Empanada Cultural del 26/5/2019

Més serranes, notícies i música de cobla. Adéu-siau. Buenos días. ¿Sú por su aporte, por favor? Yes, yes, paspoche, yes. Uh, uh, uh... Más paspoche, yeah, yeah, you are. Mr Polisman. De acuerdo. Veo que viene de Nigeria correcte. Yes, yes, Nigeria, yes, I can't fred o de. Yes, a Rafa, a tu Barcelona. De acuerdo, de motivo del viaje, por favor. Oh, what a... You got it, you bet. Ma... Perdón, me perdón, Mr Polisman. Ma Spanish is not good enough. I still learning on dictionary. Look, look at this. Eh, your travel, please. The purpose of your travel. Ah, ok, ok, at the same, at the same time. Tourism. No takes any limits, sir police man, I can't hear you see my friend, I'm here to see Callas Matinas. Muy bien. Bienvenido a Barcelona, señor... Uambosi. Thank you very much, Mr. Policeman. Thank you very much. Prepareu espites que aquí comença l'empatx, l'embefada, el gran pastí, la vacanal radiopònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per Pol Diggler, per Rampujol, Adrián Mocallero, Carles Martínez, el ràdio d'Esvern. Hoy es día de lecciones y a la empanada cultural que todos llevamos encima hay que sumar la empanada política de estas últimas semanas. De hecho, la saturación de información que llevamos en nuestras espaldas es tal que cada vez resulta más complicado conectar con algún discurso político. Quizá también por una falta de fe como la que ya profesaba Grouch Omar quien decía, la política es el arte de gustar problemas, encontrarlos, hacer un diagnóstico falso y aplicar después los remedios equivocados. Y es que la fe, si se tiene, se pierde en la etapa poses lectoral, es decir, mañana. Antes de las elecciones, los partidos se baten por ser los auténticos representantes de cada posición ideológica, y a modo de estandarte, sacan a la calle sus slogans publicitarios para captar la atención de sus votantes. Igual que las grandes marcas consiguen la fidelidad de sus consumidores, con una imagen sugerente y una mentira relativa. Dándole a cada uno lo que quiere oír, parece imposible, ¿verdad? No lo crean. Algunos políticos parecen decir, estos son mis principios, si no le gustan, tengo otros. Pero la política lo es todo, y ese todo también somos nosotros. La política rija el cine, el arte y la cultura en general. Políticos son los festivales y los premios que se otorgan. Tantas veces reflejo de la tendencia social del momento, como si la calidad cinematográfica tan solo dependiera de las buenas intenciones que contiene la película. Por eso Can se acaba dejando alguna desagradable sorpresa, como ya sucedió hace unos meses en la Berlinale, y evidentemente en los Óscar, porque políticos son también sus orígenes. Mientras la Academia de Hollywood, tras el crack del 29, veía la oportunidad de contentar con estatuillas a todo un gremio movilizado por la Gran Depresión, en la Mostra de Venecia del 38 vencía olimpia de Lenny Riefenstein, y cesaba, como no, la hasta entonces alta participación del cine americano, y así los franceses, impelidos por un sentimiento de protesta, se acercaban lentamente a su querida Can, pero se tuvieron que esperar al final de la guerra. Como nosotros, esperamos ansiosos que acabe la nuestra, esta batalla política que parece no tener fin. Bueno, bueno, bé, bon dia. Bueno, bueno, bé, bon dia. Bon dia a tothom. Bon dia, bon dia. Quins nervis. Bueno, menys mal que ens agafa segudes, no? Perquè si hem d'esperar, ja em sembla que esperarem molt. Quina mandra. Com a mínim menjar una miqueta. Tens raó que tot és política, però quina mandra. Sí, quina mandra, de veritat. Però bueno, què ens porta avui aquesta empanada? Anirem endavant? Perquè començo a ensumar-la. Sí graffiti,arme al final. Què, què hi heu avui, attr meeting? Això! ed m'hi passio en Port David. la va anunciar la setmana passada i crec que és una molt bona pel·lícula que ens ajudarà a reflexionar sobre la política i cinema. D'acord, i tu, Pol, què ens portes? Jo, en la part de tècnics d'avui, parlarem dels orígens del còmic, casualment, o no, són polítics, això ho veurem, i com aquesta política ha canviat l'origen del format o com ha canviat... Bueno, la forma d'explicar històries. Vale, per la meva part, la meva part us portaré séries. Obviament hem de parlar del final de Jodetronos, aviso, spoilers, però sobretot parlarem de la política, Jodetronos. Ai, de dimoda, això. Bueno, hi ha el senyor Carles, que... Sí, de veritat, on està el Carles, segurament? Perquè aquesta intro... A mi crec que el senyor Bonbossi... Carles i Bonbossi! Una altra vegada, o què? És la senyada que algo ha passat amb el Carles. Aquestes van enamorar-segur, sí que és un bon pacte. Doncs... Tirem endavant, no? Nois? Genial, sí, pal de tèc. Còmics. Còmics. Buah. Buah-buah, aquesta música increïble. En què a mi no ens posen els pes de punta amb aquesta música, sinó el tope de punta. Unic, unic, unic. Ho podem confirmar, eh. Unic, unic. Unic, unic, unic. Unic o menatge de tintin. A més que vinc palat de casa, ja. Que m'ha costat, avui. Doncs què portem avui a Còmics? Avui, tintin. Però per què no? Això parlarem després que tintin no deixa de ser... Tenim el cap que és un periodista. Però què és el periodisme? poder que a vegades està massa regit per la política. De Weyer o deixa molt clàssic? De Weyer. Ja comencem aquí, l'emparada, eh? Vale, doncs, com hem dit abans, els orígens del còmic es remonten, bueno, no com a tal, perquè en aquell moment tampoc existia aquest llenguatge de bafarades, ni d'un home a topelles, ni potser aquest dibuix, que era tan típic tòpic, però remonta fa molts, molts, molts anys, a una publicació que es deia The Wasp, que era un tal Robert Rusticout, que era un pseudònim, que de fet era el mateix que portava la revista, però es va fer un pseudònim, per aquesta pseudocrítica que volia fer, ja no per escrit, ja no com una mena de crítica, un article, sinó el que va dir és que anem a fer una mena de paròdia, una mena de dibuixet, així. I el que va fer és una paròdia política, sense donar-se de que potser està engegant un gènere, que després ja anirem veient com un format que... Són una miqueta jueves, això. Són les tires còmiques exactes. Era com en uns inicis del jueve. El puput o el cocut, aquí, no? Exacte. Llavors, a partir d'aquí, ha sortit grans noms, així, per esmentar-ne alguns, Josep Saco amb el seu Palestina, o Spiegelman amb el Maus, que és un còmic sobre el nazisme, i masclant animals, una mica el que podíem veure també en cine o en altres formats, com evasió en la granja, que també era un d'aquests formats així diferents, com el Poletzer del 92, de un i dos, en Persepolis. Tenim molts títols, però aquests, potser, estan més encarats de lo que és una política més... Un format molt més estricta de política, inclús un periodisme de guerra. Una anuncia, també. És clar, és