Empanada Cultural del 29/3/2020

Es prega l'atenció de tots els ulleres. Això no és un simulacre. Repetim, no és un simulacre. Les autoritats sanitàries ens demanen que romanguem tancats i confinats a casa mentre duri la crisi pel coronavirus. Mentre tota aquesta bogeria duri, els empanats canviem els pitets per mascaretes, els empatxos per por desmesurada i en lloc de vacanals fem videoconferències a dojo. El que vindrà a continuació no és la vostra típica empana de cultural. El que esteu a punt de sentir és epidèmia cultural. Bon dia, Ferran. Amunt, amunt. Has d'intentar aprofitar el dia d'avui. Aquesta, amb avui a dimarts, dimecres o... Ja has dit un metge? Què portes? 11, 14, 16 dies de confinament i els que queden. Ai, va, mòbil cul, que ja va ser en hora. El ritme de contagis per coronavirus es dispara a Espanya amb 6.500 de nous i més de 500 morts en només 24 hores. 50.000 infectats ja i més de 4.000 morts. I es veu que fa dies que vam superar la Xina. Però un moment, això de la Xina ens ho creiem. És igual que més dona, ni que fos una competició, però potser aquests de Vox sí que estan creant allò de... Vamos, a por ellos, oee. Ai, la veritat és que podríem donar alguna altra notícia, alguna més alegre. I mort d'un atac d'acord. En francès, el velo d'Oderzo, creador del famós personatge d'estèrics. Vaja, s'ha mort l'Oderzo. I, a més, l'altre dia va ser la Carmen de Mairena. Haurà sigut per el coronavirus? Sembla que no. Sembla que encara hi ha gent que mor per causes naturals. Esclar que els que han mort per coronavirus, en realitat, la majoria tenien patologies prèvies. Perquè realment mora algú per coronavirus o simplement moren amb coronavirus. Ostres, vostres Ferran, intenta animar una mica els teus pensaments, que això és absurd. Què pots fer per distreure't? Tots a mil casos que són una tercera part del total. Puto centaleón, portes més de 80 hores jugant al puto celda i encara no domines el parri dels arrecs d'aquests bitxos que venus. I mira que vas overpowered, amb l'espada maestra, l'escutirule i, a més, de 14 acords de vida. Merda, joder, ja està. Prou, prou, deixa la switch. Vés a fer-te el dinar, que ja són hores. No, no et tornis a fer pasta al pesto, gordo de merda. Però és clar, has d'anar al súper i llavors. Què, ens animem? No oblidis fer el punyetero certificat d'autorresponsabilitat aquell, que només faltaria que t'aturessin els Mossos i a sobre d'haver perdut totes les teves feines pel confinament, a caigui una multa a sobre. Quina sensació més estranya. Ni soroll de cotxes, ni apenas gent... Hòstia, coi-te, la veïna del cinquè. Per què? Per què s'apropa? Vol saludar? Eh, tia, parta, parta. Mentre de seguretat, cony. Que l'altre dia et vaig sentir tossip al pati interior, infectada. Merda, merda, merda, corre, corre, corre, corre, corre. Això és un puto infer, joder. Torn a casa i fes tapar el pesto, que ja anirà bé. I ara què faig? Netflix, HBO, Amazon... Ostres, i a més ha sortit també Disney+. Ostres, tantes coses a fer i em queda tant molt. Ha acudit amb els pets. Ai, no puc més. Necessito idees per fer alguna cosa nova. Propostes per matar aquest avorriment. Si tant sols algú pogués... Eh, això és l'escai. Qui serà? Ah, sóc l'Adrià Noel Pol. Genial. Així aprofitem i fem una nova empanada cultural. Ei, hola. Què passa? Hòstia, puta tia. Tenimos a salvarte, verdad. Ostres, gràcies, nois, perquè aquesta setmana ha sigut llarga. No, no, l'ho següent. Sí, sí, te veo alicaído, te veo en un plan que cualquiera diría que más que dos semanas han sido dos años. No es han sigut dos semanas. A més, ja han dit que seran dos mes, no? Esto lo hemos hablado muchas veces, van a ser dos meses seguro, pero lo que hablábamos la otra vez es la terapia del mar atonía. Anem polint a l'escaip, no? Bàsicament. Sí, exacte. El problema és tan que ja no sé què fer. Si no, hauríem de fer propostes. Què us sembla si avui fem propostes? De fet, ho hem preparat, no? Ho terem més que preparat, i tu? Tenim molta... Com es diu, un tupol has preparat alguna cosa o què? Sí, mira, jo el que porto és... Ja que fa un temps que estem veient com els estats han reaccionat a l'epidèmia, avui ens entrarem a Anglaterra, però no només amb tema política, sinó ens anem a les arrels del punk i de l'antisistema. Ara és un gran moment, un gran moment, per això. I tu, Adriano, que... Me estoy imaginando... Bueno, enseñando canciones de punk en el piso de arriba, que deberían estar más contentos los deciros, ¿eh? Pues yo os vengo a hablar... Mira, como esto va de tiempos dilatados, que de un tiempo breve y contenido como es el que nos da el cine, vamos a hablar de series. Me voy a pasar al ámbito audiovisual de las series, y os voy a hablar de Killing Eve. Además, lo hago un poco... Un poco empujado por los resultados de nuestro antiguo... O sea, de la anterior programa. La verdad que el anterior programa deja mucho que desear en algunos aspectos, pero sí que es cierto que me pongo a hablar... No, soy un tío egocentrista, ya lo sé. Pero me pongo a hablar de Kingdom, y después me entero de que las redes, no ha subido al primer puesto de series vistas. No es para tanto, no es para tanto. De hecho, es mucho mejor Killing Eve. Pero bueno, a ver si conseguimos lo mismo con Killing Eve, y además, como os contaremos seguida, queda muy poquito para la tercera temporada. Sí, això veig que aquesta punta apareix a la tercera, no? Jo, per la meva part, perquè al final un torna a les seves arrels, quan està avorrit, quan no sap què fer, i a part ha sigut notícia, com heu sentit a l'editorial, que mou l'Oderzó, el creador d'Esterix, doncs jo vinc a recomanar-vos estèrics i a recordar-vos per què va la pena agafar-lo ara durant aquesta quarantena i fer-hi una relectura, si és que ja l'heu llegit, o a descobrir el primer cop que em creia gent que no l'heu llegit. A més que tu ho vens de fa poc, de parlar de vola de drac, i en català, aquí també ens parlaves de... Ja hem de dir-ho a la infància de la nostre alge, que sí. Jo també conozco mejor al Ferrari, no solo por el trato personal, sino a través de sus secciones, y sobre todo de la editorial. La gordofobia... La gordofobia, eh! Además, es muy grande. No, però és que més, estiguem per Skypes, ja arriba la lea a Pesto. Sí, sí, eh! Deja de comer pas al Pesto, cabrón. No, a