Empanada Cultural

Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.

Empanada Cultural del 15/3/2020

Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Diumenges de 10 a 11 del matí arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Ferran Pujol i Adriano Calero.

Episode Transcript

Ei, hola. Hòstia, era avui. Era avui, vale, vale. No, no, no, que problema, que problema. Va bé, va bé. Per això en un moment. Bon dia. Em dic Paul i avui esteu de visitar el meu jardí. Us explicaré una mica què tinc plantat per aquí i alguns truquillos us deixaré anar, perquè així segur que treureu el màxim rendiment a tot el que planteu. Aquí tenim, per exemple, els carbassons, que, com veieu, des de petit ja els limitem, els comprimim, els aixafem, perquè no es desenvolupin del tot i així la flor creixi bonica, dolça, i sobretot que no ens amargui l'existència. I mireu, aquí tinc una part més secreta, més petitona, i, com podeu veure, tinc unes quantes plantes de Maria, sobretot per les fumades que es foten els meus companys al programa. Doncs justament aquestes plantes viuen sense mascles, el rebutgen, perquè més saben que és que no els necessiten per ser independents, un mascle en una plantació de marihuana és el pitjor que pot passar. Són les més autònomes que tinc en tot el jardí i això es nota d'una hora lluny, perquè tampoc estan molt ben vistes i ja sabeu polítics, església, puristes... Doncs mira, si veniu cap aquí tenim... Aquí tinc els ansials, mira, per exemple. I us ensenyaré un truc que és boníssim, perquè tots sabem que en un jardí sempre hi ha plagues i sobretot quan són coses molt tendres, com l'anciàm, doncs en aquest cas tenim una plaga de baboses. Doncs què podem fer en comptes d'anar a parlar babosa, a parlar plaga? El que acostumem a fer és agafar en polles de cervesa, les posem al voltant dels ansials, i això us anirà superbé perquè les baboses banca pel sabor de la cervesa. Llavors deixant en pau l'anciàm. Així que les baboses s'acaben saciant i les deixen en pau durant un temps, fins que se'ls hi passi. I mira, si ens apartem una mica en realitat veureu així a 13 generals que les plantes més grans que tinc, les més altes són les mascles, perquè les femelles, curiosament, no arriben a pujar tan amunt, perquè no sé si veieu cap allà hi ha una mena de metacril·lat a sobre que no les deixa créixer, veieu? Que és com una mena d'un sostre així com vidriós. Doncs mira, això que veieu sempre ja ha estat. T'ha fet jo, des que vaig entrar aquí en aquest jardí, jo l'he vist sempre aquí. Però a veure, clar, és que és tan molt amunt i és que si faig alguna cosa el respecte encara em fotré mal, o sigui, em fotré dalt a baix, i a veure, les plantes són molt maques, però... però veiem, no? La meva integritat primer. I és que més com que de tant en tant les vaig regant i els faig cas, doncs també em sento part d'aquest jardí, no? Em sento un aliat d'aquestes plantes. I què més, què més? Hòstia, que són quasi les 10. Em sap greu que no els hem de plegar, perquè és que ara vindran el Farran i l'Adriano, i no sé si ho sabeu, però portem un programa que es diu Empana Cultural, i avui el farem en directe des d'aquí mateix. I què farem? Doncs mira, doncs el Farran ens porta a un videojoc distòpic, Horizon Zero Down, i crec que ens explicarà com una protagonista dona no fa falta ser hipersexualitzada en els videojocs, com acostuma a passar, per ser forta, per ser valenta i per tirar endavant un món que ha quedat prou destruït. L'Adriano va més enllà, i jo crec que fageix el tema racial a la lluita de la dona amb la pel·lícula Harriet. I jo, com el Farran, acabarem una distòpia, però, en aquest cas, hem format còmic, i grega l'últim home, que és una saga de còmics que el que s'ha centrat és què passaria si hi hagués un apocalipsi, però hem format home, és a dir, que només quedés un home sobre la terra, i tota la resta fossin dones que tiraran endavant el món. I és per això que estic deixant de maco tot el jardí, ja ho veieu, perquè és que avui és el dia. I sí, sí, que ja sé que es diu que sempre s'ha d'anar regant, que cada dia s'ha de fer... però la, però vera, tots sabem que quan venen visites és quan t'hi fots el 100%. I la resta dels dies ja vas tirant, no? Ja te'n vas oblidar, ni vas fent quan pots. El que sí que us puc dir és que avui els empanades cultural està clar, que ens posarem a parlar des d'un bon jardí. Prefereu els pites que aquí comença l'empatx? L'embefada, el gran festí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada cultural. Un programa cuinat per... Paul Diggler per Rampujol, Adrián Mucalero, a Ràdio d'Esvern. Hola. Que maravilla, que maravilla, no? Jo no sabia... A veure, Paul, decide-te, tío, ¿tu qué quieres ser locutor de radio o actor? Porque te veo muy lanzado, ¿eh? El dosallet. Solta la palma, eh? És el jardí, és el meu jardí. Ara estic pensant que el que sí que he invisibilitzat és les xarxes socials. Sí, sempre ho feu. Ja ho farem, no us preocupeu. Quan anem a passar la secció dient... Sí, no vols tirar, no vols tirar, tio. Segur, sense vela, sense vela, sense vela, eh? Bueno, vinga, va, va, va, va. Recorrem xarxes socials. Facebook, empanada cultural. Twitter, empanada cultura sense vela. En el programa empanada cultural he canviat l'ordre i no t'has anat contra Adriano. Ah, i tots els podcasts, aquest Enclose, els trobareu a podcasts... Oi, con el Adriano, ¿a qué no us saps? ¿Me suena algo como MixCloud o SoundCloud? No sé. Molt bé, MixCloud, SoundCloud i Vox. Tengo que decir antes de que lo lanzes todo, que te veo ahí ya con el dedo ahí. Que Paul ha sabido sortear muy bien el jardín. Está en un punto muy metafórico, que no querías hablar de fútbol. Venía de Blanquet, se me ha pasado que eran unas alagorías totales, y me he de seguir... Estem com habitant, dic... Vale, vale. Sí, es un poco como podemos en el campo político de la independencia. ¿Tot sabem quin dia és avui? Sí, Adriano, ¿no? Parts castigueu escoltant un discari... Diomenja, diomenja. Diomenja, dia 8 de març. En este programa hemos dejado clarísimo de qué lado estamos, en la gran empanada cultural. Pero yo, por ejemplo, en el ámbito cinematográfico, recuerdo grandes joyas dirigidas por mujeres, interpretadas por mujeres, y sobre todo que ponían en una situación necesaria al género femenino. Pero seguimos, seguimos. Hay que seguir regando el jardín. Pero hoy sólo voy a traer... ¿Te imaginas? Me encantaría. A mí más que todo por llevar la contraria. Bueno, veurem si la Adriano apunta a la contraria o no. No, no, no, no, no, no, no. Y me gusta mucho... Bueno, pues yo yo vengo a hablar, ¿oy, de los estrenos de la semana Paul? De los estrenos, no de un único estreno. Si es verdad que Harriet... Si ho dius en català, és més pel dia d'avui. ¡No, no, no, no! ¡Vamos a mantenernos firmes y fieles a nuestro concepto! ¡Uy! ¡El concepto bilingüe! ¡Fastidemos! ¡España! No, ara, en serio... Sí que és cierto que Harry va ocupar... Me estáis consumiendo minutos y segundos de mis sección... La Adriana va tallar els tons de balvidrana l'altre dia. Pocabroma. La qüestió en qual és? Sí que és cierto que Harry et ocupa un papel important en aquesta secció, però jo me propuesto hablaros no de la única película de heribo, de esta actriz que la comentaremos un poquito más adelante, sinó de 7 películas. 