molt més durillo, però aquí, potser, a mi el que m'agradaria és parlar de la política, ja no com en primer termes, el tema central sigla política, sinó com ha fet la política que ha de mutar aquest gènere del còmic. Llavors, per exemple, jo entreguia directament a parlar, més sé que també us mola aquest gènere, que és un subgènere, que és la distopia. O sigui, el gènere distòpic no deixa de ser una forma d'amular una societat que és l'actual de cada context històric, però exagerar-la ara mateix potser el gran referent de distopia vindria a ser Black Mirror, i això crec que estarem tots d'acord. El gran referent vull dir mainstream en el sentit del que tothom coneix. En cine hem vist màtrics, hem vist Blade Runner, hem vist molt, molt, molt, però en còmic també hi ha certes distopies, que jo crec que, a més, alguna s'han passat al cine, com pateix el Plau Bebendeta, que és una d'aquestes obres magnes, diguéssim, de com la política influeix en les societats que diuen, bueno, està aquí prou, perquè la revolució és possible, i a partir d'aquí es genera un canvi. I després hi ha un còmic que potser no és tan conegut, també és un dibuixant, barrer, escriptor, que a mi m'agrada molt, però és que, a part, és una passada, que és punk rock jizus, que punk rock jizus ja... vam parlar, jo diria, el primer programa, jo ho vaig esmentar. Sí, em sona les mans. Però punk rock jizus no deixa de ser, aviam si caleu l'estructura política que té aquest còmic. El títol sembla ja com tota una declaració d'intencions, no sé si... Exacte, perquè punk rock jizus, si tu llegeixes això, el títol només, et penses que és un fanciné underground, no és tan... A mi em sona molt, i segurament no té res a veure, a Tangel. A Tangel, bueno, però no deixa de ser també... Bé, estir, això en podem parlar, inclús a la tertúlia, perquè Tangel també té bastant de contingut. Però punk rock jizus no deixa de ser la nova avenida de Cristo, però a partir de la ciència. Llavors, la ciència ha evolucionat prou, comparar cèl·lules de... Com es deia, això, el trapo de Cristo. Ah, el centre sudària. Allà van treure com una mena de cèl·lules, van començar a generar un clon... Ostres, el big boss. Un clon... Però clar, voler amb la ciència. Llavors, políticament, la estructura... De fet, ho fan perquè hi hagi més rebombòria, ho fan des d'un format real i tixó, o sigui, la tele... Una tele mundial, clar, ja estem parlant de distopies, una tele mundial no deixa de projectar l'evolució d'aquest neonato de la nova avenida de Cristo, però quan hi ha ciència pel mig, els de la religió, els que ells són els creients reals, no consideren que sí, Cris. Per què? Perquè ve de la ciència. Perquè ve de la ciència, no? És políticament... És una passada. Llavors, seguim ja que parlàvem de Tintin, Transmetropolitain, que també és un altre d'aquests grans referents distòpics del periodisme, fa servir la política, però li dona la gana. Vindria a ser com l'extrema oposada de Tintin, perquè és molt net, no? Tintin, en aquest sentit, és molt acadèmic. Política ben correcta, i alhora molt incorrecte. Clar, sí, és molt incorrecte, però, clar, Transmetropolitain vindria a ser destrucció total i políticament, com encara tots els temes és una passada. Llavors, podem fer un salt, ja que parlàvem de còmics, pots fer-lo una mica més al mainstream, des del punt de vista de, per exemple, que ha augmentat algun cop el tema als superherois. Tu, Ferran, crec que aquest tema el coneixes, que és a partir de l'11S, tot aquell rebombori... L'11S, a la caiguda de les Torres-Bassones, va marcar un abans i després en el còmic de superherois, clarament, on es va apropar cap al realisme, per dir-ho d'alguna manera. No, d'alguna forma, o sigui, per dir-ho molt basament, no el monstre còsmic no feia falta que tingués tant d'aigles, només podia tenir una barba i un torfant. De fet, estàs parlant d'Ultimates, exacte. La saga Ultimates es notava molt aquest canvi de paradigma, que potser la invasió còsmica no és sempre el gran terrorista, el terrorista el podem tenir en temps de les nostres filles. Al final, Inside Job, però de la Terra. Exactament. I dins de l'àmbit nacional, perquè jo crec que aquí tenim coses molt, molt, molt bones, podríem trobar BlackSat, que potser és un gran referent, perquè més és... abans ho vam... Un altre dia ho vam comentar perquè jo també, que s'ha de trobar. Ara BlackSat és com a gènere negre, que és la política, sobretot la corrupció. Exacte. Exacte. Perquè el gènere negre sí que és certament cine, tant tot arreu al cine, ha tractat molt el gènere negre. Però tu creus que a la nivell nacional espanyol el còmic més polític és BlackSat? No, no, no. No només és que sigui BlackSat. De fet, en el... com a testimoni underground, i això ja és més el mundo fan cine i tot això, ja des de Bajo, que per aquí hi ha un còmic molt bèstia, o sigui, en plan... Incluso rosa aquest ridículament dur, a més, amb conyes molt... Bueno, qualsevol persona que hagi llegit mínimament un còmics o cinema o curmatratges de caire underground, aquest còmic els encantaria des de Bajo, perquè és des d'una ràdio... Si recordeu aquella història de ràdio encobiertes, aquella pel·lícula, és una història real, que s'anaven amb un vaixell... Ah, sí, sí, sí, sí. A 50 o 60, quan la música... Mots... Els incis dels bitlls, i tot això, de hui, de zombies... Doncs... Moltes cadenes no els hi permitien posar aquest tipus de música, perquè altrava la gent, altrava l'estatus quo, i llavors era com massa de Semfreno. Llavors el que van dir uns van dir, que fem un vaixell, anem a aigües internacionals, amb una gran parabòlica, i aquí, com que no hi ha llei, i la gent sintonitzava... Aquí a Catalunya teníem la Radio Pals, que era aquesta internacional que arribava, que era només una freqüència, que era russa. És que no me'n recordo com es deia. Això és política pura, o sigui, és com assaltar-te la política. Echa la trampa. Totalment, totalment. Llavors, animal nacional, jo que també, un del gran representant, i hem començat dient això, ja comencem parlant dels origens del còmic, però és que ara és el jueves. El jueves és com a gran representant de la paròdia de la sàtira política, i és una passada. A més, és com tenir més o menys entrebancs. A més, de fet, Montès va abandonar, entre altra gent, important per dir-ho així del jueves, fa uns anys, a Randa, la política. Perquè al final la política va acabar fent una... bueno, es van acabar autosensurant, bàsicament. És que aquest és el problema de la censura, en fons. Que tu mateix t'acabes autosensurant, com el creador. Us en recordeu, no? De fet, van rebre com una petita acusació per la broma que van fer, la cocaïna, o no? Sí, sí, sí. Van estar aquí al Pió Lin. I això va passar també a Recu, de fet, al Barcio Recu van portar judici... A un de les, a un de les... El senyor