... ... ... ... ... Prepareu els pites que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanar a puntuar. Un programa cuinat per... Pol Diggler, Parran Pujol, Adriano Calero, el ràdio d'Esvern. ¡Señoras, señores! No lo duden, no dejen escapar la oportunidad. Cualquier excusa es válida para que saquen a pasear sus miedos. Su ignorancia y disconfianza, sus ideas preconcebidas. Por favor, no pierdan la costumbre. Que a veces son un poco racistas, machistas y algo clasistas también. No pasa nada, no se preocupen. Seguro que son posicionamientos más que justificados. Porque los otros se lo han ganado a pulso, ¿verdad? La gente. Esa tercera persona del singular, donde por ciento todos acabamos coincidiendo. Gente tú, gente aquel, gente yo, pero solo en boca del otro. Hay el otro. Hay el virus con corona o sin ella. Pero solo si viene de Wuhan, ¿no? Que si viene de Borbón no parece importarnos tanto. Por aquello de la sangre azul, ¿sabes usted? No. Si hombre, aquello que siempre se ha dicho de los nobles. No, no. Que el virus no le deja la sangre azul. Yo no he dicho eso. Mire, déjelo estar. Si ahora, ahora hechéle la culpa a los chinos, que le han dejado sin mascarillas en la farmacia. Ya, y también con menos bares de gallegos en Barcelona. Pero de ahí a ponerle rostro a una enfermedad, como que no, ¿verdad? A ver, que por poder podemos hacer hasta un programa de radio. Y si quieren, ponerle cara de chino al maldito virus. ¿Quién soy yo para impedirlo? Pero solo una pregunta. ¿Qué cara le pondrán? ¿La de la Erniajan? O están pensando más bien en una fisionomía tipo Jui. O Royoigur. O Miao. O Ji. O Zhuang. O Buyei. O Manchu. O Dong. O Jiao. O Bai. O Tujia. O Hanyi. O Dai. O Li. O Li Zhu. O Gua. O Xie. O Gaoshan. O Lahu. O Xui. O Dongxian. O Nashi. Nacino, eh, Ferran? O Guelao. O Xibé. O Achan. O Primi. O Tajik. O Nu. O Iwanki. O Dean. O Yuguur. O Jin. O Tartara. I que consta que seguimos hablando de ennias chinas. La empanada aún está en el horno. Continuamos. O ya lo tienen claro. Yo creo que nos estamos acercando. Si no es una de las anteriores ennias, será que los culpables son los de Ergun. O los Oroguén. O los Hechei. O los Mombá. O los Loba. O los Chino. Eso coño, los chinos. Uno de esos chinos filipinos. Yo no sabía que existían, pero cuando me enteré de que aún no le pegaron por Chino, no veas la que le allié a una mujer que lleva todo este tiempo engañándome. Aunque pensándolo bien, yo diría que ese tío le pegaron por Blanco. Por Filipino Blanco. Y Chino, no? En fin, yo ya no sé qué pensar. Diría que es de las pocas veces que a mi mujer le sale a cuenta ser tan morena. La putada, es que el niño ha salido a mí. Blanquito, chinito, blanco y con los ojos rasgados. Otro que no se salva, ¿verdad? sobre mi familia, enfermedad, racismo, muerte, racismo... Pero no estamos en el siglo XXI, algo se tiene que poder hacer. Ya sé que cuesta adaptarse al futuro y que cualquier tiempo pasado siempre fue mejor, lo sé. Pero algo estamos cambiando, poco a poco, mejorando. Sí, sí, en el fondo no nos podemos quejar. Plácido ha confesado. El premio Alfred Bauer se ha suspendido de la Berlinale. Parece que a Stelis i Velix ja havien anticipado el coronavirus y tampoco hace tanto de los premios Óscar, que este año hicieron mundialmente conocido a un coreano. Además, hace unos años, a Bon Joon-ho le habríamos llamado el chino S y ahora al menos le llamamos coreano, el coreano. Si es del norte o del sur, poco importa ya, con saber que es de los buenos, basta. Y si no nos queda claro, pues toca ver una pérdida de Disney que allí sí que explican bien quiénes son los buenos y quiénes son los malos. Aunque hoy si quieren, yo también les puedo hablar de buenos y malos. De los coreanos, de los coreanos buenos y malos. Perdón, de los chinos coreanos, bueno, ya me entienden. Porque están escuchando la empanada cultural y aquí sí sabemos de pluralidad cultural. Por eso, yo solo hablo de cine y me paso los minutos restantes esperando a que mis dos colegas dejen de hablar de cómics y de videojuegos. Uy, no, perdón, que hoy van a hablar de Craig Thompson i de Isaac Asimov, de un referente en la novel·la gráfica y del divulgador científico por excelencia. En fin, ja ho oyen, dos hipsters de poca monta. Espérense al bueno, que jo vull al final. Listo para celebrar la diversidad cultural. Es que va llegando demasiadas noticias, encontradas, mezcladas en esta gran empanada cultural que ya no está en cultural, que es más bien social. Y al final, cuando le tocan a uno lo de cerca, no? Cuando le tocan a casa, ya dice, pero se puede ver. De hecho, es lo que iba a proponer hoy. Si os parece bien, ya os dejo. Voy a tomar un café y vuelvo en un cuarto de horas. Què és interessant, ja ho veuràs. Avui ja ho has dit, avui portem un escriptor divulgador científic, jo, Asimov, i tu, Paul. Em pensava que parlaves de l'Adrià, no mateix. També, eh! I tu, Paul, què dius, l'Adrià? Jo porto Blanquets, no, eh! Un còmic de Craig Thompson. Molt bé. Don, recorda, eh! Que jo, de tanta charameca aquí... Ah, clar, tu també faràs sexis. Voy a intentarlo, voy a intentarlo, si me dejáis tiempo. Com eres? Bueno, jo, com he dado a entender, voy a hablar de los coreanos, de los buenos y de los malos. Ya no sé si son chinos, chinos coreanos, coreanos, dejémoslo a secas en... que vamos a hablar de la península coreana, del cine, evidentemente, que se ha podido realizar allí, sin extendernos mucho, porque voy a tomar dos ejemplos, dos películes. De hecho, una es una ficción y otra es un documental. La ficción, siendo del año 58, bien podría ser también una especie de documental de la época, y el documental, que es mucho más reciente, es del 2016, si no me equivoco. Parran Tirelli i la sintonía de... No, no, no, no. És més bien, es un documental que tiene algo de ficción. Ya lo veréis, ya lo veréis. D'acord. Ho he fet, ho faig ara jo. Recordem xerces socials. Tenim Facebook, empanada cultural. Instagram, empanada cultural. Twitter, te'l saps, Adriano? Empanada cultura, però a veure, me parece que... no sé si és conel o cine. Cinele, cinele. Hi ha tweets, o sí, anem bé? Bueno, jo sempre que penso en Instagram, ho penso a Twitter a l'hora per ser aquest. De los likes que tenemos, retweets... I ja sabeu, la resta de podcasts, i aquest inclòs el podreu trobar a MixCloud, SoundCloud i Evox, empanada cultural. Vinga, continua endavant, d'acord? Molt bé. Bé, em toca a mi. Últimament ja sabeu que estic com d'aniversaris, perquè vam parlar dels 40 de Capcom, dels 30 de Bola de Drag. Exacte, i tu el dius que ve. És veritat la edat de Crist. Jo crec que és una indirecta, molt directa, sempre. Per favor, acordes de mi. Has fet la setmana que ve, no es monta un pic de la ràdio. No, és mentida. A més, no es porto ni el dia que toca, perquè el de Capcom, ja us ho vaig explicar, que no se sap exactament l'any, i amb el de Bola de Drag, vam venir una setmana més tard, i avui torna a ser així. Perquè en qualsevol cas, avui, és un tema del que vull parlar de, que és molt important. Tinc molta intenció de fer aquest personatge. Us parlaré d'un senyor que el dia demà, dia 2, farà dos mesos que hagués complert 100 anys. Us estic parlant del divulgador científic i escriptor de ciència ficció, Rus Isaac Yudovic Osimov. Que bé, vosaltres el coneixereu més aviat com a Isaac Yudovic. Això és un error. Això és un error. És cert que va néixer a Rússia. De fet, va néixer a Petrovitzi, a la província de Smolensk, al 2 de gener de 1920. En esa época, un era... Hi ha justo, just hacía 