... Prefereu espites que aquí comença l'Empatx, l'Embafada, el Gran Festí, la vacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Bonturada, un programa cuinat per... Pol Diggler, Perran Pujol, Adriano Calero, el ràdio d'Esvern. Potser no us ho han dit, però... Feliz 2020 a tothom! Ja tornem a ser aquí després d'aquestes festes nadalenques i per celebrar aquest nou any i nova dècada. O no. Com ha quedat això al final? La dècada comença als zeros o als uns. Va, tant li fa! El que realment és especial aquest nou any que ens hem fet és el canvi de dígit. Aquest segon número dos que ens acompanyarà durant els pròxims 10 anys i que ens farà pensar en allò dels feliços i bojos anys vint, però els del segle passat. Perquè ho van ser realment i ho seran els actuals. Va, fem un petit repàs. La dècada de 1920 va començar amb moltes ganes de celebració al món sencer, però en especial als Estats Units. Allà, al final del que llavors es denominava la Gran Guerra, va aportar grans beneficis, així van fer d'or, venen armes a tort i a dret. Així doncs van denominar aquell període de prosperitat com als feliços anys vint. Però com dèiem, tot el món tenia ganes de gresca. La vella Europa, desolada després d'aquell conflicte bélic que va deixar prop de 10 milions de morts i desenes de països enruïnes, necessitava abraçar la reconstrucció i el mirar el futur amb optimisme i despreocupació. Segons el país ho enfocaven diferent. Cuenyadors, com el Regne Unit, van anomenar aquells anys els dourats vint, mentre que a la més petidora, França, no va amagar la part irònica de tot plegat a l'anomenar-los als bojos vint. El món clamava per lleu gelesa, per diversió, per millorar com fos l'absoluta misèria que havíem viscut els últims anys. I gràcies a la segona revolució industrial, auspiciada per l'auge del fordisme, es va facilitar aquest avenç. Coches, ràdios, cinema, música... La època també va ser coneguda com la època del modernisme, o la tradició va deixar pas a l'adonisme. L'explosió del jazz o de l'art de cor, dels clubs de Bal Charleston, i fins i tot un cert aperturisme sobre la sexualitat, tot semblava apuntant la mateixa direcció. Va augmentar el consum, l'oferta i la demanda. Va néixer el negoci urbanístic i va haver-hi un boom cultural per les masses. Tot semblava efectivament feliç, dourat i entrenyablement boig. Però esclar, aquesta factura s'havia d'acabar pagant, i precisament a Estats Units, que va iniciar tota aquesta voràgina de plaer i distraccions, encara que fos a base d'oferir crèdit a una necessitat d'Europa, va acabar patint el conegut Crac del 29. El del treball econòmic va desfer el somni, i va obrir els ulls al món a una realitat que ja s'anava gestant, però que ningú s'imaginava llavors fins a on arribaria. Però ja traiem massa sovint a passejar Hitler, aquí, en panada cultural, i avui no toca. El que toca és analitzar on som avui, 100 anys després, iniciant uns nous anys vint. Així que fem un recap. Fa res i menys que hem sortit d'una gran crisi econòmica. Les millores de la tecnologia de la informació ens han donat un boom cultural amb coses com la distribució digital i la comunicació de masses. Se suposa, o això diuen, que torna a haver-hi una pujada del consum, del turisme, de la vivenda, i tot i així tot sembla fals. No parlem pas d'una època d'aurada. Serà que hem après alguna cosa 100 anys després, sobre que no és or tot el que brilla. Si els vint de fa cent anys es van anomenar els temps moderns, precisament els temps actuals s'anomenen els temps pòs moderns, ja que aquest cinisme i falta de fer semblen demostrar que sí, alguna cosa en vam aprendre. Però això no ens evita que el resultat d'una dècada en què sembla que res passi. Però tot va més o menys bé, acabi com el rosari de l'aurore. Collons, si al final sí que tocarà parlar de Hitler, ja veureu, si al final dels anys 20, dels antics 20, va portar-nos a Hitler, Mussolini, Franco, el repunt de la xenofòbia americana o al nacionalisme més exacerbat a Europa, què t'animarà? Trump, Vox, crisis migratòria, desigualtat social. Oí que a vegades mirar-se el mirall fa una mica de coseta. Ai, feliç 2020, mentre puguem. Don't know where, don't know where but I know we'll meet again some sunny day. Bona nois, bon any. Bon any a tothom. Veig que t'has sentat molt bé, aquest bon any, no? Jo, quan comença l'any, faig propòsits de coses que no vull que passi. T'has en fallat, tio. De coses que no vull que passi. Bueno, no només estrenem nom anys, sinó que les historials estan gravades. Jo crec que està bé, eh? No, perquè això es permetràs jugar una mica, també, en Decau Futura, aquesta era la primera prova. Mira, jo, con lo que no os has contado hoy, Ferran, creo que te voy a llevar conmigo a hacer de guía. Que te queda muy poquito para... La próxima temporada de guía, te veo, eh? Sí, pero según veo, tal como vistes, no me sé ganar mucho dinero, ¿no? Jodas, tio, esta camisa, lo bonita que es. Proyectemos estas imágenes, al oyente. Proyectemos imágenes que van a contradicir la foto final que podrán encontrar en Instagram, donde van a ver a un seductor vestido con camisa verde. Y con pelo. Y señores, hablo de mí, hablo de mí. Y con pelo. Filtro beauty de pelo. En cabello, en cabello. Doncs ja estem aquí, 2020. ¿Pero qué nos están trayendo estos años? De momento. De momento, bueno, de momento, la primera empanada. La primera empanada. I editoriales gravades. Exacte. No sé yo, esto de la editorial enlatada. Lo viejo siempre es mejor, ¿no? Claro. Ja vull portar-me això, no, jo crec, una mica... Bueno, hi ha un lo viejo o nuevo. Lo nuevo, lo viejo. Lo nuevo, lo vello, els nous, nous, nous, nous, nous, vins. És complicat, aquesta frase d'avui. Jo estic totalment d'acord de contigo, en el tema de si empeces contando el número 0, està clar que els años 20 empiecen ahora, ¿no? La década de los 20. Jo crec que sí, però és bo que no. La tendència és dir que no, que l'última any d'una dècada és els euros. Sí, pero algo que lo marca y que nos lo deja clarísimo es el millennium. Cuando cumplíamos... Claro. Todo el mundo tenía claro que ya pasaba a un siguiente millennium. ¿Cuándo...? No, ya no solo el millennium, el siglo, es el nuevo siglo, y el nuevo millennium, como no va a ser la nueva década, pues claro, ¿no? Sí, va acabar hasta la Sagrada Família en ese año. És que farem una empanada horària, avui. No tartulia, és directe. Ja ho hem dit, ja ho hem dit. De hecho, de qué vamos a hablar. Bueno, recordem que això és socials primer, ràpid. Facebook, empanada cultural, Instagram, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, sense ella, i els podcasts a MixCloud, SoundCloud i Alibocs, encara. És increïble. Ha estat un tuit desitjant bones festes. Home, i tant. Un de Nadal i un de Bonany. Tots dos. Tots dos, perquè no em va arribar a mi. Para, Adrià, no, que ens portes. Exacte. Doncs avui, mira, m'ho heu ficat molt fàcil perquè vulgui parlar de Roaring Twenties. En el fons jo estava pensant, hosti, de què parlarem avui, si estem centrats amb els anys 20, no els que no coneixem, sinó els que vam deixar enrere fa 100 anys, llavors que, va, potser els Roaring Twenties de Raul Walsh, se'n recorda aquesta pel·li? La pel·li de l'any 1939 a James Cagney, a que hi t'hi acabaran ràpid. No recordo d'on estava, quan... Va, vinga, va, va. Vogue, sale Vogue, de hecho son de los primeros papeles de