M'agradaria que tinguéssim l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena. Prefereu espitets que aquí comença l'empatx, l'embefada, el gran pastí, la vacanal radiofònica. I aquí comença l'empanada cultural. Un programa cuinat per Pol Dikler, Perran Pujol, Adriana Calero, a ràdio d'Esvern. Avui us volem apropar una empanada diferent, encara que només sigui per un arreu tècnic, per un detallet aparent poc important. Voleu, com a tècnica als comandaments del so d'aquest programa, acostumo a acualitzar les nostres veus abaixant tots els greus per evitar que retombin a les vostres oïdes. Sempre he tingut la sensació que les nostres veus, en especial les de l'Adriano i la meva, són força guturals. Fins i tot podríem dir que un punt nasals, en el meu cas, i em polto una veu més derreteta, però també li acostumo a restar els veus. Doncs això avui s'acaba. Avui volem fer l'experiment de deixar les veus més al natural. I és que ens hem fixat una cosa, que aquests greus, que potser ja neunotant, en realitat aporten calidesa. Calidesa i proximitat. Ja ens direu si noteu la diferència. I com és que fem aquest intent d'apropament aquí empanada cultural? Doncs perquè la propa Nadal, època de l'any on molt celebrem el naixement del Masias, bueno jo no personalment, i per tant de tota l'abundat d'aquest món, època també de recolliment i reflexió, de generositat, i sobretot de calidesa humana. Però nosaltres no oblidem l'editorial de la setmana passada on l'Adriano ja ens avançava el que pensem realment del Nadal en aquests temps que corren. Una hipocresia i una dissonància filosòfica exagerada que tot sembla que ha de ser dimignora. Época de compartir, però tots vinguen a demanar regals. Época de recolliment, però tots allui labra amb la decoració més ben parida. I època d'estimar, i no cal que us recordi com acabaran tots els diners de Sant Esteve. Per tant, no patiu, no parlarem del Nadal, no, no, no, ni ganes. El que volem és saltar-nos la parafernalia i arribar a aquell punt on acaben tots els àpats nadalencs. Ja sabeu, quan el vostre cunyat i el tiet de la vostra parella van com cubes. Volem entrar directament a parlar de filosofia. Aprofitarem aquesta calidesa per treure el tema. Perquè pensem que cal un moment de reflexió, i esperem que parlar de filosofia sigui més enriquidor que parlar-vos, com faran molts altres, de l'anècim Nadal i el que gané de moda d'aquest any, que per serés la Rosalía. Així doncs, comencem el nostre Nadal Filosofi. Que estic d'acord, però és el que gané aquest any de la Rosalía. Que no parlarem d'aquestes coses nosaltres, però per cert, quin és el que gané d'aquest any? La Rosalía. M'agrada molt la rateta. La rateta. Això em sona una mica de nero en el cava del miedo, eh? La rateta. Com va anar? La setmana passada, sí, que m'he parlat dels Game Awards. Em va trobar a faltar, o no? Digueu-me la veritat. Una miqueta i alguns comentaris. Vegem intentar així ens esclavoren. Exacte, així ens esclavoren. Jo soc el millor client d'aquest programa. Feu-me accesses socials, Facebook, Empanada Cultural, Instagram, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura sense l'E, podcast, tenim el Mixlog. Ja us ho hem dit la setmana passada que tenim el SoundCloud i estem preparant el e-box. Estem intentant que anivem patjant poca a poca a poca, més llocs, al podcast. Però anem a parlar de la filosofia. Filosofia de l'Ibrillo o filosofia... Filosofia. Filosofà. En plan de molt. En plan... Que hem gaudit aquest àpat, no? Que estem una miqueta plens amb el cigaló, aquí, i el puret, no? I vinga, xerrada. Vinga, m'agrada. Menú del dia. Ho ja hem menjat, eh? Aquí ja hem menjat. Vinga, vinga, vinga, vinga. Ara sí, ara ho ve de... Vull veure els que se n'has de fer. Si parles, quan la música està bé, la teva veu està de fons. No passa d'aquella fons, no passa d'aquella. Ja farem de dir que avui no estem a Radio Desbu. Tots sabem qui mi vols, protagonistes de Goliul. Ningú s'ha anat donant aquest eco, o de... Sí, és que... La calidez, ja hem vingut a casa a gravar-ho. Avui estem a casa meva, de pertumekop. Perquè és aderiant, o sigui, encara estem... Ara estem generant més de que el pare no sortia a casa. Sí, sí, és que estem ficant molt fàcil, eh? Això no pot ser. Però de què ens parlareu, aquí, avui? Encara de videojocs, o què? No, avui no. Jo no he deixat enrere. Jo us porto avui un gran filòsof i personatge, sobta personatge al nostre temps, que és la Vox Cissec, que ara que dius això, sí que parlarem una miqueta de videojocs. Ho tocaré tot. Sí, avui us parlaré... tema internet i la cultura de la immediatesa. Una mena de reflexió, així, filosòfica. Molt de rabiós actualitats, no? Però russarà el cuñadisme o no? No? És bastant probable. Me gusta, me gusta. Oye, yo voy a hablar de la última película de Polanski. De Jacuz, no sé si has oído hablar de ella. Sí, com l'heu entrat d'aquí. Collega, donde está el palo. El oficial i l'espia. No sé francès, però me da que no va a poner. No, jo tampoc. Doncs el té molt a veure. Sí, sí, perquè podem parlar. A partir de Polanski ja hi ha filosofia darrere. Per tot el que implica... la seva vida, el seu passat... De fet, ja sabeu que va tindre una miqueta de conflictes a la mostra de Venècia, no? Llavors, bueno, aquí la filosofia la podem adaptar a la qüestió... Per tant, passem a la sensació, ja, directament. Sí, l'Adrià no s'ho mota per començar. No sé si és l'última. No, no, no, mai és l'últim. Mai és l'últim. Així, per concreta, no? Perquè què dic, clar, del que us parlaré. Sembla que vaig l'últim avui. No només veurem com aquest títol és una basura. Això de l'oficial i l'espia. Ja ens ho diràs, tu, ja ens ho diràs, perquè, si no, no facis la secció. Som-hi, o temblor. Doncs en una època on tothom té veu, on tothom diu la seva, aquesta època que estava en comentant de cunyars a internet, s'agrageix a escoltar gent com la que us porto jo avui, i dic que s'agrageix a escoltar perquè parla així. A veure si el faran el DJ i queta. I am very glad to be here. I just hope you will not be disappointed. Because two days ago it was fun, dirty jokes and so on. Today you will get a little bit more theory, even philosophy. És un broma. És molt bo. Aquest tio d'on és, perquè sembla itàlia. Sentint el seu anglès, sembla itàlia. És l'obé, no? Sí, sí. És un filòsofi social, psicoanalista i crític cultural, que això t'agradarà, Adriano, quan entrem a aquesta secció. M'encanten escoltar aquesta veu parlant de cinema. Clar, és un personatge, tot ell és un personatge. És un personatge que parla de ser mediàtic, és un personatge ja de per si, perquè a part d'aquest accent en anglès que té, també és molt característic i físicament, és un tio que té molts tics o tot, que té les ojeras, una barba d'aquestes barbes comunistes. Perquè ell, de fet, és un comunista confès, un comunista que podríem dir utòpic. Però és un filòsof que el que ha creat molt