Un programa cuinat per... Pol Diggler. Per Rampujol. Adriana Calero. Carles Martínez. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies, Martínez. El ràdio d'Esberma. Aprofitant que el passat cap de setmanes va celebrar el Daft Hill Festival, el festival de cinema d'autor, volem fer una olhada, precisament, a aquest concepte. L'autor. Però, abans de començar, què vol dir autor? Entenem autor com aquella persona que ens ofla molt mercadament la seva creació d'un estil i d'un subjectivisme clarament personal i diferenciat. El concepte autor, tal com l'entenem actualment, neix a la segona meitat del segle XX per definir aquells directors de cinema que s'atrevien a córrer riscos, que aportaven coses noves a la conversa, a diferència d'aquells que seguien unes pautes preestablertes i replicaven sistemes institucionalitzats. Però, a llarg dels anys, inclús el concepte peça d'autor sembla haver mutat, o podríem dir pervertit. El que fa un temps es considerava l'Outsider, el que abadejava el sistema, ara a vegades sembla haver esdevingut sistema. I el que va ser el nou mainstream. Ho veiem en cinema amb el ja cliché blanc i negre o composició simètrica de plans, o els videojocs amb tants índis que defugen de l'anomenat sistema AAA, però que s'acaben semblant tant entre ells. Podríem pensar que en un moment actual, on els mitjans i coneixements per poder produir una creació sigui de la disciplina que sigui, són més accessibles i democratitzats que mai, tothom que es disposa a crear podria esdevenir autor. En un món on tothom crea i ho crea com vol, tothom és autor. No sembla tan simple, oi? Parlarem de tot això i molt més amb els nostres col·laboradors habituals, Paul Digler. Hola, hola, hola. Avui tenim el ben tornat Adriano Calero. Molt bones, o no ho vingut. I jo mateix, Ferran Pujol. Hem de dir que avui el Carles Martínez, el que va presentar la setmana passada, no és amb nosaltres, no sabem on és, només que ens ha arribat una cinta amb una gravació seva. Ens ha enviat un nàudio. De fet, només has escoltat tu. Bueno, jo l'he començat a escoltar, però ja ho veurem durant el programa. Jo encara tinc dubte si l'Adriano és el Carles o no, perquè jo crec que són les mateixes... Anem a veure si sóc una empanada al cap del Carles, o tinc vida pròpia. Vinga, esteu preparats per aquesta segona empanada de la temporada? Doncs vinga, endavant amb el menú del dia. Ràpidament, companys, què veurem avui amb empanada cultural? A mi m'agradaria portar aquestes preguntes que has fet, i cap a l'àmbit cinematogràfic, intentar respondre abans de tot, i després anar caminant poquet a poquet cap al Dà, aquest festival de cinema d'autor. Doncs per part meva us porto el nou llibre, que és el segon llibre, que escriveu Lucía Vascaran, que jo em pensava que era Vascaran, però vaig anar escoltant entrevistes i al final és Vascaran, que és Cuerpos Malditos. Com us hem dit, el Carles ens aporta una gravació misteriosa, i per la meva para, en tema de videojocs, bàsicament parlarem de la història d'autoria en el món dels videojocs, i farem un repàs dels autors més reconeguts del sistema triple A, i els jocs de gran pressupost, i també els títols índim més destacats pels seus autors. Molt bé, nanos, doncs comencem, sense pausa, però sense presa, vinga, Adriano, tu primer. Bona tarda, Adriano. Bona, bona. Molt bé, Ferran, continuem amb cinema de cinema d'autor. De fet, com hem dit al principi, tu ja has plantejat algunes preguntes que són molt adients per l'àmbit cinematogràfic, però en comptes de començar, que us sembla si intentem respondre. La millor manera, en comptes de teoritzar, és anar-se cap a un autor, un autor referencial com és Robert Bresson. Robert Bresson, de fet, va marxar els anys 80, després de 6 dècades fent cinema, però en 6 dècades només va fer 14 pel·lícules. De fet, 13 pel·lícules i un curmatratge. I, a part d'aquelles grans obres, també ens ha deixat un llibre d'autoajuda. Diríem que és un llibre d'autoajuda per tota aquella persona que vulgui fer cinema i que vulgui fer des de la perspectiva de l'autor. Jo parlava al final. Tranquils, que em poso poètic al principi, però anirem a agafar-me un to molt més informal. De quin llibre estem parlant? De notes sobre el cinematògraf, o notes sobre el cinematògraf. Aquest cineasta, en Robert Bresson, concevia el cinema des d'una perspectiva molt diferent, i concevia el cinema com una mena de discurs que tenia 3 escritures. De fet, per què no parlem d'una de les seves reflexions, que es diu de dos muertes i tres nacimientos, i a partir d'aquesta reflexió tan poètica, intentava mantenir una miqueta més que vol dir-se auto. Mi film nace primero en mi cabeza, mueren el papel, i una persona que es vull considerar una d'autor crec que ha d'assumir aquestes 3 escritures que formen part del procés cinematogràfic, l'escriptura de guió, l'escriptura de guió tècnica o direcció, i finalment el muntatge. Però, com hem dit, 14 pel·lis en 5 dècades. Ai, perdó, 14 pel·lis en 6 dècades. Un altre autor, per exemple, que us ve el cap segur, està a l'hi cobrir, una miqueta més comercial. No per la seva intenció, sinó per les seves capacitats. Fem bolleria industrial, sempre és molt més fàcil que fer pastisseria artesanal. És veritat? I clar, si ens hem de plantejar sempre el cinema dominant aquest control de 3 escritures, potser no farem cinema. Podem parlar d'aquest cinema més industrial, com un cinema d'autor? És a dir, precisament un discurs artístic que es va anar a gloria de tindre aquella connexió entre la pintura, la música, l'escriptura, la interpretació... Podem parlar d'una única autoria? És just, això. De fet, ara estem escoltant, a cara, una peça musical, que és una meravella, no? Posa-la, puja-la, puja-la, puja-la. Tothom castigui una miqueta posadeta amb els cinemes japonès a relacionar-te a aquesta cançó amb brother de Takeshi Kitano. I Takeshi Kitano ningú no dubta que és un gran autor. Però clar, molt autor, però no farà la seva música, també, no? En el fons, de qui estem parlant, és de Yoi Hishaishi. Yoi Hishaishi i Kitano han col·laborat molt, però és que Yoi Hishaishi també ha col·laborat molt amb Jayao Miyasaki, un altre gran autor. Porcorroso, La Princesa Mononoke, Milicino Totoro... En el fons, podem parlar d'un autor. Per què? I ja que parlàvem de música, perquè m'agrada veure el cinema com una suma de talents, no? Una suma de talents que va sota el paraigües del director. Una mena de director d'orquestra que guia els seus músics per un camí determinat, en una direcció determinada. I és així com surgeix l'Aitoria, eh? Amb una intaució, un estil, una temàtica, un llenguatge cronqueret que repeteix pel·lícula a rere pel·lícula. I, bueno, hem parlat de... Quitano, estem parlant també de... Miyasaki, és un autor. Exacte, de Miyasaki, però qui tenim a casa, eh? Qui tenim a casa i poquet a poquet ens anem a aprovar-me'l de. Per què el da? Perquè és un festival de cinema d'autor i que s'ha acompanyat aquest any de