Els monstres dels nostres malsons més sonats, o fins i tot personatges que ha passat pelçades de certs autors de qualsevol de les nostres disciplines habituals a qui empanada cultural, ens han donat icones tan cinematogràfiques literàries de dibuixos o de videojocs. Avui empanada, entonem els Pukiskeri Skeletons per passar-ho de por i convidar-vos a gaudir del nostre especial de Halloween. M'agradaria fer-ho. Hola! Hola! Hola, nois! Com anem aquí? Molt terrorífic, això, eh? Avui pot ser molt divertit, a l'hora que molt acollonant tot això, eh? Bueno, és que ara el fons van de la mà, no? Vinga, jo crec que el terror, en el fons, la gent que ho consumeix, el que està buscant, sobretot ja que no tenim la pell tan fina, és a dir... Emocions, emocions... Potser al principi amb certs d'autors, l'altre dia que parlàvem, no? El vien i el mal. Sí. La gent era la primera vegada que s'enfrutava un psicòpate i s'aspantava. Però avui en dia hi ha siguit psicòpates, bojos, jòquers... Fa molta gràcia això dels jòquers, eh? Sí. Perquè jo encara no he vist la pel·li, però... sabeu com li diuen? Jo, que era... Iguazón, iguazón, iguazón. Va, usaltres aneu avançats, això. Jo no, jo no. Em vaig entrar l'altre dia, i estic buscant... I va córrer una broma que era com un traduïme a Espanya, que era el Rissas. El Rissas. El Rissitas. I hi havia molta gent americana, i això americana que deia... Però va, a veure, això. Los españoles, siempre con los tiros. Bueno, claro. Es que el guasón, el chistoso, el bromista, no? A més, això és algo que... que sigue. Que sigue en la tele, así sea en forma de payaso, que me parece que hoy, Ferran... Sí. No vas a hablar un poquito. Espera, espera, déjame que diga esto. Sale en forma de payaso, pero sale en forma de político. También es decir, la idea del... La idea del... No es que den miedo, no es que den miedo, porque en el fondo hacen reír, pero después viendo el resultado de los secuaces que tienen, para defender su poder, toda esta... toda aquests gossos. Entonces, eso sí, ya que asusta un poquito más. No sé si sabéis por dónde... Els payaso serán siempre nostres. Exacte, exacte. Charces socials, com sempre, Facebook empenada cultural, Instagram empenada cultural, Twitter empenada cultura, sense ela, i MixCloud empenada cultural. Vinga, anem a fer el menú del dia, que avui... Anem a fer-lo, anem a cuinar. Anem a cuinar. Anem a fer les càrregues? Anem a fer les banyes. Manuda al dia. Manuda al dia. No hablemos. Estic ballant aquí, eh? És Halloween, és Halloween. Clar que sí, tio. Bueno, és Halloween, és el dia dels morts, el dia dels difunt, i tot això ja ho hem de deixar, no? Al fons que ho has comentat tu ara, Farran. De què us vull parlar hoy? De què us vull parlar hoy? Pues si lo acabo de decir, no? Vamos a hablar de muertos. Que conste que no voy a hablar de Franco, eh? Que este está más vivo, el cabrón. No, no, no, no, yo voy a hablar de los muertos en el cine. Veremos como la ficción ha intentado explicar muchas veces ese tránsito misterioso entre la vida y la muerte y lo haré a partir de una película asiática que se llama The Long Walk. Mira, si arribem a fer l'agenda, parlarem d'un joc que s'estrena, no? Que parla justament de la mort i del ciclisme del món. I de com no s'ata tot això a tots dos. Mira, jo, precisament parlant de videojocs, us porto Blasphemous. Blasia, no sé si... Amb d'Europes, qui? Amb Blasphemous. Amb principi de Blasphemous. Si fos el espanyol, és Blasphemous. Blasphemous. Bueno, és un videojoc espanyol que mescla cristianisme i terror que a vegades va massa de la mà, eh? Molt bé. I mira, jo, per acabar, ja ho heu introduït l'Adrià. Avui parlarem de si els Pallassos són amics o en amics. Perquè si heu sortit a aquest Halloween, haureu vist molt Pallassos, molt jòquers, precisament. Però no només jòquers, també hem vist... Bueno, ja ho comentarem. Amb molt Pallassos en general. Sí, Pallassos, de fet, està plena de Pallassos. Pallassos a tot arreu. Sí, Pallassos, de fet, està plena de Pallassos. Molt bé, doncs... Estàvem comentant com el cinema tracta l'amor moltes vegades no només com a vehicle pel terror, que és molt evident, sinó també de manera didàctica. Què està passant, l'Adrià, en català? És molt terrorífic, tot això. El català, el català. És en català. Va, venga, no, volvamos a mi realidad. Però esta manera didàctica, a vegades, resulta quasi terapèutica. I precisament estos dies, que, com ho has comentat molt bé, que nos precede el interés por la muerte, padece otra vez estar ahí en el front line, nos hemos ido aproximando a películas, en terroríficas, es evidente, pero también nos hemos aproximado a la muerte con disfraces, con rituales, festividades, con una determinada astronomía, con una celebración específica para cada momento... Con el balcóning. También, también, la muerte cerquita siempre. Pero a mí me hace gracia esto, que ya he sido comentando, ¿no? Como el 1 de noviembre se ha ampliado y ya no es el 1 de noviembre. Ahora es el 31 de octubre, el 1 de noviembre, y el 2 también. No sales de una celebración que ya estás en otra. Y ahí sí que no hay quien trabaje, vamos. ¿Cómo puedes empezar? Empezamos el jueves, ¿no? Jueves-noche. Empezás con los disfraces, la calabaza, el trucotrato. Y a las horas ya estás con los panellets, viernes, panellets, castañas, boñatos, y venga, visitas a Cemeterio. Y ya después, el sábado, depende cómo, acabas maquillándote de calavera, somra aquí y somra allà, mientras montas un altar en casa, con flores, otras ofrendas. Eso si no te da por vestirte antes de Alexander Markwind y llevar todos estos minicranios por todo el cuerpo, pero que ya no es Alexander Markwind, que ahora es las camisas bravas de modernete hipster catalán, bueno, calavedras en todos lados. Y entonces, sí, sí, lo has comentado Ferran y lo tenemos todos presentes, diréis. Pero la nuestra, nuestra solo es la castañada. Y más o menos es cierto, porque por ejemplo, el Halloween es una fiesta de origen celtà, que es origina en Europa. Y que va a Estados Unidos y ahora ha vuelto. En el fondo, de dónde viene, de dónde viene esta, esta, aquel machanbrat que ande en avance, ¿no?, de dónde viene esta mezcla de tanta festividad apostando por la muerte desde diferentes perspectivas. ¿Quién tiene la culpa de todo esto? Pues está claro, ¿no?, la estupidez humana. Sí, como siempre. La va. Hay un poco de eso, ese billete. No nos vamos a engañar. Yo me suscribo a eso. No nos vamos a engañar. Está ese consumismo impuesto a cualquier precio en un mundo que en sí es como un gran sistema de mercado, ¿no? Hay unos que tienen tantas ganas de salir a celebrar que parecen no darse cuenta, pero ahí está. Eso pasa. La estupidez humana está ahí, es evidente. Pero la culpa, y me parece que es un tema muy importante en este programa, la culpa, la culpa de verdad la tiene el cine, amigos míos. La tiene el cine, sí, sí, sí. Porque incluso yo, que soy, ser lo ignorante de, por ejemplo, la saga Halloween, soy consciente de que ha hecho mucho daño. Porque, hosti, Halloween, ¿de qué año es la primera? De l'any 80. 