Vogue, en plan, malo o maloso. Después tiene High Sierra, para el mismo director, Raul Walsh no sale. Ja ho havia, que ja ho havia. O éramos jo encara. No, tio, lo raí... Roaring Twenties habla precisamente de la prohibición, de la ley, sí, ¿y de cómo estas... Adrià, no, ens parlaràs dels Roaring Twenties o de què ens parlaràs. No, esto era todo para decir que no os hablaré de los... Clamorosos años 20. La traducción sería, literal, los clamorosos años 20. Pero ellos decidieron llamarlo los violentos años 20, en la traducción al español. Tú has hablado de los locos años 20, de los gloriosos años 20. Los laureates, sí, sí. ¿Y por qué esos años 20 fueron tan gloriosos? En el fondo lo has mencionado antes, ¿no? Debido a la guerra, a la gran guerra, a la primera guerra mundial. Y es ahí donde me voy a meter, donde nos vamos a meter de hecho todos, porque somos muy conscientes de que hace cuestión de dos días, se ha estrenado una película llamada 1917. Que suena para todo. Que está dando mucho que hablar, exacto. Y que es dirección de San Méndez. Hablaremos de esa película. Doncs jo us portaré, ja que toquem el tema d'anys 20, us porto un videojoc, que ja veurem després que un videojoc anys 20 no ho guai a massa, però que sí que porta una animació molt tradicional d'aquella època i la música jazzera també de l'època, que és caphead. Molt bo. I tu què, Ferran? Jo us porto... que també estén d'estrenar fa un parell de dies, aquest cap de setmana, s'estrana la segona temporada d'una sèrie. Jo ho vinc a parlar de la primera, de John Pope, el papa joven. I d'això avançem. El papa joven de... De qui, de qui, de qui? De qui en dirige? Es... Paolo Sorrentino. Sí, sí, sí. Jo no faig com tu, jo no faig la meva secció, quan començo el menú del diari. És el caballeri del cine. Allà està. Bueno, vinga, avancem i comences tu, Adrià. Molt bé. Endavant. Cinema. Esa èpica que nos impulsa a todos. Bueno, os podéis imaginar que con este título, 1917 de Ípica, tenemos para un rato, pero que tampoco el espectador ni el oyente se asuste, porque no estamos en una clase de historia. Como siempre, nuestra idea es, en esta gran empanada, mirar a la historia o a la sociedad, a través de la cultura. Y en este caso, a través del cine y de una gran película. He de decir, además me parece que aquí, dos podemos confirmarlo, que es una gran película. Yo no le veis en cara, pero tengo moltes ganas. Pero tranqui, porque tengo unos simples de ejemplo, Ferran, para que el oyente también esté tranquilo, no va a haber spoilers. De hecho, de nuevo, volver a hacer esa gran revisión. No me digas que engana la guerra. No me digas que engana la guerra, por favor. Todo está en Wikipedia, ya. Bueno, es tan secundario, la película. A la hora de la verdad, no es una película que te abre de la Primera Guerra Mundial. Estran les persones. Extraño un poco cuando ves. Al final, cuando tú le pones como título un año, de alguna manera, estás empujando al espectador a creer que vamos a desgranar ese año o un conflicto propio de la época. De hecho, es el mismo año de la revolución rusa. Tiene algo que ver ahí. Tiene una idea. No, francamente. Y esto es algo que lo entendemos al final de la pel·li, y no por eso estoy haciendo un spoiler, sino porque hay un momento, el típico epígrafe de despedida, los subtítulos finales, algo muy interesante, que menciona como esta posible historia que acabamos de vivir, como espectadores, cuando llega al final de la película, forma parte de todas esas historias que el abuelo de Sam Mendes, que participó en la Primera Guerra Mundial, parece ser que le contaba. Pero hay algo muy interesante, cuando la ves en versión original, y es como podría ser perfectamente un subtítulo que te dijera como la historia narrada por el abuelo, y en este caso iríamos a The History, porque aquí, claro, aquí tenemos que poner un poco puntillistas. Historia e historias en castellano responden a la misma palabra, pero no en inglés. La historia es The History, con H, y griega final. Pero en cambio, las historias, que ellos cuentan, y es muy importante, yo creo, ese subtítulo final, porque te lo deja muy claro. Esto forma parte de las historias. Y en las historias, pues hay mucha recreación. Bueno, en verdad es una historia que habla de historias. Es como una... Y en mini historias, dins de la película. Claro, evidentemente, hay muchas subtramas. ¿De qué va esta película? Para todos aquellos que estén un poquito más despistados, y quizás se hayan oído hablar de la nueva aportación de Sam Mendes, director inglés, pero que, de hecho, le dio gran fama a sus películas americanas, simplemente para ubicar al oyente, pues desde... America Beauty, que fue con la que triunfó, realmente, en el año 1999, hasta Camino a la Perdición. Aquella algo, ¿no?, también, de Camino a la Perdición. Hablamos de un gran viaje, después mencionaremos la sinopsis, pero tenemos Yardhead, que ya era una película que intentaba hablar sobre la guerra. Después, Revolutionary Road, una pel·li muy, muy indie, The Way We Go, que aquí la tradujeron como un lugar donde quedarse, para mí es de las pelis preferidas, sobre Sam Mendes, y después, evidentemente, las dos últimas. Skyfall, no? Skyfall. James Bond. Spectro y... Spectre. Y esta es su nueva aportación. Una pel·lícula que, de alguna manera, bebe, de las otras pel·lícules que hemos podido ver en él, está claro, ¿no?, que el sello Sam Mendes continúa, pero continúa un poquito más efectista, un poquito más técnico, porque seguro que si alguien ha oído hablar de esta pel·lícula, habrá oído hablar del gran plano secuencia, que aparentemente... Según dicen, es toda, es verdad. Sí, claro. Está narrado como si fuera un único plano secuencia. Narrativamente es un plan secuencia, obviamente. Técnicamente. Ya se ven que fan trampas. Hay trampas, pero... pero no. La pel·lícula... Et treu de la pel·lícula. Que a vegades dius allò... Hòstia, aquí... Ah, mira, no és la soga. No és la soga. Está claro que la soga fue la pionera de todo esto. Y en la soga, esos puntos de encuentro... Sí, porque eran ocho latas y era lo que le permitía la lata en esa época digital poco. La lata de negativo. Exacto. No dan para nada. Ni de la sopa escambel. Cuando llegaba el final de la lata del negativo, pues se veía obligado a cortar. Y esos cortes estaban siempre como... Crec que eran 15 minuts, ¿no?, o... O eso menos. Yo creo que eso menos. Un poquito. Un bit minuts. Y donde iba a cortar, pues, la ropa de una manera muy visible. O sea, ahora, cuando la vemos en el presente, evidentemente sabemos dónde está cortando. Lo bueno, yo creo, de la nueva pel·lícula de San Mendes, de 1917, es que... Primero que te olvidas, ¿no? A solo que... A solo que esté realmente obsesionado con saber los trucos y... Y todas estas pequeños amagos técnicos, te obsesioneras de la... Pero la pel·lícula realmente te atrapa de tal manera que te olvidas. Al final, la intención de San Mendes es evidente, ¿no? Lo que quiere es que el espectador explique con los protagonistas de esta historia. ¿Y quién es uno de los protagonistas de esta historia? Pues dos chavales, dos cabos, ¿no? Dos cabos que, estando en la primera agama de la Mundial, y es interesante además como empieza la pel·lícula, estando bajo un árbol, a la sombra, aparentemente, en una situación de calma, reciben el encargo de cruzar las trincheras enemigas, las trincheras