Gràcies. Prefereu els pites que aquí comença l'empatx, l'embefada. El gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Paul Digler. Per Rampujol. Adriano Calero. Carles Martínez. I aquí ens trobem el final de totes les coses. Bé, potser no de totes, però sí que us hem de dir que ha arribat el moment de... va tancar la predeta aquí empanada cultural. I aquest és el tema d'avui. El final, dient, l'he fet. Han sigut no programes on hem adaptat el nostre concepte de ràdio i és feina vostra jutjar si hem fet justícia o no al mitjà original. No programes on us hem parlat d'autors i les seves obres personals. I de la mateixa forma que ells ho van intentar, hem volgut donar la nostra visió de les coses. Si hem triomfat en la nostra intenció, només vosaltres ho podreu dir. Hem intentat mantenir una sort de terra tor que de diumenge o l'inici final dels nostres viatges amb vosaltres sempre han volgut ser la cultura, amb tots els seus aspectes. Si pel camí ens hem desviat, de nou, vosaltres ens ho fareu saber. També hem topat amb la política i la seva intència d'amagògia i manipulació, coincidint amb les eleccions i el final de joc de trons. Segurament també us van fer promeses incomplertes i buides, no ho podem evitar. Com per exemple, parlar d'àsia, a la que probablement no vam fer del tot justícia el nostre programa, si tan sols tinguessin més de temps. Black Mirror va ser el nostre primer monogràfic, com una premonició d'aquest futur negre i trencat que ara ens esatge. I vam voler dissimular després amb un altre monogràfic, el del Hype i l'E3, tornant de nou a fer promeses i més promeses que aquí saps si mai es compliran. I la setmana passada, amb l'excusa de Sant Joan, vam voler esmenar la plana, parlant del foc i l'esperit de renovació, però aquí ens trobem ara, al final de totes les coses. I qui sap, potser realment sigui així. Comencem aquesta última empenada cultural amb la mirada fixa a l'horitzó, que tants cops semblava fora del nostre vas, però ara, imponent, es planta just els nostres peus. I mirem a l'abisme, i aquest ens torna a la mirada. Arribem al final, i per alguna raó, no estem tristos. Bé, nois, aquí estem en l'ultiprogramada empenada cultural. Com esteu? Jo estic molt trist, sí. Bueno, a part d'aquest discurs de mossèn, mossèn parlant. Jo estic a punt de posar-me a plorar, collons. Jo també de unidor, perquè no... És que no ho sabem. No ho sabem. No havia odit que això anava a programa per tota la vida. Contrato indefinido. No, estem esperant una oferta... Contrato vitalicio. Estem esperant l'oferta o de ràdio d'Esben, o de ràdio Sant Joan d'Espi, que cada setmana hem anat tirant l'AM. M'heu intentat, sí. Quadriant o tranquil. Que jo no faig vacances a l'estiu, que ja ho sabeu. Fe feina, fe feina. Però una allergaires acompanyades de la idea turística. És l'última. L'Estat. I el Carles? Més promeses trancades i més raons per a embriar d'estar trist. És part de la vida. Però on està el Carles, us ho veu? No. Un programa que no... Jo no volia dir res. Tenim un Nou Brando, que és amb Mr. Bonbossi, i... Sí, sí, sí. Jurs o Bonbossi. I el Carles, jo crec que allà no tornarà. Jo crec que el Carles, sí, sí. No, un altre final? Jo crec que sí, que Carles ha anat a una família... A la Júnia. A la Júnia, a la Júnia, a la Júnia, a la Júnia. Bueno, nois, tirem endavant, d'acord, i comencem aquesta última empanada. M'agrada molt. Menú del dia. Moltes gràcies per anar per conservar, per fi. M'encanta. Els compassos d'aquesta cançó. Bueno, què hi veurem avui? Adriano? Doncs jo us parlaré de cinema. I seré veureu, us parlaré de cinema, de l'Agnès Barda i de l'Orson Welles. Deixem-ho aquí. D'acord. Jo us parlaré d'una sèrie d'anime que és Neon Genesis Evangelion. Segur que de molt l'amoneixen. El retorno. I jo parlaré, bueno, la dualitat, jo que m'he emportat algun dia de còmic i les adaptacions... Genial. I que és The End of the Fucking Wolf, de Netflix. D'acord. Tirem endavant, perquè tenim tech. Si és blau. FIN Brindis D'Or. Em察 EmbassyAut insignia ... ! Estan mcs. Veusaba lecture atagi. Sensció quina arameca és, és el sponsor de la rel Site catalana. Bueno, porque suena más melancólico, ¿no? Sí, tiene un puntito, tiene un puntito. De hecho, aquí estamos, ¿no?, con Le Cosson, Le Café Olé aquí dispuestos a compartir reflexiones sobre el fin de las cosas, ¿no?, al final. ¿Por qué Agnes Varda? Por un lado, porque estrena la semana que viene y viendo los problemas que tenemos últimamente con la agenda, yo ya me saco la agenda de encima, ¿vale? Estrena el viernes día 5 de julio y estrena la que es su última película, así que desde rabió esa actualidad. Un comentario que da mucha rabia, pero bueno, es muy específico, ¿no? Estás muy redondante. Es muy académico. ¿Pero qué pasa? ¿Pero qué pasa con esta película? Que es su nueva película, pero desgraciadamente también es la última. Cierto. La última, señores, porque todo llega a su fin. ¿Y qué ha pasado? La cineasta francesa, ¿eh? La cineasta francesa que, de hecho, nació en Bruselas. Nació en Bruselas, pero toda su obra es producción francesa. Nos dejó exactamente hace unos tres meses a punto de cumplir los 91 años. Casi nada. Tenía 90, pero estaba muy cerquita de los 91 y tenía mucha energía, muchísima. Tenía energía como para elaborar una despedida lúcida. Casi filosófica, diría yo, tenéis que ver esta película. Y es una película en forma de documental, como suele ser con barda, ¿no? Una suerte de testamento fílmico que durante dos horas repasa principalmente su obra como cineasta. Pero también como fotógrafa, también lo hace como artista visual. Porque, a ver, no nos engañemos para hacerle justicia a esta mujer, a una mujer de semejant detalla. Y no lo digo en cachondeo porque sabéis todos que barda es muy, muy, muy, muy bajita. Pero hablo de su talla porque tiene en su haber 52 títolos como directora, tiene innumerables fotografías, vídeo instalaciones. Y bueno, de hecho, necesitaríamos unos cuantos documentales más para hablar de sus otros aciertos, ¿no? En el cine como actriz, como guionista, como directora, como fotógrafa, bueno, directora de fotografía, como productora e, incluso, como editora. Esto nos deja entender que lo hizo todo en el séptimo arte. Y fuera de él, o mejor dicho, de manera tangencial al cine, ¿no? Porque barda, de alguna manera, nunca estuvo fuera del cine. Tambien supo destacar como profesora, como pedagoga, y como feminista. Sí, señores, ser feminista puede que hoy no, pero en su día era una ocupación. Y las ahora, sí, sí, surten de una profesión. No parece mucho más natural, pero hay más atrás a imaginar. Estamos hablando, si os he dicho que estaba puntito de cumplir 91 años, estamos hablando de una mujer que nació en el año 1900... Sí, 1928. Imaginaros por la de cosas que tuvo que pasar, ¿no? Esa mujer, artista y cineasta. Y esto no lo cuenta el documental, pero lo insinúa, lo insinúa. Y como soy consciente de que otros documentales llegarán, posiblemente también habrá uno de barda como feminista, ¿no? No estarán firmados por ella, eso está claro, pero está claro que llegarán. Pero lo mágico de barda, o lo mágico de la película en sí misma, de barda