Un programa cuinat per... Prefereu els pites que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran festí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empenar puntuals. Un programa cuinat per... Paul Deglero, per Rampujol, Adriana Ocalero, a Ràdio d'Esvern. Benvinguts a Internet, aquell lloc extravagant, lliure... Unexpected. On pots trobar, des de vídeos de gatets, a pel·lícules esnaf. A vegades, inclús protagonitzada per aquests gatets. Un lloc on comprar volques pel teu e-mail o comprar directament el teu e-mail. El lloc perfecte on fer mofa de tot, capes i capes d'ironia, de sarcasme, de sàtira política, de trolls i de gent amb la pell molt fina. On els mems atacen sense control. Tot és càncer, segons Google, i la gent, de certa edat, no parar a compartir fotografies de mínims. Un lloc bastant sordit on tot el coneixement universal es dona la mà amb la conspiranoia i els pensaments més outsiders i més bojos. Terraplanisme, en un àquis, l'home a la lluna, el nou ordre mundial, iluminati... I avui, justament, parlarem d'això, de la conspiranoia. Com Internet, entre altres mitjans massius, han aconseguit que les elites arreguin de les boixes, boixes teories, d'aquests seu de investigadors i seu de científics de tot el món. Però, Riuen, o temen? Hi ha, fonament, en aquestes teòries? Com deia un mem bastant prehistòric, que es ha dit uns 6 o 7 anys, benvinguts a Internet. Els d'Empanada Cultural serem els vostres guies. Com que no? Guia només hi ha un, aquí, senyors. El guiazo i jo. Empieza guiarnos por Internet. Jo volia demanar, què és això dels mems? Els mems que són burros? Tu anava a dir mems, és memes. Perquè és una paraula bé de demà. Però, a mi, avui ja que portes una pel·lícula molt catalana. El mem, el nan... Hola a tothom, aquesta segona campritat és primera. Hem tornat per fi a la ràdio. Hem tingut una mena de travesia pel desert. I, bueno, aquí estem, un altre cop, benvinguts. Avui tornem a la màgia de la ràdio, que realment estem a... Com m'agrada? Com m'agrada? Hem de fer la norma que ve aquest any, que és recordar xarxes socials. Sí, sisplau. Pol, què tenim? Tenim Facebook, empenada cultural, Instagram, empenada cultural. Twitter, empenada cultura, sense l'època final. Però, clar, Twitter, què o com ho tenim, això? Que ho tenim de conya, el Twitter. A voltar al col·le, una acció brutal, diària... Ja ho veureu, ja ho veureu. Bé, no s'hi ha de esperar, senyores. I, per últim, tenim tots els programes que hem fet fins ara, i aquest el tindreu a continuació, amb MixCloud, empenada cultura. Ho posem? Ho posem, bé. I tant que sí. Manu del dia. Avui una d'aquestes empenades, Manus del dia, que s'entrarà malament a l'estoma, que és d'aquestes que es costa digerir. Avui és pesadet. Avui, jo crec que serà difícil. Què portes tu, Ferran? Jo porto Creepypasta als videojocs. Ja explicarem què és. Però pasta... No, no, no. Creepypasta. La pasta Creepy. Adriano, tu què? El videojoco. Doncs jo us parlo de Barcelona, 1714. I estic parlant de la pel·li, eh? De la pel·li, però clar. Si parlem d'aquesta data tan important, la conspiració noia o la conspiració espanyola... Però ja veurem que també hi ha una conspiració cinematogràfica, en general, perquè tipus de projecte. I si ho fixa, et donen una coseta? Ja que em esteu aquí i estic agafant aquest puntet de paranoic, 1714, ho heu sumat alguna vegada aquest any? Ah, ja, em diuen fricades, eh? 6, 6, 6. No, no, no, és el 13, eh? Ostres! El 1614 he sumat és un 3. Estava escrit a les estrelles. Exacte. Estava escrit a les estrelles. L'acabo de ver embriagado por esa banda sonora. Jo crec que hem de cantar el programa i només parlar d'això. Els números ens parlen. Tu em sembla que ens portes teca, avui. Ja que he parlat internet, portarem la... Bueno, fem un repàs de totes les tres principals conspiranoies, que jo crec que ronda internet i concretament parlarem d'una cosa que ha passat aquella setmana, que és la sal a l'àrea 51. Sí, sí. Ha vingut muertos? Ojalà, perquè hauria sigut algun més. Ja ho explicaré després. Vinga, ens comencem amb el programa d'avui. Un dia, una mica em va regalar el seu joc de Sònic i em va dir que ni se m'ha acudit jugar-lo. òbviament, jo ho vaig fer tan bon punt, vaig arribar a casa. Però de sobte, el logo de SEGA, que normalment posava 1991, marcava 666. La música va canviar. I en Sònic tenia els ulls, negres i rejança. Així comença la història de Sònic.exe, un dels creepypasta més famosos del món dels videojocs, però què són els creepypasta? Són històries de terror i llegendes urbanes compartides mitjançant Copy-Paste, copiar i pegar, d'aquí ve el nom, els webs, mails, blogs, fòrums i xerxes socials. Bàsicament és el boca o orella del segle XXI. Segurament en pol després ens parli de creepypastes del món online, però jo vull centrar-me en els que fan referència al dels videojocs. Llegendes sobre videojocs malaïts o elements secrets que algun jugador ha descobert per casualitat, que a m'Internet, les xerxes socials traicompartir vídeos de partides a donar lloc a una comunitat creepypastera bastant facunda. Vinga, va, veiem alguns dels casos més cèlebres de creepypasta, el món dels videojocs, i analitzarem la seva legitimitat. Portlen. Estat d'Orego en els Estats Units, 1981. En una sala recreativa apareixen unes noves cabines anomenades Polivius, de la companyia Cinestlóshen. Era una mena de xotemàps semblant al Tempes, però amb millors gràfics vectorials i millors de colors, i el carrer de la companyia, de la companyia Cinestlóshen. Era una mena de xotemàps semblant al Tempes, però amb millors gràfics vectorials i millors de colors, i el carrer de la companyia, de la companyia Cinestlóshen, i amb millors de colors. I el que resultava més tentador funcionava sense monedes. Coç que va fer que la màquina fos un èxit. Però de sobte, els jugadors reportaven marejos. Deien sentir veus. Veure cares grotesques durant les partides. I desenvolupar amb nésiga dies més tard. Fins i tot es van arribar a denunciar suicidis i alguns jugadors es van tornar fàrvents defensors de la Lliga Anti-Videojocs. A més, als propietaris de la sala recreativa asseguraven que apareixien homes vestits de negre partides. Polibaios va desaparèixer al poc temps d'estar a les sales fins que el 1998 una revista especialitzada em va fer un article recordant-lo i tot el interès de molts lectors que recorden vagament al joc no se'n va tornar a saber res més. Semblava que algú intentava amagar-ne el seu record. Era Polibaios un joc creat per al govern per estudiar i manipular les menys dels joves amb missatges subliminals i tècniques d'imnosi o una llegenda urbana més. No hi ha cap constància de que Polibaios existís ni es conserven roms del joc tot i que amb els anys i gràcies a milers de testimonis que asseguren haver-hi jugat, s'han fet recreacions del joc que corren per internet. Ah, per cert, si no és loxen, la empresa creadora tampoc consta cap registre, però si traduint de l'alemany vol dir perdre dels sentits. Realitat o