fugir solo Noble turn solo solo solo solo solo solo solo solo solo solo abat videotraça ja vius 2017 2019 직 core intro che Wei! Prepareu els pítells, que aquí comença el empats... la ambefada, el gran festí, la vacan del radiofònica, aquí comença empenar a vunturar un programa cuinat per... Innova, en aquesta època tampoc moderna, molt sovint vol dir mirar enrere. Innova, doncs, molt sovint vol dir reinventar, reinterpretar. Ja em van parlar el dia de la cultura de la immediatesa, que ara anem tan ràpid que deixem enrere coses que després rediscoverim i reimplementem. I ara que el mobile ens ha abandonat parlar po al coronavirus, cal recordar que, precisament, s'hi anava a presentar una de les grans innovacions del sector de telecomunicacions, el 5G. Però, com hem dit, Innova és mirar enrere. I en aquest moment de 5G, nosaltres, en penada cultural, volem anar al 3G. Però no al 3G de mòbils, no, sinó a les 3 Gs del menú del dia d'avui. La primera, la G de Gervé, Ricky Gervé. En pol, que d'humor negre ens sap una estona, ens aproparà aquest clàssic britànic que torna a estar d'actualitat, i que més és un dels experts en els límits de l'humor. Perquè sí, lamentablement, poder fer humor de tot i de tothom, resulta innovador en aquest món de lo políticament correcte. La segona, la G de Golondrina. Aquesta sí que ens saben d'anar i tornar, de migra. L'Adrià no ens porta a la pel·lícula d'animació Les Golondrines de Cabull. I, precisament, si parlem d'Innova a través d'agafar coses antigues, aquesta pel·lícula ens posa tant una tècnica, l'aquarella, com un tema, el burka i el tracte de les dones afganes, que encara són molt reivindicables. I, per últim, la G de Goku, ja que la setmana passada es van celebrar els 30 anys de l'arribada de Bola de Draca Catalunya. A la part final del programa parlarem sobre què va significar l'aterrament de l'obra de Kira Toriyama al panorama català. Com deien, mirant rera, per avançar. Així doncs, Gervé, Golondrines i Goku. Les 3 G és d'avui empanada cultural amb les que potser no innovarem, però, sense dubte, us entatindrem. I abans de començar, molt ràpid, ja sabeu, recordem xarxes socials. Facebook empanada cultural, Instagram empanada cultural, Twitter empanada cultura, sense l'L, i els podcasts els trobareu a MixCloud, SoundCloud i Evox. Ara sí, comencem. Bon dia, bon dia, bon dia. Hola, bon dia. Bon dia a tothom, però què és això? Faltava la més important de la G. La G de Carnaval. De Carnaval, Carnaval. I el punto G? El punto G. Yo estaba entre, digo, en qué momento saldrá lo del punto G. Home, Adrià, no se us plau. Estamos por la mañana, ¿no? Com t'he d'explicar que estem en horari pro-trege? Jo sóc un tio que... Però avui portem la Ricky Gervais. L'hauria d'anar pensant. Adrià, no sé com ho has vist, l'editorial, però saps que Netflix té al·locoma sin de velocitat? Sí, potser podria haver-hi delicat aquí. El frenador el que em vaig prendre aquell moment estava... Dila verda, has contabilitzado. Quants minuts me dura? Ui, que se me está quedando... Es muy cortita. Vamos a hablar así. La relación. Hola, Paul, Ferran. Veus, Adrià, això tu us reclamaves, que és, ostres, perdem molt temps fent la xarxa socials, perdem molt temps fent el manual al dia, ja està feta. Això és una molt bona portació d'en Ferran, que és compactar. Però jo us haig de dir una cosa, perquè aquí venim a informar, el triple G o el triple G, o com li vulgueu dir, collons, tothom el coneix. No sabeu qui és? No us ha agradat en la boxa, com per saber que... No, i el conec el triple H. Triple H de SmackDown. És un tio muy chungo de las pelis, no? No, no. Gennadiyevich Golovkin. En serio, este es un crack del boxeo. Estan complicados pronunciar su nombre, que es todo el mundo le llama triple G. Triple G. Ferran me sorprende hoy hablando de boxeo. Pero no. Hablamos de nuestras heads, Chervé, Golondrinas y Goku. O sea que ya tenemos menú hecho, ¿no? Vamos a ver la música de pasta. No, no, la pasta. Como te quejas tanto de todo esto, pues mira, la primera secció i anava genial. Adelante. CULTURA CULTURA Tots dos firmes, eh? Ja sabeu que has demanat una guerra. En tergene d'ana guerra. És un moment ara mateix on tothom té la pell superfina. A la humanitat, a l'internet. On hi ha d'elictes d'odi per tot arreu i no només per l'enllaç dels polítics. Bé, doncs que fins fa res tenim a Willi Toledo a... No? Per cagar-se en la verge. Jo pensava que estava això més que a finalitat. Estic posant en veu les seves paraules. No me l'interpreteu. Ui, Pol, t'acabaràs a l'Audiència Nacional. No, però cada cop es costino més, no? A tot aquest tema dels límits de l'humor de la teoria del Ferran també. Vull dir que al final quin és el límit o fins on es pot dir per què ara es pot dir menys que fa 50 anys, que també és curiós, no? Potser ara ho expliques, tot això, però ell tota l'estona, com a molt, o sigui, ara recordava l'últim monòleg del Riqui Gervé i ell tota l'estona està dient que la broma, en si mateix, no ha de parlar necessàriament del gènere o de la persona... El que representa aquella persona, si no, de la broma en si mateix. Ella ha fet molta teoria de què és humor, que és un humor més blanc, però és justament introduïm-lo, no? Perquè avui, si és que porto alguna cosa, és un ángel caïdo del cielo, un ratx de llum, però que té accent britànic. Thank you. Wow. Calm down. Shut the fuck up. Aquest ja va a sacos, i comencem així. Així comencem el monòleg human. Jo tinc ganes de fer això algun dia, eh? Dejar-me parlar, coño. La gente me ha hablado de ahí a callar todos. Avui us portem ja no el còmics, sinó un còmics, no el còmics. Si ho ha estat a punt, he estat a punt de posar-te la careta. Còmics. Ah, veus, hauria sigut molt bona aquesta. Però posant espidermans, no? Ser-ho a veure. Però jo crec que avui portant Arquís Hervés és el que hem dit abans, potser ja ens xapen el programa. Per totes no haurem arribat a l'any. Ho estem buscant, però no. Aquí tenim el Déu de la comèdia negra, un Déu a Déu, perquè ell sempre diu, que té certes teories també del tema d'aïtats. I sobretot és el Déu de la comèdia negra. Un d'aquí a Hervés, que jo crec que molts ja el coneixeu com a monologista, però a part, és creador de shows com... Jocs enormes, no? El The Office, Life's Too Short, Afterlife, Direct, Extras. Director producte també, bastantes pel·lícules shows. Però sobretot últimament potser se li ha donat molta importància també al tema de host, del presentador dels globus d'or, que sempre ha anat a m'achacar, i aquest últim globus d'or, que fa menys de dos mesos, que es van fer, també van estar repartint llenya i coses dures. Hòsties per tothom, no? I em fa gràcia això que comentaves abans, que tenim la pell molt fina, i ell continuament, com a mínim, l'últim monol que vaig veure, està justificant-se, però ha d'explicar, no? Escolteu. Hi ha un punt que sempre comença amb una justificació, però que... sempre és aquest punt de justificar-te ja. És a dir, estem parlant d'un monòleg, que a més tu saps què vas a veure. Però sempre hi ha aquest punt, no? Sempre hi ha aquest punt de justificació. Clar, aquí el que passa, això va ser una broma, qui explicava que ell el van criticar, que era els globus d'or de fa dos anys, quan ell, en un moment de broma, va anomenar