Marceli, era? No, no, a l'Uiguas. És que està clar que el periodisme i la estructura creativa s'ha vist molt afectada per la situació política. Això és evident. I ara que parlaves de l'ambit nacional, jo no sóc gaire coneixedor del món del còmic, però hi ha aquell còmic que ve al cap tota l'estona que es diu Torpedo. I ja estàs parlant de l'ambit nacional. Us en recordeu? Sí, us en recordeu, Torpedo? Era la imatge icònica del detectiu amb el seu acigarreta. Ara mateix no. Hosti! Vam vist! Vam vist! Un dia en parlem de Torpedo. Aquest collinut. I m'agradaria que parlem una miqueta més del Noag. Perquè el Noag, en el fons, també és molt polític. El Noag és ultrapolític. Tot i que l'etiqueta ve de França, que són els francesos que una vegada han llegit tot aquest cinema, decideixen etiquetar-lo amb aquest concepte de Noag. En el fons és molt polític. El Noag sorgeix d'això, de la gran depressió i de la tornada de la Primera Guerra Mundial. Hi ha tot un àmbit de depressió que requereix projectar aquesta negró sobre el cinema, sobre el còmic, més endavant i finalment per les sèries. Ja que tanquem la secció parlant de lo que seria el jueves i el tmou francès i que estem parlant de França, que seria el Charlie Hebdo. Jo crec que és un gran referent d'aquest tema. D'acord, doncs, a Charlie Hebdo, T-B-O, H-B-O, anem a sèries i us parlaré del joc de tron, si us sembla bé. Molt bé. Sèries. Bonica cançó de fons, moltes gràcies a tots. Us hem de dir que parlarem amb Espoirles, si algú que ens està escoltant no ha vist la sèrie. També una altra cosa. Volem enfocar-ho, com el tema d'avui, que quina és la política de joc de trons. Segur que heu sentit dir algun seguidor de la sèrie que no s'ha de fer. Jo no ho segueixo ni pels dracs ni la màgia, jo ho segueixo per les intrigues del poder. Es refereixen al fet que tot i que hi ha una amenaça constant del rei de la nit, i els caminants blancs que raro sonen els noms en català. El gran grup de la sèrie en realitat es basa en la lluita de poder per el tron de ferro. Ho he buscat i és tron, que és molt raro. És tron de ferro. La lluita és la lluita per el poder, per el tron, per el tron, no. I llavors... Clar, de fet, el gran gis de guió. I si és un final, sempre s'han basat molt en això, en un aconteixement que canvia l'estatus quo polític del continent de Ponent, oesterós poniente. Això no s'ha passat amb tot. Tenim l'exemple de... Tenim l'execució de netestar que a la primera temporada, la Boda Roja, es basa en aquest fonès d'en Jofri. Tot això són aconteixements que fan que la sèrie canvia el seu estatus quo polític. En un moment de fantasia caballeresca, com el de Joc de Trons, ens trobem un sistema polític basat en el faudalisme, la família i la tradició. Per tant, un sistema classista, hereditari i on la sang, i la descendència és més important que les idees i les necessitats del poble. I és aquí on apareix Daenerys, la preferida de molta gent. Tot i que em sembla que Adrià no... Mira, la Daenerys no és el personatge, en si mateixa. És que per apropar-te un personatge, primer t'has de creure l'actor, l'actriu. I jo, clarament, la Mília Clark, crec que deixa molt de desig. Però què és que, inclús, amb els anuncis que ha fet? Com mira aquest anunci de... quizás, quizás, quizás? Sí, la metàblia. És la metàblia, vull dir. La tarana és una molt dolenta actriu, i per tant... Bueno, el tema és aquest, que apareix la Daenerys, la jove pretendent el tron que promet literalment trencar la roda. Quan arribi el poder. Això ho hem sentit, també, dir. És allò tan poderosa de... Sí, i tan defensòria, també, vull dir, en general. Acabar amb la casta. Tots són salvadors a la política. Però, clar, Ai Lás. Perdó, m'he passat aquí. Té una mereda. Perdó, eh? Ai Lás és molt llanguatge. Si Jododron es fos català, dirien Ai Lás. Doncs això, aquella promet a trencar la roda, però Ai Lás, joc de trons o guanyes o morts, com va dir Lás. I, a més, la gent que ha deixat passar aquest detall, i han posat la Daenerys en un pedestal, no s'enganen en compte, i és que ella no és una idea lista, sinó una populista. Totalment. Ella sap i es creu la verdadera Areva el Tró. Per tant, està subeditant totes les seves bones intencions al fet que ella, i només ella, és que es regnarà. Això s'ha vist molt clar, l'última, i sé que, a part del criticisme que ha tingut la temporada, aquests últims 6 episodis, et ve per aquest sentit. És cert que la temporada ha sigut molt accelerada. Estarem d'acord. Pots semblar que alguns personatges han canviat de motivació, però jo crec que ella no. Ella sempre ha sigut així. Sempre ha sigut una populista. Com pot ser que la genial i boníssima mare de Drax hagi tornat una tirana? Com pot ser, es pregunten aquests fans? És això. Ella és una populista. La populisme és una arma poderosa. Sega els ben intencionats i excusa els assedagats de poder. I precisament, crec que aquesta gent tan enfadada amb la sèrie, com que s'han carregat a la Daenerys, hauria de reflexionar sobre com s'hi dilatren els seus personatges pel que semblen i no pel que realment són. Si tant l'eslogan polític de l'entrenyable Montilla, fets no paraules. Crec que mai hauria pensat que sonaria Montilla amb aquest programa. I ara la política estava clar. Tot i que no va fer de política. Estem de política o no estem de política? És senador o era? A l'hora també ens rebent la imatge del llibertador. Aquesta és una altra cosa, per demanar una mica la música. Estic emocionant. És que he parlat de Montilla i... Espera, no traiem qui em torna. A l'hora, a la imatge del llibertador, que ha pregut tants cops a la història del món real, aquell llibertador, que jo considero aquesta idea tan reduccionista d'un país, d'una societat. Jo crec que és una idea creada pels historiadors. Parlàvem de Jesús, no? Un llibertador. És aquella persona, això, que sembla que ella sola hagi canviat la situació. I és una idea simplista que tenen els historiadors d'explicar un moment concret de la història, o més a saber si és una agenda oculta d'una societat il·luminat i que vol amagar... En el fons del poble sempre demana la imatge d'un líder. En el fons, en canvi, de veure que no, que som un poble i que nosaltres ho farem tot, sempre busquem un líder. I aquí faig una llança, quan parlem de Puigdemont, que estem parlant. És el líder que l'independentisme necessita, però on està, està fora. I amb això no estic ni a favor ni en contra. Simplement aquí ho deixo. A l'ésser humà ho necessita. I sí, segurament molta gent va veure amb la Daneris una líder, però francament. Jo no sé si és un senyal inequívoc i... La cúpula amb aquest sentit és poca broma. O una ingenuitat inerent. Els que no s'endinça massa la política. Perquè parlant d'ingenuitat, hem d'admetre que pot ser una manera d'entendre la política. Ho veiem molt sovint i de forma