por Agnès, que es como indica su propio título, de alguna manera, es ella la que nos cuenta su labor en el mundo del arte, y nos cuenta también su labor en la sociedad, en general. Porque es ella quien logra cerrar su firmografía a la vez que cierra su vida. Esto es acojonante, ¿no? O cierra su vida gracias a poder cerrar su firmografía. Es una pregunta dicotómica que continuamente me invade mi pensamiento, porque no acabo de entender cómo puede ser tan perfecto, cómo se puede tener tanto dominio del tiempo y del espacio, ¿no? En fin, lo que está claro es que barda ha sido siempre una persona muy consciente, una artista muy consecuente, y lo ha sido siempre con el mundo que le rodeaba. Piensa que en el año 2017, le dan el premio honorífico a los Óscar. A ella, a Agnès barda, una artista que jamás ha hecho nada por Hollywood, le dan un premio honorífico. Vale, yo creo que eso le da que pensar. No nos engañemos, le da que pensar. La hipocresía, ¿no? Pero, por otro lado, que te den un premio honorífico es una invitación a decirte, bueno... Es como ya quichar, hace dos años. Por lo que pueda pasar, ¿eh? Y en Hollywood, el rey, que no se les escabe a Hollywood. Piensa que ya no he hecho nunca... O sea, lo que más parecido que tiene una pel·li de Hollywood es una que se llamó Lions, Love and Lies, que es una pel·lícula un poco atropellada, pero que fue el reflejo de los años que vivió en Contemí, con su marido, antes de que muriera en Los Ángeles. Y, bueno, se rodea de todo ese artisteo holibudiense y da fruto a esa pel·lícula, así, muy caótica, pero que sí, es un reflejo más que de Hollywood, del artisteo de Hollywood. Pero, al margen de esto, entre sus 52 pel·lícules, no tiene nada más que conecte con Hollywood. Imaginaros, ¿no? Le dan el premio honorífico, su edad tampoco se le debía escapar. Y entonces decide cambiar el enfoque de su mirada, es decir, Barna siempre se ha caracterizado por compartir una mirada muy precisa, pero sobre el mundo exterior, y esta vez decide ponerse frente al espejo y retratarse a ella misma. No le deja esa faena a los historialores, que, como os decía, llegarán, ni a los escritores de Biopics, sino que se anticipa. Y desde una silla, en el escenario, comparte con su público, y estoy hablando de un público literal, pues estas reflexiones que os estaba comentando, todo y que ella siempre lleva la misma ropa. Es una cineasta que, evidentemente, siempre se preocupa del racó. Entonces son muchos los escenarios que aparecen en la película, y muy variado su público. Todo esto aparece en ella, entremezclando sus charlas en el escenario con una mirada directa a su obra. De hecho, hay una pequeña selección de su obra, y, evidentemente, la Bozenhof, que siempre está en característica de su cine, no deja de acompañarnos. Imagina't que, con la película acabada, que acaba unos meses atrás, se presenta en la Berlinale, estamos hablando de febrero, hace nada, hace unos meses, y allí no sólo presenta la película fuera de concurso, sino que también recibe la Cámara de la Berlinale, el reconocimiento a su carrera. Esta vez, yo creo que mucho más justificado, mucho más esperada, pero así se despide, un poco más, y se va a una montaña a meditar, y dice, ya está, ha llegado la hora de morir, me lo he llevado todo. Y eso sube a los cielos. Exacto. Es increíble, no sé, es como os decía antes, me parece un dominio del tiempo y del espacio brutal, que es comprensible ver su obra, pero no me digáis que no es maravilloso. Con lo difícil que es poner fin a las cosas, hoy lo vamos a ir viendo, pero realmente poner fin a las cosas es algo que es realmente complicado. Y no a las cosas que hacen los catalanes, pero a estas cosas que aquí... Como hilos. Esas cosas que aquí comentamos, ingredientes de estampana cultural, que cada semana hemos intentado rellenar. Yo creo que sí, vamos a continuar seguro. Esto es uno de programas traídos. A ver si no soy alguien. Sí, sisplau, sisplau. De fet, és això, no? Aquí sempre es tema amb el cinema, amb la literatura, amb els videojocs, amb els còmics, amb la música. Són totes una sèrie d'expressions culturales o artístiques que necessiten d'un final, per arribar a estar aquí. Necessiten d'un final per arribar a vostres cases, però també per arribar a aquest programa de ràdio. I com no paren de arribar, de alguna manera, totes aquestes obres continuament, de ahí también esta gran empanada que nos afecta, no dejan de llegar con diferentes orígenes, formatos, intenciones, recorridos, que no han conseguido, de aquellas que se han quedado a medio camino. Y son muchas, son muchísimas. Yo creo que no somos conscientes de la de obras que se quedan en el camino. Ya no digamos de las vidas de artistas que también lo hacen, vidas que se ven truncadas o que ni siquiera consiguen empezar. Pero bueno, esta señora la ha hecho todo. Así que, por favor, muy recomendable, señores y señoras, vayan al cine. Yo creo que les va a encantar. Ya sea porque no conocen Agnès Varda y les encantaría conocerla, pero les gustaría despedirse de ella. Así que vayan a ver Varda por Agnès. Pero tampoco se olviden de los que no han sabido darle un final a su vida. Lo digo porque hay muchos que intentándolo se murieron. Esta es la otra cara de la moneda, la de otro tipo de artista, la artista maldito. Quizá más conocido, quizá más importante, pero también menos afortunado. Podríamos hablar de muchísimos personajes, pero yo estoy hablando de nuestro querido Orson Welles. Nuestro querido Orson Welles que hace unos meses volvió a estar en boca de todos. Quizá recordáis el diptico de Netflix. De hecho, recordo estar escuchando la radio. Otro programa y escuchar no ha aparecido una nueva película de Welles como aquel que había rescatado. Una pieza arqueológica, vamos, de un valor informerible. L'ubasta de eBay. Exacto, venga. Yo he tarrado un poquito en verlo. De hecho, lo he visto precisamente para este programa, porque de nuevo estoy hablando de una película inacabada que se llama Al otro lado del viento, finalmente acabada, pero no por él. Y el documental que la acompaña, que yo creo que es realmente la maravilla de este diptico, que se llama Me amarán cuando esté muerto. Un documental que incluye material de la película, porque el Supertención es recoger este caótico rodaje y también explora los últimos 15 años de la vida de Welles. Y es curiosamente este documental que, aunque no está firmado por él, es en sí mismo el testamento fílmico que, por ejemplo, nos conecta con el testamento fílmico de Barda. Pero vamos por partes para seguir relacionando estos dos personajes. Welles es otro artista que en el fondo, si lo habéis estudiado, trascendió los límites del cine, pero vamos, se nutría como nosotros de esta gran empanada cultural. Y también nos metió en el centro pintura y hasta música. Estos sí que us va trillar... Mira, ahí, ahí, ahí, hasta música. Escoche, vamos a dejar unos segundos para que también los oyen y se lo vayan pensando. I know what it is to be young. But you... you don't know what it is to be old. No, no. Que grande, que grande. Bueno, lo que acaba de decir, no? Sabéis lo que es ser viejo. De hecho, esta es una