3 años, 17, però s'ha de dir que amb 3 anys a la seva família ja va migrar a Estats Units, i en 8 ja va aconseguir la nacionalitat, així que en realitat el que hauríem de sentir és una altra cosa. òbviament, l'emigració familiar va respondre a temes polítics. Feia molt poc que, com diuen l'Adriano, havia triomfar la revolució bolxavica a Rússia i els autodeucsos van preferir marxar a la terra de les oportunitats. Per cert, la data de naixement el mateix a Simov sempre ha segurat que no és certa. Simplement és la data que li van col·locar a la cartilla. És la que li van col·locar els funcionaris soviètics a la cartilla. És probable que en realitat hi hagués 2 o 3 mesos abans, per tant seria el 2. El 1919 seria, així que si ja vaig celebrant els aniversaris tard, el de Simov en realitat ens quedaria... Ja estaríem en els 5 o 2. No, si tots no, ser no. Seria a finals de 2019. Però vaja. En qualsevol cas, tornem a Estats Units perquè així és música més de Nova York. Allà Simov va anar a parar al barri de Brooklyn a Nova York, ja ho diem, i van muntar a uns pares una tenda de llaminadures. El mateix a Simov, de fet, va acabar treballant fins que va entrar a la universitat. Des de petit, a Simov va mostrar grans dots d'aprenentatge i curiositat. Gràcies a la seva precocitat, va entrar a l'escola i van llegir i escriure. I, com mai, va amagar el seu dò. De fet, va s'il·lava bastant la resta de companys i professors. El pujaven constantment de curs, sempre anava avançat. Clar, la resta d'ananos, que era més gran que ells s'enfotien i s'emburlaven. No li pagaven, ell sempre va dir que no va rebre el mai hòsties, però sí que s'emburlaven. I això va fer que a la Simov es refugiesa la lectura i els estudis. Passava moltes hores a la biblioteca i, per més, van anar a classes de breu i, inevitablement, allà també va rebre classes de religió jove i això li va fer que s'interessés per la resta de religions. Un podria pensar que, amb aquest background familiar i d'estudis, a Simov va acabar sent un farbent creient, però és ben conegut que era un ateu confès. I és que els seus pares mai el van forçar a ser practicant. De fet, no li van fer fer ni el bar, vits, va. I, a més, les seves inquietudes mai el van dur cap a aquest camí, el de la fe, més aviat tot al contrari. Durant el crac del 29 es va veure obligat allà tindrà 9 anys, eh? Es va veure obligat a ajudar-se uns pares a la botiga de llaminadures. Cosa que va fer que no pogués anar tant a la biblioteca i llegir les llibres que ell volia llegir i l'única cosa que trobava eren les revistes que tenien sus pares a la tenda pels clients. Quines revistes? Amazing Stories, Science Wonders Stories, del mític Hugo Gerhards. Que, per cert, aquest Hugo és el que va donar en home el premi més prestigiós de la literatura de sense ficció als premis Hugo. Perquè ell acabaria revent anys més endavant. El tema és que aquestes publicacions pulpi de gènere on l'Isaac va descobrir la seva vocació, segons ell, són les que el van empènyer cap a la sense ficció. On va descobrir que es podien explicar històries en base a coneixement que les fèiem molt interessants. De fet, Asimov va començar a escriure amb 11 anys. I els 18 ja li publicaven textos a les mateixes revistes que ell llegia. Però el ser és que no li van copulicar cap a la seva vocació. El tema és que aquestes publicacions no eren llibres. Però el ser és que no li van copulicar cap llibre fins a 1950, quan ja en tenia 30. Què va fer durant tot aquest temps? Doncs estudiar. Va començar amb solugia, que va abandonar quan li van dir que havia de disaccionar un gat que et trobés pel carrer. L'havia de disaccionar i dissaque. I va dir, no, per què no passo? Llavors va intentar entrar amb medicina a dos cops, però el van rebutjar. Així que va acabar fent química a Colòmbia. Doncs em va llicenciar el 41. Filosofia en química, no ho sé. No usaràs la química per coses xungant. Suposo que de una per aquí. Tenien compte que sí. És complicat, però moltes vegades penseu que la física s'ha dit filosofia. Però al principi em diuen la química. La física, al final, és una filosofia de col·laborar-te amb filosòfica relació. Tu no veies la sèrie de física i quima? Ja ho relaciono. Està tot plegant. Ara poc a veure'm, crec que es pot reflexionar. De la química, des d'una perspectiva filosòfica. De fet, la seva obra té molt de filosofia a base de la ciència. La ciència per fer tractats filosòfics, per dir-ho d'una manera. Però és que la Simov no només va fer això. També va estudiar francès i alemany. No va parar la ciència. Però és interessant el bac grau que pugui tenir en el sentit religiós. Després, aplicar-ho. Jo no sóc tan segurament llegit de Simov com tu, però no sé si es veu bastant el tema religiós. Sí, perquè la Simov agafa els mites i intenta, de fet, hi ha un llibre de la Simov que és la Bíblia segona Simov, on tu tens la Bíblia en una columna i al costat la Simov explicant-te que és to de les 12 tribus. Va fer una explicació racional, podríem dir. Atarrant una mica, no? Exacte. Continuem. Durant la Segona Guerra Mundial, ell va treballar com a químic civil a la secció experimental naval de Philadelphia. Hi hagués participat en assajos nuclears i s'hagués allistat a l'exèrcit, si no fos per vàries errors burocràtics i que es va lliure pels pèls. El 1949, la Simov va començar a impartir classes de bioquímica a la Universitat de Boston, però a partir dels 52 ja guanyava més diners amb els seus llibres, així que va deixar de donar classes i només participava en investigacions. De fet, participava molt poc, tampoc que li van voler retirar el títol de professor sociat, però ell em va lluitar i al 78, molts anys després, va començar a ser considerat professor complet. I com a última dada curiosa, li van oferir treballar a DARPA. DARPA? És l'agència de projectes avançats de defensa dels Estats Units. Metal Gear? Sí, un entendid en defensa americana. Bàsicament són els que desenvolupen armes secretes i tot això. I li van oferir treballar, però ho va rebutjar, perquè ell deia que no volia posar en risc la seva llibertat creativa a l'hora d'escriure. Si ell coneixia secrets d'estat, no els podia utilitzar els llibres, preferia especular. Tot i així sí que li van oferir... Ell va escriure una carta de rebutx dient que jo no hi vull ser, però sí que us convido a tenir aquestes idees. I els va donar com quatre idees creativament i a més bastant bones, en el sentit de no per fer missiles, sinó per fer-ho contrari. De fet, durant aquests anys també va conèixer, en una ciutat cegues a la seva dona, Gertrude Blugerman, amb qui es va casar el 1942 i va tenir dos fills, David i Robin Jones, el 58 i el 55. Gertrude i Isaac es van separar al 70, i ell es va acabar casant de nou amb detectes per fer-lo. El llibre està escriptora Janet Opal Jepsen, que l'ha fet tothom la conec com a Janet Asimov, a Estados Unidos, però és una dona bastant plonífica. A més, es van escriure llibres junts. Tu no en vas regalar un, sense saber-ho? Sí, però... Ell és el nervi de robot, un llibre molt petit que va regalar pel meuiversari, escrit en ella i la Janet. Ens estàs d'inciunar que podem seguir en aquesta idea? Ah, sí? Regalant-me coses. Llibres de Simov, jo en tinc molts, me l'he llegit tots els que tinc. Sí, me'n queden, ja veuràs. Però, bueno, el tema és que aquesta dona, la Janet, va continuar amb ell fins a la seva mort. I sobre la mort de Simov, vam de parlar precisament, no perquè fos especialment cruenta, sinó perquè és curiós. Isaac Simov va