Maire les gir pingües en línia de la getting bar. Veig que aquí comença l'empatx, l'embafada. El gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Paul Diglero. Per Rampujol. Adriano Calero. Carles Martínez. A Ràdio d'Esberma. Futuro, futuro y futuro. Vivimos en una sociedad enfocada en el futuro. A veces lejano, utópico o incluso distópico. Casi siempre inmediato. A veces las expectativas se adecúan a la realidad y encuentran un resultado satisfactorio, pero tan solo a veces. Porque el futuro es eso. Un espejo alejado, ni negro ni roto, pero poco perceptible en el que los humanos proyectamos nuestros miedos y anhelos. Y a tal distancia poco se puede apreciar. Toca esperar al mañana. ¿Pero qué pasa con el mañana? ¿Un tiempo venidero que nadie conoce? Pues eso, que nunca nadie lo ha podido ver. Será porque el mañana siempre aparece disfrazado de presente. Y es así como ese ansiado mañana. Las vacaciones, la playa y el sol. El verano llega y sorprende. Porque el verano ya está aquí, señores y señoras, para los súbditos también. Concretamente, desde el pasado viernes 21 de junio, a las 5 y 54 horas española, catalana también. Y desde entonces, la oportunidad de disfrutar de los días más largos del año. Al menos desde este lado del mundo. Unas 15 horas y 10 minutos de sol por día. Y un sol poderoso, en su máximo esplendor. Más alto, más luminoso y más fuerte. Y así, más o menos hasta el jueves, que es cuando la cosa empieza a cambiar. Pero solo un minuto, un minuto por día, a veces cada dos, así, progresivamente, como aquel que no quiere la cosa. Aunque el verano se asocia con la luminosidad, la bendimia, la abundancia y con la dulcez del ser humano, esta estación del año nos cuenta todo lo contrario. Es en sí misma, com diría García Márquez, la crónica de una debilidad anunciada. Poco a poco, los días se acortarán y las noches se alargarán. Y por eso muchos de nosotros, hoy nos dedicaremos a encender hogueras para animar y dotar de fuerza el sol. Otros, cuántos ya lo habrán hecho, justo en el primer día de verano, cuando toca. Pero nosotros, hijos de la tradición cristiana, más por costumbre que por voluntad propia, lo haremos esta noche, en la rebelya de San Joan. Y de este modo, más de uno se olvidará del sol y preparará una hoguera pensando en el día que tiene que llegar, en el mañana. Buscando celebrar un 24 de junio que amanece, como cada año, con el nacimiento de San Juan Bautista. Porque no hay mejor empanada que aquella cocinada por la religión católica con los restos de la tradición pagana. Las hogueras de San Juan son solo un ejemplo más, junto al árbol de Navidad, el huevo de Pascua y hasta el halo de los santos. Ahora solo falta que la religión siga inspirando a la modernidad para continuar con este canal cultural. Y así, frente a la hoguera, los adoradores de Ra, Helio y mil versiones más no distinguirán a los creyentes de los pirómanos en ciernes. Todos juntos, frente al fuego, en una gran celebración. A la espera de una gran catarsis, una nueva vida y un mejor verano. No os engañen, con una buena noche nos conformamos. Y si esperan, que esperamos, no lo olviden, no busquen en la distancia. Abren la puerta, que el mañana ya está aquí. Eso sí, como siempre, en forma de presencia. Hola, hola, hola. Com estem, senyors? Bé, bé. En forma de present o de passat? En forma de futur. Bona rebella a tothom aquesta nit. Exacte, exacte. Se sabia que és estiu perquè l'Adrià no va descordat. Ostres, descordat a tots els portants de la camisa. L'any que ve prometem certs socials i directes, per molt que em porti aquest petxó al logo. Sí, per molt que tingui aquesta posició d'escriptor professor. On és el Carles? Tu has estat a la setmana passant bé i algú amb bossi, no? No puc dir res. He firmat un contrato de confidiaritat. Ostres. O tens la boca ocupada i no pots parlar. He vist coses que no entendries. A vosaltres no entendries. Em sembla que a la setmana que ve tindrem sorpres aquí. Que nois, anem a tirar endavant aquesta empanada de Sant Joan? Anem endavant. Tot i, tot i... Què tenim, que tenim, Nois? Ostres, t'espero un segon, perquè jo us he vingut a parlar d'un videojoc que fa molt destiu, que es diu Occèmfry. parlaré de Oxenfri. Perfecte, Adriano. Yo os hablaré de las Nits Blancas, de las Noches Blancas, en el fondo una novel·la de Dostoevsky, del año 1848. ¿Pero de cómo esta propia novel·la sigo el mismo recorrido que las propias hogueras y la fiesta de San Juan? Partimos de Lopagano, nos vamos a lo cristiano, y de allí ya nos vamos a la gran celebración moderna. Y de alguna manera, Noches Blancas es un virus que después se torna a película produccionando en forma de película, pero de manera muy distinta. La primera de Visconti, una segunda de Bresson, y finalmente una de James Gray, mucho más moderna del año 2008, que contradicen de alguna manera todo lo visto anteriormente. Algú más, Adriano. Bueno, sí, de hecho, voy con el sé. Tengo vosobraso. Avui no serán 56, serán 60, pero no es para mí, ¿eh? ¿Y tú con? Y yo ya que estemos en la recta ya, comenzando a los festivals a aquests d'estiu, porto el millor, pitjor festival de música, que és el Fire Festival, un documental de Netflix. Ho tenim tots bastant per res. Vinga, va, anem-hi. Bé, us torno a portar aquesta cançó i a bessonar en aquest programa quan estem parlant dels videojocs d'autor. Si mai aneu a que es parlen i obriu la porta, sempre està sonant música. I sempre el teu telèfon és el meu. Exacte, estem parlant d'Oxenfree, i ja us dic que és un joc que vam parlar... Bé, més que parlar, el vam portar de fons, no? És una aventura gràfica. Oxenfree és una aventura gràfica de misteris sobrenaturals que es produeixen a l'Àlex. Està protagonitzada per l'Àlex, una noia adolescent i el seu grup d'amics, el que inclou el seu nou germenastre. Passa en un cap de setmana d'estiu a l'illa d'Edwards, davant del seu poble, on hi ha una antiga base militar abandonada, i a més fa poc que l'última residèna habitual de la illa, la Maggie Adler, ha mort. Un cop allà, en una foguera, precisament, fan un joc de veritat o calbot. Podria introduir-se. I on acaben sortint, òbviament, draps bruts. I no és la sèrie. I l'Àlex... Un cop d'hòstia. Un calbot, sí. No se sentia calcul. No se sentia calcul. No se sentia calcul. No se sentia calcul. El tema és que, en aquesta mena de ronda de sinceritat i tal, sortant dels bruts, i l'Àlex, que s'està governant, és molt estranyes. I coses molt estranyes. Indit, que diríem. Però, igualment, avui, i que no serveixi de precedent, avui no faré spoilers. No penso parlar del joc. Quan és el teu tema, no fas spoilers. És un joc. Tu pots, tu pots. El vaig recomanar i és una passada. És un joc que està en esteam, està a la Play 4, a l'Xbox, a Switch, està inclús per iPhone i per Android. Jo vull parlar dels seus personatges. Els personatges. Tenim l'Àlex, la protagonista, una noia de 17 anys, que va veure morir a su germà, Michael, ho fegat sense que pogués fer res, ja que ella no sabia nadar. És una noia molt cínica, molt sarcàstica i solitària. El seu nou germana, és el fill de la parella de sa mare. És un noi més madur i calmat. I té un passat misterió. Sempre s'està jugant com si a tio ha tingut algun cop per robatori o per haver-ho iniciat una baralla. Una cosa que no s'ha acabat de definir. I, a