa Metal Gear 1 amb les seves narratives, amb les seves cinemàtiques, molt aconseguides. I gràcies a Déu que tenia la limitació, perquè quan no ha tingut limitacions tècniques amb consoles més potents, ha demostrat que no. El Metal 4 és el que... Metal Gear Solid 4. Metal Gear Solid 4 és el joc que... Fa dos passes, vídeo. El tema és que els videojocs són... En resum, els videojocs són un terreny diferent a les pel·lícules, són interactius. Vem tenir, em sembla, i això, algun dia arribarà una discussió sobre què era més passió o més actiu si jugo en videojoc o una pel·lícula, un altre dia, un altre dia, deixem-ho. Això em porta a passar en altres coses. Això són penades d'un altre penet. Exacte. Actiu passiu. Això ja... El tema és que els videojocs són interactius i la manera d'anar a una història és... Sí, està la gràcia, no? La manera... La manera d'explicar una història pot ser de les dinàmiques de joc. És a dir, de la mateixa manera que tens de jugar el joc, si el teu personatge és més torpe, si no, si saltes... Això també t'està explicant una història. No necessites les cinemàtiques, però tot i així s'ha volgut admirar allà molt. Llavors, el pas natural també va ser que molts videojocs que havien tingut èxit... Podíem parlar de Resident Evil, podríem parlar de Tom Raider, podríem parlar de Doom, podríem parlar de Mortal Kombat, podríem parlar de Mario Bros. I heu vist que heu fet una escala descendent de les idees argumentals d'algunes que tenen història a jocs que directament no entenen i decideixen fer-ho, perquè al final, com tot, és una qüestió de diners. Diu, quin és el joc que més ven? Super Mario Bros, fem una pel·li, no hi ha una història, però fem-la igualment. Què passa amb les adaptacions aquestes? Ja que has fet aquesta llista, amb el cap les pel·lícules de Resident Evil, amb el cap la pel·lícula Sergil, que sí, que ja has comentat, producció canadenca, en el cas de Resident Evil, produccions americanes, mainstream, amb l'actriu que ara no em surt el nom, mira això, mira això. Què passa amb aquestes adaptacions, amb aquesta traslació, diguéssim, del món del videojoc al món del cinema? Podem parlar d'això, com podríem parlar de Bandersnatch, aquesta sèrie interactiva de Netflix, que alguna manera també vincula el món més de videojoc, de triar, de... Mira, aquí tinc un rebobin, una mica, a Ferran. Bandersnatch, al final, el que fa és adaptar les historietes de la pulpa, la sèrie... Eligeto a aventura. Exactament, que en què tu arribaves en una pàgina, i havies de decidir si volies passar pel puent elevadizo, o volies pujar a la corda. I llavors, en funció del que triessis, i quan la història acabava en aquell precis moment, perquè mories, com a personatge, o no, la història seguia. En qualsevol cas, crec que el referent de Bandersnatch és aquest, però no ens sortim del guió, és a dir, estem parlant de videojocs. Bandersnatch, com a totes aquestes pel·lícules, que has citat. L'experiment de Bandersnatch és curiós, perquè sembla com la inversa. Fem un videojoc, és un metge interactiu, i el posem a un mitjà més... perdona, passiu, d'observar la història, es desenvolupa, tu no la fas avançar, sinó que la història tal. I, engany, Bandersnatch intenta fer-ho al revés. Agafem un genera passiu, com és una sèrie, un episodi, i l'intentem donar interactivitat. Després hi haurà les limitacions, o no, que jo considero que és totalment buscat pel creador de Bandersnatch, però per acabar el tema dels videojocs, el gran problema que jo li trobo, perquè per mi és un problema. Hi ha grans històries en el món dels videojocs, jo sé, però dic que la gent que no juga videojocs s'està perdent grans històries, que no s'estan explicant el cinema, i diuen, si jo veig pel·lícules assassinscrit, va ser l'última gran... Bé, Tom Reider assassinscrit, van ser les dues últimes pel·lícules que es van estrenar, assassinscrit. Que parteixen de videojocs, exactament. És molt interessant. Però és molt interessant de jugar. És molt interessant de jugar. Perquè si te l'expliquen, diuen, sí, està bé, però