Gràcies. Prefereu els vites que aquí comença l'embaix, l'embefada, el gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanar a bonturar. Un programa cuinat per... Pol Diggler, Perran Pujol, Adrián Mocallero, a Ràdio d'Esvern. Nos lo han recordado hasta la sacidad. Big water, my friend. Bruce Lee, una vez, una infinidad de veces la publicidad. Se agua, fluye, adapta, te sobrevive. Pues todo cambia. Todavía más. Vivimos en un mundo precario, provisional, ansioso de novedades y por lo tanto agotador. Si te mantienes firme, duro, sólido, pierdes por desgaste. Como la roca en el mar que sufre la insistencia del oleaje. Así que mejor el agua que la piedra, ¿no? Mejor ser flexible. ¿Pero qué significa serlo en una sociedad como la nuestra? En una sociedad líquida, que diría Sigmund Baumann. Su visión es menos optimista que la del maestro Lee. También, por eso, menos publicitada. Ser flexible, según Baumann, significa que no estás comprometido con nada para siempre, sino listo para cambiar la sintonía, la mente, en cualquier momento en el que sea requerido. Preparado para una situación de perpetua en estabilidad. Nosotros, camaradas, no vamos a decir lo contrario. Estamos preparados para cambiar la sintonía semana a semana y nutrir la empanada de nuevos ingredientes. Algunos de cosecha propia y otros de producción local. También de carácter internacional. Objetos dignos de análisis, a veces, perdidos en el tiempo. O, ya saben, de radiosa actualidad. ¿Se imaginan hacia dónde voy, verdad? Sí, señoras y señores, están bien informados. Quizá algo expectantes también. No es para menos. Hace unos días que nos llegan noticias la quincuagésima segunda edición del Festival Internacional de Cine Fantástico de Cataluña. Y no lo podíamos olvidar. El Festival de Cine de Sitches, como se le conoce en casa, economía del lenguaje, tal vez, por supuesto. Porque ni se obvia su contenido fantástico, ni su repercusión internacional. Es más, hubo una época en que el fantástico la acompañaba el terror. Y no solo en la programación. En el año 82, año de un servidor, era el Festival Internacional de Cinema Fantástica y de Atarror. Y pasado el tiempo, ni lo uno ni lo otro, tan solo al Festival Internacional de Cinema de Cataluña. ¿Pero qué más da? Desaparezca uno de los titulares. La memoria colectiva no perdona y a nadie se le pasa por alto el protagonismo que tiene el género en dicho festival. De hecho, el Tandon Cine y Sitches funciona ya como una marca de renombre, como inductor de un imaginario que a nelos he rebasado. ¿Y de qué manera? Así que no se muevan, porque enseguida les ilustramos. Y ahora atrevamos a contradecir a Bauman. Somos conscientes de nuestra realidad cambiante y de nuestra mudable naturaleza. Pero el compromiso, el compromiso también es posible en una sociedad líquida. Precisamente, todos los domingos, a las 10 de la mañana, cuando comienza empanada cultural. Fins i tot. Hola, tothom. Hola, bon dia. Fantàstic. I terrorífic. I molt fantàstic. A mi em sona... no, no, Liberto. No le llamo Libertus, no quiero que tenga problemas en el cole. Liberto, cuando firme, cuando haya un personaje famoso, Liberto. Pero entre los amigos, Liberto. Si mai torna a l'imperi romà, quedarà clar que el teu fill esclau no pot ser. Ah, ja només. Pensa que jo tinc molt clar això. Jo sóc Adriano, que era un emparador. I en Liberto potser ha sigut un esclau tancat durant 9 mesos, però ja li hem donat la llibertat. Doncs això tothom ha felicitat l'Adriano, que ha sigut pare. Moltes gràcies. Vinga, nois, recordem Sercer Socials, Facebook, empanada cultural, Instagram, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, sense l'ho haurem de repetir sempre això. I tots els podcasts dels programes que podeu trobar, Amics Cloud, empanada cultural. Què, avancem i anem a mirar el menú del dia, nois. Vinga. Vinga. Vinga, Paul, que tenim avui. Jo us porto el que considero que és el còmic definitiu que si algú s'atreveix a adaptar en cinema o en sèrie, però sobretot en cinema, jo aposto perquè guanyaria Sitges. Quin còmic és? Ah, Pank Rock Jesus. Ah, ja l'has posat. És un còmic que ja hem parlat algun cop, molt per sobre, però que cop que analitzarem una mica les claus de per què un còmic com aquest de Sean Murphy ho pot petar bastant fort. Oh, mai se sap. Esperem, esperem. Tu, Ferran, què ens portes, avui? Doncs mira, jo imito una mica el pol, també. Una cosa que si s'adaptés al cinema, també triomfaria, crec que jo, és un videojoc, és la saga BioShock. Però al cinema o a una pel·lícula molt possible a Sitges? Eeh, estem parlant d'això, i a més a Sitges, a Sitges. Passaria abans per Sitges que pel cinema, no? Jo crec, però se les passaria per sobre, Pank Rock Jesus, però sí, sí. Bueno, la tartúlia ja ho parlarem. Jo, que com us deia, he estat uns dies a Sitges, encara continuem, us parlaré del festival, del festival i de la programació que s'ha pogut veure, que és dos, tres dies. Sí, tu estàs allà de corresponsal. Sí, jo estic amb un pie entre Sant Just, otro en Sitges, y otro en Barcelona. Exacte, muy cerquita de la cuna. Doncs comencem amb el pols, si us sembla bé. Molt bé. ... A veure, amb aquests Dead Kennedys arrolladores. Vaig molt fora, avui, avui. Ja que estem parlant de punk, rock, jesus, doncs posem una mica de punk, no? I doncs això, el que us he comentat fa un moment, és un còmic que ja de part sí, jo crec que és una de les potser millors distopies que s'han fet com a mínim en el món del còmic. Ja ho hem parlat, potser, el primer és a un programa que vam parlar, jo crec, però molt per sobre d'aquest còmic, o sigui, rafrescarem una mica. Sí, sí, a mi. No sé si va ser el tercer programa. Potser, de fet, vam parlar de distopies, no?, en aquell moment, i què acaba a sortir per allà, o no ho sé. El dia de Black Mirror, potser. Sí, potser. Bueno, no ho sé. I és que... I és que és empanada, m'he de dir. És clar, és que, al final, que ja estem res sortint. Encara repateix aquella empanada. I en quin episodio de la primera temporada, Paul? Doncs, a veure, per mi és un dels tres còmics capdals, allò en mi és tantèria, per dir-ho així, i l'altre, inclús, està un altre dels tres que tinc així, en men, que m'agrada molt. Està relacionat amb una de les pel·lícules que parlarem avui, que és en la hierba alta. Bàsicament perquè, com que és una adaptació, no vull fer spoilers, però de la teva secció de Adriano, però... Tranquil, perquè... Les spoilers estan a Netflix, ara mateix. Perquè és una adaptació, és una pel·lícula adaptada de Stephen King i Joe Hill, que és el seu fill. I Joe Hill també fa còmic, i un dels còmics més tòpics que té, que jo crec, que és Locanqui, que, per cert, encara no s'ha adaptat, tampoc. Ho va intentar fer Fox, ara m'estic anant una mica a l'altra banda, però va intentar adaptar Locanqui a la Fox, va fer un capítol pilòtic, i allà es va quedar. Perquè aquest tio, quina et té? Per començar, amic, quan parles... Joe Hill, jo et diria, heu de tenir, potser, uns 30 llargs, o 40, no sé... Altra, jo vaig mirar una foto seva i dir, costi aquest tio, jo no és. Jo només dic això, no ho dic per tu. Això vol dir que la Stephen King encara és més càrrec. Sí, una mica queen sí que és, també. Bueno, que per cert, és això, també, si penseu, Joe Hill, ell deia que no es posava allò, el apellido King, per no