I de seguida abans... m'est enough perrepresented Un programa cuinat per Pol Diggler. Prepareu els pites que aquí comença l'empatx, l'embefada, el gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per Pol Diggler. Per Rampujol. Adriano Calero. A Ràdio d'Esperm. Me atrevería a venturar que anónimo, que tant a sobras ha escrito sin firmar, era menudo una mujer. Y estas palabras que acaban de escuchar, lo son también. De la magnífica escritora Virginia Woolf, quien supo verbalizar en apenas una línea, una realidad sabida por muchos, y provocada por unos cuantos más. Corrió el 24 de octubre de 1929 y tras una serie de conferencias que la autora había desarrollado tan solo un año antes, en la Universidad de Cambridge, su ensayo, una habitación propia, veía la luz. Y en dicha publicación la escritora apuntaba ideas como la que origina este texto. Woolf, conocedora de su tiempo y de las limitaciones que las mujeres escritoras enfrentaban en una tradición literaria dominada exclusivamente por hombres, se preguntaba qué necesitaban ellas para escribir buenas novelas. Y con el título de la obra ya ofrecía una respuesta total, una habitación propia, que decía. O lo que viene a ser lo mismo, independencia económica y personal. Woolf veía como las mujeres habían sido apartadas de la escritura debido a su progresa relativa, y sabía que la libertad financiera a sí mismo les traería la libertad para escribir, como mínimo para empezar. Por aquel entonces las mujeres ya podían votar, al menos en su ingraterra natal, pero aún quedaba un largo camino por recorrer. Y ahora queda mucho. Que la escritora más vendida de las últimas décadas, Joan Rowling, se viera obligada por sus primeros editores a llamarse J.K. Rowling a finales de los 90 parecía responder a mi pregunta. Pero las estadísticas más recientes confirman nuestra sospecha. De los 55.500 títulos registrados en 2018, sólo el 32% fueron de autoría femenina. En cifras, ellos presentaron 34.183 obras, y ellas 17.801, una diferencia total de casi 20.000 obras. De la calidad de las mismas hablamos, como siempre, enseguida. Porque hoy aprovechamos que en Saint-Jus estamos de November a Literary para serviros la empanada más literaria de todas. Y como este año llega a su novena edición, dedicado a la literatura en femenino, ...nuestras tres voces habituales no serán ni mucho menos las únicas. Buen día. Aquest és de... este cuento de Navidad. Yo estaba pensando entre anuncio de perfume y también un rollito banda sonora japonesa. Pero en el fondo, esta canción que estamos escuchando y que nos acompaña es una de las miles revisiones de Richter, ...de más Richter, del compositor alemán, sobre arte, cultura, teatro. De hecho, esto es una visión suya de la obra de Virginia Woolf. Un día ens vendrá el advocat de Richter entera. Por favor. Queremos comisión de esto. Aquí anirem a una altra ràdio. ¿Cuáles son esas voces que apuntaba? Yo hace escasos minutos. Bueno, las trobemos. Aquí hay tres voces masculinas, que deberían sentirse muy culpables del tema de hoy. Bueno, pero no solo por ser hombres, hombres caocásicos blancos... ...del primer mundo. Los primidemonos. Avancem amb el programa d'avui, que tindré una clau femenina. Com podem veure amb la cuota? Intentarem fer-ho el millor possible, això queda clar. Recordem seses socials, Facebook, empanada cultural, Instagram, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, Senseela. I el MixCloud, aviat tindrem altres mitjans de streaming, diguéssim. Encara estem decidint, mirant, comparant. Tenim moltes ofertes, quan ens han trobat el Spotify. I ara es diu, por favor, que lo gente llame y opiné. Estamos abiertos a nuevas propuestas. Estamos en directo. MixCloud, empanada cultural, trobareu tots els podcasts. I avancem. Menú del dia. Què vol, que em sembla que aquestes veus que jo parlava, perquè està molt clar quines són les tres veus habituals, però quina és la veu que ens acompanyarà avui? Aquí aprofitarem, justament que has comentat, que és a Sant Just desvern, el 9 de novembre literari per portar una de les participants i a pare escriptora de renom, que és Maite Carranto, a la qual hem pogut entrevistar. Hòstia, genial. Molt interessant. De fet, això de 9 de novembre literari... 9n, no? És... Jo crec que apacarem de precavuts. Tranquil és que jo, com sempre, respondo fiel a mi religió. Hablaré de cine, però hablaré d'una adaptació literària. La vida invisible d'Eurídice Gusmao, que así se llama tanto la novel·la escrita por la periodista y escrita a la brasilena Marta Batalla, com a l'adaptació que fa de ella, su compatriota Carim Anul. Molt bé. I tu, Ferran, què et portes? Mira, jo, seguint, com diu l'Adrián, amb la meva religió, que són els videojocs, avui faré un apunt crític sobre ella. Parlaré del Gaming Ladies, que lamentablement segueix sent una necessitat. Com una necessitat? Ja veureu, ja veureu. Gaming Ladies, que sona com un terme... Gaming Ladies. Pot semblar un terme molt pejoratiu, però com moltes coses que han fet els moviments feministes i tal, és apropiar-se... Igualment va fer-ho la gent de color, apropiar-se de les paraules i de les expressions per reivindicar-se... Exacte. Ja veureu, perquè avui el tema és d'orillo, per mi, almenys personalment... Bueno, és que amb els videojocs, no sé jo quin... Ja veureu. Doncs avancem, no? Continuem. Llibres. Hola. Que m'agrada. Bueno, com els us acabem de dir, vam poder entrevistar a May de Carranza. De fet, vam fer la primera versió de ràdio mòbil. Sí. per xarxes, però no hem de fer tots els micros així que tenim... De color anys, de color anys. La bantera de Bolivia, a més a més, em sembla que és... Molt de revís actualitat i vam anar a casa de la maqueta Carranza, que viu a Sant Felip de Llobregat, en poble avall de Sant Josep d'Esber, però avui sí que ens centrem, gairebé per primer cop, en una cosa que passa a Sant Josep d'Esber, que és el que has comentat a l'editorial, Adrià. El novembre literari. Novembre literari. Llavors, hem aprofitat per entrevistar la maqueta Carranza, no només com a participant d'aquesta... De fet, la setmana que ve, participo en una tal rodona, entre altres, amb altres artistes. Queda una setmaneta, no? De fet, del novembre literari. Sí, queda... S'està acabant allà, sí, sí, sí. Ja té tres o quatre vents, si ens queden. Sí, sí, crec que sí. I qui és, no? Maite Carranza, perquè... clar, hem dit que és escriptora, però en realitat és també bastant polifacètic en el sentit que també ha escrit molt de guió, a treballar per a TV3 o TV5, o sigui, ha fet guions com a pel·le 9. Pel·lícules també. Sí, però sèries tan emblemàtiques que tots coneixem com a pel·le 9, ni s'agafa poder. A part d'aquí té la tira de premis, de fet, vam tenir l'oportunitat de gravar-li un vídeo, tu i jo, Carran, i a casa seva té tot de premis també. Bueno, típic, que al final, quan et reconegut, hi porta molts anys. I potser molts espectadors recorden llibre, la vellegit algun llibre, perquè és una prolífica