Txan, txan, txan, txan, txan, txan, txan... Prepareu els pites que aquí comença l'empatx, l'embafada. El gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Un moment, un moment, un moment, parem màquines. Això no és un simul·lacre, de debò. Pareu l'editorial un segon, és important. Ja? Molt bé? Guai, guai, merci, merci. A veure, deixeu que ho faci com Déu mana. Hola, sóc en Ferran Pujol i tinc toc. Ja sabeu, trastorn obsessiu compulsiu. Bé, no un toc molt exagerat, però sí el suficient per veure com aquest programa comença i sentir un calfret que em puja per l'esquena i em fa horroritzar. Primer de tot heu de saber que aquest programa serà el 19 de la segona temporada, o el que és el mateix, el 219. I se matrà el 2 de febrer del 2020. Per tant, el 0-2, del 0-2, del 2-0. Veieu per on vaig? Que maco hagués sigut fer el programa 20 de la segona temporada el 2 de febrer del 2020. Que maco hagués sigut fer el 220 al 0-2, del 0-2, del 2-0. Però no, fem el 219. I això em posa dels nervis. I per més, Inri, és culpa meva. Vaig ser jo qui va decidir anomenar el primer programa d'aquesta temporada, aquell que li vam dir en català, com a 0-0 i no com a 0-1. Si ho arribo a saber, no em passo de llest. Ui, sí, Ferran, molt important tot plegat per interrompre l'inici del programa. Doncs coi, sí, perquè d'aquestes imperfeccions en començo a estar fart. Sense anar més lluny, recordeu el que va passar la setmana passada? No? Permeteu que ho refresqui la memòria. I quizás hablamos de ese lago del ganso salvaje, que es como el como digo. I no és el primer cop que passa. Ja l'hem deixat penjar de l'octubre de l'especial de Sitges. Però és que la setmana passada mateix va passar una altra cosa. Jo no vaig poder acabar la meva secció sobre el videjoc PORTAL. Escolteu, escolteu. A veure, queda 8 minuts, no? 7 minuts. Però hauries de fer un espitzrant. Sí, no, exacte, ho resumirem, perquè al final és que és complicat parlar de PORTAL. Mira, jo crec que ho deixarem aquí. A ningú, a ningú li agrada quedar-se a mitges. A ningú, i menys a mi. Si diem que farem alguna cosa ho hem de fer. Així que avui, petic i petic, tu, Adriano, ens parlaràs del lago del ganso salvaje. No, no, no, no, no, no, no, no hi ha opció, Adriano. Parlaràs del lago del ganso salvaje. I tu, Pol, que tu, d'admetre, tu sí que vas fer la teva secció al complet, no en tinc cap queixa, de què creus que ens parlaràs? Però Ferran, jo no va fer FLIVAC. Ah, vale, vale, de FLIVAC d'Amazon, el que sigui, ja em sembla bé. I jo, òbviament, acabaré de parlar-vos de PORTAL, l'han concret de PORTAL 2. Avui no hi ha excusa que valgui. Va bé? Sí? No? M'és igual. Així serà, coi. Ja n'hi ha prou d'aquest desordre. Ei, ei, ei, ei, perquè no me la jugueu, perquè no me'n fi un pèl de vosaltres, avui jo no sóc a l'estudi. Ja us tiro jo a les xarxes socials, no patiu, eh? Facebook en penada cultural, Instagram en penada cultural, Twitter en penada cultura, sense l'L, i els podcasts els teniu a MixCloud, SoundCloud i Evox. I com que no me'n fi de vosaltres, repeteixo, avui no us dono ni aigua, eh? Així que tome. Així comencem. Vinga, tira. CINEMA Bueno, bueno, bueno, eh? Avui sí que és dia per a 3, però no per a 3. De fet, de fet som dos, només, avui. Avui som dos. I llavors haurien de ser dos buenos, però com que el Ferran, avui, encara que no hi sigui, ha deixat molt clar la seva presència, el Nazi del Ferran està prenejant el mateix. Jo crec que parlo per en nom seu, quan dic que crec que ha fet un homenatge del seu estimat Marc Giró, de racó. Hosti, és veritat. Perquè ha tingut aquí un brote hipòtico. Molt bona entrada, estic amb tu, Ferran. Avui farem els deures, no pateixis. Ja ens ho ha deixat col·locat, tenim un passe de gol. Això mola, això mola molt. De fet, jo, quan penso en la Ferran, em fa molta gràcia. Perquè sí que... Sí que serguen, tio. Subsesiona, i llavors les seves obsessions les acaben manifestant en aquest punt Nazi, no? Tenim aquesta etiqueta de Nazi d'una manera molt gratuïta. Jo l'altre dia li regalava aquesta etiqueta amb un fill, eh? Mira, ja començo parlant de Liberto. Tu, fixa't que els bebés tenen un punt, tio, molt exagerat. Són invalids? Bueno, no utilitza aquesta paraula, però és que sí, és literal. És una persona immòbil, en el fons, sense possibilitat o capacitat de moviment, amb un primer moment, però amb una decisió i amb una actitud i un punt dictatorial, com els nazis. Exacte. I llavors jo sempre dic, veus, el meu fill és un nazi invalid. Comencem bé, eh? No tindran a mi cara ni a mi d'en parlar. Bueno, hijo mío, cuando me escuches en el futuro, no te enfades con tu padre, eh? De todas maneras, no estem parlant... Avui no parlem de jo jo ràpid, que un dia podríem parlar-ho. Jo la vaig a veure i, sincerament, estic una mica decepcionat. Però no entenem això, perquè no se'n la porto. Sí, segurament, llavors no parlaré del canso salvaje. I jo ja estava, mira, al meu titular, ja ho diu, el canso salvaje de Wild Gooseley, con vosaltres vulgueu, anglès, català o espanyol. A més, si t'hi fixes, bueno, evidentment, tu estàs darrere dels sons, avui. El DJ de Shanghai, B-6, que és el que estem escoltant ara mateix, amb la seva música d'així ambiental, és de fet qui s'encarrega de la bonda sonora del lago del canso salvaje. O sigui que ja entrem amb no només amb apopletat, no només amb una bona música, que té aquest puntet així, com de... Un toc a si... Inquietat, sí, però a la vegada un inquietat. Ja ho aniràs veient, eh? Tot la pel·lícula que està amb un to estètic molt cuidat, és a dir, la belleza que emana aquella pel·lícula és acollonant, però sí que és cert que té aquest puntet com de no quietut, d'algú que t'està inquietant, alguna cosa que, de fet, acabarà passant. Va, comencem amb més lago, sí? Sí, sí, sí. I tant, i tant, i tant. Li fito que allà això... L'aigua, l'aigua a tos. Bueno, no siguis que volis anunciar també de què parlaràs tu. Ja ho he dit, a la intro, no estaves atent a la... Hosti, i que contens la capacitat de l'ubiquitat, que pots estar aquí amb el Ferran a la vegada. No, jo només faig cas de les coses que tu em dius aquí al directe. Sí, que parlàs de Fliback, no? Tu parlàs d'en Fliback. I de ella com a creativa. Ja en parlarem, si de la física, sí. Genial, genial, genial. Doncs, bueno, què us puc contar, jo, del lago, del gas salvaje? De hecho, creo que antes voy a pillar un poquito el tono de Ferran, que siempre le gusta tirar de cosecha propia de la vida. Pues parece una artista ya, ¿no? Verón de tira, Ferran, de sus propias miserias en el fondo y de su propia realidad. Y es que al final, es cierto que yo me he ido descolgando un poquitito con el tema del lago del gas salvaje, alguno pensará que quizás es una película que me da pereza, que la dejo siempre para el final, porque, sí, que puedo comentar yo del lago. Y es exactamente todo lo contrario, ¿no? Y es un poco, al