relacionar directament amb el seu pare, perquè... Fins que ha fet falta. No, no, només que res, perquè ajunteu el seu nom, Joe, amb el cognom. Joe King. Joe King. És una broma. És un xistema. No, hauria sigut un gran nom d'autor, hauria sigut. Bueno, tornem a Punk Rock Jesus. A Punk Rock Jesus ja us dic, jo crec que és un còmic molt, molt, molt bo. Té un grandíssim guió. I com ens va dir, fa un parellas setmanes, el Víctor Álvarez, que el vam entrevistar per com a component del jueves, ex-component del jueves, que va dir que en el còmic europeu, molts cops, l'autor és el guionista, és el propi dibuixant. En aquest cas, tot i que és americà, trobem el mateix. És un autor que es crea la seva pròpia història. Estem parlant de Jean Morphe, que és un creador que ha passat per DC, fent Batman. De fet, fa... Sí, el caballero Blanco. Fa molt poc a fer aquest, que també és una història potentíssima, però en aquest cas va fer una història de zero, que és Punk Rock Jesus, que vés a una històpia, però una històpia no com la coneixem, normalment, que molts cops, no dic que sempre sigui així, però que molts cops tenim al cap una històpia com una història on... on s'hi involucra una tecnologia, no? O sigui, com podem veure a Màtrix, o podem veure, inclús a Blade Runner, amb robots, no? Sí, l'àmbit que véns tecnològic. Sí. A aquest cas, òbviament, també hi ha certa tecnologia, però la sinòpsia es centra en que la ciència ja ha avançat prou, com per poder clonar el primer seroma. I la ciència, juntament amb un canal de tele per dir-ho si mundial, no arribem al punt de 1984, no? Com una cadena... No, molt bé, en 1984. Potser ho estic confonant. Quina era aquella cadena mundial, sí, no? No, és que només hi ha un... No és que hi hagi una cadena, sinó que tothom s'estan amatant missatges i la nova propaganda. Exacte, doncs... No és ben bé així, però és una tele que vol... Mira, podríem fer un paral·lisme, és com si Tele5 volgués fer el gran hermanó definitiu, o el sálvame definitiu. Jo és el que fan, és, vale, invertir en aquesta mena de proposta, de clonar el primer humà, i el que fan és, li proposen a la ciència, de fer l'essència, que el primer és aromar, a clonar, és Jesús. Tantant. Tantant. Jo és que passa que aquí comencen unes baralles entre la ciència amb la ciència, la religió, amb la religió i la ciència amb la religió, perquè, òbviament, hi ha molts científics que diuen, hòstia, clonem algú que sigui més... Més al·lí... Un Einstein, oi? Un Einstein, clar. Els propis de la religió diuen, que diuen, hòstia, la nova venida de Cristo, que, òbviament, els sembla collonut, però altres diuen que no, que això ha de venir com a deïtat, com des de la ciència. O sigui, ja només amb aquest component hi ha una història bastant, bastant curiosa. Però és que, a part, hi ha el component aquest, aquesta cadena televisiva, que el que fa és ametre tot el procés, és que es fa des d'un càsting per trobar la Maria, per concebre la verja Maria, a més, ser verja, però hi ha una història, hi ha tot el procés de càsting, que tot això ho ameten, fan com si fos el talent. El final fan càstings, com si fos un... Amb el resto, m'agradaria prendre el botonet. Jo crec que era un equip. Llavors, i fins a l'evolució de la concepció, si l'embaràs, i quan neix el nen, tot, clar, què passa? Aquest personatge viu tancat en una mena complex, una illa, que creen, que està tota televisada. És un show de Truman, exactament. És un show de Truman. Moltes portes obertes. Quina empenada, eh? Quina empenada. És una empenada de Jean Murphy, i a tope. Llavors, què passa? Ves veient l'evolució, i jo no vull fer molt l'espoil, perquè realment és una història que val molt la pena de com ell, a l'autor, ha masclat moltíssima crítica de tot arreu. No deixa en peu ni certes parts de la ciència, que són, inclús, molt dogmàtiques, com podríem trobar en la religió, també. És una crítica brutal al sistema televisiu, al sistema social, també, a les comunitats. Què passa? Que, a mesura que aquest personatge va creixent, clar, el nen, en qüestió, quan cal d'educar, però l'eduquen a través de la tecnologia, és a dir, els millors per dir alguna cosa. Allò que podríem veure a Minority Report, aquelles pantalles que es mouen amb les mans, però ensenyant-li la Bíblia, ensenyant-li els testaments. Tot és una barreja absurda, però el còmic no és comèdia, el còmic és, de fet, bastant melodramàtic. Parteix d'una reflexió filosòfica molt potent. I ara està pensant, de la Bíblia, de la Bíblia podem salvar molt l'Antic Testament, a la fons. Ara, que no soni aquí ni pedant ni de boig, estaria entre mig, estaria entre mig, i és que jo llegia de petit la Bíblia, però l'Antic Testament era molt interessant. Era el joc de tronos originals. Exacte. És una cosa que després recupera cúbric amb... O que passa que ell ho fa amb un to molt més sarcàstic i crític, que és amb l'aranja mecànica. Què fa aquest tio? Agafa Beethoven. No, a part, però una vegada és a presó. Què fa? Està continuament llegint la Bíblia. Sí, perquè... Hi ha la creància, perquè troba aquella dels moments més sàdics i més crudes de l'humanitat. Que és el cortar-li la cabeza, ajudar... El sàdisme que hi ha a la Bíblia. Després el nou testament ja és com un d'Espartes. És com... Has estiguit el xiclet per allargar la religió. Pollero las críticas de los lectores, que es muy violento, y entonces lo hicero más hippie. Clar, van mirar... Si és un becerer, no ens enganyem. La Bíblia és el becerer. De l'ultimate. Però què passa? Aquest nadó, a mesura que va creixent, el punt d'inflexió, per això es diu, és que comença a discernir, i no només de la religió, sinó que ell l'imposen de que tu ets l'emissari. Ell comença a discernir, sobretot per uns personatges que apareixen allà. Hi ha moltes línies de personatges, estan molt ben treballats. I una de les ajudants d'aquest centre, que és com una mena de metgesa, doncs també l'introdueix en la música més roc o més poc. Ell comença a desenvolupar, i clar, ell és una mena d'emissari que ha vingut a la terra, clonat, però que al final el que sembla que agafa és... Com es diu? Extender la bot, no? M'estic imaginant un rockstar, ara mateix. Sí, però dins del món punk. Això és una mica rockstar. No hi ha una pel·lícula. És el Llanos Barfakis. Això partia d'una obra de teatre, em sembla, i després ho van adaptar al cinema, i era... Que la hòstia, no? De fet, no deixa de ser la mateixa figura de Crist, suposadament quan apareixen al seu moment ajudar, ell és un revolucionari del seu moment. Quan has d'escriure aquest còmic, Pol? Aquest és... Mira, us ho miro ràpidament, perquè el tenim aquí al davant. T'he vist posat, com va aparèixer a ajudar, no? No, és que tu te l'heies la bíblia, però jo no lo digue un bozalt. Ho dic perquè depèn de la època, clar, quins eren els nous revolucionaris? 