a aquell gènere, antigament, coneguda, no? Com a brúgener. Com a brúgener olimpista, no sé com diu això. Sí, saltador. Saltador de perxa. Maratonista, no sé, però... Es va ofendre certa gent, bastanta, al final. Aquest tipus d'humor sempre acaba tocat als pals concrets, no? Poc a broma, perquè el de la gènere, és com si aquí el germàcio de fer de sobte, no, és que sóc genoveva, de fer. Ostres, un moment. No, no, no. Ell feia bromes sobre la persona, no sobre el fet que fos transsexual. Clar, és que la història, perquè a més, també va lligada amb tota la història de... De l'atrupallament, també. No, no. És la família de gènere, és la família... està connectada amb els Cardassians, està connectada amb l'Amojota Simpson. Clar, si no, ja la va ser per la comèdia. Què ha fet la família, perquè no està desassiada? Està molt bé el que diu, no confondre el target. L'objectiu de la broma, qui és? L'objectiu de la broma és la transsexualitat, o l'objectiu de la broma és, en si mateix, el brugener. Clar, a més, també, hi ha una cosa del humor negre, que és el que tu et pots saber negre, o et pots ofendre per una altra persona, segurament, no, i a la inversa, o sigui, hi ha poc humor que es consideri blanc, completament, és l'àptig, no cosa així que... I tot de fet seria masclista, sí. D'acord, aquí hi ha temes, no? Però... i per què us porto aquí, Gervé, avui? Perquè a la setmana passada jo vaig tenir l'oportunitat d'anar-lo a veure en directe, que va venir a Barcelona. Això sí, ja us ho dic, a la que torni a venir, que segur que hi torna a fer un soldat, una eventa total, però ja esteu escoltant, no és fàcil d'entendre del tot per això. El seu any és brítix. Per als espanyols, principalmente. És ràpid i no hi ha un interpretador t'escrivint. No, per suposat, aquest tio no el tradueix en no... I a més el que deies, això, que ell va demanar expressament, que no hi hagués ni subtítols, ni dublatge d'incentatge, ni re, no? Aquí li toqui fer això. Seria absurd. Seria difícil, difícil. A veure, sí que és veritat que hi havia moltes coses que es van enganxar per context, no hi ha problema, i el que em va semblar bastant curiós és que ell, al principi, va fer una conya i va preguntar quanta gent... L'aviantés, no? No, no, no. Quanta gent l'aviantés, però quanta gent era realment nativa d'aquí? És a dir, català, espanyol, o el que sigui? Que havies venido de mi casa a verme, o surts d'aquí... I es va sentir... Ara, quanta gent ha vingut de fora i tothom? Molta gent. Tots els turistes, turistes americans, turistes vitalistes. Sí, el mateix dia que va sortir l'entrada, la vaig comprar i el... Mentida, que te la vas regalar. Digue-la, digue-la. Qui te la vas regalar? La Rosa. La Carmeta. La Carmeta. Doncs no, no, però em refereixo de que, clar, la gent que potser, en el seu... Allò que sé, a Londres, es devien acabar el moment, també, i... I ara anem a Barcelona, que fa bon temps. Que segur que, com que sabíem que anàvem al Mobile, han dit, doncs, mira, aprofitem el temps, ja que estem a Barcelona. Sí, sí. Bueno, i llavors ja ha presentat el nou monòleg, que segurament espero veure'm a Netflix, i ja sí, subtitulat, i que es diu Supernature, i ha explicat també les seves teories de la naturalesa, de l'humà, bueno, ja sabeu com va, a l'anterior, es deia Humanity, aquests que estem escoltant. Es pot veure'ns, encara? Sí, és que a l'anterior era Humanity, es veurà hasta el fin de los tiempos, perquè també... Has espert que no el retiren. No, però ell va dir que es veu que a Netflix, que sabeu això que no dona masses dades, normalment, doncs es veu que van dir, van posar els tops, no sé si és per privat o què, però van posar els tops i el top show de stand up, és a dir, de monòlogista, era Humanity, de tot Netflix, realment, per la mea. De següent de UC. Si a més que diffge a pèl, clar, o al Bob Urham, que també té Bob Urham, va rebent-te bastant. perquè clar, ara està fent cinema, i ja va fer una sèrie, de fet, però... Jo us fixeu tots aquests tios, amb el Luis Ikei, que evidentment ha quedat vellat molt més... Sí, sí, bueno, sí, també en podríem parlar, però tots aquests tios amb els seus monòlegs han de fer una explicació, una acultació amb altra parentesi, la disculpa, la disculpa va incorporada. I forma part de la broma, també s'ha de... Exacte, s'ha de poder aprofitar tot això per fer encara més que a Chondeo, no? Clar, i ara, o sigui, seguint amb el tema de les ofenses, humor negre, això, hi havia un moment, ara us posem un tall d'aquest monòleg, també, de Humanity, que el que parlava és que una dona es va ofendre per Twitter perquè ell va fer una conya sobre al·lèrgies. Clar, ella, el que agafa és, a més sempre, que on és la sonrisa final? És que sempre d'aquest sonriure. El riure surnagué. Què ha passat? Que la dona aquesta el que deia és, no hauries de fer bromes d'al·lèrgies alimentàries perquè la meva filla té al·lèrgies i no sé què, tots i el tio ha dit, hòstia, jo, que faig bromes de Hitler, d'aportaments, de Padofilia, d'Holocaust, de transgèneres, em véns a dir que no puc fer bromes, dius, ja, que l'Holocaust no ha matat nens, i les al·lèrgies, sí, perdona, no sé, ja ho hi ha, dius, que l'Holocaust gairebé tant com les al·lèrgies. Bueno, esto lo que demuestra és que cada uno se aprende a reír de las bromas de los demás, o sea, aquello que no le afecta, pero no aprende a reírse realmente de lo que le afecta. Però tornem a parlar d'això, justament, que l'humor negre pot tenir els seus al·ls i baixos i tot això, el que és políticament correcte, l'ho ha acceptat, però també estem parlant de l'herbesta, d'aquesta basant, no diria filantròpica, tampoc és la paraula, però és una basant molt animalista. No, bastant, exacte, és un activista, és un animalista, però només feminista, forma part de moviments d'aquests, i sí, podries dir que és un monologista, un humorista molt activista, per exemple. Sí, a esquerres. I a favor de la llibertat d'expressió, no? Sí, sí. Com me copias, eh? O sigui, em van mirant en plan, estallant molt millor... Li estic fent un passe, el remata, collons! No, però sí que és veritat que al final del monòleg que vaig veure la setmana passada del Supernature, ella està dient que la majoria, per no dir tot, crec que és pràcticament tots els beneficis, aniran destinats a una associació amb prou dels animals, que són els que diuen sempre... Per tant, li sobra la pasta, doncs... Home, ell sempre ho diu, la gran broma que té sempre és de l'Hurric, que és sempre que si té la mansió, que sí, su hijo, su posible hijo que no tindrà mai... Seria un... no? Seria un mimant total. Antifills, no? Superantifills. Que toca molts pals, és el que hem dit, que en realitat... Ja no m'agrada, ves? Tiene que bromear con todo, menos con el hecho de ser padre. ¿Ves? A ver, a ells molts cops el que fa és agafar aquest humor, i dir, bueno, és que l'humor reflexió és quan es crea, quan giras la onobietat, o sigui, al final tu sempre pots fer bromes de los ricos y de los poderosos, que això sempre, al final, és una broma bastant òbvia. Típic tòpic. Però si ho gires i te'n vas a fer bromes de, doncs, de llonquis o de gent més desfavorida, però des d'un punt de vista de mai perdre de vista la realitat, és a dir, estàs agafant l'humor també per conscienciar, per