ficció? I si hi ha un joc que milions de nens als 90 van jugar a ser Pokémon? I precisament el Japó durant l'any de la seva estrena, el 1996, va haver-hi un repunt de suicidis de nens d'entre 7 i 12 anys. Fins a 200 casos, diuen algunes llengües. Després d'una investigació es va saber que l'únic tret en comú entre els nens era que jugaven a Pokémon i que va ser una cançó del joc la que va provocar els seus deliris, en concret, aquesta cançó. Home, m'ho puc imaginar, eh? Si no, sonava donant la visita a Poble la Vanda, un poble fantasma abandonat del joc, on hi havia una torre plena de Pokémon's del tipus fantasma i nens perduts. I precisament els nens que es van suicidar, segons expliquen les cròniques de l'època, ho van fer saltant d'edificis molals. Analistes sonors van concloure que certes freqüències de la cançó afectaven el servei dels nens, i fent una anàlisi de l'on espectral van descobrir marques i signes macabres. A la cançó de les versions internacionals del joc es van canviar certes freqüències i es van retirar totes les versions originals del Japó. Jo no ho sé, però potser és perquè amb la nostra data ja no rebem aquestes freqüències. Però per si les mosques i els nens escolten, ara mateix millor que... Deco les finestres. Sí, millor que tireu a Radio Sant Joan de Spir. Jo recordo que el tema que t'apoleu a la banda, o sigui, la magnitud d'aquest tema, com que jo recordo que van parlar-ne a Líker Jiménez, van portar una recreativa i un tio va estar jugant. Líker allà al costat em plant. Hòstia, clar, perquè Pokémon és Pokémonster. En totes, això ja és com... Ai, està demoniant. Epilepsia, epilepsia. Bueno, vinga, que segur que hi ha algun nen que està mirant-se a la finestra moltes ganes. 2010, Alex Hall, una estudiant universitari, va decidir remamorar vells temps de la Nintendo 64 i va anar a un mercadillo a comprar-se diversos jocs de segona mà. Entre ells hi havia un sense etiqueta, però que posava escrita Boli, Zelda Majores Mask. A començar, el cartut ja havia una partida guardada del seu anterior usuari, un tal vent. Ignorant aquella partida prèvia, l'Alex decideix iniciar-ne una de nova amb el seu nom, però tots els personatges del joc el segueixen anomenant vent. Extranat, però creient que potser hi ha una lògica de programació al darrere de tot plegat, l'Alex creu que esborrar la partida d'en vent era la solució. El que va pensar a continuació el va deixar estuporfacte. Frases del joc sense sentit, pantalles fora d'ordre, música distorsionada, i l'aparició d'un personatge, amb l'especte d'en Link, el protagonista del joc, però amb la cara d'algú altre. I que quan intentaves interactuar-hi, penjava el joc deixant només una frase a la pantalla. You shouldn't have done that. No tendries que haver fet això. Va decidir penjar tots els seus descobriments a YouTube i a Fortxan, però al poc temps l'Alex va desaparèixer del mapa. El seu company de pis va explicar que l'Alex havia decidit marxar, deixant-li el joc i una còpia de totes les seves investigacions. Segons aquelles notes, l'Alex havia descobert que en vent, l'anterior propietari del joc, va muerir fagat mentre els abusons de la seva escola el maltractaven, i que aquell personatge misteriós era l'esperit d'en vent, que va passar del joc, l'ordinador de l'Alex, i d'allà a internet, amb la intenció d'avançar-se de tots els que l'havien fet mal. En vent corra lliure per la xarxa per fer pagar aquella injustícia. Un cartutx malaït, un fantasma digital bengetiu, la veritat és que el relat i els vídeos de l'Alex resulten molt convincents. No hi havia... Tu faran un sabràs, no me'n recordo com es deia, però no hi havia un ànime que es deia Experimental Lane... Sí, que passa una cosa... És ho semblant, o potser és inspirat d'això, perquè era un company de classe que mor... Jo diria que Lane és anterior a això, perquè això és de 2010. Perquè era un company... Tampoc sabem si això serà fals, encara molt. No vull dir, jo crec que és el joc que va inspirar l'Alex. Ah! En Jacques, un noi americà, sortia amb la malícia. Ella patia greus trastorns psicòtics, i un dia, sense motiu aparent, va saltar davant d'un canvió i va morir esclafada. Al cap d'un temps, per intentar sortir de la seva tristesa, en Jacques va decidir recuperar el seu joc preferit d'infància, Godzilla Monster of Monsters, de 1988, a la Nintendo original. Consistien avançant per un taulet d'escacs on t'enfrontaves a monstres clàssics de les pel·lícules de Toho. Com ja no conservava el sucar d'un infància, va demanar un amic que busqués una copia fos-un-fos, però quan la va rebre, va veure que era una copia plena de glitchos i arrosse de còdic. Coneixença el joc de memòria va decidir ignorar els glitchos i continuar, però a mesura que avançava, tot s'anava convertint en coses que no eren a la versió que ell recordava del joc. Nous escenaris, nous fons, animacions, monstres desconeguts i de sobte ret. Un monstre que apareix inesperadament, devor els teus enemics i et persegueix sense quartel. Ret, amb un aspecte aràcnit, però amb cara de persona, fa escagar rinar tot i ser un sprite de 8 bits. A més, el seu comportament trenca la quarta paret, mira directament el jugador i crida, ran, córrer, abans de començar una estampida contra Godzilla. Jack va decidir compartir tot plegat per internet i amb altres membres de la comunitat van acabar descobrint que Ret és una entitat malebola que havia posadit en malissa i la va fer saltar aquell camió que la va matar. I ara pretener, pretén, atormentar-lo a ell, amb el rotllito, no? Una miqueta. Molt bastant. Déu-n'hi-do, em tens molt concentrat avui, Ferran. Estic aquí, o sigui, potser és una de les vegades que estic més en plena. I que m'has fet bé, el Ferran. No, no, me tienes aquí en plan, y que más, pero justo cuando estoy llegando al punto este sí de... Me cortas. Me cortas y me pasas a la siguiente pantalla. Habrá una conclusión de todo esto. Aquests són alguns dels creepypasta més famosos que, com podeu deduir, no són certs, són falsos. De fet, a dia d'avui s'accepta el creepypastisme com una forma d'art a internet, on la originalitat, però sobretot l'artesenia narrativa i visual que es pugui aportar la ficció es valora molt positivament. En el cas del Godzilla que us he parlat i del Zelda, els errors gràfics i aparicions elements nous responen a edicions de vídeo o directament modificacions del codi dels jocs originals pels creadors de les històries. Si teniu un moment, de debò busqueu aquests vídeos perquè estan molt aconseguits. Actualment hi ha un creepypasta que podeu seguir per YouTube, que s'anomena PetScope, que simula un joc mai publicat a PlayStation 1 i que està fent les delícies de la comunitat. Aquest us el recomano moltíssim, perquè, a més, té una mena de missatge. Té una mena de missatge metafísic bastant interessant. El cas de Pokémon, ja ho comentava el Polavans, és un dels bulos, un mes dels bulos que van circulant aquella època sobre els vídeojocs, on culpaven els vídeojocs frisament de tots els