part que no és veritat, però vaja... Que... Que t'has de autoritzar-te a ti mismo, no? No, però és que no... No he menjat pasta al Pesto, perquè no hi havia Pesto al súper, tio. Jo què sé, de ver ser com és una conserva, però no és veritat, perquè al Pesto, els cinc dies d'estouver, fa malbé. Des d'aquí fem una crida al mercadona, que si us plau... Pensem, Ferran. Además, es decir una cosa, el Pesto sí que puede salir solo a comprar un potecito de Pesto, pero ¿sabéis que nos podéis salir a comprar solo cerveza, no? Que eso no está controlado. Sí, es que queda, porque esa es otra cosa que no había en mi súper. La voy a intentar hacer compra para el corte inglés. El alcoholismo está muy bien aquí, en esta tierra nuestra, ¿eh? No volia fer publicitat de la sirena, però ara, pel que diré, és anti-publicitat. No facis, Ferran, no facis. No, no, no, és anti-publicitat. Com que és anti-publicitat ho puc fer. Ma mare volia fer una reserva de la sirena, que normalment li porten el dia següent, doncs no li han donat entrega fins d'aquí dos setmanes. Ostres, crec que ara arribarà a descongelar. Claro, porque lo que pasa es que precisamente todos estos supermercados que tienen que atender como las dos realidades, la presencial y la online, ¿qué está pasando? Que van tan de culo en la presencial no en el último puesto de la fila, no, no. Al final, al final, al final de todo. Doncs mira, la gent que està patint netes, que la contracti a Cortiglés. És com hagi tothom ataballar els llocs de servei. Mira, com diria, no sé si esteu al cas d'aquesta notícia, però, com diria, l'Abrindis Pirz ara mateix, comunismo, comunismo repartido. No, soc molt fort, soc molt fort. Doncs això, que són històries del confinament dels empenats, ja ho diem, avui hem portat aquesta mena de propostes i, si us sembla bé, podríem tirar endavant i escoltar la primera del pol. Vinga, adonem-li. Si alguna cosa hem vist de com actua cada país amb el tema del coronavirus, de com el tracten, és que a Anglaterra s'haig d'anar a la seva puta bola. I això que ara mateix Boris Johnson ja està infectat. Però és que ells ja venen de grans tradicions, així, a la seva bola. Estan a la Unió Europea, doncs, sense euro, amb tractats i impostos privilegiats, conduint al revés. Però ell, és que ni això volen, perquè una paraula que ressona fa molt de temps, i sobretot que aquest any teòricament es complirà, la paraula és Brexit, no? I sí. Boris Johnson parla d'aquest 2020 serà un gran any per Anglaterra. Tot i que amb tot això del virus ja se verà. Però és que qui pertany a Anglaterra? A Europa? A la seva cuina? Doncs no. Perquè si alguna cosa tenia en clara d'uns nois de l'ES de Londres, la llanta era que Anglaterra els hi pertenia a cada un d'ells. Doncs sí, coques pares, ja ho tenia bastant clar. A Europa? Ni hòsties. England belongs to me, una cançó del 1982, que, per cert, els podem veure, a coques pares, era el festival Psycho-Villim-Meeting de Pineda-Mar. Bueno, sí, és que fa, però ja amb tot això del virus, ja se verà. Sí que és veritat que al final del 70, principis del 80, i tot el que venia va ser una dècada bastant nefasta per molta gent d'Anglaterra. Ens podem trobar amb la Guerra de les Malvines, al 76 el Regne Unit demana un rescat al Fons Motari Internacional, que hi ha pobresa extrema en classes baixes, i sobretot un absolut oblid a aquesta classe treballadora i pobre, que, a més, es veia sobresplotada, per una dama de hierro, i no és la dama de hierro del que parlàvem fa uns dies de Iron Maiden, si d'oda, la Margaret Thatcher, i tot en nom d'una pàtria i una monarquia que no els representava aquestes classes obreres. I així va néixer el Muir en Pung, una resposta de ràbia i odia anti-sistema, que el que pretenia justament no era canviar les coses, és que no era un Muir en polític, sinó el rebutx, el caos, la reducció i l'anarquia. I now I want to be anarchy. Now Don't Rude Anarchy for the UK is coming sometime, and maybe I give a wrong time, stop a traffic line. I if you're a dream as a shopping scheme, this is right. I wanna be an again. In this city. Ei, però al tanto, molta anarquia i molt el que vulguis, però això de ser crític amb tot pot tenir conseqüències, perquè el punt sí que és veritat que era un moviment que buscava molt la provocació, sinó només falta veure directes de grus com ara aquests que escoltàvem, els Sex Pistols. Era un moviment provocador des del punt de vista que podies trobar en aquell mateix concert una persona que la mateixa jaqueta anés amb dos parches, una amb un àudio martillo comunista i l'altra amb una esbàstica, per exemple, era aquest anti-sistema per excel·lència. Però, a l'anant contra de tot, pot portar el cunyadisme, que és potser el que porta ara el moviment punt més actual, el que porta l'allosa sobre, aquest cunyadisme, perquè sí que és veritat que es veu en perspectiva un moviment al punt, pot semblar un moviment més adonista, més egoista, que et fa everything, o com deien els nostrats escorgotos, aquest anti-todo. Però, bueno, tornant a Anglaterra, Sex Pistols va aprofitar molt bé aquesta estètica per denotar aquest moviment anti-sistema, i ells, a més juntament amb altres grups, com colmi regex, de claix, els dam, doncs van generar grups d'arreu a haver-hi una explosió de grups per a tot el món, i és que, al final, l'aunió fa la força. Tant i tant. En aquest cas, All night, There will never, Be there for it. En aquest cas, All night, There will never, Be there for it. Alguns versos d'aquesta cançó de dia donen llibertat, expressa't com et sents, ens poden mentir la cara, però no el cor. Si tots ens unim, això només serà el coneixement. Aquests eren el xamp 69, amb el seu It The Kids Are United, un crid total, a l'aunió, i sobretot aquesta identificació, perquè el punt el que volia fer era identificar l'adolescent, i no només l'adolescent, sinó que el que volia fer era identificar l'adolescent, i no només l'adolescent, sinó que el que volia fer era identificar l'adolescent, i no només l'adolescent, sinó que el que volia generar els que havien passat per aquesta etapa, una mena d'adolescència eterna, un somni totalment utòpic, bastant contrari del pacifisme, i ho enrallismo que s'havia donat a tot aquest buts toc dels 60, fins als 60, amb els hippies. Perquè el punt inclús, sí que es va acabar