Valeria Brunita de Esqui, de Honsensu, de Ben Guidli, de Laf Díaz, de Simon Lian, Carlos Reigadas, Odiart, Honoré, Garrel... Un munt d'autors, no? De fet, si us heu adonat, molts aquests noms són asiàtics. No sé si us sabeu, una curiositat. El festival del Da sorgeix perquè, precisament, el Baf no acaba funcionant. Us en recordeu, el Baf? Sí, sí, tant i tant. Me'n recordo perfectament com quan va acabar el Baf estàvem que moríem, deprimits. El cap de pels anys va sortir el Da i tots coneixíem que un dels seus organitzadors era del Baf. Clar, és per això que el cinema siàtic continua sortint, ja sigui com autor, o ja sigui com en el passat, en forma de Baf. Llavors, tornem a casa. Tornem a casa. Qui tenim? M'han passat tot a aquests noms, però a mi m'agradaria parlar del nom que ha tancat el Da. En Carlos Marqués. Carlos Marqués-Merced. Un autor, sense cap dubte, un autor que de moment porta 3 pel·lícules de ficció, sí que és veritat que ha fet una TV-Movie, també ha fet un pari de documentals, i com no pot ser d'una altra manera per poder ser un autor, es comença amb els cormatratges. Llavors ara, que estem parlant del Da, que mencionem el tema de cormatratge i que mencionem el tema de Carlos Marqués, que us sembla si parlem una mica d'aquesta nova autoria catalana. Una nova autoria catalana que ha surgit, i que es veu molt clarament quan el festival del Da, en comptes de premiar aquests noms que he dit, es dedica a parlar de la nostra casa. A casa que tenim, el Berserra i Sàqui la Cuesta, però no formaria part d'aquesta nova autoria catalana. Quan parlem de la nova autoria catalana, per exemple, Ferran, és petit en 1993, Carles Simón, ara està rodant. Julià Is, per exemple. Julià Is, que de fet és un actriu, però que va decidir també, perquè aquest nou autoria catalana sembla com una mena de novel·la. Estem en un moment a casa... Però la majora, sí. Podem parlar de nova o la catalana. Us dic nom, Carles Simón, Marc Coll, amb 3 dies amb la família, Matar el Padre, Neus Vallús, que, de fet, el dia que parlàvem del Barcelona Filfestival, va presentar a Estat Only, però havia fet la Plaga. I Elena Trape, les distàncies guanyadora màlaga de l'any passat. I a part de ser catalans, quina característica poden tenir? És com el costumbrisme, aquest costumbrisme. Bueno, en el fons hi ha una mosca de la intimitat, no? Cada vegada que us... Que també pot sonar una mica, com deia el principi, a cliché. Sí, a vegades ho sembla. Una intenció molt clara. Per això no només hem d'abraçar aquell cinema intimista com a cinema d'autor. Hem de veure tot allò que hem platejat des de bon principi. Hi ha un autoria en les 3 escritures, hi ha un estil que repeteix, hi ha unes temàtiques que es busquen, que estan en relació amb aquell estil, amb aquell llenguatge cinematogràfic, i jo crec que sí. I de nou farem el mateix que el principi. Per què no parlem del Carles? En Carles Marqués. Aquest senyor ha passat per Rotterdam. Ha triomfat a Málaga, com l'Harena atrapa l'any passat. De fet, tots dos han guanyat en diferents anys. Millor, eh? Viznaga de oro per millor pel·lícula, viznaga de plata per millor director. I per què? Perquè ha fet una pel·lícula que es diu Los Díaz que vendrà. Una pel·lícula que se llegeix l'enveràs de la Maria Rodríguez, que, de fet, és actriu i parella de David Rodríguez. David Verragué, perdó. David Verragué sabeu que és com un actor fetitge del Carles Marqués. Exacte, el senyor del Bigoti. El senyor del Bigoti. I, en el fons, el que fa és seguir el seu procés d'enveràs. Una curiositat. En David Verragué estava rodant la pel·lícula, que segurament ho visc, Tierra Firme, la segona ficció d'en Carles Marqués. I de sobte, reble notícia, que la seva parella, actriu Maria Rodríguez, està embarçada. Llavors, el Carles Marqués li dona uns dies de vacances, però li dona un ordre. O una sugerència, però que s'ha acabat convertit en un ordre. Seguir l'enveràs de la Maria Rodríguez i fer una pel·lícula de ficció, en el fons, partint d'un document real, però fer una pel·lícula de ficció a partir d'aquella realitat. Perquè en el fons no estem davant d'un reality show. No estem veient una pel·lícula que sigui un reality show. Estem veient una pel·lícula que aprofita aquella sensació, aquella situació d'enveràs per construir un discurs. I quin discurs té el Carles Marqués? El estil queda molt clar. És un estil directe, quasi domèstic, devedat, busca allò impúdic. Està molt a prop dels actors en el fons, però, finalment, dels personatges. I ho podem veure en les altres seves pel·lícules. Tenim la primera 10.000 quilòmetres, que en el fons parla d'aquella intimitat, però de com la intimitat, moltes vegades estableix una dificultat d'entendre l'altra. El circunstancial, el circunstancial de l'amor. Què és el circunstancial en aquell moment? Que aquella parella està 10.000 km de distància. Per tant, és molt difícil entendre l'altra. De fet, hi ha una frase que jo faré, que a mi m'encanta, que va dir, no s'inventamos el amor para perpetuar la especie. I en el fons es pot veure amb el seu cinema. Tira firma de què parla, opinions trobades. En el fons, hijo sí, hijo no. I, finalment, amb els dies que vendran, sí, tenim un embaràs. I ara està molt de moda dir... Estem embarassats, però qui està embarassat? No fotem. Està embarassada a ella. Llavors, com pots entendre l'altra, si la teva realitat és molt diferent? Tot i que compartiu un camí conjunt. Sí, sí. Jo crec que el seu cinema té una marca totalment d'autor, i ja no sigui per temàtiques, hi ha per tactors, que també el David Pardaguer repeteix molt, però és una passada, aquest tio. És molt potent. De fet, acabo d'escoltar que li agrada molt la ciència ficció. Quan hem de parlar de perpetuar l'espècie, això ja us ens estava convidant directament a pensar en un discurs molt més filosòfic. I, de fet, potser, com que ara ha tingut com a referència amb aquesta pel·lícula, des del Linklater, per la qüestió del pas de jocs, fins l'Àlien, fins l'Àlien. Per la por del ser interior. Bueno, en parlarem més endavant. Aprofitarem la tertúlia per continuar amb aquests autors que hem mencionat al Dà. I, sobretot, m'agradaria parlar d'una cineasta que arriba amb força, que no estàvem amb el grup de la nova autoria, però que arriba amb molta força amb els curmatratges. Irene Morai. De fet, tenim les seves paraules. Sí, hem aconseguit parlar amb ella. Genial, Adriana, un interessant repàs. Ja tens per això, perquè dius que tens coses interessants a plantejar-nos després a l'agenda i a la tertúlia. Ho farem, ho farem. Doncs ara podríem ser-hi endavant amb en Paul Diggler, i portar-hi una proposta literària. Llibres. Em fas passar el gràcia fer aquesta secció amb aquesta música de fons, perquè sí que ja sé que és la que sonarà cada setmana, però és que, al llibre d'avui, justament... Zero. Això és d'acordes i desacordes. Acordes i desacordes. A mi em sembla brutal. A mi m'encanta, sí, m'encanta. No, no, m'encanta, si suïc. I de