mals dels suficients, que sigui epilepsia, que sigui satanisme, depressió, suicidis... Vaja, nada, nuevo bajo el sol, naciente, que podríem dir. Sí, no, però vaja. El fet és que el cas del Polivaios, no sé, no us ho sabria dir. Jo recordo un joc així. De fet, em costa una miqueta ser més específic. De fet, si em doneu un moment per pensar-hi... Hòstia, és que... Em fa bastant mal el cap. A dia d'anar absorbida, no? Cinema. El teatrillo. Vinga. Estava pensant, hi haurien negacionistes... de... de... del 1714. Ahora lo vemos. Ahora lo vemos porque no hace falta tener mucha sensibilidad, Pol, ni Farran, mucha sensibilidad musical para percibir que hoy nos vamos a mover por el mundo de la épica, ¿no? Las trompetas. Obvio que el cine es en sí pura épica, nos vamos a engañar, pero... pero si hay conspiración de por medio, ya ni os cuento. Pero es que hoy nos acompaña esta banda sonora tan imponente, ¿no? Tan imponente, perdón. Es del joven compositor Gerard Pasteur, quien estuvo nominado a los premios Gaudí. Quizás os suena, eh, por Jean-François y el sentido de la vida. Y hoy nos acompaña esta banda sonora tan impotente, ¿eh? Porque hoy vamos a hablar de Barcelona 1714. Y como os decía antes, me refiero a la película. Ya sé, ya sabemos aquí la comunidad que nos escucha, que por cierto, Pol, me han llegado unas cifras aplastantes, ¿eh? Esas sí que son impotentes. No, és tot el contrari. 2.500 persones, només un moment. Moltes gràcies a tots dos. Moltes gràcies, exactament. Nosaltres pensàvem que no es escoltava ningú. Dues persones. La família, estan content. O és una família molt gran? Sí, això mateix. És això que parlàvem, d'aquesta família. Aquesta família que ja sap segurament que soc guia turístic, però tranquils que avui no us vinc a donar la xapa amb qüestions d'història. Avui us donaré la xapa amb qüestions de cinema. De la vida, reflexionàvem sobre la Diada. Hace una setmana, a penes. Reflexionàvem sobre la Diada i sobre la realitat cultural catalana. El estreno de este fin de semana, de Barcelona, en 1714. Una pel·lícula de algun modo, molt esperada. Más que una casualidad. Sería una causalidad que nosotros no podemos obviar. I què millor que repassar el procés creatiu, el resultado de Barcelona en 1714 i hacerlo junto a su directora iionista, Anna-Maria Buffarull. No sé si us suena. Tinc títolos documentals, com Hamada, Notes al Pèu i una ficció bastant recient, des del 2015, que se llama Sonata para violoncel. Aquestes que no tenen sona, el Paran i jo crec que Buffarull té una altra forma. La directora, que jo vull. És tot això per la tertúria. No, però la de la violoncel, has dit? No, Sonata para violoncel. Sí, aquesta em sona bastant. És del 2015, potser per això. Puts corbè, que avoren que surt també a Barcelona en 1714. Poc a poc, i bona lletra, perquè amb aquest títol, més de un es pensarà que és una pel·lícula solo apta para indepes, i ni mucho menos, en Barcelona en 1714, és la història de Agnès, una jovena que li toca vivir la cruda realitat de la guerra, mentre a su ciutat, lleva más de un año sitiada. Si la pel·lícula, si se centra en el 14, ya sabéis que el sitio empezó en el 1713. Por parte de quién, del ejército borbónico. Evidentemente que el telón de fondo, no es otro que el último episodio de la guerra de sucesión española, pero la historia que aquí se cuenta, no es solo una historia política. Es la historia de Agnès, de Barcelona, es la historia de sus habitantes, y evidentemente es la historia de todo este mundo, en un marco histórico incomparable. También es evidente que la historia está escrita con sangre, la nuestra, la de todos, la de los vencedores, la de los vencidos, y esa evidencia es la que se percibe en la pel·lícula. Sin embargo, imagino que os lo podéis imaginar también vosotros. Como vimos la semana pasada, hacer cine en catalán no es fácil, ni siquiera en Cataluña, o si imagináis si encima su carta de presentación es un título de clara connotación política. El fet de que el títol de la pel·lícula sigui a Barcelona en 1714, que et parla d'un context d'una situació, molta gent ja parteix de que és una pel·lícula sobre la independència, sobre la necessitat dels catalans, de ser diferents, i això fa que moltes institucions directament estiguin espantades i no vulguin donar suport al projecte, o fa que molta gent en xarxes insulti virulentament la pel·lícula pel simple fet d'existir, i sense haver-la vist. Collons. La raó de la Seguretat ha estat molt fàcil. ¿Quién es va fer? Un resadí el miedó a la diferència. La redes també en saben molt. En el fons, també ho esperàvem. El que sorprende és el rechazo a la memòria. Por parte de las mismas instituciones que en el fons la deberían conservar. des de personalitats que tenen accés a ajudes públiques o a suports mediàtics, no? Es considera molt agosarat ser un productor petit i atrevir-te amb un tema de país com és, el de Barcelona, a més de 114, no? Això és molt fort, eh? La història se lo puede hablar TV3, no? Sí, una miqueta. Aún... Después no hay industria, ¿sabes? Escolta, ¿eh? En fin, aún tiene más sentido la crítica que escuchábamos la semana pasada de Isona Pasola, la presidenta de la Academia del cinema catalán, sobre las institaciones catalanas. Creo que no hace falta recordarlo, pero bueno, era bastante crítica. Así que ya lo sabéis. Si queréis hacer cine en catalán y tenerlo fácil, mejor Barcelona en verano o en invierno, de noche, de noche, eso sí, que en el año 1714. Si no pots parar criticada en el fórmula. Tengo una debilidad. Pero si os va a la aventura y tenéis clara la responsabilidad social y histórica, es por esto, porque hay una responsabilidad social con la profesión de cineasta y, joder, no sé, una película como Barcelona y de Estudio, no parece haber entendido esa responsabilidad. Pero bueno, que no todo es drama en el fondo, que no todo es drama. Em pensava dir que estem nut en que hi ha molt d'interès de públic català en moltes ganes de veure-la, en moltes ganes de ser bé més i d'explorar. Bueno, ya lo sabéis, ¿no? Para todos aquellos que se incluyan en este último grupo, la película se estrenó el viernes pasado y, de hecho, se ha estrenado en 19 salas de toda Cataluña. De modo que nuestros queridos San Justencs solo tendrán... San Justencs, el justos. Pues ellos, los San Justencs, solo tendrán que desplazarse o hasta los cines Girona de Barcelona o al cinemash de San Feliu, si quédame esa própaqueta. Pero volamos a la película, a los aspectos técnicos y al equipo artístico, porque si hay algo que llama la atención de supuesta en escena, es el hecho de que está grabada casi íntegramente en croma. Es decir, que durante el rodaje, los numerosos actores y actrices de Barcelona, 1714, se sucedía en un plato frente a un gran fondo verde. Y estamos hablando de todo el lengua actoral, no tan solo la protagonista, que, por cierto, la interpreta a una casi desconocida pero potentísima Alba Brunet, sino que también hablamos de otros actores un poquito más conocidos como Bernat