78. Un señor se documenta. Es del año 1978. La documentación de... Jon Carperten, ofrece esta primera película en el año 1928. Y diría que a día de hoy ya han salido 11 pelis. Sí, pero no todas suyas. ¡Ojalá! De hecho, últimamente parece que está muy presente otra vez en la saga. Ha vuelto, sí. Desde la escritura. Lo último que leí en relación a la saga es que está en camino. Halloween Kills, que no las dirigirá él, pero sí las he escrito él. Halloween Kills y Halloween Ends. Esto de Halloween's Ends parece pitorreo, ¿no? Estaríamos hablando de 13 películas. Si finalmente se cumple el tema, estaríamos hablando de 13 películas. Eso por un lado. Ah, por cierto. Tanto que hablamos de Halloween, Halloween, Halloween, Halloween. Sabemos que quiere decir Halloween. Yo sí, pero explícalo. Porque yo me he enterado en esa documentación. Tú lo sabes, Polo, ¿no? Es que el Farán podría hacer todos los programas en Sol. No te esparlem, pero ella está sin panela. ¡No sé todo! De hecho, un día vendrá él solo. ¿Sabes que acabará pasando? Bueno, pues Halloween en el fondo es All Hallows If. El día de todos los santos. All Hallows If. O sea, uno que es un bolíglota, te habla inglés, como que te habla Andalú. Hallows en el fondo es Santos. No lo habría dicho, en el fondo no tenía ni idea, porque es una palabra que me parece más bien en Jesús. Saints existe en inglés. Pero la palabra sí más tradicional o ancestral es Hallows. Entonces es All Hallows If, que lo que viene a decir es la víspera de todos los santos. Y esto ya, todo un machambrader, todo bien compactad, Halloween. Por eso es, a Halloween, a Halloween coge y le sumas a estos días de Halloween y visionados de películas terrarifres, sumale el visionado de Coco, de Pixar. Y ahí sí que nuestro imaginario colectivo hace boom, pierde todas las fronteras. Y acabamos con una calabaza en la cabeza, el truco trato, pero cantando rancheras. Eso, eso. Estaba ya que ponerlo. Prou, prou. Y creo que ya lo hemos recordado suficiente. No he venido a llorar. No he de decir que además Coco es una de las películas de Pixar que menos me gusta. Podría estar de acuerdo de las que menos me gusta gustándome mucho. A nivel, a ver, el imaginario que ofrece la adaptación de esta realidad que comentábamos del día de difuntos, es más obvia. Es muy tramposa en su final. Pixar tiene esta fama y en esta es donde más se le nota desde el minuto uno. Pero bueno, esto es para otro día, porque ¿a dónde nos lleva todo esto? En este plan de globalización donde todo está tan mezcladito en esta bendita tierra, además este globalización nos está sentando de maravilla. ¿A dónde nos lleva? Pues a buscar la diferencia. A buscar la diferencia porque al final al menos desde este meridiano hacia el oeste lo que vamos a encontrar es muy similar. ¿Y hacia dónde tenemos que ir si queremos encontrar la diferencia? Hey, y no nos equivoquemos, que yendo hacia el este también podemos encontrar mucho topicazo. Pero sí que es cierto que aún hay realidades más en dirección hacia Asia donde podemos encontrar la diferencia. Y es allí donde yo quiero llegar hoy. Porque el de la película que os quiero hablar ya os lo he dicho, es The Long Walk, es una película de Laos, y es una película dirigida precisamente por una mujer, una directora, que también es Laosiana, Matido, eso sí, criada a medio camino entre Laos y Los Ángeles, y eso también le ha dado la posibilidad de tener una mirada quizás más limpia más pura sobre Laos que conoce muy bien. Cuando os digo The Long Walk no os confundáis con The Long Walk la larga marcha de Stephen King. ¿Es que me sonaba de eso? No tiene nada que ver. Absolutamente nada que ver. La muerte también está presente en esa novel·la de Stephen King, de hecho además me suena que está ahora en negociaciones para adaptarse al cine. Pero no es una expresión de The Long Walk. Bueno, clar, clar. Sí, The Long Walk es como el gran camino, la larga travesía, y es como una metáfora de la matecha vida, en el fons. Efecte es lo de Moises, la travesía del desierto. Cuando se dice... 40 años. Cuando se habla de una cosa que ha tardado mucho en llegar o que se decía del Basa cuando no ganaba títulos. La ganapoteosis. La travesía del desert, en anglès sembla que s'utilitza este The Long Walk. O cuando no mojas, desde que empiezas la vista que acabas, ¿sabes? Esto me gusta. Bueno, pero entonces, para que no os confundáis, os doy el título original, y lo retenéis. BOR MI FANCHARC. Así se llama. Estuve buscando a ver si realmente la traducción era The Long Walk, bueno... BOR MI FANCHARC. Sí, en el fondo está titulada en inglés como The Long Walk. Y todo y que el festival de cine asiático, por cierto, el Asian Film Festival, organizado por Casa Asia. Ya ha empezado, empezó este jueves pasado. No es una película que hayamos podido ver ahí. Es una película asiática, pero no está en el haber del festival. Ya hablaremos del festival que nos puede ofrecer, porque sigue. Sigue en marcha, y de hecho sigue hasta la siguiente semana, creo que acaba el domingo que viene, justo en una. Y el premio, porque en Siche se llevó un premio, fue precisamente en la sección Novas Visións, donde el premio no se lo lleva la película, sino que se lo lleva Matido, la directora. Parece que las cosas están cambiando, ¿no? Un pequeño inciso aquí, porque el otro día hablábamos de Selinciama, de la directora francesa, y de su retrato de una mujer en llamas, que ganó el premio a Mejor Guión en Cannes, y que nos ofrecía un interesante análisis, entre otras cosas, del destino de la mujer. Mencioné, no hace tanto, cuando hablábamos de Siche, como el Mejor Guión en Siche también, se lo había llevado otra directora por su película, Judian Punch, que no estaba tan mal, ni mucho menos, es comparable a la de Selinciama, y de Long Walk, que es una película que triunfa en Siches, pero que es lo que nos ofrece, que es aquello que nos obliga, de alguna manera, a hablar hoy de Long Walk, aparte de la muerte. Apuntábamos al principio del programa, que muchas veces es el cine, que intenta reflexionar sobre ese tránsito de la vida de la muerte, y eso está en la película, de hecho, de ahí la razón del título, este largo caminar que hemos comentado, entre R.K.A. en esta compleja historia de fantasmas que nos ofrece, donde el protagonista, un señor cercano a la V.G.L., vamos a decir que es un viejo, pero vamos, debe rondar los 70 años, sobre todo por el porte que tiene, sentimos esa V.G.L., ese cansancio, los surcos de la piel, es increíble, la interpretación de un actor, de nombre impronunciable, no os voy a decir nombres para no caer en el ridículo. Matiú Macron, eh? No, no, no, no. Con la lengua, con campolla, y lo hace también en su lengua, ¿no? Entonces los nombres tiran, y pues, ah, pa, ta garaga, pa, ta garaga. Ya os voy más. Clapclap y wifi, eh? Muitos consonantes y pocas vocales. Este actor que he por cierto trabajó amb ella en la película anterior, pero ¿qué pasa con este señor cercano a la V.G.L.? És una especie de brujo que puede comunicarse con los muertos, lo hace literalmente, los muertos tienen presencia en su película, no en forma de fantasmes que translúcidos que vienen i van, no, no, no, parecen personas de carne y hueso, y es gracias a estos muertos, sobre todo principalmente a uno, que puede viajar de su presente al pasado, con qué intención, con la intención de cambiar su propio destino. Y lo hacen numerosas veces, viaja continuamente de su presente al pasado, para encontrarse con su propio yo, un niño 50 años más joven que él. El motivo, lo podéis imaginar, impedir su propio destino, impedir en este caso que su padre les abandone y que su madre muera tan joven como realmente murió, dejándole a él solo en vida. Evidentemente esto lo hace por el niño, que aún tiene un futuro, porque la verdad, que la vida del señor mayor ya es irreversible, pero ya lo imagináis, jugar a ser dios es muy peligroso, y aunque viaja en el tiempo impelido por los buenos deseos, ya sabéis que el camino hacia el infierno está lleno de buenas intenciones, y es en esa dirección en la que va. No os descubro más. Has hecho bingo. De esta vez que dices esa frase aquí. Pero me encanta. Y la diremos más. El resto toca averiguarlo con el propio visionado, pero hay aquí uno de los grandes aciertos de la película. Este montaje que nos ofrece, que no es un montaje lineal, alterna continuamente escenas del protagonista en su realidad presente y en su infancia pasada, hay una especie de montaje alterno entre estas dos realidades, conectada, como os he dicho, esos viajes en el tiempo a través de la muerte, y os decía, en un primer momento, es la figura insepalable de una fantasma, de una muerte, que está conectada a ambos tiempos, al pasado y al presente. Es una bella mujer que vaga por los alrededores y que no dice absolutamente ni una sola palabra en toda la película, pero que comparte el protagonismo tanto con el señor mayor como con el niño. Y este montaje, aparentemente caótico, que en muchos momentos te hace... vamos a intentar decir qué está pasando a mi alrededor, que te exige una concentración total como espectador, pero es interesante cómo, gracias a esa lectura, tú vas montando la historia como si fuera un puzzle. Y a mí me parece la representación más adecuada para la complejidad que tiene el tiempo en sí mismo. Un tiempo que muchas veces es equivocadamente representado como una línea, una línea temporal, es mucho más asequible verlo así, pero a mí me gusta ver el tiempo como una E mayúscula, donde si hay una línea de tiempo hay varias en el fondo. Una E mayúscula o una cebolla, que tiene capas y que continúa una especie de popujca que se va abriendo continuamente. Volvemos a los vengadores, que la idea que hi ha en Game de CalTemps és com un símbol de infinitat. En anglès es diu un fús, bueno, sí, un... La idea de la infinita... Estoy visualizando el infinito, un infinito en tres dimensiones. Exacto, es T8... Vale, vale, vale. Esto lo tenemos que poner en Instagram. Porque el Twitter es la palabra y lo que no puede la palabra es hacia la imagen. Volvemos al montaje, porque es gracias a ese montaje que Mátido nos recuerda con una crudeza idáctica la causalidad de nuestras acciones, la casualidad, la causalidad. La relación causa-efecto tiene tanta importancia como la propia muerte y, en consecuencia, un mensaje muy claro. Nuestra obligación como seres humanos es aceptar lo inevitable. ¿Y qué es aquello que no se puede evitar? Está más que claro, ¿no? La muerte. Y la muerte, como os decía, gira alrededor de la película, continúamente, acompaña al protagonista literalmente con esas mujeres que os mencionaba, continuamente nos cuestionamos el porqué, pero es algo que tenemos que ir descubriendo poco a poco, a cuentagotas. De alguna manera, també és metafòrica, ese planteamiento, ¿no? La muerte nos cuestiona, nos cuestiona continuamente. ¿Qué se sembla més la idea de amor que ofereix a Ghost Story o a Hierro 3? Perquè el que m'estàs dient és molt a Hierro 3, perquè ets viatges. Totes dues són molt lírices, si te n'adones, i en aquí la pel·lícula té un punt tant de gènere, tan fantàstic, que és difícil vincular Hierro 3 per exemple amb aquesta pel·li, perquè tu què veus amb l'amor d'aquestes pel·lícules? No, però un, el cos de Stories, seria més aquest viatge casi transcendental de l'ànima quan mor a altres èpoques, i a partir de les presències que no parlen, és molt aquesta mena de fantasma, que és el record de les presències de la noia amb el noi. Doncs en aquest set dits, jo crec que s'assemblaria molt més a Hierro 3. El que passa que és interessant que aixis plantejar aquestes dues pel·lis, perquè aquí el punt de vista no està des de l'amor. Hi ha algo a Ghost Story que encara que la protagonista, finalment, és la Ronimara, hi ha algo que aquella amor també té algo a dir. És com si l'amor del càssit jafleg encara perdura amb la presència de la Ronimara. Perquè hi ha l'amor en les dues, de fet. Hierro 3 també. Sí, però Hierro 3 sembla que la mateixa amor no hagi de dir res. És com que la perspectiva és molt més terrenal. I aquí, en aquesta pel·lícula, com que juga molt amb aquest gènere fantàstic, ens quedem amb el mateix. És a dir, l'amor com a manera de matisar el personatge. El personatge principal, aquest senyor gran o nen petit, d'alguna manera està explicat, està molt ben descrit precisament arrel de l'amor de l'entorn, de la gent que li acompanya. Però precisament l'amor no parla, l'amor no diu res, l'amor està allà. És com una presència exacta, com una presència que ell vol evitar. És que ara volia comentar-vos que estava parlant de l'amor i l'amor. Jo no he vist les pel·lícules que he comentat, però sí que Interstellar té un punt molt d'això. Interstellar, el pare marxa a fer un viatge a l'espai i se'l dona per perdut barra mort i la filla parla sempre de que veu un fantasma, però ja és de petita. Des de molt petita, després descobreixes que aquest és el pare que ha viatjat en el temps i l'interdimensionalitat que interactua amb la filla sense comunicar-se directament amb ella. Amb la teoria d'acordes, literal. Jo no m'esperava que aquesta pel·lícula que estàs comentant avui Adrià tractés del viatge en el temps i al final, jo a tu avui, l'ho sóc una miqueta. Ja, jo tenia a mi que, quan ho parlava d'aquesta pel·lícula, començaràs a visualitzar el trancs, veient el passat i intentant canviar. Hi ha alguna cosa de tot això, de canviar el teu destino, però al final, en esa intención de cambiar el destino, com os decía, juegas a ser dios i d'alguna manera te buscas tu propia culpa. Estàs construint tu propia culpa, de manera molt inconsciente. I ja per acabar, algo que me pareció muy interesante de la pel·li, esa es la mirada a laos. Precisamente al inicio os hablaba de esa búsqueda de lo diferente. Y, oye, al final, uno piensa en la capital encontraré lo mismo que en cualquier otra capital del mundo. No estamos hablando de