fet, és gairebé la lligua. Podríem estar parlant una hora d'avui d'Àlem, però avui parlarem d'algú molt dràstic. De fet, és el nou llibre de Lucia Bascaran. El tenim aquí, eh? El tenim aquí. Els he portat els dos. De fet, he portat el primer, que és partir. Així, molt bé. Així m'agrada, Ferran. Els efectes de so, sisplau, que no en faltin. És el segon llibre, el primer va ser partir i va sortir fa uns anys, i ara fa res, fa una setmana, que va sortir el de Cuerpos Malditos. Em va estranyar que sortís quasi una setmana després de Sant Jordi, però suposo que aquí ja són coses d'editorials, o sigui. Partir va començar la seva aventura com a primera novel·la més extensa, perquè ella sí que havia fet articles, això, però ella, com a novel·la, la partira era la primera, però ara estem parlant de Cuerpos Malditos, que inclús és una mica més curt que partir, però ja estem parlant que ha estat publicant en planeta. Ha fet una fracció de planeta, però no deixa de ser planeta. Aquí el sal ha sigut bastant bèstia. Llavors, què ens trobem a Cuerpos Malditos? Ella, per qui hagi llegit partir i no Cuerpos Malditos, ella sempre t'endeix a fer bastant, entre cometes, dramatisme. Dramacoinisme, no? Una mica telenovelles, que pot ser. Telenovellès. Sí, no és tant. Telenovellès, però sí que és veritat que agafa... Li diuen molts cops, li pregunten molts cops. Sembla que agafis la veu d'una generació més milènia, més de aquests problemes, quins problemes trauen. Los que jiques. Sí, una mica, los que jiques, però des d'un punt de vista, molt, molt, molt, que per mi ho identifico inclús amb la generació bit. I aquí jo crec que tothom, tots vosaltres, coneixeu qui és el corrent generació bit, però en aquest sentit és perquè té una escritura molt directa, molt crua, molt visceral, i val molt la pena, perquè realment estem parlant d'una autora que més és espanyola, des del país va. És allò de pensar que, quatàniament, compartir espai temporal amb gent així, per mi és molt, molt interessant. Llavors, de què va? Cuerpos malditos, jo crec que agafa molt més dramatisme que a partir, des del punt de vista... De fet, d'on partes? Ja, amb la premissa. La premissa. Que és la història de Lísia, que és una noia bastant jove, que des del minut u ja tu plantegen que ha perdut la seva parella, s'ha mort el seu nòvio, i a partir d'aquí és quan comença tot un viatge d'aquest punt que viu envoltada sempre de pena, però potser no és només pena seva interna, sinó que és la pena que li transmetren els altres. O sigui, és tota la gent que la troba pel carrer, de fet, hi ha una cosa que es repeteix bastant en el llibre, que és pobresa niña, que sempre és com aquesta condescendència brutal. Sí, la condescendència. I ella sempre ho viu com a algo molt negatiu, però des del punt de vista de la societat, o sigui, ella hi ha un punt de què diu, bueno, i si jo en algun moment vull passar pàgina, això se m'ha d'acusar per passar pàgina, llavors ella sempre el que fa és jugar amb els límits, amb els tabús. A partir ja ho feia, perquè crec que s'ha al·lianat en el bon sentit, s'ha al·lianat molt de les mans, en el qual els tabús. Estem parlant de que tracta temes, per exemple, la mare l'abandona, la filla, però quan és molt petita, llavors sempre hi ha aquest component maternal, quan la família hauria de ser en moments així, que hauria de ser sobre te'n, i t'hauria d'ajudar, la família està desestructurada, no? Llavors sempre és aquest punt com que la família ja és un niu de, bueno, nòdic de merda, però és una misèria total, no? Sense fer, tampoc spoiler, eh? Això també ho podríem parlar un dia, el tema dels llibres i els spoilers, perquè ella... Exacte, és perquè... No es pot parlar de spoiler amb un llibre. La meva teoria sempre ha sigut. Una sèrie, el dia següent, la pots destrossar. Una pel·lícula et dona-li una setmana, un llibre mai. Un llibre mai. Un llibre és la gesta. Aquí ve, aquí ve, aquí ve. Ràpidament, ràpidament, ràpidament. El que fa sempre, per no tenir aquest input de curiositat, encara que sigui un thriller, agafa l'últim capítol i se llegeix. Jo ho fa sempre. Sembla una molt mala pràctica. I després comença a llegeixar. No, perquè en el fons el viatge que tu adquireixes amb un discurs literari no està amb el final, no està amb... Això és molt típic, no? El camí no està a la cima de la muntanya, està amb el camí, no? Fem una cosa, Adrià, no, deixem aquestes converses... No funciona així. Això per veure endavant. Continua pol. Aquí ve, perquè a una entrevista que vaig escoltar a la Lucia, que li van fer ràdio 3, ella explicava pràcticament tot el llibre. I era increïble, he pensat, però per si a més, ets tu, l'autora. I dic, vale, perquè molts cops jo crec que es concebeix que la literatura és el camí, no el final. I, de fet, aquests llibres, com partir o sobretot, sobretot, corpus malditos és una reflexió, ella el que fa és una tèsi. I, com a tèsi, de fet, durant el llibre hi ha molts peus de pàgina. Que expliquen teories filosòfiques o psicològiques de gent experta, i va fent acutacions, però és d'un punt de vista de tèsi. O sigui, ella, a mi el que m'agrada, com a autor que estem portant aquí, és que sempre parla dels temes que vol parlar ella, però és d'un punt de vista de tèsi total. O sigui, la història va avançant. Perdona, que et pregunti, poble. Aquesta tèsia es repeteix en relació amb partir? Jo crec que es repeteix bastant, perquè segueix fent el tema... Per exemple, els faltesmes del passat. Al final, les temàtiques total del llibre, dels dos llibres, és la recerca del jo. I ella el que fa servir molt és la recerca del jo no només psicològicament, sinó sobretot físicament, sexualment. Ella tracta molt, molt, molt els temes sexualment. I una cosa que em sembla molt interessant, i ella, corpus malditos, ho fa a Saco, que és el tema de la que ella anomena la performance. És a dir, tots els humans actuem. I tots els humans actuem no només per un altre mateix, sinó actuem de cara a la societat. Llavors, des d'un punt de vista molt cru, ella ho explica. Ella desgrana com actuem, per exemple, el llit, com actuem amb amics, com actuem amb la parella, i ella té aquest punt que és una reflexió bastant d'autoconsciència milènia, el que volia dir. Sí, perquè és el món actual de les cesses socials, és el món actual d'estar constantment a l'aparador. No, suposo que el llibre està enviantat en una època... Un moment actual, no? Bastant actual. De fet, estaves descrivint a la Lucia Bascaran i estava pensant a la Irene Morai, perquè les temàtiques... Déu-n'hi-do, sí, el discurs és molt diferent. Aquesta ha apuntat aquesta comparació. Déu-n'hi-do, que ho tindrem a la tertúlia. Alguna cosa més, Pol? Sí, no, i volia fer una... O sigui, dues recomanacions en el sentit de si us agrada aquest tipus de literatura. Dos sals, un, en la comèdia, que és un monòleg que podeu trobar a Netflix, de fet, que és de un monologista que es diu Bob Urham. Ah, t'estàs parlant de Happy. Exacte, un monòleg que es