Quintana... ¿Os acordáis de él? De Bernat Quintana, seguramente, por el nombre no. Pero el otro día que hablábamos de series catalanes y hablábamos del cor de la ciudad... ¿Qui peia, ell? Era el nen. El Max, el Quintana, el Max. Exacte, el Max. No recordava... També tenia sí, tots tenien sí. El Max era el noi que escurtia que era homosexual i que després ha estat afectat de bacteria una parella amb sí. Continua, Adrià. Déu n'hi do. Bueno, a Bernat Quintana, hi ha Alba Brunet, li acompanya Juanjo Puig Corbe, que ja ha mencionat el seu nombre amb anterioritat, Ales Casanovas, Miquel Sitchard, Francesc Garrido, Fernán Carvajal, Miquel Iglesias... Estos nombres los tenemos frescos del programa anterior, en general de nuestra realidad, pero poca broma que sigo, porque están también. Uriol Grau. U! Fermí Fernández. El Terrat Sánchez. Exacte, el cantante de Spets. Ostres, el Lluís Gavaldà. El rei, el rei en Polònia. Antonio Alba. És que no pots faltar, Antonio Alba. En 1614, Antonio Alba està contractualment obligada qualsevol producció. Com us podéis imaginar, este tipo de personaje es también dotan de comicidad a la historia, a la primera edad. Perquè li fa falta, oi? Jo volia preguntar, Adrià, perquè aquesta pel·li sí que fa temps que es va rodar molt de temps. Molt de temps. Més o menys el 2013. És a dir, es volia estar en el patric Sant Anari. Puig Corbe estava en política? No. Va ser el Puig Corbe a començar el 15, si no m'equivoco. Evidentment, tot el personal que hi participa... Crec que... Bueno, la protagonista és Mallorquina, eh? No sé fins a quin punt se sent dels països catalans. La resta en general, perquè també, per exemple, surt la Xiarana. I no sé si recordeu, un sexís ímbol, dels 90, amb el programa esputnic. La pervida. Sí, jo crec que la pervida. La Xiarana, i fa molt poquet, jo la recordo veure tota la vestida d'una estelada. Sí, perquè tu recordes el corazon, la Carmele Marchante que va fer... No, no, no, no, és que sí que no. Uanfe, eh? Uanfe, totes dues. Totes dues, Uanfe. En resposta a Belén Esteban, no aquí va ser... Ah, no, la Marta Sánchez. No es parten per aquí. Aquesta gent sí que no. Aquesta gent no te cabuda. Ni el Dani de la d'ordre ni estas personas. Bueno, imaginaros, todo este l'encoactual y más de 1.000 extras, todos ellos pretendiendo estar en la realidad de 1.714, pero, como os decía, realmente paseándose por un plató frente a un gran fondo verde, mientras que ahora se suceden en pantalla sobre escenarios creados por animación. Esto es algo delicado, pero es algo que ya hemos visto, por ejemplo, con anterioridad en películas como Sin City o 300, pero que evidentemente en Barcelona, 1.714, juega en una liga muy distinta. Tal com deies, és una mica per una... per una qüestió pressupostària, és evident, i ho sabíem des del principi, des del moment d'escriure el guió, que no podíem aspirar a tenir un pressupost com una pel·lícula històrica necessitaria, però, alhora, érem conscients que podíem intentar fer-ho d'una manera diferent, d'una manera original, i, alhora, des d'aquesta consciència, vam voler jugar-hi estèticament, és a dir, plantejar-ho ja amb el croma a favor nostre, que ens donés un estètic i un plantejament formal molt particular i molt original, i, de fet, fa que aquesta pel·lícula sigui... la primera pel·lícula en tot l'estat espanyol que té més posproducció, més planos posproduïts, estem parlant de gairebé 1.400 planos en tota la pel·lícula, que en algun moment s'hauria hagut de treure aquest croma verd a aquesta pantalla verda i incorporar-hi els fons en 3D. Déu-n'hi-do, 1.400 planos, casi nada. Pero, bueno, yo diría, después de haber visto la pel·lícula, que la grandeza del croma en esta pel·lín i, mucho menos, reside en el arduo trabajo que debe haber supuesto animar todos esos planos, que también, sino en el mero hecho de que el croma en sí mismo a plana, y, al menos, como se ha trabajado aquí, a plana no genera profundidad de campo y, de algún modo, encarcela los personajes frente a los ojos del espectador. Y creo que, aunque aquí todos hemos tenido la suerte de no haber presenciado ninguna guerra, ni siquiera una serie, si nos la imaginamos, nos la imaginamos a modo de cárcel. Y, en este sentido, el croma ayuda. Como ayuda también a escapar del mismo cuando lo que quieres provocar en el espectador es la sensación contraria, una sensación de libertad. Y eso es algo que Alana Bufarul se reserva para una única secuencia en toda la pel·lícula. Realmente, la secuencia del camp de Blatt va ser la primera secuencia de totes que vam rodar. Va ser el primer dia de rodatge de la pel·lícula. Era una mica el plantejament que feien, de conèixer-nos tot l'equip tècnic, artístic, de posar-nos a rodar. Era un 2 d'agost, feia molta calor, estàvem en aquell camp de Blatt, que de fet l'havien de cagar molt aviat, i per això havíem de rodar immediatament. I la veritat és que hi ha moltes anècdotes respecte a aquell primer dia, perquè tots recordem les hores que ens vam passar i la que el que vam passar. Les mosques que hi havia envoltant-nos i que no s'havien de notar per càmera, va ser una mica complicat, però la veritat és que dins de la pel·lícula crec que és una secuència màquina, una secuència que ajuda a respirar, que et parla del passat, que et parla d'un moment en què les emocions a flor de pell, les emocions boniques, l'amor, poden estar presents, i també és una mica un moment de respirar abans que comenci la batalla final de l'11 de setembre i la sala a la ciutat amb totes les seves conseqüències. Ara, para, para, Ferran, que sembla que l'Ala ens vulgui explicar al final, avui, eh? Millor d'aixem-ho, aquí, al final, eh? Eh, eh, eh, anem-hi les gràcies a l'Ana per compartir les seves reflexions amb nosaltres, i gràcies, sobretot, per aventurar-te en un projecte tan necessari però complicat, moltes hores, Ana. Què deieu? Què estava dient, aquí? No me explica al final... Sí, por favor, no me spoiler es la historia. Ya lo decía Netflix, que la historia es el peor spoiler. ¿Y si la peña se saltabó las clases en el instituto o qué? Ya está en Wikipedia, ¿no? No estaría escuchando nada más. Ya está en Wikipedia, mal, mal, así, mal. Las radios para los cultos. Así, mal, porque la historia es una fuente de sabiduría. No sé por qué algunos le tienen tanto miedo en el fondo, si es allí donde se puede encontrar el sentido del presente y que conste que Ana Bufarul no es la única que ha bebido de esa fuente. De hecho, sobre el mismo tema, me vienen a la cabeza dos auténticas maravillas, una literaria, la novel·la Victus, i un còmic que curiosamente lleva el mismo nombre que la película de Ana Bufarul, Barcelona, 1714. ¿Os suenan? Sí, sí, sí. De hecho, también podrías nombrar el musical de 1714, Historia d'un Setge, de la compañía La Trepa. Para el tricentenario, para el 2014... La cultura catalana es va burcar. Muchísimos proyectos. De hecho, la película de Ana Bufarul pretendía, eh? Estrenarse, pretendía estrenarse para el tricentenario, pero como aumentábamos, debido a las complicaciones, y también, sobre todo, debido a esta ardua postproducción, pues, bueno, finalmente se ha estrenado ahora, en el 2019. ¿Qué sabéis? ¿Qué recordáis de Victus? Porque ya con intención de despedirme, pero... Sabéis que Victus, que es, si no me equivoco, una obra literaria del 2012, Victus estaba... 