Gràcies. Debereuhipites que aquí comença l'embaix, l'emutter, el gran vestit, egg linkage, i els anciens surten il·l·licients. Aquí comença Empanada Bontornat. Un programa cuinat per... Bon dia. Avui us portem una empanada especial. D'aquelles que podrien ametres per cap d'any a la ràdio i quedarien bé. Us portem una empanada musical. I com és això? No us enganyarem, es tracta d'un accident. Un accident d'aquells que, inevitablement, havien d'acabar passant. Sabeu que el programa el fem a Paul Diggler, l'Adriano Calero i un servidor, Ferran Pujol, i tots tres no podríem ser més diferents. Ens agraden coses diferents, estils diferents, modes diferents, i els horaris també ens agraden que siguin ben diferents, com més diferents possible. Així que, per primer cop, en la nostra vida com empanada cultural, no hem aconseguit posar-nos d'acord amb l'horari d'enregistrament d'aquesta setmana. Que si un tenia una boda que no recordava, que si l'altre té una feina de cap de setmana que, fosament fins ara, mai li havia interferit, i l'altre que resulta que se'n va i vis a recollir no sé què d'un premi per un cor matratge. Si el miracle de debò és que haguem pogut fer programes de forma regular. Però bé, no patiu, que encara que sembli un merder, no us hem volgut deixar sense empanada. I aquest cop, per no repetir la fórmula d'empanada enllaunada d'altres vegades on us reposem pas de programes passats, ens hem corrat una nova fórmula, una ràdiofórmula. Fórmula musical. Sí, sí, que originals, direu, però ens hem trencat al cap per no fer una simple empanada d'Allerro i Cromo, i ens hem buscat temes interessants i relacionats amb els nostres àmbits culturals habituals. Per exemple, sentireu com l'Adriano analitza la banda sonorada a la Còpola, i ja de pas, perquè de la costum ell, en fa virtut, ens torna a parlar del seu estimat Max Richter. Jo us proposo un viatge per banda sonores de vídeo-joc que ens portarà llocs familiars, potser massa familiars i tot. I en pol, des de l'Ivissa, a part de rebre premis que es gastaran consumicions a l'amnèsia, ens parlarà de la música disco. I ja, la setmana que ve, tornem a l'estudi de Radio Desbert, no ho dubteu, però fins llavors, com sempre, recordem setges socials, Facebook, Empanada Cultural, Instagram, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, Sense L, i el MixCloud, on trobareu tots els podcasts de programes anteriors i aquest inclòs, Empanada Cultural. I res més, esperem que gaudiu de la pròxima hora d'Empanada Cultural, especial música. Empanada Cultural. Si menciono la palabra padrino, muchos pensarán en aquel pariente que hace tiempo que ha dejado de visitarles. Otros recordaran a unos cuantos meses del lunes de Pascua que aún están a tiempo de mostrarle a su hijado el cariño que le tienen, que en el fondo siempre le han tenido, aunque a veces se despisten, y tal vez lo hagan con un gran huevo de chocolate. Eso sí, por la mente de los más cinéfilos, pasará la obra maestra del año 72, o su secuela del 74. Yo de la tercera parte preferiría no hablar. Sin embargo, si en vez de pronunciar tal palabra, la palabra padrino, dejo que la música suene... ¿Qué? Estoy seguro que por un instante, todo el mundo se acaba de transportar a una de las fábulas mejor contadas de la historia del cine. Eso es el poder de la música. Mientras que la palabra necesita tiempo, necesita atención, la música connecta con el oyente en cuestión de segundos. ¿Qué digo segundos? Y, evidentemente, ese fue el acierto de Cópola, del director y del compositor. ¿Por qué sería cineado del padrino sin el balz de Nino Rota? La música es una herramienta muy valiosa, no sólo para la radio, para el cine también. Sin embargo, a veces es una herramienta muy mal aprovechada. Tiene el poder de homogenizar imágenes, de dar valor a aquellas que no lo tienen, por lo que muchas veces la música en el cine no es más que un corrector visual, como aquella salsa que se sirve para mejorar las comidas del todo insípidas. ¿Y qué consigue estandarizar sabores irreconciliables? Ya me entienden, la mayonesa del pollo seco que aún queda en la nevera. Pero no nos dejamos engañar, por favor. Cuando nos emocionemos ante una secuencia que se sostiene gracias a la pieza