morir el 6 d'abril de 1992, amb 72 anys. La causa oficial, insuficiència, carriaca i renal. Dic oficial, perquè en realitat la causa, podríem dir, que em va ser un altre. Tornem a fer el programa de Conspiranoia. Em sembla que amb aquesta música he posat el jaif una mica pels núvols. En veritat, és una història més aviat trista. Ens hem de remuntar a 1977, quan a Simov va patir un atac d'acord. Tot i que se'n van sortir, el 83 es va veure obligat a acabar fent-se un triple bypass coronari, i durant l'operació li van fer, com és procediment habitual, diverses transfusions de sang. El que no era procediment habitual, llavors era analitzar la sang amb la que es feien aquelles transfusions, especialment en busca del OBIH, del virus de la sida, perquè era un virus nou i bastant desconegut en aquell moment, i com podeu sospitar, la transfusió que li van fer el va infectar de sida. Vaya, hosties. Quan la família va descobrir i l'hospital va descobrir aquell contagi, van instal·lar a la família Simova, no fer pública aquella rada. Ja que en aquella època els malalts de sida patien una incomprensió i un rebuig brutal. I els van aconsellar no generar controversies, sobretot plegant, perquè no s'ha risqué de, oi, que li començessin a dir coses estranyes, i així van fer de fet. Vaig van dir quina va ser la causa real de la mort, que va ser la immunodeficència que tenia per la sida, i no va ser fins al 2002 que la família va explicar la veritat. Ja anet, la viuda de Simov va voler deixar clar que ell, en realitat, sempre va voler fer pública, la seva situació real de salut, però que els prejudicis d'aquests de l'època el van fer fèlrera. I ara que molts metges havien mort, al 2002 havien mort gairebé tots els metges que l'havien tractat, i que veia com que a explicar el cas podria ser revelador i fins i tot va estar nedificant per treure una mica d'estigma, van decidir fer-ho públic, com ell hagués volgut. I que el seu contagi, tot i ser secret pel públic, no ho va ser a l'esfera mèdica. I va ser un dels casos que va fer replantejar el control de l'anàlisi de l'ovellac, en les transfusions es va començar a practicar precisament dos anys després d'aquelles infeccions a la 85. Finals tristos i desafortunats a banda, durant tota aquesta vida sí molt va ser famós pel que encara no hem parlat, els seus llibres. I no hem parlat perquè la seva obra Adrià no és extensa, molt extensa. Se'n diu que vora 500 llibres, però també s'ha de dir que s'haurien de descontar els que més de 100 antologies de relats. Ell va fer molts relats curts, durant molt de temps ja els acabava juntant a llibres, i moltes vegades es repeteixen aquestes antologies als relats. Els va movent i tal. Però sí que 200 llibres, diguéssim, originals, sí que els pots demanar. De sobte, realment dius, però què hacien, quan dormien? És que, de fet, és això. Ell deia que escrivia 10 hores diàries, de dilluns a dissabte, només d'escassar el diumenge, i 10 hores que... Mira com tu i el Carlos, quan anem a un ofici... I igual de bien lucrado, igual de bien pagado. No, no, és que és això. Veient l'extensió de la seva obra, tu pots creure, que veient el text, tranquil·lament poden ser 200, 500, o més. Ja fins i tot, si tu busques una biblioteca d'Estat Units, posa 900 títols. En cierto modo, una vida extensa, perquè ara m'està veient l'alciniàsta Fastbender, l'Aleman, que... El tio sempre deia, i ja dormiré quan estic morto, perquè la veritat és que se sap. La Simó sempre va explicar que quan va començar a treballar a la tenda de llaminadures, els pares l'únic que van aixecar-se a les 5, és una costumera que nunca perdi, i sempre s'haig d'acabar a les 5, començar a treballar a les 6. Sí, perquè es devia fotre un xute és de sucre, aquest xaval. Si m'estéis recomendando que me la metiendo esto, ya, mi hijo... Precisament, no, li prohibíen són els pares menjar sucre. I cosa que ell també va agrair. Clar, quan després va morir el que va morir, suposo que va ser com, joder, jo, que me llevo bien toda la vida, me n'han jodido aquí los médicos. Clar, també et cal que tenen compte que la Simó només va escriure llibres de ciència ficció. També vas fer llibres d'història, de religió i divulgatius de ciència. De totes maneres, avui jo només us volia apropar la figura de Simó, perquè s'han celebrat aquest 100 anys, el seu naixement. Un home, que a través de les seves obres, ens va donar un punt de vista racionalista, humanista i progressista d'un futur que ell sempre va veure amb el prisme positiu. I ja que Simó sempre ha sigut un escriptor amb unes idees bastant optimistes. Fins i tot, quan el seu voltant imparava aquest ciberpunk més distòpic, podríem dir. I no és que fugís dels problemes del món. De fet, va ser un gran crític del desenvolupament industrial desmaturat dels 80, un gran defensor de l'ecologisme i, fins i tot, és un dels primarencs defensors de la teoria del canvi climàtic, a pesar de que també era un gran defensor de l'energia atòmica. I això algun dia ja entrem en més detall. En un futur, tinc la intenció de portar aquí empanada de culturats certes obres seves per parlar amb propietat, com, per exemple, la Saga Fundación, obviament, Saga de robots o fins i tot alguns relats curts, que són bastant exquisits, però de moment celebrem aquest 100 anys i s'hi saca Asimov, un dels autors que més ha fet per la literatura de sense ficció i continua amb el programa. M'ha agradat això, dels seus relats curts, que són molt exquisits. Això m'ha agradat. Doncs a veure, un Asimov d'ara mateix, no aniria malament, perquè ens expliqués realment... El que està passant, no? Una pregunta, Ferran. Jo recordo no ell, és seu, no?, jo, robot. Jo, robot, és seu. S'ha fet en cinema, també, i tot, però la Saga, o sigui, la Saga Fundación, s'ha adaptat. I la Saga Fundación, malauradament, qui té els drets ara mateix, és Michael Bay. Hòstia! Pots sortir alguna cosa espectacular, segur? Ja, però és que la Fundación, si algú és, no és espectacular. És una altra cosa. Però ja us dic, ja en parlarem, perquè Asimov dona per molt, jo vull voler presentar-lo aquí, en panada cultural, i així. Veig com no sé jo, que en el fondament volia parlar d'adaptacions cinematogràfiques. No, jo vull parlar dels seus llibres. He vingut a parlar de su llibre. Vinga, avancem, pol, em sembla que et toca a tu. Gràcies. Gràcies, Ferran, per aquesta música corporativa que engeixa tant amb el còmica... www.sanjus.com Sí, sí, bueno, ens quedem a Estats Units i també, inclús, ens quedem amb el... Ara que deies tot el tema de religió, també, infantil... religió infantil. Què? Ojo! Estàs pensant... No ho sé, també toca aquest tema, el còmic que us porto. Dic còmic, quan també podria denover la gràfica. Això l'altre dia va haver-hi com una manera de... El teu amic Carles. Jo he presentado como un representante de la novel·la gràfica. Sí, sí. El que passa és que quan es parla de còmic, hi ha vegades que ho fas com a genèric, és a dir, tu parles... Sí, però dir novel·la gràfica és com dir-li un videjoc entretenimiento virtual. No, però sí que és veritat que la novel·la gràfica, potser s'entén més... Avui passo del còmic. Anem a parlar de què és novel·la gràfica i què és còmic. No, però jo crec que potser sí que és veritat que la novel·la gràfica s'entén més com a un tomo autoconcluyent. O sigui, al final de que no hi ha mil tomos o inclús que pot ser molt d'autor, el còmic que porto avui, que és Blankets de Craig Thompson, és un còmic autoconcluyent, o sigui, és un únic tomo. És d'autor, i, a més, és aquell