diu Happy, que és una passada, perquè més juga molt, també, en aquest punt. La Lucia no entra tant en el tema de les convencions socials dins de les xarxes socials, de Facebook i Instagram, o el que sigui, sinó ho fa més... bueno, terrenal, no virtual. Però Bob Urham entra molt en el tema... en el tema de com ens comportem virtualment, no? Llavors, ell, el que fa és una paròdia brutal, a més, musical, sobre aquest tema, i jo us ho recomano molt, perquè el tema performance i de l'autoconsciència, al final la Lucia ho agafa més, potser, des del dramatisme i jo ho agafa des de la comèdia. I, per acabar, us recomano un còmic molt consumbrista des del punt de vista, incluso, existencial, i el seguir, el perseguir un personatge, que és un còmic que es diu la Jovem Francesc. D'acord, Pòl, potser aquesta sèrie l'hauríem d'acabar de dir literatura en general, no, del llibre o còmics, no? Perquè, en veritat, tot això s'entrecreva bastant. Sobretot, no us perdeu el llibre de la Lucia Bascaran. Jo, de fet, me l'emportaré, Pòl, si no t'importa. Ui, hi ha cua. Ui, escolta... A veure si t'hauràs de tornar el que t'he deixat aquest matí. Doncs molt bé, em sembla que ha arribat l'hora de saber què li ha passat en Carles, perquè, la veritat, és que no en sabem res. Ell va dir dilluns passat, me'n vaig. Doncs ja tornarà amb alguna historieta. A veure què ens ha enviat. Hola, nois. Què tal? Bona tarda. Home, jo encara bon dia. Bona tarda. Bueno, m'imagino que estareu en teulats a Ràdio d'Esvern. De bon matí. Però aquí, la veritat, és que s'està fent fosc i fot una mica de rasca allà. Aviam, el primer de tot, que estic fotent aquí, us preguntareu què està passant. La veritat és que us puc explicar ben poca cosa. No parles del poder, podria dir-ho. El problema és que no sé on que ho estic ara. Aviam, perquè us fa una mica la idea. Aviam si us puc posar en situació. Un segon, un moment. Vale, aviam, aviam. Mira, fa dos dies vaig sortir de Port Harcourt, està aquí, al mapa, que vindria a ser la ciutat que està més al sud de Nigèria. La idea era en dinsar-me la reserva Dorashi. Que això és el naixement al forer que hi ha a la zona del Delta de Guinea, a dos dies a peu des de Port Harcourt, perquè us fa una idea, però crec que m'he equivocat. No he vist cap indicació de cap tipus, el més probable és que estic a algun punt de la desembocadura, però no sé exactament quin. El que no sé és si estic caminant en direcció o cap amunt, és a dir, cap al centre de Nigèria. En qualsevol cas, no me'n vaig d'aquí fins que no el vegin. I el vegi, aquí us preguntareu. Aquest és el motiu del meu viatge. Porto setmanes, voltant per Àfrica, per parlar, per conèixer el doctor Wombosi. Recordeu aquest nom, doctor Wombosi. Què és el doctor Wombosi? L'última persona que el va veure és una dona de 60 anys que vaig conèixer a Port Harcourt, precisament, i em va dir que viu amagat en aquesta reserva. O em crec que estaria ara, que és la reserva Espera. Espera un moment. Espera un moment, eh? Què és allò? Guà! Guà! És enorme! Merda, merda, merda! Un segon nois, un moment, eh? Merda, merda! Hòstia! No, no, no, no, no, no! Merda! Merda, merda, merda, merda, merda! Guà, guà! Joder, quin susto! Guà! Guà, era gigant! No, és que no us l'ho perdeu. Estava caminant, parlàvem vosaltres, estava caminant, mirant al terra, de sota, aixeco al car, i veig davant meu... Espera un moment, espera un moment. Però què passa, ara? Merda, merda, merda, s'està propant. No sé què és i s'està propant. No, no. Ah! Who are you, Senya Pazfan? Identify yourself or I'll kill you with my weapon! No, no, no, please, please. No, no, no, no, no, please. Or I'll nail you with my... Journalist, working trip, look, working trip. I'm a friend, please, please, please, don't kill me. Read this, read this, read my addict, my addict, please. Please, please, please, please, please, please, please, please, please. Martina, say, change up. What is this? How you pronounce this surname? Carles Martínez Ajenjo, that's my name, that's my name. Carles Martínez Ajenjo. Okay, okay, okay, okay, working trip, no problem. No fàrtif, hanta, no pilot, no enemy. Okay, so welcome to Nigeria, welcome to Nigeria, my friend. But... Where are you running? What were you running? Like this, like a man meant, playing this. I'll kill you with my weapon. I saw animals, a lot of animals, they just pop up in front of me. I mean, that's Jumanji. You have a big Jumanji here in Nigeria. Well, now I understand. I'm so far from home, my friend. So far from home. What are you doing here? I'm looking for Dr Wombosi. Really? You're Dr Wombosi? Yes. Oh, so you're a very lucky Gama, my friend. Why? Why? Per què soc affortunat? Why am lucky guy? Because I am Dr Mamaduba Wombosi. What? Yes. Yes! The real Dr. Wombosi? Yes! The only Dr. Wombosi? Yes! Ah! O l'he trobat, l'he trobat, l'he trobat, per fi, per fi, per tu mateix us buscant-lo, nois, per fi, el tinc just davant, el Dr. Wombosi, per fi. Bueno, mira, ho sento molt, però us enviaré l'enfo detallada, però, bueno, ara que hi penso, abans de tancar la gravació, aprofito per preguntar-li alguna cosa del programa. Aviam, aviam, aviam, aviam, avui estem a primers de maig, que si la memòria no em falla, li dedicàveu el programa a la figura de l'autor, crec. Va, li fem unes preguntes. Sorry, Dr. Wombosi, it's a real big honor, it's a real big honor to meet in person. Thank you, thank you, thank you, Mr. Machina, thank you very much. I have many things to talk with you, many, many, many, but before that, it will be a pleasure for my radio team and I to ask you a little question, una petita pregunta per vostè. És per un programa de ràdio, it's for a radio program in my country, you know? Radio program? Atenir, atenir, Mr. Machinas. Ok, ok, so here we go, I would like to ask you about... listen this carefully, the author model, what is necessary to be an author nowadays, que és necessari per ser un autor avui en dia. Va, va, va, és en Hauta! Ja, és en Hauta, a person that have a personal way of expression, through guards such as movies, literature, theater, even comic books, una persona que té una... com una línia molt concreta d'expressió, de pensament, de través del cinema, de les arts, el teatre, els còmics i tot. Per el doctor Bonbossi, un autor és una persona que realment fa el que desitja fer a la vida. Que mai arrendeix, evidentment li surten obstacles i a moments en què ho veu tot negre, com si no hi hagués sortida, ens ha passat a tots. Però la diferència és que l'autor segueix lluitant, lluitant, lluitant, lluitant, per aconseguir el que vol. I acabo d'una frase i penso que és molt reveladora pel programa d'aquesta setmana que diu així. Autor és aquella persona que utilitza l'art, com a eina, per descobrir qui és en realitat. So, Mr. Bonbossi, last question, quote an author. Si té un autor, un autor que per a vostè sigui important, an author that is important for you, please. If I have to choose one, I say, I would say, I