més, estan durit per la mort de sa mare, que va morir de càncer. I ell, clar, ha format una nova família. És el primer cop que passen junts un estiu. Hi ha una mena d'atenció, perquè l'Àlex, de fet, al principi sembla que la protagonista que no accepta el nou germà, però ell sempre es mostra molt llayal. Després hi ha la Clarissa, 18 anys, que és la ex-nòvia del germà mort de l'Àlex, que és la noia popular de l'institut, és la preferida dels professors, a més, és una noia molt freda i distant. I considera l'Àlex, la nostra protagonista, com a responsable, sinó culpable de la mort del seu germà i de la seva parella. Després tenim el Ren, 17 anys, que és el millor amic d'infància de l'Àlex. L'Àlex és una joveneta, perquè sempre està parlant de fer porros. També s'insinuada que és més boca que una altra cosa, i que és el graciósiet del grup. És una mica nerd i li agraden molts misteris, de fet, és participar molt de la investigació de la illa amb l'Àlex. I sent una certa atracció que capa a Nona. Qui és Nona, una altra noia de 17 anys? De fet, és la més joveneta, està entre 16 i 17, i és la millor amiga de la Clarissa, d'aquesta noia freda i distant. És una noia introvertida i molt tímida, i imita molt els comportaments de la Clarissa. Clarissa de fer blanco i ella de fer blanco. Tot i que, a mesura que avances el joc i la comences a tractar en solitari, et comença a mostrar aquesta part més intel·ligent i càlida que té. Després us he de parlar del Michael, que és el que ja us he documentat, el germà mort de la protagonista, que va morir això intentant ensenyar nadar la seva germana a l'últim estiu que vam passar junts abans de marxar del poble per anar a la universitat. Era un noi que tothom estimava, era un germà model·lic, etcètera. I per últim, tot i que aquest personatge no surt al joc, perquè en cap moment la Maggie Adler, que és la dona que ha mort a la illa, que tenia uns 70 anys, era una investigadora militar a l'illa aquesta d'Edwards, i durant el joc descureixes que les seves antigues investigacions sobre un submarí que va quedar perdut i atracat a sota del mar emaguen alguna altra cosa més enllà i sobretot una gran història d'amor. Com veieu, tots els personatges són, bàsicament, adolescents i el sistema de joc basat en els diàlegs i en la presa de decisions de com contestes aquestes converses enfatitzen molt aquest aspecte adolescent. Està escrit magistralment, moltes vegades, quan veus un joc o una pel·lícula inclús on es tracta el tema adolescent, penses, ui, això, no ho diria mai un adolescent. Jo crec que te'l vaig recomanar per això. Sembla que l'hagin escrit adolescents en el sentit. Parlen molt realistament, els problemes que tenen, els dramas són molt adolescents, són dramas que tots hem passat per l'adolescència, potser amb més o menys drama, i el joc els caracteritza de forma molt realista i molt... Ja us dic, molt magistral. I tot es desenvolupa en temps real, és a dir, si hi ha un personatge que està parlant, de sobte t'apareixen 3 o 4 opcions de contestar, i tu has de ser ràpid, perquè l'opció del silenci també existeix. I totes aquestes decisions que tu prens afectaran a com es desenvolupa el joc. Ja que el joc en sí té 5 o 6 finals possibles, un és més bo, un és més dolent, això determinarà amb qui et portes bé i malament, i has de ser ràpid jugant el joc o pots decidir que allà. Els secrets, els dubtes, les vergones, les mentides, les veritats, cada personatge té un caràcter molt mercat i una manera de fer molt clara, i es poden desenvolupar de diferents maneres la nostra relació amb ells, com us deia. I jo recordo molt clarament, quan jugava el joc, que em va traslladar molt aquesta època, aquesta època adolescent en la que a la meva vida no analitzàvem tant les situacions, i eren molt reactius. No eren tan adults, òbviament, eren adultes, i en comptes de pensar les conseqüències dels nostres actes, eren purament reactius. En comptes d'analitzar que potser ho estaven traient de polleguera, ho deia, i això ens portava una repercussió, i tot era molt reactiu. El joc porta aquesta mena de... Jo, el tal joc, en dic, és que és molt real, aquest joc, està molt enferit, m'ha traslladat de nou aquesta època, tan maldestre, a l'hora que activa. I, de fet, el fet que el joc es situi durant les vacances, i per el que sembla, i per el que sembla, just al principi de l'estiu, és a dir, dintre del marc de Sant Joan, tot i que els Estats Units de Sant Joan com a tal, no? Podríem dir que el joc està més a prop del que és el 4 de juliol, que per ell és la gran entrada a l'estiu, no? Fa que, al principi d'estiu, fa que sigui això fora normes i vida lliure, no? Es dona per suposat que els companys amb els que estàs tractant, fins ara els velles a l'institut, però ara estàs en un context totalment diferent. Ara estàs en això, en el món lliure, i les situacions es porten d'una altra manera. Aquest joc de personalitats, de mostrar i amagar, de descobrir i de trencar, és el que dona, precisament, el nom a aquest títol, el joc de Oxenfree, que és un joc de paraules que aquí podríem traduir, mal traduït com a... Un dos tres. I, de fet, estàs buscant internet, perquè com a tal, tothom ho diu, sí, això, és el que diuen els nens quan juguen a fet i amagar, de fet, a Haydn-sik, si busques Haydn-sik. No he trobat exactament cap nen dient-ho com a tal, però sí que he trobat un fotime de cançons, de gent que fa coses d'aquestes, i una de les cançons que he trobat és aquesta. Els nens juguen a ficar paret amb el... com un ritmo de... Això, després investigant aquesta cançó concret, és d'un tio que l'havia fet per sonjar-me, i la cançó, si l'escoltes, el que diu és, bàsicament, oli, oli, oli, oxenfri, que és l'expressió. Diu, sempre estàs fugint de mi, mai et puc trobar, clar, és aquesta sensació de... Però és que també he trobat grups que utilitzen com a expressió de quan amagues la droga. He trobat una cançó rap, que és quan amagues la droga, i li dius als polis, en plan, ah, no saps on està la droga. El trilero, no? El trilero de la droga. Sí. També hi ha un doble sentit, també, amb la part sobrenatural del joc. Això, ha fet aquest de coses que no veus, però que estan allà i tot això. Però bé, ja us dic, us torno a recomanar el joc, és un joc molt, molt, molt recomanable. I bàsicament, això, i el pols serà fotut abans, però és una banda sonora impressionant. No, m'agrada molt, però que és com marca tuia, saps? Això és el que vull destacar del joc. Que sempre m'ha portat l'estiu. Aquesta sensació de... Quan comencen els focs artificials, d'aquestes fogueres que inicien una etapa de l'any, que quan ets nen, tanta expectació i por pot fer, que es coneixen nous amics, redescobrir els antics amics en un context totalment diferent, i afrontar coses noves i desconegudes a la vida. L'estiu, com a entrenament pel caos, per a l'enerquia, per a l'entropia, per a la vida real. Bàsicament, això és el que, quan jo jugo oxenfri, penso en aquesta sensació d'estiu. Però clar, aquí em fa gràcia el que comentaves, perquè s'establés com un diàleg, no? I això ho tenim molt clar, hi ha un punt d'inflexió, sobretot si estem parlant d'adolescents o del món infantil, hi ha un punt d'inflexió a partir del juny, a partir de l'estiu, perquè arriben les vacances. I, de alguna manera, Ferran, sembla