7 películas. He de ser franco con vosotros. En el fondo son 5 películas dirigidas por mujeres y dos casos de películas dirigidas por ámbres pero con una clara intención de dar voz precisamente al género femenino. Además, sorprendentemente, esta semana las cosas parecen estar bastante equilibradas, compañeros. Y sí, de los 14 estrenos que han llegado. 14. 14 estrenos que han llegado a nuestras salas de exhibición. Hoy tengo la posibilidad de comentar nada más y nada menos que 7 películas. 5 más 2, como os he comentado. Uy, os veo muy tranquilos, pensaba que estéis ya asustados. 7 películas. De unidó. No, yo estoy reflexionando en mal 13 minutos que tenen. Per les 7 películas. No, 13 no, que me lo entenc. Ah, no, tranquilos. No sé sus 6 que yo no me voy a olvidar de vosotros. No voy a hablar de todas ellas. Tengo la oportunidad de hacerlo. Es un dato interesante hablar de un aparente equilibrio. Aparente, vamos a ver si es cierto. Pero no os preocupéis que no hablaré, por ejemplo, de Frida. Es un documental que curiosamente no se estrenó el viernes. No nos estrena hoy. Se estrenó hoy muy oportunista el tema. Porque Frida es un icono. El movimiento dominista. No voy a hablar, pero hablo. Sí, es una manera simplemente de comentar que está ese documental, es de un italiano, de Gianni Trollo. Es uno de estos directores que he comentado que se han colado en esta gran intención, en esta justa intención. Pero bueno, de Frida ya se sabe muchísimo. Vamos a más bien a enfocarnos en las novedades y en aquellas cuestiones que nos aportan. Porque también podría hablar de un thriller. El ritmo de la venganza, de ritmo erano. No sé si la conocéis. ¿Cuál es la serista de HBO de la criada que nunca he visto? El cuento de la criada. Pues está detrás de los primeros capítulos. Una tia de bastante fama, un artista y una directora de bastante fama. Me parece que la ha cagado. Yo mejor os la ahorro. Esto mejor os la ahorro. No he tenido la oportunidad de verla, pero si miráis las críticas está por debajo de cinco sin lugar a dudar. Hemos bajado de siete a cinco ahora mismo. Sí, exacto. Ya nos hemos comido dos películas. ¿Qué os parece este 50 a 50? Es un poquito sospechoso. ¿Tú crees? Sí, exactamente. Me creo que es un 50 a 50, pero tú crees que es oportuno. Sí, muchas de las pelis que se están... I vais a ver las pelis que voy a comentar. Todas están supervinculadas al momento que estamos viviendo y al día que estamos viviendo. Al final tot és oportunisme, sempre. Però l'interessant és que tot i que s'utilitzi aquest dia com a dia d'estrena, que puguis visibilitzar els temes. Exacte. És curiós perquè s'havia de ser estrenat en aquest mateix cap de setmana la viuda negra, que és la primera pel·lícula de Marvel. No sé quan va a ser que es va retrasar un mes. La primera pel·lícula de Marvel protagonitzada per una noia, Scarlett Johansson, s'anava a estrenar en principis. Capítana Marvel. No, sí, però... No, de hecho, uno de los estrenos que voy a comentar más adelante se tenía que haber estrenado hace muchísimo tiempo, pero como coincidía con el escándalo, la peli esta de Charlistarón i de Margot Robbie, se decidieron más bien por estrenarla justo ahora. El escándalo sí que podría haber sido interesante estar en el cap de setmana també, en el sentit de pel que parla, perquè més ara també s'està fent el de Wayne's Day, no? No era el de Palma que estava fent. Ah, ni idea, això no ho sé. Wayne's Day, com una pel·li documental, no sé què estava preparant. Ja m'havies robat, que conste que tinc 5 minuts més. Ferran, empecemos, empecemos. ¿Qué tenemos? ¿Qué tenemos por aquí? Yo ya se he dado una pista, he mencionado a Eribo, de hecho, a Sintia Eribo. Tuvimos la oportunidad de escucharla directamente e indirecto en la gana de los Oscars, ya que era uno de los temas premiados, lo que estamos escuchando. De hecho, apostábamos por él. Sí, porque después d'haver escuchado todos, era el tema que se salvaba. Bueno, yo voy a echar a postar parte de esto. I ganaste. No? No fue... Sí, sí, sí. Ah, no, espera, no, no, la cançó original. La guanyaré a Tom John. Ah, el Tom John, espita. Ah, és veritat. Però va sortir al newman a tocar... Exacte. Bueno, tenemos stand-up. Está sonando ese stand-up interpretado por la propia Sintia Eribo, que es la actriz protagonista, además, de Harriet. Harriet a secas. Harriet a secas. Me niego a ponerle la etiqueta a éste que aparece en los títulos españoles. Harriet, en busca de la libertad, dicen... Hostia. Como si no se hubiese dado cuenta de que no buscaba la arca perdida. ¿Sabes? Ni el piecito a buscar en el valle. Porque está claro que... ¿De quién habla? De Harriet Tubman. Aquí lo que tenemos es a la gran Sintia Eribo, haciendo de Harriet Tubman, que si alguien no le suena a Eribo, es una actriz que lleva muy poquito sorprendiendo. Ahora sí que ha cogido vuelo, muchísima fuerza, pero yo la primera vez que la vi hace dos años, en un papel secundario, o sea, aparecía en poquísimas secuencias, y fue para una película que es la de... la de Steve McQueen, la de la película Beaudas, Widows. No sé si ho suena, esta película. La comentaste el otro día. Sí, sí. Steve McQueen, el director british. No confundáis con el actor norteamericano. Estamos hablando del director de Hunger, de Shame, en ambas películas sale Michael Fassbender. De 12 años de esclavitud, es vinculable a la película que os voy a comentar, y justo la última aportación de Steve McQueen es Beaudas, que cuenta la temática, cuenta la típica temática que tenemos en el hombre, de atracos y tal, pero la sitúa en un entorno totalmente femenino, porque de hecho estas mujeres lo que tienen que acabar haciendo es lidiar y liderar con atracos para poder pagar las deudas de sus maridos. Muy metafórico, todo ello. Pues en esa pel·li, Eribo corría y corría y corría, y además de ser una buena actriz, la verdad, se notaba que estaba muy en forma, está fuertísima la tía. Y aquí, ahora, un par de años más tarde, es como os he dicho, sigue corriendo, sigue corriendo demostrando su talento, me parece que si algo se salva de esta película de Harriet, es precisamente Cindy Eribo, que interpretando a Harriet Tubman, como muchos sabréis, es una volicionista y su fragista siglo XIX, que en sus años de vida nunca dejó de luchar por la libertad de los afroamericanos, que evidentemente en esa época, desgraciadamente estaban esclavizados en Estados Unidos. Ella misma, además, y hablo de Harriet, tras escapar de su esclavitud, realizó 13 misiones de rescate en la que lideró, liberó, perdonat, acerca de 70 esclavos. Y además esto, en la primera etapa de su vida, porque luego se uniría a la causa en la guerra civil de Estados Unidos. O sea, es Harriet Unchained, casi. No, no, hostia. De hecho, ya tardaban en hacer una película sobre ella, porque hay muchísimas biografías sobre ella, no una película, ¿no? Es una tia que luchó en primera línia, en la guerra civil, y que en sus áltimos años de vida, seguiría luchando pero de una manera muy diferente, de una manera política, por el sufragio femenino. La lástima, la lástima es que nunca llegó a verlo, porque Harriet, todo y que murió muy mayor, murió con 93 años en el año 1913, nunca llegó a ver el sufragio femenino en Estados Unidos. No sé si tenéis ese dato en la cabeza, el sufragio femenino en Estados Unidos es 