cinema d'un moment. Prepareu els pites que aquí comença l'embaix, l'embafada, el gran festí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Vol Digler, per Rampujol, Adrián Mocallero, Carles Martínez, el ràdio d'Esvern. Avui no només em poso el barret de presentador, sinó que també un bigoti hagués postissos voluminosos, generosos, i també em poso un nom d'aquests que s'ha pronunciat de més maneres diferents que així a la biol, flàmpul, la... Avui parlarem de la terra torna de Nits, una teoria representada per una serp que es mossega la cua, un cercle infinit. Però de què va tot això? La terra torna, s'entén com un reneixement del cosmos, un cop aquests s'ha consumit. Que tot el que acaba comença de nou, tot torna, les accions, les persones, els pensaments que hem viscut, o sigui, la vida cíclica, el temps circular. Una fe de millora a la vida, de reclar els errors, però una fe encoberta d'un passiguisme extrem, extrem, extrem, extrem, extrem, perquè la repetició pot semblar una benedicció per a uns. Una forma de tornar a viure les coses que van viure, però potser s'apropa més a un infern, perquè sempre caurem en els mateixos errors que vam cometre. Però què passaria si fossin conscients de tot això? Què passaria si tot arrepatís, però tinguéssim el coneixement que està passant? És a dir, què passaria si poguéssim tornar a començar i fer-ho tot d'una altra manera? En tota l'experiència de les nostres espatlles, ha curtits pels cops i esculpits pel coneixement. És a dir, la repetició com a evolució. Avui, amb panada cultural, canviem el paradigma clàssic. El que et mata et fa més fort. Bueno, i després d'aquesta falla verbal, no rossana aquí el Garfi. I el Garfi super està. Comencem. La tercera empanada d'aquesta temporada. Bona nit. Avui, inaudito, estem tots físicament. És molt fort. Està trianuxca. Què passa? Està bé. Bon dia, Carles. Bona nit. No ho sabem tots. Us podeu estar tranquils. T'estic sano i estalviu. Sempre pot tornar. Bona senyal. Està bé. Espero no liar-la. I Adriano, ben tornat. Confirmo que ets una persona alien al Carles. Querem de la maneta, de vegades. Què ens porteu avui? Aviam. Monya Carrusa és una mica com un neon. Monya Carrusa, la sèrie del moment. La sèrie del moment. Està bé. Avui em centraré en unes arrels mitológiques. En relació amb Monya Carrusa. Molt bé. Doncs jo... Tenia atenció a la Sagrada Famila. Com ho sentiu? M'agrada. Per molts motius. És una peça d'arm monumental. Moltes vegades desconeguo de Paluca. M'agrada molt. Surtirà la benedia turística. Si parlem de mort, parlem de mort. La Sagrada Famila té molt de sentit. No només hi ha per la mort de Jesús. Monya Carrusa. La mort de Gaudí. Molt important. La mort de la ciutat. Ara que venen a l'acció, perfecte. Què ens portes? Si al Carles no m'agasta el tema, és que és complicat. El Carles en veritat parlarà del tema. Això és una mica com un regal de Nadal. Els va sobir una mica. No els veiem encara. No els veiem encara, que hi ha molt de material. Jo sóc el nen petit que vol obrir el regal. Avui farem una mica de grins i tallaré tot això. Que farran què parlaràs? Parlem de la sèrie Monya Carrusa. Jo vinc bastanta cosa a queixar-me. Aquesta és l'esperit. Jo personalment parlaré de videojocs. Avui també em poso el barret i el mando a la mà. I de uns videojocs que és la mort personificada amb bit. Que és From Software. A veure què surt. A veure, comencem. Bueno chicos, seguimos hablando de cultura. Evidentemente de muerte también. Pero me gustaría partir de la última reflexión. Aquello que te mata te hace más. Es cierto que en el eterno retorno hay una musilidad. Algo parecido a una muerte como trampolín. Pero esto os lo dejo a vosotros. Prefiero que hableis de Monya Carrusa, de los videojuegos. Y de algunos elementos cinematográficos muy importantes. ¿Dónde lo hemos visto? ¿Por qué? ¿Cuántos artistas que han buscado la notoriedad en vida no la han conseguido en vida y la han encontrado tras la muerte? Por ejemplo, ciertamente desconocido. Quizás algunos de nuestros oyentes no saben quién es Jean-Bigot. Pero Jean-Bigot continua vivo después en la obra de Truffaut. Y sigue vivo en muchos cineastas franceses. Pero podemos hablar de alguien mucho más clásico. Aquí he visto un títol de Juan-García. ¿Crees que este títol ha estado en un vivo y muy famoso? Lo tenemos ahora en el porvell de Barcelona. Está prenant un café. Está intentando pintar una mica. Está en Meeting Bangkok. La exposición interactiva que está hasta el 2 de junio. La recomiendo. Hace cuánto que hemos visto una película de Bangkok. Exacto. De hecho, parece ser que de esta película es lo que ha quedado en la retina de todo espectador. William Dafoe. La pel·li parece ser que flojea un poco, yo no la he visto. Nos puedo contar, pero bueno, Dafoe es rojo. Dafoe, sí, sí. Quina pel·lícula que sigui un biòpic, no valzós, que... Doncs tenemos este artista, ¿no? Este artista maldito, que no encuentra la fama hasta después de muerto, unos años bastante, pero... Venga pa' caseta, ¿no? A mí me gusta siempre acercar esta realidad. ¿Por qué no hablamos de Gaudi? ¿Por qué no? ¿Has dit Gaudi? Gaudi. Ostres. Gaudi. Sí, senyor. Gaudi. Aviam. Aviam. Podríamos decir también Gaudi. Gaudi. Porque al senyor Antoni Gaudi y Kurnedt, en el fondo, hoy en día, es mencionado como Gaudi. Porque Gaudi ya no es simplemente un arquitecto, es simplemente un artista, no. Es una marca. Es la marca de Barcelona. La marca Gaudi. Pero en el fondo, todos los que hay sustituido un poquito la obra de Gaudi, sabréis que se encontró con muchísimos problemas en vida. No fue tan maldito como Van Gogh, pero sí bastante incomprendido. ¿Y cómo se pasa de ser un hombre incomprendido a ser una marca? Evidentemente con talento, es evidente, pero sobre todo también gracias a la muerte. De nuevo, la muerte como trampolín, la muerte como proyección. Y si hablamos de Gaudi y de la Sagrada Família, hablamos de religión. Totalment. ¿Y de quién tendríamos que hablarse de la Sagrada Família? De Jesús. Ya sé que suena duro. Hay que ningularlo, hay que empezar a trasladarlo a una realidad mucho más mundana. Y en el fondo, Jesús también le debe, en parte de su fama, a la muerte. De nuevo. Exactamente. Y lo encontramos en toda la religión, lo encontramos en el arte, pero en la religión. ¿Cuántos mártires? Son mártires que se saquen. El primer gran zombi de la historia. Exacte. Pero es cierto, en el fondo es cierto. Bueno, centrémonos un poquitito en la Sagrada Família, porque me gustaría saber qué sabéis vosotros de la Sagrada Família. Como os he dicho en la introducción, me apetece hablar de ello, porque es una pieza de arte monumental, muchas veces desconocida al local. Y en cambio, lo que nos quedamos es con ese drama que vivimos los locales en Barcelona, con esa gentrificación