ser visible, i llavors, al final, sempre l'humor negre, el que fa és que no és un riure carcajada, sinó un riure... De cabron, de... Sí, és un riure nerviós. És el que el riure no és el ja-ja-ja, és el guau. Ja, el gran triomf és... és... és dia això. De fet, m'està recordant un gac que té el Xapel, quan parla de com ell va créixer una població on, precisament, no tots els dolents eren els negres, i parlava dels jonquis blancs. Sí, durant recordar això, no? Sí, perquè ell fa la comparativa amb la crisi del Krak, el Krak em refereixi a la droga. No el Krak té l'infinitiu, eh? Amb els negres. Això és una droga mala. Amb els negres, que clar, en aquell moment era... Tio, desenganxeu-vos, no? Que totes les polítiques dels blancs que deien, negres, plantes enganxeu-vos, i que ara, que s'està vivint molt des de fa uns anys, la crisi de la heroïna entre els blancs, llavors, estan dient que no, que això és una malaltia. És una malaltia i que el blanc s'ha de tractar, no? I aquesta és la gran diferència de la racista, no? Però, bueno, tornant a Arquí Gervés, ja, per anar acabant, a més, m'has matat de xapel, o sigui, un dia portarem els temes de... Són paraimides grans, tio. Potser el dia a l'altre, ho portarem per Arquí Gervés. És que el dia... Que em toca a mi l'editorial, per cert. És veritat, el dia avui et toca a tu. Doncs això, l'humor negre, jo crec que ell i tots aquests han fet servir també per trobar-li fer-ho a temes tan difícils, com el càncer o com les drogues, tot això. Heu-vos deixat una última reflexió que fa, sobre justament aquest humor negre, i com serveix per aliviar aquesta mena de problemes. Cinema. ...la vestida, ni el ceruge... Senyores, senyores, això sí que és una gran empanada, eh. Les vamos de... Jo he tingut una broma. He acabat amb una broma. Machista, és bo. És gracioso porque yo tenía aquí un inicio de sección pensado. En otra línea digo que no era consciente de que venía de los vierbes. No ens ja saps els guions. Finsca el propi o ho està fent i els treu les paraules. Me encanta el rollito de la espontaneidad, la magia del directo. Es que es alucinante, pero ahora en serio. Esta canción nos tiene que invitar a otra dimensión. También, al final, yo estoy de acuerdo, se tiene que hacer broma de todo. Y yo creo que hasta podríamos llegar a hacer broma del conflicto talibán en Kabul. Uy, si quieres. De hecho, no es precisamente lo que pretende la película que hoy os presento, que ya lo ha mencionado antes, Ferran. Las golondrinas de Kabul nos llevan a ese Kabul ocupado por los talibanes, concretamente al verano del 98. Y aunque las golondrinas nos acabarán sacando de allí, ahora nos toca adentrarnos. ¿Y qué mejor que hacerlo de la voz? Porque iba a decir de la mano, pero no funcionaría en este caso, de la voz de Mel Matlouti, la cantante que veníamos escuchando, que no se existais un poco al corriente, es una compositora tunecina, que de hecho... La Rosalía, ¿no? Te diría que... No, más, más, porque mientras Rosalía es una reina del sonido actual, en el rellito, ahí, Spanglish Miami, a la hora de la verdad, esta es una tia que ha llegado a presentar una de las grandes canciones de protesta, que es en Tijorra, es en Lluís Llach, llavors. Exacte, seria més això, per un Lluís Llach... En una dimensió mundial, perquè aquesta tia va presentar a la gala dels Premis Nobel del 2015 aquesta cançó. No la que estàs sonant ara, aquesta cançó que estàs sonant ara, forma part de la banda sonora de la pel·li que us vull parlar, de les golondrinas de Kabul, pero simplemente para que nos familiaricemos un poquito más con esta voz, con la voz de Mel, que sepáis, que es una cantante súper conocida, porque el movimiento independentista tunecino, en la época de la primavera árabe, tomó que en Tijorra como una especie de himno, y este himno que en el fondo, claro, suerte del traductor, del Google traductor, porque en Tijorra nos quedaríamos todos igual, lo que viene a decir que en Tijorra es mi palabra es libre. Mira cómo el serve. Sí, al final es lo mismo, en una dimensión menos lírica, el gerbe es más cañero, y esta tía está claro que nos invita una poética particular como la propia película, la propia película de las golondrinas de Kabul. Así que volvamos a ella, a Kabul, a esta maravillosa película, que no solo cuenta con la voz de Mel, que veníamos escuchando, sino con el saber hacer del compositor francés Alexis Raúl. Vamos a ir escuchando un poquitito de fondo la banda sonora, para mí es una banda sonora impecable. És preciosa, ella estava escoltant-la com la vas passar, i es preciosa. És molt precisa, perquè, a més, és la típica música que la podem tenir de fondo, ir, d'alguna manera, acariciàndonos, però també, fent-nos entrar en una dimensió... És molt melancòlica. Exacte. Haciendo una dimensión mucho más triste, vocadora, diría yo. Pero está claro que es una banda sonora que está obligada a moverse en esa tristeza, porque es propia de la realidad narrada. Sí que hay en algunos momentos también un poquitito de discurso positivista, porque al final también en la película se puede llegar a ver esa ilusión que nunca se pierde, la ilusión de un futuro mejor, pero a ver, todos sabemos que al final sí, la esperanza también se puede perder, cuesta, pero también se puede perder, y es fácil imaginarse que se pierda ante semejante locura. Estamos hablando de la dictadura talibán en Kabul, y en concreto, a través de la película, lo veremos, de la vida en paralelo de dos matrimonios, de dos relaciones emocionales. Ese es el contexto de las golondinas de Kabul. Por un lado tenemos una pareja muy enamorada, una pareja joven, que a pesar de la opresión que están viviendo, siguen soñando, son personas vinculadas a la docencia, al mundo del arte, y siguen soñando, y es interesante ver cómo aún se puede mantener esa realidad de un espíritu y de cierto ímpetu renovador. Y por otro lado tenemos lo contrario, un matrimonio totalmente agotado de la vida, ella de hecho está muy enferma, está postrada en la casa, y él además está en el servicio de los talibanes. Es decir, en un primer momento lo vemos como parte de esa injusticia, veremos que no, es un personaje con un arcó temporal bastante interesante, pero bueno, está en el servicio de los talibanes como celador de prisión. Entonces, así, la película nos va mostrando la vida de estos cuatro personajes, y poco a poco los va aproximando, los va acercando, en medio de una sociedad muy jodida, francamente. ¿Cómo más que te pintas un melodrama importante? Claro, pero eso también es la gracia, y esto no lo hemos visto solo, no es la primera vez que lo vemos con las golondrinas de Kabul, por ejemplo, hay otra película que es brutal, que se llama Terantabu, que es una producción austriaca, curiosamente. A mi farà ser perquè estava llenant el tràiler de golondrinas, i la meva parella va dir, ui, això és una miqueta com Persepolis, vaig dir, eh, Persepolis té un punt d'humor, no? Bueno, sí, per... Perquè és una nena, igual de veure. Tema de la nena, sí. Aquesta pel·lícula em dona la sensació que serà més drama... Sí, és més duret, és massa rugues. A veces se le puede criticar un puntito maniqueísta, ¿no? Aquello de, ostia, neces... De, bueno, de sentir la intención dramática, ya no solo por parte