autor que, quan vam portar el tema d'autoria, que vam entrevistar el Víctor del Jueves, ell parlava de que molts cops a Europa, en aquest cas, des dels Estats Units, però el propi autor és el dibuixant, és el guionista, llavors, en aquest cas... Sí, es pot parlar de novel·la gràfica quan es parla de Maus, de Persepolis... Bé, molts cops així, no? Però, bueno, el còmic que portem avui, i escolteu, és que és... No, és un totxaco. És un totxaco. És un totxaco. És una novel·la gràfica, però totxaco, segur. Aquest és difícil de llegir, perquè quan vulguis llegir alguna part del mig, saps allò que no pots obrir prou el llibre, perquè es trenca el llom. I a més us porto la versió català, que l'he trobat a una biblioteca, i un català. Però deia el de Blankets. Blankets, no, Blankets, no. No, però és un còmic de 2003. El llogur, davant. Còmic de 2003, Craig Thompson, a Estats Units, o sigui, una amèrica que ens presenta un còmic autobiogràfic, que s'ha considerat, a part de guanyar millons de premis, que després el repassaré bastant així, una mica per sobre, però s'ha considerat això que deies tu, Adriano, que és també la nova novel·la gràfica a Estats Units. Com va fer això, aquest còmic, que és autobiogràfic, però és autobiogràfic des que era nen, més o menys, un 5 anys o així, anar-la des de la seva vida, fins als 25, més o menys. Tant i tant, aquest còmic. Però que t'havia previst morir, oi? No ho sé, però, clar, a vegades, quan pensem en autobiografies, penses en quan l'autor... En Xorges, en Xorges, no? L'autor ja té els passats al 70 mínim, i et fa una retrospectiva. Jo em creu que ja té història. Clar, però aquí, l'interessant és que els 30 anys, una mica abans, perquè, òbviament, el 2003 és quan va ser publicat el còmic, però amb 600 pages, ens escriuen ràpidament, i sobretot no es dibuixen ràpidament. Llavors, el que sí que s'entén, jo entenc, per exemple, és que al final del còmic hi ha un canvi de la seva vida. Ell venia d'una família molt religiosa, és a dir, fet era evangelista cristiana, on el Crist i Déu era totalment al centre. Sobretot a la figura de la mare, sobretot era la més, potser... Radical, no? La més radical en aquest sentit. La madre de Carri. Sí, la madre de Carri, exactament. Aquí no hi ha temes sobrenaturals, però sí que és veritat que... et narra la història de la seva vida. També toca molts pals diferents, és un còmic molt costumbrista, i toca pals d'aquest tipus de... A part de la religió, evidentment, també el tema d'abusos amadors, no només amb temes de religió a ell, va patir bullying a l'escola, llavors també... De forma molt subtil, eh? I sobretot ell era dibuixant. De fet, aquí es demostra, amb aquest pez o de tot xiu, que està molt ben dibuixat, també. Llavors, quan era jove, també refugiaven l'art. Però què passa? Vam veure la contraposició que fa ell, durant el còmic, amb l'art, amb la religió. És a dir, clar, ell mateix volia dibuixar coses que aparentment no podia dibuixar, com... Ja no parlem de nuesa, només, no? Sino que hi havia temes que no podia tractar, sobretot per la seva família, tant... I, òbviament, per l'escola que assistia, els campaments d'estiu que anava d'aquests de... No, de... tipo la llamada, no? La pel·lícula que hi anava al campamento. Llavors, què passa? Sísteracte, sísteracte, exacte. Doncs, clar, què passa? És un còmic que reflexiona per moltes coses, i que et dona moltes voltes a certs temes que potser nosaltres, des d'un punt de vista, tant siguis agnòstic com a teu, però ho veus més des de fora, no? I ell, com a personatge jo, jo crec que com a persona atractat, i per això d'ahir, el tema de que en 30 anys ja ha fet una retrospectiva a la seva vida, però quan ha pogut fer un clic, no vull... De fet, que pel final, no dic cap spoiler, al final, no és que replantegi la seva creença en Déu, però sí que replanteja com s'aplica la religió. És a dir, com es diu això, el portador del mensatge, no? Evangelista. Sí. És a dir, què passa? Ell, el que se n'adona és no només amb l'art, que l'art es pugui estar limitat per la religió, o per les creences, pels dogmes, pel que vulguis, sinó que el que ell reflexiona, sobretot, a aquest missatge, és una interpretació. I això ho hem parlat alguns cops, aquí, quan parlàvem del tema... La Bíblia. La Bíblia és, potser, la més reinterpretable possible. La Bíblia, i alguns dirien a la Constitució Española. Oi, oi, oi... No hi entrarem. Ara, voy a hacer un inciso aquí, que quizás va en esa dirección en Pol, pero sí que me parece que algo que no había valorado era por estar pensando qué ínfulas, alguien que se plantea, de alguna manera, ir plasmando su propia vida en un tiempo en el que aún tiene mucho por escribir y por dibujar, evidentemente, cómo miras tu juventud cuando realmente ya no eres joven. Es una mirada alejada, una mirada alejada que puede ser muy positiva, puede ser más fría, más neutra, pero que, en el fondo, también está afectada por ese nuevo devenir, por esa nueva edad, ¿no? Pues en el caso de una persona ya con cierta vejez, cuando mira a su juventud lo va a hacer de una manera muy diferente... La tendencia a idealizar, ¿no? Clar, clar, también. Lo que hablábamos antes, y he dicho muchas veces, de Gabriel García Márquez, que cualquier tiempo pasado, siempre fue mejor. ¿Tú que sea el caso? No, no, no. A veure, sí que és veritat que tot el còmic, com que el seu autobiogràfic, els personatges també són molt... es nota molt que és carne del pasado, és a dir, que ho tracta molt, tracta molt la història del seu germà petit, ¿no? De com ell intentava també defensar-lo i tot. Però des d'un punt de vista, sí que és veritat que el veure, la vista atrás, el xar la vista atrás, amb suficient perspectiu, encara que sí, en pocs anys, però per veure de com la religió s'apudarà de tots els sentits de la seva vida. Ella, en un moment del còmic, oiament, de la seva vida, apareix un personatge, que és la Raina, que és una noia que coneix el campament, aquest religió. És clar, també és molt interessant que em planteja una relació amorosa, a més amorosa, des del punt de vista romàntica. Però des de saber-hi els dos perfectament, el que hi ha pel mig de un diós que t'emira, i que vés a saber què pots fer, què no pots fer, però tenen la intenció. Llavors, què passa? Que també entra el dibuix en aquest còmic, el dibuix, ell, com utilitza el dibuix, que això, si fos un llibre, també seria bastant difícil, però el dibuix, ell ho representa molt amb alegories. Llavors, quan descobreix aquesta noia i entra en la seva vida, aquest còmic evoluciona cap a uns trets molt més fantasiosos, el dibuix. Llavors, clar, ella, una de les reflexions que fa durant el còmic, respecte al missatge religiós i tot, és que no es pot transmetre un missatge que ve de Déu amb lletra. És molt difícil, inclús amb veu. Llavors, ell troba en l'art, en el dibuix, una forma d'aproximar-se. Òbviament, la paraula de Déu és difícil. Perquè em sona una vinyeta del còmic que deu ser d'un d'aquests moments més alegòrics, que hi ha una mena de mandala amb la parella estirada en mitj. Sí, perquè ella li regala com una mena de mantel. Ara parlaré perquè es diu Blankets. Però no, no, no. La pregunta és si a través de conèixer aquesta noia i descobrir sentiments, perquè la religió funciona molt amb el misteri, que es diu. El misteri, el misteri, que és... No puc explicar això que has dit. Hi ha coses que no es poden explicar, només es poden sentir. Clar, en el moment en què introdueixes un imaginari gràfic, quina agafes? El de la teva religió