molt cíclica quan apareixen aquests nous moviments d'esquerres. O inclús en els liberals, inclús en la dreta que creu. No tan bocs, però aquesta dreta que sembla que diu no sí. El capitalisme, en verdes, sol ha de refundar-lo, ser cosiva d'això, quan estàvem en plena crisi. L'adjectiu liberal. Això està molt de moda. Sembla que ens veu una miqueta de Quim Peu. Sí, senyor Plumero. El tema és que a Jotetons tenim també personatges ingenus. Com, per exemple, John es nou, que renuncia al tron i que ell és un tio molt honorable. Crec que s'ha donat... Jo estic d'acord amb que ens estaven venent una història amb ell i ha acabat descartant-ho. Ell sembla que entueix que... Jo no vull el tron, perquè he vist que nunca havia donat el bueno quan d'alguna llengua del poder. I, sobretot, i aquí és el que vull parlar, és el Sam, i això ja ho acabarem. Tinc una anècdota. Estic aquí mossegant la taula amb unes ganes de dir coses. El Sam, al final de l'episodi, presenta una proposta dient... Oye, i sí, i sí, bàsicament diu, i sí implantem-ho en una democràcia. Tinc una anècdota per explicar quin és el tema d'això. Si tu vas a YouTube veus molta gent veient Jotetons en directe i reaccionant. Clar, majoritàriament, americans, quan el Sam diu, i si vota a tothom, tothom va saltar de les carreres, ostres, si Sam té raó, no n'haig de fer res total, fins que els altres personatges de la sèrie es comencen a descollonar la cara del Sam i el fan seure. Del Sam i el fan seure. Llavors, i només llavors, aquesta gent del públic, que és naïf, que és ingenua, que ha dit, sí, clar, això soluciona una democràcia, es dona a compte de, ostres, un moment, és clar, no és tan simple, no podem ser tan ingenus. La gent va saltar, com dient, que era una democràcia, i en seguida es dona a compte de, no, no us enganyeu, no funciona així. A tots ens agrada el bé, almenys a la majoria, però entenem que el que volen uns no és el que volen els altres, i si la intenció final no és la negociació i arribar a un terme mig, sinó imposar la visió personal que es creu verdadera, correcta i única, com fa la Deineris, estem destinats a repetir els Jotetrons, on guanyes o perds. I sí, la temporada final és fluixa, molt fluixa, però no per el què, sinó per el com. Però ja parlarem d'això en un altre moment. Continuem, perquè em sembla que és un tema molt interessant. De fet, Juego de Tronos, com tu m'hi has dit, era una sere que s'havia jugat amb aquests canvis, amb aquests canvis radicals, punts d'infectió que passaven a la sere, amb morts increïbles. I, de fet, això va ser el seu segell, d'alguna manera, no només la posada de la sena, les músiques que estem escoltant, que és una meravella, sinó precisament aquests girs de guió. Per fer-ho girs de guió, tu necessites temps, tu necessites que la gent que et carregues. I això ha funcionat molt bé amb les 6, sobretot les 6 primeres, però direm també, bueno, fiquem la setena. Però amb l'octava, això, clar, tu no pots fer amb 6 capítols, per morts que durin una miqueta més d'una hora, amb 6 capítols, tancar totes aquelles preguntes que anaves oferint. I jugar amb el mateix. Aquesta és la reflexió. Jugar, aquests punts. Aquesta és la reflexió del què estava clar, és que abans ho comentava abans d'entrar. I jo em puc creure el què si aquell com es pren el temps suficient i el carinyo envers l'espectador suficient perquè jo m'ho puc creure. Però clar, quan en 6 capítols vols tancar tot una mena de preguntes que ha generat, aquí l'error més gran és ficar als White Walkers, ho tenim tots molt clar, la guerra dels White Walkers, amb la solució d'altre. Jo, com a persona que no he vist Joc de Trots, és spoiler. No, jo ja. Tens moltes temporades. No, però em refereixo. Com per donar pas al final de tota la tartulia, però deixo una pregunta per tal. Com a persona que no he vist Joc de Trots, però sí que estic avonat a sèries i que també sé que moltes acaben malament, és possible que realment aquesta gent, digue-li guionistes, qui sigui, no es plantegi. És com anem a enredar-ho al màxim i a solucionar-ho tot en una temporada, que hem de tancar massa coses. Tu podrem explicar, però... Espera, espera. Importants, i que són polítics, sabeu quantes persones estan signant, una mena de document, una patició, perquè la gent... Sembla que l'últim que vaig anar amb 800.000 o gairebé 1.000.000. Està propè del milió, i això és polític. Que no sortirà, eh? Perquè la gent genera empatia amb les preguntes, és molt més fàcil que generar empatia amb les respostes. I aquí estic parlant de populisme. Quan tu acabes el personal amb un camí molt determinat, i amb una sèrie de preguntes, se t'ajunten. Però en comencen a donar respostes. Estic patint pel Carles. No... Estic patint pel Carles. Sí, però jo sé que el Carles, en el fons, és un superviure. Però fotem-li, vinga. I com que ens explica. Toxi, toxi, ja! Ja som d'acord! Soba, soba, aquí. L'heu d'agafar. Oh, perfecte! Gràcies! Bueno, vamos para allá, ¿no? Ya. Guia, guia, guia, guia. Héroe, héroe, héroe. Bueno, bueno, bueno. Pasalona! Pasalona, pasalona. Sí, señor. Pasalona, pasalona. Héroe, héroe, héroe. Descompte, descompte. Pasalona! Ah, ah, ah, ah. Ah, ah, ah, ah. Uy! Bueno, bueno, aquí tenim una artista. Una artista de turista. Ah, ah, ah. A veure, a veure. Uau, va a subir el logo. I, con la coña, aún no me ha dicho dónde vamos. Yo estaba ya tirando, ya lo metíaba haciendo el coche. A ver, cuéntame, cuéntame. Dónde quiere ir usted? Quiero ir, quiero go, tu García. García. Espera, espera, espera. Andrés dice que quiere usted. Andrés dice exactamente que quiere. García, barrio de García. Ah, vale, vale, vale. Gracias, el barrio de García. Ahora te entiendo, vale, vale, vale. Gracias, gracias. No, no, espera, espera, que no. Escúchame, gracias. Pero no gracias, gracias, no gracias. Como mucho te llevo al arco de triunfo. Eso sí, pero aquí no hay partenones, loco. Esto no es Grecia. Un Gullú, si quiere usted, un Gullú de ladanones. Del Gullú griego, ¿sabes? Pues esto también. Pero Grecia, no, loco. Gracias. What the fuck is this? What the fuck is this? What the fuck is this? What the fuck is this? What the fuck is this? What the fuck is this? What the fuck is this? ¿Cuál es esto? Adéu! Celebrate, para el tema, con esto el Gullú. Bueno ladanones, o de las falleras, de lo que quiera. Suci, suci, suci, suci, suci. Aha, ah, ah. Please. inception el progreso, las empresas si te estimes le divas ciudad vota al candidato. Ya estamos, ya estamos, ya estamos otra vez con la puta campaña electoral. Sí, que estoy hasta luego, es que esto no puede ser. Esto no puede ser, qué pesados, qué pesados. What is this man saying on radio explaining to me Mr. Toxima? Que nos quieren engañar, Mufasa, que cuando hayan elecciones empezan a prometer y todo lo quieren ganar. El chipe es este, ¿sabes? A piñones. Ellos