final, lo que nos pasa con nuestra propia vida, en el siglo XXI, con semejante ritmo y tanto exceso de contenido, en un momento que, de algún modo, la sociedad nos mala costumbra o nos maleduca en un sentido que no nos permite hacer precisamente lo que tanto nos decía, ¿no? Que no dejemos para mañana lo que podamos hacer hoy. Pues no, ahora es al revés, es... tenemos tantas cosas que ya dejarás para mañana lo que hoy no se puede hacer. Y, claro, cuántas cosas hoy no se pueden hacer. Pero que conste, que, como os decía, ni mucho menos he dejado el lago del gas salvaje para el final por pereza o por falta de razones. De hecho, si hasta ahora no he podido extenderme, hablando de esta película, de esta gran película, es precisamente por eso, por la falta de tiempo. No es porque no me hayas sabido organizar, ¿eh? En esto, Paul, tu ya sabes que yo eso jamás, ¿no? Un tío muy ordenado. La culpa siempre es de los demás, ¿eh? Que quede muy claro. La autoridad otra vez. Eso es. La autoridad en este caso en forma de tiempo, ¿no? El impune asesino. Hablaremos del tiempo como ese impune asesino que nos complica un poco la vida. Pero sí que de reconocer que, al marge de esta obviedad, hay algo un poquitito más personal. Y esta es la parte que me conecta con Ferran. De hecho, yo me rindo ante el toc de Ferran y, como él, quiero volver una y otra vez a lo mismo, una y otra vez. De hecho, hay algo de placer en la oportunidad de poder volver al lago del gas salvaje o de Wilders Lake. És de nuestro amigo Nietzsche. Exacto. El eterno retorno, ¿no? Mira, mira, es que me lo puedo decir, además, con este título, ¿no? Tan inspirador que tiene. El lago del gas salvaje. Es de la que me pones a poner algo así. Ante tal poéntica, yo me rindo. Y no solo en castellar o porque de Wilders Lake. Ostia, funciona. ¿Qué te parece en chino? Nang Fang Chesan de Chuhui. Ya no funciona, también, ¿no? Pues bueno, seguiremos con la idea del lago, pero fuera bromas. Como os decía, hay un motivo un poquito más mundano, un poquito más personal. Quizás tú me entiendes, Paul. Yo soy de esos que siempre dejo lo bueno para el final. Yo soy el más exquisito, ¿no? La parte más buena del plato, siempre para el final. Y eso es lo que estaba haciendo yo. Ben Freda. Ben Freda y Roséca. No, no, no, no. Mira, vull ser calentets, si yo continuo amb el lago. No, pero sí que es cierto que, claro, planteaba ciertas películas y la del lago iba al final, porque yo estaba planteando el lago como la mejor de todas ellas. Y cuando veía que solo tenía escasos minutos para tratarla, preferiría postergarla a un momento donde realmente la pudiera trabajar. ¿Por qué de hecho, en chiches, ya me pareció uno de los mejores bocados? Evidentemente que no pude elegir, no iba al final, pero fue, sin lugar a duda, uno de los mejores bocados cinematográficos del festival de cine de chiches y considero que aún hoy en día lo sigue siendo, pero evidentemente en la cartelera actual. No sé si m'avanzo a preguntar-te què va treure, a chiches, aquesta pel·lícula. Si va passar, no va passar la percebuda, totalment. De fet, és una pel·li que, si ens fixem en la carrera d'aquest cineasta, que hi ha a l'arrere, que en parlarem una miqueta, en dia o ginant, un cineasta chinès, és un tio que sempre s'ha mogut amb festivals. De fet, té quatre pel·lícules en aquest moment, és un tio de 50 tacos, que tampoc és cap nen, i només té quatre pel·lis, vull dir que la s'ha pensat molt bé, i totes quatre han passat per festivals. És a dir, si anem a la primera pel·lícula que va fer, és de Uniform, i és una pel·li que ja va començar a Rotterdam. O sigui, envien a festivals, em sembla que va estar el festival de Londres, i també va estar amb un festival potser menys conegut, però de Uniform va guanyar a Rotterdam. Amb la segona, Night Train, guanya a Bersòvia, i també va a Buenos Aires, on guanya també. O sigui, segona pel·lícula, dos premis a festivals. I de fet, no, no, i encara puja de nivell, perquè el que serà la tercera pel·lícula, que és una pel·lícula que tenim la sort de poder veure amb facilitat, perquè està filmant, vull dir que el cinema de dia o ginant no penseu que és un cinema que... Mira, a Netflix l'hi trobem o estic complicat. Però Black Hole, que és l'última pel·lícula abans de la Lago del Ganso Salvaje, que us vull parlar ara, Black Hole va ser la seva tercera pel·li, va estar a la Berlinale i va guanyar. És a dir, va guanyar Los d'Or a la Berlinale 2014. I també va guanyar el millor actor. Em parlarem a més d'aquest actor, perquè és un tio que torna a sortir al Lago del Ganso Salvaje, es diu Fan Liao, fan Liao. Amb aquest nom segurament poca gent el recordarà, és un tio que, si heu vist cinema xinès, surt molt, surt molt sovint i surt també pel Yatanké, un altre gran cineasta de la producció xinèsa. I, com us he dit, guanya a la Berlinale i guanya també pel·lícula. I ja ens anem al Lago del Ganso Salvaje, que sí que és una pel·lícula que ha passat per festivals, no només al desitges, sinó a Can. A Can estava escollida com una possible guanyadora de la Palma d'Or, però no ho guanya. Això no vol dir que si estàs acostumat a guanyar a l'Ep, però bueno, ja està nominat. Fin de ciclo. Però sí que és cerca a aquesta pel·lícula, la del Lago del Ganso Salvaje, o non function d'UJV, no ho guanyes re de moment. No m'heu guanyat, això sí, eh. La crítica la deixa molt bé. Inclusió són d'aquelles pel·lícules que al públic li agrada, això no hi ha cap dubte. Se ha ganado nuestros corazones. Tiene el premio de los corazones del público y el premio de la pluma de la crítica, que eso no es fácil. Y de hecho, a unar las dos, no siempre... De hecho, es casi más bien extraño, ¿no?, que coincida. Y es más, se ganó algo que tiene un premio o un valor que muchas veces muchas personas pueden reconocer, que es el aplauso del Tarantino. En el pase de Can, del año pasado, en la gala, parece que Tarantino estaba en plan, wow, con un aplauso orgásmico, porque le alucinó la pel·lícula, y eso también, siempre es... Al final, siempre es un ejemplo positivo para aquellos que no han visto la pel·lícula y no se acaban de decidir. Ya sabéis que Tarantino tiene siempre esa mirada al cine asiático. Sí, porque recordo que diría que es, aquesta que diré, també va plaudir molt així, i crec que can a Parasite. Parasite, la coreana. Crec que sí. Però, sobretot, Tarantino és el record, per parlar d'una pel·lícula xinesa que la va catapultar, i, de fet, amb això va catapultar també el director que hi havia darrere, que és la de Changin Express, d'un World Cargway. Un Cargway és un tio que ha fet molt de cinema. L'últim és de Grand Master, que era aquella pel·lícula que parlava de l'encreador del XXI. Molt estètica i potser menys contingut, sí que havia sigut un tio amb molt de potencial, que sabia jugar aquestes dues línies. La línia estètica, un treball formal, lluny en