Continuem amb les dues Primer, bàsquet. Primer, bàsquet. Primer, bàsquet. Primer, bàsquet. Primer, bàsquet. Primer, bàsquet. Primer, bàsquet. Prepareu els pites que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença amb Panada Vontura. Un programa cuinat per... Paul Degler, Perran Pujol, Adrián Mucalero, a Ràdio d'Esvern. Bona tarda, Adrià. 2020. Moment complicat a Europa. Amb un temporal que agita, que fa caure ponts, com el del patroli de Badalona. Però també cauen ponts entre els Estats Membres. Us sonen paraules com... Brexit. Brexit. Mèxit. No mèxic, sinó la sortida de certs membres conflictius de la reialesa britànica. I és que aquesta mena de pangea d'estats que planteja la Unió Europea està fent aigües i no només pel temporal. Una Europa que t'han adonat l'esquena a una crisi molt forta de refugiats, com que ha estès la mà al brot de partits d'ultra dreta. Un tema meva amb els tribunals espanyols i europeus pel gran tema que ens ocupa a la nostra terra, el procés. Perquè Europa ens mira. El contrari del que diria el nostre amic i aviat del programa, Fredrin Mitz, potser seria una mica més tirant a... Mirem Europa, però Europa no ens torna a la mirada. Amb tots aquests punts caiguts, aquestes relacions troncades, potser necessitem uns embritses que reconstrueixi la Unió, com passava en l'últim videojoc de l'ideocogima, Dead Stranding. Però no patiu, que els catalans ja hem fet un gran pas per rebaixar aquestes tensions, perquè quan pensàvem que érem els catalans, els veiem fora d'Espanya, sent part d'Europa per lliure com està d'independent, els premis gaudi del passat cap de setmana, premiem com a millor pel·lícula europea, Lo Que Arde, una pel·lícula gallega. En paraules del seu director va dir... Se me están cayendo dos lágrimas, pero quiero que quede constancia. El gran sabio. Bueno, tenemos ya en el fondo, cuando cumplamos el año, yo creo que podríamos empezar como a anotar. Los lugares comunes de empanada cultura. La otra edad? Eso, desde luego. La rabiosa actualidad también. El bueno bueno, el pero. De hecho, vamos a dedicarle un programa a eso exactamente. Oye, pero muy bien, en relación a la semana pasada... Sí, una setmana molt intensa, que jo no hi vaig ser, i mirar la que veu, li ha... Però estic convencido, Ferran, que has estat de acuerdo con nosotros en esa especie de quiniela metafórica que hicimos. Nos podríamos dedicar a esto. Nos podríamos dedicar a esto, ¿no? Mejor que la radio. Igual sacamos más dinero. De hecho, porque no hacemos un mini repasillo. No hace falta volver a enumerar todos los premis gaudíes. Sí, evidentemente. Tenemos los días que vendrán, la parla catalana, i... Sí, ho teníem molt clar. Ho hem dit tot. Después teníamos, evidentemente, la hija de un ladrón. Producción, no coproducción catalana, pero lengua española. Ambas ganadoras y ambas ya... planteadas desde el horno de empanada cultural. Lo que no sé si estábamos tan de acuerdo es con el premio de mejor corto, ¿no? No, yo que sí, no. Sí que estén d'acord que el guanyaríes, sí. És cierto. Y otra cosa es que si hubiéramos de acuerdo en qué se lo merecía. Lo único que, como aquí tenemos a Ferran, quizás tenemos que seguir aparentando... No, no, no. Encara no l'he pogut veure de ser a totalitat, perquè jo vaig veure parts, evidentment, per proximitat. Parts del subdecindria. Només quan sortien els pits, no? Perquè estic pensant, jo us has vist el tràiler. No, però ara, jo no l'he vist. I vosaltres m'esteu dient, en privat, si ho feu en públic, que no hi ha patat, si hi ha patat. No, el Pol em comentava... El Pol em comentava que és un cur que sembla molt fet per que guanyi aquesta mena de premis. Totalment. És a dir, que té un... És de manual. Del manual actual, en referèixer-ho, de que crec que s'estan veient unes produccions catalanes, en el sentit estrictament aquest, diguéssim, costumbrisme català, no? Allò que veiem a estigua del 93... I seria anuncio a Estrella d'Am, també? Perquè jo, l'anuncio a Estrella d'Am, crec que ha generat escola, eh? Sí, pot tenir un rotllo. Entre amics o sopars... Y buen sabor de boca, siempre buen sabor de boca, porque la sensación que tenemos ante películas o cortometrajes, porque estos anuncios son auténticos contometrajes, de Estrella d'Am, es siempre esto, ¿no? Es un poquito el... Vale, sí, la vida es complicada. No, però hi ha un melodrama per mi que deja buen sabor de boca. Aquí hi ha un melodrama, que, per cert... Diguéssim, això s'està matant el diumenge, la trencarem aquesta màgia de ràdio que sempre ens agrada tant. No sé que tan pot... No sé que tan pot. El fareixo de la nit abans, és a dir, per nosaltres, aquesta nit, és la nova edició dels Premis Goya. I estamos de acuerdo en que Sug de Sindria, también va como mejor cortometraje al diumenge. I pot tenir possibilitats. I en altres pel·lícules, jo crec que aquí sí que hi ha tres pel·lícules que compateixen, principalment, que són... El Modóvar a Benávar, com a uns viejos tiempos. Sí, tenemos un tándem, un versus, un fight, ¿no? El joven que ya no es tan joven, y el viejo que es cada vez más viejo. I que en este caso parece que sorprende más bien que al Modóvar, con su gran pel·lícula, ¿no? Que es muscular. Y más bien un amenávar flojito, ¿no? Sí, bueno, de fet, li ha passat dium que li passarà, possiblement, ja només en nominacions, però la mà per la cara a la trinxera infinita, que des d'aquí jo ja avanço, venga, va, si comencem a fer les quinières, jo avanço, d'acabar l'enquestra, pot guanyar... Sí, hi ha un tándem actoral increïble, no? Antonio de la Torre. I en ambos casos me parece que han hecho un trabajo increíble. Digo, me parece, porque no he tenido la oportunidad de ver la película, que retoma, otra vez, los conflictos de la guerra, pero que me parece quizás la película más acertada, ¿no? Más que todo, porque al final los premios yo entiendo que lo que deben es propulsar nuevas carreras, nuevos cines o nuevas maneras de hacer, y ante dos, sí, dos personajes muy importantes en la cinematografía española, como son amenávar y al Modóvar, pero que ya es ahora también, si al menos no han dado con la pel·lícula que justifique su gran fama, al menos en el caso de amenávar, porque no dar paso a otros, ¿no? Como lo que arde, que de hecho lo que arde también creo que es otra de las grandes favoritas en este caso. Potser que sí, també, a Dirección Novell. Sí, cierto. Aquí está compartida mal hoyo, ¿eh? Y aquí yo ya veig, yo no sé, no sabría dirte. Enumeramos películas que van nominadas, Dolor y Gloria, Intemperie, La Trincheria Infinita, Lo Que Arde y Mientras Dure la Guerra. Estas son las cinco películas que van a mejor. Y a Dirección Novell. Claro, en Dirección Novell tenemos a El hoyo, a Buñuel en el laberinto de las Tortugas, la hija d'un ladrón, y ventajas de viajar entre. El que pasa és que, claro, los oyentes, nuestros preciados oyentes, nos estarán escuchando mañana, posiblemente con el resultado. O sea, que estén divagados. Tot això resulta bastant futil, ara mateix, sí. Recordem xesces socials, que això sí que ho hem de fer sempre, Facebook, Empanada Cultural, Instagram, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, Senseela, i