Ei. Hola. Hòstia, era avui. Era avui, vale, vale. No, no, no, que problema, que problema. Va bé, va bé. Deixi'm un moment. Bon dia. Em dic Paul i avui esteu de visita al meu jardí. Us explicaré una mica què tinc plantat per aquí i alguns truquillos us deixaré anar, perquè així segur que traureu el màxim rendiment a tot el que planteu. Doncs aquí tenim, per exemple, els carbassons, que, com veieu, des de petit ja els limitem, els comprimim, els aixafem, perquè no es desenvolupin del tot i així la flor creixi bonica, dolça, i sobretot que no ens amargui l'existència. I mireu, aquí tinc una part més secreta, més petitona, i, com podeu veure, tinc unes quantes plantes de Maria, sobretot per les fumades que es foten els meus companys. Doncs justament aquestes plantes viuen sense mascles, el rebutgen, perquè més saben que és que no els necessiten per ser independents. Un mascle en una plantació de marihuana és el pitjor que pot passar. Són les més autònomes que tinc en tot el jardí i això es nota d'una hora lluny. Perquè tampoc estan molt ben vistes, ja sabeu, polítics, s'església, puristes... Doncs mira, si veniu cap aquí tenim... Aquí tinc els enciams, mira, per exemple, i us ensenyaré un truc que és boníssim, perquè tots sabem que en un jardí sempre hi ha plagues, i sobretot quan són coses molt tendres, com l'enciam, doncs en aquest cas tenim una plaga de baboses. Doncs què podem fer? En comptes d'anar a per la babosa, a per la plaga, el que acostumem a fer és agafar en polles de cervesa, les posem al voltant dels enciams, i això us anirà superbé, perquè les baboses van cap al sabor de la cervesa, llavors deixen en pau l'enciam. Així que les baboses s'acaben s'aciant i les deixen en pau. Bueno, les deixen en pau durant un temps, fins que se'ls hi passi. I mira, si ens apartem una mica, en realitat veureu així de 13 generals que les plantes més grans que tinc, les més altes són les mascles, perquè les femelles, curiosament, no arriben a pujar tan amunt, perquè no sé si veieu cap allà, hi ha alguna mena de metacril·lat, a sobre, que no les deixa creixer, veieu? Que és com una mena d'un sostre així com vidriós. Doncs mira, això que veieu sempre ja ha estat. T'ha fet jo, des que vaig entrar aquí en aquest jardí, jo l'he vist sempre aquí. Però a veure, clar, és que és tan molt amunt, i és que si faig alguna cosa al respecte encara em fotré mal, saps? O sigui, em fotré dalt a baix, i a veure, les plantes són molt maques, però... però veiem, no? La meva integritat primer. I és que, més com que de tant en tant les vaig regant i els faig cas, doncs també em sento part d'aquest jardí, no? Em sento un aliat d'aquestes plantes. I que més, que més? Hòstia, que són quasi les 10. Em sap greu que no els hem de plegar, perquè és que ara vindran el Faran i l'Adriano, i no sé si ho sabeu, però portem un programa que es diu Empana Cultural, i avui el farem en directe des d'aquí mateix. I què farem? Doncs mira, doncs el Faran ens porta un videojoc distòpic, Horizon Zero Down, i crec que ens explicarà com una protagonista dona, no fa falta ser hipersexualitzada en els videojocs, com acostuma a passar, per ser forta, per ser valeta, i per tirar endavant un món que ha quedat prou destruït. L'Adriano va més enllà, i jo crec que fageix el tema racial, a la lluita de la dona, amb la pel·lícula Harriet. I jo, com el Faran, acabarem una històpia, però, en aquest cas, hem format còmic. I grega l'últim home, que és una saga de còmics, que el que s'ha centrat és què passaria si hi hagués un apocalipsi, però hem format home. És a dir, que només quedés un home sobre la terra, i tota la resta fossin dones que tiraran endavant el món. I és per això que estic deixant de maco tot el jardí, ja ho veieu, perquè és que avui és el dia. I sí que ja sé que es diu que sempre s'ha d'anar regant, que cada dia s'ha de fer, però bé, tots sabem que quan venen visites és quan t'hi fots el 100%. I la resta dels dies ja vas tirant, no? T'en vas oblidant i vas fent quan pots. El que sí que us puc dir és que avui els empenar del cultural està clar que ens posarem a parlar des d'un bon jardí. Prefereu els pites que aquí comença l'empatx, l'embefada, el gran festí, la vacanal radiofònica. Aquí comença el empenar cultural, un programa cuinat per Paul Degler, per Rampujol, Adrián Mocallero, a Ràdio d'Esverns. ¡Hola! ¡Hola! ¡Qué maravilla, qué maravilla, no? Yo no sabía... A ver, Paul, décidete ya, tío. ¿Tú qué quieres ser, locutor de radio o actor? Porque te veo muy lanzado, ¿eh? ¡Te veo muy lanzado, eh! ¡Aquí al dosallet! ¡Aquí al dosallet! Solta la palma, eh! El palma és que empanada és el jardí cultural, no? El que ara estic pensant és que el que sí que he invisibilitzat és les xarxes socials, no? Sí, sempre ho feu. Ja ho farem, no ho preocupeu. Quan anem a passar la secció dient... Sí, no vols tirar, no vols tirar, tio. Segur, sense aela, sense aela, sense aela, eh. Bueno, vinga, va, va, va, va. Recordeu xarxes socials. Facebook, empanada cultural. Twitter, empanada cultura sense aela. Instagram, empanada cultural. He canviat l'ordre i no t'has anat contra Adriano. Ah, i tots els podcasts aquests inclòs els trobareu a podcasts... Oi, on era Adriano? A què no ho saps? A què no ho saps? Me suena algo como MixCloud o SoundCloud? No sé. I SoundCloud. Sí, molt bé, MixCloud, SoundCloud i Vox. Tengo que decir antes de que lo lanzes todo, que te veo ahí ya con el dedo ahí. Que Paul ha sabido sortear muy bien el jardín. El jardín. Está en un punto muy metafórico, no? No querías hablar de funk. Venía de Blanque, te se me ha pasado que eran unas alegorías totales. Me he de seguir malto. Estem com habitant, dic que... Vale, vale. És un poco como podemos en el campo político de la independencia. Todos sabemos quién día es hoy. Sí, Adriano. Parts castigueu escoltant un diferent... Diomenja, diomenja. Diomenja, dia 8 de març. A ver, en este programa hemos dejado clarísimo de qué lado estamos. Hemos hablado de todo tipo de arte. Esta es la gran empanada cultural. Por ejemplo, en el ámbito cinematográfico, recuerdo grandes joyas dirigidas por mujeres, interpretadas por mujeres y sobre todo, que ponían en una situación necesaria al género femenino, ¿no? Pero... Pero seguimos, seguimos. Hay que seguir regando el jardín. Pero hoy sólo voy a traer hombres. ¿Te imaginas? Me encantaría, ¿eh? A mí más que todo por llevar la contraria. Bueno, veurem si la Adriano ha apuntado la contraria o no. No os preocupéis, no os preocupéis. Cinema. Bueno, pues yo os vengo a hablar hoy de los estrenos de la Semana Pol, de los estrenos, no de un único estreno. Si es verdad que Harriet... Si ho dius en català, és més pel dia d'avui. Las estrenas de la semana. Vamos a mantenernos firmes y fieles a nuestro concepto. El concepto bilingüe. ¡Fastidimos! ¡Españo! No, ara, en serio. Sí que es cierto que Harriet va a apuntar... Me estáis consumiendo minutos y segundos de mi sección. La Adriano va a tallar els tunnels de Vallvidre l'altre dia. Poc abroba. La cuestión en cual es que sí que es cierto que Harriet ocupa un papel importante en esta sección, pero yo me he propuesto hablaros no de la única película de Heribot, de esta actriz que la comentaremos un poquito más adelante, sino de siete películas. Siete películas. He de ser franco con vosotros. En el fondo son cinco películas dirigidas por mujeres y dos casos de películas dirigidas por hombres pero con una clara intención de dar voz precisamente al género femenino. Además, sorprendentemente, esta semana, las cosas parecen estar bastante equilibradas. Compañeros, sí, sí. De los 14 estrenos que han llegado... 