i s'oblidem amb el mal vaix. Prepareu els vites que aquí comença l'embaix, l'embefada, el gran festí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Pol Diggler, per Rampujol, Adriano Calero, a Ràdio d'Esvern. Venta Black Venta Black és el nom que se li he donat en una substància més negra que existeix. Fa un parell d'anys la vam poder veure en acció sobre una escultura on, inicialment, hi havia una cara, i que després només va quedar una mena d'ataca negra sense relleu. I això és perquè el Venta Black absorbeix un 99,9% de la radiació que genera la llum. És a dir, que transforma tot el que toca en una ombra profunda, eterna. Si deixem de banda la ciència i entrem més en el terreny, així com artístic, trobarem una mena de germà basol d'aquest Venta Black, un gènere que enfosqueix les ànimes, que negreix els pensaments i emmascare el pitjor de la seva humana. Avui, en panar cultural, ens endinsarem en el gènere noir, un gènere que hem pogut veure en la literatura, en el cinema, en el còmic, en el videojoc, i, en general, en tota mena d'expressió artística que vulgui treure aquestes bíceres en una societat que, a priori, és bastant podrida. Aquí no hi ha ni bons ni nodulents. Tots tenim secrets, tots tenim passats obscurs i futurs tacats de vermell. En el noir, ningú es salva. I, a més, justament ara, que ja som en aquell novembre de 2009 que proposava Ridley Scott a Blade Runner, la Rosa de Foc, la Barcelona Negra, Crema i la Revolta, un diumenge de leccions i reeleccions on la política també negreix els pensaments i les inclinacions, perquè serà que el gènere noir sempre està de rabiós actualitat. Però a veure, a veure, a veure. Paul, a veure, Paul. Com que de rabiós actualitat? Doncs és tu frase. És el mismo. No la... no la... ho sé, és en vano. En vano. Per fi tenim el tema que volíem ja des de fa un temps, el noir. Així que jo, nois, jo aniria per feina i comencem vols dir alguna cosa. Però sí, vull dir que en el fons el noir no s'havia acabat, ja. Vull dir que jo de... El noir ha mort. El noir ha mort. El noir ha mort. El noir ha mort. El noir ha mort. El noir ha mort. El noir ha mort. El noir ha mort. El noir ha mort. El noir ha mort. El noir ha mort. El noir ha mort. El noir ha mort. El noir ha mort. El noir ha mort. El noir ha mort. El noir ha mort. El noir ha mort. El noir ha mort. Com que el noir encara continua, el noir... No ho sé, ho veurem. Ho veurem. Ho veurem. Recordem Facebook, empenada cultural, Instagram... Tweeter... Molta activitat a Twitter últimament. Sí. Tweeter de un d'unidor. Empenada cultural sense L i mix clau. Empenada cultural. Vinga, anem amb el menú del dia. Jo porto un vídeo de joc, us porto a que tal coneixerà bastant de gent crim, Fandango. És una passada. Una peça de peça. Això suena un poco a Fandango? Bueno, ja ho veuràs. Jo porto més i menys que el gran Antonio Altarriva i la seva trilogia de còmics de JoSesino, JoLoco i jo Mentiroso, que és el pròpia que traurà. I ho portem a més en un format que és una superentrevista que vam arribar a fer per telèfon de quasi dos hores, però us hem portat una selecció de detalls, així que tens avui algunes ganes d'escoltar. Què ens portes tu, Adrià? Ja us imaginais que estava de cachondeo. Hoy precisamente voy a hablar de eso, de cómo en Noag ha llevado nuestros días, en tubulgás anticipado, con esa nueva etiqueta que es el nuevo Noag, siempre representando la oscuridad moral, pero ahora incluso en tonos fúxia o con tal de nuevo asano como protagonista, vamos a ver. D'acord, doncs. Si us sembla tirant davant. Vinga, va, farran. Adriano, pol, estimats espectadors, quina és la vostra postura davant la mort? Segurament, d'aguda a la nostra lència cristiano-judaica, tan propensa fer-nos tema al judici final fins al punt de no disfrutar de la vida, la mort és una cosa que ens incomoda una mica a tots plegats, oi? Vale, puc estar d'acord que ja des de fa temps, bastant de temps, de fet, els occidentals hem intentat enfocar la mort d'una forma més amable, ja sigui mitjançant un res subtil, apropiament cultural asiàtic o més o americà, o amb una fanya interessat molt científicocèntric per desmitificar la rellevància de la vida i, per tant, de la mort. Però siguem sincés. Per molt ni ueig que ens en putim ambena, o per molta cunyeta cínica que volem fer, la mort ens acollola la hòstia, a mi el primer. Coi Ferran, a què ve aquesta vajona moral de bon matí? Ho s'ho t'ho podien, Déu. Coi Ferran, a què ve aquesta vajona moral de bon matí? Vols que t'ho demanem, vols que t'ho demanem? Si us plauis. El Ferran podria fer el programa i sol. Sí, sí, sí, sí. Va, va, va, però pregunta, pregunta, pregunta. Però de veritat, Ferran, sí que estàs una miqueta vajón, eh, de morado, oi? Vinga, va, d'acord, estic d'acord, però té un motiu que parlem de tot això, com sempre. I és que avui us vull parlar del llegendari, de l'incompres en el seu moment i ara remasteritzat en tota la seva glòria, de l'únic i inimitable Grim Fandango. Per als despistats, explico ràpid què és Grim Fandango. Aventura gràfica a punt en clic de Lucas Ars, estrenada al 1998, on ens posarem a la pell de Manny Calavera, un agent de viatges de l'inframon, que s'encarrega de facilitar el trànsit dels recentments traspassats cap al nou infern, terra del descans etern. Si has sigut bo en vida, et tocarà el tren bala directe, sinó a caminar durant uns anys amb tots els perills que això comporta. Però això sí que és un de long walk, eh? Sí. Ah! Ah! És un de long walk. Cala que ho fem millor, això, Adrià. Però als clients de Manny, suspitosament, sempre arriben el billet de caminar encara que fossin virtuosos en vida, i ell és incapàs d'oferir-li un paquet de viatges més segur. Descobirà una conspiració en el departament en el que treballa i s'embarcarà en una odise anuar, en tota regla, per treure'l d'entrellat. El joc té un estil visual, es decó anys 30, personatges inspirat en clàssics arquetips del cinema i novel·les negres, i un toc folclòric clarament inspirat en la cultura esteca i mexicana. Grim Fandango és una delícia icònica, tant a la vista com a la huida, ja que a la banda sonora que esteu escoltant té aquest component Big Bang, Cotton Club, que esteu sentint de fons. I resulta meravellosa. Tots els personatges del joc són representats com calaques, aquelles figures humanes calabèriques tan típiques del dia de los muertos máxica, i també fan acte de pressió als demonios xolote, que són aquells animals i monstres encarregats d'ajudar-te pel trànsit de l'inframon. A Coco Sur és el gos que té el noi al costat, ja que parlàvem de Coco la setmana passada. I a la mort, a la mort, en afons. A mesura que avançem en el joc, anem abandonant aquests entorns noir i urbanites tan decor i ens