els podcasts que els podrem trobar, MixCloud, SoundCloud i Evox. Des de que el programa prosiga, simplement mencionar que parece ser que la producción catalana en cuanto a nominaciones, y eso sí que no cambia si sábado o domingo o lunes, ha sido bastante menor que en otros años. Contamos con El hoyo, que además es coproducción, la película Madre, Dirección... El Zoro Goyen. Hablaremos de Zoro Goyen hoy, por cierto, en algún momento. Y eso sí, el corto que ya hemos mencionado, Sug de Sindria, que parece que retoma, no solo es costumbrismo catalán, sino también esas libertades sexuales, y ese puntito empoderamiento femenino que tan... Demogasta. Tenim boca. Vinga, va, avancem, nois. Sí, sisplau. Has notat que ha tornat el Ferran perquè torna la música... Volíem ser la pasta i la pizza, no? S'ha de menjar, s'ha de menjar. Hem de pujar una mica el ritme, perquè estem estressa pagadors, avui. Ha sigut una setmana molt difícil. Això de la pluja, la gent de les quatre estacions, sempre estem patint, no? Quan és l'hibert és massa fred, quan és l'estiu és massa caló. Paulino Pizza no es va subir l'ànim. Però, importante, venga, yo os... Vea, ¿cómo hay que subir aquí revoluciones? Os voy a hablar de Conor McGregor y su último combate, con el gran noqueo de 40 segundos a Donald Cowboy Cerrone. ¿Qué os parece? McGregor, el gran bluff de la historia. Estic tan imentradillada per unes accions així. Ara no ho sé, eh. Para hablar de hostias o no. Es empanada. Podría, pero nuestros oyentes y mis compañeros aquí me conocen más como el pesado del cine. Así que vamos a dejar el UFC el Mitch Marshalas para otros programas. Y sí, evidentemente, os voy a hablar de cine, pero en este caso no me voy a centrar en una única película, porque ya anuncia la semana pasada que justo este fin de semana había grandes estrenos. De hecho, hay cinco películas que han estrenado que me parecen suficientemente importantes como para que las comentemos. Evidentemente, el tiempo no es infinito, la entrichera puede que sí. La cuestión es que vamos a hablar de las que podamos, seguramente podremos hablar de Emma, hablaremos también de Petruña. Si Dios existe, se llama Petruña. Y quizás hablamos de ese... Lago del Ganso salvaje. Que es como el Comodín, ¿no? Es una pelea a la que le tenemos ganas desde que fue en octubre. Sí, la comente para Siches. Es una pelea que tuve la oportunidad de verla en Siches y que finalmente se ha estrenado este pasado viernes. Que no te veurá mal vídeo, jo crec que he ben comentado. No, no, no. Un tight-and-goose game. No, però potser sí, no ho sabem, perquè quan m'havia de parlar d'Adrià no Siches, no em va tenir temps. Potser pot ser perquè estem fent el manual dia al minut 10, 11. No passa res. No passa res. Ens mengem la publicitat, no la fem. Exacte, sí, total. I tu vol que ens parles, avui? Doncs mira, jo, a Randa, que potser us diria que comença un bon període de festivals, i en aquest cas, s'està celebrant un d'aquests grans espanyols, de música, Garets, Sixties i tot això que és el Sant Antoni Popfest, que s'està celebrant a Castelló. Ens veieu una mica lluny, diguéssim, de lo que estem acostumats aquí, però Països Catalans. Pujarem el voltatge de l'antena de ràdio, a veure si hi arribem. No, però ara venen bastants festivals de gènere així més ganajero, i anem a introduir una mica aquest gènere. Molt bé. I jo, mira, jo portaré un videjoc, perquè com diu l'Adrià, no sé si a ells el coneix per ser el passat del cine, jo sóc el passat dels videjocs. I, a més, m'han costat perquè aquesta setmana és quin tema estem fent, i he buscat un joc que em fa pensar en reconnectar, en connectar amb arribar a la gent o arribar a un mateix. I és porta, el porta el de Valver. El Pol el coneix, ja veurem quan arribem a... Per què no portar destrending? No, perquè era perfecte pels poms. És que portem un monogràfic de destrending des de fa 3 mesos, Pol, home. És la recomanació del Ferran per l'Adrià, no? Bàsicament sí. Bàsicament sí. Bàsicament sí. Ja veurem per què. Adrià, no començarem amb tu, d'acord? Genial. CINEMA Cuando quieras, Adrià, no, eh? No, yo si no tengo música es como que me siento bajido. Además, por si comento algún error en mi retórica, es bien que la música ens suci un poco mis discursos. Bueno, yo os he dicho que venía a hablar de los últimos estrenos, los que yo considero más importantes. Estamos hablando de 5 películas, por un lado tenemos a Todd Haines. Todd Haines es un hombre que se hizo muy famoso, aunque tenía un recorrido y una trayitoria bastante importante, pero se hizo muy famoso con Carol, ¿recordáis? La película, oi, veo cierta reticencia. A mi me encantó Carol, pero sobre todo me encantó por su opuesta formal, ese trabajo de ir a buscar aquellas fotografas. No, pero es en serio, por un lado, teníamos la relación lésbica entre la Kate Blanchett i la Roni Mara, realmente me parecían dos personajes muy bien elaborados. Y por otro lado, a mí lo que más me ha trajo de esa película era la puesta en escena, el trabajo formal. Y como había una mirada a través de la mirada de muchas fotógrafas anónimas de la época que habían dejado una hora bastante importante, pero que no se les había quizá dado, pues el espacio y la fama necesaria. Y entonces, de alguna manera, Todd Haines miraba esa época y esa relación lésbica a través de la fotografía que se conservaba de la época, sobre todo de fotógrafas mujeres, fotógrafas femeninas. Me pareció una gran apuesta, pero sí que es cierto que la siguiente película, que era una película casi de carácter infantil, no sé si la recordáis, una película que exactamente se llamó Wonderstruck, el Museo de las Maravillas, una película que ya... Bueno, es una película que dejó a mucha gente descontenta, y la nueva aportación de Todd Haines es Dark Waters, Aguas Oscuras. Está inspirada en una impactante historia real, que, en este caso, liderado por el actor Marc Rúfalo, un veterano también. Ah, el estreno de esta semana. Sí, exacto. Es un estreno que bastante caraya abandonat Hulk. No tú creas ni tú. Es un estreno que se mueve mucho entre el drama judicial, basada en hechos reales, conflictos políticos... Y no, y él ir descubriendo, sobre todo, como al final estamos muy controlados y muchas veces casi envenenados, de manera literal, por las grandes empresas. Pero bueno, esta es una película que dejó ahí, porque creo que es importante saber lo que nos va aportando Todd Haines, de momento, a través de las críticas que he podido leer, parece ser que es una película más bien mediocre. Después tenemos sobre lo infinito de Roy Anderson, este director sueco, que se mueve en un terreno aparte, un terreno que evidentemente es, muchas veces, roza los premios, y en este caso obtuvo en el Festival de Venecia el León de Plata, mejor director, también obtuvo los mejores efectos visuales en los premios del cine europeo. Y en este caso se vuelve a presentar en el 2019 con una obra de 76 minutos que trata precisamente sobre eso, sobre lo infinito, aunque está inspirada en el cuento de las mil y unas noches, tantas veces versionado. Es un cine muy especial. Tant de temps. Tant de temps. Tant de 10 minuts. Seguramente en este hombre