14. 14 estrenos que han llegado a nuestras salas de exhibición. Hoy tengo la posibilidad de comentar nada más y nada menos que siete películas. Cinco más dos, como os he comentado. Uy, os veo muy tranquilos, eh. Pensaba que estaréis ya asustados. Siete películas. De unidó. No, jo estic reflexionant en els 13 minuts que tens. Parlades set películas. No, tres o no, que me lo entiendo. Ah, no, tranquilos. Tranquilos, no se sustéis, que yo no me voy a olvidar de vosotros. No voy a hablar de todas ellas. Tengo la oportunidad de hacerlo. Me parece un dato interesante, ¿no? Hablar de un aparente equilibrio, ¿no? Aparente, vamos a ver si es cierto, ¿no? Pero no os preocupéis que no hablaré, por ejemplo, de Frida. Es un documental que curiosamente no se estrenó el viernes. No, no se estrena hoy. Se estrena hoy, muy oportunista, el tema. Porque Frida es un icono. El movimiento dominista. No voy a hablar, pero hablo. Sí, es una manera simplemente de comentar que está ese documental. Es de un italiano, de Gianni Trollo. Y es uno de estos directores que he comentado que se han colado en esta gran intención, en esta justa intención. Pero bueno, de Frida ya se sabe muchísimo. Vamos a más bien a enfocarnos en las novedades y en aquellas cuestiones que nos aportan. Porque también podría hablar de un thriller. El ritmo de la venganza, de ritmo erano. No sé si la conocéis. Está detrás del... ¿Cuál es la serista de HBO de la criada que nunca he visto? El cuento de la criada. Pues está detrás de los primeros capítulos. Una tia de bastante fama, una artista y una directora de bastante fama, pero que aquí, aquí me parece que la ha cagado. Yo mejor os la ahorro. Esto mejor os la ahorro, porque no he tenido la oportunidad de verla, pero si miráis las críticas, está por debajo de cinco sin lugar a dudar. ¿Hemos bajado de siete a cinco ahora mismo? Sí, exacto. Ya nos hemos comido dos películas, ¿vale? Y vosotros, antes de que me metan fina, ¿qué os parece este 50 a 50? Es un poquito sospechoso, ¿no? No sé si habéis... ¿Tú crees? Sí, sí, exactamente. Pero no, o sea, me creo que es un 50 a 50, pero digo, ¿tú crees que es oportuno? Sí, muchas de las pelis que se están... Bueno, i vais a ver las pelis que voy a comentar. Todas están súper vinculadas al momento que estamos viviendo y al día que estamos viviendo. Bueno, al final tot és oportunisme, sempre, però lo interessant és que tot i que s'utilitzi aquest dia com a dia d'estrena, que puguis visibilitzar els temes. Exacte. És curiós, perquè s'havia de ser estrenat en aquest mateix cap de setmana la viu de negre, que és la primera pel·lícula de Marvel. Sí, però al final no sé quan va a ser que es va retreçar un mes. Encara la primera pel·lícula de Marvel protagonitzada per una noia, Scarlett Johansson, s'anava a estrenar en principis. Ai, capítona Marvel. Igual, no, sí, però... Esto no cuenta, no. Yo, de hecho, uno de los estrenos que voy a comentar más adelante, se tenía que haber estrenado hace muchísimo tiempo, pero como coincidía con el escándalo, la peli esta de Charlistarón y de Margot Robbie, se decidieron más bien por estrenarla justo ahora. Però el escándalo sí que podria haver sigut interessant, en el sentit de pel que parla, perquè a més ara també s'està fent el Weinstein. No era el de Palma que estava fent Weinstein com una pel·li documental, no sé què estava preparant. Ja m'havies robat, que conste que tinc 5 minuts més. Ferran, empecemos, empecemos. ¿Qué tenemos? ¿Qué tenemos por aquí? Yo ya os he dado una pista, he mencionado a Eribo, de hecho, a Sinti Eribo. Tuvimos la oportunidad de escucharla directamente a los Oscars, ya que era uno de los temas premiados. ¿Apostábamos por él? Sí, porque después ya me he escuchado todos. Era el tema que se salvaba. Jo vaig a apostar a parte de TOD4. ¿Y ganaste? No, no fue... Ah, no, espera, no, la cançorina, la guanyaré a Tom John. Tom John, espectacular. Prova a sortir al newman a tocar... Exacte. Bueno, tenemos STANDUP, lo que está sonando es STANDUP, interpretado por la propia Sinti Eribo, con temas de Harriet. Harriet a secas. Harriet a secas, me niego a ponerle la etiqueta a éste que aparece en los títulos españoles. Harriet, en busca de la libertad, dicen... Hostia. Como si no se hubiera dado cuenta de que no buscaba la arca perdida, ¿sabes? Ni el piecito a buscar en el valle. ¿De quién habla? De Harriet Tubman. Aquí lo que tenemos es a la gran Sinti Eribo, haciendo de Harriet Tubman, que si alguien no le suena Eribo, es un actriz que lleva muy poquito sorprendiendo. Ha habido vuelo, muchísima fuerza, pero yo la primera vez que la vi hace dos años, en un papel secundario, o sea, aparecía en poquísimas secuencias, y fue para una película, que es la de Steve McQueen, la de la película Beaudas, Widows. No sé si jo suena esta película. La comentaste el otro día. Steve McQueen, el director british. No confundáis con el actor norteamericano, estamos hablando del director de Hunger, de Shame, en ambas películas sale Michael Fassbender, de 12 años de esclavitud, es pinculable a la película, y justo la última aportación de Steve McQueen, es Beaudas, que cuenta la temática, la típica temática que tenemos en el hombre, de atracos y tal, pero la sitúa en un entorno totalmente femenino, porque de hecho estas mujeres lo que tienen que acabar haciendo es lidiar y liderar con atracos para poder pagar las deudas de sus maridos. Muy metafórico todo ello. En esa pel·li Eribo corría y corría y corría, es de ser una buena actriz, la verdad, se notaba que estaba muy en forma, está fuertísima la tía. Y aquí, ahora, un par de años más tarde, como os he dicho, sigue corriendo, sigue corriendo demostrando su talento, me parece que si algo se salva de esta pel·lícula de Harriet, es precisamente Cindy Eribo, que interpretando Harriet Tubman, como muchos sabréis, es una volicionista y su fragista siglo XIX, que en sus años de vida nunca dejó de luchar por la libertad de los afroamericanos, que evidentemente en esa época fueron esclavizados en Estados Unidos. Ella misma, además, y hablo de Harriet, tras escapar de su esclavitud, realizó 13 misiones de rescate en la que lideró, liberó, perdonat, acerca de 70 esclavos. Y además, esto, en la primera etapa de su vida, porque luego se uniría a la causa en la guerra civil de Estados Unidos. O sea, es Harriet Unchained. No, no, hostia. De hecho, ya tardaban en hacer una pel·lícula sobre ella, porque hay muchísimas biografías sobre ella, pero no una pel·lícula. La línea en la guerra civil, y que en sus últimos años de vida, seguiría luchando pero de una manera muy diferente, de una manera política, por el sufragio femenino. La lástima, la lástima es que nunca llegó a verlo, porque Harriet, todo y que murió muy mayor, murió con 93 años, en el año 1913, nunca llegó a ver el sufragio femenino en Estados Unidos. No sé si tenéis ese dato en la cabeza, el sufragio femenino en Estados Unidos es 1920. Pero bueno, eso sí estamos hablando de los blancos, porque aquí podríamos hacer coincidir otra lucha que ya se ha apuntado. Realmente las mujeres negras no pudieron votar hasta el año 1967. Pot ser que el primer lloc que recordo fugazment que van poder votar va ser tipus austràlia o Nova Zelanda, que em sona, que el primer lloc on es va poder