M'agradaria que tinguéssim una mica d'acord amb el programa de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament. Prefereu espites que aquí comença l'empatx, l'embefada, el gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Pol Diggler, Perran Pujol, Adrián Mucalero, Carles Martínez, el ràdio d'Esvern. Avui parlarem del Drag Durment, del país del sol naixent, del Tigre Jegut, de la Terra del Monzó, és a dir, Xina, Japó, Corea, Índia, en definitiva, d'àcia. Però ve't aquí el que passa, què en sé jo d'àcia? Doncs amb tota la transparència ben poc. He vist animes i llegit mangas. M'agrada les pel·lícules de Jackie Chan. Tinc la versió Bollywood d'Indiana Jones a casa i sóc un dels 3.500 milions de visualitzacions del Gangnam Style YouTube. Però d'aquí, realment, entendre la cultura asiàtica, hi ha un bon tros. Pel que fa a l'àcia, sóc un complet Lego. Però alguna cosa en conec. Del Japó, vola de drag, òbviament, com a bon catalanet dels 90 que sóc. Però fins i tot aquí trobo coses que sempre m'han perturbat de la seva cultura. Un humor altament sexual i després resulta que pixelen la pornografia. Què fa que a uns dibuixos infantils tot això sigui admisible i a l'entreteniment per a adults es facin els recatats? Ja us ho dic ara. Estan bojos aquests nipons. També conec la passió xinesa per les pel·lícules d'esmercials i dramas històrics. Clar que dubto molt que el setemperador de la dinastia Ming resolgués la disputa del tron a base de patades de grulla. Ni què di de Corea, perquè un moment, algú pot explicar-me això? És el seu intent per ser els més muders d'aquest món i per connectar jo crec que els coreans han passat de frenada. Els coreans del sud, clar, millor no parlem dels altres. òbviament, estic exagerant. A l'Àsia, generalment, em sento com el Bill Murray i l'Austin Translation. La part de no entendre'm amb els locals, no pas la de no entendre'm amb la Johansson. Veig coses que puc assimilar, com si a Àsia, de tant en tant i cada cop més, ens volguessin fer coses sota el nostre prisma, però no poden evitar ser ells. I des d'aquí, sovint, és per ser com una visió perversa del nostre imaginari. I el que és purament, seu segurament, ho admito, em queda bastant lluny i necessito una intérpreta antropològica. I per cert, sóc plenament conscient que pretendre englobar tot Àsia sota un sol acrònim és un error molt del primer món de blanquet condescendent. Nois, siguin dolgents. El programa d'avui, la reenca, la persona més ignorant que hi ha aquí. Així que espero que me l'ostreu i m'ajudeu a empenar-me. Bueno, bueno, Ferran. Perdoneu, eh, l'Ignorant Àsia. L'Ignorant Àsia m'apunta a partir, però ja veurem que segurament... Hi ha nostres ignorants. Ens estàs enganyant, segurament. Bueno, de què parlarem avui? Un segon, un segon, que si anem a parlar del que farem avui, toca primer llança això. Una altra vegada? No! Vinga, ara sí, perdoneu. M'encarregaré de la secció de cinema, o parlarem de cinema, però evidentment parlarem de cinema ciàtic. Passa que ja anaves ben encaminat parlant, quan deies, que parlar d'Àsia, com a continent, serà molt difícil. Segurament acabarem parlant d'allò que és més conegut, de l'Àsia Oriental, del Japó, de la Xina, de Corea... Potser amb un possible programa podríem parlar de la Índia, que dona molt de joc, de Filipines... De l'Àsia Oriental. Però, clar, hem de diferència. El sud és de ciàtic, de l'Àsia Oriental. A mi m'agradaria començar avui això parlant de cinema corea, que has picat aquest emazo, eh? Com? Que tenim avui còmics, pols? A còmic, mira, porto una curiositat. Jo crec que se li diria curiositat, perquè és un còmic que al final és una crònica... és un reportatge periodístic, però ja només pel nom, així deixo el cliffhanger, que es diu Sex Report, japonès. Pujar de tot aquest punt. Us heu donat compte que no hi és el Carles avui, un altre cop. Només tenim una cinta, ens ha arribat, com per varia un altre cop, una cinta que posa molt mal escrit Carles Martínez. No en sé res més. I de videojocs, molt simple, jo us parlaré dels Dating Simulators. Si no sabeu què és, espereu-vos a sentir-ho, perquè és molt estrany. Em sembla que començarà el senyor Adriano, que és un còmic que posa molt mal escrit Carles Martínez. Cinema. ¿Sí, amb claritat? Si! Avui l'ha deixat acudir. Que Rhode Island. Que Fü MBV. Un futuro hasta podamos hablar de animación. Ahí lo dejo. Por si nuestros oyentes no lo recuerdan, hace unos programas estuvimos hablando precisamente de eso, del autor. Y vimos como el compositor Joey Hisaishi hacía tandem autoral con el cineasta Takeshi Kitano. La pieza que estamos escuchando es precisamente una composición para Brother de Takeshi Kitano. Pero también comentamos como precisamente Hisaishi había trabajado para Hayao Miyasaki. Y bueno, imaginados, hoy que hablamos de Asia, ya sea Asia Oriental o Asia en definitiva, es un día perfecto para hablar de todos ellos. Pero me ha encantado, me ha encantado que hayas iniciado parte de tu reflexión con ese pedazo de tema. Por favor, otra vez, por favor, por favor. Ostres, veig que t'agrada, no? Sí, sí, me encanta. Tinc poc que entri a l'estudi en una patada amb una espasa. Me encanta, vamos, me encanta. Bueno, ya sabemos que el K-pop, posiblemente no me guste a mí. Adriano, si no t'importa la cambio, eh? Sí, sí, claro, sí, claro. A mí no me gusta. A mí me gusta, así que te doy totalmente el permiso. Pero, pero, no nos engañemos. El K-pop gusta y gusta muchísimo. Y el K-pop sería una muy buena manera de intentar entender este pueblo coreano. Como tú bien decías a principio, diferenciamos surcoreano. Pero ¿qué pasa? Cuando hablamos de K-pop, en el fondo estábamos hablando de un producto surcoreano y si t'hidramos del hilo, veremos que en el fondo también es un producto americano. De nuevo, necesario concretar, estadounidense, ¿no? De North America. ¿Qué pasa? ¿Qué pasa con el K-pop? El K-pop, en el fondo, la culpa la tiene un señorcito que se llamaba Seoi Taigi. Una persona muy, muy cercana a la música pop, pero sobre todo que tenía un grupo de música heavy, de música metal y que a partir de los años 90, empieza a incidir en el mundo americano con una mirada que intenta adaptar precisamente todo aquello que ve en los videoclips en su propia realidad. Bajo la idiosincrasia coreana. Y es de allí que él mezcla ese sonido metal con un poquito de urban, rap, hip-hop y es todo aquello que hoy en día podemos ver en los videoclips con estas señoritas 9, 10, también un grupo de... Los colores boy bands, exacto. Y en el fondo, somos conscientes de que aunque es una mirada un poco bizarra hacia el pueblo coreano... Bastante bizarra. Sí, muy bizarra, pero no remite de nuevo a Estados Unidos. Y es que claro, cuando hablamos de Corea, también es muy importante tener en cuenta que posiblemente