2012. Ah, doncs és bastant actual, però és curiós que el punk... I a quina època s'envienta això, en modern, actual? Sí, és bastant modern. Ara, que aquí és una de les coses que volia treure, jo crec que ara fem... fem l'audiència que ens escolta qui vulgui adaptar aquesta història, perquè ara mateix, que jo sàpiga com a mínim, no hi ha una adaptació ferma, perquè això ho petaria, no només a festivals, jo crec, en general, sinó concretament a Sitges, crec que també hi ha el rotllo molt distòpic, que els agrada molt, allà a Sitges, i que apremia molts cops. No només una històpia sense aquesta tecnologia que sigui al centre, que és una històpia molt de guió i molt d'idea, en el que ens ha comentat Tufarran, que també hi ha moments històrics, perquè el guardespatlles d'aquest xaval, que més o menys és el protagonista del guardespatlles, és un tio pertanyent, o antic pertanyent, a l'ira. Llavors, que també fan flashbacks, que a més estan molt ben muntats els flashbacks que es fan al còmic, amb tota l'època irlandesa, de conflicte, llavors és molt interessant també, com pots recrear en el cinema una part, com ell, els seus ancestres i els seus orígens, violents, però no, perquè ell, tot i ser un guardespatlles, és un tio que tampoc vull dir, amb molt de coco, que no m'he vengat a pegar les guardespaldes que no les escuchen, però que em refereixo a que és un tio molt cerebral, i que, de fet, és el contrari. Normalment intenta rebaixar les tensions en totes de crear-les, no? El que han comentat una crítica social a tope amb tots els aspectes, o sigui, des de la religió, no salva ningú. Aquí està perfecte, parla molt de la hipocresia entre tots els sectors, des d'això, religió, ciència, o sigui, perfecte. Òbviament, van de ser honores, seria... Sí, tot el possible. De fet, hauria de ser música original, però, jo crec que el que acompanyaria podria ser també molt interessant. Jo crec que hi ha aquesta bona balança entre el drama, melodrama, una comèdia tot i cap oqueta, però hi ha... cert. És una comèdia que arriba un subsurs de que tu, clar, et planteja una situació molt distòpica i molt anada, oi? Tu, els metges recomanen els de la televisió de dir, estic, aquest nen s'està educant sense alumnes, o sigui, està... Total, diuen, vale, en comptes d'agafar nens, diuen, posem hologrames, és clar, tot és, al final, superabsurt. O sigui, hi ha moments de dir que les decisions pròpies de la televisió arriben a uns extrems, què dius? Una mica com la nostra societat, ara, no? Doncs reflexa-hi una mica. Sí, sí, jo crec que també. També et diré que no crec que sigui un còmic que em vaja així massa malament en els anys. No, perquè de fet, ara que dius això, Adrià, que el meu fill, i mira, tu ara que has sigut para, el meu fill va ser el millor, va ser una educació especial, ja que està menada, ja hem passat de l'educació a Plastilina a jo sé el que és millor per a el meu fill. A l'educació líquida. Tu tothom sap que és millor per al seu fill, però acaba fent el mateix que l'altre, no? És molt curiós. Ah, no, l'Adrià no pública i a base de cupones del Estado. De cupones de restaurar. Tu tothom sap que viure de la ràdio no d'anar per molt, no? Aquí de moment no. Quan no es fitxen... Estem esperant a veure si la Carme torna, no? Aquella senyora que ens fa problemes. L'Oriol Moro, eh? Sí, sí. I ja per acabar, per tant, personatges, que jo crec que són molt rodons, que això, qui qualsevol que llegeix el còmic ho veurà, és que, concretament, xamp Morfi, també tu que vas llegir Ferran Alcàllero Blanco, té un tras molt concret, jo crec que si l'adaptessis d'alguna forma al cinema, és un partit. És un tras que és bastant realista, dintre de la seva estilització, amb el que jo crec que també s'inspira molt en actors, a l'hora de fer cares i en models, i llavors el càsting també et pot venir molt per aquí. Sí, també podria ser, també podria ser. Igual que Marvel ho ha tenir fàcil amb Nick Fury, a base de... De Samuel L. Jackson, podríem dirà. I ja per recomana, del mateix autor, que jo crec que és molt bo, a part de Caballero Blanco, que és una molt bona història, i a més és molt rotllo a América & Gotts, i sé que tu l'has vist, Ferran. I has llegit. La Gail, el llibre no, però la sèrie de l'Amèrica & Gotts, i dius que aquesta s'assembla. S'assembla des del punt de vista, que és la mateixa tradició, des que aquí comença, des dels anys 20, del segle 1920, tota la tradició americana, a base de vampirs, com han conviscut amb les sombres, Aquí es coneix, com a John Constantine, perquè va fer l'adaptació, i també va ser part d'això. Si no, S. Morphe va tenir l'època al ressorgida Hellblazer, va ser molt, molt a partir d'ell. I res, doncs us porto això, qui vulgui adaptar, doncs jo crec que ja té assegurats puestos d'èl·lite... Jo m'emporto avui mateix. Sí? No? Vinga, va. Però... però què vas a fer amb el teu fill? Tu vas a posar-li l'escola i l'hi vas a leer cada noix. A mi em costa de... de... te quiero para siempre, y de cómo entender el cerebro de los niños, pondré pan roc-gisus... Va bé, sembla-ho. ...para que tenga una educación más bien plural, no? Molt bé. Doncs bueno, nois, avancem, d'acord? Doncs igual que el Paul ens ha parlat d'un còmic que seria una meravella, que si s'adaptés al cinema per un festival com és el de Sitges, jo us porto en la saga de BioShock, com exemple de videojoc que també resulta ideal per al mateix. Creada per irracionalgames, consta de 3 entregues principals, BioShock, BioShock 2 i BioShock Infinite, o Infinite, sempre és complicat de saber com es pronuncia, i junt en diverses DLCs. I es tracta d'un joc en primera persona on, si ve el combat islalament principal, la deriva narrativa agafa un pes molt important. En definitiva es tracta d'un immersive sim en tota regla. Ja vam comentar una mica per sobre de què és un immersive sim. Són jocs en primera persona on interactuen amb l'entorn i personatges, i es dona un gran èmfasi a les eleccions que aprenem mentre juguem. Les eleccions tenen resultats visibles en el joc. Es caracteritzen per disposar de sistemes de joc que s'adapten a aquestes decisions i fan que el món sembli més viu i real. Examples d'inversions sim destacats serien l'última a l'Underworld, per exemple, la Sagatif, Deus Ex, i sistemes jocs que, precisament, és l'Antesasó, per tant, biojoc és el succesor espiritual i, a més, creat per la mateixa gent. Però tornem ja a biojocs i deixeu que us parli del primer biojoc, que es va estrenar el 2017 a la direcció de Kevin Levine, i ens posa la pell d'en Jacques, a l'any 1960. Ens el presenten en un avió quan, de sobte, aquest s'estabella en mig de l'OCA i en Jacques l'és nòric supervivent. Al costat de l'accident hi ha un far en mig del mar. En Jacques hi entra i troba una cápsula de transport que el porta fins al fons de l'OCA, fins a Raptor, una ciutat submergida. També un punt arriba de la ciutat. Aigua, aigua, aigua. Sí, no, no, estic hofagant. No, però més és curiós, perquè ara ho escoltarem, però té molt a veure amb l'aigua. Sí, perdoneu, eh? Si us ets el líquide, sí. Ho portem de conya, tio. Es veu, com a punt, no es deia Jacques, el prot de perdidors que va caure amb un avió... Però perdidors és del 2006, és un any... Hòstia, el 2006, tu? No, aquest any, no fa 15 anys, aquest any. Sí, perquè és el 2006. Perquè han fet un especial de... Si és el 2006 i fa... No, que va començar, eh? Jo diria que va començar el 2006 o el 2004. Potser va ser el 2004, eh? Va ser el 2004, perdidors, potser sí. Però és curiós, eh? No, el nom de Jacques és com el nom estàndard, quan no s'ha de dir-li. John i Jacques. També un punt arriba de la ciutat. En Jacques descorreix que aquella visió aparentment luxosa i tan ardecoja i tech no és tan ideal com sembla, ja que Raptor va col·lopçar no fa gaire temps enrere i els seus