quarts cinematogràfic, molt estudiat, però després un resultat molt positiu, i després també una capacitat d'arribar al públic, no només asiàtics, sinó europeu, no? Però sí que és cert que això li podem atribuir a pel·lís com Indemut for Love, l'Eli 2046, que va ser una pel·li molt premiada. És un tio també com en Txanquing Express va triomfar gràcies a Tarantino. Però sí que és cert que de les últimes pel·lis hi ha, per exemple, el món occidental My Blueberry Nights, no sé si et sona aquesta pel·li, això és el Bon Cargway. Això va ser d'una de les sortides de Bon Cargway. Sí, per anys, aquesta. Imagina't, no? És a dir, quan en Bon Cargway estava en plan moment jo tot, ja no moment jo el pastís asiàtic, sinó el món, va començar a trontollar, perquè no tothom sap sortir del seu territori i fer el mateix cinema. Però us parlava de com en Tarantino havia parlat superbé de Txanquing Express, que és una pel·li, jo diria, del 1995. I és gràcies a això que Bon Cargway surt a l'exterior. I és important que m'hagis pregutat per això també, perquè en el fons, Bon Cargway i aquesta pel·lícula, i tornem al Lago del Canso del Baje, tenen un punt de connexió. O sigui, jo et diria que, de fet, en Diao Ginan, que és el director que hi ha al darrere dels projectes que us he dit, però sobretot del Lago del Canso del Baje, és un tio que pot jugar o recordar el cinema de Bon Cargway, aquest que us deia tan estètic, tan cuidat, contemplatiu, que parla molt més de les relacions humanes, de les distàncies entre els éssers humans, dels acomiadaments i les retrobades. I en canvi, després també té un puntet de cinema negre, en aquest cas, de Neonuar. De fet, jo volia anar amb aquella direcció, la direcció del Neonuar, perquè aquests tios, com ja vam dir una vegada, van recordar durant tot un programa del Neonuar, i ho vam fer amb totes les seves possibilitats, literària, cinematogràfica. I en afons, me'n veurà com el Neonuar es podia mantindre amb tot aquests estructures culturals, més com a to, més com a ambient, que no pot ser com a resposta d'aquell llenar clàssic que tenies, tabler, tota una sèrie de normes. I això passa molt amb el cinema, és a dir, avui en dia el cinema continua a ser noir, però potser és bastida fúxia. De hecho, hay una de las grandes particularidades, por ejemplo, del cine de Winding Reef, que sí, tiene que salir hoy Winding Reef, porque al final, si el Neonuar sigue vivo, o el noir sigue vivo, es a modo de neo, a modo de neo noir, no hablamos de, que declaro que aún no hablamos de Matrix, no estamos hablando de neo noir, como nuevo movimiento del noir, que muchas veces pues ya no es necesario que sea en blanco y negro, mucho menos, es como os decía antes, muchas veces fúxia, rojo... De hecho, siempre suele tirarte colores como muy expansivos, colores que realmente al ojo humano, y quizás de manera inconsciente, esto me acuerdo un profesor que me lo decía, aunque tú no lo sepas, tu ojo sí lo sabe. Y es algo que tú puedes estar frente a una pantalla de color rojo sin ser consciente de lo agresivo que resulta para ti y de la tensión que poco a poco va construyendo. Entonces, a veces es más interesante tirarte un fúxia o de un rojo que de un blanco y negro grisáceo, que es alure... Sí, sí, totalment, totalment. I això és algo que vemos mucho en Wind & Rev, lo vimos en Wind & Rev con... Bueno, la trilogía, aquesta dry, sólo dios perdona... De Neon Demon, que no és tan noir, però té l'estil, però té l'estil totalment. I a mi em va agradar molt, eh, Neon Demon. Jo he dit que de Neon Demon és una pel·lícula plena de miseria, però clar, jugar amb el doble sentit, perquè és tot perfecte estèticament, les models, no? I... I algo que nos dejamos, Pol. Bueno, aquesta sèrie mal dita que tenim... És una sèrie de no pending, no? Sí. Que és la sèrie, no? Tuol Tudaiyang, no? Tuol Tudaiyang, eh? Demasiado viejo para morir joven. Série increíble. Crec que l'hem comentat, de hecho, aquí. L'hem comentat, cops, més que res, la vam associar a Escorcese per la durada, perquè estem parlant de capítols, capítols de sèrie. És veritat, ho han parlat per això. D'hora i mitja, o sigui, que... llarga, llarga. I crec que eren uns 8 o 9 capítols, no recordo malament, dels quals ens queden, a tu i a mi, els dos últims. Clar, però aquells... És com una pila. Perquè la sèrie ha acabat. La sèrie a nivell argumental, com a mínim, totes les que són els protagonistes han tingut el seu arc, eh? Sí, ja s'ha acabat l'arc. De desenvolupament personal, que amb alguns casos el desenvolupament és... Però un programa li podem dedicar directament a... a la figura de Rev, a la sèrie, amb les seves connexions, a més, amb el món dels videojocs, que heu comentat moltes vegades en aquí. Sí, està clar, i de fet, clarament, aquesta sèrie és un meu noir. Tu saps que més, a Can, ara que parlàvem de Can i dels festivals, i de com Diàoginan sembla que tingui ja un espai, amb aquests festivals europeus, saps que Diàoginan presenta el Lago del Gancho del Baje, que provoca l'aplaudiment d'Antarantino i molta més gent? El mateix dia que Wind & Rev està presentant... Els dos capítols que em va dir, no? Els dos capítols. De fet, era el tercer i el quart. De la sèrie que ara comentàvem. Bé, va per llibre. Ah, molt important, eh? Tornem a la pel·li, i molt important que la gent sàpiga, si, finalment, els acaba connectant a aquesta explicació, o al trailer que puguin veure a casa seva, que queda ja molt poquet perquè la tregui, la típica pel·lícula, autoral, xinesa... Llavors ja va vindre amb una projecció molt reduïda. De fet, estem parlant de que encara està projectada al Llemo i Cària, al cinema cooperativa de Sants, al Tombstake, a l'Hilfenòmana. Em sembla que la projectaran algun dia, un pol, per si t'interessa, i després, aquí, més a prop, més a prop de casa de Sant Jus d'Esvern, els cinemes full, no? De les plau. Ostres, de un i dos. Sí, mira, però tampoc et creus que està cada dia programada. Potser ganes de dir el cine baix o així, saps? També, a mi m'agrada el cinema. Però, en el fons, és com el fenòmeno, i el cinema de les plau hi ha una projecció d'un dia, en concret, que s'ha de buscar, on sí que es manté de moment, és a l'Hilfenòmana i al Tombstake. Però, bueno, clar, sé què passa, amb el cinema d'autor xines, no crec que tingui molta sortida, pol, aquí, a les sales comercials. Aquesta pel·lícula... Jo crec que és millor ir a veure les obres maestres xines per als pesaços com nosaltres, ir a veure te quiero imbécil, ¿no?, con King Gutiérrez o la nueva de Mario Casas. Adiós, eso, adiós Casas. O Jumanji o Dr. Doolittle. Sí, Dr. Doolittle, eh, hosti, això. Una pintada. Bueno, jo, o sea, antes de meterme en faena, si a alguien no l'ha quedat clar, el lago del ganzulabaje es más que memorable, es excelente, y tranquís que después de este rollo os cuento el porqué. Vamos a intentar ubicarnos un poquitito