alemanas. Aparentemente, porque el ejército alemán, alemán, se ha desplazado, se ha desplazado y ha dejado el vía libre para llegar a donde hay otro pelotón, otro campamento que está dispuesto a atacar, porque ha leído esa avanzadilla alemana, ese movimiento alemán, como una retirada, y de hecho, ellos tienen que llevar el mensaje de que no, de que es una trampa, de que ni se les ocurra atacar, porque va ser una gran matanza, ¿no? Y aquí tienes a estos dos jóvenes soldados británicos, llamados Schoffel y Blake, pero estamos hablando de quién, de George McKay, aparentemente, cuando los ves, dices, ostia, el hermano o el primo de Ryan Gosling, porque no me digas que el George McKay no tiene un puntito Gosling. Bueno, jo sempre que el veig, perquè aquest és el de Pride, no? Sí, aquest tio, aquest tio i el de Pride, és el que descobreix la seva homosexualitat, i llavors es fica molt moviment, a Pride era aquella pel·lícula que parlava de com els gays, el moviment gay, a l'època de Tatcher, del 80, s'associava amb el moviment miné, eren collonant, i després és el fill gran, de Captain Fantastic, també, la pel·lícula... Ara l'ho ha mort. Ara l'ho ha mort. I sale con el pelito largo, tiene otro... Jo cada cop que veig aquest actor, penso, tio, em recorda, saps els caps de la ia de pascoa? Sí, sí, sí. És molt de tot. Evidentment, seria un Ryan Gosling no tan atractiu, però té un puntet, potser els ulls, potser el nas, no sé... Si digues Bigotti, l'espai del Bigotti, de sota el braç, és molt gran aquell. És cert, és cert. I el seu company, de fet, és una mica, en el fondo, qui en dirige es avanzadilla, quien dirige la necesidad de llegar hasta el pelotón, es Blake, que està interpretado por Dinchals Chapman, en el fondo, es un actor más joven y quizás no lo recordáis, pero es el Tom Envaracion, es el hijo de... El niño. Exacto, el que se tira. Ostras, vale, es que... Vale, vale, vale. No se parla de jugar de otro, no? Sí, sí, sí. No, no, no, no. És que jo, de la pel·lícula, que tinc molt d'interès, només he vist els cartells. I és difícil reconocer-lo, perquè és clar que la bala ha canviat moltíssim. No, va, clar, sí. El que té 22 anys... A jugar de tronos va començar a ser un nen, de 9 anys, potser. La quarta, quinta, sexta temporada. Està en la sexta que se tira pel marcón. Exacte, té 22 anys a la pel·lícula. És probable. Bueno, a la pel·lícula, jo crec que serien inclús menors, no? Perquè dir... 8 menors no d'edat, sinó de 18, 19 anys. Ah, s'ho parla de... Els soldats, soldats. Els soldats. Poden representar aquesta edat, de 18, 19, 20 anys, però a la vida real, aquest xaval ja té 22 anys. Sí, sí. Però no deixa de jugar... Pots trobar que és per el paperot que fa... Mmm! Trobar que és molt jove. Perquè aquests xavals han començat a nens. Tu n'has vist pol, joc de trons, i el seu personatge és un personatge bastant complicat d'interpretar, i el nen el defensa bastant bé. Ah, és que estem parlant de xavals que han crescut en la interpretació, vull dir. Com per la sabrina, no? Que van creixent madmen. Exacte. Bueno, ja ho parlarem. I és molt gracioso, i aquí, com a curiositat, que el seu hermano, la persona que interpreta el personatge del hermano, que és el que està en el otro pelotón, no es lo perdáis, también sale en juego de tronos. ¿Cuí, quién es? El ropestar, el ropestar que el hijo mayor, el que aparentemente va a ser el heredero, y que también muere. Eso es, porque el juego de tronos muere todo. Y es curioso que los asocien, que tengan una relación de hermanos en la película, aunque no lo eran en juego de tronos. De hecho, eran de familias primales. Bueno, de hecho, en la película aparecen todas unas series de actorazos. Ellos són el vehículo, ellos son el cediente inductor en sí mismo, ellos son los que tienen que llegar de unas trincheras concretas a unas últimas trincheras donde se está pensando atacar al enemigo, y en el camino, evidentemente, se van encontrando con una serie de personajes superbrillantes, que quizás en cuatro pinceladas, te sienta el personaje y su papel en esa guerra. Estamos hablando desde el primero, el que provoca el movimiento, que es Colin Firth, que es evidentemente uno de los cargos en la jerarquía militar más elevado, pero en el camino se encuentra... No, no, lo mejor es cuando sale de la primera trinchera y se encuentra Alandrie Scott, del cual hemos hablado aquí varias veces por aquel capítulo fallido de Black Mirror donde él era el taxista que estaba obsesionado con vengar a los tipos de Facebook. Después, hemos hablado de Fleabag, y él hace un papel muy interesante en la segunda temporada, y evidentemente aquí hace también de medio colgado, es el que le da la despedida de la trinchera. Andrie Scott, después se encuentra Mark Strong, conocidísimo Mark Strong por las películas, sobre todo de Guy Ritchie, y después, ¿quién es? ¿Quién es el coronel? Es decir, un permac. O sea el doctor estrany. Bueno, perquè aquí tenim una especie de coronel futbol. Això ha de dir de estrància a ser sociàtica. Per què? Perquè és mallatgat. No, no, però és el doctor estrany. No, vés que abans li comentaves el Ferran que em recorda bastant el videojoc que hi quedèiem de Qojima, el Let's Trending, des del punt de vista que primer, la pel·lícula comença típic de videajoc que tu vas a un lloc que et diuen la misió. 5 minuts ja saps de què anirà a la pel·li. Quina és l'objectiu final. I tot el viatge... És una creuada, no és una creuada. Ostres, però és que és una gent a priori inexperta. No ho és, eh. Però a priori són gent jove. És la imatge de la joventut. Passen per llocs devastats. No és la típica imatge. No us imaginau la típica pel·lícula de guerra del desembarco de Normandia. I tampoc és d'un kirke. Tampoc és d'un kirke. Ha sido presentada como una gran hazaña técnica, en esa narración que no tiene cortes, que la apariencia acompaña continuamente a los espectadores en su gran cruzada, en su gran misión. Pero lejos de eso, lejos de ese aparato técnico, que evidentemente se hace notar y es muy importante, es una película que más bien busca el detalle, lo mínimo, la emoción. Al final, lo que pretende con esta película, ni punto a hacer una lección de historia, porque es como decíamos, está totalmente descontextualizada de la guerra. Lo que sí, supongo que intenta acercar al espectador, a esa realidad y a todas las limitaciones. Porque mucho más hay algo que a mí, al principio, me hacía recordar senderos de gloria. Es una gran película de trinchera. Es una gran película de trinchera. Hay una imagen al final que es sendero de gloria. Pero claro, en sendero de gloria aún hay gloria. Aquí no hay nada de gloria, aquí si hay algo es barro. Y tal es así, que hay un momento en una de esas escapadas, que por accidente, y aquí se hago un mini spoiler, que es que el tío por accidente acaba metiendo la mano, sobre un cadáver. Pero esa mano está sobre las entrañas de un cadáver. El cadáver ha sido un misil. Y ha quedado una especie de agujero en la parte del estómago, y él se apoya sobre la muerte. La vida sobre la muerte. Sí, pero hay una continua reflexión sobre eso. No es la misma secuencia, pero en las secuencias siguientes, hay un momento donde llegan una especie de cabaña o un hogar, y los dos personajes se separan, porque es evidente que mientras van juntos la cámara le siga los dos. Pero hay un momento donde está muy bien