o comences a obrir el món perquè l'art, el que té és que l'art està a totes les religions. I recordo que aquesta imatge ara m'explicaràs una altra cosa. Aquesta imatge del mandala, clar, d'un bé al mandala. No és un mandala, ja sé que ara has dit que és una mena de... El fet que l'amor no és només cristial, l'amor és universal. Ja les religions tenen el misteri i tenen les veritats. I les veritats no són d'una religió, són universals. I potser per això també ell té aquest moment de clic, que tu parles. Sí, o sigui, ell té uns moments de clic des d'un punt de vista de que com a tot el doble C, no, no, no, i així, al final et comencen a replantejar les coses. I sobretot quan tu tens sensacions, sentiments, que no estan de acuerdo con los mandamientos o que no... És un personatge que, com el planteja, és a dir, com va ser, a priori, ell. És un personatge molt introspectiu, molt seu, l'altre gent també feia altres coses, algun joana, com es diu, a Rubbi o el que sigui, el futbol americà, sobretot. Però em refereixo d'aquella, era un personatge més solitari, que quan troba aquesta noia també veu que enganxen bé. És una història, clar, és que venim d'arquijerves, i aquest, com no, us estic portant un còmic... Està bé, està bé. Està bé, m'estic quedant. Tu que porta sempre distopies el futur. Realment, apart de que és un còmic que us diré, és un còmic perfecte per tant, per la gent que ja llegim còmics, com per la gent que mai llegi còmics o que no enganxes massa, és un còmic ideal, perquè és llarg, són 600 pages, però és que passa, perfecte. I, a més, la narrativa és molt senzilla, el tras és molt senzilla, això ho comentàvem abans. Sí, blanque negre, com que ell prové d'una ciutat, la típica americana que sempre està navada, tot el còmic és neu, i d'aquí ve el nom, blanquets. Blanquets, al principi del còmic et fa una definició que estàs dediccionari i et posa 3 excepcions, no es diuen, de un diccionari, les 3 excepcions, que una és com una manta, que és blanquet, el que sempre coneixem, mantell o manto, que jo ho diu com una capa contínua, que oculta el que està sota. Un manto de nieve. Exacte. Llavors, la neu aquí és molt representativa, i l'última és una llei enorme que afecta a un grup en particular, i no permet excepcions. Què passa? Aquí entra el tema de dogmatisme religiós. Coses que passen només a certs col·lectius. Llavors, ell constantment està fent alegoria a les blanquets, perquè, a més, ella li regala, en un moment, una manta feta per ella, que és aquest moment que tu deies, que potser més mandala, que li cus i li regala, i també el tema de tot el que has de cobrir, a tot el que has de tapar per anar passant, perquè no et pots mostrar com és. És un còmic que parla molt d'això, i realment és un còmic superrecomanable per qualsevol persona que et digui, tant en Gilles i tu, o no. Parlàvem de les 600 pàgines. A veure, és llarga. Ell mateix es va superar al cap d'uns anys, el que era el 2011, amb Javivi, que és gairebé 700 pàgines. I penseu una cosa, 2003, que és aquest còmic, ningú estava acostumat, de fet, va ser com el primer còmic que es va fer tan llarg, que va ser, prèviament, haver fet entregues. És a dir, la majoria... Sí, sí, lo que... Deixa la seva gran obra, no? Ah, és un toxo, eh? Imagineu això, que el tio va publicar aquest... Com funcionaria a nivell editorial, això, eh? Una persona que sí que havia fet algunes coses abans, havia fet fàboles, sobretot en còmic, també, però un tio bastant joves... Sí, tenia publicacions, però aquí va ser... Aquí és on va començar el top de ell, com a autor... Com si la primera gran obra reconeguda... Esclar, però és jugar-te-la, jugar-te-la, perquè és molt editorial, també li deia... Hòstia, això potser és anar a fer publicacions petites... L'editorial ho dirà també a nivell econòmic, perquè sempre prefereix fer allò de vender-los tomos de 20 euros i luego el recopilatorio por 120. Hòstia, crec que veig aquest tio relativament jove, no? Sí, clar, o sigui, 2003... 2003, això, devia tenir uns 30 anys, no? Doncs, bueno, a veure, ara mateix... 70, 72... El 2003, no, ara té 44. El 2003 se'n tenia. Van deixar 70 llargs. A veure, també, com ara... Em va recordar bastant un estil d'una altra còmica, no sé si em comento d'algun cop, que es diu Piruetes de la Tilly World, en què també és un multipremiat, aquest fa menys anys, però té un estil, això, com molt personal, i crec que és un còmic que pot agradar molt, a part que ha agradat molt a la crítica, és un còmic que, pff, a Eisner, el premi a Eisner, que l'hem aguantat bastants cops, que al final és com... no ho vull dir així, però és com los Óscar de los Còmics, que ho hem dit sempre, però, bueno, jo crec que cada cop entendrem més que el premi a Eisner... I no dir-ho així, és fer-se trampes al solitari. Ui, sí, un brindis al sol. Doncs, premi a Eisner, el millor dibuixant i millor novel·la gràfica, premis Harvey, que també són superpepinos, millor dibuixant, millor artista i millor novel·la gràfica. Això, a vegades, també, diferents entre dibuixant i artista. Com ho entenem nosaltres, sí, però la traducció que he fet no és la mateixa. I, a vegades, aquests premis no els entenc molt bé, perquè formen part d'una mateixa categoria, com siguéssim de dir... Ara m'explico, eh?, millor director i millor realitzador. M'explico, no?, fan un matís que no acabo d'entendre. A vegades, el còmic, per exemple, això pot passar amb Watchmen, a l'Amur i Givons, no? Clar, qui és l'artista, qui és el dibuixant? Qui és el creador, estem parlant de qui és el creador que hi ha darrere, o qui és la mà... És com el showrunner d'una sèrie. Exacte. El showrunner d'una sèrie i després el showrunner. Un dibuixant és més com un ofici, un dibuixant... Recordeu, fa uns mesos, quan vam entrevistar l'Antonio Altarriva, el dibuixant es van... clar, anaven de la mà, perquè feien fer-ne allò que... No me recordo com es deia, però que era com el guion abierto, o sigui... Que al final el guion anava mutant, també, amb la imatge. Llavors, també, a donar pensada... Les pel·lícules potser estem acostumats al realitzador, o el director, és el gran... la gran figura que cohesiona. Jo, quan escolto realitzador, no puc fugir de la idea molt pràctica, no?, algú que realitza. Potser se'ns ha espreït, només respondent a una ordre o una gran producció que té molt clar el que vol. Un director, ja és algú que està posant en disposició la direcció... Jo, que treballo en publicitat, se li diu director, qui dirigeix prou veritat, de l'agència creativa, li diuen el realitzador. Perquè, al final, està portant a terme una idea que no seva... Tins a cert punt. I aquí ja entraríem amb aquesta discussió, que vam començar amb l'autoria... Un dia hem de reprendre això, veure com evolucionar. Un dia, quan ens caiem sense temes, tornem a fer el que ja hem fet. És més racional. Va cap a l'amor, veig que continuem amb l'amor... Jo no l'he llegit, d'aquí faig un missatge al Carles, que sé que em va dir que el tenia en la superbiolòtica que diu que té casa, però ja me'l deixarà, així que potser és el proper caosport. Però, bueno, són 60 espatlles. Gràcies, perquè continua amb el concepte més ètnic, per si, més exòtic. Partim del mandala que mencionava el Ferran, i anem a cap al món àrab, Javivi, amor, i després que continuem amb el tema de l'amor, també. Jo crec que és un dels temes, potser, quan fas coses molt autobiogràfiques, si t'ha tocat, i a ell, crec que li va tocar molt fort el tema amorós, i sobretot dels desenganyos, i tot això. Al final, idealitzar