Empanada Cultural

Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.

Empanada Cultural del 9/6/2019

Amb Pol Diggler.

Episode Transcript

P، P... Prepareu els pites que aquí comença l'Empatx, l'Embafada. El gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Paul Degler. Per Rampujol. Adrián Mocallero. Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Black Mirror, la pantalla negra que tot ho veu i que tot ens veu, torna. I torna en aquest format original de 3 capítols pentaporada i de la mà del seu creador original, Charlie Brooker. Black Mirror va ser i serà sempre la sèrie que ha democratitzat la distòpia, especialment la tecnològica. Però què és una distòpia? Una distòpia no deixa de ser una crítica social, política, tecnològica o de valors, però situada en un futur no m'asseu llunyar. O una societat paral·lela a la nostra, en la que ens hi podem minimament identificar. I com en la paròdia, la distòpia utilitza l'exageració per arribar al públic. I si els robots que vam crear per ajudar-nos de copes despertessin i revelessin. I si el meu GPS ja es torna a boig i revela els meus familiars, tots els meus viatges extrema-trimulials. I si féssim una sèrie sobre aquestes pors? Black Mirror va néixer des de la por d'allò desconegut, de fer volar Colom Cyborg sobre un futur que pot estar bastant a tocar. Sempre sota la premissa de cap on ens portarà aquesta tecnologia que a priori ens hauria de facilitar la vida. El problema amb Black Mirror és l'aïllisonament que està agafant en les últimes temporades. I ara sí que ja em poso una mica a m'ho d'aigua o fer bollet a on. La sèrie va començar a adaptar el temps passat sempre van ser millors. Temps són la tecnologia, era una eina senzilla, secundària, i que ara crea massa de pendència, massa llament, massa a massa. I com en tot, i si tant el gran filòsof, un gran poder sempre comporta una gran responsabilitat. I el tema ve més de com s'aplica la tecnologia, els límits, que no aquest catastrofisme gratuït que ens està mostrant ara. Una forma de justificació per calmar aquestes menys antiquades que ja els hauria agradat a la seva època tenir drones o Tinder. La història s'aprofita del desconeixement per crear històries, de la paranoia i de la por allò nou. Black Mirror ha passat d'incomodar a rebutjar. La pantalla negra que tot ho veu i que tots ens veu torna, però amb molt poca bateria. I nosaltres també tornem, però carregats al màxim, perquè jo crec que avui sí que ens cargarem una mica aquesta pantalla negra. No us ho elaves. Bueno, bon dia. Bon dia i bona hora. Què t'ensenyes? Tornem a estar tots quatre per fi. Hola, Carles. Ben tornat. Què tal, Carles? Moltes marques, al cos. No és el que sembla. No us preocupeu, en sèrio, estar a casa el doctor Juan Bossi, el tenim a casa i he aconseguit escapar, ni que sigui per fer aquest programa. Això és el que tu creus, eh? Que està a casa. Molt bé, de conya. Moltes ganes, com has dit, de trencar pantalla. De trencar, de criticar aquest Black Mirror, que ens ha deixat una mica xof. Totalment d'acord. I al darrere dels controls, controlant-ho tot, des de les sombres. Si tu ho dius. Hola, què tal? Parla, parla. Bueno, doncs avui crec que sí que el que toca no és manual dia, sinó que avui és platònic, únicíssim, totalment, parlar de Black Mirror, que es va estrenar fa pocs dies, que es va estrenar... Aviso de Spoiler Maximus. Avui sí que... Jo crec que hem donat un petit marge per veure capítols. Potser no entrarem amb muerta, no? Parlar de cada un en plan final, potser... Bueno, anem parlant. S'ha d'exploreixen coses, és evident. S'ha d'estrenar tots de cop i tanca per veure'm del final. A més, no hi ha una altra manera. Sí, però jo crec que... Jo només vull fer la comparació d'imaginer-vos. Són com uns llops que veiem un cabrit o una espècie de presa que està a mig de la Clariana i estem a l'aigua i t'observen la sigilosament. Li volem fotre una caixolada, però no podem, perquè no es plan de estripar, de estripar per la gent que encara no hagi vist Black Mirror. No podem dir-ho més del compte. I després d'aquests petits jocs florals del Carles... Gràcies. Hi ha molts spoilers i ja sabeu que si no heu vist Black Mirror, podeu sintonitzar ràdio Sant Joan d'Espi. Tu, Ramià. Spoiler. Ens hauríem de pagar allà, jo crec. Bueno, comencem. Sa roto. Sa roto. Què? De què? De què? Què capítol has vist-ho? És important. De d'on de vienes hi ha d'on de vans? Van hiam de Vandersnatch. Van hiam de Vandersnatch, una entrega, penso, arriscada, creativa, original. Elige't tu pròpia aventura en versió... El crític Toni Alarcón va dir recentment una gamificació de la narrativa. Un capítol interactiu que podria agradar més o podria agradar menys, però, en qualsevol cas, crec que era prou original aquest Vandersnatch, en el que tu decidies pel protagonista. Per què començo parlant de Vandersnatch? Per introduir aquesta cinquena temporada de Black Mirror. Perquè en un inici el creador, Charlie Brooker, que comentaves poll, si no recordo malament va anunciar que Vandersnatch marcaria la tònica d'aquesta nova temporada. És a dir, que em formaria part. També perquè, aquí t'estic mirant a tu, Ferran, Charlie Brooker abans de parir Black Mirror, escrivia sobre videojocs. I tele, no? Tenia un programa... Em sembla que era el creador d'un programa de videojocs que hi havia a la BBC, bastant famós. Penso que en aquest primer capítol, que ara entrem i que tracta justament sobre videojocs, no els videojocs tenen un pes important, que és important remarcar aquesta part, aquest passat. I aquest capítol del qual venia amb aquest Vandersnatch. Primer capítol de la cinquena temporada, viking vipers. Què podem dir, havia d'entrar-hi, el repartiment, aquest Anthony Mackey, que és el falcon dels vengadores... Ara s'hi ha dit, ara sí, ara sí. Ara és capítol Amèrica. Exactament. Capítol Afroamèrica. Expoilers, spoilers, spoilers, spoilers. Espio, no? Espio, no? Espio. Espio. Espio. Espio. Espio. Espio. Espio. Espio. És l'altre, que és un actor, ara ho comentàvem amb Adrià, tu i jo, abans d'entrar aquí al programa. Ja hi ha Abdul Matin! Matin II! Secons! Secons! És una sacuela. És una persona que és sacuela perquè es diu... Ja hi ha Abdul Matin II. El segon, no? Aquest és molt gran. Jo l'altre trobo que és un actor. Sí, un apareixia que ja hi ha Martín, on l'havíem vist, a quina gran sèrie. De Get Down! De Get Down, eh? Gran sèrie. Fella aquella famosa frase que era... Gran sèrie. Shaolin Fan Faker! Yes! Era molt gran. Era un acte homosexual, no? Ja tenia aquests puntets homosexuals que torna a fotre a l'espoiler. No n'he escondit, que en aquí ho han s'ha pigut desenvolupant. Però, Carla, sisplau. Seguim amb... Com deiem, aquest primer episodi de la cinquena temporada de Black Mirror, imagineu-vos dos amics, Dani i Carl, amics molt units per les viciades que es foten a un videojoc que els manté molt vinculats en el pas del temps. Quan comença el marro, comença amb un triangle amorós que, aquí no vull que em posis la música de l'espoiler, Ferran, no podem desballar massa cosa. El que sí puc destacar és el pes que a tot el videojoc la consola en tot això, no? La idea que ve d'arribada a tot això de la bataar del personatge, de la màscara virtual que et poses quan jugues a un videojoc, estem parlant d'un videojoc