1920. Pero bueno, eso sí estamos hablando de los blancos, porque aquí podríamos hacer coincidir otra lucha que ya se ha apuntado, pues, ¿no? Realmente las mujeres negras no pudieron votar hasta el año 1967. Potser que el primer lloc que recordo fugazment, que van poder votar va ser tipus austràlia o Nova Zelanda, que em sona, que el primer lloc on es va poder votar... Jo sempre ho vico aquí al costat, al nord d'Europa. No, vull dir, al nord d'Europa, però possiblement sigui en un entorn molt més llunyant. Segurament no pel canvi horari. Ni idea, perquè com que som uns privilegats, no ens importen. Però pel que estàs dient, Adrià, no sé si... Estàs notando el piro, no? No va poder viure les votacions, o no? La llibertat, la realitat. Però a l'hora no ha pogut veure aquesta pel·lícula, que potser sí que hauria sigut un cop per ella. Això, en canvi, és molt positiu per ella. No vull dir que sigui una malíssima pel·lícula, de fet, com es comentava, que era una persona imprescindible, que era una pel·lícula necessària, que, a més, la banda sonora, me parece alucinante, no solo este tema, que llevó a Eribo a la gala de los Oscars, sino cantidad de temas que suenan. Pero que sí es cierto que, por cierto, la directora en este caso, que es un actriz bastante conocida, que es Kasi Lemons, también afroamericana, yo considero que pierde la oportunidad de oro que tenía de hacerle honor a Harry Tubman. Porque aunque Eribo está de lujo, que es veada en muchos momentos de personajes muy planos, casi auténticas caricaturas, y además el tono de la pel·li tiene un puntito de sensacionalista. De hecho, a veces no sabes si estás viendo un biopic político, un drama maniqueísta, un western, porque tiene algo de western, pero también tiene algo de pel·lícula de superhéroes, porque es que te plantean a la Harry Tubman, más allá de... es cierto que lo que tú decías en China, no? Es una tía contra el mundo que consigue muchísimo, pero hostia, me parece que a veces abusa. Hay una anécdota de Harry que se conoce, que es que cuando era muy joven, una esclavista le tiró un yunque y... Sí, sí, del estilo, para que nos entendamos. Es decir, le tiró una pieza superjévi en la cabeza, le abrió la cabeza y desde entonces pare de ser que en su propia vida, Harry tenía muchas veces quedada dormida, se desmayaba, utiliza esto, casi Lemos, la directora, para darnos la imagen de un personaje con poderes, que cada vez que se desmaya, tiene... Exacto, tiene visualizaciones del futuro, que es lo que le permite salvar a todos esos esclavos. Lo vamos a poner en duda. Sí, té un punt fantasiós, té un punt holibot brutal. No sé si us recordeu que a la Sinti Aribo no només estava nominada per aquesta interpretació musical, sinó també com a trio. No pasa que va guanyar la... ¿Qué va a guanyar? Judy, Judy. La teva amiga es el Beger. La teva amiga parada. Molt, molt. Però sigamos que si no, no llegamos ni a la tercera película, seguimos con una película muy diferente. Muy, muy, muy diferente. Donde la épica, eso es, Ferran, me has captado muy bien. Porque aquí la épica es más bien la rutina, lo cotidiano. Esas charlas entre amigas y yo estoy hablando de una película de aquí, del estado español, Invisibles, la nueva película de la directora española, Gracia Querejeta. ¿Sabéis de quién hablo, no? Querejeta. Es el típico nombre que no para de sonar y si ahora me hubieras preguntado una semana y yo... Hostia, Gracia, Gracia, sí, me suena. No, pero por Querejeta. Y entonces habría dicho, sí, claro, la hija de Elías Querejeta. Nos mata, ¿no? ¿Y sabes? ¿Qué pasa que solo es la hija? No, pero sí que es cierto que elías Querejeta es un productor súper conocido, entre nosotros. Bueno, pues esto es como el Bardem, es hijo de... Claro, es evidente. Pues... Perdona, Gracia Querejeta es una cineasta de largo recorrido en el fondo. Hace no tanto en el 2008 recibió el Premio Ciudad de Cuenca en reconocimiento a su trayectoria en el Festival Internacional de Cine de Mujeres. Es una referente en este cine liderado por mujeres. Pero también había obtenido otros premios en la anterioridad. De hecho, se inicia en el mercado cinematográfico con fuerza. La primera peli es una estación de paso que lleva el Premio Especial del Jurado en la Semana Internacional de Cine de Valladolid, en Seminsi, y después en 2004, hace un poquito menos, Héctor, si os suena, una peli que fue galardonada con el Premio a Mejor Película en el Festival de Málaga. Un poquito menos, 16 años. Bueno, ya, pero yo tengo la sensación de que todo lo que es a partir del milenio es reciente. Esto es el pasado, ¿eh? Y, claro, imaginaros, ¿no? Con invisibles... Podemos reflexionar sobre otro tipo de hechos, ¿no? La épica aquí, como os decía, es la épica cotidiana, ¿no? Y de cómo las mujeres, al final... Y el título apunta directamente a esta realidad, ¿no? Cómo las mujeres parecen que dejan de ser visibles a partir de los 50 años. Estoy hablando en un contexto sexual, erótico. De hecho, la gracia que regeta bromea con ello, y si habéis visto el trailer, que últimamente lo han estado dando, hace una broma al respecto, ¿no? Es una peli sin grandes pretensiones. No por eso es menos buena que la anterior. De hecho, a mí me parece muy superior. Trascurre casi íntegramente en un parque, que parece que es muy interesante, porque es una película que se centra en los paseos y conversaciones entre tres mujeres. En este caso, evidente que rondan los 50 atacos, estamos hablando de Emma Suárez, de Adrián Ozores, que ha trabajado muchísimo para ella. Te iba a decir, es la de Emma Suárez. He visto el trailer. De hecho, ella es la que se resiste a aceptar que sea invisible, y yo le puedo decir de antemano que no lo es, ni mucho menos. Emma Suárez, Adrián Ozores... ¿Eh? Natali poza, que a mí me alucina esa. No, no, no. Es un hombre también que suena mucho menos, que Adrián Ozores o Emma Suárez, pero Natali poza es alucinante. Me parece un actriz increíble. En este caso, yo sí que considero que los personajes están muy bien paridos. Son tres prototipos, un poquito comunes. Tenemos a la casada desencanta de su profesión, a una soltera que ha decidido dedicarse al trabajo y dejar su vida de personal arrenconado. Y después, la chica que tiene una nueva oportunidad, con una pareja, que tiene una hija... Y dicho por la prueba acredita, ella quería hablar de gente normal. Gente a la que conoces, con la cual te puedes identificar, y yo creo que lo ha conseguido. Me lo has preguntado. Sí, sí, no, no, que m'ha vingut com una anècdota del tema de... No sé si veu arribar a veure els golles. No, espero que no. No, la gala no. Però la única cosa que crec que vaig salvar en quan a l'actuació de Sílvia Abril, sobretot i bona fuente, és que ella va fer com un paper de superheroïna que va sortir, que va començar a fer conyes, i una era, justament, que tenia el poder, jo, que soc un actriu de més de 50 anys, igual, o 40, i alguna cosa, tenia el poder de ser invisible. Però com a algo positivo, no en plan? Home, no, com a ironía. Sí, però ella lo planteava como superheroïna. Exacte, com un gran superpoder. De fet, ara que comentes esto, me acuerdo de un documental brutal producido por Bardem, que se llamaba Invisibles, que hablaba más bien de realidades invisibles al mundo occidental, y de hecho había un episodio dirigido por Bean