d'endir que, per una va ser més gòtica o ciberpunk, un anticistema que hi ha arribat potser més a l'anti-humano, la creació de la persona també es posava amb dubte, però musicalment sí que ens trobem en casos de lliure o succió de bancs. Però, bueno, això ja donaria per un altre programa, perquè és bastant extens. Però, bueno, al final tot s'acaba prostituint, ja hem parat abans del cunyadisme, però què em pensaria ara mateix, Sex Pistols, si entres al poble en vi i veies que venen roba seva? Jo també no amb l'esclaig, amb els Ramones... Sí que és veritat que tant es podrien indignar com els ens ho donaria, perquè això és el punk, aquesta contradicció. Però les grans marques també és veritat que ens tenen acostumats, les coses que han pogut triomfar, encara que sí, molt underground, però és que el punk no va ser també una gran marca, i què és una marca sense eslògan? El més famós jo, que és dels eslògans, va ser el No Future, un new future amb majúscules, aquell no future que justament repetia els Sex Pistols, al final de la cançó God Save the Queen, un sense futur donat, com hem dit, per la guerra de les malvines polítiques xunguíssimes de l'atatx, era amb la classe treballadora, l'obraire de la pobra, la manca i llibertat d'expressió... Però sí que és veritat que hi ha una altra gran lema del punk, que és el de Biu Ràpid Morgiova, i deixa un bonito cadàver, ho sona, no? Doncs per tancar aquesta minisecció d'abui, aquesta minisecció de punk britànic, sí que farem marxarem fugassement cap a Estats Units, però no al 70, sinó al 50, perquè ja en un poblet de Louisiana apareixeria un dels primers punts, això sí, sense saber-ho, el que li podríem adjudicar aquest últim lema, el de Biu Ràpid Morgiova, i deixeu un bonito cadàver. Hi ha un cantant de country que a l'ocorre coveïn va acabar fotent-se un tret, i que les seves cendres van anar a parar a la finca del mismíssim jònicàs. Estem parlant de Farron Young i el seu, l'Iffast Loughard d'Iang. I think and dirty thoughts to me. I wanna live fast, love hard, die young and leave a beautiful memory I got a hot rod car and a cowboy suit and I really do get around. I got a little black book and the girls look cute and I know the name of every spot in town, I won't apply, don't fool them, leave on and let them do the same to me. I wanna live fast, love hard, die young Call on and leave a beautiful memory. Ferran, Ferran, para el carro, tío. Que me metes prisa hasta en la distancia, cabrón. ¡Venga, corre, series Adriano, hábranos ya de Killing Eve! ¡Uuuuh, calma, que ya no tenemos prisa en esta nueva vida! Déjame más bien saborar la sección de Paul, que me ha dejado muy buen sabor de boca hoy. Y no solo porque me mole el panc, que además me trae muy buenos recuerdos de adolescencia, porque precisamente este último tema que acaba de sonar, el de Farron Jaume, también ha viva mi memoria. Pero en otra dirección, lo que me recuerda este tema de Country, es un pedazo de película, que en cuanto a Cabe está empanada, va directo a ver sin falta. Cine negro, en estado puro del gran Nicolà Rai, una de sus primeras películas, y ya con Bogar haciendo de las suyas, interpretando al abogado defensor de un jovencísimo John Derrick, o mejor dicho, de Nick Prid y Boy Romano, que así es exactamente como se le conoce en la película, ¿sabes de cuál peligro os hablo, no? Eso es, me refiero a Nock o Nenidor, como la llamaron por estos lares, y a Matt a cualquier puerta. ¿Por qué es allí donde se oye por primera vez la cita que acabamos de escuchar? Vive rápido, muere joven y deja un bonito cadáver. Y por cierto, que lo dijer a John Derrick tenía mucho sentido, ya que tenía en esa peli 23 añitos, y joder, si era guapo el tío. Pero es cierto, Paul, que en esta elección de vida, o más bien de frase lapidaria, ha sido atribuida a tantas celebridades que al final ya no sabes con quién quedarte. De hecho, durante mucho tiempo, yo pensaba que era de James Dean, supongo que porque es quien mejora encarnado la idea, y luego un día la escucho en la película que os comentaba, que por cierto es del año 49, y caigo en cuenta que Dean por aquel entonces no hacía ni siquiera anuncios de televisión. Así que tiré del hilo y descubrí que ni Faron Jaume, ni James Dean, ni Nicolas Ray, sino que el culpable de esta idea, llamémosle punk, es el escritor afroamericano Willor Modley, quien escribió en el 47 la novel·la que Ray adaptaría dos años más tarde. Ambas, novel·la y película, tituladas no conenidor, y amata cualquier puerta, o como ustedes prefieran. ¿Qué cosa es la vida, qué gran empanada cultural de la música al cine del séptimo arte a la literatura y vuelta a empezar? Además de verdad, toca'l otra vez, Ferran. Ahora sí, aclarado el origen de la cita y solucionada la duda que tanto nos inquietaba, que os parece si volvemos a UK, dejamos el punk a un lado, eso sí, y entramos de lleno en esta maravilla de serie, un thriller de espionaje que es a sí mismo una brillante comedia negra, Killing Eve, que, ya con su título, parece que nos propone un acertijo. Matando a Eve, que así se llama la protagonista, o, lo contrario, es Eve quien mata, o somos nosotros que simplemente matamos la tarde, que es lo que solemos hacer estos días viendo series, o no será que Killing Eve hace referencia a la víspera de la muerte, será eso. Pero sí que como sea, lo que queda claro con este título es que la muerte acecha, y que no todo es lo que parece en Killing Eve. Muchos de vosotros ya sabréis a qué me refiero, puesto que HBO nos ha regalado de momento dos temporadas de ocho episodios cada una, la última hace cosa de un año, y en cuestión de un par de semanas aparecerá la tercera, concretamente el 12 de abril. Lo que me lleva a pensar que esto del confinamiento va para largo, o lo que hacen para que acabemos la semana santa, lo grande, con un visionado completo antes de trabajar, o quién sabe. Lo que está claro, estas alturas es su argumento. Pero por si hay algún despistado, mejor lo recuerdo que Eve, es una gente secreta del servicio de inteligencia británica, que está especialmente interesada en asesinas, en mujeres asesinas, o en asesinas mujeres, no sabría decirles, Eve es además una estudiosa de su psicología y de sus métodos de asesinato, y estudiando y analizando acaba dando con Vilanel, que es la