habéis oído hablar por una paloma se posó en una rama reflexionar sobre la existencia, la comedia de la vida, canciones del segundo piso, con estos titulares ya os imagináis al tipo de cine que os vais a enfrentar, pero que vale la pena, porque a veces lo que nos interesa es salir un poco de la rutina y también de la rutina cinematográfica. Pero si hay una película que se mueve en un terreno, de poca rutina cinematográfica, es Petruña. O, a ver, está titulada como Got Exis, her name is Petruña, Dios existe, su nombre es Petruña, o en castellano Dios es mujer y se llama Petruña. Bueno, parece que no deja lugar a dudas. Si Dios existiera, se llamaría Petruña. Y Petruña es la protagonista de la película que, por cierto, ha ganado los premios del cine Lux 2019. No sé si estéis familiarizados con los premios. ¿La fotografía son? Es curioso porque si tú buscas premios Lux, posiblemente el primero que les haga son los de fotografía. Es Lux de Luxemburgo, ¿verdad? Bueno, al final es Lux por Luxemburgo, pero es Lux por Lux. Y, claro, encaja con la fotografía. Sí, pero yo recuerdo que en los premios Lux da fotografía, ¿no? Porque, al final, Lux es Lux, ¿no? Y entonces es una palabra que se puede utilizar en bares direcciones. Encaja en el concepto fotográfico como Lux y, como decía bien Ferran, en el concepto de Luxemburgo. Es un premio que concede el Parlamento Europeo. Y, evidentemente, si lo concede el Parlamento Europeo, tienen que ser una serie de películas que puedan abordar algo de luz sobre conflictos que muchas veces están en las sombras, ¿no? Y sí que es cierto que la directora, por cierto, de Macedonia, un país que suele producir pocas películas y, si las produce, pocas nos llegan, ¿no? En este caso, de quién estamos hablando. De Theonora o Theona Mitebska. Theona Mitebska, aunque no suene precisamente eso, a Macedonia, es una directora que tiene un largo haber en su filmografía, que además es un personaje bastante activo, no solo en el ámbito cinematográfico, sino teatral, cultural, está detrás también de producciones de animación, y ella a sí misma se define como una femartivista. Ya podéis imaginar por dónde va el discurso. Ya podéis imaginar qué tipo de luz ofrece esta película, una luz sobre la realidad de la mujer en este caso, en Macedonia. ¿Y yo...? ¿Cómo es? ¿Petruña? No reconozca. Petruña. Yo, si existe, se llama Petruña. Sembla més gallec, això. Petruña. Petruña, bueno, al final estamos hablando ante un configuró. Petruña que Petruña. Sí, al final, es una realidad palcánica. Es una realidad propia del este que nos muestra una clara desigualdad entre hombre y la mujer. Y esa es la luz que Theona intenta aportar en Europa, basándose en su propio ejemplo, el ejemplo de Macedonia. De hecho, si os parece bien, os menciono un poquitito por encima de que va la película. Ahí parece ser cada mes de enero, en un pueblito de estos que aún vive de la tradición y los ancestros en Macedonia. Un festival en el cual uno de los sacerdotes de mayor rango eclesiástico lanza una cruz, una simple cruz de tamaño bastante reducido, la lanza des de un puente y la lanza al mar. Y en ese momento toda una serie de hombres, preparados para la gran hazaña, saltan al mar, en un mar que os podéis imaginar en enero, está en una situación de temperatura bastante... bastante jévit, se lanzan a competir entre ellos para alcanzar esa cruz. Si alcanzan la cruz o aquel que la alcance más bien, porque siempre hay una que lo hace, va a contar con la bendición de Dios durante todo el año. ¿Pero qué pasa? Que está tal Petruña, que está interpretada por una humorista del país, que se llama Zorika Nusheva, está tal Petruña, que está un poco asqueada de la vida, que no le favorece desde ninguna perspectiva, es decir, busca trabajo hace mucho tiempo y tiene 35 años y sigue en el paro. Es una mujer, pues a mí me parece ciertamente atractiva, pero no se plantea como el perfil estético que pueda gustar en esos lares. Es más, vieron a una mujer, la gusta, de gran tamaño. Que no sería la chica del este, es la madre del este. Exacto, seguramente, pero es la madre con 30 años. Y entonces en una sociedad tan anclada en el pasado, aparentemente, se puede leer esa realidad a través de la película, de repente esta mujer asqueada acaba sin quererlo en el entorno donde se está celebrando la competición y en un rampec, que diríamos en catalán, la chica, cuando ve la cruz desde el puente, se tira vestida, la coge y, evidentemente, se supone que tiene que contar con la bendición de Dios. Pero no, pero no. ¿Qué les sucede a todos los competidores que ven ante sus ojos? Como una mujer ha conseguido la cruz y ellos no. De alguna manera, puede evidencia, roles de debilidad, que nosotros tenemos, por suerte, muy olvidados, pero que quizás en esos países aún se mantiene. Entonces, a partir de aquí, es la clara discusión entre la sociedad sobre si esa mujer tiene derecho a contar con la bendición de Dios, no solo por su aspecto y su realidad laboral, que evidentemente no favorecen, sino simplemente por el hecho de ser una mujer. Entonces, la película... Es... sucede en un día, ¿no? La película es el delirio de una sociedad anclada en el pasado, donde aún el poder depende de la iglesia y de la religión, algo que, por suerte, nosotros también hemos olvidado, y que pone al descubierto las grandes injusticias que se han vivido en muchos países durante muchos años, pero que parecen que aún siguen, en este caso, en Macedonia. Claro, aquí la cuestión es... ¿Hasta qué punto esa realidad puede ser extrapolable al resto del mundo? Porque sí que es cierto que la mirada de la directora es un poco maniqueísta. La película solo vemos hombres vomitivos totalmente deleznables. Es decir, yo como hombre tampoco me siento representado en esa película. Y, claro, cuando tú te mueves en esa dicotomía tan marcada, es difícil que yo empatice contigo. Evidentemente que empatizo con el personaje femenino, porque además la película se mueve como muchas de esas películas balkánicas entre el drama y la comedia, ¿no?, y entonces continuamente va despertando ciertas sorrisas. Pregunta, ¿es parecido el tono, eh? Custurica, por ejemplo. Bastante, bastante. Tienes momentos frenéticos junto con momentos muy dramáticos. También es cierto que, contando con una producción menor de todo ese territorio, nosotros como... poco brutos, a veces, lo que hacemos es meterlos todos en el mismo saco. Como hicimos con Asia. Exacto. Entonces podríamos hacer todo el mismo saco del este. No es tan barroca la película, no es tan exagerada, porque el cine de Custurica también es como la música balkánica, exagerada. No, esta película se mueve en un ritmo menos frenético, pero sí que hay momentos de delirio masculino que te empujan a salir fuera del cine, ¿no?, en el fondo. Bueno, que se pague esto, que se acaba de estrenar, que ha ganado los premios looks y que además competía con películas de la calidad del reino de Soro Goyen. Por eso antes mencionaba que íbamos a hablar hoy de Soro Goyen. No es que me vaya a extender mucho en esta realidad. Soro Goyen, ¿sabéis que está ahora detrás de esta producción que ha parat d'un corto i que està nominada a Los