3. Prepareu espites que aquí comença l'embaix, l'embefada, el gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Paul Diggler, Parran Pujol, Adrián Mucalero, a Ràdio d'Esvern. Andy Oscar goes to... Paul Diggler. Moltes gràcies. Gràcies, gràcies. És que a vegades les històries més properes són les que ens arriben al cor, el cor de l'espectador. Mai hauria dit que la nostra petita pel·lícula, que ha parlat d'un BB transsexual negre, que sent adolescent va ser dictar les drogues, i que ara lidera un grup feminista, en llibertària arrima de trap, arribaria tan lluny. Hòstia, voldria primer que tot. Gràcies. Voldria dedicar-li aquest premi especialment a l'acadèmia, per oferir-nos cada any una nova experiència, per anar-se renovant en quotas de premis, per eliminar les barreres i els murts entre continents. Ja que és que no fa falta ni ser americà per guanyar la millor pel·lícula, la millor pel·lícula internacional. Sí, sí, sí. Pels Òscars, que trenquen molles, que rebotgen Netflix, que aquí ens esperen els propers anys. No se veurem mai algun actor triotranssexual competint per la statueta, això sí que es liarà que te cagues. O un any on hi hagi més directores de Mundo de la Cenàrica en el vestit de Nataliporman, o una nominació a Adam Sandler, o a Wadi Murphy, bueno, tot i que la quota de gent de color ja estava coberta, eh, Antonio? És té banderes. És que aquí, saps, si és que ja hem vist un banderes de color aquest any, doncs potser l'any que ve ens tupem amb un marió de cases, interpretant el rimec del discurs del rei. A més, justament ara que Tom Hooper està en hores baixes, no? Però no voldria acabar sense fer un acte de reivindicació, com les maneixen els Òscars. Des d'aquí visca el veganisme, visca Corea a la bona, i visca els 6 milions d'espectadors menys d'aquest any. Moltes gràcies. Però que bonito, que bonito, que bonito, que bonito. Ara ja no és bueno, bueno, bueno, no? Ara ja és que bonito, que bonito, que bonito. Pol, tio, de veritat, tu has guanyat molts premis, no, la vida? Ah, es nota una mica d'experiència ja, això de pujar a l'escenari. I el palipè. I va ser per una pel·li d'una adolescent, no? Tu ve bé, tu ve bé. Ah, ve bé. És que no l'has vist, no l'has vist a la meva pel·lícula. No, tio, però és pel·li o és cormatratge? És un llar matratge. Si no hauríem d'una tanda bombo, si no. No esperàvem ells de tu. Bueno, veig que aquí tothom està agafant un ritme amb les editorials, que podem començar a escollir, no? Tenim l'editorial més poètica, més exagerada. La teva, bàsicament. No volia dir. La més cachón d'Eito, no? El Ferran s'està sumant també a aquesta... Sí, l'última que va fer... Déu-n'hi-do, sí, això és important. I, a més, jo crec que no cal escollir, no? A més, ja han escollit uns altres. Us sembla l'última... L'última... Com diríem això? Los últimos premios dados, la última elección... Què us parece? Estem parlant dels Òscars. Sí, home, jo crec. Bueno, jo crec que han estat un bon any. Ha sigut un bon any de pel·lícules, això estava claríssim, però crec que les decisions que han sigut... Tu tens una mica de racel al tema de que una pel·lícula hagi guanyat a l'hora millor pel·lícula i millor pel·lícula internacional, però jo crec que es mereix molt... Jo si estem amb el menú, si això... Com tu de fons, és un menú, que serà un menú dilatat, no? Si estem amb el menú, jo després us parlaré... Perquè no és que... Sí, jo sóc un gran defensor d'aquesta pel·lícula, per saïlla. Quan la vam anar a veure, van parlar molt positiuament, i de fet, si us en recordeu, on la vaig deixar, jo la vam veure a ToFive. A la segona? A la segona. Sí, jo vaig dir que era la segona. I la primera ja perdé un cop, no? Exacte. I també estava nominada, era molt clar que mai guanyaria. Però després us explicaré per què estic tan en contra d'això d'un doble premi, però sí que ser el que diu el poll, que hi havia un nivellazo, que hi tenia molt bon cinema, i era impossible que un tant de tothom. Estava clar que alguna queixa hi hauria, i algun insert també. Jo crec que ha estat bastant ben repartit. A part del que ha editat el discurs de l'Oscar, que a Netflix ha quedat fora. De fet, ¿sabes on ha quedat fora totalment Netflix? Donde incluso han incluido algunas películas americanas, estadounidenses, que se han revisto también en los Oscars nominadas, pues precisamente todas las de Netflix, y en los César. De hecho, estamos aquí que esto parece que nunca acaba. Empezamos con los Gaudí. Después los Goya, les hicimos un poquito de menos caso. Los Oscars se dilatan en el tiempo de una manera cojonante. Y ahora aquí nos enfrentamos a la Berlínale, que viene, que le queda muy poquito. Creo que es 20 de febrero que empieza. De hecho, luego lo comentamos también en mis secciones, y os parece bien. Si tú parlas de eso, ¿eh? Sí, la idea es que parlem una miqueta del... Com puc porrir? Sí, una miqueta dels premis, del cinema, como siempre, evidentemente, pero también parlada de la Berlínale, no tan parlucada vindra, sino porque a tothom s'acaba d'astrenar al Divendres. Una pel·lícula que és la que va guanyar, l'any passat, que es diu Sinonimus, sinónimus d'un cineastre Raeli. I, de fet, us volia parlar d'això, però també del César, i jo crec que el César no cal que esperem, perquè sabeu com està, no? Està sàliad, una mica. O sigui, han dimitit en massa. En massa. Tota la direcció. Tota la direcció dels premis. No les pagaven, no les pagaven, ni clar, aquí no. Esto es lo que me pasa a mí. Los responsables de la Academia de Cine Francesa, sin ninguna excepción, han renunciado de forma unánime y lo han hecho a cuántos días de la celebración. La celebración es del 28 de febrero. Estamos hablando del 28 de febrero. Y creo que esto pasó el jueves o el miércoles. ¿Los motivos los conocéis? De hecho, víboles conocéis. Y no le estoy hablando solo a los oyentes. Sí, podría ser. Sí, perquè avui no hi és el farran, però tenim una incorporació. Exacte. Más de uno debe estar pensando. ¿Y dónde está el farran? Después de su día. Sí, tot sona fatal es para mí, ¿vale? ¿Cómo? Todo sona fatal es por culpa de... Aquí tenim avui. Tenim un referent del públic. És a dir, és una collita feta pel públic, per representar el públic al nostre programa. Exacte. Perquè estan molt en contra de les nostres opinions. I venen avui a rebatre. A les músiques, principalment. A rebatre, a rebatre. De fet, jo simplement passava per aquí. Hola, Rosé. Què tal? Bona tarda, Rosé. Bona tarda. Bon dia, no? Bon dia. D'aquests dies així. Doncs tu ens parlaves d'això, de Sinónim, i faràs una mica de Poporri Festival. Això mateix. Això mateix. Jo us porto un còmic que es diu de Private Eye, que és mitja america, mitja espanyola. Ja veureu per què. I és una estupia que crec que... molt actual, molt actualitzable. I a veure si us agrada, jo us ho recomano. Jo crec que sí. Això de Private Eye m'agrada molt. Private Eye. Jo, com a títol, em sembla cullant. Però bueno, que no us he dit per què. Per què han dimitit? Què estem fent d'això? De coronavirus? No, no. Tant de bo. Tant de bo, títol. Què passa? A veure, què ha passat? A veure, perquè seria un únic motiu per a diverses suspensions, però en aquest cas no s'ha suspendit. Los perinoses siguen davant. De hecho, ahora lo que tienen es que correr. Encontrar otra dirección. Y según ellos mismos han dicho, dimiten para ahorrar literalmente, para honrar a aquellos que han hecho posible el cine en 2019 para recuperar la serenidad. Parece que la gente está muy alterada. Y hacer que la fiesta del cine siga siendo una fiesta. Es decir, esto es un discurso político que no te enteras de nada. Es decir, mucha chicha y poca limona. ¿Cuál es el tema aquí? ¿Por qué no puedes seguir siendo una fiesta? Esto ya te lo digo yo, ¿no? Porque centenares de personalidades de la cultura durante todo el año han ido denunciando. ¿Cómo parece ser que hay bastantes disfunciones en esta dirección? Hay una pacidad en las cuentas. Y no estamos hablando del movimiento independentista. Ni de Gürtel. Y en los estatutos. Genial la palabra. Falta de paridad. Esto sí que es como el tema principal. Falta de paridad de la institución. 