que vagis cap a la no-realitat. És a dir, la realitat ve sempre de la mà, de les responsabilitats, dels horaris, de l'agenda, de fer cas al papa, de la mama, no? La realitat, com tu ho has dit, és la porta de veritat a la realitat. La porta de veritat a trobar-te tu mateix, com a individu, en aquest món, en aquesta societat. Però, clar, la sensació que m'estava donant, quan parlaves d'oxenfri a la contrària, és a dir, que la porta de l'estiu és una porta cap a la realitat, no? Aquest és el gran gir que té al joc, perquè no vull parlar de l'aliment paranormal. Però hi ha... No, no. És el de Tonan. Però, clar, aquest de Tonan és una excusa per investigar les relacions que realment tenen als nens, entre ells, de què és el context social que t'ha marcat la societat. És a dir, tu ets el fill de tal, ets el germà de tal, i per tant t'has de comportar d'aquesta manera, no? En aquests jocs és diferent. I això, de fet, si jo tinc un amic, que jo sempre li deia, ell sempre s'anava de vacances a un càmping, i jo en canvi passava a les vacances a Barcelona, i jo sempre estava esperant tot l'estiu que tornés al col·le. Jo era un molt nen, era molt títxers pet. Molt urbanita, no? No, era molt títxers pet, jo. I jo sempre li deia, és que... Vacaciones santillana, no? Jo sempre... Bueno, mon pare era professor. Així que imagina't. El tema és que jo sempre li deia, l'estiu no és real. Perquè l'estiu és una mena d'oagis que apareix... Hòstia, amb els anys m'he adonat que era aquella idiota, saps? Perquè ens imposen una visió de com ha de ser la vida, amb uns horaris, no sé què, i realment, quan som lliures, quan som reals, és en aquests moments de llibertat. De fet, és molt paradoxal, l'estiu, en el sentit que sí que és cert, que es parla de l'estiu, i jo en parlaré, a partir de les noches blanques, de com l'estiu és aquesta porta, que per mi és realitat, però sí que és cert que d'altra banda, si agafem una altra perspectiva, precisament és tot el contrari, és el moment de trobada... Bueno, això els que no són guies, perquè hi hauria els guies turístics. L'Adrià no és guia turístic, molt bo per a ells. Per mi l'estiu és una tristoria. No som una cosa, Adrià, no, anem i ens expliquem tot això. Genial, vinga. ¡Livras! ¡Grande, Ferran! Me gusta que me la hiciste tema, porque aunque la gran mayoría lo estará asociando con la pel·li de Peter Weir, la del Master & Commander... Master & Commander... És la comandèria pel·lículona, eh? Sí, sí, sí, eso me has dicho. Bueno, de hecho, yo he estado investigando un poquitito y de Master & Commander me he quedado con esa secuencia final, donde Russell Crowe y Paul Bettany se montan en un inesperado dúo de cuerda y precisamente tocan este tema que estamos escuchando, ¿eh? Pero aunque lo podamos asociar a esa pel·li de Master & Commander, en el fondo, esta pieza musical es fruto de la inspiración de una ciudad, Madrid, en este caso, y sus escenas nocturnas. Y de ahí su título, ¿no? Música nocturna de las calles de Madrid. Por Luigi Bocherini, unos cuantitos años detrás, ¿eh? Unos dos... Más de doscientos años. Pero como os decía, me gusta que entres así, Ferran, porque hoy he venido a hablar... Hoy he venido a hablar de mi libro, ¿no? Hoy he venido a hablar de un libro que no es mío. Exacto. He venido a hablar de una de las primeras noveletas, de novelas cortas del grandísimo Fyodor Dostoyevsky. ¡Sagros, que la porche me esboja! Es que no falta letra, en el himno de España no falta letra. Esto es un poco anacrónico, pero siempre hay que lanzar el himno ruso. I tant, que és el llibre. Bueno, ¿por qué me agrada? ¿Por qué usaría que me agrada? Porque en Sagrada, si están hablando de comunismo, es a todos. Torno a Master & Commander, ¿eh? Me refería al tema, ¿no? ¿Por qué me gusta que entés con este tema? Porque, de nuevo, el libro del que os voy a hablar de esta noveleta, que se llama Noches Blancas, está inspirado a partir de la nocturnidad y de una ciudad. Es también reflejo de la inspiración urbana y de la inspiración nocturna. Muy adecuado, además, para la temática de hoy. Estábamos hablando del verano, San Juan y, como no, de las Noches Blancas de Sanz-Petersburg. Sanz-Petersburg, ¿eh? Para los oyentes que no acaben de estar familiarizados con la expresión Noches Blancas, que no piensen en Ciudadagramos, ni en las Noches de Arder Rivera, explicarles que simplemente son... Parran Santurcio, ¿vale? Adéu-siau. A ver, ¿qué son las Noches Blancas? Son simplemente unas determinadas noches al año en las que el sol no se pone hasta más o menos pasada a las 10. Las 10 de la noche. Aquí viene lo bueno. El crepúsculo dura toda la noche. Es decir, el sol no se pone hasta las 10, pero la claridad envuelve toda la noche, os lo imagináis. Noches envueltas en la más absoluta claridad. Eso es que ha anat molt al nord. Yo estoy hablando de Sanz-Petersburg, pero en el fondo es toda el territorio exacta. Es impresionante estar a les 11 de la nit y decir, me voy a hacer una... porque está saliendo el sol, casi. El vermut, ¿no? De alguna manera, si alguien tiene problemas de insomnio, creo que debe ser la perdición total. Porque en el momento en el que nos cambian la estructura diaria, de alguna manera nos cambian la estructura mental. Y en el momento en el que nos cambian la estructura mental, de alguna manera nos cambian la estructura mental. No es una puerta de como el verano, puede ser una puerta a lo desconocido. ¿Quién es el escritor que está detrás de esta gran noveleta? Lo hemos mencionado. Nos ofreció esta gran obra en el año 1848. Y evidentemente, esto que mencionábamos de las Noches Blancas, no pasa aquí en Sant Juix, lo hemos dicho, pasa en el norte. Es un fenómeno atmosférico más bien de las regiones polares. Cuando, lo hemos dicho, pues precisamente ahora, durante los primeros días del solsticio de Virano. Y sus noches, claro. Las 24 horas del día, con festivales, actividades, conciertos, e imaginad, museos, restaurantes y tiendas, que casi nunca cierran. Pero en la novela, en Noches Blancas, este fenómeno y la propia narración nos acompañan durante cuatro noches y una mañana. Sin embargo, el Petersburgo de la época, el Petersburgo de la novela, tiene otro carácter. Y los lugareños están mayoritariamente de vacaciones en el campo. Así que claridad nocturna sí que hay. Pero nada de bullicio, sino soledad. La soledad de la ciudad en diálogo, con la soledad del protagonista, y viceversa. Un protagonista que es, como en tantas novelas de Dostoyevsky, un narrador sin nombre. En este caso es un joven solitario, soñador, que ni tiene amigos ni mujeres. De hecho, vive con su madrina, con la que he hablado. Pero... Os lo imagináis, ¿no? Algo tan familiar como el mítico chico conoce chica. Obviamente. Un día, una noche, con una apariencia de día, el joven narrador i protagonista sale en defensa de una mujer. Una mujer que está a punto de ser atacada por un borracho en la calle. Y al aparecer el protagonista provoca la huida del acosador. Y así, sin pretenderlo, es una desconocida con la que conecta inmediatamente. De hecho, aparece en la novel·la la siguiente frase. Inopinadamente, la casualidad vino en mi ayuda. Y por lo tanto, decía acompañarla a casa, y en el camino acaba confesándole lo solo que se siente. Bueno, ya os imagináis, la técnica de la pena. Bueno, no de