cruzado el trabajo de cámara, donde pierde a uno y recupera a otras las capas... Sí, y suma pantallas. En el fondo está bien que hayas comparado con un videojuego, porque tiene algo de videojuego, esta película. ¿Cómo se mueve la cámara? No piensen que continuamente la cámara está detrás, en un plano dorsal siguiendo a los... No, no, no. La cámara se pone frontal, en traveling frontal, en traveling dorsal, en traveling laterales. Que això seria interessant, és el que dèiem abans. A part de veure un making-of d'aquesta pel·lícula, que ha de ser espectacular, és veure com han fet certes perquè tu passes d'estar al ras de terra. El ras? Sí, està al cel. Està al cel. Hi ha un moment que el tio cap per un riu amb una cascada, i la càmera és totalment sanital, i es queda aparentment desconectada de qualsevol... Una càmera lliure de videojoc total. És una càmera que podria fer servigues per no haver enter de void. I està molt bé que aquesta càmera sigui així, perquè el que ens dona a entendre és que la necessitat d'arribar a aquell punt és una mica com la necessitat orgànica d'un riu, que troba un punt, no pot continuar, però no es preocupeu, que trobarà una dracera. I això ho veiem continuament en la càmera, perquè és una càmera que aparentment és caòtica. Però per què? Perquè està buscant una salida. I aparentment és aquest camí a la perdició, no seria camí a la salvació, perquè ells han d'arribar a un punt per salvar-los del gran fracàs que seria atacar. És aplastant la pel·lícula en tots els sentits, des de la part tècnica i de com aquesta part tècnica no hipoteca el fondó, el contenidó. Perquè moltes vegades, si aquí comentamos su toya y sé que es una pel·lícula más bien celebrada... Antes te comentaba en el coche si era parecida a Gravity, que también tenía ese componente técnico, y yo te decía, aunque me imagino que no le pase lo mismo que a Gravity, que a Gravity la parte técnica tapaba lo que era una historia bastante. No me dio, creo, pero sí muy normal. És que esta es una pel·lícula realmente también... O sea que no pasa esto. Cargada de subtramas... Una pel·lícula que a priori pot estar basada en una tècnica l'hi teus a aquesta tècnica i queda una pel·lícula igualment de puta mare, és aquesta pel·lícula. Exacte. Perquè un toya potser el que passa és que es va decidir per un pla secuència, recordem que és aquella... Un to de real, de la matanza. De la isla de Suecia, de tots aquells xavales, que estan en un campamento de verano, i un nazi extremo, se decide a matarlos y de hecho es lo que hace. Llega la isla, los mata... Allà està justificat pel temps que va tardar a la matanza aquesta, que era un hora i deu, o així. És un pla secuència d'un hora i deu. Allà està justificat. Lo comentamos aquí, no como lo habían ensayado, lo habían rodado en varios días, pero que cada día rodaban la pel·lícula entera. Aquí hay varios cortes, y hay uno muy claro. Y hay uno muy claro. Porque hay un elipsis, hay un elipsis temporal. Entonces no descubro nada, pero ahí sí que hay un momento donde la historia se corta y aparece X horas más tarde. Es evidente que San Mendes no tiene ningún problema de mostrar sus costuras, en decir no. Estoy yo para marcar paquete y demostrar lo bueno que pueda ser desde una perspectiva técnica o narrativa, sino todo lo contrario, para acercar a la espectadora esa realidad. Una realidad que además nos han acostumbrado muchísimo, porque en películas sobre la primera guerra mundial hay muchísimas, pero quizás mucho más históricas, por así decirlo, y este no es el caso. Esto en la película es realmente vivencial. Y me gustaría acabar porque podría continuar mucho más tiempo. Es una pel·lícula que, como la Sagrada Família, tiene tanta simbología y tantos pequeños detalles. Cada programa sol la Sagrada Família. Vengo de la Sagrada, esta mañana estaba ahí. Es lo malo de Serguía, señores. Y lo más sería en Barcelona, que no te salvas de la Sagrada Família. Y religioso y católico, claro que sí. De John Pope, dos. Por favor, deja que la música no s'ilumine. Bueno, és una cançó super versionada, es Waifaring Stranger o The Poor Waifaring Stranger. És una cançó en què l'espectador té l'oportunitat d'escuchar en la pel·lícula i que realment l'elevarà a un estado emocional i espiritual propi de la Sagrada Família en un dia de huelga on no hi ha turistes. Imaginaros, és una meravella, ese momento. A més, és un moment que estàs exhaust. O sigui, estàs tu com afectador. Aquesta cançó és un lament. No, perquè aquest moment és entre mi. Vull dir que la pel·lícula és un lament d'un camí. No vull dir res. És un moment, però és just després de l'odissea, però d'una odissea que ha durat minuts, perquè la pel·lícula tot és un pla secuència, hi ha moments més cap amunt, més cap avall, però aquest moment és un moment cap amunt i entra aquesta... Tornant al detestranding, és com quan passes una zona de monstres al detestranding i la càmera s'obre i comença a la baixada. És literal, perquè venim... Hi ha un punt d'inflexió amb l'el·lípsis que hem mencionat, moltíssimes secuencies en uns territoris totalment devastats, àrids, sin vegetación, sin vida, la muerte está presente continuamente. Y de repente llegamos a esta secuencia, ahora no lo recuerdo, me parecería que son... Más bien son como pinos o hayas, son árboles de un tamaño superior, que de alguna manera dan una sensación de recogimiento y ahí se encuentra, bueno, con el pelotón y con esta música, que es lo que tú decía, sí, es una canción de lamento, pero es la canción del lamento de la soledad del inmigrante, entre la antelemesidad. En este caso, de los apalaches, porque esta piensa que es una canción popular, que representa un poco el folk norteamericano y es una canción de ese territorio. Me extrañó mucho que la utilizara, que esa mente es como británico y haciendo una historia sobre la Primera Guerra Mundial, donde los estadounidenses... Tu l'hauràs investigado y será cierto eso que dices, pero al principio, al menos, es muy celta esta canción. O sea, serán irlandeses cantando en Estados Unidos. Podría ser. Claro, es que lo mejor es una canción que en realidad viene... Podría ser, porque si no no tiene sentido o no tiene tanto sentido, el que sàmenes l'haya utilizado... Tiene un tono muy celta, tiene un tono muy irlandés, es irlandesa en el sentido inicial. Aquesta decadencia de la música irlandesa, de folk lórica, que es una tristói, que sempre parlen de... et dec diners, estic sol, necessito que m'acullis a casa... I tu no em diners. El migrante. El migrante i l'altre edat, senyores. Por favor. Por favor. Quiero seguir escuchando cómo avanza esta empana de cultural. Videojocs. Bueno, si parlem d'anys 20 i de videojocs, ja hem dit abans alguna cosa mal aquí, perquè... Teòricament, que són videojocs fets amb ombres. Sí, com serà això. Jo, a esa época, segurament, hauria jugat, no? Sí, claro. A los dos que había. Exacte. Es diu, no? No sé si és el primer, el Pong, un d'aquests que s'havia dit que era... Però això ja és a finals del 50. Els videojocs, com a tal, sí, finals del 50. Com a tal, si que existeixen experiments electrònics previs, però sí, 50. Tu es parlaven d'anys 20, un videjoc. Clar, anys 20, un videjoc, però ara mateix que es porta molt al retro. Sobretot veiem molts jocs sprites d'aquests dels 80, però una companyia ha optat per anar encara més enrere, i justament situar un