Hola, ¿qué tal? ¿Cómo vamos? Hola. Hola. No me fastides que no hay nadie al otro lado. Hola. ¿En serio? Pero no se supone que debéis estar todos en casa, escuchándonos. Bueno, esto último ya es cosa mía, pero a ver, que hoy es domingo, el día del señor. Sí, ese que tampoco escucha mucho y que si lo hace está claro que nunca responde, ese. Pensando a lo mejor, hablemos del sol, que ese sí que se hace notar, al menos de este lado de la vida, ¿no? Entonces, ¿qué hacéis que no estáis en casa en el día del sol? En este noveno día de confinamiento, el segundo de la segunda semana, por cierto. Y ahora no me digáis que estáis trabajando, que no hay tantos sanitarios en este país, y así nos va. Policías sí que sobran, pero esos no nos escuchan. Y si lo hacían... Ah, repartidores a domicilio, vale, vale. ¿Cómo? ¿Que vuestra tienda abre en domingo? Vale, y que tú conduces un bus de línea, y tú el metro, y tú trabajas en el aeropuerto, vale. Pero así como la dices, queréis que separe todo esto. Con un confinamiento a medida, lo dudo. Ah, claro, claro, que esto es todo un engaño, que el virus ha sido creado de manera intencionada en un laboratorio de Wuhan. Vale, que es una conspiración china que se les ha ido de las manos. Pues eso, conspiración o no, se les ha ido de las manos. Y por suerte, o por desgracia, las personas que siguen en el front-line nos lo pueden recordar. No deberían, que ya tienen mucho con lo suyo, con lo nuestro, pero así somos. Y sí, claro, no es lo mismo quedarse en casa en un palacete con vistas a la ciudad y el mar, como el mío, como el de Ferran, o en una masía señorial en la montaña, como la de Pol, que vivir en un cuchitril con vistas a ninguna parte. Pero oye, haberos dedicado a la radio, que culpa tenemos nosotros de que haya ir renunciado a una vida de lujos, por culpa del derecho, la ingeniería, o vete tú a saber qué. Y ahora nos saldrán imitadores, está claro, con tanto tiempo libre los memes y los podcasts se mueven mucho más que los humanos. Pero siento deciros que llaváis tarde, un poco como el gobierno. En fin, son momentos extraños, de eso no hay duda, tengo el móvil más saturado que en navidades siguen grupos de trabajo, deporte, idiomas, que ni hablan de una cosa ni de la otra. Además, algunos nos piden que nos quedemos en casa y que sólo salgamos a comprar y a trabajar, a otros que salgan de casa, sobre todo para hacer deporte y estar en contacto con la naturaleza, y también sucede que algunos simplemente les piden que no disparen a sus vecinos, que en los hospitales faltan camas. Hablo de Valtimor, pero tiempo al tiempo con los vecinos del Raval. Sea como sea, no paramos de oír, hablar de remedios y enfermedades, para realidades diversas que al final son la misma. El virus surgido como fruto de la necesidad de frenar un mundo que circulaba, tal vez, demasiado rápido, o como clara herramienta del poder, del control, de la lucha hegemónica. El virus que une en la empatía y el virus que separa, el estigma, el arresto domiciliario y las vacaciones pagadas. Tiempo para volver a conectar, con uno mismo, o en las redes sociales. Tiempo para trabajar desde casa, para cultivar la mente, culturizarse, crear, y por qué no, tiempo para destruir, para no hacer nada, relajarse, aburrirse y volver a empezar. Tiempo, tiempo es lo que tenemos, y nos vamos a quejar, pero no era aquello de que separe el mundo que me quiero bajar. Ah, vale, que ahora quieren seguir girando. Bueno, aunque no lo parezca, lo seguimos haciendo, y al mismo ritmo. Por eso, nosotros le invitamos a seguir la máxima del maratoniano. Nada de pensar en la meta que el kilómetro 42 aún queda muy lejos, tanto como el día 40. Más bien, miren la calzada que se dibuja bajo sus zancadas, o el suelo que pisan sus zapatillas, y piensen en el instante inmediato, cada 5 minutos, o cada media hora. Aquel momento que le servirá para controlarse el pulso, comer una barrita, tomar un sorbo de agua o una gelatina proteica. Es decir, ver una serie o una película, leer un poco, al son de la música, bailar, saltar, cocinar, y muchas más acciones que riman con la anterior. Cualquier cosa vale en este piano-pianos y arriba lontano. Pero, señoras, señores, ahora mismo sólo cabe una cosa. També en rima, i és escuchar empanada cultura. Es prega l'atenció de tots els ulleres. Això no és un simulacre. Repetim, no és un simulacre. Les autoritats sanitàries ens demanen que romanguem tancats i confinats a casa mentre duri la crisi pel coronavirus. Mentre tota aquesta bugeria duri, els empanats canviem els pitets per mascaretes, els empatxos per por desmesurada, i en lloc de vacanals fem videoconferències a Dojo, el que vindrà continuació no és la vostra típica empana de cultural. El que esteu a punt de sentir és epidèmia culturada. Hola, hola, esteu aquí, nois. Coño, estoy cagado de miedo ahora, ¿verdad? Yo que quería hacer una editorial así. Yo vaya cambiado. Positivista, y tal, y ahora resulta que nos quieres acojonar a todos aquí. No, pues si yo no he sido. Es el gobierno. Sí, sí. En un dimus catalonia era. Bueno, ¿cómo estáis después de todo el tiempo? Això és el que us anava a dir. Estem aquí en aquesta mena d'especial epidèmia cultural. Cada escuca és seva. He confinado entre dos pantalles negres a ti, Ferran. Te veo muy apesionada. A mi no, a mi més a l'Epol. Coses del hangout. Bé, estem provant, estem provant noves tecnologies. No volem deixar-vos sense la vostra ració d'Adriano Semanal. Ha fet la setmana passada i ja no vam fer programa, perquè ens va pilar amb les manes en la massa, perquè teníem el programa preparat. Sí, sí. De hecho, era el mejor programa que habíamos hecho en toda la temporada, pero que suele pasar, ¿no? Le hemos tenido que hipotecar. Era el dorado de la ràdio. Això de presentar, de fer una secció, de gente y del museo que está a hacer radio. Sí, claro. Es verdad, de hecho, lo podríamos enumerar. ¿Tú pon los querías mandar a todos al cd de verdad? Fem el menú de la setmana passada. Lo que pudo ser y no fue. Lo que pudo ser y no fue. Bueno, ho farem algun dia, no? Nosaltres vam poder arribar a entrevistar a la Carlota Broggi, que és la comissaria de la exposició Gameplay, que podeu trobar. Espero, encara, els SSB. Sí, sí. Aviam com continua a Barcelona. Jo què volia dir és que m'he fet gràcies. No, estamos probando nuevas tecnologías para estas dos semanas, quizás 40 días. Quizás no, acabamos así. Acabamos reducido desde el podcast. De fet, en el sopada de la ràdio no van dir que augmentarien el tema tecnològic d'aquest any. Som la punta de llança. No volia dir que anàvem a gravar, no anàvem a gravar. Aquí tenim la primera epidèmia cultural, que descuques a casa seva. Adrià, tu estàs a casa teva? Sí, concretament, en el despachito vestidor, con salida al balcón, y la molestia a los argentinos chillones. Tu et poses a una sala de confinament. Jo estic confinat. Estic on és? Adrià, no em necessita la mansió. No, aquí, a veure, ¿qué realidad jugamos del maratoniano? Me hago unas gambitas en casa con una cerveza. Paul está en la antisala del Temps. Nos proyectamos mentalmente en mansiones y palacetes, y a la verdad es muy recluidos, esto no funciona. Yo estic a la mea torra, en palacete, de la Palma de Salvador. Me ha dito totalmente de San Justo, perfecto. Tu ets l'únic que està més o menys on toca, no? Sí, jo estic en l'Òu i l'Obregà. Una altra pregunta que us volia fer els dos és, com esteu passant això? Esteu sols, teniu mascotes... Jo tinc una mascota de 5 meses. De puta madre. ¿La mascota Hitler? Ya lo sabes, es un poquito de todo. La cuestión es que yo, si queréis, os hago un discurso positivo, porque estoy de lujo. Todo lo que no había podido disfrutar de la familia, lo estoy haciendo ahora, concretamente del bebecito. Como no hay fosíbales de cine, Adriano, pues no te puedes ir. No, pero es una maravilla, porque además podemos ver cine, podemos leer lo que ha comentado en la editorial, podemos bailar, podemos hacer muchas cosas. Y encima tengo la particularidad, que igual no vivo en un palacete, pero tengo unas vistas acojonantes sobre la ciudad de Barcelona. Entonces me voy liberando de tanto en cuanto... Bueno, estás un poco en la zona cero de... Quilo metro cero, pero con vistas a la ciudad. Con vistas a la ciudad. Por seguro que tampoco se puede quejar. No, jo estic molt bé. De fet, jo no només estic al mig del bosc, aquí... És el tipic poble que penses, si viene aquí el... És una mica horrible. Se va a ir corriendo, vosotros tenis algún caso. Jo no ho sé, abans ho pensava i no ho sé, la veritat. No ho sé. Perquè, además... Tu tienes la alcalde, pregunta-li. Sí, pero además es la población de ser balló. O de la palma, donde empezarías. No tienes el tío más joven, ¿no? Per mi comença, sí. La pirámide... De dalt comença de mi, totalment. No, jo estic molt bé, la companya. La cadena alimentiça està arriba, el pol. Pues mira, Adriano... I tu, Fernando, no, que ara tu no te salvas. Cuéntanos tú qué pasa aquí. Para mí, técnicamente, no ha cambiado nada. O sea, es lo mismo... Es lo mismo que hacias, ¿no? Exacto, es estar en casa y jugar a videojuegos, ya está. Oye, ¿no visteis el vídeo que os mandé el meme de un tío que le llaman mientras está jugando? Y dice, ¿qué tal? Y dice, no, aquí viciándome desde el miércoles y dice... ¡Ay, el confinamiento! ¿Qué confinamiento? Això és com el Jared Leto, no? Que ara s'ha llevat de... Això no va dir pol, que tot una mica Jared Leto, no? Tu saps de la mentanya i de sobte diràs que ha passat. Per explicar, per si la gent no ho sap, tot i que la gent ja, per suposem, que ha llegit totes les notícies possibles. Home, però és que... Però ja de debò... El actor que últimament havia protagonitzat l'últim joquer no premiado... Va ser... El tió és... Estava confinat, però retirat