estamos hablando de los Estados Unidos de Asia. ¿Para qué me entendáis? Es decir, de la misma manera que nosotros, tanto en Europa como en Sud-Aremia, en América, como en el mismo país de Estados Unidos, consumen en lata producto americano, ya sean series, televisión, música, películas lo mismo sucede con los productos coreanos, sobre todo a nivel cultural en Asia. Es decir, las series coreanas las ven los filipinos, los indonesios, también los japoneses y consumen sus videoclips e incluso llegan a aprender también la lengua coreana. Así que como os decía, en el fondo, Sur-Corea es Estados Unidos de Asia. Y además, ¿por qué también es un país tan vinculado a Estados Unidos? Aquí sí que habría que pedirle un poquito de permiso a las Filipinas, pero tanto las Filipinas como Sur-Corea vivieron aquello de la falsa protección americana, tras las guerras. Esto nos daría para otro programa, no nos metemos en... Nos metamos en historia. No nos metamos en historia, pero simplemente entender que las Filipinas se vinculan a Estados Unidos tras la pérdida de la colonia española y en el caso de Corea, sucede después de la Segunda Guerra Mundial con esta división de las Coreas, North Korea para el país soviético y Sur-Corea para Estados Unidos. Y eso perdura. Se puede ver, sobre todo, perdura en la cultura. Porque si intentáis hablar en inglés con ellos en Corea, no será tan fácil. Pero a nivel cultural hay un gran vínculo con Estados Unidos. Si queréis saber un poquito más de todo esto, hay un capítulo muy interesante en Netflix, una serie de documental que se llama En Pocas Palabras, y uno de sus capítulos de 20 minutos documentales breves y concisos, se lo dedica precisamente al K-pop. Pero, bueno, tiremos adelante, porque ya le hemos dedicado mucho tiempo al K-pop, y vamos a intentar ver por qué esa mirada a Asia. ¿Qué es lo que buscamos cuando nos vamos a Asia? Una mirada diferente, la singularidad. En un país donde, en un mundo donde la globalización lo empieza a marcar todo y parece que empieza a haber sólo una única mirada ir a Asia, parece la gran solución. Pero claro, si encima vamos a Asia y nos encontramos un espejo, como el que nos encontramos en el K-pop, nos podemos sentir un poco defraudados. Acabaremos viendo siempre la misma película. Pero yo os diría que podéis estar tranquilos porque lo diferente sigue existiendo. Dejo más silencio... No, por favor, ¿qué es esto? ¿Qué siga? Lo bajo un poco y continuo explicando qué es esto. No os lo traduzco porque aún nos asustaremos más. No os lo traduzco porque aún nos asustaremos más. Este hombre, mientras canta, está preparando, está introduciendo las balas dentro de un revolve para acabarse suicidando. ¿Quién es este señor que nos canta? Pues nada más y nada menos que Kim Ki-Dook, cantando su propia versión de uno de los himnos surcoreanos más famosos. Arirang, todo lo contrario, del K-pop. Así se llama también la película. Arirang, el himno, pero Arirang, la película. Dirigida, producida, fotografiada, guionizada... No solo canta. Kim Ki-Dook en esta película lo hizo absolutamente todo. De hecho, ahora me cuestiono y me planteo por qué no lo metimos en la empanada autoral. Ostres, clar. Porque realmente si hablamos de autores y hablamos de aseo de surcorea, debemos hablar de Kim Ki-Dook. ¿Os suena, verdad? Sí. Bueno, simplemente hacer un pequeño repaso, un cineasta que se ha de conocidísimo en Europa con La Isla, que de hecho se llevó la mención especial en la monstra de Venecia. ¿Os acordáis de La Isla? La Isla de hecho le dio la pauta a la pianista, la película de Michael Haneke, en la que Isabel Hooper se metía en una bañera y se introducía algún... De nuevo habría que subir el... El tono. El tono del programa, en niños. Pero simplemente recordar que en esa película ella se automutilaba con una cuchilla introduciéndose en la lavagina. Y esto es algo que impactó muchísimo en Europa, pero que aquellos que ya habíamos tenido la oportunidad de conocer a Kim Ki-Dook y de ver alguna de sus películas, recordábamos que ya había aparecido años anteriores en La Isla, Seom. Así se llamó. De nuevo vemos cómo Asia puede ser, una aportación de nuevas ideas. Pero continuemos con su firmografía, porque La Isla simplemente fue el inicio. Estamos hablando también del cineasta de primavera verano, otoño, invierno, primavera... Es el danil de la orden de ahí, ¿no? El premio del público en Donostia, Samaritan Girl, Osso de Plata en Berlín, Hierro 3, premiada en Venecia también, aliento, nominada en Cannes, imaginados. Un tío que no paró de recoger premios, un autor muy particular y en definitiva muy coreano también. Que, por cierto, Arirang, la película que comentábamos, se llevó el premio a la mejor película en la sección, una cierta mirada de Cannes. De Cannes, eh? Y es que a Cannes, señores, a Cannes le gusta mucho lo asiático. Eso es, Parasite de Bon Joon-ho. Hace una semana escuchábamos a Alejandro González Iñárritu dándole la palma de oro a Parasite, precisamente, de este cineasta coreano. ¿Qué diríamos que se mueve a medio camino? No es ni el K-pop, ni este producto comercial creado para gustarnos solo en Corea, en Asia, sino en todo el mundo. Y un Kimkidook tan particular que a veces no lo entienden ni en la propia Corea. Bon Joon-ho está a medio camino. Es asiático, es surcoreano, gana la palma de Bono con Parasite, pero evidentemente tiene una firmografía increíble a sus espaldas. Estamos hablando del cineasta de Memories of Murder, de The Host, de Mother... Ui, ui, ui, ui... Uau, és històric. No era ésta? Hey, pero da igual, porque esto es una maravilla. Estamos oyendo ahora mismo. Craze and Whispers de Cho Jung-wook, banda sonora de Old Boy. Este nombre seguramente a todos no suena... No a chinos, sino a coreano, pero no deja de ser el tema principal de Old Boy. Otra gran película icónica surcoreana. Y estás en lo cierto en añadir esta película a mi chapa, respondo, tanto Bon Joon-ho como Parcham-Wook, el cineasta que está detrás de esta película, son estos tipos de cineastas que os decía, a medio camino entre occidente y oriente, con una mirada hacia los géneros americanos, que hemos podido comprobar en esas películas que os mencionaba, pero también sin olvidar su propia idosincrasia. Y así, mientras Parcham-Wook nos regalaba aquella trilogía sobre la venganza donde Old Boy destacaba, y cogía fama para irse a Estados Unidos y rodar Stoker de Mia Wasikowska, lo mismo le he pasado a Bon Joon-ho. Bon Joon-ho, Memories of Mother, The Host Mother. Pero tiene dos películas que seguramente los oyentes hayan podido ver, pues porque en el fondo son dos películas rodadas de este lado de occidente. Estamos hablando de cuáles. Snowpiercer, el rompellelos. Exacto, Iokja. Dos películas que Bon Joon-ho rueda justo antes de esta última gran