Bangkok, pero Vientiane evidentemente es otro referente del siglo XXI. Lo interesante es salir de Vientiane y ver, como en cuestión de nada, de muy pocos kilómetros, la realidad del laos se vuelve exclusivamente rural. Entonces, esa realidad rural ya no parece una realidad del siglo XXI, ya parece precisamente un viaje al pasado. Y ahí es donde, yo creo que Mátido se vuelve a lucir. Decide representar esa gran contradicción de futuro presente o pasado. Precisamente lo hace dibujando un presente en la pel·lícula que parece el pasado, porque, como os decía, no se mueve continuamente en la realidad rural de laos, pero que en verdad es el futuro. No es que te lo explique de manera literal, pero hay un momento que cuando el señor va a comprar, en vez de pagar con monedas, tira de un chip que tiene inserto en la piel. Allí aparecen una especie de momento Mad Max, en Time, el Justin Timberlake. Sí, que tenen el braç. Todo el contexto es muy Mad Max, es muy apocalíptico. Y de repente tienes este elemento de futuro y es una manera que tiene Mátido, a mi parecer, de construir la gran contradicción en la que vive el mundo, pero sobre todo países como laos. Avancem a la secció del pol. Ja que parlem de culpa. La culpa. Entrem en terreny terrorífic i de culpa. De fet, avui podríem parlar també de Medievil, perquè Medievil és un joc estrenat pel remake, el van estrenar rastrenar, diguéssim, a Play 4, que també és, òbviament, molt terrorífic en el seu sentit, d'esqueletos i de sabentiris, però avui portem Blasphemous. Blasphemous és un videojoc de Game Kitchen, que és una companyia espanyola. És una companyia espanyola de Sevilla, que havia fet prèviament un joc abans que es deia de l'Asdor, que era un joc que es deia de l'espreit. Els espereits són els personatges dibuixats amb pixel, al final és pixel art i que genera espreits. Bueno, sí, pixel art. Pasa d'això, perdona, aquest dintre rompim pol, pixel art, pixel art. El lloc de paraules. Quan dius això, què et dius? Que quan presentes la imatge d'aquests personatges estan pixelats? És com també originalment eren els videojocs. És una nova onada, es podria dir, que els jocs independents, les companyies independents, que no perquè sigui més fàcil de fer. De fet és molt més complicat. Perquè has de tenir una capacitat d'abstracció també. Tu has de poder entendre el que veus. Estic veient imatges aquí. És molt interessant, després ho comentarem, que és un artbook de 200 pages, que és increïble. Estic veient re. Un 10% del que és aquell llibre. Van creure un Kickstarter, un micromassanatge per internet, i el van poder estrenar el setembre. De rabió s'actua la idea. És veritat que el joc és més estilitzat, la tevaannya perquè està poder que sigui Ward d'Or, ho hem esc אחrat ja. Era una aventura... Amb l'Emil Jodorowski i... Backpacking o... Backtracking sí, perdó. Backtracking vol dir tornar enrere. Una part del joc que ja has jugat, que has de tornar perquè no has pogut obrir una porta o arribar un sal. Jo he estat jugant el pol en aquest joc i hi havia moments de... en sèrio m'he de treure. Totalament el Backtracking, no? Que ja hi ha bons Backtracking i mal Backtracking. Hi ha jocs que ho fan això per ampliar la seva dorada i en aquest cas, no. Aquest cas, el joc està ple de contingut i val la pena. Val molt la pena. I a més, és una cosa que ens toca bastant de prop, perquè a centre gairebé diria la setmana Santa. Perquè estem a Halloween, però és un joc que podríem portar a la setmana Santa. Però a part que és relativament nou, perquè fa un mes i pico que va sortir, és que, clar, la setmana Santa és terrorífica. Molt terrorífica. Però és que no només a la setmana Santa, sinó que la pròpia... El pròpia catolicisme més extrem que aquí l'hem viscut molt sobretot en del·losia, recordem, ells són sevillans. Ells han fet una ingesta de tota la tradició, que ells sí que l'han viscut en sus pieles, no? I l'han aplicat al videojoc. Ara comentarem, però és terrorífica el videojoc. Incluso la música, la música que estem escoltant. Després en posarem una altra de música, però és que es basa molt també en les marches, en els cops de les marches de setmana Santa, de les processons, per exemple. Tot l'ideari que hem fet... A part de terrorífica és molt especial, perquè pròpiament els espanyols podem relacionar-nos amb aquest videojoc i dir-ho, és la mesquita de Córdoba, hòstia, i això surt en el videojoc. Hi ha molts espais, hi ha molts personatges, molt relacionats, òbviament, amb la religió, però és que imaginau per un americà. Un americà em refereixo, inclús, allà, als capirotes, perquè en el nostre personatge... Clar, el podem relacionar-me amb els cops. Això, me'n recordo que ho vam comentar quan mig somer, la mirada a la otra edat, a la diferència. Nosaltres estem acostumats a veure aquesta iconografia religiosa, catòlica tan inquisitiva, perquè al final ve de molt d'aquí, i els americans, bueno, no només els americans, tot el món anglosaxó, quan va fugir cap al protestantisme, fugia d'aquí, fugia d'Espanya, dels papes espanyols. És a dir, hem de vigilar una miqueta, perquè nosaltres tenim un potencial de fet d'error, a base de la nostra iconografia que pocs altres llocs poden tenir. M'agradaria veure un dia una pel·lícula ambientada amb el catolicisme més català, amb la Muraneta, potser seria una mica racista, però aquí també és on radica la diferència. Tu mismo lo has dicho, lo estés dient vosotros. És una pel·lícula hecha por Sevilla. Hi ha una, perdona, un videojuego hecho, es un videojuego hecho por Sevillanos, que hablan de una realidad que ellos conocen, no como Midsommar. Exacte. Ah, bona, bona. Però, a més, clar, per notes familiar, però jo, per exemple, segueixo un youtuber que es diu Maïcimou, que és una americà medio-oriental, crec, però americà i que sempre està en plan, what the fuck? Clar, perquè hi ha molts personatges, hi ha molts jefes, inclús hi ha espais, que són com un imaginari que per nosaltres podria ser bastant lògic, tot i que també et transmet aquest terror, aquesta cosa tan estranya, però clar, el joc es centra justament en la culpa, en l'automutilació, l'autoflagelació... I és aquí on està aquest terror, entenc? El terror d'aquests tu mateix. Abans t'ensenyava, Adriano, quan estaven mirant l'arbuc, que la pròpia arma que tu tens, l'espasa, que la tens, que la treus d'una verge, doncs que, a més, ja l'incies com molt radical, també. És una espasa que la pròpia empuñadura de l'arma té pinxos, com de... de los pinxos de Jesús, de la corona, d'espines. És a dir, ja de l'entrada... Si en el mànec de la mateixa espasa... Què vol dir? Que a cada cop que fas... Que estàs fent mal. És molt metafòric i casi filosòfic, no? Perquè quan veus una espasa, veus aquesta creu, que en el fons de pèl a la creu de jo crís. De fet, pels cristians l'espasa amb aquelles creuades que fotien i es carregaven en tothom. En el fons era una manera de portar la mort de Jesús. És molt contradictori, no? Però si a la vegada que estàs portant la mort