espiritualment, a més, por un tema muy concreto. El tío parece ser que en una escalada había abusado de su confianza y estuvo a punto de palmarla, una caída bastante heavy, y entonces tocó, ¿no?, tocó fondo y quiso conectar con él mismo aquello de know yourself, start with him y se piró al desierto y, como bien decías, vuelve a aparecer al cabo de una semana y, ¿qué ha pasado? Jo crec que fa uns dies veia un d'aquests membres també, o membres, com ens agrada dir... M'encanta, m'encanta, membres. Imagineu-vos algú que es llevi després de 20 anys en coma i diu, oi, tinc unes ganes de sortir, diu, bueno, mira... Ara és goodbye corona. Sí, perquè, además, lo que todo el mundo sabe, estamos probando, pero esto va a palar, ¿no? Sí, hem de acostumar-nos, d'aquesta manera, sembla-se. Doncs no ho allarguem més, perquè avui la dinàmica serà una mica diferent, perquè hem decidit portar coses en aquesta epidèmia cultural que us volem contagiar. Còsics, no? Una llisteta... L'Adrià no està ensenyant el dia... Pensenya... Tiene, tiene cabla. Un olibiritito... Veí aquí, con su giro taniguchi... L'Adrià no està ensenyant coses a càmera perquè dona per suposat que jo penjaré aquest vídeo a la xarxa després. No per suposat també que no parles tu sobre o jo i se'ns posa en aquesta imatge. Doncs avui us portem propostes. No volem fer la típica cosa que està fent a tothom de ciclo de pel·lícules sobre contagios o ciclo de còmics sobre contagios o videojuegos. De fet, intentem fugir bastant del paradigma zombi, pol, també. Sí, sí, sí, sí. Llavors us portem una sèrie... Se'l diu a pol, se'l diu a pol, perquè sabe que yo tengo un ejemplo... Ah, sí, però se lo dejo. Se lo dejo, se lo dejo. De fet, mira, si vols, comencem per aquí, Adrià. Comencem per aquí per aquest exemple, perquè tu, que portes una sèrie, no? Jo és part de una miqueta de diferents coses, no? De sèries, pel·lícules, si em donen temps, com sempre, però avui... Vem llibres, no? Avui, a l'hora... No, però hi tenim, com a mínim, dos setmanes. Dos setmanes. Sin parar. No, realment, la idea és que et doni un par de productes culturals, por así decirlo, de muestres culturals, on, o bien, enfatitze el discurs i la realitat que estamos viviendo, o todo lo contrario, no? Nos ofrezca un viaje de liberación. De hecho, estábamos comentando ese ejemplo que quizás rompe un poco la premisa que habíamos marcado, que era que no queríamos hablar de zombies, porque es lo típico, más que todo, porque es algo ya muy manido, con un ejemplo bastante fallido, ¿no? Que pude ver que un Pol no hace tanto, ¿te acuerdas? ¿Quién? Un ejemplo fallido de una película de zombies. Desde dónde ahí. Ah, ostia, esclar. Una cosa, una cosa, sentiu aquestes trompetes, sentiu aquests aplaudiments de fons? Potser no se senten aquí a la ràdio. Però és que estem gravant això en el moment en què es fan els aplaudiments. Ara són a favor d'aquí una hora, suposo que és en contra de... A favor d'empanada cultural, vols dir? Exacte. Estàs aplaudint per què et tornes? La gent estava desitjant que tornéssim, perquè les va passar a no haver-hi programa, llavors clar... Ah, ja ho estan celebrant. Llevan todos estos días aplaudiendo para ver si al final nos dignamos a salir, me caches la mano. Bueno, pues pasemos un poquitito de las palmas, aunque evidentemente aquí nos sumamos a todos los sanitarios, eso es más que evidente, no a la policía, que lo incluiría en la crítica hacia el rey también. Pero bueno, no ha quedado la clara de la editorial, más que todo. Entonces, uno de los ejemplos es que que yo me había obligado a traer incluso con la permisa esta de no traer ningún producto zombie, es Quinto, una serie coreana que ya apareció hace un paro, diría que un añito más o menos en Netflix y mezclaba la cantidad de géneros. Eso es lo que a mí me gusta denominar, como el transgénero cinematográfico, porque es una pel·li que aparentemente es una pel·li de zombie, pero cuando te enteras dónde está contextualizada, está contextualizada en la dinastía medieval Joseon de Corea, en esa época no la decía al tablar ni del sud ni del norte, y lo que sucede es que un apocalipsis zombie en esa plena dinastía acaba arrasando la ciudad. Sí que es cierto que la primera temporada gira mucho más alrededor del zombie gratuito y a las luchas de espada chinés mezcladas un poquito de coreografías marciales con esta realidad zombie, la segunda temporada tiene algo que nos vincula a lo que estamos viviendo o que se vincula a lo que estamos viviendo y que es esa estrategia de utilizar el virus como herramienta de poder, que en algún momento de la editorial también lo he mencionado, yo quería ver este virus, este momento de pausa como una propia, no como una enfermedad humana, sino como el propio mundo que había enfermado, me pongo muy profundo y muy hippie flowers, pero es verdad, me da la sensación de que, ostia, el mundo había llegado a un límite en cualquiera su ritmo y su boragina y de repente, ostia, nos daba la oportunidad de parar. Con Policíamos, hacíamos la coña de que esto es un virus ecoterrorista diseñado por Greta Thunberg porque dice no me escucháis, vais a ver. Pues está claro que la otra opción y la otra lectura, también muy coherente y muy lícita, es pensar que esto es un virus totalmente utilizado desde la lucha hegemónica, está bien lo que planteabais de la Greta Thunberg. Yo veo más a los Estados Unidos ahí moviendo los hilos. Jo recordeu que jo estic en el grup de tierraplanistes i allà estan sortint una de merdes, però brutal. A més, el Pol ha d'haver de saber que el Pol és bastant hipocondríac. Ua, molt. I no és que estigui a casa seva, és que aquest fons... Ja us diré que jo que és el partit. És una capsa. Sí, la verdad que estás en un bunker, tío. Sí, estás en un bunker. Bueno, volviendo a Kingdom. En Kingdom se utiliza precisamente el virus como una herramienta de poder. Hay como una lucha por el trono, esto lo hemos vivido durante bastantes meses, años con juego de tronos. Hay una lucha por el trono de esa dinastía y se acaba viendo con el transcurso de la serie como alguien que está muy celoso de la posible herencia de ese trono en el príncipe heredero, intenta cargarse esa realidad y cargarse un poco dinamitando, o sea, con actos terroristas finales, el terrorismo en sí mismo es esto. Dinamitar la realidad conocida por todos para conseguir o para obtener un propósito, en este caso, el trono. I lo interesante de esta serie es que se vincula de una manera tangencial. No estamos hablando de contagio, que de hecho también me gustaría comentarla, pero me parece interesante que podamos ir saltando entre uno y otro ejemplo. ¿La que hizo, no? La que hizo Soderbeck en el 2011. Perdona, perdona. Pero lo que pasa es que usted es claro, es un ejemplo que se ciñe exactamente en Quindon evidentemente. Nos permite pasear la mente por una realidad totalmente ajena a la nuestra, la Corea medieval. Pero con esa vinculación de la lucha del poder que sigue viva y después con un toque fantástico como es el género fantástico. No hay perdona, del género de zombies. La película que he mencionado y ya con eso también podríamos saltar al otro ejemplo. Es la de contagio de Soderbeck que es exactamente. Vosotros la habéis visto, por cierto? Sí, però el Carles va fer el resum pel grup de WhatsApp i em va semblar... Va fer com un resum de tot el que s'assemblava la pel·li. No, em sona, de com va posar ell, crec. O potser no vaig per la neu. Sí, el Carles havia de ser el quart avui i em sembla que ha caigut perquè té un excés de gent a casa. Un excés de gent a casa. No, però el Carles ha preferit sortir a plaudir. Sí, jo crec que és això. No, el de contagio és molt serió. Si no hagués vist la pel·lícula, per favor, dedicar-li. Tu crees que per el que ha dit Carles i el que estàs dient ara, que el contagio és el blueprint, el mapa, que s'ha seguit a on estem ara? Si realment això és una herramienta de poder, algú ha vist la pel·lícula i l'ha tingut molt en compte. Perquè hi ha dos factors que són... que assusten. Un és com el gen, que el virus és una mezcla, proviene de una mezcla de genes de murciàlag. No està desmentit el de los murciàlagos. No, no, no. El problema és que estos virus van mutando. No, el que està desmentit és la manera en què es pot arribar a... És a dir, no hi ha un xino que s'hauria comit un murciàlag. Sí, perquè l'hi he vist. L'hi he vist. Exacte. El que es comenta és que el gen del murciàlag ha estat mezclado de manera accidental, con otro gen animal, una relación del humano con ese segundo animal, y la pel·lícula está muy bien explicado, porque es... Bueno, ves como un... O sea, un trozo de alimento pasa por la boca del murciàlag, acaba cayendo en un terreno donde hay varios animales, estos animales, durante hechos cerditos, uno de estos animales coge la pieza y este cero acaba servido en un casino de Hong Kong y el segundo detalle interesante es que sucede en Hong Kong. La persona infectada número 1 està en Hong Kong, però és una americana que què fa? Està de negocis, viatjant per Hong Kong en una cena nunca sinó i torna a Estats Units. Però això és una mica como estallido en la pel·lícula, no t'he sabut de dir. És una pel·lícula del 96 en què un mono contagia a un traficant d'animals. Aquest traficant d'animals el contagia en l'avió en què coge per vendre les piezas i tot acaba desenvolupant-se i cadascú ha de prendre les piezas. Datar la terra ésllò, de fer allò de... Que lo pasemos todos, ¿no? Sí, la inmunidad de la comunidad, que es, en plan, deixem-ho passar, morirà, que haurà de morir, i després serà més fort. Sí, és tot molt utilitarista, tot molt... Sí, molt bé. No, a veure, el que està clar és que en la realitat... La realitat que no s'aconteix és una realitat de canvi continu, de viatges, de personatges que se