clar, al final, la pel·lícula és normal. És perquè ho volen condensar. Però jo crec que les temàtiques, aquestes entrecometes ocultistes, de templaris i aquestes coses sempre... Poden crear una mica... Crear l'atenció, que és evidentment aquí és la traslació que tu dius, que tu vols jugar, inclús tu podries... Podrien cantar jugar al Tetris. No, mira, faré més fàcil, faré més fàcil. Podrien cantar jugar a l'Angrivers, però no per veure una pel·lícula d'Angrivers. Què hi és? I n'hi haurà una altra. Tancant una mica, crec que és molt interessant el que ha dit el Ferran, aquesta idea, com de... un producte, una expressió cultural, que tu jugues. No és el mateix gaudir jugant, que gaudir per d'ensa en una posada en escena, o en una narració, o en unes vinyetes. Crec que és molt interessant que has donat últim Ferran. I si us sembla nois, anem a par aquests ingredients que falten de l'empenada cultural, que quins són? I literatura, eh? Farem aquí un mix de dos seccions, diguéssim. Anem al gra al passat dimarts a la nit, els cinemes verd i de Barcelona. Van posar punt i final a la tercera edició del BCN Film Fest, amb l'entrega dels premis a les pel·lícules guanyadores, 15.000 espectadors, 9 dies de projeccions, una edició que per tercer any consecutiu considereix per data amb la diada de Sant Jordi. Què vol dir això, Ferran? La millor manera, la millor excusa, no? Sí, la feina d'això. Aquestes coses que són les bàsiques, quan penses en una adaptació, dius un llibre que l'han portat a la pel·lícula. Si us sembla, en parlem amb l'Adriano Calero, que, com hem dit, és el nostre enviat especial al festival, que ha estat veient pel·lícules, atreient reflexions del BCN Film Fest, i començaré citant una cosa que reflecteix molt bé, penso, aquest BCN Film Fest, que és el seu caràcter popular. Quin és l'eslogan? És una... l'eslogan diu, del BCN Film Fest, que és un festival on la pel·lícula és tan bona com el llibre. Pel·lícules, Carles, en plural, 59 en concreto, i algun llibre o menos. Cine, literatura, història, teatro... cine. Siempre cine. La màxima expresión de la transversalidad artística, no? Y, como excusa, la diada de Sant Jordi. De hecho, como punto de partida. Otra festiva manifestación, cuando los libros se acompañan de rosas, ahora también de películas, y, sea como sea, siguen formando un tándem de belleza y conocimiento. Así es el Barcelona Film Fest, un festival de cine, que podría llevar el nombre del santo patrón, pero que adopta el de la propia ciudad de Barcelona. Y se erige, tras su tercera edición, como el festival ineludible de la primavera. Sí, lo sé, habrá que pedirle permiso al lá, que cumple este año su novena edición, y que aún siguen marcha, por cierto. Pero del festival de cine de autor, hablaremos la semana que viene, cada empanada a su debido tiempo. Doncs totalment, Adrià, què més ens pots dir sobre aquest BCN Film Fest? ¿Cómo sucede en el cine de Roarvager, una relación que se explica, no solo a través de los sentimientos y el roce humano, sino a través del entorno en el cual viven? Algo que ya pudimos ver en su gran obra, Lázaro Feliche, estrenada hace unos pocos meses. Su hermana, precisamente, Álvaro Roarvager, también está presente en el festival. Eso sí, como actriz, en Virgen Juràntica, la primera emprendida, Sí, com a actriz, en Virgen Jurada o Bergin i Jurata, de Laura Bispoli, una pel·lícula que foi presentada en el 2015 en el Festival de Berlín i que, aunque no ganó, deja un gran sabor de boca. Ui, però, Adrià, a diferència de la meraveiglia que recitaves aquesta pel·lícula, que es va emportar el gran premi del Jurata Cans, em sona que aquesta pel·lícula no va agradar tant. Y estás de lo cierto, Carlos. Puede que Virgen Jurada sea una pel·lícula más confusa, mucho más fría y celebrada, y pese al gran trabajo de Alba, de Alba Rorváger, una pel·lícula con la que cuesta conectar. Pero los sabores se mezclan en la empanada cinematográfica y los títulos se suceden. Miel de Valeria Golino, Flor Gemela o Fiore Gemelo, de Laura Lucchetti, Latin Lover de