de Jesús, en modo de muerte, tu t'estàs fent mal, i llavors la matar, fora de matar, i que cada vegada que mates, et mates una mica tu mateix, és molt més potent, no? És molt potent. Ja només quan entreu en el joc, el botós tard, el que seria iniciar l'aventura, es diu peregrinació. Tu has d'acceptar aquest viatge, aquest de long walk, segurament, perquè realitat és molt de long walk. És un de long walk de patiment, no? Sí, perquè a més el nostre personatge es diu al panitèm. Al panitèm. Que vindria a ser com l'únic supervivient d'una massacre. La història, després la comentarem, és una mica difícil. És aquests l'hores molt críptics, l'hores com a històries. La història que hi dents, dents de collons. I és l'únic supervivient d'aquesta massacre, d'una fraternitat que es diu del lament mut, que t'adonirà un català és una mica estrany. El lament mut, el lamento... El lamento muto, no? I és justament relacionat amb la teva pel·lícula, que el nostre personatge mai parla, mai. Suposo relacionat amb la fraternitat, no? Però llavors en aquest poble que es diu custòdia amb B, la U, que és una mica aquest espanyol antiu, ha caigut una maledicció que el que passa és que estàs atrapat en un cicle de penitencia de mort i de ressorecció constant. Ho sona, això? La repetició, no? La gent que està escoltant... És el primer programa que escolta, no? La gent pensarà, ah, vale, la repetició pel boom, boom, boom, boom, que hi ha en aquesta cançó, no? No, estem parlant de Fredric Wilhelm Nietzsche. Bueno, pel que no us en recordeu, vam parlar en un programa de la Terra Torno, de Nietzsche, concretament en uns jocs que vam portar també, que eren els de From Software, del company de From Software, de Dark Souls, Bloodborne, Sekiro, que sempre jugaven amb aquesta forma de cíclic, de que a tu la mort, com s'entenen els videojocs, que això potser canviarà el paradigma, això ho parlarem, parlant del Death's Trading del Kojima. Sí, després de l'agenda, ja l'estem avançant, per ser cas. I el que canviarà el paradigma de la mort en el videojoc? Sí, bueno, els jocs tenen molt aquest el fail-estate, que es diu, el estado de fallar, que és un joc. Pots equivocar-te o encertar, no? El fail-estate habitual dels jocs és la mort, i molts jocs el justifiquen de moltes maneres, siguin un cicle a Terra Torr constant, ets una encarnació del teu propi personatge evolucionat, o simplement, i aquest és un dels jocs que més m'agrada, s'ha inscrit, fan que és una desconexió del sistema, perquè tot el joc és una simulació dels teus records, tu ho has muerto aquí, però en realitat, el record el recordui fals. O el pickup penn sacrifice, o el pickup penn sacrifice que tu quan mories, O el entsprechionari de caingo, no pass looked like that. Si ai els jocs tenen, mateho apasio hacer los ojos Kevin Victor frutida, primer que no, iよう de hecho ERSP es suity si no haudo conseguir la feina. Els jocs estan buscant maneres d'ajustificar sempre el que són les coses que es diu en un joc que és molt massa de videojoc, que és com obtenir cuines per webinar o no, altres coses que pots fer o no. Massa de les femurs, però la manera de plantejar-se com mort o no el teu personatge durant el joc estarà justificat dintre de la trama. Potser és molt interessant, segurament ho portarem relacionat amb la mort, aquest joc, el Dead Strading. Reprenent aquest cíclic, aquest amor cíclic, és que el teu personatge, el que has de fer és intentar lliure aquest món, d'aquesta mala lliqció, i arribar així a la rel, que abans també ho comentàvem, el tema de les arrels, el tema de la rel de la nostra angoixa. I saber per què ens passa això, no? És una mena d'anagnoris i aquella paraula, tan feta servir aquí, o no? L'anagnoris i de conèixer de tu mateix, de dir, arribar al centre, al núcle, de la teva essència, i tot com s'arriba a partir de la culpa, de la culpa, no? De fet, és això el que dèiem, ja només l'ampunyadura de l'arma, ja et fa mal, i aquesta culpa, a més l'arma es diu mea culpa, és que ja és tot, és que és una gran matària. L'ancoi en botella, ja ho entenc. Què passa, que cada cop que morts, que morim en el joc, perds un fragment de culpa, i tu l'has de recuperar. Això no és bo, no? En el fons? Clar, que jo no el que pensaria és, hòstia, si estàs perdent i perds la culpa, és positiu, no? Quista, és curiós que per guanyar el joc hagis de ser el màxim culpable de tot. O sigui, hi ha un punt com que la redemció passa per la culpa, perquè en el fons són fills de la culpa, nosaltres. Abans ho parlàvem com potser la religió sembla que l'hem oblidada, la nostra generació, com a mínim, però a l'hora de la veritat encara són fills de la culpa, potser no dintre del marc de la religió, però amb un marc social tot es mou en relació a la culpa. I moltes vegades aquests jocs de por i aquestes tensions i aquesta manera també de manipular, però vull dir manipular del polític al ciutadà o manipular del núvia a la núvia, vull dir, i com es manipula sempre a partir de la por i de la culpa. I això és una cosa de la que d'alguna manera hem de aconseguir escapar. Amb aquest joc no, no? Aquí no, i a més és que justament l'iconografia que persegueix el vídeo jo, que és molt currada, ja ho hem comentat, el tema sobretot molt de la samar-santa i no només la samar-santa, sinó que aquest cristianisme, aquests durs és tan extrem que, de fet, el nostre personatge, el peniten, ja el veiem com un natzaret, amb un capirot. Sí, això són unes coses que he vist que m'ha semblat acollonat, no? Sí, sí. I molt original, no? Al fons del personatge porta el típic conú, de cúmucs clam en el fons, no? Sí, sí, sí. Però a la vegada va vestir com un mercenari, no? És com un mercenari amb un capirutxo aquí, és molt bé. I amb una espasa que es diu mea culpa, és que tot, tot el potent. A més, clar, també trobem personatges que es flagellen, ens trobem potafomeiros, que no es golpeen. Sí, és molt bé. És molt bé. Els altars aquests com d'església, que són, bàsicament, els checkpoints on podem descansar, no? On podem fer un refill, no?, o omplir aquestes empolles de billis, que és que, clar, això és una cosa molt estranya. I els veçadores de llagues, no? Sí, és que està ple. Tots els personatges tenen noms relacionats amb alguna cosa. Però és bastant fiel a la realitat de la època, entiendo, no? Totes. Els personatges, de fet, per això us dic, si teniu oportunitat, no només de jugar al joc, òbviament, quan compreu el joc, compreu joc, sisplau. Quan compreu el joc, compreu també, per 4 o 5 euros més, era l'art. O sigui, el document, el llibre d'art. I és increïble les històries, les combinacions que han fet, no només d'aquesta, per dir-ho així, mitologia, sinó que també han combinat, és que, inclús, hi ha un personatge que li diuen que és una mescla entre una història d'aquestes també terrorífiques cristianes, amb el Noguera, amb el còmic. O sigui, tenen un punt de creadors i creatius que, hòstia, és increïble. O sigui, el joc, de veritat, és superrecomanable. M'estan entrant ganes, a