videjoc, en els anys 20. Estan parlant de capget, no me lo vuelves a poner. Estan parlant de capget, no me lo vuelvas a poner. Estan parlant de capget, no me lo vuelves a poner. Estan parlant de capget. Estan parlant de capget, de la companyia Studio MDHCR, que no sé què vol dir. No té por, no té por. MDHCR, MDHCR, MDHCR. MDHCR, MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. MDHCR. De fet, com a anècdota, jo vaig veure fa poc un vídeo al canal de IGN, que a vegades porten els creadors, els creatius dels videojocs, que o bé juguin el seu propi joc, o bé que vegin a gent jugar en speedruns, que són aquesta gent, no sé si és el que és un speedrun, Adriano, que és la gent que es dedica, com a competició mundial, a acabar-se els jocs en el menys temps possible. Passar-te el joc, el més ràpid possible. És speedrun, es diu això. Vaig veure un vídeo de què eren els desenvolupadors del Cuphead, intentant jugar més els ifan entrevistes en el canal. Llavors, què passa? Hi ha un que és el crack, i l'altre que és el dissenyador de producció, crec que és, i aquest no para de morir, i dius, clar, aquí està el nivell, un que segurament és la part més gaire, això que deia estufarrant, que és la part més... Ah, és que jo que m'agrada jugar, a mi que m'agrada jugar, però no soc un tio especialment hàbil amb els jocs, a mi em frustra molt aquests jocs, i jo vull jugar el pòlid, que l'heu estat fent i dius que és impossible, això. Sí, sí, amb els idiomes a prendre alemany, saps, en el fons? No veieu la comparació, però jo... O un espanyoli intentant entendre el català, en general. Bueno, perquè diran que ja el saben, home, que és facilíssim. Tu t'hi veinei i que pone. Caphead, a veure, és d'aquests jocs que potser la història és de lo de menys, de fet, el text que m'ha escoltat al principi, no sé si algú l'entès, però t'expliquen literalment la sinòpsia a la pantalla d'inici del joc, llavors que, bàsicament, es podria resumir en l'eslogan que té el joc, que és Don't deal with the devil, que és No facis tractes amb el diable, perquè, bàsicament, són la història dels germans, que és el més tonto possible, que és Caphead i Macman, que són, bàsicament... Cap de cop, sí, cap de tasse, i home de tasse, i home de... Hi ha molts rotllos de... Cacarot, bejeta. Exacte, aquests noms de vola d'edat que són tontos. I ara m'estic imaginant allò, em sembla que és la vella i la bèstia? No, no, és que els dos protagonistes són dos ninots amb cap de tasse. És fàcil que ho puguis comparar, amb la vella i la bèstia. Ara el pol t'ensenyarà. Sí, tu poso perquè ho veigis. Són més simpatiquets, aquest, eh? Sí, sí, sí, sí. Els dibuixos animats dels Simpsons. No, però ara entrarem al tema de l'animació. Però sí que és veritat que la història potser és la de menys, que és, bàsicament, aquests dos personatges, un dia entren al casino del diable, que, a més, està inspirat, està caracteritzat com King Dice, que és Dao. El rei Dao, sí. El rei Dao, que és un personatge que té un Dao, el seu cap és un Dao. És tot això que deies, no? És algo molt... Ah, no vull a veure aquest títol. Doncs els dos personatges comencen a guanyar sense para, al diable els hi proposa, de tot o nada. Una más, una más, todo, si no... Exacte, i, si no, em quedo a les vostres ànimes. Òbviament, us perden. Llavors el que fan és un altre pacte amb ell, que et farem com de cobradors del frac, per dir-ho així. Anirem a buscar les ànimes d'aquesta mena de personatges, que te les deuen encara, i quan les tinguem totes, doncs ens perdones la vida. I aquests seran, Òbviament, els personatges els que has fet. El tema és que, en veritat, tu ets una mena de villano. Al final, tu el que estàs fent és el mal. Sí, sí, sí. Perquè tu mateix, de fet, per això dic que és una mica inclús més gamberro que tots aquests dibuixos, no? Però és... La idea és... arreglar un error que has tingut per, simplement, la verícia. Perquè, al final, tot partes d'un casino, no? Com partis d'un casino? La història comença amb un casino. Un casino, vull dir, la idea inicial del joc. Són d'aquests jocs que, al final, és com per dir-ho així, eh? El supermàri o aquests jocs que són... És més l'experiència de jugar a la diversió dels plataformes, i això que no pas la història en sí. És una excusa, no? És una excusa, és una excusa més. Però està bé, la història és interessant. Llavors, què passa? La companyia, el que va fer, que és el que estàs dient a tu, Adriano, la companyia el que va voler, que és la curiositat, jo, que d'aquest joc, és emular aquesta animació dels anys 20, anys 30, que podríem trobar, doncs, un estil més Disney o del Fletcher. No sé com es pronunciar, això. Fletcher, estudios. Que recordeu per Popeye o Betty Wu. Són aquests personatges, doncs el recordeu, de anys 20, anys 30, aquests personatges d'avui molt grans, molt elàstics, no? O sigui, són caricatures pures i dures. Llavors, els dibuixos els heu d'imaginar, en això, no? O sigui, perquè us imagineu, doncs, amb aquell micimaus pujat aquell baixí de vapor, els seus inicis, o el Popeye mentes repartit. Això és molt bo, eh? Repartia. Ara, haig de tornar a fer de professor de idiomes, perquè això del Popeye aquí és molt graciu. Popeye. Clar, és Popeye, senyors. Popeye, perquè té l'huil rebentat. Però tu ho has pensat, això? No, no, no, perquè és molt típic nosaltres, amb CD-card, Sidecar, no? Popeye, Popeye. I moltes vegades, quan parles amb algú de fora, dius, sí, el Popeye, el Popeye, eh? Només els francesos fan com nosaltres. Ah, no sé. Però només un incís, aquí. Era l'incís, era l'incís. No, però, clar, diferència d'aquest justament, és molt més gamberro. I justament, si entrem en aquesta animació, jo que he trobat molt bé aquesta unió entre aquesta animació tradicional i original, d'aquests anys 20, anys 30, amb el videojoc. És una unió que potser és el que els he costat més de tirar endavant, perquè al final és un joc que ara no recordo exactament quants anys van tardar, però és que van tardar la tira, perquè està dibuixat. Sembla que van estar 6 o 7 anys gairebé. I no són massa gent, eh? No, no, era un equip molt petit. Era un equip de 8 persones. Abans ho has començat, el que vam voler és, ara que estem en una època on els desenvolupadors indis fan jocs, i el que pot costar més al final és l'art. Perquè has de saber animar, has de saber dissenyar. S'havia optat molt, molt dissenyador indi, de fet, per fer-hi una auge del món pixel, perquè és molt difícil fer bé les coses amb pixel, però és fàcil fer-les, en veritat. Ells van decidir, no, estem en un moment on tot torna el pixel i, a part, els triplea, els rigs, van a fer amb més polígons, tot amb més definició HD. Nosaltres ens anem als anys 20 i agafarem aquesta animació tradicional feta plastilina, això és el que has dit, de Disney, dels principis, o de Petibub. Sí, sí, sí, imagineu-vos aquest... I la dificultat d'això és animar-ho bé, i ostres. És que ho heu d'haver en moviment. Sí, busqueu-vos, animo, a buscar... I tot això que estem escoltant també és propi del videojoc? Sí, sí, sí. La música és original, també... Però vull dir que és molt rítmica, és molt accidentada, molt vertiginosa, no? Clar, però és que... Ara ho tractarem, però sí que és veritat que la música, jo només estic escoltant això, jo que he jugat molt a aquest joc, i ja estàs apretant... Ja estàs apretant la boca a les dents, perquè m'entra l'atenció