Cristina Comenscini, Il Cratere de Silvia Luzzi y su colaborador Luca Belloni, se nos ha colado el nombre aquí. Pero, sobre todo, importante recordar la proyección de Nico, 1988, de Susana Nicarrelli. Rod Mubi dedicada a los últimos años de vida de Nico, precisamente la cantante de Velvet Underground, también Musa de Warhol, y aquí preferiré recordar la relación que tuvo con Philip Carrell y esa obra tan particular de la cicatriz interior que los vio a los dos comactores, a él como creador, pero los dos comactores. Ah, i com a parella, Adrià, també com a parella, Santimental, eh? També com a parella, Santimental. De la mano de otra mujer directora, Laura Jou, llegamos a la ya mencionada sección oficial, donde encontramos adaptaciones de obras literarias de la talla de la vida sense la Sara Matt, conocida novel·la catalana de Pep Puig, ganadora del Premio Sant Jordi en l'any 2015, y ahora también película, película que cumple con la promesa del festival y consigue ser tan buena como la novel·la, tanto que recoge dos premios, dos reconocimientos que suelen ir por separado, el de la crítica, de la fec, y el del público. Y es que siendo esta la primera película de Laura Jou, hace mucho tiempo que es directora de actores, y una pieza clave de la cinematografía catalana. Anna Castillo, Greta Fernández, Carlos Cuevas y Elizabeth Casanovas, todos ellos alumnos de la Laura Jou, i pulseras barmellas, merly, pan negra o lo imposible, trabajos impensables sin ella. Però la selección oficial también recoge aquellas producciones relacionadas con algún hecho histórico, como la tragedia de Peter Luh, de Mike Lay, que en breve comentaremos, o films biográficos sobre personalidades relevantes, espacio donde cabe destacar, si lugar a dudas, el biópica alemán sobre el poeta i dramaturgo Bertolberg, o aquell que dirí que interpreta un colosal rupe de Bert, sobre los últimos tres años del gran poeta Oscar Wilde. Mientras que el primero abraza un sabio diálogo, entre ficción y documental, y permanece en los límites de lo real, asumiendo lo teatral desde lo doméstico, mostrando sin pudor donde acaba y donde empieza el escenario, el segundo fuerza las barreras entre ficción y realidad, con un uso estilizado del lenguaje cinematográfico y una actuación vehemente, Everett interpreta y reinterpreta, y da con una obra excesiva, oscura, patética, pero muy necesaria por lo que tiene de reveladora. Impelido por la misma necesidad de justicia con el pasado, tal vez, el director Mike Lay retrata esta vez, tras la aplaudida de Turner, uno de los momentos más dramáticos de la historia británica, la masacre, batalla o tragedia de Peter Luh, con una apuesta en escena impoluta, pero excesivamente academicista, porque como él mismo ha dicho, creció a solo unos minutos del lugar del suceso, y a pesar de ello, creció sin saber a cerca de él. De una idea, el rapaz que ens fa l'Adri, i si no tof en British schools, si em permeteu canviar l'anglès, per donar pas a Adrià, un altre cop. Claro, y con esa idea en la cabeza, él mismo se decide a enseñarnoslo. La lástima es que se quede en eso, en una clase magistral de historia, lección que han sabido leer y premiar desde el programa Educacine, pero que difícilmente conseguirá conectar con el público, a no ser que en la misma lucha por las libertades, también hayan sufrido la violencia del Estado. Bueno, Carlos, acabo, pero me gustaría hacerlo con una última reflexión, más bien con una anécdota. Seguro que recordáis al gran director de cine, Howard Hawks, y estáis al tanto de su amistad con Hemingway. Pues bien, Hawks creía posible hacer de la peor novel·la de Hemingway una gran película, y así se lo hizo saber, tenero no tener, le dijo al escritor, y el resto ya es historia, una de amor entre Bacal y Bogart, y otra de cine, también de amor, por el arte en sus distintas formas. Bé, déu-n'hi-do, déu-n'hi-do, quins rapàs, Pachu, osti, quina currada, però de valent... Està bé, perquè la pel·lícula està amb bona guanyuda. Adriano Calero, per aquesta reseña, tan profunda, tan sesuda, jo