obra, Parasite. Y es precisamente en esas dos películas cuando se rodea de actores de talla internacional. Estamos hablando de Tilda Suyton, de Chris Evans, de Ed Harris, esto en rompellelos, pero es que también estamos hablando de Tilda Suyton, de Jake Healenhall, de Paul Lano, en la película Ocja. Ocja, si la quisierais ver. Ocja está en Netflix y Ocja, y Netflix y Cannes, porque de nuevo pasó por Cannes, Ocja, es precisamente el origen del conflicto. Es el origen del conflicto entre Cannes y Netflix. Ocja era un pequeño inciso, nada que ver con Asia, pero seguramente recordáis cómo Cannes decidió cerrar las puertas a Netflix. ¿Sabes por qué? Porque Ocja, que estuvo en competición oficial, nunca llevó a ser estrenada en los cines frances. Y fue a partir de entonces que dijo, ah, nosotros os proyectamos una película, pero vosotros después... ¿Y eso va a pasar només a França? ¿Has pasado en algún lloc? Concretamente pasó en Francia y después deciden romper redacciones con Netflix. Y es que al final Netflix decide presentar en festivales, pero después decide dónde se programan, dónde se exhiben esas películas. Lo hemos visto con Elisa y Marcela. O Roma, no? O Roma van als Òscars, va estrenar-se durant un cap de setmana. Visca la trampa. Juegan a dejar-lo uns dies en el cine. Un dia podem parlar de les trampes, del tema dels premis, sobretot el Goya Gaudí, aquí a Espanya, el posen cartellera i pagues la gent propera teva perquè vagin al cine. I els hi ha comptabilitzats. I una esmaquina. Sembla de conya perquè de nou sembla que estem fent un company entre tots els temes que entret. L'autoria, però també la política. Totalment política. Això és molt la política. Deixem-nos conflicto can i Netflix. Ha un dado y simplemente dejaros una pequeña explicación sobre el problema del mundo, sobre los conflictos de clases. Y nos ofrece una obra a medio camino entre el humor negro y el terror, reflejo de una sociedad coreana que en el fondo, gracias al milagro económico que ha vivido, aún presenta más diferencias entre ricos y pobres. Pero en Parasite, señores, los pobres se las ingenian para vivir como ricos. De ahí el nombre de la gente. Y poco a poco, y una a uno, se van vinculando a familias adineradas de Seúl, hasta que la comedia se convierte, se vuelve terror. De hecho, como os he dicho, Buñujo sabe jugar muy bien con los géneros. Y quizás mientras hablaba de cómo esta doble realidad económica y de cómo la clase pobre intenta sobrevivir a partir de un ingenio agudizado, quizás os está recordando a que precisamente, encantan que se convierta en una política que nos está recordando a que precisamente encan, y precisamente el año pasado ganó otra película asiática. De cuál estamos hablando? De un asunto de familia de Jirokazu Corea. Mientras Buñujo tiene un pie en cada tierra en el fondo Jirokazu Corea es nipón. Totalmente. Y me suena precisamente Polo que no te acabó de convencer. Que un asunto de familia no te acabó. A mi em va costar la intenció de la pel·lícula però no em va costar. Però sí que és veritat que Jirokazu Corea és molt dintre del seu propi discurs que sigui a mig camí entre el documental, aquella mirada molt neta sobre la seva propia societat, però afegint també aquest puntet friqui nipón afegint això també. Però bueno, algo que he pogut comprovar en relació, si comparem a aquestes dues pel·lícules, la de Corea, la de Buñujo és que mentre Corea fa que tu t'estimis aquella família, que tu em patitsis, que tu en tot moment tinguis clar de quina banda estàs. Tot i que siguis milionari segurament tindràs molt clar de quina banda estàs. Buñujo fa una crítica brutal. No deixa ningú sense patir i estem parlant de les classes baixes, mitjanes i les classes altes. Però bueno, ja que... Exacte, és el que t'anava a dir perquè ja m'estic enrullant. Perquè en el còmic que porto ara entrem, però trec el tema de la família. Em sembla collonut. Avancem. Com ets? Com ets? M'encanta, m'encanta que soni Spider-Man quan parlem d'algú que està molt pujat de to. Avui... Avui sí que hem de fer un anunci de dos rombos, diríem... Perfecte, perfecte. Avui sí que hem de començar fent aquest anunci perquè la secció serà una mica més pujada de to avui. Així que si sou menors d'edat o tèrio fills escoltant com cada setmana... Eduqueu-los bé i convidem... Exacte, convidem a escoltar Ràdio Sant Joan d'Espí ara que si sou menors i teniu els fills davant reprantegeu-vos la vida segurament. Perquè avui en Palma de Cultural toca parlar amb aquest mal buscat d'un còmic bastant triple X però que amb un contingut que és bastant interessant que és Sets Sex Report de Hiromi Miraguchi Ui, d'acord... Ui, d'acord... Ui, d'acord... Ui, d'acord... Ui, d'acord... I després d'aquesta música perquè al final el que fa el tio em va fer gràcia però em va fer gràcia perquè és un tio que obviament fa moltes trucades nocturnes com Night Call de Kavinsky A veure, bàsicament... Benvis! Molt benvis musicalment I perquè és un tema fos, eh? Sí, sí, sí... A veure, el mateix auto del còmic en realitat és un periodista d'investigació que es dedica al món de la prostitució japonesa com a cronista, és a dir, és un còmic però és un periodista que podia haver fet tranquil·lament cròniques escrites podria haver fet articles, podria haver fet el que vulgués es va cantar per aquesta opció format artístic i llavors ell el que feia era escriure, bueno, no sé si segueixen actiu perquè estem parlant de... són 500 pages, pràcticament amb... Amb tot d'experiència sexual? Sí, tranquil·lament, tranquil·lament, 500 pages però cada dos pages potser és una experiència, imagineu quanta d'experiències llavors ella el que es dedica és treballar per diferents editorials diferents revistes i en algunes històries vas veient com l'Espanya és a dir, pel següent número vull que em cobreixis locals de caçades o experiències diferents, ara entrarem en el tema perquè això ho has dit molt bé a l'editorial ferranques aquests japonesos es llatigues i això és tan bo, és tan bo exacte, perquè Déu n'hi do Busquem company de feina o... són periodistes Sí que és veritat que llegeixes això i dius, la naturalitat que ho explica i això és la naturalitat que hi ha obert, obertura, de cobertura a Japó sobre aquest tema i penses a qui ha començat a haver-hi fuga de cerebros a Espanya cap allà. Sí, però no és molt habitual, no? Ja puc llegir aquesta mena de mirada? Exacte, perquè això és... Aquí, clar, jo som molt temes de tertúlia que ja llançaré a la meva secció, perquè realment veus la diferència que hi ha, entre lo que has dit tu faran al principi, i tu també, Adrià, no?, que és la diferència entre lo explícit que és escrivint, dibuixant, explicant totes les experiències que va fent aquest reporter, però amb la pròpia autocensura. És censura, autocensura. Això també és un tema