endincem clarament en el món esteca. Aquesta transició del nivell més superficial de la terra dels morts, urbana i humana, cap al Nou Bessell, que és directament una selva i un teble esteca, no és casual, com remarquant que els elements mundans reconeixibles no arriben fins a la porta del terreny dels deus, com més a prop del descans aterr, menys terrenar les torna tot. Però tornem al noir i veiem les clares influències que aquest genera porta a la trama, com per exemple els personatges, que fumen i fumen molt. De fet, hi ha un acudit barra clàusula legal en el follató del joc on estan les instruccions, on s'encoraixen els nens a no seguir l'exemple dels personatges i a evitar fumatge, que com diu el follató, aquest follató diu, si us fixeu, tots els personatges que fumen el joc estan morts. Hosti, això és un poco madmen, no? Me lo imaginaba yo en blan, cigarrito... No, té el rotllo, és que té molt el rotllo de l'època. Exacte, s'agafa molt el cinema clàssic, que madmen també veu molt aquests 50, 60... Sí, veu, és més un drama, no? Crec que ho comentes, però el tema de la roba, les interpretacions dels personatges és molt de Humphry Bogart en su oficina i que li entra la fem fatal. De fet, això del tabac és l'especte més superficial, perquè en canvi, si ens fixem en la trama en sí, veiem com la conspiració que em va ni descoreix on es divideix els morts per classe social i no per mèrits de vida, com hauria de ser, i ja les traccions, les corrupteles, morts fatals i assassinats, perquè sí, un mort pot tornar a morir, de fet, el que fan és que les injecten flores i sembla que l'Iduán ha sido ensemillado, le han puesto semmilla, si tu cuerpo florece antes de hacer el trànsit, has morto. Això que ho passava, que podies morir, un son cop, si te t'ho olvidava, allò recorda més. Però això ja ve del romance, vull dir, que el romance no sé si ho he fixat... No m'ho ha inventat Pixar, no, no, no, no... Exacte, els cementiri romans, tots, les necrópolis, i de fet en tenim una a Barcelona, totes estaven en camins reals, camins que connectaven, jo què sé, per exemple, Barquino, amb aquest cas, amb unes altres poblacions que podia haver fora, i amb el mateix camí hi havia tot les tombes, perquè aquesta era la manera, evidentment, de no ser oblidat. Exacte. Si moria la família, qui et recordaria? I com més a prop estiguesis de la por. Exacte. L'entrada sí. Bueno, hi ha més elements, però sobretot és l'esdevenida t'activés que adopta el protagonista, l'Almani, reforça molt tota aquesta connexió amb el gènere noir. Però per si fos poc, és que directament al joc ens planteja escenaris i situacions que ho managem a clàssics del gènere. Per exemple, en el segon acte del joc, a la ciutat de Rubacaba, on l'Almani sí... Rubacaba. Rubacaba. Rubacaba. Rubacaba. A més, amb les ves al revés. L'Almani s'hi veu atrapat durant un parell d'anys, i munta un casino per poder financiar la seva operació de rescat d'un dels seus clients. Està clarament inspirada en el rics cafè de Casa Blanca, però és que fins i tot l'Almani va vestit amb un esboquin blanc i acaba dient la frase de tots els bars en el món. Havia de venir aquest. Mítica. Gràcies. De fet, l'Almani Calavera és la destilació perfecta del típic personatge que interpretaria Humphry Bogart, té un passat turbulent, que el fa tenir un deutaterne amb si mateix, condemnant-lo així a ajudar-los a més però mai solucionar el seu problema. Tant mateix el seu humor és ácid i en els seus bons moments fins i tot el confondries per un optimista. I a Grimfandango això es tradueix en diàlegs que ofereixen una agilitat i intel·ligència brutals i una situació i pudles molt originals i treballats. Si alguna cosa se'n pot extraure de Grimfandango és que, com la cultura mexicana, arriba d'aquella esteka, la mort no és el final, no és trista, és un trànsit cap al descans marascut, i per tant, la vida s'ha de viure amb aquesta perspectiva, disfrutant-la i fer mèrits per assolir el nou infert de la forma més ràpida possible. Però, de la mateixa manera que els humans en vida ens fem la travet els uns als altres, on uns pocs volen i s'ho manegen per aconseguir el que hauria de ser de tothom, amb mort poden fer perfectament el mateix, i cal estar-la guait per si uns indesitzables es volen apodarà del que ens hem guanyat en vida. De fet, no haure patparat dos malvados, és la frase. No dic que sigui la pel·lícula, Adrià, no, sinó que... Jo estava pensant en això. No, estic pensant que ara, refrescant de què va, la sinòpsia, estic pensant, hòstia, has hagut de good plays. És la sèrie. La sèrie de good plays... Encara no m'ha dit. De Netflix. Bàsicament és un cel, que és el de good plays, el bon sítio, on arribes, però que descobreixen, no és el minut cinc, descobreixen que hi ha aquest problema en aquest cel, que diu quan fa que no entra gent realment en aquest cel, tothom va a l'infer, perquè hi ha un sistema que com mesura... A les plazes, no? Sí, com mesures, que ha sigut bo, perquè potser has donat tota la vida amb beneficiència o has menjat, no sé què, que estava acollit amb nens explotats a un camp i sempre tot et vaixar... Doncs et meto que no l'estava veient perquè em feia mandra, perquè no sabia de què anava ara. No està molt bé. A veure, està molt bé. És una comèdia bastant blanca i bastant senzillet de person capítols de 20 minuts i ara estic entrant... Amb aquest format, eh? Amb aquest format. Bé, jo os recomano molt, el joc, a més, està remasteritzat i molt ben remasteritzat a Steam. Jo és un joc que els que no saben jugar diuen que un mando me da miedo, aquest joc és ratolir i es clicar, és una aventura gràfica, és un joc que recomano que l'argument podria ser una pel·lícula, va sonant el seu dia, quan tot sempre es diu, quan un joc té èxit, sobretot argumentalment, sempre es diu, podrien fer una pel·lícula o una sèrie, per mi que no el toquin, perquè a part que té un estil, tots els personatges són calaveres. El que és molt potent és aquesta idea transgènera, de dir, negre o noag... És una aventura gràfica de LucasArts, és humor, sobretot a totes les coses. Amb el monat. Estem parlant que són els mateixos que van fer Monkey Isle, per exemple, són unes aventures gràfiques molt mítiques, però també són fresques en quant a l'humor, són molt colorides, sempre... Llavors agafa més el to, l'estètica de noag, però no l'esperim. Perquè és una pròpia paròdia. Exacte, és que és una paròdia, no deixa de ser una paròdia amb molta motivitat, però és una paròdia. O sigui, diem que és un noag blanc, no? Sí, sí. I sobretot que el tema asteca, el tema de que fegeix el món de los muertos, és impecable. De fet, hi ha una següència del joc, i amb això ja acabem. A programa, eh? Sí, sí, sí. Tartulia de Rang