mueven de país a país, i d'on un virus... Això només ve, a més, de la pel·lícula, amb el muntatge també elegit de Soderberg, és que, hoy, un virus empieza en Hong Kong, pasa por Estados Unidos, se vuelve a Noruega, y se expande por todo el mundo y pasamos de la epidemia a la pandemia. La globalización era eso, Adriano. Sí, sí. No estaba claro, la globalización traía cosas positivas y negativas. Lo interesante... Ah, no, no, no, tíes, ho diré. Lo interesante es ver, es como estos dos factores, son literales, el origen del Murcia, y la realidad china, aunque en este caso estábamos hablando de Hong Kong, y no de Wuhan, y ver cómo el resultado se parece bastante a lo que vivimos. Evidentemente es una película y es una película que intenta jugar pues con tensión. No es muy efectista, sí que es cierto que intenta mover en un terreno no documental, mucho menos, pero sí manejando cierta realidad. Pero, joder, el resultado, en mucho menos tiempo que en el nuestro, eso sí, aparentemente, tanto la evolución del virus como la evolución de la vacuna va mucho más rápido. En tres días hay un mogollón de gente infectada y muerta, en la película, y ahora no lo recuerdo, pero diría que en tres meses, exacto, en unos 90 días consigue la vacuna. De momento estamos bastante alejados de eso. Y volviendo al cinto... El resultado es que os digo de ciudades en cuarentena, aeropuertos cerrados, personal sanitario, enfundando en trajes especiales que parecen que se vayan a la luna, gente con mascarillas, moviéndose por el mundo, ciudades vacías, tiendas cerradas, todo esto que estamos viendo ahora en nuestra red. Bueno, que no lo vemos, que lo intuimos y lo vemos por las noticias o por el balcón o cuando salimos a comprar, todo esto se ve en la película y, claro, es acojorante. I, volvint al kingdom, és el tema de la relació del poder amb una causa. Quan s'acaba una cosa així, com el poder s'aprofita un poc d'ella, potser o... No, no, és literalment... O sigui, a kingdom seria la versió, la versió que... Aquestes dues versions que corren ara, on el virus és producte de la vida i en altres una qüestió elegida pel poder, en kingdom es agafa aquesta base. És a dir, es utilitza una planta que ha de reviure a un mort que ha de mantenir-ho viu i, amb això, se lia. I se lia, i el momento que se ve que se lia, lejos de intentar frenar lo que hacen, es decir, hostia, que tengo una herramienta de poder. Estem començant aquesta epidèmia cultural amb la conspiranoia com una vergüent tema d'avui, no? No, és que el kingdom seria així. Us anava a dir que hi hagués por. Havíem parlat d'Anglaterra i aprofitant també, a part del tema de zombies, del que hem dit del Jarelleto, us en recordeu d'aquella sèrie que va fer... De fet, ho va fer el Charlie Brooker, el de Black Mirror, el de Dead Set. Dead Set, muert en directe. Sí, sí, sí. Una minisseria que va fer per la BBC, crec que era, que era un gran hermano, del qual de cop els... Bueno, els tarden molt a avisar-los, però hi ha una, però una... Com es diu això, una mena d'epidèmia zombies, a fora, però ja estan tancats a dins. Bueno, de fet, total... Mira que em dic que no parlarem de zombies, eh? Això és per tancar el tema zombies. Sí, perquè dic que gairebé totes els paradigmes zombies per convertir-nos des de fa molt, des de 28 dies després i, incluso, el Quindet, comença amb una persona que està totalment aïllada i no sap què ha passat i es troba de sobte que el món està així, no? Però, vaja, dic perquè jugant una miqueta amb aquest tema del poder i de com ens està tractant... Perquè, al final, podem dir tots tres, excepte el pol, que superi pocundria, que el que menys pots fa és el virus? Bueno, jo, al final, el que està passant, no? Somos seres supervivientes, porque lo llevamos implícito y esto es muy fácil de ver con un bebé. Entonces, en la medida que te empiezas a creer o que el discurso acaba siendo muy efectivo, por repetitivo o por intenso, por continuo, sí que llega un momento que dices, no es que me vaya a volver paranoico, pero sí que es cierto que empiezas a adoptar unas prácticas que yo duro mucho que desaparezcan con la epidemia. O sea, al final, cuando veíamos a los asiáticos totalmente mascarados y en el fondo ni nos imaginábamos que ellos no solo lo hacían para evitar contagiarse, que era lo que yo tendía a pensar, sino que lo hacían porque igual se encontraban con unas décimas, se encontraban algo resfriados y, sobretodo, respeto ante el resto de ciudadanos. Ellos se ponían la máscara para no joder al personal. Aquí es algo que durante mucho tiempo yo estaba al lado de un tío resfriado que un poco más y me salpicaba sus mocos. Y esto es algo porque no nos han educado así, no nos han educado en plan... Uy, tengo unas décimas, no vayas al trabajo. Y en ese sentido hablo más del estado español y no de Alemania. En Alemania, por ejemplo, teniendo décimas o teniendo un resfriado, vas al trabajo, nunca se te ocurre decir que, claro, pobres compañeros, que los dejo solos. No, no, porque dirá, tú eres un irresponsable. O sea, allí lo tienen muy claro. Y eso sí que me lo dicen algunos encargados o amigos que tengo trabajando en Berlín, con cierto cargo, que me dicen... Ostia, el empleado alemán, sobretodo Berlínés, no para de variar, porque se ponen malos, se tiran tres meses de baja, pillan una ayuda, esa sería la parte mala de lo que estaba explicando. Pero sí que es cierto que otras sociedades tienen mucha más conciencia de pues esto, no hace falta ser hipocondríaco, ni paranoico, pero sí tener conciencia de que al final es muy fácil contaminar al otro. Y yo creo que después de esto, todos, tendremos mucho más cuidado con los que tocamos, con cómo relacionamos. No, no, ens tornarem més japos. Jo crec que sí. Bueno, i més covarchiucs, no? És a rentar les mans constantment i aquestes coses que hauríem de haver fet sempre, no ens enganyem, i ara estem una miqueta així. És com si hi hagués una epidèmia de que caïessin les dents i ara te les rentes, saps? Sí, bueno, de fet, de fet és... No, se'm foteu, jo no havia anat al dentista fins dos dies abans de tot això. És el problema. Exacte. Puta madre, tio. I tenia unes càries i me les van fer i vaig arribar a temps. Perquè, si no, ara tindria un problema. Sí, això és com el passo per la biblioteca que tuve la suerte de vivir sin ser consciente de que la xaparia. Exacte, sí, exacte. Jo tinc llibres de la biblioteca que... Bueno, són conscients perquè no m'han enviat cap mail de, tio, fort, deu dies que... Se caducó. Se caducó, lo sentimos. Blanquets encara no estan tornats, perquè veieu... Mira, perdona, ara que treus aquest tema de tornar als llibres de la biblioteca i... si et multenarà o no, pel fet de que, clar... S'ha parat tot plegat. S'ha parat tot plegat. Hi ha un tema que no té gaire a veure amb la epidèmia. Més aviat les conseqüències, que a mi, amb el fons, el que més m'interessa és aquesta mena de conseqüències que té aquest peron, aquesta parada, d'aquesta mena de blimp, no?, per dir com diuen a Endgame, quan el fet de que hagi hagut una cosa tan estranya, ens col·loca coses com, per exemple, experiència personal, eh? Jo he hagut de demanar al paro, aquesta setmana, i la paperassa, i la manera de gestionar-ho, m'has recordat moltíssim a l'Esterix i a les 12 aproves, la difícil que fa tot el que vols, és una bogeria. I, clar, així és l'adaptació, una cosa que demostra que el sistema en el que vivim, i això ho parlà l'altre dia amb l'Adrià, el sistema no està preparat per això, el sistema és una roba... No ho estava, no ho estava, és cert. I és un sistema que està pensat per que l'arroda giri, giri, giri, giri, i com es pari, és que ens caiem tots, però tots, què passa? El que comentaste aquel dia que era molt interessant és com deies que les opcions d'aquest encierro, com és el teletrabajo, al parecer, sempre s'havia apostat per les proficions del futur o el teletrabajo, i a la hora de la veritat, una vegada veus que la gent tampoc estava preparada per això. No, perquè... Per sentí, jo, eh? Perquè tenim... el món en el tenim muntat molt des del punt de vista de separar la vida i la feina, i, ostres, ara que la vida s'ha imposat, perquè al final és la vida, eh, i s'ha imposat la vida, quan alguns li diuen, has de fer teletreball, clar, has de fer teletreball, perquè, si no, perdràs la feina, eh? Ens que tenim la mala sort de treballar amb feines que no podem fer teletreball, apetxogamos y pedimos el paro ahí con la odisea, que es llamará el CEP, el SOC, el INEM, y a toda su puta madre. Bueno, está hecho para eso, está hecho para eso, para que te pierdas. Algo que... Que s'ha de dir... Que s'ha de dir que els funcionaris fan el que poden, que és el sistema, el que està tort, però tort, no, del revés, eh? Sí, si us plau, funcionaris, no canvieu de mis hora. Sí. Policia, sí, eh, per això. I, de fet, després hi ha un altre tema, que, del confinament, que estem veient als xarxes socials, com tota la gent s'ha tornat molt original, no? I estem fent totes coses supernoves, i tothom és únic. I, clar, jo, després, em feia molta gràcia els primers dies, em sembla que us ho vaig compartir, com la Carmen Lomana ens enviava un missatge d'ànims, dient-us, que deu-vos a casa, que no s'està tan malament, ensenya un vídeo a casa seva, i això ho has comentat a l'editorial, com a classe, si tens 7 hectàrees de mansió, doncs queda't a casa, saps? No passa res. Hosti, això és algo que se veía mucho. No lo quería comprimir en el editorial, pero hemos comentado algo de cine y me gustaría, también, en algún momento que volviéramos a ese país amado que ya he mencionado, que es Corea, cuando terminó el cine matográfico, no, no, no, ¿por qué? Joder, Parasite és una pel·li que ha dado mucho que hablar. Que tiene un nombre, que tiene un nombre. Que tiene