curiós, perquè jo entenc que la cultura també és força tancada, ho veiem també en moltes pel·lícules més occidentals que no orientals, quan l'hostin translation, no?, alguna cosa més d'aquí, però aquesta censura, ella és un reporter, o sigui, és clar, o no, no ho sé, perquè al final el que acabes veient és, o sigui, explícitament, els cossos de les dones es veuen tot, per dir-ho així, sí que té un tras bastant comiquet o no, és una cosa molt realista, el dibuix, no?, és com una estira, sí, com un TV, o no?, per dir-ho així. Seria més xinxant que no. Exacte, és bastant xinxant, és totalment mirada. M'ha quedat gaire infantil, no? Sí, però més infantil, oi, d'aquest. Caricature, és una mica... Exacte, clar. És molt... No, arribar al sexe amb una mirada... Clar, però llavors, peus, els cossos de les dones estan molt sexualitzats, des de la puta vista, bueno, al final, que ell va a canves de prostitutes, aquí està... I no és una metàfora, aquí està... Jo estic veient, literalment, un cogombre. A mi el que em feia gràcia és que no deixa de ser que quan s'il·lustra el seu membre, un membre... El seu cogombre, eh? Clar, dius, és sempre el cogombre de Marta, el toca, toca l'aquarium, saps? És una cosa que probablement és el que els ideia. Jo us diria que el Japó té tant de... un país que té tanta filia, no?, que de tot ho converteix en una perversió. Clar, clar, perquè aquí jo... Jo estic convençut que el pixelat ha arribat un moment que ell també li agrada, que també els hi posa. Clar, perquè ells està... Ho asocien, no?, ho asocien a un erotisme. Exacte. I per això li haig gostat tanto el retrogaming, per això el retrogaming els immolata. Exacte. Clar, però mira, a Argot, que surt en aquest còmic, però Argot, que dius que allà el coneixen, Image Club, Pink Salon, Esthetics, Sobland, Fashion Health, Delivery Health, Love Hotel, no hi puc la idea d'aquest re d'això, però que a la majoria de llocs són coses molt concretes. Per exemple, al final el còmic és una mica avorrit, però clar, per què repetiriu? Perquè el final és una crònica. Abans ho comentàvem d'entrar a l'estudi, que és que al final no deixa de ser com m'està llegint les cròniques d'un periodista que es dedica a cobrir els millors llocs... De braves de Barcelona, que és un putero, en japoní. Clar, però al final és el tio com si se n'és un bar i es fes les seves braves, els seus xocos i fes un top, i m'he gastat tanta pasta. Llavors, durant tot el còmic, la seva reflexió és que tal la tia, que la posen en una inicial només, fer punto, fer punto... Perquè són històries reals. Sí, són històries reals. I la mirada, que entenc que és una mirada masculina, i estem parlant d'una ciutat com la de Japó, que és una ciutat encara molt masclista, tu que estàs veient el còmic diries que és una mirada també masclista, o que s'ha vivut intentant... Però és de quin punt de vista, perquè ell ho fa, sí que és veritat, que ell... Jo crec que també ell es pinta molt sortit quan en realitat no és tan així. O sigui, ell es fa una caricatura i mateixa, ella està agrada bastant. Veig que utilitza aquest humor que comentava jo del pervertit, el Japó, es considera una figura humorística, no? És molt el doctor Slum quan es posa una ciutat a la ciutat. És molt aquest personatge, no? És que el Japó és en el fonsos com un... És un sol propi dibuix, quan es dibuixa ell, es dibuixa com un sortit amb feo i tal, però després el veus per internet, el busques i és un tio normal, no? Tio, apòstos. Era un bon nombre. I més estem parlant d'aquest recuperatori. Aquest recuperatori és el segon volum, però és el primer que s'ha dit en espanyol. Però és el segon volum, és a dir, m'imagineu ja... En trajectòria que tenia que tomar. Aquest és de por all a 2006-2010, és com un company de dos o tres anys, crec. I llavors el que és curiós és no només els llocs que els hi toquen o va pel seu peu per fer les cròniques, sinó que són les coses tan concretes. I aquí ve el tema dels feticismes i tot això. Recordo un d'aquests noms, ara no me'n recordo si és d'aquí, però un d'aquests noms és que va a un lloc que és una sala on... Tu pagues pasta i entres a una sala contigua que està tot atratzat, ambientat, a un vagó de tren. No penseu tant com a Barcelona, sinó que hi ha les barres de ferros, sinó que hi ha aquestes tires que es penjen del sostre. És individual, tires individuals per agafar-te. Està en fila tot de ties, besties de col·legiales, del qual tu toques. Tira fregues, però la mare resposte, i la mira continuació és molt més curiós. És molt curiós, perquè veus això, però alhora la màjoria, però molts llocs d'aquests no se't permet fer panatració, per exemple. És molt curiós, perquè és molt... ells juguen molt a... Això, com si fos aquest lloc, vaig a un lloc que a priori podria ser un vagó de tren normal i vaig a fer... Bueno, perquè davant d'aquest tot, tan masclista sí que és cert que són molt creatius, no? Sí, com això. Moltes vegades com a masculina... La creativitat... Molt creatius, i tota aquesta diversitat d'opcions sexuals que segurament has trobat aquí, em fa recordar un llibre que va llegir ja fa molt de temps, de Riu Murakami. Quan surt aquest nom Murakami, és inevitable que tothom hi digui, ah, sí, el Haruki Murakami, el Tokyo Blues... Adaptat precisament en cinema o al d'ara del... el hijo del comendador, em sembla que... No, la muerte del comendador, s'ha dit. El mismo hijo, muerte... 1903, no? 1983, ha dit. Porto una trayectòria, aquest dos senyor, molt conegut. Però no estem parlant d'ell, no estem parlant del Haruki Murakami, estem parlant del Riu Murakami, molt més transgressor, molt més bizarro. I té un llibre que es diu Sopa de Niso. En aquest cas, no és un llibre que sigui de caire realista, però sí que és cert que tens un personatge estranger d'estats units que arriba a Tokyo i que s'agafa un guia. Un guia que coneix molt bé la nocturnitat de Tokyo. I que, precisament, el que fa és de guia en tot aquests possibilitats i aquesta creativitat sexual. I ara que deies això, que hi ha llocs on no hi ha penetració, però hi ha altres opcions... Sí, altres, sí, sí. A mi, aquell llibre t'ho va deixar molt clar. Però una de les coses curioses és que jo, com a mínim, aquí ho diuen molt fàcilment. No es tallen endida que en els kioscos tu pots... De fet, ell treballa per això, et trobes unes guies sexuals. És a dir, tu trobes com el que serien els classificadors del diari, però hi ha revistes especialitzades a l'abast del públic i és on ell fa aquestes tires còmiques o altres revistes que podria ser com un playboy. Però ell cada cop que viatja a una de les ciutats de Japó, em va dir que era un kiosque a comprar aquestes revistes. I ell va dir que avui hi vaig aquí i demà hi vaig allà. I, a més, va catalogat com que hi ha partemàtiques, perquè estem parlant