Benders, en un país africano, donde las mujeres, porque estaban en un conflicto bélico, no solo eran mujeres con la realidad que eso representa, sino que eran continuamente torturadas y violadas por una especie de grupo armado que había en la zona. Era brutal como Bean Benders, las presentaba ante la cámara y poco a poco i van desapareciendo. I van desapareciendo literalmente, de manera visual. Me pareció algo muy acertado. Acabar simplemente con esta película de Querejeta, que sepáis, que son 17 paseos que nos van a acompañar si vemos la película, que además están rodados en Steadicam, es decir, tenemos la sensación de que es una terapia contínua y en movimiento, y que Querejeta nos cuenta que hace mucho tiempo que intentó presentar este proyecto y ella lo presentó como serie, pero que en esa época, donde no estaba tan de moda la lucha por la mujer, no obtuvo ningún tipo de apoyo económico. Y ahora lo más divertido es que ha conseguido la película, que, por cierto, la ha rodado en muy poquito tiempo, con poco presupuesto, 18 días, pero es que ahora lo más divertido es que ahora sí va a convertirse en una serie. Así que si no podéis ver la película, pues quizás podéis esperar a que se estrenen. La premisa es molt de serie actual. Sí, sí. No, ahí tiene ritmo, es fresca. I si las actuaciones son bonas? Sí, no son. Però quan dius que són plans o són sequències? Sí, sí, sí. Podía ser la típica película que viniera de una obra teatral, porque todo gira alrededor de conversaciones, pero lo que nos permite el cine es precisamente ese movimiento. Y la terapia cómo funciona. A mí me recuerda, y antes que hablábamos con Ferran, de Manhattan, de Woody Allen, muchas de las secuencias que hay de la película, que es para mostrarnos ese Manhattan, esa urbe, vemos a los personajes en continuas discusiones, deliberando sobre ideas, y los vemos siempre en movimiento. Hay una idea de confesión, de terapia, muy interesante, no solen Allen, evidentemente, sino también aquí, con Quergeta. Y ya, por último, os voy a hablar más rápidamente de dos pelis, que yo las tengo aún pendientes, así que no os puedo hablar con total propiedad, pero yo no me las pienso. Aquesta ya hace es para críticas y todo. Sí, sí, claro. Simplemente ubicar al oyente y ubicarlos a vosotros, porque son dos pelis, yo creo, muy necesarias. Por un lado tenemos la camarista, que aquí seria la camarera de pisos, pero parece ser que en México iría a la camarista. Volvemos al este, este, este. No vamos para México. Ah, es México. Yo estoy confundiendo con otra, vale, vale. La camarista, cuando yo... Seguro que os suena, porque para empezar es... ¿Qué narices es la camarista? Una camarista en Sudamérica es una camarera de pisos. O como aquí ellas mismas se autodenominan, porque sabéis que había este grupo de camareras de pisos asqueadas. Exacto, el maltrato. Yo os diré que hay mucho maltrato en el turismo, y que como el turismo aún depende muchísimo de las grandes jerarquías, y cuando hablo del turismo también hablo de la hotelería. En los hoteles hay muchas jerarquías, todo el mundo pilla en el fondo, pero claro, ¿quién pilla más? Uno de los eslaboles más bajos y las peores pagadas, que son las camareras de pisos. Y nos habla un poco de esto, la obra de Lila Abiles. Es su ópera prima, sí que es cierto que tiene un docu, un mediometraje, que se llama Nena, pero camarista, la camarista es una película súper premiada en los festivales sudamericanos, que irrumpe con fuerza, y que nos habla de como if, también es invisible, pero es invisible por ser mujer y por su profesión. Ella trabaja en un hotel de lujo de Ciudad de México, y aspira i ansia llegar a una evolución laboral, porque eso es lo que te suelen decir en los hoteles. No, a zoras que subirás, a zoras que subirás. Ella tiene 24 años, todo de que haya aparecido una mujer de mediana edad, y sueña con llegar al piso 42, que es donde está ese ascenso. Hay un juego ahí con ideas numéricas, 24-42. Después, por ejemplo, apenas puede cuidar a su hijo, que evidentemente tiene un hijo, y no puede cuidarlo porque está continuamente sometida en ese trabajo de largas horas, donde de alguna manera vive totalmente como aprisionada. Realmente no vemos su entorno familiar, siempre queda en el fuera de campo, y eso es otra idea brutal, para hablarnos de una realidad que sí, por la cual lucha, pero que nunca conseguirá. I ja, per últim, dime, dime. No era el 42, el número del sentido de la vida, i tot allò demás, de la guia de l'autostopista de l'actiu. El 42 és un número màgic. Ah, això no sabia, eh? El sentido de la vida. El 42, el número de las actividades. Después está la candidata perfecta. Ho hablaré poquito de ella, pero simplemente que la tengáis en cuenta. La candidata perfecta, nos habla del conflicto que hay de género entre otros en Arabia Saudí. Si estáis al corriente de una directora que se llama Haifa Almanzur, ella ya nos regaló una película brutal que se llama la bicicleta verde. Nos contaba como una niña ansiaba tener una bicicleta, pero estaba prohibido aparentemente, o al menos en la época de la película, que las mujeres o las niñas vayan en bicicleta. Este personaje femenino en la infancia nos va ofreciendo una mirada a esa herabia se ha oído y totalmente arcaica. Después nos ha regalado también una adaptación o bueno un biopic Mary Shelley, hace mucho menos. Mary Shelley no es la víctima de Jaquel Destripador. No, en serio, hay una que se llama Mary Shelley, es una de las víctimas, no va de eso, no es biopic. Va sobre la escritora. Exacte, de Frankenstein. Va sobre la escritora de Frankenstein. Mary Shelley, i després que és una de les grandes feministes també, a part d'una gran artista. I ara ens aparece amb la candidata perfecta, que ens parla de una doctora en Arabia Saudi, que que... que... que parece, bueno, no sé, no... no... no... no voy a... Vayan a ver la película porque tengo la sensación de que nos va ofrecer una nueva mirada sobre un mundo que, aunque sepamos aparentemente mucho por los documentales y las noticias, realmente desconocemos muchísimo, ¿no? I ja, per últim, ja, per últim, me gustaría acabar con un documental, que también me parece muy necesario. Que pasó por Cannes, fue premiado en Donostia, está titulado La Ola Verde, que sea ley, que sea ley, que cuenta la lucha contra la prohibición del aborto en Argentina. Us dejo con un audio, además, que creo que capta la fuerza y la razón que contiene este documental. Este es un gran día para todas las mujeres. Las mujeres estamos orgullosas de estar dando este paso después de un siglo. Los que voten por el no sepan que lo único que están ofreciendo a las mujeres es la amenaza de cárcel. Diputados y diputadas, este es el siglo de los derechos de las mujeres. Más tarde o más temprano, las jóvenes que portan en sus mochilas los pañuelos verdes van a conquistar los derechos que reclaman. Saquemos de la clandestinidad el aborto, legislemos por la salud y por la autonomía de las mujeres. A las mujeres en sus casas, a nuestras padres y a nuestras hijas, que el aborto sea legal, seguro e gratuito, que sea ley. Bé, ja us hem dit al principi que jo avui us parlaré d'un joc que es diu Horizon Zero Dawn, que ve traduita així seria com Horizonte Amanecer Zero. És un joc de 2017 exclusiu de PlayStation 4 i desenvolupat per Guerrilla