van a piñones y se lo quieren ganar. Y luego se olvidan de lo más importante, que es el pueblo coño, que somos nosotros. Ay, ataste, no, yo entiendo. Policías, cia, se aportan, mama. El Eccion, sí, es esto mismo, el Eccion, ¿sabes? Arta me tiene el loco, Arta me tiene el yasti. What do you think about politicians? ¿Qué piensas, cias policías, que se presentan en estos elecciones? What do you think about them? Pues que te voy a decir, un poco igual, sabe haberlo ahí, independentista, de izquierda, que no lo parecen, de derechas que lo disimulan. Mira, escucha, escucha lo que te voy a decir. Esta es la última moda, ¿vale? La gente que dice, yo soy muy patriota, soy más patriota, pero que no es ni del país, que dice que es patriote, no es ni de aquí, ¿me entiendes? Jo estimo molt la ciutat de Barcelona, les seves cústumes, les seves tradicions. Per exemple, aquest tipi que fa un estic sucana, aquestes rosquillas, és típic d'aquí, jo penso que és una cosa molt autòctica. Senyor, que estos son calamars a la romana, que no los mojan. Disofani, disofani, Mr. Tuximani. Disifani, disifani. How can eat, how can eat a fish with a coffee? Disofani, disofani, the stupid politicians. How can eat a fish with a coffee, eh. Disofani, disofani, the stupid politicians. Disofani, disofani, Mr. Tuximani. Disofani, disofani, i dale con el Tuximani, que me llamo Iona. Excuse me, excuse me. Okay, okay, nice to meet you, Mr. Iona. Nice to meet you, I'm Dr. Wambosi from Nigeria. I'm African, German, wizard and sexual guru. That's my occupation. Anna, mira l'Àfrica, nen. Joder, això que viene de lejos, no? Yes, yes, I came to see my friend, Calas Martinez. Calen Martínez, este nombre me suena, eh. Pese, tío, no trabajan las razas. Yes, yes, this is a radio star. Bueno, si tu lo dices. Pues ya, nen, ya hemos llegado a Mombasa. Mira, son 27 eurecos. Oh, oh, but oh, shit, shit, shit. I got no money, I got no money, sorry, my friend. I got no money. Ya empezamos, llame. Bueno, y cómo vas a pagarme? Don't worry, don't worry about this, I got solution. I got solution, my friend. Good African solution. Lucas, pero que coño? Que hace, que hace, loco? Breakfast is good for breakfast. This is you can make omelet during the morning. The very strong African chicken. Yeah, my friend. Baja, ja, ja, deixem-lo, perquè és que... Mira, que me va a la mà a la mà. Thank you, thank you very much, Toxi, man. Thank you very much. Goodbye, have a good day. Toril·li quick! Home! Traig de confort. Com ets,ездat? Qu~~~ Sressiona soldiers. No, no, no, no, no, potser. Yes, yes, it can be. Tu sabe quién soy yo. Tu sabe quién soy yo. My name is... No, no, no, no, no, no. Jokka! Wombosi! Ah! És boníssima, aquest tio, eh? Hòstia... Puto Wombosi, nen. Puteu... Algú et veurà d'explicar. A veure si podem rescatar el Carles la setmana que ve. Això ja és un puto sàrial. No, no, no, no. No, no, no, no, no. Això ja és un puto sàrial. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no. Què pretén? Però Wombosi venia a Barcelona. Però recordo com el Simpson sabeu el Simpson, que hi ha com una mena de telenovela. Ah, sí, té la vejita, no? Poc, a veure si la Yena ens escoltarà per saber què passa amb el Wombosi, eh? Home, l'hem de portar un dia aquí. Així va començar a venir un dia aquí. Jo espero que el Carles estigui bé. I tot així. Carles, a Wombosi hi ha llona, eh? M'acabo la puta. Avui, o si jo no sabia que el llona aquest era taxista. Imagina't. Toc Simán. Toc Simán, potser ho és. Esperant que el Carles ens toqui senyals de vida, que us sembla si seguim endavant, i sembla que toca a tu, Adrià. Ara veure com concluyo amb la meva secció. Allí està, allí està. Toc Simán. Bueno, vamos a ello, eh? Yo ya os dije la semana pasada que mi pasión por David estaba en los cines, en los cines Idona, y a mí me gustaría hablar precisamente de esa película. Es una película colombiana. Bueno, de hecho, estamos hablando de una coproducción, de la Nostra Casa, a Colombia. Y, de hecho, los dos protagonistas, dos de los actores protagonistas son precisamente aquí, de la Nostra Casa, la experimentada Silvia Marso, que, por cierto, ahora la tenemos en el teatro, la tenemos en el TNC, con una obra de Calderón de la Barca, que se llama El Gran Mercado del Mundo. De hecho, también de carácter político. Y, un joven actor, que se ha afincado ya en Colombia, Alejandro Rodríguez. Por cierto, Alejandro Rodríguez, fue alumno de la Miranda. ¿No existéis al corriente? Aquí a San Josep. Aquí a San Josep. Hay un instituto... Se ha hecho famosete porque la Shakira, no sé si aún, llevaba sus hijos al colegio. De nuevo. Conexión, ¿eh? España o Cataluña de Colombia. Pero bueno, enfoquémonos un poquito en la película de mi pasión por David i diréis vosotros. ¿Cómo puede ser que hablando de una película colombiana en un día tan importante a nivel político como son las elecciones? Pues, en el fondo, los que hemos estudiado un poquitito de cerca las historias, el cine, somos conscientes de que para hablar de una realidad mundial, muchas veces tenemos que ir a una realidad muy concreta, a una realidad individual. Y hablar de Colombia nos permite hablar de nuestra realidad. Es decir, cuando hablemos de mi pasión con David, no solo vamos a entender su realidad y su memoria, sino que también podremos hacer una mirada a la nuestra. De hecho, no solo compartimos lengua y historia con Colombia, lo vais a ver. Pero enfoquémonos un poquitito en esa realidad individual. Hablemos de la protagonista, Tite. Se llama Tite. La protagonista de la película empieza siendo una niña a la que la abandona su madre y, por lo tanto, es criada por su hermano Pablo, un sacerdote conservador. Con la Iglesia hemos topado aquí. De hecho, es cuando empieza lo bueno. Pero Tite se hace mayor, busca el riesgo, porque se enamora. Ese amor, siempre como incidente inductor, se enamora además nada más y nada menos de quien. Del cura del pueblo, David, que es la auténtica antítesis de su hermano. De hecho, David no solo es guapo, sino que además está cargado de ideales. Pero bueno, ya se sabe que el camión hacia el infierno está lleno de buenas intenciones y lo vamos a dejar aquí a nivel spoilers, porque simplemente quiero que os quedéis con una fragancia de amor, sexo, familia, guerrilla, pasión, muerte. Esa es nuestra realidad. El problema de la violencia intrafamiliar, el inmenso poder de la Iglesia, sus responsabilidades históricas, la desigualdad, esa es la película y eso es lo que queremos mostrar. Esa mujer tiene una historia, que es la historia que ha sido la del país y que sigue siendo la del país, a pesar de que ya estamos muy polarizados y hay medio y medio unos tratando de salir y de ser las tres de desigualdad y de injusticia y de, bueno, lo que es el desarrollo y los otros tratando de que no sea así a cualquier costo. Bueno, ya