crec que l'adjectiu ara em surt en castellà seria sesuda, una reflexió en sesuda sobre el BCN Filfes, aquesta tercera tradició, N'estat Jeremy Irons, la nova pel·lícula de Dani de la òrden, diferents d'Alice Roewatcher, d'aquesta pel·lícula que vam veure a Sitges, Paul, la darrera pel·lícula de Alice Roewatcher, l'Azaro Felicer, l'última pel·lícula, doncs nois, hem parlat del BCN Filfes, com deia, un mix en aquesta secció de cinema i literatura, crec que és l'objectiu ara per ja anar tancant, jo aviam, jo ara el que m'agradaria és una mica que parléssim això, de llibres, d'adaptacions bones que s'han fet, a mi que em ve al cap molt ràpidament, jo sempre tiro com d'anar rellegint la història del cine, això és el que m'encanta, penso que la història del cine es pot rellegir tantes vegades com vulguis, la pots fer de tantes maneres com a tu et vingui de gust, jo penso que en aquest cas el primer que em ve al cap és el dràcula de Bram Stoker i com Mornau va intentar, amb el seu nostre ferato, tirar-ho endavant fent un obra mestra, va aconseguir fer un obra mestra, exactament, de l'expresident Ismael Demany, però va estar a punt de desaparèixer els drets d'autor literaris, diguéssim que van... No cal arribar tant, o sigui que... Ben vist aquesta aportació, aquesta referència al còmic en aquesta empanada que seguim fent, doncs, com dic, vam estar a punt de no poder gaudir d'aquest nostre ferato de Mornau, d'aquesta etapa de la República de Weimar, de l'Alemanya, dels anys 10-20, després no se'n venen casos d'adaptacions molt fil-parranda, diria, és a dir, què passa amb aquest alcón maltès de John Houston? Una de les meves pel·lícules preferides. És una passada de pel·lícula que passa amb, no sé, el sueño eterno de Howard Hawks, que passa una mica més endavant, a Sangre Fria, l'adaptació de Sangre Fria. És a dir, hi ha un fil-parranda en el sentit de novel·les molt bones, d'autor, pel·lícules molt bones, també d'autor, un classicisme molt bèstia. Ens anem a la Nouvellback, són adaptacions, això, hi ha un cubisme aquí, en la història del cinema, en el que... Sí, és com la nuvada... Posa el Nouvellback, bàsicament, perquè hem hagut de suflar al final de l'escapada, perquè en el fons és un noir, és a dir, que d'alguna manera està adaptant tot aquest cinema negre que he posat en exemples com el del comaltès, Howard Hawks, tot això, però ho fa amb una voluntat de trencar. És a dir, aquí l'adaptació es desmarca, el cine es desmarca. Hi ha no només de la literatura, sinó del propi cine s'està desmarcant, perquè Godard s'està carregant el muntatge, no? I no sé, ara mateix, heu dit per, com us dic, fer una síntesi molt ràpida, perquè és que aquesta empanada ja li comencen a sortir els ingredients pel voltant. Què passa, ara? Què està passant, ara, amb les adaptacions? Tenim best sellers, que es converteixen en pel·lícules mainstream. El best sellers és d'un altíssim, la pel·lícula mainstream és pitjor. És a dir, tenim casos molt sonats, que no penso ara, malgastar un minut pensant en... Si voleu citar algun, endavant, però penso que hem arribat a uns punts en què la literatura, que és ben, deixa molt casat ja, i el cinema ja busca aprofitar una mica algun que hagi pogut tenir el best sellers per aconseguir rescatar, i que la taquilla surti a flote, com sigui, no? Amb això no vull dir que estigui tot perdut, evidentment, és a dir, amb adaptacions molt bones, ara mateix. Us se deixo la paraula ja, perquè és que no callo. Quines destaqueu? Quines destaqueu? Mira, ara, quan has deixat això de les best sellers, i sembla que sí, és veritat que ara estem en una època, on llibre que té moltes ventes es fa la pel·lícula al moment, però això no és nou. És a dir, de fet tu ja has mantat alguna cosa, la potser veient un nostre ferato, la situació del nostre ferato, era una època on els escriptors, al seu art, estava molt per sobre del cinema, i consideraven que fer una pel·lícula sobre la meva història és destrossar-me, és destrossar-me el llibre. Després la cosa ha anat evolucionant, i potser cap als 60 o 