en el argumento. Porque como acabo de mencionar, estamos ante la última pel·lícula del director chino, Diao Jinan, y en el fondo él sigue repitiendo esta actitud de revisión de los géneros. En este caso, del género noir, como ya he comentado, ¿no? ¿Y de qué va la pel·li? Pues eso, del banta black, que tú decías, pol, ¿no? En este caso, del banta fucsia, del negro más negro que existe. Del negro más negro, ¿eh? Y como estamos en el siglo XXI, pero así sea en China o en LA, responde a muchas gamas de colores, pero no... pero no deja títere con cabeza y sigue manteniendo esa miseria, delincuencia y perdición, ¿eh?, con la que al final Diao retrata con muchísima capacidad el espacio del que nos va a hablar y que de alguna manera todo el mundo se imagina que si se llama el lago del ganzulabaje es posiblemente porque haya un lago llamado así en la pel·lícula cuál sucede pues todo el drama, ¿no? ¿Cuál es ese drama? Es el drama del protagonista. Un tío que sin querer se ve envuelto en una búsqueda policía porque de hecho sin querer se acaba cargando a un policía. Nos descubro mucho porque esto sucede en los primeros minutos de pel·lícula. Sin querer se acaba cargando a un policía y a partir de ese momento es un personaje maldito que no puede hacer otra cosa más que escapar, ¿no? Más que escapar. De hecho, tenemos al personaje que antes comentaba, a este actor que se lleva el premio en la verlinale por la anterior pel·lícula de Ginane buscándolo, pisándolo en los talones, ¿no? No estaríamos bien, bien, ante el típico caso policial del incuente y asesino que se prisa en uno a otro. Avogatilarrata. Més tan així. Tot i que ja, eh, tot i que ja, aquest personatge, aquest detectiu que té molt clar que l'enxamparà i tenim d'altra banda, aquest detectiu és el fan liao, ¿vale? I, per otro lado, es un actor muy conocido en China que es el que interpreta al gangster, ¿no? Un gangster que está inmerso en todo ese pillaje y robos de motos. Porque al final, la mafia en China responde a muchas a muchas realidades, pero sí que es cierto que hay unas grandes mafias de robos de motos, de venta de piezas, que ni mucho menos os la imaginéis como yonkeys o drogadictos que para buscarse la vida acaban robando y meten la moto por cuatro duros. La vida, la vida, y como os decía, el detective pisándole los talones. De hecho, tenemos dos horas de película en la que el protagonista no hace otra cosa que esconderse, consciente de que la acabaran encontrando. ¿Y dónde se esconde? Pues en el lago, en el lago, en el lago, en el lago, donde se esconde, que de hecho es una realidad en la que se muestra la película entre lo rural, lo urbano y lo urbano, como podemos ver, está bastante deteriorado. Por eso los precios de los alquileres parecen ser de esa zona, eran más baratos de lo normal en la época que muestra la película 10 años atrás y en su día atrajeron a muchísimas personas del exterior que no eran locales, gente con bajos ingresos o incluso gente desempleada, no hay ningún problema con eso, pero sí que es cierto que la realidad que se cree alrededor es una realidad de pandillas, de gente sin quehaceres, que al final acaban delinquiendo. Parece ser que esa situación ha mejorado muchísimo en relación a lo que muestra la película, que como os decía tiene ese puntito también de cine social y eso conecta más con jazz en qué. Pero claro, ahora es cuando de repente empezamos a ver las noticias actuales y vemos que precisamente la zona del lago del Gancho salvaje és de la provincia de Wuhan i què està passant en Wuhan, ara? Amigo Pol. El coronavirus. Exacto. Bueno, és l'apicentra d'aquesta mena de pandèmia. És curiós que estiguem parlant de la pel·lícula justa ara, és curiós. Imagina que hagués fet tot un discurs, perquè ara el lago del Gancho Salvaje és un lloc per faturisme, està molt bé. Reivindiquem anar allà aneu, que encara que la pel·li la deixi molt malament, al territori aquell, no, ni molt menys. I de sobte ens trobem que hi ha un mercat de peix o de marís. Perquè es creu això, no? Es creu que el coronavirus... Hi ha molts, ara ja, com que està en una investigació, hi ha totes teòries. Doncs creu que el coronavirus surt precisament... Potser per això està a pocs cines. Perquè tenen poc a vingar la pel·lícula. Tenen poc a vingar la bovina com el virus. Està clar que aquesta malaltia és també, d'alguna manera, producte d'una mica... Han ensenyat fotos d'aquests mercats, del mercat de Wuhan, també, que aquest virus podia haver sigut... Sí, la epidèmia de virus és sobretot per la via animal, és a dir, el consum de... O sigui, de peix, o també s'ha parlat d'altres tipus d'animal. Però bueno... I què passa amb tot això, eh? Tornem a la pel·lícula i a l'argument. Què passa amb tot això? Doncs que el protagonista té una idea. No se trata solo de seguir huyendo, huyendo, huyendo, huyendo. No estamos... No estamos ante el típico sacrificio de un padre de familia. Que huye, huye, huye. O que ataca, ataca, ataca... No, estamos ante... Un tipo que es muy romántico y en eso responde al rol del cine negro, ¿no? Con estos gangster, estos bandidos románticos. De hecho, también hay una fem fatal. Pero que se replantea algunas cuestiones que quizás en el cine más clásico no se veía, ¿no? Una fem fatal que reflexiona sobre su culpa y sobre la capacidad moral de las decisiones que toma. Pero es interesante ver cómo este hombre, este gangster tan romántico, al final tiene una idea. Y es que como lo van a acabar pillando y de hecho planea sobre su cabeza una gran recompensa por qué más bien no contacta con alguien que le pueda entregar y a través de esa acción cobrar la recompensa y que esa recompensa cabe en manos de su familia. Pues como os decía, al final hay casi un discurso romántico del hombre que se sacrifica. Hay un punto casi, te lo digo, cristiano en su sacrificio. Porque ya veréis que hay muchos detalles, muchos factores en la película, pero sí que hay algo interesante y es que vemos continuamente secuencias donde el hombre, el hombre y hablo del género del hombre, se estructura en situaciones de poder, siempre con la idea de generar una sociedad que pueda oprimir a otra realidad. Entonces se ven políticos, se ven empresarios, se ven mafiosos y todos ellos al final no hacen otra cosa que ansiar un poder que no tienen y competir entre ellos. Y claro, la mujer siempre está pues de alguna manera recogiendo esas migajas afectada por las malas decisiones de esos hombres. Ésta hacen fatal que os mencionaba que parece ser que es el posible vehículo para que al final el se entregue pero haya una recompensa económica de la cual se pueda disfrutar. Esa mujer es una prostituta y al final no de la película sino a nivel conceptual hay varios momentos en los que vemos a la mujer empoderándose o la danza o el propio conocimiento sexual sino lo hacen con el lenguaje cinematográfico es decir, como el hombre