de recordar els moments, que és super tens, aquest joc. És el típic que podríem tornar a posar aquella recopilació que vam fer de gent. Fuck! Me cago en chat, perquè... Això és el resultat que t'acompens, no? Però la sensació de... És un rompe-mandos, aquest joc. Sí, és un rompe-mandos. Clar, però en altres jocs sí que és veritat, com els de front software, de Dark Souls, i de seguir aquests que hem comentat altres cops, sí que és veritat que és la pròpia jugabilitat, aquí és la música també et porta a l'extrem, és una música boja. Si el veus en moviment i l'escoltes entre aquestes músiques ràpides, i que tota la pantalla és mou, si hi ha un núvol el núvol està fent tic-tic-tic, que està botant, tot està botant... Entres en un forat energí, i el joc, que clar, si portes bé la pressió, mira, si no et passa com a mi, que et no pots. No, però justament el que dius tu de les animacions, és que clar, a part de que els hi va portar molts anys, però bueno, algú ho va ser, que és que els hi va portar molts premis, òbviament. És un joc que ha ressat a qualsevol concurs i festival que van entrar. Ja que fa poc vam parlar dels Game Awards, Ferran, aquest, el 2017, es va endur a millor joc independent, Ovi, millor direcció artística. Ovi. Ovi. Estava nominat a música, també. Estava nominat a música, també, sí, sí. Llavors, com a... Us heu d'imaginar el típic joc de plataformes, això que comentàvem, d'aquest 2D, com a el que podem imaginar la Super Mario, el típic, no? Però és un tipus d'això que es diu el Rana Angan, no? És a dir, corri i dispara, por dios. I les... Exacte, i les... T'ho has de treballar, a veure, sisplau? Si et torna. I aquest joc és el red hot. Aquest joc és el red hot. Però, entre les... Tens certes missions... Posa'm música, Ferran. Ja que és la música... No podem parar, no podem parar. Jo m'havia tornat a dir-te el moviment, gràcies a la música que teníem. Doncs que, justament això, que el joc ho faré és una infinitat d'enemics, és que hi ha, a més, molt caracteritzats. O sigui, hem parlat d'aquest d'AVT-boop i d'aquest d'estil d'animació, però imagineu-vos personatges de lluitar contra una flor que ens dispara 12 llavors, però tot amb aquesta exageració de l'època, m'explico. Una ceba que plora i que les pròpies llàgrimes ens intenten atrapar per xafar-nos, no? Estic en recordant de Roger Rabbit. És que en Roger Rabbit ja era una recuperació d'aquests imatges extrems. Exacte, exacte. Sí, però tot això. Inclusió hi ha un capità de vaixell que en recorda molt el Brutus, que suposo que no deu ser Brutus, perquè crec que també tenia un altre nom, Brutus de Popella. No, és el Brutus. I tenia... Ai, no em sortirà. Olivia, Brutus i Popai, no? Li pots dir Ferran, si vols. Ai, el Brutus! Ma mare m'ha dit sempre Brutus, és que tinc un barba. Pensa en Fada, no? Bueno, mira, justament la ràdio té coses molt bones. Com no veure-li la cara de Popella. El Ferran. Però sí que us recomano anar a veure a YouTube en el aspecte visual que estem comentant, una flipada total d'animació tradicional d'aquesta que podem veure altres sèries de l'època. Però sí que el que ens pot aportar bastant en el àmbit musical és això que estem escoltant, que és el tema de la música, sí que s'entra molt en el tema dels anys 20. Llavors està composat integrament pel canaden Christopher Madigan, que és un... Pensem una cosa. Tots aquests moments són durant el joc, que tu la pots tenir integrada a YouTube. O sigui, jo, inclús algun cop me la poso per treballar, perquè, òbviament, et donar... Si et puixes al cotxe del pol, un 90% d'oportunitats és que són això, i llavors el pol comença a accelerar. Deu meu, no arribem a casa. No, però sí que us recomano, inclús, també, buscar aquest nom, Christopher Madigan o simplement Caphead en directe, i veureu, no és tan una orquestra, no us imagineu que és una orquestra de 40 músics, us podeu trobar uns 8 músics, m'imagineu això en directe, és que és una bogeria. Escolta, escolta. És que... Imagineu jugar amb això. El joc ja és prou complicat, i, a més, sí que és veritat que necessites aquesta habilitat, també, de estar mirant la pantalla a tot arreu, perquè sempre pot caure alguna cosa. Has d'entrar a la zona, que és quan estàs tan connectat amb el joc que ja estàs venint... O estàs veient veure-ho a tot i dius... Una pregunta, així com parlàvem, que a 1917 hi havia un moment de pau, hi havia un moment de connexió espiritual, de introspecció final... Aquí també ho tenim, això? No, hi ha pauses mai. La pausa és quan t'has carregat el mando i la pausa és quan has d'anar a comprar el següent. No, aquest és el mapa, no, quan acabes una pantalla tens moment de mapa... Sí, quan hi ha un moment de desinfluir. O en tu tries, quina pantalla vols, i sempre et diu quina dificultat té aquella pantalla. A veure si comença a jugar això, em donarà un xoc. És un altre d'aquest jocs que no pots començar per aquí, Adrià. No pots començar per la finestra, ja sabeu. Però bueno, a part d'això que està encomantant de la música, com esteu escoltant, utilitza aquest jazz, el swing, potser tot el rack time, que no sé si sabeu el estil, el rack time, que és aquest gènere estil embogit, no? I això, per exemple, Piki Blinders, juga molt amb l'anacronisme musical, era una cosa que volia comentar, perquè clar, allò que dels anys 20 també m'havia plantejat, el que passa que, com ja ha dit Ferran, la sèrie que tot avui és deia un pou, però d'alguna manera també, quan m'estaven parlant dels anys 20, jo pensava, hòstia, Piki Blinders, perquè tot l'imperi que construïu ensenyó, Tom Echel. Tom Echel, bé! És que gràcies, precisament, a que són els anys 20. Ja ho vaig dir l'altre programa, que no l'he vist encara. Ningú de... Sí, l'heu mencionat. Jo no l'he vist. I a Piki Blinders, tot i que tu esperaries una música, molt més de... Bueno, sí, potser té aquest puntet, rack time, de fet, ho diu en algun moment. Això de rack time és molt de... moment rack, no? És com un moment... Assaco. Assaco. I ho diuen en un moment que foten una baralla, o un atac, i diuen rack time. És que rack time, l'origen de la paraula rack time, és de les baralles. Exacte. És una melè. A la melè. A por ellos, no? Ai, ai, ai, ai, ai. Doncs això, justament, el rack time, que més és que... Tu imagina't estar jugant amb això. A més a ell es posa... Fer la dium això, fer la dium això. Ui, s'ha acabat. Però el Cristófer Màdigan, que a més, és percusionista i es nota molt que li devia fotre les vaquetes, com Roger Hulk, saps? Perquè imagineu algú fotent-li aquestes cançons durant 3 hores. Ell és justament percusionista de la National Ballet of Canada. Aquesta, si no estem parlant d'uns. Ah, i ara estan en flames. Ah, no, que no. A més, avui està de... Amb dos. Vullo, no? Els calciants han fotut un mècil. Això sí, però això ha sigut el... l'exercit irani. Bueno, i per anar acabant, és que no em dieu que... Això és National Ballet of Canada Orchestra. Bàsicament és el Màdigan, no sigui del compositor, però no em dieu que no us porten una època... Home, ara em dóna una mica tranquil·litat. De felicitats. Aquesta música sona com... és la hora de comprar mejoras. És... és... És la hora de... De descomptat. Doncs això és Cuphead, no? O sigui, no us fieu justament d'aquesta amabilitat que poden presentar els dibuixos, perquè... Si ho busqueu, ja veureu que és com molt amable el tras i tot, d'aquestes