continua. Exacto. Al menos entender el porqué. ¿Qué sabéis vosotros? Por ejemplo, hoy he decidido traerme una amiguete de Badalona. Os presento a Iona. Que vagis a ver cómo está aquí la gente. Y quiero partir. Muy bien, aquí que está como está. Me gustaría partir de esta idea. ¿De qué perciben locales en la Sagrada Família? Estuviste hace poco allí, ¿verdad? Sí, yo soy de Badalona. Hay chavalito del barrio, hay chavalito de fútbol. Sí, pero cuéntenos un poquito tu experiencia en la Sagrada. Bueno, yo he decidido un poco con los suegro y la cari, y saber pasar por Barcelona y ver un poco que se cuece por ahí. ¿Y qué se cuece? Bueno, yo la Sagrada, pues... Yo la había ahí toda imponente. Esa pedazo construyón. La peña ahí sacando el teléfono, haciendo fotos. ¿Qué entendiste? ¿Quién es esa Sagrada Família? A mí me parece... Una construcción bonita. O sea, lo que sería bonita. Bonica, bonica. Bonita. Muy bonita. Sí, claro que sí. ¿Quién es esta Sagrada Família? Que todos tenemos que conocer. Lo que sería el Daddy, la parienta y el beben seco. ¿Sabe? Hay todo muy bonito, sabe, todo muy precioso. Esa Sagrada Família, ¿no? Todas las familias. Es muy sagrado, loco, muy sagrado, todo muy importante. Gracias, chico, gracias. Un beso aquí a toda la familia de Guadalona, que me está escuchando. Porque como habéis podido comprobar, es local, evidentemente, Yoana, no representa todo el local, pero el local es bastante ignorante de lo que significa en el fondo de la Sagrada Família. Cuando decimos Sagrada Família, nos pretenden borrar nuestras culpas, purificarnos. De nuevo, esta idea del eterno retorno, como muerte que nos proyecta hacia un futuro mejor, como posibilidad, ¿no? De alguna manera, la Sagrada Família también está detenida en el tiempo, vive continuamente esa vida y muerte de Jesús, ¿no? De hecho, lo que está construido ya son las dos fachadas. Yo habla del nacimiento de Jesús y otra de la muerte. Por lo tanto, en esa construcción eterna, aquí no hablaríamos de eterno retorno, sino de eterna construcción, el día a día nos sigue presentando la vida de Jesús y su muerte, de nuevo, una muerte que le catapulta. Pero la Sagrada Família, en el fondo, y con esto vamos a entrar en el simbolismo que tiene, no la podemos desgrosar aquí en cinco minutos, es imposible, pero simplemente recordaros que la Sagrada Família no es ni la Santísima Trinidad, ni hablamos de los lazos de sangre de Jesús, María y José, como decían algunos amigos míos, padres hay muchos, madre solo hay una, ¿no? Cuando penséis en la Sagrada Família, no penséis en José, pobre José, lo olvidaron. Ni en la Santísima Trinidad. ¿La Sagrada Família es la familia religiosa de Jesús? No, no, no. La Sagrada Família es la familia religiosa de Jesús. La familia religiosa de Jesús. ¿Y quién es esa familia religiosa? Son sus colegas de profesión, son como nosotros. En el fondo, la familia religiosa de Jesús es Jesús, sus doce apóstoles, los cuatro evangelistas que tenían el encargo de desarrollar el Gran Evangelio, dos de ellos por ciento. El séquito. El séquito. El feligrés. No, el grupo, el séquito de Jesús, que tenía una función, que es no sólo apoyar al Salvador, sino continuar su mensaje, por eso el Evangelio. Y claro, no podéis pensar en Jesús sin María, en este caso lo tenemos claro. Por lo tanto, también forma parte de la familia. Desgraciadamente sí. Al menos bajo el concepto de Gaudí, sabemos que Gaudí nunca se casó, era una persona, y esto también es algo un nilo vehicular una entrega previa, una entrega desmedida, totalmente loca, hacia su obra y su gran pasión. Lo hemos visto en Gaudí. Yo me imagino a Gaudí, pensando en Bucle, una idea repetitiva. Totalmente. Por eso también es, al final, una especie de santo en el mundo del arte, el gran artista. Volemos a la Sagrada Familia. 18 personas, no sé si habéis hecho el recuento. Ha empezado a contar torres. Antes hablábamos de que la Sagrada Familia estaba atrapada en el tiempo, nacimiento y vida. Sabéis una cosa, la fachada del nacimiento, que no la vio acabar Gaudí, por cierto, Gaudí solo vio acabar una única torre, pero si os habéis acercado, veréis que tiene cuatro torres. Y cuatro en cada fachada. Quizás sabéis que la gloria tiene que llegar. Pensad en las fachadas como libros de piedra, como una vibra de piedra. Mientras en el nacimiento tenemos los diferentes momentos de la vida de Jesús, en la pasión tenemos su muerte y resurrección. Nos habla de la vida, del flujo de la vida y el otro nos habla de la muerte. Y la gloria llega, la gloria llega con los grandes momentos de la vida de Jesús, pero esto aún habrá que esperar. Hasta cuando? Hasta el 2026. Hasta el 2026 os vais a tener que aguantar esas dos gruas, y ya veremos si es posible concluirla en el 2026, porque necesitábamos una excusa. ¿Sabéis por qué se acabará en el 2026? O debería, porque Gaudí, de nuevo la muerte, murió en el 1926. Ah, i altra vida. Esa eterna construcción, pero no más de 100 años. Así que esperemos que en el 2026 podamos ver a la Sagrada Familia acabada y me gustaría acabar con una pequeña reflexión, porque mientras la fachada del nacimiento habla de esa nacimiento, parece miel, arena cayendo, de alguna manera lo que tenemos allí y a lo alto de la entrada es un gran abezo, una representación de la naturaleza, al otro lado tenemos la muerte, tenemos la rigidez, un totalmente angulosa y dramática. Evidentemente fue Subirax que concluió esa fachada, no solo siguiendo las ideas de Gaudí, sino portando su estilo, pero es que ya Gaudí pretendía hacer algo que ofreciera un terror especial, un terror que, por ejemplo, veremos también en Muñeca Rusa. Y él decía, puede que alguien encuentre esta fachada demasiado extravagante, pero yo quería que llegase a dar miedo y para conseguirlo no es catimar en el claro oscuro, los elementos salientes y los vaciados, todo lo que resulte en el más tétrico efecto. Es más, estoy dispuesto a sacrificar la propia construcción, a cortar columbres, con tal de dar una idea de cómo es decreuento el sacrificio. Importante el sacrificio como proyección. Pero lo que él no sabía es que a la Sagrada Familia llegan 4.5 millones de visitantes anualmente. 12.000 personas al día. 12.000 personas que hacen posible que la Sagrada continúe. Porque dejan unos 50 millones de euros al año. Y es gracias a eso que la Sagrada se construye. Pero mientras en un lado son los que favorecen la construcción de la basílica, por el otro lado son los que contribuyen a la dispersonificación del barrio. De alguna manera, això és el autèntico terror. Amb això deia que ens anem a Monye Carrosa o a Mil Ficcions. Per què? Perquè dones portació a una idea de paradoxa. Sí? Pues entonces lo dejamos aquí, Carles, y continuas tú después. Me parece genial. Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do. Quina lliçó. Carles, tens el lliçó bastant alt. Sí. Reprenc la línia cultural d'empenada d'ingredients en aquesta empenada que estem avui fabricant i creant entre tots una mica. Hem edificat els fonaments. S'ha de dir una cosa. De moment tot va malament. De moment tot va malament. De moment tot va molt bé. Aquest diumenge, que no se sap si és un dissabte o un diumenge, però en qualsevol cas, jo m'he quedat una mica maravillosa tot el que s'ha explicat. Sembla molt potent com has arribat a les ganes de tot això. Però ara mateix, jo no puc parar de pensar en aquest bigoti en senyor Pol, que ens ha dit que porta aquest bigoti mitjà. En qualsevol cas, jo vull començar la meva secció parlant de l'incorregible del bigoti forn 2, vull començar la meva secció parlant d'un infant terrible d'un alemany obsessionat parlant de la més fosca del sexe. Vull començar la secció parlant d'un referent de generacions i generacions de pensadors que s'han exprimit les neurones il·lusòfiques. Una persona que s'ha hagut combinat l'eros i el tànatos sense enganxar-se els dits. D'aquí estic parlant... Estàs molt a prop, però no. Pol, d'aquí estic parlant és de Frederic Vilem Nietzsche. Bueno, bueno, bueno, bueno. Jo no sabe aquí, bueno, bueno, bueno. No, no, no, no. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no. Jo crec que es complica perquè tenim moltes coses a dir. És molt dents, realment, el que heu quedat. És una parada. Però, hòstia, i t'entenc d'una mica, de l'humor i de l'ujeria, no? Aviam, Nietzsche, què passa? Nietzsche absorbeix una bona part de la concepció cíclica. Perdona, què has dit? Aquí has dit que estem parlant... de Frederic Vilem Nietzsche. Ahí estamos, parlant. És que el parlant d'una gust, d'una gust tenir un tècnic... Aviam, no, s'entrenos, s'entrenos. És que ara ja comença la tralla dura. Nietzsche absorbeix una bona part de la concepció cíclica. No, anem a fotre-li canya. De la concepció cíclica del temps. Tornem a aquesta idea de repetició, que comentava l'Àdri, que desgrana en el programa, per reformular-la d'una manera original. La idea de l'atern retorn, que això sempre ho atribuïm, a Nietzsche. Però nois, nois, nois, no ens precipitem. No comencem la casa per la taulada. Avui ens centrem en la minisseria Monyeca Rusa. En moltes altres coses, que graviten, graviten, en torno a aquesta idea d'atern retorn, de cicle de repetició. En el cas de Monyeca Rusa, una paradoxa temporal, un bucle... Ferran, insisteixo, no vull avançar res. Només diré que la seva protagonista, per cert, fantàstica netexelione, brutal, quina pedazo d'actriu, és una meravella. Quina personalitat dirigeix, guionitza i actua en aquesta sèrie de Monyeca Rusa. Ella interpreta Nadia, una persona que veu i reviu constantment la nit del seu aniversari. M'encanta, m'encanta, perquè esteu veient a l'altra banda, però us t'hi veien el Ferran, que no són dos robots. No són dos robots. Per exemple, en Nietzsche. Què té a veure amb Nietzsche? En Nietzsche... Ho tinc una mica ordenada. Jo la putada és que he morit una manera. He venido a hablar de mis libros. Nietzsche, és a dir, com us dic, hi ha aquesta part cíclica, però si no t'importa, Adri, abans de centrar-me en Nietzsche, que el tocarem, avui vull defensar una mica... És a dir, per què he començat a parlar de Monyeca Rusa i em perdó d'estripar una mica la part del Ferran, però és que per mi és important, perquè si no, no aconsegueixo arribar a bon port. Fole, fole. És a dir, com deia aquesta idea de reviure la mateixa nit del seu aniversari. Descobrir noves coses en cada nit és una mica el que ens passa a nosaltres com a espectadors. És a dir, nosaltres Aristòtil va crear una sèrie de trames. I ara, ara, s'ho posarem a l'aristòdia. Ja ho veuré, ja ho fa per a tots. Sí, ha donat peu a molts tipus d'històries de formes molt diferents. Llavors nosaltres, com a espectadors, si m'agrada que poses aquesta música, per què estic dient això? Perquè d'aquests esquemes aristotèlics ha surgit tot. I sempre tornem a tot una mica. Ho revivim. Llavors nosaltres, com a espectadors, podríem parlar, que també s'ho anem a espectadors amb bucle, espectadors que t'endim a la repetició. Som a espectadors que ens agrada que ens expliquin històries i ens l'estornin a explicar. I ens l'estorni a explicar. Molt d'acord. Històries cinematogràfiques, però també històries ideològiques. Anem a buscar aquestes arrels i gràcies, Ferran, per posar aquesta lira que també ens remeta una mica, una agressia clàssica. Mitologia, anem a centrar-nos, una mica. Ai, ai, te quiero ver. Els mites, què són? Models materns que sobreviuen, que s'actualitzen fins al dia d'avui, fins a la nostra actualitat. El mita de Prometeu, per exemple, és Frankenstein de Mary Shelley. El mita de la caverna de plató, què és? Màtrix, no? Podem trobar màtrix, hi ha tantes altres ficcions. Mita d'Hércules, Ulysses. Hòstia, els podem veure en Robert Downey Jr. Chris Evans, Tom Cruise i bleu. Arolls solars. Superarolls, tot això, què està passant? Els mites segueixen molt presents. I al cas que ens ocupa, aquesta monyeca russa, en un cicle, hi ha una repetició constant, que jo crec que remet el mita de Sisif. Sisif, qui era Sisif? Aquestes roques, com cauen. És un personatge que... Sisifó? És Sisifoloco, què és el Sisifoloco? Jo n'hi ha. Jo n'hi ha molt cultoloco. És un hamon serranita. Jo n'hi ha. Va d'arcanya cultural que va deixar flipar. És un volia arribar que Sisif és un personatge mitològic, que, per tota una sèrie de decisions que ha pres en la vida d'assassinat, de mentida, de barícia, és una persona que es veu condemnada, es veu condemnada a carregar amb una roca a l'infern, quan cau a l'infern, cau a l'ades, pujant per una muntanya una roca, i quan cau, quan aquesta roca cau, es veu condemnada a carregar amb una roca. Sí, gràcies per tant. L'ha de tornar a pujar. Hi ha una idea de bucle, de repetició. Jo crec que està molt present a la sèrie de monyeca russa. Anem una mica per feina, perquè aquest és un ingredient de la meva instal·lació, d'aquesta empanada cultural, on estem ficant ingredients. Un ingredient mitològic, però anem a aquest nitge, Adrià, que tu ja tenies ganes de sentir. Nois, nosaltres, som espectadors contemporanis, som uns gulafres, uns gulafres de festivals, tenim aquesta idea de repetició, no podem parar de veure capítols de sèries i d'engullir programacions de festivals. Dinefagós. Exactament. Si seria una mica l'aparitiu que estic proposant en aquesta secció meva, què passa amb Nietzsche? Nietzsche pertès d'algú molt interessant, que és, mira, nois, que hem de remontar-nos molt als orígens. Jo penso que la idea s'hi clica en un origen. És bona. Per què? Perquè parteix de la idea agrícola. Sí? Els aliments que ens dona el camp, la idea de les estacions, la roda del temps, el pas de les