escapa y como el hombre le seguimos en muchos momentos la película se mueve contrablis de seguimiento pero hay un momento mágico cuando finalmente quien seguimos es a la mujer, a dos mujeres que ellas no van caminando de espaldas a la cámara, no vemos una imagen dorsal de ellas mismas, todo lo contrario se la retrocede hay algo que nos invita a pensar que el futuro está precisamente en el caminar de esas mujeres y ya no será una cámara que les sigue son ellas que se anticipan al movimiento de la cámara y empujan la cámara entonces hay muchos discursos de manera subliminal en la película bueno, això és un avutó totalment es a dir, en el moment que tu trastien des del guion i toques la tècnica aquí també per això en el fondo, si os dais cuenta al final el argument es lo de menos es una película que se mueve mucho en el terreno de la imagen en un terreno humanista y es muy evocador a la película además de que nos permite ver en cuestión de minutos una realidad desconocida para muchos la realidad china y en ese sentido es una película justa fiel y no puedo hacer otra cosa por enésima vez ¿Qué os parece si le damos turno a nuestro amigo Ferran que debe estar contento debe estar contento de que por fin hayamos desde luego no ha analizado toda la complejidad de la película pero si he dado algunas pistas que puedan invitar al loyente a querer irla a ver Home, jo crec que sí, que el Ferran estarà content Venga Ferran, cuéntanos el que tenés ahir oculto per a nosaltres Ja m'he calmat, ja m'he calmat no patiu ara sí, dintre cançó recordem d'on veníem la setmana passada on ens vam quedar us vaig parlar del portal de Valver un joc en primera persona del 2007 on controlem a Txell mentre atravessa les instal·lacions d'Aperture Science mitjançant la pistola de portals vam quedar-nos al final del joc després de derrotar Glados, la intel·ligència artificial que controla de forma total les sales d'experiments i aconseguim fugir però un braç robòtic ens torna a ficar en captivitat i durant els credits la veu de Glados ens canta això efectivament, d'alguna forma Glados ha sobreviscut i pretén tornar-nos a fer-les passar canutes i així va ser, ja que el 2011 va arribar Portal 2 Ens trobem de nou a Aperture Science però aquest cop no ens desperta la veu de Glados sinó una més genèrica i robòtica que ens fa saber el següent De sobte, una petita esfera de robot ve a la nostra ajuda, en Wheatley a quin anglès posa la veu Estifet Merche es tracta d'un mòdul de personalitat simpàtic i un xic nerviós Ens posen situacions ràpidament ens explica que les instal·lacions han sigut abandonades i es troben en ruines des que algú, rei les conèix va desconectar Glados L'única forma de sortir d'allà és trobar la intel·ligència artificial que ha controlat tot plegat fer que en Wheatley s'hi connecti i pugui obrir les portes que per fer-ho cal reactivar abans a l'antiga entitat que controlava aquella intel·ligència artificial i per fer-ho cal reactivar a Glados Tornarem a superar totes les seves proves i enfrontar-nos a ella però aquest cop col·loquem en Wheatley el nom de la personalitat de Glados i ell pot prendre el control Què creieu que passa? No lo logramos, estoy llamando de las intel·ligencias Me despiste a eso de que soy tan pequeño Oye, seguro que tenemos que irnos ya Sé que vas que ir ¿Sabes lo que es? Una egoísta No he hecho más que sacrificios para que pudiéramos llegar aquí ¿Tú qué has sacrificado? Nada, fío No has hecho más que darme órdenes ¿Y ahora qué me da? Yo I decideix llançar-nos a nosaltres d'una mal núclea de Glados, ara col·locada en una patata perquè sí, tot allò de que una patata pot generar electricitat suficient com per mantenir un petit circuit i ens llença per les clavegueres fins als pisos inferiors d'Aperture Science Allà, comencem un segon acte acompanyats d'unes rancoroses Glados com a única companyia que torna a pujar fins a dalt Genial, conservo a mi procesador de aplausos arcàsticos algo es algo Bienvenidos, compañeros, a Aperture Science A sus autas, héroes de guerra, sencioses que estais aquí perquè buscamos mejor vosotros ¿Quién quiere contribuir a la gente? Durant l'ascensió, passarem per les antigues instal·lacions d'Aperture Science les originals, les que daten de 1970 on experiments amb substàncies i líquids especials van quedar abandonats per ser massa perillosos Quien es estén aquí per llançar-nos con el real repusor que siguen la Línea Azul del Escuelo Si os presentastéis voluntarios para la inyección de ADN de Mancio Religiosa tengo una noticia mala y otra buena La mala es que posponemos las pruebas por tiempo indefinido La buena es que tenemos una prueba mejor combatiendo contra un ejército de hombres mantis Coqueta un rifle y seguid la línea, ya sabréis cuando empezar També descobrirem la verdadera història d'Aperture Science i del seu fundador, Keefe Johnson un venador de cortines de dutxa amb aspiracions a màgnes tecnològiques el por estil Elon Musk que, per cert, qui posa la veu a Johnson en anglès i més ni menys que JK Simons I no vull destripar molt més, ja que també coneixerem els orígens de glados i, fins i tot, del nostre propi personatge, d'Achel Portal també destaca per ser un joc on no mates a ningú bé sinó con desaglados i les torretes que no deixen de ser robots La única arma, per anomenar-la alguna manera que tenim, és la pistola de portals, que ens permet crear dreceres obstacles i punts del mapa i, sí, utilitzats de certa manera llançar objectes contra aquests robots que ens volen fer mal També destacar que és una saga on la seva corba de dificultat o la seva corba d'aprenentatge, si preferiu anomenar-la així és ideal, està dissenyat de manera que qualsevol persona hagi jugat a videjocs o no, entengui les dinàmiques entengui les mecàniques de forma molt ràpida i de forma molt progressiva, de manera que al principi et sembla una acrobació impossible al final de joc es converteix en mundana i, a més, amb una combinació d'aliments brutal Ja ho vam comentar la setmana passada es tracta de pensar de forma més lateral o uiget de box que dirien a les Amèriques has de pensar com arribar un punt amb les eines que t'han donat no és tan fàcil com creuar un pont o anar a deponar un bé has de moure palanques, moure lasers, desviar disparts d'altes torretes, etc. Però el que ho fa més interessant és la manera que té la sensació de l'argument mentre jugues no hi ha res d'interrupcions per llançar-te una cinemàtica o no tens el control dels comandaments, sempre pots triar què fer mentre t'explica la història mentre la història es desenvolupa el teu voltant i és que, a més, si la història que t'expliquen és tan addictiva els personatges que et presenten estan tan ben construïts i els diàlegs Ostres, quins diàlegs, és que tot funciona a les mil meravelles No puc desbalar spoilers perquè prefereixo que jugueu un joc ja us dic que el