asesina por excelencia. Y claro, Eve se obsesiona, de hecho, las dos se obsesionan, la una con la otra, y así, a medio camino entre lo profesional y lo emocional, aunque cada vez hay más de lo segundo que de lo otro, la gente y la delincuente se alejan y se persiguen, se aman y se odian, se respetan, como dos piezas de puzzle que encajan a la perfección, precisamente porque son diferentes. Y supongo que más de un oyente, que escuche el argumento del Killing Eve, por primera vez podría pensar en las novelas de John Legerrey, de Patricia Heismitt, o en la versión femenina de Heath, de Michael Mann, ya que De Niro y Pachino también se la pasan jugando, al gato y al ratón durante toda la peli, pero no. Killing Eve es diferente, muy distinto a todo lo visto con anterioridad. En Killing Eve, la sensualidad y el erotismo también forma parte del juego. La pulsión sexual se asocia con la pulsión de muerte y el código moral establecido se difumina. Nos muestra nuestra propia verdad, nuestra realidad más orgánica. Es decir, allí donde el Eros y el Tánatos se dan la mano. Pero tranquilos, tranquilos, que hoy no hablaremos de Freud y sus teorías, aunque claramente están allí. Y no sabría decir si este hecho es responsabilidad de Jennings o de Phoebe. Es decir, si son aportaciones que ya vienen dadas por el escritor de las novelas, de las novelas, que parte Killing Eve, Codename Villanel, se llaman, o si más bien se lo tenemos que agradecer a la creadora de la serie, que es nada más y nada menos que nuestra querida Phoebe Waller-Bridge. Ya sabéis, la actriz guionista de Fleabag, o de crashing, entre otras, si eres de las que ya hemos hablado bastante en esta empanada y que podrían aligerar este confinamiento sin lugar a dudas. Por eso, precisamente, yo me decanto por Waller-Bridge, porque hay algo en Nief, hay algo en Villanel, que sí comparten y que recuerda claramente al personaje de Fleabag y es su preparación para transgredir, para ignorar los límites del comportamiento femenino esperado. Es decir, son mujeres que no están definidas por los hombres, ni son esclavas de sus emociones, esclavas de las emociones de los hombres. L'àstima que en Killing Eve, Waller-Bridge no aparezca y que, además, en la segunda temporada tampoco yo denicen. Y se nota, se nota, porque aunque sigue siendo una serie muy interesante, el material del que parte y el enfoque utilizado es potentísimo, se percibe su ausencia, la ausencia de Phoebe y, sobre todo, la necesidad de estirar el chicle. Ya han dado con un producto muy potente y se dan cuenta de que pueden tener más que dos temporadas, tres, cuatro y cinco. De hecho, vamos a ver qué pasa en la tercera, porque si en la segunda tuvo a la actriz Emerald Fennel como guionista principal, en la tercera tendrá a Susan Hedgcout, una de las guionistas de Fear de Walking Dead, guionizando esa tercera temporada. Y, de hecho, ya está confirmada la cuarta temporada. Así que, chicos, estamos entre una realidad creativa liderada por mujeres, por fin, con permiso del director Damon Zomas, que es quien posiblemente dirija más capítulos de toda la serie, y el escritor, evidentemente, el escritor Luke Jennings, el escritor original de las novelas. Y, evidentemente, la ficha artística tampoco podía ser menos. Si bien es cierto que en la interpretación hay un poco de todo, los papeles realmente relevantes son principalmente femeninos. Yves Yvillanel, es evidente, pero también la jefa de Yves, la líder del servicio de inteligencia británico, a quien da vida la experimentada actriz Fiona Shaw, aunque muchos la recordarán como la tía de Harry Potter, estoy casi convencido, Petunia Dorsley, es considerada en la terra, en el Reino Unido, una de las mejores actrices de teatro clásico de su generación, y, de hecho, fue condecorada con la excelentísima orden del imperio británico en el año 2001. Y, si Yves tiene su homóloga delictiva en Villanel, Fiona Shaw la encuentra en Kid Bonnia, así es. Estamos hablando del primer prota de Pusher, de Nicholas Winding Reff, o de la más reciente serie policíaca al puente, también llamada Bronn, Bronn, The Bridge, de hecho, hay cantidad de series que han adaptado esta idea. Estamos hablando de un pedazo de actores que saben imprimirle ese toque cómico que también tiene Villanel. Eso sí, todo y que es danés, imita muy bien el acento ruso, porque aquí hace de ruso, y, como os he dicho, de jefe de Villanel. Pero, bueno, ¿qué hay de Yves y qué hay de Villanel? ¿Quiénes las interpretan? Porque estamos hablando de dos actrices que se han llevado unos cuantos premios por sus respectivos trabajos desde que empezó la serie. Por un lado, tenemos a Sandra Ohn, canadiense, pero de origen coreano, y después Jody Comer, en este caso es la que interpreta Villanel. La primera, evidentemente, David Aif. Yo diría que está en un nivel interpretativo insuperable. Debido a su personaje controvertido, muy contradictorio, acabamos viendo en Sandra Ohn toda una serie de registros que van desde un extremo emocional hasta el otro, y yo creo que lo borda. Y en el segundo caso, Jody Comer lo se queda atrás, mucho menos, la psicopatía. Yo creo que nunca ha tenido un rosto tan increíble, y por qué no decirlo tan divertido, un poco como lo que comentaba en relación a Kim Botnia. Además, eso sí, en Jody Comer tenemos un hecho bastante importante. Yo creo que han hecho de ella, durante la serie, una auténtica referencia de la moda. Si bien es cierto que desde el principio se nos presenta como una auténtica esteta, una mujer preocupada de su apariencia y de los espacios que habita, que gasta continuas fortunas en ropa costosa, o fortunas que evidentemente adquiere gracias a los asesinatos que lleva a cabo, pero que dedica esa fortuna, ropa costosa y con fortables palacetes. Pero sí que es cierto que en la segunda temporada parece ya una Instagramer que cambia de modelito y de estilo en cada secuencia que protagoniza. Considero que se pasan, pero esto no hace más que conformar, que Killing Eve ya es un producto de éxito y que vilan él una referencia de la moda. Y de la actuación, evidentemente. En fin, que tienen serie y vestidos hasta para un confinamiento y música. La banda sonora está plagada de buenas elecciones musicales, aunque hay un grupo que destaca claramente, a Loft, que es la banda que