12, 12, sí. Victus también ha generado esta necesidad de adaptación continua y de transversalidad empanada cultural. De revisionismo histórico. No, pero lo que vengo a decir es que Victus, en el fondo, también se ha hablado de que iba a generar una posible miniserie, de la cual se podía hacer también un juego, un juego de mesa, un videojuego, el cómic que he mencionado, que no está vinculado a Victus, pero sí a ese contexto histórico. De hecho, el juego de mesa existe. Es que me suena estar en San Paul de mal. Era más económico, así, el juego de mesa que un videojuego. No suena, lo tenía que repasar. Puede ser, porque eran proyectos que yo leí en su época, y lo que está claro es que una de las últimas noticias relacionadas con Victus es que la adaptación cinematográfica, que parece que sigue de adelante, aunque aún está en una fase súper embrionaria, ¿sabéis quién le iba a dirigir? Anchauma Colet Serra. Que, per ser, es català, aquest home que treballa i està en tunís. El de les pelis d'acción. Sí, el de les pelis d'acción, que sempre l'acompanya el... El Liam Neeson, exacte. Ostres, molt, molt, molt, molt, molt. Un Rafael Casanovas. De hecho, leí de eso. De hecho, leí de eso. De fet, Liam Neeson ja té experiència en pelis d'indepes. Va fer Rob Roy, és el protagonista de Rob Roy. Que és la versió bona de Braveheart, saps? Podríem ajuntar Neeson amb Vigo Mortensen, que ja també està molt a cinc altres. Però bueno, Vigo Mortensen, perquè estàm l'Energi i no en el fons. És d'Omnium, no? Sí, sí, sí, el Vigo va anar amb el guardiola, va dir, però... El Vigo. El Vigo, tres coleguitas, Vigo. El Vigo. El Vigo. I, per acabar-hi, el còmic, en el fondo, que l'he mencionado, vale muchísimo la pena. Es obra de Uriol García Kera. Es un còmic que juega, evidentemente, a una ilustración un poquito barroca. Recuerda, quizás, a un estilo más ochentero. Y, evidentemente, se permite el lujo y puede beber de personajes reales de la época, todo el que introduce el elemento de personajes de ficción, pues tira de los clásicos de la guerra de su excesión, como Son Casanovas, Villarroel... Y... bueno, simplemente que sepáis que es de la joveder editorial que es cabora y que forma parte de esta historia de España en viñetas, ¿eh?, que va saliendo de manera regular. A mi em recorda de viñetas el cortomaltès bastant, eh? Un escala bastant carregadet, així... De un ídol. El cortomaltès, tu el descriuries com un carregadet. Em sembla un dels còmics més... No, carregadets és d'una perspectiva positiva, eh? És més barroc, és que té molt de detall. Molt detallista. Molta informació visual. Sí, sí, sí. Puc estar d'acord. I, bueno, Paul, me parece que tienes que continuar con... La Nintendo. La Nintendo. Avui estrenem secció, de fet, eh?, perquè no havíem parlat mai d'internet en si. Què, ens hi posem? Vinga, va, sisplau. ... Parran a Adriano. Espectarà el Carles, on estiguis. Benvinguts a la Dimensió d'Esconaguda. Un espai on tot és possible. On tractarem temes que les elites no volen que toquem. Bueno, era imitaria el professor Darvill, però jo crec que no us vull fer això, perquè seria molt patètic. A veure, ja us diré tot i que entrem en un món màgic. Trencaré justament la màgia de ràdio, dient que... Trencaràs la màgia de ràdio? No! Jo crec que serà molt sobrecarregant. Quin efecte! Si no estàs sonant música, pol, què dius? Trencaré la màgia de ràdio dient que... que jo parlaré d'un fet, ara començaré parlant d'un fet, que ha passat aquest cap de setmana, de fet, com que aquí trenco la màgia de ràdio, aquest programa s'està gravant el dissabte al matí, i tot i que el que us parlaré ha passat la nit del divendres del dissabte, segueixen a venir, diguéssim, a esdeveniments. Encara estan passant cor. Estiguin passant cor. Nosotros estamos aquí y hay gente muriendo, ¿eh? Exacte. Potser estem dient això i, demà, quan això s'escolti els diumenges... Aquí fem cunyet. De què estem parlant? Hemos herido la sensibilidad. De què estem parlant, no? Estem parlant de la major... La més gran convocatòria que s'ha fet mai per Facebook, des de la seva creació. Estem parlant de dos milions d'assistents virtuals, evidentment. No és un d'aquest challenge. No és per fer un crit de 10 minuts per aconseguir la independència de Catalunya. Estem parlant de... La sal a l'àrea 51. Però què és això? Què és això de l'àrea 51? Doncs és un complex militar al sud de Nevada, dels Estats Units. És un lloc que, segons diuen, s'hi fan proves militars, experiments diversos, des d'armaments, aviació, noves tecnologies... Un d'aquests llocs una mica que deixen anar a volar... volar coloms i la imaginació de la gent. Però és que aquest d'àrea 51, justament, és mundialment coneguda, i més si ja comencem a parlar d'aquests racons més foscos i nòspits d'internet com el centre on tenen captius formes de vida, doncs, o que han vingut a la Terra, o que han viatges d'aquests espacials, interspacials amb missions, no? Doncs s'han anat trobant, és a dir. Alienígenes, aliens... S'han anat parlant molt sobre aquest tema... Jo no vull dir que són aliens, però... Són aliens. Ancient aliens, no? S'han anat parlant bastant d'aquest tema, del cas Roswell, de viatges en alt temps, del projecte Aurora... Però és que avui no parlarem d'això. No ens posarem tant gairebé aquesta ciència que hi ha al darrere, sinó que parlarem d'una cosa que és... s'ha previst una sal, aquest de setmana, a l'Area 51, sota el nom de... Storm Area 51, they can stop us all. Bàsicament és una sal a l'Area 51, sota el nom de... No ens podem parar tots. És que és una bogeria, perquè... Sí, la catalanitat no hauria d'aprendre d'això, d'aquest títol. Ja ho intento. No ens podem parar tots. No creguis que ho intenten, però això és una altra història. Aquesta iniciativa va sortir internet i va ser creat per uns estudiants, que més m'imagino el típic estudiant que es deia Mati Roberts, que va proposar-ho com a conya, perquè és una cosa que hi ha molta conya al darrere. Que tu diguis que hi ha aliens a un centre de nevada, que, òbviament, pot ser o no pot ser, però internet això explota com a bromes. És infinitat de bromes. Aquí tenim els memes. Els memes, els memes. Els memes són els que hi ha anat. Què passa? Un tio, el que va fer, es crea una esdeveniment de Facebook, i va començar a veure que mils i mils de persones s'anaven apuntant. És que, clar, estem parlant d'un dels grans determinats, aquest tio, aquest estudiant, el va contactar a l'FBI. Per dir, escolta, noi, això que és... A veure si estàs metí, és el que és. Llavors el tio va sortir retractant-se. No, que és una broma, és en blanc. És en blanc, no, tio, és que... It's so funny. Com hi ha el tarantino. Però