com és Black Mirror, futurista, amb aquest punt distòpic, on tu ja directament t'admargeixes, no?, et capbusses en el joc. I seguint tot el que estic comentant, de quin joc estem parlant? Aquest joc que marca una mica la llió i la història de Striking Vipers, és un joc de u contra u, un tipotequen, un tip… Estre Fighters. Bitmap, eh?, el que és conegir no? No, no, no, no. És un bitmap. És un bitmap. Baaack, cagada, geck. Jo pensava que era un bitmap. Però el bitmap és... Què és un bitmap? camines per l'escenari i et baralles amb tot el que et surt. És un Tamil Dragon. Exacte. I això té un nom. És un fighter. Un fighter competitiu, a més. Aquest és el tipus de joc que agafa aquest protagonisme. El més famós, Street Fighter. Street Fighter, exactament. El tema és que la gràcia una mica d'aquest primer episodi no és tant les possibilitats que et dona a tu com a jugador sinó el fet que això es converteix en una realitat virtual. És a dir, totes les possibilitats humanes que pot donar un joc on tu vas a fotre d'hòsties, diguéssim, però de sobte et dones compte que estàs allà dins. És una realitat virtual que no només ho veus, sinó que ho sent. Per tant, potser no et ve de gust fotre d'hòsties. Potser et ve de gust té una altra cosa. Hi ha molt més que el món. Però en qualsevol cas, jo crec que no és sincerament... Però què et ve de gust, Carles? És que el Carles no vol entrar en espòil de gust. No ho puc dir, Adri, perquè no vull donar espòilers d'aquest primer episodi. Sembla moltes avisos d'espòil de gust. Digues-ho, sisplau, què ens ve de gust? Si tenim davant a la Xulí. La procreació de l'espòil de gust. Et dono una entrada i ho explico. Molt, la procreació de l'espòil de gust. Ready, go! Jo penso que, sincerament, ara també ho dic perquè m'estic enrotllant molt amb aquest primer capítol. Perquè no ho vols dir, digueu. No, és el sexe! És això, és això. Que entren el joc. La gràcia que ve d'arribada a tot aquest primer capítol és a través de l'amistat que podia ventre el Dani Alcarre, com deia, aquests dos protagonistes, allà comencen a explotar, comencen a donar tota una sèrie de coses, que, evidentment, ells no esperen, i que va més enllà de la seva amistat, com l'antenien. Era una amistat fins a ser punt infantil, en el que es fotien viciades en un joc d'aquests, de fighter. I llavors penso que la gràcia del capítol està en com el videojoc acaba afectant una mica aquesta amistat i la acaba convertint en una altra cosa. No sé si estic sent prou. Però, por la lli... Em sento com un malabarista, que està una mica dient... No puc dir segons què, perquè no vull desbalar. Jo crec que és el millor. Ho farem després, nosaltres. Encara que ens descobreixis que el que fan aquests dos senyors una vegada tenen l'oportunitat d'estar sols amb un paisatge paradisiàc, i encara que se senti rèdico, que tothom es perigues, donin d'hòsties, que comencen a fer és afullar. Afullar, exactament. I és molt important que entenguem això, perquè jo trobo que tota aquesta idea és molt original en el capítol, que tu estàs amb unes expectatives que es trenquen, com sempre és el que esperes amb Black Mirror, trobo que després està molt poc aprofitat. Sembla que inclús aquesta sensació de llibertat sexual, vinc acompanyada de nou de la culpa. I llavors, aquella mirada incisiva que tenia Black Mirror, on mirava clarament els ulls de totes les problemàtiques, socials, emocionals, murals, de sobte sembla més un capítol infantil. Tindrien que treure els rombos aquests de... Sí, però hi ha una cosa que no estem tenint en compte. És a dir, entenc perfectament el que estàs dient, em sembla molt bo, però hi ha un tema. És a dir, sí que la culpa ha d'apareixer, ja apareix amb raó des del moment. Però m'ho trimo un moment. Sí, perquè clar, un d'ells està casat, un d'ells té una vida que segueix una vida més conservadora, de té un fill, van en busca del segon do hijo. Llavors, jo crec que la gràcia una mica aquest capítol és com intrudeix el tema de l'adolteri a través del videojoc, i això, en una trama, en una història, on està parlant d'una crisi de la data adulta, una crisi de l'home casat. Com és aquesta família? Es fixen noies, perquè el nostre protonisme, el nostre protonista, aquest Antoni Maki, que d'alguna manera, no vol acceptar que li agrada entrar... li agrada jugar al videojoc amb el seu col·lega per follar-se'l, perquè el seu col·lega en el videojoc és una noia rosa, que molt atractiva, que entra molt pels ulls, i d'alguna manera és un escapisme. Aquí és la meva gran pregunta, potser tu és sofar amb el seu amic, perquè és el seu amic o perquè és una noia rosa. Bueno, això hi ha un moment que es suplantesen. Realment, ella està clar que és un... és com una espècie de doctor Bonbossi de l'amor, perquè ell és una persona que, com tu, t'està... Què t'ha fet el doctor Bonbossi? Ja m'haig d'exactivitzar. El doctor Bonbossi és, a dir, amistat, i ja està, eh? Amigo en Namás, eh? Però el doctor Bonbossi ja sabeu que és una persona... Molt a fable. És un gru del sexe, eh? El doctor Bonbossi d'una sortida, és un gru del sexe. On vull arribar amb això? Aquest enzoni màquina, aquest primer capítol de Black Mirror, ja te l'estan venent com un tio que sexualment tira molt, que té una dona que li està recordant... Lo bé que s'ho passaven abans de tenir el primer fill, és una persona que ja saps que, en tema sexual, tira molt. Llavors, quan el seu amic li diu, hòstia, és que, clar, tu ets una bèstia, allà... Ara tira més, tu, eh? El meu col·leg a to la vida és una bèstia, allà, clar. I jo, que ara soc dona quan estic al videojoc, em dono compte, li he dit, hòstia, és que m'has d'escobert aquí, la panacea universal, i allà no vull estar amb més noies, li diu al col·lega, no? Ni conosos. Hi ha jugó una mica això. I penso que també és el que li aporta dosis de comèdia en aquest primer capítol, perquè jo penso que està entre el melodrama i la comèdia. I, nois, quan dic melodrama, penso que també està molt ben portat, perquè qui és el director d'aquest primer capítol? És Louen Harris, que quin capítol va dirigir? Ouen Harris, a part d'aquest striking vipers. San Junipero, un melodrama molt potent de la sèrie Black Mirror. Aquest cop han canviat el sexe. En cotes de dos dones, ara són dos dones. Exactament. Ben vist. Molt per sota. San Junipero, per mi, està molt per sota. És que és molt... Molt per sota, que està sincranat amb por. Però, per exemple, a mi em venen... Jo veia la pel·lícula, perquè els capítols també duren un nombre llarg. Però sí que és veritat que a mi em venia molt el cap de les coses que podíem haver vist molt recentment, com a Ready Player One. Aquesta basió de la realitat, que es diu molts cops dels videojocs, però en aquest cas era, literalment, la basió física del matrimoni, de, ja no m'he tocat, però perquè estic com tu, broments, que guantem. És això, el fet que aquesta manera d'aquesta barrera que sempre es parla dels romes, de forma heteronormativa del bromance, tu t'estimes els teus amics, però no homo. Però de romances. A mi em va fer molta gràcia quan va començar l'episodi i explotaven això d'ostres. Si el teu amic tingués una avatar, que fos una noia rosa, que estava molt bona i tal, però, clar, hi ha un moment a l'episodi que passa una cosa on, directament, es confessen i queden