venimos escuchando desde el principio de la sección. Pero a mí me gustaría acabar con un tema que nos devuelve a casa y ya sé que nunca hemos salido de ella, pero Madrid es terreno conocido, ¿verdad? Pues de allí es Andrés Costureras, el músico que está detrás de Psychotic Beats y de este pedazo de tema que se llama Killer Shangri-La y que también suena en Killing Eve. I had to kill you, I'm really sorry, I had to do it, that I got on my own, I had to kill you, I took it for some. You didn't care, I was holding my gun, I got you, I tell you, I had to kill you, who said so much wrong, I had to kill you, I wouldn't let you into my mind, I had to kill you, and it was the time of my life. You didn't see it coming, you were not that small, you thought you could be fine, I had to kill you, who said so much wrong. Ja ho hem comentat a l'editorial, aquesta setmana a mort d'Albert Oderzo, o Oderzo, com sembla que realment es pronuncia. Exactament va ser aquest passat dimarts 24, tenia 92 anys i no, no a mort a causa del coronavirus. Un atac d'acord se l'ha emportat i ha deixat una mica més orfes a certs irreductibles gals. Albert Oderzo, dibuixant i guionista de còmics francès, va crear el 1959, junat amb Renegocini, a Estèrics, dins del primer número de la revista Pilot, inicialment com una tira còmica. El cap de dos anys, el 1961, se'n va dit el primer álbum complet, Estèrics al Gal. De vegades, de còmics amb més èxit del món. Un total de 38 volumes, traduïts a més de 100 idiomes. Aquí, el català, de forma excel·lent, però desigual, com veurem més endavant, per l'editorial Bruguera. I una saga de còmics de la que se n'han fet adaptacions cinematogràfiques, tan en animació com en actors de carnios. I, precisament, aprofitant que lamentablement ha deixat un dels seus creadors, us vull animar a revisitar, o, potser, descobrir per primer cop, a Estèrics i la seva colla, com a proposta per ajudar a passar aquests dies en què ens trobem confinats a casa. Sí, 50 anys abans de Jesucrist, els romans havien ocupat tota la gals. Tota? No, en una banda d'armòrica, un poblet resisteix encara i sempre l'invasor, un poblet voltat de campaments romans. Així comencen tots els volums d'Estèrics i ja d'entrada ens situa perfectament en la premissa bàsica de la història. Història amb minúscula, per cert, ja que tot i a profites d'avaniments històrics de l'època, l'Ukronia forma part de l'ADN de les trames del còmic. Estargi versem fets, com que, en realitat, Juli César sí que va esclafar tota la gàlia. Que es mesclen èpoques i batalles històriques i, fins i tot, es fa un ús dels natius americans com si fossin contemporanis de l'imperi romà. I, sobretot, si es colen trets del món modern. Ja que l'objectiu real del còmic era fer sàtira constructiva sobre problemàtiques i fets de l'actualitat. Des del cobrament d'impostos, com veiem a Estèrics i al Calderó, com als problemes d'un govern altament centralista com és el francès vist a la fals d'or, o la ja mítica sequència de la casa que fa tornar boig de les 12 aproves, o l'objectiu de la befa és l'exagerada i inútil burocràcia que hi ha en un del nostre dia a dia. Tot i així, tangos sinicòmodersó, van poder documentar-se en profunditat sobre l'història de l'imperi romà, ja que en consten milers de documents i, de fet, encara ens somareu a nivell polític o social. I el que, precisament, els va ser més difícil de aconseguir era documentar-se sobre els gals i els celtes que habitaven la regio francesa de la Bretanya. Així que, en comptes de trencar-se el cap amb buscar una versió acurada, vam fer l'extrapolació del caràcter francès més juganè i exagerat que els hi permitia desplegar el seu humor i acurat anàlisi paròdic. I aquí, en aquesta lluita irreductible del llogaret gal de l'Estèrics, hi ha volgut veure insufles nacionalistes i de revisionisme històric, i molts pobles a lluita com el català s'han admirat de forma molt descarada. En realitat, mai va ser la intenció dels seus cridors. Gossini, de fet, va respondre a aquesta acusació de xovinisme durant una entrevista mentre reia durella o reia, ja que, precisament ell, provenent d'una família d'origen ucrainès que va veure morir molts dels seus a les cambres de gas nazis i que, a més, havia viscut tota la seva infantesa a l'Argentina, no tenia gaire valor les nacions i les nacionalitats, i li agradava remarcar l'absurditat de que tot ens separa i ens fa diferents, quan, en realitat, tots els personatges són igual de burros i entrenyables. Simplement van crear aquella situació de revolta constant del llogaret gal per raons narratives i perquè els hi permitia destacar les peculiaritats tan franceses com de la resta de pobles europeus, des d'un punt de vista amable i humorístic. De fet, un dels acudits més subtils i metahistòrics és la pròpia representació de l'acte de rendició d'avergins satòrics. Fins i tot, considerat per molts, l'heroi nacional que va plantegar a l'imperi de Juli César, però, efectivament, es va rendir, iniciant així una nova tradició a França de rendir-se davant amics imperialistes i feixistes. I és que, fins i tot, el nom dels personatges són acudits. Asterics, que no estèrics, com diem aquí, o obelics, fan referència a això, a un asterisc, o sigui, un petit estel, en referència a l'estatura del protagonista, o a un obelisc, com poden ser els menys que el mateix personatge dur. I tant del mateix amb panoràmics, que representa la seva amplitud de coneixements com a druida, o l'ideàfics, que en vida té ideàfics, un gos que és molt cabut, que sempre tenta sella i sella buscar un os i que acompanya els nostres protagonistes gals. I, parlant de noms, vosaltres com recordeu que s'anomenava el cap de tribu? Abrada cúrsics o cop de garròtics? Perquè ja us avançava abans de la traducció en català. Tan Juli César és a la porta del Poblat i diu que et vol veure! El César? El mateix! Vinga! Un drop als peus! Ponteu-me l'escut! Ja vinc, ja vinc, ja vinc! La versió original, en francès, òbviament, venia carregada de jocs de paraules, tant amb els noms com les frases fetes. I hem de dir que aquí a Catalunya vam agrair molt i vam tenir la proximitat lingüística amb el país del nord dels Pirineus, ja que vam poder adaptar sense gairees problemes totes aquestes bromes. I amb els noms passa una mica del mateix. Tot i que, com