què passa? I tot per què? Per què aquesta sal, no? Doncs perquè... El final que es volia fer és alliberar aquesta rasa alienígena que estava captiva a... Soltar et, eh? Literalment... Són conscients que hi ha militars allà que els dispararan. Sí, sí, és que és un àrea top-secret d'aquesta... d'aquesta plaia de cartells d'aquest de... si te les passes, bueno... És que el tram està pensant de fer-ho a un altre muro, també, no? Llavors què passa? El que deien és que volien entrar d'una forma molt concreta per evitar les bales, les bales que... A l'Omàtrix. Però no és a l'Omàtrix, sinó a l'O Naruto Rans. Escriven les bales... Quanta friqui! Entrem fins al nucli d'o que és el centre i d'allà rescatant els alienígenes per portar-los després cap a casa seva, o sigui, a cuidar-los com un animal domèstic, no? Però, bueno, què és això? El Naruto farran, crec que saps, una mica del tema, no? Bé, no, lo bàsic, eh? Simplement, Naruto és una sèrie d'animes, un shonen, de fet. Un shonen, no? El shonen és dedicat... El shonen és... És un jove. És la història d'un xaval, podríem dir. I, no, però jo no en sé gaire, tampoc et pensis. M'han explicat, no? Això és mon germà petit, que ho veu a la tele. I els Naruto són una mena de ninjas, i tenen una tècnica que es corra amb els braços cap enrere, amb el tronc totalment endavant. Saps com si fosis una mena de peix. I amb els braços totament excesos, gràcies a aquesta tècnica, aconsegueixes guanyar qualsevol objecte que et vingui. Siguin uns shurikens o, en aquest cas, bales. Unes bales, clar. Un tomahawk, també. Imagineu que, si hi ha a la convocatòria, estaven apuntant dos milions de persones, o més, perquè, de fet, s'anaven apuntant a diari. Estem parlant de que només que en llenessin, per exemple, 2.000, 3.000 persones, i m'imagineu una horda de... de gent a fer Naruto rants. Escriviendo Juego de Tronos. El ataque final. Los caminantes, pero... Internet es oscura y llena de horrobes. És que arribeu a imaginar que aquest tema... A veure, estem fent conya aquí, i que, òbviament, Internet incentiva aquestes conyes, perquè imagineu que això és real, o sigui, això, de fet, ha passat. Sí, sembla més ficció. Això que m'estàs explicant, que la possibilitat de que hi hagi nòvnis o àliens en allà, no? Però què passa? T'ho imagineu als guàrdies? O sigui, la FBI anant a fer tallers, d'explicar que no és que vendrà gent, venen friquis... No, no, no. Exacte, m'agradaria saber fins a quin punt la policia s'ho ha pres seriosament, i s'han generat alguna acció... S'ho han pres seriosament fins al punt de que, clar, no deixessin, encara que siguin 2.000, 3.000 persones... Estan d'anar a un lloc que no hi havia ningú. No, no, és restringit. Ara hi ha restringit. Clar, vulguis o no, han d'aturar aquesta gent i no la dispararàs, perquè més és un d'aquests esdeveniments d'Internet que estaran directe a fer que hi havia un vídeo... No, un. Va ser a la nit un link en directe, que em va tancar els 5 minuts i vaig haver de buscar un altre. Tu saps els salts que vaig fer, buscant una manera de veure on directe. Va haver-hi dos detinguts, ahir, eh? Abans de començar, va haver-hi dos detinguts. I a la primera connexió en directe que vam fer va passar un paio fent el Naruto RAN per darrere... Hòstia, aquest moment és molt bo, eh? Però és que després hi ha una càmera a la porta, que diguéssim, d'acces públic, on el mateix tio encara arriba. És com... El tio s'ha fotut tot el punyatero deser de Navada, i ha arribat fent el Naruto RAN. Serà que el final funciona. Hòstia, doncs... Estem parlant, inclús, que ells van fer activitats paral·letes, van crear un festival de música. Han començat a fer molts desdeveniments una campada... El que li diuen l'alien-stock, com a mínim. De fet, ha estat unitjat molta cultura d'explotar el fenomen alien al voltant. No explotacions. De fet, no és a Marsatac, o a Independents Day, que hi ha tota una penya, que és en pla de lo que s'ha dit, que anar a veure Merchant Dicing d'això, de... Los aliens estan. Ha sigut com el culmen d'aquesta cultura, això. És que és això, eh? És l'humor d'internet fins on ha arribat, no? Perquè, al final... És tema sèrio, que és una porocoxa. Tota broma i alguna cosa de veritat, no? Jo crec que hi ha una altra dels temes així que grans, no? Que, a més, últimament sembla que està bastant de moda, una altra cop. Que és un tema bastant... Bastant mundialment famós. Dic mundialment perquè, potser, l'expressió en anglès, o la round-the-world no seria correcta, no?, al voltant del món, perquè estem parlant... O la flat-the-world, no? Estem parlant, òbviament, de... els terraplanistes. Perquè això ja, aquí, ja, entrem en un territori ja... Saps el fotot? Que n'hi ha molts. N'hi ha molts. N'hi ha molts, tio, n'hi ha molts. De fet, tenim aquí un que té un cap rodó i tot així, creu, que és clar. I tant, i tant. M'encanta, perquè jo estic posat en dos grups de Facebook Secrets, sincerament, no sé ni com vaig arribar, però... Sí, estem parlant molt rara, però... Però és que si parla diàriament del terraplanisme, però és que és superextens, el que... O sigui, parlen des d'enganys del govern, de que, si hi ha no no satèl·lits, que, òbviament, segons ells, no n'hi ha, ho comprem en una partida GPS, de senyals, parlen de l'arribada de l'Homa de la Lluna, molts cauts parlen allò del Cúbric, que sí, estava manipulada... És defensa en què no, és defensa en què no. Òbviament, clar. Defensa en què hi ha un domo, que hi ha una mena de cúpula, que envolta una terra plana... Bueno, hi ha, inclús, hi ha piques allà dins, perquè alguns diuen que la terra és plana, però fa un parell d'anys o així, o l'any passat va sortir un documental, que era... com es diu, la forma concava... Bueno, és com una forma d'ostre. No és plana, sinó que m'explico, però literalment era com una ostra. Un cuenco.Sí, un cuenco, no? És que inclús allà dins hi ha piques que m'encanta. És una cosa supersordida. Llavors, què passa? Que fa el voltant de 300 publicacions diàries. I és que només en espanyol... Són grups en espanyol, a part... A les catòsties.A les catòsties, sí. Però és que estem parlant que potser de membres... En un dels grups d'ahir ho vaig mirar i hi està els 400.000 membres. I grups secretos. Imagina'l, la gent que no estava posada en això. Tota la població d'hospitalet, tio. Hospitalet no és Barcelona i, a més, és plana. Exacte. El que està clar és que la gent té... No, la gent no. Nosaltres... De creure en coses, no? Tu saps aquella frase del fight the man? La lucha contra l'ombre? Com que tu mateix.