fora del joc per corroborar o desmentir aquesta situació. Exactament, exactament. Per veure si fora d'aquesta realitat virtual, per veure si fora d'aquesta realitat virtual, encara hi ha el desig, encara hi ha la passió, encara hi ha l'atracció. Hi ha algú que no ho he comentat, que ho facis tu, Carles. Aviam, digues. Esteu parlant de l'estona d'una noia rosa, perquè aquesta noia rosa és mestissa, de fet, és asiàtica. Sí, sí. I amb qui lluita. Bon apunt. Té una mica de sentit, no? Bé, hem vist l'Adrià. Clar, estem parlant d'una... D'una street fighter, també. Sí. Llavors, en tot i que els personatges de street fighter han necessitat molt diferents. En aquí ens trobem que... En aquest cas són asiàtics, no? Ell és mestissa, però són asiàtics. I d'altra banda, bueno, els que coneixeu l'actor aquest que fa de Falcon, no? Sí, sabeu que és de Rasa Negra, però, evidentment, jo crec que és molt important que aquesta mirada que fa sobre la classe mitjana és d'una societat americana, en aquest cas, i és exactament la classe mitjana més costumbrista de Rasa Negra. Vull dir, jo crec que en aquella un punt molt important, perquè primer explota la seva sexualitat inicial, per després posar en conflicte aquella relació d'amistat, que evidentment que pot generar conflictes entre Rasa Blanca i Rasa asiàtica. Però que no sé, que té com una... que té com una dimensió diferent, quan els dos amics són els dos típics col·legues que estan fent conya, fumant marihuana, i són de Rasa Negra i són d'Estat Units. Vull dir que aquest és un detall que no... no podem perdre, eh? Clar, o sigui que han fet... de fet, han fet... Jo crec que ja en fa uns programes de l'Odals Óscar han intentat les cuotes, no?, i aquest capítol... Bueno, jo crec que els tres... Però totes la cop! Però jo crec que els tres, potser el que menys... Veieu, parlem després, eh?, però potser el que menys és el que ja penseu que el thriller aquest els agraeix, però els altres dos, la Mileyhead, jo crec que han intentat cobrir cuotes de moltes coses, moltes, moltes, moltes, moltes... Sí, sí, és un capítol que va tota pastilla, i penso que sí que és conseqüent en algunes coses, tot el que estàs comentant a Adri, penso, bueno, el capítol, realment, per el que t'està proposant, va, va, va, va, va, va, va obrint, va trencant gel, no?, aquest buc narratiu, va trencant gel. Però, clar, és que torno una mica el que he deia abans, i també per trencar una mica en aquest primer capítol. Ostres, eh, què ha passat, no?, amb aquest San Juniperos i aquests capítols anteriors, on realment et deixaven destrossat i et proposaven algú molt, molt estimulant, molt interessant. Penseu que aquí falta, no?, falta realment... Tenia molt de més punx. Això és el que deiem a l'editorial, que era el final, l'ha passat d'incomodar, que és el que buscava jo, que sempre a Black Mirror, a un rebuig per un rebuig. Bueno, només que rebuig seria com una sensació de Teddy, no?, però un rebuig és que això és dolent, és curiós, és dolent, perquè tu tens una segona vida on-line. Sí, que no pot ser d'algú molt conservador, el que t'està dient. Exacte. Aquesta sensació, l'erotisme, la sexualitat, que trobo que és molt necessària, i que trobo que també és l'escapisme, d'alguna manera, més sincer, més natural, i més necessari per a l'ésser humà. L'escapisme sexual, l'escapisme eròtic, no?, i de sobte, aquest escapisme eròtic es torna a un conflicte. Això és el que crec, i és el que intentava oferir des del volt principi, no?, això és el que crec que és l'error d'aquest capítol, no? Molt bé. Bé, miss! Bé, miss! Bé, miss! Vinga, Adriano, continuaré amb tu i amb el teu sabor, amics. Ui, hem canviat de dimensió, amb aquesta cançó. Després la comentarem, després la comentarem, però, bueno, per a añadir un poquetito a el que ja s'hi ha dit, sobretot a partir de l'editorial, amb Paul, jo crec que és cert que Black Mirror ha baixat molt a nivell, i no tant per l'apuesta en escena. Hemos hablado muy poquito de la apuesta en escena y del lenguaje cinematográfico anterior, que entiendan los sollentes que, si el director és el de Sant Juni, van a contraar en el primer capítol d'Estrany & Vipers, ese tonito edulcorado, ese cromitismo subido de tono. Pero en el segundo capítol, lo tenemos todo lo contrario. De hecho, es un capítol que mantiene y sigo creyendo que da la talla a nivel formal. Pero, bueno, argumento manero, repetitivo, y sobretot falta de originalidad, pero ya no solo en este capítol, en el segundo, Smithereens, sino en los tres capítolos. Después, nos cerrán, nos acabará de explicar que más que repetitivo el tercero es una gran porquería. Ya arribaré. A mi me ha llamado mucho la atención y es ese buenrollismo final. Estaba claro que Sant Juni jugaba una contrapartida con todo lo que Black Mirror ofrecía, pero cuando te encuentras con una temporada de tres capítolos que juegan por vías diferentes a esa búsqueda del buenrollismo final, te quedas con una excepción de narices. Lejos ha quedado, realmente esa crueldad con la que los guionistas abocaban a sus personajes, a situaciones jodidamente dramáticas, y tras esas situaciones, lo incisivo de sus reflexiones críticas, reflexiones que, no sé, eran de una terrible actualidad, así llegaran de la mano de un futuro lejano. Un tour de force de esto. Tu sentías que, hablando de ese futuro lejano, estaban hablando de tu propia realidad. Era muy fácil proyectarse y nos proyectábamos a través de ese espejo negro, en semejantes realidades de opresión, de desconcierto, donde los límites de la tecnología eran eso. Más que posibilidades, eran límites. Entonces, ¿qué ha pasado? Punto 1, los guiones no están a la altura, eso es evidente, pero es que además tengo la sensación de que de tanto visualizar ese futuro, de tanto visualizarlo y repetirlo, se ha hecho presente, y de alguna manera ya no nos produce el más mínimo sentimiento. Claro, no es lo mismo el futuro del 2011, cuando empezó la serie, que repetir ese futuro proyectado en el 2011 en el 2019, creo que el futuro hay que reinventarlo, porque si no, sucede lo que sucede, que no sentimos nada, ni bueno, ni malo. Pero bueno, en Smithenins vamos a intentar rascar algo positivo en Smithenins, el segundo capítol. Añicos, eh? Sí, exacto. Veremos, veremos, porque Smithenins también juega un papel muy importante en la propia ficción. Bueno, y Smithenins peca de eso, de lo que venía diciendo, nos ofrece un discurso y ha escuchado, punto 1, inciden problemas, y os los voy a enumerar como la adicción a las redes sociales. Ok, ya estamos, ya hemos pasado esa fase. La imposibilidad de una comunicación directa, y en definitiva una comunicación sincera. Y sobre todo la esencial necesidad del ser humano, es intrínseco del ser humano, de respuestas. Y de al otro lado, en esa búsqueda de respuestas, ¿qué tenemos? ¿Qué tenemos? ¿Qué tenemos? ¿Qué tenemos? ¿Qué tenemos tras la confesión? ¿El silencio de Dios? ¿Cuántas veces hemos oído hablar del silencio de Dios? Bergmann ya hablaba del silencio de Dios. Benvis. En los 60, en los 70, en el 2019, a través de Black Mirror, nos ponemos a hablar del silencio de Dios, porque veréis cómo habla un poco del silencio de Dios, este capítulo. Posa'ns al dia. En el Miserings, Dios finalmente responde. La respuesta no es muy comincente, pero Dios responde. Pero