de los guionistas, sino en... Porque todo está muy bien, ahora lo enseguido a su explico, ¿no? Pero iremos viendo como no solo la música, la propia imagen, la elección del estilo, ¿no?, que hablábamos de la acuarela. Al final, todo está muy pensado y todo tiene un sentido muy coherente dentro del discurso que nos quiere plantear la película. Pero sí que es cierto que al final nos sentimos demasiado oprimidos para esa intención dramática. Claro, es que quizás no pueda ser de otra manera cuando hablamos del Kabut del 98. Hablaba yo de Teheran Tabú, porque sí que es cierto que hay veces que vemos en la animación una posibilidad para adentrarnos en realidades que de otra manera serían muy difíciles de narrar, de expresar. Evidentemente podemos hacer como argo y plantear un irán... Sí....a través de platós y a través de países donde se pueda rodar. Argo fa que os el. La frase que deien constantment... Argo fa que os el. Està parlant de la de... Sí, sí, sí. La de la de la de l'actor. Bueno, i Òscar, ojo, ojo, ojo. Oscar... Bueno, es que se le da mejor dirigir que actuar. Eso lo tenemos todos, claro. Bueno, depèn de... Tengo que volver a ver con Girl. I hostia, es que ho fa molt bé, allà. Bueno, porque estamos... No nos vayamos, no nos vayamos. Si no nos desviemos, que después me echáis la culpa de que me enrollaba en mi sección. Pero está claro que ahí es más bien la sabia elección de aprovechar la falta de templanza. O ahí la falta de... La falta de carácter de Ben Affleck para mostrar un personaje perdido en la vida, ¿no? Pero, exacto, sí, volvamos a... volvamos a Kabul, ¿no? Al contexto que os estaban arrando de estas dos parejas. Sobre todo porque cuando hablamos de esa intención maniqueísta que os decía, sí que es cierto que se percibe esa clara intencionalidad trágica, pero al final, yo creo que mantiene el equilibrio y yo creo que finalmente la película te acaba haciendo su cómplice, si en algún momento puedes sentir esa invitación al drama y en algún momento que no la olvidas y eres parte del drama, ¿no? Y te pone a reflexionar, evidentemente, sobre la culpa y la redención, si es que es posible, y sobre la libertad. Esto es algo muy importante en la película y es evidente, cuando ves el título, las golondrinas. Sí, bueno, ya hablábamos de eso, la migrada, la maura. Las golondrinas de Kabul, que nos habla de una libertad ya no sólo fisíneca, sino también mental, al final, y esto viene planteado por la propia Emel, ¿no? La palabra, la palabra es libre, ¿no? Sí. La mi libertad es la palabra, en el fondo. Y eso es un poco como... Y aquí ya sale la faceta del guía, como las golondrinas de Dumenec y Montané, del Palacio de la Ríaca. ¿Sabéis de...? ¿Habéis estado por el Gótico últimamente, no? Últimamente, no, pero ese edificio lleva un tiempo allí, ¿eh? Hombre, unos cuantos sí. Las golondrinas de Dumenec y Montané, pues ahora no, ¿no? ¿Qué? Las golondrinas de Dum... Bé, des... Ens hem d'apuntar un poco al futuro, Adriano. Des d'aquí, com que són molt cars, els tours que oferis l'Adriano, hem d'ajuntar uns quants espectadors i anar cap allà. Exacte. En el fondo, yo estoy utilizando el programa de radio para promocionarte, no sé si es consciente, pero es así. Después, si hay tiempo, y así no me culpáis de no... Aceptamos y llamamos, ¿no? Si hay tiempo, lo aceptamos y llamamos. Os daré el dato de las golondrinas. Os daré el dato de las golondrinas. Pero ahora volvamos, exacto, a las de Kabul, porque ya hemos visto de que va, más o menos. Ahora, ya hace rato que nos acompaña esta banda sonora, y yo creo que ya no solo nosotros, el propio gente, también, puede hablar de cómo, a pesar, y aquí hay sobregustos, una general escrita, pero a pesar de que es bastante agradable el oído, va dejando un pozo de tristeza y dolor muy importante, tristeza y dolor, aquí, de gloria, muy poca. Bien. Y aunque, bueno, y en el fondo, que no nos engañen, que en Alborobor tampoco hay mucha gloria, pero bueno, sigamos, sigamos. Como es evidente en una película de animación, este discurso emocional no nos puede llegar solo a través de la banda sonora ni de la voz de Mel, nos llega principalmente a través de un trabajo, para mí, magistral en lo visual, ¿no? Y como hemos dicho varias veces, en Acuarela. Yo creo que hay una decisión que aporta muchísimo, en tanto que los rostros, en la imagen, sobre todo los rostros, los cuerpos, los espacios, aparecen en pantalla como un conjunto aparentemente indisociable, como una amalgama, ya que los perfiles, de algún modo, no están intencionalmente no muy marcados, poco definidos. De hecho, la Acuarela tiene esta propiedad de sagilidad, de que se puede borrar solo con que le tienes agua encima. Pues hay ese punto de acuoso, de imagen desdibujada, ¿no? Y a la vez de una amalgama total, al final, porque las víctimas son parte de ese sistema, y el sistema y las víctimas no están por separado, aunque las víctimas bien lo querrían. Así son las vidas de Kabul y así nos lo muestra esta imagen. La elección cromática también me parece increíble, porque estamos en Kabul y estamos en verano, lo he mencionado, y lo que uno esperaría es una especie de carnaval colorido, pero todo lo contrario, que salvo algunos ocres y granates, pero que están muy tamizados, muy suavizados, y apenas destacan, la imagen responde continuamente a una temperatura de color muy fría, y esa es la realidad emocional que vivimos. Y la coherencia del discurso, ante todo, que no se pierde. ¿Y a quién debemos estas sabias elecciones? ¿A quién debemos darles las gracias por esta maravilla visual? Pues en este caso, a dos personas, a dos mujeres, al talento de dos mujeres. Por un lado, estamos hablando... es una co-dirección, y por un lado, estamos hablando de la experimentada actriz y lectora francesa. Lo he dicho varias veces, o cuando hablaba del compositor, de Alexi Raúl, francés, también, es una producción francesa. Zabou Breitman, es la directora y actriz más experimentada, pero que cuenta con una casi desconocida, voy a soltar el nombre, seguramente a nadie le sonará, el E-A-G-B-M-B-I-L-E-C... ¿Lo puedes repetir? Sin mirar. G-B-M-B-I-L-E-C. Amb un guió al mig, com de nublesa catalana. Sí. O sea, lo que sería el D, solo faltaría el E-A-G-B-M-B-I-L-E-C. Pues mira, esta tía, a pesar de su juventud, porque cuenta con 20 y pocos, es que yo creo aporta un mayor conocimiento en el mundo de la animación. Porque aunque esta es su primera peli, es una tía que ya ha trabajado como animadora en varios cortos, de hecho, si buscáis información al respecto, veréis que ha pasado por el reputado festival de Anési, que es este festival de animación en Francia, y es claramente la que aporta el potencial de la película en el terreno visual. Lo que está claro, cuando vemos esto, es que la unión hace la fuerza, y en este caso, además, toca recordar a otro talento, porque no tendríamos película, sino existiera la obra de la que parte. Esto, al final, es una adaptación literaria, y es una adaptación literaria de una obra de Yasmina Kadra, que a pesar de este nombre, Yasmina, que nos invita a pensar en una tercera mujer, en lo fondo es un pseudónimo, un pseudónimo femenino para un escritor argentino, pero un escritor argentino en lengua francesa. Estamos hablando de Mohamed, este sí que es