autora infantil. Sí, i jovenil. Sí, sí. Bueno, del baixet de vapor, que és aquella... Exacte. Segur que n'he llegit algun llibre. Segur, segur. Llavors, a Rand, de la seva participació en el novembre literari, el que vam fer és apuntar-li de què va aquest esdeveniment i què vol impulsar com a proposta. Hi ha llibres exposats, com per Sant Jordi, i bé, també s'està fent a Barcelona, al Nadal, al voltant del Nadal, que la gent s'acostumi a regalar llibres, a més de regalar altres objectes, doncs que la lectura també sigui una possible compra per Nadal. I, a més, aquest any, justament, que dèiem, no, és la nova edició, reivindica i homenatge aquestes veus femenines de la literatura contemporània. Tu has estat parlant molt de l'editorial, sobre justament, d'aquestes veus abagades silenciades, i ella també té una proposta de què vol dir, o sigui, què es vol aconseguir amb això, com es tracta el gènere des d'un esdeveniment així, o, inclús, des de l'art en general, perquè ella també fa incís, inclús a ella mateixa, com ha tractat els roles, tant masculins com femenins en els seus obres. És una perspectiva de gènere, és a dir, a vegades pot ser més combativa, o d'anunciar, però, simplement, pel fet d'escriure, i escriure des de les teves pròpies experiències personals, estàs donant una visió del món passada per la criva de ser una dona, és a dir, és una dificultat afàgida, o és una perspectiva determinada. Només per això ja n'hi ha prou, no cal tampoc haver incidit amb temàtiques, però jo en els últims anys sí que puc dir que, de forma casual, perquè no ha estat tampoc una estratègia meditada i que hagi perseguit un objectiu, sinó que sempre procuro escriure d'aquells temes que em preocupen, o que em motiven, o que em criden l'atenció. I he passat d'una forma natural per diversos temes que en ells mateixos són complexos i que toquen directament a la condició femenina, un d'ells ha estat els abusos sexuals infantils, que també afecta als homes, perquè també, com tot sabeu, els abusadors no distingeixen a vegades dels sexes, però els pateixen, normalment, els abusos sexuals més les noies que els nois. I la meva protagonista també era una noia. I després he passat també per la motilació genital femenina, amb una novel·la per adults, i aquest és un tema molt delicat i compromès, i també, diguéssim, en els últims llibres que he publicat, d'alguna forma ha sortit alguna crítica, alguna perspectiva de gènere que m'ha motivat, i he donat més importància de la que estava prevista, amb una novel·la recent safari, que és una aventura infantil, hi ha tota una declaració de principis contra el masclisme, tant entre els chimpanzees com els humans, els antropòlegs, i aquí hi ha un paral·lelisme que va surgir de forma natural. I en una novel·la que no té res a veure, tampoc ni amb feminismes, ni amb la condició de la dona, vaig crear un personatge femení que va anar adquirint un protagonisme, una entitat que va, ell la mateixa va cridar per el clam que les noies d'avui dia a vegades no entenen, de ser una dona del segle XIX, era, realment, caminar per la vida amb un pes afegit de l'imitacions que mai podrien córrer en les mateixes condicions que un home. Ens ha destacat molt justament els papers femenins que escrip, però també hi ha aquest tema que potser per un artista és més fàcil, amular el teu propi gènere que no la inversa, però què passa? Quan intentes crear un personatge a masculí, i sobretot amb el tema d'aquesta paraula que m'ha escoltat molt últimament, que és la identificació, quan t'identifiques amb un altre, no ho teniu en ment, com t'hi projectes? Com de difícil o arriscat, pot ser interpretar o recrear un gènere invers? Des de la circumstància de ser dona, a mi em resulta molt més fàcil ficar-me dintre de la pell d'un protagonista femení que no pas masculí, però els escriptors i les escriptors hem de practicar altravestisme, que s'han ficat a la pell de dones. Jo recordo aquella frase que em va culpir, que vaig llegir perquè no el vaig sentir de primera mà, que quan Flaubert va ser acusat per haver escrit un llibre tan polèmic com Madame Bovary, i li preguntaven qui és Madame Bovary, perquè volien acusar-la per adulteri, ell es va xocar molt digna i va dir Madame Bovary, i perquè ell era Madame Bovary, en realitat s'havia ficat a la pell d'una dona, i va viure amb la mateixa intensitat, que si fos una dona, i ho va fer molt bé, igual que tot el stoia Manacarenina, o Clarin, amb la regenta. Per tant, no ha estat abatat aquesta mirada des d'una altra gènere a la condició de l'altra gènere. Jo, quan m'he intentat travestir amb home, sempre he pensat que ho he fet malament, i després ho he preguntat, per què no són tan diferents? És clar, això és superinteressant en el fons, perquè a més ja estava apuntat, també en l'editorial, quan parlàvem de com V.K. Rowling se acaba llamando así, de hecho, es conocida por todos, con esa identidad, en vez de John Rowling, que es su nombre auténtico, simplemente porque los editores de la década de los 90 aún veían muy difícil que ella, siendo mujer, pudiera ser bien recibida por el público juvenil, público juvenil que asumore... Especialmente masculino. Sí, que al final es el... la saga Harry Potter era Aquénima de Hida. Bueno, i si tirem enrere i en àmbit local, amb Rafaixo Català tenim a Víctor Català, justament, no? Sí, bueno, però aquests que es dirigis al públic juvenil sinó directament al home, que és en principi qui llegien. Sí, claro, desde la idea del pseudónimo, masculino, o simplemente en el anonimato, como decíamos, que claro, te pones a reflexionar i dices ¿quién está detrás de todas esas grandes obras literarias anónimas, como pueden ser lazarillo de tormes? Siempre asumimos que es un hombre, ¿no? ¿Y por qué? Exacto. Porque en esa idea de travestismo, se le apuntaba a Carranza, perfectamente, lazarillo podía ser una mujer. Bueno, mira, ya que continuábamos al tema del travestismo, ella, el nou llibre que ha tret fa roteivament poc, que és l'Ale del Drà, que també has tingut ocasió de llegir una mica. Estic amb ella, exacte. Doncs aquí, clar, tornem a veure aquesta figura de l'artista travestit, diguéssim, que és ella interpretant un personatge que crec que coneixem tots, que és Antonio Gaudí, que ens toca bastant de prop aquí. Bueno, un conocido muy desconocido. O un desconocido muy conocido. Aquí està, aquí està, clar, perquè ella, el personatge, sempre l'hem tingut com una persona molt, molt, quasi, misrecta, mística, clarical, i tot. I aquí te la planteja, amb un... Gaudí, que és molt jove, el qual està tenint enamorament amb una anarquista, i que, a part, tot el seu ambient al voltant, forma més parca, gairebé, de l'anticlarical, per dir-ho així, de l'època, que no, com la coneixem ara, justament. Veus fins quin punt això, que està, justament com deies, gairebé bastant invisible, aquest arrel del personatge, fins a quin punt aquesta realitat i ficció, doncs, choquen, no? Ficcionar la vida d'un personatge tan