would say, I would say, Charlie Chaplin. Chaplin? Hòstia, no m'esperava això. I remember watching his picture in a book, in a capital of Nigeria, when I was a little kid. The cold rush, the sickers, modern times, all that big masterpiece, my friend. He just needed a woman and a camera and it's done, it's done, my friend. What a genius, what a big author. And he was so, so, so funny. I remember him with that mustache and that hat. It was so funny, so, so funny. Mr. Chaplin with that hat. Ja, ja ho aneu, nois, fantàstica aportació, que ens afecta el Dr. Bonbossi per al programa aquesta setmana. Malauradament ho hem de deixar aquí. Dr. Bonbossi, thanks for sharing your point of view with my radio team. Now let's have this conversation without electronic devices. Do you want to say something else to our audience? Alguna cosa més per a la nostra audiència? Yes, I send kisses, a lot of kisses to all of you. I hope you mean something. If you come to Nigeria, you will be my guest. I will cook for you, especially if you are a vermin. If you are a vermin, I have a big surprise for you. You're going to enjoy it. Bueno, bueno, deixem aquí gràcies per a Dr. Bonbossi. Thanks for everything. And you don't have to shave your private parts. Enough, enough, Dr. Bonbossi, thank you very much. Why European vermin remove the hair? Why they do this? I don't understand. You look like little children. If you come to Africa, you don't need to do this to your post. Vale, vale, nois, nois, que se m'està desmadrant això. Adeu-siau, ens veiem a la tornada, us envio una forta abraçada des de Nigeria. I seguim posant ingredients en aquesta empanada cultural. Uau. Déu-n'hi-do. Jo sé que el Carles ha pirat, però no ho sabrem si tornarà. És una gran pregunta, Carles. Carles, si ets escoltant, envieu un missatge, dient que estàs bé, si us plau, perquè el Dr. Bonbossi... No acaben d'entendre que és expert aquest home, perquè sí, xarxar. Però podríem dir que Xavi és un autor, no? Continuem endavant. És l'autor. De fet, si busquem la imatge del cinema... Sí, podríem dir que és la Batalla del cinema. La Batalla del cinema. On sigui, xarlot, és la imatge del cinema. I si us sembla ben dispenseu ara, em tocaria a mi parlar de videojocs. Bé, doncs us vinc a parlar de l'autoria en el món dels videojocs. De fet, m'agradaria començar pel principi. Cap als anys 50 i 60, els videojocs com a tal no es reconeixien als creadors ni als programadors. No hi havia títols de crèdit. I és curiós, com a Warren Robinet, va haver de colar el seu nom com un histerek a l'adventure de la Tarí 2600. Va ser el primer autor que va dir... Escolta, jo vull que el meu nom estigui aquí. I ho va posar com un histerek. Però tot així, ja et dic, els videojocs al principi, no tenien aquest reconeixement. Es veien com un producte, simplement, com podria ser una hamburguesa. No tenien més valor que això. No és més endavant, a l'època de la Nintendo original, la NES, que es comencen a reconeixer els autors com a tal. El primer que us vull parlar és en Shigeru Miyamoto. Home, això sí, eh? Ho conec fins i tot. Doncs Shigeru Miyamoto, creador de Donkey Kong, d'on va sorgir Mario. Aquí estem a escoltar el tema original del Super Mario Bros. I també l'ideòleg de Zelda. Ell, com a creador, ell tenia les idees, ella portava les idees i, sobretot, utilitza la mecànica de joc com a missatge. La manera de jugar el joc és la seva. Tu saps que un joc és de Miyamoto, o l'ideat Miyamoto, en base a la seva mecànica. És un joc que juga si és un plat de formes com el Mario a la perfecció. El Mario original, avui, encara és un dels jocs que millors controla la història. I després també aporta, en el cas del Zelda, per exemple, una gran experiència personal. Ja que ell va al Zelda en el tema de la seva... i de caminar per altres jocs. Aquesta és una mena d'auto. Passem al següent pol. Això és el DOOM. El DOOM original. John Romero i John Carmack bastan inseparables, els dos. John Romero diuen que era qui va tenir la idea, John Carmack era el geni programador. I és interessant saber que això és important quan aquests dos creadors, perquè eren autors. John Romero, bàsicament, fins i tot ho porta el CUMNOM. És la sèrie B. És la sèrie B dels jocs. El DOOM no vol explicar-ho d'una història. Això serà violència pura i el nostre sello d'entitat és la violència. I, a part, el ressorgir tecnològic. La intenció seva sempre és que nosaltres farem el joc que ens doni la gana i tindrem un domini tecnològic del moment increïble. Podem passar al següent pol, sisplau? Se'ns farà una mica. Bé, això és musical metalgear per parlar-us de Hideo Kojima, que és el programa passat. És el director Buenaví. Sempre ha volgut ser director de cinema i, al final, sembla que ho està aconseguint a través dels bons jocs. A costa del jugador? Exacte. És que mira la pantalla. Però un joc de Kojima sempre reconeixible per les seves trames, que acostumen a ser bastant sociopolítiques. S'ha de dir que sempre li agrada molt. Molt dents, molt dents. A part, sempre ategis de guió i li agrada molt. I el tema que té, també, és això, la densitat narrativa. Però bé, sempre és un tio molt seriós. I el que coneixen per jocs com és Natsher, Paul Eisnauts o, la saga, sobretot, Metalgear. Aquí tenim Ron Gilbert de LucasArts, això que està sonant és Monkey Island. Clar, aquest vull parlar de l'humor, perquè hi ha molts creadors, molts autors, que utilitzen l'humor com a senyor d'identitat. I jo crec que en el món dels videojocs, un dels que més van destacar amb això, van ser les aventures gràfiques de LucasArts. Ron Gilbert, en concret, va ser un dels creadors de Maniac Mansion, Monkey Island, Sam & Max, de molts videojocs que utilitzen l'humor com a senyor d'identitat. I a mi em sembla una gran elecció com a autor, perquè al final l'humor és molt subjectiu. Tot és molt subjectiu, però l'humor pot ser molt subjectiu, però que de forma tan consistent, com van ser ells dos, no trobaria una altra saga que arribi a fer-ho de la mateixa manera. I ja l'últim creador és el Fumito Ueda. Volia parlar de Fumito Ueda, que és el creador del Ico, xador de Colossus, i l'últim joc és el Last Guardian, que, bàsicament, també són molt reconeixibles, però ell fa la poesia feta de videojocs. Els seus jocs són contemplatius, són lents, de fet, acostuma a ser joc de mecàriques molt senzilles, molt senzilles, i que es disfruten més pel que veus, pel que sents, que no pel que fas, o el que el joc acaba desenvolupant com a història. És que és una experiència... Sí, no, no. Jo sempre recomano que aquí no hagi jugat mai a un videojoc. Sí, sí, bueno, és bastant, perquè són jocs molt ambientals. I jo recordo que era... Jo sempre recomano que, si alguna juga mai a un videojoc, que comença a jugar al xador de Colossus, i entendrà per què hi ha tanta gent. Pregnota, però ja sabeu que jo soc un gran videojoc. A part que és un joc relativament senzill, que qualsevol persona pot jugar-lo, és un joc que et fa entendre