complicado también. Mohamed Moles Ejul, me quedo más con Yasmina Kadra. Y es un tío que es un escritor... El nombre es guai. Bueno, es un escritor que, al final, ha adoptado este pseudónimo femenino, porque se ha enterado en muchas de sus obras, en muchas de sus novelas, en la lucha de la mujer en el mundo islámico. Viendo esta película, te das cuenta de que... todo el mundo está enfrentado a esa realidad islámica, y todo el mundo es una víctima, pero claro, hay niveles de sufrimiento, y está claro que la mujer, el papel que se lleva, es el peor. Es una obra, eso sí, la original del 2002, y pensar que desde entonces se han vendido 600.000 ejemplares. O sea, y a partir de entonces, y a partir de esa fama, ya hay una publicación también que aparece ilustrada, y hay unos primeros trazos de imagen. Dime, dime por... No, no, que te anava, perquè, com que estàvem parlant de les aquarelles, i aquesta música, també, com molt ambiental, m'ha vingut al cap al videjoc Gris, que aquests l'hem comentat aquí. Sí, ho he comentat aquí, però jo... M'he comentat aquí, i tu dius perquè també té un caràcter entre cometes, no dic depresiu, però és fràgil, també, i tot això, i llavors, òbviament, no dic com a referència d'un de l'altre, però que té un rotllo, jo crec, que estan bastant de la mà, els dos, o sigui, un producte de videojoc. Per cert, Adriano, les il·lustracions, aquestes que dius que hi ha al llibre té una versió il·lustrada... Bastant diferent, sí, eh? Jo he ido a buscar un poco la base... No raspó l'animació a aquesta il·lustració. Jo considero que hi ha mucho más detalle en la imagen. Al final, no estamos hablando de una animación. Al final, la película no llega a los 90 minutos, pero de unidón, la imagen es que sean compuesto para esta obra. Estamos hablando de un cómic, sino de una especie de novel·la ilustrada... Sí, sí, como el señor Dos Anillos, como el señor Dos Anillos, de repente hay una ilustración. I els dibuixos se nota claramente que han sido mucho más trabajados que se ha puesto ahí, todo a la carne, en el asador. Y no es comparable, aunque evidentemente también evocan este drama. Pero quizás evocan el drama por un exceso de trabajo, y aquí, por lo contrario, por una especie de falta de detalle. Algo que, y de nuevo, volvo un poco a la arquitectura y a Barcelona como ciudad, como lo mencionó varias veces, como la facha de la pasión, donde no hay rostros porque lo que se intenta provocar es lo contrario, es la falta de alma ya, la muerte en sí misma. I saps quan han tardat en fer? Perquè, clar, una pel·lícula ha fet en aquarella... Aquí està el tema, que no hi ha idea, ni idea, eh? No sé, realment, en quin momento se le fila... El que anava a dir jo és que tampoc ens hem... No ho sé, perquè no ho sé. Ara comentaves el de Gris, que ara tornem a veure com moltes tècniques... Sí, com Càpjet. Que s'agafen antigues, que abans portava molt de temps, sempre es parla que aquí era la pel·lícula d'animació, l'acostava moltíssim de fer i tal. Clar, ara estem en una època amb que recrea digitalment d'afectes d'aquarella o de oli, perquè també fa uns anys la pel·lícula, quina pel·lícula? La Van Gogh. Era de Van Gogh, la que està feta tota l'aquarella. L'Oving Vincent era com que agafava els quadres. Amb els seus quadres el representàvem amb l'aquarella per poder, després parlar a partir d'això de la vida de Van Gogh, no? Jo no parlo d'aquest, hi ha una que era que tot ha fet amb l'aquarella, la pel·lícula amb oli i no era d'aquarella, sinó que eren quadros d'aquarelles frame-à-frame. L'Oving Vincent van fer quadra-quadra els van escanejar, diguéssim, després o així, suposo, i llavors ja van passar en cines, però l'Oving Vincent, clar, va ser, crec que va estar nominada, perquè, òbviament, el treball, ara, la pel·lícula del contingut és més... Perquè partia d'una realitat molt limitada, en el fons. Em referia que aquesta mena de recuperació de tècniques antigues és perquè, precisament, amb l'informàtica que et permet fer efectes molt creïbles d'això, és relativament senzill fer-ho. No ho sé, si és el cas que potser és per l'escutra. Quan es feien les primeres rotoscòpies, que són aquestes pel·lícules de fantasia, que el que feia a la rotoscòpia és dibuixar a sobre. La Blancaneu sense anar més lluny, sí, són la rotoscòpia. Exacte. Doncs ara ja es pot fer bastant més fàcil. És clar que, per un lado, la elección tiene que ir aquello de la forma y el fondo de vendir de la mano, y como yo presentaba hace un momento, o sea, la coherencia del discurso, apoyado en un sistema visual muy determinado, pero que al final, también, y esto conectado un poco con Terantabu, la animación te permite un control total y el trabajo audiovisual, no? Si hay una banda sonora que acompaña y es una banda sonora también muy pensada y compuesta precisamente para la película, al final, el control del discurso, del tono, de lo que quieres valorar, yo creo que es mucho más asequible que en una película trabajada en el campo real, ¿no? No, seguramente ya te digo que yo vaya en el tráiler, impacta mucho. Ya sabéis, te acaban de estrenar. Si crees que tenéis desde el viernes en las salas de cine, eso sí, como suele pasar con las obras que os traigo aquí, no os podéis ni dormir, porque no duran tanto en cartel, y no es que estén todos los cines. No penséis que va a estar en el cinesa, porque donde está es en el cine Renoir, en el cine Icaria, típicos cines de versión original de Barcelona, también del Baix Ubergat contamos con nuestro querido cine Baix. Es muy interesante porque era... Sí, sí, tengo que reconocer que hasta que no tenía la oportunidad de venir cada dos portes a San Justes Ver, no era consciente de que había un cine tan interesante. Es como el Verdi de esta zona, no nos engañemos. Incluso mejor. Es como que has de descubrir la panacea quan tothom segurament que ens està escoltant i diuen, si no vas a l'antiguinar, que salga de Barcelona. Caimassín, eh? No, no, i otra cosa que he descobert, no el Zoomzake, perquè el Zoomzake és un cine, però que no es diu així, cuyo. Zoomzake. No, no. Zoomzake. Zoomzake, oi, oi, oi, oi. És Zoomzake, perquè és... Saps el que vol dir? Saps el que vol dir? El Zoomzake és espectáculo. No, Zoomzake vol dir Zoom, Zoom és com tu. Tu, té O, en anglès. Tu i Zoomzake és espectáculo. Zoomzake vol dir a l'espectacle. Ah, per mi ja no ho sabia. I l'espectacle que ho han escollit ells amb aquesta intenció. Jo també sempre l'he de denunciar, el Zoomzake, el cinema cooperativa de Barcelona, allà al barri de Sants. Doncs no he escoltat mai dir Zoomzake. Però venen d'aquí. Zoomzakes, o sigui, de fet. Zoomzakes. Us he dit un senyor que s'està rellent el VU d'Alemany, eh? I bé, doncs, estan els dos quatre diners, el que us queda més cerquita, doncs, adelante. Cuéntamelo de las golondrinas. Vols dir que donen temps? Sí. ¿Qué es lo de las golondrinas de Montenegro? Es interesante valorar como la golondrina. Al final es un ejemplo o un emblema de libertad. Y es fácil de imaginar eso ante cualquier pájaro. Pero la golondrina ha sido escogida siempre como... No solo por su canto, que también es muy liberador, sino por su vuelo. Y es algo que Domènec y Montenegro tuvo muy en cuenta cuando el Palacio de la Ardíaca, que ha sido un palacio vinculado a