hay respuesta al fin y al cabo. Entonces, eso es uno de los aspectos positivos que he encontrado dentro del argumental. Pero bueno, como os decía, aunque el capítulo no aporte tanto a nivel argumental, tiene muy buen ritmo, se deja disfrutar, se engancha, veus que es una primera yapılciació que ha chutó, amb el risc de cien-cinematogràfic. Exacto, muy propio del Cílida y, además, que ha sido de casi una hora i quart, podríamos estar hablando de una película. I no abusa, tampoc. Passava bastant bé. Oslaries a confessar que aquest capítol jo el vaig veure com a tercer i vaig dir, vaig fer la primera sequència i vaig que cal enganxar-ho. Una banda. Això no és un error, és un error, però és un error. Tenim un punt de partida, mola la barra, això no ho podem oblidar. De què tracta? Exacte. Nos invita a seguir a un conductor de VTC, tipo Uber, por cierto, interpretado por un magnífico Andrew Scott. Conocéis esta cura o sonaba su cara? Gran Moriarty. Exacte, ahí quería llegar. Es el Jim Moriarty, el archivillano de la TV3 Sherlock, y por cierto, por ese papel, llevo el BAHTA al mejor actor secundario en el 2012. També británica, eh? Sí, a que... British... ...Rodgers. Gonna have a glass of water in the program. Hostia, boja, l'Ítalo Brita. No sé. Yeah, no. Cockney. No ens anem cap al Cockney. Bueno, ¿qué pasa? Este Andrew Scott es un actor británico de teatro, súper conocido, como ha dicho Ferran, es el Moriarty de Sherlock, pero también ha hecho de Paul McCartney en el drama de la BBC Lenon Nate. Bueno, es un tío muy conocido, ¿no? Entonces, tenemos a este Andrew Scott, o más bien al conductor de Uber, que siempre recoge a sus clientes frente a un edificio de Londres. Como hemos dicho, sí, señores, hemos vuelto a la realidad londinense, a la realidad british, en este capítolo, que de alguna manera nos retrotrae a los orígenes de Black Mirror. Y enseguida entendemos que está frente a ese edificio y no está por casualidad. El prota espera pacientemente frente al edificio, a que alguien solicite sus servicios, mientras escucha otro tipo de música, ¿eh?, mientras... medita... Oh... ¿Qué es para de esta música? Un ay. ¿La dejamos? Hoy vamos a hacer unos edificios de... Déjala, déjala. Bueno, son algo menos deprimentes, ¿no? Unas viñasas, aquí, al saño. Son algo menos deprimentes, está claro. Pero este diálogo musical que os propongo, que de hecho no os lo propongo yo, os lo propone la propia serie, es otro que el reflejo del conflicto emocional del protagonista, ¿no? Tenemos este conductor de BTC esperando un frente a un edificio que se debate entre la calma de esta meditación, acompañada por esta música y la tristeza. Veremos más adelante que la ira también tiene espacio y, de hecho, ocupa el 90% del capítulo, estar atentos porque la meditación dará paso a la ira, musicalmente también. ¿Y quién está detrás de todo esto? ¿Qué compositor? ¿Quién? ¿Quién? ¿Quién? ¿Quién? ¿Quién? ¿Quién? ¿Cuál? Mira, no se muevan, que los siguientes no se muevan, que lo diremos después de la publicidad, vamos a dejar ahí intrigar. Exacto, porque es un grande. Es un grande, pero no creo que sea fácil de reconocer sólo por estas piezas. Volvemos al coche, ¿ok? Y el edificio a frente al coche. Por cierto, ese edificio es de una empresa multinacional de estas que podríamos encontrar en Silicon Valley, tipo Facebook, aunque me suena que me dijiste que... Sí, porque yo con Ovejora me va a semblar... Bueno, curiosidad total y, por ser, no es verdad, pero yo a la estiu pasada... Probable. Probable, no és veritat. Warning, spoiler. Warning. Vaig anar l'any passat a Londres i vaig anar justament a la edifici de Google, perquè em feia molta curiositat veure la seu de Google que està allà, bastant al centre. De melomí o... Llavors, el que vaig fer... Quan vaig anar allà, vaig anar a tot l'edifici, evidentment, doncs tampoc ho entraves molt, perquè m'estava com mig tancat, però vaig anar a la zona de l'edifici i quan vaig anar al capítol... L'escony. Aquí está yo, ¿no? Aquí está yo. I, a més, on hi ha, teòricament, el logo de Google, hi havia el logo de... I dic, no sé si és real, això, però és molt curiós que ho hagin fet amb el subtext que hi hagi Google. Tindríem-ho de sentit. Tindríem-ho de sentit. Sembla que hi va la Jordi Balló, eh? Jo ja està d'aquí. I potser va amb el que l'Adrià no explicarà. Pots pensar, ostres, i Google, a Black Mirror, ja li interessa que sigui tan així. Clar. I aquest és el gran problema que jo li veig a l'episodi. Tampoc deixa malament a la gran companyia. No, no, exactament. Perquè d'alguna... Bueno, continuem, continuem, perquè finalment no és ni Google, evidentment, ni Facebook. Jo, d'alguna manera, aquí tenia més com a referent, com veia el capítol era Facebook, sobretot pel personatge que aquí hi està. Però això és persona. Sí, és que, clar, hi ha dos empreses a l'episodi, que són Smitherins, que vindria a ser Google, i... i persona. Que és l'arribal que seria Facebook. Però, bueno, les dos tracten el mateix. I estan a diàleg, i finalment, hi representen el mateix. Per què ser, eh, Farran? Aquí no estamos hablando... De una persona... Aquí no estamos hablando ni de Facebook, ni de Google. Estamos hablando de Smitherins, que Smitherins, com ho has dit Carles, significa Añicos, de alguna manera, la vida del protagonista acabarà a echar Añicos, si no lo está ya cuando empiece el propio capítulo. Pero Añicos hace referencia a esta sensación de ruptura y también al nombre de la propia empresa. Se llama Smitherins. De redes sociales. I... Añicos, sí, Añicos. Es que yo hullasía con Smith, que es al nom anónim, ¿no?, y Smitherins, en plan, un conjunto de Smiths, en plan, toda la gente del mundo. Jo avi antes, así, pero... Bueno, té aquest doble assentiment entre Añicos i el nom cada si deixi en fi cap. I, bueno, estàvem amb el taxista, frente al edificio, finalment, consigue a su víctima, el taxista, eh, secuestra al joven actor Damson Idris, i és a partir de entonces que empieza lo bueno, eh. La cuida, persecución policial, negociación policial, todo porque Andrew Scott, el protagonista, el conductor de Uber, quiere hablar con el creador, ¿no?, con el creador, el gran re social, el gran arquitecto, el gran diós en el forto. Bueno, en el fondo, una suerte de Marc Zuckerberg, al que dá vida tofer grace. Oye, por cierto, conocíais este actor porque tiene la típica cara que te suena, pero mientras veía el capítulo, decía, esto lo he visto, pero no conseguía reconocerlo. Después he visto que ha hecho de Venom en Spider-Man 3, y que ha hecho muchísimas películas, quizás en un rol más secundario, pero ha aparecido en Interestelar, en lo que esconde Silver Lake, que te encargaré la Carla, exacte. Lo hemos visto muchísimo, pero las otras solaban. De fet, jo em vaig quedar... Aquest no és el d'Espiderman. És un dels actors més desaprofitats, potser, com a protagonista de les últimes dècades. Aquí noten, eh, aquí noten. Per això he gastat aquesta propietat i aquí veus el seu potencial, en aquest capítol de Black Mirror. ¿Y de qué hace? De esta suerte de Mark Zuckerberg, que se encuentra de retiro espiritual, ha llegado la ira, lo veis? Ha llegado la ira. La ira, aunque aquí va a ocupar un espacio muy breve, veréis que en el capítulo ocupa casi el 90%. Bueno, esta suerte de Mark Zuckerberg, de