Goya? És per cert, madre. No. És que jo no entenc ben bé aquest traspàs d'un curt que a mi em sembla perfecte. L'única cosa que sé és que en els últims cinc anys ha hagut 10 pel·lícules que hi ha en madre que venen d'un corto, que és a madre, que no és el mismo corto. I a la de Terror, que era un curt que jo vaig veure així, ja es fa, potser, 10 anys, que després del toro va produir la pel·lícula, que és tan larga. Exacte. Després, madre, amb exclamació de l'Aronowski, les castiguen a madre que ja no sé de qui n'ha parlat. Bueno, és que, madres, la madre... Madres, sola i una, no. No hay muchas. Aria, no, madre y una, pero pel·lículas hay 800.000. Bueno, es cierto que esta pel·lícula de madre descoloca un poco porque se podría pensar de un director novel que, ostia, empieza con una corto, la PETA, y entonces le dan la pel·lícula, pero un Soro Goyen, parece que no tenía la necesidad de prolongar la historia de madre, que aparentemente, por lo que he oído, es un corto de 10, y en cambio la pel·lícula la han criticado muchísimo. Bueno, però l'actriu sí que va guanyar un premi a, no sé, Quim Festival, no? Sí, porque su trabajo actoral sí que está en ida, pero parece que la pel·lí naufraga un poquitito. Volviendo y cerrando el tema de Petruña, ¿qué pasa? Que yo creo que el reino es una pel·lí mucho más redonda en cuanto al lenguaje cinematográfico, en cuanto a trabajo formal, es decir, no... O sea, comparto las intenciones y las... De hecho, las buenas intenciones de Teona, de la directora, que tuve la oportunidad, además, de oírla, hablar de su propia pel·lícula en la filmoteca, cuando la vino a presentarla, y me parece una directora súper coherente, una artista en toda regla, pero sí que es cierto que el resultado final de la pel·lícula no está al nivel del reino. Pero ¿qué pasa? ¿Qué tipo de luz quieren los políticos y el Parlamento Europeo ofrecer sobre la realidad social de Europa? Una luz que nos habla del género y que ya nos permite, de alguna manera, seguir robando como políticos. Me incluyo porque no me incluyo porque no soy, pero es una manera de hablar. Porque te identificas con España y con el robo. Imaginate eso, ¿no? Te voy al Raval, para que no us apigueo. La crítica hetero-partilarcal está muy bien y todos la podemos utilizar, y además no dice nada de nosotros. Como ya es un lugar común, todo el mundo, de alguna manera, se puede esconder tras ese lugar común. Pero, claro, poner luz, precisamente, sobre toda la corrupción política que hay... ¿Cómo hacer reino? No sé si es lo que más le interesa... Ahora mismo, ¿no? Porque, claro, mirad lo que decía el presidente del Parlamento Europeo, David Marías Asoli, al anunciar el galardón, ¿no? Es decir, no es fácil afrontar las dificultades de nuestro trabajo diario sin vernos atrapados por los tecnicismos de la práctica parlamentaria. Pero también debemos comunicar emociones y utilizar los nuevos modos de comunicación. En este caso, inciso, el cine. El Premio Lux es una herramienta extraordinaria para ayudarnos en esa tarea, lidiar con la inmigración, el derecho a la salud, el feminismo y la ética política a través de las cintas que el Premio Lux promociona, que es una oportunidad que no podemos dejar pasar, ¿no? Pero, claro, toda esa retórica que acabo de mencionar y que Asoli se dedicó a afirmar, de alguna manera, encuentra un cul de sac con petruya. Pero, bueno, avancemos, porque si no es tan bueno para dedicarlo tanto tiempo, dediquemosle a la película que a mí sí me parece una gran aportación de esta semana, que es Emma, de Pablo Larraín. Exacto, y cambiamos el registro, no solo el cinematográfico, sino musical. Cinematográficamente, hablando quizás, empatan, porque de nuevo nos habla de una mujer, ya no es Petruña, es Emma, y es una mujer decidida a un discurso de poderamiento, es decir, no quiere participar de lo establecido y menos aquello establecido impuesto por el hombre. En este caso, no es una competidora espontánea, sino que es una joven bailarina que está relacionada con Gael García Bernal en la película, de hecho, el personaje que interpreta a Gael es Gastón. Emma y Gastón se deciden a entregar a Polo en adopción, el hijo que ambos habían adoptado de manera anterior. Es decir, esta pareja adopta a un hijo y al tiempo deciden darle una adopción, sobre todo y en apariencia por la presión de Gastón. Eso es algo que le lleva a la propia protagonista a Emma a dejar la relación. Y a partir de aquí, ¿qué sucede? Pues a partir de aquí es, como decía antes, un videoclip de un poquito más de una hora y medio. Bueno, el trailer es lo que sembla, pero a algún sentido... A ver, es una película con una carga musical muy importante. Y de gritos. Yo el trailer todos los ratos están gritando. Cuando fui a ver el faro, puse en el trailer y dije, ¡uy, Dios, cómo gritan, por favor! Bueno, esto es Sudamérica de Chile. Ah, vale, perdón. Pero es muy tratra, ¿no? Yo que han agafado bastant algo. Pero en este caso, yo considero que ha sabido hacer. Es decir, estamos hablando de Pablo Larraín, para que ellos, vosotros los oyentes que no estén ubicados, Pablo Larraín es tras de películas de carácter muy político como no, que precisamente interpretaba Gael García Bernal, está detrás del club, que también nos habla de una situación política pero religiosa, y sobre todo sus dos anteriores películas. Muy importantes, Neruda o Jackie. Estas dos, Neruda, sigue siendo producción chilena, pero Jackie ya se va a Estados Unidos. Oye, y para hacer su primera incursión en Estados Unidos no estuvo mal. Ha tenido una nominación, puede ser. Lo que pasa es que a mí no me acabó de matar el trabajo que hacía Natalipormlan, interpretando a Jackie. ¿Estamos a Portland? El cemento, la cara de cemento que tiene Natalipormlan, sí. Y Jackie haciendo de Jackie Kennedy. Pero de nuevo, retoma un poquitito el discurso argumental de esas películas y nos muestra unos personajes, en este caso, Emma, que no entiende el porqué de un mundo que les maltrata. Un mundo que es violento con ellos, de hecho, es un violento entre ellos, y sobre todo nos plantea una situación de personajes malditos que intentan encontrar un sitio en este mundo y que difícilmente lo consigue. Pero de alguna manera, Emma insiste, cuando hayis la película, tendrías la oportunidad de ver cómo Emma, intenta encontrar ese sitio en un mundo que está lleno de normas, pero ella intenta hacer su propio camino y intenta evitar esos gestos aprendidos y, como nuestro amigo Paul también le gusta decir, los pinparentals, ¿no? Un nuevo pelicula de... Un nuevo pelicula de George Slanty. Bueno, la parodiam canino, no. Explica-ho, explica-ho. No te lo he pasado para el grupo, es igual. No llargaremos la sección. No nos us plau. Pero bueno, de este modo, de esta manera, lo que hace la Reín es plantearnos una maternidad muy poco convencional. Y sobre todo, también lo que hace es plantearnos esta nueva opción de maternidad a través de la música y la danza. Emma es bailarina, como os he dicho antes. ¿Qué tipo de música? Nos movemos entre el reggaetón y también el trap, ¿no? Hay algo de actitud, de trap, tras la película. Es curioso porque las bases son bastante reggaetoneras. Si