la pena. Bueno, de las noves. La pena y el bene de la mano. Fue la mejor, la pena, creo yo. Realmente le funciona el tío, ¿no es? Sí, sí. Está en porzo hoy. Estamos muy tontos porque empieza el verano. Bueno, la cuestión quina es, ¿no? Que le acaba funcionando en la compaña a casa, le acaba funcionando, y quedan para el día siguiente. De hecho, se citan para hablar con una condición. Que él no se enamore de ella. Pero... Eso es. Ya suponéis por dónde va el tema. De hecho, desde el primer momento de Dostoyevsky inyecta una nota lírica en la narración, que va diluyendo la realidad objetiva en una visión mucho más íntima. Proyecta en su protagonista una declarada condición de paseante, que todos conocíamos en Dostoyevsky, más bien de vagabundo, o de vagabundo, que suena mejor. Y hace que dicho protagonista se sirve para que se sienta en la escena. Y hace que dicho protagonista se sirva de la realidad. Como simple excusa para que avalgar a su antojo por mundos imaginarios. De nuevo, el mundo de lo desconocido. ¿Y qué mejor manera de representar esa irrealidad, como nos mencionaba Sferan en Oxenfree, pues el verano, pero aquí va un poquito más allá Dostoyevsky, ¿y qué mejor manera de representar esa irrealidad con las noches blancas, en el momento en que el mundo no responde con lo establecido? La posibilidad del amor, que es en sí misma otro tipo de ensoñación y rumpe con fuerza en la novel·la, pero... Pero nanos, nanos, nanos, llega el mañana. Llega el mañana, amigos, y no es gratuito. ¿Por qué cuatro noches? ¿Por qué cuatro noches y luego la mañana? Os lo he mencionado al principio. La novel·la transcurre en cuatro noches y una mañana. ¿Por qué la mañana? Salvatore, ¿eh? No el que se quedó sin casa hace unos meses, sino Salvatore, cuasi modo, no son nada. Bueno, pues se la van a reconstruir. Sí, pero no aparecen, es una cosa extraña. Bueno, Salvatore y cuasi modo, el poeta italiano, ¿qué decía? De hecho, hay un gran poema escuyo que dice, cada uno está solo sobre la faz de la Tierra, traspasado por un rayo de sol. Y de pronto nochece. Aunque en este caso, en noches blancas, amanece. Y el amanecer les devuelvo a los protagonistas la realidad olvidada. Es como, imaginaos, ¿no? Es como si os pegáis una fiesta, en la etapa moderna, como sería. Nos vamos de fiesta cuatro noches, os pegamos un gran festival, la música que queráis, de ese tecno, y de repente llega la mañana. Y rumpe esa luz solar, que claro, la novel·la les ha acompañado durante todo, pero a nosotros que nos pasaría, pues que el día, la realidad nos daría dos hostias, ¿no? Esto pasa en la novel·la. Esto pasa en la novel·la, precisamente, con esa mañana, y hay una reflexión de dos o diez, que me parece interesantísimo, que dice, ¿no?, de cómo le afecta al narrador. El castillo de sus ilusiones se ha venido sin estrépido, sin dejar rastro, se ha esfumado como un sueño, y él ni siquiera se percata de que ha estado soñando. Yo aquí digo, o sí, o sí se percata, pero prefiere disimular. Yo creo que es eso. Bueno, sea como sea, os dejo a vosotros la tarea de responder a esta pregunta. Además, ahora tenéis... no tenéis excusa, ahora tenéis una edición mucho más potente que la que tengo entre mis manos. Se trata de la edición de Nórdica, de hace unos pocos años, creo que es del 2015, y es una edición que intercala la narración de Dostoyevsky con unas coloridas ilustraciones de Nikolai Troshinsky, evidentemente ruso, y esta combinación le da a la obra un valor increíble. De hecho, ya que hemos mencionado a Nikolai Troshinsky, y creo que es muy adecuado para el programa, mencionar simplemente que, además de sus ilustraciones, el tío está detrás de muchos videojuegos experimentales, como diseñador, y realizó un cortometraje en el año 2013, que se llamó astigmatismo, que de hecho se llevó numerosos premios. Y ahora, que ya nos estamos yendo de nuevo hacia el terreno audiovisual, que ya sabéis que yo soy hombre de cine, pues no puedo evitar comentar, como decía al principio, que Dostoyevsky, como me conoce el campeón, como Dostoyevsky siempre ha sido fuente de inspiración para muchos cineastas, y de hecho, con este tema, si algún no yente es capaz de entender de quién vamos a hablar, estamos hablando de Bisconti, pero en el caso musical, estamos hablando de Rota, y no hablamos de Nino Rota, pero en el caso concreto, estamos hablando de Noches Blanquer, le Notidianke, una versión muy fiel, considero que muy fiel de la novela, pero antes de entrar en ella, entrar en materia simplemente lo que comentábamos, Dostoyevsky ha sido una fuente de inspiración para muchísimos cineastas, Joseph von Stenberg, Aki Kaurismaki, o incluso Woody Allen, de una manera un poquito más libre, pero estos tres cineastas realizaron sendas versiones de crimen y castigo, la de Woody Allen. Recordáis todos, Matchpoint, pero es que Richard Brooks llevó al cine los hermanos Karamazov y Akira Kurosawa, el idiota, y hasta, imaginad, de los hermanos Karamazov y de crimen y castigo, hay manga. Pero bueno, como os decíamos, centrémonos en las versiones de Noches Blanquer, que son varias, yo ya se ha hablado de la de Bisconti, pero si duda destacaría, además de la de Bisconti, la de Toolovers, de James Gray, del 2008, y que me perdone el maestro Bresson, porque sí que es cierto que hay otra versión, del año 71, pero voy a obviar las cuatro noches de un soñador, que así se tituló la película de Bresson, que tiene mucho que ofrecer, más que todo porque le noti Bianche, es muy fiel a la novela, y Toolovers, todo lo contrario. De hecho, Toolovers nos permite entender un poco lo que hemos estado comentando con la gran festividad de San Juan o el solsticio de verano, de cómo un pequeño virus inicial va muntando y va ofreciendo nuevas posibilidades, ya sea festivas, de celebración, o creativas, artísticas, ¿no? Veíamos como lo pagano se volvía católico y lo católico se volvía una gran celebración moderna. Pues esto sucede, también, con las noches blancas de Dostoyevsky, que parte como una noveleta, se va hacia una película muy bien, muy bien planteada como reflejo de esta novela de Dostoyevsky, que es de Noti Bianche de Bisconti, pero es que acaba en el año 2008 con una versión totalmente alejada. De hecho, más bien, no es que beba de la novela de Dostoyevsky, bebe de la propia película de Bisconti. I vamos a ver en qué evoluciona esto, porque estoy convencido que alguno más se aventurará a representar las noches blancas en película y quizás más en la línea de James Gray. Home, això que estàs comentant, al final el concepte de nit blanc, és a dir, la nit més curta allà directament, no hi ha nit. És aquest canvi de paradigma que ve de las noches durante el invierno, aparte de por el frío, es adquedas a casa, todo queda recogido. En cambio, el estilo es sala experimentar. Amuna i realitat, de hecho, yo creo que es lo que mejor captabisconti en la película, porque la rodó, por cierto, en el año 57, con Marcello Mastroianni y una bella y candida María Shell, el film fue rodado, de hecho, en una estenografía al aire libre, pero montada en Chinichita, en los estudios, fue ganadora del León de Plata de Chinichita, ya entendemos que el neolismo italiano llega a su fin y con razón, porque no le interesa a Bisconti la realidad, ya no habla del neolismo, sino lo que le interesa es