primer dura unes dues, tres horetes i que dura més vuit, però segueixen considerant-se jocs curs però la història de Glados, de Kate Johnson d'Aperture Science, incl. de la pròpia xel parla de les connexions que hi ha entre tot plegat i, a part, amb l'univers de Valvet, amb l'univers de Half-Life Sense desbalar gaire, digue aquesta segona meitat del joc, d'aquest segon joc, on et veus arrossegat i obligat a portar el teu pitjor enàmica a sobre i que, a més, ell també, a la passar el temps amb tu, el seu némesis us porta els dos a una catar-s'hi però és una de les coses que més m'ha emocionat en el món dels videojocs últimament I, bàsicament, això és Portal He deixat fora temes de parlar com la seva exquisida banda sonorada Kelly Bailey, Mike Moraski i, en especial, Michael Coulton dels que heu pogut sentir aquestes cançons cantades de glados I és que Portal és el joc que recomano, ja ho vaig dir la setmana passada, per aprendre a jugar a jocs, a pensar com s'ha de pensar per jugar a jocs i per entendre què veiem tots els gamers en aquest sector, els videojocs que sempre defensem tan fervent meu Crec que m'estic repetint, però és que, de debò, Portal és el joc ideal per començar I, com que no tenim el Farran per comentar aquestes cures, ha passat el Farran, ha passat de ser un nazi, diu... Hi ha una mica estressada... Sí, sí, sí... I domina el programa des de quilòmetres enllà I s'acaba molt tranquil, eh! Aquesta última cançoleta que és regalada és una cançó de l'Ajuntament, una cançó de l'Ajuntament, una cançó de l'Ajuntament, una cançó de l'Ajuntament, una cançó de l'Ajuntament, una cançó de l'Ajuntament, una cançó de l'Ajuntament, una cançó de l'Ajuntament, aquesta última cançoleta que es regalava era com... Portal és un jugazo i, com diu ell, crec que sí, és un d'aquests jocs per començar els que no estigueu acostumats a jugar videojocs, és un gran joc, a més, d'aquests de put, -...desde molta lògica... -...dóna'm molt bé. Sí, sí, sí... Ja no me queda aura. 其實, em sembla que només portin videog kits a directing... com, tipo gris o que portàvem jocs així, tipo Dark Souls i coses així... No tengo claro esto, los juegos son patíos depresos, así van ahí a refugiarse. De más de 30 años que ya saben lo que es la vida. Però avui, doncs, canviem el registre. No és que portem coses més alegres, una mica potser, però portem unes sèries que potser toquen la fibra, des d'algun punt de vista. Estem dient que portem una comèdia, que és FLIVA, que és el que hem dit al començament d'Amazon Prime. És una comèdia, però són d'aquestes comèdies que jo crec que, d'alguna forma, entra bastant a tocar la fibra. És d'aquestes que està ben escrita. Abans d'entrar en matèria, jo crec que començarem posant la intro, que jo crec que ja parla per si sola. És d'aquí. M'encanta. M'encanta el jazz. Tornem-hi, tornem-hi. Sí, és un punt vivop, és un punt vivop. És un punt jazz. Jo crec que això ja... Jam session. Exacte, jo crec que aquesta intro, això és la intro de FLIVA. Deixa'm el clar. Deixa'm el clar que pot anar, perquè és una intro, sense noms, sense re. És una intro que dura, òbviament, un segon, pantalla negra, FLIVA, bastant gran, com a lletra, a la pantalla, i vinga, que entrem. Sempre comencen els capítols. Després entrem més en detall, però els capítols sempre entren una mena de gag, a veure, tipo, Adioffis o aquestes sèries, començant amb un gag, i després, automàticament, la careta. I entrem a l'alt capítol. Hi ha para de caos, aquesta canàtula sonora, amb un segon, ja et està parlant d'un caos, que pugui ser atractiu, perquè connectes, de seguida connectes, no?, perquè va avui de no deixar... No passa de ser percebut aquest segon, però sí que és veritat que allà és caos. Entra allà com un gag. És a dir, jo el primer cop que vaig veure, que el primer capítol d'aquesta sèrie, ja vaig dir que això és la careta. No em puc creure que acabo d'absorbir el que sempre entenem, com que la careta sempre és molt mític. Vam veure qui em va dir a nosaltres, ara d'intro de sèries, hem tingut un jugador de tronos, el padrino... Jo me'n recordo, sobretot, de collons, la sèrie de mafia per excel·lència a New Jersey. El soprano, tio. Tenia una intro, un duit... Molt potent, la cançó... Però sí que és cert que al final la Sintro, si és una sèrie que té una pretensió de llarga durada... Per això hi ha l'opció omitir intro. Aquí no hi ha aquest ja, eh? Omitir intro. Clar, això és... Flibeck és Amazon, no? Flibeck està Amazon. De fet, crec que és Amazon a la segona temporada, perquè la primera sí que pertenia a... A veure que ho tinc aquí apuntat, BBC3. Si hi ha ni one, va començar sent... En poca pretensió, de fet, aquesta caràtula i aquesta intro ja et parla d'una pretensió menor, no? Sí, sí, sí. A veure, comencem parlant de que això tot ve de l'il·lustríssimament de Phoebe Waller-Bridge, una actriu directora guionista britànica, de fer monorogista... És d'aquesta gent que ha fet i farà moltes coses, perquè jo crec que és un d'aquests noms que... Amb aquest nom, jo diria que és de la nobleesa britànica, eh? Sí, perquè és Waller-Bridge, heu de pensar que és amb un guionet al mig. Un guionet al mig, un hombre compuesto. És com quan els catalans ens diem, no sé què, de... Exacte. O I. No, allò. No, és total, és total. Clar, clar. Ho he fet en conya, però buscant informació sobre ella, vaig veure que sí, que aquesta meva tia ve de família amb títols nobiliaris, eh? Hòstia, veus? Això no sabia... Hòstia... Bueno, eh? Però hi ha molta capacitat, eh? És una passada, és una passada. Jo, sincerament, no la coneixia fins a Fleweck i investigant una mica el que em vaig trobar és que també havia fet... Els 2016, 2015, havia fet Crashink, que és una sèrie que sí que la podeu trobar a Netflix. O sigui, parlarem de Crashink i de Fleweck. Crashink està a Netflix. Fleweck està a Amazon Prime. Les dues sèries han acabat. Això sí que també s'ha de dir. I ara mateix està una... Sí, la segona temporada, perquè... Sí, aquí hi haurà... Comenta, comenta, sí, sí. És que la primera temporada ja tenia la pretensió de finalitzar amb l'últim capítol, que són 6 capítols molt curtets de 30 minuts, no? I llavors l'última temporada, o sigui, la primera temporada en teoria acabava, però la tia es veu que la va patar a tal nivell. A mi, com a mínim, ha passat. Jo he descobert Crashink a posteriori, quan era una sèrie a priori. Però la tia es veu que la va patar tant que a Amazon, el que ha llegit és que li va ficar 50 milions de paons, i li va dir, nena, volem la segona temporada d'això. I de fet, ara ens ho explicaràs, però la segona temporada no és que... És molt bona. És molt millor. És molt millor, sí, sí, sí. Però no crec que quedi tancada, no? A veure, sense fer spoilers, jo crec que sí. I, a més, jo crec que l'últim pla, sense fer spoilers, és repetir-me aquí, no cal que baixeu a la ràdio, ni us enneu a Sant