és aquesta figura mediàtica, que us podria dir youtuber. No sé si heu tingut una ocasió de veure el vídeo. És un personatge que es veu molt bé i sap... hi ha un punt d'autoconciència que realment ell mateix genera aquest personatge i, com hem escoltat i escoltarem, té que t'aranar, també, així, mig còmic. I jo crec que, en aquest sentit, l'apropament que està fent és molt interessant de la filosofia, a la gent, sobretot per internet, i a vegades penso que sigui com la Miley Cyrus de los filósofos. Què és més, youtuber o filòsof? No està en youtuber, sinó que si vas a YouTube trobaràs molts vídeos, fa moltes conferències, fa TEDx, socialtiu... Tu veia de manera metafòrica, vull dir, que no és un youtuber. Però sí, sí, sí, és un tio dedicat al segle XXI a... Sí, sí, sí, totalment. A més, que comentem això, que és un filòsof, un psicòleg, un psiconalista, un cridicultural, realment és un tio que engloba moltes bases de la societat, que li falta ser un psicomago per no... Per ser jodorowski, no? Per ser jodorowski. Però sí que és veritat que val molt la pena escoltar-lo, perquè té teories que, en aquest sentit, és bastant disruptiu. És a dir, ell aprofita qualsevol cosa que passi en el món, ja siguin inclús moviments socials de fa 50 anys, o sigui, en actualitat. Sobretot, hi tracta molt l'actualitat. Què vol dir? Que va des de moviments polítics i ideologia, el sistema capitalista, a cultura, videojocs, o sigui, una mica de tot. Ells el reconeix com el filòsof de l'energia, sobretot per això. Perquè sempre té unes teories que són bastant estranyes. Però el que et convides a reflexionar, sobretot, és un filòsof que trenca bastant amb tots els estereotips. I jo crec que inclús sempre ha aprofitat aquest personatge per generar aquestes controverses. I anem a escoltar algunes coses que diu que té tela. La gran practició de Pokémon Go era Adolf Hitler, el que és anti-semitisme. No? El figure de la Jura exactament com una figura de Pokémon. En quin sentit? Si tu ets germà, en realitat, en 1931, 1932, barring, caos... Llavors, Hitler entra i diu, però mira per la Jura. I es torna a ser interessant, que tot s'acaba a fer menys, i segons, segons. M'encanta la cara de la Rianna. És que és molt potent. I és veritat el que estàs dient, no? Que d'una banda, o sigui, t'atrapa per tot el que veu que té, la manera en què parla anglès, i després per les seves idees, pel que veig. Acabo de... això és com un aperitiu, no?, que acaba d'arribar, però d'una idea, oi, comparar el Pokémon Go amb l'anti-semitisme d'Adolf Hitler. Exacte, amb l'anti-semitisme d'Adolf Hitler. És la solució final del professor... Bueno, aquí, de buscar un Pokémon, allà, a buscar un Jueu. Això es diu Asket, per això es diu Asket, el brote. Ah, perquè és Jueu, mira. I és interessant, perquè jo... Collons, després us parlo també de l'anti-semitisme, amb la pel·lícula. Si l'has de posar, Asket. El que acabem d'escoltar és justament això. Ell és relació amb el Pokémon Go, com sabreu, no?, segurament és aquell videojoc que va sortir per mòbils, farà tres estius, oi? A la casa de localitzar el Pokémon, no?, entenc? Has d'anar buscant el Pokémon, no? Ell hi haurà relació amb el Hitler i el seu anti-semitisme en una Alemanya que he deia, per seguir igual de Jueus, no? Tu pensa que Pokémon Go és un joc d'aurelidad aumentada, que és una miqueta el que Hitler tenia en el seu moment, que tenia una ràbia total aumentada. Captura-la, no?, acte com tot. Però ja us dic que, ojo, perquè el Sisexi, que seria un bon empenat, empenat com nosaltres, és cultural, perquè a part de política, religió i ideologia, doncs és crític cultural. Es nota ara que estem a casa del Pokémon, que acaba de sortir el butanero. El butanero se s'ha dit de fons. De fet, ara entraràs a la Vindra. A la Vindra a casa, avui, el botanero. Que a la Vindra és vella, però tant. Com us deia, a part de ser una experta en relació, en política, en ideologia, també és crític cultural. Si això és el final, encara que no t'agradi, Adrià, no és... No, no, m'heu dit, eh? No, ho heu estat mirant, això. Ja ho heu estat mirant, eh? Escolta't el programa. No, no, ja vaig utilitzar les teves paraules. Molt, Adrià, però no ens escoltes. Però ell també ha parlat, també, de còmics, de sèries, dels viajocs que m'hem escoltat, de música. I en cinema, per exemple, que això, quan veníem amb el cotxe Adrià, va comentant-te una opinió bastant contundent. Què em penses? Home, no, estic d'acord, per això... No ho tradueim, primer. O sigui, ell diu que la forma més perversa d'art és el cinema, perquè és l'art que t'incita a desitjar... Exacte. No et diu... O sigui, no t'incita a desitjar, sinó al cas del desitjar. És l'art del desitjar. No et provoca desitjar. És l'art del desitj, i no tant perquè el cinema estigui reflexionant el que tu vols, sinó perquè t'està dient el que tu voldràs. El que tu has de voler. Però, d'alguna manera, això, jo, a qui no li... Hi ha part de raó amb el que diu... Però això és la publicitat. Principalment, aquesta descripció que ha fet s'apropa molt més a la publicitat, que diu clarament en casa de desitjar, que no passa al cinema, però sí que és veritat que el cinema posa el descobert, tot aquest nou imaginari, que clar, és com internet, moltes vegades creus que et donarà possibilitats que tu no coneixies i el que estàs afrontant-te a un mirall. El cinema és com un mirall moltes vegades, també. Passa que no tan pervers com a la publicitat. Jo matitzaria, perquè amb el món de l'audiovisual, si hi ha algú que és pervers i que, de fet, utilitza el cinema, perquè hi ha molts directors de cinema i de sèries que estan a la publicitat, és això, no? La publicitat. Mira, t'agafo el guà d'aquesta paraula pervers, perquè us recomano molt un documental que té, que es diu Manual de cine para pervertidos, que és un documental... Ell ha fet crec que jo sàpiga dos manuals, dos documentals, un sobre cinema i l'altre sobre ideologia, que molts cops van creuats, perquè ell, el documental... La ideologia no l'he pogut veure, però el de pervertidos del cinema, és brutal. Allò és que se'n entra a parlar, sobre... Són ríces irglàgrimes, taxi-driver, titànic-màtrix, o sigui, espelis que tots hem vist, amb unes teòries com les que estem escoltant. O sigui, són teòries molt boges, molt outsiders, no? Però sí que és veritat que té un format d'autoconsciència, això que dèiem, autoconsciència, utoparòdia, dèiem mateix, perquè s'integra, a partir de cromes, és a dir, la pantalla verde s'integra en el que és la pel·lícula. És a dir, tu el veus parlant de travis a taxi-driver, al costat del Mirall, on ell està fent... A l'oli xavut amb el duet, no? Un croma? Sí, sí, un un, és boníssim. El documental realment val molt la pena, a part de que ho riureu bastant, però... Però hi ha teòries molt interessants, perquè ell sempre acaba mesclant quan parla de cinema, també acaba mesclant, filosofia, ideologia, i