habitants actuals són hostils i terriblement desfigurats per a alguna raó. A través de gravacions, notes i escenes que es va trobar pel camí, en Jacques descorreix que Raptor és fruit del somni social de Andrew Ryan, un magnat que, a part de les regulacions del món polític, religiós i econòmic de la superfície, va decidir muntar la seva pròpia ciutat estat on el laisse faire i el liberalisme més absolut regneixin absolutament. Gràcies a aquesta aproximació social, Raptor, que es va fundar el 1946, va tenir un desenvolupament tecnològic i científic rapidíssim, on la creació estrella va ser l'ADAM, un líquid extrem de baboses submarines i que permitia la manipulació genètica per fer servir plàsmits, uns serums que autorgaven habilitats especials, com telequinesi, piromancia o regeneració en els seus usuaris. Amb el temps, van descobrir que si posaven una d'aquestes baboses al cost d'unes nenes, generava més ADAM, i així van néixer les Little Sisters, nenes amb una babosa al seu organisme i que eren capaces de generar ADAM en grans quantitats, així que sense miraments agafen a nenes de les famílies de Raptor i les converteixen en Little Sisters. Però precisament aquest auge i libertinatge van atraure elements indesitjables a la ciutat, entre ells el mafiós i empresari Fontaine, i al cap d'un temps es va produir una guerra civil. Tampoc va ajudar que l'extesos de l'ADAM i plàsmits entre la població va resultar més addictiu que qualsevol droga coneguda fins llavors i Ryan va acabar creant els Big Daddy's. En gendres amb escafandra i sense voluntat pròpia que estaven programats per protegir les Little Sisters dels atacs dels drogadictes, que els hi volien robar a l'ADAM. O sigui que tenim Big... Little Sisters, Big Daddy's... Sí, sí, és que... Ara vindran els xugars. Sí, exacte. Aquesta ciutat on els Big Daddy's massacren a tots els que pretenen atacar les Little Sisters i està plena d'esplices, que són aquests addictes de l'ADAM, que atacen tan violentament és la ciutat on aterres quan controles a Jack. Durant el joc vas descobrint que la filosofia arrer a Andrew Ryan és clarament l'objectivisme radical d'Ain Rand, de la Rebellió de Atlas. De fet, Andrew Ryan és una mena d'anagrama del nom de l'escriptora. I fomentem que, durant molta part del joc, es fa passar per un tal Atlas, precisament, té un punt anarco-sindicalista, que en realitat és una façana, per aconseguir el primer al favor dels desvelguts que inevitablement Raptor acabarà generant i utilitzar-los després per als seus objectius més egoistes de poder. No vull desvellar gaire més sobre el joc. El que us he explicat és la base, no és res del que acabi passant el joc, ja que el pol, de fet, tu ja saps de què parlo, no està protagonista, acabarà descobrant quin és el seu paper dintre d'aquesta ciutat. Si vols dir que és el punt de partida? Sí, a veure, són les primeres hores de joc, però és que hi ha un gran punt de gir més endavant que el pol, sap quin és. Que en un trailer saldrà tot això? Més o menys, si et presentaria una Andrew Ryan, Fontaine, Little Sister, això ho hauries de saber, perquè si no, no arribes al joc. Ja et dic que està ple de giros amb tombarella i tirabuchó, que val la pena descobrir per un mateix. Però sí que vull destacar com aquesta mescla d'autopia, anacronia, filosofia i conspiració van donar un dels arguments més celebrats en la indústria dels videojocs i una dels principals raons per als que molts pensem que el cinema s'hauria de fixar més en els videojocs a l'hora de buscar noves idees. I passem ja. L'Oferran, que llego, que llego. Bueno, està arribant, està arribant bastant. Exacte, és el que volia dir. Sobretot a Sitges, evidentment, perquè el cinema fantàstic, terror, juga molt amb la direcció del videojoc. Però fa gràcia, perquè hi ha una de les pel·lícules que compartirem avui, que és clarament no és una adaptació d'un videojoc, però ens podria ser la pel·lícula d'un videojoc. Exacte. La segona part de BioShock, BioShock 2, estrenar el 2010, ens torna a Dua Raptor, precisament, però dos anys abans dels aconteixements del bioShock original. Estem a la pell del subjecte Alpha, el primer Big Daddy que va aconseguir simbiós amb la seva Little Sister. Mentre estem vigilant la nena, un grup de splicers ens ataca i ens deixa malferits. Resulta que venien de part de Sofia Lam, que resulta ser una prestigiosa doctora de Raptor, que en realitat volia recuperar la seva filla Eleanor, que és el nom real de la nostra Little Sister. I ens remata, deixant a Delta, per mort. 10 anys després, i per tant, 8 anys després, del primer joc, Delta reviu misteriosament. Una veu dintre del seu cap el crida i l'ajuda a avançar per Raptor en aquest Raptor de post-guerra civil. Es veu, és la veu d'Eleanor, que encara manté un vincle amb Delta i ens demana ajuda. Durant els 10 anys que el Delta va estar fora de combat, Raptor va caure en la ja mencionada guerra civil, però després de la màcia de Jack, del protagonista del primer joc, la ciutat seguia tenint supervivents i faccions que seguia embarallant-se. A més, les antigues Little Sisters, que havien sobreviscut, havien crescut fins al punt que ja eren capaces de defensar-se sols i gràcies als seus poders d'inarents, es van compartir les perilloses Big Sisters. Versions més àgils i amb gran intel·ligència dels Big Daddies, com som nosaltres. La gran diferència entre la Raptor de Ryan i la de Lam és filosòfica. La política social de la doctora s'alinea més amb el socialisme col·lectivista de caire populista que no l'individualisme objectivista de Ryan. Els habitants que encara queden a Raptor la vaneren perquè ja no els queda res, i ella, utilitzant la seva influència, els hi promet que prendran el món de la superfície i es repartiran al botí com a bons germans. De fet, Lam i els seus seguidors es fan dir la família. Ui, això... Recuparem. Mitjoma. No, mitjoma. Manson. Això sí. I és per això que Delta ha sigut ressuscitat. Eleanor veu com sa mare no pretén trencar la cadena sinó apoderar-se d'ella en tots els mitjans possibles que, per seguir generant Adam, ha començat a segrestar nenes de la superfície. Així que Eleanor ha investigat com fer tornar a Delta i, mitjançant el seu llast psicològic amb ell, vol fer caure el règim de la seva mare. En resum, aquesta segona bat pot semblar més simple argumentalment, amb menys gis enesperats i força derivativa de l'anterior, però considero que aporta un punt de vista molt diferent de Raptor i una nova visió sociopolítica que fa... la fa bastant disfrutable i creu un díptic a més ideològic d'extrems oposats entre els dos jocs. A part de que té una de les secuències que heu parlat abans, té una de les secuències de joc més guais que he vist mai on controles una d'aquestes nenes. I veus el que veu, realment. Tu veus que estan en una ciutat totalment destruïda però ell es veuen, ah, mira un angel, es passegen com si tot estigués bé i quan tu veus aquest joc veus que és el que veuen. És subjectiu de la nena, no? Però és bèstia, clar, perquè veus com si fos el Mundo de Yuppie pel simple fet de... una mica lo happy o què? Sí, sí, totalment happy, però tu hi ha moments que... de fer les nenes posar una mica visual tenen els ulls brillants d'aurats. Són com una mena d'espectres estrany, són pàlides, semblen zombies, però van amb una actitud