jerarquía eclesiástica, y por eso su promoximidad con la Catedral, durante toda la media es un edificio del siglo XII, pero que queda cabida la jerarquía eclesiástica durante varios siglos. El obispo, evidentemente, también. Y llega un momento que la Iglesia pierde mucho poder. Estamos hablando del siglo XIX, con la desamortización de la defendia Zaval, cuando el ejército le quita cantidad de bienes a la Iglesia, que de hecho tenéis capitanía general, que es un edificio que es un antiguo monasterio, que está enfrente del puerto viejo, que es del ejército, que es donde hay luces a bandera española, de tamaño imposible. Pero en el caso del Palacio de la Ardíaca, pasa a ser la escuela de abogados, la escuela de la ley, por así decirlo. Y es entonces cuando le piden a Dumènec y Montané, el gran arquitecto modernista, que de hecho siempre se habla de Gaudí, pero todo el mundo debe saber que, incluso, Dumènec pudo ser su mentor en algunos proyectos, pues Dumènec y Montané se encarga de la remodelación interior del Palacio, pero también de añadir una especie de buzón, o una especie de buzón, no, literalmente, un buzón en la puerta de entrada. Y este buzón está conectado al Palacio Gótico, en el fondo es modernista, y como todo pieza modernista, pues a qué boca, ¿no?, a la naturaleza. Y entonces utilice unos elementos como son cinco golondrinas y una tortuga. Nos está hablando de la justicia, y si hay alguna duda, cuando llegamos ahí vemos el escudo de Barcelona, con dos dos elementos de la diosa de la justicia, como son la espada y la balanza, integrados en ese escudo, y justo al lado, en la parte superior, cinco golondrinas, en pleno vuelo, y en la parte inferior del buzón, una tortuga. ¿De qué nos hablan las golondrinas? Cinco, concretamente. En serio. ¿Y las cinco golondrinas de qué nos están hablando? Pues del vuelo, de la esperanza que todo humano tiene cuando habla de justicia, porque cuando hablamos de justicia, siempre pensamos que obtendremos la justa adecuada, nuestra justicia. No, la justicia ajena. Esto es un poco como lo que hablábamos con Ricky Gervé, ¿no? Y al final eso viene representado por el vuelo de cinco golondrinas, que a la hora de la verdad la justicia no entiende de individuos, la justicia de qué entiende, de burocracia. Perquè al final la justicia està totalment... I ahí la tortuga. I ahí la tortuga. Perquè la burocracia... És el cac aquell de la casa... Que et fa tornar boig de les tèrics. De les tèrics. És molt simple, a la fons, l'explicació d'aquell, però quan estàs a la bústia, estàs parlant de tot el gòtic, hòstia, i veus que el gòtic, evidentment, respond a un estil acadèmic, on hi ha unes lleis determinades, i de sobte et trobes amb el modernisme, que és molt més proper, que et pot llegir, que realment està explicant algú, i aquest algú està més viu, que no passa el gòtic. Molt, doncs queda explicat, Adrià, no? Hòstia, ahí vamos a sacar otra sección de guia. Vinga, doncs, ara canviem de to, em sembla, a mi, eh? Sí, i m'agrada també, m'encanta el gòtic. Sèries. Fa molt i molt de temps, en una època misteriosa que ningú no ha vist mai, ni en ha sentit parlar, en una muntanya a molts quilòmetres de qualsevol ciutat, vivia un nen tot sol, amb l'única companyia de la mare natura. Anem-la a buscar la bona pelgrat, envoltada en un misteri és un gran secret. Anem-la a agafar la bona pelgrat, entre tots els misteris el més divertit, és un món tensís, un país encantat, un condens, tots nosaltres ara hi farem tard. Així començava la bola de Drac. A més, aquella època que toleravem, que les rítmes, o sigui, com es diu, les tòniques de les paraules, no? Nosaltres i coses d'aquestes... Un capíssim altre. Així començava la bola de Drac en català. El 15 de febrer de 1990, fa 30 anys. Però aquí, no? En català, en català. De fet, arribava tot just després d'un Sant Valentí, i molts ens en vam enamorar, oi que sí, Pol? Jo encara estava a la camera del Tremps. Exacte, encara no havia sigut. Estava desenvolupant-me. I tu, Adrià, no? Jo no sóc conscient, ets posterior al Norant. Soc del desembre del 90. Estava ya con coreografías marciales por ahí. De hecho, Goku fue como... Ah, vale, que también existe la animación, pero yo ya venía... Exacte, porque tratándose de lo otro... Criendo y felicitación. No, pero ya veía... És una cosa asiàtica, i això te va... Lo asiático y me van las artes marciales... O sea, que es perfecta per tu. Doncs, en el meu cas, jo ja en tenia gairebé 3 d'anys, perquè jo soc del març, llavors, estava a punt. I recordo clarament... Que conste que yo solo tenía 8, a ver qué va a pasar. Ya fue mal puros. En el 90, yo tenía 8 años. I recordo molt clarament com Vola de Drag va ser la primera serie animada que jo vaig veure de la meva vida. I també recordo molt bé les meves primeres impresions i revius de la sèrie, perquè vaig dir-ho així com... Aquest nen, Mico, mola bastant, i el bollicao que m'he menjat portava el to i a calorau. No ho sobredeu? Ara ho saps diem, però sense el to i, no? El to i per ser, fa boquet va morir, i és el tio que està considerat... Ja ha fet una exposició, em sembla. Doncs els emoticonos del WhatsApp venen d'aquí. Sí, sí, sí. És un tio que era un pioner i no era conscient. Els mems. Sí, els mems. De fet, la nostra generació... Anys endavant, anys enrere, Adrià, no ens preocupis. Ens veurem fotre la bola de drag amb Vena. I tothom, absolutament tothom, va veure la sèrie. I, com a mostra, us porto un botó. Visc la generació hashtag bola de drag. Tots hem cantat l'aventura que comença ara. Anem-la a buscar, anem, anem. I hem fet que amejam més a l'hora del pati. I alguns continuem. Sabeu de qui és aquest tuit, que va ser de la setmana passada? Us sabeu? No. Va ser molt gratiu, tio. Del nostre honorable, i en aquests moments molt relaxat i dialogant, vicepresident Pere Aragonès. Com porè. Ell tenia 7 anys, més jove que tu, Adrià. I ho recorda amb carinyo, com si fos ahir. I què en diria, eh? És important. Ara veus que tenia que aparèixer una imatge mía, i el Pere Aragonès, i el Pere Aragonès, i el Pere Aragonès, i qualsevol diria que és un xaval. Ell ho recorda amb bastant carinyo, no? I com si fos ahir, mentre estic allà, llegeixes els comentaris de contestació que li van fer el tuit, molt de carinyo, no? No li mostrava. Però millor que deixem la búsqueda d'Itaq a banda, i tornem a la búsqueda de les boles de drag. Vull deixar clar que avui parlarem només de bola de drag, la sèrie original. No parlarem de Zeta ni de GT. Ens quedarem amb el Goku... Vaja, el que coneixem com el Goku Petit. Sempre hem dit el Goku Petit. Que és que comença la sèrie fins que arriba el torneig dels marcials on es casa amb la Xixi. Xixi, xixi, xixi. De Xixi. Són 153 episodis. Hi ha algun cabaralla per allà, si és episodi o pel·lícula. Però bueno. De fet, ara anem a la secció típica, que és obligatori, les dades que tots coneixem. És l'adaptació d'anime de 1986 del Comet Manga, creat per a Kiratoriyama, el 1984. Són les aventures d'un petit noi campestre amb força sobrehumana i amb cua de mico, en son Goku. Mentre busquen les boles de drag, que li garantiran el desig que vulgui. Esticullons, en el fons no va ser... Va arribar 4 anys més tard aquí. Jo pensava que era més antiga, encara, aquesta sèrie. Sí, l'original, vull