el reflejo de un mundo onírico, de los sueños, el amor, la mentira del deseo. Bisconti sustituye Petesburgo, en este caso, con una ciudad que parece estar hablando de Venecia, aunque no lo especifica, sustituye el silencio por Nino Rota, que es precisamente lo que nos viene acompañando desde hace un rato. La novel·la transcurre en verano, com la novel·la transcurre en verano, con esa irrealidad de las noches blancas, pero que Bisconti se lo lleva al terreno del invierno, ¿por qué? Porque como no puede contar con noches blancas, lo que hace es trasladar esa blancura de la nieve, de la bruma, o sea, esa blancura ya no es la de la noche, ya no es la claridad de la noche, sino es la de la nieve, la de la bruma y de alguna manera, desdibujando los límites de lo espacial, lo arquitectónico, destruye también esa irrealidad. De hecho, hay toda una serie de cambios en la película que aportan, que lejos de contradicir aportan muchísimo, porque Bisconti, con otros elementos, consigue crear la misma entividad y la misma irrealidad. En vez de la Blanca Noche, como os decíamos, una nevada que cubre y desdibuja los límites. Imperdible en general, la tenéis que ver porque creo que es la mejor manera de entender a Dostoyevsky... Evidentemente, la mejor manera es leyéndolo, la mejor manera de entender a Dostoyevsky. Pero me atrevo a decir que para aquellos que no cuenten con... Con comprensios, con comprensios de lectora. Pues esto, que la mejor manera, en este caso, si solo se cuenta con una hora y media, un poquito más, es en este clásico de Bisconti que les acercarà, si lo agrada duda, a Dostoyevsky. Doncs queda recomanat, Dostoyevsky. I tant, i bueno, he mencionat una miqueta, però si voleu continuem, perquè ja estem en el terreny del cinema, i em sembla que en vol. Llavors he parlat del minor rota, o sigui que continuem. Vam-nos a rotar. Vam-nos a rotar. Vam-nos a rotar. Bé, abans de començar la secció, demano perdó als oïcents per tots els transistors i timpans que han rebentat pels teus peros. Adriana, per què? Bueno, a Música, s'enjust pagarà per... Doncs re, Música, a l'Olesvia no hi ha... Entrem en territori vacacional, festivals d'estiu, ja que parlàvem la segona passada del hype, jo crec que entra bastant a parlar del tema de Doctor Music, que és un d'aquests festivals que... Doctor Music, un festival que ho ha patat literalment, a mort d'èxit, i s'ha cancel·lat. Sobretot d'èxit. I d'èxit, bueno, a la xarxa, sobretot. Bueno, a l'Olesia... Sí, ha sigut trenin tòpic, això segur. Sí, sí. I doncs que té molt de teles, que té moltíssima tela. Com pots plantejar un festival que tenia un entorn molt estaurer? És com si vols plantejar... Mots em vas del camp a la ciutat, però literal, però allà no a la ciutat, és que és l'entida de... No, a la terra, a l'esfal. És del món malògic. Però pot ser pitjor, encara, no? Clar, perquè hi ha una persona que s'emporta, la Palma, una persona, bueno, una persona, però és un festival, el desastre festivalero, jo crec que hi ha per entorn o màcia, que és el Fire Festival. Què és el Fire Festival? Molt d'entrada, el Fire, com que parlem de fogueres, no parlem també de vacances, això. Fa gràcia perquè dona jo el logo que té, perquè el logo del Fire Festival és una flama, que inclús ens pot recordar bastant el logo de Tinder. I segurament... És clar, pensava que eren com onades. No, no, no. És com un... Sí que és veritat que té com a sota un... el que serien els troncs de la foguera, és com a aigua, perquè es troba en un aire, bueno. Clar, perquè l'Anaïlla paraísia que, i segurament el que tenen en relació amb Tinder i Fire, és que tots van acabar empillant en aquesta llibertat. Però no, com pot ser. Però no, no, no, no, com pot sentir. Vale, però ¿qué es el Fire Festival? Bueno, el Fire Festival, o sigui, el que et venim a presentar és el documental que va estrenar a Netflix, farà uns mesos, jo crec que principis d'any, no pot ser. Sí, sí. O sigui, que jo crec que molta gent no pot saber-hi, però el que farem és una mica què collons va passar perquè és un festival que la valia, però a més no podem. Tot va començar a muntar el Billy McFarland, que era un emprencó. No és el de Padre Familiar, eh. No, no és el de Padre Familiar. que hi ha aquell lloc que ja viene curado de casa, despatgo. Però és una persona que, un emprenador, que va començar una aplicació que es deia Fire, juntament amb un altre rapper, o americà, que es deia Jarrul. Jarrul. I llavors, amb aquesta aplicació, volia encobrir una mena de, el que es diu, un punto ciego. És un espai que no estava tractat, que era l'eliminació de les barreres burocràtiques, de managers i tot, per exemple, si volies contractar un artista. És a dir, ja no havies d'anar a la productora, el mànager, no sé què, per portar-ho a un festival, o, per exemple, el que et proposaven era, si tu vols, pots contactar directament amb Pitbull, perquè vingui a cantar una cançó al teu nebucari. I podries connectar directament a ella, a partir d'aquesta aplicació. Exacte, era una aplicació VIP, bàsicament. Estava molt bé, és una idea molt bona. Això sí que em sembla una idea molt bona. És que, de idea, viven aquesta gent. I què passa, que això podries contractar a un Pitbull, per exemple, a la teva aniversari, o vingués a cantar-te... Una manera molt més directa. No ho sé, clar, el que faria falta és que tinguessis els diners, i el mal gust per fer-ho. Llavors, què fan aquesta aplicació? Mal gust, per què? Canta Pitbull, una nana perquè t'adormis. Pensa que l'has pagat per la dada li pots tirar tomàquets. Senyor Mr. Warwhite. Què passa? És una aplicació amb una molt bona idea. Va estar començant a estar triomfant. Com publicitem? Com publicitem aquesta aplicació? I van dir, hòstia, la millor forma és... I ja que tenim una cartera d'artistes, que a poc a poc es van apuntant perquè no fem un festival de música. Llavors, el Billy, el partit ara li ve en Billy, com a digne, clar, és un emprenador, és un supervanador, i el que comença és a fer aquesta promoció del festival via online, via campanyes de màrqueting, que són brutals, comença molta gent, molts influencers, molts còmics, molts artistes, publicar certes dosis molt petites de què serà el festival, i, clar, es va estendre, com la polvora es van comprar totes les entrades, i, evidentment, s'esperava que era el festival del segle, aquest festival que havies d'estar. Perquè és el que volíem muntar era aquest nou butstock. De fet, ells mateixos ho diuen, s'ha de ser aquest festival el que volem vendre és l'experiència, pràcticament, del segle, o sigui, de la nova generació. Exacte. Actualitzar el metre. Exacte. Llavors, què contenia aquesta mena d'entrada? Que, a més, era bastant desorbitada, perquè tu ho compraves, i eren bastant, bastant de pasta. No ho recordo exactament, però era bastant de pasta. Hi havia una mena de recerca al trasor, perquè, a més, hi havia... El festival es faria a una illa deserta, a les Bahamas, era ja tot l'àmbit paradisíacos, era com un rotllo així... L'Àquica, l'Àquica, l'Àquica, l'Àquica, l'Àquica, l'Àquica, l'Àquica... La promoció, exacte. I com que són les unaies amb bikini, models, top models, que més eren les millors del moment, era com tot... Era el gran buf, no? Era tot... tot havia de ser el gran festival. Llavors, inclús, si depèn de quin