de buen rotllo per la vida. Són vies buenregistres, no? No són vies, però vull dir que tenen la pell pàlida. És molt interessant aquest moment. Com la miércoles de la família Adam, saps? És un rotllo així. Doncs la tercera part, i aquí acabarem, amb BioShock Infinite. He decidit que es diu Infinite. Ja està. I aquest cop ens porta abans en el temps, a 1912, i no ens porta Raptors sinó a Colòmbia i no ens porta sota el mar sinó al cel. Quants canvis, eh? Aquí Kevin Levine va tornar a dirigir la nova entrega de la saga i tenia clar que volia fer alguna cosa nova. Va canviar Raptors sota el mar per la flotana i aèria a Colòmbia i enviantar-ho gairebé mig segle abans que la primera entrega i que més es seguís tractant de la mateixa saga argumental, però quina pirüeta s'amaga darrere d'aquest possible fallo de raccords, perquè no té gaire sentit. Ara ho explicarem. Aquí controlem a Búker 18, un detectiu privat que antigament havia sigut un agent anti-sindical dels Pinkerton, que ha rebut l'encarre de recuperar una noia, que es diu Elisabet, per part de dos misterisos germans, un noi i una noia anomenats Lothès. El seu viatge inicial ens resulta bastant familiar. El port en embarca fins a un far, en mig del mar, i puja una cápsula ahir. Ostres, ara anem cap amunt, no cap avall. Com un coet, a través de centenars de núvols, fins que davant dels ulls es presenta imponent Colúmbia, una ciutat flotant, a més por estil, estimpant i tecnològicament massa avançada per al seu temps, inclús més que Raptor, que es fundaria molt més tard. Què està passant aquí? Quan arribem a Colúmbia tot és quasi perfecte, que res nets, gent agradable, ahir ben vestida, i una fira que està a punt de començar. Fins que ens adonem que el racisme és imperant, que tothom és fanàtic catòlic, i que adoren el líder de ciutat, un tal comstok com si un masí es tractés. I no només això, sinó que molts cartells alerten de la visita de l'ovella negra, com si d'un criminal sanguinari es tractés, i, a més, resulta que són nosaltres. En definitiva, tota la ciutat s'enginen contra, i comstok, el líder, és qui té la noia segrestada des de fa anys, i ella creu que és la seva filla. L'ha tingut tancada durant anys aïllada i ella vol veure món, i per això accepta venir amb nosaltres quan la trobem. Descobrim que té poders, la capacitat d'obrir grietes espai temporals que li permeten desplaçar-se altres realitats, i que la torra on estava tancada en realitat era una agàvia, una mena de sifón, dissenyada per anul·lar-li els poders. I, al igual que els Big Daddy's de Raptor, Columbia també té un guàrdia del seu ve més preuat, el temible Songbird, una android en forma de falcogegant que ens assajarà durant tot el joc. Tot resulta massa casual a la Columbia, i, amb el temps, descobrim per què. I si ara sí que entraré en spoilers, igual que en el primer vídeo això que us heu volgut estalviar, perquè és un dels grans moments del videojoc i crec que val la pena, és que, si no, més impossible poder fer-vos 5 cèntims d'aquest joc. Descobrirem que l'Isabet, òbviament, no és la filla de Comstock, sinó que aquest la va segrestar quan era un bebè amb l'ajuda dels germans lutes, sí, aquells que ens han contractat per rescatar-la, mitjançant una grieta interdimensional. Resulta que els lutes, en realitat, no són germans, sinó que són la mateixa persona de universos diferents, amb dos científics quàntics que van descobrir com posar-se en contacte amb els germans. Gràcies a aquests experiments espai temporals, va aconseguir tecnologia avançada d'altres èpoques. De fet, sin sinó en el joc que van arribar a visitar Raptor, on van aconseguir les tècniques que poden fer volar la ciutat. Aquesta és la justificació que li donen a que una ciutat més avançada que Raptor hagués existit 50 anys abans. I van oferir als seus serveis a Comstock, un fanàctic religiós que volia construir una ciutat paradigma de l'excepcionalisme nord-americà i de pas recuperar la seva filla que va perdre quan encara era un bebè. Així que va visitar a un Comstock del passat, a un altre univers. Però cal tenir en compte una cosa. Ell en el passat no es deia Comstock, es deia D8, buquer D8, com tu. I va ser arren de la perda de la seva filla i de la seva experiència traumàtica durant la guerra civil americana que va decidir dedicar-se a una vida de vota i fanàtica de Déu i canviar-se el nom a Comstock. Així que efectivament Comstock va robar el bebè a D8, ens el va robar a nosaltres. Perquè no us ho he dit, i això et farà gràcies molt. I el protagonista et pateix una mena d'amnesia de hagut el trauma de perdre la filla i haver tingut interacció amb fisures. En ignoreix i de primer grau. Em pensava que deies que havia jugat aquella maquineta que té d'amnesia, que ho has comentat fa dos setmanes. Com veieu el gest d'aquest joc ja no són rocambolescos sinó fins i tot difícils de seguir. Això sí, i disculpeu, les spoilers són dignes de ser viscuts. No recordo haver flipat mai tant amb un argument d'un joc com Bioshock Infinite. Però vaig tancar en ve i va acabar. Va ser una adaptació cinematogràfica d'aquesta saga que funcionessin a sitges. I crec que Bioshock tenim els elements ideals per fer-ho. Sense ficció, terror, perquè hi ha moltes parts de terror, fantasia, arguments rebuscats, bastant high concept en general, i un disseny artístic, i això és una cosa que cal destacar Ardeco amb els dos primers i Stipe en el tercer, que sigui una candidata ideal per a l'adaptació cinematogràfica. De fet, ja es va intentar el 2011. Des del 2011, Sona Gorberbinski, el director de Pirates del Caribe i el 2015, a les filtracions del Sonic Gate, quan la Sony va tenir totes les filtracions a internet, es va saber que el joc, la idea era fer una pel·lícula ranking R, però en aquell moment encara no s'havia estrenat d'etpol amb el que s'ha de tenir molta por, si les pel·lícules R funcionaven o no. Però de moment tot s'ha quedat en foc d'ensenalls. Potser ens trobem davant de la primera adaptació que possiblement de videojocs pugui valer la pena. Això ho he de donar per tertúlia, perquè... Sí, no. Jo soc, se suposa, l'antesa amb cinema, no? Què conyes, això, de la tipologia R? Ah, la Rating R és la... Expliquem-li els ullets, esclar. Maiores de 18. Ara s'ha estrenat Joker amb R. De fet, a Randa del Pudo. I restrictivament, és a dir, els ullets no poden anar a cine per res. Això em recorda anys enrere, quan estava... coses de la vida que estava a Colòmbia, i vaig voler veure la jungla. Ara no recordo si era la jungla de Cristal que fa poc van parlar, per si sabem per el tema de ones... Del nom, del nom de die hard. Sí, de les adaptacions, com canvien el nom. Tinc un amic que per cert... Insisteix molt que fem un programa especial relacionat amb canvis de noms, adaptacions, doblatges, erronis... Però ell ja podria fer un especial només de la jungla i de Rambo. Això també. Si volem fer un dia dels 80, una mica de cinema... Rambo l'avantrodo i com a corralado? O això és l'altra? Corralado. L'origen del fenòmeno, en el fons, aquest cinema dels 80, una mica de friqui, però també molt representatiu de la nostra generació. El que volia dir és que em va sorprendre moltíssim, potser més a la meva mare que a mi, que no vaig poder veure la pel·lícula. Estaven parlant jo que tenia, no sé, 10 o 12 anys, i la restricció