estacions, això genera vida, això genera valor. Llavors Nietzsche diu, la terra és sentit, i el superhome és el sentit de la terra. Per tant, funda aquí un nou imperatiu categòric, que és la repetició, no només és un valor natural, sinó que és una l'acció, és un bici. Hi ha una idea molt bèstia, Nietzsche, perquè parla d'entregar-se eternament el que fem. Però què passa amb les persones que no gaudeixen fent el que fan? Amb els frustrats. Nietzsche els descarta i diu, això no pot ser, això no pot ser. És molt xungo, això, no? Llavors entén la vida com una idea, no com una idea, sinó com una força, però amb aquest criteri de selecció, que és tan xungo. Llavors, Nietzsche... Nietzsche... Nietzsche, una per pessimista, parla d'una crisi accidenta que crec que s'ha hagut tancar molt bé, la seva secció, parlant d'aquesta crisi de la religió, Nietzsche d'alguna manera anticipava, aquesta crisi de la religió que estan vivint. El punt d'inflexió, en el fons. Exacte, i jo crec que, per exemple, la idea del sacerdot com un símbol, com un gran exponent de la fablesa, perquè critica que la idea de positivisme i fablesa van juntes, això ho critica. Nietzsche, realment, no necessites molt xungues també pel moment en què viu i tot el que passa, no? Llavors, jo penso que està present en aquesta idea de repetició, vale? Què més podem dir? Què més podem dir sobre aquesta idea de repetició a nivell cultural? Hem parlat de mites, hem parlat també d'una part més filosòfica, m'has robat una sèrie. M'has robat una sèrie? Parlem de cinema, si us plau. Parlem de cinema, perquè m'estic enrotllant com una etcutora. Per parlar de cinema, us diré que hi ha una mica una idea de corset, penso, en aquesta idea de bucle, que tu veus una història en què està una mica com encorsetada en aquesta idea de repetició. És difícil, realment, aportar algú nou, i llavors per això són casos, penso, molt contats. Hem parlat de Chris Marker, de la GT, de mil coses. Jo he fet una tria d'odícules que penso que il·lustren bé aquesta part de la repetició. Sí, per una banda, una de terror, per l'altra banda, una de comèdia, comèdia romàtica. La primera, el morir la noche de top night, producció britànica del 1945. Producció anglèsa, de direcció coral, en què imagineu-vos, un home arriba en cotxe a una casa ubicada, empleca un trianglès, hi ha un grup de persones que ell sembla que coneix, que té la sensació que li sonen d'algú. I llavors cada un explica una història de terror, tot ens portarà a un final en el que tornem al mateix punt d'inici. És a dir, hem vist una història moltes garrifoses, i al final de tot ens donem compte que tot torna al mateix punt, que és aquest mateix senyor que té aquesta sensació de ja vu, tornant a aquesta casa de la campanya anglèsa, tornant-se a trobar-nos-ho. És molt xungo, jo no hi he de demanar, som molt bèstia. Segona exemple, segona exemple, comedia, quina comedia romàntica molt important, ja els anys 80, que parli d'un bucle, que sigui una repetició, bueno, de fer la base de... El dia de la mar de la mar mota. El dia de la mar mota. El dia de la mar mota. Deu donar el tempo. I amb aquest... de Soni enxer, que és aquesta cançó amb la que Vil murre i se'n checa cada dia, i cada dia, i cada dia, com un sísif puzmoder, com un sísif contemporani. No et pot escapar d'aquest dia de la mar mota. Un dia de la mar mota, per cert que marca el dia en què s'acaba l'hivern. Un canvi d'estació, justament, doneu-vos a compte. Però no és un canvi d'estació positiu que ens dona aliments, sinó que és un canvi d'estació que ell es veu obligat a viure, i a reviure, i a reviure. Quin martir i quin sofriment. Aviam, jo penso que és un... És un... Vaig a tancar, no? Estic enrallant com una parcial. És una història que ens porta de nou cap a la sèrie. Ho veieu, no? És que estàs contigat. Sí, sí. Jo he fet una instal·lació una mica... Això és una paraula cultural. És una paraula cultural. És una paraula cultural. El problema, ja per acabar, és que hi ha una idea contamoral, que ell realment... És a dir, en aquesta... en aquesta pel·lícula, el que no pot aconseguir és Andy McDowell, l'amor d' Andy McDowell. Primer se les vol lligar totes, quan veu que en aquest dia la marmota que repeteix, es suicida, és a dir, fa mil i una, i el gran conflicte de la pel·lícula és que no pot aconseguir l'amor d'una d'elles, no? Era Rigen, era tàxer, que és una mica aquests anys 80 on es cou la pel·lícula, hi ha una idea que era aconseguir-lo tot, no? Aquesta pel·lícula també, d'alguna manera, es podria llegir des d'aquest punt de vista econòmic i corporativista, en qualsevol cas, jo crec que hi ha, al final hi ha una idea de Happy End, Ellie Ella, juntos, si acaba el dia a la marmota, penso que hi ha una idea, com ho dic, una idea una mica conservadora de l'amor, de què volem a la vida, que tindria aquesta pel·li del dia a la marmota de Harold Rammys. Molt bona, penso, un guió collonut divertit, però, hòstia, és una comèdia que no es capa de ser comèdia, i que és una mica conservadora, no? I aquí ve, aquí ve, potser... Va perfecte per tu, Ferran, perquè crec que una de les paraules que més sentirem és el tema moral. Ja ho passem ja a tema sèries, d'acord? Bé, amb el permís del Carles, que m'està tot per l'oneu, per l'oneu, això. No calibrat el temps. El que estem a escoltar ara és Gora, és Gora Gerab, de Harry Nilsson, que el Carles sí que ens pot dir alguna cosa a més, d'aquest artista, almenys m'has comentat abans. Ara no. Ah, vale. Sí que puc. Aviam, és a dir, si Will Murray s'atxacava amb aquest I Got You Babe, cada matí, doncs, la protagonista d'aquesta sèrie. A veure, comencem. El primer que vull explicar, m'ha estat parlant una miqueta, ja ho has explicat tu, que és una noia que cada dia està revivint constantment la mateixa nit, que, bàsicament, és la nit del seu aniversari. Ella mort d'alguna circunstància i torna a aparèixer al mateix lloc. Això és la premissa de la sèrie. Aquesta sèrie, a veure, aviso per qui pugui estar escoltant, que farem spoilers, tot i així és una sèrie que s'està vivint constantment el dia del seu aniversari. Per tant, podríem dir que està revivint un dia feliç. Aparemment. I després, més endavant, ens trobem amb un altre personatge que també li passa el mateix. Està revivint el dia que el deixa de ser apareixent. No ho hem dit. Produda per la tiramèdia creada per Natàcia Lyon, que és la protagonista, Amy Poehler, que ho sonarà per parts en recreations, i Leslie Headland, que sincerament no sé qui és. És una sèrie que està revivint el dia que el deixa de ser parella. Aparemment, un mal dia. Bé, el tema és, i com deia al principi, jo preten criticar-lo una mica, no tant per aquesta premissa, que és certa, sinó per com tracta el concepte de Terra Tor que parlava al poble. És veritat que per crear una