retiro espiritual, meditando por aquello de que Dios creó al hombre a su imagen y semejanza, y es un hombre en el retiro al que es imposible localizar. Aquí la serie o el capítol, lo más bien, hace un buen retrato de este momento, de pérdida de tiempo que suponen, siempre los call centers, los dispositivos telefónicos, que precisamente están creados para imposibilitar la comunicación. ¿Qué te canses? Exacto, pero el actor del protagonista no se cansa. No se cansa, como os decía al principio. Al final, él consigue que Dios responda, porque este señor, el protagonista, lo que tiene la necesidad es de la respuesta de Dios. De espiar. Exacto, de espiar sus propios pecados. Bueno, más que Dios, porque al final, también, cuando vemos a Tofer Greys, lo que vemos es que tiene una apariencia brutal de Jesús. Sí, sí, sí. Lo ves claramente y... Exacto, tienes al Salvador, aquello de que Dios es Jesús en la Tierra, ¿no? Aquesta visió que esteu actualment del gran guru tecnológico com el nuevo Salvador... Bueno, perquè... Sobretot és una visió, una autovisió, és com es veuen o creuen les sèries o els guionistes que es veuen ells mateixos. Bueno, pero de alguna manera farran, i això és el que volia dir. Serà perquè Zuckerberg hi ha llancles, però... A mi m'agraden que hi ha avui mateix, a un Déu, a un Jesús... És aquests creadors que estan sota, o darrere, millor dit, d'aquestes reds socials, on realment la gent juga ja una vida paral·lela. Si tu tens una realitat on pots tindre una vida paral·lela, d'alguna manera, qui ho està regint, que ho està organitzant tot això, és una mena de dèctils, no? Llavors farran dius que hi haurà una segona vinguda d'estip-jops? O... Adrià, no sé, sembla-ho. La qüestió en què és, no? Que si dius existe, hoy seria una especie de creador tras las redes sociales, y ha dispuesto un mundo para que los humanos se explayen, i llego un momento que estos humanos también se dirigen a él para encontrar la respuesta. Y por mucho que un humano te llame y te cuestione, pues muchas veces la respuesta que te va a dar este dius, porque aquí no pasa como con Berman. Dios responde, o Jesús, o Marc Zuckerberg, pero la respuesta que da no es para nada, para nada, para nada creíble, no? Y aquí, de nuevo, tanta expectativa ante ese dius, fallo. Fallo. Però, bueno, incluso queda un poco humanizado este dius, y ahí donde hace aguas un poco. El que comentava és que no el deixen malament. Ell, el queda en una bona posició. El que intenta és legitim i, a més, ho intenta de forma honesta. Totalment, no, perquè, de fet, també... No, l'humanitza molt, una figura que tu, durant tot el capítol, estàs esperant al... Sí. El problema no és el problema. No, els dils, els dils. Els dils, en el camí, la capacitat de comunicació, allò és l'autèntic problema. De fet, el que tenim és un humà i un deu, fets en la mateixa similitud, no? Però, bueno, tot i que este argument tiene sus poros, sus pequeños vacíos, al final, está bien cerrado. Y ya hemos visto con esto que el equipo artístico está a la altura, pero valoremos el técnico, porque creo que es aquí donde reside la capacidad, al final del capítol, de que, por mucho, que el argumento sea repetitivo, tu te quedes satisfecho. Bueno, en ese sentido, creo que hay una clara diferencia entre los dos primeros capítulos y el tercero. Te puede gustar más el primero, el segundo, pero nadie duda de que el tercero... No, el segundo, para ti. Primero y segundo, es decir, striking vipers y Smithers, se les nota que tienen tras un equipo técnico de experiencia. Tú ya lo has comentado, Carles o Ben Harries, con Sant Juni, con los primeros capítulos de la serie, que eran una pasada, justo en el formato 3-3 de la segunda temporada. Ahora no recuerdo. Ahora mismo vuelvo. Exacto, be right back. Y de nuevo tenemos lo mismo con Smithers. Aquí, quien repite, es James Hose, que ya lo pudimos disfrutar en el último capítulo de la tercera temporada, en la de Hated in the Nation, Odio Nacional. Pues utilizaremos estos dos capítulos para ver el deterioro, el deterioro del sentido Black Mirror, ¿no? Pero... ¿qué pasa? El primero y el segundo están a la altura, el tercero, no, porque como nos contará Ferran, nos contará Ferran, tira de una directora noruega, no muy conocida, bueno, quizás él nos aporta más. ¿Quién es James Hose? Antes de entrar en los otros capítulos en esta pequeña comparación, ha trabajado en series como Doctor Who, Penny Dreadful, el alienista y, por cierto, grande, la futura Snowpiercer. Es increíble, ¿no? Esta transversalidad cultural, esta gran empanada cultural en la que nos movemos, nos obliga siempre a repetirnos, pero de una manera muy sana, ¿no? Snowpiercer, que la comentábamos la semana pasada. Exacto, pues ahora la han hecho serial. De momento hay diez capítulos grabados, protagonista Jennifer Connelly, potente... Això es pot veure allà? No, encara no. Però promet, promet. Netflix. No, no, Netflix no. David Hose. Al director. Al director. És un tio que està darrere sempre de serials, potents, i en aquest cas, jo crec que aquest prúmat. Hasta la maderta. Exactament. Bueno, como os decía, James Hose repite, y lo hace de una manera que nos permite claramente ver que se ha ido, que aunque él tiene una gran capacidad en el lenguaje cinematográfico, tiene unos límites que son el propio guión. Así como en el capítulo que protagonizaba Kelly McDonnell, Hated in the Nation, el de las abejas, exacto. Las reflexiones críticas jugaban una doble partida, ¿no? Y de nuevo hablaba, en aquel entonces ya hablaba, de cómo las redes sociales pueden reúnar una vida, o muchas. Pero también como el sistema, creo que estar en una parte muy interesante, como el sistema, el estado, las fuerzas policiales, ¿eh? Y en general utilizan precisamente esas redes y las nuevas tecnologías, en general, para controlar nuestras vidas. Todo eso quedaba muy claro en Hated in the Nation y sonaba verdad. Sonaba actualidad, así fuera una predicción futura. Ese es el problema, esto no es que se venga de ese episodio, es que el primer episodio de Black Mirror ya va de eso. En general, el porc. Tienes muy claro, como James Hose juega como estas dobles críticas, que lo vuelve a hacer, porque es que en Smithereens vuelve a abordar como la red social o el enganche de una red social puede arruinar tu vida, pero ¿qué pasa? Que acaba apareciendo, como he leído por allí y es que estoy totalmente de acuerdo, acaba apareciendo un anuncio de la DGT. Ah, sí, ja. Es muy potente el capítulo, pero a la veja. Cuando acabas de ver y lo acabas de disfrutar es de esos capítoles que dices... Tens raó. Tens raó. Tens raó. Tens raó. Tens raó. Tens raó. Té una desinflada final. En el cas del ligno nacional, el odio nacional, hi ha una idea contada de la gent, la societat com a jutges i como verdugos, com a butxins, en el cas d'aquest capítol adri de Smithereens, i aquesta idea del Déu, del silenci de bandadeu, i aquest Déu com a el pare, com al líder d'una xarxa social. Llavors, jo contraposaria una mica la idea de la societat com a jueces, com a verdugos, i és el líder com a diós, que trobem ara, però, hey, jo em quedo clarament, himno nacional, odio nacional, i a aquestes Smithereens queda par sota, també. Sí, perquè, además, la parte crítica del Estado de la sociedad pasa de largo. Lo ves, pero