师fulista. Fucia un artintellic straight nah. Y royal amores motos porcentajes. Y en paralelo a todo ello, el paysombra совремo... Aquí una opciada l'oficial i l'espia, l'oficial i l'espia. I Jacuz, llamada en francès, i Jacuz... Vols que et posi la secció de cinema, perquè veig que t'estàs... No, no, no, no, no, no, no arriba, no arriba, encara no, encara no. On he de posar el bigoti del Ferran. Sí, sí, això d'estar dintre d'Alçó és perillós per mi. És perillós, hauré d'aprendre, hauré d'aprendre, llavors. Bueno, parlant del Ferran, què? No, no, 12 nominacions, el César... Que sigui el cabrón. Per què no, no, clar, collons, perquè la Joan dirà, si el Polanski, perquè és un matau, collons, perquè el Polanski encara té aquesta caure oberta als Estats Units, i tot i que durant moltes dècades, em sembla que aquest tio l'han deixat tranquil, des de... Jo crec que mai acabarà, això. No, no, s'està ficant molt més calent el tema. Perquè el Polanski ja li van oferir presentar la gala, el 28 de febrer. Però és que això sí que hauria sigut... Ell mateix va dir, nen, millor que no. No vull entrar al personal. I de fet, perquè hi havia moltes associacions femenines que estaven exigint, no tant que no presentés, sinó la destitució. I llavors, ara que arriben aquestes dos denominacions, en paral·lel us podeu imaginar el rebombó que s'està fent, la direcció caiguda, i tothom en contra d'aquest oficial i l'espia, que jo haig de dir, que a part de si el Polanski... Bueno, això és un altre tema, no? És una mica com la de discussions polítiques. No arribarem enlloc, però sí que és cert que trobo que aquesta pel·lícula està molt bé. Ja ho vam defensar aquí, l'oficial. Bueno, tu, perquè ni el Ferran ni jo l'hem vist, però... Si ho defiendo yo, que estoy al cago del cine, es como si defendiera el programa. I bé, veu que tens prisa per empezar, así que va, vinga. Vinga, va, vinga, va. No, no, més que jo el Ferran, perquè no està aquí, però, com sempre, no es deja su regalito amb un enllaçet. I aquest cop, el que ha fet és parlar de Capcom, de la companyia Capcom de Videojocs, de la qual farà tres, quatre setmanes, vam fer una entrevista als de RetroManiacs, que són els que organitzaven aquesta mena de festa, celebració, als 40 anys d'aquesta companyia. Així que ha fet un popurri, crec, entre la secció i entrevista. Bona nit. Començàvem? Començàvem, va, vinga. Videojocs. Bona nit. Una de les companyies de Videojocs més celebrades de la història, Capcom, està de celebració. Ha complert 40 anys. Bé, per ser exactes, fa 40 anys. En realitat, 41, ja que va ser el maig de 1979, es va fundar el Japó IRM Corporation, especialitzada en fabricació i distribució de màquines recreatives a nivell internacional. I la seva secció nacional, anomenada Japan Capsule Computers Company, s'encarregava del mercat intern. De fet, no pot ser que el mercat interna hagi d'anar al mercat. De fet, no va ser fins a 1989, després de molts canvis de noms de les diferents branques de la empresa, fusions i separacions, que s'adopta a la brevetura Capcom que tots coneixem. En qualsevol cas, no és un event corporatiu el que volem celebrar, sinó l'excel·lent trajectòria d'una companyia de Videojocs i, inclús a dia d'avui, no para de donar-nos alegries. Perquè tothom coneix Capcom. Donar aquests 40 anys ens ha donat molts dels jocs més coneguts tan recreatives com a console. Ja sabeu, Street Fighter, Mega Man, Final Fight, o, inclús abans, amb clàssics com Bulgus, 1942 o Boston Goblins. Inclus té una historial d'èxit amb adaptacions d'allicències cinematogràfiques o televisives a Videojocs, com són Ducktales, Aladin, o tots els basats en Marvel. Però Capcom no només viu del passat. Ja que més endavant, ens trobem Resident Evil, Devil May Cry, Monster Hunter, Dead Rising, Ace Attorney, Ocami, Onimusha, i la llista es faria infinita. Com dèiem, tot el món gamer està de celebració. I, de fet, a casa nostra vam tenir un event organitzat per l'associació d'entusiastes dels Videojocs Retro Maniacs. Vam anar a parlar amb Helo Tortosa, un dels seus responsables, i millor que ens expliqui ell de què va tot plegat. Abans d'entrar en matèria més de Capcom, explica'ns què és Retro Maniacs. Molt bé, us explico. Mira, Retro Maniacs és una associació que ara ha complert 5 anys, tot just al final de 2019. La vam fundar aproximadament al 23 d'octubre del 2014. I el que fa Retro Maniacs és la conservació i la difusió dels sistemes d'entreniment electrònics. Això comporta ben veres d'any 60 amb els pinballs, amb màquines electromecàniques, passant per tot el que seria el tema de Videojocs a totes les seves manifestacions. Ens quedem més o menys en el segle XXI. Però avui en concret celebrem els 40 anys donant a les grans companyies del sector que és Capcom. Què ens pots dir tu de Capcom? Què va suposar Capcom en el món dels Videojocs? Capcom és una de les companyies de referència, tot just juntament amb SEGA, Konami... Són aquelles marques que tots tenim el nostre imaginari dels Videojocs. Si sabeu aquest any, en 2020, amb els Jocs Olímpics de Tòquio, hi haurà un campionat de Street Fighter V, tenen el suport de Intel, i de la pròpia administració dels Jocs Olímpics. Vull dir que Capcom et pots trobar els primers Videojocs de l'any 80, que tots recordem, i després te'n vas a l'Àquil Trastrèm, i veus que és una gent que està inovant, que fins i tot ja està ficada de peus i potes en el món del SEA Sports. I és que Capcom, efectivament, sempre ha volgut ser pionera. Amb el seu Street Fighter va introduir el concepte Combo. Ja sabeu, combinació de botons i enllaç de comandaments per executar atacs especials. I amb la segona part del joc, amb una alineació de personatges molt ben calibrats, va donar el tret de sortir del concepte i esports tal com el coneixem ara. I més enllà dels Videojocs també ha sigut pionera. Per exemple, té l'honor, alguns dirien, dubtós honor, de tenir diverses adaptacions cinematogràfiques de les seves IP. Va tenir clar el matrimoni i aparentment obvi entre cinema i videojocs, i en pel·lícules com Street Fighter o Resident Evil han aconseguit ser de les marques amb millor posicionament en quan adaptacions. De fet, segueixen apostant per això i en aquesta època de Netflix i