lo han oído, el mismo Ivan Zuluaga, el director de la película, no recuerda que con Colombia compartimos algo más, que lo que he mencionado lengua e historia, compartimos el drama de vivir en una tierra, una tierra hermosa, pero muy, muy, muy mal administrada. Sí, y son los usos de los políticos políticos y los usos de las clases dirigentes y de los que ostentan el poder económico y cómo se proyectan ante el país y cuáles son sus intereses, pues eso sí es bastante similar. Ustedes en un contexto mucho más progresista, sí, porque obedecen a todo un desarrollo de lo que es una comunidad europea. Ay, Europa. Ay, Europa, Europa, que parece que se ve mucho mejor en la distancia, ha salido el gordo. Sí, porque, a ver, francamente, ha quedado atrás, ha quedado atrás, pero creo que nadie ha olvidado la crisis del 2008 cuando... Yo desde luego no. No, porque de hecho algunos la seguimos viviendo, pero la crisis del 2008 nos ofreció una imagen muy concreta. ¿Cómo bajo esa aparente armonía europea, al final, seguía viendo una relación de acreedores y deudores? Porque los países del norte de Europa, en relación a los países del sur, pues tienen una economía muy diferente y otra manera de poder afrontarlo. Pero, además, eso ha quedado atrás que hay del presente, que hay del presente con esa crisis migratoria, con posicionamientos tan radicales, tan de ultraderecha, de hecho, como los de Hungría y Polonia, y como esa Europa para mantenerse unida y seguir aparentando, mira hacia otro lugar, como lo hace también con el conflicto catalán, que hay de esa ultraderecha que no para de crecer, del Brexit. Joder, que me voy a deprimir. ¿Quién Narices dijo de hablar de propila? De políticado. Bueno, en fin, en fin, menos mal, menos mal, que siempre, siempre nos quedará el cine. Además, escuchad. En el terreno cinematográfico, pues otros son un ejemplo. Hay fenómenos que queremos repetir en el país de lo que está pasando con el cine español, que es no sólo para nosotros, sino ante el mundo, que han logrado posicionar películas propias con la taquilla que tienen las de Hollywood. Habéis oído, ¿no? Taquillas de Hollywood con temáticas propias. Estará pensando con esos grandes autónomos. Yo creo. Al Modóvar. De hecho, en un terreno un poquitito más comercial, pues tenemos a Bayona, ¿no? A Menávar. Pero bueno, por suerte, el cine no suele español, el cine catalán es muy amplio, y de hecho, más tarde lo veremos, tenemos a Arber Serra, que justo ayer, no antes de ayer, se llevó el premio del público a mejor película, con Liberté. Eso sí, no en la sección oficial, sino en la sección una cierta mirada. Pero bueno, si es cierto... Lini Rabe, Pals Euego, que al temor lo va a ser... Yo creo, yo creo. Necesito un bus, está nerve. Pero bueno, si hablamos de cine y tenemos esta... vamos a creérnoslo, ¿no? Porque yo creo que puede. Tenemos este cine de autor de carácter comercial, porque así nos ven. Y pensar que el cine es la mejor herramienta que tenemos precisamente para lo político, para la divulgación histórica y la reflexión política, y esa, esa es nuestra mejor arma. Además, oíd de nuevo lo claro que lo tiene Zuluaga. Claramente, mi pasión por David está pensada para que la gente reflexione, para que la gente se identifique, para que la gente se conmueva, pero para que tenga realmente un impacto necesitamos, es que mucho público la vea. Pero para eso está hecho el cine. El cine está hecho para hacer que la gente reaccione y cambie. Cambien algún sentido, para que la gente crea que si se puede o no se puede, o se refleje y piense cómo hacemos para mejorar o lo que... bueno, ese sí es el mi concepto, un objetivo del cine. Y el mío también, Iván. Yo creo que nuestro. Yo creo que en eso estamos totalmente de acuerdo. Muchas gracias, Iván, por tus aportaciones. Volveremos a ver tu película, ya la hemos visto de hecho. Mi pasión por David sigue hoy en cartelera de los Cines Girona, pero me gusta la reflexión que nos deja Iván a modo casi de pregunta, ¿no? ¿Por qué qué opináis vosotros? Cine entretenimiento. Hemos hablado aquí también mucho de cine entretenimiento. Sí, sí, sí. Bueno, me ha dado el pase. Defendois. O cine didáctico. ¿Qué os parece? N'hem anat a Artulia i ho discutim. Ostia, ja? Sí. Bueno, que el trap també és molt polític, eh? El trap és molt polític. Molt original, suposo que sí. Volem que acabi, però no mai acabarà mentre estiguem vivus, és com a mínim. Molt bé, doncs hem arribat amb aquesta Artulia amb una empanada... Molt, molt interessant, el testimoni, el director. Ben modrida. I tant que sí. Bueno, és que l'Ivan Zuluaga, per cert, no confundi Iván Zuluaga a mi. Iván Zulueta, eh? Jo m'haig d'anar pensant i dir que a veure si comencem a treure el Tinexperimental. I tu, quan parles, Iván Zulu... I algú que ja t'està dient Zulueta. Tot i que Zulueta va ser un artista molt incomprens, oi? Sí, sí, sí. Si va treballar d'algú va ser com a cartellista, va ser com a cartellista del modo obert de tota la gent de la muda. Ah, no cartellista, el metró de Barcelona. D'això ara hi ha molta feina, però em sembla que els 80 em sembla que encara no hi hagués aquesta possibilitat. Sí, l'Ivan Zulueta va fer aquella pel·lícula que es deia Rebatos. Sí, Rebatos, una passada. Exacte. Perquè la van passar les gandules. La vam veure junts, sí. Molt, m'ha quedat xilebar. Ara us en recordeu? Comentaves això de cinema polític o cinema... Exacte. Perquè està clar que el Zulueta, que el Zulueta va més... Sí que segurament va entre Tindra, no? La diversió del cinema és, jo crec que és un ràquicit fonamental, però amb un enfoc molt polític d'una reflexió no només cultural, sinó de nivell social. Vull dir que, en el fons, jo estic d'acord amb el Zulueta, amb l'Ivan Zulueta. Cuidado, cuidado. Estic molt d'acord. Sé que segurament vosaltres tindréu un peu a cada cantor. Si estaves comentant si el cinema d'entretaniment o cinema didàctic, a vegades es pot casar. De fet, s'ha de vigilar, perquè el cinema d'entretaniment pot ser molt buit, però el cinema didàctic també pot ser propagat. Sí, pot ser un tostó. També pot ser propagat. Sí, perquè el propagandístic, com l'Olimpia de la Lina Refenstein, que s'ha parlat al principi, amb l'editorial. En el fons, jo fa poc vaig estar al Barcelona Film Festival, que, com sabeu, és un festival que parla de transversalitat de l'art, de literatura, de música. De fet, vam estar parlant aquí. I va haver-hi una pel·lícula del Mike Lay, que em va semblar, però bueno, un autèntic tostó, parlant de Peter, i el Mike Lay està molt bé en portes pel·lis, que és un tostó. Bueno, clar, aquest home, amb la seva investigació, que fa que és molt potent, ho va fer també amb la pel·lícula del Pinto. Ara no em ve, el cap, el títol... El tèrner. El tèrner, exacte. Aquella obra, jo considero una miqueta superior a la de Peterloo. Peterloo