un nombre, pero ha dado mucho que hablar, y no en la dirección en la que podríamos utilizarlo ahora, no? No solo por el nombre, sino joder, en Parasite va de eso, precisamente, el trabajo que hay sobre los espacios es acojonante, ¿no? Sí, pero miras, mira, Adriano, afinaré més en una cosa que vas fer tu, que vas portar empanada, que es, sembla que no tinguia priori relació, pero es el Lago de Del Ganso salvaje. Es va gravar a Wuhan. Sí, lo sé, lo sé. Eso es lo que tiene. Claro, al final, Wuhan, entiendo que es un territorio, es ciertamente importante en China, que como os comenté en la época del... O sea, en el ejemplo cinematográfico, era un lugar donde iban la gente desempleada, porque tenía tarifas muy económicas, sobre todo, alrededor del lago. No sé, ni el tamaño de Wuhan, ni la relación que pueda ver entre Wuhan City, por así decirlo, y el Lago, que me daba la sensación que quedaba de una manera periférica. Pero sí que es curioso, ¿no? El Lago, las casas del Lago, era un poco el rabal, ¿eh? No era chungísimo, era todo contrario, pero es que tiran la basura por el patio. Esto es lo que acabará pasando aquí, ¿no, en plan? De hecho, algo que me ha sorprendido, y en comparación con la película que hablaba antes, la de Soderberg, es que no sé si para provocar más emociones en Soderberg es una cúmulo de basura por las calles, que aquí no está sucediendo. Porque es lo que comentábamos en la editorial, ¿no?, al final aquí hay un mogollón de gente, me gustaría saber el porcentaje, de gente que sí sale cada día a trabajar, y que me parece que es excesivo, y que, de hecho, hay una anécdota de los chinos que... un equipo de chinos que se fueron a colaborar con... a Italia, pero a ver, estáis fatal. O sea, ¿cómo queréis detener el virus con el metro funcionando? Exacto, ¿qué tenéis en la cabeza? Les ha dicho un plan. No sé qué estáis pensando, el chino la ha dicho. No, ché, ché, estáis contando. Ha sido todo muy racista lo que me voy a hacer. Bueno, no sé si m'ho he de dir o algun exemple més, que no siguin tombis de pandèmies i això. No, de fet, de fet, jo comparava això de com m'ho viu la gent amb poder i la gent sense poder, perquè, de fet, una cosa que també m'ha sorprès molt és la gran quantitat de gent, podríem dir, famosa, o de gent jet-set, ¿no?, que té el virus, des de polítics, actors, esportistes... Jo, que jo em sento primer en el sentit actoral, va ser Tom Hanks, ¿no? El més gran, sí, però vull dir que aquí hem tingut ells... No, no és el patient de fer-ho. El primer va ser el Chénique, ¿no?, i el Chénique va ser aquí a Espanya. No, però vull dir que tot això em fa pensar... per continuar una miqueta amb cinema... Recordeu la pel·lícula On Time, aquella del Justin Timberlake? El de Rajoy Jaldas, no? El Temps. Sí, que la moneda del futur és el Temps, que vius, no?, i que la gent rica. Clar, el tema és... el coronavirus encara no ha arribat, perquè encara estem en aquest punt on tothom s'ha volcat molt des d'un punt de vista social, des del punt de vista de s'agrestar hotels o s'agrestar hospitals de sanitat privada per posar-los a la mans del públic, no? Però és curiós com la gent rica està... O gent rica, és que som a fatal, però la gent més alta està tenint un ràdio d'infecció bastant elevat, dintre del que cal, perquè no t'esperaries que hi hagués tanta gent. Hi havia un moment que teníem el nostre estimator, Tegas Mitz, va ser el primer. Oh, enorme. Que, evidentment, aquest home va contagiar tot un pavalló. Sí, sí. Cada vegada és que al final hauria de veure amb quanta gent t'hi ha relacionat. Ves vist la notícia de... crec que era Vila Nova, no? És a dir, Vila Nova o... sí, diria que és Vila Nova. Al final, hi havia una cena amb 8... No, això és enigualada. Enigualada, no? Sí, el hospital de igualada. És al final, al final, el que uno pensaria que ha provocat la contaminació o el contagio, perdona, que és el propi treball, no. Una persona que sí que s'havia vist infectada, que acaba relacionant-se en una cena amb 80 persones de les quals s'ha de moltíssimes infectades. Al final, si estas personas son las que hacen referencia, de cierto estatus social, de cierta profesión, lo que ha podido pasar en niños es fácil de imaginar. Si se han relacionado con muchísimas más personas que tú y yo, Paul, durante estas últimas semanas, eso ha provocado que el contagio sea más factible y, por lo tanto, también que ellos hayan podido contagiar a más personas. De fet, no sé si ho esteu veient, però molt de diari, molt de, bueno, ultra dreta, en general, estan fent servir el 8M com a focus principal espanyol com a migdals. Sí, sí, pero no nos vamos a engañar. Otra cosa es que lo lijan estos gilipollas pero fue una irresponsabilidad total por parte del gobierno. Bueno, la responsabilitat va ser no per a alguna cosa, no per a abans tot plegat. Òbviament, ara estem en aquest final de primera setmana de confinament, on hem vist el repunt, perquè el que ha passat aquesta setmana és que hem passat de 2.000 infectats, em sembla que avui han dit 17.000, o ja potser amb els 20.000. Sí, hay mucha gente y creo que estamos alrededor de los 1.000 muertos en el estado, y se habla de que se espera unos 1.500 muertos en las dos semanas. No, clar, i el tema és que ara estem en el punàlgit de la estona de frenar la curva, ara estem en aquesta curva. No volíem parlar, eh, del virus? Sí, sí, jo estic lluny. Si ho vull a parlar, sí, eh, manano. No, no, perquè estem aquí, no ho sé, hem d'intentar, perquè aquí tots hem fet una llista de material, jo ja he intentat anar colant coses meves, xuc, xuc, però què més teniu així relacionada amb el que m'he fet? No, però per això s'ho preguntava de que evitéssim el tema dels tombis, perquè ja ho hem parlat, però jo, per exemple, una cosa que et toca bastant de prop, Ferran, en el sentit de que t'ho has llegit, jo desgracialment només he pogut llegir el primer tomò poc que estic confinado, que és Sànman, el còmic de Sànman, i Sànman és interessant perquè comença amb que... hi ha una mena de sagrest molts segles abans, no recordo ara quins segles, però per dir-ho, eh, el segle... Un segle mitjà abans, sí, el segle mitjà abans, no ho sé. No, és un segle mitjà abans, és el segle mitjà abans. És un segle mitjà abans, perquè és el... Hi ha una mena de brujos que volen capturar la mort, i el que fan s'equivoquen, a priori, i capturen a Morfeo, o sigui, el que vindria a ser el rei de los somnis. El sueño, capturar el sueño, que és un personatge físic, que és l'encarregat d'esperar que somien. Llavors, què passa? Hi ha un punt de que tota la gent, a nivell mundial, doncs el son és alterat, però hi ha gent que té insomniproconstant, hi ha gent que està desbatllat, diguéssim, entre ells sortim, però sobretot hi ha una mena d'apidèmia de gent que està com a mena de coma, un sobreny eterno, no? Que s'han quedat en el somni etern, exacte. Sí, a veure, s'han mantingut aquest punt d'apidèmia, d'una epidèmia que, en principi, no és mortal, no? Perquè és molt incòmoda... Però es parece demasiado, no? Però és molt incòmoda, sobretot és que és molt incòmoda, i això és un gran paral·lel amb el que estem tenint ara, que aviam, òbviament és perillós, és un virus, aquí no som experts mèdics, tampoc aquí, llavors no direm, no passa res, és un agrib, no? És un agrib que, simplement, no tenim una vacuna, i per això tots estem... no anem per aquí. Però és molt incòmoda, no? Perquè ens estan demanant que ens quedem a casa, que fem una sèrie de coses que no fèiem abans... Però hi ha una consciència, no?, i en el fons... Jo no tinc ni idea de Santman, de fet, està buscant-lo, i m'he sorprendit a veure que, si no, si no està allà... És a dir, va passar a Netflix? Estan pensant... Sí, ja van 10 anys, porten 10 anys intentant adaptar-ho, però Nil Gaiman és un tio que més li agrada col·laborar a fer coses de sèrie, i ara, com està en un moment que estan fent entre American Goats i totes les sèries... Però ho plantegen en animació? Ojalà, perquè des d'un punt de vista, tu que has vist els dibuixos pots del comiss, és una sèrie molt... No sabem si després sortirà a la webcam o no, però jo us porto al joder, però vamos que nos hemos puesto hoy, que me he feitado, para vosotros. Jo m'he dutxat que portava 3 dies aquí tan tard. ¡Qué puto barro! Doncs el tema de Sandman és aquest, que és molt incòmode, i és una cosa que també... Pol, pol. I aquest és el còmic. A veure-ho, no lo veo, a ver, pol. Para, para, que la teva webcam és de l'any de la Quica, i... És que sí, és una patata. Però ensenya algun disseny de Sandman, d'ell, del personatge de su fill. Exacte, va fer una mica de distància, sisplau. I comentava això que és incòmode a pares. A Sandman representa que fa temps que està passant això, uns 40, uns 60 anys, i hi ha gent que no ha assumiat en tota la vida, hi ha gent que s'ha quedat parada durant 60 anys. I és el que és... El tema és on podem arribar amb tot això, perquè aquí estàvem entendre les xarxes socials, que ara tothom està molt animat. El veieu, el veieu? Sí, aquest és Sandman. El taràs molt, eh? Molt. De fet, estic bien animatges, també, a Quintra. També s'ha de dir que hi ha diversos dibuixants. Hi ha diversos dibuixants, depèn del tomo. És la dionista, de fet. El tema és aquest, que ara estem aquesta primera setmana, que ara no ens ha matxacat, que la gent està animada per tocar els balcons i tal. Jo calculo que d'aquí dos setmanes, perquè estarem més d'una setmana tan quedats a casa, començarem a tenir gent que baixa el carrer. Començarem a tenir gent que es nega a continuar el confinament. Això és el que ha passat en Itàlia, de fet. En Itàlia ha sido exagerado, no solo, porque no han gestionado de mal, sino que a última hora ya, también es verdad que llevaban dos meses, han dicho a tomar por culo. Tanto