era, ara no recordo si, de 13 o de la tributa, i en allà ja es practicava. Això, estic parlant dels anys... No tinc una edat, no? Ho hem dit abans. Gràcies, gràcies. En principi dels 90... Finals dels 80. A Colombia això ja es practicava, fer entrar de restrictiva és de carals. Durant, podem, un dia, parlar del tema de les restriccions d'edat, perquè abans era tots els públics, majors d'edat, i després hi ha la categoria X, que és en blanc total. Sao, la Satena, si no recordo malament, que és la Sitena o la Satena, la van estrenar a Cines X. Sí, perquè... La categoria X el que representa... No existeixen, existeixen. La categoria X el que representa... També és al final, a les rambles de Barcelona, a les peep shows... Allà posen Sao, a les cabines... La restricció abans era, poden entrar tots els públics, algunes ens recomanaven portar el major d'edat, i després hi havia R, que era només per majors d'edat, i X el que representa és que no poden tenir distribució en sala comercial habitual. I això et carrega en la projecte, en el fons, com a director o com a productor o distribuidor, a la restricció d'aquest estil... Per això l'adaptació d'avioxoc no va resurgir, perquè en el 2015 les pel·lícules R no tenien gran tequila. Per això ara, després de la randa d'edat, perquè ja va tenir molt èxit amb una R, i ara, jo, que di més pel·lícules que estan venint, tot és possible, no? Però vinga, Adrià, no, anem avançar, que valoreu, perquè tinc ganes, i tinc ganes de sentir aquestes pel·lícules que m'escolten. No només siguis tu. Ahí que nos ponemos fantásticos y terroríficos, ¿eh? ¿Os suena esta banda sonora? Ya sabes que a mí me gusta mucho apuntar la película desde el inicio. La he visto hoy antes de venir aquí. Clar, perquè és que avui en dia pots veure pel·lícules d'inauguració de Sitges a casa, a Netflix. Esto es un tema del que si queréis un poquito más adelante hablamos. Aquí hi ha la gran diferència entre el que pensem al farranillo de la pel·lícula i tu, que jo crec que és el format de la pel·lícula. No només la forma d'inaugural, sinó una pantalla gegant i a casa. Esto está claro que nos ha definido también a nosotros como espectadores y como consumidores de cine, porque pensar que en antaño las pel·lícules solo se podían ver en el cine exclusivamente, y eso también hacía que la relación que se tenía con no solo con la obra, sino con los propios actores y actrices era de, pues, esto, de adoración, casi, porque tú, no sé, a la McAdner nunca la veías a tamaño real, la veías siempre multiplicada por diez, pero eso te predispone a sentir y a ver la pel·lícula y a leerla de una manera muy diferente. Pero sí, bueno, como el espectador se estará imaginando, vamos a hablar de la pel·lícula inauguracional de Sitches, que no es otra que Indetolgrás, una pel·lícula de Vincent Sonatali, que con este nombre todo el mundo lo ubicaría en... No, Poli, no? Vincent Sonatali, pues no. Vincent Sonatali es un director bastante... De Cuenca. Es un director de Cuenca. De Cuenca Detroit, exacte. Bueno, de hecho, es nacido en Detroit, en Estados Unidos, pero evidentemente de orígenes italianos, pero criado en Toronto. Ahora mismo, no sé si tenéis muy clarito la frontera a Canadá, Estados Unidos, pero es curioso porque justo Detroit está frente a Toronto y lo único que le separa, o lo que divide la frontera, es el río de Toronto. De fet, els Toronto Raptors juguen a la NBA, la NBA. Això sí que no ho sé. Si els Toronto Raptors sent de Canadà, juguen a les Estats Units. I els de la pel·lícula, no sé si era Escarimovic 4 o 5, no sé quina era, que era la guerra de los mundos, que els li posaven, quan ja havien baixat totes les màquines, els ensenyaven a una tele com la policia, l'FBI, i deien, mira, això és Detroit, i es veia tot destruït, no sé què. I després diuen, i això és Detroit després de l'atac, i veies-lo mateix. I sempre hi ha la idea de que Detroit és en lloc industrial. És la ciutat Robocop. Robocop era una pel·lícula visionària. És una pel·lícula mainstream i comercial, però que es va fer d'aculta, perquè era una pel·lícula amb una visió de futur. Lo compraría por un dólar. A Cullunan, eh. I, de hecho, otra vez que vuelve a salir de Detroit, ya como Ciutat Pós-Apocalíptica, es, hostia, no me vendrá, Jim Jarmusch, solos amantes sobreviven, Only Lovers Left Alive, esta la presentaron en Siches un par de años. Así, volvamos a Siches, no? Estamos en de Tolgras, de Vicenco Natali, adaptación de Stephen King y su hijo, Joe Hill, del que hemos hablado con anterioridad, y lo que estamos escuchando forma parte de la banda sonora, de Mark Corbyn, que son precisamente los títulos de crédito, y este señor, que es un compositor canadiense, ya estaba con Natali en Cube, porque sí, Vicenco Natali es precisamente el director de Cube. Ya decía yo que me sonaba. Vale, vale, vale. Y al final, desde los 90's, que pasó por Siches, diría que ganó, y Mark Corbyn ya estaba componiendo la banda sonora con Vicenco en esa época, pero es que ahora lo tenemos presente en otro cineasta bastante importante, Robert Eggers. Robert Eggers, el director de The Witch, gran triomfadora del nuevo terror, de los tres vinculais a Midsommar. ¿A esta nos gusta tanto? No me fastidís que defendís Midsommar y no. A mí de The Witch no me mata, tampoco. Sí, sí, sí, però això és una altra història, perquè ara Robert Eggers viene con una película, se llama The Lighthouse, i viene también a Siches. Hablaremos de ella, porque aún no se ha proyectado, se proyecta mañana, donde sí se ha proyectado Fuencan, y fue un auténtico teléfono. Exacto, Pattinson, i Willem Dafoe. Willem Dafoe. És una pinta bruta. Tiene buena pinta, os lo diré el próximo programa. Entonces, ¿qué pasa en In The Tall Grants? Es una historia a los Stephen King, pero que también tiene algo de vinculación con la primera obra de Natali, con The Cube. La idea de que, para ser más fuerte te has de unir, entras en un mundo fantástico del que no puedes escapar, los vemos entrar, en este caso no es como en The Cube, que ya aparecen allí, y la idea es que necesitan salir. Pero este mundo fantástico, que no deja de ser esa hierba alta, ese gran bosque, que representa la jungla social de alguna manera, no pueden salir. Veremos más adelante los motivos, simplemente daros unos pequeños detalles relacionados con la película, y sobre todo con la obra del cineasta. ¿Por qué se hizo de Vincenzo Natali durante todo este tiempo, desde The Cube hasta la actualidad? Tele, ¿no? Es curioso ver que el tipo sólo tiene cuatro películas, Cypher, Nothing, Splice, en Splice sale Adrián Brody, por cierto, y Haunter. Le van títulos así, muy concretos, poques palabras. Però, com deies, Paul, lo hemos visto en bastantes series, como The Westworld, Anibal, y una desconocida para mí, The Strain, con Guillermo del Toro. The Strain está muy bien. Es creación de Guillermo del Toro. Es un poco larguilla de hoy, porque creo que ya vamos por la cuarta. Ah, siguen, siguen en marcha. A lo mejor no estoy equivocando. Yo solo vi la primera temporada, y voy a empezar desde el principio, porque... ¿Y sientes su sello o sientes más el sello de Guillermo del Toro, en este caso? Me refiero a Vincenso. Las ideas quizás son más de Guillermo. Guillermito, colega. Del guille. Pero, bueno, sí, es televisión. Se nota que es