Pandango. Recordeu, certs socials, no, el dic que hi ha una següència del joc que tu vas... Tu vas a visitar el món dels vius, i el món dels vius està fet a partir de col·laix de revistes. És a dir, són imatges reals de revistes. Bueno, i amb això, jo deixem aquí, què? Què passa, Adrià? Aquestes, mira, si t'ha caigut alguna cosa. M'agrada molt, perquè aquesta música encaixarà un de cada 20 cops en el programa. Sí. Per parlar de còmics que no siguin de superamals. Ja posarem, home. Quina podíem posar? No ho sé. Bueno, aquí... Hòstia, no ho sé. La convia de los avengers. Uf! És veritat! El propèdia. El propèdia. Bueno, com hem dit al principi, vam tenir l'honor d'entrevistar. Però ja no entrevistes, sinó que hi va ser una conversa superextensa. Va ser molt, molt interessant, d'això que hem dit, una hora i mitja, que vam estar parlant amb l'Antonio Altarriba, i des d'aquí també agraïn-ho només amb l'Antonio, sinó a la Bea Casas, que no és l'experta outsider en còmics, que algú també ha col·laborat així i han diferit, que va estar allà també fent preguntes. Però, bueno, qui és l'Antonio Altarriba? És un artista que podíem dir multifacètic, polifacètico d'aquest ombre orquestre, de l'artisteo, perquè estem parlant d'un assajista, un novel·lista catedràtic en literatura francesa, a la Universitat del País Basc, inclús nominat als premis de la Sonrisa Vertical, que són els premis que, pels que no ho sabeu, són d'arrots eròtics. No, la imatge és molt gràfica. A mi sempre m'agrada molt. La Sonrisa Vertical. Però avui crec que ens ocuparem més en l'apartat de còmics, que és la seva principal basat. Ja vam guanyar premis per tot arreu amb obres com l'art de volar o la la rota, que a més són dues històries bastant dures, molt recomanables, però són bastant dures i autobiogràfiques, que des d'aquí ho recomanem bastant. I justament ara fa molt poc, ha impulsat els premis d'arc. Arca, en el sentit de la típica onomatopeia. D'acrit. Potser no és de fàstic, és de dolor. No, és d'arc. I que ho feia justament amb norma editorial. Norma editorial és la editorial que sí que li ha anat publicant. Això és primícia, no? És primícia, perquè això fa una setmana que m'ho has criat per privat a Facebook. Sí que és veritat que l'entrevista l'ha vam fer fa gairebé un mes. Ara ja ha arribat per fi el moment. I per què portem un autor com el Tarriba per parlar d'aquest gènere, del Noa? Doncs perquè ell és el creador juntament amb un dibuixant, que és el Keko, de la triologia egoista. Perquè ell també té a part el Perdoni i la Furia, que està inspirat. De fet, està exhibit al Prado de Madrid, que molt recomanable també. Però el Tarriba és un autor que ha tractat molt bé aquest gènere del Noan al còmic. A part que és una minència en què la divulgació del gènere concretament han format còmic. O sigui, ell valora molt el format del còmic com... Ja ho veurem més endavant, que ho faré a Spoilers. Però quins són els origens del còmic Noa? I ens va dir això. Lo que tenemos normalmente los estudiosos sobre el còmic repertoriao es que la primera seria Noar, que además era Noar, y al mismo tiempo de divertida fue Dick Tracy. Dick Tracy. El detective éste, que ya en los años 30, porque me parece que esta tira empieza a aparecer en la prensa norteamericana, pues como en el 37 o en el 38, o antes incluso, a principios de los 30 creo que empieza... Lo mejor, como suele ocurrir muy a menudo en el gènere oeste del Noar, lo mejor son los malos, ¿sabes? Porque tienen y tenía una galería de malos, que además había que ver las caras que les ponía, porque es que de hecho hay páginas de estas en que hacen un repertorio de todos los malvados que tuvo que combatir, y luego pues había situaciones, a veces, y muy tensas y muy violentas. No tenia todavía, si tú quieres esa parte de denuncia social, que luego los clásicos de la novel·la norteamericana o de la literatura norteamericana, pues sí, siempre se ubicaban en los bajos fondos, pues toda esa parte, pero sí, se puede considerar que es el primer cómic Noar. I és que més abans l'heu dit a l'editorial, ja ho hem dit que el Noar està molt present, no està de rabia s'ho ha actuat allà. A les nostres vides, sí que l'està. I a seguir pels crimes, investigacions, i sobretot les corrupteles, que estem tan acostumats aquí a Espanya. De hecho, gracias lo de los buenos eran los malos, ¿no? Sí, los buenos eran los malos. Exacte, porque en el fondo, porque los malos no fingen. Es como si todo el mundo fuera malvado y los buenos se dedicaran simplemente a fingir. Entonces de quien más te puedes fiar es del malo, que de alguna manera ya no finge. Al principi començant la secció, dient allò de la música, de Spider-Man, aquí que no en caigues. I dius, però molts cops, en els superherois, a vegades es mesuren pels polets. Sí, un heroe vale lo que vale su villano, que es diu. Això suena un poco a la frase, esta chunga de tres d'un gran hombre, siempre hay un gran malvado. Un gran malvado. Una gran mujer. Fem fatal. És, lo veremos. Hi hauréis hablado de Torpedo, o no? Pera, pera. Insisto, insisto. Hi ha una conversa que la penjarem a l'internet. La penjarem sencera, una hora i... Bé, hem retallat, però l'original de una hora i mitja és una masterclass. És una pel·lícula. I parla de tot el que vulguis. Incluso hi ha lliçons de guió i lliçons de tot. O sigui, de cine també parla. Farem una penjada. Ho penjarem a xarxes. Llavors, en el cas del Tarriba, que estàvem parlant d'Ei, va ser crear aquesta mena de trilogia que toqués diferents pals molt actuals. Tenim el Llocessino, el Lloco, i el que encara està en procés que és el Llo mentirosa. Quins són els motius? És a dir, per què s'embarca fer una trilogia com a egoista? La idea bàsica és que... Queríamos hacer algo muy noar, muy noar, muy negro, ¿no? Realmente con escenas incluso un poco macabras, escabrosas, pero siempre lo fundamental era, pues, que hubiera en un, digamos, retro de lo que es el mundo contemporáneo, una denuncia, pues, por ejemplo, en el Yo Asesino, está un poco la impostura del arte, la impostura intelectual en la universidad, ¿no? En el Yo Lloco, pues, es el papel que tienen las grandes corporaciones y, fundamentalmente, las farmacéuticas, y te puedes imaginar que en el mentiroso ya vamos a saco con la complicidad que mantienen los partidos políticos con ciertos grupos mediáticos, pues, para manipular, para engañar, para comprar información, para tener perfiles y, en función de eso, manejar o condicionar nuestro voto. La idea que tenemos que coyar y eso es, por una parte, que tenga una intriga, digamos, de thriller, lo suficientemente potente para que tenga agarrado al lector, pero que el trasfondo denuncie, bien claramente, unas prácticas sociales cada vez más