canción del año 84 y no sé si lo he mencionado al principio, pero, bueno, Welles murió un año más tarde, murió en el 85 y, entre el 70 y el 85, intentó llevar a cabo esta película que he mencionado que se llama Al otro lado del viento. O sí, no podemos dejar de comentar sus capacidades musicales, ¿eh? O mayor, que tenía cos, tenía cos. Yo creo que es el Barry White. La Cambra de Resonance. Yo veo un puntito de Johnny Cash con Leon Arcoen, pero... Exacto, por los excesos. Pero que se los hagués manjado. Es el monstruo. No, a ver qué pasa. Es lo que tiene que ver tanto alcohol, fumar tantos puros. Y vivir bien. Y vivir bien, y vivir la vida, ¿no? Que me he comentado bastante. Paul, que m'he encantado. Del documental de... Hi ha un documental del Jodor Obsky, del director de cinema. Bueno, I si comago, i mi recordos més. Com no va a fer d'un, no? O com va a fer d'un acabat, no? Sí, ni empeçado. Van començar així, com a fer com... Com el Tessier. Van començar, ell explica el documental que ell va anar persona a persona que volia, va anar a Dalí, va anar a Pink Floyd, va anar... Van a conformar tota la pel·lícula, i un d'ells era Orson Welles, que volia que fos el líder d'un planeta de no sé què. No era, segurament. Doncs sí, perquè orbitava tot. Però hi ha bromes de gordos. Doncs que... Si us plau. És complicat. El que passa és que el van a buscar, perquè li van fer el xivatazo, que aquest tio anava a menjar molt a un restaurant que era francès, i el tio per convèncer-lo de cantar-se a la pel·lícula, perquè ell deia, no, jo ja m'he retirat, no vull pasta, no sé què, li va dir, bé, et prometo que si véns al rodatge, tindràs el que estàs menjant d'aquest restaurant que t'entegrada a diari de càtering, i no et preocupa. ¿Dónde estás? Es enorme. ¿Te voy a grabar algo? No, no. És molt recomanable també. Com a pel·li, ja no hi ha acabades, és com una idea de pel·li que podia haver sigut. Estem parlant d'abans de Star Wars, i ara ho parlem tot això. Sí, sí, és el precursor. És el precursor, però és que van robar... Tu veus les històries, les idees, tu veus tot el que tenia aquest tio al cap que va estar robat. Inclus, abans de que es fes alien, va agafar el guibert, i li havia de fer tot. Va ser després que el van contractar... Alguer i Amoebius, per fer els dibuixos. Sí, sí, però molt recomanable. De hecho, son estos documentales los que nos están acercando a estas obras sinacabadas, la de los en la mancha, que al final ha acabado rodando la película sobre el Quijote. De hecho, otra de las obras sinacabadas de Wells, es una película sobre el Quijote, que ha acabado con el Quijote. Hacamos un pequeño repaso sobre la imagen de Wells, porque es que yo creo que su final está contenido en el principio. Al final no nos podemos olvidar de que Wells, aunque ya traía fama con el tema de la radio, hace de su primera película, Ciudadano Kane, en el año 1941, la mejor película de la historia del cine. Bueno, muchísimos... Exacto, sí, yo creo porque... Evidentemente no estoy de acuerdo, es un peliculón. Pero, claro, imaginad que eso le marcó de por vida. Pero, claro, en la historia en adelante, estaba viviendo siempre bajo la gran sombra de esa poderosa película que se llamaba Ciudadano Kane. De alguna manera, a mí me recuerda Aneruda. De hecho, es un poco lo que le pasó a Aneruda con 20 años, cuando hizo 20 poemas de amor y una canción desesperada. Yo recuerdo haber leído que Aneruda le tocaba lidiar con espontáneos en sus recitales, que le pedían una y otra vez volver al pasado. El tío estaba igual recitando obras nuevas, pero aparecía siempre un espontáneo que le decía, por favor, el poema 20 o el poema 15, que estoy hablando de los míticos poemas de... No, me encanta cuánto callas o... Me gustan tus primeros CDs. Un poco de este paro, ¿no? Pero, además, es algo que yo ni entiendo, porque nadie duda del valor de esa obra, de los 20 poemas. ¿Pero vosotros habéis oído, o sea, escuchado alguna vez a Aneruda recitar? ¿Lo habéis escuchado alguna vez, no? Puedo escribir los versos más tristes... És el, eh? No me estoy cachando, es Aneruda. Escribir, por ejemplo... Ai... La noche está estrellada... ¿Habéis leído este poema? ¿Lo recordáis? ...que llitan azules los as... És lamentable. Es que tú lo escuchas así y dices... ¿Quién es este poema? Avui perfecta, porque a un cabull es día de misa, pues a Pamolver. És que es acogorante. ¿Tú lees este poema? No, pero... Busques el poema que busques recitado por él, tiene este tono. Lo escuches y quieres que acabe, ¿no? Esto sí que está muy claro. Lo vamos a acabar. Bueno, sí, me gustaría finalizar con Wells, ¿no? Como os decía, murió a los 70 años de edad. Era el año 85 y se pasó. Los últimos 15 intentando grabar o rodar más bien al otro lado del viento. De hecho, lo hizo. Entre el 70 y el 76 dio muchísimo material, pero no suficiente como para acabar la película. ¿Y de qué va al otro lado del viento? Pues es, claramente, una película autobiográfica con la cual Wells pretendía obtener, una vez más, la gololia de su país natal, en Estados Unidos. Sabíais que llevaba muchos años viviendo en el exilio artístico, también. Y de hecho, si le es la sinopsis de la película, es exactamente su vida. Habla de un legendario director, que en este caso llama Jake Hannaford, que está interpretado por su amigo y director Huston, John Huston. Y este director legendario regresa a Hollywood después de un exilio en Europa, me suena, con planes para completar el trabajo de la película que también se llama al otro lado del viento. Es muy almodóbar. También. Es verdad, porque podríamos estar hablando de dolor y gloria. Y su mirada crepuscular. Pero bueno, Wells no lo consigue. Wells da con muchísimo material entre el 70 y el 76, con Huston, con Peter Bogdanovic, que también aparece amigos y cineastas, y también amantes y cineastas. Estamos hablando de Oya Codar, que también aparece en la película y era su amante. Es una maravilla. Cuando la vida se mezcla, la vida real se mezcla con la propia creación. Lo malo es que no pudo, de tanto que se le mezcló, no pudo empezar a montar la película hasta los años 80. Le faltaba material para ello, como os he dicho. Y material que no había rodado. Y sorprendemente, con todo lo que tenía, al final dio con un montaje, parece ser de unos 40 minutos. Y este montaje lo deja antes de su muerto. Es el montaje que precisamente han aprovechado ahora para llevar a cabo la película. Porque él no consiguió un final. Pero os he contado que ahora la podéis ver en Netflix. ¿Qué ha pasado, entonces? ¿Qué otros han acabado por él? ¿O otros han acabado por él? Algo parecido a lo que está sucediendo con nuestro querido Gaudí y su amada Sagrada Familia. Pero esa es otra historia. Ya le hemos contado. Pero nos viene muy bien como metáfora o como comparación, porque es exactamente lo mismo. Y a mí me interesaría acabar con esta reflexión. Es decir, ¿hasta qué punto una obra que aunque tú la has planteado mientras estabas en viva, e incluso iniciado, en este caso estábamos hablando de los 40 minutos de metraje, ¿hasta qué punto es una obra que se puede considerar tuya? Porque no sé si habéis visto la película, me parece que tú, Ferran, es bastante... A ver, al final el paso del tiempo se nota. Estamos hablando de un guión del 60, material del 70, montado en el 80 y remontado ahora en el 2018. Entonces... 