perfectament perquè hi ha tanta gent que se'ns cau la bava veient un videojoc. Vinga, ara vull passar a parlar ràpidament dels indis. Aquesta cançó és Oxenfri, que és un dels meus jocs preferits indis, però no parlarem en concret d'Oxenfri, sinó que avui fa un repàs ràpid dels indis més destacables, perquè clar, els indis, això vol dir jocs independents, són els que tenen un gran pes en el seu autor i creador. Un dels primers indis que la gent va poder reconèixer és Minecraft. No és un joc que jo hagi disfrutat excessivament, també perquè el vaig pillatar, el va crear a Marcos Pearson. I és això. El Minecraft em serveix bastant per parlar de l'amor de l'autor. Aquest concepte de que un cop la obra ha sigut publicada passament dels seus actors, dels seus espectadors, dels jugadors. I és un joc això que aporta molts anys. De fet, encara està evolucionant. El creador ja no hi té gaire a veure, però és un joc senzill que a qualsevol persona pugui jugar i dormir per sempre. Després us vull parlar d'Estanly Parable, que és un joc del David Bredin, que està fet... Mira, té poc recursos, que això també es dona molt amb els indis, d'utilitzar recursos molt barats. Utilitza el motor d'estim. El motor d'estim són recursos gràfics i de programació d'una plataforma de videojocs que els tenen obert. Si vols crear videojocs, utilitza el nostre motor sense problema. I acaba fent una de construcció. I el joc tu ja ho ha jugat. Sí, està un dia jugant a casa teva en tots els finals possibles. És un joc? Bàsicament. Un bander és nat, o què? No. Tots els videojocs tenen això. Té el rotllo, té el rotllo. El d'Estanly Parable, bàsicament tu ets un home que treballa cada dia a la seva oficina, cada dia vas a treballar, cada dia fas el teu horari, i de sobte hi ha una narració que et diu però aquell dia l'Estanly, que ets tu, va a fer una altra cosa. I tu vas seguir la veu a noves, però com a videojoc pots portar-li la contrària. Hi ha una de construcció dels videojocs. I no tornar a portar el mateix punt d'inici com fa bander és nat? Bueno, sí que ho juga, però jugar molt. Quan et torna a portar a l'inici... Quan tornes al principi, ja només el principi és diferent. No és un joc que, com a mínim, les hores que hi vam jugar junts va ser com... va ser com de... es cobrint, de dir, però quantes hores puc seguir jugant aquest joc amb quants finals hi havia, més o menys? Em sembla que eren 16 finals. Ah, bueno, encara em sembla en poc. Però dintre de cada final són els finals, després hi ha les hores que es portin. Després hi ha últim joc d'indica, vull parlar que potser és el més famós, és l'Undertale de Toby Fox, que és una de construcció de l'RPG, del joc de rol tradicional, que té un domini del gènere. És molt autoreferencial del gènere, és un joc que només pot ser postmodern. Estem en una època on tots els videojocs d'autor acostumen a ser bastant postmoders, que fan molta referència, són molts cínics, però aquest té un component d'authenticitat, jugar amb sistemes que semblaven intrancables, com el sistema de moral, i a part utilitza molt bé la nostalge. Déu-n'hi-do. I dit tot això, que us sembla si entrem ja a la part de tertulia, en dinsem-nos-hi. Vull veure que rotades. Bé, nois, doncs... A mi m'agradaria, ara que has parlat de videojocs, que jo soc un autèntic ignorant, fer una petita pregunta, reflexió, en el fons si ens adonem de totes aquestes branques culturals que hem estat parlant, d'aquesta gran empanada. Cinema i videojoc, tot i que semblen tan diferents... No, però els trobo, els començo a trobar que van a fins, perquè clar, quan parlem de literatura, quan parlem de música, ja sí, encara que hi ha bandes de música, en el fons literatura, la música, la pintura, qualsevol artista, des d'una perspectiva individual, la pot portar a terme. Però amb el cinema i el videojoc és impossible. Hi ha una cosa molt interessant que vas dir tu, Ferran, a la setmana passada, de gent que descarta els videojocs com a un altre egne, d'explicar històries, justament se n'està perdent de moltes, i de molt bones, perquè, a més, incorpora una cosa que el cinema no té, que és el tema de la interacció. M'has d'intentar. És curiós, ràpid, per això. És veritat que semblen molt cosins germans. També perquè hi ha una manera de focar els videojocs actualment, que és narrativa. Hi ha jocs que no pot jugar al tetris, no tens una història, és una qüestió de jugar. En el fons, que podria ser també en el llenguatge cinematogràfic, i de temàtica. Hi ha un factor que, potser, amb els videojocs, és una miqueta més puta, que és el tema de la temporalitat. Que en el cinema ja es pot plantejar. Evidentment, si és un cinema que només respon amb els avanços tècnics, doncs ja saps que aquella pel·lícula morirà. Amb el videojoc, com que depenten dels avanços tècnics... Ara que estem en un moment en recuperació retro de videojocs, es parla molt, hi ha un concepte que és que aquest joc ha quedat viejo, però s'ha de tenir molt en compte, això ho vas dir molt clarament, com els efectes digitals del cinema, si tu només apostes a la tecnologia del teu joc, la tecnologia sempre millorarà. Sempre millorarà. I llavors sempre arribarà un punt que la teva pel·lícula, el teu videojoc, que en aquell moment era com, ostres, jo me'n recordo quan vaig jugar al Metal Gear 2. El primer cop que vaig dir és que és impossible que facin millor que algú que això. Ja estem aquí jugant l'Astofas i el Red Dead Redemption. Clar, tothom ara està malret del Red Dead Redemption 2. I ho milloraran i, de fet, ho faran més divertit. Ja parlarem algun dia del meu problema. Perquè el videojoc té aquest punt episodic, també, com les sèries de televisió. Sí, però parlàvem de l'especte tècnic. El fet que el videojoc perdurarà serà aquell que et planteja algun més que simplement la tecnologia. Perquè, sí, tecnològicament és impressionant, però no te porta res més des de joc fins a temàtica o narrativa com a una pel·lícula. Potser les pel·lícules sobreviuen una miqueta més això que no els videojocs. Però bé, tornem a un altre cop al tema de l'autoria. Em sembla perfecte. I em sembla Adriano que havíem deixat penjada una coseta. Sí, clar, perquè hem estat parlant de l'estona de l'autoria al cinema. Algo ben bé molt complicat. Però des de quin motor es pot parlar d'autoria sense complexos? Des del curmatratge? Perquè el curmatratge possibilita, evidentment un aprenentatge i una guanya d'experiència, però a la vegada possibilita que aquells tres discursos, aquelles tres escritures, que són determinades amb molta més facilitat. I clar, parlàvem de l'Irene Morai, de fet, perquè hem parlat del Carlos Marqués, que va tancar el festival del DA. Però és que l'Irene Morai no el va tancar, però el va guanyar. El va guanyar des de la perspectiva de curmatratge. Vam guanyar el premi a millor curmatratge. Aquest és el premi del públic a curmatratge? Sí, perquè cada vegada, a més, el DA aposta per... Has dit el cures? El cur és suc de síndria. Suc de