lo ves de soslaio, y al final te quedas solo con ese anuncio. Pero, bueno, acabemos aquí con James Howes, con sus dos aportaciones para Black Mirror, y volvamos a lo que os... Acabemos más bien con aquello que me he propuesto hace unos... ¿Quién está detrás en el equipo técnico de esta gran banda sonora? ¿Quién? ¡Hichisakamoto! ¡Hachisakamoto! ¡Al diáluzca! ¿Has visto? En panada cultural, again. Àsia, això que sona d'aquest senyor. Què és? Voleu reconeix-ho? És algú de mitjançar-hi? Potser que sigui d'una pel·lidad de mitjançar-hi. No, no, no, no. És japonesa, evidentment. Aquest senyor treballa al part director d'un estranger. Això és... Happy Christmas, Mr. Lawrence. ¿Os sona o no? David Bowie, enamorat d'en Riu Hichisakamoto. No us en recordeu d'aquesta pel·lícula? Surta amb en Pete Takechi o en Takechi Kitano. Jo què t'ho estàs impantant? No, no, no. Aquí hi ha uns noms brutals. Estem parlant d'una pel·li dels 80. Dirigeix Nagisa Oixima i protagonista en David Bowie. Riu Hichisakamoto, qui també fa la composició de la banda sonora. I, com hem mencionat abans, en Takechi Kitano, però com actor. Un altre, per exemple. Perquè aquest tio és un gran, eh? Aquesta potser serà una miqueta més difícil de reconèixer. No és una pel·li de culte, però, bueno, els amants de Bernardo Bertolucci no oblidaran que ens barra la molta joies. I una d'elles era de Shelter in Sky, el Cielo Protector. I també de Bertolucci, una altra peça composta precisament pel mateix Riu Hichisakamoto. Por favor. Aquesta, aquesta sí, home. Sí, home, 4 milions. Mira, va. L'últim... L'últim emperador... El primer, sí. Gran pel·lícula. I a la última peça musical d'aquest gran compositor japonès, de més actualitat, desplat... Endgame. El renacido! Sí, no, no estava pensant en renacido. No estic pensant en renacido, però el director, el compositor d'això, no és desplat, Alexandre Desplat. No és desplat. Exacte, però en Riu Hichisakamoto té molt a dir en aquella pel·lícula, també. Però crec que ens hem liat, hem parlat massa d'aquests dos capítols, però entendreu per què, perquè és que el que ve ara... Ah, sí, no. Els dos minuts de glòria que tindrà Ferran, hòstia. No, no, Ferran, per por. Ferran, explica'ns, què tenim al terreny. No, no, no, no. Ah. Què vull que ho... Bueno... Ai, de meu. Però direm el que vulguem d'aquests capítols, però estan aquí, ells dos, ballant-los... Sí, sí, això. Gossant dolor. Marran, anirem al que volguem d'aquest capítol, però estan aquí ells dos ballant-lo, gossant-dólo. A veure, reconeixeu, Miley Cyrus. És el gran, entre cometa, l'aconteixement d'aquesta temporada. Miley Cyrus viene a Black Mirror. Yeeey! O Black Mirror va a Miley Cyrus. Segurament. Perquè ja ho acabem més per aquí. L'oficialment, el tercer episodi d'aquesta, i l'últim episodi d'aquesta temporada, en què la temporada de Black Mirror és Rachel Jack and Ashley Two. Ashley Two de Ashley Tambien. Encara que és un joc de paraules. El guiós de Charlie Brooker l'ha dirigit, com deia l'Adrián Abans, l'Anne Ceuitski, una noia noruega, que va estar a punt de ser nominada a millor pel·lí. Quasi! Però res, té, em sembla, quatre credits, com a directora d'un quarell d'episodes de sèrie. I tot allà al país. Nominada què? Nominada què? A Òscar. Com a pel·lícula estrangera o curta estrangera, és que no ho recordo. Per més d'una alpasa... Sí, el tema és que té d'acredits i ja està dirigint un episodi de Black Mirror i el que se suposa que és el gran episodi de Black Mirror. Bueno, el to ja de nota que és una decepció absoluta. En aquest episodi teníem a Rachel i la seva germana Jack. Rachel ha interpretat l'angorin rice, que és australiana, és una noia que ho visa de nice guys, i fa de Betty Brown a Spider-Man Hong Kong Comic, que és la noia rosa que surt fent el programa de televisió de l'escola. Ostres, és veritat! Sí, això vol dir que tornarà a sortir? Sí, sí, sobre la noia, també. La Jack, la germana, la fala Madison Davenport, que a mi em sonava molt, i és perquè és una noia que surt en moltes sèries, TCEI, House, fa de nena, acostumant-te a fer de nena. Però sí, la Jack, o la de... La Jack, exacte. La Jack em recordava que era la filla, l'actriu, sí que no sé com es diu, però Roque fer-li el plaça, recordeu, la sèrie, aquella. Perdona, sí, però no recordo. La rosa, amb el nas, així com molt finet, era com ella, de cara idèntica, però com si fos la filla. El primer dubte que he tingut era que si era la nena que surt amb Rey, que vol qui m'hi sumit, la filla, però no ho és, no ho és, ja ho he buscat. També és cantant, que... Bueno, et toca el baix. I és dubladora, sí que ha fet bastanta cosa de doblatge de sèries per infantils i videojocs. I després està l'Aixli, que és la Miley Cyrus, de la que no penso dir res, perquè tampoc tinc res a portar que no coneguin. El currículum. I l'últim personatge que és la que fa de Catenin Ortiz, és el personatge que de la tieta de la Miley Cyrus, de l'Aixli, és la Susan Porfart, que ha sortit a The Sinner, House of Cards, també ha sortit a Manchester Bay de Sica fa una duta. Era un pel·lícula. Quina pel·lícula acabes de dir, Serran? Fixeu-vos, i això és un detall, que l'Aixli es diu Aixli O. La seva tieta es diu Ortiz, el fet que la O punto és una manera d'amagar els seus orígens, diguéssim, hispano, podria ser. Sí, per triomfar. L'argument. L'argument és que tenim una canta en pop que està en crisi, podríem dir, ja no només creativa, perquè no, perquè se suposa que no parla de crear, sinó una crisi existencial. D'escolta, jo estic fent un paper que a mi no m'agrada, me l'imposa. L'argument està explotada per la seva tieta. I la seva tieta li acaba, quan ella intenta revelar-se, li acaba provocant un coma, induït, i la segueix explotant a través d'una tecnologia de llegir-li la ment i treure cançons, però clar, les cançons que ella té al cap són les que ella voldria escriure. Són d'arc. Són les que voldria escriure. Però és que el d'arc que té... És un d'arc patètic. És un d'arc de guxar-lo. Exacte. A l'hora tenim les dues germanes, de les quals la reixa, la petita, és molt fan de la noia, i li acaba comprant una joguina que ha sortit una mena de tamagochi futuro, que es comporta com l'Aigli, l'Aigli famosa, la que tothom coneix, d'acord? I és una intel·ligència artificial. El seu pare, el pare de les dues noies, és programador de... Això és molt ràpid. Explica-ho, explica-ho. El pare de programa està intentant trobar una manera menys cruel d'acabar en plagues de ratolins, i tal com desenvolupant una intel·ligència artificial a l'hora, perquè els ratolins morien de forma sense dúl·lo. I l'assidament. El tema d'aquest... Ara ho comentarem més endavant, perquè a mi això, quan vaig començar a veure l'episode, he dit que anirà per aquí. Jo també m'ho pensava. Comentar el tema és que les dues germanes acabaran ajudant a l'Aigli real, en coma amb la seva joguina que s'acaba revelant, en veritat té la intel·ligència duplicada, o sigui, intel·ligència d'igaliment, de l'Aigli de Davó dintre, és el que si li treuen un filtre que aconsegueixen treure-li, la joguina es torna amb l'Aigli de Davó, i bàsicament tens l'Aigli i la joguina ajudant a rescatar l'Aigli. De fet, la joguina fa allò que l'Aigli de veritat no ha pogut fer. Aquesta és la seva personalitat. La ràbia, tornant a l'odalodi. És