4K. El documental val molt la pena. Es una maravilla. Es que la película no es la que él volia. De fet, ell mai ho podeu fer. Ni a ell li sortia la película que volia fer. De hecho... Me amarán cuando esté muerto, que así se llama el documental, es una maravilla. Tenéis que verlo porque es sencí el testamento fílmico. Es decir, si Agnés... Barda por Agnés era el de Agnés Barda, me amarán cuando esté muerto, aunque no está firmado por Wells, es sin lugar a dudas su testamento fílmico. Y aquí lo dejamos. Si tengo tiempo después en la tertulia... Ya estoy pidiendo. O en la gente, si no. Si Ferran no te baja. No, no. Es que es acojonante. Hay una reflexión de Wells que nada tiene que ver con el fin de las cosas, pero que buscando material sobre él... De hecho, qué coño. Se acabó la tertulia. No, no, no. Lo leo ahora. Y con esto acabo. Mirad lo que dice. Lo que decía Wells. Y os va a sonar a presente. Lo malo de la izquierda estadounidense... Esto está escrito por él. Esto es una empanada cultural. Es decir, que traicionó para salvar sus piscinas. Y no hubo unas derechas estadounidenses en mi generación. No existían intelectualmente. Sólo había izquierdas. Y éstas se traicionaron. Porque las izquierdas no fueron destruidas por McCarthy. Fueron ellas mismas, las que se demolieron, dando paso a una nueva generación de nihilistas. Lo digo porque es que recoge muy bien en estos últimos problemas. Y además, yo creo que nos va de lujo para entrar con la nueva, con la siguiente sección de Ferran. Si hablamos de nihilismo... ¿Pero que es la primera generación de la guerra? ¿Pero que es la primera generación de la guerra? No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. No. Bé. Sí, parlem de nihilisme. Sí, parlem de palles mentals. Com aquestes que s'està muntant l'Adrià. 20 minuts de coses. Però no hem vist tot. Molt interessant. Veieu el documental. Alguna gent ja haurà identificat que s'està parlant de robots gegats que es barallen. És una sèrie que ja compta gairebé 24 anys. Així que... Com entendreu, no em penso tallar res en spoilers. Molts l'hi heu vist, molts l'han començat, molts altres no l'han acabat, i molts altres no han acabat d'entendre que va la sèrie. M'incloc. Jo crec que és d'aquestes en profunditat. Sí. Seudo, psicològico. Bueno, seudo o no, lo que pasa que... Ara en parlarem. El tema de no totes maneres, és que és una sèrie que no té res a veure amb totalitat. I ja sabeu, 20 watts. I també en comissió. Potser és contracte. A més, no podríem pagar la subscripció. Aquí, dels 4 que tinc en llista, ningú em paga. Però bé, és un anime que es va estrenar el 1995 de l'estudi Gainax i dirigit per Hideaki Hano. La història, bàsicament, ens situem a l'any 2015 en una terra a post apocalítica que està en reconstrucció. Es renda l'atac i hi ha esperat d'un certs anomenats Àngels. Aquella vent, cataclísmic, es va titular El segon impacte. Dic els noms perquè és important, a l'hora d'entendre l'argument de tot plegat. Tot i que van poder superar aquells atacs, la ONU, preveu que els anys els tornaran. Hi ha creat una organització paramilitar a Tokyo 3, o sigui, ja és la tercera versió de Tokyo, anomenada NERF. NERF ha desenvolupat uns robots gegants de misterioses habilitats anomenats Evangelions, o EVAS, que són pilotats només fels joves que resultin compatible amb ells. I aquí apareix Shinji Ikari, 14 anys, que és el fill del director de NERF, que té una mala relació. Ja, que va preferir el pare, dirigir NERF, que no educar-lo un cop va morir la seva mare. És molt japonès. D'adicios per tot arreu. De fet, no és l'únic personatge que t'aproblema amb els seus pares. Ja veureu. El descobrir que son pare només m'interessa en ell perquè és compatible amb un dels EVAS, ell es nega a pilotar, però apareix un àngel just en aquell moment que comença a destruir la ciutat i la pilot de l'altra EVA disponible, la Raya Yenami, està fora de combat, així que acaba pujant al cabinal el robot. A la mateixa banda, la Raya Yenami, està fora de combat, però desopta el seu EVA, el seu robot, per iniciativa pròpia, entra en moda berserker i amb una furia inocitada, destrossa l'Àngel. I sembla que no ho fa pas per protegir la ciutat, sinó per protegir el pilot que porta l'intra. Aquest és el gran misteri inicial d'Ivangelion. Inicial, perquè després n'hi ha molts més. Què són exactament aquests robots? A mesura que avança la sèrie, hi ha una sèrie de robots que són molt legat. I agafeu-vos perquè venen corbes, eh? Els EVA són part d'Adam, el primer àngel, i culpable del segon impacte ha esmentat al principi. Però els descendents d'Adam, els Òngels i els humans, que ho partim a DN, ja que resulta que nosaltres, els humans, som descendents del Lilith. Ja me n'hi ha, m'agrada Déu. Qui és? Lili, Adam i Lilith. Qui és Lilith? I ja posats qui és Adam, no? Perquè us l'he esmentat. Lili, Adam i Lilith, sempre enviaven dos amisaris, o evangelistes, d'aquí al nom de la sèrie, a cada planeta, i el primer que arribava posava la seva llevo i l'altre quedava inert per no interferir. Aquí a la Terra arribava primer Lilith i van crear els humans, però al principi és del segon milenio, abans de Cris, bueno, després de Cris. Aquests humans, sí. A l'any 2000, els humans van trobar el cos de Dan i el van reanimar. Òbviament, com tenir dues fonts de creació de vida, a la resta ancestral, la aparició de Adam crea els àngels, una resta nova i més poderosa que els humans, i comencen a reclamar el planeta. Com hem dit, a principis del segle XX, es va concebir tornar a confinar a Adam. Aquest segon impacte es va parar, però els àngels, les seves creacions, ja van quedar amagades durant pel planeta. És a dir, que l'ono no és que sospités que els àngels tornarien, sinó que sabien que estaven per aquí. Doncs total, Nerf va decidir, oi, què és millor per combatre un Déu així que van clonar parts de Adam per crear els Evangelions, però encara hi ha més. Aquestes parts de Adam no tenen ànima, així que investiguen com aconseguir fer les vives, com tornar-les a la vida, i acaben de descobrir com fica l'ànima de persones en el seu interior. Però, no dius Ferran que feia falta un pilot, doncs sí, i per això apareixen els nens. A mi em ve com s'ho fas. Sí, sí, ja té diàleg interna. Cuidado que acabas de acabar. Per això apareixen els nens, ja que les ànimes que es fan servir per reviure el Xeva són les dones dels científics, i per poder aconseguir que aquestes facin cas a les ordres, que millor que una mica d'accentatge emocional. Els pilots només poden ser els fills de les mares que han sigut utilitzades com ànima del Xeva. Però no hem acabat, espereu. Resulta que els verdaders plans de Nerf, aquesta empresa per la militar que ha creat el Xeva, bé, que en realitat és Sile, que Sile vol dir en alemany ànima, que s'ha fet un secret que controla entre bambalines al món, és provocar un tercer impacte, és a dir, tornar despertar a dam per controlar-lo. Per tant, no lluitaven contra els àngels, sinó