votar... Podria ser, jo sempre ho vico aquí al costat, al nord d'Europa, al nord d'Europa, no vull dir a nord d'Europa, però possiblement sigui en un entorn molt més d'un lloc. Segurament era pel canvi horari. Ni idea, perquè com que som uns privilegats no ens importa anar a l'escola. Però pel que estàs dient, Adrià, no sé si... Estàs notando el pera! No va poder viure les votacions, o no? La llibertat, la realitat. Però a l'hora no ha pogut veure aquesta pel·lícula, que potser sí que hauria sigut una perilla. Jo crec que això en canvi és molt positiu per ella. No vull dir que sigui una malíssima pel·lícula, de fet, com es comentava, que és un personatge imprescindible, que era una pel·lícula necessària, la banda sonora me parece alucinante, no sobre este tema que llevó a Eribo a la gala de los Oscars, sino cantidad de temas que suenan. Pero que sí es cierto que, por cierto, la directora en este caso, que es un actriz bastante conocida, que es Cassie Lemons, también afroamericana, yo considero que pierde la oportunidad de oro que tenía de hacerle honor a Harry Tubman. Porque aunque Eribo está de lujo, está rodeada en muchos momentos de personajes muy planos, casi auténticas caricaturas. Y además el tono de la pel·lícula tiene un puntito de sensacionalista. De hecho, a veces no sabes si estás viendo un biopic político, un drama maniqueísta, un western, porque tiene algo de western, pero también tiene algo de pel·lícula de superhéroes. Porque es que te plantean a la Harry Tubman, más allá de, es cierto que lo que tú decías en China, es una tía contra el mundo que consigue muchísimo por ella y por el pueblo al que representa, pero me parece que a veces abusa. Hay una anécdota de Harry que se conoce, que es que cuando era muy joven, una esclavista le tiró un yunque y... Sí, del estilo, para que nos entendamos. Es decir, le tiró una pieza superjévi en la cabeza, le abrió la cabeza y desde entonces pare de ser que en su propia vida Harry tenía, muchas veces se quedaba dormida, se desmayaba. Utiliza esto, casi Lemos, la directora, para darnos la imagen de un personaje con poderes que cada vez que se desmaya, tiene... Exacto. Tiene visualizaciones del futuro, que es lo que le permite salvar a todos esos esclavos. Lo vamos a poner en duda. No estás un poco... Té un punjolibot brutal. No sé si se lo recordeú, que la Sinti Aribo no només estava nominada per a esta interpretación musical, sino también como Atreus. Lo que pasa es que va guanyar la... Júdi, Júdi. La teva amiga. Molt, molt, molt. Sigamos que si no, no llegamos ni a la tercera película. Siguemos con una película muy diferente. Muy, muy, muy, muy diferente. Donde la épica, eso es, Ferran, me has captado muy bien. Porque aquí la épica es más bien la rutina, lo cotidiano, esas charlas entre amigas, y estoy hablando de una película de aquí, del estado español, Invisibles, la nueva película de la directora española, que decía Cerejeta. Sabéis de quién hablo, ¿no? Pero es el típico nombre que no para de sonar y si ahora me hubieras preguntado una semana, y yo, ostia, gracias, gracias, me suena. No, pero por Cerejeta. Clar, y entonces habría dicho, sí, claro, la hija de Elias Cerejeta nos mata, ¿no? ¿Qué pasa? Que solo es la hija. No, pero sí que es cierto que, ostia, Elias Cerejeta es un productor súper conocido, que desgraciadamente ya no está entre nosotros. Bueno, pues esto es como el Bardem, es hijo de... Claro, es evidente. La primera peli, o sea, perdona't, eh, gràcies a que Cerejeta és una cineasta de largo recorrido en el fondo, eh, hace no tanto en el 2008 recibió el Premio de Ciudad de Cuenca en reconocimiento a su trayectoria en el Festival Internacional de Cine de Mujeres. Es decir, es una referente en este cine liderado por mujeres. Pero también había obtenido otros premios, en la anterioridad, de hecho, se inicia en el mercado cinematográfico con fuerza. La primera peli es una estación de paso que se lleva al Premio Especial del Jurado en 2004, hace un poquito menos, Héctor, no sé si ho suena, una peli que fue galardonada con el Premio Mejor Película en el Festival de Málaga. Un poquito menos, 16 años. Bueno, ya, pero yo tengo la situación de que todo lo que es a partir del milenio es reciente. Esto es el pasado. Imaginaros, con invisibles, podemos reflexionar sobre otro tipo de hechos. La épica aquí, como os decía, es la épica cotidiana. Y de cómo las mujeres al final, y el título apunta directamente a esta realidad. Como las mujeres parecen que dejan de ser visibles a partir de los 50 años. Estoy hablando en un contexto sexual, erótico. De hecho, la gracia que regeta bromea con ello, y si habéis visto el trailer, que últimamente lo han estado dando, hace una broma al respecto. Es una peli sin grandes pretensiones, no por eso es menos buena que la anterior. De hecho, a mí me parece muy superior. Transcurre casi íntegramente en un parque, y eso es lo que me parece que es muy interesante, porque es una película que se centra en los paseos y conversaciones entre tres mujeres. En este caso, evidente que rondan los 50 atacos, estamos hablando de Emma Suárez, y Adrián Ozzorrez, que ha trabajado muchísimo para ella. Va a decir, es la de Emma Suárez. He visto el trailer. Sí, hay Emma Suárez. De hecho, ella es la que se resiste a aceptar que sea invisible. Y yo le puedo decir de antemano que no lo es, ni mucho menos. Emma Suárez, Adrián Ozzorrez... Natali Poza, que a mí me alucina esa. Que no forma. No sé si... Es un hombre también que suena mucho menos, que Adrián Ozzorrez o Emma Suárez, pero Natali Poza es alucinante. Me parece una actriz increíble. Y en este caso, yo sí que considero que los personajes están muy bien paridos. Son tres prototipos, un poquito comunes. Tenemos a la casada desencanta de su profesión, a una soltera que ha decidido dedicarse al trabajo y dejar su vida personal arrenconado. Y después, la chica que tiene una nueva oportunidad, con una pareja, que tiene una hija... Y dicho por la primera crejeta, ella quería hablar de gente normal, gente a la que conoces, que te puedes identificar. Y yo creo que lo ha conseguido. Me lo sé preguntar algo. Sí, sí, no, que m'ha vingut com una anècdota del tema de... No sé si veu arribar a veure els Goya. No, espero que no. La gala no. Però la única cosa que crec que vaig salvar en quan l'actuació de Silvia Abril, sobretot, i Givona Fuente, és que ella va fer com un paper de superheroïna que va sortir, que va començar a fer conyes amb doble sentit sobre la dona, i una era justament que tenia el poder... Jo, que soc un actriu de més de... 40 anys, igual o 40, y algo. Tiene el poder de ser invisible. Pero como algo positivo, ¿no, en plan? Home, no, como irudía. Sí, obvio que venía, pero ella lo planteaba como... Exacte, como un gran superpoder. De hecho, ahora que comentas esto, me acuerdo de un documental brutal producido por Bardem, que se llamaba Invisibles, que hablaba más bien de realidades invisibles al mundo occidental, y de hecho había un episodio dirigido por Bimbenders en un país africano, donde las mujeres, porque estaban en un conflicto bélico, no solo eran mujeres con la realidad que eso representa, sino que eran continuamente torturadas y violadas por una especie de grupo armado que había en la zona, ¿no? Y era brutal como Bimbenders, las presentaba ante la cámara, y poco a poco i van desapareciendo. I van desapareciendo literalmente, de manera visual. Me pareció algo muy