És... El final és que tu mateix. I aquesta concepció de... no poden tenir raons. Estan manipulant i llavors és qualsevol projecte. Bueno, la satticisme... Ells es consideren escèptics, per tant més científics que els científics. Sí, i aquí, entre el tema, que hi ha molta gent que té aquesta mena de faceta... que és el que se'n diu divulgadora, no? Té el rotllo així, inclús fan tests, compren lasers i fan tests... Sí, d'una i d'una altra... Esperen seriosament, a ells mateixos. El que no se n'adona és que, per no creure, millor establert, en el fons creuen unes altres teories, que les acaben creyent. Són los dogmas, los dogmas. Exacte. Acte de fe. Però és que, aquí dins, publica no només de cos terreplellisme, també posen teories, per exemple, si quan l'Amazon estava cremant-se, és publicar en fotos d'estos Photoshop... Espeña que va exactament contra tot allò que ens endó. Sí, és antitodo. Jo també haig de dir que sempre tinc un punt de scepticisme... Ja ho he dit, tio. Com a tot, amb aquesta vida hi ha nivells, hi ha marges, hi ha tonos de grisos. En el fons, quan ens va arribar la notícia de que s'havien carregat el botx terrorista, que l'havia liat en la rambla, o quan veus la notícia, o quan s'apropava a nosaltres, deia a l'aix grande amb una pistola. Un tio que portava una puta setmana amagant-se a boscos. El que no tindria, seria, ni la pistola, ni l'energia, per dir qualsevol gelipollet. Estava clar que se l'havien de carregat. També és el problema entre cometes d'internet, que al final tothom té veu, tothom comença a fer... I tothom té foto, això. El sistema sempre té el seu maquillatge... Sí, però que s'agafa com a sistema. Nos mienten, i a partir d'aquí és... Toma! Però a més m'agrada molt una cosa que em flipa bastant a dins del grup, que és que, dins del propi sector, també hi ha un pique amb dos grups bastant majoritaris, un que és el científic, científic, seu audio-scientífic, que és el que demostra amb vídeos editats amb el Muimaker i narrats en latino, saps allò. I l'altre, com no podia ser d'una altra forma... Los creyentes! Nos hemos ido a topar con la religión, ¿cómo no? És que, a partir de reinterpretacions, o reinterpretacions, perquè al final la religió es basa bastant en això, dels textos, pues, cristians, musulmans, el que sigui, sota cristians, eh, demostren que la Terra sempre ha sigut plana i que les elites ens enganyen, com o no, hi ha entre meni il·luminatis, el nord de Mundial... Que los dinosaurios son de mentira...Cada todo, todo. I, clar, los meteoritos, com a una terra plana, com a Ivan... Bé, esclar, esclar. A mi em fa gràcies, clar, si són tan exceptis, quan algú diu alguna cosa d'aquest grup, com això acaba creient. Però m'entens, l'esserticisme és una malaltia, és molt... És d'ident, és d'ida i volta, sí, sí. És molt graciós, perquè tu veus una publicació, qualsevol, d'algú que fa alguna foto, de la NASA, és la NASA la tenen com la... El diàmol! El diàmol, però total, eh. Li diuen farça, però... És la màstic. És que aquesta gent que no sap fer bon humor... És com el del Madrid que diuen el farça. Però, esclar, estem parlant que algú comenta, i jo sé que algú comenta, com diu... Com ho dius, que compten amb els versícules de... No, de tal. I llavors ja la gent li diu... Que no me pongas aquí la religió en aquest tema sèrio. Perquè la carta de los corintios de Tolomeo, no sé què... Estan parlant de cagada pública, són 400 comentaris. No, és una bujería. I a més, cadascú és el que dius tu. Cadascú amb la seva teva... No, perquè no és a què. Sí, sí, sí, sí, cadascú... O sigui, cadascú... Especula. Especula, especula. És que és un grup... Jo us ho racom... Us puc convidar. Us puc convidar. Com a anàlisi social estaria bé. Us, però, doncs el que haces és l'eugenia, si se llama la implantaries al momento. Si leeràs estas cosas. Bueno, però per anar acabant, jo crec que a més celebrant... Celebrant us ho fangueu, eh? Però celebrant els 18 anys del seu naixement, us porto una aquelles grans, grans teories, sorgies d'internet. Que és l'atemptat de les Torres Gemelas, no? De les Torres les dones. Foli, foli! Dos cops, dos cops, perquè som dos. Fa poc, fa poc, fa poc, fa poc, fa poc, fa poc. No, no, ha fet 18 anys, ara. Ha fet 18 anys. Sí, és aquell moment que Amèrica va despertar encara més, no Wake Up Amèrica, no? Wake Up Amèrica, per què? Perquè, bàsicament, van sorgir a sacos de teories de... de parqueu, dos avions, van tombar dos Torres tan gegantines, no? De fet, reprenent-ne, breuament, el tema de la Terra Plana, ahir vam publicar una imatge de tot de edificis que havien caigut, per no sé què, saps, de històrics, no sé què, i deien com tot eren com explosius, no sé què. I les Torres bessones, o sigui, tots aquests edificis no van en col·laps, no van caure. No van caure, però siguin les Torres bessones amb dos avions. I deien, això és impossible, no? I aquesta és una de les teories que ha fet. La teoria del termite. La teoria del termite, que és una mena d'explosiu, que és corrosiu, que crema el ferro. Bueno, de fet, ara estem escoltant últimament, ja ho escoltàvem hace unos años con el tema de Bin Laden, i ara con su hijo. Sí, s'ha posat a matar dos, supostament. Evidentemente... Explica, explica, si no ho sé. También, esto es un acto de fe. De alguna manera, ahí también nos obliga al ser humano, a creer en algo que nunca podremos comprobar. Es decir, ahora Trump ha salido diciendo que también se ha encargado al hijo de Bin Laden, que se supone que sigue en esos mismos círculos, con las malas compañías. La teoria es que, como Trump está en el momento de menor popularidad, tiene que sacar una noticia de éstas, porque al final quien le vota es quien le vota. Bueno, al final, para tú, en salsar personajes como Trump, lo que tienes que generar miedo en el votante. Y tener la sensación como votante de que este personaje poderoso te va a proteger, porque él sí sabe lo que te conviene. Entonces, siempre hay esa especulación que es inevitable. Que es inevitable, sobre todo, si al mundo lo dirigen unos cuantos, y al otro lado hay una serie de... Al momento en que tú poses para la banda, que siempre hay una élite que te va a joder, y que esconde cosas, en aquel momento ya tú... Guá, capamún. Hay algo de cierto, pero a mí no me quita el sueño, y esto hay que encajarlo con la vida diaria. Porque estas gente acaban practicando otras religiones. La gracia de lo que comentabas, de todos estos hechos que comentabas, es que me suenan a religiones. Sí que has hablado en un momento de la religión, creer que las torres que me las no cayeron de la manera en la que se nos ha explicado es en sí mismo una religión. La teoria... Los sistemas de creencia siempre se van a creer en lo que te hace sentir más cómodo, y con el tiempo se impone la visión del miedo, a quien controla este sistema de creencias, impone una visión del miedo, que luego en el tiempo evoluciona, porque ahora el cristianismo, por ejemplo, es muy guay, es muy happy, es muy hippie, pero no ha sido así. Al lo largo de su historia. Hay que encajarle una foto en Instagram. Si no encaja en Instagram. Hasta me interasas. ¿Tú vol tens alguna cosa más? ¿Hudí por pasar a Tartulia, eh? El que veu de discutiu és que tio en antenes, xavals. Què passa aquí? La màgia de ràdio. Estan parlant d'Adrián i jo fora de micro. T'està un criticant parlant. T'estan conspirant oies. Bueno, Adrián, una cosa de la pel·li, de la pel·li, de la pel·li. Anem a parlar un moment de la