que els estaven estudiant. De bojos, però seguint. Faltarien l'efecte, aquest. Però perquè resulta que a l'Eva que ha controlat el protagonista, el Cinghi, és en realitat un clon de Lílit, no d'Adam, la primogenita de l'humanitat que va ser trobada poc després d'Adam. I segons la profecia, que això encara s'afeixi més, els certes planetes fusionaran en un sol cert i en un solament, deixant enrere la individualitat i formar perdó en tot. I això millor que ho deixi aquí. Jo tinc moltes preguntes. Això tothom planteja des de bon principi? O és allò que dius, hòstia, hem d'anar escrivint. No, no. Tot això passen unes lletres al Star Wars durant 40 minuts. Aviam, la sèrie està escrita des del principi, al final estava clar. És una sèrie que ha de deixar-te l'informació és lenta, gota, gota. És que entenc, per donar tota aquesta informació i que la sèrie pugui entendre. La sèrie té 26 episodis de 20 minuts que pot semblar poc, però la sèrie utilitza molts recursos narratius des de text, o flashbacks, o moltes maneres... Primera tot, val la pena? Jo dic que sí. Ha superat el pas del temps, perquè entenc que és molt actual. Jo no vaig entrar tant, potser, en la història, però sí que és veritat que... És una sèrie que no va tant a la sèrie, sinó que està considerada una de les sèries més filosòfiques del món de l'anime, i que, a més, té aquest component metafísic, i molts adolescents descobreixen aquestes preguntes de qui sóc, on vaig, on anem, a través d'aquestes sèries. Els personatges es qüestionen molt tot això, que qui són i on van, perquè fan les coses a mesura que l'argument es va desentrellant, més que respostes apareixen moltes més preguntes i això, a un nivell quasi metafísic. I després t'estava escoltant i dic, hòstia, el Zeba, el Zeba, el Zeba... El Quique Maillo ha vist a Evangelion, no? El Quique Maillo no té una pel·li que es diu Eva? Amb el Brul, no? Que a més és com un Saibot o la noia... Exacte. Jo no l'he vista, eh? Bueno, el tema és que tot això que us acabo d'explicar, encara que no ho sembli, és a grans trets. Ja, ja. Era un resumet, no? Dels 26 episodis de la sèrie, accepta que no és cert, perquè la sèrie, els episodis finals, el 25 i el 26... És un senyor recent. Que s'entren al tercer impacte, i aquesta fússia del tot que us explicava, van resultar molt polèmics, ja que es van arredar... Doncs va agradar. A la gent no, perquè es van arredar de forma molt unírica, i fins i tot, degut el poc pressupost que en aquell moment manejava la sèrie, la manera de narrar, més que animada, és pictòrica. La gent no va acabar. Al final, els personatges, a més, acaben en una mena de cacofonia, de pensaments, units en aquest ent total i absolut, en una mena de happy ending a part molta gent que seguia la sèrie per les espectacles batalles de robots, que realment no són, i els àngels no van acabar d'encaixar aquest gil final de la sèrie, que parla metafísica i existencialisme. Tot i que sent justos, des del primer episodi, queda clar que aquesta sèrie no va exactament de les lluites de robots, sinó que hi ha molt més. He jugat totes les bandes, però és aquell final que és com tot blanc, que canvia, inclús l'animació, no canvia. Aquest és el final polèmic que dieu. Però si coneixeu la cultura del fan-servis, que deia aquella cosa que és més donar els seguidors del que volen, que no el que la sèrie o el teu producte necessita, us podeu imaginar que una sèrie anime plena de robots, de noies adolescentes amb vestits de pilot molt ajustats, doncs no tenia la base de fans més sana mentalment parlant. De seccionats, molts fans van exigir l'estudi i fins i tot van amassar de mor el creador, que, si no, canviaven al final. I tot això, està parlant l'any 1996, envien cartes o fem pintades a la casa del creador, no fent un change punor com ara. Exacte. El tema és que l'any següent es va estrenar, va sedir, aparentment va sedir. Es va estrenar la pel·lícula Diem of Evangelion, que va ser una mena de reinterpretació dels dos últims episodis, on es canvien certs aconteixements, es dona sortida a preguntes que havien quedat a l'aire, i, aparentment, com deia, assassiava aquest maleït fan-servis. I llavors, el que estàs dient és que aquests dos capítols tenen una segona interpretació amb una pel·lícula que es diu Diem of Evangelion. Llavors podries veure 27, 25 capítols i el nou final. És millor veure-ho tot. Sí, per comparativa. Perquè aparentment sembla que sí, que la pel·lícula fa un servei, aquest fan-servis, on hi ha un parell d'escenes on, per fi, que hauria de dir els fans, s'arriba a veure nues a les protagonistes. I això és el que tothom t'esperava, no? Però el tema és... Però la lectura d'aquestes escenes deixa molt en molt mal lloc els que desitjaven veure aquestes coses a la sèrie, a una sèrie que més té unes intencions molt més profundes i filosòfiques. Sembla com si en Hideaki Ano, el creador, digués, això és el que volia, oi? Que en Singí es fes una palla mentre es veu els pits de l'Esruca. Doncs resulta que en el món de Evangelion l'Esruca tindrà els pits en l'aire perquè està malferida i encomen un hospital i no pot evitar que uns sortits com vosaltres pensin només en obrir-li la samarreta. Té molt mala llet, eh? És força perturbador veure aquesta segona interpretació del final de Evangelion i tot és dolorós, ja que es nota molt aquest tur de forts entre el director i els seus seguidors. Ja no amb ells, sinó contra ells. Una mena d'estira i arrons entre les seves verdaderes intencions amb la sèrie i els desitjos dels fans més intransigents, podríem dir. Una verdadera llàstima, perquè molts opinen que el final original, Jòmin Klok, era l'adacuat. Tot i que puguis o no comulgar amb les idees que proposa el final de la unió amb Mente Colmena, tenia un sentit dintre la filosofia i la mitologia de la sèrie. Però el Japó, Evangelion, era un autèntic fenomen i aquesta reinterpretació del final estrenada de cinemes va ser un èxit total. Si no, el final d'aquí era durant molts anys. I el marxandising, de figuretes, les il·lustracions, van fer que es creessin còmics, manga, videojocs... Una poquimàgina. Era una gallina dels usor. Veieu què significa això? 10 anys després, del seu final, el 2007, Evangelion va tornar. Jo feia la primera de 4 noves pel·lícules que reinventarien l'univers de la sèrie. El projecte es va anomenar Rebuild Evangelion. Reconstruï Evangelion. La primera, Joan Otelón, és una recreació amb uns mínims canvis però ja s'apunta que hi ha coses que són diferents. La segona, You Cannot Advance, es va estrenar els dos anys més tard, el 2009, i hi ha introdueix nous personatges i robots que no sortien a la sèrie. La tercera, You Cannot Ridu, es va estrenar el 2012, i d'entrada ja fa un salt de 14 anys, amb el que ha quedat clar que això és una altra història. I la quarta, i última, s'anava a estrenar el 2013, i a dia d'avui encara l'estem esperant. Això sí, s'ha promès que el 2020 s'estrenarà. Els constants en derrediments es deuen a que el director, va caure una profunda depressió. De pressió que en realitat ja arrossegava des d'abans de començar, inclús la sèrie original, i que li va servir d'inspiració per al gran