musical, por ejemplo, On the Nature of Daylight, es el compositor Max Rista a quien se lo debemos, ni a la película ni a su director. A no ser que fuera una canción compuesta específicamente para tal o cual secuencia, pero yo diría que no es el caso, ¿verdad? De hecho, Rista compuso el álbum de Blue Notebooks, donde aparece la canción que acaban de escuchar, On the Nature of Daylight, en el periodo previo a la invasión de Irak. Estamos hablando del año 2003. El mismo lo describió como un álbum de protestas o iral, una meditación sobre la violencia, tanto la violencia que personalmente Rista experimentó cuando era niño como la violencia de la guerra. Y él dice ante la futilidad de tantos conflictos armados. Es un álbum que fue grabado aproximadamente una semana después de las protestas masivas contra la guerra. Pero ahora permitanme que les sirva una pequeña muestra de su evolución como canción. Este tipo enfadado que están escuchando, lo conocen, es Will Ferrer, en la película más extraño que la ficción del 2006, y la música de fondo que... Pero no siempre están enfadados. En Disconnect, película del 2012 dirigida por Henry Alex Rubin, suena junto a la canción de Ben Boyd, y el resultado es algo diferente. ¿Qué pasa cuando nos topamos con Scorsese? ¡ домaste el tiempo! Seguramente sea el mejor ejemplo hasta el momento. El ejemplo de Shatter Island, donde también suena on The Nature of Day-Lai, la canción que venimos escuchando de Max Rista se da sin lugar a dudas el mejor de los tres. La música que conjuga su capacidad narrativa junto a los otros factores del lenguaje cinematográfico hace de su película, como mínimo, una mejor versión. Y emociona, por supuesto, que lo hace también. Siempre que sea lo que se pretende con ella, pero narra, a partir de las cualidades que la definen y sobre todo gracias a su relación con las imágenes, esto es algo que hemos podido ver con Shatter Island y Scorsese. ¿Por qué? Porque Scorsese no se decide por una secuencia que depende exclusivamente del tema. Del tema de Max Rista, en este caso, de Nature of Daylight. No. Scorsese lo que hace es aprovecharse de esa canción y construir en otra dirección. ¿Y cómo lo hace? Pues gracias a la interpretación, por ejemplo, de Di Caprio y de Michelle Williams. En ese momento en el que el propio Di Caprio descubre, en un sueño, cómo su mente le ha estado tradicional. Y podría seguir, porque ejemplos relacionados al tema de Max Rista, hay más de una docena. De hecho, os regalaré uno más, porque Scorsese no es el único bueno y esto lo tenemos todos claros. ¿Qué tal, Denise Villeneuve? ¿Qué tal esa gran película llamada la llegada, Arrival? H-A-N-N-A-H De nuevo, una gran secuencia en la que se vinculan música, imagen, interpretación. Pero en el fondo fue una mala decisión de Villeneuve, porque aunque es muy potente esa secuencia, es una de las secuencias finales, de hecho es la secuencia final que nos acompaña la música incluso a dos títulos de crédito, al margen de la calidad que pueda tener en ese momento y la emoción que pueda generar. En el fondo fue una mala decisión, porque la academia, la rama de música de la academia, decidió no contar con la banda sonora, no solo de Rista, sino de Johan Johansson, que era realmente que infirmaba la banda sonora de Arrival, decidió no contar por el hecho de contener música preexistente, y de qué estamos hablando, pues precisamente del tema on the nature of the island, de Magrista. Pero bueno, yo hoy había venido a hablaros del padrino, del padrino y del padrino 2 principalmente, sobre todo por ese gran tandem que se crea entre Rota i Còpola, y cómo los dos son capaces de narrar uno desde la música y otro desde el lenguaje cinematográfico. De hecho, a lo largo de dicha película del padrino 2, suenan entre otras dos composiciones musicales bastante significativas. Un lado el inmigrante. Una canción que suele acompañar secuencias donde nos presenta Robert De Niro, como Vito Andolini, mucho antes incluso de que sea ese Vito Corleone que todos recordamos, es una canción adquirida a cierta importancia en la familia y sobre todo en Estados Unidos, una canción que sigue sonando acompañándole en contacto con su familia. Diríamos que tiene cierto buen rollismo, que