ha sido así que creo que tenían previsto acabar el confinamiento, ahora, al principio de abril, y lo van a volver a... Això és el problema, no? Si realmente no se hace bien el confinamiento, lo que provoca es que lo alargar... Alargarlo, alargarlo. He menjado varias veces a la policía, seguramente hay muchos que están haciendo mucho trabajo, pero algo que me ha sacado de quicio, es volver a conectar con las noticias y a sentir la opresión. No es lo mismo que a mí me den una directriz y que por el bien mío de mi familia y de toda la gente que me rodea y de la sociedad, nos quedemos en casa, lo sigues, ya lo he entendido, yo creo que ya somos maduros, ya lo he entendido. Lo acepto y le busco la parte positiva y veo cómo nutrirme culturalmente. Una cosa que no quiero es el terrorismo institucional, ¿no? Es decir, la media continuamente hablando de multas, de que te tienes que imprimir un puto papelito para decir a dónde vas, es decir, el acoso. Esta sensación de acoso a mí ya me cabré. Pero no respondrá alguna cosa... No voy a hacer aquí abogado del sistema yo, pero... Ya, ya, pero esto de siempre, esto de siempre. A mí me la apela que otros no lo hagan bien. Ya, pero no vives solo ni en el vacío. No vives solo ni en el vacío. Ese es Pol, vives solo y en el vacío, Pol. En un búlker. Oye, en relación a lo que comentabas, entiendo que la gente que acaba inducida en ese sueño eterno vuelve a despertar en algún momento. Bueno, el que passa és que hi ha un sagrés... Jo estic parlant del primer tomo, que n'hi ha 8, no? 7 més 1, que és com una mena d'estres. 7 més 1, sí. Ah, bueno, si vols, ho explica a tots. El primer tomo, que és gruixut, eh? Us ho puc ensenyar, aquests també... No com blanquets, però, bueno, que deu n'hi do. Però que... Clar, és ell, fins a serp un, està captiu, i en tots aquests problemes, i quan s'allibera, el problema que té és que tot i sé que és de deïtat dels somnis. Estadabilitat. No té els poders, perquè li falten certs objectes. És a dir, jo què sé, per diar-ho, la capa, el baston... No sé què, que li donen, no, aquest poderió que tenia abans. Què passa, també? No sé què, que li donen, no, aquest poderió que tenia abans. Què passa, també? No sé què, que li donen, no, aquest poderió que tenia abans. Què passa, també? Res, no hi ha cap cosa amb el que deies Tufarranda in game, que també és, potser, una referència bastant milèni del del que és un banishing, no? De cop ja uns anys de pausa. Sí, un canvi. Sí, sí. Res, no hi ha cap cosa amb això. Ei, quan torna a la vida, per dir-ho així, clar, què ha passat en un món així? Vull dir, no sap res, el seu tro... qui el porta, o... Això sí, és molt Jared Leto, no? Això sí que és tot això. De fet, o que conya perquè Jared Leto va sonar com a un de molts que haguessin interpretat, perquè ha sonat tothom, eh, per fer de Morfeo. Ha sonat des de Quino Ribs el seu dia. Ah, va bé, i com a Santman, no? Sí, com a Santman, com a Morfeo. Se n'hi ha curiós, eh, que Neo ha caigut en Morfeo, eh? Sí, estaria bé, sí. Doncs... Santman, a part, que és un còmic que s'ha d'allegir, ara que tenim aquest confinament, us no va dir que no hi hagués biblioteca a buscar-lo, però... Bueno, però fico... A veure, i en dia està, no és l'ideal, però... Tots hem llegit novel·la, ficció, ensaïos i còmics a internet. Sí, segur que hi ha una possibilitat, no? Que vol negar el ment, sisplau. Simplement. Pany el sindicat, que és gratis. Però no és... Abans de tancar aquest... Jo he de proposar un altre, aquest cas, un llibre, que ha fet-se estar llegint la vea, que és... Us l'ensenyo, però us el tinc, eh? Que és que ho sé ser amago. Les intermitències de la mort. I és justament el que haurien fet, si no els hagués sortit malament, el de Santman, que és... Vale. Una vida sense mort. Llavors és una vida... Es veu que no me la llegir, però és interessant. És això, o sigui, és... Què passa si no hi ha mort? Però, ojo, en un país només. O sigui, un país de l'imitat amb fronteres, com es coneix... I la Sierra, evidentemente... Llavors, allà la gent no ha mort, però clar, què passa? Però és que la gent... Ah... Ja s'ha fet unes siestes, de mitjana. Què, què? S'ha fet unes siestes de un par de anys, no? Exacte. Però hi ha històries de màfies que trafiquen, també, perquè hi ha molta gent que, inclús per a la gent que ja ha de morir, diguéssim, la volen treure del país. O sigui, simplement el carabà a la frontera moriran automàticament. Llavors, hi ha una mena de carabanes de la mort, eh? Hi ha unes màfies que et fan... Una mica com les màfies, també, dels refugiats, no? Que és una senzill, et prometem, la Terra prometida... I a tot això. És prou interessant, jo crec. Vale, vale, però... Quan parles d'intermitències de la mort, no és que la mort sigui de manera intermitente en forma de sueño. M'hauria paregut entendre això per la vinculació... M'heigiva a realitzar, que no. Vale, vale, ok, ok, ok. Bueno, pues tenemos que leer de José Saramago, tenemos precisamente una novel·la que tú has mencionado en algún momento, no también porque es la de ensayo sobre la ceguera. Exacte. I l'altra, que aquí jo el llibre sí que no l'he llegit... Bueno, no sé si el vaig acabar, però la pel·lícula que vam fer fa uns anys, que a més és una pel·lícula que... No sé si jo no et dic que passés molt desapercebuda, però és una pel·lícula que a mi em sembla bastant interessant, sobretot des del punt de vista tècnic, perquè és una pel·lícula per situar a l'Ogent. És una pel·lícula on hi ha una epidèmia de... Vale, però títolo, no?, Blindness. Blindness o a Ciegas, me parece que la traduciona aquí. Ah, sí, a Ciegas, exacte. No confondre que també s'assembla bastant a la que va fer la de Sandra Bullock per Netflix, que era Birbocs. Que és bastant semblant, que també és com una... És més actual, la de Birbocs és bastant més actual. L'any passat, si no m'equivoco, és aquella que la Sandra Bullock va amb els ulls tapats amb una bandana. Blindness, l'adaptació de José Saramago, és del 2008. Sí, sí, sí, algo así. La pel·lícula, el que és interessant és que... No tothom és séc, però hi ha molta gent que sí, però la protagonista... Va experimentant, no sé si us recordeu. És qui fa una mica, també, de l'Azarillo, de tota la gent que té el voltant. Però hi ha un punt de que la pel·lícula és... Tots els blancs, això amb el farània amb mi, que és el tema dels blancs de les gravacions, que sempre has d'intentar que estiguin equilibrats en aquesta pel·lícula, i els blancs estan cremats, és a dir, els cels, les samarretes blanques... Tot està rebentat. Intenten jugar amb l'especte que tu inclús et molesti a la vista als exteriors i tot, que és una mica el que pretén, jo crec. Si tècnicament a mi em va semblar interessant. Que te quedes ciego viendo la pel·lícula, ¿no? En cierto modo. Mira, hem parlat de pel·lícules, hem parlat de còmics i llibres, permeteu-me, permeteu-me, que parli d'un videojoc. No podem parlar els tres, perquè l'Adriano ja és gairebé un expert d'aquest joc. Bueno... Déjame que yo lo introduzco, si quieres, y todo. L'Adriano ha creado por... No, no, no, no, no. Por el samurai que corta el dedo en la serie. Exacte. Exacte, exacte. Doncs l'Adriano, com el podem vincular aquí, amb la situació amb la Castemara, tornant una miqueta al tema de l'aïllament forçat, en aquell cas, el videojoc, és perquè hi ha hagut una mena de pluja, una mena de, com li podíem dir això, de cataclisme, on la pluja del món et torna a pell. I si et tornes, és que és complicat d'explicar, eh, Pol? És complicat, perquè és una imaginària que s'han creat. I hi ha hagut això, exactament, un cataclisme, i ells ho expliquen com que la pròpia madre naturaleza s'ha revertit en moltes coses. Llavors, per exemple, per algú es diu Dead Stranding. O sigui, al final és una mena de cataclisme sobre les morts, i a l'època... I ara han passat una, diria, no?, han passat una. Bueno, són una mena d'eventos d'extinción. Exacte. Me estoy perdiendo, eh, y ahora mismo no es como de si fuera el alumno... El alumno tonto, el que he de explicar. Tu hi hem d'anar a principiar. És com es trànic a explicar un imaginari de Tarkovsky o de... Sí, sí, exacte. És l'intent de Kojima de ser Tarkovsky a Solari. El tema és que és un món on hi ha hagut un cataclisme que, bàsicament, el que ha aconseguit és, o no ha aconseguit, ha provocat que el món dels morts i el món dels vius estiguin en contacte. I aquest contacte no és bo. I fa que a la terra nostra, al món dels vius, hi hagi una pluja que, si et toca, et tornes vell, i si morts, els morts et venen a reclamar, però si et reclamen, és que és molt complicat, és Kojima. Però, bueno, el tema és que la gent... Però és interessant veure aquestes dues realitats, no?, la realitat... El que m'interessa és que la gent està aïllada la forma forçada perquè els fa por sortir. El protagonista és de les poques persones, surt, que, de fet, això també ho podem relacionar ara, amb tot el que passa amb els pobres nois de globo, que no és que s'atreveixin a sortir, sinó que no els hi queden una altra, si es volen guanyar la vida, o això els hi han dit. I tu ets un transportista, bàsicament, que són la poca gent que s'atreveix a anar pel món arriscant-se a mullar-se amb aquesta pluja, trobar-se amb los seres barados que són aquests morts que venen a reclamar gent... No entren en tu casa, no?, morts no entren en tu casa. Estan recluïdos, mentre tu estés aislado, en principi no, és com una mena de virus, no? El que t'expliquen és que, en les zones on hi ha pluja, hi ha molt risc de que hi hagi el màxim d'unió entre el món dels virus i els morts. Exacte. Quan veus que s'aproxima una tempesta, tu tens una mena de radar d'aquest metròsat, ¿vale? Sí. És això, llavors, ha allat el bató minimalina. Tens... Tens el to esmolina, petitó. Què et va