ficció narrativa necessites poder trencar amb el concepte Terra Tor. Perquè de Terra Tor, al final, tu hi deies la sèrie que es mossega la cua. Va passar era un youtuber. És com a final obert, com a la pel·lícula que ha esmercionat des anys 40, Carles. Aquesta és la gran cor seca deia el Carles. Al final, si tu estàs fent una Terra Tor, només pot ser irònic. Només que facis el que facis, tornaràs. També és el concepte del fat o del destino que tenen les mitologies, les fàboles mitològiques. Fatum tràgic. Sí, sí, calicao la Peder, la pilota. Sí, la pilota. El tema és aquest, que la sèrie no segueix, és que la Terra Tor normal vol trencar-lo. El meu problema amb la sèrie és com el trenca. Però permeteu-me, abans, parlar d'això, de que hi ha dos personatges i els dos tenen una manera molt diferent de afrontar el bucle. Ella, que aparentment està vivint un dia feliç, que és el seu aniversari, en veritat, no vol repetir el bucle. Ella vol trencar-lo perquè en veritat no és tan feliç amb el seu aniversari. De fet, estar en una festa d'aniversari superficial, plena de drogues, on tot és bastant... rocambulesc, podríem dir. També parla de les ediccions. De fet, aquesta cançó parla de les ediccions. En canvi, ell vol reviure el seu dia, tot i que sigui el dia que el deixa de ser parella, precisament per això, perquè sap que la seva parella el deixarà... Per aprendre els errors, no? Potser també. En veritat, ell, que està vivint un dia de merda, que és el dia que el deixa de ser parella, ell no fa res, intenta mantenir-lo sempre igual. Per què? Perquè sap que així tornarà cada dia a veure-la. És molt jinyang, això que estàs pedint. Aquesta de veritat és totalment jinyang. El tema és... Ara ja parlem del meu programa amb la sèrie i us deixaré entre vosaltres, que també l'heu vista. El meu problema és en per què existeix aquest putle. És que dona la sensació que hi ha una intencionalitat de l'univers. Tot això, a mi em treu bastant de polleguera. El que em deies, por, l'abans parlarem de moralitat, perquè el fet és per què hi ha d'haver una intencionalitat de l'univers. És a dir, sembla que l'univers estigui dient-li els protagonistes. Heu de fer una cosa bé o diferent de com l'heu fet, perquè fins i tot ho fèieu malament. Bé, hi ha un sistema moral establert. I aquest és el meu gran problema amb la sèrie. Sobretot com acaba, i aquí entrem en territori total despoiner. Si no l'heu vist, sintonitzeu... Sí, la ràdio... Passeu-hi un altre podcast, el que sigui. D'acord? El tema és aquest. El sistema de la sèrie que va amb una mena de moralitat es podrà discutir i ara ho farem, si només endavant. Bueno, la tertúlia, potser. Sí, sí. No estigui d'acord, però no tira, tio. D'acord. Aquest tema em preocupa una mica, perquè al final ella viu una vida bastant lliure, i resulta que l'univers li està dient, i això es lligarà amb el poder acabar. I per desllançar hi ha un altre tema. Jo us dic, no... Ja que el Carles m'ha robat la temàtica de la sèrie, que ho has fet molt bé, per cert. Jo només vull comentar cosetes per deixar-les aquí, per ara, o per la tertúlia, al final. Perquè al final, si busqueu a YouTube, si busqueu a webs, a blogs, trobareu que hi ha interpretacions del final. Jo no he buscat res, però perquè volia esperar aquí... Jo parlàvem abans d'entrar sobre hòsties. El final significa que ara viurem feliços, o que han mort, però clar, en veritat han renascut com a ser... No sé, com a una nova mentalitat. O potser s'han rendit d'alguna forma, i ja ho accepten com a drà. Jo veig un ser de la vida, una celebració de la vida. Però jo és l'última secuència. Sí, l'última secuència és com una gran celebració. Sí, recordem com acaba. Recordem com acaba, que és ella, demana perdó, aquí li ha de demanar perdó, i es troba amb un grup de mendigos, podríem dir, indigents, que estan celebrant una mena de carnaval, una mena de... Amb el polp deia que em sembla una desfliada de los muertos. Sí, recordem molt el que porta mascareta. El Grim Fandango, aquell final de la traca. I ella, si suma, és més, l'últim fotograma és ella cridant un lle, a càmera, aixecant una entorxa. Clar, el tema és si vols ser molt positivista, diries. Això és ella com liderant del canvi de la bona gent del món, que és com per favor, que no sigui això. I m'agrada més la interpretació de que, bueno, el seu personatge que ha sigut fins ara, en aquest punt de la seva vida, ha mort, i ella era amb una nova llum a la mà, avançarà més endavant. És una mort filosòfica i un reneixa també filosòfic més metafòric. És totalment cert, perquè ara al fons, no sé si ho he llegit, la idea d'aquesta sèrie és que tingui tres temporades. Per tant, si realment ella ha mort... Hòstia, això no ho sabia. O ells han mort, o ells han mort. Aquí és un problema. Clar, clar. Perquè al fons entenem que aquesta sèrie, és com una pel·lícula de 4 hores. L'has de veure que sigui de seguida. Per poder entendre i per poder arribar a fer aquestes reflexions. Però al final també a mi m'agrada, perquè com una bona obra planteja moltes lectures. Però ara que m'has dit això, hòstia, a mi em trenca el tio... Hòstia, ara no m'agrada que segueixi, però per què la sèrie? A mi em sembla un fallo. Però anem a veure... Jo tinc ganes que torni a explicar-me més coses, que pot seguir portant molt més. No us fa por que aniria de la realitat. No us fa por que aniris portant tant de les antologies de sèrie. Una altra sèrie que potser és més senzilla, que hi ha hagut aquest últim grans. Té una mica amb l'amor, també amb la redacció, que és la de... Ai, m'hauràs d'ajudar a por, la de Hill House. Hill House. És la de Hill House. A mi té coses que m'agraden molt després. És una sèrie bastant al·lusiva. És una sèrie bastant tímida. Hi ha una sèrie de fantasmes solucionant el per què dels fantasmes, i la sèrie acaba clar. I et diuen que hi hauràs una temporada de tu com? No, perquè és una antologia. La temporada que ve serà una altra casa. No us preocupa, que en un dia que russa pugui ser, vam saber el bucle de altres persones. Sí, exacte, això. Possiblement, perquè jo pensava, el mateix que has dit amb Extranger Things, no sé si recordeu com acaba Extranger Things, a la temporada dius que ja està, ja ho heu solucionat. Sí, recordem-ho. És el eterno retorn. Demogor. Vengo a recordar. És un espectador amb bucle. No podem escapar de la nostra condició de veure i rebeure. En el fons són això, les sèries. Deixa'm aquest tema que em sembla molt interessant per la tertúlia. Jo crec que podríem avançar que el pol té bastant a dir que em sembla... Bé, ja intentaré ser una mica curt. Vídeos Jocs. Mando a la mà. Mando comandament a la mà. I avui hi ha videojocs. Parlarem del que jo considero que crec que és la companyia més estimada i odiada per s'iguals de videojocs, que és l'anomenar From