dir. Vam ser bastant pioners. Sí, perquè del 86 al 90 aquí. A Kiratoriyama és l'Adarale. Sí, però aquí ja hi era. Tu no vas començar amb l'Adarale, vas començar amb el Goku? De fet, és conegut que la gent... Quan es va estar a volar de drag, no s'havia dit res. La gent es va posar a la tele els nens a veure l'Adarale, jo me'n recordo, i de sobte va sortir una altra cosa, que era volar l'Adarale. Va substituir l'horari. El camí en Goku coneixerà amics, com la Bulma, el Follet Tortuga i l'entrenarà pel Torneig d'Armarcials, i va dir que la sèrie s'inspiren la llegenda xinesa de viatge a l'Oest, on un micro anomenat, són bucon, amb un bastó que s'allarga, i un gran dominer. A l'Armarcials acompanya un monjo amb busca dels textos sagrats del budisme. És un remake. Però això existeix, això, el viatge a l'Oest, aquest és una llegenda que s'ha fet pel·lícula o no? És una literatura xinesa tradicional. No té autor. I altres coses que inspiren a Kiratoriyama són sagues de cinema populars, com Star Wars, Terminator, o el cinema d'Armarcials. I ha fet la banda sonora, com és la primera època, també té molt de funk. Sí, és curiós, però la banda sonora ara ha passat, des que es fa súper, és una cosa ja més de... Rocker, hip-hop... Capop, quasi. Inclus, tirant a metal. Ha vingut molt la influència d'Estat Units, que a Estats Units la banda sonora la van substituir per una seva més rockera, i això ha continuat amb súper de segon més cap aquí. Però tornem aquí a Catalunya, perquè vam poder escoltar aquestes històries en català gràcies al Club Super3 de Televisió de Catalunya, que va adquirir inicialment els drets dels 26 primers episodis. Només els 26. I quin és el problema? Que aquests 26 episodis acaben a mig del torneig d'Armarcials. Home, és el millor que hi hangar. No saps si guanya en Goku, o amb Mestre... Bueno, el Mestre Roxy no, perquè és el... No, és el... El tenxin... El Xian. L'èxit va ser tan inesperat que la falera de Marchandai 5 que no arribava del Japó, perquè no hi havia tractes amb empreses. Ningú s'esperava que fos un èxit i ningú feia tractes amb el Japó, de joguines o d'il·lustracions. Va disparar el mercat de les fotocòpies i el mercadeig de Sant Antoni, i vàris nens van acabar trucant a TV3 i escrivint cartes exigint, no demanant exigint que tornés a la sèrie. De fet, el fill del cap de programació de TV3 li va diposar que el cap de programació de TV3 deia que el cap de programació de TV3 era el fill del cap de programació de TV3. Li va dir, papa... Que em peguen el còlel. Accelera, això. I així va fer, se'n va anar a França, on la sèrie ja estava sencera, i van agafar els episodis de França, i de fet, la traducció catalana parteix de la francesa. I aquí és on tenim noms. Van passar sèries... Aporta certes coses, no? I la francesa, i no agafar l'original. De fet, el fet d'aprendre de la versió francesa va dur algun altre mal de cap, com deia, però també jo crec que hi ha grans encerts, no? El de ver de pas d'això. Mal de caps, com per exemple la censura. En especial, la sexual, no tant la violència. Ja que venia de França, França ja era així. Quan vam rebre la sèrie aquí, les parts de follet tortuga viejo verde estaven ja tallades. Ets nero, nena. Perquè és que a les nits, als vespre's nits, es passava la versió sense censura. Això va ser una bèstia. Això va ser una bèstia. Això ho explico una mica més. Això va acabar passant. Tots som conscients d'això, de que personatges com el follet tortuga són uns pervertits, però en realitat, la versió que es va metre aquí originalment, ja hi eren fora, aquests trossos. Però jo crec que em vam sortir guanyant, ja que gràcies a que vam agafar la versió francesa, nosaltres, els catalans, tenim noms com Satanàs corpatit. És màgic. El volo és una cosa que més acaba d'equiciar. Altres polèmiques que va tenir vola de drac són el seu accés de violència, que va horitzar els pares de l'època, i en especial, quan la sèrie va anar avançant, ja més cap al capaçeta, on el teu humorístic i aventurès va anar perdent, i arribem a baralles... Que era molt més marcial. I més cruenta, també. La primera part era més èpica. És més com el camí de l'Aroi, i el segon ja estava sentat l'Aroi. És cert que vola de drac, com qualsevol altra sèrie, no és ni més violenta, ni menys. I a un xonem, això se li diu un xonem. Un noi jove, sí, exacte. I quan el tema és que va ser de les primeres, ha anat arregir. I això va xocar molt als pares i a la població adulta. Però avui és en perspectiva l'acsegeració, sobre la seva violència i les pors que va suscitar, que han ser molt acsegerades. Clar que tampoc va ajudar que molts polítics, entre ells durant llet, poguessin per prohibir-ho. De fet, a altres comunitats autònomes es va arribar a retirar. Però el duran és el nostre tenxing? Sí, és un puto somnormal. El que comentaves tu, Paul, és que a partir de l'any 97, em sembla que es vola de drac, es va començar a metre, al vespre. Sobretot al Zeta, jo de fet recordo a la saga Bu. Ja, a la nit. No sé si es feia el migdia. Potser el migdia feien els capítols en juliors. Jo crec que feien el... Era de tot bastant de bojos, tots s'ha de dir. Però bé, avui que estem parlant i estem celebrant vola de drac, la primera vola de drac, i la seva reproducció a la cultura catalana, això haurien de deixar de banda. Perquè aquests mateixos polítics, que tant van tem a la sèrie, hauria de tenir en compte el fet de que vola de drac va fer seure molts nens davant de la tele. Nens que potser només veien Chichoterremoto. Coses en castellà. I megatrix, no? Megatrix va ser posterior, però l'any 90, de fet, l'any 91, va arribar en tena tres d'aquí a Espanya. Però sí que els nens veien David el Nomo, tot en castellà, que no té res. I el cuerpo humano, no? És una veritat de vida. Però clar, això és la sèrie que més nens va portar a veure a les sèries en català. I quin català, collons? Perquè el català de vola de drac té tela. Famós és el català normatiu de TV3 dels 80-90. I precisament el dobleatge de vola de drac dirigit al principi per Joan Pere i més endavant pel mític Vicenç Manel Domènec, que és la veu de follet tortuga o el panoràmix, d'estèrics, es fa notar, aquest català es fa notar, en paraules i frases del nostre folclore que ens han deixat marca, no? Fins i tot un grup de Facebook, no? Aquest grup de català d'en Bejeta. Famós, no? Els nostres fills són uns baligabalades. Els nostres fills són uns baligabalades. Ui, jo de mitja merda! El català de vola de drac va fer molt pel català. De fet, s'acostuma a donar per vàlida l'afirmació que, gràcies a volar de drac, la normalització lingüística va tenir una empenta com mai. És molt més... No, no, de fet, ja que, precisament, la versió catalana va ser la primera anàmetre i les posteriors, la gallega valenciana i ausquera, van significar el mateix a les seves respectives terres i llengües. A València sí que se'n diu, això. És el retorn del veu Fabra, saps? Gràcies a Ngoco. Ngoco Fabra, clar, titu. I una altra cosa que vola de drac va ajudar a facilitar, va ser l'entrada al mercat asiàtic d'anime de manga al nostre país. Fins llavors era un fenomen molt minúscul i des de llavors és un fenomen de masses. El consum de productes d'antitaniment oriental, ja no només japonès, és una gran part