extendidas y que nosotros denunciamos muy contundentemente. Home, Alda, jo, mentirosos, ens va perfecte avui, no?, dia d'eleccions, perquè és jornada, de reflexió... No, no, no, no. I no em vaig reflexionar gens, perquè, clar, va passar tot allò, que sabem què va passar, ahir, no? Aquestes coses del directe, del sábado... Sábado... Broma interna, eh, literalment. No, me parece muy interesante esta mirada social. En el fondo, lo comentábamos al principio del programa, que al final puede que es que el noag no tanto, porque tiene todo un empaque visual, ya sea en el cine, como en el cómic, pero sí que es cierto que, al final, hay una base social del cine de gangsters, que es de alguna manera el que catapulta, después, el género noag, ¿no? Y me hace gracia porque hablas de trilogía, yo veo aquí sólo dos, y yo estoy convencido de que esto va ser un cuarteto. Me dices que es una trilogía? Sí, sí. Ella, de fet, ella ens va dir que... Jo li vaig preguntar, home, en tots els problemes, ella ens va començar a explicar... De fet, un dels còmics que s'està preparant ara és sobre los discos de la guerra. Es diuen així, no? Los señores de la guerra, que són... Vols dir els que han de traficar? Sí, los vamos en la sombra. Sí, però són els que ell està fent concretament un... per una ONG, està fent un còmic, que sortirà, crec que l'encaveu així... Senyores de la guerra. Que són els que manipulen, i gairebé segresten a nens, tot allà, per zones d'àfrica, això. Warlords, warlords, sí. I els fan fer... marcenaris, bàsicament, o sigui, maquines de matar, i de fet, ens explicava que això estarà en l'entrevista completa està, però ella ens deia que està investigant que, per exemple, les proves d'accés, dir-me proves d'accés a l'universitat. No, però espal, no? No, però aquí és més heavy, eh? Ojo, ojo, perquè... Digue'ls a la plaça Universitat de Barcelona, a veure què et diu, eh? No, però que la prova d'aquesta iniciatica consistia en que els nens matessin a la seva família per si no tenien cap mena de lligam. Llavors ja els podíem manipulats a qualsevol por. No sé quin cony paga la població. Te'n recordes dels Raiden, el Metal Gear 2, és la seva història. O sigui, el seu backstory. Metal Gear podria ser bascat... És que Metal Gear és... És que és complicat. Com parlem dels d'extreiors. Avui reflexionarem sobre què és Noir, què és el Noir... Jo el decido del quarteto, és un guiño un poquitito al terreny visual del còmic i al juego cromàtic que té, que evidentment és Noir. Però sí que és veritat que hi ha com unes dosis de color. Això ho parlem després. Però sí, sí, no, tranquil, parlem. T'ho introdueixo, t'ho introdueixo. El primero, el rojo, ¿verdad? Yo sé si, no, yo que quiera el IVA perfecta, ¿no? L'únic color que es veu al còmic... Exacte. I el vermell. És un poc al juego este que... Sí, sí, sí, sí. O la lista de slinder, també, en un momento determinado. ¿Quién es slinder? Schindler. Perdó! No sabia que tenies tan bons alemans. Slinder no són els dels de Sant Sòs. Després tines... Yo loco en amarillo. Me has hablado de un yo mentiroso. ¿Qué será? Si seguimos con los... ¡Ah, vale, tú vas por aquí! Esto crees que ya habrá un blau, ¿no? Es el trivial, el que si toma ron. En la medida que parecen tener mucho potencial, ojalá sea un cuarteto, ¿no? Home, no te li vam preguntar, i ens va dir tants temes dolents que hi ha al món. I tant que hi ha. I et vols quedar una trilogia i el dius, sí, sí, sí, que si no esto se existirà d'aquí una saga, i no, no, no. Però, bueno, que ja us dic, és que parlem de mil temes, jo crec que sí que és veritat que està bastant d'actualitat, el tema del NOA, com a mínim, en quant a atemàtiques. I justament feia molt dins sis en el que pot aportar, el gener sigui, la poca que sigui, o sigui, el NOA, què ens pot aportar? En general, jo crec que tot el NOA, també, com les... les bones narratives, no solo son el reflejo de... de... de lo que ocurre a nuestro alrededor, sino que también nos ponen delante de un espejo para ver en qué medida pues nosotros participamos, somos cómplices con nuestro silencio o con nuestra indiferencia o incluso llegamos a contribuir a que ciertos comportamientos perniciosos, malignos y todo eso se vayan... se vayan manteniendo. Es decir, una de las cosas que a mi me gusta, que me devuelvo al público, es la... y es la opinión que más recibo, es que es muy perturbador, es que es muy inquietante, porque fíjate, por ejemplo, en el asesino efectivamente una de las cosas que se plantea es todos estamos de acuerdo en que existe el mal, ¿no? Porque de hecho ocurren cosas constantemente condenables porque son... obedecen a unos planes malvados, malignos, hay mal intencionados, ¿no? Pero nadie se quiere incluir en la lista de los malos, ¿no? Los malos siempre son los otros, ¿no? Es la hipocresía, ¿no? Es un poco esa hipocresía y entonces, claro, cuando se habla del... en el caso concreto del asesinato que es el acto malévolo por excelencia, pues el asesinato siempre es otro. Es decir, alguien que no tiene nada que ver conmigo y un poco cuando se plantea lo de yo asesino líneas de reflexión que se hace hasta que punto todos en ciertas condiciones educados o condicionados podríamos convertirnos en asesinos. Pam, eh? Vigileu el vostre voltant que podríeu tenir un asesí, un botx, un mantide o total hora. És molt potent, eh? I, a més, ja està evidentment plantejada des de su títol, no? Jo. La primera persona, que queda bastant ràbia en la societat i ahí caemos todos, eh? Me incluyo. La idea de que la gente, él habla siempre de los otros en la muerte. Claro, ostia, ¿quién se incluye en ese grupo? Pero en algo tan sencillo como... Osti, es que la Peña es muy egoísta. La gente, ¿no? Hay una idea como la gente tercera persona, ¿no? Siempre, tercera persona. Y nunca nos incluimos y al final tú eres gente en la boca de otros. Sembla que a cada programa hi ha una paraula que és otra edad. Sembla que semblen... Sí, sí, sí. De fet, de fet, i no vull parlar de festivals encara ni de cinemasiàtic, eh? Però algo que m'està flipant molt d'aquest festival de cinemasiàtic, ja vam comentar que estava durant tota aquesta setmana, és que tot i que és una mirada al món asiàtic, a la vegada, aquest cinemasiàtic està fent una mirada a les seves migracions. O sigui, per tant, l'asiàtic mira a la seva otra edat, no? Molt, molt interessant. Bueno, i a més, una cosa curiosa que va sortir parlant ja amb l'Antonio, el t'arriba, és com es treballa un guió, no? Amb imatges, o sigui, un còmic, no? Van a l'hora? O el guionista és que ho primer i després el dibuixin a l'il·lustre? Lo de ser guionista tiene por decirlo así, una serie de alicientes que para mí lo colocan sin que hacer de esto un dogma ni nada de eso, pero lo