llavors... Hi ha molts cops, inclús, que entre això de les marques, la publicitat, parlar de Coca-Cola, com a... com a producte capitalista per excel·lència, perquè és un producte que talveus... Tens set, doncs, talveus, no? I a més, com a màpel, no?, que al final és una marca que, darrere, porta una ideologia, també, no? Llavors, tu has de ser feliç, has de viure la vida, no?, que és els altres llocs... Enjoy Coca-Cola. Disfruta de la Coca-Cola, són imperatius. A mesura que veus, tens més set, no? Llavors, ell sempre ho regeixi com el sistema capitalista. Sí, sí, és un cercle viciós. Això que deies del cron, em sembla collons, però és com una declaració d'intencions, no?, estem més acostumats al home, al professor, que et senyal a la pantalla, però que ell ja s'hi fica, no?, allà està. Llavors, és una manera, també, de dir, com a l'ésser humà, es mou amb el món del cinema, i d'alguna manera recupera la seva teoria, no?, de que estem ja tan... Els desitjos que tenim són part dels discursos cinematogràfics, de tal manera que nosaltres ja no estem fora de la pantalla, i estem dintre, no?, vull dir, que hi ha tot un discurs filosòfic darrere de la idea, de no senyalar una pantalla, sinó de ser-hi dins. I com que aquest documental va de cine, però, òbviament, no surten les més actuals del cinema, us porto la seva reflexió sobre el Joker. Bueno, hem acabat amb aquests tics que té de... No, és molt potent, eh, aquest tio. I, a fer d'aquest anglès, macarrònic, no?, macarrònic, fa més fàcil, de vegades, la comprensió. Jo crec que el potència. No té cap intenció de millorar-ho. Que l'està perfeccionant, el seu cisequenya, no?, el seu cisequenya. Aquí el que diu és justament el que vas comentar per Halloween, Ferran, que és... no us flipeu, que encara que aneu disfacetats jokers... Mai seràs jokers, no?, i sou ballassos. No voleu ser jokers, de fet, perquè diu, esclar, esteu estant potenciant aquesta imatge negativa, no? Em fa un comentari que jo no estic gaire d'acord, que és aquest superhero, el Joker no és un superhero, és que s'ha masclat tot això, és l'entites i d'un superhero en concret, no? Bueno, però mira, això em va bé... Estableixo un diàleg, no? La tortura dels personatges, ella està criticant aquesta mena de... Per què la tortura psicològica d'un personatge ha de ser la seva gent, i no l'abundar total, una vegades, no? Això està bé, perquè ara escoltarem... perquè hi ha aquestes dissonàncies que dius tu amb el tema dels superherois, i a tu t'agradarà molt Adrià, no?, la forma que té de ser un crític cultural. No... Això m'ha començat la Nada Mejan Cara. Ara m'acabo d'onar, que en aquest tall sembla el Rajoy. Te'l pots portar molts personatges, aquest tio. No, el que estaves dient tots just abans de l'àudio és interessant, que tu has dit com es vincula la bondat a l'éssar humà d'una manera... Amb castellas molt cada, sempre diem, l'humanitat, quanta humanitat, no? Quan parlem d'impositiu, parlem d'humanitat. I si no és animalitat, què és animalitat? La part orgànica de l'éssar humà també és molt animal, no? No sempre és tan positiva. Molt interessant el que deia... No, només els Ígec, també el Ferran. Eh, sí, jo, perquè jo... Està al nivell. Però fora conyes, jo agraeixo molt que hi hagi un personatge així, un filòsof que apropi tant aquest... Sí, no, no, no. És com en aquest corrent, la filosofia... De fet, molta gent pot pensar que és un personatge que apropa la filosofia al ego, a la persona més baixa, però, escolta, totes les reflexions que fan, ell, com es defineix una anarquista... Un filòsof que anarquista. El filòsof de l'anarquia. Però no anarquista perquè sigui molt d'esquerres o molt de dretes, que l'anarca de la filosofia, no? És que els seus pensaments són en totes les direccions i a les contràries a l'hora, és a dir, no es casa gaire amb res, excepte amb si mateix i tot i així es tradiciona constantment. Jo crec que aquest ha de ser el paper d'un filòsof al segle XXI, no? Vull dir que també estem vivent massa de la filosofia dels clàssics, no? En el fons, un filòsof s'ha d'adaptar. Hi ha un crea molt bo, que em sembla que he vinculat aquí moltes vegades, en B.U.T. H.O., que és un tio que també que parla del turisme, no? Jo què sé, una realitat com més el turisme, des de la perspectiva filosòfica, no? Sí. Doncs que... Perdona, és que el firm està fent senyes, llavors... Deixeu-vos de botocar-vos, mentre fem radio, tio, perquè, si no, això no seria el seny, eh? Hem trat de cop, no, perquè us anava a dir per ja tancar la secció, és que jo he estat investigant i, com que no ho he trobat, és que hi ha un tema de rigorosa actualitat, que no és el Joker, que del qual no ha parlat i podria parlar-ne, segurament, sí que no haurà parlat, però jo no ho puc trobar, que és el que ens preocupa a la majoria de catalans, que és el procés. I, per sort, gràcies a la producció del programa, que no sé qui la porta, però gràcies a la producció del programa, l'hem pogut entrevistar, senyor Cisec. I avui fem el primer capítol, i segurament l'últim, d'entrevistes en profunditat a gent que no és el Carles Imitán. Foli, Ferran. La sobretàula. Slavok, Cisec. Bé, doncs avui tenim amb nosaltres Slavok Cisec, reconegut filòsof de la nostra temps, doctor Cisec. Gràcies per estar aquí amb nosaltres. Thank you, thank you. Sé que entenc perfectament el català, així que el que sí que faré és traduir, si hi ha algun moment així de l'anglès, del seu anglès, que és molt concret, si hi ha alguna cosa no s'entén, doncs ja m'interposaré a por mig. Vostè, que és un expert en moviments polítics, en socialisme, en ideologia, què em pensa del procés que estem tenint aquí a Catalunya? És a dir, el procés d'autodeterminació. Bueno, first of all, thank you for receiving me to your programme, because I think you're doing with your team a really good job in Catalunya. This is a cultural programme, an intellectual programme, so I'm gonna congratulate you, Mr. Paul, and your team saying this, a part of that, so I'm gonna answer your question. I think it's complicated, the situation now, it's really complicated, people is angry, people is confronted, people is divided. I think we gotta find a quick situation of this catalan problem. If you have seen my documentaries, you will notice that I'm kind of crazy in the comparison of movie and sex, especially if the sex is dark, oscuro, sexo muy oscuro, si? But I think that a lot of directors of cinema got a kind of a subconscious line of lectures of reading of their movies in a sexual way. For instance, if you remember this David Lynch movie, Blue Velvet, you remember it? Masterpiece of the postmodern cinema. Why this name, Mr. Paul? Blue Velvet, bueno, és Ballut Blau, no? Yes, Ballut, el Ballutet. Yes, el Ballutet. What do you think about this? You can see, you can think. The sofa, Velvet, the clothes, the dress. The shortiness, no? Yes, you remember this, the