acertado. Bueno, para acabar, simplemente, con esta película de Cerejeta, que sepáis, que son 17 paseos que nos van a acompañar si vemos la película, que además están rodados en estédica, es decir, tenemos la sensación de que es una terapia contínua y en movimiento, y que Cerejeta nos cuenta que hace mucho tiempo que intentó presentar este proyecto y ella lo presentó como serie, pero que en esa época, donde no estaba tan de moda la lucha por la mujer, no obtuvo ningún tipo de apoyo económico. Y ahora lo más divertido es que ha conseguido la película, que por cierto la ha rodado en muy poquito tiempo, con poco presupuesto, 18 días, pero ahora lo más divertido es que ahora sí va a convertirse en una serie. Así que si no podéis ver la película, aquí se estrenen. La premissa és molt de serie actual, i més de serie... Ah, i té ritmo, és fresca. I si les actuacions són bones? Sí, són-s'hi. Però quan dius que són plans, són sequències? Sí, sí, sí. Ah, són plans sequències. Podria ser la típica pel·lícula que viniera de una obra teatral, perquè tot gira al rededor de conversaciones, però el que nos permite el cine es precisamente ese movimiento. A mi me recuerda, y antes que hablábamos con Ferran de Manhattan, de Woody Allen, muchas de las secuencias que hay de la película, que es para mostrarnos ese Manhattan, esa urbe, vemos a los personajes en continuas discusiones, deliberando sobre ideas, y los vemos siempre en movimiento. Hay una idea de confesión, de terapia, muy interesante, no solenalen, evidentemente, sino también aquí, con crejeta. Y ya por último os voy a hablar más rápidamente de dos pelis, que yo las tengo aún pendientes, así que no os puedo hablar con total propiedad, pero yo no me las pienso. Simplemente ubicar al oyente, y ubicaros a vosotros, porque son dos pelis, yo creo, muy necesarias. Por un lado tenemos la camarista, que aquí seria la camarera de pisos, pero parece ser que en México irán a la camarista. Volvemos al este. No vamos para México. Ah, es México. La directora es Dila Viles. Ah, vale, la estoy confundiendo con otra. La camarista, cuando yo... Seguro que os suena. ¿Qué narices es la camarista? Es una camarera de pisos. O como aquí ellas mismas se autodenominan, porque sabéis que habéis este grupo de camareras de pisos asqueadas. Exacto. Yo os diré que hay mucho maltrato en el turismo, y que como el turismo aún depende muchísimo de las grandes jerarquías, y cuando hablo del turismo también hablo de la hotelería. En los hoteles hay muchas jerarquías, todo el mundo pilla en el fondo, pero claro, ¿quién pilla más? Uno de los eslaboles más bajos y las peores pagadas, que son las camareras de pisos. El Dila Viles es su ópera prima. Sí que es cierto que tiene un docu, un mediometrage, que se llama Nena, pero camarista, la camarista es una película súper premiada en los festivales sudamericanos, que rompe con fuerza y que nos habla de como if. También es invisible, pero es invisible por ser mujer y por su profesión. Ella trabaja en un hotel de lujo de Ciudad de México y aspira y ansía a llegar a una evolución laboral, porque eso es lo que te suelen decir en los hoteles. Ella tiene 24 años, todo de que haya aparecido una mujer de mediana edad, y sueña con llegar al piso 42, que es donde está ese ascenso. Hay un juego ahí con ideas numéricas, 24-42. Después, por ejemplo, apenas puede cuidar a su hijo, que evidentemente tiene un hijo, y no puede cuidarlo porque está continuamente sometida en ese trabajo de largas horas donde ella vive, donde de alguna manera vive totalmente... como aprisionada. Realmente no vemos su entorno familiar, siempre queda en el fuera de campo, y eso es otra idea brutal, para hablarnos de una realidad que sí, por la cual lucha, pero que nunca conseguirá. Y ya por último... No era el 42, el número del sentido de la vida, y todo lo demás, es de la guía de la autopista... El 42 es un número magí. Això no sabia, eh? Ha tenido en cuenta, Lila Abiles. Después está la candidata perfecta, hablaré un poquito de ella, pero simplemente que la tengáis en cuenta. El conflicto que hay de género entre otros, en Arabia Saudí. Si estáis al corriente de una directora que se llama Haifa al Mansur, ella ya nos regaló una película brutal que se llama la bicicleta verde. Nos contaba como una niña ansiaba tener una bicicleta, pero estaba prohibido aparentemente, o al menos en la época de la película, que las mujeres o que las niñas vayan en bicicleta. Y entonces, pues a partir de este personaje femenino, en la infancia nos va ofreciendo una mirada a esa Arabia Saudí totalmente arcaica. Después nos ha regalado también una adaptación o, bueno, un biopic Mary Shelley, que hace mucho menos. Mary Shelley no es la víctima de Jaquel Destripador. No, en serio, hay una que se llama Mary Shelley, es una de las víctimas, no va de eso. Va sobre la escritora. Exacte, de Frankenstein. Va sobre la escritora de Frankenstein. Mary Shelley. Y después, que es una de las grandes feministas, aparte de una gran artista. Y ahora nos aparece con la candidata perfecta, que nos habla de una doctora en Arabia Saudí, que parece, bueno, no sé, no voy a... vayan a ver la película, porque tengo la sensación de que nos va ofrecer una nueva mirada sobre un mundo que, aunque sepamos aparentemente mucho por los documentales y las noticias, realmente desconocemos muchísimo. Y ya por último, ya por último me gustaría acabar con un documental, que también me parece muy necesario. Que pasó por Cannes, fue premiado en Donostia, está titulado la ola verde, que sea ley, que sea ley, que cuenta la lucha contra la prohibición del aborto en Argentina. Dejo con un audio, además, que creo que capta la fuerza y la razón que contiene este documental. Este es un gran día para todas las mujeres. Las mujeres estamos orgullosas de estar dando este paso después de un siglo. Los que voten por el no sepan que lo único que están ofreciendo a las mujeres es la amenaza de cárcel. Diputados y diputadas. Este es el siglo de los derechos de las mujeres. Más tarde o más temprano, las jóvenes que portan en sus mochilas los pañuelos verdes van a conquistar los derechos que reclaman. Saquemos de la clandestinidad el aborto. Legislemos por la salud y por la autonomía de las mujeres. A las mujeres en sus casas, a nuestras padres y a nuestras hijas. Que el aborto sea legal, seguro y gratuito. Que sea ley. Ja us hem dit al principi que jo avui us parlaré d'un joc que es diu Horizon Zero Dawn traduita així seria com Horizonte Amanecer Zero que té a veure amb el joc. És un joc de 2017 exclusiu de PlayStation 4 i desenvolupat per Guerrilla Games que són els creadors de Killzone a la saga Killzone a la Play3. Mític. Va ser el joc que va demostrar, de fet ben parlar-ne a la 3, el joc que volia demostrar el motor gràfic que mou aquest joc de Horizon Zero Dawn és el mateix motor que mou el de Death Stranding. Com ho mencionen tots? És una autèntica professional. L'objectiu d'empanar cultural, que eren molts, que venen sinculturitzar-nos els uns als altres, els tres. Perquè los yogur del otro día se mantiene aquí. Horizon Zero Dawn en situen un món futur que ha patit una mena de cataclisme i ha recuperat el món, ha recuperat el seu to exoberant, on la natura ha reclamat el seu espai i els animals comparteixen espai amb uns certs artificials anomenats màquines. Bàsicament són robots en forma d'animal, de tapollastre, de toro. Són màquines en forma