colocan por encima de la escritura literariala que también a veces me dedico, no? Entonces, una de las cosas fundamentales es que para empezar tu historia tiene que encontrar el dibujante que conecte mejor con ella, desde un punto de vista estético, es decir, a mi me parece que, por ejemplo, queco y de hecho fue la primera persona en la que pensé y la primera persona en la que contacté en cuanto tuve la idea esta del yo y del yo asesino y de todo esto, yo enseguida pensé esto lo tiene que hacer de co. Yo creo que es uno de los autores españoles por no decir el mejor en el manejo de estos blancos y negros muy contrastados de grandes masas de negro, de atmósferas lensas, un poco agobiantes. A mi lo que me gusta es cuando, por ejemplo, un lector viene y te dice pero qué parte es del dión y qué parte es del dibujante. Cuando se produce esa mezcla indistinguible en que ya no sabes eso significa que el dibujante ha hecho suyo, se ha apropiado estéticamente ideològicamente de la historia la ha hecho suya y que además, luego, porque eso también es muy importante hay un lo que podríamos decir, un feedback hacia mí porque yo muchas veces cuando veo las realizaciones de los dibujantes o cómo han resuelto una escena que yo planteo en el guión pues eso me sugiere me da ideas para decir, ahí va, pues este personaje fíjate que viene ha quedado en esta escena le voy a dar más papel para mí es el medio ideal para transmitir el noir es el cómic es decir, todas estas situaciones de, no sé de acecho, por ejemplo de persecución de esperan la oscuridad de tensión primeros planos sobre la mirada de los personajes para transmitir o su odio o su miedo el cómic que te da una gama de posibilidades para transcribir todo eso que para qué me parece a mí que el noir es un instrument ideal como os digo para explorar todo porque no solamente es lo noir escenográfico sino podríamos decir que es un poco también lo noir psicológico todo lo que dentro de nosotros también podríamos calificar como el lado oscuro el lado oscuro súper interesante por un lado lo que comentaba de forma y fondo tienen que ir de la mano totalmente en el cómic, en el cine o en cualquier discurso artístico pero hay algo que no es estar de acuerdo o no simplemente me parece una gran reflexión que adapta mejor la idea del noir el cómic o el cine también hay muchísimo potencial y luego lo veremos el problema es que ha habido mucho miedo mientras que la época del género como tal en la parte más clásica no había problemas en coger una gran actriz que formaba ese star system tan conocido de Hollywood y cortarle la cara a nivel lumínico es decir, dejarla totalmente en sombra creando estos contrastes tan propios del noir que se siguen explotando mucho en el cómic pero que con el tiempo en el cine se han ido perdiendo ¿por qué? porque salen los actores y actrices de turno com que mi rostro no se ve en toda su complejidad però ja no solo con el noir incluso, i ara no te va a gustar però la Jennifer Lawrence s'estana a fer més pàl·licos i s'orda perquè són dolentes les dics men per contracte, quan va fer la primera la mística no era gaire cunaguda llego a juegos del hambre, gana a l'Òscar con la otra, la de Bradley Cooper i de repente todas sus escenas deja de ser de color azul y con escamas humana i exigia ella, per contrato és la venda que ha fet Hollywood suposo al estar sistem més absolut i al marketing de les persones i no de les pel·lícules i quan ja enzima estos tipus actrices actores estan en el muntatge, en la producció és a dir que meten diner si estan després en la sala de muntatge ten claríssim que aunque responda mucho mejor a la cuestión visual esa idea de forma y fondo que tienen que ir de la mano por un plano, si en ese no se están viendo ni guapos ni guapas seguramente lo quitarán sí que es cierto que el Noir se ha ido blanqueando y muchas veces lo que vemos es la típica pel·li de detectivesca que responde al mismo formato pero no al mismo lenguaje cinematòfico haurien de fer com els Òscars però amb el Noir, el Noir és tan guai haurien de fer el hashtag aquell jo crec que sí, no hi hauria cap problema doncs seguint amb el Noir ja que parlàvem de Keko abans ens estàs explicant per treballar amb Keko amb aquests projectes i concretament Keko, jo crec que té justament referències, ara ho estan parlant amb Cineba però hi té referents de còmica jo crec que us sonarà bastant És veritat que per exemple hi ha una sèrie de autors que per a Keko són clares perquè li han influïd, els considera que el primer que suele nombrar sempre és Alberto Brecha però també hi ha Will Eisner també hi ha Milton Canyiff i també hi ha Sam Miller que ha utilitzat el blanco i el negro de una manera un poco parecida a lo que, como lo hace Keko de manera muy contrastada digamos, gradaciones de grises negro y blanco con rupturas muy marcadas també ha utilizado mucho la bicromía utilizando los rojos y también los amarillos Tu deies justament, no? Jo sé si no el que veia més un barmei que és evident, de sang No era de amor? No Amor, a què m'arropa? Jo, loco, era el groc que molts cops s'ha associat a l'independentisme No els ajuntem, és la bandera d'Espanya Ojo, ojo, ojo I Albert, que és el de llomentiroso T'he tallat a què s'associava el groc? A la bogeria I el de el proper que ja ens ha avançat que és el de llomentiroso, és bastant exclusiva perquè ell no ha donat masses entrevistes Sí Ens va dir que ell portava 50 pàgines escrites de fet, que això ho ha dit abans que van mano a mano amb el Kekos Ell ens va explicar que tenia el que es diu un guió obert que ell va transformar en el guió a mesura que veu les imatges i complementa el propi guió, els propis personatges amb el Kekos, i també és molt interessant i ens va dir que, com a mínim, l'entregan a l'editorial al juny de 2020 Suposo que això estarà passat estiu Ja, bueno, a octubre costuma haver-hi com que hi ha salons Això també és veritat, que potser pel tema del saló, potser sí Bueno, i ja per acabar tancarem amb la seva particular Joanse el còmic com a format essencial i crec que especial, per això A diferència del cine a diferència de l'anime a diferència de los videojuegos i que són també medios o formes d'expressió que utilitzen la imatge Nosotros en el còmic jugamos con imágenes estáticas Entonces, túdate cuenta que ya de entrada hay una un primer artificio que es la esencia misma del còmic Las viñetas son espacios contiguos que nosotros acabamos percibiendo e interpretando como tiempos sucesivos Eso ocurre también con los libros pero yo creo que en mayor medida con los còmic porque da una entrada muy importante a esa capacidad de interpretación, a esa especie de rellenado de los tiempos intermedios entre viñetas y viñetas para acabar