Games, que són els creadors de Killzone a la saga Killzone. Va ser el joc que va demostrar el motor gràfic de la PlayStation 3. Per cert, Guerrilla Games, el motor gràfic que mou aquest joc de Horizon Zero Dawn, és el mateix motor que mou el de Death Stranding. L'objectiu d'empanar cultural, que eren molts, que venen sinculturitzar-nos els uns als altres, els tres. Perquè les llogur de l'altre dia se m'han quedat. Horizon Zero Dawn ens situa en un món futur que ha patit una mena de cataclisme i ha recuperat el món, ha recuperat el seu to exuberant, on la natura ha reclamat el seu espai i els animals comparteixen espai amb uns certs artificials anomenats màquines. Que més imiten el comportament d'aquests animals i en general es mostren pacífics, la humanitat ha hagut de tornar a formar sistemes de tribus caçadores i recollactores i han perdut l'accés a la tecnologia. En aquest joc la protagonista és Aloy, que no té pares coneguts i és criada per Rust, un foregitat de la tribu Nora, que és una tribu de matriarques. Durant la seva infància, Aloy es dedicava a investigar els voltants de la seva zona i va a descobrir runes metàliques de l'antiga civilització que abans evitava la Terra. En una de les seves incursions, descobreix un dispositiu, el Focus, que és una mena de pin que es posa a l'orella, que li permet analitzar i veure una informació augmentada del seu entorn, cosa que la converteix en una mena de privilegiada dintre aquest món, que excesa una informació que la resta de gent no té. Quan ella té la majoria d'edat aconsegueix passar la prova ritual que li permetrà tornar a formar part de la tribu. Però un grup d'extremistes misteriosos anomenat Eclipse l'ataca durant l'acte, de fet sembla que van a parella directament i acaben matant a molts companys seus i al seu padrastre Rust. Molts d'aquests Eclipse, a més, porten Focus com ella, porten aquest dispositiu i es dona a compte que el món és molt més gran, que la més l'utilitzen els Focus els utilitzen d'una forma molt avançada, ells en comparació amb el que ella utilitzava. Llavors decideix que aquesta intriga de la meva tribu... Aquesta li explica que els Eclipses són els causants de la corrupció que últimament pateixen les màquines, que se'n tornen més agressives, i que, a més, li assegura si a més han vingut a per tu personalment segur. També li explica la veritat del seu origen. No és que no tingui pares, és que va ser trobada el peu d'una porta d'aquestes instal·lacions metàliques, com si acabés de sortir d'allà dintre. Llavors l'Eloi diu que anirà a la cova on se suposa que jo vaig aparèixer, a veure què trobo. I tal com arriba, la porta reacciona a la seva presència, que intenta respondre a la seva identitat com a Elisabeth Sovec. No li diu a l'Eloi, li diu Elisabeth Sovec, intenta analitzar-la per obrir-se, però està tan corrupte a la porta que no pot. La corrupció del meu sistema m'impedeixo a obrir la porta. Llavors decidida a conèixer tota la veritat i a solucionar la corrupció que altera les màquines, impedeix precisament interactuar amb la tecnologia antiga, a l'Eloi serà nombrada buscadora Nora, la primera en molt de temps a la tribu, i es llançarà la búsqueda de respostes viatjant a la resta del continent, i trobant-se amb altres tribus, amb altres enemics, i acabà descobrint qui és o era aquella tal Elisabeth Sovec. O sigui que és el viatge en ignoring, sí. Sí i no, perquè al final, bueno, és que no vull fer molts spoiles perquè és un joc que veem, que és un joc d'aquests de mon obert, que has d'anar investigant, és preciós, és un joc que és preciós. Sí, sí. Té uns anys, però si el jugues amb... És que no se li noten, és un joc d'aquesta gent. Perquè és la cançó que sona, és banda sonoral. Perquè m'estic imaginant aquestes imatges que dius que són tan vocòlics. Sí, és que al final hi ha diferents tribus, estan inspirades algunes amb això, més recollectors més índies, podríem dir, índies americans, eh, que parlem. Després hi ha unes altres que viuen al desert, estan més inspirades en el món àrab més antic, els humans han tornat cap enrere i estan generant noves societats, sobretot molt basades en això, en la matriarca. Això ja en parlarem una miqueta, perquè precisament aquest joc el portem per aquest tema. Perquè distopies i sense ficció a banda, ja us dic, us porto Horizon Zero Dawn com exemple de videojoc que ens proposa una protagonista femenina sense estereotips. Perquè molt sovint als videojocs són els mitjans femenins creats des de la mira de masculina, algun ha hagut com a male gaze, que en realitat projecta una suposada feminitat, però sota els canons masculins més podríem dir troblodites. Doncs per exemple, noies hipersexualitzades, que se suposa que són atlètiques per superar les seves aventures, però amb un volum de pits i malucs desproporcionats i tan innecessaris com inapropiats per la tasca que et tenen en mans. També tenim guerreres amb armadura, però que són armadures tan arrapades i amb tanta pell a la vista, que preguntes de què coi intenten protegir aquests petos i aquesta mena de faldons, cortets, no? Ningú ha pres del taló de Quiles, no la guerra de... Això m'està recordant una anècdota d'en Carles, després l'explicaré. De la seva feina més, de feina, no? Ens posem seriosos. O el que més aviat passa sempre sovint als jocs, que són simplement personatges secundaris, que existeixen per ser salvades per als seus protagonistes masculins. Si voleu alguns exemples d'animal Arakroft, d'aquesta noia hipersexualitzada, tot i que cal dir que l'empoderament femení se'l va acabar fent seu, aquest personatge. I amb els anys ha tingut redesenys que l'han apropat una mica també a la imatge que està més acor en les sensibilitats actuals. Clar, perquè és que a l'altra banda tampoc... que no ens espanti, vull dir, que el que està refaccionant és molt interessant i és molt adequat, però també... No, però bé, no ens enganyem. Vull dir que el que no ens hem de tornar a tampoc són uns puritanos, vull dir que la sexualitat és important i la sexualitat, com a eina, a tots els nivells. Per part de l'home i per part de l'adona. Que l'adona és de tot el dret. Vull dir que s'ho estic convolvint. Doncs que no estén d'això, és de dienta, que si vas a combatir una horda de orcos... No vayas en bikini. No vayas en bikini de hierro. Suelto la anècdota, suelto la anècdota. És a dir, Carles, parece ser que en su trabajo tenia que vincular-se a un grupo de fútbol del Potosi. Un grupo que posee un barrio evidentemente de clase baja, un grupo más marginalizado, donde ellas tenían una vestimenta, que el equipo, donde el trabajo que es el Consell de la Esport, consideraba que era excesivamente corto. Intentaron hacer una revisión del vestuario que llevaban las fútbolistas. Y es una edición que tomaron directamente desde la coordinación. Es decir, desde Consell del Trabajo, no lo comentaron con las propias fútbolistas. Feminismo del primer mundo. Entonces llegaron allí y les ofrecieron la nueva vestimenta. Imaginar, no, del palo, claro. Las tías eran, me hace mucha gracia como lo dice cara, y yo esto no me lo pongo, ¿pero qué tú estás diciendo? ¿Y dónde me voy a poner este pantalón? De este palo, ¿no? Al final, sí, no es necesario, pero tampoco lo es muchas veces. Los bañadores apretados de tío es para liderar. Y al final, si se habla