GRIU Prepareu els pitecs que aquí comença l'empatx, l'embefada, el gran festí, la vacanal radiopònica. Aquí comença empanada cultural. Un programa cuinat per Paul Digle, per Rampujol, Adriano Calero, a Ràdio Das Bern. Viajamos, viajamos por motivos diversos, para escapar de la rutina y conocer otras realidades, o para nutrir la nuestra de nuevas memorias al volver a casa, para valorar la casa. Viajamos, como método de aprendizaje, de distintas culturas y de otra mirada, aquella que una vez adquirida nos permite ver y experimentar lo cotidiano como si fuera la primera vez. También a fin de volver a nacer, viajamos, porque nos hemos vuelto unos adictos del movimiento y la insuereinformación no nos asusta, sino que nos define. Por una vida siempre en tránsito, buscamos, buscamos aventuras, novedades y personas, y a veces todo eso encontramos. Una foto de Instagram para el recuerdo, y otros cientos para el vecino que nos vigila, o simplemente nos sigue, y precisamente por eso no queremos que deje de hacerlo. Y alardeamos, compartimos la mirada ajena sobre nosotros mismos, y observando de nuevo esas imágenes, volvemos a viajar. Mientras esperamos la llegada de unas nuevas vacaciones, o la posibilidad de no volver a esperar, porque estamos arretargados deseando vivir. Pero a ver, si para viajar no hace falta salir, ni de casa, ni de nuestra propia conciencia. No vayas afuera, vúlvete a ti mismo, que diría San Agostín. En el hombre interior, habita la verdad, y en la mujer además, la capacidad de engendrar. ¿Se os ocurre una verdad superior? Pues nada, todo es a practicar. Pero no, no se trata de quedarse en casa perfeccionando la procuación. Bueno sí, pero ahora no. Y de encender la tele y embarcar la mirada en un viaje exterior, ahora no. El verdadero viaje nos lleva al interior, allí donde se encuentran las auténticas respuestas. La prenitud, la paz, la verdad ulterior, la unión del alma humana a lo sagrado, la salvación? Hay quien ve en ello la conexión con Dios, la reunificación del hombre con la divinidad, pero lo de las visiones y el éxtasis se lo dejamos al éxtasis. A satanteresas de Jesús o a San Juan de la Cruz. Porque no es necesaria ninguna aparición para vivir la experiencia de la mística, ni la entrega fervorosa de la gració, ni una lucha meditativa i activa contra l'ego. Hoy, si quieren conocer lo que nos exige y nos depara la mística, simplemente escuchen Empanada Cultural. A mi me ha dado la sensación de que hoy ha cambiado algo, ¿no? Yo he sentido una especie de cercanía en el centro, ¿no? El provató convenient. Al arrow and wire, armed dig. La veu del programa, campana a la cotora. L'Ariana és això, sobretot. Amiga amiga del programa i molt bona cantant. La persona que ens introdueix cada diumenge. Exacte. No hi ha res. Però, de fet, hi ha un aspecte molt interessant de això, perquè he de dir, he de confirmar que jo no la coneixia en persona, solo a través de la de su voz. I és interessant de veure com, per fi, voz i imatge se unen i hi ha algo místico en eso. Hoy vamos en una dirección, además, relacionada con la mística, creo que la editorial lo ha marcado. Pero, bueno, vol, explícannos, por qué está hoy aéreo aquí. Bueno, si vols passem a la superciencia. Recordar, primer de tot, com sempre, xarxes socials, Facebook, empanada cultural, Instagram, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, sense l'L... I sense tuits. Sí, exacte. Oh, mentira, mentira! Mentira, mentira! I el nostre amic Clout, que podeu trobar tots els podcasts gravats i trobareu aquest, en continuació, empanada cultural. Vinga, va, sí, avancem, que pel menú del dia. Menú del dia. Que raro és escoltar la veu en diferit de tenir-la aquí, eh? Sí, sí. És màgic! És màgic, és màgic. Bueno, doncs, avui el que portarem, ja que tenim l'aire aquí, no només és per fer una mica d'introspecció també en la seva vida, sinó també ens portarà el que és la mística en l'art, no? Sí, una petita reflexió al voltant de la mística i l'art, que em va... com els artistes, no? Apliquen la... Exacte. I tu, Adriano, què portes? Jo, raro, raro, vull hablar de cine. Sí, raro, però jo crec que vull parlar de cine. Ara no es preocupéis que seguiré reflexionando sobre la mística a partir de las ideas que no presentaré a l'ari i, després, nos meteremos un poquitito en faena y hablaremos de retrato de una mujer en llamas, una película de Silenciama, que justo ahora está en cárter, y que tiene mucho que ofrecer. Doncs jo us parlaré d'un videijoc bastant especial, que es diu Kentucky Route Zero, la ruta acera de Kentucky. És bastant especial. Interessant. Bé, doncs vinga. Comencem amb l'ari. Cultura. És que sembla Fly-O, The Wings, or Love, eh? Ponaeri, però no estem a Ponaeri, avui, avui. Tot i que jo potser també té una part d'Extasy, de mística, com has comentat. I ja ho crec. D'Extasy no és molt, de la mística no sé jo, eh? Jo crec que és mística atrapella, en aquest cas. Ah, mira, és això. Els mics pares, els mics pares, els mics pares, els mics pares, els mics pares, els mics pares, els mics pares, els mics pares, els mics pares, els mics pares, els mics pares, els mics pares, els mics pares, els mics pares, i no sé jo, eh? Jo crec que és mística atrapella. Doncs avui parlem una mica de què és això, no? Què és això de la mística i tot com ho ha adaptat l'artista, en general, sigui de literatura, sigui de música, pel seu art, no? Tu et ve el cap quan penses amb la mística en el sentit artístic. Doncs mira, quan em cometes això de mística i art, ja et comentava l'altre dia quan em vas parlar del tema, El primer que em venien al cap eren certs artistes que podien, hi ha moltíssims artistes que podrien representar aquesta unió, però els primers que em van venir potser són referents o alguns autors que veig com més rellevants, o simplement els primers que m'han vingut al cap. Doncs veig que les coses en com ho que tenen o el que em fa pensar és en una certa capacitat de visió diferent, una visió oberta amb la capacitat de desenvolupar com diversos nivells de visió a la vegada, paral·lels. I llavors, per exemple, també em vaig donar a compte, al pensar en aquests autors, la música que sona per ser de fons. És d'aquí a Eslòsia. Ah, no, no, no, no, no són els holàfics. Bé, on hi ha una pel·li que m'encanta. En parlarem això? Sí, brutal, que hi soc a Eslòsia, m'encanta a mi també. Bueno... En parlarem una miqueta de la pel·li o no? Si volem. Si volem, en parlem. A l'Abril no té patot a recar. Jo és que escolto cinema, ja, ja, ja. Ja et poso calent, ja saps. Va dir que no va dir. Ah, sí, doncs, quan penso en aquests diferents autors, doncs em dono a compte que tenen diferents punts en comú, i llavors m'he apuntat alguns punts en comú que tenia que seria. Per exemple, que tots utilitzen o tenen en compte la màgia i l'exar en les seves creacions, són dos elements característics importants. També sol estar present la poesia, un altre element. A vegades uneixen poesia i tarot, que això t'agrada molt, a tu, Pol. Molt. El tema del tarot. És el meu