de cinema palomitero milionari s'han anunciat noves propostes. Ells van veure el filó. Van veure el filó, tenen, o sigui, el contingut dels seus videojocs i diguéssim que la temàtica dona molt de sí amb el que seria espectre cinema, teniu en compte que el cinema i videojocs venen molt de la mà. La idea que tenen ells de Capcom, per a nosaltres, sàpiguen, per a nosaltres no sabem, és que volen reiniciar la saca de Resident Evil, volen tornar a fer també un sèrie d'animació amb un nivell de qualitat bastant exigent, i, a més a més, de la mà de Netflix, és un èxit que s'hi havia assegurat. David McGregor era una sèrie, però n'hi ha més. N'hi ha en sèries d'animació i n'hi ha en sèries de personatges reials, i també reinicis de pel·lícules que s'havien fet en el seu moment. I, parlant precisament de reinicis, ens preguntàvem què en pensa una comunitat tan amant del software original com Retro Maniacs, sobre aquesta actual falera de remakes, remasters i actualitzacions de jocs antics. És un tema pel·liagut, i aquí hi ha tots corrents. Hi ha gent que li agrada molt que es facin remakes, i és una manera de retornar aquell videojoc que vas jugant el seu dia en un nivell de qualitat molt superior, en la tecnologia actual, i hi ha gent que s'estima més el hardware i el software original. Aquí està molt clar que la tecnologia va evolucionant. La potència de les màquines és bestial, o sigui, nosaltres estem parlant que, clar, nosaltres manequem un maquinari, diguéssim, des dels anys 70, les Atari 2600, i no sé què, que era puro-píxel. A nosaltres, que ens agrada el Retro, la veritat és que el que ens agrada realment són els videojocs bons. Jo crec que, de tota manera, estem en una bona, tots, perquè, al final, que les companyies mirin cap enrere i portin productes millorats de jocs que, en el seu dia, posa marcar-ho en una època, a mi em sembla una bona tendència. Dependentment d'això, al final, no ens enganyem. O sigui, això és un negoci. És un negoci i les empreses no són onigues. Tot el trasiego i el món de la segona mà, que és mou, en el món dió Retro, no els s'hi repercuteixen en un negoci amb ells. Efectivament, tot plegat no deixa de ser un negoci. I si ara la gent vol recuperar el passat, doncs les companyies apostaran per remamorar-lo en noves versions actualitzades, a preu de novetat, o recapitalitzant l'original a un preu mòdic, però sempre cobrant. De totes maneres, cap com no s'obsesiona amb el passat. Com ja hem comentat, és pionera en móns, com, per exemple, a l'OBR. On, amb Res i en Ebilset, va donar-nos la primera versió realment funcional, d'OBR, amb una saga AAA. Apunta cap aquí el futur. Mireu, ara mateix, en el tema de l'OBR, el que estem vivint és que fins i totes les companyies estan mirant com una eina de futur, una eina de generar ingressos, i apostar fort. Jo que soc un dels viejos del llogar, jo he viscut tres onades d'OBR. La primera va ser als anys 90, principis, que eren unes gafes 3D, bastant de cotrilles i tal, i no sé què, intentaven dudar més o menys el pego, profunditat, no sé què, no sé quan. Després va vindre la segona onada, i ara estem en la tercera. Darrerament, l'OBR que s'està fent, s'està fent molt bé. Si una cosa es fa bé, i l'experiència d'immersió és total, no hi ha color. Però no cal anar al top tier tecnològic. De fet, gràcies a aquest retorn al retro, valgui la redundància, i al pixel, petites companyies poden desenvolupar, amb equips molt petits i econòmics, grans jocs. Què us sembla aquesta tendència a Retro Maniacs? Nosaltres estem donant suport a diverses companyies indie, de Sogwa Indi. Tenim Àlex Roca, que ganarà Cade i a Napoleón, que és d'anapegames, i tots dos, els videocs que estan sortint, que estrella que estan posant en el mercat, són videocs basats en videocs antics majoritàriament. Tenen la curva d'aprenentatge i la manera de jugar-se d'aquests llocs dels anys 80. O sigui, Napoleón està fent... s'espera de tant en un joc de plataformes, diguéssim, molt semblant o basat en para, el que seria Megaman. I en Arcade, amb el Raval Rambel, està fent un joc molt semblant al final fight de Capac. Barcelona és un hub de design de videocs importantíssim, el més important d'Europa. Això no és massa box-pop, però jo crec que li traiem poc profit, això, però estem en el mapa. O sigui, un dels millors desenvolupadors de videocs estan aquí, videocs de tot tipus. Digues ser mòbil, digues ser consoles, ordinadors, el que sigui, no? Doncs sentint això, que cert, no s'han parlat gaire, que ja hauríem d'estar ben orgullosos, podríem pensar que el sector dels videjocs, en especial els índices i associacions culturals, com Retromèniacs, deuen viure una mena d'idili amb l'administració pública, no? Quan t'apropa, s'assegueix quines institucions, sobretot el nostre sinistis, el 2014 i tal, i dius que ets una associació cultural, fins aquí, tot bé, però que en dius que ets una associació cultural de videojocs, ja quan poses la coletilla ja s'estropea tot, perquè a videojoc s'associa, pot ser àvids no massa sants, pot ser aquell nen que penja els estudis per estar jugant, no sé, té unes connotacions a vegades una mica futudes. A vegades sembla que encara estic amb els 90 en aquest tema. Sí, és bastant trist, però què passa? Al final, mireu, jo ho tinc molt clar, un videojoc és cultura, des del punt de vista que tens, és a dir, estem creant una cosa, crear és una manifestació de l'art, estàs creant música, estàs creant unes regles de lloc, i estàs creant uns gràfics específics. Clar que sí, Elo, nosaltres tampoc perdem l'esperança. Moltes gràcies per atendre'ns. El cert és que en els últims anys, tant la gent com les institucions, comencen a tenir el món dels videjocs com a un element cultural més. De fet, ha sigut notícia recentment que la biblioteca nacional espanyola començarà a considerar patrimoni cultural immaterial als videjocs creats a Espanya, i, per tant, em preservarà la seva existència i llegat en caràcter retroactiu i futur. Precisament, iniciatives com RetroManiacs seran un actor imprescindible per l'èxit d'aquesta empresa. I, mentre tant, tenim a les grans companyies que, anys rera any, ens donen títols memorables, i, tampoc cal mentir, també fan alguna que altra atrastada en pos del capitalisme. Avui celebrem els 40 anys de Capcom, una de les més importants i consistents, però, a mesura que passa el temps i mirem enrere, veiem com els videjocs ja formen part de la nostra història ja no només recent, sinó antiga, i que duri molts anys. Bé, ara ja sí, no? Ara ja sóc d'un senyor de la meva secció. Ara ja he fet l'ús igual. Ara me'n pines a saltar, a saltar a l'Àudio. Sí, estic molt preparat, perquè... Ja veig que... Quan no ve el Farran, no té que t'ho ordina d'oseu que porta de la NASA i que s'espatlla com els de la NASA, però que jo tinc aquí una cosa molt petitona i estigui tan fred en la centralita. Ja està, ja està, que ja està. Ja està, ja està, que ja està. Xico del cable. Que no tenemos una infraestructura suficiente para el talento que hay en este programa. Sí. No, pero sí que veo que hay un puntito, hay una especie de ahora en esa sala de sonido que te sale un bigote o algo así. Entonces, ahora ya soy