una joguina que treu aquesta ràbia que l'altra no pot treure, aquesta manera de parlar políticament incorrecta. Per acabar amb el tema crèdits de l'episodi, les cançons que s'interpreten, la principal, aquesta que estem sentint, On a Roll... Sisplau, exac. Boníssima. Tenim la versió original o no? Va sonant de fons. No em facis tirar cançons, tio, de l'Aigli Sairos. És una llàstima, perquè les cançons originals són de Nine-Hitch Nails. De fet, On a Roll és una versió adult curada, convertida en cançó adolescent de Head Like a Hole, que de fet ella després el final canta. El teu final de la cançó és l'original de Nine-Hitch? Sí, la lletra. Hi ha un moment que la que canta és l'original, simplement canviant el gènere dels personatges perquè canvia. Hi ha una sense títol que també canta per allà, o que està improvisant, hi ha un moment... Amb el piano, no? Que és Right Where It Belongs. De fet, hi ha uns que agraeixen els crèdits a Trent Reznor, l'agraeixen els crèdits, que li hagi suposat dir perquè la gent ruat de Trent Reznor per altra banda té la millor bal de sonora que ha escoltat la red social. Té una banda sonora impressionant. Brutal, totalment, Ferran. És una brutalitat. Ara has tret una d'aquestes pel·lis que el Carles està tocando. El ciutadà Keim del nostre segle. La red social d'David Finch. S'ha de dir que s'ha dit mil vegades que la gent, els estudiants de cinema, els hi posen. L'inici de l'arc ha perdida per estudiar, no sé què. La conversa inicial de la red social s'hauria d'aposar. I a mi me la van posar a imatge. És una intromodèlica. Ja va estar la noia del cazador. I acaba justament amb un piano de Trent Reznor. És una passada. Tot això per tal de no parlar de Miley Cyrus. L'entrenc i analitza una miqueta més l'episodi. Jo aquí tinc apuntat, vaig a baixar la música, us ho sento. Ara que sona, és la versió final. És més grunxi. Pòstoreo màxim. T'he apuntat aquí. Un tamagotxi que sale mal, perquè el robot, quan veu les notícies, té un breakdown. I llavors es cometes. Es rebele. És una anagnorització d'Android. El robot es rebele. El robot es rebele. El robot es rebele. Va malament. És una tendència que estem veient a Black Mirror des de fa molt temps. No acabo d'entendre. El robot es rebele, però per un propòsit superior, és que la noia es pugui alliberar. És una manera oberta, que entens exactament el que passarà. Però no d'aquella manera oberta on saps que el capítol torna al principi. Perquè a Black Mirror sempre hi ha aquesta idea de circular, d'algú ment circular, que torna. Jo volia plantejar una pregunta. En aquest últim capítol el que veiem una mica té aquest rollo Amblin, aquest rollo Marc Spielberg dels 80, d'una trama molt tinergèrdia. Tenim que aconseguir això, però sempre amb aquest punt caramelitzat. De fet, jo li veig un paral·lelisme molt gran amb una episodia que tu has comentat, que és el David Rightback, que és el meu episodi de tota la sèrie. I que és el fet de la transferència. És com tracten el fet de transferir la mentalitat. Cap a un altre personatge, cap a un altre cos, un altre element. Clar, allà, a David Rightback... On acabava? A David Rightback el clon és perfecte. Realment, la tecnologia no s'equivoca. La tecnologia canvia aquí. El robot és la noia i ajuda. El tema és que Black Mirror està tractant els mateixos temes de forma circular, i cada cop de forma menys punyent. I a mi em preocupa. També podien dir ara que comentaves això d'Adolescent, que és una fantasia d'ampoderament femení, però adolescent. És com molt bàsic. Aquest capítol ha atarrat el concepte de Black Mirror però també pot ser un capítol de la qual hi ha el partit que s'ha fixat que sigui. Com a punam, l'intinager... Tu fa renou. També podem veure que és una mena de reinterpretació de la mateixa vida de la Miley Cyrus. I després m'he posat a pensar si és el mateix, potser és el mateix Charlie Brooker, creador de la sèrie que ha dit que he estat fora. Un clon de la meva manera de fer la sèrie, i ara he tornat jo a fer la sèrie que jo estava fent. Hi ha gent que intenta salvar l'episodi, intenta salvar l'episodi per el tema de que és una pel·li, que al final s'ha convertit en una pel·li de robos, no? Un haist, un movie, però no té gens d'enginy. És una tonteria que aquí és el que deia del ratolí. El ratolí t'estan creant que si el pare programa, que si no sé què hi ha, al final el ratolí s'utilitza per electrocutar una seguretat i s'acabarà. El ratolí que ell és la capital de la Marvel de in-game. Jo no volia dir, i en aquí jo crec que hi ha l'explicació, perquè aquesta directora no és tan coneguda, perquè, clar, és que tenim la Miley Cyrus. No oblidem els egos d'aquests personatges, és a dir, per molt que els actes actors i actrius dels quals hem parlat tenen un nivell que estan molt reconeguts. Aquí estem parlant de la Miley Cyrus. Llavors, clàfica la Miley Cyrus, amb un James Howes potser no funciona, i per això la fiquen amb la directora noruega aquesta. Ja per obrir directament que parlem tots, dos detalls que vull que em confirmeu. Les actuacions són descents mínimament, però són rossant l'autoparòdia. Sí, són... I, a la aquella mirada càmera al final que fa la tieta, quan diu FAC, pot ser. És que ara no me'n recordo, a tots els episodis passa. Hi ha un moment bastant de quarta pareta. No sé per què em sona molt. Doncs si ara no ho sé. Però d'aquesta temporada... Aquesta temporada... Tu pròpia història era... D'entrada història, about you. Sí, pot ser que al final hi hagi algun tipus... No, no, hi hauria aquesta temporada. En aquesta temporada, Black Mirror juga molt amb els primers plans, perquè aquesta idea d'introspecció humana generi aquesta empatia. En resum, i per entrar a la tertúlia directament estem d'acord tots, que és el pitjor episodi. Ja no ha de temporar, potser era tota Black Mirror. Totalment, 100%. Doncs vinga, va, nois, anem a tertúlia i acabem. En penats encarats. Bueno, bueno, bueno. La trencada de la pantalla. Ens queden uns 8 minutets. Genial. Direm coses que s'han comentat. Jo estic molt convençut que aquest capítol és el que us comentava. El concepte Black Mirror aterrat a l'infantil. És possiblement dels 3 capítols. És el que té l'espreit Black Mirror més autèntic, però aterrat a un nivell que fa que sigui una merda. Molt mitigat, molt mitigat. Si veus els temes que es tracten aquests 3 capítols, el primer clar és que això també ho hauríem de parlar, que és l'ordre, l'ordre, perquè jo l'he tingut. L'ordre, exacte, mira, detall, l'ordre. Netflix, amb aquestes sèries antològiques que no tenen una trama constant, està últimament està fent l'experiment. Ho van fer amb... Love Dead and Robots. Love Dead and Robots, que et proposen un ordre amb bases dels teus gustos. Si t'has salido el primer de Miley Cyrus... Hòstia, no té aquesta passada. Però l'ordre oficial de Black Mirror és acompanyar com l'hem fet aquí. It's Tracking Vipers, Smitherins, i Rachel, Jack... Que com a matemàtica... Analitzem les temàtiques perquè, al final, els temes tecnològics, que és el que hauria de ser Black Mirror, a part de la qualitat formada, una estopieta tecnològica, temàticament, Miley Cyrus potser és el que, d'alguna forma, s'ha apropat a la intel·ligència artificial deslocalitzada d'un servei lluma, i el portem cap a un... cap a un Alexa o cap a