tema. Després, que més, contemplen també la dimensió màgica de l'art, allò que s'escapa. També estan presents la música, el color i les formes, com a element protagonista, com si fossin personatges principals. I després també el subconscient, l'abstracció i els surrealismes. Els surrealismes són recorrents, són amics, també, presents. I una altra cosa també és el tema de que normalment tenen un altre punt recorrent, que és aquesta voluntat de crear com un univers propi, carregat de simbolisme, amb un simbolisme molt concret i creat per ells mateixos. I a vegades, algú que veia dic, quan observava algun d'aquests autors, que ara comentarem una mica, aquest món, o aquest univers creat, aquest món simbòlic, pot venir més des de l'alarmatisme, des que sigui una cosa molt crítica, molt armètica, o des que això podríem veure, per exemple, en Pessó, a Cirlot o Borges, que són algun dels autors que mencionaré ara, però també es pot crear aquest univers carregat de simbolisme des d'un altre punt, que seria més des de l'Azari, des de l'apartura, des de la màgia, un seria com algú més tancat, més crític, i l'altre seria des de l'apartura, i en aquest cas podríem veure els dadaistes, els surrealistes, o a Cortázar, o a Jodorowsky, per exemple, que arriben com el mateix punt, però des de llocs diferents. Aquí la visió de l'artista, cada un t'os aplica com pot. Exacte, sí. I llavors per mi això seria com una mística, s'agrada o pagana, encara que cap de les dues ni s'agrada ni pagana, però són termes també com molt ambigus. De fet, la paraula mística també dona... te la pots prendre d'una forma, però té moltes condutacions... Aquest és el problema a vegades del llenguatge, posar paraula o posar veu a coses que són... Amburguesa seco. Potser per ell, per farran, la mística és... No diré el que volia dir, que ja sabeu què volia dir, però... Al final, tot concepte evoluciona amb el temps. I potser la mística en un moment de l'història era una qüestió molt determinada, i ara mateix, també en un món tan ampli, tan plural, la mística es pot adaptar a totes aquestes realitats. Tampoc oblidem que el que ara se li diu pagar abans era religió. I constantment serà aquesta mena d'evolució de això es pagar, no, i ara això és... Una discussió entre religions, sí. Exacte. Sí, de fet, hi ha... O sigui, l'art sempre ha estat... O sigui, la mística i l'art sempre han estat lligats des de l'inici, no? Vull dir que és una cosa que... És com que no està separada, tampoc. Després m'agradaria penjar a la vostra... Vull dir, al vostre programa. Al Twitter, al Twitter. Varis llibres que tinc sugerits sobre el tema, per no explicar-los tots ara i no... Una bibliografia, no? Sí, una bibliografia. Bibliografia. Per exemple, la del Químia i Mística, la Remadora, etcètera. Doncs són llibres que parlen d'aquest tema, de la Unió de l'art i la mística, des dels origens. Vale. Llavors, Paul, vols que et comenti quins eren els autors que m'havien vingut al cap? Clar, sí, sí, sí. Home, ja veig un que l'hem comentat molts cops, que és Jodorowski. Sí, de fet, que ha sortit molts cops. Molts autors que estic veient aquí, acabaran... Si no han sortit, acabaran sortint al programa, perquè... Sí, sí. Els convidarem. Els convidarem. Fa gràcia això de Jodorowski, eh? Jodorowski. Jodorowski. Perdona. Els membres de Jodorowski, eh? Voleu fer, també, una altra entrada que sigui Jodorowski. Podem fer un programa. És que aquest tio podria tenir una secció sencer. És avuís. Un programa sencer. Vale. Llavors, per exemple, Jodorowski... Però què voleu dir-li? Jodorowski. No. El Jodo. Jodor. Jodor. Jodor. Jodor. Bueno, doncs, un dels primers que em va venir al cap era Jodorowski. Precisament perquè ja sabeu, que és molt polifacètic. És cineasta, és escriptor, és psicomago. I, alhora, també va crear un tarot i el tira tarot. I, de fet, aquí us he portat alguns llibres, perquè sé que us interessa molt, sobretot, el pol. Aquest de jo, el tarot. El tarot també, també. Bueno, bueno. Bueno, bueno. De fet, jo tinc una amiga que li encantava, que li encanta Jodorowski, i que em deia que el va poder veure a un cafè de París. A un cafè de París. Jo volia anar-hi, però no el vaig trobar mai. Això ja ho heu deixat de fer. Jo recordo que... Prebio pago, 5 euros mínim, eh? Però crec que era un tio que estic en suficient obligatòria. Exacte. No, però jo recordo que fa anys, ja fa 5 o 6 anys estava a Londres, i estan fent una exposició que inaugurava... Bueno, com sigui, Jodorowski, jo li diré així. I estava allà, de fet, però no el vaig veure, però l'inaugurava ell, òbviament, òbvio. Això del cafè, perquè, clar que no, que els uents no comencen a adoptar, és que ell, en principi durant molts anys, estava amb un cafè uns dies a la setmana, la no recordo quin, i estava amb la seva psicomàgia, i si tu volies apropar-te a ell, parlar, i, de fet, que et tirés les cartes, estava totalment obert. Això, de fet, esperava que això passés. Sí, sí. Jo volia anar-hi, ja ho dic, però no el vaig trobar mai. Jo no sé si ara, amb els projectes cinematogràfics, que ha tornat, també, perquè sabeu que està fent les seves pel·lícules així, com a autobiogràfiques. Sí, sí. Però l'última és molt dolenta. Porta dues, porta dues. Va por de cadascú. Sí, sí. Però no està amb aquest cafè, no ho sé. Però, com a curiositat, no sé si ho sabíeu, això, que ell ha inaugurat, ha creat un nou mètode per veure el futur, i això és real. A partir de la lectura i de l'observació propera, no, no, de los anos. Ah, sí, sí, sí. És el lector de anos, això és real. Analogia. Analogia. Analogia. No, la via del ano. És molt gran això, eh. És molt gran això, eh. Bueno, a veure, algo que està molt clar, el pots creure més o menys, no? En general. Però és un tio que quan el vaig veure l'última vegada, no sé si ja tenia 70 llargs o 8... No, però els conserva. M'ho agrairàs malament. Però mentalment és... Que està d'una frescó, encara. És molt més jove que nosaltres, diria. Està en conserva, no? Com si fos un... És acollonat, no, no. Quins autors més tenem? Bueno, sí. El tema de jodoró. T'has arrobat. T'has arrobat. T'has arrobat. El Ferrança li canvia de barba, i se la fa un bigotet petit, sí. Ja hem parlat bastant de jodorops qui no cal seguir, però és bastant interessant. Però què ens aportaria, la mirada de jodorops, que a part d'aquesta pluralitat? Jo crec que ens aporta... Com això que deia de l'apartura, de visió i creativitat, i no sé... A mi ara mateix ja no m'interessa, però en el seu moment, quan el vaig descobrir, va ser un marge en el seu univers, i em va portar moltes... A molts nivells. És com un inductor, no? És un tio que no descarta nada. Per quina persona li aportarà unes coses a unes altres? Però té una ment molt, molt creativa, i jo crec que s'interessa en conèixer. Simplement. I llegir-lo, sobretot llegir als llibres. Vale. Un altre autor, per exemple, que no té res a veure, un altre escriptor, Pessoa, suposo que també el coneixeu, no? I ell també... Tinc, per exemple, un llibre que l'he portat aquí, que