ja us he posat l'exemple, molts personatges que inicialment van mantenir la grafia original francesa, amb els anys van adaptar-se o directament canviar per fer una hora els personatges aquí fan referència. Ja hem esmentat el cap del Poblat amb les seves formes caprichoses i un pèl tosques, que en francès era Abrada cúrsics, que volen dir amb violència. Doncs aquí es va adaptar com cop de garròtics o al bar que sempre feia ploure quan cantava, en francès, assurança torix, aquí es va adaptar amb el correctíssim nom traduit de assurança tot rics, o al ferrer, cés automàtics, que aquí és és automàtics, o al vell més vell del poble, que aquí se'n va dir adat de pèdrics. D'exemples, n'hi ha per donar-hi per vendre, i no només amb els gals, també els trobem amb els romans, com el prefecte Caligula Pintenbastus, o el Santorió Graci Pambolius, o l'Hispànic Sopadallic Rostó, o els Normans Bufetàf i Patapar, com veieu tot molt portat a la paròdia. Clar que també va haver-hi espai per una altra llengua, una predominant i més acurada pels temps que representen el còmic, el llatí. Molts vam escoltar i saber què significaven per primer cop frases com Alea i Acta Est o Cuo Vadis, gràcies als moments en què els legionaris romans s'enfrontaven els gals. Gals, que per altra banda, i encara no ho hem comentat, tenien un arma secreta. Això és la posició màgica que els dona una força sobrehumana, un deus exmàquina constant que permet aquesta revolta permanent. I ja hi tornem amb aquest vocabulari, quasi processista, no? Serà que la CUP s'ha inspirat el 100% en aquest còmic? Serà que els catalans volen a tant nominació d'origen de tots els nostres productes nationals, creient que així aconseguirem la nostra mà secreta? I bé, ara que amor Lodersó, que des de l'amor del seu company Gossini al 1977 es va encarregar de tirar endavant el còmic, què passarà amb el petit Lloguaret Galt? Doncs, en principi, no cal patir, ja que en realitat Lodersó va fer un pas al costat al 2013. Va deixar pas a Gennifs Ferri i a Didier Conrad que des de llavors publicen una nova aventura dels gals que de dos anys. I sí, van ser ells qui al 2017 van fer debutar, com haureu vist en les xarxes socials, un quadrigar romà anomenat ni més ni menys que coronavirus. Però bé, que al cap i a la fi el que jo vull és animar-vos a tornar a llegir aquests còmics o animar tots els que mai ho hagueu fet, que els hi dongueu una oportunitat perquè creieu-me que val la pena i aquesta quarantena aquest confinament sospassarà molt més fàcilment. És molt gran. És molt gran. Però, escolta, on es pot veure això? Ara mateix existeix, encara, el doblatge en català de l'animació? Home, sí. Fa dos anys, sí, el 18, es va estrenar el secret de la posició màgica i el 2014, la pel·lícula d'animació de la Mercè o dels teus, es van fer en català també, sí, perquè el doblatge de l'estèc... Llàstima és que han mort molts actors. El Café i a Dubèlix ja no existeix, el Café i a De Panoràmics, que era el mateix del fill de Tortuga, ja va morir fa molts anys... Segueixen fent els doblatges amb el mateix estil, a més la traducció catalana té aquesta gràcia. I sí, sí, quan es fa alguna cosa d'Esterix, sempre la podreu escoltar en català. No, però, escolta, parran. Però el que hem escoltat, les parts aquestes a català era una sèrie. És a dir, jo recordo tenir UBHS... Sí, però... Estèrics no té una sèrie, i les pel·lícules de Tintin que comenten són pel·lícules. El que passa és que duran menys. Es considera sèrie perquè són moltes, potser. Però, en aquest cas, estèrics només té... Ara t'ho dic, una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit... 9, 10 pel·lícules. Té set fins al 94, i després, en els 2000, se n'han fet tres. O sigui, estàs dient que aquell moment... Les 12 proves, no es deia? Les 12 proves. Les 12 proves d'Esterix. Les 12 proves d'Esterix. Hi ha un concepte molt de serial en el fons. Tot i que siguin pel·lícules, que jo també ho dubtava. Vol, jo, de fet, pensava que també... Però que tinc molt proper, potser, estar a casa de nen petit i veure estelis per la tele i pensar que era una sèrie de dibuixos animats. Sí, però són pel·lícules. De fet, són pel·lícules de 70 minuts, de 80 minuts. La més llarga, de fet, és l'última que es va estrenar, el secret de la posició màgica, que són 87, però la mansió dels deus, que és la gran... i la mansió dels deus, les 12 proves, que és la gran coneguda, són 82 minuts, no arribant ni a hora i mitja, però és una pel·lícula, és una pel·lícula. I amb tot això, Ferran, tu, que et veig entès bastant en aquest tema, on deixes les pel·lícules d'imatge real? Jo, realment, sóc un ignorat, no l'has vist. Sé que hi ha una part dels 2000, no? Les pel·lícules, sí, sí, les pel·lícules de Life Action, que n'hi ha, encara que no ho sembli, quatre, i s'està preparant una cinquena. La primera té la novetat, i que era... Nosaltres ens recordeu, és el Gerard de Perdies en Domíx. Sí, sí, sí, sí. I l'Esterix era el noi aquest, el francès que sura amb ell, i... Ai, com es deia aquest actor? Ai, ara no ho sé, realment. Christian Clairier. Sí. És veritat, en aquesta pel·lícula sura el Roberto Benini i la Leticia Casta, també. La Leticia Casta. Ja et dic les dues primeres pel·lícules. Aquestes dues primeres pel·lícules són bastant... A més, segueixen la lògica de les pel·lícules d'animació, perquè tu vol per què et sona que són sèries. Les pel·lícules, excepte l'Esterix Algal, la primera, o les 12 aproves. Les 12 aproves va ser primera pel·lícula i després em va fer el còmic. Ah, vale, vale, vale. Les pel·lícules d'animació, excepte la primera, que és el primer còmic, es va fer, de fet, 5 anys després, el 67, del primer còmic. Tota la resta, l'Esterix i Cleopatra, que també em sembla que l'Esterix i Cleopatra, ara no t'ho sabria dir exactament, però em sembla que també va ser primera pel·lícula i després el còmic. A l'Esterix contra el César, o a l'Esterix de Bretanya, les pel·lícules són mescles de varios còmics. Perquè aquesta... A l'Esterix contra el César mescle, a l'Esterix de l'Adiador, amb l'Esterix i el Lloret del César. I fan una mena de mescle de diverses trames per juntar. Doncs m'estrovan amb la farbala i l'han de rescatar. Les pel·lícules d'animació varien també molt de qualitat. Hi ha algunes que tenen més qualitat que altres. De