70, que comença a ver-hi, clar, els best sellers ja existia, però encara ho és més, amb 70, sobretot, Stephen King, aquesta mena d'escriptors, el mateix Mario Putz o el padrino, l'escriuen simultaniatat. Exactament, hi ha una simbiós i brutal en aquesta època que acabes de posar. Els anys 70 es dona el naixement també del bloc bàster cinematogràfic. Finals de 70, principis del culte. Sí, després de la Porta del Cielo, aquest cinema de... Ja us, el Tiburón. Sí, exacte, però després de la Porta del Cielo, hi ha una idea de dir, Hollywood ja no vol, ja no tolerarà que pel·lícules on s'hi ha invertit una gran quantitat de diners, no tinguin l'èxit que s'espera. I llavors per això hi ha moltes altres coses més. Estem parlant de l'Eda Regan, l'Era Tatcher, però al final... Bienvenido corporativismo, el cinema està entrant en un món en el que... No és... molta gent diu que ja no és cine, que és una altra cosa, i crec que no els hi faltarà. El cinema canvia molt. Que sembla que sí, com molt nou, estrega, novel·la, juvenil, d'èxit, i pel·lícula, o saga. Ara directament són les sagues. Si ara tot són sagues, best-sellers... En canvi, als 70, la gent sembla que s'anoblidi, de capocalipsinao, és una adaptació del corafon de l'estineu. Exactament, això és contra. La gent sembla que s'anoblidi, de això, de que el padrino també no és llibre, tot i que siguin més o menys ciutanis. Però de poc a l'àmbit s'està molt bé que ho diguis, perquè és un llibre molt petitet. Hòstia, un idò, l'apocalipsinao. Una sensació que en els anys 70 o 80, a la segona meitat del segle XX, quan un autor cinematogràfic decidir adaptar a un autor literari, ho feia amb un respecte, sembla, eh? A part, la gent que ho feia amb un respecte, i que a portar la seva visió era mostrar respecte, tu veus un còpola fent apocalipsinao, precisament, i dius, ostres. Veus un senyor, com Ridley Scott, fent bledrunners, per molt que no t'agradi, pol. No, és que estava pensant l'entitesi que seria el dueto king i cúbric. Bueno, malament que es van portar entre ells. Sí, mira, ara quasi aquest... El resplandor és un cas. Per exemple, què diu, estic fent king sol el resplandor? Quina és la seva versió preferida? No, és la de cúbric. És la de Mike Garris, la de Mick Garris. La Xunga, la Xunga. Exacte. Exactament. No, el tema és aquest que ja passava això, no? Potser, Pol, com evoluciona aquesta relació llibres cinema, públic, hi ha més de cara de cap als 2.000. Podríem marcar que el punt de gér seria a partir de... No és el mateix. Ens podem perdre el que hi ha en punt de gér. Michael Crichton ja tenia en pel·lícules prèvies, de fet, al Mas de Metal, també va fer-te Jurassic Park amb vaqueros. I ara, Westworld, és això. Jurassic Park marca un... També, Marc, és igual que... Això és a Spielberg, no? Sí. Et fa tiburón, et fa tiburón. Torna a vent a tot i crea el blockbuster, tal com el coneixem modern. Et fa Jurassic Park i et reinventa la manera de fer cinema. Sí, una sèrie B. Estem parant d'una sèrie B de 50, 60, aquell, repròpita per vendre-t'ho com un mainstream. La leva d'una manera, la leva d'una manera, hi prejunen perquè, a més, se li pot qüestionar els temes. Senta precedents. Però què significa això per la literatura? Es va vendre més literatura. L'Estefan King és un dels autors més llegits. Ja ho era abans que fessin pel·lícules seves. Sí. Però ho ha sigut sense dubte després. I quan arribem als anys 2000, hi veus això, Harry Potter. Clar, aquí ja entrem com es deia, aquest arreny de franquícia. Totes les novel·les és, al final, beneficia a la lectura. A la lectura segur. Hi ha més gent gràcies a que hi ha pel·lícules. Segur. Per la qualitat d'aquestes, perquè no oblidem que ho posem. No oblidem coses d'aquestes. Ara bé, tornem al tema de les adaptacions. Quan un autor es fixa en una novel·la i la sap tractar de la forma de sent, jo crec que neix l'adaptació. Adaptació fidedigna, més perfecta, que hi ha hagut en tot personalment, i crec que hi ha molta gent que està de d'acord, que és el senyor dels anells. Perquè és una adaptació que