ja el posarem com per si us interessa, que es diu Pessoa esotèrico, i parla precisament del seu vincle, que era Masson, etcètera, del seu vincle amb l'esoterisme, i amb la mística. I, a part, aquí dintre hi ha uns esquemes superinteressants de les seves teories. No sé si sabeu també que ell tenia el personatge aquest de l'otro, no? Bueno... Ara, en dos minuts, no podrem parlar com es mereix d'ell, però crec que és interessant conèixer la seva perspectiva, perquè és molt diferent a la que ho drops, que seria com molt més creatiu i més subversiu, més boig, més surrealista, i Pessoa és molt més... De poc a poc. Sí, més armètic, diríem de la part dels armètics. Molt interessant. I com autor és superbò. Tinc algun poem a si dona temps, podem llegir algun. Jo coneixia la seva facetat exacta de poeta. Sí, sí, no, doncs... Sí, sí, sí. Si dona temps, després llegim alguna cosa. Després, per exemple, en venia al cap surrealistes, en general, perquè el surrealisme també jugaria des que estaven de més de la xar, del joc, des de crear nous llenguatges, nous universos a través del llenguatge, de l'associació lliure de pensament, de treballar amb el subconscient, etc. I també he portat un altre llibre, que si no hi el deixaré allà penjat, que es diu que fan un mix entre... el tarot i els surrealistes. I es diu, los arcanos mayores de la poesia surrealista. I és molt interessant, perquè si l'obres, veus que està... Com cada capítol és una carta del tarot. Cada capítol és un poeta surrealista i una carta del tarot. I aquí et trobes diferents... Picasso... Molt bé. Això ja ho mirarem. Ah... I això què és, això què suena? Això d'aquí ja seria... ens aniríem més a l'actualitat. La Rosalía. La Rosalía. Però tranquil, Adriano, que és la Rosalía del Malqueret. Aquesta és la del Malqueret. D'aquí neu parlat, prèviament, vosaltres. Tu van parlar d'en generada. Exacte. Van parlar. I malament també. Un poc de trapella, no? Exacte. De cas, jo l'he volgut triar com a... Perquè sé que a vosaltres sempre parleu de l'actualitat i jo vengo aquí con Pessoa, con Godoros... Aquí és una empana de cultura. No pateixis, parlem-hi de tot. I dic, bueno, vull atrair algun poc més modern. I em va venir també el cap a la Rosalía, perquè trobo molt interessant. No sé si us heu fixat amb la part... Bueno, realment, el Malqueret. El Malqueret. És crear un propi univers, tan visual com auditiu, i està molt vinculat a la mística. Perquè es basa, doncs, en un... Crec que era com un romance... Del buen querer, no? Del medievo, així. Romance del Malqueret, eh? Romance o el... Crec que era un romance. No m'acuerdo, exactament. Però sobretot em fixava a la part visual. Que això, com es diu, la crea filip cústic, i és molt interessant. A nivell visual, també, fins i tot, a vegades m'havies semblat que us hi fossin cartes d'altarot o fa unes referències visuals molt... Però tot el disc o amb videoclips en general? Tot el disc. No sé on va ser que vaig veure, doncs, totes les imatges relacionades del disc, i a part després els videoclips, etcètera. Però més la part de com de disseny gràfic. Que entenc que hi havia una construcció del tot, no? Sí, sí. Bueno, ja se li deia que era un album conceptual, però transmèdia, o sigui, a tot, o sigui, arriba a tot, no només a la música, sinó a l'especte visual, ovisual... Sí, però no només els videoclips, sinó a això. Tot el disc de producció. Sí, exacte. Exacte. Es diu, mira, perdoneu, és la Flamenca, es diu, el llibre, és la Flamenca, i és això, la història d'una dona que es casa amb un home hipergellos, acaba ella a la presó, és tota la història, això és com l'origen literari, que és bastant interessant de poder-ho investigar, i a partir d'aquest artista fa que està com re... bueno, creació, d'aquest univers i reinterpretació. Llavors, després també, m'havia vingut al cap un altre artista, una il·lustradora, actual, que es diu Blasina Rocher, no sé si l'heu vist, una il·lustradora, que il·lustra bastant al món femení, i també vaig veure algun dia que publicava algunes imatges sobre reinterpretacions de tarot, o sigui, així, com a vincle de tarot, com que ha vingut... tarot, surrealisme de tarot, pol de tarot, Blasina de tarot, etc. Aquesta també és interessant, com a llengua. Si donem temps, ens tirarà les cartes, ens fa la carta astral, també, vale? Oye, si voleu trucar en directe, oye... Empanada, empanada astral, en ràdio d'Esvern, tots els diumenges, de 11 i mig de la nit. M'agrada perquè el port no diferencia el que és una carta de tarot o una carta astral, això és molt interessant. No, que vull dir, és diferent. Domino, perfectament, aquest tema, el perfecte. Roqueu-me. Les runes. Unes pedres, de les teves. I altres autors, són alguns que ja he mencionat abans, per exemple, Cirlot, no sé si l'he comentat, com un dels armètics. Aquí he portat un dels seus llibres, dels últims que es van editar, que és El Peor de los Dragones, una antologia poètica, però, sobretot, amb la seva obra de Bronwyn, que no sé si la coneixeu, crea un llenguatge a partir del personatge de Bronwyn, i és molt abstracte i molt... I després també Cortázar, que ja l'he mencionat, i ja està. Ens quedaríem amb aquests, com ho va ser. Clar, però en aquest aspecte, sí que es parla, del misticisme cap a l'artista, l'artista com utilitza el misticisme, però també... És recipro, que el misticisme és una forma de vida, per dir-ho així, no també, és una forma d'entendre la vida, com a artista, ho apliques... És una forma també de sanear, per exemple, si tu com artista utilitzes això com a mètode artístic, o és com la llamada del misticisme, et fa crear. Què va primer vegades, el misticisme o l'art o l'autor? O canviem, o sigui, però... No, no, tranquil, perquè... És que ara, quan estaves parlant d'això, m'havia recordat una altra cosa que em comentaves, que era que pot aportar el misticisme a l'art i que aporta l'art del misticisme. I ara, això era com una vuelta de tu, Erca, i dius, ara m'he despistat, m'haig de pensar en mi mà. No, no, no, perquè això que dius... És que jo crec que és tan... tan relatiu. Bueno... Hi ha persones que poden... depèn de la persona. Mira, més fàcil. Més fàcil, perquè de fons estem escoltant-te a tu, bàsicament. Llavors, en aquest cas, fem-ho més concret. Què pots aportar tu... O sigui que el misticisme que t'ha aportat a tu en el teu art, perquè tu, òbviament, ja hem dit abans que eres cantant, com una de les facetes, com has canalitzat. A mi, què m'aportaria a mi com a persona del misticisme dintre de... Vale, doncs... Jo diria que per mi és molt important, però no de forma conscient. És a dir, els punts en comú aquests que deia a l'inici de tenir la importància de la poesia, de la màgia, de tots aquests elements, per mi sempre han sigut importants a l'hora de crear. Però no perquè jo conscientment digui, mira, vull crear des del misticisme, però per mi és un... Perquè crec que l'art de per si ja té aquesta mística. Hi ha algú que parla una mica d'algú que és intangible. En aquest sentit, per mi, és crear et