puse una miqueta. Bueno, en concreto, sí me es trapera. Yo considero que la aportación de Estado o Unido, por cierto. Estado o Unido con el signo del dólar. Estado o Unido está detrás de la banda sonora y de estos dos temas que han sonado, que uno es real, que aparece en el tráiler y la otra es destino, pero bueno, en esta película también hace incursión Nicolayar, que es un chileno, DJ... Os veo cara de estar navegando un poco, pero... Eh, Nicolayar, por favor. Si Nicolayar tiene varios singles... También va a hacer la chapa al coche. Con Sasha Spielberg. ¿Sabéis quién es? Con ese apellido difícil de imaginarlo. La hija de Spielberg, aparte de ser actividad, haber hecho algún cameo, también es música y cantada de maravilla. Y tienen varios duetos Sasha Spielberg con Nicolayar. Nicolayar es otro hijo de papá, por así decirlo, pero que ha sabido demostrar su talento. El hijo de Alfredo Yajo. Y Alfredo Yajar, que es un artista plástico, súper conocido de Chile. Así que, imaginaros, con esta realidad artística en casa, lo que hacen estos dos señores es juntarse y producir música. Pero el mismo Nicolayar, y sigo con la empanada, está detrás de la banda sonora de esta gran película que se llama Emma. No sólo él, también tenemos a Estefanilla Naina. ¿Quién es esta chica? Es una creógrafa que está detrás de todos esos bailes sensuales que el espectador va a disfrutar viendo Emma. Y además, de nuevo, también ha coincidido en algunas puestas artísticas o performance con Nicolayar. Al final, lo que vemos es como la realidad chilena, ya sea dentro del país o fuera del Chalín, intenta estar vinculada como una gran empanada. ¿Qué hagan estas dos pequeñas incursiones? Adriano, no intentes hacértelo bien, porque ya vemos todos que llevas 20 minutos de sección. ¿Qué pasa? Pero la gente tiene que entender por qué hay que ir, Emma. Es una empanada chilena. Pues, por qué Tura Verema os lo diré con uno de los discursos de los personajes de la película. Un falafel. Cuando le preguntan por qué hace lo que hace, por qué baila lo que baila. Porque de alguna manera parecería ser que buen cine, reggaeton y trap, no combinan, ¿no? Es decir, para gustos colores, pero sí que es cierto que cuando planteamos un cine autoral como el de La Rahín, no lo vemos o no lo imaginamos defendiendo el discurso reggaetonero y bailes sensuales. Pero es que hay algo interesante en su mirada hacia esta nueva generación, en su mirada, y está muy bien interpretado o representado por un diálogo en el cual una chica defiende lo que hace, dice, es rico, es la vida, y yo te bailo la vida. Si tú estás aquí, es porque alguien en algún momento se calentó y tuvo un orgasmo, y hoy día ese orgasmo lo podemos bailar. Vayan a ver, Emma. O sea, ¿the wild goose lake nos lo pasamos? No, claro, claro. ¿Me estás presionando? ¿Me estás presionando? Lo dejamos aquí. Avancem, doncs, vinga. Música. ¿Qué coño es eso? A l'altra banda del vidre, el Ferran s'està descollonant perquè acaba d'inaugurar ara mateix... De fet, no sé si aquest matí has fet la música aquesta, amb dubliners... Sí, mig d'un mic. Inaugurem empenar a culturar la nova secció Música amb dubliners. Sincerament prefereixo trap. No pot ser, tio. No pot ser, m'avorre de Déu. De quina època és aquesta cançó, si és el rotllo de dubliners? És whisking de jar, això. Bueno, però de quina època és? La cançó és tradicional islandesa, però ells la devrien gravar al 70. Vale. Bueno, pues, tira un rera. Tira un rera en aquesta secció. Més un rera, encara? A veure, realment fa molt poc, vam estar comentant capget, i aquest ritmes més swing, jazzeros... Com es deia aquella expressió? A diria no capria en rock time, no? Exacte. Rock time. Tot això que era més dels 20, dels 30, fem un saltet avui, cap als 50, 60 i cap amunt. Un saltet de 20 anys. La base del reggaetón, no? Exacte. La base del reggaetón, que és el rock'n'roll, com sap tothom. Perquè el rock'n'roll es tropea a nostros hijos. Clar, a l'època dels anys 50, tot el moment de sortida d'Elvis i de tot els grups que coneixem, de Jerry Lewis i tot això, que els 50 ho han patat molt amb un rock'n'roll bastant blanquet, ja veurem una mica per sobre. Però van ser més als 60, que és el que ens entrenem avui, una certa gent diu que és a partir de la invasió britànica, que es diu a partir d'arribada com de grups, com de Beatles, també, o així, però que va ser un estil que va intentar ser una resposta, potser més agressiva, més... més gamberra del rock'n'roll que hi havia en aquell moment, que va ser el gènere que es coneix com a garage, que a partir d'ara, en un hora, com parlo jo, aquí empanada serà el garage, la música garage. I a vosaltres què passa? Que va ser a partir d'aquesta invasió britànica de grups com Pretty Things o Rolling Stones, grups que coneixem tots, de Jarbers, doncs, per exemple, que es va començar a generar aquest estil que avui tocarem, i un, també, dels grans representants mensuals de Kings. Tots diem més justament que estem en una empanada cultural. No sé si ho sabeu, veu-hi una pel·lícula que es diu Radio Encobierta. L'has esmentat algun cop?Sí, no. Doncs aquesta és la cançó d'obertura d'una pel·lícula que, a més, amb molts noms famosos, entre ells, per exemple, Filipe Seymour Hoffman o... Hi ha una elencó, el típic cartei de que veus nou cares. Perquè diuen, és que tots no saben qui posa primer, no? Doncs és una pel·lícula que d'aquí ho recomano molt, que parla la història d'un vaixell pirata, pirata en el sentit de com l'entenem ara, com l'he pirat el Caribe, obviament, doncs que en el 60... Això és una història real, el 60, degut que hi havia certa censura, perquè tot i que el rock'n'roll encara... Més o menys estava acceptant, però aquestes modes ja potser més callejeres, més gamberres, doncs... Les ràdios, les TV, sobretot les ràdios, doncs no acaben de agradar-les, de que... un revoloteo de la gent jove... Doncs només em matien més o menys uns 40 minuts, 45 minuts al dia d'aquest tipus de música. Llavors, què passa? Van dir, això no pot ser, i uns quants dits ells van anar a fer un barco que estaven abandonats, em van anar a anar a prou aigües internacionals, com perquè fossin intocables, però a l'hora que poguessin ametre, per tot el regne unit. Llavors, què fas? El que feien era... Ponxar, durant tot el dia, música, doncs, de l'estil. Supercinc o... Més superciva, no? Més superciva, sí. En aquest moment, el que seria el trap, no? Un trap de l'època, no? El trap de l'època. Però sí que és veritat que... És una pel·li que veurà comano, explica molt bé la història. A part que és un d'aquests títols que està traduït, perquè crec que la pel·lícula original era de rock, de boat, de rock... Però clar, aquí és ràdio encobierta, que està bé, perquè és ràdio encobierta de... Encobierta, i escondida, no? Està bé, està bé, però no? Vinga, va. A vosí, a vosí. Doncs això, que intentaven ametre aquesta música, potser això, que era més combatiu, més violenta... Llavors, en aquest cas, el garatge va ser una música que es feia més... És una resposta americana, aquest moviment britànica dèiem, no? Una resposta americana a potser... Aquesta música tan blanca que podien fer el Visicompañía, no? Llavors, què