d'animal. Que més imiten el comportament d'aquests animals i en general es mostren pacífics. L'humanitat ha hagut de tornar a formar sistemes de tribus, caçadores i recollactores i han perdut l'accés a la tecnologia. En aquest joc la protagonista és Eloi, que no té pares coneguts i és criada per Rast, un fregitat de la tribu Nora, que és una tribu de matriarques. Durant la seva infància, Eloi es dedicava a investigar els voltants de la seva zona i va a descobrir runes metàliques de l'antiga civilització que abans habitava la Terra. Desi la nostra, per dir-ho d'alguna manera, no? En una de les seves incursions descobreix un dispositiu, el Focus, que és una mena de pin que es posa a l'orella, que li permet analitzar i veure la informació augmentada del seu entorn, cosa que la converteix en una mena de privilegiada dintre aquest món, que excesa una informació que la resta de gent no té. Quan ella té la majoria de edat aconsegueix passar la prova ritual que li permetrà tornar a formar part de la tribu. Però un grup d'extremistes misteriosos anomenat Eclipse, l'ataca durant l'acte. De fet, sembla que van a parella directament i acaben matant a molts companys seus i al seu padrastre Rast. Molts d'aquests Eclipse, a més, porten Focus, com ella, porten aquest dispositiu i es dona a compte que el món és molt més gran, que, a més, l'utilitzen els Focus, els utilitzen d'una forma molt avançada, ells en comparació amb el que ella utilitzava. Llavors decideix que aquesta intriga... parlo de la matriàrca líder de l'Osnora, de la meva tribu. Aquesta li explica que els Eclipse són els causants de la corrupció que últimament pateixen les màquines, que se'n tornen més agresives i que, a més, li assegura. Sí, a més, han vingut a per tu personalment segur. També li explica la veritat del seu origen. No és que no tingui pares, és que va ser trobada el peu d'una porta d'aquestes instal·lacions metàl·lices, com si acabés de sortir d'allà dintre. Llavors l'Eloi diu, esté a la coma on se suposa que jo vaig aparèixer, a veure què trobo. I tal com arriba, la porta reacciona a la seva presència, que intenta respondre a la seva identitat com a Elisabeth Sobeck. No li diu a l'Eloi, li diu Elisabeth Sobeck, intenta analitzar-la per obrir-se, però està tan corrupte que la porta que no pot dir la corrupció del meu sistema m'impedeixo a obrir la porta. Llavors decidida a conèixer tota la veritat i a solucionar la corrupció que altera les màquines impedeix precisament interactuar amb la tecnologia antiga, a l'Eloi serà nombrada buscadora Nora, la primera a molt de temps a la tribu, i es llançarà la busca de respostes viatjant a la resta del continent i trobant-se amb altres tribus, amb altres enemics, i acabà descobrint qui és o era aquella tal Elisabeth Sobeck. És un joc llarg, és un joc d'aquests de monobes, que has d'anar investigant, és preciós, és un joc que és preciós. Té uns anys, però si el jugues amb... és que no se li noten, és un joc d'aquesta gent. La cançó que sona és banda sonoral. M'estic imaginant aquestes imatges que dius que són tan vocòliques. Sí, al final hi ha diferents tribus, estan inspirades algunes amb això, després hi ha unes altres que viuen al desert, estan més inspirades en el món àrab, més antic. Els humans han tornat cap enrere i estan generant noves societats, sobretot molt basades en això, en la matriarca. Això ja en parlarem una miqueta, perquè precisament aquest joc el portem per aquest tema. Perquè d'històpies i sense ficció a banda, ja us dic, us porto Horizon Zero Dawn, com exemple de videjoc que ens proposa una protagonista femenina sense estereotips. Perquè molt sovint els videjocs ens trobem personatges femenins creats des de la mira de masculina, el conegut com a male gaze, que en realitat projecta una suposada feminitat, però sota els canons masculins més troblodites. Per exemple, noies hipersexualitzades, que se suposa que són atlètiques per superar les seves aventures, però amb un volum de pits i malucs desproporcionats i tan innecessaris com inapropiats per la tasca que et tenen amb mans. També tenim guerreres amb armadura. Sí. Però que són as armadures tan arrapades i amb tanta pell a la vista que et preguntes de què coi intenten protegir aquests petos i aquesta mena de faldons cortets. Ningú ha pres del taló de Quiles, la guerra de... Això m'està recordant una anècdota d'en Carles, després l'explicaré. De la seva feina més, de feina. Ens posem seriosos. O el que més aviat passa sempre suent els jocs, són simplement personatges secundaris que existeixen per ser salvades pels seus protagonistes masculins. Si voleu alguns exemples d'animal Lara Croft, d'aquesta noia hipersexualitzada, tot i que cal dir que l'empolarament femení salva que va fent seu, aquest personatge. I amb els anys he tingut radis anys que l'han apropat una mica també a la imatge que està més acor en les sensibilitats actuals. Clar, perquè d'altra banda tampoc... que no ens espanti, vull dir, que el que està reflexionant és molt interessant i és molt adequat, però també... No ens enganyem, vull dir que... el que no ens hem de tornar tampoc són uns puritanos, vull dir que la sexualitat és important i la sexualitat, com a eina, a tots nivells. Per part de l'home i per part de la dona. Que la dona és de tot el dret, voler-se vestir com vulgui, no? Doncs que no es tendien això, és evident que si vas a combatir una horda de orcos... No vayas amb viquí. No vayas amb viquí de hierro. Suelta l'anècdota, suelta l'anècdota. Carles, pare de ser que... en su... en su trabajo, tenia que vincular-se a un grup de futbol del Potosi. Un grup de un barrio, evidentment, de classe baja, un poquito más marginalizado, donde ellas tenían... una vestimenta que el equipo, bueno, donde el trabaja, que es el consell de l'esport, consideraba que era excessivamente corto. Intentaron como hacer una revisión del vestuario que llevaban las futbolistas y es una edición que tomaron directamente desde la coordinación. Es decir, desde el consell del trabajo, no comentaron con las propias futbolistas. Feminismo del primer mundo. Exacte, entonces llegaron allí y les ofrecieron la nueva vestimenta. Y ya os lo podéis imaginar. No, no, del palo, claro. Las tías eran... Me la hace mucha gracia como lo dice, cara, y yo esto no me lo pongo. ¿Pero qué tú estás diciendo? ¿De dónde me voy a poner este pantalón? De este palo, ¿no? Tenéis que decir que al final... Sí, no es necesario, pero tampoco lo es muchas veces los bañadores apretados de tíos para liderar. Y al final, si se habla de fuerza, de fortaleza, pues, por ejemplo, mostrar pied y mostrar músculo, también podría ser como... Sí, però en aquest cas, no mostra músculo. És que jo com que no jugo a fer jocs, no em diria pas. De fet, sempre a resposta del que deia, amb una mirada masculina de, ui, els nois, voldran jugar amb una noia. Segur que se la posen sexis. ¿Qué pasa, llavors, amb les dones? Que tu m'has dit més d'una vegada, Ferran, que hi ha com un percentatge sovall de la debat. Bueno, m'estàs movent aquí l'ordre que tenia, però sí, sí, no, no. Ho podem dir ja, no? Que, de fet, actualment la decidera que la xifra oficial ha d'establir-te és 48%. I això és la més conservadora de xifra. 