èpoques anys 20. Però és que patireu i molt. Jo ho va fer la contra. I llavors, ja que estem parlant d'actualitats, encara que sigui... Ara són els nous anys 20. Què ens porten els nous anys 20? Un... un DLC de Cuphead, és a dir, una extensió del joc que tenia... Per fi, tres anys, sí. I, òbviament, que és tu fermada i que en tornaràs a la batuta, a la batuta. Hi ha un micromassanatge, que això és curiós, d'una mena de còpia. Dic que entre cometes còpia, d'aquest joc, que es diu... Enchained Portals. De Chicho Games Studio. Chicho. Però què passa? Que li diuen còpia, perquè és... A l'estil visual, i a l'estil de joc, és molt semblant, però clar. Però clar, còpia-ho. Còpia això, que està fet a mà. No, perquè el trailer que han posat tres anys als Chicho Studios aquests és brutal. És una còpia, perquè no és un concepte original, però l'estan fent molt bé. Sí, jo realment apostaré pels dos, tant per el DLC com per aquest nou. I, ojo, perquè Netflix està treballant en la sèrie animada de Cuphead. Ja faltava Netflix, també, avui. Ja faltava Netflix, també. Perquè si t'hi pares a pensar, és un videojoc que agafa coses de series d'animació. I nostàlgia. Llavors Netflix l'està agafant, farà una sèrie d'un videojoc que partes de les sèries d'animació. És com un tema meva, no? Però, bueno, com hem dit jo que vam dir l'any passat que va ser el gran de videojocs. I aviam si això és un retorn als fàlissos anys vint. Bueno, per fi, hem canviat la cançó de series prou joc de trons perquè ara sonaran series bones. Hi ha un fútbol de la sèrie. Sí, clar, clar. Hem canviat jugadors trons perquè... I no és més senzill. El camí, no? Ja m'ho explicaré un dia, això. Avui estem parlant dels nous anys vint. I aquest nou, 2020, ens porta una cosa nova. Que en realitat és vella, no gaire, tot se dir, però és el suficient nova per a aquests que estàvem esperant-la. Estàvem esperant el retorn. Estàvem començant a desesperar. I no, no estic parlant de videojocs. Per tant, no es tracta del retorn de Half-Life tot i que és veritat que hi ha un joc oficial a Half-Life, a un OVR. Està bé, un collons, espera'm, millor en paro perquè m'estigna amb el Ferros de Veda i l'Adrià amb els seus sequers, perquè... A veure, a veure. No anem a parlar de videojocs. Encara es porten els sequers. Sí, sí, tio, jo també faig de qui hi ha sequers. Ja hi som, ja hi som. 13 minuts de programa i no estic parlant de les exactes. Fem una pausa i anem amb sequers. Avui us vinc a parlar d'una sèrie amb majúscules. Que ens ha tingut 3 anys a l'espera del seu retorn. Per fi, des del passat divendres 10 ja tornem a sentir, a HBO, aquesta magnífica careta. No, aquesta... ¡Bien! ¡Aquí ha passat algo! ¡Hola! És que és hombre, no puedo hacer dos cosas a la vez. No tenim la careta. És la careta de John Pope, que passa. No se va a hacer dos cosas a la vez, este hombre. És hombre, a ver, res. És John Pope? I la de antes de John Pope? Perquè solo por escucharla? No sé per què no està. He de dir que Ferral m'ha agafat viniendo hacia la radio. Que la canción de John Pope la careta ha canviado. La de la primera temporada era una maravilla. El tema és això, de que tenim la cançó de John Pope en una llàstima. I es tracta d'això, del retorn de John Pope, amb la seva segona temporada. Bé, que en veritat ara es diu John Pope, el nou papa. Ja us hem dit que avui anàvem a parlar de coses noves. I, de fet, la careta, com diu Adriano, ja no és aquesta. La que no ha sonat, òbviament, i ara l'ordinador s'ha penjat. Així estem. És el efecte 2020. És exacte, el efecte 2020. Ara sí que funciona. La careta ha canviat, ja no és el Watchtower del Devlin, qui la conegui. És una careta brutal, sinó que ara ens sona una nova. És bastant eclasiàstic. Tot molt diví, com veieu. És molt la careta. Cada cop, cada cop estem més a prop de l'extre, si podríem dir, en tant en religió. Es diu Good Time Girl de Sophie Tocher, i és curiós, perquè si la primera temporada ens porta un papa jove en la pell d'un mueroti i qui sugereixut l'au, que a diferència del que el títol de la sèrie pot fer creure, és un papa jove, però té la ideologia més bella de tota la curia romana. Aquesta segona temporada, en canvi, ens porta un papa nou, però a la pell de John Malkovich, per tant, un vell, un papa vell, però què és nou? És com allò del 9-9-N o del 9-9-N. Però frenem un moment, perquè després aquest desgavell de música, perquè tota la música de Cuphead s'ha acabat col·lant en el nou arxiu. Ha connectat amb l'experiència que té amb Cuphead, i s'ha posat nerviós. S'ha posat nerviós? Frenem un moment d'ella perquè, pel meu martir personal, massa gent no ha vist aquesta sèrie. Vosaltres, sense anar més lluny, no l'heu vist. Tu és la primera. I mira que has tingut temps. No, jo encara m'agrada molt sorrent, però sí que és veritat que aquesta la tinc pendent. Jo crec que va ser de les primeres aportacions de grans cineastes que es fotien a la món de la sèrie i que donàvem un... I tres anys, per què? És que han passat diverses coses entre que Sorrentino és Sorrentino i ha fet pel·lícules, per mi, suposo. Jo crec que donarem aquesta dada. De fet, ja l'hem donada. La primera dada que em guanyaré, com a mínim, a gent semblant a l'Adriano, és que és una sèrie dirigida pel Paulo Sorrentino, ja ho hem dit. Ja només per això, els que l'hauríeu de veure. Ja sabeu, director de pel·lícules, com El Divo, La Gran Belletza, escritor de novel·les, com La Joventut, és una sèrie d'adaptació. De fet, Adriano, aquí tinc apuntat que ens en parlis una mica més. Però ja veuràs, si en parlo jo, tu ja no acabes a la secció. Va, una altra dada, doncs. Es va estrenar el 2016 durant la 73ena mostra de Venècia, tot i que va ser fora de competició, ha sigut la primera sèrie de televisió que ho ha fet. I va ser que grans passions entre els assistents. I a partir d'aquí és veritat que a tots fets s'hi va, ja tenim sèries. I aquest any de fet s'ha tornat a presentar amb exclusiva la mostra. A la segona temporada, no? Exacte. I tot i ser una sèrie d'HBO i tenir un càstig molt anglo-sexor, perquè està en jut l'Ou, de Yankeeton i ara John Malkovich, es tracta d'una sèrie de producció italiana. I, com a tal, també va ser la primera sèrie italiana nominada als Emmy, el 2017. No va guanyar res als Emmy, és una llàstima, però és la primera sèrie italiana nominada als Emmy. Però per què us en parlo tant d'aquesta sèrie? Si resulta que no l'ha vist ni tanta gent i que no ha guanyat tants premis, no? A veure, sincerament jo no us vull espatllar-vos el descobriment, perquè de jo en poc és una experiència possible. Us en fa 5 cèntims per veure si us pica algú que els cascos. No faré esports. Tot ens presenta en Lenny, que es interpreta al jut l'Ou, que és un jove cardenal de la curia romana que, per sorpresa seva, accedeix al papat quan les maquinescions de diferents grups de poder es fa l'atreveta mutuament i el col·loquen inicialment com a ninot de palla per poder-lo manipular. Però ell, que és un ultracatòlic del dogma, aprofita la seva nova posició per establir una posició de l'Ou, on el relativisme moral que ha imparat prèviament es desfarà, i la figura del papa, o sigui, d'ell mateix, s'ha de vindre totalment central i dodatrada. Té una presència a ell de el papa és la persona més important del món, i jo soc aquesta persona. Fem una casc, no? Lenny, que com a papa, es fa dir Pius XIII, Pio