conegut, com Gaudí, ja va ser un agusarament. I, aleshores, a més a més, un home. I, a més a més, diguéssim, amb un període que se'n sap molt poc d'ell, perquè quan tenia 16 anys era l'any 1868, vivia reus. De fet, Gaudí comença a ser biografiàtic, i ha sigut, quan ja resideix a Barcelona, començar amb la seva feina d'arquitecte. Però tampoc he llegit gaire sobre, precisament, aquest període concret, que s'hi ha passat de puntetes, que és la primera república espanyola i, també, catalana, la primera república d'aquest país, i l'experiència revolucionària del 1868, que va ser un setembre, a més a més, molt... meteorològicament romàntic, perquè va ser un dia el 30 de setembre, i va, doncs, aixecar-se el dia negre, negre, i van negrir-se, van negrir-se, i aleshores, cap a les 8 del vespre, va caure una pedregada, que va deixar tot el baix camp, absolutament blanc, sobre la sang que hi havia, que això és, tenir, diguéssim, una revolució i netejar-la, és purificació, sembla que, si ho hagués pensat l'Espilbert, no l'hauria sortit millor, i això és cert, està documentat. És que és supercinematogràfic. Havia de mencionar el nombre d'Espilbert, que ja estava visualitzant aquesta realitat, blanquecina, però tinta por la sangre, i de unidó. Home, mira, ja parlem de cine i de sang, sincsanteríssim, el tarantino, les ucronies que presenta ell, per exemple, amb el Ditos Bastardos, que es carrega un Hitler, que tots sabem com va acabar, i no era així, en aquest cas, molt més, òbviament, arregat aquí, però no costa de creure, a vegades, a personatges com Antoni Gaudí, que el que hem comentat, que poden tenir unes arrels més... Tant diferents. De fet, parlant amb ella, queda molt clar, que ella s'ha documentat moltíssim, i ha buscat aquells punts a partir d'una certesa, o certesa bastant comprobada, perquè la noia que s'enamora, Pepeta Moreu, va existir, és una cosa que s'ha desballat relativament poc, que Gaudí va tenir un amor de gestiu, podríem dir, amb aquesta persona, que era una anarquista sindicalista d'aquella època, i el seu millor amic, realment, va ser Eduard Toda, de joventut, que era l'arqueòleg... Egiptòleg, Egiptòleg. Sí, el primer egiptòleg català, i inclús espanyol, diria, i que formava part de cooperatives. Clar, era una època de la primera República, primera? Sí, primera República, no? Ella ha mencionat la primera República. Sí, la primera República, una època molt convulsa, i pot sobtar molt pensar que Gaudí, aquest Gaudí que tots veiem vell, urany o no, inclús així, com molt massa conservador podríem dir, perquè ell formava part a aquestes esferes. No era tan difícil potser extrapolar-ho. Bueno, perquè en Gaudí també s'observa el que se llama en cine, el arco temporal. És el Gaudí que ens queda per a la posteritat al marquen de su arte, evidentment. Això és una reflexió que també daria per a un altre programa, sobre el hecho de que realment una persona que ha producido un arte, ya sea un arte plástico, o simplemente cultural, cinematográfico, tiene que ser obligatoriamente interesante a los ojos de los demás, al comprendimiento de los demás, como persona. Porque la figura de Gaudí es una figura que es como plastelina, es esta idea de mil direcciones, un poco en base a que, como su arte es tan... Sí, tan especial. Y su arte es tan especial, y intentamos proyectar esa diferencia también en su persona. Y de alguna manera, eso ha provocado muchas veces la caricatura de l'artista. Però en quan artista, si també ens entrem, en l'artista català, amb la figura que ha sigut, per exemple, de l'hi. De l'hi ha sigut, a la vegada, un personatge i un artista. Perquè ell ho ha buscat. Clar, perquè em refereixo, que en Toni Gaudí, això ens ho comentava i justament que, per cert, penjarem l'entrevista sencera. Sí, sí, sí, sí. Aquest cop són 40 minuts, no 1 hora i 40 minuts, però sí que és veritat que ens comentava que, justament amb to de, que tenien una mena de pacte també, de reconstruir... El monestir de poble, eh? Que em refereixo de que ell... El que ens deia ell era que, en Toni Gaudí, era més la ombra de tot. És a dir, al final, el personatge, el showman, per dir-ho així, era l'altre. Llavors, clar, quan entres en una història, el que dius tu, que està tan invisibilitzat, però buscat o no, perquè al final també, jo crec que hi ha una perbuscada, una persona que està tan vinculada, potser, a un misticisme o a una religió, tampoc vols que surti en uns draps bruts de, eh, que està tio, estava associat amb... Però potser són... potser són... Té a veure amb les modes del moment, no? Perquè en cert moment ha interessat molt que Gaudí tingui aquesta hora de misteri, perquè és el que diu l'Adrià, no la seva obra és tan... No incomprensible, però sí que... Ostres, quina mena de geni perturbat podríem dir, no? I, de fet, li vam arribar a preguntar, no sé si el tall ha passat a la selecció, però li vam dir, aquest rotllo de... És una manera de justificar aquesta mena d'amisticisme introspectiu, aquesta història que tu expliques, no? És a dir, què li passo a Gaudí de jovent a ser Darth Vader? Llegó a ser Darth Vader, no? És les preqüeles. Sí, sí, no, però clar, justament, el que sí que li vam preguntar i que sí que, no, el corte final apareix, és que sí, justament, l'actor t'olera aquesta, no? Que choque entre ficció i realitat. Això ja ho hem passat. Jo crec que, jo crec que, més bien, la necessita. O sigui, en el fons del lector, ja no solo en el medioliteràri, eh? El lector, el oyente, el espectador, sempre acaba necessitant esa dinàmica exagerada. ¿No? Esa dinàmica exagerada. En el fons, si nos encontramos que Gaudí era un personaje muy simple, muy sencillo, nos defraudaría. Ya nos gusta que su arte, de alguna manera, vaya vinculado a una personalidad totalmente ...crazy. Respecte, això que ha deia al pol, li vam preguntar, fins a quin punt pots tirar la... l'imaginació, no? La gent s'accepta i la gent té curiositat per dir que és veritat i que no ho és. Perquè qualsevol cosa és possible. És a dir, que el Gaudí, que tots coneixem, ens diuen, de sobte, després de molts anys de no parlar-ne, que va tenir un enamorament quan tenia 20 anys d'una noia que era anarquista. I que era, diguéssim-ho, un capvert, perquè havia recorregut mig món amb vaixells i havia tingut una filla i havia ballat en cabarets i era una dona, doncs, aixelebrada i molt... impulsiva. I, clar, es va col·locar això a la vida del Gaudí. Llavors, si això és veritat, però no se n'havia parlat, doncs també pot ser veritat que als 16 anys s'enamorés i no passés d'aquí, no? Clar, clar. És que... Final, passen, no? Aquestes coses? Sembla que és el seu artista. I sí que ens va comentar a Randa, de la Leda del Drac, aquest llibre que ha tret nou, que fa poc va estar present a la Fira de Frankfurt, que potser és una de les mundialment més conegudes, quan a Fira literària. De fet, és una de les més estimades per la literatura catalana. Aquí està, clar. Ella sempre escriu en català? Mai té carn? En