sap canviar les coses que necessita canviar del text original, però amb un respecte i un coneixement exquisit, per fer que funcioni en el mitjà que és el cinema. Jo no reduiria tant la grandesa a aquesta tril·lusió de pel·lícules, perquè al final no deixa de ser una tril·lusió feta amb un terreny, un circuit, un sector molt mainstream. No dic que tinguis re en contra del mainstream, però senzillament és que... Jo et posaria exemples, potser més concrets, però ja que has tret la tril·lusió del senyor dels anells, qui penso que Peter Jackson sap traduir molt bé a Tolkien i que ha passat molt bé a Cris Aquílios i a Franck Frazetta del món del còmic. Seguim remescant coses de diferents sectors, còmics, cinema, literatura. Franck Frazetta i Cris Aquílios tenen uns dibuixos, tenen uns gravats de cavallers atacant. De fet, crec que hi ha un obra seva, que és com cavalleria atacant, de Cris Aquílios. I això, quan tu veus el senyor dels anells, és inevitable pensar en aquestes imatges. De fet, el mateix Peter Jackson es va inspirar en elles. Nois, Paul, Ferran ha destacat el senyor dels anells. Què destaces tu? Quina adaptació? Dispara. Adaptacions de llibres, hòstia. Però mira, saps què volia fer? Volia fer una punta, una curiositat, que és... sabeu qui és el fill d'Estyphenking? Qui és? Joe Hill. Que Joe Hill és un autor de còmic que per mi és de la millor que hi ha. Si hi ha un trident de còmics, un és The Boys, l'altre és The Boys. The Boys? Com has dit? Punk. Punk, rock, jesus. Segons? I el tercer? Aquest és el fill d'Estyphenking. No, no, no. I el tercer no és Locke en Qui. Que Locke en Qui és un... hi ha dos volums, així, a Estil de Boys. I clar, per mi ha agafat tota l'essència del seu pare, perquè és una història super. Stephen King, però portar el còmic d'una forma espectacular. I... Té un ideó. Però adaptació lliure és que, clar, jo crec que em quedo amb l'ou, que heu dit bastant vosaltres. Una cosa, perquè veig que té un ideó la conversa, que hem tingut, podríem seguir com us he dit. Sempre penso en les converses que tenim fora de la ràdio i que seguiríem tenint. Podríem seguir parlant de molts més còmics, pel·lícules... I de tot, no sé si tenim temps per la gent de pol. Vinga, fotem-li. Vinga, pues. Menú de la setmana. Vol, que vol... Visca! Aviam una cosa. Què està passant aquí? Que s'està acabant el programa. Però això comença una mica a l'inxiar tot plegat. Enserios, posat aquesta música? Clar, tio. Jo, permeteu-me, però és que jo no estic gaire de d'acord en haver triat aquesta música. És com de Cirque de Nebrós, no? De Cirque de Nebrós amb pallassos assassins. Acompa més ràpid. Vinga, vinga. Aviam Ciutat romana i el món urbà en el Mediterrani, clàssica a partir del 5 de maig, a l'Enfiteatre Romà de Tarragona, Festival Cultural, Festival Internacional, dedicat a la divulgació històrica. Sovint penso que no ens adonem que entre les coses que marquen la nostra vida quotidiana actual, moltes ens venen del passat. Són herència de les grans cultures que han sortit allà de la història. I les pel·lícules Pokémon Detective Pikachu. És que és una cosa perdona, eh? Aviam. És possible que aquesta pel·lícula rebentia vengadores. És possible. No, no, per mona. No, no. Tu saps el món nipó i asiàtic amb aquesta pel·lícula? Per ser adaptació d'un videojoc, que no hem dit Ferran, de Satoshi... Sabíem que hi hageix aquí Satoshi Tahiri i Ken Sugimori i Junichi Masuda. Hi ha una sèrie de videojocs que van de Detective Pikachu. Deu n'hi do. Segona pel·lícula, que aquesta sí que aquí és com bloca a casa, Western Body Movie, Los Hermanos Sisters, nova pel·li de Jacques Zodiart, Premià de Cans, amb el Premi... El millor director. Aquesta sí que és una pel·li que tinc moltes ganes de veure, l'han deixat molt bé. I penso que també complementa una mica, li posa el punt, diguéssim, de contrapès a Detective Pikachu. Més coses, ja per acabar, exposició quàntica. A partir del... Uou! Mira, això ja ha començat. A partir del CCCB, què us puc dir sobre això, si voleu entendre, els principis de la física