shortiness. But my point of view, I think, is referring to the bush of Isabella Rossellini. When there is in the space and the light, the blue light is going in the direction of this naked woman, then the bush is like Blue Velvet. Hitchcock links all of this, even the Catalan. Problem, situation, can be written in this sense. Spain and Catalonia, the mother and the daughter. They are having a sexual relation, really dark. But the most important thing is that there is a domination of the mother to the children, to the daughter, precisely. Que és Catalunya, en aquest cas? Yes. Spain is making damage to Catalonia with a big... How do you call it? El foet, el foet. With a foet, Catalonia, don't tolerate this. Cannot accept this, this is my point of view, of the problem. És una relació s'adorma suquista o en Catalunya és la submisa, però que ja no li agrada el rotllo, no? No, no, Cannot accept this any more. D'una altra banda, si m'està dient que és una forma de rebalar-se cap a aquesta entitat superior, a més d'una lluita de fa segles i que se senten menys preats als catalans i tot. M'està parlant d'un moviment que ara mateix també està molt en auge, que diríem que és el mitu. Jo crec que és molt interessant, Mr. Porcos, doncs això és una bona comparació, m'agradaria, sobre el moviment de mitu. Perdona, eh? Perdoneu-me, Mr. Porcos, sobre el pujament de mitu. O sigui, de que les dones el portin frondoses, estem parlant. Hòstia, si ara m'has descolocat. Què penses sobre això, Mr. Porcos? Home, aquí cadascú que vagi com vulgui, no? Vull dir, no entenc que... Sí, aquest és el teu punt de vista, però hi ha... He vist en els últims 10, 20 anys que les magasins de fàixer són menys de fàixer. Aquest és el que dicta la fàixer nowadays. Sí, no com una infantilització. Per mi, això no és bo. A mi prefereixo el pujament. El pujament és també fàixer. Sí, Mr. Porcos, sí! Hòstia, a veure. Moltes gràcies per parlar-se pel seu temps. Seix, que jo, Mr. Porcos, a l'últim, I repeat, you are doing a very good job in this cultural empanada. ... Internet. ... ... Mai heu sentit que no esteu al dia amb les sèries del moment per molt binge-watching a feu? Us engoixa tenir la icona de missatges per llegir el WhatsApp? I què me'n dieu dels cercles vermells que indiquen stories no vistos a Instagram? I quan us envien un mail i els dos minuts ja et truquen per preguntar si l'heu llegit. Per no parlar de la Eiffel Frenab, la necessitat de plasmar amb 140 characters la nostra superimportant opinió sobre... sobre el que sigui, cony. El Kaki, club defectat per la cultura de la immediatesa, us escoltarem i donarem suport. I ensenyalarem els culpables. Facebook, Twitter, Instagram, WhatsApp, Netflix, Google, Tinder... i el Malaïd Satisfier. Hola! Tot ho volem per ara. I si pot ser per abans, millor. Aquesta impaciència no resulta natural, camarades. I com tot el que sembla bo, però en realitat és dolent, és culpa d'aquest Malaïd Capitalisme. El Kaki us oferirem les eines per detectar, atacar i solucionar aquesta xacra i posar-li fi d'una vegada per totes. Veniu al Kaki, club defectat per la cultura de la immediatesa. Què us ha semblat? Hòstia, jo vull comparar això. Jo ho hauria vinculat al Sisec, tota la vegada. La cultura de la immediatesa, vista per en Sisec, però molt bé vista per aquest senyor i aquest comercial. No sé qui és, no sé qui és. Mira, aquesta sí que seria la segona part de la secció de gent que no és en Carlos Imitánc. Exacte, exacte, no. Aquest que hi ha una multiplicitat de personalitat. Cada cop són més gent aquí empenada. Molt bé. Però sí, vull que quedi clar que aquí comença la secció més tecnòfoba que mai hem parit, d'acord? Molt bé. Ni Charlie Brooker era... Ho has de fer tu. Això està molt clar. Jo no podria fer-ho. Perquè ni Charlie Brooker era en Black Mirror, per això, al cinturó. Hòstia, que és una pel·li que es parlo, eh? Molt bo, això, eh? Veig que és DJ, però de veritat, el Barran. Ha aprofitat que l'Ordital se'n penja molt sovint i dic... I t'agrarem molt, sí. Vull començar amb una cita, d'acord, Adriano? Molt bé. La distracció és l'enamiga de la visió. Molt adequada, pels temps que corren. Sabeu qui és l'autor d'això? T'arriba alguna idea d'aquí, eh? Hòstia, no. Doncs és el Kanye West. Filosofia de la nostra època. Filosofia, vamos, conocidísimo. És un dels grans referents de la filosofia. I sabeu on ha dit això que la distracció és l'enamiga de la visió? Precisament, no sabeu on ha publicat això? On s'ha sigut publicat? Una red social o...? A Twitter. És paradoxal, no? Com a mínim... Com més? T'ha fet escriptor a Twitter. Sí, sí. T'ha fet escriptor. Aixota el seu link d'aquest tuit. Avui m'apareix un link al trailer de la pròxima pel·lícula de Nolan. I li he fet click. I als 5 minuts va estar, sense saber com, acabat Amazon, comprant cortines. I mirant opcions per comprir. Per Plubel, veig. Per Rus. En aquesta època, de fet, d'aquesta època deia perquè una activitat immediatesa ha de venir un dels símbols, precisament d'aquesta cultura frenètica, i, a més, fer-ho en el mitjà volàtil per excel·lència, a dir-nos tota una obviatat, no creieu? Perquè, és a dir, parlar sobre les distraccions a Twitter és com... Sí, és... no, això. Bueno, però aquesta gent és el que fa, no? També evidencia les evidències amb les seves paraules absurdes, i també la gent és el que fa. És la definició, el rap. De fet, es tracta d'un dels tweets en el mar del seu retor, perquè ell havia abandonat la xarxa social, el 2008, amb la intenció d'escriure un llibre de filosofia en temps real per la xarxa. I, a més, té els sans collons de voler-lo titular... Break the Simulation. Trenca la simulació. O sigui, la seva dona, Break the Internet... Break the Simulation. A mi em sembla una cosa bastant esperant. Potser la nova de Màtrix, o sigui, fan una cinquena, serà ell, que encara també posen molts pròtes en té color. La quarta, no surta? Segur que no surta. La quarta, poca veró, menè. Mira, en qualsevol cas, em ve el cap aquella dita de... en terra de sexe, el Borny és el rei. Que ell que també es diria molt, Borny, el senyor que lligues, però vaja, vivim en un moment complicat. Això està clar. El desenvolupament tecnològic ens ha portat moltes coses positives. Però, alhora, ens ha permès avançar-nos a nosaltres mateixos i quedar-nos fora de joc. Crec que Openheimer ho ha expressat perfectament quan va desenvolupar la bomba nuclear. M'he convertit en mort, destructor de mons. No, no, no. Sembla que el filòsof avui és el Ferran. Anem a caure la puta. Estem a tope, eh? Però la filosofia combinada amb aquesta electrònica és brutal. Sí, lo haixo una mica. Entra molt millor, entra molt millor. Exacte, amb les pastilletes... A veure, en el fons, que estem criticant aquest tio, el Kanye West, però com a producte de la societat de la que vivim, és un rei. Això ningú ho pot negar. Una altra cosa és que siguis criticant la