contingut metafísic que té la mateixa sèrie. De totes maneres, també cal dir que s'ha recuperat, i fins i tot ha dirigit el ribut de la saga Godzilla. La versió és japonesa, eh? Parlo de la Xing Godzilla, de pel·lícules. És el director de la... És molt bona, sí. A més, ara sembla que de debò, de ver, es va de debò, dient que va acabar amb Evangelion. La sèrie és molt bona. La sèrie és mil vegades millor, perquè el fan servir s'ha quedat per sempre. En fi, com veieu, hi ha coses que resisteixen a acabar o a morir. Evangelion és un mite dins del món de la Nive, però tant per l'obó com per l'odolent. Ja us dic, nosaltres acabem avui en panada cultural, i de pencom. Sembla que millor. Ja veuràs que ens reconstruiran. O sigui que tenim Evangelion per tota la vida. És que no deixaran de vendre figuretes, i a més és això, una cosa que veuen són pits, pits, pits... Ja, però això és... Ara estava pensant, per exemple, amb l'últim capítol de James Gandolfini, de Los Soprano. També era molt simbòlic. De fet, ja va haver-hi tota una polèmica, però al final la gent ho ha acceptat. Clar, perquè imagina't. Si no el Peter Bogdanovic, hauria hagut de fer un altre capítol, i un altre... Vinga, va, que ens queden... Anem vestitges de temps. Això ja m'ho agrada. La gent s'ha d'haver parlat. No he dit que no. A nosaltres ja no ho hem fet. Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? L'apping on the outside, crying on the inside. Ja seguim amb el bon rotllo, seguim amb l'encanta, amb la positivisme. Avui portem The End of the Fucking World, a part de The End of the Fucking Empanada, però avui The End of the Fucking World, jo crec que és una sèrie que Adrián fa bastant en Netflix. Sí, però no has vingut a parlar de la sèrie, en concret? No, bueno, he vingut a parlar del còmic, però clar, la sèrie en sí, això, havia patat bastant, o sobretot a la gent jo que va relativament jove, però que, clar, és una història que ve d'un còmic. Com ho sabíeu, això? La sèrie que teníem en Netflix, ara? Sí, sí. Incluso no diria que és ni un còmic, un còmic s'ha fet ara, a renda també el triomf, no? Deu que és la sèrie, però és un fancine, o sigui, fancine. Són tires que s'anaven publicant a una revista que es deia Oily Còmics i que, firmat per Charles Forsman, i que un tal Jonathan Hendwistle, que això sí que jo no sabia que és el director de la sèrie, va agafar el còmic i va dir, ei, aquest còmic em mola. Vaig a fer un curt. Vaig a fer un curt i aquest curt va triomfar prou, com perquè Netflix li compres la idea. Sí, sí, hi ha tres fases. Això és molt important, eh? És molt interessant. Perquè, a més del còmic, estem parlant que és un còmic molt petitó. És un còmic que es llegeixen amb mitjoretes, és una cosa molt senzilleta. Has tingut aquesta setmana, doncs, per llegeixar-te. Sí, he tingut, sí, per un 30.000 cops, si vull. Però... I era un tio amb experiència, vull dir, Falcur i això li obre les portes de Netflix, però per què? Jo crec que no havia fet gran cosa més. No he investigat tant, però sí que em sembla curiós que hi hagués un curt. A més, l'actriu, que després en parlarem, és la mateixa, però l'actor, no. I llavors dius, quina putada per l'actor del curt, després no ve sortint de la mostra. La típica de treballa gratis per a mi, que després... És una putada. Hi ha predicció laboral. Llavors, què passa? És un còmic que la sèrie... Després ho comentaré, però jo trobo que estàs superbent adaptat, perquè és un còmic que la pròpia proposta de còmic és pràcticament cine. És una història i bord literal. O sigui, hi ha molta el·lípsi, hi ha molta descripció. O sigui, és estar llegint cinema. Jo crec que el traspàs era molt interessant. Això ho vam parlar un dia, el tema de l'autoria, el tema de com es passava, el traspassat d'un format a un altre. Perquè és fidel? És molt fidel. Però és que és molt fidel, però perquè tu estàs llegint el còmic i penses que estic llegint una història i bord, sembla... És que un còmic que tingui accés d'al·lípsis no tinc molt el cap. I això és cine pur. A mi em sembla que l'adaptació és boníssima. O sigui, jo, de veritat, o sigui, inclús, el propi autor va dir m'agrada moltíssim com s'ha adaptat. Això és difícil de veure a vegades, no? Que un autor, inclús d'ella, diu, s'ha d'una més profunditat al meu còmic, perquè en el còmic hi ha moments que posa música. Però, clar, posa música escrita. Llavors diu, clar, ha guanyat moltíssim quan veus la protagonista ballant, i la música, com aquesta que estem escoltant, però la banda sonora també és molt interessant, perquè jo crec que té moments molt histrionics. O sigui, la música porta una profunditat molt diferent. Però, bueno, de què tracta? La història tracta... bueno, és que hi ha de temàtica. Ja no és la sinòpsia de temàtica, és una història ràbia, de pressió continguda, d'aquests sentiments que es desperten o que s'adormen, de menstruació, d'homosexualitat, pèrdua de familiars. O sigui, en realitat, és un pupurri, és que inclús diria un pupurri milèni. Perquè ara mateix és una cosa molt generació enceta, també. És que és la versió guai de 13 razones. Sí, perquè la comparen molt, clar. Per tant, van ser 4 anys. Però no molt. Perquè els personatges entenen llavors que són d'aquesta generació. El personatge d'ell és com un partador, és un lúser de... són adolescents, d'un institut, i ella és més aquesta gruny, no futures, que és com un punt que aquest neu, un punt, que odia sa mare i que al final té de dijous, que ell és el padre tal, que els va vendre una guanera molt petita, i ell vol també trencar amb tot i intentar trobar aquesta figura paterna que la té superidealitzada. Ells dos s'associen per dir-ho així, per crear aquest, ja que estem parlant de dient, del fin, le font. Ens va haver de parlar d'aquest dient, com a consentida que al final aquestes coses, totes, com les coneixem, ells les fan arribar a una fi, aquestes convencions socials, aquesta fi inclús d'aquesta empatia globalitzada per la societat, és a dir, tu t'has de comportar d'una forma, que a vegades es diu que jo no vull. A veure, és una reinvenció bastant de bon i en clar, i d'aquestes pel·lícules de fogados, de rebels, és que podríem trobar... El marge de la societat, no? Sí, però és difícil estar al marge de la societat, ara mateix. Sí, però és molt difícil, però és molt curiós, perquè ells ho fan des d'un punt de vista, inclús et diria filosòfic, o sigui, ells s'escapen, però d'una forma no tan teenager, les coses que els hi passen són molt radicals. I aquí també hi ha una diferència, que és el còmic, està molt ben adaptat, però sí que és veritat que... Vaig ser el còmic i em vaig tornar a veure la sèrie, per anar comparant, són escenes calcades. Algunes retes ordenades, és curiós, perquè són desordenades, però el còmic és molt més visceral, és molt més gore, inclús hi ha moments que entren sectes satàniques, que a la sèrie no ho té, o per exemple, al principi de tot quan la presenten els personatges, el presenten del caïcón, que és un personatge sociòpat, amb aquesta mena de pulsió que està despertant-se d'assassí, que ell el que vol és veure, sentir, ell ha anat matant animals des de molt petit, i vol sentir