general, no, no sempre, però sí que és veritat que tira bastant, també. Per exemple, la Leda del Drac és... Bueno, però té traduccions, també. És a dir, ella sempre... Això és, crec que sí, que en general sí que ha traduït els dos idiomes. Sí, no, no, clar. De fet, jo diria que molta novel·la infantil sí que la fa directament en castellà, potser és per un tema. Jo no sé si ella escriu en català i després s'ho tradueix a ella mateixa. Això, mira, no hem arribat a preguntar-li. Però vaja. Sí, sí, no, però el que deia és tu, justament, de que a nivell internacional la literatura catalana sí que s'ha apreciat molt, i sobretot aquesta Fira de Frankfurt, que ella ens deia que havia assistit diferents anys, també ha assistit a molts altres festivals, però concretament la Fira de Frankfurt ha vinculat molt aquest estima a la literatura catalana. Això a Frankfurt va ser un abans i un després de la literatura catalana, certament, va ser el 2007. Catalunya va ser la cultura convidada, va haver un desplegament, era abans de la crisi, allà va arribar a mitja Catalunya, entre ells, jo, també. I aleshores doncs... Va ser l'any de Quim Monzó, potser? Sí, el prego era del Quim Monzó. Sí, sí, genial, un prego magnífic, bon divertit. I aquella, diguéssim, abans i després és perquè els alemanys es van enamorar de la literatura catalana. Jo vaig tenir la sort que en aquell moment tenia traduit una trilogia que havia sortit feia molt poc i es va popularitzar molt i vaig fer moltes gires per Alemanya i sobretot era aquest retorn. I dir, home, si els alemanys els sembla bé, potser és que està bé, perquè sempre tenim des d'aquest país nostre petit i la nostra llengua que només parlen 6 milions, un punt de complex d'inferioritat. I això va servir per dir que la literatura catalana i això va servir per dignificar la literatura en general i per fer-nos veure que som apreciats a la resta d'Europa si som capaços de vendre-ho bé. I sempre que he anat a Fires, hi ha molta curiositat per la cultura catalana, per la nostra literatura. M'han tractat molt bé, no tinc cap queixa. A més, mai té carrança, justament, ara estem dient de la Lealdra, que potser sí que igualment està destinat a un públic adult, però és una reconeguda escritora més jove que en camp infantil jovenil. I el que sí que li vam preguntar és justament com a escritora, com encaixa, aquest tipus de públic, com escriu de cara infantil, jovenil o adult. Quan em adreço a un públic adult, és el que menys em costa, perquè el que sé amb certesa és que tot allò que jo digui, les discrecions que faci, les experimentacions que em permeti serà compres. Per tant, no em tallo gens. En canvi, quan escric per joves o per nens, penso, no, això, mai té a ser conscient que els joves estan acostumats a no llegir més enllà d'un capítol de 10 pàgines. Si estàs escrivint per adults, pots escriure de dues sentes i sense punts, a part com fan alguns, i si no els dirà que es fotin. Però clar, si no els joves, si no tens present que els joves actualment, que són multitasking, que han perdut la capacitat d'atenció, i que els has d'enganyar, perquè acabin un llibre i que tinguin ganes d'acabar-lo, tu has de manegar molt millor. Els adults que els fotin, eh? M'ha agradat això. Jo em pregunto com seran els adults del futur, que són aquests joves que necessiten tanta immediatesa. I quan estava sentint... Com no? I tant, d'alguna manera, com plantejava la proyecció cap al bon adult i cap al món. Jo m'estava imaginant una mena de Hitchcock. Us en recordeu quan Hitchcock deia que ell rodava les escenes, les secuències, d'assassinats, com si fossin secuències d'amor, i que rodava les escenes d'amor, com si fossin d'assassinats? No ho sabia, no ho sabia. Passió i climent. Sí, però moltes vegades partint de la contraposició d'aquests joves millor. Interessat. Sí, reflexions així. I abans que parlàvem d'aquest bil·lingüisme cultural, aquest bil·lingüisme que tant en representa, m'estava recordant que fa molt poquet, a Joan Margarit, li han donat el Premi Planeta. La Planeta, no? Les lletres espanyoles de la cadena... El Premi Planeta, el Premi Planeta, és precisament el Cerques, que li han donat amb terra alta, i la que... És la part de terra baixa. Bueno, de fet, parla de... Que ve al procés, que ve al procés. Parla d'un mosso d'esquadra. El protagonista és un mosso d'esquadra. Però, bueno, temes a part, el que volia dir és que en Joan Margarit, l'altre dia, quan agraia el Premi, ell sempre deia que el seu art sortia de la part més orgànica, i per tant, com a català no parla en ell, sempre escrivíem català, però sí que és cer que intentava buscar la realitat d'aquests poemes sempre amb castellà. I que, de vegades, també hi havia sorgit amb un poem que directament el pensava, l'ideava amb castellà. La poesia és un altre nivell en què la interpretació, la traducció... El joc de llenguatge... Això encara requereix més. Però, al final, llenguatge i pensament van de la mà, i tu no hi penses, si no tens aquell llenguatge. Al final, és com allò llegir Muracami, traduït, aquestes coses que passen a vegades. I Muracami és un bon exemple, ara, de transvestisme, perquè ell, sempre escrit, els seus personatges són ell. O sigui, tens la sensació que el personatge totalment és un reflexa de la seva realitat, i després, quan va sorgir, amb no sé quina novel·la, no recordo que és 1,84, que allà jugava amb dos personatges, un masculí i un femení, i s'anava transvestint de manera que anava alternant els capítols protagonics de cadascú. Bueno, i ja per acabar amb l'entrevista de Maite Carranza, que podeu trobar, després penjarem a MixCloud, doncs li vam preguntar, ja que també havia treballat, com hem dit al principi, amb guions de televisió, li vam preguntar, quina és la millor experiència que va tenir? Una va ser el poble nou, perquè va ser una... una novetat, va ser l'estrena, i com que era una estrena, i no hi havia cap prèvia, no hi havia cap comparativa, i ens donaven carta blanca, va ser, doncs, una catarzi col·lectiva, de dir, podem fer-ho, i sobretot quan la descoberta, que això va ser meravellós, de que la sèrie va agradar, i aleshores, doncs, te n'adonaves que estaves vivint una experiència exitosa, diguéssim, primigenia, perquè no s'havia fet mai, i que produïa vertigens, produïa vertigens, perquè diuen, bueno, però això com acabarà? És a dir, serem capaços d'acabar-ho bé, per continuar, diguéssim, amb aquest bon peu? La fama lligava, no? Poblenou. Ja, com que vam fer l'especial, la especial Navidad TV3, que en Ferran ens sap molt d'això, eh? Perdona, de Poblenou ens saps més tu, em sembla. Per generacions? Potser sí, potser sí. Bueno, el que us hem dit, trobareu tota l'entrevista penjada, i des d'aquí agraïm-me la mateca ranta. Que la setmana que ve la tenim aquí, a Sant Just, a la taula Rodona. Un plaer a escoltar-te. CINEMA CINEMA Olé, olé i olé. Es va a la dica, es va a la dica. Vengo de fadista, vengo de fadista. No, no, francament, és que jo estava pensant que