él inmigrante nos narra desde la perspectiva de los sueños alcanzados por Vito Corleone, el de la familia. Pero como os decía, ese es uno de los dos. El segundo es el padrino de Godfather, entre comillas, The Hall of Fears, la sala del miedo. Y este segundo tema totalmente opuesto, no tanto por cómo suena, sino por lo que representa, por la asociación de esa sonido, de esa música, con las imágenes. ¿Qué tipo de imágenes? La revolución cubana, ataques mafiosos, la muerte. Es decir, la sala de los miedos, de Godfather, es un tema que siempre suena acompañando a la muerte. ¿Qué tipo de imágenes? Estos dos temes, que ustedes han podido escuchar, de manera continuada, suenan, por lo general, de manera alterna, e incluso en secuencias muy diferentes, de sus cualidades y de su relación con la imagen, se puede extraer su auténtico significado. Por eso, en la mítica secuencia del velatorio de la madre de los Corleone, en la que Michael se debate entre el perdón y el dolor, las dos piezas suenan una seguida de la otra, dando forma a un diálogo musical, pero también conceptual, ya se notó el amigo Michael. ...la mirada hacía su esbirro, podríamos pensar que es ese abrazo que también es primitivo. He interpretado como un beso de Judas, pero no. Yo creo que es la música, es la música a la que nos da el auténtico significado. Es ese significado que se encuentra tan la música bien articulada. Porque no es necesario saber de ritmo, ni de timbre, ni de entonación. Todo ello, nuestro oído, ya lo sabe. Ah! Ampanada, cultural. I seguim aquesta ampanada musical d'avui amb més música. I sent ara el meu torn, òbviament, començarem amb la banda sonora d'un videojoc. Això que escolteu és, per a els que no ho hagueu identificat, el tema principal de la saga Metal Gear, creat per Tappi i Wase. En concret, l'arranjament que són el Metal Gear 2, Sons of the Patriots, sota la batuta del prestigiós Harry Gregson Williams. Però un segon, escolteu ara això que us poso a continuació molt atentament. Sona semblant, com si fos un arrenjament adaptat per a un moment més tranquil del joc, oi? Doncs no, no és el tema del joc, sinó la composició nomenada Winter Road, que Gregori i Vasiliyevics Viridov va crear l'any 1964 per a la versió cinematogràfica de la novel·la de Puskin, la tempesta de neu. Suposadament, Tappi i Wase havia creat el tema del joc per allà al 1998, però no va ser fins al 2001 amb l'estrena de la segona part i amb l'arranjament que ho ha escoltat al principi per part del compositor nord-americà que es va popularitzar. Va ser tal l'èxit que es va convertir en un leit motiu per a la saga, i tothom el reconeixia, era clarament el tema de Metal Gear. Sonava a tot arreu, Metal Gear solid, Metal Gear Sons of the Patriots, Metal Gear Snake Eater, Metal Gear Acid, Metal Gear Portable Ops, i llavors ens apropem al 2008, que és l'any on s'hauria d'estrenar la quarta part. I de sobte, la cançó no sonava per enlloc, i la gent es va estrenar. I es va posar a investigar i va sortir una entrevista amb Hideo Kojima, creador de la saga, fet el 2007, un any abans, en una revista del sector del Japó on li ensenyen en directe les similituds trobades entre el tema del joc i la composició del rus. Konami, la productora del joc, va decidir no jugar-se-la, i va fer canviar la banda sonora de la futura entrega i en les revisions i restrenes de les entregues anteriors. No se sap si van arribar denúncies de part dels familiars del compositor rus, que casualment havia mort el mateix any de l'estrena del joc original, però el que queda clar és que les coincidències entre la banda sonora d'un joc de renom i la banda sonora d'una pel·lícula russa força obscura, que es va estrenar molt abans, no podien passar ja desapercebudes. I per si encara teniu dubtes us poso ara una mena de mashup amb dues i a veure què en penseu. I és que cançons de videjocs que semblen massa inspirades en cançons ja existeixen. Des d'algun esforç evidents, com aquesta que hem escoltat del Metal Gear, com altres més subtils i fins i tot clarament, o marques la línia entre humanatge i còpia. Potser que els hi preguntem als genis de id software quan van fer Doom, perquè escolteu això. I compareu a mashup. Tot i que és cert que sol