dueño de mi sección y como ya lo decía el otro día, tengo ese puntito así de complicidad con Ferran, se llama TOC, ¿sabes? Es nuestro punto de unión. Yo vuelvo a los César, no voy a dejarlo. No puede ser. No, porque hay algo que al margen del conflicto previo, y vamos a ver cómo acaba todo este tema, hay algo muy interesante, los César y es ver como juegan un poco la baza contraria. Es decir, vamos a olvidar los César en cuanto a premios principales, simplemente que sepáis que sí, hay 12 denominaciones de Polanski con su película del oficial Lspia, ahí tienen muy buen papel también los miserables, esta película que ya triunfó bastante en Cannes. Por ejemplo, retrato de una mujer en llamas, es otra de las gran nominadas, una de las más nominaciones en los César, pero yo me voy a ir al apartador que de alguna manera nos afecta o nos representa, o nos importa que es la mejor película internacional. I a que no sabéis qué películas están nominadas en los César, en los premios de la Academia del Cine Francés, ¿cómo mejor películas internacionales? Te va a encantar. Te va a encantar. Que bonim del fin de passat. Que bonim dels Òscar. I què teníem allà, no? Allà, però clar, allà ho teníem també a extranjera Dolor i Glòria. Dolor i Glòria té aquesta baza, tiene la baza en los Òscar y tiene la baza en el César. De hecho, los César creo que al modo va a ser llevado tres o cuatro veces. El premio mejor. Si tu creus que pot guanyar, que té opcions. Bueno, de nuevo, es que de nuevo no es solo Dolor i Glòria, es el tandem Dolor i Glòria i Parásitos, que parece ser que eran las dos películas, que en los Òscar eran las grandes preferidas, de hecho, al final danó, Parásitos, no solo como mejor película, sino como mejor película extranjera, pero Dolor y Glòria, yo creo que estará mejor vista por los franceses, aún que por los americanos, que los Estados Unidos. Potser, d'alguna forma, no és com el que hem vist la carrera als Òscars, que hem vist els globus d'or, els BAFTA, els Emmy. Vull dir que hi ha tota una acumulació de premis, que el punt final els dona als Òscar. I aquí, potser, el revés. Els francesos juguen a la contra. Juguen a la contra de ja que han guanyat l'Òscar, Parás i potser ara no aquí, no sé si... I després, tu quan parles amb la gent de França, és a dir, els hi encanta el Modóvar. El Modóvar és la gran postal d'aquest color espanyol, a sobre, amb un punt cinematogràfic, acadèmic, no? Així ho entenen ells. Haig de dir també que hi entren dues pel·lícules, que clar, evidentment als Òscars no hi podien estar, millor pel·lícula extranjera, perquè són Joker i eras i una vez en Hollywood. Que són dues pel·lícules, no?, que evidentment han quedat ahí cogeando. O sigui, han llevado algunos premios en los Òscars. Creo que Joker se llevó... No, Joker se han dut a actó, a música, actor, i... No, ja està, ja està, no? Crec que sí, no. No, però és un idò. Jo tenia una cèl·l·la amb 10 nominacions o així, i eras i una vez en Hollywood... Això és d'Illerlandès. I en Hollywood se llevo arte, que en el fondo li llaman diseño de producción, no?, i Brad Pitt. I Brad Pitt, exacte. Ah, això ha quedat Brad Pitt. Algo que decir? Carme? No? No, dejémoslo ahí, dejémoslo ahí. No he sigut mai el dels meus... Sí, m'agrada, jo també. No ets fetitxista de Tarantino. Ella juga la contra. No, jo me'l apareixo adeniro i... Clar, tu estaves amb mi, als Òscars, que jo he peixi i que... i que... ara em surts dirà, i patxino. Home, patxino... No, jo és de dir que patxino... Jo de fet vaig posar peixi tòtica... On vas ficar? M'agrada més a la Quinella. A la Quinella. Jo vaig jugar aquí al vici, al vici... Que el llent sàpiga, no? Vam quedar tots, vam quedar tots... Jo crec que el que ganó era perquè havia copiado... Ua, és brutal, eh? Sí, però el que ganó havia copiado, literalment, la Quinella esta que se coló... No, no et pensis, no et pensis, eh? Perquè ja de la Quinella que vam dir la setmana passada que s'havia filtrat, sí que se'n va a filtrar a Patge, perquè era Parasite, no?, el guanyó, però hi havia moltes que no, per exemple, donaven per guanyar del Klaus, que jo crec que era un mar escut premi per pel·li d'animació, però va guanyar Toy Story 4 al final. Sí, és cert. Sí, és cert que va guanyar Toy Story 4. Deixem-me mi sorprès perquè no només no guanyava Klaus, que era la pel·lícula que jo pensava que acabaria guanyant, sinó no donar-li el premi a J.P.R. do Montcorp, que colegues dit abans, exacte, d'on està mi cotxe, col·lega, és la pel·lícula que, d'alguna manera, jo tenia molt clar que havia de guanyar, que és la pel·lícula que ja ho has comentat, no?, que jo vaig deixar com a primera pel·lícula de l'any passat. És evidentment que hi havia una mica per part meva l'actitud dels Oscars de premi, doblement, millor pel·lícula estrenjera i millor pel·lícula de l'acadèmia. Jo era conscient que això era demanar massa, que els Oscars ja no només nominessin, sinó que ni donessin el premi a J.P.R. do Montcorp, que és una animació molt més per als adults, tot i que el César torna a estar. Però, evidentment, el J.P.R. do Montcorp va estar a pel·lícula d'animació. Sí, que té moltes més possibilitats de guanyar. I ja que hem parlat una miqueta així de fons dels Oscars i els Césars només volia dir això, què us sembla si anem a veure una miqueta al passat? Perquè, clar, aquí hi ha un tema, i tu trobes que està molt bé, para-site, que hagi guanyat totes les primeres que s'han portat, s'han portat quatre, de fet, direcció, guió, millor pel·lícula estrenjera i millor pel·lícula de l'acadèmia, i va a dir que vam flipar bastant. Sí, molt. Però jo no vaig flipar perquè guanyés la pel·li de l'acadèmia. Bueno, sí, amb un primer moment, sí, no? De fet, de fet... De fet tenim una prova, eh? Tenim una prova aquí, eh? Va, recordem-ho. Bueno, veus? Lo típic, lo típic... M'agraden aquí de mi, por favor. Això és tan... Sí, senyora, això és una gravació... Això és una gravació d'altig menja a la nit, dintre de la matinada, dient que... Que guanyava a Parasai. Si això són les 6 de la matí, mira la energia que teníem, eh? Això sí que són cinèfils collons. No, però la única que no vam dir... Va ser la interracional perquè jo estava bastant encantat, però aquí, oi, a direcció, vam saltar xita, també. Però si tu adreces un premio a millor pel·lícula estrenjera... No ho sé, jo ho veu un premio un poc tramposo, i un premio tramposo en què mèdida, no? I se lleve la mejor pel·lícula de la academia o la mejor pel·lícula en general? Perquè, hòstia, és que és un pel·lículó, no ho he deixado clarísimo por activo y por pasiva. Pero si tú ya juegas a hacerme creer que le has dado el... Porque al final los premios que son, ¿no? Perdona, que no acabo la frase. Que le has dado un poco ya la posibilidad de sentirse mejor pel·lícula, pero en el ámbito internacional... Hòstia, haces creer al personal que ya está, que haya quedado, ¿no? Porque además es un poco que nos remitimos al histórico. Es decir, no es la primera pel·li con doble nominación. De hecho, si queréis, lo podemos comentar un poquitito. Seis pel·lícules a lo largo de la historia que han sido nominadas de manera doble... Nominadas, sí, siempre nominadas. Hablamos