de que hi ha vegades que se'n va... Ara faré una notícia sobre llocs que només hi ha dones casades. Això també és una mena de tradició que he vist allà, que es veu que és bastant normalet el tema anar-te'n amb casades... En casos de prosti, de manera conscient, evidentment. O inclús embarassades. Sí, hi ha coses molt concretes, i ell ho va cobrir. I és molt, molt, molt curiós. Llavors, res, com per allà a tancar... Perquè són temes de la tartúlia, pròpies de tartúlia, que és aquesta... no sé si és hipocresia, però aquest rotllo són tan tancats, però després ja tot el karaoke, no són tan malalts amb fer aquestes concretes... coses concretes de prostitució tan concreta, però després tot el píxel, que és el que deies abans. Jo crec que és que, en el fons, quan se'n reprobem amb el nipon, en el món japonès, veiem que aquesta doble moral que existeix a tot arreu, allà es potència per mil. I precisament això que estàs dient de... dualitat, píxel versus prostitució de tot tipus, és que ho trobes en el Japó, allà més, més, més, més clàssic, d'aquell Japó a mig camí entre la tradició, els samurais, les geixes, i aquest Japó de la modernitat, del treball. Ho tens també amb això, precisament. El treball, treball, treball, treball, però després està ben vist, els jefes surtin, se'n vagis de puta, se'n vagis de puta, i en el fons se'n morirà. És a dir, com aquella manera de compensar una realitat que no es pot mantindre 24 hores set dies a la setmana. I això ho tens amb tot. Ho tens amb els productes artístics, amb la vida social, amb el treball i amb l'història. Que jo el que penso dels japonèsos, segons aquell llibre, és totalment cert. Estan, realment, pirats. Sí, sí, és una passada. Hi ha part en què us relacionava amb una centre de família que l'has tret abans, la pel·lícula, perquè hi ha un moment, que una de les protagonistes que fa com una mena, no és una web càmer, sinó que al final es posa el davant de gent amb els vidres opacos, no? Llavors, i després, si tu pagues més, pots anar-te'n amb ella, però no ha de fer res, perquè no hi ha penetració. Està bastant prohibit. Llavors, em va fer gràcia com això, no? La relació entre aquest còmic, que diu... En crús tan sortit, hi ha molts locals que ja... sobreentén, no? S'entenda, inclús ell pregunta, bueno, però podria, i la tia, no, ja sabés que no se pot... Està prohibit, està prohibit. De fet, aquest personatge d'un assunt de família et recorda a París, Texas. O sigui, amb l'Àquils. Sí, sí, és veritat, ara que ho comentes. Ho passa que aquí pots comparar i veure la diferència de com es tracta el tema. I com, a més, la família, precisament, és conscient. És totalment conscient, és una cosa ultranatural. Sí, al final és pasta. I com a en París, Texas suposa un drama, no? No l'hi sabríem d'avançar. Us recordeu que hem rebut una cinta del Carles? Us recordeu, o què? Perquè el fet és que... Martina! I si us sembla bé, esperem... La posarem. I aviam què ha passat. Doncs parla d'Àfrica. L'oïda més sinèfila, segur, que identifica aquesta solemna banda sonora, però el més probable és que, ara mateix, ens preguntem en quina pel·lícula japonesa apareix aquesta composició. Set guerrers, un poble indefens, i una missió mortal. La música que estem escoltant acompanya aquests 3 ingredients per crear una de les pel·lícules o, per què no, una de les empanades cinematogràfiques més immortals de la història, els 16 amorais, de Kira Kurosawa. Estem escoltant la música de Fumio Hayasaka, aquest és el nom de la terna música del setronim del gran Kurosawa, però anem a buscar el segon ingredient, el cant dins del cofre dels clàssics del cinema. Inovament trobem a Set guerrers, un poble indefens, i una missió mortal. La història repeteix, però la música ha deixat de ser solemna. Aquesta vegada acompanya els pistolers de los siete magníficos de Jons Turgues, amb la també magnífica partitura de l'Este. I rematem la preparació d'aquesta empanada amb un darrer component. Lògicament, aquesta vegada anem més perduts. Ni tan sols trobem actors o actrius, sinó animació digital. Pixels que carreguen amb l'herència del celluloida. Però la recepta narrativa, la recepta temàtica, inclús segueix partint del mateix lloc. Set herois, un poble indefens, i una missió. Podria ser una imatge de la indefens i una missió. Podríem dir que absurda, esbujarrada, però absolutament creativa. Parlem del poble de formigues esclavitzat per la dictadura d'unes llagostes i d'uns insectes de circ que es veuen de sobte amb mig del conflicte. Estem parlant de bitxos de John Lasseter i Andrew Stainton. Una de les primeres grans apostes de la titànica Pixar. Exacte, Randy Neiman. I podríem seguir i seguir i seguir repetint-nos. Ara ja no són set, sinó vuit, els valents que van rescatar, el famós soldat Ryan d'Steven Spielberg, i l'amor de John Williams. O podríem seguir també amb les similituds que hi ha amb altres pel·lícules que també pertanyen a la filmografia de Corosava. Què passa amb Star Wars? D'un proveto l'imaginari Jedi de la Força Interior de Darth Vader. De Corosava, evidentment. Fins i tot els dos droides perduts pel desert de Tatuín, perduts en mig d'un camp de batalla, porten dins seu la memòria dels guerres bojos payassos d'època de la fortaleza escondida un altre títol del gran Corosava. I què passa amb Sergio Leone amb la pel·lícula por un puñado de dólares? Doncs que dona un glob d'un altre font que també pertany a Corosava, Jo Jimbo. Fins i tot la música d'aquesta Jo Jimbo escrita pel compositor Masaru Sato s'assembla força a les sinfonies de Neo Morricone, com la que hem escoltat fa un instant. I és que, recuperant el programa de l'altre dia, la inspiració torna a arribar en forma de tern retorn. Un dia de la marmota on l'espectador o l'Ollén torna una i una altra vegada al mateix inici, en aquest cas, és Akira Corosava, emperador del cinema asiàtic humanista del país del sol naixent. I no ens oblidem, el veritable responsable d'haver expandit el cine asiàtic escala internacional a partir d'una pel·lícula absolutament indispensable, com és Rashomon. Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? No implica les dades nopieles. Gosteu. Estic numericalment engralat. Futeu-li al programa. Puc tenir notícies meves, paina. No és només la música, no és només les històries. Música i guión és personatges, és bo. Però, com a bèstia, el que fa a bèstia és el jimbo. És perfecte. És una bona gida i gaire bé. Aquesta pel·lícula antiga... Sí, sí, sí. Tot l'agri, doctor, tot l'agri. Tu et forgetes alguna cosa, Mr. Martinez. Tu et forgetes alguna cosa molt important. Però què, què m'oblida? Calmes, doctor, calmes. Tu et digues 7 samurai, és bo. 7 magnificents, és bo. Pics a movie o què? Ok, ok, Spielberg. But you forget something. Però què? De què m'oblida, doctor? When you say se yo leone, when you say por un ponado de dólares. When you say spaghetti western, you forget talking about this. Música i guión Dos piacos. Música i guión ¡Vola de dreta! ¡Torago! ¡Vunceta! O, a causa de la tempo de avances, de la tempo de batallas, de miradas de dos guerreros pisoleros. That this time doesn't exist in these battles. El tiempo no existe en estas batallas. Solo peligro, solo enfrenchamiento, solo pulsiones de muerte, Marflena. Losers in potencia. This is samurai. This is kurosawa. This is spaghetti western. And this is metamatinas. Dragon Ball Zeta. Ok. Ustia, bambis, bambis, bambis, bambis. Look at one boss, bambis. No, no, no, bambis, my balls, man. You didn't see this, so I'm gonna punish you. Now, ok. Yes, yes, I'm gonna punish you. Ustia, no, no, fute. Yes, I'm gonna punish you. En serio, sisplau. Shut up, shut up, and say hello to doctor. Superwario o bossy. No, no, no, per favor, no, sisplau. No, sisplau, no, no, això s'està complicant, això s'està complicant. No, no, no, no, no, per favor, per favor. Mare meva! Merda! Bueno, Pol, Ferran, Adri, no es preocupeu. Els locotors de ràdio sempre tornen. Aaaaaaaah! No és cançó en pau, Carles. I la seva veu, eh? Mai hauria arribat a Goku, per la d'aquí, això, eh? Sí, sí. Tinc que tenir un puntet en Goku, eh? Veig que aquí, a la caseta que he agafat, la noto és La Semana que ve vinc. Ah, mira. Això ja es vorà. Tirem endavant, que em toca la secció de videojocs. Videojocs. Bé, si algun país asocia amb els videojocs, és Japó. I, com he comentat al principi, em resulta molt xocant certs tropos, certs estereotips que tenen els japonesos. Eh, en qualsevol cas, us vull avui parlar d'un gènere molt lligat al Japó, que són els simuladors de cites. Un simulador de cites, o un dating sim en anglès, o un renai en japonès que ho he buscat, és exactament el que el nom indica. És un simulador de cites, et dediques a tenir cites. Normalment es tracta d'un joc, una mena de sort de novel·la visual, però s'entrada en aconseguir el favor romàntic d'un altre personatge. L'estil visual és clarament mangaca, és a dir, que veurem les típiques waifus i el senpai ultra-kawaii, aquests ulls grossos, aquests pentinats impossibles. A través de diferents trobades i converses amb diferents personatges, amb diferents personalitats i trets diferencials, haurem de triar i aconseguir seduir el que més ens agradi com a parella. L'objectiu d'aquest jocs és clarament romàntic. Però bé, igual que la majoria de videojocs, les fantasies són de poder, en els dating scenes, les fantasies són d'amor, inclús sexuals, podríem arribar a dir. Aquest és el tuit, precisament, que em crida l'atenció, que acostuma a tenir un punt altament sexual. I tots els personatges estranyament resulten a trets cap al teu avatar, que en veritat és un foll en blanc on tu projectes els teus gustos. Una societat com la japonesa, tant de vot a la vida laboral, o i en el recatament i l'honor social són la nota imparant, era el caldo de cultiu perfecte per a aquesta mena de jocs i experiències. Acostumem a pensar en aquell prototípic noi nerd que viu allat a la resta del món, degut a les presions i expectatives socials imposades al Japó, i que estan a casa on sovint acaba donant més importància a la seva vida virtual. Aquesta paraula que coneixem són els coneguts com Hikikomoris. Hi ha un cor d'animació, per cert, espectacular, que es diu Mi-Mi-Mi, que entre altres coses, perquè no és només sobre els Hikikomoris, representen molt bé aquesta figura, i els perills de l'aïllament i l'obsessió de la virtualitat. I en el cas dels nois, l'obsessió cap a les noies. Sovint ens trobem que aquests jocs són molt d'esteorotips heteronormatius, abans parlava l'Adriano d'aquesta mena de masclisme que hi ha al Japó, però passats per el filtre japonès, la heteronormativitat japonesa no és la nostra, i per molt dolenta que sigui la nostra, aquella de un i o. Les noies són molt servicials, i si estan enfadades amb tu, és perquè en realitat es moren pel teu cugombre, i de forma estreta, exacte. Tot i que des de fa un temps s'han introduït relacions homosexuals en aquests jocs, que són conegudes com Allaoi, i també hi ha un subgenarà destinat a les noies heterosexuals, que és l'Otomo. Per seduir els nois, podem atendre que, en general, els dating sims cauen força en el masclisme. Aquesta visió de masclisme socialment funcional, bàsicament. Aquest gènere, el dels nois, és el visojo. Fem una petita, ara ja no tinc gaire més a dir, tu deixes el que he investigat, perquè en veritat... Jo sí que tinc un perill... Ara faig una petita repàs de la història dels dating sims, perquè això comença als anys 80, a veure si ho dic bé, o si taci no go-go, o al Girls Garden, aquest és tan anglès. Va ser el Noran, en veritat, amb el Tokimeki Memory, el d'Ekonami, que es van definir les mecàniques que avui defineixen aquest gènere, que són arbres de diàlegs amb diverses opcions disponibles, múltiples finals, pot jugar els jocs diverses vegades, ja que va amb una parella diferent, múltiples orientacions sexuals, com comentava, tot i que hi ha orientacions un tant perverses, ja que tu pots triar ser un home madur, que li agraden les noies, diguéssim, massa joves. És un clàssic, no? Això ja puc, i tot això és un superclàssic. I després també hi ha un límit de despreu quan aconseguir els objectius, minijocs, etcètera. Com veieu, aquí hi ha elements de RPG on hi ha medidors que van determinant l'estat de l'enamorament, d'enfadament, d'atracció que tenen el personatge cap a tu. I, bàsicament, és una manera de gamificar que es diu l'amor, que el fa una mica estrany. Gamificar, eh? Gamificar, eh? També estàs aprenent jugant. Sí, sí, aprens. Els valors de l'esbàstica, no? Gamificar. Bé, la veritat és que poc han canviat els Tetsim en tots aquests anys, però l'aparició d'Internet i la cultura Meme ha fet que hi hagi un ressorgir, potser un temps pòsmoder ni irònic, per tant, amb una mica revisionista del gènere. Sent força autoconscient que els Tetsim realment no simulan la realitat, una que facilita en fantasies perverses dels seus usuaris. Últimament ens hem trobat en casos molt extrems i fins i tot crítiques encobertes del sistema tradicional d'aquests jocs. Poso alguns exemples molt ràpid, que no són els millors de Tetsim, però són els més coneguts. Hi ha el hatoful boyfriend on tindràs cites amb coloms. Hòstia! Sí, sí, amb coloms. Representa que en un món alternatiu, els coloms són hiperintel·ligents i han substituït a la ressò humana, i es tracta de que tu has de triar el colom que m'estagradi. El Palomo Co, el Palomo... Això m'ho apunto. És una paròdia amb melodramàtica. Jo vaig veure uns gameplays i hi ha unes històries, hi ha uns dramas darrere de cada colom, espectaculars. L'altre joc, què és Amarica? Això que diem