connecta amb aquesta part de l'intangible. Però sí que ser que el misticisme o el coneixement del misticisme és una motxilla que llaportes. O sigui, comencem a buscar Google i això és una rena inspiració. Però és una mica com una inspiració en si mateixa. La inspiració a nivell artístic pot vindre de fons molt diferents. I si estàs amb una relació propera al misticisme, és una de les fons. Abans has dit una paraula amb clau, que crec que és apertures. Està obert. El que et vingui, el que aparegui i no rebutja cap cosa que et pugui aparèixer al moment. Exacte. I ser menys, potser menys... que ho podíem dir, estricte. Lògico. A mi hi ha una frase, abans que heu dit a Picasso, no és que sigui una persona que m'agradi tant, però hi ha una frase que m'encanta, que és que la inspiració te coja trabajando. No és allò de dir que estic a casa amb la sopa i ja hem arribat a no. Ara estàs parlant del mito de la inspiració, la inspiració mística, que hi ha persones que pensen que va a llegar en algun moment. La música treballant. Dià, dia, dia, dia. Estan en marxa. I de fet, això, també, ara que heu posat aquesta cançó, crec que potser perquè un dia et vaig comentar que aquesta cançó em va venir a partir d'un somni. Doncs això, potser és pot de mística. Està connectat amb el món uníric, doncs també depèn de per aquí pot ser mística. O no, saps? Però tot depèn de des de on mires la paraula mística. Clar, però veus, en el teu cas, tu que sí que dones, fas una mica del tema classes de mindfulness o coach, ara estàs parlant de depèn de la gent, també. Quin tipus de gent, llavors sí que és més afina no només a tractar amb el tema el místicisme, sinó d'entrar-hi, no? Perquè una cosa és ja estar-hi i evolucionar, i l'altra és descobrir aquest món, no? Vale, tu parles de descobrir el món del místicisme o del mindfulness. Em estàs parlant del tema de que, per exemple, de... De tot les oi o de tot l'endopòl. El huevo o la gallina. Perquè clar, el tema, ara ell m'ha de parlar de mindfulness i coaching com si ja fos algun místic, però no té per què. Per algun tipus de mindfulness sí que té algun origen amb algo que pugui ser com més sacro, però el mindfulness justament on és bastant la ciència, llavors no és tan místic, però sí que és veritat que potser les persones que s'apropen o persones que estan en un moment que necessiten parar o... simplement en connexió amb ells mateixos, i això depèn de com ho milis. També pot ser un punt de partida per poder connectar amb allò que no és intangible. Perquè això té a veure potser també molt... Ara podríem dir, potser m'equivoco, però ara podríem dir que hi ha una mena d'auge de... Em sap greu dir l'imística com a tal, o el fet de l'esoterisme també ha tornat com a molta força i tal. Té molt a veure amb el món en el que vivim, en aquesta mena de pressa, en aquesta mena de... la falta de sentit. La gent es troba en una situació de no sé què faig, estem en un món que sembla que funciona, però funciona amb uns automatismes que nosaltres no percebem un control sobre les nostres vides i suposo que molta gent busca i no troba i no sap on buscar, i potser està més oberta a la gènere. Perquè tu en els teus cursos quina mena de gent et trobes? Doncs mira, em trobo des d'això que comentava gent o una persona que també ha tingut com algun bloqueig emocional o algú que arriba a un punt com d'inflexió. I llavors diu, vale, he de fer alguna cosa per canviar perquè els meus patrons antics ja no servien, o de pensament o d'hàbit, doncs ja no serveixen, necessiten un punt de partida nou i també com de reconecció i de trobar nous objectius, nous propòsits vitals. Hi ha molts punts de partida, però tots arriben al mateix, a reconectar-se amb un mateix. I estàvem parlant fa un moment de com aplicaves tu, potser, o com utilitzaves el misticisme per, en aquest cas, el de la música que estem escoltant de fons, però també tu has escrit rats eròtics i has participat en... Ah, sí? Ho he dit així en plan, com o... Mística? No, relats eròtics. És el canal. Una cosa i otra. Les trobo molt relacionades. Jo crec que tenen relació en aquest terreny. No sé com tu també has arribat a aplicar, perquè jo he llegit coses teves. Com has arribat a això? Com s'hi arriba? Com s'hi arriba? Com s'hi arriba? És que... em passa una mica el mateix, que no veig la diferència. És a dir, crec que està tot dintre d'aquesta apertura, o fins i tot l'arotisme relacionat amb aquesta apertura, amb el joc, amb la creativitat, amb l'intengible, i llavors tot això ho té tant la mística com l'art, com l'arotisme, tant en la vida com en la creació. És a dir, tant dintre d'un relat eròtic com en l'arotisme de la vida. Té a veure amb la connexió, amb un mateix, amb la connexió amb els sentits, amb la respiració, amb mil coses. I em està oberta, doncs, amb... Bueno, no sé, amb el que hi ha, no sé si m'explico, però crec que està relacionat. Que per això no és que hagi arribat d'un punt a l'altre, sinó que tot està... Forma part de tu? Forma, o de mi o del, no sé, del mateix, no sé si de mi. D'un tot, no? La teva relació amb el tot. Sí, sí. I d'alguna manera, nosaltres també foment pan d'aquest tot. Exacte. És molt interessant que esteu amb aquest punt, no? Perquè... Perquè és el punt que li gusta Adriano Calero. Sí, m'agrada molt. Amb dues, eh? L'erotisme i la mística, i és com tu has dit que van de la mà. De hecho, mira, si us parece bien... Sí, sí, sí. Aprovechamos este nuevo concepto, este nuevo tandem de ideas, para ir a la... Això que ha comentat, ha comentat de compartir en xarxes llibres que poden ser interessants, ho farem, i, a més, podeu seguir a l'Adrián... L'Adrián a Calero? No! A l'Adrián la podeu seguir a 3v2, moltes gràcies. Vinga. CINEMA Bueno, muy bien, eh? Hemos hecho aquí un parón. Me hace gracia porque vamos... Nos debemos, nos debemos al público, a la estructura del programa, pero en el fondo podríamos haber tirado de una. Pasamos al cine porque, de hecho, es el cine ahora el que nos devuelve a esta idea de mística, erotismo, pasiones... Pero podríamos haber continuado del tirón, y de hecho, sobre todo, a partir de lo que proponías. Es esta relación intrínseca, supervinculada, que el ser humano se mueve así, necesitamos etiquetar, necesitamos dar concepto a ideas, tenemos que ir parcelando todas esas ideas, pero, al final, todo depende de ese todo, valga la redundancia. Y además ese todo es un todo que aparece de manera muy clara en la película que os proponía al principio, retrato de una mujer en llamas, de Selinciama, y que además ha llegado recientemente a nuestra cartelera hace una semanita o así, y llega de manera victoriosa, porque es una pel·li que pasó por Cann, y allí se llevó el premio al mejor guión, un guión además firmado por la propia directora, por Selinciama. Si nos da tiempo, como siempre, en esa tertulia, que nunca llegan esos acorrotos, y os parece bien hablaremos no solo de la pel·lícula, sino también de la propia Selinciama, porque es una cineasta superinteresante que en esta está ofreciendo su