incluso generando tus propias imágenes que sirven para construir un continuo narrativo cuando en realidad son momentos aislados en unos espacios Això serà interessant algun dia no sé si avui he donat temps però parlar del tema de l'ús de l'alipsi l'alipsi literalment a cada viñeta que tu recrees la imatge la imatge és moviment quina és el còmic cada penel representa un alipsi entre la línia blanca que s'aparen crec que siguin accions continues al final tu com a espectador estàs posant el moviment com a lector el muntatge a cinema seria muntatge un bon muntatge era aquell que no es notava era aquell que no es notava tu no veies el tall però potser el tall és interessant però hi havia una imatge que no es va posar en el còmic que no es va posar en el còmic perquè no hi havia un fosa negra que dura noia exacte de fet ara vinc a veure una pel·lícula que jugava molt amb això no recordo exactament quant número de planos hi havia però hi havia 6 o 7 planos en tota la pel·lícula que eren negres i que feia aquella transició entre l'imatge que venies de veure i el que anaves a veure perquè és el propi l'actor de fet ens va dir que un dia se li van apropar gent diferent que pel mateix còmic que ells s'havien inventat escenes perquè la pròpia transformació mental al llegir el còmic dius, estigui, quan no passaves això no passa, però la pròpia l'incita la crees tu és interessant bueno, ja per acabar perquè així et donem pas a Adriano des d'aquí agraïa Saco moltíssim a l'Antonio Altarriva i sobretot que li vagi molt bé i que potser a veure si l'entrevistem ja quan faci això i torna al còmic que el podríem entrevistar sumo aquest agraïment i tant que sí cinema així m'agrada, eh, Ferran? sempre lanzant la melodia adequada eh superinteressante lo que ha dicho Altarriva de hecho ha planteado muchísimas de las reflexiones que yo también quería proponer hoy pero evidentemente no desde la perspectiva del còmic sino la del cine, al final en esta gran empanada cultural todo cabe y como apuntábamos al principio del programa uno de los aspectes más sorprendentes del Noa en cuanto al cine y en cuanto a género clásico es que se supone y hacía la broma al principio que llegó a su fin hace más de 50 años estamos hablando de que la última película considera una película de cine negro como tal dentro del género clásico Set de Mal, Touch of Evil de nuestro querido Orson Welles se supone que es la última y desde esos 58 hasta la actualidad han seguido llegando numerosas películas con la etiqueta Noa en algunos casos como decía un Noa que se queda sólo con la parte más superficial que Noa onda en esa moral corrupta y en otros grandes obras lo iremos viendo como Chinatown por ejemplo en el 2004 y ya digo ¿Por qué sigue llegando esto? ¿Hay una idea de apelar a esa oscuridad del alma que comentabas por el editorial o simplemente porque están enamorados del mítico detective solitario en ese amor me incluyo el Sam Spade o Philip Marlow que también encarnaba nuestro querido Bogart pero no olvidemos que en el 58 con Welles hace más de 50 años llegaba su máximo exponente ¿Por qué se dice esto? No sólo por el enorme tamaño corporal que adquirió precisamente para esa película porque esta época ya estaba precisamente para esa película su imagen es tan monstruosa ¿Por qué? Porque está representando monstruo en el fondo el jefe de... si tenéis fresca la película así de manera muy breve recordad que es Queenland el jefe de policía que es un estadounidense que trabaja en la frontera con México trabaja en México y tiene este tamaño que es pretendidamente grotesco ya nada tenía que ver con esa elegancia detectivesca que he mencionado antes que también encarnaba Bogart y a la que nos habían acostumbrado dentro de esa imagen del detective ¿Y por qué? Porque había una destrucción moral total es decir, si Bogart venía de una moral tanto dudosa pero siempre al final apostaba por hacer las cosas bien no por el bien, pero sí por la justicia vamos a hacerlo bien en Queenland es todo el contrario es decir, la moral ha llegado a su fin hay una justicia inexistente el abuso, la mentira, la corrupción y por lo tanto, la muerte conceptual de la figura de este detective es la que de alguna manera justifica esa muerte del noag y otras cosas que veremos más adelante me hace gracia porque hablaba de la abuso, la mentira, la corrupción lo de la política, como la otra edad está ahí de fondo es que ellos no nos dejan llevamos 6 meses de panada en realidad y casi que tenemos que hacer cada 6 meses no nos dejan, exacto, así está el tema ¿y por qué te decía esto? de que siempre es la música adecuada bueno, porque me la mandas cada día a descubrir las costuras y fins aquí la magia de la rana por cierto, antes de que continués curioso, ¿cómo vemos ahora Nuevo México, la frontera de México porque la televisión sobretot nos ha condicionado los naranjas? acostumbrados como estamos a eso cuando alguien ve sed de mala hora las películas en su momento dicen claramente no parece esto no es México la gente tiene una mentalidad yo me acuerdo de ver sed de mala, hace años y decir, México es así es que yo estoy acostumbrado a un México de mentira es cierto que el cine y en general las cuestiones culturales van cambiando el imaginario colectivo y esto que hablas del tonito miel o crea así esto empieza con trafic que hace relativamente poco, estamos hablando de 90 es 2000 hace muy poquito y ya hemos cambiado totalmente el imaginario colectivo en relación a México, veremos después como Winding Reff tiene algo que decir al respecto porque él también en su última serie habla mucho de la zona fronteriza entre Estados Unidos y México y evidentemente no lo hace con tonos miel pero de esta melodía tan yasi pero muy marcada por los ritmos latinos que estamos escuchando ¿por qué? porque es la canción de ese tema el tema principal exacto de hecho es con la canción con la que empiezan el gran plano secuencia no, Ferran, no! no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no perquè això és un tema que a ver, al final todos utilizamos expresiones que muchas veces no son feres a la realidad pero joder, todos sabemos lo que es un plano secuencia y la secuencia no acaba con el plano es decir, la explosión acaba con el plano hay una explosión, estamos hablando de casi 4 minutos que para la época esto era un logro un plano tan largo era una, casi una bobina entera exacto, y esto es peta y hay un plano, no diríamos detalle pero sí muy centrado en la explosión y vuelve a una idea de plano y movimiento pero sí que es cierto que tú pones plana secuencia set de mal y todo el mundo lo nombras plano secuencia, desde un punto de vista técnico es eso un plano secuencia es un plano que alberga distintas situaciones