de pel·lícules como, por ejemplo, Z, es una pel·lícula de Costa Gabras del año 70, que es la... Sí, la de la invasión... La invasión zombiesta, ¿no? Que es la guerra mundial, ¿no? Pero tiene un puntito, ¿eh? Tiene un puntito también así fantástico. Es una coproducción argelia francia. Es una pel·lícula que tuvo doble nominación, la primera, de hecho, en el 1970, pero que sólo se llevó pel·li extranjera. Doble nominación, solo, ¿eh? No, ya me entiendes. Es decir, que no se llevo pel·li de la academia, ¿no? Después tenemos otra con doble nominación, Los emigrantes, una pel·lícula sueca del 1972, pero que curiosamente aquí lo plantean súper bien. Es decir, como la pel·lícula llega a los cines internacionales en el 71, ella va como pel·lícula extranjera, como nominada, mejor pel·lícula extranjera, en el 71. Pero, claro, a Estados Unidos, llega unos meses más tarde y ya estamos en el 72. Y entonces, en el año 72, en los Oscars del 72, es una pel·lícula que ya va nominada como mejor pel·lícula. Es decir, que todo lo hicieron muy bien, porque le dieron a cada momento su espacio, no se llevó nada, es decir, solo doble nominación. Y después, ya nos venimos un poquito más al presente, como mínimo a los 90, tenemos La Vida Esbella, una mítica pel·lícula de Roberto Benini, que seguramente lo recordáis saltando y haciendo un poco el payasete, se llevó una doble nominación, que fue solo ganadora en mejor pel·lícula extranjera. Y es decir, que también, en mejor actor y la banda sonora de La Vida Esbella. Y tres años más tarde, Tiger... ¿Cómo era? Oh, es que es una pel·lícula... Tigre y Dragón, ¿vale? Tuve la oportunidad de ver el trailer por primera vez estando en Estados Unidos y no paraban de soltarlo por la tele y era como muy barroco, tenía mucho empaque. Bueno, de igual, dejémoslo. La cuestión es que es una pel·lícula del 2001 con doble nominación de nuevo pero ganadora de pel·lí extranjera y le sumamos foto, arte y banda sonora. Seguimos con Amor de Janeque, 2013, pel·lícula francesa, doble nominación de nuevo, pero solo se lleva extranjera. Y eso nos lleva hasta el año pasado, Roma, 2019, pel·lícula mexicana... ¿Qué se lleva? Pel·lí extranjera, pero que de nuevo estaba nominada dos veces. Es decir, de alguna manera, intentando la patita. En plan, oye, no, mira, que una pel·lícula extranjera también puede estar nominada como mejor pel·lícula en general, pero ninguna lo había conseguido hasta Parasite. ¿Qué pasa? Que Parasite no es la primera pel·lícula que se lleva el mejor premio a mejor pel·lícula, por decirlo, mejor pel·lícula de la academia. Esto ya había sucedido, pero con la pel·lícula que curiosamente había sucedido no estábamos hablando de mejor pel·lícula extranjera. Exclusivamente tenía una nominación, bueno, tenía varias más, tenía muchas nominaciones, pero en cuanto a mejor pel·lícula sólo era mejor pel·lícula. ¿De quién estamos hablando? ¿De quién estamos hablando, por favor? Hagamos un poco de... Exacto, hablemos con la música. Aquí todo el mundo se va a ir ubicando, si no por la pel·lícula, si por esta melodía que nos recuerda Riuichi Sakamoto, de la cual hemos hablado varias veces, porque estamos hablando del último emperador, de Bernardo Bertolucci. Pel·lícula del 88, un poco tramposa, gran coproducción entre China, Italia, Francia y un país angloparlante, como es el Reino Unido. Que muchas veces sabéis que ahora siempre hablamos de mejor pel·lícula extranjera, pero antiguamente se hablaba de mejor pel·lícula de habla no inglesa. Y claro, sí que es cierto que el último emperador tiene muchas, o sea, muchas secuencias en Mandarin, pero también muchas en inglés. Entonces sí, bueno, era pel·lícula extranjera, primera ganadora, pero bueno, es un poquito de trampa. Esta pel·lícula se llevó no sólo dirección. Perdona, no sólo pel·lícula, dirección, guión, fotografía, vestuario, sonido, banda sonora, arte, diseño de producción y mejor montaje, es decir, nueve premios Òscar, alucinante. Entonces, los Òscars ya habían jugado a hacer esto, pero vuelvo al principio, los premios están hechos para contentar al personal. No nos engañemos, ya lo comentamos cuando la primera vez que hablamos de los premios en este programa, que los premios están pensados simplemente para contentar al personal. Primero, a los sindicatos. O si me lo han dado a mí en la editorial. Imagínate. Pero estaba claro que lo hacían así, contentar al personal que implica, hosti, a uno le doy dirección, al otro le doy guión y con esto voy contentando ahora, claro, cuando hago coincidir todos los premios y cruzo casi de madera redundante en una única pel·lícula, es como, oye, me dais unas normas a las que yo aprendo a jugar, aprendo a jugar este juego con las normas y después me las cambiáis cuando os conviene. Y es un poco lo que hace los Òscars, porque al final tras su intención, tras sus nominaciones y sus premios, pues siempre hay una necesidad también de marcar paquete. Y a mí lo que me da miedo es que paras ahí, que es un pel·lículón con un director cojonante, como es Bong Joon-ho, que la convierte en una pel·lícula pop, porque al final es un poco lo que hace Estados Unidos con cualquier producto artístico y lo pueden llegar a hacer también a través de los premios Òscars, porque ahora ya todo el mundo habla de Bong Joon-ho y seguramente hablan de Bong Joong-in o es decir que yo no sabía pronunciarlo el nombre. I ara el tanto, perquè ara les veus i estan sortint que Acbeo vol adaptar la sèrie de Parasite, això ho sabies? Ah, això no. I que ja s'estava parlant, el mateix dia dels Òscars ja estava parlant que el protagonista fos Marc Rúfalo i avui suposadament s'ha ajuntat a l'elenco Tilda Swinton. O sigui, ja estem popularitzant americana, americanalmente. Exacte. Estava clar que en su intención de doblarla, o sea, de premiarla i denominarla i premiarla de manera doble en cuanto a película, había una intención ya de convertirla en un producto i que es evidente que Bong Joon-ho i que Parasite no es la película más arti, no estamos hablando del cine d'autor coreano, que quizás aquí habíamos traído pues a través de Kim Kidulko o de Lee Chan-dong. Es decir, que esta película no es que responda a un blockbuster coreano pero sí que se mueve en el terreno de lo comercial. Claro, pero de ahí, a que se mueve en el terreno del comercial americano. Peligroso, yo lo único que espero es que, al menos, esto sirva un poco como de puerta, de acceso para otros cineastas como lo fue en su dia Buñuel, no? Buñuel fue una gran apertura para el cine español aunque también cogido con pinzas porque muchas de las producciones son francesas o mexicanas, posiblemente quien realmente ya afianza el tema de la apertura del cine español al mundo, al exterior, es al modóvar. Desgraciadamente, pero es así. Y es genial en la medida que después del modóvar han llegado otros. Esperemos que esto sea así también con el cine coreano porque aquí ya hemos dejado muchas veces claro que el cine coreano es precisamente uno de los grandes estandartes de Asia y algo que se puede ver en Netflix además, porque si buscáis cine coreano en Netflix hay un mogollón, mucho del comercial, es evidente. Bueno, aquí tenim Casa Asia, que