mi, que no jugo mitjans jocs, m'acaben. M'acaben, d'en Denne. I hi ha molts moments també autorreferencials, ja que parlem d'un de aquests jocs, que són sevillans, no? Hi ha la Giralda, o hi ha la mezquita de Córdoba, amb aquestes, no? Recordem aquella mezquita de Córdoba, que són aquelles rellades, que tenen aquells arcs rellats en vermell, en blanc, és que és molt característic. Quan arribes al lloc, dius, hòstia, això. No, perquè és un temple robat als musulmans. Robat dels musulmans, totalment. Otra culpa, no? Sí, sí. És un joc que, a més, combina bastant aquest tema de la lògica, d'aquests videojocs de... Jo recordo a Ferran que estàvem jugant i que hi ha un moment que vam entrar a una habitació que era... Com accedeixo? Hi ha una porta tancada, que tu veus que hi ha un objecte d'altra banda, i tu dius, però això és... aquí no hi ha cap forma d'obrir això. No hi ha cap botó. I tal, i et vaig dir, mira, ja s'han alterrat. Ja s'han alterrat. I tu, i això és molt important, hi ha un botó que tu pots, si el mantens apretat, et talles. Et fas mal. I aquest mal et puja el fèrbor, el fèrbor religiós, perquè el fèrbor és una barra de la clàssica barra dels videojocs, que és la barra de màgia o de barra de... Debilitat. Debilitat. Et puja quan et fas mal. Vaixar la vida, però et puja el fèrbor. És molt interessant això. Clar, perquè la redenció la encontramos siempre con el dolor. És algo que sí que, d'alguna manera, nuestras sociedades actuales se mantienen al margen, la violencia y el dolor es una cosa que queremos hipotecar, pero es interesante ver cómo en esta época era todo lo contrario. Es prácticamente ese dolor que te libera. Sí, sí. I el que vam trobar en aquesta sala que va dir el Ferran era, hòstia, fem això, tallem-nos la mà, fem l'acció aquesta, i es va obrir. Clar, dius, és una lògica de videojoc que hi ha molts moments així, molts moments que són d'iconografia, sobretot religiosa, i que tu, potser, en algun moment has trobat algun objecte que et serveix, però... Has d'estar molt atent als detalls, perquè és un joc molt detallista. Per exemple, aquesta porta que diu el pol és que tu veus que ja sang al terra, quan a la resta de portes que tu has vist que sobrient d'una altra manera no hi havia sang al pol, jo li vaig dir el pol. Prova de fer-te el tall, perquè aquí ja sang, és una indicació típica. En videojoc es diu un munt lògic, lògic al lunar, que és en plan, has de pensar com pensaré un programador de videojuegos, i això forma part, però està molt ben integrat. M'estava recordant això tot, no la història en si mateix, però sí el to, el to del videojoc com està recordant una pel·li, i no aconseguir recordar el nom, Musseranyes. Musseranyes? De la que surt aquella, com es diu, la actriu aquella dels Mosserans. La Macarena Homes. La Macarena Homes. Sí, sí, sí. És molt potent, aquella tia, sobretot amb el terreny de la droga o del terror. És difícil d'adaptar amb una altra realitat. Doncs aquella pel·li parlava molt d'això, de la culpa de la religió portada fins a la malaltia, perquè aquesta tia es torna boja. És una religió tan malaltissa, que la mateixa culpa li porta no al mal, no al dolor, però sí a la bogeria. Generalment totes les crítiques que es fan a la religió costumen anar per aquí, perquè camino, la mateixa particular de camino de la noia amb el càncer i tal, que més és real, també té molt això de no, no le vamos a del tratamiento, porque nosotros pensamos estar la culpabilitat o no, la parte de la nena que té. És el títol. És el autèntic terror. Exacte, exacte. És que, de fet, el joc juga molt amb els teus enemics, són gent tan religiosa o més que tu. Sí. I el teu enemic, finalment, és tu. I sempre et volen parar. És tu. O sigui, els altres et volen parar perquè tu estàs fent un camí cap a una penitencia, per això és el tema de la penitenció. Cap a una salvació. Cap a una... Sí, però a partir del màxim, o sigui, has d'apartar la resta de gent perquè tu has de ser el com más fervor, com más, no?, i jo sempre he dit que aquest joc, per acabar, has de fer... Sólo el penitent he passat. És que és, clar, és màgico, no? Doncs molt bé. Però... L'ignota. Sí, sí, a més, justament que quan parlem de la mort, no?, quan morts et surt un moment així com en llatí que diu exemplaris excomunicat... és comunicationis, no?, és com que deu fora de Déu. Vale. Perquè el final és en aquests videojocs que parlàvem abans del From Software de Dark Souls, això, que és el que deien de You Died, no?, que, a més, cada cop et surt, és que a més et foten aquells sons i dius, oh, que són aquests jocs de, guà, tornem, tornem a començar. A mi em recordava molt aquest, també, Sprite, que podríem dir de Metal Slug. A més, tenen molts mesos que se senten de metal slug. No, sobretot perquè tenen una animació, és a dir, fes Sprite, és complicat, però animar-los més encara més. I el gran referèndum ha presigut Metal Slug i aquest joc no es queda a curt. Sí, sí. No, i, a més, inclús em recordava bastant aquest estil contra. Contra que hi havia joc que era... De disparos, sí. De disparos, sí. Com el Rambo de... Exacte, Rambo acorralado, sí. Però sí que té personatges, inclús jefes, que tenen molt aquests colors, així com més Ochre, o Daurats, o Tons Terra, que aquest joc ho acompanya moltíssim. Llavors, jo, ja, per acabar, sí sou fans, sobretot, d'aquesta companyia, de From Software i sobretot esteu esperant el de Rinka no queda ni nada, perquè surti el nou joc dels creadors de Dark Souls. Doncs jo crec que és un molt bon joc, que, a més, us portarà bastantes hores de joc. De debò, apunteu-lo. Tu. Sí, tu. El que n'ha disfressat de jo, que era aquest Halloween creient-se molt original. I tu també, el que s'ha pintat la cara de Pennywise, escolteu-me bé tots dos. No. Així no. Prou. Perquè, més igual, quin joc era que heu triat, sigui l'esquizofrènic del més recent Joaquin Phoenix, com el nihilista caòtic de Ledger, o el psicòpata de lampa de Jack Nicholson, o inclús el simple payaso criminal de César Romero, i, ui, si has triat el patètic gangster de Jared Leto. I el de Pennywise sigui l'actual de Skarsgård, o el low cost de Tim Curry. També m'importa un raba. No feu por. Ho sento. Heu fracassat. Mission not accomplished. Feu pena. I entenc l'impuls, eh? Entenc que les modes hi són per seguir-les, però, de debò, fa peneta. Per què us disfresseu de payaso en el dia de Halloween? Ho heu pensat, això? Perquè se quieren hacer políticos, tío, que no la que es así, que empiezan con esto y después la política ya paritircó. Se compran un traje y se van con los DNG, que en el fondo son los ciudadanos, pero bueno. Estem intentant fer una mena d'investigació sobre per què ens disfressem de payaso, quina és la raó que hi ha aquí darrere, no? Aquesta figura tragicòmica que ens acompanya la cultura europea des de Falla uns quants segles. Siguin formades d'aquí, de bufó, de mim o de payaso de micolor. En realitat té unes arrels molt més antigues del que ens pensem. Ja l'Antica Egipta, a prop del 2500 abans