societat. I llavors seràs criticant els seus reis. Però és clarament un rei, no? Aquest tio tot el que toca es torna a or. De fet, Openheimer estava citant el diàleg entre Cristina i el príncep guerrer original, el Bajabat Guita, on es reflexiona sobre el poder i la tecnologia en su torga o el poder que s'en su torga en el món. I l'oïna adequat és que cada cop resultem, cada cop més resultem, perquè som com nens amb armes de destrucció massiva. Com el Kanye West, com el Kanye West, pretenem fer filosofia al Twitter. El tema és que ens han venut que pot ser així. És més, ens han dit que ha de ser així. Visca el progrés, el progrés ens farà lliures, i a mi, que us ho estic assegurant, em farà ric, dirà el gran guru tecnosociopolític. L'altre dia parlàvem amb una bona amiga, l'Alice Rosselló, que és sociòloga del futur. El problema et dirà que és moltes coses. Et dirà prospectora, em va dir. Prospectivista, prospectora, no. Però aquests són els de la ciutadania. Sí, sí, existeixen estudis del futur. I són tan seriosos com interessants, de debò. I, per exemple, l'Alice em comentava que el problema està amb el paradigma antropocèntric que encara vivim i que t'han arretroalimentat aquest sistema social i mundial que anomenem capitalisme. Ens hem volgut creure que som el centre, que tot ho podem, com anem màgia, és aquella tecnologia que encara no hem descobert. I, com a certs curiosos que som, ens llensem a la conquesta d'aquesta nova meta. I així, com hem vist, més progrés tecnològic en els últims 20 anys que en els darrers 20 segles. Sí. Sí, jo trobo. Ens ha fet la vida més còmode, tot aquest progrés. No ens podem enganyar. Ens ha permès assegurar la nostra base com a espècie dominant. Però on ens pot dur tot això? O on ens està duent tot això perquè això ja està passant? Canvi climàtic. Propunt del racisme, classisme i diutització de la població, ja us dic, són coses que ja estan passant a dia d'avui. I sembla un pèl agosarat dir que aquestes comoditats aparentment inofensives, com poder-nos comunicar l'instant o rebre un producte que hem encargat fa dos hores a casa, o simplement que existeixi aquest producte, sigui la gran part del problema. Facebook ens fa creure que tots estem més a prop amb un so clic. Twitter, que estem més informats amb un sempre scroll. Instagram, que vivim vides idíliques amb milers de likes. I el Satisfyers s'anomena així perquè dona satisfacció en menys de 30 segons. I si no està després, me la tienes que pasar. Sí, però no és per tu. No és per mi, això. És per la teva amiga, sí. No, això és molt bé. No ens estem sentinats aquestes. Què és l'emplicació del Mitu? I si no formem part, a més, se'ns diu que si no formem part d'aquest moviment, d'aquesta velocitat, ens estem perdent l'experiència de vida definitiva. Tornem a situar un altre autor. Avui estem de circus, no? Sí, sí, m'agrada. A més, aquest és un dels meus preferits, el Dos Oaksley, on el prole que va escriure 20 anys després de la publicació per a la seva obra de mestre, un món feliç, un món de feliç, a Brave New World, reflexiona sobre el que s'havia complert o no del seu llibre, o s'hi havia encertat amb la seva visió sobre la humanitat en el futur. En aquesta prole que ens deia que tot i que ho considera, no veig aquí... Sí, és d'aquestes coses així. Hi ha coses que li resultaven ara infantilòides, ròmals anys, però sí que seguia considerant que hi ha una cosa al seu llibre, el concepte de Soma, aquestes pastilletes que es prenen als personatges, que els donen la felicitat instantània, sí que funciona, és una idea que funciona perfectament. Ja que ell veia com que de cop era més clar que precisament tot el que ens agrada i el que trien per nosaltres mateixos és el que realment ens farà esclaus. I no passa el que ens imposen, encara que no ens agradi, com fa, el que ens porto a la 1984. Aquesta búsqueda de gratificació instantània ha sigut la resposta al principi de plaer, que és un model psicològic i social altament acceptat en l'esfera acadèmica, que defineix el que empenye els humans en primera i última instància. És una corrent filosòfica que es defineix així, no?, com el principi del plaer és el que mou els humans. De plenjure, sí. De fet, el Cisè gastarà bastant d'acord amb això. El cinema i el desig és d'una per aquí. Ja us dic que hem desenvolupat la nostra tecnologia per fer més eficient, al cap i a la fi, aquesta gratificació. I per això, cada cop, el nostre llindar de tolerància és més baix. Cada cop patim més ansietat, més angoixa, i accelerarem encara més aquesta búsqueda de la gratificació amb l'eficència, com a excusa, però amb la necessitat, com a realitat. A vegades ens en fotem. Jo, el primer, d'aquestes tendències que apareixen com el slow-food o l'eslow-walk. I, de fet, ara ha hagut una cosa que es diu el calm technology, que la tecnologia com calma. És una tonteria, perquè, al final, és que un ordinador faci uns processos més lents, per processos en plan, que no et comença a tirar tàrees a saco, o que hi hagi menys notificacions... I tornar a l'espectrum. Però el ser és que aquestes coses que ens en fotem, com ara estàvem fent, venen a donar una alternativa al model estaler de cultura, de velocitat, que vivim. Però ja em perdonareu que torni a citar el capitalisme. Ja que, precisament, aquest sistema és expert en assimilar la desidència d'adaptar-ne als seus paràmetres per anul·lar-la a través d'aquesta absorció. Per què creieu que val un dinaral en a fer teràpies de relaxament, si no? Va, millor vaig parant, que acabarem de primits. En realitat, el que tots volem en aquesta època de l'any és riure, menjar tiberis, obrir regals... I oblidar que estem ja al gaire bé el 2020, i en realitat seguim sense tenir un planet vi. Sí, creta Godobra, què deies, Adriana? En el fons o d'això que estaves dient és superinteressant. Estic molt d'agor amb tu. Però, clar, moltes vegades pensem que la estructura del capitalisme, com una cosa totalment aliena nosaltres, en què, finalment, amb la pràctica, hem sapigut una miqueta com sortir-nos en... Això és el que queden què creus. Però l'hora de la veritat, i això ho veiem molt ara que seu pare, és tot un món d'ensenyament, ja ho sabeu, és cert que l'éssar humà quan surt està precisament molt vinculat a l'adonisme. És a dir, l'éssar humà com a raça, com a producte, com a matèria, com el que vulguis, finalment, un nen, una persona que... O sigui, que només es relaciona amb les coses. Des d'un món principi, li dona plaer. I sobretot amb les seves exigències. Un nen no està en una posició còmode i plora. I plora, i plora, i plora. I no el convenceràs mai dient... Mira, escolta, per què no sents aquest... L'hiberto, a veure, l'hiberto. El tio plorarà, i plorarà, i fins que no l'hi satisfagis, ell continuarà queixant-se. I d'alguna manera, això també és la nostra proyecció. El capitalisme es comentava, l'entropocentisme inerent, que tenim pel