del favor a vola de drac i no només a Catalunya o Espanya, sinó a la resta del món. Perquè, de fet, Adrià, no podríem dir que parassitos ha guanyat l'Òscar gràcies a vola de drac. Hòstia, per cert, ho visc com han rebut el bon llunjó a Corea? No, jo he vist el Donald Trump dient cap assao. Amb les relacions de merda que estem tenint en Corea i li doneu això de dit, el Donald Trump, i a sobre ha dit, també ha carregat contra el verat pit, i ha dit que la meva pel·li, en pla a la que sí que s'hauria de seguir donant, de fa mil anys, és el que el vietnes ha llevat, és un tio que no... Jo tinc ganes que em baixi un dia a la gala dels premis a l'Òscar. No, no, però és que són unes... És que va, sí, són unes... O sí que serques. De izquierdes, s'ha ensenyat. Rojos. Sobretot. Claro, sí, han rotado parásitos, es evidente. No, no, però que anava a dir que amb la que estan fent ara, super, fa un poc temps, s'està intentant fer... S'està fent un mercàmig... Ai, un mercàmig. O sigui, tot una recullera de firmes, perquè vingui cap aquí i acabarà passant. És a dir, que s'acabi doblando en català... És un tema de drets, de cada to, i ara ho negocia amb plataformes de streaming, i, clar, ara una tele autonòmica, i més el problema que té TV3, ara mateix, pressupostari... Però acabarà passant. Acabarà passant perquè les pel·lícules estan en català. De quina en concret? Super, és la que s'està fent ara. Aquest tio ho has vist amb cabells blaus, bàsicament. És la nova temporada que es va començar el 15 de set. Sí, sí. Han fet un pare de pel·lis, crec, no? La Broly i la de... No, han fet 3. Han fet la Batalla de los Dioses... La de Frieza. Això sí que és el món aquest mercàmig, i, a més, ja l'anésima potència. És la continuació. Bàsicament és la d'Aïtat, ja. O sigui, el cabell blau, teòricament, que jo recordi, és Déu. Jo passo de los Dioses. No, tu passes del pelo. Tambien. Doncs mira, nois, és molt important que tengamos en cuenta que... Yo creo que aquí coincidiríamos, ¿no?, donde el doblaje da bastante asco en general, pero si en algún momento está justificado, es en la animación. Yo que soy un tío que, cuando estoy entre colegas o amigos, familia siempre, cuando voy a poner una pel·lí, doy por sentado y la vamos a ver en versión original. Alguna vez he tenido que, como auto-explicarme... Sí, sí. Pero está de animación y no la pones en versión original. Bueno, al final, está doblada. Otra cosa es que diga... Si estoy tan familiarizado con el manga japonés, eso es... So-ka! Bueno, un detall de voladraques que es van mantenir els crits en japonès. No va ser una decisió artística. Tot se deia que era un tema pressupostari de... Ens estalvíem, però li va donar una identitat, com que aquí respectava molt més que no altres llocs. Els cameame, eh? Sí. Però és clar que si s'ha de doble alguna cosa, l'animació, jo ni tinc cap problema. I sí que ser el que deies, que és... El Japó va ser el primer país d'en allà que va arribar. I clar, si tirem del fil, doncs arribem al sud coreà. Ja t'he dit que voladraques ens ha ajudat a tots a donar-li valor. Mira, nois, queden cinc minuts, hem fet les tres seccions sense atropellar-nos. Que maravillet. Podem fer gent, oi? Podem fer gent, si voleu. Vinga, va, anem cap a la jeta. Que escou! Que escou, Adrià. Havia olvidat aquesta cançó. Hi ha bastants estrenos per la setmana que ve. Per el 28 de febrer. Tenim, per un lado, a Guy Ritchie, que parece ser que ha vuelto con mucha fuerza. Com això diuen, eh? Bueno, ja sabéis quién es Guy Ritchie. El ex de Madona. I, a part, ha hecho locas. Snatch, sobretot, es muy conocido por Snatch, Cerdos y Diamantes. Bueno, y Arturo, ¿no? Sí, pero es un tío que en mucho tiempo... Es la que han criticado. Una para estrenar al rey. Lo último que está mal de él es Rock'n'Rolla. Rock'n'Rolla, pero es anterior, no. Y lo último que no está nada mal de él. Ah, està bé, Rock'n'Rolla, està bé. Las de Sherlock Holmes, yo las defiendo. No son una maravilla, pero bueno. Lo extra claro es que él no sale de su rol y de su estética y de su ritmo vertiginoso con un montaje muy hip hop. Pero que viene con The Gentleman. Los señores de la mafia. Matthew McConaughey, Charlie Hunnam... Tenés, también, por ahí... Hugh Grant, aquí en un pequeño cameo. Ah, sí, sí, sí. Escalcada en el sur i vaig flipat. También sale el irlandés. Hòstia, ara no me saldrá. Frank Sheeran. No, no, no. Yo sí estoy hablando de Colin Farrell. Ah, el irlandés. Como si no hubiera... Bueno, de gent que m'han por un lado, especiales. Del duet oeste de directores, l'Olivier Nakashi i l'Irik Toledano, que son los responsables de aquella... Bueno, aquella obra. Obres de maestra, no? Que no sé si us gustó. Antuixable, intocables. Ah, la intocable és la... Bueno, ara viene con otra especie de drama similar, drama comedia especiales, donde aparecen Vincent Casel y Redakatep. Molt bé. I de sèries, torna Better Cold Soul, no? Temporada 5, Moistar Plus, al dilluns 24. Altered Carbon, temporada 2. Que a més que empetar, no? Altered Carbon és bastant. No, Altered Carbon, la primera temporada, sí. Fa dos anys. No va acabar de triomfar perquè... Fa coses estranyes. Jo la vaig veure... És una estupida tecnològica. Sí, vida vivient, però se pia. De fet, hi ha un canvi d'actor. Perquè, com que la sèrie va de transhumanisme i de canviar-se del cos, han canviat, i és... Si no m'equivojo, és l'Anthon i m'equivojo. El negre de... El de Vengadores, el... El Falcon. El Falcon. El de Strayking Vipers. Hòstia, collons. I... I s'estrena aquesta mierda més supera a Netflix, que són els mateixos creadors de... Exacte. Aquest títol és... El Pulver veu la sèrie pel títol. No, no, no, però verà, no sé, és interessant. S'estrena el Dime, que és 26, i està endient això, que és dels creadors de Dient, o de Falcon. Sí, us ho puc confirmar, eh? És l'Anthon i aquí, Altered Carbon 2. Doncs, a nivell de videojocs, hi ha una estrena així curiosa, ja que precisament hem parlat molt de Metroidvania, i coses d'aquestres, que és la col·lecció de Mega Man 0 i ZX Legacy, que és una col·lecció amb tots els Mega Man, remasteritzats, en HD, per Play 4, Xbox One i Switch. I per últim pol, què és això? Ah, sí, això ho he ficat a últim moment, perquè hem arribat. Hem vist allò, hem vist mails, que hi ha una fira d'autodició, el cap de setmana que ve, del 29, o sigui, el 29, i a l'1 de març, fira d'autodició d'Antines i tot, a un lloc que es diu Fat Bottom, que està per allà... Bueno, està per allà, al Raval, o sigui, Adriano. Venga a verme. Ei, un altre festival important. Ràpid, festival de cine francòfono, del 12 al 21 de març 2020. Però això, però si queda allà, queda una eternidad, queda un... Perquè ja han començat a aparèixer algunes penals. Doncs, nois, fins aquí, aquesta empenada de les 3 Gs... O sigui, hem arribat, hem arribat, hem fotut el lloc, no? Hem recuperat una cançó que l'Adriano ja no recordava, i ens veurem... És un programa que tampoc recordava, tan equilibrat. I ens veiem la setmana que ve, nois. Podrem ser sessosials molt ràpid. Facebook, empenada cultural. Instagram, empenada cultural. Twitter, empenada cultural, sense l'L. I hi ha els podcasts, com sempre, SoundCloud, MixCloud i Evox. Fins la setmana que ve, nois. Fins la setmana que ve, nois. Fins la setmana que ve.