us parece si dejamos que la fadista, Màlia Rodríguez, que nos vaya, nos vaya tocando el alma, con su voz dramática, pero sí que es cierto que podemos hacerlo en un segundo plano, y yo sigo o empiezo a hablar de esa película que ya he apuntado al principio, la vida invisible de Uri, dice Busmao. Pero, ¿qué canción, también? Por otro lado. ¿Qué voz? Curiosamente siento como una especie de predilección por el fado, y en concreto por esta canción. Extraña forma de vida, que veremos cómo aparece en la película que he mencionado, y aparece con un sentido muy claro. Porque de alguna manera las mujeres se han visto obligadas, algunas aún, a llevar esta extraña forma de vida. Y que conste que no hay ningún tipo de juicio en ello, Dios me libre. A mí el juicio que me gustaría exponer hoy es sobre esta película que mencionaba, la de la vida invisible de Uri, dice Busmao. Voy a hablar de ella como la vida invisible, que si no se hace muy extenso. Ella está en nuestras hadas desde el viernes. Y, muy curioso, elegida como representante de Brasil para los próximos Oscar. Premios Oscar, por cierto, 2020, ¿eh? Suena, no, no, suena, fa molta por això, ¿eh? 2020, 2020. Seguramente no faremos una espacial, haremos una espacial aquí, en la casa. Cap d'any t'hem de quedar tots, a casa d'algú, i no hi ha res més, si voleu, portem alcohol, però m'ha dit. Bueno, veremos qué tal le va a la vida invisible de Mírius Óscar. Lo que sí sabemos es que tal le ha ido a la vida invisible. Premiada en la Semana Internacional de Cine de Valladolid, a Seminci, en el Festival de Mar de Plata. La vida invisible de Uri, dice Busmao, es una película brasileña, otra película brasileña que pasa por Cannes y también triunfa. Se lleva el Premio a Mejor Película, en la sección en la que competía, una cierta mirada, y digo otra, porque ya tuvimos la oportunidad de ver el que se había llevado, no solo muchísimos premios en sitges, sino el Premio del Jurado de la Selección Oficial de Cannes. Bacurao es la que deia Uamal Carles d'Alpobla. Exacte. Bacurao, después de haber triunfado también en varios festivales, se podía intuir o hay, seguro que hay grandes defensores de que Bacurao sea la representación de Brasil y el Óscar, pero claro, es mucho más arriesgada desde una perspectiva formal de una perspectiva más académica. Exacte, es mucho más formal y más académica la vida invisible de la que os vengo a hablar. A España ya hay un problema, que es que se me envían al Modóvar, que es tan inalquén. Un altre cop, tu. Sí, y está muy bien que el Modóvar haya abierto las puertas de todo el cine español, porque no le vamos a quitar ese mérito en el fondo. No, no te quedaras al Modóvar. No, pero me imagino que es una cosa parecida de lo que debe pasar en Brasil sin saberlo, porque desconec la realidad brasileña de la política, però quan el meu d'ells no parava d'anar constantment al Óscar, potser la gent allà també... Sí, no, sí, estoy totalmente de acuerdo con el comentario de Paul en el sentido de que al Modóvar ja ha abierto las puertas, dejamos que otros sigan, y lo que pasa es que el Dolores y Gloria la vista como la gran película grepuscular... Bueno, no sé, es decir, creo que en esto no coincidimos ninguno... No, no, no, no. A mí no me dijo, pues mi funifa. Pero bueno, volvamos a Brasil, porque creo que sea un experto en el mundo cinematográfico brasileño, pero puedo atreverme a decir que Brasil está muy fuerte y en ese sentido can es referencial, ¿no? La película que hoy nos ocupa, Premios aparte, es una película que retrata en profundidad la vida de la mujer del río del río de Janeiro de los años 50. De hecho, de dos mujeres. Guida y Eurídice. Son dos hermanas recién llegadas a la edad adulta, una tiene, si no, me equivoco, 18 años y la otra 20. Se llevan solo dos años de diferencia y las dos han crecido en el seno de una familia carioca, pero de origen portugués, de comerciantes portugueses. Y como os podéis imaginar, años 50 portugueses muy conservadores, pero mucho, ¿eh? Y ante la represión, la Unión, ¿no? Esa es la idea, ¿no? La Unión hace la fuerza. Y de este modo, mientras Guida tiene en su hermana pequeña aventuras románticas, Eurídice, que es la que da honor al títol de la película, encuentra en la valentía de la hermana, que es súper enérgica, el valor. El atrevimiento para seguir luchando por un sueño que tiene desde el principio, que es convertirse en pianista profesional. ¿Y vosotros qué creéis? Porque tampoco es una película súper extensa, que tiene varios giros y muy buenas elipsis. No os quiero descubrir más de lo que he planteado y qué creéis, ¿eh? ¿Esa represión contrapuesta con la Unión de las Hermanas creéis que conseguirá convertirse en pianista profesional o se verá más bien obligada a llevar una vida... A ver, es un drama, ¿no, esta película? Y estamos hablando de patriarcado, ¿no? Sí, pues también estamos hablando de Óscar, que a Óscar a vegades fa aquest gir de buen final. ¿Me gusta que planteéis estas dos posibles respuestas? Y a ver si conozco también provocamos al oyente para que vaya a ver la película. Yo solo quiero recordaros esto, que estamos hablando del patriarcado, que la canción, una extraña de forma de vida, ya apuntaba una dirección muy clara y esa extraña forma de vida, pues a veces es la vida invisible, no solo de Urize, la vida invisible de las mujeres en un mundo tristemente masculino en los años cincuenta, quiero decir. Bueno, ya de hoy. No sé hasta qué punto, es decir, la realidad que plantea la película no es ni mucho menos una realidad que podamos trasladar a la actualidad, ¿eh? Oye, ¿es eso Adriano? Eso es Terreno Pantano. Ja lo sé, pero no, francamente. Lo hemos visto también en retato de una mujer en llamas, seguiremos hablando de la película más adelante si queréis, por además, como la portilla de Berla. Al final, esta mirada al pasado nos hace hablar de una realidad injusta, del presente, pero que precisamente es mucho más dramática y exagerada en el pasado y partiendo de esos discursos mucho más intensos. No se ayuda a entender el presente, pero por suerte creo que el presente juega en muchas ligas diferentes, ¿no? A ver, cuando me estáis respondiendo a la pregunta, también me gustaría apuntaros que la película sabe mantener la intriga sobre esta posibilidad, ¿eh? Por mucho drama, por mucha crítica del patriarcado que haya, la película navega entre el melodrama y de ahí que, digamos, continuamente a Urize que no existe en su empeño ni en su práctica pero la oímos tocar a Chopin pero también la oímos tocar a Edward Grieg que en estos momentos nos acompaña y ensamos con ella evidentemente que llegue el gran día, que llegue ese gran día pero por algún motivo estamos hablando de la película hoy mismo, ¿no? Ese día, si llega o no llega, si tiene que llegar, llega a modo de denuncia, a ritmo melodramático, en un metraje fílmico que ya os aviso puede asustar, estamos hablando de 139 minutos de película, 140 minutos de película. Exacto, y ahora es cuando