què passaria si mateixa un home. Llavors, que quan s'associem la noia, diguéssim, que anem a fogar-nos el seu pla de sèrie, per dir-ho així, és trobar la forma de matar-la. A cargar-se la ella. El protagonista de la seva missió és... Vull matar ja el meu primer home, i vull que sigui ella. I apareix ella, apareix ella a la seva vida, i de cop diu, perfecte, perfecte. M'he vist com aniu el tio. El tio ja porta un ganivet a sobre sempre de la sèrie, saps? Que et trobo que és una...Cachondeo, no entenc? Tot de Cachondeo?Ah, no, no, no. O sigui, Cachondeo hi ha més humor negre. Humor negre, ella és la sarcàstica, la que... No, la que fot hòsties i diu... No, aquí d'on de... És com una mica la destroyer dels dos, és un bicho palo, és aquest personatge que el veuríem molt en les pel·lícules d'aquestes tipus de George Slantimus. Aquests personatges pal, m'explico, de l'Angosta. Molt introvertit, molt, molt, molt introvertit. I segurament ella molt caotica, molt punky. I a més ja que estem parlant dels dos actors, Àlex Lother, que és el nen, que sovem parlar un dia, és el nen del capítol de Calleta i Baila, de Black Mirror, que és aquell noi que... El dels vídeos... Exacte, el del noi que el pillen fent-se una palleta, mirant vídeos... I cada camí, sí, més boníssim. I la noia, Jessica Bardem, ja que parlem de l'Angosta, és la nena, és la xavala de l'Angosta que s'associa amb una... No s'associa. S'associa, però en realitat té parella, en el baile, que diu... Està molt contentos d'estar junts. Bueno, si us recordeu. Ja tenen els 20 anys, llavors. Sí, però en la sèrie és molt... És l'institut jove. No, però és molt la pinta de xavals. És realment d'entra molt. I, a més, aquesta diferència, pot tenir aquest bon i enclai, però també pot tenir aquest assassinos natos, perquè al final són uns fugaos, pràcticament, que... Bé, la sèrie fa bastant que es va estrenar, però, basant en el còmic també, hi ha assassinos pel mig, hi ha històries... És bastant negre. No només d'humor, però sí que hi ha aquest punt... No, és... De bastanta profunditat i heavy. Continuem una mica amb el nihilisme. Incluso un rotllo de personatge molt Xavier Dolan, que també és algo molt... Molt actual, molt millennial, i molt melodrama. És radioceptualitat. I els dos personatges van creixent, o inclús de creixent, cap aquests serps que volen ser, i passen unes situacions bastant complicades, que tampoc vull explicar molt. Però cap tant molt bé jo, aquest nihilisme millennial que estem dient del còmic que està molt ben portat a Netflix, és molt Tumbler, és aquest rotllo... Tumbler. A veure, a veure, abuelo. Se nota que no és milènia. Tumbler vindria a ser una generació... Una xarxa social... És el cajón desastre? Sí, és una aplicació de fotos. És una mena de blog d'actualitzes. És difícil d'explicar. És complicat, és complicat. M'hi han passat per una certa censura últimament, encara l'han recuperat, però una certa censura ja havia... És el pitjor que podies trobar des de reflexions de gent. Ah, pornografia. Però té aquest rotllo molt Tumbler, molt... El primer món, aquestes històries... Problemes de Facebook, no? Llavors, re, partint un altre cop del còmic, sinó autogràfic, moltes el·lípsis, és un còmic bastant poc a l'uso, que tenim pensat. Jo la sèrie crec que és molt bona, una molt bona adaptació, però perquè jo crec que ja l'hi he donat, però és que ha aportat això al tema de música, ha aportat una profunditat als personatges que el petit on no et dona temps, i això sí que un punt a favor, és una molt bona adaptació. L'altra és que jo, personalment, a partir de la meitat de la sèrie, de cau, potser, una mica, la intenció, per exemple, és que el punt de partida de tenir, de que el protagonista pugui matar l'altre... A mi em va passar el mateix. És molt bo, això és molt bo. Una tensió és el que deia Facebook, de la soga, és com estar allà. La sèrie final està ahir, però els personatges no ho saben. La rancada de la sèrie té una previsió brutal. I això ho manté fins al final. Que faci que... Que faci que l'eixes, faci que no t'acostis. Hi ha certs canvis, però jo crec que és això. Potser podríem fer un debat, no vull, però ho podríem fer un debat... Per què no? La tertúlia. Però... Blanquecin, no com es diu allò, en blanqueix, en Netflix, una mica, perquè, per exemple, la presentació del personatge protagonista, ell, per sentir alguna cosa, posa la mà, quan és xaval, posa la mà en una trituradora d'aquesta... Això al còmic. En la sèrie, el que fa és la mà la posa en una fregidora de oli. Ell va amb la mà, però clar, en el còmic li falten dos dits. Li falten dits. Ells estan junts en el còmic, en plan, sexualment, en la sèrie és com molt el roce, però sí perquè ell no... El còmic és lluny. El final no el diré, però és molt més gore, però molt més bèstia. Perquè hi ha un final? Entenc que... Sí, hi ha un final, en el còmic s'acaba, és bastant també un pseudo-obert. És una cosa d'aquestes així... volar l'imaginació. És un... Sense dir res més de la superano, perquè aquí crec que hi ha alguna cosa que no l'ha vist. Però, bueno, bàsicament, el còmic acaba, però la sèrie no. Perquè la sèrie ja han confirmat que hi haurà una segona temporada. Veus? Perran com que les coses... Sí, sembla que acaben, però no. Sí, sí, no sé si és finals d'any. O sigui, aquí, clar, està tancat. Saps què passa amb la sèrie? A mi, personalment, ja ho has comentat, que a mitja sèrie, a mi hem deixat de general, i llavors, que hi hagi una segona temporada, és que, de fet, a mi la primera em podia haver acabat abans. Però, bueno, aquí també una altra vegada estem amb aquesta reflexió, amb aquesta dicotomia, espectador, creador... Si l'espectador reclama, si l'espectador vol més, doncs perquè no donar-li... Estaràs tirant el xicle, però no perquè no es pugui continuar, perquè, diguéssim, es podria continuar, però el còmic té una mena de píleg, que en la sèrie no et dic que no respecti, sinó que, òbviament, hi ha un moment que han anat cadascú pel seu lloc, i el còmic no profundeix tant com ha pogut fer la sèrie, que està molt bé. O sigui, la profeïtat que tenen els personatges és de puta mare, i totes les escenes extras que es creuen. Els personatges en sí són guais, però és l'argument que en cert moment... No, però és molt recomanable, i entrant recomanacions, jo recomanaria també altres còmics de l'autor, que són molt interessants, en el rotllo així, també, amb la llengua de Mellania, que és el que celebra la sèrie, i és l'Àxar que va sortir l'any passat. Recomanacions, si us han agradat... Per una pregunta, aquest tio ja era famós, com a il·lustrador, o ha sigut gràcies a la sèrie? Heu publicat com un fancin, ell el que feia era publicar-ho, no sé si mensualment, semanalment, però, al final, és un recopilatori, que va calar, m'agrada, perquè, a part del llenguatge diferent del còmic, És bastant bèstia. A més, el dibuix altres també és bastant simplista. Jo crec que en tres mesos... És un fancine, eh? És un fancine, clar, és bastant underground, no? Jo recomano molt, o sigui, està a qualsevol biblioteca, òbviament, i el podeu agafar, però... I si us ha mulat aquesta sèrie, jo us diria algunes