fet, la de les 12 proves, que és la gran famosa, està molt ben animada dintre del que era una pel·lícula d'animació europea d'aquella època, en canvi, tots els d'Esterix... Això dels d'Esterix, tio, el 1976. I després l'Esterix, el Galt, que és la primera del 67, es nota que té aquesta animació que diria en proto-russa, gairebé, dels personatges com Mola Estàtics i que només mouen. I fan una paròdia, em sembla, que era el Simpson del Rascai Pica... Sí, sí, sí. Doncs jo us sorprendré, eh? Us sorprendré amb un tema que hem parlat d'Esterix d'animació i d'imatge real, però no he parlat del videojocs. I jo, o sigui, tinc molt... Tinc un gran record d'estar viciat, com anem petit, davant d'això, de la consola, tio, amb l'Esterix. No recordo per quin... O sigui, per quina... Jo parlo que em vull. Bueno, jo era que em vull, jo no. I per mi, Adrià, no. Tinc la sensació, Adrià, que tu estàs parlant de l'Esterix, de la Sega Drive, de la Sega. Sí, sí. Té tota la pinta. Perquè jo, en aquella època, tenia uns deu anyets. O sigui, té tota la pinta que els 90... Príncipe dels 90, que em sembla que són aquests jocs. Sega, Mega Drive. També hi havia la Master System, no? Em sembla que també tenia això. La Master System és anterior i sí que té un joc d'Esterix del 91. Però... Jo et diria que tu, el que tens és l'Esterix i l'animació secret, o el Gran Rascad, que són els dos jocs que jo també recordo a casa dels nous cosins jugar, que eren... que vaig abans pel poble del principi. Són típics VAT-maps, o sigui, de barallart, amb tot romà que parlem. És curiós, perquè estic veient que això sí que no sabia que hi ha dos jocs, els dos primers jocs que es van fer, de l'Esterix, són del 83, de la Atari 2600, o sigui... Jo tenia un anyet i vosaltres no havíeu nacido, así que... És curiós, perquè els van treure el mateix any, són dos jocs, i un es diu d'Esterix i l'altre es diu Oveli. Sí, sí, i jo, no sé, ara no puc buscar imatges, però hi ha una sensació que serà un punt vermell i un punt blau, o sigui, la Atari 2600. No, però sí que jo recordo que el que jugava de la Game Boy, el d'Esterix, passava fins a un punt, i hi havia un punt que hi havia una missió, una missió, com una mena de missió secundària entre mig de dos missions, que era de xutar una pilota de rumpi i l'avís de passar entre els pals, i no hi havia forma de passar-la. Tu et vaig a buscar, perquè això t'he pintat ser d'Esterix a la Bretanya, que se'n va a l'Alegrama. I recordo de petit de dir que arribava a aquest punt, jo gaudia el joc fins a aquest punt, perquè després no hi havia forma. No parlava de dificultat, sinó que no entenia com funcionava aquesta prova. Jo la veritat, tio, que ara estava... És el bo que tenim, eh? Això sí, hi ha una part positiva de gravar aquests programes a distància, és que estem molt ben informats, a la vegada que estem parlant. Jo per aquí puc buscar per internet tot el que parlo i no tenir les mans als controls de sol. Hi ha un altre, tio. Lo que sí que faré a Adrià no és dir-te, no t'apropis tan el micro, tio. No? Estàs picant. Estic parlant massa fort. El farran està molt fort, Adrià. No tinc opció a baixar-te, només tinc opció a tallar-te. Películes? Pinícules? Pinícules. Estic aquí veient i videojuegos. L'últim en el 2008. Estava buscant la última aportació de Esterix en los videojuegos que va ser el 2019. És del 2019. Actualitzam el Wikipedia, que lo tenemos más. Esterix, xxl, que es deia 2, que és una mena de... De fet, van ser bastant lamentables pel que et dic antes. No sóc gran fan dels jocs d'Esterix. A mi m'ha agradat molt sempre els còmics. I per això, precisament, estava dient-li a la gent que els tornes a agafar, que són molt divertits. En català, més la traducció, com deia, és molt encertada. En el fondo, su formato. Y, oye, nos estamos extendiendo en Esterix, porque vale la pena, pero muy bueno lo que has aportado, Apple. Me he quedado ahí... Me he quedado también navegando en mi pasado. No tan atrás. Passado punk, eh, tu? Adolescencia, rebel·le, acompañada de... Em fa gràcia el que has fet a la punt. Tu has tirat més enrere, encara, de la frase, eh? De... Vive rápido, ¿no? Sí, porque, en el fondo, la frase de la canción... La frase de la canción es como una mini-apelación, ¿no? Dice, vive rápido, ama fuerte... Amma fuerte. Y dice, después, algo como, muere joven y deja una bonita memoria. And leave a good memory. Pero la frase anterior, un poquito más... Más breve, más escueta, habla, no habla del amor, y más que dejar una buena memoria, deja un bonito cadáver. De hecho, caro, a raíz de que pones este tema de country, que es brutal, eh, tío. Era la broma, era la guinda. Creo que es la actitud más punk que le he visto a Pol en mucho tiempo. Está hablando de punk y voy a tomar con country. Claro que sí, tío. Te lo he comprado, eh, te lo he comprado. Y después, cuando he intentado ver el vínculo o la conexión, porque la parte cinematográfica, pues claro, ya convive conmigo, pero el tema de country no tenía ni puta idea. Y cuando he oído a ver de dónde es, ¿no?, de quién es quién encuentra realmente, como la baza para tirar del hilo. Y sacar esta canción no es el cantante, ¿eh? No es Farón Jaume. De hecho, es el escritor de la canción que cuenta que estaba viendo la película, precisamente, de Nic Romano. Bueno, la de Nicolás Rai, ¿no? Y sale varias veces, porque es una frase que no sólo la utiliza el Nic Romano, también la utiliza el mismo Humphrey Bogart. Y entonces el mismo cuenta, ¿no? Ahora no recuerdo el nombre del escritor de la canción, que dice, ostia, que captó la esencia de esa película y la decidió a adaptar en una canción. Y que, de hecho, es un productor musical de la época, que también bastante conocidillo. Mira, ya que estamos así en plan con recursos informáticos, ya os digo, Farón Jaume era el cantante, Joé Allison era el escritor, i Ken Nelson era el productor. Y es muy gracioso porque Farón Jaume cuenta que Ken Nelson casi le obliga a grabar esa canción, que él no quería grabarla, y que, de hecho, al final le acaba gustando... y que al final acaba gustando por el éxito que tiene gracias a ella. Esto aún es más punk, entonces. Esto es bastante más. Bueno, ya, y el final de Farón Jaume es súper punk. Es mierda, se me ha escapado la oportunidad de morir joven, pero lleve igual la