48% de noies, de jugadors són noies. Són dones. I els 52% són homes. A part que és molt suposat que aquests 52% d'homes són heterosexuals i cabernícules. I també has de suposar que 48% no siguin homes fent servir motes de dones. Sí, bueno, això és el que voldria ser. Però en el cas de l'Oi, ja us dic, que l'Aloi, la protagonista de l'Horizon Zero Dawn, es tracta d'un personatge que ha creat que no respon a aquesta sexualització ni d'habilitat. De fet, es tracta d'una noia molt real, també és un punt de vista físic, estètic i psicològic. L'Oi és jove i, com a tal, és un xic impulsiva. És curiós i té un grau d'autoconfiança molt típic d'un adolescent, perquè ella acaba de complir la majoria de edat, és dona i es maca, però és caçadora i exploradora, i, per tant, els seus rupatges responen a aquesta funció. I fins aquí podríem dir que això descriu un personatge sense sexe, no té per què ser un adolescent, doncs sí, estem d'acord, que un personatge podria ser tan noi com noia. Això no treu que tinguem treig, que un podria associar més a la feminitat, que no a la masculinitat, com és el fet que l'Oi també és molt empàtica, és un dels seus 3 diferencials que és molt empàtica, es preocupa per tot el que es va trobar pel camí, i, a més, és molt generosa i és molt amable. Això és com jo, que sempre me preocupo que tengáis minutos adecuados en vuestra sección, es que... És molt masculino, este. Clar que, en realitat, aquests trets també serien trets sexuals, però com les primeres víctimes de la masculinitat tòxica som els mateixos homes, ens oblidem i ens obliguem a pensar que aquests trets són generalment femenins. En qualsevol cas, a l'Oi ha sigut aclamada com a personatge femení que demostra que una altra mena de visió es pot desenvolupar en els videojocs, i que fins ara les excuses per no fer noies protagonistes, o fer-les de forma que es feien abans han sigut molt variades i encara més estúpides. Em diré un parell molt ràpid, perquè ja ho hem comentat, deien que no es podien identificar els nois jugadors, no es poden identificar. A més era l'excusa, no? L'excusa era que no se fien mujeres como... No, perquè el jugador habitual és un xico, perdona, gairebé estem al 50% o segurament estigui superat, és absurd. També hi ha una altra excusa, que és que és més difícil d'animar una noia. I això ho van dir, per exemple, als d'ObiSoft, quan vam fer Assassin's Creed Unity, que va durar la revolució francesa, perquè és clar, fer la recreació de París exactament com era en aquella època era fàcil, ho van fer en un cap de setmana. En canvi, fer les animacions d'una dona, però si ja ho tens, tens unes prostitutes durant el joc i estan molt ben animades, tio. Saps, vull dir, és absurd. Però vaja, que a l'exemple n'hi ha molts, però tornem a Orais on Giroudon, perquè cal dir que no és casual que se li vegin tantes virtuts del feminisme. No només la seva protagonista demostra capacitat, independència, intel·ligència, general, sinó que el món que evita que ha patit aquesta mena de reset s'ha conformat des de la lògica, ha renascut des de la lògica i sembla ser que la figura de la dona, en especial la mare, ha tornat a tenir un lloc central a la reconstrucció de l'univers. I no m'entengueu malament, no estic insinuant que les dones hagin de ser o només puguin ser mares, però aquesta característica fisiològica sí que és única i purament femenina, la capacitat d'enjendra vida. Però la visió d'aquest món matriarcal en el joc de Horizon Zero Dawn el sentit és el de la protecció i cura dels seus certs, envers la competició i la destrucció més associada al masclisme més recalcitrant. No vull desvellar, ja us he dit molt del joc, però el tema central del reneixement de la civilització i que s'expliqui a través d'una noia com la Loi, que forma part d'una tribu matriarcal en un món que ha engendrat màquines creades per una intel·ligència artificial que a més es diu Gaia, que és la madre tierra, doncs jo crec que ho deixa bastant clar. Jo personalment sempre he pensat que té més lògica una mare creadora, que no un pare creador. Si s'hagués de tenir un Déu jo crec sempre serà més aviat una d'Esa, però vaja. No crec que en el fos fos un intent forçat dels creadors del joc, que són homes tots per cert. Hi hauria alguna dona en l'equip, però que el director, l'escriptor, els dissenyadors són homes per marcar-se un punt com a aliats. No és una intenció que tenien ells, dei, que sóc aliat, sinó que simplement el pes de la lògica que a vegades sembla cabrilla per la seva absència els va fer desenvolupar aquest joc amb... Atamago. Que bonito. No, no, més que tot per la música. La música és preciosa. Ara que deies parlant que aquest joc ja té uns anys, quan van fer l'extensió al DLC també és el moment que va sortir o va ser més tard? Va ser un any més tard. Un any més tard, sí, perquè el joc és del 17, si el DLC és del 18. I hi ha previsió que facin alguna cosa? Està desenvolupament les seqüeles. Per tant, com que el joc va ser un èxit, va ser la gran IP de PlayStation 4. Va ser la nova IP, la nova propietat intel·lectual que va funcionar. I jo crec que, donat on estem ja, que suposo que aquest any si el coronavirus ens ho permet... S'està plasant tot. S'estrenarà la PlayStation 5, i jo crec que en veritat ho estan guardant per ja les pròxima generació. Però, vaja... Jo és un joc que recomano, només és un joc d'aquests que... Tu vas venir un dia a casa. I és un joc que és molt còmoda de jugar, és molt agradable la vista, la història és molt maca. No he explicat gairebé res, tot el que us he explicat al principi és el prolec. Després el joc, les coses que vas descobrint, com funciona tot, qui és aquesta tal Elisabet Sobe, que és molt, molt, molt interessant. Avancem, por, o què? Vinga, tirarem. ... Començ. Ia molt bé. Mèdics de men's life, the hands that we're trying to hold. Mèdics de men's life, to kill the unborn in the womb. Veig aquí que l'Adrià no té melena, però té l'esperit. Ha fet el moviment de cap. Ha fet el bany. L'he vist un par de vegades en directe, això. Era un mèdic, sí. Molt bé, eh? Una passada. Molt bé. No, a veure, avui no parlarem de Iron Maiden, tot i que té ser el joc, no? Vull la dama de Hierro, Iron Maiden, no? Sí. Tot i que la dama de Hierro... És la tàxer. És la tàxer, no? No era la guai, eh? Sóc algun dia parlant de la tàxer, si parlem de Disney's England, no? Adrià, no? Avui en dia parlarem d'Airon Maiden, també. Sí. I importarem un amic. Vinga, vinga, vinga. Aviam l'Eduard Mafiote amb l'Adrià de Maiden. Queda fixat. Doncs, a veure, no parlarem d'Airon Maiden, però sí que podem treure una mica de tema de què parla la cançó. Two minutes to midnight. Segur que vol dir això. Són els... Lo que s'ha dit els 120 segons fins a l'apocalipsis. Que, bàsicament, això és real. O sigui, és d'excició. Sí, sí, sí. És que un grup d'experts científics, que realment són 12 premis novels, vull dir que no són... Mívia Cina. Matro-Mataos. Ojalà tingués un veí premi-novel, també us dirà. Però que van crear... Són políticos, pol, por favor, tio. El teu veït està escoltant i diu, ara cauron. Bueno, és casador. Quan tingui els premis novels, m'espantaré. No, doncs aquest grup de científics polítics, com vulguis dir-li Adriano, però aquests premis novels, l'any 1945, ja sabem que també Quina de té era aquella època, doncs van crear un rellotge de l'apocalipsi, que li van dir, que és, bàsicament, el que mesurava els segons, en aquest sentit, els minuts, però en aquest sentit, els segons fins a l'apocalipsi, no?, fins a la fi del món. De fet, era un nivell d'alerta. Exacte. Quan es va crear la bomba tòmica, és el tema. Estem en un moment on la