de cada dos partits està muntant projeccions, està muntant... M'encanta que hables de Casa Asia, perquè... No hay tiempo. No, más que todo, porque Casa Asia y la Filmoteca van a empezar precisamente a través de este gran premio que se ha llevado Bong Joong-ho, bueno, cuatro premios y su película van a empezar un ciclo de cine coreano el 21 de febrero. Es decir, para todos aquellos que quieran no sólo ver Parasite, sino lo han visto, sino acercarse un poquitito a la filmografía coreana y hacerlo no sólo a través de los grandes productos comerciales, como podría ser la Gran Batalla, hay una película que se llama The Great Battle del 2018 de Kim Kwan-sik, que es una película muy pomposa, bélica, y con eso empiezan, pero después se van a otros terrenos a otro tipo de cine coreano, ¿no? Hemos mencionado a Kim Kwan-sik, su gran película es Primavera, Verano, Toño Invierno y Primavera, del 2003, la darán, van a dar una película del 58, posiblemente una de las grandes obras del clásico coreano, que es Flower in Hell, de Shin-San-Hok, del 1958. Por cierto, van a dar la primera película, tras su cortometraje, pero la primera película que hizo el primer largo del 2000, Barking Dogs Never Bite, perro de ladrador poco mordedor, y estamos hablando del director de Parasite, y después también habrá espacio para tipos como Lee Chandon, que en algún momento creo que he hablado de él a través de Barking, pero la película que se va a proyectar es del 2003, y se llama Oasis. En general, intentar mirar un poquito la agenda, porque está llena de grandes collas, filmografía coreana. I aquest tema, a Sant Justes Bern, jo dic una cosa també molt propera, que em toca bastant de prop, que és a La Palma, a Cervelló, a l'Ombisk, i on vam fer un programa un dia, que organitzen un cop al mes a cinema en versió original. Mira, de fet, la setmana que ve passen Joker, i el 20 de març passen Parasite. I, de fet, després passaran, crec que també tothom hi ha histori 4, i passaran claus. És que el Parasite és alucinant, perquè és una pel·lícula que no no s'ha llegat hace tanto, però és una pel·lícula de la que se empieza a hablar el año pasado, en Gain, porque se lleva La Palma de Oro, y desde entonces ha ido recogiendo premios premios peor, y a lo de los oscares, hosti. Yo creo que ahí había un acuerdo económico, porque es que... Y de hecho, sabéis una cosa, y con eso acabo, dime. Yo creo que más que de los oscar es que se proyecte La Palma. Sí, sí, no, no, yo creo que eso es La Palma de Oro a La Palma de Cervelló. Era así, de La Palma a La Palma. De hecho, acaba con La Palma. Va de Can a La Palma. Oye, y a todo esto, ya que estamos... Tranqui, tranqui, por que te dejo, no te preocupes. Os habéis dado cuenta que este señor, conjo ahí Campechanos recogiendo premios desde el primer día, no he ido solo a recoger los premios. Ah, es verdad. Y todo el mundo se preguntaba, ¿quién es esa tía? ¿Quién es esa tía, no? Es una tía que al final tiene cierta poder de conexión con el público. Yo creo que es un poco como el señor Lobo. A ver, perdonate, porque igual de ahora el personal anda un poco perdido. Yo estoy hablando de la intérprete, de la traductora del Bon Joek que lo ha acompañado a todos los lados desde el primer día a recoger los premios. Pero en este caso, en este caso, el señor Lobo ha sido su gran representante. Y yo digo que es un poco como el señor Lobo. Estoy hablando de PAL Fiction. ¿Os acordáis del señor Lobo? Piensa rápido. Y actúa aún más rápido. Ya, pero estoy a diez minutos y llegré en cinco. Exacto. Es un tío veloz. Y te lo deja clarísimo. Uye, en este caso no sería tanto piensa rápido de cierre rápido y actúa rápido, sino sería más bien. Escucha, escucha rápido. Traduce rápido. Yo estoy acostumbrado a ver intérpretes que aún navegan, que se quedan ahí... Y no, no, la tía conseguía que los discursos del Bon Joek que los discursos del Bon Joek fueran más potentes, yo creo. Y es una tía que os digo que posiblemente sea una de esas joyas que nos llegue también en el futuro, joyas coreanas, que es directora. En el fondo no solo es buena traduciendo, sino parece ser, y ya la han hecho al menos la publicidad, Bon Joek se ha encargado, parece ser que también es buena col·laborado dirigiendo o aportando en el ámbito cinematográfico. Hay que saber de cine hasta para ser traductor. Mira tú por dónde. ¿Y entonces cómo lo tenemos, Paul? Porque claro... Estem al minú 43, eh? Minú 43 de programa, o sigui, ens queden 17. Val, em queden 2 minuts llavors, per tant. Vale, m'ha dit. No, perquè l'altra part d'aquesta secció que us volia comentar i també en relació una miqueta amb aquest món de premis, que amb aquesta gran empanada, ja no tan cultural, sinó cinematogràfica, ve la Berlínale. Ve la Berlínale, arriba el 20 de febrer, i hòstia, la Berlínale ve molt ben carregada. Sí que és cert que la Berlínale no juga la mateixa lliga. Clar, és a dir, el Sòscar trobem un cinema de qualitat, però més comercial, i en canvi, a la Berlínale, en trobem un cinema... Jo trobo de qualitat, potser no tothom opina de la mateixa manera, però molt més... no, molt més autoral. I de fet, sí que tenim presència coreana a la Berlínale. A fer, hi ha 18 pel·lícules, nominades a millor pel·lícula, per exemple, Berlínale Xanderplatz. Se vuelve a adaptar Berlínale Xanderplatz, en esta vez no es una serie, recordáis de la mítica serie, de Fastbinder, del año, si no me equivoco, 80. Después tenemos una primera adaptación, el año 31, pero ahora, de estas nuevas adaptaciones muy modernas, pinta muy bien, Burhan Kurvani, pero bueno, hay películas evidentemente rusas, y yo lo quería llegar a la coreana, que es la de Honsang Soo. Honsang Soo juega en una liga muy diferente a Bong Joong-ho. ¿Habéis visto algo de Honsang Soo? No. Es un tío que saca pel·li por año. Estamos hablando del Budi Allen coreano. El peli por año, y que como muchos, como Budi Allen, más que ser querido en Estados Unidos, es querido en el extranjero. A diferencia de Bong Joong-ho, que, por ejemplo, es querido en Corea y en el extranjero, Honsang Soo és el típico tío de festivales, que en Corea igual és com... Sí, me suena ese nombre, como Kim Kidoo, el extranjero. Y que además siempre viene un poco cargado por la polémica estos personajes, porque como ya no juegan la base de lo comercial, ya no son tan queridos y les acaban buscando... A vuelta de tuerca. Más que todo porque es un director que... vamos a contar un poco de marojeo. Hace unos años dejó a su mujer de toda la vida por una de las actrices que había interpretado, que había sido la actriz protagonista de su película. Y desde entonces este tandem es acojonante. Y os estoy hablando de una de las protagonistas de The Handmaiden. ¿Os acordáis de la criada? Parchan Wok, otro gran cine hasta coreano, pero más en la liga de Bong Joong-ho. ¿Os acordáis, no? Una de las dos, de hecho, la mayor. No la que era realmente la criada. Estamos hablando de... nombre difícil, pero Kim Min-Hae. Kim Min-Hae, mujer actual de Honsang Soo. Y que ellos dos ahora hacen muchas buenas películas como en La playa sola de noche, o esta última que van a presentar, ¿sabes? Que se llama The Woman Sorry Hurran. La mujer que