de fuerza, de fortaleza, pues, por ejemplo, mostrar pied y mostrar músculo, también podría ser como... En el cas no mostra múscul. Que és que jo com que no jugo, a mi no em diria pas. De fet, sempre a resposta a la que deia, amb una mirada masculina de, ui, els nois, voldran jugar amb una noia. Segur que si la posem ser. Què passa, llavors, amb les dones? Que tu m'has dit més d'una vegada, Ferran, que hi ha com un percentatge sovall de dones que juguen, no? Bueno, m'estàs movent aquí l'ordre. Però sí, sí, no, no. Ho podem dir ja, no? Que actualment es considera que la xifra oficial a l'establerta és 48%. I això és la més conservadora de xifra, eh? 48% de noies, de jugadors són noies. Són dones. I els 52% són homes. A part que és molt suposat que aquests 52% d'homes són heterosexuals i... i cavernícules, eh? I també has de suposar que 48% no siguin homes fent servir motes de dones. Sí, bueno, això és el que voldria ser. Però en el cas de l'Oi, ja us dic, eh? La protagonista de l'Horizon Zero Dawn es tracta d'un personatge que han creat, que no respon a aquesta sexualització ni d'habilitat. De fet, es tracta d'una noia molt real, també és un punt de vista físic, estètic i psicològic. A l'Oi és jove i, com a tal, és un xic impulsiva. És curiosa i té un grau d'autoconfiança molt típic d'un adolescent, perquè ella acaba de complir la majoria de edat, és dona i es maca, però és caçadora i exploradora, i, per tant, els seus rupatges responen a aquesta funció. I fins aquí podríem dir que això descriu un personatge sense sexe. No té per què ser una dona, eh? Doncs sí, estem d'acord. El personatge podria ser tan noi com noia. Teníem trets que un podria associar més a la feminitat, que no a la masculinitat, com és el fet de que l'Oi també és molt empàtica. Un dels seus trets diferencials és que és molt empàtica, es preocupa per tot el que es va trobar al camí, i, a més, és molt generosa i és molt amable. Això és com jo, que sempre me preocupo de que tinguis minuts adecuados en vostra secció. Jo he mirat el mi tiempo i m'ha de dir-ho. És un valor molt masculino, este. Clar que, en realitat, aquests trets també serien trets sexuals. Però com les primeres víctimes de la masculinitat tòxica com els mateixos homes, ens oblidem i ens oblidem a pensar que aquests trets són generalment femenins. En qualsevol cas, l'Oi ha sigut aclamada com a personatge femení que demostra que una altra mena de visió es pot desenvolupar en els videojocs i que fins ara les excuses per no fer noies protagonistes o fer-les de forma que es feien abans han sigut molt variades i encara més estúpides. Em diré un parell molt ràpid, perquè ja ho hem comentat, deien que no es podien identificar els nois jugadors, no es poden identificar. A més era l'excusa, no? No, perquè el jugador habitual és un xico, perdona, estem al 50%, segurament estic superat, és absurd. També hi ha una altra excusa, que és que és més difícil d'animar una noia. I això ho van dir, per exemple, els d'Ubisoft quan van fer Assassin's Creed Unity, el que passa durant la revolució francesa, perquè és clar, fer la recreació de París, exactament com era en aquella època, era fàcil, fer les animacions d'una dona, però si ja ho tens, tens unes prostitutes durant el joc i estan molt ben animades, saps, vull dir, és absurd. Però vaja, que a l'exemple n'hi ha molts, però tornem a Horizon Zero Dawn, perquè cal dir que no és casual que se li vegin tantes virtuts del feminisme. No només la seva protagonista demostra capacitat, independència, intel·ligència, mental com emocional, sinó que el món que evita, que ha patit aquesta mena de reset, s'ha conformat des de la lògica, ha renascut des de la lògica, i sembla ser que la figura de la dona, en especial la mare, ha tornat a tenir un lloc central a la reconstrucció de l'univers. I no m'entengueu malament, no estic insinuant que les dones hagin de ser o només puguin ser mares, però aquesta característica fisiològica sí que és única i purament femenina, la capacitat d'enjendra vida. Però la visió d'aquest món matriarcal és més metafòrica en el joc de Horizon Zero Dawn. El sentit és el de la protecció i cura dels seus sers, en ves la competició i la destrucció de l'univers. No vull desvellar, ja us he dit molt del joc, però el tema central del reneixement de la civilització i que s'expliqui a través d'una noia com l'Aloi, que forma part d'una tribu matriarcal en un món que ha engendrat màquines creades per una intel·ligència artificial que a més es diu Gaia, que és la madre tierra, doncs jo crec que ho deixa bastant clar. Jo personalment, sempre he pensat que té més lògica una mare creadora que no un pare creador. Si s'hagués de tenir un Déu, serà més aviat una d'Esa, però vaja. I no, no crec que en el fos fos un intent forçat dels creadors del joc, que són homes tots per cert. Hi hauria alguna dona en l'equip, però que el director, l'escriptor, els dissenyadors són homes, per marcar-se un punt com a aliats. No és una intenció que tenien ells de, que sóc aliat, sinó que, simplement, el pes de la lògica i l'empatia emocional que a vegades sembla que a Brilla, per la seva absència, els va fer desenvolupar aquest joc amb atamago. La música és preciosa. Ara que deies farran que aquest joc ja té uns anys, quan van fer l'extensió, el DLC, també és el moment que va sortir? No, va ser un... diria que un any més tard. Un any? Un any més tard. Sí, perquè el joc és del 17, si el DLC és del 18. I hi ha previsió que facin alguna cosa? Està desenvolupament les seqüeles. Hi ha seqüeles, segur. Per tant, com que el joc va ser un èxit, va ser la gran IP de PlayStation 4. L'inicial va ser la nova IP, la nova propietat intel·lectual que va funcionar. I jo crec que, donat on estem ja, que suposo que aquest any, si el coronavirus ens ho permet... Sí, perquè va plaçant tot. S'estrenarà la PlayStation 5, i jo crec que en veritat ho estan guardant per ja les pròxima generacions. Jo és un joc que recomano, només és un joc d'aquests que... Tu vas venir a casa, i un joc que és molt còmoda de jugar, és molt agradable de vista, la història és molt maca. No he explicat gairebé res, tot el que us he explicat al principi és el pròleg. Després, el joc, les coses que vas descobrint, com funciona tot, qui és aquest atal, l'Elisabeth Sobe, que és molt, molt, molt interessant. Avancem, por lo que. Vinga, tindrem un. Veig aquí que l'Adrià no té melena, però te l'has parida. Ha fet el moviment de cap. Ha fet el bany. Has vist un par de vegades en directe. Uuh, Iron Maiden, sí. Molt bé, una passada. No, a veure, avui no parlarem d'Iron Maiden, tot i que té ser el joc, avui, la dama de hierro, Iron Maiden, no? Tot i que la dama de hierro... Real que existeix. La dama de hierro. La dama de hierro. Real que existeix. No era la guai, eh. Sóc algun dia parlant de la Tatchers, si parlem de Disney's England, no? Adrià, no? Avui en dia parlarem d'Iron Maiden, també. I portarem un amic. L'Eduard Mafiote. Queda fixat. No parlarem d'Iron Maiden, però sí que podem treure una mica de tema de què parla la cançó. Segur que vol dir això, són el que s'ha dit els 120 segons fins a l'Apocalipsis. Que, bàsicament, això és real, és que un grup d'experts científics, que realment són 12 premis novels, vull dir que no són Mívia Cino. Matro-Mataos. Ojalà tingués un premi novel, també