os digo que lo bueno empieza a partir de las dos horas, ¿no? Un anticlimán. No, para nada, no es cierto, es una broma. Bueno, la Dascors se dará que dura tres horas y cuatro. En la misma línea, son dos películas, pero en la misma línea, siendo películas de metraje exagerado, son dos pelis que te tienen ahí que incluso sientes de, oh, sí, ya se ha acabado. A ver, pues es bueno señalar. Siempre que te guste estar sentadito, es decir, que la butaca de la que te has sentado sea cómoda y que seas un amante del producto audiovisual, evidentemente, pero yo os invito a no preocuparos, porque el director, el director és Karime Inou, o sea, ha hablado de él al menos en la presentación de la peli, bueno, cuando hablábamos en el menú, Karime Inou no sé si us suena, pero es un director de cine brasileño más bien vanguardista. ¿Os suena o no? No, no. Igual os doy un par de títulos y lo recordáis, pero bueno, que sepáis así en plan, resumen que es un director brasileño, de mediana edad, que actualmente vive en Berlín, allí donde se cuece la vanguardia, pero que ya en el año 1989, a finales de los 80, estaba involucrado en lo que se llamaba la nueva escena del cine independiente americano. Estaba en Estados Unidos trabajando para grandes directores como Todd Haynes, por ejemplo, el director de Carol, y le hacía ayudante de dirección no solo a él, sino a otros cineastas, y cuando empieza a crear, cuando empieza a pensar en su propio cine, ofrece documentales, cortometraje, como sims, costuras del año 1993, y siendo un cineasta hombre, es un cineasta que siempre ha estado preocupado por la realidad de la mujer, de hecho, de eso nos hablo un poquitito costuras, y él tira, y para poder tener un discurso no tan pántanos, como quizás el nuestro, él tira precisamente de su vagaje en la infancia, donde fue creado por toda una serie de mujeres de carácter muy fuerte, de pensar que con ese nombre y apellido él tiene ascendencia argelina, y bueno, yo también veo con un cuadro, en el Brasil, de hace 50 años, porque tiene 53 años el director, con todas estas mujeres fuertes, sacándola adelante en un país que es difícil, evidentemente. Yo tuve la oportunidad de conocerlo con el abismo plateado, o abismo plateado, una película bastante especial, que proyectaron en el da para el 2014, más o menos, pero es un cineasta que, sobre todo, se iba a conocer con su primer largometraje, que se llama Madame Sata. Madame Sata habla de un persona, es como un biopic, de un personaje homosexual de los años 30, que existió, que estuvo vinculado al mundo de la música, pero que también fue un gamincillo, es una persona de la cultura popular de Brasil, y la película tiene un lenguaje cinematográfico y unas propuestas que ya en su inicio, de alguna manera les abren las puertas de la fama. Pero volvamos a la vida invisible, que posiblemente, después de haber comedado todas estas peles, es su aportación más formal. A Inú aún así ha sabido dotar al clásico folletín, si exageramos, de un lenguaje cinematográfico que defiende a su vez un discurso de modernidad. Oye, además, poca broma con los melodramas, porque ya de por sí pueden gustar, gustar mucho y engancharnos, no sé si a todos, pero francamente, que sería del cine sin dag la ser. Yo os comentaba más bien y quedémonos con ese look cinematográfico, con ese pulso filmico que te atrapa desde el primer momento, hay cierto grano, cierto ruido en la imagen, en colores supersaturados que, precisamente, nos está hablando de la intensidad y la confusión de esa sociedad y hace una construcción impecable de la época. Eso no se le puede negar. Pero es que además el director es muy inteligente de quién se ha rodeado de una directora de fotografía espléndida. Estamos hablando de Len Lovac, directora de fotografía francesa que ha trabajado para Binbenders, para Gnés Barda, para Claire Denis, para Christopher Honore y que, curiosamente, es colaborador habitual de nuestro querido Marc Recha del cineasta catalán y también de Alice Rovager, de la cual creo que hemos hablado en alguna ocasión, sobretodo debido a Lazaro Feliche. Ha trabajado tanto para Recha como para Alice Rovager, la del cineasta italiana, de manera habitual. Ella es nota de la fotografía. Por eso os digo que imaginar todos estos elementos en un melodrama bastante clásico, en cuanto a concepto, pero no en cuanto a apuesta visual. Y es que ya nos lo cuenta desde el principio. Es decir, por si había alguna duda cuando lees la sinopsis y ves el metraje de 140 minutos en ese sentido, Karim te ubica en la primera secuencia. De una manera bastante abstracta tienes a las dos protagonistas, a las dos hermanas, a Ori dice que es Karol Duarte y Guida, que se llama Julie Stockler. Dos actrices bastante jóvenes, brasileñas, pero con muchísimo potencial y se nota en la película. Las Tienes Unidas, en un momento, una de ellas decide marcharse, es tan frente al mar y en un momento de ellos una da a entender que se marcha, la otra tarda un poco más, se queda a revuelo y cuando intenta encontrar a su hermana no la encuentra. Todas las secuencias iniciales así es súper abstracta en un entorno tropical, un paisaje típico de la jungla del lugar y hay una idea de búsqueda. Evidentemente es simbólico, nos está hablando de la búsqueda de la mujer, ya sea entre ellas, como hermanas, pero también la búsqueda de la mujer en la sociedad y buscar y encontrar un nuevo destino. Esto es algo que conecta perfectamente con la película que hablábamos, conectada de una mujer en llamas. Si aquí son dos hermanas, ahí tenemos que eran dos amantes, pero ahí hay esa idea de búsqueda, de necesidad de entender a la otra y sobre todo de partir de personajes muy diferentes, que puedan estar en una conexión o que puedan apostar por la sororidad tan necesaria, pero que en todo momento entiendes que son realidades representantes del género femenino muy, muy, muy, muy diferentes. Y eso es algo que además no solo lo conecto yo como espectador, está conectado seguramente de manera casual, porque el mito de Orfeo, que en el retrato de una mujer en llamas, molita la sala que esta será, ocupa una secuencia bastante importante, donde están las dos protagonistas de una mujer en llamas y la criada también, la tercera protagonista femenina, comentando el por qué, por qué Orfeo se gira, y pierde, ¿a quién pierde? Auri dice, su gran amada y se Ori dice que es el nombre de la protagonista de la película de la que us hablaba y también de la novel·la de Marta Batalla, todo cuadro, en esta gran empanada. I jo ja, per acabar, no sé si... ¿Cómo estamos de tiempo? Justitos. ¿Estamos fatal de tiempo o no? No, bueno, hasta en minut 46. Ah, pero vamos a acabar de manera breve... Bueno, mira, os lo dejo... A mi me gustaba acabar de la misma manera que he empezado, con Virginia Woolf. Nada, un pequeño párrafo que ella escribió sobre la doble realidad de la mujer, tenemos que volver a recuperar esto, la época, ¿no? Bueno, en Virginia Woolf. Abramos de principio de siglo