nuclearitat, la atomisme ens està a punt de destruir, és que el col·lem al nivell d'alerta, és una miqueta com els DEF CON 1, DEF CON 2, DEF CON 3, que es va establir, passa que és molt inexacte, perquè també... Depèn. Però el curiós és que... Per exemple, ara el coronavirus estaríem a menys 10 segons, del tema de la notícia. I aquí ve, aquí ve. Fa menys, jo crec que un mes, ens vam passar la notícia pel grup de WhatsApp, doncs hem baixat de 120 segons, d'aquest, tu minis, tu minis dels Iron Maiden, a 100 segons, o sigui, ja anem poquet a poquet, aprofant-nos... Minuts i 40, no serà tan bé. Minuts i 40. Anem aprofant-nos aquesta mitjanit, aquest apocalipsi, aquest pànic de l'extinció total. Però què passaria si aquesta extinció, només, ens afectés als mascles? Que boní, no? Perquè imagineu... A més, un anunci de comprens. Sí, sí. És un espai dirigit per Isabel Cuixet. Un món sense desigualtats, sense guerres, sense guerres, per veure qui la té més gran, és a dir, sense guerres, sense sostres de vidre, com he comentat abans, sense injustícies. Hauria altres conflictes, no m'he jodès. Ja ho sé, home, estic fent ironia. Però no, però el còmic que porto avui, la saga de còmics que porto avui, juga també en aquest punt d'ironia, però parla molt bé d'aquest suposat món, que avui us porto, justament això, un apocalipsis per enformar el còmic, que és Y, l'últim home, de un tal Brian K. Bauman, us sona... És el del dels cursos d'anglès. Jo ja tinc el suïtient, eh? El Bauman de... Exacte, no, és el de... El de la societat líquida. És el que us vaig portar preivetat. El còmic que us vaig portar... Fa dos programes? Exacte. Vam una gaire temps a parlar-ne de... Sí, doncs avui t'entraré que sí. Ves molt bé, eh? Em refereixo que és el mateix autor, és editor amb una altra històpia. Dictorna, tot i que és una saga de còmics que es va acabar el 2008. Va anar del 2002 al 2008, 60 números, publicats a Vèrtigo, pel que no ho sabeu, és una branca de DC, no, Ferran? Vèrtigo, llavors... La més adulta, potser. És una pel·li de Hitchcock, tio, però bueno... Vale, gràcies, por la punta. Ja sóc a la barri o a cine? Perquè el cine és com que sabem que està molt invisibilitzat. Clar. Aquest programa hauria de fer un... En aquesta ràdio, en general. Aviam, de fet, això, us parlo d'una saga. 60 números. Avui us porto un equip, veieu que no sé quantes pàgines té. El número, normalment, no té unes... No sé quantes té, de veritat, però bueno... Això te pinta de tenir una xixanta, o sigui. Doncs mira, 60 números, 60 pages. Aprocs, no? Tu li dius, tu, tio, tu li dius... Bauman, aquest tio? Baujan, això és Bogán. Ah, Bogán, clar. Brian K. Per això no ho sonava. No perquè no m'escolteu. Ah, no l'Adri, a l'Adrià, no. Bueno, doncs el Brian... El Brian li diré, Brian, per no liar-me alguna cosa. No, perquè ets el Lendis. El què? No, no liar-me. El que volia dir és que aquesta saga la va començar sent un 20 anyero. O sigui, aquest tio la va començar quan al 2002... realment no sé quants anys de va tenir, però potser tenia 22 o 23. Vull dir, imagineu que realment ja des de ben jove... Si imaginaves... Si imaginaves sol ella amb la dona, no? Sí, sense arribar a ser una... Avui és el dia de les dones. És que has portat, tio. Llavors, què passa? Bueno, i també està dibuixat per la canarenca Pia Guerra, que, a més, el dibuix és molt interessant. Hi ha aquesta cinematografia que es nota del còmic. Si aquí hi ha nivell cromàtic, veig que no és tan... No és tan potent. Però sí que és bé. És clar, a Praia de Tari també estem parlant que hi ha l'Espanyol, el... el Montells. A més, estem parlant que ell té un cromatisme també molt concret. Llavors, què passa? Aquesta saga, nominat també a Premis Eisner, vull dir, ja... No me falta que presenti que és un Premis Eisner. Sòscar, són de la ràdio. Llavors, de què va? Jorick Brown i Suobono. És que sembla monologista xungo, no? No, però és Jorick Brown i el seu mono en persant. En persant. Bàsicament són els únics supervivents d'una estranya plaga que s'ha carregat tot el gènere de masculí. I quan dic masculí, no només em refereixo a humans, sinó a animals. Plantes també de marihuana? No, però d'aquí ve el títol del còmic. O sigui, si la setmana passada parlava de blanquets que tenia una triple excepció en el nom, doncs aquí també té una triple excepció. La Y de Jorick, o sigui, el protagonista, Y del gent masculí, i després la traducció en anglès, que és guai de las man on earth. Llavors, el guai en anglès, òbviament, també és la pregunta. Per què? Perquè el lloc de tota la saga de còmics és per què ha passat això. En quin moment hi ha hagut una mena de gen apocalipsis, no sé com se li diria això, i s'ha carregat tot el gènere, però sobretot per què ha sobreviscut aquesta persona i su mono, que també és mascle. Llavors, clar, també hi ha un joc aquí... S'ho veu una Mellio, no? Sí, però us imagineu, és que té un nom, em recordo com es diu, però el mono, el de Frenz, el que té, el Ros... Hòstia, té un mono. Un mico d'aquells petitons. Ho diré, Frenz, em sembla un rotllo. Ja m'estic aquí per parlar d'això, perquè a mi també. Que seas adre, no? No, per saber-ho, aquells que són molt petitons, amb el cap molt petit, que són mig blancs, mig negres... Amb un petití. O que no és el del Barça? L'altre dia me'n ferà la mateixa broma. Ai... En fi. Realment, aquesta saga va ser... va ser tot un èxit. Sobretot és un èxit des del punt de vista de guió, perquè ja ho han dit bastants cops, un cop acabarà la saga, però els autors ja sabien perfectament com acabaria aquesta saga. És a dir, això també et dona una llibertat, al final de que saps quan poder plantar pistes. És una saga que està molt currada, això, en qüestió de guió, perquè et va fent créixer aquesta... No només aquest univers que s'han creat, aquest postapocalíptic, sinó que van deixant pistes per saber què va passar. No us diré absolutament res, però el tema és el tema. Però el guió està molt, molt ben treballat. Llavors, qui és aquest protagonista? El Jorick Brown és capista, a més que ja el doble conya de que es també ha escapat la mort, però és una escapista que és bastant niñato, insegur, egocèntric, jo és clar, la copa es troba... És el paradigma de l'ombre. És el perfecte home per desembarcar en un món exclusivament de dones. En realitat, la seva recerca, o sigui, el seu leit motiu en el còmic és buscar la relació que té, a més, a distància amb la seva nòvia Beth, que està a Austràlia. Llavors, clar, ell, per dir-ho així, el còmic, ve ser una road movie. Si tota la saga és una road movie, a postapocalítica, llavors, en el qual es van trobant, evidentment, mil personatges. Llavors, el que... Hi ha dos personatges que l'acompanyen, avançant, que és un important nom, que és agent, o sigui, com la agente 355, de la qual, que jo recordi, crec que no mai se sap el nom, crec, llavors ja juga també amb això, no el 007, però un punt militar, gairebé, i la doctora Allison Mann, que són dos personatges que, al final, l'ajudaran. L'ajudaran perquè, dintre del que cap, i ara ho veurem, perquè estan perill una vida d'home en un món així, perquè ja existeix un altre mena de contrincant, no sé com ho diria, antagonic, que serien les filles de les Amazonas. És molt Mad Max, això, perquè, a més, elles van vestides molt, com Mad Max, i això, de guerra. Llavors, és un grup de dones supremacistes que, a més, s'automotilen com ho feien les Amazonas, segons elles, o