parla d'un moment molt concret de la història d'Anglaterra, com a Manchester va haver-hi... Feta, em recordo una miqueta a Lucero, aquí. Manchester va rebre tota aquella policia caballeresca amb sables, i es va carregar un munt de persones, tot i perquè ells ja estaven demanant, en afets, per la votació, per sopar a Junipersal, estaven demanant. És que em va ser a principi... Em va ser a principi de la por qualquer cosa, en l'1 o l'1 d'octubre. Va, vinga. Ui, ui, això és una història molt llarga, eh, quan surti la pel·lícula de l'1 d'octubre. I després tenim un altre, a Barcelona, 1714, eh, que ha de sortir, l'estrena ara al festival de Roda de Barà, a Juny, i l'estrena després a Barcelona, al setembre. Potser hem pogut parlar una miqueta. A l'11 de setembre. Un altre 11 de setembre. Com veieu, com veieu, al principi tot és política, i continuant un moment una miqueta amb això de cinema. El Hollywood i el biòpic polític, ara que treia Starner i tal, sí que és veritat que molts biòpics s'utilitzen de forma molt política. No estan parlant del personatge com del seu entorn històric, social, i, clar, fas una pel·lia amb el comèquis. No, és segur amb el comèquis. Però és un l'oportunisme, jo crec que ho sé, el Hollywood... Però és que això és una tautologia, política i oportunisme, és exactament la mateixa paraula. Sí, sí, sí. Però que em refereixo que en el cinema, jo crec que, sobretot, el Hollywood, el biòpic, classicorro, que és el que sempre... Això ho deies tu a la sama passada, jo crec que farà molt bé, que era... Bueno, i quin biòpic no va als Òscars? Clar. Jo crec que em refereixo al biòpic. L'Adrià no ho ha dit molt, a principi, de tot amb l'editorial. Els premis són política pura. De fet, em sembla que... I, de fet, els Òscars, jo crec que s'emporten la paraula, amb els Òscars so guais, amb el Mitsu... Sí, exacte. I can, bueno, can Juga està una miqueta al marge de tot això, perquè busca més al glamur. L'altre dia m'ha explicat la història dels Òscars. És molt interessant. És molt interessant. No heu ampliat l'editorial, però, en el fons, veure com els Òscars surgeixen, precisament, per una qüestió política. Ja comencen el 27, però és un festival menor que ningú no s'està prenent seriosament. De fet, els premis en unes pel·lícules que el dia següent o els dos dies s'obliden. Però, a partir del 29, que ja el craca aquesta de la gran depressió, és quan ells diuen que podem contentar a tot un gremi que tenim mobilitzat a carrer, i estem parlant de directors i unitats, i estem parlant de l'equip tècnic i de l'equip artístic, que ja està mobilitzat i fan com una mena de team building empresari. Vinga, es donarem un premi, aquests senyors, perquè deixin d'una banda la protesta. I, de fet, ho aprofiten així. I, bueno, el temps ha passat i ha crescut molt, no? Però també ho tenim amb Can o a Venècia. Evidentment Venècia no comença com un festival de caire polític. Però, clar, quan s'apropa el 39, perquè Venècia, la mostra, comença als 30, quan s'apropa el 39, de fet, el 38, ja us he dit que guanya la Riffenstein. I, de fet, tota la programació que ella havia d'aquella època era Italiana, i el Doce, i Alemanya, Hitler. I així. I, de fet, per això els francesos comencen a dir... No pot ser que el cinema tot i ser tan polític, els festivals també ho recolsin d'una manera prou vagandística. I, per això Can, ja... Bueno, Can s'ha d'esperar, que jo ja us he dit, però per això els francesos estan demanant el gran festival de cinema que pugui competir amb la mostra. Ho comencen a fer el 39... Pum, segona la Ràmundial. S'ha d'esperar fins al 46. I on es collen fer aquests festivals de cinema? A Can. A Can, per què? A la Costa. Unica, que pot competir precisament en Venècia. Aquesta és la idea. I, de fet, al principi també fan una altra cosa molt interessant de caire polítiques. Els països que conviden tenen el dret de ficar un jurat, una persona del jurat i una pel·lícula del seu país. Això, en el fons, estableixen aquestes relacions diplomàtiques que tan portes al netport, no? És al netport, sí. Totalment. Perdoneu, per portar-ho una mica de nou, ja que hem tingut la pel·lícula colombiana, i a Arran tenim la Silvia Mercó, com a actriu espanyol. Porta un moment. Benvis. Portar-ho cap aquí. Vosaltres no en recordeu d'aquesta època, Espanya de la Guerra i de la Ceja. I tant. I de los brotes verdes. Jo no em referia tant al polític, sinó als actors, com els actors es van comportant aquella època. Són els actors, són d'esquerres. Bueno, la idea és que els gremis aquests, ja ho estàvem dient amb l'alcalde del 29, els gremis sempre apelen per aquell punt sindical, però sí que ser, però sí que ser. Si tu et diries... Al final un actor també és com un model, de fer ja l'altre dia que parlàvem de Robert Bresson, i ell no veia els actors actors, com models, persones que estaven al servei d'un director. Clar, si tu com a model o com actor, et posiciones políticament d'una manera molt determinada, l'espectador després no veurà potser el personatge, sinó que veurà aquell actor, de caire d'esquerres o de carrera. O de caire d'esquerres, sí que per sort hi ha molts actors, com l'Antonio Sanjuan, o per exemple el Guillermo Toledo, que és un tio que ha deixat de treballar, però literalment, perquè és políticament molt incorrecte. I després tenim el Puig Corbe, que és directament ja entre en política. Exacte, o molts actors, exacte. No ho veus aquest tio d'Ucraïna, que és el... Un autopresident! Sí, però això ha sigut com una trolejada. L'actor que feia de president en una sèrie que l'han votat per ser president del país. Sí, sí, però de quin... Piu calça, aquest home. Això és el que ens obreix és la idea del fons per ser polític. Perquè això ho va intentar el Pepe Grillo a Itàlia, un pallasso. Molts, molts. I en aquest sentit és veritat que sembla que la política s'ha obert a la gent. Aquí al nostre terreny tenim Cups, Podemos, per la part d'Esquerra, però per la part de la dreta tenim Ciutadans, també. No entrarem a valorar tot i que ja se'ns ha anotat el programa. Avui no és jornada de reflexió, es diu Menja, aquí la gent ja decideix. Nosaltres som com els actors, no podem posicionar-nos, que si no després encara dirà que fem propaganda al programa. Però és veritat, els actors mai es volen posicionar a no sé que lleis siguin part d'aquella política. De fet, els hi vas preguntar als actors. Home, i tant, ja us he dit que aquí el projecte aquest de mi passió en port David, evidentment que si el 90% de la producció és colombiana, però hi van poder aportar dues persones de casa nostra, us he dit la Silvia Marçó i Alejandro Rodríguez. I, per exemple, jo també vaig voler parlar amb ell, és una miqueta de política. Els hi vaig preguntar, a tots dos. Els hi vaig preguntar i això és el que m'han dit. Bé, en temes polítics no