síndria. Hi ha, repeteix, alguns conceptes que l'Irene Morai va establir amb el seu primer curmatratge, Badlesbian. De fet, l'Irene Morai va estar vivint un temps a Berlín i va ser allà on va gravar el primer curmatratge. El seu segon, el que acaba de guanyar, parla d'una parella que marxa, que marxa aquell entorn rural. I, de fet, també, el que pretén la directora és establir el seu mirar de femenina a partir de l'actriu, no? De nou tenim totes aquelles directors, aquella mirar de femenina que està nodrin, aquest nou cinema. Intenta recuperar la sexualitat. Intenta recuperar una mirada possible, una nova societat, una normalització, com hem dit amb la Lucía Báscaran. En el fons el que vol és rediscoverir la dona, rediscoverir i ho fa, com tu has dit en un moment o com ha dit el Carles, ho fa a partir de fer cinemes. De fet, avui el Carles... De fet, avui ho he dit el doctor d'aquesta feina. El bon bossi. El que diu bon bossi, que tu et permets trobar-te tu mateix. Tinc la sensació que l'Airene Moraï ho fa a partir de fet de l'actriu de Julià Ist. De fet, hem pogut parlar amb l'Airene Moraï, hem pogut preguntar-li 4 cosetes sobre d'autoria i tal, i ho faci el nou que resulta. La primera cosa que li havíem preguntat és Adriano. Bueno, de fet, vam estar parlant amb ella i li vam preguntar si realment avui dia els autors tenien més oportunitats. Perquè ell puntet clicxet que hem estat dient, i li vam dir que hi havia més oportunitats. Hi ha més possibilitats? Què passa? Tenim la resposta de l'Airene, em sembla. Sí, l'escoltarem. Crec que avui en dia encara és un esforç ditànic aixecar una pel·lícula d'autor a Espanya. Però crec que també... últimament molta gent jove està destacant. Molts autors no vells ho estan fent molt bé i estan tenint un reconeixement internacional. Llavors espero que a poc a poc els productors vagin apostant i confiant en talent jove i en aquest tipus de pel·lícules. Què em penseu d'aquesta reflexió? Jo, de fet, entenc que ella tingui una mirada punt positiu, punt pessimista, perquè ara fons començar a fer cinemes molt complicats. Clar, de fet, reflecteix aquesta visió que l'autor sempre... si ho enfoca sempre des d'autoria sembla com més complicat no qui confiarà amb mi. Per això deia al principi la reflexió inicial del programa d'ara que sembla més senzill, perquè els recursos estan més elevats, però ella no té tant aquesta por i li vam preguntar a Irene. Hi ha molts festivals que en el fons estan donant possibilitats, estan apostant perquè aquesta gent fa... Però precisament la pregunta a Irene era en plan tu creus que amb aquesta situació és més fàcil i ella sembla que ens està dient, home, la meva seva experiència li diu que s'haguessin complicat. Home, és allò del mercantilisme d'oferta de mandos i també sí que és veritat que hi ha molta gent, si és a l'hora, hi ha molta gent que... Més possibilitat? Sí, però hi ha molta gent que fa problemàtiques. Hi ha 15 festivals. Llavors, jo crec que aquí és molta oferta i molta demanda, però en accés. O sigui, al final el cine digital el que ha fet és... No? Sí, la competència està garantitzada, és evident, però jo diria que si hi ha una miqueta més de possibilitat. Vale, també li hem preguntat quines són les avantatges, per clar, si tots autors en principi podries tractar del que vulguis. Li he preguntat quines són les avantatges i les avantatges de plantejar un projecte des del punt de vista de l'autor. Crec que els inconvenients són obvius, no? Potser la falta de mitjans o presopost per fer la pel·lícula com tu la voldries fer, o la falta de... que és més difícil potser trobar producció. Però crec que els avantatges és que hi ha una mica més de llibertat, a nivell tan formal, com de contingut, per explicar la pel·lícula que vols explicar des de la teva perspectiva personal. Insisteix de nou amb el tema de que si al final tu pots fer una pel·lícula amb baixes de recursos, però al final necessitaràs recursos, depèn de quina història vulguis explicar. Jo no he vist, encara soc de Sindria, a Bad Lesbians, sí que l'he pogut veure, perquè està menjat a Pimeo, sense anar més lluny. I... Les seves pel·lícules, les seves curmatratges, acostuma a ser molt íntims, però clar, si ella fa una història, per molt que siguis una persona de baix, però supost, no has de sacrificar les teves intencionalitats, això costa, vulguis o no. Tenir un recolzament redera sempre ajuda, però aconseguir aquest recolzament sempre és el complicat. Comença sempre és difícil, però tinc entès que ella ha pogut fer aquest segon projecte i guanyar el suc de Sindria, gràcies a haver triomfat amb Bad Lesbians. A Bad Lesbians es van portar un premi, i aquell premi és el que li ha permès, i ara ja no parlarà. I, en el fons, estem parlant d'autodia, perquè si veiem tots els curs, s'estableixen els mateix punts de vista. Jo ho tinc pendent. I ja per acabar amb la Irene, també clar, és una persona relativament desconeguda, li vam preguntar per la gent que li puc interessar, quins són els seus trets diferencials, si ella ja detecta alguna acuseta en el seu estil personal com a autora. Jo crec que encara estic construint el meu propi llenguatge. Els meus discurs són molt diferents a nivell estilístic, però que tenen coses en comú, i crec que en part, els dos són molt honestos, i sobretot es centren, o prioritzen més les emocions que no pot ser la forma. I res, jo també m'agrada una mica cada història, trobar un llenguatge diferent per explicar la història que vull explicar. Avui explica'l. Òbviament, ella ja ho diu. No es mulla, eh? El final s'està trobant. Sempre el mateix ja ho diuen. S'està trobant. I, mira, aprofitant aquesta frase, s'està trobant, abans aviam lligat una miqueta la Lucia. Vascaran, amb la Irene, que és el tema aquest de... A mi m'està venint el cap la idea de què ho diran anglès self-entited estan els joves d'avui en dia. No sóc un millennial, no? Que els joves d'avui en dia estem molt convençuts de qui som i, en veritat, no estem gens i ens passem tot el dia buscant, com comentava la Irene, que encara està buscant el seu estil i com tu comentaves en el llibre que sempre hi ha una búsqueda del jo. Hi ha una recerca continua en tots els discursos artistes. Sí, sí, sí. Hi ha una frase que jo dono a voltes i potser és un generador d'alguna discussió aquí, que és, jo crec que el autor té estil, un autor... Entrem-hi, entrem-hi. Jo veig que hi ha un estil que el pots repetir, per exemple, en cinema. És un molt típic, és Wes Anderson. Tu pots dir a algun... Hosti, això és molt Wes Anderson. Però no perquè tu amulis un estil, ets autor. No, evidentment que no. Però molts cops l'autor sí que té estil. És a dir, tu veus, incluso, comentàvem, Michael Bay és autor o no és autor. Clarament ho és. Clar, però tu veus una marca i dius que això és molt Michael Bay. Això és un traspàs, això és molt Tarantino, això és molt Woody Allen. Estem parlant ja només de cinema. Vols dir ara el moment en què sustantivitzes un