sigui, no desconec les tradicions amethòniques, però fan això, no? I és curiós pensar que hi ha un grup supremacista en un món que, una priori, ja no hi ha nomes. Llavors, també és un grup quasi... Supredonista. Supredonista. No, clar, és supremacista, respecte als homes, és l'ombi, no? Llavors, després també hi ha un altre, que això és el que et comentava abans, Adriano, que hi ha una genera de l'Israeli que és Alter Selon, que el que vol és adquirir, bueno, segrestar aquest protagonista per tenir totalment poder sobre el tema de la reproducció, perquè al final, si només hi ha un home, sí que durant el còmic es van donant pistes de com evoluciona aquest món sense homes en el sentit de la descendència, no? Perquè hi ha bancs d'esperma que sí que han sobreviscut, i ja... No vull dir moltes coses, perquè hi ha, òbviament, hi ha temes de la distopia que... Les dones veuen el món sense homes com viable, no? En aquest... Sí, hi ha futur. Totalment. Aquí hi ha una cosa que és curiosa, perquè... A veure, com ho dius, això, Adriano, vol... volgan? Volgan. Volgan. Volgan. Vreien que, volgan, doncs, el barri va tigllada de masclista per aquesta saga. Això. La fantasia d'un home sol. No, no, no. Principalment era perquè veien el món que havia creat, el món que havia creat amb referència que s'havia destruït d'alguna forma post-apocalit, i qui que havia sobreviscut les dones, era caòtic. Ah, i que acabi partint d'un món molt millor, no? Era, era com el... Ara sí que faran moltes coses. No, no, no. Jo aquí el prové amb els personatges. Jo tenia el por de que els personatges femenins no estiguessin ben... Vull dir per què? No, no, no. Els personatges, no, no, tots, realment, tots tenen un art molt bo, com a personatge, re, és plant. Si no, només el llòric, no? No, no, no. De fet, el tio és l'Odemen, o sigui, el personatge, ja us he dit, que és un niñato. A mesura, de fet... És un vehicle, no? És un vehicle. És curiós, perquè com passa molt de road movies, el personatge masculí, en aquest cas, el protagonista, passa a la data adulta en el sentit mental. No, no de data, si no... Acaba sent un home, és a dir, es preocupa i que també... Sí, realment hi ha un art temporal. Hi ha un art temporal en un món sense homes. Jo també és interessant. Però el que us deia del tema d'ell, de com autoca l'avi, entitllat, de masclista, clar, diuen això, no? És que, clar, el món és caòtic, perquè ell fa una reflexió interessant, que a més es veu durant el còmic, és que el món és caòtic, des d'un punt de vista que com que no hi ha impulsions de poder en el món anterior on està a liderar paromes, obviament... Esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar... Esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar... Esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar... Esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar... Esclar, esclar, esclar... Esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar... Esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar... esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar... Esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar... Esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar... Esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar... Esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar, esclar... Per què? Perquè no hi havia... tot era nomes, oi? Jo hi havia altres carregs polítics. El tema religiós, penseu en el tema religiós, tot són nomes, jo és a mesura que puja en cap a un munt. No és tan caòtic, perquè elles no siguin sàpig en fer-ho, sinó pel simple fet que ho hem de començar tot des de zero amb una estructura que ens trobem freda. Perquè no se'ns ha permès ocupar rolls de poder. Jo és clar, no és caòtic, és que realment és una reconstrucció de zero com hauria de ser, com hauria de ser un refresc forçat, perquè aquí estem parlant de 100%, paridàcia i porcent... Però aquí no hi havia ja? Aquí ja no la tenim, aquí ja no pot haver-hi un equilibri. Però aquí el joc del còmic és com s'intenta revertir també moltes històries que anteriorment s'havien fotut pel tema maculino, això de les guerres, a veure qui la té més gran. Adrià, no negues amb el cap. Ai, és que jo estic molt a favor d'alluita d'equilibris, però precisament d'això, d'equilibris, d'equilibris! No de pèrdua d'equilibri. Escolta, mira, en qüestió d'imatge tu ens en comentaves, no? No, no, no, jo dic que a nivell cromàtic... Sí, que sembla un còmic més tradicional. Sí, juga bastant, perquè ens entenguem, és això, justament, un trasc molt tradicional, de més de saga, el prei batall és un còmic autoconcluent d'un uníctomo, aquí són 60, no? Però el que és interessant si t'hi fixa Adrià, no és que hi ha molta paroràmica de les viñetes, i això, jo crec que ja ho heu pensat des d'inici d'intentar-ho adaptar, és una estupida que pot ser molt bona adaptada. Què passa? És que realment fa temps que s'està intentant adaptar, és una sèrie maldita, o sigui, realment super malaïda, aquesta sèrie. Es va començar, o sigui, perquè ens entenguem, l'any passat, crec que era l'abril o així, es va començar a adaptar molt a gravar, directament, una sèrie del qual el protagonista era Barry Keogan, no sé si prou així, sincerament, que és el nen del sacrifici del cierve segredor del llorgos l'antimal, aquell nen que fot mal rotllo, saps? Però fa pocs dies, estic dient, en un any de diferència hi havia gravat la tira, segur, s'ha canviat per Benz Netzer, que és el de Pride i Warcraft, no? Però què passa? És una sèrie malaïda, perquè des que la va intentar ja aprovar, adaptar i tot, han tingut mil problemes. Per exemple, a l'abril, el que us comentava del 2019 de l'any passat, ja havien gravat el primer capítol, de fet ja estaven rodant la resta, perquè ho feien tot seguit, però els showrunners van plegar, showrunners, que són Michael Green, que és el d'American Gods, ojo. És un tio especialista emplegat, tot se de dir. Sí? Sí, és l'American Gods ho ha deixat? Hòstia, hòstia, bueno, i l'altre cop, i l'altre cop, això, és l'allocateig, o sigui... Bueno, sí, sí. Jo és que passa que, clar, se te'n va el protagonista, ara... Torna a començar. No, i clar, és que, realment, ha sigut... Això sí que és caòtic, i això sí que és caòtic. Això és un còmic que s'està intentant adaptar, des de fa bastant de temps, però que no s'arriba, i jo crec que diuen, diuen, 2020, 2021 hauria d'arribar, o sigui, no sé si finals d'any o així... És una sèrie que... una sèrie, vull dir, una saga de còmics, que pot ser molt potent, sobretot en l'inici, no us faré spoiler, en el moment de l'apocalipsis, això pot estar gravat de puta mare. O sigui, realment... Jo, mira, que tal de manera... No, no, no, és de la biblioteca. És de la biblioteca, però no, però ho podeu trobar a mil llocs. És possible que hagin fet, no ho sé, que hagin fet recopilatori de tots els 60 números. Digues, Adrià, no. No, no, simplement que ens depararan la setmana que ve. Doncs a saber, perquè la setmana que ve no hi ha res important. La setmana que ve, no ho sé. Ja s'ha acabat el món, tu anem a començar exactament. Exacte. Fins aquí el programa d'avui hem apurat el temps. Però ho hem pogut dir tot. Cada dia ho fem millor, dius com la hòstia. No diré ni de xarxes socials, tu, perquè sinó que se n'hi ha por a mà. Ja ho hem dit. Doncs vinga, ens veiem la setmana que ve, nois. Fins ara. Fins ara.
Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.