era el garatge? I per què es diu així? És obvi, no? La gent es reunia, com a vegades hem comentat aquella pel·lícula escop, Pilgrim, no? Aquella gent que els grups de xaves que es reuneixen en els garatges, et posen a tocar qualsevol cosa, sobretot, versions que ja poden ser des de Beatles, aquests grups que hem dit, i fer música a tope. Doncs aquest era el Sorrows, amb el seu Letmine. De fet, és que aquí ja podem veure que, a part de ser més esborjarrat, sobretot hi ha una presència molt de la reverb, d'aquesta reverberació, el que feia molt ja no només per el fet d'estar tocat en un garatge, que obviament hagi rebotat tot, és que buscaven aquest ritme Warl, aquest ritme que ja no era tant d'estudi, sinó, inclús ara mateix, si ens poséssim a escoltar grups molt més actuals, el que intenten és recuperar aquesta mena de brutícia en el sor, que al final és el... Per això comentàvem el tema del trap d'ara, perquè el trap d'ara el que intenta també és buscar una brutícia respecte al rap o respecte al ritme blues o al hip-hop. És molt diferent quan, per falta de mitjans, el teu so acaba sent així, que quan tu, podem fer-ho tot, acabes escollint aquest som més punca, en el fons, perquè hi ha punt com a concepte, no punt com a estudi. I això és algo que ho podíem parlar de la Bad Guia, o dir gent que podria realment fer un altre tipus de música, però ho fa com una mena de discurs. En el fons el trap també té un punt de discurs, d'actitud, envers la vida. Estem parlant de que molts cops aquests estils de música acompanyen uns estils de vida, per dir-ho així. El Gara, concretament, potser el Gara també s'ha anat moment per moviments no tira tan polítics, però estilístics des del punt de vista dels mods, per exemple, a Anglaterra, però els mods potser s'agafen més el beat i aquest to-tón, que ho vam parlar un Gaspatch Edition del tema de l'esca i tot això. Però el que passa és que... En Anglaterra no hi ha tants garatges. Això és més de d'estats units. Per això no estic veient casetes amb els garatges. Perquè d'allà surten les grans idees, dels garatges a vegades han sortit companyies, sobretot d'informàtica. El que té a veure que està sonant té un puntet així com d'Eys of Spades. Eys of Spades, hòstia, mires, després podem recuperar-ho. He començat a escoltar això, la base, com a mínim, em recordava... O sigui, ara em surt el nom, el... Motorhead. Motorhead. Sí, sí. No, però per què? Perquè això ja, o sigui, obviament, tenen ritmes molt rock'n'rolleros. O sigui, no ha de ser aquest ritme que podíem trobar grups d'aquests de rock'n'roll dels 50 i 60, però aquí el que hi ha és molt a més. Aquí ja comença a ser bastant això, no? Els altaveus, quasi... Rebutant sobre si mateixos. Rebutant sobre si mateixos, exactament. Llavors, jo crec que aquí l'experimentació ja va anar a un augment. Quan cap a finals dels 60 ja començaven aquestes revoltes, aquests moviments hippies, revoltes socials, o sigui, recordem Butstock, del 69, i a partir d'aquí, el garatge ja tendeix a una psicodèlia que és bastant brutal. Quin mareig. Aquesta jo és més difícil, eh? Jo l'agafo com exemple, perquè tampoc és una música... Bueno, en el seu moment, òbviament, no devia patar, sobretot en ambientes drogaínicos, no? Sí, sí. Home, això, si sona a Butstock, tothom es posa molt feliç. Probablement, allà, en sus viajes. Tempunt de línies. Tempunt de línies, clar. Sí, sí, sí. Interessant. Doncs que aquí ja és l'anadolla dels rebots de la reverberació. A veure si puges una mica, Ferran, perquè... que pràcticament s'apumulen tots els sons a sobre l'altre. Què està passant? Això què és? Això és 60? Això és Calico Wall. Això és fina, sí, això és Calico Wall. I am a living sickness, no? Soy una enfermada viviente. I am a living sickness. I am a living sickness. Com pates. Per si era aquesta època, recordem també, així com a cosa famosa, l'època... LSD. LSD de Beatles. És l'època que Marvel va començar amb els X-Men a flipar-se, també. Al final, tota la cultura pop passava també per les mans del producte de Hoffman, no?, de TLSD, i que, al final, sortien tot aquestes històries així, sobretot, molt reverberades. Sembla que, com que l'evolució de la pròpia música garatge en tirava cada cop més que per a les reverberacions, o sigui, era una cosa com molt rebotada, per a tot arreu, i, llavors, ja la música deixava estar en el garage, el rock'n'roll, per convertir-se en una cosa que potser més enllà, més uns anys més enllà, per això treia el tema també, que tu deies Adrià, no, del tema Motorhead, entrava una cosa, inclús que diríem, protopunk, i una de les cançons que era protopunk total era The Witch. Això també ha quedat molt punt, eh?, que el Parran en llancés la música a tot drap per sobre la meva veu, que ha quedat molt punt. Clar, clar, ell pensava que això és l'esperit del temps. Forma i fonda, o t'hi n'hi ha qui gravarà? No, a veure, The Witch és una cançó que abans, crec que parlàvem, no?, que potser sí que va marcar l'època en el sentit d'això, el traspàs del garage, que, òbviament, són ritmes i rebarbats, i, a més, és una cançó que, a més a més, es fa una cançó que, a més a més, es fa una cançó que, a més a més, òbviament, són ritmes i rebarbacions, com hem escoltat, i molt pròpies de garage. Però ja t'endia una veu, potser, més fosca. Inclus, és possible que aquesta cançó ja tireix aquest estil que es diu Horror. El Horror Music, no?, que dels Screaming Lords, o d'inclus del J-Hawkins, o que tots coneixem el J-Hawkins, que és el de I Put A Spell, i tot aquestes cançons així, no? Llavors, què passa? Els anys 80 hi ha, arriba, fan un revival. Carajero, perquè, al final, els 60 i principis del 70, van ser molt, molt... O sigui, musicalment...Mots canvis, molts canvis. És el que es peniva entre molts canvis. Llavors, el revival, a banda, és com els Cínics, que, justament, els Cínics van tocar el dijous passat a la Blom. Amb català, no?, els Cínics, en català. Els Cínics, el que li diries tu, els Cínics, no? Collons que no els conec, aquests tios. Ja són els Cínics, o no? Els Cínics. I, per exemple, pels Fast Tones, que van recuperar... I van tocar dijous passat, dius. Amb molts d'aquests es muntenen. Han sobrevividut, tia. Els Sónics, els que estem escoltant, els Sónics, també venen a tocar bastant a Barcelona. Nosaltres mateixos, els originals, no els han reemplacat amb gent sana. Aquí hi ha la droga, no sé si s'han dut algú, la Maria... Però que t'acorda, el senyor Bartz. Aquests tios no generen tan calés com el Rolling Stones per canviar-se de sang, allò que facia, aquesta llenç. Sí, sí. Llavors, no, eren aquests, no grus com els Cínics, com els Fast Tones, o els Grus Homs, Grus Homs, que feien aquest rebaiva al garajero, com aquesta que escoltarem dels Grus Homs, que és Hypnotize. Valleu, no? Aquesta cançó tot i no sé molt antiga. És bastant actual, però recupera bastant aquest esperit garajero, que és un altre cop les guitarres rebentades, rebotades... Però, de fet, aquesta cançó a mi em sona moltíssim. Jo no podria ficar títols, ni noms, tot això que ha sonat, però aquesta cançó potser és la que més em sona de totes les cançons. Ah, doncs mira, no? No és gaire antiga, per el que ho comentes. Ara mateix no sé... 2.000... 