cuarta pel·lícula, y que aunque ésta es una pel·lícula de época, todo su cine mira de cerca a la imagen de la mujer. En algún momento has mencionado una ilustradora, que de hecho la he buscado, que me parece muy interesante lo que ofrece, y acordaremos alguna de las imágenes en Instagram también, pero sobre todo Selinciama es una estudiosa del mundo de la mujer a través del cine, y cómo nos encontramos a esta mujer en su pel·lícula, y el porqué también, de hablar de la mística y relacionar la colea, porque cuando hablamos de la mística, y lo hemos visto en la sección anterior, estamos ante una realidad tan ambigua, con direcciones tan diferentes que hablamos de la pasión, del misterio, de la sensualidad, que genera esa mística, y de la religión. No ha salido, pero claro, cuando yo al menos pienso en mística, inevitablemente me encuentro casi en primer término con la religión, quizás, porque aunque la palabra mística es que lo habéis mencionado, habéis hablado mucho de una idea de encierro y de apertura. Me ha hecho mucha gracia, porque a la hora de la verdad, mística, que viene del griego, místicos, lo que viene a decir es, todo el contrario, encierro, secreto, misterio. Pero claro, precisamente en ese encierro, lo que se busca es que aislarse del mundo, no, todo lo contrario, abrirse a él y conectar con él. Y esa idea, que ya se asinicia con los griegos, a mí me llega, lo siento porque yo no estudié griegos, y que estudié latín, pero no estudié griego en el bachillerato, a mí me llega ya por la literatura, me llega por María Teresa de Jesús, me llega por esa religión que mencionaba antes, y bueno, quizás vosotros lo recordáis, aquello de vivos sin vivir en mí, y tan alta vida espero, que muero porque no muero. De hecho, para aquellos que no le suene, son los tres versos iniciales de dos poemas, que firman dos santos, los dos santos que he mencionado, María Teresa y San Juan, y lo hacen para mostrar su idea de, por qué menos distintos, evidentemente, partiendo de esos tres versos iniciales, pero para mostrar su idea de la conexión con Dios. La conexión con Dios, sobre todo una renuncia a la vida terrenal, espera un anhelo de esa muerte que les tiene que completar. Bueno, esto entraría en discusión desde una perspectiva actual, pero cuando leemos los poemas, estos mismos, por ejemplo, es inevitable aceptar que transmiten una pasión, manan una pasión, una aura de misterio que inevitablemente contagian. Y cuando digo amor, misterio, o sea, cuando digo amor, no hablo solo del amor hacia Dios, sino digo el amor en general. De hecho, hay un texto de Santa Teresa que relata uno de esos momentos de éxtasis, lo que llamaba la transververación, éxtasis en la conexión con Dios, que te hace pensar en todo menos en Dios. Y quien dice amor, quiere decir, ya me entendéis, de hecho, vamos a hacer una cosa, os voy a leer, y a ver qué os sugiere. Voy a leer una descripción de la propia Santa Teresa y de sus transververaciones, de sus conexiones con Dios. Y dice así, voy a un ángel cerca de mí hacia el lado izquierdo en forma corporal, lo que no suelo ver sino por maravilla. No era grande, sino pequeño, hermoso mucho. El rostro tan incendido que parecía de los ángeles muy subidos, no salidos, ¿eh? Le vi en las manos un dardo de oro largo. Ya empezamos bien. Le vi en las manos un dardo de oro largo, me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces. Podría haber dicho me parecía meter por el corazón, algunas veces. Y que me llegaba las entrañas. Al sacarle me parecía las llevaba consigo, las entrañas. Y me dejaba toda abrazada en amor grande de Dios. Aquí hay un matiz interesante al final de la explicación. Dice, no es dolor corporal, lo aclara por si acaso, ¿eh? Sí, por favor. Pero después mira lo que dice, aunque no deja de participar en cuerpo algo. Que me quiten los bailados. Me canto como acaba. Y a un harto. Oye, Xiquilla, y a un harto. Y a un harto que nos vamos. Prolapso espiritual. ¿Qué es parece? ¿Qué es parece la mística religiosa? Había que saltar la censura de algún modo. Había que dar salida a esa mística porque es muy interesante. Porque si hasta Bernini, que sabéis que fue un digno sucesor de Michelangelo en cuanto a la escultura, la representó en el siglo XVII. Y yo me atrevo a decir que teniendo un orgasmo. A ver, esto es una obra escultórica que le encargaron para que diera vida a lo que os acabo de mencionar a este momento narrado por ella misma. Y tres años de trabajo, pero fueron unos siete o ocho años de trabajo, el resultado es maravilloso, pero muy ambiguo. La transversalización se llama El Éxesis de Santa Teresa. Bueno, pues ya sabéis, sino Google o un viajecito a Roma a la iglesia de Santa María de la Victoria. Y si pudiérais ver esta imagen ahora mismo o ahí en Roma, lo que veríais sería... Evidentemente, en una primera vista, lo que ves es a la santa semitumbada en una posición claramente de sumisión preparada para recibir la flecha del querubín, que es con una posición erguida. I, además, llama muchísimo la atención los numerosos pliegues o muy marcados que parecen desdibujar la forma femenina, pero al final lo que también están haciendo es crearle una atención a esa obra escultórica, cuando la miramos. Es inevitable ver la atención de la pasión, ¿no? Y ya cuando nos vamos al rostro, ¿qué vemos? Unos ojos entreabiertos, una mirada perdida, la boca abierta, una lueve mueca de placer. Vamos, que sólo faltaría un gemidito aquí para completar la escena. Pero bueno, es que en verdad el éxtasis del amor divino no dista tanto del éxtasis del amor sexual como tal, ¿no? En ambos casos hay que tenemos un sentimiento de trascendencia, de búsqueda, de entrega, ya sea los misterios de la vida, ya sea una entrega a la existencia de otra persona, y si todo sale bien, como hemos visto hasta ahora, pues... ¿A qué llegamos? Un estado que te sacude la conciencia, al éxtasis... Pero también que lo altera todo, ¿no? Bueno, ya me entiendes, ¿no? Hace falta que siga. La Petite Mort, ¿no? La Petite Mort. Y mira, esta prisión francesa nos devuelve a la película francesa, que no lo he especificado, pero es una obra francesa, yo diréis, y todo esto que hemos visto, donde lo encontramos en retrato de una mujer en llamas, ¿no? ¿Qué narices tiene que ver todo esto? Pues yo diría que tiene que ver mucho, muchísimo, aunque aparentemente la película habla de no, te contextualiza, de hecho, si queréis, us pongo un poquitito en situación. Es una película que sucede en la Francia del siglo XVIII, 1770. Como os he dicho, a principio es una película de época, y nos habla de quién, de una mujer, de Marianne. ¿Te amas? ¿Un artista? No, ésta es la segunda, ésa se llama Eloïs. La mujer en llama ese Eloïs. La salida. Marianne es la artista. De retrato. Marianne es una pintora que recibe el encargo de pintar precisamente esta mujer en llamas, de la fórica, que se llama Eloïs. Y la tiene que pintar justo antes de su bodas. El típico retrato de bodas. Parece ser que en esa época era casi obligatorio entre las familias