vull entrar en mucho, la veritat. Ah, molt, eh? Això és el que... Això és el que m'ha dit la Alejandro. Que no vol entrar, que no vol entrar. I jo l'entenc, i jo me l'estimo molt a la Alejandro, i jo l'entenc, perquè també, d'altra banda, quan tu ja no vius aquí, opinar també és massa abusarat. Ella és català, ella és d'aquí de la Terra, i s'estimo molt al país, però, clar, ella fa molts anys que viu a Colombia. Llavors, la mirada comenta ser una miqueta parcial. Una miqueta parcial. M'agrada molt la beclada de micsegon. No m'encanta. No, però a la Alejandro té molt clar el que li agrada. A la Alejandro té molt clar el que li agrada. A mi m'apassiona la època, m'apassiona la època perquè va ligada a la història. I la història és algo que la gente tiene que conocer. I amb això estem d'acord, no? Amb això estem d'acord, perquè ja hem dit que el cinema és aquesta ènima. Totalment de reflexió històrica. I em sembla collonut el que diu la Alejandro. I també li van preguntar a la Silvia. I de fet li vaig preguntar una cosa a la Silvia. I vaig dir, escolta, Silvia, aquesta pel·lícula, que tot i té ser una coproducció estant colombiana, mi passió en port David, te la imagines en català? Te la imagines la meva passió per David? Bueno, pues mira, mi hijo se llama David. Así que David es la meva passió. A eso no hay que darle más vueltas. Us ha quedado claro, no? Això sí que és barrer per a casa. Us ha quedado claro, vamos, que era a Catalunya i d'Espanya, a mi jo no en parlo. La meva passió que es quedi a Colòmbia, que es quedi a Colòmbia. Bueno, és normal. Nois, estic veient que tenim bastanta, bastanta agenda. Déu-n'hi-do. És bastant interessant. Doncs si us sembla... Això no para, la panada no para. En panada cultural. Vinga, va. Bueno, què tenim? Què tenim al còmic, per exemple? En el còmic, en el còmic. En el còmic de Juny Asian Festival. Jo ho he posat tan a part de còmic, però en realitat és global, perquè ja, des de còmic, hi ha videojocs, hi ha llibre, hi ha tot... Una porta àsia, no entenc? Una porta oberta al centre polidor de Sant Adrià Albasós. I després ha sortit, que a més està molt relacionat, també entre llibres, còmics, cinema, que és el segon integral d'Apocalipsis de Stephen King. És a dir, Stephen King ha adaptat el còmic, però massa, eh? Ja ho vaig parlar un dia, el seu fill és llibre de còmic, que és jo qui fa... Bueno, dels millors còmics que he llegit jo, és Loc Anki, que dintre de poc jo crec que s'acaba d'adaptar. Prenem-ne-ho. Loc Anki? Em sembla que ja s'ha parlat de cada... La Fox va intentar fer un pilot, hi ha un trailer per a internet, si algú ho vol buscar, però es va intentar adaptar... Pilota sèrie. Pilota sèrie. I... Bueno, fracàs, no va arrancar el projecte. Doncs, mira, parlant de sèries, es trenes de sèries 31 de maig a Amazon, Good Omens, Buenos Presagios, basat en el llibre de Neil Gaiman i Terry Pratchett, Acturaços, eh? David Tennant, Michael Sheen, Brian Cox, John Hamm, i Moles Mets. Jo no me la penso perdre. I després, el de Juny... Mira, que repeteu, Juny. A Deadwood, la sèrie de Deadwood, torna'm a un format pel·lícula. Torna'm al cast original, hi ha McShane, Timothee Olyfan, tot això 10 anys després. Escolta, ja s'ha sabut de... Black Mirror, quan sortirà, perquè la vas comentar l'altre dia. El 5 de juny, era? Era el 5 de juny. Torn a la primera quinzena de juny. Vale, culio, no? Tinc moltes ganes. Tinc moltes ganes. Hi ha cinema. Què tenim a cinema? De fet, ja tenim, amb cartell, ara mateix, a la Din, amb Will Smith, il·leció de Guy Ritchie, a parlar en aquest musical. Tenim, ja, també, Elisa i Marcela, que, de fet, aquest apel·li va donar molt de parlar a Berlín, perquè com que venia de Netflix, i aquí també tenim un altre, Netflix és molt polític, de fet, ara està cinema, però el 7 de juny ja ho tindrem a Netflix. Que ràpid. Sí, sí, bueno. Com ens va passar amb Roma, també, no? De fet. Després tenim... Hi haurà un passe, tot aquest és una estrena de fa un parell d'anys, tenim Outrage 3, el bal més multicinès, aquest dijous, pels enamorats de Takeshi Kitano i els enamorats de la saga Outrage. Després tenim John Wick, la tercera, però aquesta ja sí que arriba a divendres. Parabelo. Sembla que es diu. Exacte. Ken Orribs, divendres 31. Escolta, i divendres 31, ja que hem parlat una miqueta d'aquest concert asiàtic, no us podeu perdre. La cenita és el blanco más puro. De Yatzenke. Yatzenke, un gran director de cinema, amb moltes dificultats per... o sigui, per estrenar el seu país, no tant perquè el veiem aquí a Europa, perquè és un gran estimat dels festivals. Ho has vist, o has vist algun festival, això? Sí, i això ja va on donar camp. A mi m'encanta, perquè és cert que és una pel·lícula que parla d'ell mateix i parla d'enferts del seu cinema. O sigui, és una mirada a les seves pròpies pel·lícules. És un 8,5. Una miqueta, però 8,5 és molt més personal, i ell fa directament una mirada a les seves pel·lícules. És a dir, si les pel·lícules són la seva expressió com a autor, aquesta última és una reflexió sobre les pel·lícules passades. Vale, vale. De fet, hi ha gent que diu, és que jo ja he vist dues pel·lícules, i el que surten, i llavors en aquesta de no cal, que es tornen a repetir, però hi ha una petita conclusió final. I, escolta, com que potser parlem de decinitzes en blanc com es puro, veig que dono joc, us vull deixar amb dillili en París, una altra gran recomanació, una pel·lícula d'una mansió que va passar per Sitges, i és una gran obra. Bueno, ens queden un parell de minuts alguna cosa més a afegir? Sí, que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... que... doncs... fins aquí el... Ens queden un minutet si volem molt ràpid que parlarem de game de tronos, molt ràpid Perquè és que... Quedem-nos! Quedem així i així, la gent a casa seva també pots fer aquest FAC. FAC, FAC, FAC! Que teníem amb els vídeojocs la setmana passada. Sí, perquè a clar, que si.... Està clar que � 2014, perquè bothua dels Cruz AC, d'Europa, precisament. I autonòmica molt llocs, sí. En Europa, espero que no acabi amb aquest sabor de boca tan... tan... tan agra, tan agra! Com el de l'Alaneris i el John Snow. La paraula és en anglès és raix, pressa, que a més, està dit, no els van obligar a fer sis episodis, van ser ells, que van dir no, no, volem fer sis, que és com encara més estrany. Jo m'agrada molt un concepte que has dit fa molt d'estona abans, i aquí ho deixem, que és el molt honorable John Snow. I això m'ha agradat molt, perquè és molt... i bueno, ja està l'exili! Com el nostre, com el molt honorable Puigdemont està l'exili! Nois, nois, que ens ficarem de peus. La setmana que ve, encara no ho hem decidit, però em sembla que anirà una miqueta per l'autoedició, eh? Bueno, a veure... Tenim una setmana... Tenim una setmana per empenar-vos de cultura. Empenem-nos! S.M.U.T.J.