2.000... Sí, 2.000 10 o alguna cosa així. 2.000 10. Primer de cada 2.000, sí, segurament. Jo crec que són els 40, a principi. És el que escolta. Jo no, jo ràdio 3. Abans t'ho he comentat i m'has posat rara, però aquesta mena d'arribaival és el que ve en Franz Ferdinand, amb el que ve amb els Arctic Monkeys, una miqueta, també. Aquesta mena d'un món britànic que torna al rock-pop britànic, al principi del 2000, és això. Sí, però sí que és veritat que el garage, com a... Potser com el trap. El trap també té evolucions diferents, però el garage sempre s'ha considerat que és una música no tan mainstream, pel simple fet de l'origen del garage, que al final un garage mai serà fànsic. Però igual que has tret la ràdio, la ràdio encoberta, abans com no ens dejan fer ràdio de la forma oficial, la fem de forma alternativa, ara estem al món d'internet, on la forma oficial, que és fer discos a través de discogràfiques, existeix una altra manera, em distribueixo jo per internet, és a dir, que el garage deu estar en un moment d'Àlgid, també, ara mateix. Sí, sí, ara mateix la cena és total. I sobretot a Espanya tenim moltes bandes, tenim molts festivals, tenim moltes sales, i aquí amb això ja tanco la secció, tenim grups com... Bueno, tenim, perquè aquí va i viene amb el senyor Wau i los Arcs, aquest sona, Wau i los Arcs, Arcs ha escrit com una onomatopeia de còmic, tenim el Sexmuseum, tots aquests que diré ara estan en actiu, els Tokyo Sex Extraction, que aquests són, a més, són catalans, i... De la terra. A Catalunya, a Tokyo, o Tokyo, a Catalunya, estàvem així. I els ciutadans, els tècords, els vengalans, són grups espanyols que més sonen bastant a ràdios, ja ho vas comentar a la ràdio 3. Per una cosa que no costuma passar, jo crec, que és una pena, que és recomanar programes. És un programa ràdio, però no patiu, perquè el programa ràdio que us diré és de Dilluns a Llivendres. Mira, mira, mira, mira, el nostre es diu Benzo. A més, abans de que ho diguis, ja ho dic jo. El Pol, a la Pol, li gustaría estar detrás del Sota, no? Ui, sí, sí, de debajo i de dalt. No, detrás del Sota no como programa de música de ràdio 3. Jo viuria al Sota. En esta sección que está haciendo, Pol es muy sota, no? Aquí està recomanant. Aquí recomanan el programa, justament, del Sota no de ràdio 3. Home, és 100% el tipus de música, a part de... Del teu cotxe, cada cop que puja. Del teu cotxe, cada cop que puja. I està conduit per el Diego Rejota, que a més té un estil... El teu cotxe? Sí, el teu cotxe. També en su manera de presentar els temes i tal. Tiene un puntito potrasgada, un poquitito, también. Sí, un tono chulesco. Té un rotllo curiós. Per qui vulgui que escolti un programa de... No us diu menys el mateix, sisplau, però... Exacte. Però sí que és veritat que és un programa molt apena de ràdio 3. Llavors, si entrem en festivals, que per això també havia agafat aquest tema, no? Perquè Espanya és un país que té una escena molt... molt, molt predominant d'aquest gènere del garage i del bit, així. Que, per exemple, així, diguéssim, més a més, us puc dir grans festivals com el Fasville de Benidorn, que és el Març, el Barcelona Sikefest de... de... de Bril, que és un festivalazo que no us podeu perdre, que, òbviament, es fa a Barcelona, però és que es fa a la sa upload, que després us parlo un moment d'aquesta sala, que ho està patent molt en aquest gènere. Després hi ha el Gambit, que també es fa a Barcelona, que són els gambiteros, no? És un festival d'aquests, també, que el porten una gent de Barcelona que també són així, oi... o del Raya, així, oi... Home, per fer gambit i que el logo sigui una gamba, doncs també, t'hi haurò jo, no? S'ha de ser molt espanyol, eh, per això. Doncs així, aquest és el setembre. I després hi ha un concretament un festival que es diu el Fantàstic, però en el sentit de Funtàstic Dracula Carnival, que és de la Can, que es fa a l'octubre. I ja us avanço que heu d'anar molt ràpid, molt ràpid, a comprar entrades, òbviament ara, per a l'octubre, ja estan acabades, però és que és un festival que ha vist d'aquí tot el món, perquè és un d'aquests festivals que, a més, s'ha marcat una parella. Són un tio, una tia, que són fans de la música, doncs, de gàraig, de la música més rock-n-rollera, horror i tot això, però que s'han muntat un festival, quasi, entre col·legues... Horror, con jota, no? Jota, horror. Con jota, no? Vale, vale. Horror. És veritat que s'ha marcat un festivalazo, però des de l'amor, és allò típic, ja no tan des del negoci, que el fan, òbviament, però és des de l'amor, de la música i el estil, no? I és un festival que algun dia és allò típic de... La majoria de nosaltres no es gostaria ir, però, hòstia, has de ser el més ràpid de l'octubre per comprar les entrades. I ja per acabar, pels que estigueu de Barcelona, que bàsicament serà el 100% dels que ens escoltaran, jo crec, però si no, no m'entenc, no m'entienden. Doncs us dic uns quants... Hi ha un parell de bars, que, bueno, bars musicals, diríem, que fan moltes punxades, que és el Saiko i el Meteoro de Barcelona, que estan, a més, molt a prop. Per dir-ho clar, estan bastant a prop, crec que de casa teva, Adrià, no? Estan per allà... És allò, és allò. Estan allà al darrere de la polo... Porteu el bolso en cadena, les coses d'aquestes. Bé, les cadenes segurament ja les portaran. Després, la sala Outblood, que està a poble espanyol, que és una sala que ho està rebentant molt als últims 3, 4 anys, que estan unganitzant una de festivals... Sí, sí, sí, és una passada. Aquesta sala, de veritat, que més està portada, que jo sàpiga, fins ara, encara, pels mateixos que porten un grup, que algun dia potser en parlarem aquí, si parlem de Soul i de Yeyei i de tot això, que són els retrovisores. Molt bé. I per acabar, doncs, el Juan Bavaluva Club, que són... No és ben bé un club, sinó que són festes que fan el Marula, normalment, que són uns que organitzen típols dijous i això, fan festes de... Marula ha sortit del meu barri, creveu la Rambla, és corollers, ens veiem. De fet, aquesta nit... Aneu a fer unes copes a casa d'Adrià, no? Busquin aquests 3 nois, eh? D'acord. Fins aquí les recomanacions i... Avancem. Avancem. Molt R.J. Vídeos Jocs. Bueno, aviam, queda 8 minuts, no? 7 i mig. Jo volia parlar-vos del portal i el ritme era molt diferent d'on venim, que volies de fer un speedrun. Sí, exacte. Vosaltres que sembla que això d'acabar-hi tràpid, doncs avui no. De quantos portals nos quieres hablar? De tots. Los portales, los portales... No, però us vull parlar del portal, ja ho comentava abans, perquè veiem una miqueta del tema, tot i que és bastant patillero, de reconecte que teníem avui a l'editorial, això dels ponts que es perda, que s'haurien de reconstruir i tal, i us comento que el portal és un joc que a mi personalment em va fer reconectar amb el món dels videojocs. Però, interessar-m'hi de forma activa, va haver-hi una època on vaig aixastar, i va ser arren d'aquest joc que vaig tornar-hi. Després ho explicarem per què ho va deixar, va aprovar les drogues, va veure que les drogues anaven malament i van dir, no, tornem els videojocs, que són una