pudientes. Pero aquí está... ¡Ojo al dato! ¿Qué diría? Aquí está la clave del tema. La tiene que pintar escondidas, porque Eloïs, la chica que se va a casar, la modelo, la futura esposa, se niega en rotundo a posar, y en consecuencia a casarse. Estamos hablando de un retrato de bodas. Por los cuales se niega a todo ello. Se van descubriendo poco a poco. De nuevo, ¿no? La idea de la mística. El misterio. Partimos del misterio. Y así la pintora se embarca hacia la mansión. Una mansión solitaria en una isla Bretona. Hay que cruzar el mar. Empezamos con ese cruce de mar. Y llega a una isla Bretona donde hay una mansión, una especie de castillo, donde hay la modelo, su madre, la persona que se va a casar, la madre y la criada. Estamos hablando de tres mujeres. Eso es una cuarta. Una cuarta que es presentada en la casa, no como la pintora que la va a retratar, sino como una nueva dama de compañía. Ya os imagináis el plano. La idea es que la artista pinte a la modelo cuando las tardes, noches o ratos libres gracias a un contacto diario con la modelo. Gracias a ese pequeño goteo. Aprenderse la de memoria. De alguna manera. Hay algo profundísimo en esa idea porque, como os he dicho, la película sí que está l'amisticismo, pero su discurso principal es sobre la imagen de la mujer. Y también una reflexión muy interesante sobre la idea de la creación, sobre el propio arte. Y como estas tres cosas se vinculan en un todo como el que mencionábamos antes. ¿Y yo os diría algo más? ¿Creéis que podrá? Porque claro, que ser una película que navega entre todas estas realidades, al final parte también de un guión clásico, el que ha ganado del guión ganador. ¿Creéis que podrá? ¿Tenéis que comentar de memoria? De hecho, ¿No saben? ¿No contestan? Tenéis que ir a verla. Esa es la mejor manera de responder a esa pregunta porque la película para podernos responder eso primero lo que hace. No se encierra Eloís i Mariam. Hay una idea de encierro, de mística. Partiendo de una herencia dramática en ambos casos, la idea del artista y la idea de del futuro matrimonio que tiene, pero, aunque curiosamente, se encierro en qué acaba resultando, en una experiencia totalmente liberadora. De nuevo, la mística. No sólo motivada por el interés de la artista hacia su musa, se cae, evidentemente, un interés inicial de Mariana Eloïs, pero que se traduce también en una respuesta, en la respuesta de Eloïsa Marian, porque a Selín, si ama, no le interesa la típica reflexión sobre artista y modelo, lo que le intenta es plantear ese diálogo entre artista y modelo que, muchas veces, lo que da lugar es a la propia creación. Hay una idea de co-creación, y es interesante, además, que ella se nutre de la imagen de dos mujeres. Después veremos el porqué. Hay una idea de complicidad en esa creación pictórica, pero también una idea de complicidad en la búsqueda de la libertad, porque buscan la libertad a través de la pintura, a través de la creación, como todo artista, pero también a través del contacto físico, en el mirar y ser visto, imaginaros la artista, como minuciosamente la observa diariamente y se acerca poco a poco a través de la pluma, pero también a través de la mirada. Esa idea de mirar y ser visto, como si fuera tan importante, conocer al otro como conocerse a sí mismo. Todo ello no hace más que incidir en todas esas ideas que veníamos comentando. Y, por cierto, no se ha dicho que son Eloïsa y Marian. En esta total conexión son Adel Haenel, o Haenel... Carden Invista, ¿no? Sí, hace muy poquito, además. Adel Haenel es la cop protagonista con Juan del Jardín. A mi m'agrada llamar-la así, este hombre. John Dujogdon. En la última película de Contión de Pío, que la comentamos hace muy poco... Las hinchas del pasillo de las hinchas. El ciervo. Bueno, no llegamos a hablar de hinchas. Sí, sí. Bueno, molt poquet. En esa gran empanada, donde los ingredientes no sabes reconocer... Y una piezca de... Exacte. Pero, bueno, es una actriz súper famosa. Le hemos visto en 120 pulsaciones por minuto, en la chica desconocida de los hermanos d'Arden. Yo he de decir que la conocí, la descubrí en la Polonit, en Mission Close, una película súper interesante, de Bertrand Bonelo, tenéis que verla, si no la habéis visto. Y la otra actriz, Marian, es Noemi Magalán. He de decir que yo no la tenía muy vista. Pero, como curiosidad, que sepáis que sus últimas tres obras, sus últimos tres trabajos de la pintora, de Noemi Magalán, son películas de época. Tenemos esta que estoy comentando, pero tenemos Curiosa, de Louis Genet, y un seductor a la francesa que nos devuelve, en esta gran empanada, a Jean-Tui Jaume, perquè és el protagonista de la pel·lícula de un seductor a la francesa. Que ell és el de The Artist. Exacte. Perquè la gent no s'ha de posar en cap. Jo l'he tengut tan vist. The Artist. Jean-Tui Jaume. I té una pel·lícula que m'encanta, que és la de 13,99 francs, que parte de una novel·la... Això és el que han sacat del Valle, no? En 13,99. Jo crec. En trocits. I, bueno, i amb aquestes dues mujeres, meravelloses actrices, que, per cert, amba són de la mateixa edat, amba tenen la mateixa altura, una talla molt similar, i cada una és intensa a la seva manera, en la pel·lícula. De fet, segons les paraules de la propia directora, no emí és creyent i adeleixatea. Me n'han de graté, perquè no parlo de religió, sinó de la manera de abordar la interpretació. Que comentari tan inspirador. Un actor ateo. Sobre la actuació. Exacte. Hi ha molts cops que el tema és de l'actuació. És com Bill Murray i esateo. Bueno, això seria pensar en un mar lombrant i un Robert Mitchum. No sona els estils. El Robert Mitchum que llegava ahir, se fue más a su piti, no creía en nada, y el otro era introspección máxima. Como curiosidades, un arrubio, transmoreno. Si buscáis curioso las nombres de los actrices. Sí, no. ¿Por qué? Porque también juega mucho con la idea de contrarias complementarias. Lo hace también a través de los vestidos. Diríamos que son actrices que tienen casi su propio... Es como una idea de uniforme, una lleva un vestido rojo y la otra un vestido verde. Pero ya sabemos la relación entre el rojo y el verde. Això em recorda que és com si veiéssim la vida de l'anèpoca. Perquè també són personatges molt contradictoris a la vida de Vell. No, realmente. Porque aquí la idea de la directora, al margen del que he ido comentando de la mística, es, sobre todo, como os decía, hacer esta especie de discepción de la mujer, de su naturaleza real y del papel que tiene en sociedad. Y se va al pasado para podernos hablar del presente, evidentemente. Porque hay una cierta privación de libertad que claramente se ve en el pasado, lo que aún se intuye en el presente. Entonces, lo primero que vemos, por ejemplo, en esa idea de acercamiento a la mujer, es, al principio de la película, antes de que sepamos en qué dirección vamos a ir, lo que vemos con unos planos detalles que muestran la acción de dibujar a una mujer, a la mujer que aún no sabemos quién es, que después vemos que es la propia Marianne, que