fonamental, a través del treball creatiu conjunt de científics, de divulgadors, aquesta és la vostra exposició. Mireu en Gain. Exacte. Tendrà-ho. Doncs mira, en Gain i Quàntica. En Gain, exposició quàntica. Doncs anem-hi junts. Jo no he anat, eh? Anem a veure la exposició quàntica del CCCB, impulsada per... o bé ens hem dit presentada per l'Institut Nord. Això no és... Perdoneu, perquè m'estic confonent. Fins aquí, quàntica. I ara, Institut Ramon Llull, informació a part, presenta a Catalunya Invenis, que us envoleu una abanesia. Hi ha una exposició brutal que no us podeu perdre, una reflexió des de la teoria de l'art, de l'estètica sobre la relació de l'ésser humà amb les estàtua. Es va, abanesia. Si algú hi vol anar... Carles, carles. Aquella té clavelles per fer la lletra més gran. Gràcies, gràcies, gràcies. Passa que presentar un programa no és fàcil, eh? Us assegura, més és el nostre primer programa empanada cultural. Jo canviaria de... de d'empanada cultural. Ho hem de tancar, això. Com he dit, perquè estic destacant una cosa abanesia, doncs perquè és que l'Institut Ramon Llull, qui hi ha al darrere, és cultura catalana en un altre lloc, en un altre país i l'han deixat molt bé. Hem vist l'agenda, hem vist còmics, hem vist pel·lícules, hem vist de tot i seguirem veient moltes més coses. Bueno, ja també... Agenda de... Seguim amb l'agenda. Correcte, Paul. Seguim. Ara no m'ha acabat. Tu, Carles, no és molt ràpid. Una mica ràpid, eh? Bastant. De fet, és que... Mira, ho vaig a confessar, pensava que ja s'acaba el programa. No. Encara queden uns... 7 minutets, 1 minutet. Ei, no està gens malament. No està gens malament, però manteneu, no? Carles, va amb el cul del cul. Això de presentar... Carles, va amb el cul del cul. Jo no estic acostumat, però... Seguim amb l'agenda, Paul. Doncs, aviam, en temes d'aconteixements relacionats amb el còmic, el set de maig, com a... Què passa amb el còmic? Trena, com a sortida del forn, diguéssim, surt... No Transmetropolitain, perquè és un còmic que és... per dir-ho així, és una saga, que és molt... Bueno, a mi em flipa, i crec que a tu, Carles, també ho has llegit, no? No sé si ho has llegit, però Transmetropolitain... Posa'm el diàleg, sisplau. Que és... Té la història d'una mena de periodista d'investigació retirat, però que és un pes, i és un cabràs, i és de tot... Com has dit que es diu? No? Transmetropolitain. Transmetropolitain. I, bueno, que, bàsicament, que s'ha acabat la sèrie, ja el que estan fent és treure els integrals. Llavors, el 17 de maig sobre el primer integral, que va de l'O al XII, de fa cicles, i realment és una cosa que jo, personalment, recomano moltíssim, perquè és un còmic d'aquells que... El tenim aquí, Paul, que ens l'has portat, també, sobre la taula. Aviam, aquestes pàgines, com són aquestes pàgines de Transmetropolitain. Paul, o sigui, els còmics que has portat són una passada. O sigui, els estic mirant ara, ni veig de dibuix, l'atreçada, és a dir... No, a part que... És una meravella, això. És una meravella, això. A les colors transmetropolitain, narrativament, és molt... Taman de vinyetes... És molt interessant. És molt... És molt... Corra molt riscos. I molt gamberro, eh? Estic veient. És una cosa... A mi em porten arqui, que no sé fins a quin punt... Les coses que he portat són bastant gamberres. Sí, no? Està bé, eh? Que per ser és de Warren Ellis, Derek Robertson. No sé si l'hem citat abans. Però Warren Ellis és un gran... És una màquina. És una màquina. Warren Ellis. Exactament. Molt bé, Paul. Què més? A fet els deures. A fet els deures. Sí, si em doneu espai. Els hem fet tots. El dia 10 de maig, el centre, sí, canvardària a Barcelona, es fa una taula rodona, que es titula, jo crec que això ja ho diu tot, el còmic ja no és cosa de nois. I llavors és a càrrec de Rocío Vidal, que és una... Editora del jueves. Sí, una editora del jueves, exactament. I jo crec que la taula rodona, ni que sigui per veure què s'està cuent allà, pot ser interessant, que és a la tarda del 10 de maig. Però relacionat amb el jueves, també, a