us dirà. Però que van crear... Estan políticos, pol, por favor, tio. El teu vellet està escoltant i diu, serà caurant. És casador, quan tingui el premi novel, m'espontaré. Aquest grup de científics polítics, com vulguis dir-li Adriano, però aquests premis novels, l'any 1945, i ja sabem que també quina data era aquella època, van crear un rellotge de l'Apocalipsi, que és, bàsicament, el que mesurava els segons, en aquest sentit, els minuts, però en aquest sentit, els segons, fins a l'Apocalipsi, fins a la fi del món. De fet, és a un nivell d'alerta. Quan es va crear la bomba tòmica, estem en un moment on la nuclearitat, la atomisme ens està a punt de destruir, és que el col·lem al nivell d'alerta, és una miqueta com els DEF CON 1, DEF CON 2, DEF CON 3, que es va establir, que és molt inexacte, perquè també... Clar, però el coronavirus estaríem a menys 10 segons del tema de la notícia. I aquí ve, aquí ve, fa menys, jo crec que un mes, ens vam passar la notícia pel grup de WhatsApp, doncs hem baixat de 120 segons d'aquest túmics-túmics dels Iron Maiden a 100 segons. O sigui, ja anem poquet a poquet... Minuts i 40 no serà tan bé. Anem apropant-nos aquesta mitjanit, aquest apocalipsi, aquest pànic de l'extinció total. Però què passaria si aquesta extinció, només, ens afectés als mascles? Que boní, no? Per què imagineu? Imagineu-nos... Un anunci de compresa, sí. És un espai dirigit per Isabel Cuxet. Un món sense desigualtat, sense guerres... Sense guerres... Per veure qui la té més gran, és a dir, sense guerres. Sense sostres de vidre, com he comentat abans, sense injustícies. Hauria altres conflictes, no m'he jodès. Ja ho sé, home, estic fent ironia. Però no, però el còmic que porto avui, la saga de còmics que porto avui, juga també en aquest punt d'ironia, però parla molt bé d'aquest suposat món, que avui us porto justament això, un apocalipsis, per enformar el còmic, que és Y, de un tal Brian K. Baumann, us sona... No m'escolteu, eh? És el dels cursos d'anglès. Jo ja tinc el suïtient, eh? Baumann de... És Baumann, de la Sociedad Líquida. Exacte. És el que us vaig portar per ahir batall, el còmic que ahir que us vaig portar... Fa dos programes? Exacte. Que no val una gaire temps parlant de... Sí, avui ho intentaré que sí. Ves molt bé, eh? Dic torna amb una altra històpia. Dic torna, tot i que és una saga de còmics que es va acabar el 2008, eh? Va anar l'alt 2002 al 2008, 60 números publicats a Vèrtigo, per qui no ho sabeu, és una branca de DC, no? Vèrtigo, llavors... La més adulta podria ser. És una pel·li de Hitchcock, tio, però bueno... Vèrtigo, bueno, clar. I això ho va arreglar a cine. Perquè el cine és com que sabem que està molt invisibilitzat. Aquest programa hauria de fer un... En aquesta ràdio, en general. Aviam, de fet, això, us parlo d'una saga. 60 números. Avui us porto un equip, veieu que... No sé quantes pàgines té. No sé quantes té, de veritat, però bueno... Això t'he pintat a tenir una xixant. 60, no? O així. Doncs mira, 60 números, 60 pages, a prox, no? Però... Tu li dius, tu, tio, tu li dius, Bauman, aquest tio? Bauha, no? Això és Bogán. Bogán? Ah, Bogán. Cap Macan. Brian Cave organ. Vale, o Bogán. Per això no ho sonava. No perquè no m'esculteu. Ah, no l'adri. A l'adrià, no. Bueno, doncs el Brian... El Brian li diré Brian, per no liar-me'l. No, perquè ets el Lendis. El què? No, no liar-me'l. Ja m'esteu liant. El que volia dir és que aquesta saga la va començar sent un 20 anyero. O sigui, aquest tio la va començar... Quan al 2002, realment, no sé quants anys de vaig tenir, 22 o 23. Imagineu que realment ja des de Benjopa... Si imaginaves... Si imaginaves sol ell amb la dona, no? Sí, sense arribar a ser una... Avui és el dia de les dones porno. Què és que has portat, tio? Llavors, què passa? Bueno, i també està dibuixat per la canalenca Pia Guerra, que, a més, el dibuix és molt interessant. Després comentaré el tema de certa cinematografia que es nota del còmic, eh? Si aquí a nivell cormàtic veig que no és tan... No és tan potent, com Prebatay. Però sí que és... Bueno, és que, clar, a Prebatay també estem parlant de que hi ha l'Espanyol, el... El Montells. I estem parlant de que té un cromatisme també molt concret, no? Llavors, què passa? Aquesta saga, nominat també a Premis Eisner, no me falta que presenti que és un Premis Eisner. Són los Oscars, de la radio. Llavors, de què va? Iòric Braun i Suobono. De monologui, està xungo, no? No, però és Llòric Braun i el seu mono en persant. En persant. Bàsicament són els únics supervivents d'una estranya plaga que s'ha carregat tot el gènere de masculí. I quan dic masculí no només em refereixo a humans, sinó també a animals. Plantes també de marihuana? Això no. No, però d'aquí ve el títol del còmic. O sigui, si la setmana passava parlava de blanquets, una triple excepció en el nom, doncs aquí també té una triple excepció. La Y de Llòric, de protagonista, i Y del gènere masculí, evidentment. I després la traducció en anglès, que és guai de las man on earth. Llavors, el guai en anglès, òbviament també és la pregunta. Per què? Jo és aquí ve el joc de tota la saga de còmics, perquè ha passat això. En quin moment hi ha hagut una mena de còmics, no sé com se li diria això, i s'ha carregat tot el gènere. Però, sobretot, per què ha sobreviscut aquesta persona i su mono, que també és mascle. Llavors, clar, també hi ha un joc aquí... Un amèlio, no? Sí, però... Us imagineu, té un nom, em recordo com es diu, però el mono... el de Frens, el que té el ross... Hòstia, té un mono. Un mico d'aquells petits dos. Ho diré, Frens em sembla un rotllo. Ja m'hi dius. Que s'és adre, no. Per saber-ho, aquells que són molt petitons, amb el cap molt petit, que són mig blancs, mig negres... Amb un títil. Aquest no és el del Barça. L'altre li vam fer la mateixa broma. No sé... En fi. Realment, aquesta saga va ser... va ser tot un èxit. Sobretot és un èxit des del punt de vista de guió, perquè ja ho han dit bastants cops, un cop acabarà la saga, però els autors ja sabien perfectament com acabaria aquesta saga. Això també et dona una llibertat, al final de que saps quan podeu plantar pistes. És una saga que està molt currada, en qüestió de guió, perquè et va fent créixer aquest... no només aquest univers que s'han creat, poc a poc elíptic, sinó que van deixant pistes per saber què va passar. No us diré absolutament res, perquè és el tema. Però el guió està molt, molt ben treballat. Llavors, aquí és aquest protagonista. El Jorick Brown és capista. A més que hi ha la doble conya d'aquest també escapador a la mort, però és una escapista que és bastant niñato, insegur, egocèntric, jo és clar, de cop es troba. És el paradigma de l'Hombre. És el perfecte home per desembarcar en un món exclusivament de dones. Llavors, en realitat, la seva recerca, el seu leit motiu en el còmic, és buscar la relació que té a més a distància amb la seva nòvia Beth, que està a Austràlia. Llavors, clar, per dir-ho així, el còmic vés a una roadmovie. Si tota la saga és una roadmovie a poc a poc elítica, llavors, en el qual es van trobar, evidentment, mil personatges. Llavors, hi ha dos personatges que l'acompanyen, que a mesura que es va avançant, que és un important nom, que és agent, de la qual que jo recordi, crec que no mai se sap el nom, crec, llavors ja juga també amb això, no el 