está dictando clase y en ese momento está de modelo, pero lo único que oímos es su voz en off, y que nos dice, primero los contornos, luego la silueta, la silueta. No vayáis muy rápido, tomáos el tiempo de observar. Hay una idea de creación, ¿no? Y, al final, esa creación, es la creación de la propia Marianne, porque ella es la que está siendo modelo, pero es que esa secuencia nos transporta al retato de la mujer en llamas, que es la otra mujer. Entonces, de alguna manera, ella les iguala. Y ya las iguala desde el primer momento en el que os he dicho, artista y modelo no son dosentes distintos. Son las responsables de la creación. Y, entonces, hay una idea de igualar a la mujer en tanto que como artista uno puede imaginar que, bueno, un artista en el siglo XVIII, libertades máximas, como emía que nos han traído muchísimas películas. Pero, para nada, es la idea de que hay tantas artistas desconocidas de la época, porque tenían que firmar muchas veces con nombres masculinos. De hecho, en la película, la Marianne, ella firma a través del padre. Entonces, hay una idea de privación de libertad, que es la misma privación de libertad que tiene la futura esposa, que por eso no se quiere casar, porque es que, de alguna manera, la están vendiendo. Casi funcionaba en la época. Entonces, evidentemente, que son contrarias complementarias, rubia morena, verde rojo, pero hay una idea muy clara de la intención de Serencia Dama, que es la idea de igualar-las, y la sororidad, porque, al final, es un concepto que, junto a la mística, navegan toda la película, hay un par de secuencias, y con esto me gustaría acabar, que son maravillosas. Es una pequeña subtrama, que es la de la criada, que es una chiquita mucho más joven, pero que está embarazada, y hay una secuencia brutal, en la que vemos como para forzar el aborto, no es descubrorada, porque es una mini subtrama de la obra, para forzar el aborto de esa chica la ponen a correr, y la ponen a correr donde, en la playa, pero no la ponen a correr en línia recta, que se pierda en el horizonte. No, no, no, la ponen a correr entre las dos chiscas, en las dos protagonistas, que en ese momento están vestidas con los colores, estos contrarias complementarios, y que hace la chica corriendo, va, de un lado a otro, de un lado a otro. De dos realidades aparentemente distintas, pero en el mismo mundo de la mujer. De hecho, después, como parece que corriendo no a bordas, lo que acaba pasando, lo que acaba pasando, es que se tienen que ir finalmente a... A una clínica. No es bien una clínica, o una cueva, donde hay una doctora, que puerta ese aborto, ¿no? Y de nuevo, en la espera, la chica se está moviendo en la puerta, de lado a lado, donde ellas se encuentran, las dos protagonistas, a ambos lados de esa puerta. No es una idea de que, de un lado a otro, desde el artista a la mujer más clásica, sin salir del mundo femenino, ¿no? Y bueno, y voy llegando al final de la sección, pero lo hago con esta especie de canción tribal, que no sé si... Es muy mitzómar, ¿no? Sí, tiene un puntito. De hecho, en la película llega en un momento que hay una hoguera, hay una mini escapada de esa realidad asfixiante del castillo, hay varias, un al mar y otra en la noche a una hoguera, van las tres, la criada y las dos chicas, y hay un grupo de mujeres en esa unión, en esa solidaridad que se deben, donde están cantando a capella, y esto es lo que oímos. El que oímos es, fujere non posso, huir no puedo. Veremos si pueden huir, pero esto nos lo descubra aún, esto lo dejamos para la imaginación del hoyen. Bueno, sobre la ná, eh? Sí, es una maravilla. El Ferran parlarà de Quentaki Ruzero, però jo crec que és de posar les bambes del Sònic. No, no, avui la secció és corteta. Vinga, va, anem-hi. Som-hi, nois. Per parlar-vos de Quentaki Ruzero, he de fer-vos abans una guia conceptual per deixar clar el marc mental idoni per entendre què transmet aquest joc. Imagineu-vos la bibliografia de Gabriel García Márquez, amb el seu realisme màgic, afegiu la filmografia de David Lynch amb el seu simbolisme oníric i suconsient, i m'escleu tot amb l'ancestralisme de Liliada, l'odissea d'Omer, i el misticisme natiu americà. Si sou capaços de tenir aquesta imatge mental amb totes les seves subtileses entre masclades, esteu preparats per endinsar-vos a Quentaki Ruzero. En aquesta sort d'aventura gráfica conversacional, encara inconclusa, encara no s'ha acabat, queda un episodi per sortir, creada per Carbore Computers, seguirem l'intent del repartidor de mercaderies Conway d'entregar uns mobles antics a la misteriosa Ruta Zero de Quentaki. Acompanyats pel nostre fider i ansiagós Pataner, coneixem els locals de la zona amb busca de la Ruta Zero, propietaris de gasolinera en mitj d'enor res, exploradors d'amines abandonades, membres d'una banda new age amater enruta per bas de la zona, nens que s'han separat des uns pares quan els van desnonar, els pares fantasmes el que trobarem, simplement estan tan perduts com nosaltres, i s'afegiran a la recerca. Però el que sí sembla amb visions fantasmagòriques són els entorns que el camí ens depara durant el viatge. Granges properes a sementinis de l'època de l'expansió cap a l'oest, una tenda de souvenirs en un pantà que ja no visita ningú, una edifici d'oficines que tot i no estan rutes comercials, ni tenir suficient volum de negoci, segueix funcionant per inèrcia. Tot a la Ruta Zero sembla aturat en el temps, en record d'aquelles èpoques que semblaven millors. A més, el joc es desenvolupés durant la crisi econòmica iniciada el 2008, ni que s'estranyés el primer episodi del 2013, quan ens deien que ja n'havíem sortit d'aquesta crisi, però tots veien clarament amb quines concessions hi pèrdues ho havíem fet. Tots els personatges del joc han despertat en un món que captura aquell suposat somni americà, la promesa de prosperitat i autovàlua, però alhora es troben en l'imnegògia tan jonguiana, prèvia l'Estat Uníric, on la lucidesa s'enfrotten els enganys del món de la consciència, i abraça aquelles idees del subconscient que són igualment vàlides. El somni ha mort llarga vida al somni, semblen dir. No volien despertar creient que la vigília els faria perdre la felicitat, quan en realitat aquesta interrupció del son els ha fet veure els ulls a una veritat més a lavada. Tot aquest equirraut-giro s'ha dissenyat per reforçar aquesta estat mental. No hi ha lluites, ni cap moment de frenesí durant el joc. El nostre personatge camina molt lent, però molt decidit. Les converses s'han de llegir entre línies, atenent a totes les subtileses. També l'estil visual, estilitzat i vectoritzat, ens empenya a deixar la nostra mena interpretar i, sobretot, projectar. Formar part de l'experiència és fonamental, fins al punt que, en el que jo considero un dels moments culmen del joc i que esteu sentint de fons, hem de triar la lletra d'una cançó que interpreten en directe uns companys de viatge. Si les eleccions que hem pres durant el camí tenen resultat al final, no ho podem dir. Però saber que el camí