fet... Des del naixement, òbviament, el tema és que els humans som aquest cert, que se suposa que té raonament. L'adult ha d'arribar per al local, nen, i dir-li... Escolta, aquí hi ha d'haver un equilibri entre el que vols, i que et dona plaer, i el que deus, també hi ha una idea... Però això ja és tan bé, afegit. Però el capitalisme ha potenciat la idea de... Tot això que el plaer... Si tu vols plaer, totes hores... Existeix, no, no, et diu... Això existeix. Quines són les metes que estàs... I això és el que l'Elisem comentava, que potser hauríem d'anar trencant... No es tracta de pensar una miqueta amb aquesta mentalitat medieval de sacrificis. No, però sí que hauríem d'intentar evitar començar a canviar el paradigma de que... Encara que ens pensem que no, ja no estem en un món de teocèntric, ja no estem en un món heliocèntric, o planeta... Quan tot gira al voltant de terra, o tot gira al voltant del sol... Sí, ho tinc, ho tinc. I ara estem encara en el món antropocèntric. L'Humà és el centre de tot, que té certa lògica, supervivència de l'espècie i tal. Aquí entres amb el fet de l'Humà és el centre de tot, i llavors, quan t'apropes de la idea de ser pare i fill, és a dir, i amb la teva relació amb el fill, què és el centre, l'adult o el nen? Entenem la mentalitat del nen com el motor de la projecció de la seva educació, o no, o les necessitats de l'adult, que és qui marcarà el que el nen ha de fer i ha de desitjar. Però traiem una birra. Heavy stuff, heavy stuff, per començar el Nadal. No, no, perquè és veritat, en el fons. I m'agrada molt el que deia, és també, com d'anar educant, i no cal anar-se'n a l'edat mitjana per entendre que també hi ha una doble moral contínua, no? El nen li ha dit, això no es pot fer, però després... Tu no ets un bon exemple. El tema de fumar o de veure com pot un pare no voler que el seu fill fumi, quan el pare és un carretero, per exemple, no? Perquè l'adult continua buscant el plaí immediat. Com li has de dir el nen, no, deixa de buscar el plaí immediat. No fumes. Bueno, almenys sempre ens quedarà a Kanye West, no? Perquè mira, escoltem una última reflexió de l'artista, eh? Trend is always late. La tendència sempre ha arribat a... Ja, però aquesta sona és que ja hi tornem. És que ja hi tornem, ja hi tornem. És més un joc de paraules, sembla més la gràcia de dir... Mira, amb quatre paraules, foto aquí el meu Haiku, que, en el fons, que hi hagi un contingut que remenen el salvar la vida. Vull dir, moltes vegades hi ha frases que realment t'adonen... que hi hagi un coneixement que et pot salvar la vida, no és aquest cas. I que fixa, bàsicament, és el trend, la tendència ha arribat sempre tard, en què ja hi tornem amb les punyateres presses. Que estem sempre corrent, corrent i corrent. I jo vull dir-ho, eh, el cabrón? No es queden 20 minuts de programa, eh? CINEMA Vull dir, estàvem confundint a l'Hoyenti. Hemos pasado de Sise, a la filosofía de Ferran... Però és tot no és macon, que t'ha passat. No, no, perquè... Mare Rister, hay que dejarlo para los momentos especiales, exacto. Si no, pasa como siempre, que lo aburrimos. Què vas a comentar, Paul? No, no, que em fa gràcia perquè estimiran el guió online. És a dir, el que tu has posat i dic, ah, sí, vull parlar superpoc. No, és l'última paraula. És a dir, el que tu has posat i dic, ah, sí, vull parlar superpoc. És l'última paraula, i és on comença la paraula. Els ullens... Sóc amb vosaltres. Vosaltres sou els meus ullens. Primer de tot, jo us parlo a vosaltres. Si ens escolta algú... Si ens escolta algú més, doncs de conya. Però és molt evident. Això m'agrada fer-ho amb vosaltres. Deixar-us allà amb la... Si no, sé que desconecteu. Exacte, actualitat. Bueno, jo com es prometia al principi... Vengo a hablar de cine, que raro, pero en especial de la última película de Polanski, se estrena el 1 de enero. Muchos de ellos, yo creo que habéis oído hablar de la película. Jacuz, Joacuso, o en l'oficial Elizabeth, antes lo comentábamos con Ferran, no? Pero ustedes pueden elegir, nos dan opciones de elección. Jacuz es el título original, que hace referencia al mítico artículo de 1.000 dólares, ¿no?, del 1.897. Que de alguna manera es precursor de muchas tendencias periodísticas y de la relación entre la media y la política, y es algo muy actual, ¿no?, por eso lo de la rabia es actualidad. Es totalmente cierto. Esta película de Polanski, que nos acompaña ya a partir de la banda sonora, no solo a través de mis palabras, lo que estamos escuchando es Alexander de Splat. Conocéis, ¿no?, Alexander de Splat. Seguramente, si os digo Alexander de Splat i seguís tocant dos, no sabréis quién es. Sí, Alexander de Splat. Alexander de Splat ha hecho bandas sonoras brutales, entre ellos el Canon ND, que se llama... No, no, com la llaman... És la banda sonora de... Este tío está detrás de cantidad de películas. Ah, la película que está con bandas sonoras premiadas. La que van a ressuscitar el sol, que han de marxar de la science-fiction. No, solaris. Ah, ahora nos... Sanchen. És el compositor, també, de Godzilla. És el de Isla de perros. Trabajo mucho para Wes Anderson y para Polanski. Entonces, aparecen nombres y títulos de Polanski, tanto como Fantastic Mr. Fox. No, pero no te mola, Anderson. Un día está un programa. Hostia, sí, porque a mí, Anderson... No te voy a decir que es el mejor director de la época, pero Isla de perros me parece un peligulón, amigo. Vale bien, lo vamos a dejar ahí. El conflicto para esa tertulia eterna. Pero este tío es el de la forma del agua, es el de Argo... Por ejemplo, o el discurso del rey... Godzilla. Godzilla. A ver, es un tío que, de alguna manera, es sinónimo de triunfo... Porque todas esas pelis que he mencionado yo son ganadoras, eh. De premios en relación a la banda sonora. Y ahora trabaja para Polanski, de nuevo, en esta película, Jacuz, y con esta melodía que nos acompaña desde hace unos minutos, podemos entender perfectamente que estamos entre un drague, un drama ciertamente intrigante, aunque ya veremos, al ver la película, que Polanski no es que abuse de ese suspense, es bastante evidente todo. Pero dejemos que siga sonando, porque me gustaría hacer un pequeño paréntesis aquí, ya que veo que hoy hemos... nos hemos puesto muy fuertes con la filosofía, y que además es inevitable, ¿no?, tener esa presencia de Navidad, pues, asomando en la esquina. A mí me gustaría continuar hablando de estas tendencias religiosas que nos siguen acompañando. Vamos, que a mí hoy me apetece empezar hablando de la culpa. Así es, Ferran. La culpa provoca redobles de tambor, pero también dolores de cabeza, arrepentimiento, enfados, reproches, reclamos, acusaciones... La culpa tiene tela, eh. Y la culpa, además, es una cosa universal, es actual, y, de nuevo, os digo, no estoy hablando de las navidades, porque en este caso, a mí me parece que la religión sí que lo ha hecho muy bien. Lo ha hecho muy bien