associar aquest tema de Doom amb el norrimors de metàl·lica, la veritat és que s'assembla més al hook de Dear I, Dirty Rotten Invasils. Com dos gotes d'aigua diria jo. Almenys a id software tenien l'excusa de ser uns desenvolupadors indis amb pressupostos molt baixos com per permetre espegar llicències de cançons. Però quina excusa pot tenir la llavors tot poderosa Sega quan a la seva versió de Sónica per la Master System sentim això. I ens recorda inevitablement això. Fins i tot això. Fins i tot això. S'ha de dir que aquesta última cançó de Janet Jackson és posterior al joc, però vaja, increïble. Però no us penseu que la seva rival per la època Nintendo no va fer coses semblants, perquè escolteu aquest tema tan conegut del Mario original. Això que escolteu és Let's not talk about it, del disc Friendship del grandiós músic de jazz-fusió Lirrit Nord. Està clar que Koji Kondo, el compositor estrella de Nintendo, se l'havia escoltat i, com diu la cançó, no en va parlar d'això. Però vaja, que jo crec que moltes vegades també sentim el que volem sentir, i els videojocs abans tenien molt poques notes i sons i poques païs d'emmagatzematge. Així que ens fartàvem de sentir loops i rips molt característics i el nostre cervell feia la resta. I just wanna tell you how I feel it, gotta make you understand it, and I'm gonna give you hope, and I'm gonna let you down, and I'm gonna run around it, and you turn to... Us l'he colada ben colada, eh? Òbviament, el que escolteu és el famós Nevergone a give you up de Rick Ashley, el meme d'atroletx per excelència, i el que us sonava tan semblant abans és el robotim, el tema de robo, un dels personatges del Chrono Trigger de la Super Nintendo. Jo ho veieu, de cançons que s'assemblen ni a un munt, però jo vaig despedir-me i dono pas en pol, digue. Empanada cultural. No, no patiu, no patiu. No he tornat a començar el programa. Si no és que avui, aprofitant que estic de viatge a Ibiza, doncs aprofitaré i us parlaré de l'origen de la cançó que escolteu cada setmana quan comença empanada cultural. Ens endinsarem una mica en el món de la música disco i de com aquesta ha anat copçant tot el que és el món de la cultura popular. Bona, sense més dilació, us deixo amb DJ Agent 86 i el seu Elipno Ibiza. Bona, sense més dilació, us deixo amb DJ Agent 86 i el seu Elipno Ibiza. Bona, sense més dilació, us deixo amb DJ Agent 86 i el seu Elipno Ibiza. Bona, sense més dilació, us deixo amb DJ Agent 86 i el seu Elipno Ibiza. Bona, sense més dilació, us deixo amb DJ Agent 86 i el seu Elipno Ibiza. Bona, sense més dilació, us deixo amb DJ Agent 86 i el seu Elipno Ibiza. Bona, sense més dil Bona, sense més dilació, us deixo amb DJ Agent 86 i el seu Elipno Ibiza. Bona, sense més dil Bona, sense més dilació, us deixo amb DJ Agent 86 i el seu Elipno Ibiza. Bona, sense més dil Bona, sense més dil Y es que afundación tonimanero porta la tira d'anys. Reivindicación tonimanero porta la tira d'anys. Reivindiquen el gener no només a Espanya, sinó arreu. Fa molt poquet el 16 de novembre van estar celebrant els 10 anys de la sala marula. Per qui no ho conegui, la sala marula és el centre neuràlgic de la música disco, funk, soul, motown... I també ritmes més de hip-hop i ritme en blues, però un referent total a la Cintra de Barcelona, que d'aquí us recomano moltíssim que passeu una nit allà. Però si estem parlant de la fundació Toni Manero, sabem de què estem parlant? D'on ve això de Toni Manero? I és que Toni Manero era el juguista que rebentava les pistes de ball a la pel·lícula Fiebre del Sabado Noche interpretada per John Travolta. Si sabíeu que Fiebre del Sabado Noche té una sequela, que més està dirigida per Silvestre Stallone. I amb música, adiós, si us sona el cognom, d'un tal Frank Stallone. Aviam, personalment, la pel·lícula és bastant infàmica, aquesta segona part. Però Far From Over, aquesta cançó que estem escoltant de fons, que és una cançó que té un tema total. I crec que se li veuen bastant aquestes reminiscències de la música que escoltàvem a Rocky. Jo crec que això ja ve de la família Stallone. A més, fa por que a Amèrica & Horror Story, a la seva última temporada de 1984, ha recuperat aquesta cançó que escoltàvem de Frank Stallone. Així que, com