l'hem fet nosaltres, escoltant-nos, expressant-nos, facilita fer el següent pas sense por. I la ruta zero, sobre davant nostre, per fi, però mai sabem on acabarem arribant. Ja està bé, perquè els mapes de la vida habituals ens han enganyat. I només l'observació del moment, de l'ara, l'escolt del nostre interior més actual i sense barreres, ens aproparà el destí. L'èpica material dona pas a la mística emocional. Això és algo que connecta amb la reflexió que estaves fent en la secció de Ari. És la idea de búsqueda, de necessitat de romper paràmetres establerts. És complicat parlar de Quentàquia i Raül Giró, perquè és un joc que sempre es diu molt de molts jocs, o de pel·lícules, no, és que les de viure, és molt difícil d'explicar, perquè és un joc que, aparentment, no va de res. Per això ho comparàvem l'Audicè, que tothom sembla l'Audicè. Sobretot més l'Audicè, que no l'hi lia, perquè l'hi ha des la guerra de Troia i l'Audicè és la tornada a casa. No l'estan espant el camí, però que en veritat no és el que trobes, és el que significa que trobes. El camí de l'Aroi, que es diu. Sí, més o menys, però no exactament. És que els més els personatges que trobes no són personatges que t'aporten coses a tu, és que inclús tu els aportes coses als personatges. És una sèrie de gent perduda en un món que aparentment és perfecte, però que realment no ho és, que ha perdut aquest vell de realitat. Això que parlàvem de Junk i l'Estat i negògic, és a dir, entrar a estar... La Vecilio i la Vecilio. Estall en mitj, que diuen que és el moment ideal per descobrir la veritat, descobrir l'essència de les coses, aquest joc, quan tu estàs jugant, el primer que té una banda sonora com esteu sentint... Això és la cançó, que és el moment central, i és molt impactant quan tu has de triar les frases, que dirà... Aquí estem sentint la versió que han fet uns, no? Però la lletra pot dir una cosa o una altra, que al final tu estàs transmetent el teu estatànim com a jugador. És un joc que aconsegueix que siguis molt honest amb tu mateix. Jo diré això perquè crec que el personatge diria això, no, no. Acabes volcanta, implicar-se és fonamental, ja ho he comentat. Però no sabia que no havia acabat el joc. Què són d'aquests que són episodis... Van estrenar episodis, ara, em van dir que em farien cinc, aquest any n'he de sortir a l'últim, suposadament... Però des de 2013. Des de 2013, cada dos anys, han tret un episodi. Jo he jugat fins al quart, i ara falta l'últim que s'ho posa, que sortirà ja, fins que no ha sortit. De fet, l'altre dia no el vaig trobar, el cinc, que encara no s'ha sortit. És un joc que us digui que convido molt a jugar-lo, a més, no fa falta ser un bon jugador per jugar-lo, perquè es camina, d'acord? Llavors, què us sembla? Nois, anem a l'agenda? O voleu comentar alguna cosa, també? O sigui que em sembla bé, eh? Vinga, va. Espera un dia que podem fer genda.Vinga, va, que sí. I com no? Que és coo? Que és coo, Ari. Tenim algun concert de l'àrea, a veure o no? Que és coo. No, ara moltíssim no n'hi ha cap. L'he escoltat de la música Jazz, que és una vegada al fons. M'agrada molt. Dóna'ns pistes d'on et podem trobar. A Spotify o a la web que ja ha dit abans el Ferran. arianosador.com o si no, ja ho trobareu. El seu nom artístic que he dit clar que és Ari-Anne, amb dues henes guair de Carles. Sí, de guire. Què trobem en el fantàstic món del cinema? Doncs paràcitos, que s'ha estrenat aquest cap de setmana. Paraseïts. Exacte, paraseïts. La vam menjar una fa no tant quan estàvem embriagats pel festival de cinema de Can. Després hi ha un documental molt interessant, que es diu Almos Gost. El recomano, que el podeu anar a veure. Parla d'aquests poblets d'estats units que, quan hi havia la ruta 66, eren molt visitats, però en el moment que vam fer les autopistes... Mira, això té a veure amb aquest aquí rotzió. Ah, sí? Sí, però aquest aquí rotzió té aquests llocs abandonats. Almos Gost se'n va a un poblet d'aquests que ha quedat totalment abandonat, arrell de no, de les grans construccions, i parlar amb les seves persones, que són els personatges d'aquest documental. Després, molt, molt, molt, molt important, tenim quina pel·lícula que ho visc vosaltres, i que no vam poder parlar perquè vam fer una vaga, que és la de Joker. Ah, sí? Ah, Joker, Joker. Sí, de fet, la setmana que farem Halloween, potser no seria mala idea que... Ah, per la setmana que ve, què fem? Que ningú anirà disfressat de Joker aquest any, ningú. Ni d'ahir. Què us va semblar, per cert? Bueno, a mi em va flipar. A mi em va agradar, però tinc més discapàncies amb allà. Ja en parlarem, ja en parlarem. D'acord, també hem de dir que s'estrena a Terminator Dark Fate, amb la que tenim certa relació. Amb la clau de tropelló, no és tramosa. Tenim certes relacions. Ja parlant de sèries, hem de dir que ahir... Perdoneu, divendres, es va estrenar la primera meitat de l'última temporada, bogek, horseman, a Netflix. És una sèrie que, si no ho viseu de veure, i que, a més, està anar al carmi final, hem vist ja el primer episodio polilló i apunta a maneres. I també que sortirà a Dilluns, demà última temporada de Silicon Valley a HBO, una comèdia imprescindible, també. Sí, sí, en termes de videojocs, ha sortit el remake, que hem fet la remasterització, parlant d'un joc que és... És un mític de la PlayStation, que és el medièvil. I con su ser... com era ser Daniel Fortesquieu. Fortesquieu, que és un tio que et comença una guerra i mora el primer amb la primera flecha. És tu personatge. És molt bo, és molt bo aquest joc. I en terreny de còmics, dic que la setmana que ve el que t'assemà que ve, del 31 al 3 de novembre, hi ha el sal del manga, que és una cosa que molts cops... S'ha fet comentar molt el sal del còmic, però el sal del manga d'allí està... també és el seu imaginari. Però quan de fet és més... va més assistència al sal del manga, que del còmic, almenys generalment. Perquè el sal del manga... A més, jo crec que els seguidors del manga són... Són més fidels. Són molt més fidels. El còmic és molt... A part que el còmic també s'ha contaminat molt, de la manga. També hem de dir que tenim una fira d'Estempanga que a les cotxeres de Sants, que la fan cada any, i és bastant curiosa. I mira, comencem a novembre, la setmana que ve, i ha sortit una nova edició de la novel·la Sueña en los Androides con Ovejas Eléctricas, que la pel·lícula de Blade Runner, que aquest cap de setmana el Poli ja hem presentat a la Palma. Sí, com a prenaustre, no. Sabeu que passa el novembre de 2019. Així que ja sabeu com heu d'anar vestits. I bé, nois, fins aquí el programa... Comença l'Àsian Fil Festival, eh? No m'havien dit? Ostres. 30 d'octubre, això és molt important, també. Jo crec que en parlarem, i potser podem fer una miqueta de justícia amb aquell programa de cinema ciàtic. Doncs ens veiem la setmana que ve. Ariadna, moltes gràcies per haver vingut. Gràcies a tots, d'acord? Vinga. La plaça Mireia és un programa per parlar de... Radio! Una de què? Una de ràdio... Ha, ha, ha, ha! De veritat!