mi em fa gràcia comentar un còmic que més em vaig agafar pel Sant Jordi, que era bastant recent, que es diu Solid State. Solid State. Solid State, com ha estat solid, diguéssim. Bueno, fa referència als dies dues, no? Sí, això ho fa a la... Però el tema és que el dibuix és de part de la teta del Montaix, del Bert Montaix, que és ex membre del jueves. Ja què? Després va fundar, orgullo i satisfacció, una aventura i aquest tio... Batarà, eh? Batarà de la viñeta, però és que m'és de universo. Sí, últimament el puc treure coses molt potents, però és que en aquest cas és molt curiós, perquè jo hi havia mala llegid, i Solid State no deixa de ser que això és... ja que parlem d'adaptacions. És l'aptació d'un CD. És un músic que va fer un CD... Solid State? Sí. I s'ha fet una amena de traducció, transversió. Ella ha fet com... No sé si recordeu, heu vist el documental aquí del Jodorowsky, que és com jo vaig intentar construir d'Ion. Sí, Ion, sí. Que anava buscant els garrers, no? Posa ella el que es va dedicar al músic aquest, és a buscar... Sí, el Jodorowsky us d'on? Estaves dient el documental... El que es va dedicar a aquest músic és a buscar una amena de guionista i un dibuixant, i ell ho diu a la contraportada, diu, jo vaig flipar, quan vaig començar a veure que la història es desenvolupava, el tio era plorant, no? És una història molt curiosa, sí que és veritat que és una mica els temes que sempre tracta a Montells en el sentit de univers, toca bastant tema a Black Mirror, en el sentit d'una història tecnològica. Jo no diré res més, però realment és molt curiós veure una translació de la música, perquè a més es nota que hi ha una narrativa bastant especial. Gran recomanació. Gran recomanació, Paul, que més voleu afegir, no? Res, dos a punts, i dos a punts al món dels videojocs, ara mateix està una miqueta parat, però sí que és veritat que avui diumenge res, fins a les dues de la tarda, em sembla que és, teniu el Retro Maniacs, Arcandreua, Alfabra i Coats, on tindreu jocs antics, recreatives... Bueno, és sempre molt divertit si sou d'aquest sector a passar-vos, i que fa poc relativament poc hem conegut que per fi podríem dir s'ha fet una adaptació al videojoc d'un còmic, un dels meus còmics preferits, que és Blacksat, under the skin. Blacksat. Sí, Blacksat, el gat detectiu, dibuixat... El salut del còmic sempre s'ha preparat. Sí, perquè és que és el típic autor... Blacksat. Fa dos anys me'n fa un especial, però és el típic autor espanyol que s'ha hagut d'anar a fora lamentablement a buscar-se la vida a França, i si no ho ha llegit Blacksat, sisplau, feu-ho, i si no ho ha vist Blacksat al dibuix d'aquest home, sisplau, feu-ho. El videojoc sortirà, com deia el setembre, com deia el setembre, i fa pèndulo estudios. Lo que he vist prèviament, encara no m'acaba de convèncer, però és una aventura gràfica, que és el meu general preferit, i això s'ha prestat bé. Amb un punt noir, Blacksat, un punt noir. Clar, és que Blacksat és el detectiu, és el detectiu. Aquest noir que t'han adonat així. Ara que comentaves això del disc fet còmic, m'ha recordat, i una recomanació personal, a l'Extorio, potser el coneixeu, a l'Extorio va fer un discazo, perquè estava pensant... Que és un tio, que va agafar un llibre de Juan Rulfo, i ara en recordo el nom del llibre. Comala, és que el Gustav Comala és el disc, ara no me'n recordo. Pedro Paramó, gran llibre, gran disc de l'Extorio, és una adaptació, agafa el llibre, i no volia inspirar-lo. Fins aquí el programa, aquest primer programa d'Empanada Cultural. A partir taula amb vosaltres, ens trobem aquí la setmana que ve. Hem fet un repàs molt potent, que seguirem portant a terme, a través dels còmics, el cinema, el teatre, la música, les sèries, què més. Anem a tancar aquesta primera empanada cultural, i recordeu, seguiu-vos empanant bé, la setmana que ve, tornarem a posar ingredients sobre la taula. Fins aquí la setmana que ve. Fins aquí el programa d'Empanada Cultural. Fins aquí el programa d'Empanada Cultural. Fins aquí el programa d'Empanada Cultural.