XX, esta doble de realidad de la mujer, en la vida real y en el arte. Como en el arte podía ser una musa súper respetada y en la mujer era una mujer maltratada, ¿no? Un personaje maltratado. Lo vamos a dejar ahí y lo leemos después de la policía. Y damos paso a la siguiente sección, la de Ferran. Videojocs. Us he de posar en antecedents a Gaming Ladies, que és Gaming Ladies. Es tracta d'un event iniciat a Barcelona el 2017, on la periodista de videojocs en Blissy, que és l'àlias de Twitter de Marina Amores, i un grup de dones treballadores del sector i amb la col·laboració del gegant de la indústria King, els creadors del Candy Crash. Volen crear un espai segur per les dones i hem entrat exclusiva, i això és lo important, del gènere femení. I es diu Gaming Ladies. És un lloc on parlar dels reptes del sector en quanta visibilitat de gènere, representació i sobretot, on poder exposar sense sostres de vidre les seves opinions. I per què van tenir la necessitat de crear un event així? Doncs permetem que us llegeixi uns quants tweets i posa forums per que ho pugueu entendre. És el bastès. Això és el seguidor de Ei, guapa, no? Això és un tweet. Anònim. Segurament serà tan grotesc com el comentari que acabo de fer. El tema és anònim, perquè ja no existeix el nom d'aquesta persona. I ara et diuen forocoches. No, no. Tornem-hi. Anònim a forocoches diu mal folladas que piden igualdad i són les primeres sense excluyentes. Ui, que mal vamos. Vilis 2760150 a Twitter diu te pegaba tal pollazo entre ceja i ceja que te quitaba la tontería feminista al momento. Bueno, pero se llama Vilis, no este tío. Se nota que la saca por la boca, sí. Yo soy Sergio, barra baja, a Twitter diu adheriéndome la polla al muslo con esparadrapo para colarme en el gaming, ladies. ¿Sabéis que estos cabrones son los que nos dejan en una situación siempre de despertar? Sí, pero es que, y encara us preguntéu ¿Por qué había de existir una vez en así? No, yo no me lo pregunto. De hecho te iba a decir antes de que leyeras estos tweets digo no me puedo imaginar otro mundo más difícil que el gaming para la mujer, ¿no? Pero... La Comunitat Gamer té moltes coses bones i des de la nostra finestra semanal aquí en la cultura, jo personalment em vaig proposar oferir una visió del sector dels videojocs que pogués atreure aquells menys abasats del tema, ¿no? Però de la mateixa manera que us resalto normalment les virtuts, no puc amagar les seves fableses. El masclisme i narena a la nostra societat ha arribat a quatre màximes al món virtual, on l'anonimat i la falsa sensació de modernitat ha legitimat la misogínia i la lluita de sexes. El més trist, per mi personalment i per... és que jo crec que és el més trist, és veure les noves generacions de la patida forma horrorosa als mateixos estereotips que els nostres predecessors, però aquest cop sense d'excursa de la ignorància ni la tradició. Com si pel fet de ser tecnològic i per tant avançats ens convertíssim directament en certs moderns, i per tant, res del que fem o pensem pot ser retrograt. Aquests masclistes, homòfobes i racistes se senten segurs i no volen entendre per què hi ha altres que no se'n senten. Raons per... tenir aquesta necessitat d'espais segurs, les dones, entenen i moltes. Des de les més subtils, com veure com la indústria del videojoc ha perpetuat i malauradament exagerat dels estàndards de bellesa i sexualització a través del design de personatges, o com sovint veuen limitades les seves opcions d'accés a feines del sector, a les que suposen predominàriament femenines, doncs administració, design visual o relacions públiques i no tant en llocs com de codificació, direcció o producció. I als avenç generalistes, aquests espais segurs no s'hi troben, ja que en un sector encara que encara pressuposa que el jugador mitjà és l'home blanc i heterosexual, aquests homes se senten no només segurs, sinó protegits i demanen les seves opcions, menys priant les alternatives, perquè estem fars de sentir notícies d'agressions tan físiques, converbals o sexuals o de ni grans en aquests alents. La reivindicació feminista en el sector dels videojocs té molts frontrovers. I per al color que pugui semblar la lluita, hauríem de fer tots el possible per aconseguir la victòria. Fa uns anys, el 2014, va excletar el que es coneix com el Gamer's Gate, la controvertida acció de ciberassetjament contra Zoe Quinn, que era una desenvolupadora de videojocs. Tot s'inicia perquè l'ex parella de Quinn, després de la ruptura, va acusar la falsament d'enllitar-se amb el periodista de videojocs Nathan Grayson per aconseguir bones crítiques del seu nou joc. D'aquí em va sortir una campanya de difamació, amenaces i doxing, que doxing vol dir filtrat d'informació privada, per part de gent anònima, fins i sense llocs web de l'estat espanyol. I la resta de noies, de tot plegat, es va sortir de mar. Que el forxant seria com el forocoig. Sí, molt internacional. Els defensors de Zoe també van ser assajats. Els crítics amagaven les seves postures clarament ultra-masclistes amb excuses sobre la ètica periodista. Ells deien que tot això no anava sobre masclistes d'un feminisme, sinó que és una persona, una dona. És una persona que s'ha ido con un periodista per a sacar-ho en revius. Però vaja, a dia d'avui el Gamergate es recorda com el moment en què la cultura del videojoc va perdre definitivament la careta i el vàndol més retrograt va marcar paquet. Va marcar paquet, mai millor dit. Mentre que el vàndol progressista va entendre que quedava molta feina per fer. Per no llargar-me'l gaire més, ja que tot es torna bastant enreveixat en el Gamergate, us recomano simplement el canal de YouTube o fins i tot els blocs personals de Anita Sarquísian, activista que també va resultar víctima durant el Gamergate i que ens parla de la problemàtica imatge d'una persona tan en la cultura general però en específicament als videojocs. Però tornant al tema amb què hauria la secció d'avui, el Gaming Ladies, us imagineu com va acabar tot plegat, Adriano? Pues sí, pero es un tipo de pregunta como la que he hecho, ¿no? Os imagináis a Euridice finalmente como pianista profesional. Sí. Doncs mira, jo sí que ho desbalaré, perquè és... Com a mínim, Adriano, vull ens ha preguntat a uns altres. No se ha preguntat ell mateix. Doncs mira, davant de tot l'asseixement que van patir per part d'aquells homes que no en tenien la necessitat d'una ben exclusiu, King, la gran companyia, va fer-se enrere del Patrocini i la ben va haver de ser cancel·lat. Hòstia! S'acabeu! Però tot i així, Maria Morés, l'Ablissi que us hem comentat abans, no se va rendir i reformulant el format ha seguit fent trobades, conferències, i sí, fins i tot a vents mixtos, on seguir denunciant, ajudant i sobretot normalitzant el paper de la dona a la indústria, de dels videojocs, que necessita reflexionar profundament. Doncs que a més, seguint amb aquesta reflexió que justament dius ara, jo recordo quan vam anar a la conferència que vam fer com