preu paguessis, tenies unes cabanyes, tenies... A més, hi havia grups, hi havia confinats pel cartell, major laser, blink... Pupurri vol bèstia. Pupurri, bèstia, bèstia. Però hi havia coses que olorien raro. Els currantes, la gent que treballava per ell allà... Realment, no... Hi havia gent que no ho veia molt clar, per certes coses, per exemple, de capacitat de la illa, o de com es suministaria el menjar, l'aigua, tota aquesta gent... I aquests, els que eren una mica els traïdors, els fèiem fora. Llavors, era com una... una avantall en caps, no? Llavors, el que feia Billy era això, no?, intentar vendre, intentar... A l'hora que ha captat molta pasta, era captar el màxim de càmeres possible, no? O sigui, hi havia aquesta idea entre que no sabia si era un emprenador, una idealista, o un timador total. I parlant d'idealistes, sabeu qui era el propietari d'aquesta illa? Ah, amigo, amigo... Amigo, amigo, señor Pablo Escobar, Gaviria... Gaviria. Què passa? Quan volien contractar aquesta illa, el propietari, els propietaris d'aquesta illa, els ets propietaris, els li van dir... Us la venem, us la deixem per fer aquest facial, però amb la única condició que no podeu dir a qui pertanyia aquesta illa. És a dir, no podíeu dir que era Pablo Escobar. I que és el primer que va fer el primer. I què fan, parant? Què passa, el primer cop que fan això? La primera cosa que fan a les xarxes socials és dir, vén-hi de fiesta! Aïlla, aïlla! Jo és que passa que, evidentment, els diuen... Nenai! A la puta calla! A la puta calla! Jo crec que un mes de començar el festival han de tornar a començar de zero tota la recerca d'una nova illa, uns oncs espais, una bogeria... Llavors, què va passar? Que a la nova illa que van trobar era molt més petita, era... Gran exuma, no? Gran exuma, una isla de les bambes. Llavors, què van passar? Llavors van començar a veure que no hi havien prou jocs, no hi havien gent, VIP, que havien pagat més. Clar, ells havien de construir... Unes cabanes, rotllo, bongalòp, xulos, i els més importants els fotrien a hotels de luxe. Sí, sí, perquè si no recordo malament, en el documental, el que passa amb aquella illa és que, a sobre, aquell cap de setmana que volen fotre el festival, és un cap de setmana que hi ha uns altres tipus de festival, no sé si... És la festa de la illa! Tot, tot, tot! Llavors, què passa? Que comencen a sortir veus, de fet, hi ha un tio que comença a investigar... Un tio, com de pie, no? Que comença a veure tot el rebombori del festival, i diu, això, aquesta illa jo me la conec més o menys, i aquesta gent no pot fer un festival. Aquí comença i crea una mena de web, Twitter, que comença a desmentir les coses que ells diuen. No és impossible que puguin entrar, jo que sé, 40.000 persones, perquè tal, el tio inclús agafa una vida i sobrevola a la illa, i comença a fer fotos, però la gent passa bastant d'ell. Però, clar, què passa? Comença a donar-se també els correntes, això. No tenia necessitat, no tenim aigua com ho farem, no? I, inclús, d'on venen aquests diners? D'on vindran aquests diners per cobrir tot aquestes noves despeses a aquesta nova illa, no? Perquè el Billy pagava? No, el Billy tot era de boquita. Clar, què passa? Aquesta és la diferència entre un tirà, no? Una persona que no paga i una persona idealista, que al final és aquesta persona que et vent la moto per veu, per dolent. Però, tio, la sensació... És que seràs part del festival. És clar, la sensació és que sempre estava dient doble o nada. No te pagaba de hora, però quan te pagues te pagaré el doble, i no sé què. Perquè va saltar de mata. I després d'aquesta persona que va crear aquest Twitter, ja es creu una mena de wikileaks interna. Algú de l'equip comença a fer una web, encara jo, i comença a fer fotos reals, vídeos de tot el que passava. I això comença a una casa de bruixes, aviam qui colla està fent aquesta web, no? I a aquest punt ja tota l'equip li deia, hostia, la gent ja està veient què està passant, que és un puto caos, que no tenim res, que no hi ha res a preparar, que vindran a qui no es trobaran res, que estaran tirats. No, no, no, que encara podem, va, sí, sí, sí. Estem a 17 dies del festival, 17 dies, dos setmanetes, per començar el festival. A les xarxes ja podien veure què estava passant, saps? Llavors el tio diu, maniobra, d'empregador o no, o d'atimador, però comença a dir, va bé, injectarem diners, creant uns braçalets. Un braçalets, aquestes de pulsera, tipo... Prepago, de primavera de saure. M'agafem les beudes als festivals de temps. Llavors tothom li deia, no, aquí ja s'ha liat, aquí no podem treure més diners, la gent ha pagat millonades per venir al festival, doncs què collons, si la gent va començar... Ah, sí, sí, sí, va ser molt bèstia. Però com rotllo 400.000, hi havia ja... Que donava 200, 300.000, però... Comprador era un tio de molta. Clar, perquè era un festival de héritre. També hi havia molt guànevis, molta gent que diu, jo vull agastar-me i missa d'or. El que més padre s'ha d'orrar per a mi universitat. Vull apagar-la aquí. Era brutal. Llavors, a partir d'aquí, la gent que escrivia per xarxes socials, de fet, els propis que gestionaven les xarxes socials, que no sabien res, perquè no estaven a l'illa, que s'havia localitzat a Anglaterra o a Estats Units o així, no sabien res, i els els feien mentir a les xarxes. Llavors, tothom, perquè intentessin que tothom estigués... O sigui, els que havien comprat, els consumidors, els assistents... Ells no sabien res, inclusive hi havia gent que escrivia per privat o públicament... Es va preguntant, sí. Preguntant, però era això el final. Què passa amb aquest festival? Quin avió hem d'agafar, quina direcció, com va... Aviseu-me quan avancio, què he de portar de roba, em donareu tovalloles, no? I borrar amb tots els comentaris que contestaven amb llargues, és clar, la gent era... Bueno, o feien que aquest misteri, aquestes organitzacions convertís en misteri formes part de l'experiència. En clar, o la gràcia és tan que no ho sé, pas que avió. Clar, era com un secretisme que hi havia molta gent, que és veritat, suposo, també, perquè són aquests VIP, que estan acostumats o volen estar acostumats a aquest tipus de festivals, i després, potser, entrarem a la Tartulia, però... Aquesta gent que no vol entrar massa en el tema, és a dir, al màxim de preguntes, per potser no sembla aquest desesperat. Hòstia, no estic acostumat, potser, a aquest tipus de festivitats, jo els em deixaré portar, no? Perquè també estan molt acostumats a que... les coses se'ls solucionin, a l'últim segon, amb la pasta. També, potser serà com alt aquests cops que de sobte em posen un avió privat i arribin. Exacte, aquí, aquí. Llavors, què passa, que els propis treballadors veuen que tot es va inflant, inflant, inflant, els treballors del festival que diuen, no arribarem, estem a tants dies, s'han de construir tots els escenaris, s'han de construir les casetes, de fet, les casetes, com que no arriben a temps, van comprar les casetes d'unes tendes de l'Oreca Matthew, crec que es deia, que és molt fort, els hi promets una casa amb un bungalow i els dones una cosa de supervivencia. Però les comences a sortir aquestes imatges, no? Comences a sortir en algú equil·lix aquest. Tot fatal, els treballors diuen, bueno, mira, hem de plaçar el vil, que no, que