en un solo movimiento otra cosa es que tú quieres que a nivel de guión eso no es una secuencia, porque no tiene un principio no es un plano secuencia, es un plano largo no es un plano para una secuencia no es una secuencia en un plano, pero sí que es un plano secuencia bueno, esto no está para un programa si busqueu a YouTube plano secuencia set de mal el lúnic... no, no, lúnic dislike callado al vídeo no, no, foteix not found i a los usuarios Adriano Calero odio a los que dicen que eso es un plano secuencia pero de igual, sigamos tu eres guionista i jo soy técnico de visual Mancini, Mancini, Mancini, ¿quién es lo que estamos escuchando? Mancini, ¿no? aquí puedo hacer un pequeño kitkat que nos aleja del NOAC o no porque en el fondo lo que estamos escuchando es su primera composición en solitario había hecho pequeños pinitos en el mundo de las bandas sonaras pero esta es la primera obra que él firma en su totalidad y ya sabéis que a partir de aquí le llegó la fama y con el tiempo grandes composiciones, estamos hablando de 20 premios gramis en toda su carrera 17 nominaciones a los Oscar de las cuales gana 4 que recordáis el mítico moon river de desayuno con diamantes de nuestro querido director Blake Edwards que también está vinculado a esto que ahora va a sonar y que también es muy Mancini os suena, ¿no? evidentemente Pantera Rosa año 1963 Blake Edwards, una especie de NOAC blanco, diremos ¿y esto siguiente? ¿qué os parece lo que va a sonar ahora? ¿lo vinculamos o no? yo sí a mi me gusta mucho de hecho este se llama Shot in the dark, también de Mancini justo un año después, 1964 y traducido aquí, el título como el nuevo caso del inspector Cluso que no custó, que no es el del submarino pero grandes composiciones con eso como con el plano de secuencia ¿qué tienen estas pelis que no son NOAC? porque aquí hay un detective de hecho también esta canción se vincula a una serie de animación que se llama The Inspector y ahí evidentemente estaba el espíritu de Peter Sellars a modo de Jack Tussaud animado ¿por qué no es NOAC esto? pues aunque también apelan a un poco a la oscuridad del alma pero en un tono cómico porque desde luego no es por el rosa no es por el rosa de la Pantera Rosa la mateixa música ja és més juganera ja té aquest punt de casi atraco de persecución más que otra cosa bueno, como de revisión, de relectura y como decía, no es por el rosa porque veremos como en el NEONOAC esta nueva etiqueta que se ha sacado para nombrar lo que sigue llegando bajo el espíritu malvado del NOAC el rosa queda muy bien, el rosa, el fucsia el rojo, el neón que por cierto que ya mucha gente no sabe que la Pantera Rosa es un diamante de hecho cuando empieza la película hay un plano una secuencia más o menos donde se muestra ese colgante en el cuerpo de una niña que se lo está regalando el padre pero sí que es verdad que la película empieza con la Pantera Rosa ¿y por qué decía que se lleva muy bien el NOAC con el rojo, con el neón en la actualidad? pues bueno, preguntemos solo a Nicola de Winding Reff que yo diría que es... igual me contradecís, pero es seguramente el referente actual del NOAC y de NOAC hay mucho en el espíritu, en el alma en la actitud, pero muy poco en el formato visual sí en los contrastes pero no en esa idea de blancos y negros y claro, es drive solo Dios, perdona demasiado joven para morir joven o sea, sé que aquí un día en medio de la novedad, demasiado viejo exacto, para morir joven tu all to die down no pasé de los 40 pero no porque sea mala, sino porque te pide mucho te pide mucho sobre todo en cuanto a que nuestro tiempo no es el tiempo de la serie el tiempo filmico, me refiero el tiempo cinematográfico al que estamos acostumbrados no, no, ni nada tiene que ver bueno, pero hasta en parlando que es el Toda Drive pero en una serie... no más, no, yo te diría que es... es más lento, es que... y piensa que es una serie donde los capítulos duran una hora y media entonces te exige que tú cada vez que quieras ver una serie, que la actitud suele ser diferente quieras ver una película tú te tienes que plantear que cada día vas a ver una película dentro de este mundo oscuro de Nicola Gwynirnef pero que para mí hoy en día es el referente más exacto del NOAC porque ya te digo esa parte de ser pedantón, el cineasta de Anés, Nicolà Guntienbèf, lo lo ves en el fondo porque sabe que lo hace muy bien. Y sabe cómo dejarte un mal cuerpo, hay una mirada a la oscuridad del hombre, del hombre, de nuestro futuro y de nuestro destino, que te hace acordarte del vídeo de su madre y después del vídeo aquel de la PM. Y a multanaldad en este mundo. Así es, señora. Eso sí que no ha cambiado. Pero volvamos al clásico Noir, a ese cine de los años 40, que por razones evidentes, el más alta arriba nos lo ha recordado, el crítico Nino Frank, Nino Frank es en el fondo el responsable de esta etiqueta, en francés, porque aunque no era de origen suizo, estaba fincado en París, y le llama film Noir, y estamos hablando del año 1946, una época en que la pantalla Hollywoodense, como decíamos al principio del cine social gangsteril, había empezado a quedar marcada por esa oscuridad, la herencia de la ley seca, la prohibición, la gran depresión, tras el crack del 29, y ya finalmente la Segunda Guerra Mundial. Estamos hablando de una situación que de alguna manera provocaba ese tipo de cine, y a partir de entonces llegan obras maestras de notable oscuridad moral. Estamos hablando del alcohol maltés, de Houston, de perdición de Billy Wilder... Todos los cineastas exiliados en Hollywood empiecen a jugar un poco con eso. Cineastas que han tocado otros géneros, pero que de alguna manera se sienten obligados a seguir en esa idea del Noir. Estamos hablando de Laura, de Otto Prenninger, la mujer del cuadro de Fritz Lang, que también tiene otra gran obra que se llama Perversidad, de Tug, de Esbio, de Edgar Ulmer... El sueño eterno de Howard Hawks, la dama de Shanghai, de Orson Welles, Wells otra vez, y su vídeo son un tanto particular del Noir. Y podrías seguir, pero la empanada no da para tantos ingredientes. Sobre todo porque el restaurante tiene horarios. La cocina tendrá que cerrar en ocho minutos. Sí, pues nada, invitemos al espectador a que siga impregnándose de esa oscuridad y que lo haga desde mil perspectivas, ¿no? Perspectivas como las actuales. ¿Qué ha quedado de toda esta herencia? Porque a partir del 58 en adelante, como decíamos, han seguido llegando cantidad de obras y uno, por ejemplo, muy reciente, tras el 58, es al final de la escapada, de Godà. I, caro, jo ara us digo... ¿Podemos hablar de Noir al final de la escapada? És interessant, jo crec que en part, sí. A tot el part que veu molt del Noir. Però és que és una mena de... parto