estil? Bueno, es podria dir així, però des d'un punt de vista de molts cops jo crec que l'autor ja està oferint... Potser per què va primer l'estil o l'autoria, no? Home, jo crec que evidentment va sempre l'autoria. I aquella autoria i aquella temàtica respon... Sí, perquè el contingut, finalment, és el que inicia el discurs. Després agafes un llenguatge, ja sigui cinematòrfic o literari, i el discurs en aquella direcció. Llavors, clar, jo sí que estic molt a favor d'aquests diàlegs temàtics entre cineastres, però també de totes les branques de la cultura, aquella transversalitat cultural que pots trobar en tots aquests discursos. Però quan jo començo a veure que aquell estil molt concret l'han copiat. Perquè és com una còpia, no? Llavors, clar, sí que és cert que l'autor té un estil, però aquell estil no et permet ser un autor. De fet, això és el que parlava al principi, ja que acaba de fer rodó el programa, de ara que tothom pot parlar. Això és molt interessant. Ara que tothom pot parlar. Ara que tothom pot parlar, realment vol dir que tothom sigui un autor. Al final, les experiències de la gent són contaminades, vivim en una societat, sempre estem molt contaminats. De fet, ara potser tothom te'n recordaràs del nom, ha vingut al cap aquella pel·lícula africana. Ai, ai, ai. No, no, sí, sí, és que... Es ve a l'Àfrica. Sí, sí, un dia hauríem de fer una pel·lícula, però no les conegudes. Ah, la d'acció, aquella. Aquella pel·lícula d'acció que un tio d'un poble va dir, jo vull ser director de cine i faré la pel·lícula que ho sigui. Ostres, la pel·lícula, des dels estàndards nostres, és molt dur. Però, ei, què passa, aquest home? Està molt influenciat per pel·lícules d'acció que veis, per les coses que li agrada. La meva cosa, en base a això que deia, si l'estil té un autor, l'autor té estil. Això són fórmules, al final. És un reconegut, el mateix. Has dit Anderson o, si voleu, Cúbric. És un cop la teva fórmula, la teva firma d'èxit, es converteix en fórmula. Els autors s'autorrepliquen constantment. Hi ha molts pocs autors. Aquest diàleg és interessant i ho podem veure tots els àmbits. Es puja en passeig de gràcia i tens la pedrera, ara sembla que em marxi, i davant de la pedrera no els heu fixat. Hi ha un altre edifici que emula les aigües de la pedrera, perquè en el fons la pedrera no té res a veure amb la pedra. Té a veure amb l'aigua. Hi ha un artista joito, un arquitecte japonès, que ha fet un edifici, que parla de lo mateix. Des de perspectives molt diferents. Aquí la temàtica és compartida, el diàleg està establert, però l'estil és molt diferent. Jo crec que això és molt important. I això que has dit, això que has dit és superimportant. És a dir, ara que, precisament, les tecnologies ens permeten a tots crear d'alguna manera, atarrem aquest concepte de crear, directament a fotos d'Instagram, tothom fa la mateixa foto. Quants vídeos hem vist penjats a YouTube de dones amb gatets, o dones amb gatets. Tothom fa la mateixa posa davant de la càmera. És a dir, quan et dona més possibilitats, sembla que et tornis més repetitiu. De fet, hi ha un filòsof coreà, molt, molt pessimista, però que val la pena seguir, que es viu un xuljant, que ell és un tio que aterra l'art, perquè primer parla de l'éssar humà. I si l'éssar humà o l'art és l'expressió de l'éssar humà, què fa? Què fa aquest art, en el fons? En el moment que tot és arumà, comença a ser una repetidiósió de si mateix. I d'això d'on ve, en el fons? Ell ho explica molt fàcilment. Això ve des de la perspectiva que nosaltres, com a ésar humà, som creadors. Sí, però també som consumidors. I com a consumidor, què interessa? Què interessa? Que consumim tots de manera molt original i diferents productes, o que responem els mateixos insteressos de les grans firmes marques poderoses. Evidentment això queda, sí, i que hi ha altres històries més. Però tu pots aportar l'art. Al final, el consumidor d'art acaba siguent el mateix. I el productor d'art pot ser tan bé. Llavors, és un tema molt delicat. Sí, no, Adrià, és una llàstima, perquè ens estem començant a quedar sense temps. Queden 5 minuts de programa. I és un tema molt interessant. No descarto tornar-lo a portar, perquè em sembla que ens hem deixat bastanta cosa a fora. És un ídol. Estem dues hores, o què? Dóna temps d'agenda. Dóna temps d'agenda. Vinga, avançem cap a l'agenda. L'agenda la farem aquí molt ràpid. Jo, per la meva part, de tema de videojocs us vull parlar seguint amb els indis de que el pròxim 31 de maig surt per la Play 4 i la Switch el format físic del Hollow Knight. Brutal. Sí, un Castlevania indie amb un estil gràfic molt diferenciat. Em consta, perquè jo no l'he arribat a jugar sense, que és un joc també molt emocional. Molt, molt introspectiu, molt ambiental, molt, molt, molt. Després també us vull parlar del Rage 2, que és la sequela del suposat successor del Doom, que va sortir allà al 2011, de Bethesda. Bàsicament és un shooter de primera persona open-world i sortirà per PC, PlayStation 4, Xbox One, el 14 de maig. I per últim, de remarcar que ha sortit, ahir al migdia, em sembla que va ser, a YouTube, gratis, ahir, perdó, divendres. Sí, però bueno, a YouTube. Va sortir divendres a YouTube, gratis. Per tant, un documental sobre com es va fer l'últim God of War. Jo l'he estat veient, no us el perdeu. Ara bé, si no heu jugat el joc, no el mireu. I de fet, no sé què feu, si no heu jugat el joc. Molt bé, i de cinema, què tenim de cinema? Doncs bueno, aquestes pel·lícules, Peter Lu, de Mike Lay, ja que parlàvem d'autors. Aquest senyor va per Santel Barcelona Filfest, i ara ja té la pel·lícula en cartellera, de la Índia París, en un armario d'Ikea, de Ken Scott, un director no tan conegut, però adaptació d'un llibre de romà en pòrtoles. Tots dos, passat pel Barcelona Filfest. I, del dà, del dà que hem parlat, de Sistes Brothers, no us la perdeu, de Jacques Odiard, increïble, imperdible. Jo hi vaig avui. Vivir de pressa a Mar d'Esparácio, de Cristófon Hore. Les pel·lícules que us hem mencionat ja estan en cartell, però la setmana que ve tenim dos grans pel·lícules. Una, de fet, per mi, una obra maestra. Sombra, de Sant Guimú, torna, aquest home torna, i un hombre fiel, de Lluï Garrel, del fil de Garrel, que juga ser el seu pare, i no ho aconsegueix. I, per part meva, relacionant amb la Lúcia Bascaran, ella presentarà, en persona, a la llibreria Caldes, al dia junts, a les 7.30 de la tarda. Fins aquí el programa. Ens queden un parell de minutets. Si algú té alguna cosa a comentar, parla sempre, seria ja per la setmana vinent. Sí, sí. Algo voleu comentar alguna cosa? Fins aquí hem arribat. Avui hem estat parlant d'autors a Adriano Calero. Moltes gràcies. Molt bé. I esperem que el Carles estigui bé. Carles, el Carles. Doctor Bonbossi, si no se'ls escutxa, ens veiem al pròxim diumenge. Ens veiem al pròxim diumenge. Ens veiem al pròxim diumenge. Ens veiem al pròxim diumenge. Adéu, adéu. Fins aviat. Fins aviat. Fins aviat. Fins aviat. Fins aviat.