corría. Pero bueno, yo lo dejaría aquí, porque ¿sabes qué pasa? Para empezar algo que no pueda acabar con propiedad. Es que, tío... ¿Casi nos sabemos el rollado con los César? No, no, sí, es importante. Aquí, en esta gran empanada, hay que dejar, claro, que no hay una única película. Y ya tendremos tiempo de hablar de Sinonim. Sinonim, que es la película que suena de fondo. Exacto. Sinonim, simplemente que el oyente no se quede con esas ganas, Sinonim es una película con producción francia-irrael que ha ganado el año pasado a la Berlinale y que es una película que nos habla un poco del inmigrante. Y en este caso no es como la banda sola que me da siempre la introducción, el padrino, que también hay una idea de un inmigrante que llega. Sí, claro, pero no llega a hacer un gran business y no llega a intentar sobrevivir al final. Tampoco estamos en una película de carácter social, os hablo de una pel·li que más bien habla del conflicto irraelí, un conflicto también que es difícil de dilucidar, que al final uno no sabe. Lo que está claro es que él como protagonista, protagonista de esta película que se llama Joaf, sí que tiene muy claro que quiere renunciar a su nacionalidad, pero porque quiere renunciar a todos esos conflictos que representas una dereza, la propia violencia, el machismo, la paranoia, y huye de todo eso, y huye para ser adoptado por Francia, es un país, no? Francia siempre adoptando. Sobre todo estas culturas más al este, asiáticas, sobre todo muchas, pero también gran potencial israelí, en Francia, y eso es un poco lo que nos muestra la pel·lícula. Es un hombre que lo que pretende es morir y nacer, y nacer de nuevo como francés. Por eso, de hecho, cuando empieza la pel·lícula él, tiene muy claro que renuncia al hebreo, nunca más habla en hebreo, su mejor amigo es un diccionario, se mueve con él continuamente traduciendo, y es una pel·lícula que se me va un poquitito a medio camino hablando de Godard, una pel·lícula muy panfretaria, en este caso comunista, pero que tiraba mucho de discursos pseudo intelectuales, en el fondo. Y Dreamers, Bernardo Bertolucci, de nuevo. El del German. Sí, porque a él, pero dos hermanos, un triomoroso entre dos hermanos, y un americano, en este caso el americano es un israelí. Lo digo porque este israelí se topa con esta pareja de intelectuales franceses, bien, económicamente, muy acomodados, y se establece entre ellos una historia de amistad y de amor totalmente intercambiada, y que es algo que nos recuerda, por ejemplo, a la de Bertolucci. Es una pel·lícula que recomiendo en su totalidad, porque juega mecanismos del lenguaje cinematográfico al que no estamos acostumbrados, tira mucho del discurso literario, y al final es una pel·li fresca, nueva, que tiene algo que ofrecer diferente a lo que venimos viendo, y que en el fondo un poco marcado también por Parasite, porque si al final Parasite también triufa, es porque es algo diferente, ¿no? Y hasta aquí ya, me doy cuenta que tengo que hablar más rápido para acabar mis secciones. Bueno, passem a la última y cuantem. Bueno, avui comencem amb tensión, crec, eh? Venga, por favor. No, per tu, Adrià. Ah, gràcies. Tot sabem que ets una dicta de les xarxes socials. Ja, moltes coses més. Però què et dic? Avui et dic què passaries si desapareguessin aquestes xarxes? Jo m'he deprimut, vamos. No t'he tingut vida, ja. Les d'empanada que no hem dit al principi del programa. Oh, però ara no es mata, tio. Com ho he de recordar, ara mateix. Sí, sí, en parada de cultura, Zinele, Zinele. Twitter. Twitter i tal. Però és internet, inclús, no? O sigui, aquí entrem en coses més difícils, no? El còmic que us porto avui és de private eye, que això ho he comentat al principi. Primer anem a veure què tractarà aquest còmic, perquè realment tracta temes com dits d'una històpia. Us diries una històpia antitecnològica, ja us diré per què. Però ens centrem-nos en qui ha aportat aquest còmic. Aquest còmic està d'alemada a tres personatges, que són les tres persones, que són Brian K. Bauman. Brian K. Bauman. Marcos Martin i Montse Vicente. Estem dient que el coneixem, el Bauman, de grans còmics que han passat a la història, com Y i l'últim home. Tot aquestes, que us diré, estan preparant sèries. Perquè també ara estan molt en auge, aquestes adaptacions de sèries. També exmàquina. No exmàquina la que tenim en ment, no? També de robots, però no és la pel·lícula de l'Òscar Isaac, a ritmo de disco. Però que també hi ha Piper Gales, o és un tio que ha treballat a DC, a Marvel, a Dark Horse, realment, en aquestes ambinències d'ara mateix. Però és que tenim dos espanyols, també. Tenim el Marcos Martin, el dibuix. A més, és un dibuix que l'hem pogut veure a Machine Spider Man, que és la nostra gairebé sintonia de còmic, i també l'hem vist, per exemple, dibuixant a dos tres trens. I després també està Montse Vicente, aquest còmic és molt important. Jo després, Adriano, si vols, perquè a més el pots accedir gratuïtament, aquest còmic per internet, o sigui que... Daniel. Sí, sí, perquè realment... Mentre parles, si vols, ja vaig així. No, però pots buscar, perquè realment el color és una part bastant interessant d'aquest còmic. Crec que hi ha un ús molt conscient, no només de les vinyetes, del disseny, de la maquetació del còmic, estem parlant d'un còmic que és horizontal, per fer-nos la idea dels que no llegeu massa de còmic, però que tingui una idea de com eren les tires dels gàrfis o de la mafalda, aquests còmics que eren com un altre còmic. En recordo, sí. Doncs aquí estem parlant de lo mateix, exactament. Un còmic que es llegeix, és bastant toxo, són dos volums que arriben a 200 pàgines, ben bé, o 200 i pico, però que el podeu trobar integrament internet, gratuïtament. I aquí és la plataforma. Potser l'heu sentit aquí, algun cop hem parlat, que és Panel Syndicate. Si busqueu a YouTube, o a Google, hi ha milisplicacions de què és això, però Panel Syndicate és una web, és una web d'autodició de còmic, on va sortir un còmic, per exemple, superimportant, que s'ha endut mil premis, que és Universo. Aquí, a vegades, hem parlat d'Albert Montéis. Albert Montéis és un dels ex dibuixants del jueves, que després va fundar Orgo y Yo y Satisfacción, i que arran de tot allò, tot recorda això, Adriano, que va passar tot el jueves, no? Això ho vam comentar aquí, amb un programa relacionat amb el còmic català. Sí, exactament, recordo. Doncs ell és l'Albert Montéis, és un dibuixant de còmic català, que va fer Universo a partir d'aquell... que estàment a plataforma, que és Panel Syndicate, i a partir d'aquí, hòstia, arrasat. Arrasat, i realment està fent noves tires, de fet, està fent un nou volum d'Universo. O bueno, estem aquí per parlar d'una altra històpia, perquè també té components d'històpics, a vegades, a Montéis, però, de para i batall, estem parlant que ha guanyat el premi Eisner, que vindria a ser Los Óscar, de l'Òscar, de l'Òscar Còmic. Que sempre queda molt malament, això. Això ho va fer també amb videojocs, eh? Sí, amb el referèndum. Desgraciatament és així, no?, que al final has de fer una referència per... És referencial, inclús, pels altres premis, de cinema, m'imagina't. Eisner, diguéssim, que el