no, que no, que farem el festival, i què passa el dia abans? O sigui, el dia abans, què passa? Diluvi. Diluvi. Però el Diluvi universal. Jo veig tots els personatges, és clar, és un documental, que tothom es veien els testimonis. I els que es descollonen. I els que es descollonen que m'encanten. Estem explicant la història, però és una història que podeu trobar. Però si veieu el documental, us portareu. S'ha de dir que hi ha dos documentals, la Netflix, i el d'Amazon, tot i que el que considerem, no? Sí, jo el d'Amazon no l'he vist. Ah, jo l'he vist els dos. Però hi ha una cosa molt bona, que suposo que el d'andèeu està, o no ho sé, el d'Amazon, perquè tu veus les interioritats del festival, no només els testimonis, sinó perquè el Billy, des del dia 1, va voler contractar un càmera, més un càmera bo, un càmera bo que seguís 24 hores al procés del festival. I després ho sedeix a Netflix. Hi ha molta imatge d'arxiu, no? Moltíssima imatge. És increïble. Perquè ell tenia la idea, segurament, de dir que un festival... Tu grava-lo tot. Grava-lo tot, saps? Perquè te'n siguin coses bones, condolentes. Al final, com que serà el festival de la veca, serà allò de... Si algú no ha funcionat... O sigui, durant aquest procés de creació del festival, si hi ha hagut moments tensos, és normal, perquè estàvem fent el millor festival de la història, no? Llavors ha estat un grau a la vida increïble. Nadie ha construït una piràmide, sinó uns quants muertos. Sinó uns esclavos. Bueno, llavors, diluvi universal, ja tots es pensen, bueno, ara el Billy, ja... ens morirà i cancel·larà. Doncs no, no, el tio diu que cojones. Anem a... seguim, seguim, seguim. Llavors, què passa? Comença a entrar. Comença a arribar a la gent. La gent és el dia abans de començar el festival, la gent està arribant una part de la gent, clar, perquè evidentment hi havia milers de persones allà posades. Comença a arribar, comença a arribar, però, clar, la gent no sabia on estava anar, no sé què, i quan arriben ja veuen el caos, i inclús hi ha gent que la recullen amb un autobús escolar. Sí, comencen els memes, només. Comença els memes. Si internet comencen a arribar, és d'ells. Comença a haver-hi una resposta. I com va passar amb les bandes a tot això? Aquest puto caos que hi havia generalitzat, una d'elles hi va caure. Quina és la banda que va caure? I va dir... No, no, no, no, no. Em gràcies, i compteu, amb això. Blink, Blink, és la primera que va caure, i a partir d'aquí també van anar caient més bandes, que ells deien... No arribaré a oferir el concert que jo vull oferir els Mossos. Va haver-hi un concert, al final? No, no, el tema és que Blink... A què acabes de dir una cosa molt important? Blink no diu que no en planen. Blink, que encara no... És que les mateixes bandes no sabien. Si això no va ser un èxit o no, però no volien quedar malament dient que això és un desastre. I per dir que no anàvem a Blink va dir que la qualitat de l'altre veu no ens assegura la millor actuació possible. Ja d'alguna forma es va cobrir una mica les espatlles, suposo, i és el primer que va dir a Txau. Llavors, a tota la gent que anava arribant per no ensenyar-ls la basura que està organitzada, que, bàsicament, era a part de les cabanyes totes molles. Bueno, era... És que... És que la veritat que heu de veure... Jo sí que, finalment, va ser la crònica d'una mort erupció. De veritat que heu de veure el documental, perquè és una passada com els malevars que acaben fent... No, però és que el millor és que els donen amb bivarro, bàsicament, el col, a muer-te a tothom. Els porten a un bar, a més la dona aquella, que és la cuineta. Que a la cop veu una aza de gent desesperada. Diu que li avissen en 20 minuts d'entelació, eh? Sí, sí, és increïble. En té la duda de gas, no, en té la duda d'alcohol. Tequila, litres de tequila. Llavors, què passa? Que la gent que sí que es va disposar a les tendes va començar a veure que aquells mongaló, aquells... Inclus, aquests llates, que els havien promès per tot la pasta que havien posat, no existia. Llavors, van arribar les tendes, van veure que tot estava molt... Inclus, no hi havia tendes per tothom. Llavors, a mesura que les hores avançaven, la gent em van fugir. Es roaven entre ells. Es roaven entre ells. Hi ha vídeos, hi ha vídeos de un battle royale disputant-se a menjar a aigua. De què xequitano? De què xequitano? Era brutal. Va començar una guerra, total. Llavors, els organitzadors ja veien que això s'havia descontrolat i van fugir, van fugir del fàstima. Salve si quien puede. Hi ha gent, inclús, el productor, que hi ha una història que no m'ha explicat, que jo m'agradaria no fer spoiler, però hi ha una història amb els tanks d'aigua i el productor. Un productor que s'ha vist per a l'hospies. Bé, que va acabar fent coses... Bé, mitja que va acabar fent coses bastant estranyes. Estava discusat, com a mínim, i deixa clar que estava discusat. Jo ho diu. Llavors, què passa? Van fugir, van fugir. I llavors hi ha molts organitzadors que diuen... És que la meva sensació era que jo vull marxar. Aquí vens a un infern, però és que... Estaven a una ida... Però és que he deixat gent tirada. Perquè no tenen ni tan sols vol de tornar. Deixen d'anar repartint. És un caos. Van començar les demandes, l'aplicació, obviament, se'n van a la merda. O n'està aquest tio, ara? Despedos, ui, ui, ui. I llavors entra la FBI, obviament, perquè és un frau. I a més, és un d'aquests grans fraus, no? Llavors, finalment... O sigui... Ell, el que es va donar és que el Billy inflava els preus, inflava els preus, mantia els accionistes. Accionistes que, per cert, imagineu la magnitud, volien passar de... No, no, no, deixem d'invertir a Tomorroblén, o no com es diu el festival aquell, el... Couchela. Deixem d'invertir al Burning Man, i ens anem a invertir a aquest festival, que serà Elito. Llavors, què passa? FBI entra, li fan pagar una millor nada, però el deixen sortir preventivament, no? Diguéssim... Llavors, tal com surt, tal com surt! És com tio! I comença un altre negoci prudolent. En Nova York. Que és com panent, agafen la llista de contactes que havien creat del festival, del Fire, comencen a enviar spam a panent, suposament... Bàsicament va començar a utilitzar les dades de forma frugulessa. El van pillar més per això que per totes les altres coses. Això ja és una acció totalment a la desesperada, però que... i això és el que acaba de tancar, aquell enigma que navega durant tot el documental de... Que, mira, que evidentment té un punt de vista bastant clar, però sí que és veritat que en molts moments tu dius... Aquest tio és un... És un somniador? Aquí, aquí, aquí. És un idealista intimador? Exacte. Un hue puta! I clar, evidentment, el documental intenta respondre això, no? Sí, sí. Jo crec que podríem seguir amb la mòbrica de Font de Blink, o li fotem una tertúlia. Posarem tertúlia, posarem tertúlia. Anem cap a la tertúlia, perquè això ha d'anar molt bé. Però molt recomanable. Empanats, encarats. Pau! Bueno, es queden set minutets. Doncs vinga, endavant. Aquest documental és que realment ofereix moltes possibles reflexions. Podia haver estat a la programa anterior, amb el hype, no? Totalment, totalment. Sí, de fet, ens vam menjar tot amb l'E3, però el fire va sortir bé. Però no podia haver-ho de allà. Està aquí perfectament, perquè