Software. Sí. Són jocs que ara comentaré, però són jocs amb una bona jugabilitat, una bona ambientació, sobretot la música, tot el que envolta el teu personatge i tot la música, se't queda molt gravada. Però... té una explicació per què se't queda gravada. I ara ho veurem. Però aquesta música, jo crec que en comptes de posar-vos-la, jo us posaré... El parlant en aquest cas avui, posarà el que jo crec que escoltareu més amb qualsevol de les parties dels seus jocs. I ara venen. Quanta violència. F*** Estos mis barrios peleo, el oco. Aquí hay mucha violencia. Te voy a sacomar jamón, ya tío. que té. Que té, vaja. Que ara no... No, no, va bé, va bé, està me'l apunto, eh, Ferri? Està me'l apunto. Aviam, doncs estem parlant de Front Software, que és una companyia japonesa que, des de fa uns més o menys 10 anys, es va començar especialitzant una mena de saga de videojocs, que es podrien considerar bastant impossibles, ja ho veieu, visc les reaccions de la gent, i són els anomenats sols. Ja, la música és que ja és... Aquesta música, correctament, jo encara no l'havia escoltat, però aquesta música és la d'Art Souls 1, la última batalla. El Gwin. El Gwin, que és la última batalla. El senyor de la ceniza. Que tu t'esperes un combat superèpic, és el tuarxenemigo final i te'l trobes sol. A més, és un piano que toca sol, és un piano que és una persona... La persona toca el piano, aquesta cançó, toca sol. No hi ha una orquestra. La soledat total. I te'l trobes com, vale, estic lluitant contra el... És una mica el rollo-jue de tronos, m'ho he portat al llibre. Que més il·lustra molt el que passa en aquest jocs. You died there, de qui és això? Bueno, és un llibre sobre la saga aquesta. Però ja veieu un tron. De Jason Killingsworth. Un tron a la portada, no? I al final tu et pots o no fer amb el tron. Però, bàsicament, tu quan arribes a aquest final d'Art Souls 1 i et trobes aquest personatge que està derrotat, està sol, o sigui... Com fa perda. Clar, jo vull canviar-me per aquesta persona, realment. És un joc molt melancòlic. Entrem a tope amb això. Fins la data d'avui han sortit varios jocs, així de la, el que es diria Souls, que seria el Demon Souls, la trilogia de Dark Souls, el Bloodborne, i l'últim, el Seguiro, que va sortir fa dos mesos. Seguiro. Seguiro. Que també el teniu per aquí. Puc fer l'efecte d'això, com que t'agrada tant. Ah, s'agrada, eh? Uuuh. On està el play? Te l'has deixat dir? Sí, perquè, evidentment, estic jugant a Muerte, en aquest joc. A Muerte. A Muerte. Exacte, jugant i morint, ben vist. Doncs... Ben vist. Aviam, el que serien els Souls, els Dark Souls, Demon Souls, estan més encarats o un món més medieval, obscure, amb dracs, espases, bueno, el que potser ara mateix es consellia de dir a Joc de Trots. Una mica. Espada i brujeria. Bastant. Sí, sí. Bloodborne. Té un canvi bastant de registre, més tirant a l'offcraft, molt més gotic, tot. El Pani és el fet de la paranoia, també té molt a veure. El Medidor em sembla de... de Sanity, de saluridament. Sí, sí, i això... Ho tenen bastant, aquests jocs, tenen molts medios d'aquests, i aquest component quasi terror, no? És un rol molt senzill, també, és veritat. Potser aventura i terror? Sí. El Bloodborne tanteix més el terror. La saga Souls és terror, frustració i potser després aventura. I suïcidió. I suïcidió. I el Sekiro, que és el que l'hòdic ha sortit, fa un canvi bastant radical, que és una inventació més japonesa feudal. És un tema que suposo que els hi toca més de prop. És un joc preciós, visualment. Sí, sí, Sekiro, però ha trencat molts motlles, dins dels mateixos de la saga que feien, però ara ho veurem. Però quin és l'atracció a aquests jocs? Perquè hem escoltat gent trencar mandos, trencar televisors, insultar... Evidentment, no és... uns dies jocs que potser tu passes massa bé, no? Però... Lo bo és la reiteració de l'amor, ja que vull que parlem tant de l'amor, del reviure. I aquest jocs és que tranquil·lament pots morir 300, 400 cops, tranquil·líssimament, en el joc. Per poder avançar una miqueta, o per... En general, en general, però aquí apenda tu, però aquí apenda tu, perquè en realitat tu pots anar morint, però has d'aprendre la teva mort. No prendràs dels cops sinó de les morts en aquest joc. Aquesta és la galàxia. I aquí també ho sento. I Sekiro, jo crec que juga molt amb la filosofia més oriental de tot va al seu temps i tu has d'anar avançant a no a passos de gegants, sinó tu has d'anar fent poquet a poquet. I aquest canvi és potser el que m'ha atxacat més els jugadors que venien, de les sagues de Dark Souls, de Bloodborne, que potser el sistema de joc era més d'ataca, defensa, ataca, defensa, i roda, com molt. Un costat per evitar els atacs. En aquest cas és que és un món. És el que comentaves per resumir-ho molt fàcil. La diferència entre els Souls o Bloodborne i el Sekiro és això, que potser els controls dels Souls eren més arcade, d'ataca, defensa, i el Sekiro és reactiu. Mira com està col·locat l'altre. Respectar Dark Souls, Sekiro dona un pas més. És una altra direcció. És una altra direcció que hi ha molta gent que s'ho ha pres molt bé i hi ha gent que s'ho ha pres més malament. I segurament la gent que s'ho ha pres més malament és perquè ha estat acostumat als controls d'uns Dark Souls o Bloodborne, que ha mort molt fàcilment. Tu el que has de comprendre, que al final, com entenem, per exemple, els samurais o els Shinobis, és que tots són estratègies. No és anar a matar. De fet, aquest joc és el primer de tots de la saga que tens la mateixa arma. No canvies, no l'evolució, pots mirar a la ta, pots mirar a les altres coses, però es centre sobretot en tots partint perigual. Cada jugador partits perigual. I el Sagrat, també la teva arma. Sí, sí, sí. Hi ha molt de sacrament. Ara que deia això que és molt samurai, i que és un traditori. Quina és la via del samurai? Quina és l'adreig? També de samurai? Quina és? Aquesta resposta la farem després. M'encanta. Quina és la via del samurai? M'he quedat amb la intriga. La setmana passada, que parlàvem del tema de l'autoria, aquests jocs, a mi em sembla molt el tema del front software. També he creat aquest punt que deia allò, això és molt tarantí, això és molt Wes Anderson. Això és molt sou. En l'àmbit del videojoc, perquè ara han sortit jocs com Hollow Knight, Celeste o Cuphead. Jocs que en realitat són molt complicats. Però ja tenen l'adjectiu inclús de, això és molt sou. És que Dark Souls era complicat. Super complicat. És molt complicat. Però llavors, parteixen d'un rol molt, molt simple. Perdona, si aquí no és més complicat que Dark Souls? És que canvia tant. És una bona pregunta, perquè aquí és on ha matat molta gent, literalment i metafòricament. És a dir, els controls no han canviat, és a dir, si haguessin atacat amb els mateixos botons, però l'estratègia