porque... ¿Qué no se siente culpable un par de veces al día? Y cuando digo un par de veces al día, podría añadir un par de docenas de veces al día. Algunos, como Ferran, porque tienen el icono, ya se te ha notado ahí el ramalazo. Es una obsesión. Me tendría que sentir mal de estarme tantas horas viendo Netflix. Es una obsesión. Pero Netflix me está diciendo eso, está bien. No te creas. A ver, el tema de la culpa es que, claro, depende de qué moral tengas, la bastarás. Pues igual, tienes una distorsión de la culpa muy evidente, pero que todo el mundo la siente. Y así sea, a partir de una distorsión moral, o sea, respondiendo al canon del buen comportamiento cristiano. Pero, a la hora de la verdad, la culpa es lo que os decía. Es el lenguaje universal por excelencia. ¿Quién de vosotros no se siente culpable? Ya no, sí, es cierto, lo que te decía. Esto es una tontería, le doy el icono. Pero hay tonterías como llegar tarde. Que te haces sentir muy culpable. Yo no soy un ejemplo de ello, olvidar una fecha importante. Te haces sentir culpable. Comer más de la cuenta, beber más de la cuenta, fumar más de la cuenta. De hecho, quédense con el más de la cuenta, añada lo que quieran. Igual, incluso, diría que cuidar mal de la cuenta, más de la cuenta, le puede llegar a hacerse sentir culpable. Pero, por lo general, es lo contrario. Descuidar al prójimo, al cónjuge, al hijo o a veces a uno mismo. Esos sí que son motivos de culpa bastante comunes, más grave que ligeros, en este caso. Pero tanto es así que si la culpa no es una de uno mismo, serán otros los que intentarán responsabilizarnos del daño causado. Eso seguro. Porque la culpa es así, o la tienes, o te la echan, o te llega, o alguien te la echa. Porque la culpa tiene que ser de alguien, aunque nadie la quiera. Tal vez sea entonces el momento de culpar a un tercero y ese tercero a un cuarto. Y es que así se mueve el ser humano en sociedad. Entre la culpabilidad, la defensa, la acusación, ahí está esa filosofía, que además es el marco perfecto, no solo para la película de Polanski, sino para nuestra realidad. Porque, de hecho... No sé si parece que estoy hablando más del Prusès, por ejemplo. Porque en tanta acusación, culpabilidad, defensa... Obvio. Si estoy hablando de la película de Polanski. Porque al final, el marco ético que aquí he planteado está hecho a medida del Prusès y podría seguirlo con el tema de la inhibición de Torra, con la resolución del Tribunal Europeo sobre la inmunidad de Junqueras y por consiguiente de Puigdemón y Comín. Y también podría recuperar unos cuantos tweets con el hashtag, precisamente, YoAcuso. YoAcuso, ¿eh? YoAcuso, pero en catalán. YoAcusu, yoAcusu. Como, por ejemplo, el que proponía Xavier Domenic. Ya hace un año, ¿eh? Y que en el fondo decía así. He elegido el Xavier Domenic, porque sé que sois podemitas. Pero en el fondo, el YoAcusu sabeo que es... Más ognium, Torra, Puigdemón y muchos más, ¿eh? Porque desde el YoAcuso de Mílzola hasta nuestro YoAcusu han pasado muchísimos. ¿Pero qué decía Xavier Domenic? YoAcuso, a jutges que, amb les seves resolucions, han demanat trencallells a fiscals que diuen defensar la seva independència, afirmant delictes que no van existir. Acuso a tots ells, hi ha un estat que acabarà acusat, s'han tanciat a tribulants internacionals. Això va dir fa un any. Tampoco teníamos que ser muy visionarios para darnos cuenta de que esto acabaría pasando. Simplemente, es el inicio del fin, me da la sensación. Yo creo que nos queda un rato largo. Bueno, sí, pero es el inicio del fin en el cual el Estado encuentra una contraria de todas sus decisiones y donde las encuentra en Europa. ¿Por qué estoy hablando de todo esto? Porque quiero hacer la misma repetición que podemos encontrar en la televisión día a día. Sino porque, ¿cómo os decía, es el marco de la película de Polanski? ¿Qué pasa? Que nosotros, los catalanas, nos sentimos en el centro del mundo, yo lo sé, nos toca así, pero Polanski ni mucho menos utiliza esta película y el argumento para hablar de nosotros. Lo utiliza para hablar del mismo. Es gracioso, ¿no? Todo el mundo quiere que hablen de uno mismo, como decía Grucho, pero a la hora de la verdad es él que decide hablar de él y es posiblemente la parte crítica de la película. Porque él se ha amparado en unos hechos del siglo XIX, 1890-i, es decir, estamos hablando de alrededor del 1900, y él utiliza esto para hablar de su papel de víctima en la historia. ¿Y cuáles son esos hechos? Y con eso nos metemos un poquitito más en la película. Pues son, de alguna manera, los que preceden a la Primera Guerra Mundial. Es ese virus que ya contenía la situación política de principio de siglo XX de Europa, y exactamente estamos hablando del año 1894, ¿no? Cuando el capital francés Alfred Dreyfus, no sé si us suene ese nombre, lo podéis encontrar en cualquier discursito histórico, un oficial judío... Que salió un tiburón, no, no, es ese... No, no, a més, es muy importante, de nuevo, ahora vamos a empezar a ver los puntos, no dal jacuz, sino veremos los puntos en común entre Polanski y Dreyfus, porque, claro, estamos hablando de un joven oficial judío, Polanski, ya sabemos cuáles son sus orígenes. En este caso, eso sí, interpretado por Luis Garrel, magistral, eh, Luis Garrel, estamos acostumbrados a verlo siempre en estas comeditas románticas con esta actitud un poco como Alokim Gutiérrez, sería como Alokim Gutiérrez francés, pero aquí hace un papel de una soberidad magistral, un tío además irreconocible, ya, también, por la caracterización. Ehm... Y es acusado de alta tradición, es un judío del ejército francés acusado de alta tradición, muy procesía, todo eso, ¿no? Y condenado a cadena per Puetoa en la isla del diablo, vamos, una isla paradisiaca en la Guyana francesa, es guaterló, es una maravilla. A pesar de que el aculado siempre... Acusado siempre a Legó su inocencia, y además, claramente, no existían pruebas contundentes para él, es algo que merez en la película. Aun así, el Consejo de Guerra lo declara unánimamente culpable, y como consecuencia inevitable, por ese trabajo político y ese trabajo de la media, hay casi una aceptación total por parte de la opinión pública francesa, ¿no? Esa idea de la antisemitismo que siempre hemos vinculado a Alemania, y también, en el fondo, es algo que parecía ser el pan de cada día en la Europa de final de siglo XIX. Pero, pero, siempre hay alguien buen exceite por ahí, ¿no? Siempre hay algún tío buena gente, y en este caso, el bueno de la película, o, más bien, debería decir el íntegro, fue el coronel George Picard, que en la película es el siempre maravilloso... Juan del Jardín no sale en ésta trec. A poco. Pero, bueno, el Juan del Jardín Jean du Chagdan siempre hace que una película de la que aparece, al menos, mi punto de vista, tengo una elegancia, tengo una sutura, y ese es Picard, ¿no? El tío elegante que recibe el encargo de liderar la