un... un Android d'aquests. Però després, el Street Fighter no deixa ser una... realitat virtual, tampoc és que sigui massa... És curiós com tots tres, potser... Bueno, el Smither... Sí, no, també, però... Sí, però es parla de l'arrent. Però què arriba a massetar, aquest? Però Pivotan... És el que deia. Però Pivotan... És molt repetitiu. El primer episodi és Trek Invipers, i el de la Miley Cyrus, Pivotan sobre la... S'enjuni, però en veritat, perquè és la mateixa tecnologia. El fet de la realitat virtual que tu et poses aquí i el teu cos es transporta, i amb el tema del transfer de la teva pròpia... Perquè quan la noia està en coma, la Miley Cyrus, li posa una cosa semblant, és una realitat virtual a l'inverse. Per exemple, el que tens dintre, ho projectes que apenforten coptes del que no existeix, que apen dintre. I en canvi, el de Smitherins, a mi em va recordar molt a l'episodi de la temporada, no sé si és l'anterior o l'anterior de l'anterior, del noi aquest que li hageixen el ordinador i li diuen, tinc imatges teves, m'esturvan tan menors. Que és el nen, perquè també és un triet. El del nen. Exacte. Perquè és el nen de The Facking World. Exacte. I ell, i el que li acompanya, és el de Game of Thrones. Sí, l'ex-marit de l'Acerci. Aquí ja no m'hi poso, jo. Jo tampoc. Del Brón. És un bon tàndem, aquell. A mi aquell episodi em va recordar, quan estava veient Smitherins, és que si no m'has d'explicar res del Black Mirror, el que deieu, si no m'has de fer Black Mirror, prefereixo veure un episodi que formalment estic ben construït, que em posi en tensió durant tota l'estona. Aquest episodi s'ha de dir que és bastant ridícula la situació del cotxe i la policia i l'FBI i els altres. A mi em va agradar. Jo l'he vist molt bé. Exacte. L'he vist molts cops. L'he vist molts cops per aquesta situació. Sí, però això sí. Però que veus el personatge que vol arribar fins al final, però és molt patètic, tot el voltant. Incluso el moment de la pistola. Perquè és que la situació és patètica en si mateix. Jo crec que això està... Però ja em referia que els d'escolt l'enllar deuen estar trucant al xerri brócara i em plantueu, que tu què et penses que som aquí, que no sabem donar-li un tio amb el rifle? La policia no va armada, la policia no va armada. Una punta. Ha de trucar els que venen després. No ho sabeu, el capítol és postbrex. Clar, però una punta. Una punta. És a dir, qui està fent de policia les xarxes socials? Qui està realment fent la investigació més bona? No és la policia. Són les persones que treballen en les xarxes socials. Realment la policia sí que era una mica com uns tontos, que inclús al final ja es voran. Tampoc es tracta aquí de seguida estripant. Però on vull arribar és com, realment, el pes que se li dona les xarxes socials com a substitut de tot, no? O sigui, ja no és la policia la que... Hòstia, que la nostra investigació no sabem gaire aquesta persona. I els que tenen l'empresa de les xarxes socials és tan fàcil com donar-li un butó, com qui diuen. Clar, perquè la xarxa social ja és la policia. No, no, és el nou món, també. Exactament. És el nou món amb les seves forces policials. Exacte. És el nou orden. El nou que el nuevo diós, també. És el líder d'aquestes xarxes socials, és el nou deu. Jo ho he creat, però ja s'ha m'ha escapat de les mans. Que d'alguna manera és el que sentiríem que Déu diria de nosaltres, no? Jo us he creat, però ja s'ha m'ha escapat de les mans, en el fons. Bueno, jo crec que hem destripat molt l'estat. L'estat, jo crec que sí. Però jo crec que... Però cometa sumareix, jo crec. Perquè s'ha adolcurat d'una forma que no és pròpia. Jo crec que potser li podríem dir com això que es va fent els Òscars. El... Mirror so white. Sí, totalment so light. Mirror so light, no? I a part, hi ha bastant S-J-U-V-D-O-L. Aquí també està. Una pregunta. Miley Cyrus, si l'haguéssim posat en un dels primers capítols, que eren més canyeros, ho haguéssiu vist bé. Bueno, a mi no em representa una cosa dolenta. Aquesta és la pregunta que molta gent pot fer-se. No serà que ens hem acostumat a Black Mirror. Tornàveu a mirar les primeres temporades i veureu realment la baixa de nivell, que té un problema mirós. No sé si ho hem vist per què, però d'alguna manera, jo no crec que el problema sigui la Miley Cyrus, perquè si no sembla que estem parlant d'aquell capítol, com si el problema fos només ella. El problema és que hi ha capítols. Però és que a mi no em desagrada, eh? No, no fa tan malament. A mi ja està bé. A mi, quan el robot diu, ah, quita messa del culo, dic que ja estem amb l'humor tonto. Però ja ho fa bastant bé. Ja s'ha fet a propi la realitat que hi ha de la Miley Cyrus per trasladar-ho a la ficció, i això sí que funciona. Però una coseta, abans de partir... el vostre ordre, collons, m'agradaria... Tenim clar que tots tenim la Miley Cyrus al final, el capítol de... L'ordre vols dir de preferència, eh? Exacte. Sí, jo crec que Miley... Bueno, jo crec que potser són bastant guàrdies. Sí, però són bastant guàrdies. Sí, però són bastant guàrdies per a vosaltres. Per mi el Trigger Vipers. Per a mi el Trigger Vipers. Per a tots els Trigger Vipers. Per a tots els Trigger Vipers. Ah, mira, tothom a més el millor. Per a més el millor. A la tard de la nova temporada. Mira, doncs, ja us ho dic ara. Paul, Adriano i Ferran. Ah, això mateix. Trigger Vipers. I el Reitzel. I a l'Adriano i a el Carles, en compte, clar, no estic acostumat a veure't aquí, Carles. Carles ha tingut que Strecking Vipers li ha agradat bastant. Té moltes coses... No, és que hi tinc coses interessants. Moltes, sí, sí. Nois, hauríem d'anar a l'agenda. Va, sí, anem a a l'agenda. Avui en guanyant. Bé, superràpid, videojocs, s'ha filtrat el nou tema, la nova temàtica de Watch Dogs, que és un videojoc d'aquests dits tòpics, i, curiosament, ja que parlem de Black Mirror... I de Kugel. I de... la distopia s'entra en posberexit, o sigui, una distopia a Watch Dogs posberexit. Són interessant. I després, dintre de molt poc comença ja E3, o ja han començat algunes xerrades, crec? Avui mateix. Avui ja hi ha alguna cosa. E3, que ja comentarem una mica en profunditat, i s'ha llançat el Stadia de Google, que és una nova plataforma en streaming per jugar videojocs que ja necessitis cap mena de hardware, ni torres, ni res. És un console en streaming, 4K, 60fps, que costarà uns 9,90, està a partir de novembre. Molt bé. I així, com a sèries, també s'ha migfiltrat s'ha dit que els d'Arman Russo, que molt recentment els han vist a Endgame, adaptaran en animació màgic de Gadarín. Ok. A cinema, vale? Cinema. No me toques de Adina Pintilie. Osso de oro a la mejor película y mejor ópera prima en la Berlinale 2018. La tenéis en cartel, eh? Peli muy controvertida, pero vale la pena verla. I després, si queréis ver a Bruno Ganz, que pobre hombre, ha fallecido hace unos meses, el vendedor de tabaco, que habla de la biena de 1937, y Bruno Ganz hace de Freud, ir a verla, las dos en cartel. Doncs no, i jo crec que ho deixaria aquí, eh? Sí, sí, sí. Hem tingut una xerrada bastant llarga. Ens veiem la setmana que ve, Carles, vigila, amb algú amb bossi. Vinga, no us preocupa, empaneu-vos i torneu a veure les primeres temporades de Black Mirror. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Fins la propera. Fins la propera.