Joan d'Espi. Realment, jo crec que, com acaba, l'última escena de la pel·lícula dona entendre de estar aquí. Jo crec, a més... Té un punt de final obert, no? Vais a dir... Sí, però dintre... Digues-hi de l'imaginari que et crea Fliwag, perquè després parlarem de què va Fliwag, però una de les coses que jo crec que han enganxat molt a la gent és que aquesta mena de trencament de la quarta paret. Sí, molt. De fet, comença a parlar de càmera. De què va Fliwag? Fliwag serien les dues ventures d'una noia que viu a Londres, l'Òndres Carr, diguéssim. Molt bé, quan cobra 26 euros per un cafè, diguis London. És com podríem dir que és el dia a dia d'una persona que, a més, la sèrie va desgranant, que té un drama intern bastant potent, no només en sentit de familiar, per exemple, té una mare absent en el sentit de mort. La Mora està plenaixant la seva vida, no? Sí. Llavors, després, també, té una germana que també té un matrimoni, que fa aigües. A més, elles dos, com a germanes, són també uns personatges... Estan unistes, però a la vegada molt complementaris. Semblen un ver i un vermell que es dona la mà i són molt diferents. Flibeck és la història d'ella, com a Flibeck, perquè tampoc és interessant... Sac de pusses, no? Sac de pusses, piojosa, perquè no... De fet, això és... Es veu que ella va dir una entrevista que era el que li deien els seus pares. La seva família li deien a ella piojosa. Què bonito. Això no pot ser que vingui... Has dit que es diu Fiebe, no? Fiebe Waller-Bridge. La part de Waller-Bridge és la part de... De los notarios, sí. Aquí hi ha Palau, però Fiebe... Potser si es tira més el xiclet, però Fiebe, Filibeck... Ja, que no vingui d'aquí, no? Potser per aquí, però jo crec que... Dintre del que cap si ella... Ha comentat, això ho comentàvem abans d'entrar, no? Adriano, que és el tema de... de fins on aquesta pel·lícula, aquesta sèrie, que és tan natural, que és tot tan... Simple, no? És a dir, les interpretacions, totes les històries que passen són molt mundanes. El que faig és que sí que és... Dintre aquest humor superdramàtic... No diré humor milènial, però sí que hi ha un humor de la decadència, de la depressió... Un punt molt, molt anglès. Sí, és una sèrie molt veritànica, molt anglès. Sí, sí, sí. On sí que és veritat que el drama està allà. Parteix la història del drama, i el drama continua. Però tot visc amb aquest punt de... Sí, un prisma... ...molt negre, sarcasma, d'ironia. Però sí que és veritat que no sé fins quin punt, ja ho ha dit alguns cops, que no és tan una sèrie autobiogràfica, perquè sí que tu pots veure que ella, com a personatge, i tu rescates-ho des del punt de vista de Crashing, també. Perquè crec que tu no l'has vist, la sèrie. No Crashing, no, és un pendent. Però ella fa un personatge molt... Perdona, la tenim pendent. Fa un personatge molt semblant. De fet, els dos personatges que fa a Fleabag i a Crashing, el seu personatge que fa, perquè també actua, són molts semblants. O sigui, és un personatge... No sé fins quin punt autobiogràfic, sé que hi ha coses que sí, que ja les ha dit, he sigut comentat, però és un personatge que, com podríem veure en aquestes sèries, ara de fa un temps no posen haus, o podríem veure a Bojar Horseman, totes aquestes sèries, que són un punt melodramàtiques, però que el personatge, per encobrir, per fer aquesta coraza, psicològica, de cara al món exterior, perquè no se li vegin les fisures, i de com de pressió és, utilitzar el sarcasme, utilitzar la presa de pèl, la gent. Llavors és un personatge que constantment està fent murts, o sigui, constantment... Però són uns murts tan agradables, o sigui, no és la idea del mur més... O sigui, és cert que, en el fons, el discurs de la comèdia, el discurs del riure, el que fa és, de vehicle, perquè hi ha drama, i al final, tot i el drama que hi ha darrere, tens un... o sigui, et deixa un sabor de boca. És una sèrie que et deixa un mig somriure. Un mig somriure, però sí que és veritat que, a mesura que avança, i per això deien que la temporada és brillant, i realment en perspectiva, des de la primera, dius, no apagades allò que diuen les segones partes, però no només les segones partes, aquesta és la millor. Però per què, també? Perquè entra un personatge, aquí no hi ha spoilers, des del punt de vista de la temporada, hi ha com un sal i un elipsi, des de la primera, llavors hi ha un elipsi, a més, literalment, també de temps, perquè la primera temporada, si no recordo malament, és del 2016, i la segona és del 2019. Amb els quilos... Exacte. Amb els quilos de Pau. És interessant, perquè entra un personatge nou, que és el Cura, que més és un... Abans ho comentàvem, l'actor, que és... L'Andrius Cot. Sí, sí, que és un paparot. Bé, tots els personatges estan molt ben construïts, però aquest concretament és una passada, un Cura, que podríem dir que és l'anticura, perquè és un personatge també trancadíssim, com ella, és un personatge no estripat, no té per què ser superestripat, però sí que és un personatge que per dins està bastant estrossat, que a partir, potser, de la creença, de la religió, del dogma, intenta buscar una sortida, una mena de sentit a la seva vida, i ara, que és un Cura, que el que li fa és, jo crec que, no?, com es diu allò, trotar la vida, les equilibres bastant a ella, i, sobretot, influèix el tema de la quarta paret. Perquè estem parlant de la quarta paret, ella, com a personatge, està constantment mirant la càmera. Com podríem veure... Sí, això en visc mil vegades, recordo ara en Bodial, en Annie Hull, te'n recordes, però no de la manera tan agressiva, tan... de llarga durada, en el fons, perquè hi havia com guinyos, totes aquestes pel·lícules que juguen per la quarta paret, per l'espectador, per la pantalla, en el fons eren petits gags, aquí la tia, o sigui, és un continu, de fet, està fent l'amor, comença així, i t'està mirant, continuament, t'està mirant, t'està parlant, és a dir, clar, la complicitat de l'espectador, amb el personatge protagonista de la Flíbec, és acollonant. De fet, jo tinc una anècdota, i és que la meva companya l'estava veient no entrava, és a dir, no connectava amb ella, perquè en un primer moment xucava, no li feia gràcia, però que és una tia de la que te n'amores en qüestió d'un capítol. El primer capítol ja li has donat l'oportunitat, i el segon ja estàs enganxat amb ella, i amb tot el que comentava, i és que és una cosa que m'agrada molt, i és molt interessant en aquests moments que s'han fet per nosaltres, i que s'han fet perquè hi ha molts tancats brillants, que pot ser des del cura de l'Andriu Escot, però què tenim a nivell actoral a Flíbec? Jo crec que el gran nom que té, que és Olivia Coleman, que la recordareu, òbviament, a part de part de Crown, és que últimament l'hem vist a la favorita, a la pel·lícula de George Landy Mosser, que va estar nominada tantíssims premis als Òscars, però és el