pel·li. El del croma. Jo, per exemple, a mi m'agrada fer croma, perquè et dona molta llibertat, però la justificació que era sempre és pressupostària o estilística. Jo no he vist la pel·lícula, visualment és molt estilitzada. Com ho deia jo en la presentació de la pel·lícula i en aquest diàlegos intermitent amb Anna, és una elecció delicada, perquè és evident, i ella misma lo dice, sin ningún tipo de complejo, que la elecció és pressupostària en un primer momento, y entonces es supongo intentarle darle la vuelta. Es decir, vale, nos vemos obligados a discursar de manera visual en esa dirección que provecho le podemos sacar. Jo, aunque ya no lo ha sido ella que lo ha dicho, yo como espectador sí que he llegado a encontrar que esa posibilidad de opresión visual juega al favor de la pel·lícula. Pero, evidentemente, si lo que tú pretendes también es hacer un discurso histórico, muy realista, muy preciso... Es claro, en el momento que tú estás viendo unos decorados creados por animación, te despega, o sea, te despega de la realidad, y ya se aparece Fermín Fernández, que aparece L'Uriol Grau, el Toni Alba... Pues claro, ya entras en esa comicidad. La pel·lícula es un drama, la pel·lícula, que és un drama. No, yo tengo la sensación de que es imposible que como creador, como director, te plantee recurrir a estos personajes y no seas consciente de que vas a darle una cierta ligereza a los hechos narrados. Yo creo que es que, precisamente, intentando ir de ese dramatismo del melodrama, que también nos podemos imaginar del Barça de la Mésite en 2014, como un gran drama. Y ella, yo tengo la sensación de que ha intentado ir de eso, evidentemente, hay un trabajo dramático, pero también en contrapartida, hay un trabajo humorístico, ligero, liderado por estos personajes que mencionaba, y, en el fondo, también, ofrecido por esa imagen que destila el croma, que a mí me acerca el cómic. Mira, ya que parlem de cómic, de croma, jo et faig una pregunta de ver... Bueno, no, no, no, no. Pero que es, ¿tú creus que es nuestro 300? Hosti, jo avancem, em sembla que he comentat, no? 300 i City, perquè són les dues pel·lícules de referència. Por 300, como los persas, ¿no? No, ¿qué pasa? 300 veía de un cómic en el fondo. Sí, sí, sí. Ya partía de un elemento, aunque fuera histórico, también muy fantástico. No, quizás, aquí la idea, o lo interesante, sería si Anna hubiera bebido no directamente de los hechos de 1714, sino del cómic que lo explica. Entonces sí que quizás el cómic habría tendido una justificación total. Claro, al final, la película aborda unos hechos que todos sabemos que son muy reales, aunque haya tanto miedo de recuperar la memoria histórica. Entonces sí, a ver, el resultado es, como decía, complicado, delicado, pero tiene cosas a favor y cosas en contra, evidentemente. No, habrá que verla, porque el tema de la justificación d'un croma, clar, si fos 300 la estilització de tot, de 300 és justificable en un croma, però una pel·lícula històrica pot dir que no podem reconstruir, jo entenc que és pressupostari, s'haurà de veure com els he quedat, perquè també pot ser un llap, em sap greu dir-ho així, eh? No, no, evidentment, que aquí estem parlant... Sí que s'ha de dir que, gràcies al croma, podem fer coses que d'una altra manera ens tallaríem, no clar, com no puc reconstruir les muralles de Barcelona, no faré mai una pel·lícula de 1.714. Nois, queden quatre minuts. Anem a la gent, anem a la gent. No estem en 3 segons. Vinga, va, que podem. Què és coo? Ai, quines ganes tenia de sentir aquesta cançó, feia molt temps. Adrià, no, és molt fresqueta, em recordo de l'estiu. Què teníem de cinema? Què passen? Ja és tardor, eh? Avui ho gravem, que ja ho ha dit el Pol, just aquest tenim, del 22, de mà, diumenge, ja és tardor. Molt bé, llavors, què tenim aquest 27 de setembre, què passen? Ja és tardor, eh? Avui ho gravem, que ja ho ha dit el Pol, just aquest tenim, del 22, de mà, diumenge, ja és tardor. Molt bé, llavors, què tenim aquest 27 de setembre que cada arriba? Mientras dure la guerra de Amenábar. Justament, eh, justament. Hablando de guerra, sí. Hasta siempre mi hijo, de Juan Xau Xavi. És una pel·lícula... És una pel·lícula de Amenábar, que no l'has dit. Sí, sí, sí. El Ferrand, quan està desvistat... Ja està, ja està. El va ser el volum, el va ser el volum... És el polivió, és el polivió. Aquesta pel·lícula que acabo de mencionar, va ser una pel·lícula de cine de Berlín, en la Berlínale, i me pareció una pel·lícula superinteressante. Excesivamente larga, también lo he de decir. La cual no está en parlor. Pero con dos horas y pico, y además en unos cines que no eran muy cómodos, la Berlínane, a veces tiene unos cines que son los cines antes, pero este no era el caso. Y la pel·lícula, por cierto, generó premios en la Berlínale, como fueron interpretación femenina e interceptación masculina. Después tenemos Rambo. Que estamos viendo los carteles, ¿no? En los vídeos de YouTube me sale todo el rato de la anunciión. Ell sí que hauria acabat ràpid el 1114. I, senyor, un pel·lículó de Rojena Guerra, òpera prima, directora Índia, una passada. La teníis que hi ha a veure. De sèries tenim el final de Transparent. La sèrie acaba amb un musical, però és un espacial, un espacial musical. També el 27 de... Després de tot el que va passar, a la sèrie. Algun dia podríem fer un programa d'aquests, del Mitu i del rotllo... I tant, o com m'agrada això. Dereb Chapelle, entonces. Jo parlaria sempre des de Chapelle. 27 de setembre, tot passa el 27 de setembre aquí. Tenim 23 hores a temporada de Sud Park. I la setmana del 25 al 29, el Serializados Fest, on a celebraran, que vam dir la setmana passada, els 20 anys de platz bruts com a plat especial. I com a videojocs, ja s'ha estrenat el nou... el nou videojoc de Link's Awakening, que és un remake. És el remake original de Game Boy. I aquest cop és per Switch. I per ser, s'han cogat, eh? No s'han cogat, s'han cogat amb sang. Sangre, sangre. Del 23 al 29, Festival Literatura de Novela Negra. Festival de Novela Negra, aquí s'han cogat. Això es pot servir, no? Em sembla que s'està cuinant. S'està cuinant. Un programa no ha, eh? Bueno, l'últim minut i mig. Mira, la setmana que ve tenim una miqueta de moguda. Jo no hi podré ser, però aquí l'Adrià no li agradarà aquesta notícia. Jo no hi podré ser, però vaja. A què parlarem? No ho sabem. S'està cuinant, no? Has dit que s'està cuinant. S'està cuinant el tema del no. Què està passant? Potser van dir a l'espreta del Carles, mai s'estàvem, no? Bé, jo feia una radiòporma. Porto el meu fill, jo, que hi porto el meu fill. Spoiler! Abans d'acabar, recordar, en Facebook, en Panada Cultural, Instagram, en Panada Cultural, Twitter, en Panada Cultura, Senseela, això ho haurem de dir sempre així. Senseela, i sense Twitch? I, amics claud, podreu sentir tots els programes que estem fent. Bueno, nois, ho anàvem a dir, us veiem la setmana que ve. Jo no hi seré, que us vagi molt bé la setmana que ve. Vinga, un abraçada a tothom. Adéu. I tot abans...