una persona. I quan dic una persona, també, en aquest sentit, a Déu. I, a Cris, al final, l'idealització, el que et porta també, són potes conseqüències negatives, quan comences a donar-te compte de certes coses. Jo m'imagino que potser t'escoltava i, clar, com que m'estaves parlant de la religió, i m'estaves parlant d'aquesta escola cristiana... No sé per què, me n'anava al segle d'Andrea, però molt, molt al principi, clar, m'ha sorprès. No, no, clar, això està parlant que és probable que això fos els anys buitant. És amàstic. Estava més imòf. No, però és americà, clar, és que americà té zones on tot això continua. I a l'estat espanyol, també. No, però, com... m'agraeix, t'acaga, que aquests, a part dels premis i això, a part de, tipo, revistes com New York Times, o Time, o així, que també l'han posat, com, de les millors entregues de la novel·la gràfica, em fa gràcia, perquè vaig llegir que Neil Gaiman, que sé que també t'agrada molt, faran... Com a escritor, em sembla... Ja més Sanman, o l'American Goats... L'has llegit ja, Sanman, tio. No, perquè és molt llarg, i penso, no sé... Però si és penxilar, que això... No, no, no, però té ordres. És que ho vaig estar mirant l'altre dia. Sanman té com ordres... Sí, bueno......de lectura diferents de penta... Mira, té una cosa. Tens tres mesos per llegir de Sanman. I com una especial. I s'acció conjunta. Bueno, que ell li agrada molt, bàsicament, el Neil Gaiman, i que... bueno, res. Acaba dient que això, que ho recomano tant si sou allò... Actors... habituals... usuals... Sí, habituals. Ah, sí. Com si no, us agradarà segur. D'acord, molt bé, doncs queda puntat. Adrià, no. Continuem amb mi. Tot per a ti, a partir d'ara. Un play. Vinga. ... CINEMA El del Palau d'Àfrica Bueno, ja l'ho oye, no? Hoy iniciamos la sección cinematográfica con este sonido de una simpática harmónica que he reconocer que lleva en mi cabeza unos cuantos días. y la película, y la película en miércoles, en la filmoteca y llegue la melodía en mi cabeza. Así que no sé si les estoy haciendo en favor a los oyentes o más. Tranque, que ja s'acaba, ja s'acaba. Bueno, pero ya verás que no se... La están pisando poco, la están pisando poco. Si hubieran tenido la oportunidad de ver la película y darse cuenta que es un leitmotif que va sonando varias veces a lo largo de la película, posiblemente les acabaría pasando como a mí, que no me la he conseguido quitar. Bueno, mejor una melodía así que la canción del verano, a veces hay que sacrificarse por el buen cine. ¿Y por qué está...? Exacto, lo había pensado, pero bueno. ¿Por qué esta melodía tan pegadiza? ¿Por qué? Ya os he comentado que es el leitmotif de una película y es la película de la que hoy vamos a hablar. Es A Flower in Hell, una flor en el infierno, que como os imagináis por mi chapa inicial es una producción coreana, de hecho. Estamos hablando de la ficción, en este caso, porque ya os he mencionado al principio que hablaríamos de una ficción y de un documental, aunque sí es cierto que esta ficción tiene mucho de documental y veremos cómo el documental es tan sorprendente que tiene mucho de ficción. El documental, por cierto, se llama Los amantes y el despota. Espero poder llegar, ¿no? Vamos bien o qué? Sí, vamos bien. De qué va una flor en el infierno, ¿no? ¿Por qué está película hoy? Hemos hablado mucho del cine coreano últimamente y hemos hecho sobre todo a partir de esta gran figura, que es Bon Joon-ho, pero a veces hace falta tirar un poquitito del hilo. Hostia, no sé si recordáis que cuando hablábamos de los premios Óscar y de la posterior emoción que generó ese gran... Que son los Eisner de cine, recordemos. Exacto. ¿Os acordáis del ciclo de cine coreano que mencioné? Si os acordáis que creo que ese día Ferran no estaba, pero hablé de un ciclo de cine coreano, que estaba... Bueno, no os escuchas, ¿no? Incluso cuando no estás. Hombre, os tengo que editar. Bueno, sí que os mencioné que había un ciclo de cine coreano en la filmoteca, que lleva ya unos días, pero que si no ha sido y no os acordáis, no pasa nada, porque en el fondo hasta el 8 del marzo podéis seguir viendo alguna peliculilla. De hecho, quedan tres que van a repetir varias veces. La médica de Kim Kyu-duk, la de primavera, verano, toro y invierno, que ya lo mencioné en su día. Y después una peli de la nueva ola de cine coreano de los 80, concretamente del 88, y la primera peli de Bon Joon-ho, que si no la habéis visto, la de perro ladrador poco mordedor, pues creo que la dan el domingo, es decir, esta tarde, y la vuelven a repetir a final de semana. Pero bueno, yo me atrevo a decir que de todas estas pelis que he ido mencionando, más las que también han ido dando, The Flowering Hell, una flor en el infierno, es, si lugar a duda, la película más especial. No solo por su antigüedad, estamos hablando del año 58, y no es nada fácil ver cine coreano de esa época, sino también por ese retrato que hace tan directo sobre la realidad social del momento de la época. No sé si tenéis muy claro ahora qué punto estaba Corea, Corea del Norte y Corea del Sur en el año 1958. Es justo antes, justo después del abuelo. Ahí estamos, ahí estamos, pero eso es North Corea. Estamos hablando del abuelo. El abuelo, y ahora todo el mundo es... Es que no es un Kim Jong-un. Ah, sí, claro. Sí, las películas pasadas de la... Exacte. No, no, no. La lengua de las mariposas. Ara, Ferran Andrew, para que el oyente no se despiste, pero el abuelo del que inició de alguna manera la situación dictatorial que hay en North Corea, que estamos hablando de Kim Il-sung. Como los Kim se van repetiendo, llega un momento que te hace su lío. Kim Il-sung, Kim Jong-un. No se considera dictador, el primero, de alguna manera, el llegó al poder. A Franco tampoco, tampoco. Sí, pero a diferencia del Franco, que llegó en forma de golpe de estado y tras una guerra, él fue elegido en un momento de que... Os pongo un poquitito en antecedentes, aquí, con las tres generaciones dictatoriales de North Corea. Simplemente que sepamos dónde estábamos ubicados en el año 58. Corea ya estaba partida en dos. Esto que les gusta tanto decir algunos políticos españoles. Romper España, pues sí. A Corea ya la habían roto, no sé si es que se puede romper un país, pero para decir que sí, como mínimo, la habían dividido. Y ya estaba esa North Corea, al norte del paralelo 38 y esa South Corea, pues al sur del mismo, ¿no? Y de alguna manera, Corea, además de eso, venía siendo puteada y ocupada durante muchísimos años. Pensad que al final, el hecho de que la península coreana se ubique entre dos imperios, como son el chino y el japonés, ha provocado que durante casi toda su historia, si no eran los primeros, eran los otros. Los japoneses ocupándola. Y de hecho, si nos centramos en el siglo XX, de quién hablamos es de la ocupación japonesa. Estamos hablando de una ocupación que llegó a durar 35 años, va del 1910 al 1945. ¿Y qué pasó en el 1945? La revolución. Y que se acabó la Segunda Guerra Mundial. ¿Y Japón cómo acabó? Pero claro, esto es lo que nos puede llegar a pensar. Ah, vale, y entonces colorín colorado, todo bien para Corea ya, porque los japoneses se marcharon y por lo tanto, de alguna manera, Corea quedó liberada, gracias a los soviéticos y los americanos. Pues no, porque en el fondo, estos dos grandes imperios se quedaron en la península coreana, la veían una zona muy estratégica, y claro, es lo que de algún modo acaba provocando la división. Es decir, cuando, te fijas en que North Corea ya estaba liderada por los