de crisi, existien membres de d'acord del faraó que desenvolupaven tasques d'entretaniment. A la Xina, en 1800 abans de crisi, també hi consten. I a les comèdies gregues i romanes apareixen, a veure si ho dic bé, dei que l'ictes o els fossors, que signifiquen, literalment, camparol ximplet o urerres. Però el que nosaltres coneixem, com a payaso, neix com una evolució natural del bufó de l'acord medieval. I, de fet, payaso és l'adaptació del vocable italià Pagliaccio. Literalment, vol dir, home de paya o ninot de paya. Originalment, utilitzats com a entretaniment per als reis i senyors, la seva tasca social també consistia en fer mofe i sàtira de la societat del moment i van esdevenir personatges molt estimats entre la població. Amb l'arribada dels seus ambulants, la figura del payaso s'associa a la rutina humorística d'un circ, que és per tots els públics, i baixa fort bastant el seu component político-social per culpa dels nens. Els nens ho espalen tot. Sempre. I els digui. Oye, Adriana. Oye, Adriana. De moment o no. Mi vida parece seguir viendo un poco. Des de llavors, la seva figura s'associa més a la inocència i la infantesa. Ja sabeu, pàrroques exagerades, nassos vermells, flosa, la solapa, amb sorpresa. Però des de la ramificació del gènere... De fet, el gènere payacil, podríem dir, té una ramificació molt extensa. Clar que existeixen per adults. Hi ha payassos que són per adults. Els strippers, no? Sí, sobretot. I amb rutines humorístiques més carregades de contingut. Però s'entrenos en el payaso que ara nosaltres considerem clàssic. O sigui, no tengo que tirar del payaso este que se pone la nariz delante de la huarca civil. Tira del, si quieres, también. Tira muy fuerte. Del anariz, ¿no? Precisament aquesta infantilització permet que els payassos hagin esdevingut l'ina ideal per crear traumes entre la població. Són la figura perfecta per acollonir a un nen. O això és el que creiem els adults. Perquè són diverses les coses que potencialment poden crear aquest efecte. Qui hi ha a darrere d'aquest nass vermell i aquest maquillatge? Són teninocents, com semblen. I ja que sovint ens diuen del payaso i no amb el payaso, és possible que amaguin set de venjança? Segur. Com la planta carnívora que trau la despreocupada mosca per acabar mostrant al final la seva verdadera naturalesa, els adults comencem a sospitar dels payasos, que de petits veien com simples idiotes amb problemes d'equilibri. Gran exemple, el tenim a It. La novel·la de Stephen King, que fa poc a més, ha estrenat la segona part del seu remake. Però els payassos malevols en tenim a tot arreu. I no tots són césparanormals multidimensionals que han adoptat una forma que ens permeti que els hi permeten gatosar al personal. Des d'assessins, que es disfressaven per accedir a les seves víctimes, era Pogo, el terego de l'assassin real John Wayne Gacy, passant pel payaso zombie que camufla el seu estat de menjador de servells a la pel·lícula The Zombieland, fins a ni noig payaso que cobra en vida a Poltergeist. Sembla que la por als payassos, coneguda com a colrofòbia, ha calat ben endins de la societat, i fins i tot ha passat per sobre de la seva tasca realment tendra i engrescadora. Però és clar, sempre tenen aquest element paranormal o de bogeria associada per fer-los terrorífics. Volem justificar la nostra por el que pot ser un cicle cas d'enveja. Perquè veiem una persona que fa riure els demés, que sembla que viu amb una calma inèdit a les nostres vides d'esclaus del sistema, i que tot i que haurà l'hi una pesa de 55 tonelades a sobre, s'ho riu i continua com si res hagués passat. I si plora, ho fa per ximpleries, que tampoc un punt oblidi tornarà a fer riure i fer... eh, i riure ell mateix. I això no pot ser. Deu haver-hi alguna cosa malament en aquestes persones, pensem. Deu anamagar alguna cosa, oi? Doncs no. Doncs no. Ja n'hi ha prou. De debò, els pallassos no han fet res per ser tractats així. I si em pregunteu què va ser abans, i l'ou a la gallina, us diré que si un pallassos torna a un assassí, és culpa nostra. És culpa de la nostra infundada... eh, de la nostra poinfundada i dels prejudicis. Així que ens ho mareixem. Algun dia ens preguntarem, per què tot ens fa por? Com és... eh, perdoneu. Algun dia ens preguntarem per què tot ens fa por? Com és que no hi ha ningú que ens faci riure i oblidar la lleu gravetat del cert? Segurament, molt aviat, ho pensarem, això, de quedar aquí una setmaneta tornarem a tenir eleccions. I llavors cantarem el que cantava un dels meus pallassos preferits. Pallassos... que venguen... los pallassos... És de la gran nena. Sabina, no? Sencicres carinyosos... Sí, sí. Però no sé, m'ha agradat aquest termino, eh, de... colrofòbia. No sé l'he pogut tenir colrofòbia al cràstit, jo. No, el cràstit... En cràstit... Jo crec que ara són els del Cirque du Soleil. És l'evolució il·lògica de los pallassos. Doncs que us ve, això, de colrofòbia. M'he quedat patinant allà, eh. Una aguda com a colrofòbia. Sí, la colrofòbia, això no és molt raro, eh. Jo no sabia que hi havia una fòbia d'això, m'ha caigut... Bueno, home... Passem a tertúlia, eh. De tot hi ha una fòbia, no? Avui podem fer tertúlia. No m'ho crec. De què parlarem, de la colrofòbia o no? Parlar del que vulgueu, avui tenim temps. Queden 10 minuts, no arriba 9. Doncs molt bé, mira, jo... Hi ha algú que hem mencionat des de bon principi, que era que el festival de cinema ciàtic ja havia començat des de Jous, no? De dir Jous. Parlarem, em sembla, de la setmana que ve, perquè em sembla que la setmana que ve tenim... No trairà sítxer, la setmana que ve, no? Sí, amb noir. Eh, és un xiclet que no ens acaba mai, però tenim noir. Per fi, per viar-hi. I el noir, encara, quan és de l'altre diles. M'agrada això del noir, no? És que... Més que un rol, un gènere cinematogràfic o literari, és com una actitud, no? És molt potent. Ja veurem com ho desgranarem, això del noir. I segurament us parlaré d'una pel·lícula ciàtica, també. Que la van poder veure a sítxers, no?, aquest xiclet que mai s'acaba, però jo us vull parlar, o com a mínim, que comentem una miqueta... Si teniu previst anar a aquest festival... No, no podré, no podré, per feina. Després se nota, ¿eh?, cuando hacemos programas de terreno asiático, programas de terreno asiático, pero, bueno, si no podéis ir al festival, intentar rescatar una pel·lícula... ¿Y tú vas a jugar algún videojuego? Sí, yo, aplastemos. Ya lo tengo aquí, el libro de arte, me lo quedo. Porque los puñales van y vuelven, ¿eh? Pero, en serio, si no podéis ir al festival, y que, de hecho, no la van a volver a repetir, aún así, intentar ver Aica. Aica fue con la pel·lícula con la que, de alguna manera, el festival dio el pistoletazo de salida, realmente la inauguración es el jueves que viene, porque el fin de semana donde está compactado todo ese gran cine asiático es el fin de semana que viene, pero van soltando a Cuentagotas alguna gran pel·lícula, y la primera, que sobre todo reunió a todo el personal, cónsul de