mica de més senets. També és un joc que parla en certa mesura de reconectar, tot i que no vull fer molts spoilers argumentals, és un joc que també fa pensar de com són les connexions entre persones, inclús entre videojocs, perquè... I ja de pas també considero que és el joc ideal per extendre ponts entre gamers i no-gamers, com l'Adriano, no? Per tant, us estic parlant, com ja he comentat, del portal. O sigui, hi ha portal i empanada cultural. Ja t'he dit, Adriano, que el ritme és molt diferent. És molt eclectic, aquest programa, eh? Que no vol dir que el videojoc sigui l'en o... Per res, és bastant. No et dic frenètic, però... De fet, no he volgut portar les cançons que sona mentre juguen, exageradament, frenètiques molt, electròniques i tal. Però avancem, què és portal, no? És un joc... Si tornes al 2007, on Valver, aquesta empresa que hem parlat mil vegades, creadora de Steam, va presentar la Orange Box, un pack de tres jocs on s'incluia... el Half-Life 2, junts amb el seu primer episodi i l'esperat segon episodi, que s'estrenava allà, la sequela d'un renovat Team Fortress, un joc multijogador, i una nova IP desconeguda. De fet, a Valver havien vist un projecte de final de carrera d'una escola de videojocs de DisciPen, que es deia Navu, que és complicat això, Narvacular Drop, on una noia havia de fugir d'unes catacombes, mitjançant uns portals infernals, on tu entraves en un, sorties per l'altra banda i tu els podies recolocar. Bàsicament, Valver va decidir contractar tots aquells nois i dir-los-hi, vosaltres fareu el nou joc que tenim pensat, portal, que és aquella nova IP que apareixia a l'Orange Box. Es tracta d'un joc en primera persona, on controlem a Shell, una noia que desperta dins de les instal·lacions d'Aperture Science, on aparentment s'hi fan experiments. Mitjançant-la, una pistola de portals que recollim només a començar, el recintre ens proposarà, ens plantejarà una sèrie de trencaglosces a solucionar per seguir avançant sala a sala i sempre amb una recompensa finalament. Des del principi ens diuen, quan acabeu totes les sales, el premi és un pastís. Ets com una covalla, perquè ens entenquem, ets com una rata que ha de trobar al final del laberint. I li prometen un pastís, tot és molt inocent, oi, Adrià? No, de conya, em sento una rata buscant un pastís, anem bé. I si et dic que Shell, que per cert és una protagonista que no parla... Però Shell em té xell? No, Shell hi ha ganes, no. Shell és el Shell. Shell no parla, de fet, és el que es diu un blank slate, un liençón blanco, per aquest projecte. I si us dic que Shell, per tant, nosaltres, no rep informació de per què està tancada en aquesta succesió d'experiments, i que l'únic que veu que ens guia durant tota l'estona, i que només sentim, és una intel·ligència artificial anomenada glados, i que aquesta glados, a mesura que avancem, ens comença a tractar d'una forma cada cop més passiva o agressiva, i a plantejar-nos directament proves que probablement morirem. Llavors ja no és tan inocent. De fet, a partir de cert punt, comencem a trobar els primers indicis de que ha pertorcellents i alguna cosa que no va del tot bé. Pintades a les parets, esclexes dels mecanismes que ens duen entre bambalines i ens mostren una realitat molt diferent a la que ens descriu de glados. Resulta que sí. I, inicialment, a pertorcellents va crear les càmeres, on ens trobem per fer experiments sobre teleportació, física, diversos moviments, però la intel·ligència artificial que s'encarregava, que assistia als científics, va perdre el control i va acabar decidir eliminar tots els científics i tots els humans, ja que la moral de les persones, la moral de la humanitat, forçava, era molt limitadora, a portar els experiments al seu límit absolut, per tant, ser el màxim eficient. Així, doncs, ens trobem en un entorn totalment controlat per glados, o la nostra mort és segura, i el pastís és mentida. És la mítica frase. És la gran frase del joc, The Cake Is Al Eye. No hi ha pastís, és mentida, és l'escenari. L'emoció enganyau, no? Ui, veig que se'ns estan anant el temps aquí, que d'en Agust. Gràcies, el joc, al final, mira, us ho mirem, perquè al final és que és complicat parlar de porta. És un joc que jo recomano sempre a la gent, en especial la segona part, però jo considero que s'ha de jugar per de porta, que és un joc que dura dos, tres horetes, que, a més, t'introdueix molt bé les mecàniques, des del principi. Si tens una certa lògica, és un joc de putle. És la lògica de crear... Has de pensar lateralment, que es diu, a la manera de solucionar els problemes, és sempre no tan fàcil de col·locar-hi aquí, allà, però el tema és, sobretot, com a juga. T'ensenya a jugar el joc d'una forma molt progressiva, que, a més, no afecta la narrativa. És un joc que no para per posar-te un cinema. No és un joc que para per mostrar-te una cinemàtica, és un joc que constantment està donant informació, que la informació és ambiental, la música... No és exactament que està sonant, que això és els crèdits finals, de fet. Mira, jo crec que ho deixarem aquí, en el sentit de porta. El que vaig a l'Adrià no heu dit que voleu recuperar alguna coseta. No, fracament no, jo de fet vull sortir a jugar, això. Doncs ja et dic, porta l'és un joc, que la gent que no jugui a videojocs aprendreà com són els jocs actualment, perquè porta l'és un joc del 2007, com he dit, però que és bastant modern, suficientment modern. És un joc curt, el primer, el segon és on argumentalment fa el salt. Perquè al principi tu el que tens és un protagonista, que ets tu, i un antagonista que queda molt clar. I quan jo deia que això és un joc que fa ponts, és que la segona part no és que es rebarteixin aquests rolls, però reprens, tu al primer joc fuges d'aquestes instal·lacions, però et veus atrapada de nou a dintre, però amb l'ordinador, amb clares desconectades. I com aquesta relació, perquè l'has de tornar a activar, per poder fugir, es va desenvolupant, és el que et sorprèn, i a mi em va fer tornar a pensar, que en veritat poden aportar coses bones. Ja ho estic, per mi porta l'exemple perfecte de joc que recomanar. Perquè pensa, has de pensar com fer-ho tot i per què ho estàs fent, i per entendre per què tots els gamers d'aquest sector dels videojocs el defensen tan fermament com té tantes coses a aportar. Digues, pot. Que t'anava a preguntar, així que ho veuràs, que em penses que... Sí, sí, ara que s'està anunciant i s'està fent el nou Half-Life, perquè és com enrere virtual. No, és enrere virtual. Tu creus que el mateix Valvet, que són els mateixos creadors, arribaran a fer algun dia un portal enrere virtual? Ja l'han fet. Sí, ja el portal, que és... Estireu marejar molt, no? No, però és que no és de fer portals, és de construir coses, de construir torretes, és una mica d'estrany. De fet, va ser l'experiment que van fer previ a fer Àlex. Ens han quedat sense temps, 30 segons, nois. Continuem, vamos para mi casa y hacemos la segunda hora. Vols que fem allò que t'agrada de pujar la música mentre baixo els nics? No, i m'hi terrecito una poesia. Ens veiem la setmana que ve. Que vagi molt bé, senyors. No, mira, jo volia dir una coseta que no l'he dit abans.