soviéticos, también por los chinos, y que en el sur se habían quedado todos los países aliados, liderados por Estados Unidos, inevitablemente eso ya era el precursor de lo que sería el gran conflicto de la Guerra Fría, y de hecho el gran conflicto de la Guerra de Corea. Porque os hablaba del 58, pero es que Corea, del 50 al 53, es cuando tiene oficialmente la guerra, la guerra de Corea, que es la que acaba provocando que esa división, que parecía una división territorial de grandes potencias, acaba siendo una fundación de dos nuevos países. Es curioso porque todo lo que pasa en Orientemedia desde los finales de los 80 hasta ahora, es lo que pasaban entre los 50 y los 70 en el sudestasiático. Sí, es cierto. Estados Unidos metiendo baza, Corea, Vietnam... Bueno, es decir, son territorios que han sufrido un poco la gran explotación y la exfoliación de los grandes imperios, y esto ha pasado en otras realidades, como es la africana. Sí, pero siguen en Casí, Estados Unidos, ahí está. Esto es lo importante. Y esto conecta un poco con ese gran premio de Estados Unidos de los Oscar, en este caso, de Hollywood. Hay algo, porque ese diálogo que ahora se puede establecer entre un país surcoreano, o un país asiático como Surcorea, con Estados Unidos, es gracias también a la influencia que ellos hayan dejando. Es como, queremos a alguien que no se nos parezca, pero que tampoco sea muy diferente para que le rechacemos. Y Surcorea es claramente ese ejemplo, que es un país occidental, bueno, capitalista, perdón, pero en Oriente, es decir, al este, que en el fondo representa muy bien los grandes valores de aquí. Pero entonces, simplemente recapitulemos, estamos en el 58 y ya han pasado cinco años de esa gran división y de esa gran guerra, pero aún así estamos hablando de la posguerra, claramente la posguerra coreana, y es de esto de lo que habla la película. Una flor en el infierno, por cierto, que no he podido mencionar aún el nombre del director, seguiremos hablando de él, porque forma parte de ese gran documental, Shinsan Ok, que es un tío que seguramente ahora no le sonará a muchos, pero que es uno de los grandes de la historia del cine coreano. Porque se inicia en esa posguerra filmando un tipo de cine que podría parecer casi obras del neorrealismo italiano. De hecho, estuve mirando un fragmento de la película y lo parece, solo que las caras son un poco más rasgadas. Exacto. Pero ¿e que tiene el mismo punto? El color blanco y negro, pero incluso la manera de tratar... La manera, la textura de ese blanco y negro. Al final, hay una idea, hay una mirada como muy sincero a la realidad de ese momento, esa realidad de posguerra, donde desgraciadamente parece ser, y si nos creemos la película y algunos documentos que aún vagan por ahí, las posibilidades que había de ganarse la vida eran muy pocas. De hecho, se ve a través de la película como cantidad de mujeres recurrían a la prostitución, metodo de supervivencia y los hombres, no todos, pero muchos de ellos también, pues a la delincuencia, y es en ese terreno en el que se pone la película. Dicen que Shinsanok, justo antes de poder grabar, en una época en la que aún se estaban utriendo de grandes experiencias, porque vivía precisamente entre la guerra en un apartamento con una prostituta, y que eso le sirvió también como experiencia, como observación. Es toda investigación, mami. Y él apareció ahí en el 58 con esta gran peli que lo ubica, pero que ya venía de hacer otras obras bastante importantes. Además, tenemos también a la actriz, porque se está hablando todo el rato del director, pero se tendría que hablar de su musa. Al final, es la actriz protagonista que se acabará viendo en un enredo de país político, porque ellos dos, siendo pareja, acaban siendo secuestrados. Y con esto estoy acercándome a la segunda realidad de mi sección. Es interesante porque yo fui a ver esta peli por la conexión que tengo, o el gusto que pueda tener con el cine asiático y en especial con el cine surcoreano, y, claro, tiras del hilo y dices, este cine, ¿hasta qué más ha hecho? Anda, pero si también rodeo en Norcorea. Tuvo ocho años de producción, más o menos, de producción en Norcorea. ¿Cómo puede ser si, como os he contado, las dos coreas ya estaban divididas? Has nombrado la palabra secuestro. Exacto. ¿Qué le ha paseado a esta gran pareja? Vivieron el boom del cine surcoreano posterior a la posguerra, hasta que, no sé si lo sabéis, era un país que, en el fondo, al estar controlado por tantas otras manos, lo que estaba pidiendo agritos era un control nacional, y ahí sí que sería más esa relación con Franco. El general Park da una especie de golpe de estado y se acaba haciendo con el dominio de Corea del Sur. Estamos en los años 70. A partir de entonces, huye de esa especie de neolismo italiano. Ya no es esa mirada sincera y cercana al pueblo, sino que lo que más bien tenemos es un cine que aboga continuamente por el gran imperio, propagandístic total. No muy exagerado, pero sí que se movía mucho más ese cine épico. Nos puede servir un cine hasta muy conocido como Curosawa. Al final, Curosawa era un tío que hizo la trayectoria inversa. Partía de un cine que homenajeaba continuamente al amor patrio japón para acercarse cada vez más a un cine de géneros, un cine occidental, que es lo que le hizo de hecho. Pues de alguna manera, yo lo llamo... Bongyung Ho sería el coreano, ¿no? El americano en parís. En el fondo, que fue el otro gran querido por los occidentales y por los americanos. Entonces, esto que hemos visto a través de esa figura ya le pasa a estos señores, que de alguna manera, no ella como activista, sincsa Mock, deja de contar con el beneplácito del gobierno y del país para seguir haciendo cine. Entonces, entra en una especie de decadencia cinematográfica. Sobre todo, a partir de los años 70, al principio de los 70. L'actriz se seguía moviendo. Estoy hablando, por cierto, de Choi Yun-Hui, para el cine también como la mujer de Shinse Mock. En el fondo, el problema se inicia a través de una oferta que aparentemente le hacen a ella en Hong Kong. Como ven, que las producciones coreanas ya no están en la misma línea que antes, y ellos se tienen que seguir ganando la vida. De hecho, se les ve, claramente, a través del documental, una entrega total al discurso cinematográfico. ¿Qué pasa? Que ya separados, he de decirlo, parece que la relación también trontolla, no solo sus grandes producciones cinematográficos, sino la propia relación emocional, se acaban separando sin oficiar esa separación. Y Choi Yun-Hui, ya en Hong Kong, es secuestrada. Porque en el fondo parece que esa gran oferta que le están haciendo en Hong Kong, en Choi Yun-Hui, responde al interés, no del abuelo, Ferran, sino del hijo. Hemos empezado hablando de Kim Il-Zung, que creó esa especie de dictadura nord-corea, y al gran dictador, que es la persona que crece. No, Kim Jong-il. El actual es Kim Jong-un. De hecho, Kim Jong-un es relativamente jove. Es un plan de secuestro en Hong Kong. Esto es de locos, porque además también hay mucha disinformación al respecto. Si finalmente se sabe más, y podemos estar aquí hablando de esto, es gracias a dos obras. Primero una... diríamos una novela, es un libro que se publicó en el 2015, y que ya presentaba toda esta realidad. Estamos hablando de Paul Fisher, como gran escritor, y que Kim Jong-il presenta, que fue de hecho su primer gran libro, y que ya habla de esta realidad, donde estos dos cineastas surcoreanos, bueno, el director y el actriz, fueron secuestrados. Va un