de com ens alimentem a Occident i Orient constantment, hi ha un que es diu Dream Daddy, que és una curiosa adaptació dels Game Grumps, dels famosos Game Grumps de YouTube. Què és això? És el Egoraptor, són un grup de gent. Dream Daddy, bàsicament, ets un home homosexual, que tens una filla, i estàs en un poble on tots els homes són homosexuals, i tenen filles, però són solters. I es tracta de que trobis el millor pretendent que farà a la teva família amb la teva filla. Té un tor d'humor i és sorprenentment de bon gust, el joc. És una adaptació occidental rebaixant aquest to per vers amb una premissa més o menys divertida, que és un joc homosexual, però l'humor que té és molt tendre, és un joc molt tendre, la veritat. El recomanes, Ferran? No és per tothom, però s'ha de dir que ja us dic si aneu al canal de Game Grumps, que són els seus creadors i que per tant van a explotar-ho moltíssim, trobareu gameplays que són molt divertits. I l'últim, i aquest, et sé molt, que t'agradarà, no sé si el coneixes, Doki Doki Literatur Club. No és exactament un ditsim, més aviat és una novel·la visual que trenca la quarta paret. Perquè juga molt a comentar, a fer un comentari crític a l'obsessió, a tenir parella, l'obsessió d'estar obssessionat amb un joc i a poder tirar cap endavant. De fet, un dels personatges es torna a boig i directament comença a ser acte fora del joc, mentre estàs jugant o treballant amb el teu ordinador. Exacte, és molt semblant al Pony Island. És un joc que dona molt mal rotllo, perquè la manera... Òbviament tot està programat, però la manera que té de fer veure que està jugant amb els teus archius de l'escriptori i com te'n ve a mails a la teva compta privada i coses d'aquestes, dona bastant mal rotllo. És molt bèstia, és molt bèstia i té molt mal rotllo. No voldria posar els dos rombos en altre cop, però és molt bèstia, aquest joc. Ja us dic, com us dic, que els detsim són un món per descobrir. No és un món especialment agradable, ni de color rosa, però hi ha coses curioses. De debò, que el japonès ho sent gent molt rara. Molt rara. Però de totes manes, aquests jocs tenen aquest punt... Ara, potser me'n vaig, però didàctic, no, no. No, no, no, esperitament. Es agafa una visió totalment diferent del que seria una cita a priori. O sigui, ara em ve el Cap, potser ho coneixeu, ja que us ha agradat en els còmics, també, o Genki. La clínica o Genki. Em sona molt. Em sona molt. Recordeu, són uns còmics d'es 80. A veure, una cosa, Adrià. Precisament el protagonista. Ara ho expliques, perquè hi ha molta gent que confona els detsim amb adaptacions de còmics o de mangas, que van d'això, ahir, d'animes, que van d'això, com abans hem dit l'Ofrina, té un videjoc, Renma té un simulador de cites, però en veritat són històries pròpies. Però bueno, explica, explica. De fet, bueno, t'estava al costat i em venien quantitat de preguntes al Cap. Una d'elles era... Això té molt de potencial per guions de cinema, per sèries, diguem a fons. No sé si és el contrari, com tu deies, que són partèixer de còmics o són els còmics, precisament, que s'hi estan fixant. Home, jo crec que és l'obsessió japonesa. Com comentava, com hi ha molta gent, que amb la pressió social no pot sociabilitzar, però al final té aquesta necessitat de sentir-se íntim a algú. No pot trobar aquesta solució de sentir-se íntim a aquest personatge. Perquè té una idea del potencial creatiu que té tot això. Però ho deia amb Dogenki. Dogenki són uns còmics dels 80, 90, van adaptar també després amb oves, amb animació, i pràcticament era una clínica de caire sexual, on hi havia el gran doctor, i aquest doctor era un tio molt compromès amb la seva feina. Adriano, cap que veig que tens coses a dir, anem a Tartulia directament. Això ja no era la Tartulia? Sí, però ho dic perquè... Sí, perquè hem de canviar la música. Aquí hi ha unes normes. Tenim el Dogenki, el Massiu Dogenki, doctor sexual, sexòleg, que rep a les seves tentes i els seus clients també, perquè evidentment té la companyia d'una maquíssima, maquíssima infermera, i tots dos s'entreten a la seva professió amb una passió increïble. És a dir, si ve una persona que no sé, que té problemes a ejaculador precós, doncs ell us vol. És com el Masters of Sex, aquella sèrie, aquells no? Els sons són... Però Masters of Sex està... Bueno, clar, és molt més quirúrgic, no? No se s'arregleneixi, perquè quan tu agafes un còmic d'aquests dels 30 anys en rius, però quan els agafes als 15 o als 10, crec que té un caïra didàctic, perquè totes... Ah, vale, no és d'aquestes aigires amb una mà, no? No, no. A veure... Si et poses així, jo vaig saber que era un... Si et poses així, jo vaig saber que era un pit d'una dona, gràcies a Clara de Noig de Jueves. A part d'aquestes... Super didàctics. L'amo. No, perquè no els ensenya. Bueno, que són fills de la televisió, el cinema... Jo crec que hauríem de tenir una cançó que llancessin cada cop que l'Adrià no ens recomana un còmic, perquè ja fa dues setmanes i està de puta mare. Era un dia amb el Carregarello de la secció de còmics, i encara hi flipareu, i tot. O Genki val molt la pena, i jo crec que sí que té caràcter totalment eroti, prodidàctic. Però abans parlaves del Hikikomori, i collons, avui hem parlat del Bongyong Ho. El Bongyong Ho us he dit que tenia dos pel·lícules fora de Corea, i que ara havia tornat i havia guanyat en Parasite. Però en el fons té un cur pel Japó, que es diu Tokyo, la pel·lícula. No sé si ho en recordeu de Tokyo, és una pel·lícula de tres cineastes, noni-pons, i amb això m'estic adonant que finalment el que hem fet és un programa més de Japó. Sí, és que al final és de tots els països asiàtics el que més ens arriba, potser. Perquè jo havia dit que Corea era els Estats Units. Corea són els Estats Units culturats d'àcia, però sí que és veritat que en Japó... En Japó són els Estats Units possiblement de caire polític. Ho han sigut durant molt de temps. Han tingut aquell potencial sobre la resta. És el que comentàvem, que te fa curosaba, comentàvem curosaba. Curosaba és a potser l'autor més reconegut, i tu comentaves i ens deies abans, que potser és el menys japones de tots els... Per mi és el menys japonès dels que estàs portat. Perquè és que si una cosa té àcia, sobretot quan exporten, i aquest és el molt gran dubte com a persona que no sap del tema, jo clar, jo tot el que veig d'arriba de Japó, Corea, Xina, índia menys potser, tot sembla que hagi passat com creuen ells que ens envien... Això és el que és el que s'occe. Jo no entenc. Tinc la sensació que no acabo de conèixer el que és originalment. Jo no diria que fos tan així, però a l'hora de la veritat, l'ésser humà el que vol és veure algo diferent, però que pugui reconèixer. Que pugui reconèixer, que pugui reconèixer. Si te'n vas al Arirang de Kim K.D. potser dius que