còmic ve bastant abans, de tot el que és certs premis d'acadèmia o així, però bueno, que sí, estem parlant d'un còmic que... Hòstia, que ha guanyat un dels grans premis, per no dir el gran premi del còmic. O sigui, això ja és un aval. Bueno, de què va? De què va, exactament, de para i batall? Per això us deia el tema de les xarxes socials, de què passa si ja passes internet. Aquest còmic, el que s'entra, principalment, és que en un futur no molt llunyar, perquè, bàsicament, és bastant, crec que, coetani el nostre temps, que és, en un futur no molt llunyar, a totes les dades que hem emmagatzemat el núvol, el núvol, el que seria ara, a Drive, a WhatsApp, a Facebook, tant si és públic o en privat, imagineu que tot això de cop es fa públic. O sigui, hi ha una mena de tome de dades, el núvol cau, i tot queda a la base de tothom. Què vol dir? Totes les fotos amb contohamante, totes les recerques en web porno, o sigui, tot el que pugui ser per destruir-te tu i els del teu voltant, ha quedat escobert, no? Però això ja ha anat passant, a la vida real. Sí, ha passat de manera parcial. Sí, exacte. Ha passat de manera parcial, però... Hi ha els lics i els likes. Alguns preferim uns que l'altres. Però sí, sí, sí, realment, ha anat passant. A veure, al final, tota distòpia, això ho hem parlat amb molts cops, tota distòpia és bona quan tens un peu a la realitat i un peu en el futur. Qui entén que passa d'una manera general? És a dir, aquí passa, clar, tota la informació. Aquí, tota la informació que ha descobert, tothom s'ha informat de tothom, a l'hora. Llavors, el que la societat que ho va reaccionar té, per dir-ho així, xapar internet, xapar-lo a tot, i crear-se... Bé, bé, bé, bé. Sí, però tornar a començar a partir d'uns abatars, és a dir, tu, a la realitat, has creat un personatge, és a dir, una disfressa literal. Si tu ho has disfressat, perquè ningú et pugui reconèixer. De fet, tothom té noms de pila, hi ha una mena de normativa, és a dir, tu entres en aquesta abatar que has creat tu en el moment que et fas major d'edat, perquè és quan comences a tenir els draps bruts, bàsicament, si hi ha tota una mena de filosofia, ningú pot buscar res de l'altra, és a dir, la professió que està més maluista, quina deu ser, si és això, que són els paperatsis, paperatsi és la lacra... La lacra, si encara és així, però malauradament en tenim masses. Però sí, sí, sí, realment el tema és fatal, el tema socials ja no existeix, tot això. Llavors, el tema dels paperatsis, i... és aquesta mena de pedra angular que gira el còmic, perquè el còmic, dintre d'aquest univers, que s'ha creat d'aquest... per això el privatari, no? O sigui, el privatari funciona alhora com un detectiu, el ojo privado, que todo lo ve... El George Orwell, no? Exacte. És el... 1984. És el contrari, absolutament, a la inversa, des del punt de vista de la societat elegit, no posar-se mai més visualment el davant dels altres, no? Llavors, aquí entra el nostre personatge, que és un paperatsi, barra de detectiu privat, que investiga l'assassinat d'una de les ses clientes, que aquesta dona estava investigant una mena de lògia, una mena de... de grupació secreta, que intentava... aquí no faré l'espoiler, però ja us puc imaginar que intentaven un món així. És curiós, clar, perquè al final les distopies el que et donen és aquest punt de desir sempre astrafalari, no? Una lògia que intentava remetre al passat, tornar a ser visibles entre nosaltres, no? Però és un còmic que és molt curiós, perquè tot està al revés. O sigui, hi ha discursos que es fan sempre a favor de la privacitat, però és que és una privacitat extrema, és a dir, és una privacitat que tu pots estar sortint a una persona que mai arribis a veure, perquè aquesta persona, en la màxima intimitat, és a dir, a casa seva, quan està tancat, és quan es treu aquesta mena d'isfressa, depèn, aquí ja depèn, si eres massa o menys rica, doncs tindràs una mena d'aulograma que tu pots anar canviant aquest... aquest traje, i aquesta màscara, i llavors, a partir d'aquí, hi ha molta confiança entre persones, perquè al final tu t'has de fiar de la persona que estàs parlant, és equis, no? És una altra vegada que pune així, no? Tant dicotòmic, no? Tant de contraris. Sí, però mira... És una altra extrema això, no? Sí, i a més, és molt interessant que no existeix una policia com a tal, sinó que la policia és el quarto poder. Què és el quarto poder? La premsa. La premsa és la que actua com a veracitat total. Si a la policia, en 1984... Això fa molta por, eh? Això fa molta por, sí, sí, sí. No, no, no, com a històpia funciona molt bé. I ho diuen periodistes, consegrats, professionals, de ràdio, és a dir, però són conscients que la nostra progressió està molt tocada, eh? Sí, sí. No, no, verà, realment és un... Jo us dic que és un còmic que jo vaig disfrutar moltíssim. M'has dit les històpies... A mi també, a nivell cromàtic... A nivell cromàtic és una passada. Molt interessant. No arriba, potser, el nivell cromàtic que havíem parlat de jo sé sí, no, i de tots aquests que tenen molt de sentit, però, ojo, perquè el color d'aquest còmic és molt important. I després, també, això de tot això, que ho han comentat molts cops, a vegades, distupies, com Eloi o no, distupies que costen molt de fer. Necessites crear un imaginari prou, de forma prou ràpida, com perquè a l'espectador, en aquest cas, l'actor connecti directament amb el còmic, jo crec que el crea superràpid, és molt fàcil entrar... Estic veient un tió amb cap de peix. Sí, sí, sí, clar, cada personatge té la seva història. Té la seva història, hi va amb una caputxa molt representativa, que té el darrere una altra cara. Juga molt a un aspecte visual. I ja està clar que entenc que la part literària, que la part conceptual és d'aquest home, el Bogán, el variant Bogán, és també un parallelisme amb tots els seus altres projectes. Sí, perquè, per exemple, que depèn de quin... L'últim home és bastant el rotllo ex-màquina, troba bastant sempre la comunitat en la històpia, l'últim home és, literalment, només hi ha un home i tots són dones al voltant. Aquesta és una sèrie que... que volen adaptar. No, és que en el fons, amb el món del... amb els standards aquests de còmics, clar, com que normalment es juga amb una lliga literària i amb una lliga visual, moltes vegades el que teníem és això, realitats molt diferents. Guionistes que van participant de projectes que no tenen rebeure un dels altres. Que, en canvi, ens hi anem a moltes vegades és diferent, perquè el mateix director és el guionista. I és que ho va imprimir, i això ho vam parlar quan ho vam fer el vendí de l'auton, el còmic català també... El còmic català és molt nostrat, fer el mateix director, és el que escriu, és el que dibuix, és el que tot. Aquesta cançó, perquè no imprimim... No, estem a 30 segons, alguna cosa a dir final... Sí, que ens donin un mitjà d'hora més. El programa s'han llistat... La faríem servir, eh? Abans de tancar aquest còmic el podeu trobar online a Panel Syndicate, i si no també el podeu comprar a NormaComics o a Amazon, on vulgueu. Genial, i bueno, que recordeu, que tenim 21 de febrer cicle de cinema coreà, 20 de febrer de la Berlinale i 28 al César. Adéu!