dir, hem? Què et va dir, hem? Bueno, ojo, ojo, cuidao, que per nalla has de passar per una zona amb tempesta, venir preparat, perquè segurament hauràs d'enfrontar aquests morts que et reclamaran. Sí, però és això, que la gent està aïllada i tots dels pocs que s'ha de sortir, i, de fet, quan tu jugues els sistemes de joc, és un joc, eh?, per tant, està tot molt simplificat, et dones compte de que no és tan complicat sortir, que hi ha tota la paranoia arredera de si sortir, no sortir, hòstia, és que si surto segur que em passa, no sé què, i és curiós perquè la Kojima va dir quan va fer aquest joc que volia fer un joc que unís a les persones, i ha fet un joc on no contactes amb persones. Estan fent en el joc constantment el que estem fent ara mateix, que és virtualment parlar amb la gent. Tu, quan arribes a la casa d'algú per fer una entrega, no t'obre la porta, si no que t'apareix un holograma, tu li deixes el paquet a l'ascensor i, apa, ja li arribarà, no? I aquesta mena de unió, com aquesta manca de contacte, pot fer que auneixi més a les persones per la necessitat d'aquest contacte. És una cosa que també està sortint molt en el Mr.Wonderful d'aquests dies que veiem per internet i les xarxes socials. I al dret d'estrany, mira, és una llàstima por perquè me'l vas deixar tu o no me'l vas deixar en un altre company, però no el tinc. I és com... Molaria molt jugar-lo. Ara molaria jugar com si nosaltres visquéssim això, t'imagina? Exacte. Bueno, de fet, si aquests dies demaneu... No es faria el jaraquiri, sinó jugaria un joc per fer-se el jaraquiri. Sí, que és el que estava pensant. Con todos estos ejemplos que estamos ofreciendo, que al final giran al rededor esta misma sensación de terror, donde, evidentemente, hay una lectura positivista que entiendo que en el data-entranding es lo que no estás comentando. A pesar de que la gente no consigue relacionarse de manera física, sí que no han perdido la necesidad de conectar. Bueno, de hecho, la están recuperando porque tienen mucha desconfianza. Al principio y tu personaje es que, a ver, que Kojima no es el Jenny de la Subtilized, el teu protagonista es diu Sam Porter, perquè eres un porteador, o sigui, eres... I su segon apellit és Bridges, o sigui, Puentes. O sigui, és un tio que es dedica a tirar puentes entre la gent, perquè la gent... I, a més, el tema del joc és... Que bonito, que bonito. Make America whole. O sigui, hace América entera otra vez, ¿no? ¿Era Paul? Sí, era una maga. Con toda la maga, con toda la trampa, pero eso es positiva. Se lo estoy tirando porque en el tráiler, o las imágenes que consigo encontrar de Stranding, sale el Max Mikkelsen. Sí, sí, sí. Aquest és dels... Aquest jo que ben dica que tot Hollywood s'ha ido ahí, perquè surt al Wind & Rail. La hostia sale del Benicio del Toro, tío. Sí, el personaje del Benicio del Toro Noel. Jo crec que l'Adriano no ens escolta. Mira que li hem dit mil vegades. Bueno, si ya no os pongo a preguntar, de todas las cosas que he comentado, ¿cuántas recordáis? Agnés Barba. Agnés Barba, toma. Que película, que película. Agnés por Agnés. Barba por Agnés. Ahora, ahora sí. Ahora veo que sale uno, puede ser que sea uno de los de... Hostia, del señor de los anillos, uno de los actores. Aquí ya no sé. El protés és el de Walking Dead, el Norman Reedus. Norman Reedus, són la lia... Ah, vale, no es el Norman Reedus. Vale, l'havia confundit. Unos de los anillos. Es un honorco, ¿no? No, no, hay uno que se parece muchísimo, pero de igual. No, però sí que és veritat que el que pretén Kojima amb Dead Stranding és reconectar allà, ho fa amb els Estats Units, perquè, o sea, a Amèrica... Perquè no el sé americar, ell vols fer a Amèrica. Sí, no? Però el que tu fas, clar, aquí, en relació amb el que està passant ara, aquí, clar, aquí ens falta aquest líder, ens falta aquest elegidor, este Neo, que vagi de punta a punta unint, perquè, al final, deixo el joc, i, de fet, no només el... Però necessitem un... bueno, un guatar, un un viadero... Un xaman. ...por territorios, ¿no? El joc, a més, està enfocat des d'aquest punt de vista que és un joc on et diu que hi ha coses multijogadors, que tu jugues i t'estan dient, que està jugant amb altres jugadors. No és veritat, perquè és un joc que jugues sol, i l'única cosa que trobes és que, de sobte, un lloc on tu volies passar i que sempre havies de passar, baixar el riu, creuar el riu, pujar, i que t'estaves tres quarts d'hora per fer-ho, algú ha construït un punt. Resulta que aquest punt l'ha fet un altre jugador a la seva partida, i això és el que crea el meu. Això és molt interessant. M'han d'agafar de jugar. Que, de falta de contacte, no implica que no convivim tots en un mateix espai. És un missatge bastant positiu. I aquí és una miqueta aludada. Lo que deies abans de llevar mascarilla, llevar mascarilla no és per tu, solo, és per els demas. Aquesta mena de comparativa també m'ha fet passar bastant en el dret. ¡Qué bonito! Oye, ¿qué es pareces si volés hablar de cine, que me da sensación de que estamos... Mira, jo et proposo una. Et proposo una, Adriano. Aviam si l'has vist, aquesta. Potser l'has vist per sitges, aquesta. Aquesta va ser una sensació a sitges. De fet, va ser una d'aquestes pel·lícules, i puguem aduc que es considera del nou cine d'autor de terror, que és It Follows. Jo no he vist It Follows. It Follows ho resumiré, perquè tampoc vull dir molta cosa, veus d'aquestes pel·lis que té Sergius. Per cert, director d'Ander de Silver Lake, el que escolta l'Ander de Silver Lake és un pel·lícul. És el David Robert Mitchell. Carles està enamorador de les dues? A mi, ja. Carles són els pares, o sigui, calma, o sigui un poc. La d'It Follows, crec que és la primera que va fer, no ho sé. Em sona que és la primera que va fer. A veure, està bé el concepte. Després la pel·li et pot agrair més o menys, però el concepte està bé que, al final, l'assassino en sèrie, el contagio, el todo, és It Follows, la traducció és tu la lleves. Sí. Llavors, el contagio... Però també és com te sigue, no? Te sigue, porque tú la llevas. Doncs el que et va seguir és una malaltia de transmissió sexual. O sigui, el ser i el killer, típic, el Jason, que va perseguint la gent, és una malaltia... És la gonorrea. Però està personificada per una mena d'entidad. O sigui, com una persona que va caminant molt lentament, cap a tu, molt, i que tu hi pots escapar el que vulguis, que et seguirà hasta el fin del mundo. Llavors, clar, el contagi és únicament d'una persona, però és allò de tu la lleves, i com la lleves, doncs m'he follat la seguida. Accepta-se que esta persona s'aïllés, s'ha sacrificat des del nivell social. És com hi ha gent que ho prova i sempre hi ha una... troba la forma de... Hi ha alguna manera que l'acabes... És interessant. Entiendo que esto no es una persona afectada. De hecho, es una película de la que se habla muchísimo, edit Follows, que no responde al género, que quizás más me interesa, he ido aparcando. Yo es que te quería hablar... No, no, no. O sea, os quería hablar de una pieza de Bong Joong-ho, de la primera cosa, ahí. Bong Joong-ho ja ha salido. No, pero que es alucinante, porque nos ofrece todo lo contrario. Si aquí estábamos todo el rato hablando un poco de... ya sea con una actitud más positivista o menos positivista de la realidad que hay afuera, ahora ya con el Death Stranding y, sobre todo, también con algunos comentarios que habéis hecho. Habláis de la dentro, ¿no?, de lo que es estar viviendo adentro, porque otra cosa es lo que sabemos, qué pasa fuera de nuestras paredes, y otra cosa es lo que estamos viendo cada uno en nuestras casas. Eso me hizo recordar una película que se llamó Tokio, del año... Si no me equivoco, también... Que es como un triptico, ¿no?, de... Muy potente. Bueno, a mí me pareció un peliculón, colaboran tres directores... Bong Joong-ho hizo la... Bong Joong-ho tiene una... Son tres mediometrajes, podríamos decir, ¿no? Y Bong Joong-ho hizo una pieza que se llamó como... Shaking Tokyo, ¿no? Ah, tu vas comentar això, Adrià, no? Sí, sí, ho he comentat. Per això em sona, eh. Perquè el Ferran és fàcil de dir... Sí, jo l'he vist. Mira com rica. Ho he comentat perquè l'hagi vist. Tu has dit, no estic a què pro, no?, que pro Ferran aquí... Jo també no sóc. No, el que està clar és que col·laboren no solo Bong Joong-ho. És important que sepáis que las otras dos piezas que se juntan en Tokio, es una de Leocarax. Leocarax, además, llevaba a 9 años sin dirigir cine en esa época, o sea, Leocarax había hecho... ¿Holimotos de cuán era? Leocarax es el mismo de Holimotos. Es posterior. Leocarax era un tio que había empezado con muchísima fuerza en el mundo del cine, súper chavalín, con 20 añitos. Había hecho una película que se llamaba Chico con Hacia Chica, que no había tenido cierto éxito, pero lo que realmente le había ofrecido era rodar una película más presupuesto y mejores sectores, que era la de Móve Sangre. Móve Sangre, si no la habéis visto, es una auténtica maravilla. A 84, si no me equivoco. El que se llamó les Amandu Ponnef, los amantes del Puebo, del Ponnef. Que eso es la pel·lida aquí. Los amantes del Ticlopolar creo que es de... Hostia, de Lucía del sexo, de Julio Medem. ¿Qué pasa? Que en los amantes del Ponnef la lia, la lia moltíssim, por algunos caprichos que se le meten en la cabeza como creador, y el tio empieza a encadenar una serie de proyectos fallidos, el Dan Van Gipland, ese chico modelo, director modelo que tenía que triunfar, acaba de alguna manera arruinado por él mismo, y se tiran nueve años sin que las productoras crean en él, no dan ningún tipo de proyecto. Entonces, consigue, a través de ese proyecto independiente, juntarse con el que ha mencionado, con el coreano, Bon Joon-ho, con Michel Gondry, otro francés, y junto a Leo Carax hace la