ha canviat absolutament. I l'estratègia ja no és atac, bloqueo i coba molt, et dono una tombarella per esquivar, aquí no tens tombarelles, aquí el que es diuen els Invencibility frames, que es diuen allò d'aquest... Invencibility frames. O sigui, els fotogrames que se't donen a un cantor, se't dona Invencibilitat en molts jocs. En aquest cas no existeix això, és clar, sempre jugar amb això ja és impossible. Però la mort és important, aquest jocs? És molt important, és que... Per això us preguntava quin és l'avi del Semurai, que és morir nanos. Aquí és interessant, i s'ha acabat, però aquí és interessant, perquè a diferència dels Dark Souls i tots els d'abans, aquest joc, el que ha canviat el paradigma, també, de quan morts, tens com set points, si tornes a el que es diuen les fogueres en el Dark Souls, en el Sekiro, tens la possibilitat de reviure. En camp de batalla et dona la possibilitat de reviure. Allà mateix? Allà mateix. Però el reviure té conseqüències, és a dir, tu has de fer una estratègia de... Hauria de reviure ara, o em deixo morir per no perdre aquest... Aquella possibilitat de reviure, perquè te l'has de guanyar també, aquest reviure. Llavors, inclús quan perds, quan morts, morts definitivament, a part d'insuls i de tot el que et puguin, perquè són jocs molt complexos. Partit parent, és i només, ella ha dit la mort, l'últim objectiu del samurai, i la mortalitat digna, tenim una mort digna, del samurai, que és molt important. Per això ja havia d'acabar amb el goxiu. Clar, tot això també era de manera... de manera... com dir-ho, molt subtil, però molt bella. En parlarem a la Tartuli d'això, perquè m'agradaria... Això també és molt preciós, Ferran, el que ens acaba d'escriure a la dret. És que he anat molt maco. He anat agafant tota una sèrie de reflexions que les vull treure, totes, seguides, així que... Bàsicament, per acabar, perquè si no, no ens donarà temps de la Tartuli. Seguiro sí que és en aquest sentit un canvi de paradigma dins de la pròpia empresa, de Front's Over, perquè realment és un videojoc molt complex com els altres. Complecs no, perquè són molt simples, però són molt complicats, en el sentit de... Però no perdona, són jocs que no perdonen. Aquí no hi ha... I aquí, el dimec que és amb el Ferran, vam anar a una conferència del Nacho Vigalondo i de... Recordant a King Kong. I de la Isabel, talles? Tallos. I què talles? I veu un moment que ella, que és una dissenyadora de videojocs, que està més centrada amb Warhammer, no? Era interessant perquè ella parlava de certs videojocs que ella jugava o ha jugat o està jugant, d'aquests que dius, és que jo potser, vista en perspectiva, jo no l'estic gaudint. Gaudint des del punt de vista de... Me lo paso bien. Ric, o... Però el fet de... Potser els jocs ja no estan tan centrats en fer-t'ho passar bé, un entreteniment pur i dur, sinó... Joder, tota aquesta saga de sols, per exemple. És la superació. Es parla de lo mismo que Muñeca Rusa. Però la repetició de la mort no fa aquella exta que tens en el videojoc. Jo crec que és un canvi que només han pogut fer. De fet, te'n recordes? Precisament a Muñeca Rusa. No ho he parlat, això. Muñeca Rusa és una programadora. Exacte. Sí, però això és molt lateral. Dona't que hi ha un moment, en una secuència, que algú que li critica que els seus jocs són molt difícils, que ella intenta jugar i també mor. Firma, que és molt difícil. Però hi ha una timely programadora i, per tant, vincular, on hi ha el gènere principal on la mort és un trampolí, és els videojocs. Benvinguts. A l'Hogar de Notícia, que vamo'ns pel altre tòctol. És bo, perquè connectem directament amb la Tartulia, perquè seguim amb això. Tinc coses a dir al tema d'aquest videojoc amb Muñeca Rusa. Ho sembla bé? Anem a la Tartulia. On ens quedem 10 minuts.. Em penetration… Doncs saps com va? Res Podeu entrar, no? de monya que rosa, sí que és veritat que hi ha aquesta part del viatge que jo crec que també li dona una certa profunditat del personatge que inclús tu a la teva feina estàs posant traves també a gent desconeguda, perquè sí que ja es va veient donar la sèrie que les traves, les posa a la seva família, els seus amics, és com una persona com molt... com el que es deia el doctor Haus, que és un personatge que tothom coneix. Ho trobo que no només defineix el personatge que ho fa, jo ho fa molt bé, de fet jo crec que un 50% de la qualitat d'aquesta sèrie és precisament ella, la Natasha Lyon. No, no, no. No només defineix, sinó que també va construint un món. És a dir, jo que soc un gona dels videojocs, i jo quan puc ser una mica entès del tema cinematogràfic i sèries, però quan arribo a aquella sèrie i trobo que ella és una programadora de videojocs, ja em formulo una pregunta i, evidentment, la resposta immediata, que és que, clar, ningú, en una professió més adient, pel món en el sentiment dins, jo és de lo que volia parlar. De fet, jo crec que és el que porta de nou, és a dir, que aquesta part que hi ha és programadora... Escriu, reescriu, codi, d'alguna manera entén el problema que li està passant de viure i reviure cada dia, la mateixa nit d'aniversari, el mateixos dies, com la solució és, a través també, de reescriure el que li està passant. I l'altre, ho està tractant com si fos un videojoc. És el secret de reescriure el codi d'un videojoc, per solucionar el problema vital. Però a mi el que em costa és la poca importància... El que havia de fer a la Fica li donen... La seva passada de parlar amb Devander Snatch, allà se li dona molt més importància. O sigui, és un element d'acusació argumental i dramàtic. A Monyeka Rusa és molt anecdòtic que ella sigui programadora. Bueno, jo crec que... Aviam, eh? Molt encertat, molt encertat. És que són petits desalls que m'han tornat a viure. Sí, volem fer el creuament aquest amb els videojocs. Precisament, una de les coses que tenen els jocs, va d'antirament, és que tu te'ls pots passar des de fa molts anys a molts jocs que tenen diferents finals, que es diu. I la costa, més dir-l'hi, és el final bueno, el final menys bueno, però el final és el final. I tu sempre pots tornar enrere i passar-te d'una altra manera. A Monyeka Rusa, el que em queixava és que al final aquest... Clar, nosaltres no. Ara potser fan una segona temporada, i és ella mateixa, en plan, no, el bucle continua, perquè l'universo, però com a fer res, no li agustava que l'universo t'havien de ser. Una intencionalitat... Però si tornen a començar, al bucle, eh? Hi ha molt, molt mala decisió. Jo no t'interclaré, jo aquí... El final, el que volia dir és que els jocs... Com a concepte de videojocs, que a Bandersnatch està molt ben trobat, que no hi ha un final bo a Bandersnatch. A Bandersnatch, la crítica que se li pot fer és que et diuen que tindràs molta elecció i després no la tens. Per mi això és un