diria l'Adriano, de revius actualitats. És que al final el cinema i la música disco han anat molt lligades durant el temps. És una cançó molt més contemporània, que ha fet el Sabade Noche, que és Ex Màquina, on podíem veure un Oscar Isaac ballant amb una dona robot, ja pels que l'heu vist, crec que ja m'entendreu. El ritme de Oliver Cheatham i el seu temazo, ja on s'ha tornaït mai. És que si entrem ja en sèries, en terrenyes sèries, no sé si recordareu aquella sèrie que es diu Fricks & Geeks. De fet, allà és on jo vaig descobrir James Franco i Ser Roger, però també hi ha molts altres actors, que ells dos, òbviament, ara mateix són els inseparables. Jo que allà és una sèrie que va descobrir molts actors i aquest punt també d'adolescents, que després vindrien moltes més que la copiarien. Allà, justament aquests dos, els personatges interpretats per James Franco i Ser Roger, s'enfotien de Jason Segel, que és el Marshall, de com ho coneixia la vostra mare, però de què s'enfotien d'ell? Doncs que d'amagat de tothom anés a les discoteques, a fer aquests baix mítics, a la feina de la nit, i s'enfotien perquè deien que aquesta música era una música de feminats, però que al final de la sèrie, de fet, a l'última temporada, hi havia aquell moment superèpic d'un concurs de ballon on el personatge de Jason Segel es menjava a tothom, es menjava a la pista, de Hit Wave amb el seu The Groove Line. Hi ha per tancar el tema de cinema i sèries, i hi ha com a curgida personal. Sabeu d'on ve, el Diggler de... Vol Diggler! Doncs ve, justament, de Diggler. És el personatge que interpretava Marc Wolver a la pel·lícula d'Ajuntament, i el Diggler d'Ajuntament, i el Diggler d'Ajuntament, i el Diggler d'Ajuntament, i el Diggler d'Ajuntament, i el Diggler d'Ajuntament, i el Diggler d'Ajuntament, i el Diggler d'Ajuntament, i el Diggler d'Ajuntament, i el Diggler d'Ajuntament, que gravava a la pel·lícula néixer a Po strengthen, que veguia molt oigenet. I també va ser el locations de la terradaoscια felony a la pel·lícula пом се. Servertment un yinec, que ja és al lloc de reunir纏ós. dedicated al resum commitments que en tenen en Courtney Hamilton, una primera pel·li, o Philip Seymour Hoffman. Vull anar-hi i ets va ser una pel·lícula de Paul Thomas Anderson, que és el director que ja el coneixereu alguns, de Lilo Invisible, Porovicio Magnolia. Doncs tocava temes com la deca del 70, dins d'això la música disco, les drogues del moment, i agafeu-us fort el cinema port. Perquè també era una deca del reneixement d'aquesta indústria passar del tema més professional, el tema més amateur, d'aquesta pornografia casolana, per dir-ho així. I es va dir que va ser el nom que va triar el personatge de Mark Wolver per interpretar aquesta doble personalitat dins del món del porno. I ja està clar que si parlem d'una pel·lícula que toca de prop el tema de la música disco, doncs no podria faltar, òbviament, la cena de ball. Doncs com el títol de la pel·lícula, Bouguinights, de Heatwave, que més són el mateix grup que hem escoltat abans de freqs en geeks. Si entrem en el món del còmic, ja és més difícil potser emular música amb pinyetes o inclús en la literatura, però altres cops empanar cultural hem parlat de còmics que han adaptat molt bé, s'adopten al seu pas al cinema o a les sèries, han adaptat molt bé aquesta transició de gafar cançons. És el cas que ja n'hem parlat alguns cops d'escop Pilgrim o de D&O, de Faking World, però concretament en els còmics també es va apuntar a la moda Marvel, els anys 80, quan va fer aparèixer un personatge nou, a X-Men, anomenat Dazzler. Però qui era Dazzler? Doncs era una superheroïna que era capaç de convertir el ritme de la música en energia per convertir el mal. I aquesta energia acostumava a ser música disco. De fet, hem de dir que aquest personatge ha passat per molts estils de música, de fet, Marvel ja va fer bé una tècnica de màrqueting prou interessant, que a cada època que he vist un estil diferent, doncs a vegades era disco, a vegades era més rock, però en el cas concret dels anys 80, que era la música disco, que era el naixement d'aquest personatge, doncs se l'anomenava la reina del disco. Però sabeu, no? Qui tenien de referent? Si Dazzler li deien la