película que se menciona, que se llama Tokyo. Des episodios que nos hablan de un Tokyo diferente, uno del Tokyo que saldría a las guías, evidentemente, sino lo que intentan es ofrecer una llada de Tokyo muy diferente, y que se pueda combinar en una película tres directores tan diferentes, y es bastante interesante. Pero yo me quería enfocar en la de Shaking Tokyo, que es la obra de Bon Joon-ho, porque es la obra que me ha recordado a la realidad que están viviendo. Quizás no los que estamos rodeados de familia o amigos, o los que tengan compañeros de piso, sino aquellas personas que estén más bien pasando este cofinamiento solos en casa, como que puedan conectarse continuamente a través de las redes y del Skype. Como este de aquí. Pero lo interesante de esto es que, claro, te ves obligado de alguna manera por la situación que estamos viviendo, en Shaking Tokyo, nos habla Bon Joon-ho de un Hikikomori. No sé si habéis oído alguna vez de los Hikikomori. La traducción del catalán como Ferran Pujol, la gente que está en casa. Exacto, ¿adictos a Netflix? Literalmente significa Hikikomori apartarse y estar recluido. Y parece ser que en la sociedad japonesa hay toda una serie de jóvenes que deciden hacer eso. No sé muy bien por qué, pero llegan momentos que la vida les decepciona de tal manera que acaban refugiándose en su hogar. Perdona, Adriano, això crec que està bastant relacionat. I ara, piedres en mi tejado, però amb els videojocs, crec. El Hikikomori molts cops es relacionat amb l'addicció als videojocs. Comença abans, comença amb l'addicció als mangas, als l'Hikikomori, acostuma a ser un perfil. Japó té la seva pròpia indústria cràcia, i no sóc jo aquí d'expert, però té tot el seu problema com tracta les malalties mentals, les depressions, clar, com que tot va molt lligat amb l'expectativa social, amb l'honor i tot plegat. També hi ha molta desconexió entre generacions dels joves, quan veuen com és la societat que se'ls imposa des de Japó, i aleshores cap a una desconexió diuen per què ha de sortir a treballar, perquè ha de sortir a estudiar, es queden a casa, que llavors entren en tota una dinàmica de vici, des de menjar... Ja ho vam comentar, perquè ja va sortir aquest cor, un cop, abans parla, jo us vaig parlar d'un curmatratge d'animació, que es diu Mimimi, o sigui, jo, jo, jo, que parla una miqueta d'aquest punt de vista egoista que tenen els Hikikomoris, però clar, així és com ho veuen certs japonèsos, certs pares diuen els Hikikomoris per ells és una paraula negativa. No són uns nois que tenen un problema, no? Ho veuen com, és que són uns vagos, és que són... No ho analitzen com és que aquí hi ha alguna cosa... Sí, claro, lo que ven es el resultado de lo que acaba pasando. Este tío se me encierra en el cuarto y no hace un culo, lo único que hace es leer comics, mirar manga... Y jugar a juegos, sí. Entonces, en el fondo, sí que es cierto que Japón le da la espalda a los personajes no competitivos, al final la sociedad es una sociedad competitiva y el mundo lo es, la de toque aún más. Si no estás preparado para luchar, encierrate en casa. Al final es lo que quiero que sienten muchos de esos agrescentes, que les estén diciendo. Lo interesante es ver como en la película de Boyung Ho, no se habla de un hígico como ahora más al uso, que sería el típico tío encerrado en un cuarto donde la mamá le pica para darle la comida, o sea, él sigue bebiendo y bebiendo de los padres en un espacio reducido. Lo interesante en el película de Boyung Ho es que él vive solo, o sea, él vive totalmente solo, es una casa de cierto tamaño, y eso también le permite mucho más juego espacial, es decir, en Boyung Ho ahora la peta con Parasite y nos demuestra que es un crack trabajando el espacio, pero en el mediometraje de Shaking Tokyo ya lo hacemos, porque continuamente estamos acompañando a este personaje en su devenir diario, el tiempo se diluye, es algo que nos ha pasado a todos. Llegó un momento que ya no sabemos, después de nevedías de encierro, sabemos que hoy es domingo, evidentemente, pero no sabemos... Sí, sí, no sabemos... Eso, no sabemos si el lunes, martes, miércoles... Pero es cierto que empezamos a decir día festío, día laboral... Vamos a empezar a contar por semanas, semana uno. Semana uno, semana dos. Me enrascan los padres. Esto es algo que trabajo muy bien en la película, porque trabajo con la luz solar, ¿no?, cómo entra, cómo sale, lo que pasa es que él huye un poco de esa luz sola, y él tiene una lección que es que come una vez pizza a la semana. Cume una vez pizza a la semana y una vez, en una de esas ocasiones, le trae la pizza una chica con la que acaba generando contacto. Él busca no contactar un poco como los de Glovo. Hoy en día, si habéis pedido a Glovo, habréis visto como... Les abres y cuando... Hola, ¿qué tal? Ya han dejado el paquete en la puerta y están huyendo por el ascensor. ¿Lo habéis pedido a Glovo estos días? No, estos días no. Tuve que pedirme, me vino un MRV, que me supo supermal, porque el chaval, desde el tercer escalón de mi escalera, alargó la mano con el guante. ¿Sabes, así? Pero te lo dio la mano. No, no, no. I lo soltó, que yo lo pillé al vuelo. Que dije, bueno, no es nada de cristal. De hecho, no voy a mentir, era líquido para el cigarrón electrónico, pero era como claro, yo me voy a quedar un mes encerrado. ¿Sabes? Porque para que baché el estang no he farrán mi y yo... Perdona, es que m'inseam la fatal cosa. No, es que... És el que parlàvem amb l'Adrià. Si fas un confinament, fes-lo en serio. És així. No, y de hecho, no tendríamos ni a los tipos estos traídos nada. De hecho, yo creo que son los más afectados... Per això dic que em va saber greu, perquè ho vaig demanar el dia que... Ho vaig demanar al divendres, abans que establíssim el confinament, pensant, bueno, m'arribarà demà, em va arribar fa 3 dies, i ho va ser com, hòsties, que li ha pillat amb mig, saps? I ho va saber greu, de fet, intentem evitar aquestes coses. L'Adrià no li sap greu, però ens fuma la cara amb la guaita, m'he? No, i m'ho he demanat malament i ho he pedit a Glovo. Al final, som així de contraditòries, però el que està clar és que jo he al·lucinat quan esperava tenir àgimes de contacte, com heu dit, no sé ningú del paranoïc, i el jo no, no, quan he aviat la porta, el paquete, ella feia rato que estava al... Perquè ara estem en el moment paranoïde, on el contacte és caca, saps? I és interessant que aquests tios siguin paranoïcs. No, no, no, és que... És exacte, exacte. Però és que passa en l'Ègica com a iboixek i Tòquio, que la filla, ara no ho recordo exactament, perquè és una obra que hi havia hace tiempo, la chica acaba... O sigui, la repartidora acaba conectando con él, él acaba viendo su rostro, i això acaba provocant, pues, os lo podéis imaginar, surge la llama del amor, al menos por parte de él, pero tampoco es... o sea, no es que vaya a ir por ese derrotero y nos vayamos a una película de cine comercial romántico, ¿no? De alguna manera, jo crec que Boñujo sempre ha salido a jugar en estas dos líneas, un cine un poquito más comercial, que aposta por sentimientos muy mundanos, y una realidad siempre más fantástica. Y esto se ve para Tide, pero se ve en todo su cine. De hecho, esta pelimediometraje está entre dos, o sea, os he dicho que era el 2008, creo que igual ronda de esas fechas. Después de esa peli hizo Madre, que es un peliculón, en el año 2009, y justo anterior tiene de Host. Madre es mucho más social, todo y que bebe del género, es un poquito más social y hostia. Y de Host es cine fantástico al 100%, es a que por verter unos resudios químicos en el lago... Sí, pero siempre tiene este punto de vista social en su... Siempre tiene ese punto. Y de género. A veces es un poco maniqueo, todo hay que decirlo, como muy simplista. El host, especialmente, al menos me lo pareció, porque a mí como película de género me pareció guay, divertida, pero cuando la gente la sobreanaliza, digo, vale, para mí son arquetipos, no sé... De Host, jo crec que té un pí en lo fantástico, que en una realidad bien analizada. Pero lo interesante es ver cómo va saltando y se mueve entre estas dos realidades, más de género o de fantasía y una realidad social. Y en esta película y con esto acabo ya, veremos... Nos podremos sentir identificados con lo que está viviendo el chaval, evidentemente, por un motivo muy diferente, pero lo interesante es el final, porque el final sí que responde mucho más a la crítica, nos lo voy a desvelar, pero es un final que nos muestra algo que no nos imaginábamos. En el momento en que nos imaginamos, en el que vemos que esa chica repartidora llega a su casa, entendemos que la realidad fuera de la puerta es la misma de siempre y no que ve a decir más. Pero vale mucho la pena, si lo he sacado aquí varias veces, es porque vale muchísimo. No, sí, sí, pol, per cert, quanta estona portem. Ja, segur que estic calculant, però crec que ja hem passat, crec, de la hora. Laureta, jo crec que la portem bé. Si voleu, passem a l'agenda, nois. L'agenda... l'agenda és... L'agenda de Domingo. Podríem fer gent de virtual, que s'està posant de moda. Bueno, dicho. El confinament, com li han dit aquest concert. Mira, ara, amb el cur que estem movent d'horror scope i això per festivals, ja hi ha, però tranquil·lament, 20 festivals que m'han dit que es cancel·len o s'aplacen, o fins i tot edicions de 2021, ja. Però hi ha festivals que és curiós, que això ho heu vist tot, segurament, que estan proposant de fer el propi festival, però online. Alguns han obert. Ja ha salido, eh? Alguns han obert, alguns han vídeo-en-demand, pagament, però que potser pagament són 2 euros, i potser hi ha tots els curs, totes les pel·lis... És interessant, és interessant. I ara s'està donant avui el tema de Can, no? O sigui, Can... Can ja