això no és per mi. Però hi te'n vas a una pel·lícula de gènere. Que no és d'Estats Units, però hòstia, té aquell puntet coreà i també, a mig camí, amb el que tu has vist i coneixes, doncs segurament t'agradarà més. Però per finalitzar amb el que et deia Ferran Hikikomori. Hikikomori és un dels curs que té bon llunjó dintre de la pel·lícula Tokyo. I Tokyo és una mirada, precisament, estrangera de tres cineastes. Una és Michel Gondry, de França, una altra és, precisament, també de França, Leo Carac, que després de fer aquest cur matratge o mig matratge, que es deia, merda, mierda, és quan va fer aquella pel·lícula que el va tornar a la vida, Leo Carac. I el tercer cineastre, i per mi, la millor peça d'aquella pel·lícula Tokyo, en bon llunjó amb Hikikomori. Brutal, eh? Si vols entendre el més, és el de... És Holly Motors, no? Exacte. Però Holly Motors li surgeix a partir de mig. Exacte, perquè jo me'n recordo, me'n recordo. Sí, sí, sí, sí. Aquest moment s'havia fonsat com a cineàs. Perquè Leo Carac es varia de fer bidoc, potser? No, no era bidoc, no. Era una pel·lícula de caire sexual que no l'havia funcionat, perquè és un tio que va... va... va trep. Bueno, va caure no-caut, després de fer una pel·lícula deia, lesamanduponnef, que li va portar molts problemes a nivell de producció. Això ja és una altra història, va perdre la seva parella, que era la Lliulet Pinoix, el seu amic, precisament, que era el Denys Laban, l'acto fetitge, també es va enfadar a ell, va portar molts apropos. Adrià, no, veig clarament... Has fet una pregunta molt interessant en relació a... quina mirada tenim nosaltres d'àssia, no?, en el fons, i jo ja t'he intentat respondre, però quan parlàvem de Corosaua, és molt imporada entendre que Corosaua, precisament com que té aquest puntet, el que deia jo sempre, un peu a cada terra, és qui agrada més. I és que, finalment, acaba fent un cinema, evidentment, explicant històries que ell coneix, japoneses, per un cinema amb un llenguatge cinematogràfic totalment occidental. De fet, Corosaua té algo que el defineix molt, i és que ell tirava de teleobjetivos. La seva manera de rodar... Era molt distanciada, tirava de teleobjetivo, i per això intentava no influir molt la fredor japonesa. Molt, molt, molt. Però en el fons... Calor és la mateixa fredor dels Westerns. Exacte. Exacte. I ja és aquí el que jo estava buscant, aquesta reflexió. No veure com ja la seva manera de rodar està vinculada a Occident Pro, si en el fons parlem de cineastes, que realment són 100% japonesos, com Ja Sohiro Ozu o Kenji Mitsu Uchi, ens trobarem, i molt menys coneguts, perquè veig que m'estau mirant... Sí, sí, ja ho he dit tot des del principi. Kenji Mitsu Uchi, la seva temàtica sí que és 100% nipona, perquè parla de samurais, de geixés, i quan estàs veient el seu cinema, sembla que estàs veient això, pel·lícules d'època, que no siguin possibles, perquè, a més, com que les veus, si són del 50, encara te les creus més. Però és que després tens ja Sohiro Ozu, que és un tio que sempre tenia la mateixa pel·lícula, un home de la postguerra de Tokyo, que volia caçar la seva filla, i amb això ja podia morir tranquil. La societat que deixava una merda, però si caçava la seva filla, es quedava content. I saps què feia aquest senyor? Aquest senyor va entendre que la realitat japonesa, a casa, a les lliars, era una societat totalment baixada, i baixada ho dic des de la perspectiva d'alçada. És a dir, no podies tirar d'un trípode convencional, perquè els japonesos a casa estan assegudets, estan relaxats, exacte. I llavors, què va fer ell? Amb el director de fotografia van baixar el trípole, i el primer trípode de tamaix minúscul que pot rodar a l'altura de la vista, l'alçada de la vista, però l'alçada de la vista... El que usa Spielberg per als nens? És Ozu. I llavors, Ozu, si voleu veure... Ozu, Yasuhiro, Adriano, perquè tens raó. Estem parlant de Japó, Japó, Japó, i tu veig que ets el més coneixador. No, el més coneixador, el tema és... Quines són les diferències, perquè és el que he d'aguantar. Jo sóc superconscient de que dic Àsia, i en veritat, per mi Àsia és Japó, saps? Però entenc que Xina té aquesta mena d'accés. És clar, és que la família em parla de l'Índia, i segurament estaríem parlant d'una de les cultures milenàries més antigues del món. La més antigua. Que estiguem peu. I de fet, hem d'entendre que moltes de les coses... Partegen de l'Índia. Hem estat parlant molt de Japó, però què tenim a Japó? Les Carpes Cois, no? Tothom recorda la Carpa Coi, aquesta llegenda d'una Carpa que lluita a Iguamun... Quan parla d'arribar al naixement del riu. I això, ara, on ho veus? No ho veus a Japó. Ho veus als tattoos dels occidentals. Oi, nois, tenim dos minuts i mig i hem de fer l'agenda. Correcte, correcte, bueno, doncs... Deixem-ho aquí, fem-nos un tattoo d'una Carpa, i ja us explicaré per què ens la fem. Què és coi? Rapidíssim. Vinga, va, còmics. Home, mira, ja que parlem de Japó, no tan en còmic, però fan un part temàtic d'estudi d'Ogibili a Japó. Hòstia, sí, sí, és veritat, és una tradició de fa temps. Què més tenim? I el dia 16 de juny, 8 dró, marcat d'il·lustradors, a Ronda Sampau 47, o sigui, un marcat així, d'il·lustradors, còmics i això. I ara, sèries, què tenim? Doncs, sèries tenim, ja ho hem comentat, 5 de març, Black Mirror, temporada 5, i el dia següent, 6 de juny, a HBO, la tercera temporada de Hans Maitel, el Cuento de la Criada. Hauríem de parlar de Black Mirror, algun moment. Cinema, recordar que el 3, 4 i 5, dilluns, dimarts i dimecres és la festa del cinema. Exacte, i bueno, que està cartellera la nova pel·lícula que parla d'Elton John, Rocket Man. Rocket Man, que sembla que intentarà arreglar tots els problemes de bohem. Ja, amb Rhapsody, que és el més pujant d'escén. No és bohem i en Rhapsody, d'Elton John. Es veu que busca el conflicte. Vale, de videojocs que hem d'anar acabant. Aquesta setmana comencen les conferències prèvies a l'E3, ja en parlarem d'aquí dues setmanes, quan s'hagi celebrat l'E3. I em sembla que tenim alguna cosa de música? Sí, hi ha la fira del disc de Sant Antoni, que a l'abri a 66, el 15 i el 16 de juny, i ja que hem posat la música Night Call, hi ha una festa Synthwave, que és l'estil aquest, que ha vingut al garage 442, de 7 de la tarda a 12 de la nit. Últim minut, l'Adrià no té una por. Sobretot, hem parlat d'Àsia, m'acabeu un dèna. Ja zanque a Xina, si voleu conèixer una miqueta més de Xina, veieu, la ceniza és el blanco más puro, ja zanque. Ho hem de deixar aquí, nois. Ens veiem la setmana que ve, que se suposa que torna el Carles. Bona empanada! Primer van ser les zones, 98.1 FM, després internet, radiodesvern.com. Li vas seguir Facebook, Twitter, YouTube, Instagram, i ara obrim un nou canal. Comunicat amb nosaltres per WhatsApp. Viscenç 10, 777, 015.