avantatge. Perquè parla d'això, de la il·lusió de l'elecció. Però és que Monyeka Rusa també parla d'això, però des del punt de vista positiu. Ella no pot triar. L'única cosa que pot fer per prosseguir, sigui metafòricament o físicament, no sé què, és fer-lo correcte. Això és el que em mata. Realment no és el correcte. No és el correcte moralment. No és el correcte moralment. No és així, jo no ho entenc així. És, no és, però no és... Tu vols veure des d'una pesperia moral que la base de la nostra cultura és religiosa? Entenc que també hi hagi aquest perfum a la sèrie. Però en el fons, ella el que fa és un canvi de mirada. D'una mirada introspectiva. Abans hem parlat d'un detall molt important, que és com forma va avançant la sèrie. Desapareixen objectes. El primer que desapareix són objectes, però el primer que desapareix són els miralls. Exacte. Per tant, ell es deixen de mirar en si mateixos. Jo crec que aquest és el canvi principal i que, evidentment, que té un caire moral. Però a la vegada també diu que un caire social, un caire social, un caire de entendre amb quina societat vivim. Si partim de la societat construïda a partir de la religió i d'aquesta cultura vinculada a la religió, ara estem en una societat de consum. Aquell consum només ens projecta nosaltres mateixos. Què és el que veiem amb un Black Mirror? Quan la pantalla de l'ordinador està en negre, ens veiem amb nosaltres mateixos, amb aquest o negre. Això parla de Black Mirror. I això ho veiem continuament. Llavors, clar que és necessari si planteges una reflexió que ja l'hem viscut al dia de la Marmota anar a cap a una concursió. Això també en tronca molt amb el que parlàvem l'altra vegada, que és l'autor. Jo, quan plantegiu la segona temporada, no només vaig amb el camí de l'amor i de l'aterrador, sinó que també ella ja no és només la Nadia. Ella ja és una autora. De fet, aquest actriu que ha guanyat tanta fama a partir d'orange, sinó que n'hi ha un Black, perquè és una tia que ve de molt lluny, és una tia que s'ha canviat, la Jaqueta, i ara ja és la Jaqueta. N'estàs dient que Monya Carrosa és... No, no, no, no, no, no, de la seva vida. De fet, parlem de la cançó. Per què vas collir aquesta cançó? Jo només vull dir perquè en el fons aquest tio, sabeu? Aviam, aviam. Aquest tio, el compositor de la cançó, la va palmar. I la va palmar de sobre dosi. Ah, amió. I parla d'això dels exesos. Potser és una tia que, com parlàvem l'altre dia, ha d'utilitzar l'art per trobar-se si mateixa. Aquí tenim l'autora. És molt interessant. Aquesta, que serà trobada si mateixa, i ho fa a partir d'alament reals. De fet, tot el guió parteix d'alament reals dels tres creadors, i deia a mateixa. I en tronca amb aquesta cançó, que és un tio que la va palmar per sobre dosi. Un altre detall, és la Cara B. Aviam. En recordeu-vos l'època que escoltàvem en cassets? La Cara B, la primera cançó de la Cara B, és precisament la cara amb la que comença. I tots sabem que, quan escoltàvem en cassets, com a mínim, les primeres cançons de les dues cares. Era les que més escoltava. La Cara, és una cançó molt conauda del mateix títol, però la Cara B, no tan conauda, és precisament la cançó que utilitza. I consoeix el bucle d'una manera perfecta. Algú té alguna cosa més d'algun altre tema que no sigui Múñeca Rusa? Jo volia seguir, però només per tancar-la. Vol dir que no volen tancar les sèries. La repetició de les sèries. Sí, jo crec que tornaran amb Múñeca Rusa, però per tancar i seguir una mica el que deies faran, el que no ja està d'acord. És una sèrie moralista. És a dir, on està el moralisme des del moment en què una dona, que no té contacte amb la gent, decideix passar una estona amb un indigent, regalar-li coses, i finalment celebrar la vida d'una forma absolutament despreocupada, amb uns indigents que són reis, amb uns losers, com a losers que són, han aconseguit una visió privilegiada de la vida de les coses, que és la de celebrar per celebrar, perquè sí. És una visió diusnisíaca. Aquí tornem a la nitge. Estic absolutament en contra, a l'hora de dir que és una sèrie moralista. És a dir, a fa un moment parlem de la por que tenim, i és que igual, la segona temporada, és que entrenca el que... Nois, és a dir, utilitzem, agafem, el que realment importa aquesta sèrie, que és la despreocupació, aquest punt diusnisíac, i que, en el fons, és una nitge que ja no és nitge, perquè nitge tenia un criteri de selecció que discriminava. Aquí no. Aquí el criteri és de autosuperació. Autosuperació, ella té uns traumes amb la mare, ella es vol suïcidar... Hòstia, anem a celebrar la vida. Exacte, jo em feia una visió privil·lesa de les coses. Nitge, porigia final. Anem a trencar els típics i tabús. Em poso aquí una mica el canvi de nitge. Poso el bigoti de Hitler i dic... I de nitge, de Hitler i de nitge. A l'hora, a la sella. Ens dona una mica de temps de feia agenda, o què? Ràpidament. Superràpida. Què és co? Doncs a l'apartat de còmic, el dijous va sortir la primera nova trilogia de Thanos, que ja hem parlat algun dia aquí, diguéssim, però molt famosa, ja, i és una nova interpretació d'aquest personatge. Després... El gran dolent de Marvel, eh? I relacionat, hi ha una presentació d'un fancine, que es diu El Guantehater de l'infinito, a les totes... Que de guantelete, guantelete, que és el guant que porta. El dissabte de la setmana que ve, a les 12 a espai 22 de Barcelona. I per acabar la secció còmic, el Gutter Fest, un festival d'autodició, a Langar, de Barcelona, 24, 25 de maig, durant tot el dia es fan mil espectacles. Molt bé, ràpidament, sèries. Aquesta matinada, imperdible, inelodible, final de Juego de Tronos s'acaba per fi. S'acaba Juego de Tronosos. Aquesta nit de menja dilluns ho teniu. Després s'ha anunciat Black Mirror. Torn a Black Mirror. Sí! Sí, brutal. Sí, en tenim aquí i Maïl Cyrus. Tres capítols?Tres capítols. Tornem al Promat de Gràcia. També s'ha renovat Recap Morti i Paquitasalas tornarà a la Vinculeta Junta. M'encanta, Paquitasalas.Molt, molt bo. Doncs...Bueno, cinema.Sí, va. Tornem-li, podeu-li. Tenim, que va estrenar, de fet, Càndia van marxa, Jarmusch, Dead or Die.Yes. Tenim Cris Rock, a voler rebut de la saga sou. Tenim Aladin, el 24 de maig. Però sobretot m'agradaria deixar-vos amb una recomanació, una pel·lícula molt humil, que tracta temes de política a Colòmbia, però que ens servirà per parlar de la nostra política, perquè la setmana que ve tenim eleccions. Si t'ho sembla, si enfoquem aquest programa... Vinga, va, li fotem el bal. Ja ho sofarem així, però ho farem així. Però, sisplau, aneu a veure mi passió en condamit, Cine Girona, cada dia a les 8 de la tarda. Vindran després convidats com la Cine Massó o el mateix director, i l'Antu Loaga. No us ho perdeu. Vinga, fins la setmana que ve. Fins ara en botigues. Fins ara en botigues.