televisión. Pero es que en el fondo de la película de Indetolgrás, y perdona que te corte, tiene algo de televisivo. He mencionado de Netflix, porque para resumir, y que el viernes ya se podía ver en Netflix. Y lo cierto, es que no pasa de ser un ejercicio interesante, bien planteado, con una apuesta de escena muy potente, pero un ejercicio visual. Al final, es una narración corta de Stephen King, y debería haber dado para eso. Es una película de hora 40. Sí, pero se podría haber hecho en un medio perfectamente. Es lo que te he dicho cuando le he visto esta mañana. La premisa en sí es muy interesante, pero no creo que de para tanto. A mí me ha gustado lo justo para darle un 6. Sí, es una película correcta, que abre Sitches, porque está del todo vinculada a la temática. ¿Y por qué es Netflix? A mí, a diferencia de lo que comentabas, me enganchó bastante, quizás porque no tenías otra salida, pero me enganchó muchísimo, y sí que es cierto que es una película que digeres rápido y que olvidas también. Sí, sobre todo eso. Y esto es lo que empiezo a creer, que es parte también del conflicto Netflix. Es decir, al final son películas que no están pensadas exclusivamente para las salas comerciales. Y en la medida que no están pensadas exclusivamente para las salas comerciales, empiezan a tener una autopermisividad, porque en el fondo dices, bueno, acabará en Netflix. Bueno, a lo mejor se liga con esa teoría tuya de la hamburguesa. Exacte. Que es el hecho de que te da lo suficiente... De Rosalía. Te da lo suficiente para comer, pero también te deja el suficiente hambre para continuar. ¿Qué es lo que quiere Netflix? Que Netflix ni siquiera te deja que tú elijas la siguiente película. Yo creo que te está lanzando un nuevo capítulo y un nuevo capítulo. Como un representante que acabas el año pasado al Apóstol, que también lo va presentando a Sitges, y también es un relleno... De hecho, este año vuelve a ver si un sonó, el gran cineasta friki japonés, que ha presentado una obra que se llama The Forest of Love. Creo que es una minisería de tres capítulos. Pasa que como yo la he consumido como una única película de dos horas y media, pues no os sabría decir. Pero en el fondo, de nuevo lo mismo. Y si no estrena el día siguiente, en este caso, estrena la semana que viene. Pero volviendo a Indetolgrás, valorem lo que puede estar bien y es remarcable, porque tiene estos planteamientos, sobre todo de puesta en escena, que se vinculan a The Cube, que empieza la película, con un plano cenital sobre esa hierba alta. Y hay una idea de narración semicircular, de cómo la sociedad se construye, o el tiempo social se construye sobre todo a partir de esa espiral. Esa espiral que vuelve a pasar por el mismo punto donde hay un pequeño decalaje, hay un pequeño cambio, hay un pequeño arco temporal, pero vuelves a pasar por un punto muy similar y muy cercano. Y esto es algo que la película en sí plantea porque se abre con un cenital y se cierra con un cenital sobre la hierba, con un enfoque. De nuevo, apuntando a esa idea de espiral. Después, algo que ha apuntado, la necesidad de estar unidos. Aunque Indetolgrás es un poco tramposa y canalla, aquí en ese sentido sí que es un poquito más moralista, hay una idea de que hay que estar unidos para poder escapar y no voy a hacer spoilers, pero la unión hace la fuerza. Está clarísimo. Después, pequeños detalles. Antes me comentabas que a ti te recordarán muchísimo a The Coherents. Sí, a mi Coherents, hi ha com a representant premiat assitges, que és un representant de ciència ficció pura i dura, que també podria ser un crono. Sí, però partint de guió. És que no hi ha res més que guió. No hi ha molt bona interpretació. Amb referència que no hi ha afectes. És una ciència ficció pura. És ciència ficció de concepte. I no de tecnologia. És molt filosòfica. A mi també em recordava bastant a Indetolgràs la de crono. Sí, però els compran a casa al Santit del Vigaló. Sí, a canvi, de Indetolgràs és molt més efectista. Hi ha un treball de pospo brutal. Es sobretot, evidentemente, cuando esos traveling se pierdan entre la mala. Exacte, és tot pura. Pura ciència ficció. Després, hi ha algo que és inevitable, que mencionem si hem parlat de Coherents i de Indetolgràs és la idea de la fractura temporal i espacial, que és una cosa que és molt viva en cotxes, perquè en altres pel·lícules que no hi ha hagut temps de parlar-vos Repiten estos conceptos. Al final, el cine es puro tiempo y espacio. Es decir, los dos pilares sobre los que sustentan el cine es eso. ¿Y cómo, precisamente, para generar novedades y nuevos discursos, parece que no nos vamos a los argumentos, nos vamos a más, a ese trabajo de perspectiva sobre el tiempo y el espacio? Otros detalles que me gustaría mencionar, más fabulescos, porque sí que es verdad que Stephen King apunta esos detalles en la novel·la, Ioy Hill, evidentemente, y Vincenzo Natali lo sabe adaptar. Los antepasados, las lápidas, ese totem o menir. Ha habido un momento que pensaba que iba a ir a un cementerio indio, lo típico. Es que iba en esa dirección, pero al final esa jungla es el cementerio, al final nuestra tierra es un gran cementerio. Hay un detalle muy guapo, que es los coches que están aparcados. Hay un coche de los años 40, hay un coche de los años 60. Es una película que te deja con hambre, a mi me ha dejado con hambre. Lo que hace es apuntar estas ideas, es decir, se nutre del género fantástico para apuntar ideas que son más bien de carácter realista, como la sociedad, y por eso recurre al tiempo y a la memoria histórica, avanza en esa misma dirección y no se interrumpe, y es como esa sociedad que es una gran espiral, hace que el peor enemigo del hombre es el propio hombre. Y sí, quedan apuntes, quedan apuntes, y además en un apunte de algo ya manido. Es decir, son muchas películas las que han apuntado en esa dirección. Pero bueno, ya que hemos hablado de Intetolgras, que ni mucho menos es la mejor película de Sitches, pero sí es la inauguracional, que us parecís que hablamos de la mejor película. Delica, para mí, al menos, es la mejor película hasta el momento. ¿No se está ahí? Te has colado, te has colado, pero déjalo porque... Tiene flow esto. Es que esta canción, exacto, Sigh Preskill, lo que dices, when the shit goes down. O when the shit goes down. Están las dos ideas. De hecho, el título original de la canción, el principio de los 90 de Sigh Preskill, era when the shit goes down. Ya planteé ese tono canalla, que es una traducción literal de patras abajo. You need to be ready. You gotta be ready, dice. Cuando las cosas vayan a pasar, cuando el vientre aprieta, mejor que estés preparado. Lo que pasa es que después lo cambiaron a when the shit goes down. Cuando el Titanic se hunde. Por lo mismo de los ratings, para no tener la pegatina de parental advisory. Seguramente, seguramente. Y en sí, esta canción, que es el Late Motif, de otra película muy esperada, bastante celebrada, tengo que decir que la sala de cine estallona aplausos al acabar la película, de Gans a Kimbo. Gans a Kimbo. Con nuestro querido Radcliffe, que se ha quedado ya en el terreno canalla. Antes me preguntabas de Swiss Army Man, considero que esa pel·li es mucho mejor, es muy potente, también porque... Coño, es que mi polda... I vosotros habéis visto la serie del Radcliffe con el