William Dafoe, que el comentava amb l'altre dia amb el Faro, que inclús el posaries més en uns papers negatius difícil, no? Ella té una cara bastant amable, però justament juguen això, juguen que ella, la Olivia Coleman, representa la madrastra en el sentit de com que la seva mare de la Fivi, o sigui, de la Fivi de la Filiber, i de la seva germana, la mare posa mort i està el pare que s'ha retrobat, però, en realitat, amb la cuidadora que tenien de nens. És un personatge que és malvat, dintre del que cap... És difícil, perquè és un personatge que també en construï també, que és... Molt, molt, això de la sèrie que té, aquestes contradiccions amb els personatges. Ella és clarament una... i ho direm sense embuts, una filla de puta, amb les seves decisions, però sempre és molt amable, molt agradable. Sempre con un sonreixant la boca. Sempre apel·la aquest to de proximitat. És artista, és la mà, la madrastra. Llavors reflexiona sobre la vida, sobre les relacions humanes, però és pura contradicció, com la mateixa Fivi, que és el que et deia, en un primer moment, la veus i dius, hòstia, aquesta boja, que xonda, no? Que pa, la boja, que xonda. Sense embuts, que parla de càmera, i després, hòstia, li veus una sensibilitat, una capacitat d'anàlisi, i això passa amb totes les personatges. Aquestes duplicitats, contradiccions... A més, pensa que els personatges els veiem també, òbviament, a partir d'elles, és a dir, ell sempre ens presenta els personatges, menys un personatge, que això ho també ho comentàvem abans, que hi ha un personatge que no presenta, sinó que la pròpia sèrie, a partir de Flashbacks, va desgranant, que és l'amiga Bu, o sigui, l'amiga amb la que tenia la cafateria, i des del primer episodi no diem cap spoiler, en realitat, que des del primer episodi ja sabem que va tenir un accident i va morir. La història de la Bu, que a més em sembla brutal, el personatge que fa, a part de l'actriu, que ara no s'anomen... Tu saps que ella, o sigui, la que fa d'actriu, perquè a tot això de Flashback, i segurament també s'explica d'aquesta manera per donar-li encara més bombo, tot i que ella ve fet crashing, és un actiu que, com tu dius, és guionista, és creadora, és directora, sí que és cert que el que diuen quan parlen de Flashback és que tot està basat en una obra de teatre, amb un monòleg que feia ella... Sí, sí, exacte, és un monòleg que va ser premiat, crec que era el tipus del 2013 o així, va ser, de fet, va rebre bastants premis, i a partir d'això es va crear... La criasa s'hi deixa plantejar una sèrie. Es veu que la guionista d'aquell monòleg, o co-guionista, també, de Flashback, era aquesta dia, és la mateixa actriu. Perquè són molt bones amigues, crec, i de fet, crec que va ser un repte, inclús ella va dir que no t'atrevés a fer una sèrie, i va dir que és una passada i el feeling que tenen elles dues. O sigui, el paper de les amigues dins de Flashback és una passada de veritat, a mi. La germana. I de la germana. És a dir, ella té molt l'empatia amb el record d'aquella amiga, però té també una empatia molt particular, perquè sempre s'estan barallant, són molt diferents com a germanes, però us veu, i tu notes aquella química amb pantalla, es veu que també són molt amigues a la vida real. No és un nom d'electriu que fa de germana gran, però Déu n'hi do, també, amb una altra registra, és brutal, com contacte amb l'espectador. Llavors, comentàvem això, aquest personatge, que és la protagonista, que sempre es mostra així, tan tancada que pan fora. No tancada, es mostra com molt extrovertida sempre. El que passa és que també, ella durant la sèrie també confirma que confon, confon d'alguna forma, l'afecte amb el sexe. Ella, per exemple, té aquest punt d'infomen, que de fet ella mateixa s'ho diu, de què passarà amb el meu cos quan la única relació que concebo, o diguéssim, amb la societat, és el sexe. És un moment que el meu cos ja no sigui atractiu per la gran majoria de persones que passarà amb mi. Perquè ho utilitza com una eina, veritat? Totalment, és una eina d'empoderament, però també d'aconseguir les fites que es marca. I això també ho veiem a Crashing. A Crashing també, que és la sèrie que havia fet primer, és una sèrie que hi ha el seu personatge, que és un personatge que arriba, diguéssim, en un grup d'amics, de cop, del qual coneixeu un, que és com el seu millor amic de fa anys, que és el que és el de tonant, és l'explosió. O sigui, ella, i segueix amb aquest caràcter, sarcàstic, irònic, n'informen. O sigui, segueix amb el mateix personatge traslladat. Però Crashing a mi em va sorprendre molt, perquè la vaig veure arrant de Fleabag, però a mi em va semblar una passada sèrie. És molt millor Fleabag, és molt més madura, però també té un component dramàtic, Crashing, i això jo ho agraeixo perquè hi ha vegades que en sèries d'aquestes molt, molt, molt comèdia, que et quedes una mica com valer. No et dic buit, però sí que és veritat que Fleabag, si jo crec que ho ha patat, ojo, Emmys, es lo busc d'or, o sigui... Ha fet ella, gràcies a això, aconsegueix ser la guionista de l'última debò, de l'Alzero Zeruzet, i és l'únicadona guionista al món... Exacte, que és fort, eh, que Daniel creu que és un fan total d'ella, des de Crashing, va demanar a exigir a l'equip, a la direcció de que la fitxessin, va posar aquest punt humorístic a l'última de Gensbond, que és la que s'estrena a l'abril. És una tia, la Phoebe, una creadora, una artista molt ben... connectada, a part del seu origen familiar, que jo no crec que hagi tingut re a veure, està clar que és el talent, el que li ha obert les portes, però saps que ella, i aquí un altre mar ogeo, saps de qui és la dona, o companya, amiga, nòvia, del Martin McDonough, que potser amb aquest nom anàvegan, però, si us dic, perdidos en brujas, estem en psicopats, 3 anuncios en les afueres, de les 3 pel·lícules, que també juga molt amb un humor negre, molt agressiu, molt incisiu, clar, aquest tio és... aquest tio és de Londres, però sí que és cert que s'ha estat molt adaptat a Estats d'Units. De fet, un dia mirava coses d'ell, i diuen que és el tio més adaptat d'estats d'Units després de Shakespeare. No sabia que estava a aquest nivell, de fet, la fama no li ve, no li arriba fins a la fama com a tal, fins a 3 anuncios en les afueres, i llavors són per ella, i té molt de sentit. Bueno, ja estem, ja hem acabat. Anem-hi, doncs, aquí, a veure, o Fleweck, o el Lago del Can Salvaje, que jo crec que potser el Lago arribarà a filmar, no? Algú potser sí. Jo crec que tenim en compte que Black Coal ja està filmant, el Lago, és amast, és amast. Bueno, la setmana que ve ja comencem a entrar als Oscars, farem un pre-Oscars, no? De fet, el diumenge de la setmana que ve és exactament el dia dels Oscars. La pre, no? Sí, farem una pre, i ja després ja comentarem si cal els premis. Bona setmana que ve, nois? Fins la propera. Fins la propera.