poquitillo, tiene ese puntito, porque ya veréis que el documental que bebe en el fondo de esta gran obra tira mucho, y estamos escuchando la banda sonora por una especie de intriga, de suspenses, es decir, conscientes cómo somos del desenlace de ese secuestro, y no quita que la propia película intente confundirnos continuamente. Y después lo que hablábamos precisamente, la película, la película se llama Los Amantes y el Déspota, y es una obra del 2016, que pasó por Sundance, bastante apologida que nos cuenta lo que ya venía diciendo, de cómo primero es ella la que la secuestran y la mandan para North Korea, y cuando el marido, que en el fondo no se habían separado, pero aún había un vínculo, se decide ir a buscarla a Hong Kong, a él también lo acaban secuestrando, esto es más o menos lo que se sabe. Total, que los dos acaban en Pyongyang, secuestrados aparentemente por el hijo, Kim Jong-il, que tenéis que imaginar que es un tío que ya ha crecido en esa situación de poder y de ditadura, que además ha sido obligado desde muy chiquitito a vivir en soledad, porque era una persona que desde el inicio se le hacía creer que era una especie de dios, de gran presidente, por así decirlo, y por lo tanto era un hombre que creció creyéndose dios y que cuando llega a la edad adulta lo que impone en su país es un sistema totalmente dictatorial que evidentemente evolucionará con la locura de nuestro querido amigo, el nieto, Kim Jong-il. Y este tío además era un gran amante del cine, sabía de la herramienta cinematográfica como gran herramienta de difusión. Es por eso que se fijan estas dos figuras, se dice que como contrapartida en surcorea, que es que en el fondo, sin sanongok, porque ya no podía producir cine en surcorea, ya le iba bien una oferta, o sea, se ha puesto en duda muchas veces si realmente ellos dos fueron secuestrados o si más bien respondía a una situación dramática en surcorea que hace que, oye, pues mira, nos ofrecen algo en norcorea, pero claro, cuando vemos en el documental, en el libro, que este tipo estuvo secuestrado y que los primeros 5 años no producen ni una sola película. Si a ti te ofrecen una nueva vida cinematográfica en norcorea, lo normal es que llegues a producir y a dirigir, pues no. Hombre, estaría trabajando en el guión. Claro, una preproducción brutal. Ese tío se mete 5 años porque, al parecer, no os quiero descubrir todo lo que puede. No, porque es muy interesante. Al final este tío estuvo 5 años, parece ser, en trabajos forzosos, ella no, ella no, parece ser que estaba mimada, pero también ella mismo lo confies en el documental, porque se hacía la tonta, porque era su papel, se tenía que estar en plan... tragando quina, ¿no? Y al final, ¿qué pasa? El tío decide aceptar y hacer cine, y esto ya nos catapulta más o menos a los 80. Él acaba dirigiendo unas 7 películas para norcorea y entre ellas películas que han sido muy aplaudidas, y sobre todo aplaudidas en ese entorno comunista que aún se vivía en la URSS, en China, y todo el bando... Claro, esto nos ofrece... Yo creo que lo podemos dialogar todos, ¿no? Esto nos ofrece una reflexión, es, oye, si tú empiezas a tener problemas en tu tierra para dirigir cine, por mucho que haya sido... Bardem, ¿sabes? Carlos Bardem, por mucho que haya sido Buñuel, y llega un momento que no puedes dirigir, y un país con el cual no claudicarías nunca en su posicionamiento político, te acaba ofreciendo la mejor vida, dirigir lo que quiera sin ningún tipo de complicaciones económicas, porque si algo tiene las grandes esferas de norcorea es que no hay complicaciones económicas, aceptarías, es lo que él dice, llega un momento que, claro, ve tan imposibilitada su libertad que dice, tengo dos opciones, como un preso, o acabar agindo cine como un gran maestro. No es lo mismo, pero es cuando Oliver Stone se vacúa, un poquito, pero no, porque Oliver Stone sí que se casaba con las ideas del señor Castro, ¿no? Sí, a ver, que hay muchas personas que han buscado una o el mismo, el mismo Wells, que sale de Estados Unidos, porque nada, en el fondo de una Europa encuentra... O Polanski. Esto nos catapulta la realidad actual. Que, por cierto que ha ganado muchos premios, ¿no, Paul? Abre y te recuerdo. Abre y tienes tres minutos. Yo estoy. Vale, vale, vale. Podéis entrar? Jo el tema Polanski i Premios César que es van celebrar fa dos dies, o així, crec. No he vist... O sigui, els premis, una mica el palmar és per sobre, crec que ha guanyat los miserables, aquella pel·lícula francesa, no? Però ara que era l'oficial i l'espia, la del Polanski, que ell ha guanyat això segur, a director. Llavors aquí la gent va sortir, molta gent va sortir de la gala, el crit de, bueno, pues que viva la pelofínlia. ¡Difla pelofínlia! ¡Difla pelofínlia! Bueno, ese es el final. Está muy reñida la figura de un artista con sus posicionamientos políticos, sexuales, religiosos... Però tu vas dir que en aquesta pel·lícula hi havia una certa mirada a la crítica de... Perquè es diu Jacuz, no? Sí, pero lo hace él poniéndose como víctima y al mundo... Pues para otros signales, ves dos. Estic veient el palmarés i a part del millor director. No, no, s'ha guanyat dos quants. No, no, ha guanyat millor adaptació i millors disfressats. Millors disfressats. Millors costos. Millors costos. Millors vestuari, que tampoc és que s'hagin portat premis. Però s'ha guanyat el director. O sigui, d'una lia a ell. En tot el problema que va haver i els premis césar, de que tothom va dimitir, sobretot per... per a algú com... Ja vam dir-ho, eh. No era concretament per Polans qui castigués nominat tantíssim, no tenia onza nominació. Claro que si no hacía el juego que hace Hollywood siempre, en el fondo de esas nominaciones i van a responder con premios, no todas, no sus totalidades. Primero directo. Más nominada, eh. Mucho más que los miserables. Entonces es normal que al final haya sido la película más premiada. Bueno, parlén del irlandés. No te lo acabo de mencionar, que mientras no lo hagan versión Hollywood que hacen nominaciones para despistar al personal... A França guanyar a França, és que no hi ha altra... Por cierto, ya veo que suena esa musiquita de fondo. Es que ens queda un minut. Si queréis ver la película está en YouTube, la primera, eh, el año 1958. Me lo pasaste ayer y creo que le voy a dar. Una flor en el infierno está en YouTube con subtítulos en inglés y la de los amantes y el despota, que ahora nos queda muy claro quiénes son los tres, la teníais en Netflix, ahora parece que está ahí en pausa y quiero que la podré ahora poner, pero si no, oye. En el streaming la encontraréis seguro porque es una maravilla. Últim minut. Que voleu comentar alguna cosa de l'agenda que tenim aquí en Miniatura o què? Sí, ando van. Tens tu, perquè està enviant des del mòbil. Doncs bueno, aquí l'Adrià no em sembla que va comentar que el gabinet del doctor Caligari s'està al cinemes. No, ho vaig aguantar jo, això. Ah, doncs mira, amb música en directe, a l'arribau. El cinem és a l'arribau. És que al final el único nazi cultural, que per fi s'estrena Harry, aquesta pel·lícula que acaben els Òscars, i a sèrie estarem a Castlevania, temporada 3, en Netflix, que torna. Oye, por cierto, hay una película que no está mal, quizá me eskin. YouTube la oportunidad de verla el año pasado en el canal de Gai Natif, que bueno... Bueno, no, se'ns acaba el temps. Ens veiem la setmana que ve, no? Dia de la dona. La plaça Mireia és un programa per parlar de tot amb humor.
Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.