reina del disco, qui va ser la queen of the disco? Doncs sí, dona Summer, que ens va deixar fa uns anyets, però que a la seva música s'ha d'encarir les sales de ball i els carroques. Però jo crec que si hi ha alguna cosa que ha marcat més musicalment a diferents generacions, han sigut els videojocs. Jo, per exemple, personalment vaig descobrir molt de tralla, punk i skate-punk amb la saga Tony Hawk. O, per exemple, també vaig descobrir tot un món de rap i de hip-hop amb la saga Need for Speed, i aquella mítica intro que jo crec que molts de nosaltres ens quedàvem allà a la pantalla d'inici del Need for Speed, escoltant aquell Snoop Dogg, versionant els D2. I després també vam descobrir una banda més fosca, més metal, amb les sagues de Doom o d'Ukennoquem, que a part de ser els aters-rivals en els videojocs, les seves respectives músiques, el primer metàlic, el segon megadet, també eren l'ater-rival. Que, per cert, ja com ha curiositat, a part de les mítiques frases que ens deixava el personatge d'Ukennoquem, crec que no li agradaria massa el programa que estem fent avui. Però a mi personalment, qui em va descobrir la música disco en els videojocs va ser una saga que, a més, és de les més exitoses dels videojocs. A més, és un joc que combinava, doncs, màfia, uns colors molt llampants i referències de tot tipus del cinema i de la cultura popular. Ambientat al 70, el joc que ja sabeu d'aquí estem parlant, és la gran defauta Vice City. És que, a més, en podríem posar mil més, perquè és que la companyia Rockstar, qui va crear la saga de la gran defauta a part de Red Dead Redemption, doncs és qui va optar per situar aquest joc concretament, el que té a Vice City, en el moment de màxima esplendor de la música disco. I, a més, heu escoltat, de fons, que la presentació d'aquest endepicó zone de The Whispers la feia un barri white amulat per la veu de Julius Dyson, que portava la batuta d'aquesta miso de ràdio, que es deia Fever, que, òbviament, no tenia aquesta veu d'ultratumba que va tenir barri white, però, déu-n'hi-do, la veu de troca tenia, eh? I, si miréssim a la inversa, com els videojocs han influït en la música disco, doncs trobem grups com Fancadeli, com Parliament, que, a més, els dos són de la mà de George Clinton, doncs que van agafar justament els videojocs per crear álbuns com, per exemple, un molt famós que van crear, que és Computer Games, no? Bueno, doncs, videojocs, cinemes, sèries, música... Crec que hem fet una empanada ben farcida. I, com diria la fundació Toni Manero, que no pare el beat. I, com diria la fundació Toni Manero, que no pare el beat. I, com diria la fundació Toni Manero, que no pare el beat. I, com diria la fundació Toni Manero, que no pare el beat. I, com diria la fundació Toni Manero, que no pare el beat. I, com diria la fundació Toni Manero, que no pare el beat. I, com diria la fundació Toni Manero, que no pare el beat. I, com diria la fundació Toni Manero, que no pare el beat. I, com diria la fundació Toni Manero, que no pare el beat. I, com diria la fundació Toni Manero, que no pare el beat. No aguanta'l un minuto más. Vente a risa. Estaba a risa. Y suve con uno que va a imputar. Nunca fuiste capaz de pensar en mí. Un pleno sabor no por banda. No quiero ser el recreo de cuán piedad. Vente a risa. Vente a risa. Vente a risa. Vente a risa. Vente a risa. Vente a risa. Vente a risa. Vente a risa. Vente a risa. La gente da distinta y como yo, la gente da distinta y como yo, te despiro como yo. La gente da distinta y como yo, la gente da distinta y como yo, la gente da distinta y como yo. Me vuelan tu amor y te voy a ir. Me cansos de ti, de tu soledad. Quiero vivir de nuevo aquí. No quiero aguantarle un minuto más. No es el que es. Entegrisa. Escapaterrisa. Suve conó no me va a importar. Nunca fuiste capaz de pensar en mi. Un pie de amor no por banda. No quiero ser el recreo de tu ansiedad. Escapaterrisa. Suve conó no me va a importar. Nunca fuiste capaz de pensar en mi. Entegrisa. Suve conó no me va a importar. Nunca fuiste capaz de pensar en mi. Entegrisa. Suve conó no me va a importar. Nunca fuiste capaz de pensar en mi. Entegrisa. Suve conó no me va a importar. Un pie de amor no por banda. No quiero ser el recreo de tu ansiedad.