III, no? Pio castellà. És un noi d'orfandat. Ell és un noi orfa que va ser criat per una monja bastant liberal, i que sempre ha posat en dubte, Lenny, la figura de Déu, del papa, per ser un nen abandonat a ell, però el seu dubte no és teològic, és a dir, no té dubte de que Déu existeixi o no, sinó que ell canalitza aquest dubte cap a Déu de, jo sé que soc diví, perquè jo soc diví, però Déu no m'ha demostrat, és complicat d'explicar. I d'alguna manera es pensa ell mateix que és Déu. Sí, és complicat. Si Déu és a la terra, és en forma d'ajut l'ou. És gairebé com un agnòstic diferent, perquè demostrem que no soc jo. Bé, ara la primera poders diví. El tema és, ell creu que hi ha poders, però Déu, el pare, ell el posa molt en dubte, i és com que ell es posa per sobre de Déu, exacte. I ha fet tot això amb pitjora quan ell arriba al papat, perquè comença a posar tota aquesta doctrina. El personatge de Lenny és pura contradicció, però sí que és cert que seria un personatge com molt humanista, és a dir, tot i la seva parafernalia espiritual, en el fons on ubica les seves importàncies en el món terrenal. I ell segurament com a gran messies. Sí, no, no. És que, de fet, és això, les seves ultraconservadores adreces al públic, el que parla, els seus actes privats, entons, bastant mesticistes. Les seves malalties, o apareix malalties i recuperacions milagroses, que tenen aquest tot estigmat, de cosa com, ui, has tingut una ferida i t'has curat molt ràpid, a veure si seràs el senyor. De fet, la sèrie et fa dubtar molt de Lenny és un boig, és un il·luminat, o de debò té alguna cosa a veure amb tot això. És la manipulació que hi és molt guai. De fet, durant la sèrie, pots veure aquest pols entre el bàticà més funcional, que pretenia a utilitzar-lo, ell, com un papa jove, per netejar la imatge. I aquest mateix papa jove, que, per sorpresa de tothom, és el més conservador, és que és molt bèstia. El canvi, quan arriba el poder, és que no t'ho esperes, i el que diu, eh, que jo en veritat penso això. És a dir, està en contra de l'avortament, però en extrems, ho superbèsties, no? Però, bueno, ja ho dic, jo ho deixaria aquí, jo ho deixaria aquí, perquè si explico molt més de coses en concret, no disfrutaríeu tant de la sèrie. No, i a més d'ara l'interessant és veure aquesta sèrie, perquè tenim molt clar que el protagonista d'aquesta nova temporada ja no és en Gildlow, i continua... Però això surts amb maco, ells. Ha sortit el Divendres, es va estrenar. Sí, s'han estrenat els dos primers... Bé, Benetia, entenc, no? No, sí, s'han estrenat els dos primers episodis a Vanessa, i ja veu. I ara ja veu, no? Faig segona crida al públic que ens escolti, que si algú té... Cuentes d'HBO, no? Si us plau, en tinc masses atreçades. De fet, mira, parlem més d'espectes tècnics, per no desbalar tan trama, que és això, per exemple, les interpretacions, els acitats, a John Malkovich encara no ho sé, però Gildlow, la de Yankee, doncs, són excel·lents. Però vull remarcar la aparició estalar i sorprenentment brutal de Javier Càmera, el de Cité Vides, que fa un cardenal, Cardenal Gutiérrez. És una tan rera, parlo de para, no mana Javier Cámera. No, però és veritat que jo conocia Javier Cámera per Cité Vides i ell s'ha quedat, eh? Sí, sí. Justo con Tony Cantó, no? Era el otro... No, sí, Cámara Unoso, i totes aquestes pel·lis, que s'afènden després. És com de millor amic confident, reloctant, a pesar d'ell, ell no era el millor amic del papa, però ho és, i el papa li confia a les coses. Clar, el tio té una informació sent un cardenal ras, que és com, hòstia, és incomançorable, el papa que fa, després l'aspecte tècnic i visual, si coneixeu a Sorrentino, ja us podeu suposar que és brutal, aquesta mena de kitsch tan característic que té ell, la fotografia, aquesta mena... I que ho torga una elegància pomposa, és una cosa que és brutal. I la música, quina música d'una llàstima que no hagi pogut posar la careta, perquè és una música que, a més, té aquest exemple de contraposició brutal, com deies abans en Piki Blinders, una miqueta, no sé si ho deies en Piki Blinders, però aquest to musical no és gens eclasíàstic, no? És... té molta electrònica. I juga la contra. Té molt de rock. Bueno, que sàpiguem. Però bueno, és que la seria té aquesta mena de contradicció, no? De fet, l'altre dia li comentava algú que el que m'agrada de Young Pop és que si tu ets una teu una persona inclús anticristiana, t'agradarà. I si ets cristià, també. Si ets una miqueta tancat de ment, no? Perquè és mística, la sèrie, en veritat. Té molts component místic, no? Et fa reflexionar i és... i és... i és interessant. De fet, parlant de les cançons, deixeu-me tirar un altre tema, que a més aquest, l'Adrià, no? Seu que li agradarà. Posa una situació perquè entengueu una miqueta on està el to. Ell, el papa rep la visita de la primera ministra de Groenlània mentre... i mentre discuteixen sobre... si expulsau no els homosexuals de... de la doctrina de fet, de l'església, el papa li regala un vinil i sona això. Bueno, no sé com coneixeu la cançó. La cançó diu així com ella mai diu res, ella mai parla, necessita que li facin cas, necessita l'estima, i acaba dient i la vida... la vida simplement gira infinita, no? Brutal. Perquè al final és una... ella, la personatge aquesta de la primera ministra, és una persona liberal, que no creu gaire en el que el papa li proposa, però el jutleu la sedueix i, a més, ho fa amb una cançó i la tia acaba l'episodi ballant... És que l'heu de veure. La tia acaba l'episodi ballant sola, a camera lenta, amb aquesta música de fons. És... és impresionant. Tu també balles, eh. Sí, sí, és molt potent. ¿Pots tu reposar l'inici? L'inici d'aquesta cançó. A veure si el hacker de Ferran puede... És que m'ha sonat amb parció lenta de com comença en Blatch Brutts. Ostres. Si són els mateixos d'acord. Sí, jo vinc per aquí, eh. Això és el canón de Pacavel, no? Sí. Jo crec que s'ho rentinó, copiat. Ens queda un minut i mig, eh. Ens hem quedat aquí un minut i mig. La agenda, si voleu, la feu ràpid. Sí, vinga, a fer-ho la ràpid. No hi ha problema. Amb la música hi ha de fons. Bueno, realment... A mi la agenda cinematogràfica m'interessa és de la setmana que ve. Però sí que és cert que recordar les espectadors, la pel·lícula que hem comentat, que està en cartell, no? 1917. I el faro. I avui anem a veure el fet que el faro... Potser ens en parlarem la setmana que ve. Estaria bé. Estaria molt important. I després sí que és cert que he negut alguns estrelles, estrelles com jo, jo, Ravi... És el 17 de gener. El cap de setmana que ve. Abans de que fem programa. Potser abans de que fem programa. Sí, la nova pel·lícula. Una altra vegada amb Will Smith i el Martin Lawrence. Tenim Mala Sanya, Terror Espanyol, d'Albert Pinto, i, bueno, els consejos de Alice. L'important és vendre d'aquí un cap de setmana. Sí, no, la veritat és que arrenquem una mica de fluixos, perquè sí que això et diu pou, i tu vols dir que el divendres, no? Divendres surt, el nou i esperadíssim, nou joc de bola de drac a Cacarot. I han fet l'obertura de la convocatòria del 3 Headed Monkey Awards de l'UPC. T'intentarem muntar-hi. La setmana que ve també seran els Gaudí. Exacte. Bueno, és una setmana que ve. Ho hem de deixar aquí ja, perquè ens acaba el temps. Bon any. Esperem que no sigui com hem dit nosaltres. Ens veiem la setmana que ve. Bona nit.