unidad de contrainteligencia justo después de que hayan pillado o demostrado que Dreyfus es culpable. Y ya os podéis imaginar el panorama, ¿no? Llega el departamento, se encuentra un follón que la flipa, y mentiras, corrupción, agustos de poder, pero nada de eso le impide probar que Dreyfus no es el culpable y descubrir a la auténtica espía. Claro, ahora, ahora dices, ya nos ha contado la película, ni mucho menos, estoy hablando de la mitad de la película, además no os asustéis que todo esto, como siempre digo, lo podéis encontrar en Wikipedia. En intrenet. ¿Crees que sirvió de algo? Pues voy a dejar hasta aquí, ¿no? ¿Crees que sirvió de algo? Que Picard llegara, revolucionara la unidad de contrainteligencia y consiera demostrar que Dreyfus... Sí que era judío, evidentemente, pero ni mucho menos era culpable, y que había un culpable real. A mí las vibras que me está dando lo que estás contando es... y el tema es muy distinto, ¿eh? Eh... la Senderos de Gloria, que también tiene este punto... Claro, pero el Senderos de Gloria es una película claramente bélico, ¿no? Antibélico, de hecho. Sí, pero el marco en el que se estructura es de... es bélicista. Esta es una película más de juzgados. Es una película más procesiana, ¿vale? Por eso te lo digo, porque Senderos de Gloria es la guerra, pero es un juicio de guerra, que le están haciendo a dos traidores que entonces han de determinar si ellos han retirado... Pues ellos son algunos hombres buenos. Claro, pero no son militares, ¿sabes? Sí, sí, lo que pasa es que el enfoque y el tono dista tanto de esas épicas que me estáis planteando, me planteéis películas con una cierta épica. Y aquí no, aquí hay algo como de evidencia continua, que eso es lo que le han criticado. Es decir, bueno, para los oyentes que se hayan quedado un poquito con la intriga de lo que realmente acabará pasando, no les voy a descubrir si la acción de Epica realmente tiene... tiene... vamos, capacidad de cambiar, ¿no? La situación. De hecho, veremos cómo no. Al final, es Emil Solà, el también otro de los que añaden como más capacidad de crítica a ese gobierno francés. Pero en esta película no hay Epica. En esta película hay una serie de enumeración de acontecimientos que siguen unos a otros y es todo bastante evidente. ¿Por qué? Porque el victimismo de unos y la culpabilidad de otros son muy evidentes. Y son muy evidentes, pero eso no quiere decir que... Que sea maniquista, es una película que realmente va construyendo bien todo el engranaje, ¿no? Intrigante, pero de una manera como muy plana a nivel de lenguaje audiovisual, ¿no? Por un lado has dicho que no es una película épica, por lo tanto no se parece tanto el prusés que pretende ser épica. No, porque el prusés a la hora de la vera también es muy evidente. En el fondo, hay una épica en la ilusión de cada uno, en esa proyección de sueños para la vera de la verdad. Luego has dicho que el victimismo de uno y la culpabilidad del otro es muy evidente, entonces vuelve a aparecerse un poco al prusés. Sí, no, es que lo que te digo es que es... Tu ves la película y tú lo vas a trasladar al prusés cuando él en el fondo, qué era lo que quería, ¿no? Pues establecer estos claros paralelismos entre Dreifuss y él mismo. Que no se limitan al hecho de que, por ejemplo, el director fue superviviente del objeto judío de Cracovia durante el nazismo, sino también ha le hecho de que ambos fueron sometidos a procesos penales muy irregulares. No sé si lo sabéis, pero mientras... Si los jueces franceses decidieron ignorar pruebas que demostraban su inocencia, la de Drefuss, el polaco, Polanski decidió ir de Estados Unidos al enterarse de que el juez, que llevaba su caso, planteaba romper el acuerdo de culpabilidad al que habían llegado con él mismo. O sea, él asumió esa culpabilidad, que es ahora muchas veces lo que le reprochan, como diciendo, no, no, es que tú te... Porque había un acuerdo detrás. A ver, el tema de Polanski, la supuesta violación... Vamos a ampararnos, ¿no? Vamos a excusarnos con que nos quedan muy pocos minutos de programa para no entrar en él porque es realmente complicado. Es queda para un problema. Es realmente complicado ese tema. Lo que también es complicado es ahora manchar la imagen del cineasta como cineasta, ¿no? No vamos a entrar en la persona. De hecho, no sé si lo visteis en la Mostra de Venecia, la misma Lucrecia Martell, la que estaba encargada en la directora de la Mostra en este festival... Se tiró pa' atrás, ¿cómo? No, dijo que no presenciaría la película. Sí, se recuperó toda la crítica que ha acompañado a Polanski sobre su supuesta violación. Después, el productor de la película dijo que si no se disculpaba, retiraba la proyección de la película en la festival, entonces, evidentemente, se disculpó. Pero, bueno, ya había generado todo este mal rollo, que, de hecho, era un mal rollo que estaba clarísimo, porque Polanski no se pudo presentar a la película ante la posibilidad de que le detuvieran, ¿no? Le detuvieran en Italia. Entonces, realmente, a Polanski le acompaña toda esta acusación que él decide criticar o de la cual decide defenderse a partir del personaje de Dreyfus. Esto es lo que, realmente, le han criticado. Porque, claro, que Polanski pueda ser una persona que controvertido, que siempre ha tenido que huir un poco, es cierto. Ahora, que sea una víctima del mundo... Sí... Eso habría que discutirlo. A Polanski le han pasado cosas que le pueden hacer sentir víctima, haber sido víctima del nazismo, lo que comentaban, lo que le mataron a su mujer también, la justicia, pero luego pasan una serie de cosas... Y, de hecho, su profesión también bastante dañada, ¿no? Exacto. Pero, bueno, algo para terminar, Adriano, porque como oyes... Vayan a verla, uno de nero. Sí, uno de nero, ¿no? Si lo agarra dur. Doncs, mira, fem ràpid una agenda, perquè estem a final d'any, i ha apucat a cosa, en veritat. Tenim a Cinema Cats, el musical Tom Hooper, que és el director d'aquí de... I Juanquí és un horror, i Juanquí és un desastre. Que és tuve l'oportunitat de veure-lo en software. La feina del que tio ara, a part del que va fer el discurs del rei, va fer el musical dels Miserables, també. Aquesta pel·lícula s'estén el 25, o sigui... Justo en navidad, exacto. Justo en navidad, i també el dia 25, amb unes mojercites de Greta Gerwig, la directora de Lady Bird. Després de videjocs, s'ha estrenat aquesta setmana passada, s'ha estrenat... Sí, l'exposició de Gameplay, el SSB, i que durarà fins al... Estarà 3 de maig, 3 de maig. I després jo volia fer un comentari que és... Un videjoc, Génesis Noir, que és un joc que no té data. Tot i que diuen que s'estrenarà el desembre, perquè diuen que s'estrenarà entre el principi abans, durant o després del Big Bang. Curiós. Bueno, nois, queda un programet. Bueno, avisa'ns quan ho llegui el Big Bang, ¿vale? Doncs ens veiem la setmana que ve per l'últim programa de l'any. Cyposa.