d'això, bueno, és que al final de l'escapada, és això. Abut de sofflé, és això. És una pel·lícula que parteix de moltes coses per desfer-les. I fer-les d'una manera... Vosaltres això anava a la Novelvac. És que és Novelvac, és que, si té una etiqueta prèvia, que és Novelvac, perquè hi ha Marlo Noir. Novel Noir. Al final, ens encanta etiquetar, no? Esto supongo que Instagram tiene algo que decir al respecto. Pero lo que está claro... Tu termo. No, Twitter mucho. Últimamente mucho, tío. ¿Sabes qué pasa? Que en el 60 la realidad cinematográfica estaba cambiando. Estaban todas esas nuevas olas pegando fuerte y el mismo sistema de Hollywood cambia. Y la misma sistema de producción, base de engeneros, se tiene que adaptar a las nuevas realidades. Y entonces, claro, qué impera más. El Noir del que parte Godà. Porque al final, Godà, lo que hace con sube el mundo de maleante, es que, si os acordáis, es un admirador de Bogar y se está tocando los labios a lo Martínez, al principio de la película, y después tenemos una sèvia, que parece una niña más bien naif, pero al final tiene algo de mujer fatal. Claro, sí, sí, hay algo de Novelvac en ello, pero no. La que vestía como Picasso, ¿no? Que era la que van a omplar samarretes. ¿De cuándo era... Año 60, y está claro que es el inicio de la Novelvac, con permiso de Truffaut y sus 400 golpes de un año anterior. Pero bueno, en todo caso, no hago, ¿no? Al final de la escapada es un homenaje muy personal, como casi todas esas sobres que han seguido llegando al género. Algunas se quedaron en el corte más clásico, y en una suerte de repetición anacrónica, pues porque muchas de ellas, las producciones, me refiero, venían fuera de Hollywood. Estamos hablando de que quizás en Hollywood se consumía al mismo tiempo que se producía, pero no en Japón. Y, por ejemplo, en Japón tenemos ese gran infierno del odio de Kurosawa, que es del 63, y que responde bastante al clasicismo del Noa. Después, claro, si tenemos a Kurosawa haciendo Noa, ¿por qué no Ozu o Mitsuuchi? Pues claro, porque estamos hablando de que Kurosawa era el más americano de todos estos nipones. De hecho, aprovecho para decir que el otro gran nipón, ya sugiro Ozu, está haciendo homenajeado de alguna manera, hay una retrospectiva muy interesante en la filmoteca estos días, que también responde al festival de cine asiático. Pero es que el mismo Hollywood, también se pudieron ver aportaciones posteriores al Cásico Noa, que adaptaron el género a la nueva técnica, a la técnica del momento. Antes he mencionado Chinatown, del 74, evidentemente la técnica del momento y el sabó afej del cineasta que hay ahí detrás. Estamos hablando, por ejemplo, de otra gran aportación, la de Robert Altman. Robert Altman está más cerca de la pantera rosa, y ese tono ligero y cómico, en su adaptación de Long Goodbye, de Raymond Schalller. Pero ahora, atentos ahora. Si os digo que hay otro largo adiós, otro de Long Goodbye, que es del 2014, donde el detective protagonista ya no es Marlowe, ya no, sino que se llama Marlowe's Agua. ¿Cómo os quedáis? ¿Cómo os quedáis, señores? Exacto, señor. De la misma manera que Occidente, muchas veces en Occidente, tiramos para Asia, con el fin de encontrar esas nuevas historias, lo veíamos la semana pasada con The Long Walk, como buscamos la diferencia y otra manera de hacer, por ejemplo, proceder en el cine. Pues ahora, con otro de Long, en este caso con The Long Goodbye, vemos como Asia tira de Occidente para ofrecerle a su público algo distinto. Algo que quizás un cine que quizás de otro modo no vería. Bueno, en este caso estamos hablando de una miniseria de cinco capítulos, que en el fondo es una pel·li muy larga, pero que se hace corta. A mí me ha parecido una maravilla. Y aunque seguro que muchos estáis familiarizados con el Marlowe, que los japoneses quizás no conocían tanto, si podéis echarle un vistazo a la versión dipona, lo podéis hacerlo porque es que vale muchísimo la pena. No tiene precio veratada, no hubo asano. ¿Sabéis de quién hablo? Del Javier Barden japonés, para que no se entendamos. Del gran actor, la habéis visto en Ichi de Killer, la habéis visto en el extranjero, porque en el mismo Asia, él también es un referente y hizo la típica adaptación, bueno, revisión de la vida de Jengis Khan. Creo que la película se llama Mongol. Sí, era de Mongol. Sí, sí, sí. Superimportante, es una estrella en Japón. Y a que no seáis quién le hace de Tandem, fue enfatal. Si os digo el nombre, os vais a quedar a cuadros, que es Koyuki, os vais a quedar igual, pero ¿sacordáis de el último Samurai y de la bellísima Taka? Sí, sí, sí. Que mala película, por cierto. No, no, he de decir que es una gran pel·li en todo su devenir, hasta que la liamos con el final. En fin, jo considero, y con permiso de Nicolás Windingref, que ahora mismo, donde el género está más fuerte, es en Asia. Y no lo digo porque en unos días os vamos a hablar del Festival de cine asiático, del Festival de Molins. Estamos hablando de que en este fin de semana hay 14 festivales, no evidentemente sólo cinematográficos, pero que corren y que en el fondo nos obliga a dedicarle un programa a los festivales. Sí, sí. Nos hablarás de Molins. Terror Molins, que empezó ayer, antes de ayer. Y nada, yo seguiré hablando un poquito más del cine asiático y veremos, no todo es género en el cine asiático, pero sí que es cierto que ellos lo tienen muy claro y que ahora necesitan beber de nuevas fuentes, en este caso, los géneros. Molt bé, doncs amb això arribem gairebé al final del programa. Dents, però molt interessant, com ha de ser el noir. Com la música que estava sonant teu, Adrià, no podríem haver estat fumant aquí. Saps que és aquest típic... De ratoles colorados. Com disimula el cabró. Ara, en ràdio d'Esber, nos dejen continuar. Si fumamos en cada programa, somos como una especie de garcia. Jo va peju. Dias de cine, ¿no? Ja va peju. Com es llama, el Dias de cine? Dias de cine. Ah, por cierto. Ratones colorados. García hace nada que ha sacado su crack cero, ¿no? Hemos hablado del... Com que no hem tingut temps de fer agenda, farem el que ja hauríem d'haver fet fa molt temps. Aixar-se socials us penjarem la agenda setmana al que tenim pensada. Agenda, ya hemos dado mucho con la idea de terror Molins. A part, i el festival Dasià. Difimoteca con su ozo. L'últim minutet, així que si algú té alguna cosa a afegir, li agrada el seu tuit. Recordem xarxes socials, Facebook empanada cultural, Instagram empanada cultural, Twitter empanada cultura, sense ella, que, segons l'Adrià, no està molt activ últimament, i el Mixclaw trobareu tots els podcasts amb empanada cultural. Ens veiem la setmana que ve. Oh... Adeu! La plaça Mireia és un programa per parlar de tot amb humor.