ha suspendido, per això, Can està suspendida, totalment. I jo considero que Can és... Evidentment que hi ha un encuentro cinematogràfic molt potent, entre todos tipos de profesionales de la industria, però que requiere ese encuentro físico, un festival de caràcter menor, sí que entiendo que se puede hacer. De fet, si voleu per anar tancant el programa d'avui, podem parlar d'això, de com canviaran certes coses dels nostres sectors. El sector cinematogràfic ha sigut un dels més afectats, dels més afectats amb diferència, perquè té tot el ritual d'anar a la sala de cine, els festivals, el que diu l'Adrià, no la presència, és molt important. I els rodatges, ojo, perquè els rodatges... Sí, sí, digue-m'ho a mi. Digue-m'ho a mi. Que històries hi ha rodades, que es poden ensenar, no? No, i després el tema de... Per exemple, això al món del cinema s'ha de replantejar, hi ha pel·lícules que estrenaran en streaming. Potser comencen a valorar aquestes sortides de producte, perquè són sortides de producte, no és la mateixa experiència, són coses diferents, però ens hem de començar a plantejar de... tele-trabajo, teleòfio, saps? És una miqueta que el món... És el que tu t'encantaria, Ferran. No et pensis, no et pensis, eh? Però sobretot perquè el sector que a mi aparentment més m'interessa, que és els videojocs, li passa tot el contrari. Que està tenint un repunt de jocs, perquè és juguint online, sinó perquè, com que el videojoc ja va fer el pas a l'entrega digital, no fa falta que baixis a comprar, però també té una part negativa. Aquest any havia de sortir PlayStation 5, segurament també projecte Scorpio, la Xbox Series X, i el problema que estan tenint és que no poden garantir la fabricació, perquè està tot el món parat. O, de fet, la pròpia presentació la vam fer en streaming, perquè, òbviament, no vam poder fer en directe. O sigui, en directe, em refereixo, que no vam fer l'event. Però, per cert, allà no van comentar res. Aquesta èxit de PlayStation no van comentar res de si es retreçava o no. Simplement van parlar de les propietats tècniques, però que vull dir que, en aquest sentit, tot el món està interrompent i tota una sèrie de coses, des del punt de vista de la cultura, s'han de readaptar els teatres... És tio Verran, no te lo tomes així. El contrari, sí, és que jo veig la solució. No és la meva opció preferida. Molta cunyada amb què a mi m'agrada estar a casa i això. Però al teatre, a mi m'agrada, no és el teatre, el cinema. Però faré això, veure el cinema. Saps? Llavors, però si estem en la situació que estem... Bueno, ara és la frase de teatres o et morts, vull dir. Clar, i a més, estem en un moment molt més fàcil de fer tot això. Ara podem fer-ho, els músics poden fer concerts a l'internet. Sí, de fet, són els primers que han sortit a aprofitar aquesta realitat. Però, antes que hablabais de... de todos los festivales cancelados, el DA, por ejemplo, el festival de cine d'autor de Barcelona, me mandó a ver qué lo recuerde, me mandó el 20 de marzo, es decir, ayer, no? Si no me quifó. El tiempo se diluye, confirmado, celebrará... Antes de ayer. Antes de ayer, eso, antes de ayer del viernes. Celebrará online una edición especial, lo tiene ya clarísimo. Si las pelis no van a ser tan baratas como las que tú has mencionado, creo que se van a mover en los 5 euros o así. A d'una? Diría, o sea... No sé com funciona el DA normalment, si hi ha una entrada general o has d'anar per sessió. Sí, en el DA paga 6 euros o 7 por entrada. Ah, vale, vale, vale. Com que és festivals, tipus l'americana, si ets al final t'ho pagues, no hi ha una en general, no hi ha tarifa plana, no sé que sigui un festival a vegades... Molt controlat, no? Molt... ...com més petit o de gènere, però ho fan sobretot amb els curmatrats. Es fan blogs. Sí, en el fondo, festivales que se pueden mover en esta realidad son ni Can, ni Berlín, o sea, no festivales de tal tamaño, ni festivales muy chiquititos que tampoco se lo pueden permitir. Yo, de hecho, estaba a punto de cubrir, precisamente para el programa empanada cultural, el festival francófono, el Olalà, que va fer la seva segona edició, i cancel·lado, había otro festival de cine romano, cancel·lado, es decir, este tipo de festivales se cancelan, hasta nuevo aviso, septiembre, quizás. ¿Festivales, como el DA, pues para online? De a ver... Claro, aprecia eso. Aquí está, que el tema es la alternativa... Jo estic d'acord, no és el mateix una Berlín-ale online, que una Berlín-ale, que al final... Vull dir-lo mal, però ja m'entenderàs, els cinemes l'Odemenos, en el sentit de... És com els Òscars, l'Odemenos o les pel·lis. És la trobada, és el fet de generar els contactes, perquè, de fet, no sé si és la Berlín-ale, que em sembla que sí, però a Venècia, el que es va fer és vendre projectes futurs. No, a Can, sí, és el Mobile Congress, és el Mobile Congress de los festivales. El Mercat, el Mercè Dufil... El Mercè Dufil, de Can, és el més gran... Es considera de lo més gran que hi ha. El Mercè, sí, exacte, de Can, eh? De fet, comentava l'altre dia, estava parlant amb un productor de publicitat, i em deia que el bo de tot això és que totes aquelles reunions que fem sempre presencials, que tota la vida estem acostumats a fer-les presencials, que al final és una incomoditat perquè s'han de programar una hora, hi ha gent que s'ha de desplaçar... Ara potser ens acostumarem a la virtualitat des d'un punt de vista de practicitat. I que, de fet, l'estriming, el món de l'estriming ja té això. És molt complicat, però a mi el car es trenava una sala. Té unes avantatges i tens un convenient. Però potser així donem sortida a tota una sèrie de productes i ja genera molt més treball si aquesta sortida existeix. Va passar amb el món de la música, que els CD's han anat desapareixent, va lègon, repuntes del vinil o i tot el que tu vulguis, però des que la música és digital, s'escolta més música. Des que les sèries estan estriming, es veuen més ceres. No estic parlant de qualitat, òbviament, perquè quan obres les portes les obres a tothom. Aquestes opcions de modernitzar-se és important que existeixin, no perquè jo estigui calculant aquí que ens estarem 3 anys de confinament. Perquè, si no... A veure, avui m'ha arribat un missatge de Netflix que n'ha estrenat 58 títols. Vull dir que suposo que tindrem per 3. Hòstia, i entre ells, el oi, per cert. Sí, el oi. No vull dir que aquest futur d'estriming, que avui nosaltres estem fent el primer testet amb la nostra inexperiència de generació Z, que està gairebé perquè menja el pol. Jo sóc milenial. Estàs ahí, estás ahí. Bueno, pues... Mira, agenda no hay, ¿eh? Está clarísimo. Pero me gustaría dejaros, y esto sí que nos saca de la audiovisual, un enlace tan sencillo como buscar en Google el cuaderno gris de Josep Pla. Josep Pla. Pero buscar el cuader gris. ¿Aquí está el cuaderno gris? Pues porque, curiosamente, tiene un inicio... tiene un inicio de diet... Es un dietario, bueno, es un diario, ¿no?, al típic diatari, y es un diario que él escribió a partir del 8 de marzo de 1918. Hace ya 102 años. Y hubo un blog, un blog que se llama BlogCien, que se dedicó a ir colgando las partes del diario que correspondían con las fechas actuales en esa época, cuando lo hicieron, ¿no?, creo que lo hicieron el año pasado. Si no me equivoco, entonces, el 8 de marzo, pues publicaron parte del diario que correspondía al 8 de marzo al cuaderno gris. Y era, me imagino, o sea... Claro, yo lo estoy viviendo en retrospectiva, pero me imagino que tuvo que ser muy potente poder, pues esto, 100 años más tarde o 101 años más tarde, ir encontrando o ir conectando con realidades del pasado a través de la mirada y de la escritura de Josep Pla. ¿Qué pasaba hace... ¿Pero por qué pasa? Pues así se inicia, así inicia, como que ya tanta grip han hagut de clausurar la universitat. Dançada que heig fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvegats. El meu germà, que és... i continuo, però l'interès... És ver com el tio estava fent carrera unitària. La epidèmia, la grip, la condicional, li llevo a connectar, de nuevo, con la família. És interessant, evidentment, el diari va per altres rompes, pasant de temps. Hace 102 años, pandemia de gripe. Ya se pasó algo y todo el mundo se vio obligado a vivir. En este caso sí que veréis que él puede salir a la calle, sabe con los amigos a jugar a fútbol y tal. Pero el tema... El tema es que también se cerraba la universidad de esa época por epidemias, ¿no? Y que lo tenéis en la posibilidad de leerlo. Al cuadre gris, Josep Pla... Perfecto. Que si no, lo podemos apuntar más tarde en... Nuestros pedazos sociales que, por favor, esperan. Avui hauríem de recórrer, perquè té la sortida ja. I això, com estima en tradició, potser fes més xerces socials, avui sem. Perquè abans comentava en pol de fer algun directe, no? Bueno, de moment farem aquesta prova. Bueno, bueno... Penseu que encara dones top que no la li i se borre el programa, ¿vale? Exacte. Recordem, ja, per acabar, xerces socials. Ens trobareu a Facebook, empanada cultural, a Twitter, empanada cultura, sense l'E, a Instagram, empanada cultural i... Bueno, potser YouTube, no?, perquè sí... Bueno, SampCloud, no? SampCloud, MixCloud i... Sí, això és un... I potser ho petgem al canal de YouTube d'Alfarrant. Potser ho... Clar que sí, vinga, a Portodes. Empanada cultural té canal de YouTube. Una altra cosa és que hi tingui contingut. Doncs mira, ja tenim un primer vídeo per... Bueno, la setmana que ve, ja pensarem a veure què fem. Tant i tant. Sobretot, nois, cuideu-vos, aquesta setmana, no en bugiu, i us diuen una persona que està passant tot això sol. No, no, no, no. Jo faig... Jo faig el tancament així, nois, que ho sembla. Empanada cultural... Adiós! Adiós! Sí!
Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.