una mena de taula rodona, a tres, que era el queixafòrum amb el Nacho Vigalondo i la noia que... No me recordo exactament del nom, però era un desenvolupador... Que curiós, eh! No te acueres del nombre de la mujer! No, no, no, és que tenia un... Sí que no me recordo, però Vigalondo, perquè el coneixer... Vigalondo està detrás de una sèrie que va aparecer en Netflix, la del vecino, que és un superhéroe de King Gutiérrez. No havies vist otra héroe? No, però Vigalondo està molt relacionat amb els videojocs sempre. Llavors van fer una conferència... Isabel Tayos. Doncs que a més a ella sí que es dedicava a fer un desenvolupament de personatges o d'armes, o algo, si era Warhammer. Llavors, a aquesta taula rodona, diguéssim, el moderador, totes les preguntes dedicades al Vigalondo eren a part de cine, els videojocs, l'experiència jovenil i tot, i cap a ella totes les preguntes eren com te sientes com una mujer en el sector, és clar, exacte, i ella hi va haver un moment, és que va ser molt patètic, o sigui, ells dos perfectes, perquè a més al final van passar del presentador i es van posar a parlar i dius, i ella mateixa li va dir, és que estic fins als nassos que en convidin pràcticament per ser dona. És que de fet, Vigalondo fa poc, va hagut la presentació del Death Stranding, i a Madrid, Callao, va fer la presentació amb diferents personatges entre ells, Nacho Vigalondo, Totomas, periodistes, dissenyadors, gent que no té res a veure amb el vídeojocs com directors de cinema, i l'Ablissi va fer un tuit de... Curiós, perquè sí que no es inviten a sitios donde necesitan esa cuota, no se invitan por cuota, no nos invitan por mérito, así que quizá mejor no hacer la quinta egésima mesa sin ninguna mujer y empezar a entender por qué son necesarios sitios seguros, porque no es un tema de calz y faci poca las violas, no es trata de eso, senyors, es trata de si no ens esculteu el que farem és escoltar-nos nosaltres mateixes, com a mínim això. És puta d'una veu. De hecho, es uno de los temas que en el ámbito cinematográfico se ha notado muchísimo, por eso cuando hablaba antes no es que no quiera ser crítico con mi sociedad actual, que lo soy muchísimo, y en cuanto a género mucho más, sino que es cierto que al menos en el ámbito cinematográfico en el ámbito cultural cinematográfico sí que ha habido una evolución y se está notando como... bueno, lo mencionaba, estas dos películas que he comentado, ganadoras en Cannes, pero es que hace nada, por ejemplo, tuve la oportunidad de ver la de Si Dios Existe es Un Hombre Es Petruña, que es una película de Macedonia, que está como finalista en los Premios Lux, ¿sabéis estos premios que proponen el Parlamento Europeo? Sí, sí, sí. Son tres películas, de hecho, las que han llegado a ser finalistas, una es la de Macedonia, otra es El Reino de Soro Goyen, y la tercera es una película de la coproducción danés a Noruega, no recuerdo el nombre, pero están ahí. De hecho, la película danés que la programarán esta semana es la Filmoteca. ¿Qué os parece si con esta idea de Filmoteca, con esta idea de... de futuro hablamos un poquitito de... ¿Cómo hay las? La agenda. Sí, te lo iba a proponer, Adriano. ¡Que no es la tiempo! ¡Que esco! Bueno, Adriano, que esco, perquè estic veient la agenda y son 300 pelis de la cinema. ¿Puedo hacerlo? ¿Te acuerdas que el que es una banda vertical y... ¡Ah, cinco, cuatro, tres, cuatro! ¡Los miserables han sido invisibles! Bueno, de hecho, los miserables y la de invisibles, de la cual os he hablado, 22 de novembre se estrenaron y ahí siguen. Y que sigan por mucho más. Lo curioso es lo que tiene que llegar, ¿no? El irlandés, por ejemplo, que es una película que llegó en cines, se estrena el 27 de novembre en Netflix. Por fin la veré. Por fin. La película verá aquellos que no saléis del sofá y de la mantita de casa. Como otra película... ¿Hay varias películas ahora que voy a mencionar que son estrenos del 22 del noviembre, es decir, del viernes pasado, pero que, por ejemplo, se podrán ver en Netflix a partir de la semana que viene o la siguiente. Una ser linda en nés, como ya os he dicho, otra es... traducida como ¿Dónde está mi cuerpo? Colega. El colega lo metemos nosotros. Historia de un matrimonio, ¿no? De Noah Baumbach, en la que aparecen el Adam Driver i... Pero es un estreno del 6 de diciembre, aunque desde el 22 ya está en cines, el Tiempo Contigo, Weathering With You, película de animación, la Odisea de los Giles, película argentina o la hija de un ladrón, que es la película que dice coincidir a padre e hija. Estás a 29 de noviembre, ¿eh? Ja, després l'especte de videjocs, ja que parlarem d'això. Aquest cap de setmana que ve, el següent, és el NICE Barcelona, que és l'antiga Games World, el del 28 de l'1 de desembre. Neuíssim, podeu. Bueno, perquè què s'interessa? Propostes així, eh? Hauríem de buscar propostes més específics, ja te'n diria, eh? Bueno, i en qüestió de còmic, justament també hi ha una fila, que és el O, còmic, a Can Fàbre, Barcelona, i ja si ens posem en tema, que diria cultura i internet, que t'entrada la Adriana, el dissabte als SSB, i el meme fest, el meme fest, que també li dediquen aquesta mena de cultura, de comèdia internet. Bueno, i que no els oblidem, que continua el novembre literari, i encara hi ha 3 events. Adriano, tu creus que en un minut et dona per fer aquesta setmana? Bueno, però potser és que he de ir silenciant-me, no? El tio pesau este que se caia, ja, no? Fondida negra. Doncs mira, sóc una cosa, jo apago el micro del Pol i de Imeu, i tu vas fer, vale? Simplemente que me parece que es una reflexión muy interesante de Virginia Woolf, y ella decía que no siendo historiador, no era historiadora, quizá uno podría ir un poco más lejos, y decir que las mujeres han ardido como faros en las obras de todos los poetas desde el principio de los tiempos. En realidad, si la mujer no hubiera existido, más que en las obras esquitas por los hombres, se la imaginaría uno como una persona importantísima, polifacética, heroína, y mezquina, espléndida y sòrdida, infinitamente hermosa y horrible a más no poder, tan grande como el hombre, más según algunos. Pero esta es la mujer de la literatura, en la realidad la encerraban bajo llave, le pegaban y la zarandeaban en la habitación. De todo esto emerge un ser muy extraño, mixto, en el terreno de la imaginación tiene la mayor importancia, en la práctica es totalmente insignificante. Reina en la poncia de punta a punta de libro, en la historia casi no aparece. La literatura domina la vida de reyes y conquistadoras. De hecho era la esclava de cualquier joven cuyos padres le ponían a la fuerza un anillo en el dedo. Algunas de las palabras más inspiradas de los pensamientos más profundos están en la literatura de sus labios, de la mujer. En la vida real sabía apenas leer, apenas escribir y era propiedad de su marico. Un espai de crítica cultural que cada dijous de 9 a 10 del vespre comentarà els millors llibres, les espais de crítica cultural.