007, però un punt militar, gairebé, i la doctora Allison Mann, que són dos personatges que, al final, l'ajudaran. L'ajudaran perquè dintre del que cap, i ara ho veurem, perquè està en perill una vida d'home en un món així, perquè ja existeix un altre mena de contrincant, no sé com ho diria, d'antagònic, que serien les filles de les Amazonas. És molt Mad Max, això, perquè a més elles van vestides molt, com Mad Max i això, de guerra. És un grup de dones supremacistes, que, a més, s'automotilen, com ho feien les Amazonas, segons elles, veus, sincerament, no desconec les tradicions amethòniques, però... i és curiós pensar que hi ha un grup supremacista en un món que, a una priori, no hi ha nomes. Llavors també és... És un grup quasi...Supredonista. Supredonista. No, clar, és supremacista, respecte als homes, és l'ombi, no? Llavors, després també hi ha un altre, que això és el que et comentava abans, Adriano, que hi ha una genera de l'Israeli, que és Alter Selon, que... que el que vol és adquirir, bueno, s'agrastar, aquest protagonista, per... per tenir totalment poder sobre el tema de reproducció, perquè al final, si només hi ha un home, sí que durant el còmic es van donant pistes de com evoluciona aquest món sense homes en el sentit de la descendència, no? Perquè hi ha banks d'esperma que sí que han sobreviscut. No vull dir moltes coses, perquè hi ha, òbviament, temes de la distopia... Les dones veuen el món sense homes com viable, no?, en aquest futur. Totalment. Ja està. Aquí hi ha una cosa que és curiosa, perquè... A veure, com ho dius, això, Adriano... Bogan? Bogan. Vreien que Bogan... Doncs... Se'l va arribar a tigllada de masclista per aquesta saga. Però per què? La fantasia d'un home sol. Principalment era perquè veien que el món que havia creat, el món que havia creat, em refereixo, que s'havia destruït d'alguna forma post-apocalític, i que hi havia sobreviscules dones, era caòtic. I que acabi partint d'un món molt millor, no? Era com... Ara sí que faran un... És igual, no? Jo aquí el pronuncié amb els personatges. Jo tenia por que les personatges femenins no estiguessin ben... Els personatges... Realment, tots tenen un art molt bo, com a personatge, res, és pla. No només el llòric, no? No, no, no. De fet, el tio és el... És l'Odemen, o sigui, el personatge, ja us ha dit, que és un niñato. A mesura... És un vehicle, no? És un vehicle. És curiós, perquè com passa molt de road movies, que m'esculi, en aquest cas, el protagonista, passa la data adulta en el sentit mental, no de data. Si no... Acaba sent un home, és a dir, es preocupa, i que també... Sí, realment hi ha un art temporal. Hi ha un art temporal en un món sense homes. Llavors, també és interessant. Però el que us deia del tema de ell, de com auto, que l'havien dit ja, de masclista, clar, diuen això, no? És que, clar, el món és caòtic, perquè ell fa una reflexió interessant, que a més es veu durant el còmic, que és que... El món és caòtic, des d'un punt de vista de que com que no hi ha posicions de poder en el món anterior, on està a liderar per homes, escandalada... Clar, què passa? Hi ha un moment, al inici del còmic, això no és un spoiler, però, clar, el president dels Estats Units mor i és tots els graus inferiors que haurien d'anar solapant. Són homes, també. I arriba a ser la presidenta dels Estats Units, la ministra de Agricultura. Per què? Perquè no hi havia... O sigui, tot era nomes, és que... El tema religiós, penseu en el tema religiós, tots són homes, jo és a mesura que, a un moment, que pugen cap a un munt... No és tan caòtic, perquè elles... no sàpiguen fer-ho, sinó pel simple fet que ho hem de començar tot des de zero, amb una estructura que ens trobem fresca. Perquè no se'ns ha permès ocupar rons de poder. Jo és clar, no és caòtic, és que realment és una reconstrucció de zero, com hauria de ser. Com hauria de ser un refresco forçat, perquè d'aquí estem parlant de 100%, paridàcia i porcent... Però aquí no hi havia ja? Aquí ja no la tenim, aquí ja no pot haver-hi un equilibri. Però aquí el joc del còmic és com s'intenta revertir també moltes històries que anteriorment s'havien fotut pel tema maculino, això de les guerres. A veure qui la té més gran. Adrià, no negues amb el cap. És que jo estic molt a favor de tota lluita d'equilibris, d'equilibris, d'equilibris, d'equilibris, no de perdo d'equilibri. Escolta, mira, en qüestió de la imatge tu ens en comentaves, no és molt... És que a nivell cromàtic sembla un còmic més tradicional. Sí, juga bastant, perquè ens entenguem, és això, un trasc molt tradicional, de més de saga. És un còmic autoconcluent, d'un únic tomo, aquí són 60. Però el que és interessant si t'hi fixa, Adrià, és la paroràmica de... de les vinyetes. I això, jo crec que ells ja ho pensaven des d'inici d'intentar-ho adaptar. És una estupia que pot ser molt bona adaptada. Què passa? És que realment fa temps que s'està intentant adaptar. És una sèrie maldita, o sigui, realment super malaïda, aquesta sèrie. Es va començar, o sigui, perquè ens entenguem, l'any passat, crec que era l'abril o així, es va començar a adaptar, molt a gravar, directament, una sèrie del qual el protagonista era Barry Keogan, no sé si prou així, sincerament, que és el nen del sacrifici del cierve sagrado de l'altre lloc, és l'antimal. Que nenca que fot mal rotllo, saps? Però fa pocs dies, fa pocs dies, estic dient, amb una any de diferència, hi havia gravat la tira, segur, s'ha canviat per Benz Netzer, que és el de Pride i Warcraft, però... Però què passa? És una sèrie malaïda perquè des que la va intentar ja aprovar, adaptar i tot, han tingut mil problemes. Per exemple, a l'abril, el que us comentava del 2019 de l'any passat, ja havien gravat el primer capítol, de fet, ja estaven rodant la resta, perquè ho feien tot seguid, però els showrunners van plegar. Showrunners, que són Michael Green, que és el d'American Gods, ojo. És un tio especialista en plegar, eh, tot se de dir. Sí? És l'American Gods, ho ha deixat? Hòstia, hòstia, bueno, i l'altre que ho va deixar és l'Alo Cage, o sigui, és la... Jo és que passa, va al protagonista. Torna a començar. Un ribut, no? Clar, és que... realment ha sigut... Això sí que és caògic, i això sí que és caògic. Això és un còmic que s'està intentant adaptar des de fa bastant de temps, però que no s'arriba, i jo crec que diuen, diuen, 2020, 2021 hauria d'arribar, o sigui, no sé si finals d'any o així. És una sèrie que... una sèrie, vull dir, una saga de còmics que pot ser molt potent, sobretot en l'inici, no us faré spoil, en el moment de l'apocalipsis, això pot estar gravat de puta mare. O sigui, realment és passant. Jo, mira, crec que tal de manera... No, no, no, és de la biblioteca. Però no, però ho podeu trobar a mil llocs. És possible que hagin fet... no ho sé, però que hagin fet recopilatori de tots els 60 números. Digues Adrià, no? No, no, simplement... que ens deparararà la setmana que ve. Doncs a saber, perquè la setmana que ve no hi ha res important. No, set. Ja s'ha acabat el món. Tu hem començat. Exacte. Fins aquí el programa d'avui hem apurat el temps. Però ho hem pogut dir tot. Cada dia ho fem millor. No diré ni les xarxes socials, perquè sinó que se n'apurà màxim. Doncs vinga, ens veiem la setmana que ve, nois. Fem millor. Benvinguts a Babilònia, on la cultura és la protagonista.