Kazakhstan, ¿no?, políticos, y toda una serie de fauna payasística, o payasil, que em deia Alfarran. Payasil. Se pudo encontrar en la gran presentación del festival una pel·lícula que se llama Aica. No sé si us suena un director que se llama Sergei Dorseboi. ¿No? Sergei. Dorseboi. ¿Cómo lo pronunciaríamos esto? Dorseboi. Por Dorseboi. Sergei Dorseboi. Seguro que suena una pel·lícula que se llamó Tulpan. Tul... Tampoco me viene nada. No, por Tulpan, ¿no?, y por Tulipan, sí. Tulpan es una pel·li que ganó Cannes, pero no ganó la sección principal de Cannes, sino que ganó la sección en una cierta mirada, que este año ha ganado Oliver Serra. Bueno, de hecho, ha ganado el premio del jurado de la cierta mirada. ¿A quién ganó la mejor pel·lícula de una cierta mirada? Estamos hablando del 2008. Y este tipo, Sergei Dorseboi, que tiene toda su formación como documentalista, se vuelve a presentar en Cannes, lo hizo este año pasado. ¿Y sabéis quién ganó la mejor actriz? Pues su actriz protagonista. Samal... Mira, esto también es impronunciable. Jesli Amova. Jesli Amova. Bueno, en plan, muy, muy, muy breve, os digo... És una gran tertulia, oi? Podéis hablar. Yo os doy la bienvenida. Os voy haciendo preguntitas. La Adriana le sale el cine por las orejas. És que esto es una maravilla de pel·li, porque nos muestra una realidad de un amigrante... En el fondo es de Kyrgyzstan, hoy que la producción principal es de Kazaka. Cada vez te alejas más. De lo que puedas agarrar para que no. Cine mongoles, Vico. No, no, no. La pel·li es con producción Kazaka, con Kyrgyzstan, vale? Final, son dos países en Asia, joder. Siempre que pensamos en Asia, nos vamos a Corea, China o Japón, ¿no? ¿Y entonces qué pasa? Que hay muchas, muchas mujeres, y bueno, en general, migrantes en Moscú. Moscú se presenta no solo para los rusos, sino para toda esa realidad del este, como la tierra de oportunidades, ¿no? El sueño americano está en Moscú. Pero, claro, Moscú en invierno está menos 20 grados. A menos 20 grados bajos. ¿Sabes lo que podrías ver? Twitter. Ponés las recomendaciones de todo esto. No, no. De aica y cablar. De aica y cablar. Y ahora, evidentemente, se nos hace imposible. Pero de que hay que hablar, porque es muy, muy, muy potente. Bueno, yo no tengo res a decir. Yo pasaría agenda. Porque hoy tenemos cosas interesantes. No, porque tenemos cosas interesantes, y estaríamos... Claro que tenés que dir. Estem parlant de cinemasiàtics i tots tres hem vist Parasite. Parasite. Parasite. Parasite. Llegó al final. Parasite. En un programa molt llarg. Parasite. És que tu ets prou lògraf per allà que ara apareixen. Parlem de tots tres hem vist Parasite. Just avançadora de millor pel·lícula can? Sí, sí. D'acord. Bueno, jo no he vist altres a part de la mujer en llama. És molt bona pel·lícula. És molt bona pel·lícula. A veure, clar. Jo no diré que és la més bona per comparació, però diré que és molt bona per la sensació que em va deixar. No, no. És molt bona. A mi se'm desinfla una mica al final. És ahí. Ja ho vaig comentar amb el pol quan ve una sala de què... Hi ha un final on m'agradaria que hi hagués, diguéssim, una mena de píleg de la pel·lícula que no hi fos. M'agradaria més que no fos tan explícit el que desvela el fet que tampoc vull fer aquí. Clar, clar, clar. No fotem amb els escoïles. Però la construcció d'aquesta pel·lícula és impressionant. El pas de gènere es que té de passar de comèdia a una mena de pel·li de robos invertits. Però això és molt bon Junho, eh? Sí, sí, sí. És un tio que sap jugar molt amb el gèmera. Però a mi em recordava molt la de Shoplifters. Sí. La construcció d'una família que fa el que sigui pràcticament... Estòpicament, no? Sí, que fa el que sigui per pasta o per sobreviure. Bueno, aquí ve el nom Parasites, també. De fet, és curiós perquè no acabes de saber quin punt de vista... Això és una de les crítiques. T'està criticant els paràsits del sistema o t'està criticant els... El 1%. Clar, és que és molt estrany. Bueno, los no ricos. Clar, perquè en el fons... Aquí ha estat adivida com a Parasite o Parasitos, però en el fons és Parasite. Parasito. Sí. El virus. Lo que està parlant és del virus. De ser un paràcit. I què és un paràcit a la societat? Aquell que treballa 12 hores, però que finalment no té calés per pagar el pis? O el 1% de la població mundial... Que s'acomoda. Que s'acomoda i s'acomoda. Que s'acomoda gràcies a tots aquests pobres que treballem. Recomanem Parasite. I ara sí, ara sí, passem a gent de d'acord? Molt bé. Que és co? Bueno, mira, de fet, continuarem el tema del terror, no? I del Halloween del 8 al 17 de novembre, terror molins, festivalà toca estar aquí al costat de Sant Just. És el de les pantalles al mig del bosc, aquest? No, no, tu estàs parlant... Pantos fric. Pantos fric, això és a l'estiu. Ja arribarà. Ja arribarà. És de la cruixin, eh? Ha, ha, ha. La cruixin. La cruixin. La cruixin. La cruixin. La cruixin. La cruixin. La cruixin. La cruixin. La cruixin. Doncs, del 8 al 17 Marins, i del 8 al 10 el Fantàstic granolles, que també és un festival,Too, que val la pena. Tenim ventaja de viatjar en tren el 8 de novembre i llavors yanaries que hi passen por Sichtjes també. I LOYO, la guanyadora de Sichtjes, també el dia 8. El Joyo. I horsepower marc aquí més petit. Life insights 2018 de novembre, no? Correctes. I speedport,"exhales Hertzberg,' a les noofen, influència... A noif dado la recuperada. Una pelicula que té el pitjor, xiste... LGTB i nailedum! com a final i gran gilfeiral de pel·lícula. A mi no és una pel·lícula que m'agrada, però vaja. De sèries tenim l'estrena de materials cura HBO, el 4, i la segona temporada de The Facking World, que vam parlar aquí a Netflix, el 5 de novembre. De videojocs ha sortit un altre justament de terror espanyol, que és Song of Horror, que té molt bona pinta. El red dead redemption a Pfe el dia 5 de novembre, i el joc que portem ja comentant una estoneta, que és Dead's Trading a PlayStation 4 el 8 de novembre. També el saló del manga, que de fet no crec que trobeu ni d'entrades ja, i vaja. I Adrià, no, què tenim? M'encanta, m'encanta, seguiu, seguiu, que esteu amb aquesta musiqueta de fons. Ja està bé d'entrar i no arribaré. I esteu parlant, i esteu parlant i us deus donar, en cinema. Que és pop, el mòsic, que és bastant autòcton. Una cosa de Sant Just, que comença el novembre literari i feminista de Sant Just d'Esvern, tindrem Maida Carranza, Gemma Ruiz, Najat el Elxami, Maria Àngels Cabré i molts més. Moltes més. Moltes més. Sí, moltes més exactes, exactes, exactes. Em sembla que el presentador és l'únic home, ja. Ja em sembla collonut. Deixem aquí la setmana que ve, Noir, com hem dit, hi ha eleccions i estem d'acord que... Pallassos, no? La sembla que tindrem bastant. Pallassos, a carrers disfressats i a la tele també disfressats. Pallassos, que venguen los Pallassos, sensibles, cariñosos, sí, sí. Ja l'ha adoltat. Pallassos, veni, Pallassos. Ya estamos aquí. La plaça Mireia és un programa per parlar de tot amb humor.