en el fons sí que és veritat que és un documental, que encara que té aquest caire així com de Marogeo, que et saps allanganxar tota l'estona per veure què cony passa, i que en el fons ens enganyem molta penya. També amb els memes expressava com... En el fons se l'agrava, si ets un milionari, que el teu problema és que, hòstia, t'ha entimat perquè t'han venut un festival, i tu t'ho has cregut, doncs mira, ni tu. Aquest és el teu problema. Però més també és curiós, com la justícia americana, que això ho diuen en un moment, també vol posar a judici, vol fer-ne judici als influencers... I és que em sembla la gent que va col·laborar, però clar, va col·laborar. Això ho parlàvem amb l'Adrià Nouanín. Perquè tu és fort, això. Ja, però que la mateixa manera que un Instagram, era un nou influencer en el fons, un influencer. Es beneficia. Què fa un influencer en el fons? És un vampir. És un vampir que es beneficia de tot allò que funciona, i acaba aconseguint que la gent es fixi primer amb ell, però com a porta d'entrada amb tots aquests mons de fama, fashionisme... Si en el fons, això, tu t'equivoques, si no funciona, és com si ets un comercial que agafes el producte de Roni per vendre. Llavors, jo trobo molt bé responsabilitzar aquelles persones que, tenint el poder a les xarxes de que la gent els segueixi, també puguin ser responsables d'haver acabat seguint aquest Billy McFarland. No seré jo qui defensa un influencer de pacotilla, com aquells, però també s'ha de dir que... El problema que va haver és que els influencers, en cap moment, van participar en la investigació. De fet, se'ls va considerar còmplices quan ells haurien d'haver fet els moviments per considerar-se víctimes. Almenys van sentir la santa vergonya de dir que he cobrat per fer aquesta prova. Però també s'entén que ells tenen una responsabilitat, que està vivint a marge de tots els morts. Aquí podria m'entrada com funciona aquest món actualment. La responsabilitat de les influencers és seva, o se l'hem donat com imbècils? Però jo crec que canvia el paradigma... No sé si, com a gran cas, el festival aquest, el Fire, canvia el paradigma de que al final és un frau supermassiu i generalitzat. És una persona que ha aconseguit vendre una merda en el món. I tothom hi ha cregut. Però va dir una cosa. Jo no em dona la sensació de que sigui una persona que hagués fet el festival per embutxar-se a pasta, perquè jo crec que sí que el volia fer. Ell volia entrar a la xarxa. Ell volia entrar a la xarxa. És com un licolàs de la música. Ah, exacte. És com el Leonardo DiCaprio de... No, però la trapa a mi sí que es vol embutxar, que hi manté. Però l'objectiu del Billy és fer-se famós, no és fer-se rica. Sí, llavors a tota costa. Ell vol començar amb l'aplicació, que és una aplicació molt interessant. Però amb el festival, que és el gran bombazo. I, a més, quan s'associem de rol, que també és una gran... Bueno, per personalitat, no? Però jo crec que el documental juga bastant també amb això. Aquesta figura és una idealista, és un emprenador, és un timador. Pot tenir-ho tot, però és que, al final, ell, el seu equip es manté fins a l'últim segon. I això no ho fa un timador comatant. Però també hi ha molta xantatge. Exacte, hi ha molta gent que no ha cobrat, no ha cobrat molta gent que digústia. A part, per tornar una miqueta al tema d'estiu, perquè recordem, estem parlant de tot això, el Fire té molt aquest component d'oci. És que vull tornar una miqueta abans d'acabar, a la recuperació de... Abans m'he comentat la Bloxing Free, tothom ve amb l'Ox Blanque, també ho has mig comentat, i el Fire, com a representació de l'extrem oposat de l'UC. La vida separada d'aquesta entre feina i oci, és a estiu i la resta de l'any, és un fals paradigma, potser. Estem en una època on l'oci ha pres un pes, que era important, però, en el fons, som gent d'oci, és a dir, abans tu et presentaves a partir de la teva professió i la teva feina religiosa. El Fire és un exemple de la obligatorietat inclús de l'oci, has de fer alguna cosa, i el Fire és com formar part de la història de l'oci. Exacte, perquè és que ens definim a partir de l'oci, ara mateix. I alhora estem a la cultura del Binge Watch, de les sèries. I ja no hi ha tants votes en el fons. Ara les sèries no ets ningú si no has vist. Jo, a mi aquest documental em faria una pregunta molt important. Tot val, és a dir, es pot vendre fum, què és més important? Allò que vens, la imatge del que estàs venent, perquè no ens enganyem quan arribem a un restaurant, una selecció d'un producte, què estem comprant? Allò que necessitem o allò que creiem... Adrien, anem a vendre fum, que ens queden 3 minuts, anem a vendre fum pel programa que ve. És que és toca, tio! Sí, sí, és a saco, és a saco. Avui sóc jo el presentador, m'acabo la puta. Avui marco i els timings, tio. Doncs no hi ha agenda. 2 minuts, 2 minuts, 40. Tú manes. No, no, el que estava dient és que hi ha una gran pregunta que navega totalment amb el documental. Exacte, estem venent tota l'estona, per exemple, a nosaltres, al futur. De fet, jo per això entrava amb l'editorial. Per què venem un futur? Perquè no ens agrada el present. I llavors venem un futur, que ha de ser la hòstia, i és el que farem ara, vendre el futur i la agenda. Però, al fons, jo us he dit, obriu la porta, que hi ha pel·lícules bones. Podem esperar a veure les noves pel·lícules que venen, com la de Jim Jarmusch, collonuda, no? Estem fent la tardada. Però, al fons, també tenim bones pel·lis, com Toy Story 4, que la vas anar a veure ahir. A la setmana que ve, el monyeco diabòlico, perquè li agradin aquestes coses. És molt guai que vagin a estrenar el mateix moment. Els dies que vendran, em sembla que la vas comentar tu fa uns anys. Això t'ho compro, perquè aquest em va agradar. El Carlos Marquet és marçet. De sèries, Dilluns 24, a Fox Movistar, Podafone o Orange, està Legión Temporada 3. És una sèrie que jo recomano a Muerte. Univers X-Men, però la part bona de l'Univers X-Men. I Paquitasalas, torna Paquitasalas de la temporada de Netflix el dia 28. És una sèrie que va animar, a Muerte, a Movistar, una gran sèrie, i error. Molt recomanable. Molt ràpid de videojocs, a 21, el Divendres, es va estrenar el Crash Team Racing Nitrofuel, que és el remake del cotxe de Cars. Està totes les plataformes. I avui, diumenge, estem amb la final del tornets, Arkham Digital Fighting Tournament, les 9 edició, Tekken, Smash, Street Fighter Dragon Ball, a les cotxeres de Sant fins les 8 de tarda. Totes les finals, ahir ja es va estar jugant, però sempre és interessant. Com es de tope. I després del còmics s'ha creat un Indiegogo, o sigui, un percami, per la novel·la gràfica del videojoc Earthworm Jim, que és un mítiquíssim, que hi ha sobrepassat a saco dels 12.000 que volia, a 288.000, però serà molt interessant. I l'exposició, el Vívor, el Manac, del 21 de juny, el 29 de setembre. I, també, 21 de juny, 6 anys galàctics, un còmic de Joé Maria Poig, Manu Ripoll, del Norma, i... I és aquest còmic, no? És una mena de repàs dels seus alter-ego. És una mena del David Bowie català. Un oig, 30 segons, menys. Sembla que hem acabat. 20 segons. Ens veiem la setmana que ve. És l'últim programa de temporada i vindrà a Carles amb el buonbossi. Molt bé, us ja estem fent el matí que falla. Bona nit, benvingut.