pel·lis, inclús alguna sèrie, i alguns còmics, que és, per exemple, l'esventatge de ser-ho imaginado. Jo crec que aquesta és la típica pel·lícula que potser s'ha anat, també, no? Estic fent... O sigui, això, no sé si ho compro un serveix. Frix & Geeks, que jo crec que és la gran sèrie de teenagers, i, a més, és molt bona. A més, és un ben començat a veure aquest duet, James Franco i Ser Roger, i ja estava una mica locos, no? Laura and Jenny Ways, que hem comentat de Xavier Dolan, però a mi m'encanta. A mi m'encanta. Però no pel tema, òbviament, ni transsexual, ni homosexual, que et sempre porta. Pel tema marginat, no? Sí, no pel tema marginat. Eight Great, que és una pel·lícula de Beau Burham, que és la primera pel·lícula d'un que hem comentat aquí bastants cops, del monologista de Happy, del Netflix també, l'Angosta, ja que hem comentat George Slantimos, i Déjame entrar, que és aquella pel·lícula, que després van fer un remake americà, que és aquella pel·lícula... La Sueca? La Sueca? De uns vampirs tan bé inadaptats. Un vampir, xaval, és una pel·lícula que... A nivell formal, és superpotent, pel concepte del fora del lloc. Sembra del fora del campo, però una pel·lícula molt completa que sap jugar amb aquestes dues línies. La comercialitat, però també un contingut molt potent. I tres còmics. Si corro dels còmics, però és que és molt bo. És molt bo, de Charles Barnes. I Charles Marx, tot el que faci ell, és bo. I Psychonautes, ja que va barriant-ho per casa, del Bert O'Bathcad, i Últim Seconds, que també té una història molt tina, i era un toque fantasioso, ja que parlàvem abans de grans adaptacions, òbviament no puc acabar la temporada sense dir. És que la meva adaptació potser s'ha fet un còmic, és el Pilgrim, que és el mateix autor de les Seconds. Prou, prou, prou, prou. Sí, però què era l'agenda, això? Era l'agenda o què? Ens queden 6 minuts i mig. Algú... Jo crec que voldria fer una petició, sisplau, els nostres ullents, que ens permeten continuar. Nomina, nomina. Ara és una mica Orson Wells. No sé si us sabeu que Orson Wells es va presentar un programa a Estats Units per reclamar pasta, per reclamar pasta per Vera, per emseguir a gravar la pel·lícula, perquè, com ja s'ha viatat sense calés, a l'altre lado del viento. Ho podeu veure amb això, amb el documental. El documental de davó. El tio surt allà amb... Els espectadors estan en plan, Orson Wells... Què passa? El guàpica? El guàpica t'adaporta? Ei, amics. Hola, hola. Passi, passi, passi. Bon dia. Jo sóc una ullent, sóc una ullent... Hola, hola, hola. Com has dit? Com has escoltat, eh? Com has dit? Que tenim un ullent. Molt bé. Home, i tant. Mira, jo, o sigui... Mira, això que diuen les monyeques russes, jo tinc matriosques d'aquestes a casa. Aquell, el vaig seguir. Després, ara, sigo molt maco això, que... el Neruda, jo no sabia què resistés. Semblava l'eugenio papal, un eugenio papal. Bueno, a mi m'encanta. De veritat, faré un barcami d'aquest. Un barcami, clar. Senyora, vostè, quina edat té, vostè? Jo pensava que això era un pròxim... Tot el respecte, eh? Sí, bueno, quants me'n posaries? Va, quants no ho portes? Vostè està jubilada. Vostè està jubilada, sí. Per això ets escolt. No, home, no, però mira... És amb diumenge. De joves hi ha hagut una ràdio d'aquestes. Ha dit un barcami. Home, perquè això no s'acabi, eh? A prop del micro, és que la senyora li ha robat el micro. Estava convençut, Ferran, que això passaria. T'ho he dit, eh? Què vol fer un barcami, per què? Sí, perquè, a més a més... Això no sé si ho feu gratis o què. Per voluntat o això... D'això no en parlem. Doncs mira... Per mi no em sou, fareu un barcami perquè tinguem sou. Això mateix, sí, i després el cafè. Després el serveix de cafè o quan acabeu... Jo sí que continuem, no? Ai, amigos... El que sembla que farem és que tindrem un parell de mesos de vacances i de cara al curs següent cap al setembre. Sí, senyora? Això si sumareixeu, eh? Vostè té contactes o no? Podem confiar en això? Sí, si ara quan no se senti, tu i jo parlarem sola. Genial, genial. Ho teníem clar perquè Juliol, Agós, Estiu, Fugueres s'ha acabat... Però a setembre continuem? Sí, vinga, va. Però mira, no només això. Però què farem a l'Estiu? No ho farem. I de fet, des d'aquest cap de setmana, tenim xarxes socials, cosa que hem trobat a faltar. Xarxes socials? T'ho veiem! Estem començant. M'ha arrencat primer amb l'Instagram. És la sassa perfecta per moure-li. Si busqueu Instagram a roba empanada... Si busqueu Instagram a roba empanada cultural, ens podreu seguir allà, penjarem... Pràcticament fotografies del rodatge, no? També. I les recomanacions. Fem una recomanació a Twitter, aviat hi haurà Facebook, i segurament acabem fent SoundCloud. I hem decidit, perquè vam estar parlant de si ens foten fora de la radio, fem el nostre programa com casinos i com putes. Llavors farem empanada cultural, Gatspatch Edition, no tindrà una data fixa, perquè encara hem de mirar... Perquè vulgueu, no, nosaltres no ens anem de vacances, però ens agrada anar a la platja. Llavors, tindrem això, Gatspatch Edition, empanada cultural des de casa d'algú. Des d'alguna platxeta també podria ser? Sí, a casa, sí, no hi havia mai jo al Gaspanjo. I els xeixes socials trobareu... Si busquem empanada cultural de les xeixes socials, us anirem informant de més coses. Molt bé. Perdona, que li torni a preguntar com es diu, vostè. Soc la Carme. Doncs Carme, ara quedem seriosament i podria fer el programa allà, casa seva, amb un Gatspatchet. Més jo, que s'apelgueu una cosa. Jo no tenia mòbil i me'l penso comprar per poder seguir-vos a Instagram. Però com anava a fer el mercàmig si no té mòbil, si no té res? Bueno, ara ens farem un cafè i ho acabem de parlar. I què? Tenim temps per l'agenda? Ah, sí que m'ho sí, però no m'ho gusta. Sobra, sobra. Sense caràcter. Moltes gràcies, Carme. Moltes gràcies, moltíssimes gràcies. Un petonet. Adéu, guapa, adéu. Aviam, ens hi anem, superràpid. Super, super, superràpid? Bé, ens hi anem, clar. Ho heu dit ja. Bar de por Agnes, que l'estrenen el 5 de juliol, però recordeu que vam estar parlant de los días que vendran? Doncs ja està en cartell, sisplau, aneu a veure'l, perquè és una màtica. I els muertes no mueren de jimjar-nos, que aquesta... De dead on die, no? De dead on die. També s'ha de dir que Matrix torna a la cinema. Això és molt interessant, això s'haurà de veure. I després, en sèries, el 4 de juliol torna a Stranger Things. Bueno, torna com molts cops. Stranger Things, masses cops. 27 de juliol, l'estrenen de Boys, que també ja que parlàvem d'adaptacions de còmics. Un còmic de puta mare a Martón Prime. I... A música, sessió doble de Sintwave, el dimecres 5, que punxa d'una punxa del meteoro i el 176 també, de Charlotte Gainesburg, el festival de paral·lada. No sé què dir, ara mateix. Que si voleu veure Charlotte Gainesburg, que és el festival de paral·lada. Molt bé, eh? Bones, tio! Bones, tio, a tothom. Vinga, doncs, ha sigut una mica accidentat, aquesta dona. És que ha entrat aquesta dona, tio, i m'han pres el micro. Acabar sempre costa, no? Acabar, però ja tenim clar que tornarem. Bueno, i molt bon dia a tothom. Aneu-vos. Abanem-vos.