John Hamm. El diario de un doctor, y un brut milateladriano. A mi Radcliffe me encanta, y me encanta más ver que de Harry Potter se ha quedado ubicado en el terreno canalla. Tu sabes que hace poco admitido que tenía un problema de bebida y gastado en rehabilitación. Le va de lujo cuando veáis... Si esta es el Late Motif sonoro, que explica claramente la pel·lícula, que cuando la mierda venga, más vale que te pille, preparado, si encima acompañáis de esta banda sonora, o de esta canción, la imagen típica que se ha ofrecido de esta pel·lícula, pero tres años atrás, no tengo ni idea, sé que es una pel·lícula nova escelandesa, de un director bastante desconocido, sólo tiene una obra anterior. Hablas del meme, del gran meme que se vio... Exacto, que sale Radcliffe con dos pistolas, una en cada mano, en batín y con unas zapatillas, que por cierto te hemos visto muchas veces en casa de Carles, que no dejan de ser las pezuñas de un animal, y son enormes, ¿no? Y en gallumbos, claro, no os hago ningún espone si un descubro que a este tío le fuerzan a competir en un videojuego, pero es un videojuego que ha traspasado las líneas de la pantalla en la vida real. Exacto. Y toda la peña está en línea, conectada, para ver el desenlace de este videojuego, que no dejan de ser una especie de tec en, de Street Fighter, donde los personajes que luchan son personajes reales. ¡Ay, Dios, que esto suena con Scott Pilgrim! ¡No, no, no! De la pel·lícula que us quería hablar es para mí la mejor, sería un Black Mirror, pero te lo has dado... No, no. Esta pel·lícula canalla, divertida, a tener en cuenta, que aporta algunas ideas interesantes, ¿eh?, os he estado hablando de Gansakimbo, con un personaje que te partes, pero que también tiene topicazos como la típica historieta de amor, tiene un rollito muy Deadpool, el rollo canalla lo ha utilizado, o sea, lo ha ganado a partir del discurso de romper la cuarta paret, mirar a Cámara, Bocenof... Pero bueno, muchos frikis y gente... No digo que el frikis sea débil, no? Muchos frikis, amantes de los videojuegos... Y por otro lado... Gente, de cierta debilidad y fragilidad ante la vida, se podrán sentir reflejados porque el friki, el débil, acaba siendo el crack, ¿me entiendes? Estos tómbilan, esto es... Estos manga, a mi vindran a palliçar els guardes països que ha deixat malament i a tu els frikis. Cuidado Adriano con las fireballs, ¿eh? Queda poquito tiempo y sobre todo tenemos que hablar de Suicide Tourist. Vaya peliculón, ¿eh? Estamos... Sí, sí, per a mi es, sin lugar a duda, hasta el momento, ¿eh? I mirad que he visto títulos interesantes que intentaré comentar el próximo día como son The Long Walk, The Virgin, bueno, es francesa, The Virgin, The Lodge, una gran película esperada, porque es la siguiente película de la pareja austriaca de Good My Mommy, o Good Morning Mommy, que també té un punt de partida semblant. A mi no, el Carlos estava flipant, us haig de dir això, represento aquí, que no hi és, pero a mi la pelicula no me acaba de convencer. Y ya me he mencionado el de Sionsono, de Forrest Slov, pero yo os estaba hablando de Suicide Tourist. No confundir con un documental del 2007 de un documentalista muy conocido, que es John Saritski, que hablaba precisamente de un turista que se suicida en el fondo es una manera un poquito ligera de hablar del suicidio asistido. ¿De cómo hay países? No del balcón. No, no, no. Pero bueno, eso sería la parte canalla divertida. ¿Cómo hay países que ofrecen un suicidio asistido entre ellos? ¿Está Suiza? ¿Y de cómo hubo un señor canadiense en el 2007 que viajó? Estamos hablando de Cratch Edward. ¿Cómo en el 2007 murió? Una de sus últimas frases celebras es Everyday You Learn Something New Even In The Last Day, cada día aprendes algo nuevo, inclusión del último. Y John Saritski, el documentalista, se llegó a seguirle. ¿Hay algo de ese documental en Suicide Tourist en la ficción que dirige, en este caso, un director danés? Que ya apareció por Sitches, cuando despierta la bestia. Estamos hablando de Jonas Alexander Arby y se une a quién. Hostia, a un tío muy conocido. Si os digo, Nicolás Coster Waldo, igual no aterrizáis. Veis claramente que es un ciudadanés. ¿De quién estoy hablando? Estoy hablando de Jamie Lannister. ¿Os costará al principio no ver a Jamie Lannister? Porque estamos hablando del protagonista. Como no ver a Harry Potter. Yo creo que ha hecho tantas hazañas posteriores, el de Harry Potter y Radcliffe, que cada vez lo olvidamos más. Pero si lo de Jamie Lannister lo tenemos muy vivo. Aquí el Matarreyes no es ni mucho menos. Se cubre con un biote bien espeso y con unas gafas de intelectual y abre la película mirando a cámara con lo que es un vídeo grabado por él en el cual nos confiesa que si estamos viendo esas imágenes él ya está muerto. Y esto es algo que conecta muchísimo con el documental de John. Esto es Sonset Boulevard. Bueno, y es en el fondo la base en el que mencionaba donde el documentalista Saritski sigue a Kreitzgewer en su muerte asistida y es algo que intuimos desde el inicio que va a suceder con la película de Nicolás Koster-Waldau y de John Alexander Armin que es que vamos a seguir posiblemente al suicidio asistido de este señor. ¿Por qué? Porque está enfermo, tiene un tumor cerebral. Esto se descubre casi al principio de la película. Pero no, evidentemente es algo que no va a jugar en la misma dirección no iba a adaptar un documental a la ficción. Sí que reflexiona sobre esta posibilidad tan controvertida de que uno decida su propia muerte. Es algo que además siempre se le ha atribuido a Marilyn un suicidio y es algo que toda la tontería que también se le ha vinculado a ella tiene una frase potentísima, que dice que el suicidio es un privilegio de las personas. Ella, Marilyn, decía que no creía que fuera un pecado ni un crimen porque es el derecho que tiene todo ser humano que no vea ninguna parte. Habla de todo eso, pero habla también de este viaje entre la ficción y la realidad. Entre la vigilia y el sueño. Entre el hecho de estar despierto. Y a nivel formal es potentísima, trabaja mucho, mucho, mucho los primeros planos, los fondos borrosos aislándonos de un entorno que más bien es gélido, más bien nos recuerda a ese noir escandinavo que hemos visto en tantas películas pero que aquí no lo utiliza para el thriller, lo utiliza para un intimismo y para una mirada como muy crítica y muy duro sobre la propia vida y sobre la necesidad de querer morir ya sea por una enfermedad o por falta de ganas. Pero empieza a sentir una melodía de fondo una melodía de fondo que... Si es como las discotecas que vean posan a la Andrés Pajares para que te vayas. 200 Adriano queda un minut. Acaba todo. Escolta, tot teu la setmana que ve? Vengo yo solo? No, el Fran vindrà per donar el reg. De hecho, es que hay pelis muy potentes a la vista. Hemos mencionado una. Comenta, comenta. Hemos mencionado una, que es la del faro, que es una película potentísima pero sabéis que precisamente es el aniversario de Mad Max y se van a proyectar esas películas. No os preocupéis, hablaremos de todo ello la semana que viene. No sé si hay algo más que siches en la vida. Lo más importante es que se estrena camino en Netflix que también estarán siches. Ens veiem la setmana que ve. La plaça Mireia és un programa per parlar de tot amomor.