palmo, ¿vale? Y se suicidó eso sí, con 64 atacos. Sí, sí, sí. No, no, es bestia, es bestia. Oye, ¿es que esa película habéis visto, por cierto? No, pero también diré a Adriano que el que sí que m'he puntat 100% segur per veure, perquè ja tenia pendent de fa temps esquilinguí, o sigui, 100%. Jo l'he començat, Adriano, jo l'he començat. El gran problema que estic tenint jo amb el confinament no és que no m'hagi agradat, de fet, m'ha agradat molt. El to és ho has dit tu, es nota almenys a la primera temporada de la FIVI. Això és claríssim. Però tinc un problema amb aquest confinament, que és que no m'acabo d'enganxar res, perquè, com que ara és obligat, a mi m'agrada llevar la contraria. A mi m'agrada llevar la contraria. No et pots passar 8 hores veient seris cada dia. Dic, aguanta-me la cerveza, que ja veuràs. I clar, ara és com... No, estic aquí tot el dia... Perfectament, perquè no sé si tanto en la contemplación cultural, pero si en el punto creativo, como que se muere un poco, ¿no? Sí, sí, costa molt tirar... Aquí ara es va trencare una miqueta la màgia a la ràdio, però costa tirar endavant seccions en diferència altres setmanes. És com que hi ha molt temps, en veritat no el tenim, no? No, yo realmente no me he aburrido ni un solo minuto, quizás es por mi situación personal y tal, pero yo realmente no me he venido ni un solo minuto... Te estaba escuchando en la editorial y me hacía mucha gracia, y lo puedo comprender perfectamente, pero por otro lado... Cómo puede ser que no es que vaya estresado, ya estaríamos locos, pero que sí que en todo momento tengo algo que hacer. Y entiendo lo que dices en relación a las series, a mí me pasa más desde una perspectiva creativa, no es solo que lo tengamos, es que lo podemos questionar, que somos nosotros quienes dirigimos esa gestión, sin tener en cuenta factores externos, como normalmente, y eso hace que parece mentira, pero no sé, como que vivimos un tiempo mucho más dilatado, más lejos de ser un tiempo sosegado que podemos aprovechar, es como un tiempo dilatado y pesado que no sabes muy bien qué hacer. Exacte, és la sensació de baller. Jo sé que això normalment ho faria en tant de temps, que és normalment en tant de temps, sinó que és el temps que tens per fer-ho. I ara, com que el temps és indefinit, perquè ja ho has dit tu, prepareu-vos per estar... prepareu els pitets que aquí comencen. El va ser d'un altre estil, no? És veritat que és el fet de l'organització, és a dir, tu quan tens coses a fer, en el sentit de tal hora, tal hora, curro, tal hora, tal hora... Tinc dues hores sueltes i sempre les aprofites molt més, que no tinc 14 hores per davant, és com vas deixant, hòstia... O amb les més voltes, o el que sigui... Nos quejamos de estar robotizados y, al final, muchas veces necesitamos ese punto de robotización. La narquía no funciona, Adriano. Un día podrían portar ya toda una filosofía arradera sobre si els humans necessiten... Si no tuviésemos trabajo, ayuda, roboticémoslo todo, y hay gente que dice no, porque el humano si no tiene el input de la necesidad de trabajar o de ser productivo, se desmorona. El tema és que hi ha tota una filosofia que diu el contrari, no ho sabem, no hem provat mai això. Ui, ui, ui, ui, ui... Veo secció, veo secció, perquè no estamos llegando el programa, ¿qué secuencia ha funcionado? Me parece súper interesante. Sí, pero ya te di que ahora me costa concentrar mucho la semana. La setmana que ve, personalment no sé què faré, és veritat que ens estem apropant al final de programa, i els programes que estem gravant també, en principis, se matran per Ràdio d'Esvern. Sí, sí, sí, bueno, nosotros le damos a todo, por eso. Ràdio d'Esvern, Miss Clowns, El Clout... Hoy no he oído redes sociales por ahí, ¿eh? O sea, para mí estoy preocupado, ¿eh? Estoy muy floco. Sí que veo que eres una de las primeras teorías de esta filosófica. ¿Has podés hacer vosotros o qué? Va, va, va, ho fem a la part. Empanada cultura cinele. ¿Y con tuits o no? Muchísimos tuits, que son la copia de los de Instagram. Pues tenemos Facebook, también, empanada cultural, y tenemos Instagram, ¿no, Ferran? Ah, venga, sos tuyo. De fer jo, al final. Aquí somos, esto es una democracia. Segurado, com ja ha dit l'Adriano, que tot això ho estem penjant als nostres podcasts de Miss Clout, SoundCloud i Evox, i ens diuen, des de Sant Just, que ens amatran els programes. Sempre hi quan durin una hora, això ho hem de tenir clar. Perquè creo que estamos ahí, ¿no? Escuché mucho punk, a recordar a Farron Jaume. A ver, Killing Eve, y también Asterix. Prengueu-vos en calma, que això durarà per molt, però aquí estarem nosaltres que la setmana, oi? Som-nos vostres alabadores. Ens veiem la setmana que ve. Adéu. -♪ Leave her heart die young and leave her beautiful memory, no walk slow, walk in her sad singing, let them have a jubilee, I want to leave a lot of happy women, thinking pretty thoughts of me. I wanna live fast, love hard, die young, and leave a beautiful memory. I got a hot rod car and a cowboy suit, and I really do get around. I got a little black book and the gals look cute, and I know the name of every spot in town. I won't apply, don't fool them, leave them, and let them do the same to me. I wanna live fast, love hard, die young, and leave a beautiful memory. I wanna live fast, love hard, die young, and leave a beautiful memory. I wanna live fast, love hard, die young, and leave a beautiful memory. I got a hot rod car and a cowboy suit, and I really do get around. I got a little black book and the gals look cute, and I know the name of every spot in town. I won't apply, don't fool them, leave them, and let them do the same to me. I wanna live fast, love hard, die young, and leave a beautiful memory. I wanna live fast, love hard, die young, and leave a beautiful memory. I'm a waffles cat, let me grab my hat and baby come along with me. We're gonna do some fancy stuff and we're really going on a spree. I wanna live fast, love hard, die young, and leave a beautiful memory. Now you may not approve of the things I do, but it really don't bother me. But don't ever think you can tie me down. I wanna stay put, loose, and fancy breeze. So jump back, make tracks, move out, and let the pretty girls and me. I wanna live fast, love hard, die young, and leave a beautiful memory.